Administrar

Efemèrides anarquistes

[24/08] Congrés Anarquista Internacional - V Congrés de l'AIT - Niquet - Cardi - Massoni - Quintal - Lafragueta - Ferré - Víctor García - Llaneza - Le Meillour - Gozzoli - Castrejón - Massé - Terrer - Moreno - Daniel Barret

efemerides | 24 Agost, 2018 08:19

[24/08] Congrés Anarquista Internacional - V Congrés de l'AIT - Niquet - Cardi - Massoni - Quintal - Lafragueta - Ferré - Víctor García - Llaneza - Le Meillour - Gozzoli - Castrejón - Massé - Terrer - Moreno - Daniel Barret

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat --Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme --simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost--, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

- Ferdinand Niquet: El 24 d'agost de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand-Henri Niquet. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un «discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, amb Émile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Brando (Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un «macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària «Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" de l'1 de febrer de 1924

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Rotger: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger) --també citat com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal --format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)-- i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic --a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933 a Sants (Barcelona, Catalunya).

***

Francisco Quintal (ca. 1940)

Francisco Quintal (ca. 1940)

- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta, A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com ara Les syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.

Francisco Quintal (1898-1987)

***

Necrològica de Ramón Lafragueta apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de març de 1981

Necrològica de Ramón Lafragueta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1981

- Ramón Lafragueta: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet) i patí les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local –fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).

***

Léo Ferré fotografiat per Cayet (1960)

Léo Ferré fotografiat per Cayet (1960)

- Léo Ferré: El 24 d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta, escriptor i cantautor anarquista Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una família benestant burgesa, son pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el director de personal de la Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen italià, regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys major que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el va intruí en aquest art i quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de Mònaco com a soprano. Dos anys després va ser enviat pensionat al col·legi Saint-Charles de Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat francès va ser mal llevada per l'alumne que començà a detestar la religió. Malgrat el suport d'un company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans (Voltaire, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi trobà molt sol; experiència de soledat que anys més tard explicà en la seva ficció autobiogràfica Benoît Misère (1970). Quan tenia 14 anys descobrí la paraula «anarquia» en les pàgines d'un diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a la seva persona. En 1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a Niça, però son mare boicotejà la seva matrícula al conservatori de música i l'obligà a seguir cursos de francès al col·legi de Borghera. La tardor de 1935 arribà a París per començar els seus estudis de Dret, però finalment, en 1939, obtingué el diploma en Ciències Polítiques. Després de fer el servei militar en infanteria, on dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat, l'agost de 1940 va ser llicenciat i retornà a Mònaco, on es posà a fer feina com a distribuïdor de bons d'avituallament als hotelers, alhora que començà a compondre i a cantar –la seva primera actuació en públic fou el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane. L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia conegut en 1940 a Castres. Després entrà a treballar a Ràdio Montecarles, on va fer de tot (locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquesta època començà a escriure poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i Edith Piaf, la qual l'aconsellà que s'instal·lés a París. A finals de l'estiu de 1946 arribà a la capital francesa i començà a cantar, cobrant precàriament, al cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els Frères Jacques i amb el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947 acceptà fer una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un desastre; mancat de diners, trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va ser contractat per actuar al cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en altres locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose Rouge, Le Trou, le Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el seu primer contracte amb un editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica «companya de viatge» del Partit Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la propietat total de les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com ara Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée Lebas. Sempre acostat al moviment llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels anarquistes espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a participar en les gales organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar fons. Sa companya Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida artística i el desembre de 1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en un cafè parisenc, conegué Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona companya. En 1950 va escriure l'òpera La vie d'artiste, on demostrà el seu talent compositiu, i participà, en el paper d'un pianista, en la seva única aparició cinematogràfica en el film britànic The cage of gold, de Basil Bearden. El gener de 1951 enregistrà per a la ràdio De sac et de cordes, amb la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per primer cop una orquestra simfònica i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la vedette nord-americana Joséphine Baker a l'Olympia de París i signà un contracte amb la discogràfica Odéon, la qual enregistrà el disc Paris canaille, l'èxit del qual el permeté comprar una casa de camp on s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta, resultat d'un anterior matrimoni i a la qual Ferré sempre considerà com a filla pròpia. El març de 1955 actuà per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956 estrenà al Teatre de París La Nuit, ballet amb textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que resultà un fracàs de crítica i fou retirat de cartell després de quatre representacions. Aquest mateix any publicà el recull de poemes Poètes... vos papiers, que sortí acompanyat d'un àlbum del mateix títol. L'abril de 1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par Léo Ferré i el gener de 1958 començà a cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril d'aquell any enregistrà l'àlbum Encore... du Léo Ferré. Les penúries econòmiques passen a un segon pla i durant la tardor de 1959 pogué comprar l'illa bretona del Guesclin, on s'instal·là. En 1961 enregistrà per a la discogràfica Barclay Les chansons d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una gran amistat, i mesos després el disc Paname. En aquesta època cantà al Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963 a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré 64, el qual conté la cançó Franco la muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel Canadà i en aquesta època va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per la televisió. En 1966 retornà al Bobino, on reté un important homenatge al poeta Rimbaud. A començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es trenquen. Els fets de Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La Mutualité de París, durant la gala de suport en benefici del periòdic Le Monde Libertaire, estrenà la seva reconeguda cançó Les anarchistes. A partir de maig del 1968 col·laborà en la revista anarquista La Rue. L'octubre de 1968 emprengué una gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no tingué ressò, i a començaments de 1969 publicà l'àlbum L'Éte 68, inspirat en l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i febrer de 1969 cantà al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la revista musical Rock & Folk, tingué lloc la trobada de tres grans representants de la cançó francesa: Léo Ferré, Jacques Brel i Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio Télévision Luxembourg (RTL). Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz, s'instal·là a prop de Florència (Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son primer fill, Mathieu. Aquest mateix any publicà el doble àlbum Amour Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva discografia. En plena època pop, abandonà els recitals en solitari i començà a actuar amb el grup francès Zoo. En 1970 actuà durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà l'enregistrament aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira amb el cantautor quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a l'Òpera Còmica, sala d'espectacles reservada a la música clàssica, i l'any següent engegà una nova aventura musical, dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud, Suïssa). La tardor de 1975 continuà amb aquesta experiència simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de Beethoven. Aquest mateix 1975 abandonà, no sense problemes, la discogràfica Berclay i signà contracte amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres simfòniques de Milà i de Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en diverses discogràfiques (CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un slalom (1979), La violence et l'ennui (1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept ans (1986)  o Les vieux copains (1990). Amb sa companya Marie-Christine s'instal·là definitivament a la Toscana i el juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys compaginà concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP), amb gires arreu de França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus concerts de suport al moviment anarquista (Le Monde Libertaire, Radio Libertaire, TLP, etc.). En 1992 creà la casa discogràfica La Mémoire et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia), després de patir un càncer intestinal que se li havia declarat l'any anterior, i fou enterrat tres dies després en la més estricta intimitat al cementiri de Mònaco. A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué l'edició d'inèdits i reedició dels discos de son pare en la casa discogràfica que aquest havia creat.

Léo Ferré (1916-1993)

***

Víctor García

Víctor García

- Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina, Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica, Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia, La Protesta, El Rebelde, Reconstruir, Regeneración, Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963), Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas,  La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

***

Andrés Llaneza Rozada

Andrés Llaneza Rozada

- Andrés Llaneza Rozada: El 24 d'agost de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament com González–, conegut com El Gitano. Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).

Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Redacció de "Le Libertaire"

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Antonio Moreno Ronchas

    Per a l'entrada d'Antonio Moreno Ronchas agraïm la col·laboració de la Federació Local de la CNT-AIT de Valladolid.

    Anarcoefemèrides | 25/08/2018, 18:19
  2. Ludovic Massé

    La seva novel·la "Els trabucaires" també ha estat traduïda al català per l'editorial El Trabucaire de Perpinyà. Dic novel·la malgrat que constitueix una reproducció molt fidel dels fets veritables que van originar el procés de 1846 a Perpinyà, anomenat el procés dels trabucaires de les Illes.

    Lluís | 23-08-2008, 00:41

    Lluís | 25/08/2018, 18:20
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS