Administrar

Efemèrides anarquistes

[11/12] Processos de Montjuïc - «L'Anticlérical» - «CAP» - Ishill - García Sanchiz - «Moyita» - Perissino - Pestaña - Meschi - Company - Benedé - Mestre - Alemany - Plana

efemerides | 11 Desembre, 2017 13:27

[11/12] Processos de Montjuïc - «L'Anticlérical» - «CAP» - Ishill - García Sanchiz - «Moyita» - Perissino - Pestaña - Meschi - Company - Benedé - Mestre - Alemany - Plana

Anarcoefemèrides de l'11 de desembre

Esdeveniments

Dibuix aparegut en "La Huelga General"

Dibuix aparegut en La Huelga General

- Processos de Montjuïc: Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 es realitza a porta tancada al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) el primer dels judicis celebrats contra més d'un centenar d'anarquistes catalans en una de les maniobres repressives per part de l'Estat més importants contra el moviment anarquista europeu, maniobra que fou resposta per totes les branques del socialisme internacional. Després de l'explosió el 7 de juny de 1896 d'una bomba al carrer Canvis Nous de Barcelona, al pas d'una processó religiosa, en la qual resultaren mortes sis persones i 42 ferides, les autoritats detingueren més de 400 persones, entre elles destacats militants obrers i teòrics anarquistes (com ara, Josep Llunas i Pujals, José López Montenegro, Joan Montseny, Teresa Claramunt, Joan Alsina, Baldomer Oller, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve, etc.), així com l'escriptor Pere Corominas --per unes conferències sobre sociologia impartides al Centre de Carreters de Barcelona. Per poder desenvolupar aquesta tasca repressiva, atiada per associacions reaccionàries, sectes religioses integristes i jesuïtes, les autoritats van suprimir les garanties constitucionals entre el 8 de juny de 1896 i el 17 de desembre de 1897. Molts dels detinguts van ser deportats a presidis africans, i altres portats al castell de Montjuïc, on se celebrà un procés portat a terme per la justícia militar contra 87 persones. Les diligències foren dutes a terme sense cap garantia jurídica, i les declaracions dels acusats van ser obtingudes amb tortures de tota mena, que portava a cap el tinent de la guàrdia civil Narciso Portas i l'inspector de policia Lleó Antoni Tressols (El Vinagret), amb l'aquiescència del jutge Enrique Marco. Fins i tot els acusats van ser jutjats per la Llei de 2 de setembre de1896, és a dir, posterior als fets, que establia pena de mort pels autors i còmplices i cadena perpètua per als encobridors. El fiscal demanà 28 penes de mort i 57 cadenes perpètues. Revisada la causa pel Consell Suprem de Guerra i Marina, es donà una sentència definitiva l'1 de maig de 1897: cinc condemnes a mort, 10 a 20 anys de presó, 12 de més de 10 anys i 30 entre vuit i nou anys. Als fossats del castell van ser afusellats, el 4 de maig de 1897, Tomàs Ascheri, Lluís Mas, Josep Molas, Joan Alsina i Antoni Nogués. Davant la protesta internacional, que recollia testimonis de tortures contra els detinguts i dubtava de la culpabilitat dels acusats, el capità general de Barcelona desterrà, el juliol de 1897, 63 dels presos cap al Regne Unit (Josep Prats, Ramon Vidal, Climent, Esteve, Pitchot, Salut Borràs, Ramon Confau, Manuel Barrera, Tomàs Codina, Antoni Gurri, Antoni Borràs, Adbon Navarro, Roman Archs, Vidal, Rull, Magí Fenoll, Jaume Torrens, Piferrer, López Montenegro, Coromines, Francesca Saperas, Joan Montseny, Teresa Claramunt, etc.). La reacció a tot això no es deixà esperar i el 8 d'agost de 1897 Michele Angiolillo assassinà el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo; poc dies després, el 4 de setembre de 1897, Ramon Sempau atemptà a Barcelona contra Narciso Portas i tal era l'ambient que fou absolt. En 1898 s'engegà una campanya en pro de la revisió del procés, en la qual assolí notorietat l'aleshores jove periodista republicà Alexandro Lerroux. L'abril de 1900 es decretà la commutació de la pena i es desterrà els presos al Regne Unit, evitant així l'amnistia, l'indult o la revisió del procés. Sobre aquest procés es va escriure molt i en uns termes tan força durs que fomentà el clixé de l'«Espanya Negra» i el retorn de la vella Inquisició: La Inquisición de fin de siglo, The modern Inquisition of Spain, Justicia, Revivre of the Inquisition (Max Nettlau), Les inquisiteurs d'Espagne (Tarrida del Mármol), Los victimarios (Ramon Sempau), La barbario gubernamental en España (Ricardo Mella i Josep Prat), El proceso de un gran crimen i El castillo maldito (Federico Urales), etc.

***

Premsa llibertària

Premsa llibertària

- Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada --trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette-- se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).

***

Portada del primer número de "CAP"

Portada del primer número de CAP

- Surt CAP: L'11 de desembre de 1972 surt a París (França) el primer número de la revista mensual CAP. Journal des prisonniers. Va ser editada pel Comitè d'Acció dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de 1972 per l'anarquista Serge Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la finalitat de millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i després de la seva excarceració. El CAP era hereu del Grup d'Informació sobre les Presons (GIP), fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que durà 18 mesos. Aquesta no era una publicació estrictament anarquista, però hi van col·laborar nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que tenien els presos de dirigir-se a la població. Portava sovint l'epígraf «Les cadenes dels presos són les mateixes que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida: només són més visibles.» Per al CAP tota delinqüència tenia un origen polític, econòmic i social i per això tots els presos eren considerats «presos polítics». El CAP, ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots els mitjans possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de Justícia, interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions intolerables a les quals es veien sotmesos els presos (repressió a les garjoles, morts sospitoses dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer ressò de les reivindicacions carceràries de tota casta (distribució regular de sabó, desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris higiènics, assistència mèdica, dret a la correspondència, llibertat d'expressió, dret d'associació a l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat, etc.). L'editor responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu Kassan, Roland Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert Chamillard, Alain Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele, Jean-Claude Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier, Joël Frolich, Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont, Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La Haye, Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre Poncet, Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr Kropotkin i dibuixos de Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada número. En sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es va publicar una nova sèrie, amb el subtítol Revue de la stratégie judiciaire, editada pels Comitès d'Acció Presó-Justícia, de la qual sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974 també sortí un número amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon (Baixa Normandia).

CAP (1972-1982)

 Anarcoefemèrides

Naixements

Joseph Ishill

Joseph Ishill

- Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Enrique García Sanchiz

Enrique García Sanchiz

- Enrique García Sanchiz: L'11 de desembre de 1907 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique García Sanchiz. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la «Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus. Enrique García Sanchiz va morir el 23 d'agost de 1994 a Carbon-Blanc (Aquitània, Occitània).

***

Pedro Moya Paredes

Pedro Moya Paredes

- Pedro Moya Paredes: L'11 de desembre de 1912 neix a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes, conegut com Moyita. Sos pares es deien Cristóbal Moya López i Teresa Paredes González. Jornaler de professió, s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els enfrontaments armats durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets va ser detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a la zona republicana. Lluità a la serra de Ronda, després a Màlaga i fou comissari polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb el grau de capità, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en unitats que combateren a Pozoblanco i els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li agafà a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) i retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser detingut i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. El 20 de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la presó gaditana de Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que empaitat per les autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es casà amb Mariana Lago Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns indiots, va ser detingut durant cinc dies. Un mes després, després d'haver denunciat alguns comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel Marín Galindo per haver alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis acusat de denúncia falsa; durant aquesta retenció, un comandant de la Guàrdia Civil li va proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran d'aquest fet decidí fugir a la serra. A finals de 1944 creà i encapçalà un petit grup guerriller format pels germans José (Chiquito) i Francisco Fernández Cornejo (Largo Mayo), Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i El Porruo, tots militants de la CNT. Aquest grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas, Medina-Sidonia, Chiclana i Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el grup no cometé segrests, sinó únicament robatoris de cabres i d'aliments, caça furtiva i algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de 1945 va ser sorprès per la Guàrdia Civil, amb El Porruo, a la devesa del Cermeño, a Alcalá de los Gazules, i durant l'enfrontament aconseguí fugir, però son company fou abatut. El desembre de 1946, després de diversos intents de fugir cap a Castelló de la Plana i a França realitzats a peu, passà a Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una benzinera. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a Tànger des del 20 de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a l'Espanya franquista i tancat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). El juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per «bandidatge i terrorisme» i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de Santa María i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat condicional. L'any següent s'instal·là, amb sa companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on treballà com a guàrdia d'una fàbrica i en altres oficis. Després de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per aconseguir una indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un dels que negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop jubilat visqué entre Torrent i Benalup. Participà en el Congrés d'Associacions Andaluses celebrat a Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y los responsables directos de aquella barbarie (sd) i de Los reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad internacional. Enlace patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe González (1986). Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Pedro Moya Paredes (1912-2011)

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys --Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde--, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt --nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes. Corrado Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a Brussel·les (Bèlgica).

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ángel Pestaña al seu despatx fotografiat per Merletti (1932)

Ángel Pestaña al seu despatx fotografiat per Merletti (1932)

- Ángel Pestaña Núñez: L'11 de desembre de 1937 mor a Begues (Baix Llobregat, Catalunya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Havia nascut el 14 de febrer de 1886 a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya). Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

Alberto Meschi

Alberto Meschi

- Alberto Meschi: L'11 de desembre de 1958 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Havia nascut el 27 de maig de 1879 a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia). Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada, és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

Necrològica de Lluís Company apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de febrer de 1966

Necrològica de Lluís Company apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de febrer de 1966

- Lluís Company: L'11 de desembre de 1965 mor a Saint-Jean-de-la-Ruelle (Centre, França) l'anarcosindicalista Lluís Company. Havia nascut cap el 1908. Després de combatre durant tota la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Carmen a Saint-Jean-de-la-Ruelle, on treballà com a envernissador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'encarregà especialment de la impressió dels butlletins orgànics del moviment llibertari apareguts a Orleans (Centre, França).

***

Necrològica de Luis Benedé Artieda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de maig de 1970

Necrològica de Luis Benedé Artieda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1970

- Luis Benedé Artieda: L'11 de desembre –algunes fonts citen el 9 de desembre– de 1969 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Luis Benedé Artieda. Havia nascut el 7 de desembre de 1902 a Sangüesa (Navarra). Sos pares es deien Teodoro Benedé i Ángela Artieda. En 1919 entrà a formar part, com tots sos germans, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sangüesa, on milità en el Sindicat de la Construcció, i fou secretari de la Federació Local. Després marxà cap a Pamplona (Navarra) i en 1936 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on fou molt amic de Félix Likiniano Hériz. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, estava de viatge professional a Madrid (Espanya) i participà en l'assalt a la caserna de la Montaña i en l'alliberament d'Alcalá de Henares i de Guadalajara. Milicià en la «Columna Del Rosal», fou responsable d'una centúria i, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat capità de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Combaté als fronts del centre peninsular fins al final de la guerra. L'abril de 1939 va caure presoner a mans de l'exèrcit franquista i va ser internat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella) durant uns anys. Un cop aconseguí la llibertat provisional, retornà a Navarra i l'octubre de 1946 passà a França pels Pirineus. En 1947 retornà a la Península i milità en el clandestí Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT. Durant un intent de passar a França, va ser detingut a Sant Sebastià amb Antonio Puncel Menaut un company de delegació. Torturat durant 15 dies a la comissaria, va ser posteriorment reclòs a la presó madrilenya d'Atocha. Posat en llibertat provisional un any després, amb l'obligació de presentar-se cada setmana a comissaria, dies després creuà clandestinament els Pirineus. Més tard ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT arpitana de Grenoble i de la Savoia, on va fundar diverses Federacions Locals a les obres hidràuliques dels pantans de la zona. Luis Benedé Artieda va morir, d'un atac de cor, l'11 de desembre de 1969 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Maria Mestre Gibert aparaguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de març de 1980

Necrològica de Maria Mestre Gibert aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Maria Mestre Gibert: L'11 de desembre de 1979 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Maria Mestre Gibert. Havia nascut cap el 1915 a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestre Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà.

***

Camp de concentració d'Argelers

Camp de concentració d'Argelers

- Ferran Alemany Fernández: L'11 de desembre de 1985 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Havia nascut en 1907 a Catalunya. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del «Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió, on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa, entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili.

***

Necrològica de Josep Plana Cabrera apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de març de 1990

Necrològica de Josep Plana Cabrera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de març de 1990

- Josep Plana Cabrera: L'11 de desembre de 1989 mor a Sent Jòri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Pana Cabrera. Havia nascut cap el 1908 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Quan encara era adolescent s'adherí al moviment llibertari del seu poble. En 1927 formà part del grup de nou companys que redactaren els estatuts de la societat cultural «La Aurora» i de la qual va ser nomenat secretari. Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels fundadors del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fraga i en va ser nomenat responsable, càrrec que ocupà fins al cop militar feixista de juliol de 1936. En aquest moment fou membre del Comitè Revolucionari, amb Manuel Mur Vera i Salvador Llop Barrafón, entre d'altres, i fou un dels animadors de la col·lectivitat agrícola fins a la seva destrucció en 1937 per part de la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió), encapçalada per Enrique Líster Forján. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili del departament de l'Alta Garona. Josep Plana Cabrera va morir l'11 de desembre de 1989 a Sent Jòri (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Escriu-nos

Actualització: 11-12-17

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS