Administrar

Efemèrides anarquistes

[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Fromentin - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Varo - Casado - Serra - Margalef - Ramos - Pasello

efemerides | 08 Octubre, 2017 05:09

[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Fromentin - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Varo - Casado - Serra - Margalef - Ramos - Pasello

Anarcoefemèrides del 8 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Avenir"

Capçalera del primer número de L'Avenir

- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau, Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.

***

Borsa de Treball de París

Borsa de Treball de París

- Detenció de Català: El 8 d'octubre de 1924 és detingut a París (França), quan rebia d'una parella de companys llibertaris dos fardells d'armes, l'activista anarquista català Ramon Català. Exiliat a França durant la dècada dels vint a causa del pistolerisme, organitzà amb son germà Josep el grup anarquista «Els Inseparables» a Firminy. El juliol de 1924, quan son germà Josep marxà a Elbeuf, s'instal·là a la regió parisenca. Participà activament en nombroses reunions d'exiliats espanyols a la Borsa de Treball de París i al «Foyer Végétalien», organitzades pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa la Lliga de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París, il·legalitzada per les autoritats franceses el setembre de 1924.

***

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina --segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924--, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern --on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes--, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.

***

Cartell de la gala

Cartell de la gala

- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de 1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de Pantin de París (França), una gala de suport al periòdic Le Monde Libertaire organitzada per la Federació Anarquista (FA). L'objectiu concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un nou local per a la llibreria llibertària Publico. El concert tingué com a protagonista el cantant Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de difusió als mitjans de comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000 cartells arreu l'Illa de França, al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Auguste Chatel i Malvina Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 5 de juny de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe, en el pagament de les exèquies. 

Charles Chatel (1868-1897)

***

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte --actual Mineral del Monte-- (Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete --el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el «Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía, Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la «Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

***

Pompeo Barbieri

Pompeo Barbieri

- Pompeo Barbieri: El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

***

Pierre Besnard

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 a Bagnolet (Illa de França, França), i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquesta època treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Antonio Soto a Río Gallegos

Antonio Soto a Río Gallegos

- Antonio Soto Canalejo: El 8 d'octubre de 1897 neix al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties --germanes de son pare-- beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, sense èxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquesta època patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso --en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)--, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud --patí diversos accidents de trànsit importants-- i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat «Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica --malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme-- i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules --La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)-- i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). Antonio Soto Canalejo va morir a causa d'una trombosi cerebral l'11 de maig de 1963 a Punta Arenas (Magallanes, Xile). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Carlo Scolari

Foto policíaca de Carlo Scolari

- Carlo Scolari: El 8 d’octubre de 1898 neix a Val Marchirolo (Llombardia, Itàlia) l’anarquista Carlo Scolari. Sons pares es deien Luigi Scolari i Maria Colombo. Fins als 15 restà a Val Marchirolo i després marxà amb son pare a Zuric (Zuric, Suïssa) per treballar de paleta. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, ambdós van ser repatriats i ell va fer el servei militar en Artilleria. Fou enrolat, però no va participar en els combats a causa d’una malformació a la mà esquerra. En 1919 va ser desmobilitzat i reprengué el seu ofici de paleta. En 1926, després d’haver passat temporades a França, es va instal·lar als Pirineus. En 1930, després d’haver passat un temps a Alger, marxà a Toló, on treballà a l’Arsenal (drassanes marítimes). Des de 1933 la policia italiana el tenia sota vigilància i el Consolat d’Itàlia de Toló el considerà un dels anarquistes «més turbulents i actius subversius» de la ciutat. Sos pares retornaren a Itàlia i a la primavera de 1936 marxà de Toló i s’instal·là a La Sanha de Mar, on conegué Miguel Balard (Michel Balard). Ambdós entraren a Catalunya el 28 d’agost de 1936 i a Barcelona s’allistaren en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», marxant a Pina. Militarista convençut, durant els tres mesos que restà al front sempre va anar desarmat i es dedicava a recollir els companys ferits. Contrari a la militarització de les milícies, després es desplaçà a Barcelona on entrà a treballar en una cooperativa de distribució d’aliments, abans d’emplear-se com a ajudant de fuster al port. També s’incorporà, amb Carpentier i Balart, durant algunes setmanes al Servei d’Investigacions de Control de Fronteres de Portbou, dirigit pels anarquistes catalans. El maig de 1937, amb Charles Carpentier i Balart, participà activament en els combats de carrer contra la reacció comunista des d’una metralladora que havien instal·lat a la terrassa de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família. Després retornà a França. En 1940 es trobava detingut juntament amb altres subversius al fort de Sainte-Catherine de Toló. El 23 de novembre de 1941 quan intentà creuar la frontera francoitaliana per Bardonescha (Piemont, Itàlia), va ser detingut i interrogat. El 29 de desembre de 1941 va ser jutjat i condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene. Després es va perdre el seu rastre.

***

Camp de concentració de Setfonts

Camp de concentració de Setfonts

- Mariano Sorinas: El 8 d'octubre de 1906 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas. Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mariano Sorinas va morir el 4 de juliol de 1997 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Pilar, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França).

***

Heinrich Friedetzky

Heinrich Friedetzky

- Heinrich Friedetzky: El 8 d'octubre de 1910 neix a Bebra (Hessen, Imperi alemany) l'anarcosindicalista Heinrich Friedetzki. Fou l'últim fill d'una família nombrosa de vuit germans. En 1912 sa família s'instal·là a Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) --actual Racibórz (Silèsia, Polònia). Sa mare morí en 1913 i son pare, ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola popular i estudià durant tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold Dodel, abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves idees. En 1928 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També participà en un grup de teatre obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un viatge de sis mesos a la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf Blodarcz, trobà a Barcelona (Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia --Paul Czakon, Alfons Malina i Bernhard Pacha, entre ells-- que s'havien exiliat a la capital catalana fugint de la repressió desencadenada arran del descobriment un amagatall d'armes dels «Schwarze Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres companys, després d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i Suïssa vivint de la venda de postals, s'havien dispersat a França per passar per separat clandestinament la frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà, arribà a Barcelona amagat sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta ciutat, per intermediació de Solidaridad Obrera aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i els altres; després de viatjar per València i Almeria, retornà, sempre a peu, a Alemanya amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya, amb Max Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament a la Península i arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; sense èxit, marxaren a París on, sense mencionar la seva pertinença a la FAUD, s'allistaren a les Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se, com era la seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser integrats en una unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst Thälmann de la XI Brigada) a València. Després d'un curs de formació, el febrer de 1938 van ser enviats al front, on van ser objecte de vigilància per part dels comissaris polítics comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En març de 1938 ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser tancats al monestir burgalès de San Pedro de Cardeña. Friedetzki, que parlava perfectament el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya nazi, es va fer passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de 1939, quan la invasió de Txecoslovàquia, va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la seva vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel Volksgerichtshof (Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per «combatent de l'Espanya roja» i internat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu ofici d'electricista pogué salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes soviètiques l'abril de 1945. Després de la guerra, fugint de l'ocupació comunista de Silèsia, s'establí amb la seva companya i sos tres fills a Lübeck (Slesvig-Holstein, Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la FAUD, i formà part del Comitè dels Exinternats dels Camps de Concentració. En 1993, després de la mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on establí contacte amb joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre les seves experiències a diferents indrets. A partir de 1994 passà els hiverns a Alacant (Alacantí, País Valencià), on el clima era més benigne per a la seva malaltia; en aquesta ciutat es relacionà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant.

Heinrich Friedetzky (1910-1998)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS