Administrar

Efemèrides anarquistes

[21/01] Saavedra - Taratuta - Fornasari - Pengam - Jahane - Chazoff - Battistelli - Donnay - Ito - Merino - Gútiez - Mers - Romero - Adelantado - Naya - Koechlin - Dwyer - Caglioni - Petraroja - Torres Escartín - Cornelissen - Donati - Peña - Jung - Sellier - Cavani - Marín Abad

efemerides | 21 Gener, 2018 07:43

[21/01] Saavedra - Taratuta - Fornasari - Pengam - Jahane - Chazoff - Battistelli - Donnay - Ito - Merino - Gútiez - Mers - Romero - Adelantado - Naya - Koechlin - Dwyer - Caglioni - Petraroja - Torres Escartín - Cornelissen - Peña - Jung - Sellier - Cavani - Marín Abad

Anarcoefemèrides del 21 de gener

Naixements

Abelardo Saavedra del Toro

Abelardo Saavedra del Toro

- Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquesta època va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà La Época, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya).

***

Olga Taratura

Olga Taratuta

- Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)-- neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta --encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista «Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

***

Savinio Fornasari

Savinio Fornasari

- Savinio Fornasari: El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio Fornasari. Després de llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels any deu començà a treballar com a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i al moviment anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció de Ferroviaris d'aquesta localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador del seu òrgan d'expressió, La Voce Proletaria. El juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della Scala i a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on estava subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico (1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i participà en el moviment contra l'encariment de la vida; també esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una intensa propaganda. Per tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre de 1919 i el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Piacenza, creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquesta època va ser apallissat en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels feixistes, en 1925 el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documents sobre el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a França i s'instal·là d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb son germà Giuseppe. Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), el setembre de 1925 participà en un congrés celebrat a París i, segons la policia, que apuntà que era amic íntim d'Armando Borghi, el 8 de novembre de 1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a la sala Garrigues (número 20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encarregant-se de les relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia feixista. Arran de la crisi que patí la UAI, participà activament en la seva reorganització i esdevingué membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on polemitzà amb Camillo Berneri, que volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre Fornasari era partidari de construir abans una forta i solidària organització anarquista. En 1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville. Després de la transformació en 1934 de la UCAPI en la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè Federal d'aquesta nova organització i en la redacció del seu òrgan d'expressió Lotte Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del Congrés Italià de Sartrouville que donà lloc a la fundació del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se celebrà entre l'1 i el 2 de novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran de la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), va ser nomenat responsable de la seva Federació Regional parisenca. El gener de 1937 fou nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i realitzà nombrosos viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938 s'instal·là en una petita localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939 retornà a París. El 17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i, després de 16 mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de concentració alemany. El març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes. Condemnat per un tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la seva delicada salut, agreujada per les estades als camps de concentració, li van impedir participar en la resistència. Sa companya i sos fills van morir en un bombardeig. Després de la II Guerra Mundial participà de vell nou en la reorganització del moviment llibertari i esdevingué secretari de la Unió Comunista Llibertària (UCL). Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) després de ser atropellat per un jeep de l'exèrcit britànic.

***

Victor Pengam

Victor Pengam

- Victor Pengam: El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor Pengam. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e, L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Brest (Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

***

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 22 de juny de 1917

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 22 de juny de 1917

- Léon Jahane: El 21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie Jahane. Fill d'un carreter, treballà cimentant obres i en 1912 fou membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Sena (París, França). Formà part del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou», adscrit a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18 de desembre de 1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la secretaria de la FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la FCA, manant pels carrers de parís un automòbil cobert amb grans cartells fent una crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants de la FCA (Albert Dureau, Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en iguals condicions, també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de la FCA, va ser nomenat secretari de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista previst per a l'agost següent, comissió de la qual van ser també membres François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13 d'abril, en una reunió en petit comitè al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin, respectivament secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats penals de l'edició del fullet de la FCA Contre les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme –la «Llei dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei militar de dos a tres anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir nominalment la responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la direcció real del secretariat. Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una setmana més tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la secretaria de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista. El 19 de desembre de 1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), però poc temps després va ser reemplaçat per Victor Delagarde. El 3 de setembre de 1913 fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de França, França) una cooperativa de la construcció, «L'Avenir de la Construction du Bâtiment», de la qual fou membre del seu consell d'administració. En aquesta època, la policia el tenia fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan les eleccions legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà les candidatures antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30 de setembre de 1914 va ser detingut per insubmissió i l'octubre a Angers (País del Loira, França) va ser declarat exempt del servei militar; la policia sospità que per aconseguir aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no obstant això, en la revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat exempt. Durant la Gran Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar al camp atrinxerat de Longjumeau (Illa de França, França), on restà fins l'octubre de 1914. Segons un informe policíac del 6 de març de 1915, mantingué amb altres companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics de Le Libertaire», associació de la qual era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època es relacionà estretament amb el grup anarquista parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris antimilitaristes empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i Pierre Ruff. Participà en les activitats del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el permís de xofer i a finals d'aquell any adquirí un automòbil per treballar pel seu compte com a taxi, entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària dels Cotxers-Xofers del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu domicili es convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre de 1916 Lecoin li va escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del manifest «Als lectors de Le Libertaire», que Claude Content estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió dels «Amics de Le Libertaire» proposà cedir les publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny de 1917 va ser detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert amb uns cartells amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat pel X Tribunal Correccional el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la cita era del president nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el president del Consell de Ministres francès Alexandre Ribot; però com que un lot de pamflets pacifistes («Al poble de París. La pau sense annexions, sense conquestes i sense indemnitzacions.») també havia estat requisat, va ser condemnat per «expressions alarmistes» a sis mesos de presó i a la suspensió del seu permís de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li apallissat i per aquest motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la presó de la Santé de París; Jahane abandonà la sala al crit de «Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i el d'un altre xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El 8 d'abril de 1918 la policia redactà un informe sobre les seves activitats pacifistes, les de sa companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El març de 1919 fou un dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per «injúries». Cap al gener de 1922 la seva militància cessà i el desembre de 1926 es traslladà a Niça (Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge Garibaldi i una bijuteria. En 1930 retornà a París per regentar un garatge. El juny de 1931, quan regia la «Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers (Illa de França, França), va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1933 liquidà la citada empresa de garatges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

- Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista --on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire --«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)-- on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de «israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 a París (França).

***

Libero Battistelli (1937)

Libero Battistelli (1937)

- Libero Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor, advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi republicà federal i francmaçó, milità en el Partit Republicà Italià (PRI) i era un admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret, defensà, juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors agraris de Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta). A començaments de 1927, després que un escamot feixista destrossés el seu bufet a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu Comitè Central, juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic. Col·laborà en la revista llibertària Studi Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i en Problemi della Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i després, el setembre de 1936, arribà a la Península. S'enrolà com a milicià en el I Batalló de la Brigada «Garibaldi» i en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso». Col·laborà en el periòdic anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra di Classe (1936-1936) i en Pensieri e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar, comandà la bateria d'artilleria «Michele Schirru», gràcies a la seva experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la Divisió «Ascaso» i va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16 de juny de 1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada «Garibaldi» contra unes posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932), Appunti sui problemi dell'azione (1933) i La reazione in marcia (1934), i deixà tres llibres inèdits, L'attentato Zamboni (2000), Un operaio qualunque i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un carrer de Bolonya porta el seu nom.

Libero Battistelli (1893-1937)

***

Alfredo Donnay Gómez

Alfredo Donnay Gómez

- Alfredo Donnay Gómez: El 21 de gener de 1894 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el poeta, compositor i militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo Donnay Gómez --a vegades citat erròniament Donay. Son pare, Carlos Donnay Iriarte, era d'origen belga i d'Iparralde, i sa mare, Petra Gómez del Val, burgalesa. Amb només 12 anys era vocal de l'Agrupació Obrera Republicana de Vitòria i com a tal signà el 21 de juliol de 1907 una petició d'indult per al periodista José Nakens Pérez dirigida al ministre espanyol de Gràcia i Justícia. En 1911 emigrà a l'Argentina, on vivia sa germana Ascensión. S'instal·là a Buenos Aires i després a Pigüe. En 1913 retornà a la Península. El 7 de novembre de 1915 es casà amb Águeda Monreal Martínez, amb qui tindrà quatre fills i tres filles. En 1917 s'integrà en la xaranga «Los Gitanos» i a partir de 1918 compongué la lletra i la melodia per a les comparses del carnaval de Vitòria, tasca que es perllongà fins a la suspensió del carnestoltes arran de la Guerra Civil. Sabé compaginar la seva feina de ebenista --entre el gener de 1921 i el febrer de 1922 va fer feina a la fàbrica de mobles de Sixto Arrieta a Vírgala Mayor, poble veí a Maeztu, i posteriorment a la fusteria de Gabino Cuevas-- amb la militància anarquista i anarcosindicalista. Va ser un dels creadors de la Societat Obrera de Resistència «La Fraternal», que tindrà un paper destacat en les protestes de 1915 per la pujada del preu del pa i l'assalt de fleques. En aquests anys formà part, amb Cosme Aranguren, Alberto Prestamero, Jesús Eseverri, Manuel Zavala, Juan Murga, León Jiménez, Isauro Hidalgo, Martín Ibáñez, Vicente Navarro, Indalecio Díaz i Juan Aranguren, del grup anarquista «Los Conscientes». L'1 de març de 1920 fou un dels refundadors, amb Juan Aranguren, Juan Murga, Daniel Orille i altres, del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vitòria, destacant posteriorment en el Sindicat de la Fusta. Va ser corresponsal del periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao, destacant la seva secció de poesies revolucionàries «Lacras sociales». Fou l'introductor a l'anarquisme, amb Daniel Orille, del metge Isaac Puente, ja que Águeda Monreal patia d'artritis i va ser atesa per aquest a Birgara, circumstancia que facilità el tracte entre el poeta i el metge. En 1929 començà cantar com a tenor en l'«Orfeón Vitoriano», dirigit per Joaquín Eseberri amb qui aprengué música quatre anys. En 1937 creà el cor «La Armonía», el qual divulgà les seves composicions. En un determinat moment abandonà la militància llibertària i es dedicà plenament a la creació poètica i musical; per aquesta raó, no patí represàlies de la dictadura franquista en acabar la Guerra Civil. Durant sa vida es dedicà a crear un cançoner de senzills compassos i melodies, de temes ingenus que tractaven dels paisatges i dels paisans d'Àlaba, i que entraren a formar part del cançoner popular alabès (Del solar alavés, Los Chinos, Zurbano, Blancas como palomas, Viejo molino, Recordando, Marcha de los montañeros alaveses, Himno al Deportivo Alavés, etc.). El 28 de juliol de 1978 l'Ajuntament de Vitòria batejà amb el seu nom un carrer del barri d'Arriaga de Vitòria. Entre els cançoners que publicà destaquen Senderos de ilusión (1930), Nuevas y viejas canciones alavesas (1942), Nuevas canciones vitorianas (1960), Selección de canciones (1971), Senderos de ilusión. Prosa y verso (1974), Mis canciones (1977) i Del solar alavés (1992, pòstum). Alfredo Donnay Gómez va morir l'1 de març de 1986 a la residència Nuestra Señora de las Nieves de Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'El Salvador. El 9 de novembre de 1992 va ser nomenat fill predilecte d'aquesta ciutat. A partir de 1994, amb motiu del centenari del seu naixement, es va crear el «Premi Alfredo Donnay», que premia l'alabès i l'alabesa més destacats de l'any. És un personatge de la novel·la Las ruinas de la catedral nueva (2008), de Juan Ibarrondo.

Alfredo Donnay Gómez (1894-1986)

***

Noe Ito

Noe Ito

- Noe Ito: El 21 de gener de 1895 neix a Imajuku, al barri de Nishi-ward de Fukuoka (Kyushu, Japó), l'escriptora i assagista anarcofeminista Noe Ito. Son pare, Kamekichi Ito, era un obrer rajoler. En 1909 acabà els estudis primaris a l'escola estatal d'Imajuku i aconseguí una beca per estudiar secundària al prestigiós Institut Femení d'Ueno a Tòquio al qual entrà l'abril de 1910, després d'haver treballar un temps a l'oficina de correus d'Imajuku per ajudar sa família. En 1912 es graduà i aconseguí una notable cultura, que incloïa llengües estrangeres, i que causà l'admiració de l'escriptor Namiroku Murakami. Son oncle, Jyunsuke Dai, la va casar molt jove en un matrimoni arranjat amb un tal Fukutaro, que acabava d'arribar dels Estats Units. Ella acceptà amb l'esperança de marxar a Amèrica i fugir tot d'una, però això no va succeí i va acabar fugint de son marit ja que aquest no havia complet una clàusula matrimonial segons la qual podria continuar els estudis superiors. Es refugià a casa del poeta dadaista llibertari i antic professor d'anglès a l'institut Jun Tsuji, primer traductor al japonès del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. Tsuji la burxarà a continuar els estudis i la parella acabà casant-se el juliol de 1915 i tenint dos fills, Makoto i Ryuji. A Tòquio freqüentà els primers grups feministes que es crearen i el novembre de 1912 començà a col·laborar amb el grup cultural feminista «Seito-sha» (Societat de Literates) i en la seva revista Seito (La Literata), de la qual, quan sortí Hiratsuka Raicho, passarà a ser redactora en cap a partir del gener de 1915 i transformant-la en una publicació netament anarcofeminista. En aquesta època escriví les seves primeres novel·les --Zatsuon (1916, Renous) i Tenkin (1918, Punt d'inflexió)-- i textos de crítica social i traduí l'assaig d'Emma Goldman The tragedy of woman's emancipation. El setembre de 1914 conegué l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi i quan el setmanari d'aquest Heimin Shimbun (La Plebs) va ser segrestat per la policia, el defensà des de les pàgines de Seito. A partir de 1916 la parella viurà una relació d'amor lliure que toparà amb els costums de l'època, sobretot quan una examant gelosa d'Osugi, exposa del militant anarquista Ichiko Kamachiko, l'apunyalà i destapà un escàndol i acusacions d'immoralitat tan des de les files conservadores com des de les d'alguns companys, ja que la premsa burgesa i imperial aprofità la feta per desprestigiar el moviment anarquista en general. La parella, que arribaria a tenir quatre filles i un fill, treballà plegada en el desenvolupament dels moviments anarquista i feminista japonesos, destacant les seves conferències; ambdós, però, sempre van estar constantment vigilats per la policia imperial nipona. En 1919 amb Osugi, Kytura Wada i Kenji Kondo, fundà la revista Rodo Undo (Moviment Obrer), que intentà acostar el pensament anarcosindicalista als treballadors industrials japonesos. L'abril de 1921 participà en la creació de «Sekirankai» (Societat de l'Ona Roja), la primera associació socialista de dones, que fou proscrita l'any següent i hagué de passar a la clandestinitat. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions, traduint textos de diferents pensadors llibertaris, com ara Emma Goldman i Piotr Kropotkin. En 1921 conegué l'escriptor Bertrand Russell de viatge al Japó, el qual descriurà aquesta trobada en les seves memòries. El 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Noe Ito, el seu company Sakai Osugi i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. En 1970 es van publicar a Tòquio les seves obres completes, sota el títol Ito Noe Zenshu.

Sakai Osugi (1885-1923)

Afer Amakasu

***

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 31 d'agost de 1935

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31 d'agost de 1935

- Julián Merino Martínez: El 21 de gener de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup «Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.

***

Necrològica d'Eugenio Gútiez Espina apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 16 d'octubre de 1955

Necrològica d'Eugenio Gútiez Espina apareguda en el periòdic tolosà CNT del 16 d'octubre de 1955

- Eugenio Gútiez Espina: El 21 de gener de 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Eugenio Gútiez Espina. Sos pares es deien Pedro Gútiez i Ramona Espina. Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i en l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de Gràcia. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment s'instal·là a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una fàbrica. En els últims anys de sa vida visqué a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Adela García. Eugenio Gútiez Espina va morir el 10 de juny de 1955 a la Clínica Saint-Eloy de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS