Administrar

Efemèrides anarquistes

[10/09] «L'Idée Ouvrière» - «El Revolucionario» - «Línea de Fuego» - AMRE - Ragazzini - Errandonea - Nobiling - Penina - Iturralde - Sárraga - Arnau - López

efemerides | 10 Setembre, 2017 16:40

[10/09] «L'Idée Ouvrière» - «El Revolucionario» - «Línea de Fuego» - AMRE - Ragazzini - Errandonea - Nobiling - Penina - Iturralde - Sárraga - Arnau - López

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Idée Ouvrière"

Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

Portada del primer número d'"El Revolucionario"

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

Capçalera de "Línea de Fuego"

Capçalera de Línea de Fuego

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica de Domenico Ragazzini apareguda en el periòdic parisenc "Frente Libertario" d'abril de 1976

Necrològica de Domenico Ragazzini apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario d'abril de 1976

- Domenico Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro, Domenico Mengone, Domenico Mengoni, Lumanti, etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill d'una família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove esdevingué també republicà i amb 14 anys participà activament en la «Setmana Roja», del 7 al 14 de juny de 1914. Poc després es decantà cap l'anarquisme i defensà aquestes idees fins i tot arribant a la confrontació física. Segons algunes fonts, durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys pogué lliurar-se d'una condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i obtingué passaport per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per Gènova (Ligúria, Itàlia), declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per manca dels diners necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924 passà a França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps, Arpitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'estibador al port. Participà en activitats antifeixistes, sota el nom de Moro i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran d'unes investigacions seguides després de descobrir cartes seves enviades des de França que contenien comentaris desfavorables sobre el feixisme durant l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a Forlì. En aquesta època, qualificat com a «comunista», estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons les autoritats, estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com ara Ugo Boccardi. També freqüentà el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a Itàlia en missions de caràcter antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes fonts, es va veure involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es materialitzà, contra Benito Mussolini i altres membres destacats del règim feixista. A partir de 1936 participà activament en el suport de la Revolució espanyola, especialment fent costat els companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra Mundial, demanà al consolat italià la repatriació i el 19 de març d'aquell any passà la frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on se li va amonestar formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6 d'octubre de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí l'abril de 1949. Després de la II Guerra Mundial participà activament en la reorganització del moviment anarquista a Forlì. Acostumat a la independència, molt preocupat per la pèrdua de la seva força física i malalt del cor, Domenico Ragazzini se suïcidà el 15 de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), saltant per la finestra del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un temps. Els companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma qualsevol per a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de l'assassinat de Giuseppe Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico Ragazzini, nascut el 31 de març de 1891 a Brisighella (Emília-Romanya, Itàlia), que lluità com a milicià a la guerra d'Espanya.

***

Alfredo Errandonea

Alfredo Errandonea

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989), Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Karl Eduard Nobiling

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats

Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia nascut l'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella (Berguedà, Catalunya). De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

- Francisco Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Havia nascut el 22 de novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una família acomodada. Son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista «Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista –destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

Bélen de Sárraga

Bélen de Sárraga

- Belén de Sárraga: El 10 de setembre de 1950 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Havia nascut el 10 de juliol de 1872 a Valladolid (Castella, Espanya). Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà --la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante, El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1968

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1968

- Frederic Arnau Peiró: El 10 de setembre de 1968 mor a Draguignan (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Havia nascut en 1893 a Canals (Costera, País Valencià). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de novembre de 1990

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de novembre de 1990

- Julio López: El 10 de setembre de 1990 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat com Juan López. Havia nascut el 2 de maig de 1904 a Entrebolla (?) (Lugo, Galícia). Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Escriu-nos

Actualització: 10-09-17

Comentaris

  1. Sobre Alfredo Errandonea

    Per a l'entrada d'Alfredo Errandonea agraïm la col·laboració de son fill Álvaro Errandonea.

    Anarcoefemèrides | 10/09/2017, 16:41
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS