Administrar

Efemèrides anarquistes

[08/09] «El Obrero» - «La Voce Anarchica» - Davidon - Devilers - Caserio - Ardouin - Ricros - Temblador - Puzo - Dubois - Bonazzi - David-Néel - Vilardaga - Louzon - Vigna

efemerides | 08 Setembre, 2017 22:43

[08/09] «El Obrero» - «La Voce Anarchica» - Davidon - Devilers - Caserio - Ardouin - Ricros - Temblador - Puzo - Dubois - Bonazzi - David-Néel - Vilardaga - Louzon - Vigna

Anarcoefemèrides del 8 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'"El Obrero"

Capçalera d'El Obrero

- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero. Órgano de la «Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol «Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

***

Portada del número únic de "La Voce Anarchica"

Portada del número únic de La Voce Anarchica

- Surt La Voce Anarchica: El 8 de setembre de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril d'aquell any s'havia publicat el número 1 de La Voce Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana del periòdic Umanità Nova i del qual va ser responsable Ivan Arati.

Anarcoefemèrides

Naixements

"Cavatori", de Carlo Galleni

Cavatori, de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 2 de gener de 1894

Notícia de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari parisenc Le Temps del 2 de gener de 1894

- Pierre Devilers: El 8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Pierre Devilers, també citat Pierre Devillée. Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista de Roubaix. Fou corresponsal dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte, que rebia cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser sospitós de ser l'autor durant la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell editat a Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards», sobre l'escàndol de corrupció lligat a la perforació del canal de Panamà. En un escorcoll de casa seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al matí donà lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un fragment d'un periòdic que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada, però reconegué haver distribuït tres setmanes abans el pamflet En Russie, que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser detingut a Roubaix, juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar), i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser confiscats al seu domicili durant l'escorcoll. En aquesta època no estava casat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Pierre Devilers (1872-?)

***

Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]

Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]

- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Marius Ricros

Marius Ricros

- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Ricros, conegut com Marius Ricros. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 a Ganhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Temblador López

Manuel Temblador López

- Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911 --oficialment el 12 de setembre-- neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya i son fill a Izeaux, on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Izeaux (Grenoble, Arpitània).

Manuel Temblador López (1911-1994)

***

Mariano Puzo Cabero als anys quaranta

Mariano Puzo Cabero als anys quaranta

- Mariano Puzo Cabero: El 8 de setembre de 1914 neix a Naval (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Mariano Puzo Cabero, conegut sota els pseudònims de Ramón Rius de la Puerta i Junca. Llaurador llibertari com sos dos germans grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava federat en la potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en l'assalt de la caserna General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la plaça de toros als nous milicians. Després lluitarà a Lascellas i a Siétamo. Al poble d'Aguas, els milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir les Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en centúries i aquestes en grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna Durruti» arribades de Catalunya, en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb la militarització, les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la «Columna Roja i Negra» i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió Ascaso. Amb aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els fronts que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol, Extremadura i Madrid. Va actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge rere les línies feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant, però va ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat al camp de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28 d'abril de 1939 sota la identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder passar a França el 4 de maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant Cebrià. El desembre d'aquell començarà a treballar a les mines de Rochebelle. Amb la invasió nazi de França, és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp de concentració de Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943 pot fugir del camp i pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on s'incorporarà a la Resistència francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol, lliurant-se plenament a la lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la serra de Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de missió a Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè Nacional de la CNT i del Comitè Regional de Catalunya a França, és detingut sota el nom fals de Ramón Rius de la Puerta i empresonat fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja (Catalunya Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com ell, ja que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre van ser afusellats: Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys, el 26 de gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural que actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups d'acció de Francesc Sabaté i Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías (Face). El desembre de 1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir de 15 dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a sis quilòmetres de la frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova incursió es desprèn l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per llançar-lo per la finestra esclatant-li a la mà quan intentava obrir el finestró, resultant greument ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser hospitalitzat a Perpinyà, perdent l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta. El 26 d'agost de 1949 el grup de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als Pirineus: Celedonio García Casimiro i Enrique Martínez Marín, són assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni) va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la resta del grup un cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent així salvar la vida de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà guanyant-se la vida com a venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó. Solidari sempre amb la causa llibertària, durant els seus últims anys va militar en el corrent del grup editor de Frente Libertario. L'1 de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser ingressat. Mariano Puzo Cabero va morir durant la nit del 21 al 22 de gener de 1978 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat el 23 de gener al cementiri de Vernet d'aquesta localitat.

Mariano Puzo Cabero (1914-1978)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

- Alcide Dubois: El 8 de setembre de 1912 mor a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Havia nascut el 29 de setembre de 1856 a Les Bois (Jura, Suïssa). Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges «faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca–  i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per «instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat –més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió «preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista.

***

Clodoveo Bonazzi

Clodoveo Bonazzi

- Clodoveo Bonazzi: El 8 de setembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi, que va fer servir el pseudònim Nello. Havia nascut el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el 13 de maig– de 1890 a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera, després de fer el tercer grau de l'escola primària abandonà els estudis i començà a treballar primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor. Cap el 1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una conferència d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa llibertària, com ara Il Libertario i L'Alleanza Libertaria. El 12 de desembre de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un dels responsables del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny prengué la paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a membre de la comissió executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913 participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI), que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa la línia pacifista contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys intensificà la col·laboració amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de 1916 assumí la secretaria, en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), però el juliol va ser cridat a files i enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a obrer fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada. Sospitós segons la policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front, on restà fins el final del conflicte bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del Treball» i poc després membre del Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 participà en el Congrés de l'USI, que organitzà la recuperació sindical de postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo Campagnoli, intervingué en una manifestació convocada per la «Vella Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la manifestació es produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa consideració. El 15 d'agost de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques celebrat a Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les seves col·laboracions amb la premsa anarquista i col·laborà assíduament en Volontà. Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el sindicalista més destacat i un dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès, fet que va atreure les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922 participà en la Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la «Vella Cambra del Treball»  i entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi & Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota contínua vigilància per la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de tercera categoria» entre les persones «políticament perilloses». Durant aquests anys feixistes, mantingué les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial formà part, en nom del Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè Sindical clandestí que operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de 1944, després del Pacte de Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella Cambra del Treball», constituí, amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista Italià (PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la Cambra del Treball Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La seva afiliació al PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava Bonazzi el seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar part de la directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de la Federació Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951 va ser membre electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió socialdemòcrata del PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i lluità contra la integració del PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de l'Institut Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya, encarregant-se de la seva reestructuració orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de setembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap periòdic llibertari comentà la mort del seu antic company. La seva documentació personal està dipositada a l'Arxiu Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya. Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i una plaça de Bolonya porten el seu nom.

Clodoveo Bonazzi (1890-1955)

***

Alexandra David-Néel

Alexandra David-Néel

- Alexandra David-Néel: El 8 de setembre de 1969 mor a Dinha (Provença, Occitània) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Havia nascut el 24 d'octubre de 1868 a Saint-Mandé (Illa de França, França). Son pare fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende --tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi --també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet--; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà a Tunis amb Philippe Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) --el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada --cada dia es banyava al riu-- i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS