Administrar

Efemèrides anarquistes

[27/10] Congrés Reclus - Billon - Vézian - Comaschi - Delatousche - Zapata - Escoriza - Carro - Comps - Fantozzi - Sardinha - Dulcet - Moro - González Gil - Hernández Montané - Sarrau

efemerides | 27 Octubre, 2017 05:33

[27/10] Congrés Reclus - Billon - Vézian - Comaschi - Delatousche - Zapata - Escoriza - Carro - Comps - Fantozzi - Sardinha - Dulcet - Moro - González Gil - Hernández Montané - Sarrau

Anarcoefemèrides del 27 d'octubre

Esdeveniments

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Gabriel Billon (ca. 1894)

Foto policíaca de Gabriel Billon (ca. 1894)

- Gabriel Billon: El 27 d'octubre de 1872 neix a Bouligne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon i Fanny Lejeune. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar «Visca l'anarquia!» i portar «papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França).  Implicat en el «Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a  Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat.

***

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny "La Nación" del 28 de juliol de 1918

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918

- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Era fill d'un empleat dels ferrocarrils. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Comasco Comaschi

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff

Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff

- Germain Delatousche: El 27 d'octubre de 1898 neix a Châtillon-en-Dunois (Centre, França) el pintor i xilògraf anarquista Germain Eugène Delatousche. Fill d'un jardiner, quan tenia set anys començà a dibuixar arran d'un accident a la cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li deixarà una cama rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola primària, son pare volia que fes de sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant que acabà com a aprenent al taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys, s'inicià en l'ofici de pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de tancar i es va veure obligat a realitzat tasques d'allò més diverses. D'antuvi pintor de la construcció des del setembre de 1915, després venedor a les «Nouvelles Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems «À la Ville des Ternes» de París on havia arribat cap al 1917, còmic excèntric, pintor de postals, decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i empleat de correus ambulant a l'estació de Lió, pintor d'automòbils, descarregador de vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de Les Halles, peó de paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc. Malgrat tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura. Membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la guerra, amb alguns companys, assistí, al cafè-concert «Excelsior», a prop de la plaça d'Itàlia, a un concert del cantautor Montéhus i acabà a comissaria per reclamar insistentment i vanament que cantés les seves cançons antimilitaristes. El maig de 1919 organitzà al cafè «La Comète» del carrer de Vaugirard la primera exposició col·lectiva feta després de la Gran Guerra titulada «Resurrecció del Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer cop al «Saló dels Joves» i en 1920 envià les seves primeres obres al «Saló dels Independents». A partir de maig de 1921 començà a participar en les activitats del cabaret de Montmartre «La Vache Enragée», amb Jules Depaquit, Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant exposicions i creant el grup «Les Compagnons», animador el periòdic La Vache Enragée (1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al 1927 a «La Vache Enragée», a «L'Olympia», al «Moulin de la Chanson», al «Café du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es quedà sense treball i portà una vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador vidrier a diferents tallers. En 1924 entrà en el comitè director del grup «Partisans» (Ferjac, H. Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que publicà una revista del mateix nom i participà en el «Saló de Tardor». En aquesta època, sembla que per influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff, començà a practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses exposicions en solitari i organitzà mostres col·lectives d'artistes. En 1927 fou elegit soci del «Saló de Tardor» i obtingué el «Gran Premi d'ajuda als artistes», de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. Durant la guerra d'Espanya, amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.), organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una exposició d'obres d'art a benefici dels orfes de la colònia llibertària organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941 amagà dos presoners evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París. Després de la guerra continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa llibertària (Le Libertaire, Défense de l'Homme, L'Homme et la Vie, Maintenant, Le Musée du soir, etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel, s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Kervegon (Bretanya), en una gran casa que rehabilità, es casà amb sa companya Camille, que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers. Germain Delatousche va morir el 31 d'octubre de 1966 a Kervegon (Bretanya).

***

Antonio Zapata Córdoba (Montadin, 1996)

Antonio Zapata Córdoba (Montadin, 1996)

- Antonio Zapata Córdoba: El 27 d'octubre de 1908 neix a San Javier (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Fill d'una família jornalera, entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT, El Frente, etc. Antonio Zapata Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

***

Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]

Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]

- Juan Escoriza Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix a Olula de Castro (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza Martínez. Amb sa família emigrà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop feixista, participà en la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i després s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers i després passà a fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la Loira (Llemosí, Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb José Berruezo Silvente, José Germán González i Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més importants de la CNT en l'exili. Participà, sota el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el «Batalló Didier» del pantà de l'Aigle de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de l'Armée (ORA, Organització de Resistència de l'Exèrcit), participà en nombroses operacions, especialment en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, en la recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses missions clandestines. Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la construcció de pantans i en la penetració de túnels a Marinhana (Provença, Occitània) i en 1969 es retirà minat per la silicosi. Juan Escoriza Martínez va morir el 14 de desembre de 1980 a Ais de Provença (Provença, Occitània).

Juan Escoriza Martínez (1917-1969)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

- Federico Comps: El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Havia nascut el 25 d'agost de 1915 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser detingut pels rebels feixistes i afusellat per un escamot falangista l'endemà, el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.

***

José Carro Pena

- José Carro Pena: El 27 d'octubre de 1936 és assassinat a Mabegondo (Abegondo, la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Carro Pena, conegut com O Cagamaterias, malnom que heretà de son pare. Havia nascut cap el 1906 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Serafín Carro i Ramona Pena. Treballava de jornaler i en l'extracció d'arena i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos (la Corunya, Galícia), de la qual fou nomenat vocal en 1933. Tenia dues llanxes que es dedicaven a l'extracció d'arena de la ria i secundà un boicot del Sindicat de Professions Diverses, adscrit a la CNT, contra els germans Babío, magatzemistes i comerciants, a més de cacics del poble, negant-les la distribució de sorra. El 24 de novembre de 1933, quan exigí el pagament d'una comanda d'arena, rebé dos trets en una cama disparats per Emiliano Babío, tot emparat per la Guàrdia Civil. Aquest fet va ser denunciat pel ferroviari anarcosindicalista Miguel Navarro en les pàgines del CNT de Madrid. Després del cop feixista de juliol de 1936, d'antuvi aconseguí salvar la vida, però el 27 d'octubre de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil i de paisans van anar a buscar-lo a casa seva. Aconseguí fugir, però perseguit a trets caigué ferit al ventre a prop de l'Hospital de San Antón de Betanzos. Amb l'excusa de portar-lo a l'hospital de Santiago, el ficaren en un cotxe i el dugueren fins a la cruïlla entre Mabegondo i Meangos, on fou rematat i el seu cadàver llançat a la cuneta. El cos va ser reconegut per un veí de Betanzos que es dirigia a una fèria i avisà sa família. Fou enterrat a Mabegondo per uns familiars. Deixà esposa, Manuela Gómez Amor, embarassada, i quatre infants. Tots els testimonis apunten que José Carro Pena fou «passejat» per les seves disputes amb els cacics Babío.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 27 d'octubre de 1960 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la «Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià «Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París.  Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquesta època treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Última foto de Miquelina Sardinha

Última foto de Miquelina Sardinha

- Miquelina Sardinha: El 27 d'octubre de 1966 mor a Lisboa (Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Havia nascut l'11 de novembre de 1902 a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal). Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa.

***

Acte on parlà Roser Dulcet Martí el 2 de setembre de 1931

Acte on parlà Roser Dulcet Martí el 2 de setembre de 1931

- Roser Dulcet Martí: El 27 d'octubre de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe la militant i propagandista anarcosindicalista Roser Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Havia nascut el 2 de febrer de 1881 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista.

***

Fabián Moro Esteban

Fabián Moro Esteban

- Fabián Moro Esteban: El 27 d'octubre de 1987 mor a Saint-Mandé (Illa de França, França) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro Esteban. Havia nascut el 22 de juliol de 1912 a Bilbao (Biscaia, País Basc) –erròniament en algunes fonts citen Burgos (Castella, Espanya). Era fill d'una família d'artesans ebenistes. Des de molt jove començà a militar en els moviment socials de Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts Socialistes i poc després passà a les Joventuts Llibertàries. En aquesta època patí diverses detencions per les seves activitats revolucionàries. L'1 de maig de 1932 resultà ferit, juntament amb Pedro Rodríguez, pels guàrdies d'assalt que reprimiren la manifestació anarcosindicalista. En 1934, a resultes de les seves activitats antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos, va ser perseguit i fugí cap a Catalunya, on s'encarregà del Comitè Pro-Presos de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es refugià a Palma (Mallorca, Illes Balears), amb Francisco Santamaría i Julián Floristán Urrecho. Quan esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera, Catalunya) i a Barcelona va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable d'un periòdic llibertari. El setembre de 1936 assistí com a delegat de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió extraordinària de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època militava en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor». Després lluità al front d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fou redactor del periòdic Acracia. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat durant un any als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Bram; després va ser enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya, França) en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la Resistència. Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mâcon (Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de refugiat polític i s'establí a París (França), on treballà en diversos oficis. Gran admirador del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia inèdita d'Abel Ramírez Romeo Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica. Donà moltes conferències, especialment sobre el tema «Federalisme i centralisme a Espanya», i col·laborà en molts de títols de la premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia, Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, Espoir, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre (1965), Temas esenciales del anarquismo. Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las Juventudes Libertarias en España. Análisis espectral (1970). A partir de 1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a Barcelona, on va fer costat la reconstrucció de la CNT, especialment la Federació Local de Barcelona, col·laborant en l'equip de redacció de la revista Ideas-Orto. En 1986 caigué greument malalt i començà a redactar les seves memòries que restaren inacabades. Fabián Moro Esteban va morir el 27 d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri Nord d'aquesta localitat.

Fabián Moro Esteban (1912-1987)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS