Administrar

Efemèrides anarquistes

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Hautstont - Guerlinguer - Baget - Castelhano - Navarro - Portales - Carretero - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Vega - Davidson

efemerides | 31 Maig, 2018 12:58

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Hautstont - Guerlinguer - Baget - Castelhano - Navarro - Portales - Carretero - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Vega - Davidson

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

L'atemptat segons el periòdic parisenc "Le Petit Jounal" de l'11 de juny de 1905

L'atemptat segons el periòdic parisenc Le Petit Jounal de l'11 de juny de 1905

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

L'atemptat de Mateu Morral

L'atemptat de Mateu Morral

- Atemptat de Mateu Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateu Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

Un exemplar de "L'en dehors"

Un exemplar de L'en dehors

- Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

Cartell de l'homenatge

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Emma Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA) un homenatge pòstum en memòria de la destacada propagandista anarquista Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre temps», que havia mort el 14 de maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En l'acte, presidit per Leonard D. Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Martín Gudell Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva intervenció en jiddisch), Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford Demarest a l'òrgan.  

***

L'ordre regna de bell nou

L'ordre regna de bell nou

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Capçalera publicitària de Charles Hautstont

Capçalera publicitària de Charles Hautstont

- Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les,  instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors. Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, Georges Étiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou el encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)

Foto policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)

- Jean-Pierre Guerlinguer: El 31 de maig de 1865 neix a Saint-Avold (Lorena, França) el anarquista Jean-Pierre Guerlinguer –a vegades citat el seu nom com Jules i el seu llinatge com Guerlinger. Es guanyava la vida com a jornaler i sastre. En 1887 va ser condemnat per «robatori» i en 1890 per «robatori i vagabunderia». Entre els anys 1890 i 1895 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França). El 18 de juny de 1891 va ser detingut, amb Émile Voyez, com a sospitós de ser l'autor d'un atemptat contra una comissaria de Levallois-Perret (Illa de França, França). Trobà refugi al domicili d'una tal Segard que, segons un confident, era la seva amant. El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, amb Charles Pierry, per la VIII Tribunal Correccional a 13 mesos de presó per haver robat el 4 de gener d'aquell any en una carboneria de Saint-Denis tres troncs de fusta i un feix de llenya per valor de 30 cèntims. A mitjans de març de 1892, el seu domicili del número 10 del carrer d'Strasbourg, ben igual que el de molts altres companys de Saint-Denis (Bastard, Broeckx, Chaumartin, Heurtaud, Voyez, etc.), va ser escorcollat per la policia. A començaments de juliol de 1893 va ser detingut arran d'un important robatori i, segons un confident, el producte d'aquest va ser lliurat, mitat per mitat, a Émile Pouget i a Jean Grave. L'1 de gener de 1894 va ser alliberat després de l'escorcoll del seu domicili del número 14 del carrer du Fort-de-l'Est de Saint-Denis en el qual no hi trobaren res. En aquesta època, sense feina, es dedicava a comprar peix al mercat parisenc de Les Halles i el venia a Saint-Denis. La seva correspondència va ser sistemàticament requisada per l'administració de correus i lliurada a la policia. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut al seu domicili, al carrer de la Charronnerie de Saint-Denis, que va ser escorcollat. En aquesta època venia verdura de manera ambulant. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una gran batuda contra el moviment anarquista per evitar aldarulls durant els funerals de l'assassinat president de la III República francesa Sadi Carnot. Va ser acusat de llançar per la finestra del cinquè pis del número 15 del passatge de Ménilmontant, el 19 de juliol de 1902, la prostituta Augustine Delessart, però el seu cas va ser sobresegut el 24 d'agost d'aquell any. El febrer de 1924 va ser detingut a Les Lilas (Illa de França, França), juntament amb el brocanter Grassin (Fatty) i Émile-Rémy Pinoix, per estafar els venedors al major del mercat de Les Halles. En aquesta època vivia al número 42 del carrer de Noisy de Bagnolet (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

- Víctor Hugo Baget Ruiz: El 31 de maig de 1889 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Víctor Hugo Baget Ruiz. Sos pares es deien Francesc Baget i Beatriz Ruiz. Segons la policia francesa el seu llinatge autèntic seria Faig. Viva a Barcelona (Catalunya) amb tres germans, tots «anarquistes perillosos» segons la policia. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè. Sembla que va ser condemnat una desena de vegades per robatoris, cops i ferides. El 13 d'agost de 1913, provinent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) sense documentació d'identitat i el desembre d'aquell any va ser fitxat a Perpinyà com a anarquista «molt exaltat i capaç de fer cops dolents». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de desembre de 1966

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966

- Segundo Navarro Casas: El 31 de maig de 1899 neix a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Sos pares es deien José Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al seu domicili d'Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges.

***

Luis Portales Casamar

Luis Portales Casamar

- Luis Portales Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf franquista va ser empresonat i a començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional. A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts Llibertàries, de les quals formaven part son germà petit Juan Portales Casamar, Manuel Ramos, Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple Regional de la CNT celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son germà Juan, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de la repressió, s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de 1947, amb son germà Juan, s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se celebrà a Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va ser traslladat a Sevilla; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de presó. Després de 14 anys, que purgà a Sevilla, Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i passà a França. Sa germana, Suceso Portales Casamar, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Crescencio Carretero Bordallo

Crescencio Carretero Bordallo

- Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el «peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquesta època ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Actualment treballa com a tècnic de Línia de Metro a Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Otello Gaggi

Otello Gaggi

- Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per «conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per «activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser «rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

***

Notícia sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 30 de setembre de 1911

Notícia sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de setembre de 1911

- Auguste Dauthuille: El 31 de maig de 1950 mor a Beauchamp (Illa de França, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint Dauthuille. Havia nascut el 4 de maig de 1891 a Avranches (Baixa Normandia, França). Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més «dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «injúries a l'Exèrcit»,  Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquella època estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà amb Charlotte Billard al XIV Districte de París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà amb Mari Obach al XIX Districte de París. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Cristóbal Vega Álvarez

    Para l'entrada de Cristóbal Vega Álvarez agraïm la col·laboració de sa filla Ana Vega Burgos i d'Aurore Ducelier.

    Anarcoefemèrides | 31/05/2018, 13:00
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS