Administrar

Efemèrides anarquistes

[17/11] Atemptat contra Humbert I - Atracament de Primera Junta - Onic - De Cleyre - Piñón - Bassi - Venturini - Misa - Aransáez - Piñero - Garioni - Napolitano - Juan Juan - Muñoz Hernández - Luis Blanco - Navarro Borrego - Martínez Espinosa - Capellas - Costa - Tragtenberg - Gómez Uréndez - Sánchez Fuertes - García Barón

efemerides | 17 Novembre, 2017 13:11

[17/11] Atemptat contra Humbert I - Atracament de Primera Junta - Onic - De Cleyre - Piñón - Bassi - Venturini - Misa - Aransáez - Piñero - Garioni - Napolitano - Juan Juan - Muñoz Hernández - Luis Blanco - Navarro Borrego - Martínez Espinosa - Capellas - Costa - Tragtenberg - Gómez Uréndez - Sánchez Fuertes - García Barón

Anarcoefemèrides del 17 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat d'Umbert I segons "La Ilustración española y Americana" del 8 de desembre de 1878

L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878

- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver «parit» i conviscut amb el «monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

***

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires "Caras y Caretas", núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'1 de juliol de 1894

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894

- Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 mor a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfred Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic i Marie Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula «Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el «professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

- Voltairine de Cleyre: El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad --el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs--, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament --del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat --de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic-- i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Camil Piñón

Camil Piñón

- Camil Piñón i Oriola: El 17 de novembre de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Camil Piñón i Oriola. De pares valencians amb antecedents liberals i carlistes, va estudiar a escoles municipals i en un col·legi privat fins al 12 anys. Després de treballar en un taller de confecció de capses de cartró, va començar a fer feina en el ram del metall. En 1909 ja coneixia nombrosos anarquistes (Andreu, Guadayol, Tárrida...) i freqüentava el Cafè Espanyol, on es reunien Bisbe, Viadiu, Seguí, Herreros i altres. Els fets de la Setmana Tràgica els va passar empresonat per no haver denunciat un company que en tumult havia matat una persona i va ser condemnat a 20 mesos de presó. En 1910 va ser amollat en llibertat provisional i va formar part del comitè de vaga, amb Surroca, Rueda i Jover, en la vaga de lampistes. Va assistir com a espectador al Congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys següents a la fundació de la CNT va ocupar càrrecs de responsabilitat en el sindicat: secretari de la Federació Local de Barcelona i del Comitè Regional de Catalunya en 1912, i president del Sindicat de Lampistes i Llautoners, representant aquest sindicat en la comissió d'estatuts de l'Assemblea Catalana de la CNT de 1913. En 1914 va encapçalar el Comitè de la Federació Local de Barcelona i va ser detingut durant la vaga del ram fabril. En 1917 va ser tresorer del ram del Metall de Catalunya. Arran del Congrés de Sans de 1918, que va organitzar amb Salvador Seguí, va ser elegit tresorer del Comitè Regional, càrrec que ocuparà fins al juny de 1920; després d'aquest congrés realitzarà una gira propagandística, amb Monteagudo, Rovira i Palleja, arreu de Catalunya. En 1919 va ajudar a organitzar el Congrés de la Comèdia, al qual va assistir com a delegat del Comitè Regional. En 1920 va ser membre del comitè de vaga del Transport i va ser deportat el novembre d'aquell any a La Mola de Maó amb els militants cenetistes més destacats. En tornar els patrons del metall li van aplicar el «pacte de la fam» i va haver de canviar d'ofici, treballant en el ram del peix, al Mercat Central, adscrit al Sindicat del Transport. En 1922 va ser elegit president del Sindicat del Transport i es va encarregar de la campanya pro alliberament d'Acher, que va incloure un míting a Madrid. En 1923 va dirigir la vaga del transport, va fer un míting a Saragossa el juny amb Peiró i Monteagudo, i va haver de fugir a França arran del cop militar de Primo de Rivera. Ben aviat va tornar i durant la Dictadura va ser detingut nombroses vegades i va ser dels pocs que van continuar en la CNT al mercat de pels pescaters quan molts es van afiliar al Sindicat Lliure o a altres opcions. El gener de 1926 va signar el manifest de Vida Sindical. Aquest mateix any va participar en els contactes cenetistes amb Francesc Macià per a la preparació dels fets de Prats de Molló, amb Viadiu i Botella, i tots tres van formar un comitè revolucionari. En 1929 va formar part del Comitè Nacional de la CNT de Pestaña. Durant la dictadura de Berenguer va ser l'encarregat d'aconseguir la legalització dels Sindicat del Transport cenetista de Barcelona, del qual serà vicepresident, assistint per aquest sindicat al Congrés de 1931, i ocupant el càrrec fins a finals de 1932. Abans de la proclamació de la República era membre de la comissió organitzadora de Solidaridad Obrera i com a tal va anar a Madrid per fer-se càrrec de la maquinària de la rotativa. Quan es van aprovar les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), va organitzar la del Transport, viatjant força arreu l'Estat fins al setembre de 1932 i fent mítings alhora. Enfrontat amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va signar el «Manifest dels Trenta» i va formar part dels Sindicats d'Oposició. En 1934 va assistir en representació de Barcelona al Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. En 1936 va representar el transport barcelonès en el Congrés de Saragossa de la CNT i poc després a la mateixa ciutat va representar Barcelona en el Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. Durant la guerra es va dedicar a crear una Federació Nacional de la Indústria Pesquera per a tot l'Estat, del congrés valencià de la qual va sortir nomenat secretari general i director del periòdic mensual Mar y Tierra. Un cop acabada la guerra, i després de passar per diversos camps de concentració a França, va retornar a Espanya en 1943 per participar en la lluita clandestina, però va ser ràpidament detingut com a membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya quan assistia a una reunió del Front Nacional de Catalunya (FNC) i empresonat durant 27 mesos. Posteriorment va participar en la Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i amb el pas dels anys va minvar la seva militància. Fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari i contrari als grups d'acció i a l'espontaneisme revolucionari violent, va passar a prop de 15 anys empresonat. Camil Piñón i Oriola va morir el 15 de març de 1979 a Barcelona (Catalunya). En 1989 Manuel Lladonosa i Vall-Llebrera va publicar una biografia seva, Sindicalistes i llibertaris: l'experiència de Camil Piñón.

***

Primo Bassi

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la «Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur ministre de Gràcia i Justícia-- i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti, L'Ordine Nuovo, Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà «sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

Primo Bassi (1892-1972)

***

Aldo Venturini

Aldo Venturini

- Aldo Venturini: El 17 de novembre de 1900 neix a Conselice (Emília-Romanya, Itàlia) el litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Sos pares es deien Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa família es traslladà a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la resta de la seva existència. Quan tenia 15 anys esdevingué socialista, però sota la influència de Luigi Fabbri, aleshores mestre de primària al barri bolonyès de Corticella, a mitjans de 1916 deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil Socialista) on militava i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any redactà el programa del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile Rivoluzionario». Formà part del Grup Anarquista «Emilio Covelli», constituït el novembre de 1915 per joves revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio Diolaiti, Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda revolucionària. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que tingué lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup Anarquista «Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una trentena de joves llibertaris de la regió, i en el curs del qual es fundà la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després participa en diverses reunions del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del Comitè de Correspondència de la UAER. En aquests anys juvenils treballà com a litògraf en l'empresa Litografia Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a Luigi Fabbri, de qui esdevé deixeble, col·laborador i íntim amic, freqüentant habitualment casa seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat al IX Regiment de Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any després va ser llicenciat i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 prengué part en el Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i el 4 de juliol d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a la mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup bolonyès, prenent la gestió tècnica i l'administració d'aquesta comissió; per portar a terme satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a la via Ferrarese fent-se passar per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 prengué part en el Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de Correspondència passà al grup de Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en l'edició romana del diari Umanità Nova, on mantingué, entre altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la qüestió de la delinqüència, fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino. També col·laborà en Libero Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època patí algunes temptatives d'agressions per part dels escamots feixistes, especialment pel grup encapçalat per Armando Vannini (Pippo), però sempre aconseguia fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri, estudià i aconseguí el diploma de mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de la qual viurà durant gairebé quaranta anys i fins a la seva jubilació. El 14 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense que aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut preventivament en ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926, quan Luigi Fabbri s'exilià, restà veí de sa filla Luce Fabbri, la qual finalitzava els seus estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i s'exilià clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme es retirà de la vida pública i es dedicà exclusivament a la seva professió de mestre i a l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una oposició moral al règim, negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les pressions que rebé. Fou constantment vigilat fins el març de 1938, quan va ser esborrat del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà profundament pel pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual es considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de l'anarquisme juvenil per acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que conservant sempre elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme, però encara durant l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu mestre, edità el llibre de Merlino Revisione del marxismo. Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948 publicà el llibre pòstum de Merlino Il problema economico e politico del socialismo, que havia acabat en 1923, però que encara restava inèdit. En 1953 col·laborà amb altres anarquistes de Bolonya en l'organització de la commemoració del centenari del naixement d'Errico Malatesta. Després seguiran les edicions de Merlino de Concezione critica del socialismo libertario (1957), en col·laboració amb Pier Carlo Masini, i l'antologia Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1974). Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos articles polítics i culturals en diferents publicacions periòdiques (A Rivista Anarchica, Avanti!, Bulletin du CIRA, Critica Sociale, Era Nuova, L'Espresso, Il Giornale, Il Libertario, Movimento Operaio, Nuova Critica Sociale, Nuova Repubblica, Previsioni, Socialismo Democratico, Umanità Nova, Volontà, etc.) i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983 publicà l'assaig biogràfic Alle origini del socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e biografico. Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser adquirits per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Aldo Venturini (1900-1995)

***

Jerónimo Misa Almazán (1939)

Jerónimo Misa Almazán (1939)

- Jerónimo Misa Almazán: El 17 de novembre de 1914 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saques que es realitzaren en aquella època.

Jerónimo Misa Almazán (1914-1940)

***

Floreal Aransáez Caicedo

Floreal Aransáez Caicedo

- Floreal Aransáez Caicedo:El 17 de novembre de 1923 neix a Portugalete (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiana, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Jerónimo Misa Almazán

    Per a l'entrada de Jerónimo Misa Almazán agraïm la col·laboració de sa família i de www.memoriaylibertad.org

    Anarcoefemèrides | 17/11/2017, 13:13
  2. Contactar amb el/la responsable de l'Anarcoefemèrides

    Hola i bon dia.
    Per favor, em podríeu dir com puc posar-me en contacte amb la persona que ha redactat o publicat un article específic de l'Anarcoefemèrides per a fer-li una consulta particular.
    Gràcies per atendre'm.
    Un salut cordial.

    Juan ALFONSO MONRABAL | 22-11-2013, 12:24

    Juan ALFONSO MONRABAL | 17/11/2017, 13:14
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS