Administrar

Efemèrides anarquistes

[07/02] «L'Émancipation» - Conferència de Juan López - «Il Cavatore» - Gallo - Gauche - Béranger - Louvet - García - Íbero Galo - Solé - Pérez Ruano - De León - Reinsdorf - Barriobero - Luce - Ballarin - Cortés - Quartin - Cano - Lladó - Gil Gracia - Lombarte - Flor - Molina

efemerides | 07 Febrer, 2018 13:44

[07/02] «L'Émancipation» - Conferència de Juan López - «Il Cavatore» - Gallo - Gauche - Béranger - Louvet - García - Íbero Galo - Solé - Pérez Ruano - De León - Reinsdorf - Barriobero - Luce - Ballarin - Cortés - Quartin - Cano - Lladó - Gil Gracia - Lombarte - Flor - Molina

Anarcoefemèrides del 7 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de "L'Émancipation"

Capçalera de L'Émancipation

- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La política és l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

***

Portada del fullet de la conferència de Juan López

Portada del fullet de la conferència de Juan López

- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol «Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució, és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

***

Portada del número únic d'"Il Cavatore"

Portada del número únic d'Il Cavatore

- Surt Il Cavatore: El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Il Cavatore. Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la Unió Sindical Italiana (USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al destacat anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de 1958. El número, el director responsable del qual fou Carlo Venturotti, repassà la vida de Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio Bacconi, C. Ferrari, Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre el judici de Charles Gallo aparegut en el diari algerià "La Mahouna. Journal de l'arrondissement de Guelma" del 18 de juliol 1886

Notícia sobre el judici de Charles Gallo aparegut en el diari algerià La Mahouna.  Journal de l'arrondissement de Guelma del 18 de juliol 1886

- Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles Gallo. Fill de mare natural, aquesta, que també era filla natural, es quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va ser pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa. Després visqué de la caritat pública fins als 14 anys, que entrà a treballar 12 hores diàries per un franc vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers (País del Loira, França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les nits llegia i assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i estudiós, va ser convençut per un dels seus professors dels cursos nocturns perquè es presentés als exàmens d'admissió de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué la segona plaça per ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala cal·ligrafia– i entrà a treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita població. Després va fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys estudià química pel seu compte i entrà a treballar en algunes fàbriques, però sempre era acomiadat per discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Segons va explicar, entrà a la presó com «col·lectivista revolucionari» i sortí com «anarquista». L'octubre de 1884 va ser alliberat i entrà a fer feina en diversos comerços de Nancy (Lorena, França), però sempre era acomiadat per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la presó es convertí al protestantisme, però això no sembla creïble. L'abril de 1885, per recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta Normandia, França), on vivia aleshores, i passà a treballar de tipògraf a Nancy. Segons informes policíacs, estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca municipal, gastava tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de Pietr Kropotkin. Segons alguns, freqüentà el Partit Radical, però trencà amb ells i creà un efímer Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena d'obrers (Astier, Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.). Rebia, del sabater parisenc Bouriant, periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven a la seva habitació del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època treballava de guardià d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre François Martin, buscat per la justícia a París i en suport del qual hauria fet una col·lecta abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que també estava subscrit als periòdics Le Cri du Peuple i La Guerre Sociale, que parlava anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre de 1885 el seu protector de Rouen envià una carta anònima al prefecte de policia assenyalant que Gallo cada vegada era més anarquista, però que sabedor d'un projecte d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà. Galló va decidir cometre un atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un revòlver que li havia deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A París es registrà en un hotel al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó parisenca de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté i unes memòries («Notes pour servir à l'instruction de mon procés»). El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat primer a Avinyó (Provença, Occitània) i al penal de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887 a l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita, injurià els membres de la comissió disciplinària i el metge-major de l'illa Nou el va fer internar a l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de «cadàver vivent». L'1 de gener de 1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907, després de vint anys de relegació, acumulà 29 dies de presó por «inconveniències», 165 dies de presó per «insolència, rebuig d'obeir, imputació calumniosa, amotinament i robatori», i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits anarquistes, rebuig d'obeir, insults i amenaces als metges i imputació calumniosa». L'1 de gener de 1908 la seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i el 14 de desembre de 1913 obtingué una reducció de pena de set anys. En 1916 rebé tres noves penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó. Charles Gallo va morir el 23 de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la colònia penitenciària de l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia).

***

Henri Gauche

Henri Gauche

- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix a París (França) el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 a Elancourt (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" del 25 de febrer de 1919

Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919

- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), en una família belga, l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per «difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a Le Courneuve i en 1935 fou un dels signats del «Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). Julien Béranger va morir la primavera de 1939 a Le Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

***

Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix a París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Louvet. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les Edicions Élisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a París (França).

***

Necrològica de Félix García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de maig de 1991

Necrològica de Félix García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de maig de 1991

- Félix García: El 7 de febrer de 1915 neix a Mazarrón (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García. Miner a les mines d'alums de Mazarrón, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comb per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya pogué reunir-se amb sa companya Margarita i participar en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García va morir el 24 de març de 1991 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry.

***

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

- Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 7 de febrer de 1916 neix a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc. Juan Andrés Álvarez Ferreras va morir el 29 d'agost de 1999 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)

***

Necrològica d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de desembre de 1988

Necrològica d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1988

- Antoni Solé Miquel: El 7 de febrer de 1916 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Solé Miquel. Sos pares es deien Francesc Solé i Rosa Miquel. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers. Més tard s'establí al departament occità de Gers i, després de no trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre company i la treballà en col·lectivitat. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic de Fezensac, on treballà de paleta artesà. En aquesta població milità en la Federació Local de la CNT, de la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla. Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Francisco Pérez Ruano

Francisco Pérez Ruano

- Francisco Pérez Ruano: El 7 de febrer de 1919 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la  Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris «Francesc Sàbat» de Terrassa. Francisco Pérez Ruano va morir el 23 de setembre de 2009 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Idilio de León

Foto policíaca d'Idilio de León

- Idilio de León: El 7 de febrer de 1944 neix al departament de Tacuarembó (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu «La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

Anarcoefemèrides

Defuncions

August Reinsdorf

August Reinsdorf

- August Reinsdorf: El 7 de febrer de 1885 és decapitat a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Havia nascut el 31 de gener de 1849 a Pegau (Saxònia, Alemanya). Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les seves últimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Juan de la Flor Burgos

    Per a l'entrada de Juan de la Flor Burgos agraïm la col·laboració de sa filla Violette Sallaberry.

    Anarcoefemèrides | 07/02/2018, 13:50
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS