Administrar

Efemèrides anarquistes

[05/06] «Il Grido degli Oppressi» - «Il Proletario» - Festa del Llibre Llibertari - «Tot Vrijheidsbezinning» - Angiolillo - Alberola - Mazzucchelli - Ascaso - Catani - Rausa - Giménez Díaz - Briselance - Faló - Morneghini - Rumney - Chatel - Aceste - Gordo - Carpena

efemerides | 05 Juny, 2018 13:06

[05/06] «Il Grido degli Oppressi» - «Il Proletario» - Festa del Llibre Llibertari - «Tot Vrijheidsbezinning» - Angiolillo - Alberola - Mazzucchelli - Ascaso - Catani - Rausa - Giménez Díaz - Briselance - Faló - Morneghini - Rumney - Chatel - Aceste - Gordo - Carpena

Anarcoefemèrides del 5 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'"Il Grido degli Oppressi"

Capçalera del primer número d'Il Grido degli Oppressi

- Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana Il Grido degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e dintorni. Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri. Publicà col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio Caporali i d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text d'Élisée Reclus «A mio fratello contadino» (Al meu germà pagès). Patí una interrupció entre el 26 de novembre de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13 d'octubre de 1894 a Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la redacció en 1893.

***

Capçalera d'"Il Proletario"

Capçalera d'Il Proletario

- Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualista Il Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre «organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els «antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva «torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o «heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles de Mikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.», «El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.», «L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 31 de maig de 1988

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

- Festa del Llibre Llibertari: El 5 de juny de 1988 se celebra als locals de la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) la «Festa del Llibre Llibertari». A més de l'exposició i venda de premsa i de llibres llibertaris, l'esdeveniment comptà amb una xerrada sobre temes d'actualitat a càrrec de Carmen Díaz Mayo, doctora i exdirectora de Solidaridad Obrera de Barcelona (Catalunya), i un gran festival artístic que inclogué les actuacions del grup de flamenc Oripando (Carmen Álvarez, Pablo Gilabert i Hierba) i dels cantautors Francisco Montaner i Paco Ibañez. També hi va haver menjars i begudes.

***

Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a "leitmotiv"

Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a leitmotiv

- «Tot Vrijheidsbezinning»: Entre el 5 i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) la reunió i càmping anarquista «Tot Vrijheidsbezinning» (Llibertat de Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el projecte filosoficollibertari «Akigoloké» («Ecològica» a l'inrevés), de Michèl Post; la nova edició de la revista llibertària De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela Nieuwenhuis a començaments del segle XX; a més de debats sobre diversos temes (l'autogestió, la radicalització i la violència, etc.), música, teatre, etc.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Michele Angiolillo Lombardi

Michele Angiolillo Lombardi

- Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

José Alberola Navarro

José Alberola Navarro

- José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.

José Alberola Navarro (1895-1967)

***

Ugo Mazzucchelli

Ugo Mazzucchelli

- Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els «Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels «Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la «Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la «modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de «moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Ugo Mazzucchelli (1903-1997)

***

Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

- Joaquín Ascaso Budría: El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció «Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la «gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de «tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

***

Arrigo Catani

Arrigo Catani

- Arrigo Catani: El 5 de juny de 1909 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Arrigo Catani, conegut com Baffino o Baffetto. Sos pares es deien Alfredo Catani i Annuziata Manetti. Visqué al barri d'Antignano de Liorna, treballà en diversos oficis (mosso, fuster, marbrista, sabater) i participà activament en activitats comunistes i anarquistes. Durant la segona meitat dels anys vint es decantà pel moviment llibertari i freqüentà el Cercle Anarquista de Liorna. En 1926, després de la presa del poder dels feixistes, formà part del grup anarquista «Fiorentina» de Liorna. En 1928 es casà amb Elisena Ferrarini. El setembre de 1933 va ser detingut i processat per «possessió de premsa subversiva» i, per evitar la presó, el 10 d'octubre d'aquell any passà clandestinament per via marítima a Còrsega juntament amb els anarquistes Narciso Menicagli, Virgilio Fabbrucci i Rodomonte Nesi, pescador que proporcionà la barca, i altres cinc subversius. Un cop desembarcat a Bastia, es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on va ser acollit per la nombrosa comunitat d'antifeixistes italians. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca d'anarquistes a detenir. En 1934 va ser identificat a Marsella i va ser expulsat per freqüentar els cercles antifeixistes i emigrà a Bèlgica; posteriorment retornà clandestinament a Marsella. El febrer de 1937 un informe feia costar que, juntament amb altres voluntaris, havia passat a Catalunya i s'havia enrolat l'agost de 1936 en la «Columna Berneri-Rosselli», incorporada a la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantenia relacions sentimentals amb Armida Prati, filla de Maria Amalia Melli, germana d'Elena Malli, companya d'Errico Malatesta, amb qui s'havia expatriat a França. Després de combatre al front d'Osca (Aragó, Espanya), en 1937, arran dels «Fets de Maig» a Barcelona, deixà Catalunya amb Armida Prati i passà a França, Luxemburg i Bèlgica. En aquest període la parella tingué a Marsella un infant –algunes fonts diuen que tingué bessonada. A Bèlgica, a començament de 1939, formà part del grup anarquista format pels italians Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi, Mario Mantovani Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i per l'anarcopacifista belga Marcel Camille Dieu (Hem Day); mentre sa companya sembla que entrà a formar part de la Fracció Comunista Internacionalista (FCI), corrent promoguda per Amadeo Bordiga. En aquest mateix any, a Brussel·les, per les seves activitats llibertàries, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres mesos de presó. L'abril de 1939, amb altres anarquistes italians, va ser expulsat cap a França, però aconseguí retornar-hi clandestinament. L'agost de 1943 retornà a Itàlia, però va ser empresonat i condemnat. Recobrà la llibertat després de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades del 8 de setembre de 1943 i retornà a Liorna, on reprengué les seves activitats anarquistes i promogué la resistència. Durant una incursió, va ser capturat, juntament amb l'anarquista Mario Batini i altres trenta ostatges, per les tropes alemanyes i portat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a treballar forçosament en instal·lacions militars. En una acció sorpresa, un grup de companys i companyes provinents de Liorna aconseguiren alliberar-lo mentre es trobava pres al Comandament nazi. A Liorna formà part del primer Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), com a representant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i, després de l'Alliberament, el seu nom aparegué en una relació establerta per les tropes aliades [Gli alleati e la ricostruzione in Toscana (1944-1945)] sobre la situació de Liorna on el consideraven una de les figures polítiques més importants de la ciutat, juntament amb el bisbe Piccioni i l'alcalde Furio Diaz. En el número únic del periòdic Il Seme Libertario, òrgan de la FCL, sortit semiclandestinament el juny de 1945, signà l'article «Liberali… o fascisti?», on ataca durament els liberals i els democristians qualificant-los de «força reaccionària». Després de la II Guerra Mundial rebutjat tots els reconeixements institucionals i prengué part en la reconstitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), tot això sense deixar de ser vigilat per la policia. Entre 1950 i 1956 visqué novament a França. En la dècada dels seixanta retornà a Liorna i, amb sa companya Leontina (Lea), visqué al barri d'Antignano treballant de sabater i venent sandàlies de goma i esportives en una petita botiga al carrer del Littorale, on també circulaven periòdics anarquistes i revolucionaris i es podia discutir de política i de literatura. Arrigo Catani va morir el 17 de desembre de 1977 al barri d'Antignano de Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Miguel Rausa Berniz

Miguel Rausa Berniz

- Miguel Rausa Berniz: El 5 de juny de 1919 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Rausa Berniz. Sos pares es deien Miguel Rausa Vilas i Jacinta Berniz. Era fill d'una família de petits agricultors republicana i atea de sis germans. Cap dels germans no van ser batejats, això en els durs temps de la dictadura de Primo de Rivera. Quan tenia nou anys quedà orfe de mare i la família pogué sortir endavant gràcies a la dedicació de les germanes majors, podent assistir a l'escola fins els 13 anys. Quan es proclamà al II República espanyola s'afilià, amb son germà Manuel, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i fou membre de l'Ateneu Llibertari, creat el febrer de 1936. Durant el procés revolucionari, després d'un intent frustrat d'enrolar-se en la «Columna Durruti» amb 17 anys, treballà en la col·lectivitat agrícola local. El febrer de 1937 marxà cap al front i combaté en la 130 Brigada Mixta i en la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Antonio Beltrán Casaña (El Esquinazao) i de caire comunista, i amb la qual lluità a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) fins a juny de 1937. Més tard passà els Pirineus i retornà a la Península, lluitant al front de l'Ebre, on va ser ferit en un braç i hagué de ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). Posteriorment reprengué la lluita al front fins la desfeta final. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià, Barcarès i Argelers. El desembre de 1939 va ser enviat per a treballar a la frontera belga fins l'ocupació alemanya. Detingut a Épernay (Xampanya-Ardenes, França) va ser enviat a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) i després a Deux Sèvres (Poitou-Charentes, França); fugí a Lesinhan (Llenguadoc, Occitània) i novament detingut, entre juliol de 1940 i gener de 1941, va estar tancat a Argelers. Enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Prada (Conflent, Catalunya Nord), va ser novament enviat a Argelers per participar en una protesta col·lectiva, on va romandre fins el maig de 1941, quan va ser enviat a treballar a les vinyes de Besiers (Llenguadoc, Occitània) durant gairebé dos anys. Son pare va morir en 1942 en una presó franquista d'Osca. Després, per indisciplina, va ser enrolat en una altra CTE durant dos mesos i el maig de 1943 va ser enviat a les fortificacions nazis de Seta (Llenguadoc, Occitània), on es pogué centrar una mica i participar en la reorganització de la CNT. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta, continuà militant en la CNT de Seta i en va ser nomenat secretari, coordinador i tresorer de l'anomenat sector «ortodox». Entre el 6 d'agost de 1959 i 1973 formà part de la «Secció Solidaritat Voluntària Vallobar» en l'exili. En els anys setanta assistí en diverses ocasions a reunions a Narbona (Llenguadoc, Occitània), però sense abandonar les posicions antipolítiques. Sa companya fou Pilar Blázquez García; son fill Germinal Rausa (Minal) també és militant llibertari. Miguel Rausa Berniz va morir en 2014 a Seta (Llenguadoc, Occitània).

Manuel Rausa Berniz (1921-2009)

***

Francisco Giménez Díaz

Francisco Giménez Díaz

- Francisco Giménez Díaz: El 5 de juny de 1920 neix a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria, Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a Sèvres (Illa de França, França).

***

Madeleine Briselance

Madeleine Briselance

- Madeleine Briselance: El 5 de juny de 1922 neix a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a França.

***

Jerónimo Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa de Llenguadoc, 1991)

Jerónimo Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa de Llenguadoc, 1991)

- Jerónimo Faló Villanueva: El 5 de juny de 1922 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Jerónimo Faló Villanueva, conegut com El Linotipista. A finals dels anys quaranta va fer de guia fronterer als Pirineus per als grups guerrillers llibertaris i per a diverses delegacions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); fou ell qui, el setembre de 1946, passà Jaume Amorós Vidal (Liberto) a la Península. El 30 de setembre de 1946 va ser detingut en un tren i tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya). A la garjola formà part de la Comissió de Premsa que publicà diferents periòdics clandestins: Esfuerzo, òrgan de les Joventuts Llibertàries; Ágora, revista teòrica d'aquest mateix grup; i Acarus Scabiosi, butlletí humorístic; confeccionant a mà els exemplars amb altres companys (Manuel Fernández Rodríguez, Tomás Germinal Gracia Ibars, etc.) i aquests passaven de cel·la en cel·la i alguns a l'exterior. Va ser alliberat el 20 de juny de 1947 i el març de 1948 passà a França la delegació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, formada per Ramón González Sanmartí i Juan Alcácer Albert, que venien de Madrid i de Sant Sebastià. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Jerónimo Faló Villanueva va morir el 26 de maig de 2010 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Vittorio Morneghini

Vittorio Morneghini

- Vittorio Morneghini: El 5 de juny de 1922 neix a Milà (Llombardia) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Ralph Rumney fotografiat per Pauline Langlois

Ralph Rumney fotografiat per Pauline Langlois

Ralph Rumney: El 5 de juny de 1934 neix a Newcastle upon Tyne (Tyne and Wear, Anglaterra) el pintor i escriptor situacionista i antimilitarista llibertari Ralph Rumney, conegut com Le Consul. Quan tenia dos anys, es traslladà amb sa família a Halifax (West Yorkshire, Anglaterra), on son pare, fill d'un miner del carbó i pastor anglicà, va ser destinat com a vicari. Després de passar per diversos internats, els quals odiava, fins el 1952 assistí a l'Escola d'Art de Halifax. Fugint del servei militar, en 1952 va anar a París (França), on visqué la bohèmia i on va ser batejat amb el pseudònim de Le Consul, en referència al personatge del llibre de Malcolm Lowry Under the volcano. Fins el 1955 anà i vingué entre França i Itàlia, visitant de tant en tant Londres, on fundà l'efímera revista artística Other Voices. En 1955 realitzà la seva primera exposició individual a Trieste (Friül) i un any després una altra a la Galeria Apollinaire de Milà (Llombardia, Itàlia). En 1956 exposà per primer cop a Anglaterra a la New Vision Centre Gallery, galeria no comercial compromesa amb l'art gestual internacional, amb obres marcadament influenciades pel budisme zen, l'inconscient col·lectiu teoritzat per Carl Jung, l'expressionisme abstracte i el surrealisme. El 28 de juliol de 1957 fundà a Cosio di Arroscia (Ligúria, Itàlia) la London Psychogeographical Association (LPA, Associació Psicogeogràfica de Londres), de la qual va ser l'únic membre; aquesta «associació», creada ad hoc, es va fusionar immediatament amb l'Internacional Letrista (IL) i el Moviment Internacional per un Bauhaus Imaginista (MIBI) per a crear, amb Giuseppe Pinot-Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Walter Olmo, Michèle Bernstein, Asger Jorn i Guy Debord, l'Internacional Situacionista (IS). Vuit mesos més tard, el març de 1958, abandonà l'IS per no haver redactat un informe psicogeogràfic sobre Venècia com s'havia promès. En 1958 es casà amb la pintora Pegeen Vail Guggenheim, filla de la col·leccionista d'art Peggy Guggenheim, que havia conegut un any abans en una exposició de Francis Bacon a Londres, i amb qui tingué un fill, Sandro Rumney, que esdevindrà un marxant d'art molt reconegut. En 1959 la parella s'instal·là al carrer Dragon de París i després a l'illa parisenca de Saint-Louis. Amb greus problemes de depressió, Pegeen Vail va morir en 1967 d'una sobredosi de barbitúrics. Quan va ser injustificadament acusat per sa sogra de l'assassinat de la seva esposa, hagué de fugir i sort que pogué trobar asil a la clínica psiquiàtrica de La Borde (Cour-Cheverny, Centre, França), on el seu amic Félix Guattari el refugià. Un any després es va anar a Londres, on, sense diners, va treballar com a telefonista bilingüe. Més tard va fer classes a les escoles d'art de Canterbury i de Winchester, abans de retornar a França. En 1974 es casà amb Michèle Berstein, excompanya de Guy Debord, però la parella es divorcià posteriorment. Objector de consciència durant tota sa vida, Ralph Rumney fou un nòmada (Londres, París, Milà, Venècia, Linosa, etc.) durant la major part de la seva existència, veient aquesta com a una aventura permanent i una experiència bohèmia sense fi, passant, d'un dia per l'altra, de la pobresa més absoluta, al luxe més desmesurat. Durant sa vida es va veure fortament influenciat per nombrosos pensadors i escriptors, com ara el marquès de Sade, Arthur Rimbaud, Isidore Ducasse (Lautréamont), E. P. Thompson, Stefan Themerson, Georges Bataille, Yves Klein, Henri Michaux, William Burroughs o Jean Baudrillard. En 1989 la Tate Gallery de Londres va comprar el seu quadre The change (1957), on es pot veure actualment. En aquest mateix any de 1908 s'instal·là a Manòsca. En 1999 es va publicar el llibre Le Consul, resultat d'una llarga entrevista realitzada per Gérad Berreby, i en 2001 publicà, amb Allan Woods, The map is not the territory. Ralph Rumney va morir de càncer el 6 de març de 2002 al seu domicili de Manòsca (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Pòstumament es publicà la seva obra The Leaning Tower of Venice.

Ralph Rumney (1934-2002)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894)

Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894)

- Charles Chatel: El 5 de juny de 1897 mor a París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Havia nascut el 8 d'octubre de 1868 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Auguste Chatel i Malvina Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 5 de juny de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe, en el pagament de les exèquies. 

Charles Chatel (1868-1897)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS