Administrar

Efemèrides anarquistes

[11/02] Drescher - Carrà - Martínez Sánchez - D'Andrea - Rofes - Gross - Cerrito - Gelabert - Jiménez Cubas - Martín Bellido - Caillot - Reclus - Vezzani - Zapater - Rebull - Pedrini - Lafragueta - Comaposada - Bortolotti - Ward

efemerides | 11 Febrer, 2018 21:32

[11/02] Drescher - Carrà - Martínez Sánchez - D'Andrea - Rofes - Gross - Cerrito - Gelabert - Jiménez Cubas - Martín Bellido - Caillot - Reclus - Vezzani - Zapater - Rebull - Pedrini - Lafragueta - Comaposada - Bortolotti - Ward

Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

Naixements

Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc "La Matin" del 12 de setembre de 1894

Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894

- Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

- Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el «Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli --l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció «nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment «Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la «metafísica» i s'abocà a una pintura més «transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini --en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia-- i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

Carlo Carrà (1881-1966)

***

José María Martínez Sánchez

José María Martínez Sánchez

- José María Martínez Sánchez: L'11 de febrer de 1884 neix a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb Manuel Álvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta a Ángel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista «Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT, El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 Ramón Álvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

José María Martínez Sánchez (1884-1934)

***

Virgilia D'Andrea

Virgilia D'Andrea

- Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos pares es deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare des de nina, son pare en tornà a casar de bell nou, però va ser víctima d'un crim passional a mans de l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els seus familiars la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi religiós, on patí una educació rígida i dogmàtica, de la qual fugí refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci, Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a «un boig i un criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En 1909 aconseguí el diploma de mestra d'educació primària i a la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia) acabà els estudis i obtingué la titulació per a ensenyar, començant a treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, començà a participar en actes i conferències antimilitaristes i durant aquesta època formà una Secció Femenina del Partit Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços, Itàlia) i va conèixer alguns membres del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de mestra a Terni (Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat Mario Trozzi, amb el grup socialista del qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia), on estava confinat el destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver mantingut posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força, des del punt intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps esdevingué son company. A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment anarquista i la policia la posà en el seu punt de mira, essent contínuament controlada. Quan Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el va ajudat en l'edició del periòdic Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a mantenir contactes amb el moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué abandonar el confinament i la parella s'abocà en la propaganda anarquista, recorrent Itàlia. El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el congrés del Sindicat de Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema de l'escissió sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència «Il proletariato nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de juliol de 1919 per protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb altres companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini, Armando Borghi, Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies després van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919 participà en el III Congrés de l'USI que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on es va reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i els Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser nomenada membre del secretariat de la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al número 8 del carrer Achille Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico Malatesta, que havia retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la seva amistat amb Malatesta es consolidà força i la seva activitat propagandística (conferències, intervencions públiques, etc.) s'incrementà enormement. Quan el retorn de Malatesta publicà Il ritorno dell'esule. En 1920 sortí La presa e la resa delle fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances sorgides amb la Revolució russa, i Resurrezione, que dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys col·laborà en Guerra di Classe i en Umanità Nova, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), i una recopilació d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser per primer cop empresonada sota l'acusació de «conspiració contra els poders de l'Estat, incitació a la insurrecció, instigació al crim i apologia del delicte». El 30 de desembre de 1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la seva tasca propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu empresonament va escriure el poema Non sono vinta. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de 1923 la policia milanesa va denunciar el seu llibre Tormento per «vilipendi i instigació a l'odi de classe». Amenaçats de mort per les seves activitats després de la «Marxa sobre Roma» feixista i amb un procés penal en marxa, la parella decidí exiliar-se. Aconseguí el passaport i el 22 de desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va participar, amb Borghi, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923. A Berlín conegué destacats intel·lectuals i militants del moviment anarquista, com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap a Amsterdam (Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i en 1924 a París (França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche i entrà a formar part dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de la Sorbona. En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el títol L'ora di Maramaldo, on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà i dirigí la revista anarquista Veglia (maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus problemes de salut s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de 1928 obtingué del consolat nord-americà de París el permís per visitar temporalment els EUA. Amb Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia traslladat clandestinament dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren immediatament a les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs, com a bona oradora que era, engegà una gira propagandística arreu dels EUA fins a Califòrnia i col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville (Massachusetts, EUA), va fer la conferència «I delitti della patria borghese, i diritti della patria umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand School de Nova York la conferència «Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena de recull del seu pensament i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el títol Due conferenze. Chi siamo e cosa vogliamo. Patria e religione. El 21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la conferència «L'arte, il pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal fascismo». Aquest mateix any de 1932, després d'una crisi hemorràgica a Boston (Massachusetts, EUA), patí la seva primera intervenció quirúrgica a mans de la doctora Ilya Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el dolor no va impedir que continués en la redacció de Torce nella notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933 s'aguditzà la seva malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a ingressar a l'hospital, on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després de 10 dies de patiment, Virgilia D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al cementiri novaiorquès d'Astoria.

Virgilia D'Andrea (1888-1933)

***

Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de juny de 1974

Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de juny de 1974

- Joan Rofes Llorens: L'11 de febrer de 1899 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens --també citat Llorenç. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí --abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir en 1974 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

***

Ferdinand Gross

Ferdinand Gross

- Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria) el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les «Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser Sozialisten Österreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria).

***

Gino Cerrito

Gino Cerrito

- Gino Cerrito: L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.

Gino Cerrito (1922-1982)

***

Libertario Gelabert Mayol

Libertario Gelabert Mayol

- Libertario Gelabert Mayol: L'11 de febrer de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica «Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

***

Marcelino Jiménez Cubas

Marcelino Jiménez Cubas

- Marcelino Jiménez Cubas: L'11 de febrer de 1937 neix a Penén de Albosa (Requena, Plana d'Utiel, Castella, Espanya; actualment pertany al País Valencià) l'anarquista i resistent antifranquista Marcelino Jiménez Cubas –a vegades el seu primer llinatge citat com Giménez. Militant de les Joventuts Llibertàries, formà part del moviment anarquista de resistència antifranquista, ingressant en el grup Defensa Interior (DI). El 29 d'agost de 1962 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), amb Jordi Conill Vall i Antonio Mur Peirón, també membres d'aquesta organització, sota l'acusació de ser els autors de tres atemptats amb bomba, reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), comesos el 30 de juny de 1962 a Barcelona contra un local de la Falange, a prop de la plaça Lesseps, contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i contra els locals de l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aquestes tres detencions eren part d'una ona repressiva en la qual van ser apressats i empresonats 30 companys, tots víctimes d'un policia provocador infiltrat, Jacinto Guerrero Lucas, i que van donar lloc a una campanya de protestes i d'accions directes internacionals, que van incloure el segrestament a Itàlia d'Isu Elías, vicecònsol general honorari espanyol a Milà, pel «Gruppo Giovenile Libertario». El 21 de setembre de 1962 van ser jutjats en consell de guerra a Barcelona i l'endemà ell va ser condemnat a 15 anys de presó, Conill Valls a 30 i Mur Peirón a 18. En l'apel·lació del 5 d'octubre de 1962 celebrada a Madrid (Espanya) per part de la IV Regió Militar davant el Consell Superior de Justícia Militar es confirmà la sentència anterior per a Conill i Mur, però n'augmentaren la seva a 25 anys de presó. Després va ser traslladat al penal de Burgos (Castella, Espanya), on conegué el militant anarquista Joan Busquets Verges. En 1970 va ser posat en llibertat condicional. Marcelino Jiménez Cubas va morir el 17 d'octubre de 2009 a Barcelona (Catalunya).

***

Antonio Martín Bellido (1963)

Antonio Martín Bellido (1963)

- Antonio Martín Bellido: L'11 de febrer de 1938 neix a Canillejas (Madrid, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Martín Bellido –també va fer ser el nom d'Antonio Martín Bollido. Fill d'un militant de la Unió General de Treballadors (UGT) exiliat a França, a partir dels 12 anys visqué a Estrasburg (Alsàcia). Fins als 19 anys va fer peritatge elèctric i en acabar aquests estudis s'establí a París, on entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. En 1962 participà en una marxa antinuclear a Londres (Anglaterra). Activista del grup de resistència antifranquista llibertari Defensa Interior (DI), entre 1962 i 1963 intervingué en accions a l'interior d'Espanya i a Itàlia. El 29 de juliol de 1963, amb Sergio Hernández, fou l'autor dels atemptats realitzats al Valle de los Caídos, contra la seu de la Direcció General de Seguretat i contra els locals de la Delegació Nacional de Sindicats a Madrid, atemptats pels quals els militants llibertaris Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, de les Joventuts Llibertàries, van ser condemnats a mort i garrotats el 17 d'agost de 1963. En 1968 va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries parisenques, però detingut, fou confinat a Saint-Brieuc (Bretanya) sota l'acusació d'«associació de malfactors». A partir de 1995 fou un dels animadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França. En 1998 es jubilà de la seva feina d'enginyer informàtic. Amb Octavio Alberola Suriñach va treballar per a obtenir de les autoritats judicials espanyoles la revisió del procés de Delgado i Granado. El seus últims anys vivia a Les Lilas (Illa de França, França).  Antonio Martín Bellido va morir el 17 d'agost de 2014 a París (França) d'un càncer de pàncreas.

Antonio Martín Bellido (1938-2014)

***

Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

- Patrice Caillot: L'11 de febrer de 1945 neix a París (França) el bibliotecari llibertari Patrice Caillot. Estudià biblioteconomia a l'Escola Nacional Superior de Biblioteques (ENSB). Conservador de la Biblioteca Nacional de França (BNF) a París, participà en l'elaboració de la Bibliographie de la presse française politique et d'information générale des origines à 1944 en 13 volums consagrats a departaments francesos (Ain, Ardenes, Gers, Landes, Nord, Pirineus Atlàntics, etc.). Com a membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marseilla (Provença, Occitània), ajudà nombrosos periodistes i investigadors, entre ells Jean Maitron i René Bianco especialment quan realitzaven el seu doctorat sobre la premsa anarquista en llengua francesa, i participà en el projecte Dictionnaire biographique du moviment libertaire francophone. Dibuixant amateur de còmics, arreplegà una important col·lecció de dibuixos i planxes originals d'autors europeus i americans. Era membre de la Société des Collectionneurs de Bandes Dessinées (SCBD, Societat de Col·leccionistes de Còmics) i col·laborà entre 1978 i 1980 en la seva revista Le Collectionneur de bandes dessinées. També era membre de l'Association des Amis du Musée de la Bande Dessinée d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i cedí una important col·lecció de dibuixos i d'àlbums rars a la Cité Internationale de la Bande Dessinée et de l'Image (CIBDI) d'aquesta ciutat. Amb Danièle Alexandre Bidon i Annie Baron Carvais, fou un dels assistents al curs que sobre còmic realitzà Pierre Couperie a l'École des Hautes Études en Sciences Socials (EHESC, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París. En 1993 publicà, amb Alfu i François Ducos, el llibre Gino Starage. L'illustrateur de «Fantômas», i en 1997 Ponson du Terrail, amb altres. Especialista també en literatura popular, col·laborà amb l'Association des Amis du Roman Populaire (AARP, Associació dels Amics de la Novel·la Popular) i col·laborà en la revista Le Rocambole. Gran coneixedor de la novel·la de ciència ficció, era membre del Club del Llibre d'Anticipació (CLA). D'àmplia cultura, era un erudit en cinema (col·laborà en Les Cahiers de la Cinémathèque), jazz i novel·la policíaca. A més de les revistes citades, trobem articles seus en Aedena i Désiré, entre d'altres. De naturalesa malaltissa, patí durant molts anys leucèmia i emfisema pulmonar. Patrice Caillot va morir d'una crisi cardiovascular el 8 de gener de 2013 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Élie Reclus fotografiat per Nadar

Élie Reclus fotografiat per Nadar

- Élie Reclus: L'11 de febrer de 1904 mor a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée, havia nascut el 16 de juny de 1827 a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània). En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Libertario Gelabert

    Per a l'entrada de Libertario Gelabert Mayol agraïm la col·laboració de Maria Antònia Oliver Paris i de Pedro de Echave, de Memòria de Mallorca.

    Anarcoefemèrides | 11/02/2018, 21:37
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS