Administrar

Efemèrides anarquistes

[14/10] «La Voix Libertaire» - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Bonnot - Rodrigues - Arans - Saïl Mohamed - Agustí Gebellí - Santaflorentina - Pacios - Wolberg - Guillemard - Corti - Alpuente - Latorre - Schiaffonati - Peincedé - Suñer - Bontemps - Gibeau - Béranger - Català Balanyà

efemerides | 14 Octubre, 2017 05:17

[14/10] «La Voix Libertaire» - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Bonnot - Rodrigues - Arans - Saïl Mohamed - Agustí Gebellí - Pacios - Wolberg - Guillemard - Corti - Alpuente - Latorre - Schiaffonati - Peincedé - Suñer - Bontemps - Gibeau - Béranger - Català Balanyà

Anarcoefemèrides del 14 d'octubre

Esdeveniments

Premsa llibertària internacional

Premsa llibertària internacional

- Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre de 1947 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer i únic número de La Voix Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème Région. Organe régional. En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i administració), Jean Raffin (tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem col·laboracions de Samm Achoché, André Arru (Jean-René de Saulière), Arix, César Bardine, Eugène Bizeau, Jean- Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre d'altres. La publicació és de caire anticlerical i antielectoral i era continuació de Monde Nouveau (1946).

***

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

- Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

- Plotino Rhodakanaty: El 14 d'octubre de 1828 neix a Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües --n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz --després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars--; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaire èxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme --també anomenada «Escola Lliure»--, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista «La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (El Àguila Mormona) --per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec-- i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 --després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena-- retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus «Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria --la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896--, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) i Cartilla Socialista-Republicana (1883). En 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

***

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

- Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti.  En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

- Jules Bonnot: El 14 d'octubre de 1876 neix a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. En 1901, després de fer el servei militar, es va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov), Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil --un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit. És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la feta és portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parella és detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou «Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari «De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja que és un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi. Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), durant el trasllat a l'hospital de París. Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.

***

Leonídio Rodrigues

Leonídio Rodrigues

- Leonídio Rodrigues: El 14 d'octubre de 1887 neix a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia. Leonídio Rodrigues va morir el 24 de maig de 1951 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal).

***

Joan Arans Nin

Joan Arans Nin

- Joan Arans Nin: El 14 d'octubre de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin --citat a vegades com Araus. Fill d'un masover, quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga --del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931-- dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir l'1 d'agost de 1964 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya).

***

Saïl Mohamed (assegut a primera fila al centre) amb altres companys de la Columna Durruti

Saïl Mohamed (assegut a primera fila al centre) amb altres companys de la Columna Durruti

- Saïl Mohamed: El 14 d'octubre de 1894 neix a Taourirt (Aït Quaghlis, Cabília, Algèria) l'anarquista, antimilitarista i lluitador anticolonialista Saïl Mohamed Ameriane ben Amezaine (Saïl Mohamed o Mohamed Saïl). No freqüentà gaire l'escola, però s'interessà sempre pel món de la cultura. Xofer i mecànic de professió, visqué amb Madeleine Sagot. Instal·lat a Livry-Gargan (Illa de França, França), s'acostà al moviment llibertari, col·laborant en Le Semeur de Normandie. Durant la Gran Guerra va ser empresonat per insubmissió i per deserció de les Tropes Colonials Franceses. En acabar el conflicte bèl·lic s'adherí a la Unió Anarquista (UA). En 1923, conscient de la misèria del seu poble, amb el cantautor Slimane Kiouane, fundà el Comitè de Defensa dels Indígenes Algerians de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca, amb la finalitat de denunciar el colonialisme i la seva explotació, mitjançant articles en la premsa i mítings en francès i en àrab. Més tard s'instal·là a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) com a mecànic, on fundà un grup anarquista enquadrat en l'UA i de reivindicació dels drets de la població nativa magribina, del qual va ser secretari. En 1929 va ser nomenat secretari del nounat Comitè de Defensa dels Algerians, creat per contrarestar les provocacions sorgides arran de la propera celebració de la conquesta d'Algèria (5 de juliol de 1830). Des de totes les tendències del moviment anarquista --Unió Anarquista (UA), Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA)-- denuncià el colonialisme de l'Estat francès. Adherit a la CGTSR, creà en el seu si la «Secció d'Indígenes Algerians», llançant nombroses crides anticolonialistes als treballadors magrebins, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Le Combat Syndicaliste. En 1930, durant l'Exposició Colonial, reprengué la seva campanya contra el colonialisme i en aquest any col·laborà en Le Libertaire, signant el seus articles com Un anarchiste kabyle. El gener de 1932 esdevingué gerent del periòdic L'Éveil Social, on signà el seus articles sota els pseudònims Léger i Georges. A finals d'aquell any, arran de l'aparició d'un article antimilitarista, fou perseguit judicialment per «provocar els soldats a la desobediència». L'organització comunista Socors Roig Internacional (SRI) li lliurà el seu suport, però el va rebutjar en nom de les víctimes de l'estalinisme. El 6 de febrer de 1934, durant la manifestació antigovernamental a París convocada pels grups dretans i les Lligues de l'Extrema Dreta, que tingué resposta des dels grups esquerrans, aconseguí armes i les amagà. El 3 de març d'aquell any, va ser detingut a Saint-Ouen per un «delicte de tinença d'armes prohibides» --pistoles i granades, «records de l'última guerra», segons el Comitè de Defensa Social (CDS)-- i arran d'això esclatà l'«Afer Saïl Mohamed», quan tot el moviment obrer, a excepció del Partit comunista que el denuncià com a un agent provocador, li va fer costat. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a un altre mes per «retenció d'armes de guerra», però va restar tancat durant quatre mesos. Durant la seva detenció, envià un missatge de suport al Congrés de l'UA celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París. Un cop lliure prengué la responsabilitat de l'edició nord-africana del periòdic L'Éveil Social, que el maig de 1934 s'havia fusionat amb Terre Libre, òrgan mensual de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Midi, defensora del federalisme llibertari. Des de l'UA intentà construir un Grup Anarquista dels Indígenes Algerians i va fer diverses crides des de la premsa llibertària i organitzà debats interns. Aquesta mateixa posició la mantindrà durant els anys del Front Popular francès. Quan esclatà la Revolució espanyola, decidí lluitar contra l'aixecament feixista i el setembre de 1936 passà a Catalunya i s'allistà a la «Centúria Sébastien Faure»», formada per voluntaris llibertaris francòfons, del Grup Internacional de la «Columna Durruti. L'octubre de 1936, en substitució de Louis Berthomieu, caigut durant la batalla de Perdiguera el 16 d'aquell mes, fou nomenat delegat general del Grup Internacional. El 23 de novembre de 1936 va ser ferit en una mà a prop de Saragossa i el desembre retornà a França. Durant aquesta època envià nombroses cartes des de la Península que van ser publicades (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste i L'Espagne Antifasciste) descrivint la revolució espanyola i sobre el paper del moviment anarquista en aquesta, denunciant els empresonaments i assassinats de la reacció estalinista. Mentre guaria la seva ferida, organitzà, com a delegat del Grup Internacional de la «Columna Durruti», una gira de conferències en nom de l'UA sobre les conquestes revolucionàries. El 17 de març de 1937 participà en un míting a la Maison de la Mutualité de París, organitzat per les organitzacions de l'esquerra revolucionària i el Partit del Poble Algerià (PPA), per protestar contra la prohibició de l'Étoile Nord-africaine (ENA, Estrella Nord-africana), organització fundada a França en 1926 per treballadors cabilencs emigrats, i contra la repressió de les manifestacions a Tunísia que havien deixat 16 morts. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 participà a París en el Congrés de l'UA, en representació del Grup Anarquista d'Aulnay-sous-Bois, on intervingué per explicar les condicions a la qual estava sotmesa la II República espanyola en la seva lluita contra el feixisme. El setembre de 1938, després de repartir pamflets antimilitaristes, va ser condemnat a 18 mesos de presó per «provocació als militars». Quan esclatà la II Guerra Mundial s'encontrava pres arran d'un escorcoll, registre que implicà la dispersió de la seva biblioteca. Portat al camp de concentració de Riòm de las Montanhas (Alvèrnia, Occitània), sembla que aconseguí fugir-ne. Durant l'ocupació es dedicà a la fabricació de documentació falsa per als companys perseguits. Després de l'Alliberament, reconstituí el grup llibertari d'Aulnay-sous-Bois i intentà recrear els Comitès d'Anarquistes Algerians. En aquests anys portà una crònica sobre la situació algeriana en Le Libertaire. En 1951 va ser nomenat responsable de les qüestions nord-africanes en la Comissió Sindical de la Federació Anarquista (FA). Saïl Mohament va morir a finals d'abril de 1953 a l'Hospital Francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i fou enterrat el 30 d'abril al cementiri musulmà d'aquesta localitat; George Fontenis, en nom del moviment anarquista, va fer l'elogi fúnebre en el seu honor. A més dels periòdics citats, també va col·laborar en L'Insurgé, La Voix Libertaire, Terre Libre i L'Anarchie. El poeta Jacques Prévert li va dedicar un poema. En 1994 una part del seus escrits van ser recollits per Sylain Boulouque i publicats per la Federació Anarquista sota el títol Appels aux travailleurs algériens.

Saïl Mohamed (1894-1953)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS