Administrar

Efemèrides anarquistes

[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Pérez Tomás - Capellas - Marín Abad - Villar - Conde - Aliaga - Vanni - Kreuger - Peroni - Negre - Salmerón - Manetti - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Campà - Muñoz

efemerides | 24 Desembre, 2017 18:26

[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Pérez Tomás - Capellas - Marín Abad - Villar - Conde - Aliaga - Vanni - Kreuger - Peroni - Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Campà - Muñoz

Anarcoefemèrides del 24 de desembre

Esdeveniments

Reunió obrera

Reunió obrera

- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés --promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés-- assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de «política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.

***

Anagrama de l'AIT

Anagrama de l'AIT

- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener  de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.

***

Capçalera de "La Renaissance"

Capçalera de La Renaissance

- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol «L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.

***

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el "Supplement Illustré du Petit Journal" (núm. 230)

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)

- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.

Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905)

***

La notícia de l'atemptat en "El Orden" de Buenos Aires

La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires

- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Elia Fumagalli

Elia Fumagalli

- Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Necrològica de José Pérez Tomás apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 24 de setembre de 1981

Necrològica de José Pérez Tomás apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 24 de setembre de 1981

- José Pérez Tomás: El 24 de desembre de 1897 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Quan tenia set anys ja feia feina de pastor i tres anys més tard, amb sa família, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on començà a treballar d'aprenent en la indústria vidriera, com a peó en la construcció i com a obrer a la fàbrica d'envasos metàl·lics «Gottardo de Andreis Metalgraf Española», coneguda com «La Llauna». Finalment entrà a treballar en el ram de la pell, com a operari de primera en l'assaonament de les pells i de tècnic en el preparat del xarol, i s'afilià al Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, esdevenint un dels militants més destacats durant els anys del pistolerisme. Fou delegat del Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà l'agost de 1931 a Barcelona. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivització del sector i va ser nomenat delegat d'Abastaments de la Comissió d'Indústria de la Pell Col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat com a obrer agrícola per a treballar a Malesherbes (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Malesherbes de la CNT, que s'havia acabat de crear. Posteriorment, amb sa companya i sos infants, es va instal·lar a Briva la Galharda, on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat. José Pérez Tomás va morir el 30 de juliol de 1981 d'una congestió cerebral a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 d'abril de 1991

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991

- Josep Capellas Escalé: El 24 de desembre de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Capellas Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi --restaurà el palau de Joan I de Perpinyà-- i  fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 al Llenguadoc (Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

***

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

- Frederic Marín Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Marín Abad. Quan tenia 13 anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer teixidor de professió, en 1917 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes, participà en la vaga de les indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la setmana de 54 hores. L'octubre de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de «Paco Roig», es posà en vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels seus patrons a les seves reivindicacions. En aquesta època son company confederal i amic Serafí Sala va ser assassinat. També participa activament en la vaga general que es realitzà entre març i abril de 1919. Durant l'època del pistolerisme, va ser acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va veure obligat a romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i després a Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també anarquista, es va negar a dir on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de Terrassa. En 1927, any de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa, afiliada a la citada federació. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà, com a membre del Consell d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica «Barata Hermanos» on feia feina. A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres Públiques i Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938 també va ser adscrit a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell any la Generalitat de Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell d'Indústries Tèxtils i Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió de coordinar i dirigir les col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre d'aquell 1938 va ser substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei Companys i s'enrolà en la 119 Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26 Divisió, on va ser nomenat poc després comissari polític. Entre ofensiva i ofensiva impartia conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou reclòs als camps de concentració de Setfonts i Vernet. Durant l'ocupació va ser detingut en dues ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de viure en la clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de juny de 1945 participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys formà par de la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de França, França), fou secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat durant trenta anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord a finals dels anys cinquanta. També fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de 1966 fou membre de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i intervingué en la Comissió Preparatòria del Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà per primer cop a Catalunya. Frederic Marín Abad va morir el 21 de gener de 1994 a Sartrouville (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener a l'hospital d'Argenteuil (Illa de França, França). Durant tota sa vida condemnà la participació de la CNT en els governs republicans.

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 24 de desembre de 1904 neix a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc. Manuel Villar Mingo va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Jesús Conde Alonso

Jesús Conde Alonso

- Jesús Conde Alonso: El 24 de desembre de 1909 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Jesús Conde Alonso. Era fill d'una família confederal i sos germans Félix, Ismael i Casilda també foren militants llibertaris. Amb, en 19 anys, en plena dictadura de Primo de Rivera, ja militava en el moviment anarquista. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Vitòria, on guanyà diversos premis artístics. Durant la II República espanyola fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Vitòria i secretari de Propaganda i bibliotecari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant aquests anys participa en gires propagandístiques pel País Basc, La Rioja i Burgos. En 1932 s'encarregà de la distribució a Vitòria del periòdic El Libertario. Fou amic del metge llibertari Isaac Puente Amestoy. L'abril de 1932, arran del descobriment d'explosius a casa de son germà Ismael, al número 25 del Campo de los Palacios, fugí de Vitòria. Passat el perill, retornà a la seva ciutat natal i mantingué el seu activisme, col·laborant en diferents publicacions, com ara Álava Republicana, Fragua Social i Tierra y Libertad. Més tard, amb altres naturistes i vegetarians, intentà crear una comuna rural a Torrent (Horta Oest, País Valencià), però l'esclat de la guerra aturà el projecte. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i patí els camps de concentració Los Almendros i Albatera i la presó de València (València, País Valencià). Un cop alliberat treballà de sabater a València i participà en la lluita clandestina. En 1946 va ser detingut a València i posteriorment s'establí a Madrid (Espanya). Entre 1951 i 1955 residí a São Paulo (São Paulo, Brasil) i entre 1955 i 1975 a Montevideo (Uruguai). Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Vitòria. No milità en la CNT, però en la dècada dels vuitanta va ser assidu de la Associació Isaac Puente (AIP). En els seus últims anys la seva confiança en el naturisme i l'anarquisme minvaren. Jesús Conde Alonso va morir l'11 de març de 1997 a Vitòria (Àlaba, País Basc).

***

Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

- Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Serafín Aliaga Llegó (1915-1990)

***

Renzo Vanni

Renzo Vanni

- Renzo Vanni: El 24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant comunista, primer, i anarquista després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys, participà en la Resistència contra el feixisme enquadrat en el grup partisà «Nevilio Casarosa», que sota el comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la regió de Pisa. Després de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura estrangeres i impartí classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics de la regió. En aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià (PCI), però en 1956, arran de la Revolució hongaresa, prengué distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la Federació Anarquista Pisana (FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i es mostrà especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent conferències. A començament dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Internazionale, i en Il Seme Anarchico. Durant aquests anys participà activament en les lluites antifeixistes portades pels estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys víctimes de la repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a organitzador d'una manifestació realitzada davant la presó de Pisa arran de la detenció de Paolo Faccioli, acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi, d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia). A més de la tasca docent, publicà diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació, realitzà una important tasca d'investigació sobre la Resistència toscana, publicant diverses obres d'aquesta temàtica com Un mare di floglie (1963), Fascismo e antifascismo in provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni di regime bianco (1976) i Reazione ed eversione nell'Italia Repubblicana (1984), entre d'altres. També publicà poesia, com ara Le rien. Poèsies (1956), Primi fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane della libertà (1967), Tempo di rivoluzione (1970), Canto per la libertà del popolo cileno (1973) i Resistenza e poesia. Antologia di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que durant els últims anys de sa vida es retirà de la militància activa, va morir, després de patir una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana, Itàlia) i fou enterrat per desig de sa família amb ritus religiós.

***

Karl Max Kreuger

Karl Max Kreuger

- Karl Max Kreuger:El 24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta començà a militar en el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista de La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació Anarquista) holandesa. Col·laborà en la revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986, formà part de la Landelijk Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista). En 1990 fou un dels fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond. Basisorganisatie voor zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure. Organització de base per a l'autogestió i el sindicalisme) --sorgit del sector llibertari expulsat de l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB, Confederació Independent d'Organitzacions Empresarials)-- i va escriure per a la revista Buiten de Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva participació en les fires internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon coneixedor del moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava relacionat amb nombrosos companys d'aquells països (Polònia, Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys va fer feina en la llibreria alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i, després d'un homenatge per part dels seus companys, les seves cendres foren llançades al mar. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Zelmira Peroni

Zelmira Peroni

- Zelmira Peroni: El 24 de desembre de 1936 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Havia nascut el 19 de juliol de 1865 a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa «de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Zelmira Peroni (1865-1936)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS