Administrar

Efemèrides anarquistes

[25/11] «Rabotnitcheska Missal» - «L'Action Libre» - Morral - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Campana - Wafner - Simov - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Sasot - Ballve - Rojas - Ségeral - Navarro - Cappelletti - Obregón

efemerides | 25 Novembre, 2017 12:00

[25/11] «Rabotnitcheska Missal» - «L'Action Libre» - Morral - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Campana - Wafner - Simov - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Sasot - Ballve - Rojas - Ségeral - Navarro - Cappelletti - Obregón

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Rabotnitcheska Missal"

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de "L'Action Libre"

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Anarcoefemèrides

Naixements

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

***

Autoretrat de Lébédeff publicat en el llibre de J.-P. Dubray "L'Ymagier Jean Lébédeff" (París, 1939)

Autoretrat de Lébédeff publicat en el llibre de J.-P. Dubray L'Ymagier Jean Lébédeff (París, 1939)

- Jean Lébédeff: El 25 de novembre de 1884 --algunes fonts citen el 12 de novembre-- neix a Bogorodskïé, barri de Nijni Nóvgorod (Volga-Viatka, Rússia), l'artista anarquista Ivan Konstantinovitx Lebedev, més conegut com Jean Lébédeff. Havia nascut en una família de comerciants i agricultors que tenia l'estatus lliure. El 12 de març de 1907 obtingué un diploma de l'Escola de Navegació Fluvial de Nijni Nóvgorod i esdevingué capità d'un vaixell del Volga. En aquests anys amagà nombrosos militants revolucionaris a bord de la seva embarcació. El novembre de 1908 expulsà de la nau, amb el suport dels passatgers, un grup de guàrdies del tsar que abandonà desarmat en una riba despoblada. Per fugir de la repressió tsarista, abandonà clandestinament el país i, a través de Finlàndia, Dinamarca i Alemanya, arribà a Bèlgica. A Ixelles es reuní amb son germà major, Nicolas (Nikolai Konstantinovitx Lebedev), estudiant a la Universitat Lliure, dirigida per Élisée Reclus. En 1909 s'instal·là a París, on exercí diverses feinetes i començà a estudiar dibuix. En 1911 es traslladà a Montparnasse i entrà a l'Escola Nacional de  Belles Arts. També freqüentà l'acadèmia de Lev Leonovitx Tolstoi, fill de l'escriptor, i l'Acadèmia Russa de París creada per emigrats de tendències anarquistes o anarquitzants. Arran d'unes diferències sorgides sobre el finançament de l'Acadèmia per una possible subvenció tsarista, l'Acadèmia es dividí en dues en 1912 i Lébédeff restà fidel al grup antitsarista (Avinguda del Maine, 54), però l'any següent fou elegit president de l'altre grup (Avinguda del Maine, 21). En aquesta època estudià sobretot a l'escola del mestre gravador Paul Bornet, on s'inicià en la xilografia, i realitzarà paisatges, retrats i gravats en fusta. Passà moltes hores a la Biblioteca Nacional de París estudiant els gravats antics. Al barri de Montparnasse, freqüentarà els cercles artístics (especialment el cafè «Camélèon») i farà amistat amb diversos artistes (Picabia, Maïakovski, Ravel, Mac Orlan, Erik Satie, Blaise Cendrars, Soutine, Modigliani, André Salmon, etc.). També fou assidu del taller d'Henri Matisse a Issy-les-Moulineaux i de l'estudi d'Anatole France al bosc de Boulogne. Entre 1921 i 1927 formà part del grup «Les Compagnons», creat per Germain Delatouche, que organitzà nombroses exposicions de diferents artistes (Antral, Claudot, Lébédeff, Paulémile Pissarro, Delatousche, etc.). Durant aquest període d'entreguerres estigué força lligat als cercles llibertaris i especialment als militants russos exiliats Volin i Makhno. Aquest últim visqué nombrosos mesos a ca seva i realitzà per ell nombroses gestions davant els poders públics per aconseguir papers. Amic de Piotr Kropotkin, s'encarregà d'acollir i guiar sa companya durant els seus viatges a París. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Néo Naturien, on col·laborava també el gravador llibertari Louis Moreau, i La Vache Enragée, periòdic dirigit per M. Hallé i òrgan d'expressió de la Comuna Lliure de Montmartre, de la qual era membre. Durant l'ocupació alemanya, amagà dins del seu taller de Fontenay-sous-Bois amics jueus i militants anarquistes perseguits per la Gestapo i pels quals realitzarà documents falsos d'indentitat. Després de la guerra, es casà amb Kamille Klimeck, filla d'una família burgesa polonesa, amb la qual tindrà un fill, Georges. En aquests anys continuarà treballant per a la premsa llibertària, com ara L'Unique, d'Émile Armand, i Maintenant, d'Henri Poulaille. En 1947 il·lustrà la coberta del llibre de Volin La révolution inconnue, editat pels «Amics de Volin» i l'obra de Fernand Planche consagrada a Kropotkin (1948). En 1972, malalt, es retirà amb sa companya Marie Claire Blanc (Maguelone) i son fill François a Gallargues-les-Montueux (Occitània). Jean Lébédeff va morir el 21 de setembre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Sant Geli.

Nicolas Lébédeff (?-1934)

***

Aurelio Aiacci

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

***

Ba Jin (1938)

Ba Jin (1938)

- Ba Jin: El 25 de novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, i La gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin --La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)--, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin --la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929) --galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre «Anarquisme i terrorisme»--, Deu heroïnes russes (1930) --altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner--, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) --lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), i El combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» --aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu), Resurrecció (1933, continuació de Destrucció), La pagoda de la longevitat (1937) i Lina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933), El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió (1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939), Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions --Històries d'herois (1953), Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació--, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge --relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963), A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de «rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren «com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les «Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell --més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» --encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural--, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava «contradiccions en el si del poble» --no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»-- i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions: Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums --recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000-- i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat i és nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses, és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson, el 17 d'octubre de 2005 a Xangai (Xina).

***

Jehan Mayoux (1956)

Jehan Mayoux (1956)

- Jehan Mayoux: El 25 de novembre de 1904 neix a Cherves-Chatelars (Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jehan Mayoux. Fill dels mestres anarcosindicalistes Marie i François Mayoux, amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en  l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demain joueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el «Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939), Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 a Ussèl (Llemosí, Occitània).

***

Foto policíaca de Jean Campana

Foto policíaca de Jean Campana

- Jean Campana: El 25 de novembre de 1912 neix a Grasse (Provença, Occitània) el comunista i després anarquista Jean Campana, també citat com François Campana. Vivia amb sos pares (Vincent Campana i Lucie Lerda) al barri de Saint-Jacques de Grasse i a començament dels anys trenta treballava com a passant d'algutzir de justícia, però acabà desocupat. Fou membre de la cèl·lula comunista de Grasse fins la seva exclusió l'octubre de 1936, data en la qual començà a militar en el moviment llibertari. Participà en la redacció i publicació de setmanaris llibertaris clandestins, com ara Rébellion i Action Directe. En 1937 fou el principal animador el grup de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Grasse, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire de Grasse, i del qual formaven part Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni i Felicité Girolimetti, entre d'altres; també fou responsable de la publicació dels Cahiers de la FCL des Alpes Maritimes. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup de Grasse de la Federació Anarquista (FA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Kurt Wafner (al centre assegut amb ulleres) i altres companys (1935)

Kurt Wafner (al centre assegut amb ulleres) i altres companys (1935)

- Kurt Wafner: El 25 de novembre de 1918 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i editor anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak, més conegut com Kurt Wafner. Descendia d'una família noble polonesa i d'hugonots francesos. En 1923 son pare morí i sa mare hagué de fer surar sa família. Quan tenia 13 anys, influenciat pel seu oncle Bernard, anarquista i son pare d'adopció, començà a llegir els clàssics de la literatura anarquista i cap el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i a la Freien Arbeiterjugend (FAJ, Joventut Lliure de Treballadoors) de Berlín-Sud-est, membre de la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya). També participà en les activitats de l'Anarchistische Vereinigung Weissensee (AVW, Federació Anarquista de Weissensee), organització establerta al barri berlinès de Weissensee on es parlava de la política quotidiana i de la teoria llibertària mitjançant activitats culturals (reunions literàries, visites a museus i a actuacions de teatre, etc.), que es dissolgué en 1934. En aquests anys establí relacions amb destacats anarquistes i intel·lectuals, com ara Erich Mühsam, Ernst Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor Plievier. En aquesta època participà en la vaga estudiantil contra l'expulsió del director de l'institut on estudiava, socialdemòcrata i jueu, fet pel qual ell també fou expulsat. Quan els nazis prengueren el poder, els anarquistes aconseguiren poder reunir-se durant unes setmanes en un centre juvenil i en domicilis particulars i, quan això ja era massa perillós, per a continuar les seves activitats, esdevingueren membres del Verband der Märkischen Wanderer (VMW, Associació d'Excursionistes de l'Estat de Brandenburg), organització que acollí membres de grups d'esquerra i antifeixistes. En 1938 molts de joves van ser enrolats en el servei militar i ell va ser cridat a files l'abril de 1939 i reclutat en el Servei de Treball en el moment que havia de començar els estudis a l'Escola d'Enginyeria i havia de passar l'examen d'ingrés; malgrat la seva mala vista, va ser declarat apte per al combat i integrat en una unitat d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder (Brandenburg, Alemanya). Després d'un nou examen oftalmològic, fou desmobilitzat i després d'un altre més estricte, declarat no apte per al combat i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a custodiar presoners de guerra francesos a Berlín. Quan acabà la II Guerra Mundial milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) en el sector soviètic i després en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) de la República Democràtica Alemanya (RDA); en 1950, però, abandonà el SED. Fins a la seva jubilació en 1983, canvià diverses vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una breu temporada oficial de policia, però abandonà el càrrec quan el volgueren passar a la policia política, l'Stasi; després pogué treballar en el món del llibre, fent de bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de la caiguda del Mur de Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL, Esquerra Unida), però abandonà la coalició fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi. Col·laborà en la revista anarcopacifista Graswurzelrevolution (GWR) i fou l'editor de la revista de literatura popular Roman-Zeitung. És autor d'Einfach klassisch! (1985), Ausgeschert aus Reih' und Glied. Mein Leben als Bücherfreund und Anarchist (2001, memòries) i Ich bin Klabund. Macht Gebrauch davon! Leben und Werk des Dichters [Alfred Henschke] (2003). Kurt Wafner va morir, cec des de feia temps, el 10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus manuscrits i testimonis radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la Radiodifusió Alemanya de Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya).

Kurt Wafner (1918-2007)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS