Administrar

Efemèrides anarquistes

[21/11] «CNT del Norte» - «El Productor» - Míting d'homenatge a Durruti - Setmana Confederal Durruti - Nakens - Gravelle - Longfils - Dhermy - Steimer - Falaschi - Deware - «El Chato de Gràcia» - Laborit - Batoux - Salvador - Flores Magón - «Celesto el Topu» - Gras - Spinaci - Danjean - Frank González - García - Pino - Martínez Algeciras - Edo

efemerides | 21 Novembre, 2017 12:39

[21/11] «CNT del Norte» - «El Productor» - Míting d'homenatge a Durruti - Setmana Confederal Durruti - Nakens - Gravelle - Longfils - Dhermy - Steimer - Falaschi - Deware - «El Chato de Gràcia» - Laborit - Batoux - Salvador - Flores Magón - «Celesto el Topu» - Gras - Spinaci - Danjean - Frank González - García - Pino - Martínez Algeciras - Edo

Anarcoefemèrides del 21 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "CNT del Norte"

Capçalera de CNT del Norte

- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT --a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT».  D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.

***

Capçalera d'"El Productor"

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicat íntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

***

Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny "La Libertad" del 22 de novembre de 1937

Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny La Libertad del 22 de novembre de 1937

- Míting d'homenatge a Durruti: El 21 de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (País Valencià) un míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura Durruti Domínguez en complir-se un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la Federació Local de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. L'acte fou presidit per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel González Inestal i Onofre García Tirador, per la Federació Local de Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro Beltrán havia d'intervenir per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però finalment no hi pogué assistir. L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per Pérez Feliu.

***

Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén ("Guillembert")

Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén (Guillembert)

- Setmana Confederal Durruti: Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a Barcelona (Catalunya) la «Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte y en memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por la libertad», organitzada per un conjunt de vell militants anarquistes per commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre el 21 i el 24 van tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i xerrades-col·loqui sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la Confederació Nacional del Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es projectà la pel·lícula Un pueblo en armas i altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi parlaren, entre altres companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones es concentraren al cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada de parlaments, palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la lluita per la llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari. També davant la fosa comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes i d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment s'entonà A las barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es realitzà aquest mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència d'Enric Marcos. Els actes van ser aprofitats perquè antics membres de les columnes confederals es trobessin després de molts d'anys sense veure's. També hi assistiren Émilienne Morin, companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT es mantingué orgànicament al marge d'aquests actes, encara que hi assistiren alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors. Les diferències entre els «vells» i els «joves» militants es van deixar sentir a tots els actes.

Anarcoefemèrides

Naixements

José Nakens

José Nakens

- José Nakens Pérez: El 21 de novembre de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» --peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres --Mi paso por la cárcel i La celda número 7-- on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens Pérez va morir d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

***

Portada del segon número de "La Nouvelle Humanité", realitzada per Émile Gravelle

Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Flandes) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gravelle. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien --que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturien Le Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir en 1920.

***

Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

- Alexandre Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille (Namur, Valònia) el tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril de 1891 i el desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari anarquista de Sint-Joost-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, portaveu del grup anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a principals animadors Léon Dauphin, Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de denunciar l'electoralisme del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de febrer de 1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic número del periòdic de Saint Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée Nationale. Orgade du prolétariat libertaire. També en 1892 va imprimir el llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'une entente. Després de nombrosos escorcolls al seu domicili i impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb Ferdinand Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892, sembla que deixà de banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del número de "La Révolution Prolétarienne" que conté l'article de Paul Dhermy

Portada del número de La Révolution Prolétarienne que conté l'article de Paul Dhermy

- Paul Dhermy: El 21 de novembre de 1890 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Paul Émile Dhermy. Membre del grup anarquista de Saint Denis (Illa de França, França), durant el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la Comissió de Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador de Le Libertaire durant l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, on s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica automobilística Hotchkiss de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió Soviètica (AUS) a la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934, donà compta de la seva estada a les pàgines de Le Libertaire sota el títol «Soviets 1933». També relatà les seves impressions del periple entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les pàgines de La Révolution Prolétarienne sota el títol «Carnet de route d'un délégué ouvrier français». En aquests escrits relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos durant les trobades oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control incessant dels «intèrprets», a més de palesar la seva impressió de sentir-se «utilitzat». El juliol de 1934 col·laborà en el segon número del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica), titulat «Pour la défense des révolutionnaires persécutés en URSS. Pour le droit d'asile et contre le Guépéou», on també figuren els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en l'administració de Le Libertaire. Després fou membre de la «Falange de Suport» a Le Libertaire, on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de diners. Més tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París. En 1938, en plena guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya), des d'on mantingué correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia anotà que havia abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França). Després de la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant (Provença, Occitània) i estava subscrit a Le Libertaire. En 1949, quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença, Occitània), el seu nom encara figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mollie Steimer (ca. 1918)

Mollie Steimer (ca. 1918)

- Mollie Steimer: El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que «soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per «conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia «postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fosco Falaschi

Fosco Falaschi

- Fosco Falaschi: El 21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero. Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per «incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista «Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per «activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus –El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revista Timón.

Fosco Falaschi (1899-1936)

***

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1977

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

- René Deware: El 21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a Gilly (Charleroi, Valònia).

***

Demetrio García Pérez

Demetrio García Pérez

- Demetrio García Pérez: El 21 de novembre de 1906 neix a Moscardón (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes.  A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano. Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Henri Laborit

Henri Laborit

- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Indo-xina) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Laborit. Fill d'un metge de la Marina francesa, va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 a París (França) i va ser autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès "La Vanguardia" del 10 d'abril de 1963

Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 d'abril de 1963

- Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilà al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània) i actualment viu a Le Courneuve (Illa de França, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Santiago Salvador

Santiago Salvador

- Santiago Salvador Franch: El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista «Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana --una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser apressat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de «Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc --Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu.

Santiago Salvador Franch (1865-1894)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. José Nakens

    A Benifaio (València) tingué nom un carrer del poble, a l'època revolucionària de la guerra civil espanyola.

    Claudio J. Blasco | 06-10-2010, 18:02

    Claudio J. Blasco | 21/11/2017, 12:41
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS