Administrar

Efemèrides anarquistes

[11/09] Baldin - Vieira - Barberà - Cortés - Jáudenes - Cifre - Lara - Palerm - Koven - Millán Calvo - Molina - Ducauroy - Quental - Mascii - Fernández Egea - Ferrer Farriol - Colina - Sánchez Fuster - Bassave

efemerides | 11 Setembre, 2018 13:13

[11/09] Baldin - Vieira - Barberà - Cortés - Jáudenes - Lara - Palerm - Koven - Millán Calvo - Molina - Ducauroy - Quental - Mascii - Fernández Egea - Ferrer Farriol - Colina - Sánchez Fuster - Bassave

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Naixements

Alchini Baldin

Alchini Baldin

- Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va ser detingut a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per «robatori», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de Jésus de Niça (País Niçard, Occitània), on havia arribat l'any anterior procedent de les poblacions provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a «anarquista militant», freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser buscat sense èxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims i en 1903 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però la seva residència era del tot desconeguda. En 1906, segons informes policíacs, vivia al número 13 del carrer de la Croix de Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Vieira

Alexandre Vieira

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista. Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa--, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noções úteis para quem manda executar impressão às tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

- Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà i Cinta Solà. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de març de 1986

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pedro Cortés García: L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de gener de 1969

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- Valentín Jáudenes Pla: L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes i Trinidad Pla. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).

***

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de maig de 1977

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alejandro Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Antonia Gomis.

***

Maruja Lara (circa 1940)

Maruja Lara (circa 1940)

- Maruja Lara: L'11 de setembre de 1913 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la «Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 a València (País Valencià).

Maruja Lara (1913-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

- Àngel Palerm Vich: L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista --blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional--, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

- David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat jueva de Brownsville (Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog, sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a conseqüència de les complicacions sorgides a causa d'una infecció de l'oïda, en un temps on la penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es comercialitzava. En 1931 son pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure amb sa mare, l'àvia Yetta i sa tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà ideològicament i passà a militar, d'antuvi, en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes), sobretot per lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va trencar en 1936 després d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol i d'integrar-se en les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes trenquessin el «Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme per preparar-se per a la guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va graduar a l'institut després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el dia es dedicava a fer feina en allò que podia. En aquesta època conegué un grup anarquista i en una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners' Ball» (Ball pels Presos de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) per recaptar fons en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey Goodfriend, que esdevingué sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i Nora. En plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc de feina en els ferrocarrils, a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova Jersey, EUA), primer treballant als rails i després com a ajudant a les calderes de carbó. S'afilià a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on desenvolupà una intensa activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils, passà a treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord, però va ser expulsat per insubordinació just quan acabà la formació. D'aquesta manera va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada va salvar la vida ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la II Guerra Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser cridat a files, però es va declarar objector de consciència. A Nova York, David i Audrey entraren a formar part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que edità una publicació del mateix nom, Vanguard (1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish Revolution (1936-1937).  Més tard foren membres del grup llibertari editor de la revista antibel·licista Why? (1942-1947). Aquest grup (Diva Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman, Jackson MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947 canvià de nom pel de «Resistence», ben igual que la seva publicació Resistence (1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953, encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat a San Francisco (Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una fàbrica de materials plàstics, on, després de veure l'explotació i l'assetjament sexual cap a les dones que hi treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat que pogués fer front aquests abusos, però poc després la planta industrial va tancar i el seu propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la instal·lació li va ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà durant la resta de sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers (IBEW, Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i amb la qual es va jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa Oest en 1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del periòdic Why? i entrevistant-los. En 1948 s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una comuna. En aquesta època entraren a formar part del «Libertarian Circle» (Cercle Llibertari), creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951 nasqué sa primera filla, Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquesta època Audrey estudià magisteri i quan acabà la carrera la parella viatjà durant mig any per Europa amb una rulot. En 1956 David edità a San Francisco el periòdic anarquista The Needle, en el qual col·laboraren intel·lectuals de la «Beat Generation» (Robert Duncan, Gregory Corso, Allen Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials d'aquell any va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga «Pacifica Radio»), juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista abstencionista. En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae, objectors de consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses respectives companyes (Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara Stan i Mary Lou Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú cultural i una escola llibertària a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA), basada en les idees pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill, que batejaren «Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que encara avui existeix. Durant els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra la guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day Committee» (Comitè del Dia del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest comitè, va ser detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la parella començà a col·laborar en «Food Conspiracy» (Conspiració Alimentària), cooperativa local que adquiria productes biològics a altres cooperatives de producció i els distribuïa sota el lema «La granja a la taula». En 1975 la parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu art i la seva escriptura, participant intensament en la vida comunitària, especialment amb la biblioteca i llibreria artística «The McCune Collection». En aquesta època col·laborà amb Freedom i The Raven. En aquests anys, gràcies a la influència de la seva nova companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un setmanari local publicà en una secció fitxa («In the Kitchen with Koven. "The Eccentric Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta col·laborà amb l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va morir tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva visió va començar a minvar i amb ella la seva capacitat de producció artística i literària (poemes, escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquesta època col·laborà en Social Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en 2013, va morir el 23 de desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi Libertari Archivio, Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West, etc.) i destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio, Howard Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter, Colin Ward, David Wieck, etc.).

David Koven (1918-2014)

***

Manuel Millán Calvo a la presó

Manuel Millán Calvo a la presó

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per «rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. A mitjans dels anys seixanta va ser alliberat gràcies a una amnistia. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

***

Carlos Molina

Carlos Molina

- Carlos Molina: L'11 de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina, conegut com el Bardo de Tacuarí, però també com Gaucho Molina i Payador Libertario. Era fill d'una família molt humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre ells Efraín Molina, també payador. Des de molt jove treballà en diferents oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant blat de moro a Minas (Lavalleja, Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu Tacuarí –d'aquí el seu malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments lliures, tocant la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys viatjà a Montevideo i conegué el payador Evaristo Barrios i amb ell debutà en la ràdio. Es casà amb Alba Aurora (La China), germana del payador Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín Carlos. Amb el payador Juan Carlos Barres emprengué una gira artística per cafès, bars i centres llibertaris pel departament uruguaià de Soriano i, a causa de les penúries econòmiques, es traslladaren a Mercedes (Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El Barquito» i més tard al predi «La Alegría». Un cop decidiren acabar la gira, Bares prosseguí fins al departament de Paysandú i ell retornà a Montevideo. En 1955 participà en la I Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i l'espectacle viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956 guanyà el I Certamen Internacional de Payadores i aquest mateix any protagonitzà el tristament cèlebre duel amb el payador Héctor Umpierrez, que començà sobre l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32 punyalades i al bord de la mort; la desavinença entre ambdós cantautors arrencava de qüestions polítiques, Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys més tard hauria de cantar per a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o Alfredo Stroessner. Autor i intèrpret de nombroses cançons socials i revolucionàries, amb el seu art, va fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria frigorífica, etc.) i lluites socials. En moltes cançons evocà la memòria de companys assassinats o que patiren represàlies durant la dictadura, com ara León Duarte, Gerardo Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al Ché Guevara i reclòs a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va instituí per llei nacional «El Día del Payador» el 24 d'agost de 1988, rebutjar cantar al Palacio de las Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament uruguaià argumentant que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el poble a la mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta Suint, protagonitzà la «Primera payada de l'altra banda del món», que se celebrà a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos concerts a Espanya i a França, molts d'ells als locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el cantautor Daniel Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas del nuevo tiempo, El payador rebelde, El arte del payador (1982, amb Gabino Sosa Benítez), De muy adentro, Roja y negra la ternura, El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor dels llibres Cantándole al pueblo. Cantos libertarios (1956), Trovero del pueblo (1957), Tierra libre (1958), Rebeldías del camino (1961), Yunques rojos (1963), Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El hombre y la copla (1995) i Yunta y surco. Versos criollos (sd, amb Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de 1998 a Montevideo (Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de d'agost de 2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial, al cementiri de la localitat.

Carlos Molina (1927-1998)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antero de Quental (ca. 1887)

Antero de Quental (ca. 1887)

- Antero de Quental: L'11 de setembre de 1891 se suïcida a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Havia nascut el 18 d'abril de 1842 a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores). Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada «Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una «experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que  en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos –que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació «Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reedità Odes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat «Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix una cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS