Administrar

Efemèrides anarquistes

[14/06] «Questione Sociale» - «Germinal» - «L'Avanguardia Libertaria» - «El Productor» - Gira campestre - Roubichon - Lazare - Rozental - Parmeland - Poinard - Rodríguez González - Enseñat - Martínez Algeciras - Lucarini - Figueroa - Urvanovitch - Ambrona - Maîtrejean - Beltrán - Toublet - Martí

efemerides | 14 Juny, 2018 13:43

[14/06] «Questione Sociale» - «Germinal» - «L'Avanguardia Libertaria» - «El Productor» - Gira campestre - Roubichon - Lazare - Rozental - Parmeland - Poinard - Rodríguez González - Enseñat - Martínez Algeciras - Lucarini - Figueroa - Urvanovitch - Ambrona - Maîtrejean - Beltrán - Toublet - Martí

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

Portada del número únic de "Questione Sociale"

Portada del número únic de Questione Sociale

- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de 1891 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe Siboni. Trobem textos de Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.

***

Portada de "Germinal"

Portada de Germinal

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), «Germinal» --aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

Portada d'un número de "L'Avanguardia Libertaria"

Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

Capçalera del primer número d'"El Productor"

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

***

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

- Gira campestre: El 14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a acomiadar l'intel·lectual anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a Catalunya. En aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», i que comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi participaren més de mil persones. A més dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es portaren a terme discussions i es realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara Tomás Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny Mañé, etc. L'alumnat de l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) s'encarregà de recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja s'havia organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió. Max Nettlau partí cap a Viena (Àustria) dies després de la gira campestre d'acomiadament, el 19 de juny.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)

- Jean-Marie Roubichon: El 14 de juny de 1852 neix a Gwened (Bro Gwened, Bretanya) el paleta anarquista Jean-Marie Roubichon. El juliol de 1894 va ser fitxat per la policia com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

- Bernard Lazare: El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament com Bernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) --ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquesta època començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement, L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890 Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. En 1892 es casà amb Isabelle, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie, La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Le Temps Nouveaux, L'Endehors, L'Action Sociale, La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment «Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 a París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

Jules-César Rozental

Jules-César Rozental

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 3 de desembre de 1913

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 3 de desembre de 1913

- François Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix a Lió (Arpitània) el sastre anarquista, antimilitarista i sindicalista François André Parmeland. En 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes (JS). El novembre d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge de la Mobilització» –en el número 4 de la revista Le Moviment Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un article titulat «Comment on sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la mobilització. Receptes útils) que provocà les ires judicials–, les JS se solidaritzaren editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de còpies de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per això, el 4 de desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse Roussel i Laurent Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se solidaritzà amb Parmeland i va escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva Alphonse Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André Lhenry, Maurice Viterbo, Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot, Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen, Léon Goldschild, Alexandre Servels, Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les JS, només Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat; defensat per André Berthon, comptà amb els testimonis de suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent, Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat, segons la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894, pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i incitació al pillatge i a l'assassinat». El 24 de febrer d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis Lecoin i Pierre Ruff, tancats a la presó parisenca de La Santé, una carta dirigida al president del Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del periòdic L'Anarchie. La premsa llibertària engegà una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest afer. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i Louis Lecoin, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. El 26 de març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment d'Artilleria. L'11 de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les JS del departament del Sena, que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de François Poinard apareguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 9 d'agost de 1925

Notícia de la detenció de François Poinard apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 9 d'agost de 1925

- François Poinard: El 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 4 de juny– de 1899 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, França) l'anarquista i anarcosindicalista François Poinard, també citat Francis Poinard. Sos pares es deien Jean Poinard, obrer metal·lúrgic, i Anne Marie Faverial. Obrer polidor metal·lúrgic, vivia al número 9 del carrer Docteur Cordier de Saint-Étienne (Roine-Alps, França). Durant els anys vint fou un dels animadors del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne. Entre el 14 i el 15 de juliol de 1923 fou delegat per Lió (Arpitània) al II Congrés Nacional de les Joventuts Sindicalistes. El 8 de març de 1924 es casà a Saint-Étienne amb Eugénie Antoinette Mounier. Entre l'octubre de 1924 i el maig de 1925 fou el gerent de l'òrgan de les Joventuts Sindicalistes Le Cri des Jeunes. El 8 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb Régis Eyraud i Marcel Morel, per aferrar cartells contra la guerra del Marroc. Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista Comunista que es constituí el 31 de desembre de 1926. Entre 1926 i 1939 fou un dels animadors de la Unió Local de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). El novembre de 1934 fou delegat al V Congrés de la CGT-SR i el gener de 1937 al VI Congrés d'aquesta mateixa organització. El març de 1927 entrà a formar part del consell administratiu del Grup Anarquista Comunista, amb Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Antoine Salis i Eugène Soulier. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), que rebutjà l'estratègia «plataformista» de la rebatejada Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1932 fou l'administrador de l'òrgan confederal Le Combat Syndicaliste (1926-1939). En 1933 signà en nom de la CGT-SR una crida per al Primer de Maig Unitari amb la Confederació General del Treball (CGT) i la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El juliol de 1935 fou un dels signants del manifest que feia una crida a portar a terme una conferència nacional contra la guerra i la «Unió Sagrada» publicat el 12 de juliol de 1935 en Le Libertaire i formà part, amb altres companys (Maurice Chambelland, René Frémont, Jules Grandjouan, René Lefeuvre, Robert Louzon, Pierre Monatte, Marceau Pivert i Henri Poulaille), del seu comitè organitzador. Quan esclatà la guerra d'Espanya en 1936, fou secretari del Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol) de Saint-Étienne. L'octubre de 1936, amb el secretari de la Unió Local de la CGT-SR Antonin Meunier, protestà contra l'organització per part de la Unió Anarquista (UA) d'un míting que se havia de celebrar el 23 d'octubre al Velòdrom d'Hivern de París, on hi havia de parlar, entre d'altres, Pierre Besnard, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Léon Jouhaux i Marceau Pivert. En 1938 treballà com a funcionari municipal i fou membre del grup local de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) i del Sindicat Interco de la CGT-SR. François Poinard va morir el 2 d'abril de 1975 a Saint-Étienne (Roine-Alps, França).

***

Juan Rodríguez González

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 14 de juny de 1900 neix a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 10 de gener de 1924

Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 10 de gener de 1924

- Joan Enseñat Rigo: El 14 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Sos pares, sembla que mallorquins, es deien Bartomeu Enseñat i Margarida Rigo. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró Belis. L'octubre de 1921 va ser detingut amb Darí Panadès Lisart i de bell nou al barri barceloní de Sarrià amb Manuel Talens Giner i altres; alliberat pel jutge, romangué empresonat per decisió governativa. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts amb la «Columna Ortiz». En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil del departament de Meurthe i Mosel·la, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya. Joan Enseñat Rigo va morir el 20 d'octubre de 1975 a l'asil de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) on residia i va ser enterrat al cementiri de Collserola d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 d'abril de 1989

Necrològica de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Pedro Martínez Algeciras: El 14 de juny de 1902 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Martínez Algeciras, conegut com Pedro el Relojero. Sos pares es deien Pedro Martínez i Rosa Algeciras. Resident des de la infància a Dos Hermanas, quan tenia vuit anys quedà orfe de mare. Molt jove, començà a treballar de jornaler agrícola i des de finals de la dècada dels deu milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). A més d'obrer agrícola, treballà també de rellotger. En 1929 s'uní amb Dolores López Castro, amb qui tingué dos infants (Antonio i Rosa). Duran els anys republicans freqüentà les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats anarquistes, com ara Joaquín Benítez Villalta, Miguel Martín Rubio i Pedro Vallina Martínez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la posterior ocupació, malgrat la resistència portada a terme del Comitè de Defensa local, a finals de juliol de Dos Hermanas per les tropes franquistes, fugí amb dos companys per les muntanyes per a intentar arribar a Cadis (Andalusia, Espanya). El 11 d'agost de 1936, després de descansar a la cabana d'un company carboner prop de Puerto Serrano (Cadis, Andalusia, Espanya), se separaren entre les poblacions gaditanes d'Algodonales i Zahara de la Sierra per intentar reunir-se amb les milícies antifeixistes de la zona d'Arroyo de los Perales. Després de patir un tret per part d'una patrulla de la Guàrdia Civil, aconseguí finalment arribar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), a zona republicana, on s'integrà en una columna de la CNT. Quan la militarització de les milícies, com que havia acabat el servei militar com a caporal, va ser nomenat sergent i participà en diversos combats a Andalusia (Màlaga, Alcalá del Valle, Cañete la Real). Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser enviat al front d'Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) i el febrer de 1939 al de Peñarroya i Belmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). En acabar la guerra, va caure presoner de les tropes franquistes; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i internat als camps de concentració de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i de Sevilla (Andalusia, Espanya). Un cop aconseguí la llibertat condicional, començà a treballar de rellotger ambulant i finalment obrir un petit taller de rellotgeria a Dos Hermanas. En 1976 formà part, amb sis companys, del Comitè d'Investigació dels assassinats comesos pels feixistes en 1936 a Dos Hermanas. Durant tota sa vida milità en la CNT. Pedro Martínez Algeciras va morir el 21 de novembre de 1988 –algunes fonts citen erròniament 1989 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) d'un atac cardíac i va ser enterrat en aquesta població.

***

Joaquín Lucarini Macazaga a la porta del seu estudi

Joaquín Lucarini Macazaga a la porta del seu estudi

- Joaquín Lucarini Macazaga: El 14 de juny de 1905 neix a Fontecha (Lantarón, Àlaba, País Basc) el dibuixant i escultor anarquista Joaquín Lucarini Macazaga –a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i fou el major de quatre germans (Joaquín, Alberto, Amador i Liberto) i una germana (Teresa) –la parella encara tingué un infant petit (Florencio)–, tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. Aprengué les primeres passes artístiques amb son pare, que treballà en les obres de la Catedral Nova de Vitòria (Àlaba, País Basc), i posteriorment es traslladà d'aquesta ciutat a Bilbao (Biscaia, País Basc) per a estudiar, amb Higinio de Basterra Berastegui, José Larrea Echániz i Federico Sáenz Venturini, a l'Escola de Belles Arts i Oficis d'Achuri, on com a dibuixant i escultor va ser premiat en diferents ocasions. En 1925 realitzà la seva primera exposició organitzada per la Societat d'Artistes Bascos a l'Ateneu de Bilbao. En aquests anys destacà amb obres de caire barroc naturalista i realista (Ángel músico, Ángel tocando la alboka, Cristo en la cruz, Cupido, El hombre). En 1928 la revista El Pájaro Azul de Vitòria va reproduir escultures seves i aquest any exposà a Vitòria. Al seu estudi de Bilbao realitzà importants obres, com ara Busto de doña Caralina MacMahon, Mi hermano Florencio i Otoño. En 1929 la Diputació d'Àlaba li va concedir una beca i marxà cap a París (França), on va estudiar el «Curs superior de dibuix aplicat a l'art i a la indústria» amb Ponchon, que considerà que va ser l'alumne més avantatjat d'aquell any. La revista Revue Moderne Illustrée des Arts et de la Vie, en el número del 30 de juliol de 1930, que qualificà com a «continuador del realisme espanyol». En 1930 viatjà per Bèlgica i Amsterdam (Països Baixos), en 1931 per Itàlia (Roma i Florència) i en 1932 obtingué un premi a Madrid (Espanya). Posteriorment guanyà concursos i va fer escultures a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), a Vitòria –en 1935 esculpí les dues matrones de la façana de la Caixa d'Estalvis)– i a Bermeo (Biscaia, País Basc). Durant la guerra civil va fer exposicions a diverses capitals europees (París, Londres i Moscou) i americanes (Buenos Aires i Mèxic). En aquesta època, la revista anarquista de Bilbao Horizontes (1936-1937) va reproduir escultures seves. En 1937, quan estava realitzant una gran escultura (Alegoría de la República), les tropes feixistes entraren a Bilbao i hagué de destruir-la, juntament amb altres peces. Amb el triomf franquista, passà una breu temporada a la presó i va ser jutjat i condemnat a dues penes de mort, però finalment va sortir indemne. A diferència dels seus germans, no patí represàlies greus, possiblement per les seves llargues temporades a l'estranger i perquè, malgrat ser anarquista de sòlida formació, el seu volum artístic li va impedir militar en les organitzacions llibertàries amb la mateixa intensitat que sos germans. Durant la postguerra la seva obra canvià considerablement –alguns consideren que té molt menys interès en centrar-se en l'estètica feixista dels vencedors– i adquirí molta fama per les seves escultures religioses i de caràcter èpic i heroic d'encàrrec instal·lades arreu dels País Basc (Basauri, Bilbao, Deusto, Gaztelugatxe Gernika, Leza, Sant Sebastià, Santurtzi), La Rioja (Logronyo, Huércanos) i, sobretot, a Burgos (Castella, Espanya), on passava llargues temporades. Treballà amb nombrosos arquitectes, com ara Pedro Ispízua Susunaga, Manuel María Smith Ybarra i Pablo Zabalo Ballarín. En 1959 es realitzà una exposició antològica a Vitòria. Sa companya i musa fou Concepción Gobantes. Entre les seves obres podem destacar Isidoro Walls (1927), El hambre (1928), Relieves del Club Deportivo de Bilbao (1929), Del 14 al 18 (1930), La victoria de la Música (1932), Leyendo (1932), Boxeador (1932), Lanzador de peso (1932), Verso la parte dove si leva il sole (1932), Alegoría de la Justicia (1935), Héroes del Alcázar de Toledo (1939), El Tigre (1943), San Roque (1947), Ceres y Mercurio (1949), Monumento a Sancho el Sabio (1950), San Pedro (1951), Ciclo cidiano (1953-1955, El Obispo don Jerónimo, Doña Jimena, Martín Antolínez, Álvar Fáñez i altres obres a Burgos), Sagrado Corazón de María (1956), Alegoría del Ahorro y los campesinos (1959), Hernán Cortés (1959), Sagrada Familia (1959), San Pedro Apóstol (1961), Homenaje a Fleming (1962), Fortaleza y Templanza (1962), Virgen de Begoña (1963), La Sardinera (1964), etc. Joaquín Lucarini Macazaga va morir el 21 de setembre de 1969 a la Residència Sanitària de Burgos (Castella, Espanya), víctima d'una trombosi cerebral, quan es trobava en aquesta ciutat de viatge per qüestions de feina. En 2005 es realitzà l'exposició antològica «Joaquín Lucarini. En el centenario de su nacimiento» al Museu de Belles Arts d'Àlaba a Vitòria.

Joaquín Lucarini Macazaga (1905-1969)

 Anarcoefemèrides

Defuncions

Anselmo L. Figueroa

Anselmo L. Figueroa

- Anselmo L. Figueroa: El 14 de juny de 1915 mor a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Havia nascut el 21 d'abril de 1861 a Califòrnia (EUA). Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch publicada en el periòdic "L'Humanité" del 30 de gener de 1927

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitch: El 14 de juny de 1951 mor a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Eugène Pierre Urvanovitch –el seu llinatge també citat Urvanowitz i altres variants–, també conegut com Gégène. Havia nascut el 28 de setembre de 1882 a Sennely (Centre, França). Obrer serrador –son pare també ja ho havia estat–, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de setembre de 1966

Necrològica de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de setembre de 1966

- Manuel Ambrona Tudela: El 14 de juny de 1966 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Ambrona Tudela, conegut com Morales. Havia el 21 d'abril de 1911 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Calixto Ambrona i Justa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de paleta. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat alcalde de Cervera (Segarra, Catalunya) en nom de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Alèst de la CNT. Va estar casat amb Josepa Bergadà, de qui es divorcià, i de Ramona Vila. Manuel Ambrona Tudela va morir el 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1966 a Alèst (Llenguadoc, Occitània) d'una congestió cerebral.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS