Administrar

Efemèrides anarquistes

[22/08] Revolta de Torí - «L'Espagne Antifasciste» - «Anarchisme & Non-Violence 2» - Pisacane - Meunier - Bellei - Luque Argenti - Nebra - Arroyo - Cartier-Bresson - Berlucchi - Petrenko - Rodríguez Barbosa - Rizal - Ejarque - Fauxbras - Tommasini - Monzó - Ruiz Martín - Mystag - Galán

efemerides | 22 Agost, 2018 08:16

[22/08] Revolta de Torí - «L'Espagne Antifasciste» - «Anarchisme & Non-Violence 2» - Pisacane - Meunier - Bellei - Luque Argenti - Nebra - Arroyo - Cartier-Bresson - Berlucchi - Petrenko - Rodríguez Barbosa - Rizal - Ejarque - Fauxbras - Tommasini - Monzó - Ruiz Martín - Mystag - Galán

Anarcoefemèrides del 22 d'agost

Esdeveniments

Barricada a Torí

Barricada a Torí

- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de «Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vaga és general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o «Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.

***

Capçalera del primer número de "L'Espagne Antifasciste"

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.

***

Capçalera d'"Anarchisme & Non-Violence 2"

Capçalera d'Anarchisme & Non-Violence 2

- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.

Anarcoefemèrides

Naixements

Carlo Pisacane

Carlo Pisacane

- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

La detenció de Meunier i Ricken segons el setmanari barceloní «La Ilustración Ibérica», del 21 d'abril de 1894, que recull la il•lustració del periòdic novaiorquès «The Daily Graphic», del 6 d'abril de 1894

La detenció de Meunier i Ricken segons el setmanari barceloní La Ilustración Ibérica, del 21 d'abril de 1894, que recull la il·lustració del periòdic novaiorquès The Daily Graphic, del 6 d'abril de 1894

- Théodule Meunier: El 22 d'agost de 1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va instal·lar a París on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Carino Bellei

Carino Bellei

- Carino Bellei: El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i després sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, però aquell mateix any, buscant feina, emigrà a França. A Marsella (Provença, Occitània) participà en reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a Mòdena. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920 entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels «agitadors bolxevics» més exaltats del període. Processat sota l'acusació d'haver matat dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de proves. El novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament, però la comissió encarregada només li va imposar dos anys d'amonestació. Fins al 1934 va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que, encara que anarquista, portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a Somàlia i entrà a fer feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. En 1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava als magatzems d'Intendència d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué notícies seves i desconeixem la data i el loc de la seva defunció.

***

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la clínica Los Alamos de Madrid (Espanya). Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 5 de març de 1950

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1894 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Miguel Nebra Lisbona va morir el 24 de gener de 1950 a Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Lucio Arroyo Fraile

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 28 d'abril de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Henri Cartier-Bresson (Nova York, 1935)

Henri Cartier-Bresson (Nova York, 1935)

- Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix a Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Cartier-Bresson. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin, va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina --durant els sis primers mesos de la Xina Popular--, i per Indonèsia --arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa --l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 --moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost--, a la seva casa de Céreste (Provença, Occitània), i va ser enterrat el 4 d'agost de 2004 a Montjustin.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" del 5 de setembre de 1914

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

- Giulio Berlucchi: El 22 d'agost de 1914 mor a Barre (Vermont, EUA) l'anarquista Giulio Berlucchi. Havia nascut el 24 de gener de 1854 a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

***

Estat Major de l'Exèrcit makhnovista (octubre de 1920). Primera fila (d'esquerra a dreta): Martxenko, Karetnik, Vassiliev i Melnik, xofer de Makhno. Segona fila: Kurilenko, Belash, Petrenko, Roma i Schuss

Estat Major de l'Exèrcit makhnovista (octubre de 1920). Primera fila (d'esquerra a dreta): Martxenko, Karetnik, Vassiliev i Melnik, xofer de Makhno. Segona fila: Kurilenko, Belash, Petrenko, Roma i Schuss

- Piotr Petrenko-Platonov: El 22 d'agost –algunes fonts citen el 26 d'agost– de 1921 cau abatut durant un combat amb l'Exèrcit Roig soviètic a la riba dreta del riu Dnièper (Ucraïna) el guerriller maknovista Piotr Petrenko-Platonov. Havia nascut a Dibrivka (Kotovsk, Odessa, Ucraïna). Durant la Gran Guerra lluità com a tinent en l'Exèrcit rus, participant en 1918 en les guerrilles contra les tropes de l'Imperi austrohongarès. En 1919, arran del II Congrés del Moviment Makhnovista, va ser elegit membre del Consell Revolucionari Militar de Guliaipolé (Zaporíjjia, Ucraïna) i comandant d'un destacament de les tropes insurreccionals per lluitar contra l'Exèrcit ucraïnès de Sýmon Petliüra. En 1920 derrotà una divisió de l'Exèrcit Blanc comandat per Piotr Wrangel. Durant l'estiu de 1921 formà part del grup encarregat d'assegurar la sortida a l'estranger de Nestor Makhno.

***

Diego Rodríguez Barbosa

Diego Rodríguez Barbosa

- Diego Rodríguez Barbosa: El 22 d'agost de 1936 es assassinat per un escamot feixista a Alcantarilla del Águila (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Havia nascut el 5 de novembre de 1885 a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).

***

Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny "ABC" del 15 de febrer de 1935

Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny ABC del 15 de febrer de 1935

- Robert Rizal Ballester: El 22 d'agost de 1941 mor al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Havia nascut el 12 d'octubre de 1915 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional –son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol «Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Antonio Ejarque Pina

Antonio Ejarque Pina

- Antonio Ejarque Pina: El 22 d'agost de 1950 mor a París (França) el destacat militant anarcosindicalista Antonio Ejarque Pina, conegut com Jarque. Havia nascut el 25 de març de 1905 a Saragossa (Aragó, Espanya). En els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall, ocupà càrrecs orgànics en la Junta del Sindicat de la Metal·lúrgica i en la Federació Local de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica confederal en la Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el representant dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. El desembre de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti Domínguez i Isaac Puente Amestoy, formà part del Comitè Nacional Revolucionari de Saragossa i, en fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de 1934 al penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el periòdic Cultura y Acción. El març de 1936, amb altres companys, es reuní amb polítics i empresaris saragossans per a trobar una solució a la desocupació que imperava a la capital aragonesa. Quan les militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el control de Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i Francisco Garaita Arias partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els arsenals. L'agost aconseguí sortir-ne del cercle facciós i incorporar-se en el Comitè Regional d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la resolució sobre els mitjans tècnics de les col·lectivitats en el Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo Sebastián i Manuel López, en nom del Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte d'Unitat Revolucionària amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va ser nomenat comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz Ramírez i, posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938 col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a Alcanyís. L'octubre de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector del XVI Cos de l'Exèrcit republicà i intentà frenar la campanya comunista que pretenia fer-se amb el control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera i a Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de març de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de reclusió per «adhesió a la rebel·lió». Va ser indultat pel decret del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el 20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional confederal, va ser nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a l'exterior i a començament de 1947 passà a França per exposar l'opinió dels confederals de l'interior partidària de fer costat, encara que amb condicions, el Govern republicà de José Giral Pereira. De bell nou a la Península, continuà amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual ocupà la secretaria de Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la secretaria general confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser detingut. El 29 d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i el 27 de novembre de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de maig de 1948, però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys –entre ells Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan José Caba Pedraza, José Yañez i Francisco García Nieto–, i arribar a França el 18 de maig amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23 de maig. Entre 1949 i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de l'anomenada «tendència col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. Antonio Ejarque Pina va morir el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital de Dieu de París (França) d'una anèmia perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.

Antonio Ejarque Pina (1905-1950)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS