Administrar

Efemèrides anarquistes

[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Bovshover - Sbriccoli - Pradier - Lecoin - Gumà - Cano - Muñiz - Manzini - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Li Shizeng - Collino - Abad - Martínez Pérez - Sans

efemerides | 30 Setembre, 2017 05:58

[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Bovshover - Sbriccoli - Pradier - Lecoin - Gumà - Cano - Muñiz - Manzini - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Li Shizeng - Collino - Abad - Martínez Pérez - Sans

Anarcoefemèrides del 30 de setembre

Esdeveniments

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

- Commutació de la pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de setembre de 1940 el dictador Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la commutació de la pena de mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria Alomà Sanabras per la de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones (aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.) a les quals havia salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia estat assassinat per les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de «rebel·lió militar» i son altre germà, Jaume, morí el 24 de març de 1942 a la presó de Barcelona. Josep Maria Alomà sortí de la presó el maig de 1943, després que l'Estat franquista li hagué requisat tots els seus béns.

***

Cartell situacionista

Cartell situacionista

- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.

Anarcoefemèrides

Naixements

Joseph Bovshover

Joseph Bovshover

- Joseph Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh (Moguilev, Imperi Rus; actualment Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover, més conegut en la seva versió anglesa com Joseph Bovshover, i que va fer servir els pseudònims M. Turbov i Basil Dahl. Fill d'una família jueva ortodoxa benestant, després d'estudiar en escoles religioses, son pare volia que fos rabí, però això no anava amb la seva personalitat i quan era molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich Heine, s'establí a Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia), on va estudiar l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18 anys, l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on alguns de sos germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat treballà d'obrer pelleter en una fàbrica i entrà a formar part del moviment anarquista. Començà a escriure poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la fàbrica. Per les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus germans li va comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire comercials, va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits. Després va treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany, però sempre visqué en la més extrema de les pobreses. Els seus primers poemes i proses els publicà, moltes vegades sota el pseudònim M. Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung, Der Nayer Gayst, Fraye Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la Fàbrica) –moviment de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants que visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les fàbriques de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc., acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la poesia revolucionària alemanya i decantant-se per influències de poetes nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular entre els treballadors jueus no només de Nova York, sinó d'arreu del món. Coneixia molt bé l'anglès i va traduir la seva poesia en aquesta llengua, publicant-la en periòdics en anglès, aconseguint així una cert fama en els cercles no jueus. També va escriure directament en anglès sota el pseudònim Basil Dahl, col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de 1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de Brooklyn, però durant el primer dia de treball va desaparèixer. Després va marxar a New Haven (Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia treballava en un restaurant pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de feina en una botiga de roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un consultori mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The Merchant of Venice (Shaylok, oder der koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de William Shakespeare i una prefaci crític per a la posada en escena; la seva primera representació es realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre de Broodway. Aquesta traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch, col·laborant posteriorment en diverses representacions. A partir de 1898 començà a partir problemes mentals i en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de Poughkeepsie fins els seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra poètica dels seus poetes més estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra) publicà en jiddisch un recull poètic seu sota el títol Poetishe Verke. En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una antologia de les seves obres sota el títol Gezamelte Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de desembre de 1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no informaren ningú de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la notícia es va fer pública. Després de la seva mort, va ser inclòs en el panteó dels grans escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris Rosenfeld i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista Joseph Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) publicà una traducció en anglès dels seus poemes sota el títol To the toilers and other verses. En 1918, en plena Revolució russa, una selecció dels seus poemes titulada Geklibene lider va ser publicada a Petrograd (República Soviètica de Rússia) i en 1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch (Geklibene lider) va ser publicada en l'URSS. Alguns dels seus poemes han estat musicats.

Joseph Bovshover (1873-1915)

***

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

- Bianca Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Bianca Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli, i que va fer servir el pseudònim de Rosa Salvadè. Cosina del destacat intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van comprometre i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere ad una donna sull'anarchia, recull de correspondència política que li havia enviat a Bianca; i dos anys després la parella es casà civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son fill Vero. Participà en totes les activitats culturals anarquistes de son company organitzà i s'encarregà de la distribució i de les subscripcions de la publicació La Scuola Laica. Rivista Internazionale di Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella abandonà la Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i després a França –ella passà la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa Salvadè–, on la parella va ser ajudada especialment per Louis Lecoin. Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a l'Uruguai, arribant a Montevideo el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de 1970 en el número 64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir. Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a Montevideo (Uruguai).

Bianca Sbriccoli (1880-1972)

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Louis Lecoin

Louis Lecoin

- Louis Lecoin: El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

***

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

- Salvador Gumà Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen el 20 de setembre– de 1901 neix a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Sos pares es deien Ramon Gumà, serraller i manyà, i Josepa Clavell, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat «Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 22 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

Salvador Gumà Clavell (1901-2003)

***

Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 9 de gener de 1972

Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972

- Julia Cano Sáez: El 30 de setembre de 1908 neix a Minglanilla (Cuenca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julia Cano Sáez. Quan era molt jove emigrà a València amb sos pares, José Cano Espada i Eusebia Sáez. Començà a llegir la col·lecció llibertària «La Novela Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del militant anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió del seu company del camp de concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre d'alliberament. Durant el franquisme, restà amb son company a la Península i s'integrà en la lluita clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per les autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants (Pilar i Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la clandestinitat, va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre de 1947 va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota l'acusació de ser enllaç de Manuel Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 10 de novembre de 1971 a València (València, País Valencià).

***

Román Muñiz Díez

Román Muñiz Díez

- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).

Román Muñiz Díez (1914-1994)

***

Ennio Manzini

Ennio Manzini

- Ennio Manzini: El 30 de setembre de 1926 neix a Bomporto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson. Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El juliol de 1944 participà en la Resistència antifeixista, sota el nom de batalla de Nelson, enquadrat en la Brigada «Ivan» de la II Divisió «Modena Pianura». Detingut pels feixistes, va ser durament torturat i durant la seva detenció conegué un anarquista qui l'acostà al moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de lampisteria i feinetes diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A començament de la dècada dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino (Abruços, Itàlia), on romangué uns anys. De tornada a Mòdena, continuà fent feina de manetes i en 1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al Problema del Comerç de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la dècada dels seixanta formà part del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de Mòdena. Després de la mort de Renzo Cavani en 1966, esdevingué la figura més destacada del moviment anarquista de Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la resta de grups anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important interlocutor amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a Mòdena. Patí diverses denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al carrer Largo Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per exhibir el periòdic Umanità Nova i manifests i pamflets. Ennio Manzini va morir l'1 de febrer de 1985 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut per a la Història de la Resistència i de la Societat Contemporània) de Mòdena.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 7 de gener de 1892 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista amb Ángel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT, Diario de Aragón, Estudios, Hojas Médicas, Independencia, Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Germans d'una lògia maçònica presidits pel Venerable Mestre

Germans d'una lògia maçònica presidits pel Venerable Mestre

- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la «Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios, La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.

***

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

- Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una «causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

***

José Dios Criado (primer per l'esquerra amb corbata) i altres membres de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde» (Castro del Río, 1 de maig de 1933)

José Dios Criado (primer per l'esquerra amb corbata) i altres membres de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde» (Castro del Río, 1 de maig de 1933)

- José Dios Criado: El 30 de setembre de 1940 es afusellat a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Dios Criado, conegut com El Decano i El Dios Sindicalista. El 14 de maig de 1910 fou uns dels fundadors del Centre Instructiu Obrer de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), d'aquí el sobrenom d'El Decano, i un dels seus presidents. En 1915 fou membre del grup editor de la revista Alas. Revista sociológica y literaria (Salvador Cordón Avellán, Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.). El 29 de juny de 1916 presidí un míting pro presos a Castro del Río on intervingueren Antonio Pérez Rosa, Francisco Jordán Gallegos i José Sánchez Rosa, i el 25 de desembre de 1917 fou un dels oradors, amb Ildefonso Bello, José Sánchez Rosa, Fructuoso García Merino, Bartolomé Millán y Millán i Antonio Pérez Rosa, d'un míting per l'excarceració de tots els presos polítics i socials celebrat al Teatre Cervantes de Castro del Río. En 1928, amb Bartolomé Montilla Ruz, milità a Castro del Río i fou corresponsal de La Revista Blanca; en 1930 envià diners (15 pessetes) per a una subscripció internacional a favor dels presos socials des d'aquesta localitat a la citada publicació. A finals de 1930, amb Montilla Ruz, Rafael Villegas Sánchez i Maura Bajatierra Morán formà part de la comissió organitzadora del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castro del Río. En 1933 fou el promotor de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde», depenent de la CNT del poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936, durant la guerra civil, fou membre –amb Antonio Elías Herencia, Alfonso Nieves Núñez, Juan Gómez Gutiérrez, Manuel Castro Merino, Pedro Calvo García, Francisco Recio Rojano i José Porcel Rivas– del Comitè Revolucionari de la localitat. Detingut per les tropes franquistes, José Dios Criado fou afusellat el 30 de setembre de 1940 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Es nostro Manu

    Estic contenta de recordar en Manu, un homo simpàtic i amb el geni fort. És vera, si no hagués estat per ell, pot ser l'Ateneu no hi seria.

    Ana | 02-10-2007, 10:19

    Ana | 02/11/2017, 16:47
  2. Sobre Josep Maria Alomà

    Per a l'entrada de Josep Maria Alomà agraïm la col·laboració de Ramon Gras Alomà.

    Anarcoefemèrides | 02/11/2017, 16:47
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS