Administrar

Efemèrides anarquistes

[26/08] V Congrés Obrer Regional Argentí - Grup Sindical d'Escriptors Catalans - Homenatge a La Felguera - Lemel - Kern - Grossman - Lochu - Campos - Santidrián - Sacramento - Iglesias - Lourau - Cuña - González Morago - Taranovski - Jacquemin - Pizzorno - García Casino - Martínez Marín - López Sánchez - Leiva - Cruzado - Franteschini - Díaz Ferrer - Barrué - Casoni

efemerides | 26 Agost, 2017 17:56

[26/08] V Congrés Obrer Regional Argentí - Grup Sindical d'Escriptors Catalans - Homenatge a La Felguera - Lemel - Kern - Grossman - Lochu - Campos - Santidrián - Sacramento - Iglesias - Lourau - Cuña - González Morago - Taranovski - Jacquemin - Pizzorno - García Casino - Martínez Marín - López Sánchez - Leiva - Cruzado - Franteschini - Díaz Ferrer - Barrué - Casoni

Anarcoefemèrides del 26 d'agost

Esdeveniments

Anagrama de la FORA

Anagrama de la FORA

- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar «la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà --vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola--; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»

***

Anna Murià i Romaní, presidenta del Comitè Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans

Anna Murià i Romaní, presidenta del Comitè Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans

- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura «consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

***

Pamflet convocant l'acte

Pamflet convocant l'acte

- Homenatge a La Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de festes «Manacor» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje a los luchadores obreros del pueblo de La Felguera», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), i que esdevingué el primer acte públic i autoritzat d'aquesta organització anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi van intervenir Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa, Aquilino Moral Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un milenar de persones i no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de 1976, es reté un homenatge a Eleuterio Quintanilla Prieto a Gijón (Astúries, Espanya), que comptà amb semblant assistència.

Homenatge a La Felguera (26 d'agost de 1976)

Anarcoefemèrides

Naixements

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

- Nathalie Lemel: El 26 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel. Sos pares tenien un cafè a Brest i va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer --que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers--, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries de tota casta fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

Foto policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)

Foto policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)

- Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jacob Kern (1860-?)

***

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.

***

René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)

René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)

- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1984 a Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Severino Campos Campos

Severino Campos Campos

- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup «El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar, Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes, Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

***

Necrològica de Víctor Santidrián apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de Víctor Santidrián apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Víctor Santidrián: El 26 d'agost de 1905 neix a Padilla de Abajo (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Santidrián. Emigrà amb sa família a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més tard s'instal·là a Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on conegué sa futura companya, Felicidad González, amb qui tingué tres filles i un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una operació d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a milicià. Quan la caiguda del front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat per mar i arribar a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar controlada per la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que no pogué passar a França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a Pamplona (Navarra) i no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a començaments de 1950. Després de la II Guerra Mundial, Santidrián s'instal·là a Solhac (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960 s'instal·là amb sa família a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT local, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva passió, l'escultura i l'Art Brut, adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra amb nombroses escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels turistes i que cridaren l'atenció de diversos mitjans de comunicació. A partir de 1980 quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa companya. Es traslladà a viure amb una de ses filles a Hendaia. Víctor Santidrián va morir el 4 d'abril de 1994 a Hendaia (Lapurdi, País Basc).

***

Juan José Sacramento García

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

José Iglesias Paz

José Iglesias Paz

- José Iglesias Paz: El 26 d'agost de 1916 neix a Lobios (Ourense, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Iglesias Paz. D'infant, ajudà son pare, sastre, en la seva segona activitat de carter del poble. Quan tenia 18 anys emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) per treballar a les mines de potassa, on son germà ja feia feina. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Sallent, de les quals arriba a ser secretari. El juliol de 1936, quan esclatà el cop militar feixista, feia classes nocturnes per fer oposicions de carter a l'administració de correus. Integrat com a repartidor sanitari en la Columna «Tierra y Libertad», que s'havia creat a la conca minera de l'Alt Llobregat, i després d'algunes setmanes d'instrucció a Barcelona, marxà a lluitar al front del Centre, participant en diversos combats (Talavera de la Reina, Toledo, San Martín de Valdeiglesias, Àvila, etc.). A començaments de 1937, després que la seva columna fos militaritzada en el II Batalló de la 153 Brigada Mixta, lluità al front d'Aragó, on participà en la presa de Belchite. Arran dels fets de «Maig de 1937», s'enfrontà en diverses ocasions als estalinistes que el van intentar assassinar i, amb les armes a la mà, alliberà son germà, també militant confederal, empresonat en una txeca per la reacció comunista. Durant una temporada va ser destinat, a desgrat seu, al Servei de Censura Militar, on hagué de bregar amb el responsable del mateix, l'estalinista Santiago  Carrillo. El febrer de 1939, en plena Retirada, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on aconseguí fugir 18 mesos després. Durant dos mesos treballà en una mina a la zona de Lorda (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània), però, després de passar dos mesos hospitalitzat a causa de la intoxicació minaire, acabà internat al camp d'Argelers. Dos mesos després aconseguí fugir i trobà una feina de llenyataire. En 1942 va ser detingut a Perpinyà i enviat a Bordeus enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). L'octubre d'aquell any arribà amb tren a Baden-Baden, d'on va ser enviat a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) per a treballar en una fàbrica de municions. Quan fou alliberat, hagué de restar tres mesos hospitalitzar recuperant-se de la desnutrició. En acabar la II Guerra Mundial retornà a França i s'instal·là d'antuvi a París i després a Lió, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili i féu costat els grups d'acció anarquistes que s'internaven a l'Espanya franquista. El juliol de 1948, com a delegat de la Secció Jurídica de la CNT, entrà clandestinament a la Península per Roncesvalls, amb la missió d'assistir (trobar advocats, subornar jutges, etc.) els companys presos a València, Barcelona, Saragossa i Madrid, establint-se a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 3 de maig de 1950, després de ser denunciat per la mare d'una de les seves col·laboradores, va ser detingut, juntament amb altres membres de grups d'acció llibertaris (Silvio Aiguaviva Vila, Pedro Meca López, Ginés Urrea Piña i Santiago Amir Gruañas), i torturat durant 17 dies a les masmorres de la Direcció de Policia. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, amb una trentena de membres i col·laboradors dels grups d'acció llibertaris, i condemnat a mort, juntament amb altres vuit companys. Cinc d'aquests (Santiago Amir Gruañas, Pere Adrover Font, Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero i Ginés Urrea Piña) van ser executats el 14 de març d'aquell any i la resta va veure commutada la sentència per 30 anys de presó. Durant dos anys restà tancat a la presó Model de Barcelona, on fou el responsable de la biblioteca, i després va ser traslladat al penal del Dueso (Santoña). En 1961, a resultes d'una amnistia, va ser posat en llibertat vigilada i marxà a Galícia, on treballà en serveis municipals de diverses localitats (Ponferrada, Lugo, Vilalba, Vilagarcía, etc.), però sempre resultava acomiadat a causa de les pressions policíaques. En 1968 es casà amb Pilar Rodríguez. Davant la impossibilitat de trobar una feina estable, en 1972 s'exilià amb sa companya i son fill Jorge a Suïssa, establint-se primer a Locarno i després a Lugano, on en 1973 aconseguí l'estatut d'asilat polític. Treballà de paleta i de magatzemer i participà en les activitats del moviment anarquista local, sempre en contacte amb la CNT i militant alhora en la Lliga dels Drets de l'Home de la Suïssa Italiana. En morir el dictador Francisco Franco recuperà el passaport espanyol i el juliol de 2003 retornà definitivament a Galícia amb sa companya, establint-se a San Bieito (Ourense) i reprenent els contactes amb la CNT galaica. El 17 d'abril de 2004 participà en les II Xornadas «Cangas pola Memoria Común» i el novembre de 2005, amb Joaquina Dorado Pita i altres, en les Jornades Llibertàries de Compostel·la. També va fer xerrades, participà en diverses trobades locals i, el 5 gener de 2006, en les II Jornades Antifeixistes de Lalín. José Iglesias Paz va morir el 10 de juny de 2006 a l'hospital d'Ourense (Galícia) i fou enterrat dos dies després al seu poble natal davant nombrosos companys i després d'un discurs d'homenatge retut per Rosa Bassave, secretaria de la CNT de Compostel·la. Deixà inèdites unes notes autobiogràfiques que en part van ser recollides en l'edició italiana del llibre d'Albert Minnig Diario di un voluntario svizzero nella guerra di Spagna (1986).

***

René Lourau a Río de Janeiro

René Lourau a Río de Janeiro

- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Lourau. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta, Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologue à plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infant l'11 de gener de 2000 dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

***

Jorge Cuña Casasbellas

Jorge Cuña Casasbellas

- Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i sa mare és Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia, Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Giuseppe Fanelli i el grup d'internacionalistes de Madrid en la famosa foto a la qual González Morago no va voler posar per desídia

Giuseppe Fanelli i el grup d'internacionalistes de Madrid en la famosa foto a la qual González Morago no va voler posar per desídia

- Tomás González Morago: El 26 d'agost de 1885 mor de còlera a la presó de Granada (Andalusia, Espanya) el militant anarquista bakuninista i membre de la Internacional Tomás González Morago, Paulo. Nascut en un poble madrileny en data desconeguda en una família carlista, va tenir com a professió la de gravador, amb taller al madrileny carrer Caballero de Gracia, centre també de reunions polítiques. En 1865 va participar en la direcció del Casino o Ateneu Artístic de Madrid. Tres anys més tard, com a republicà individualista i seguidor d'Emilio Castelar, es va allistar en el batalló de Francisco García López, del sector més intransigent del republicanisme federal, i va ser membre de l'Orfeó del Foment de les Arts. A finals de 1869 va intervenir en un míting republicà, però aviat inicia els contactes per a la creació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A González Morago es deu que Manuel Cano Martínez, Anselmo Lorenzo i altres s'acostessin a la Internacional. Va ser l'encarregat de preparar la famosa reunió amb Giuseppe Fanelli --l'italià s'hi va dirigir a través de Rubau Donadeu-- i va reclutar els primers internacionalistes, procedint molts del republicanisme i del carbonerisme. Membre de la primera comissió de propaganda del nucli madrileny de l'AIT, la seva tasca en pro de l'organització va ser immensa durant la dècada dels setanta: va intervenir en mítings (Madrid, Barcelona, Màlaga) i conferències, mostrant-se com a un genial improvisador i orador de talent; va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de juny de 1870, on va ser elegit per al Consell Federal i va defensar els acords antirepublicans); va ser membre de la bakuninista Aliança per a la Democràcia Socialista ginebrina i des de novembre de 1869 va mantenir correspondència amb Bakunin. Emigrat a Lisboa a partir de juny de 1871 amb Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, es va separar d'ells l'agost, dimitint alhora del Consell Federal. Va romandre a Lisboa, rebutjant participar en el Consell Federal, i va contactar amb Antero Tarquínio de Quental i José Fontana, als qui va ajudar decisivament a fundar l'AIT lusitana. Com a delegat de Jerez, Constantina i El Arahal, va assistir en 1872 al Congrés de Saragossa i va atacar amb duresa l'autoritarisme dels estatuts de l'AIT, destacant-se com a un ferm baluard contra les maniobres marxistes. Va ser triat per referèndum per participar en el Congrés de l'Haia de 1872 i allà es va oposar a les tàctiques antibakuninistes. També va participar en el Congrés de Saint-Imier, els acords dels quals va defensar en el Congrés de Còrdova en representació d'Alcoi. Durant els anys següents es va caracteritzar per la seva oposició als republicans i als marxistes, un exemple de la qual va ser la disputa dialèctica que va mantenir amb Fernando Garrido. El febrer de 1872 va fundar el periòdic El Condenado, de caràcter netament bakuninista i clarament oposat a La Emancipació, dirigit per José Mesa. El 13 de juliol de 1873 es va entrevistar amb Pi i Margall per protestar contra les persecucions que patien les societats obreres. Sembla que va redactar amb Francesc Tomàs i Oliver el Manifest de març i abril de 1874. No va acceptar la proposta dels aliancistes barcelonins que volien que es presentés per a diputat a Corts en 1874. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Federación. En 1877 va se delegat en els congressos de Verviers i Gante. Va ser col·laborador de La Solidaridad i redactor d'El Orden, que va dirigir en la seva època madrilenya, periòdics des dels quals va impugnar el desviacionisme promarxista de la Federació madrilenya. El 30 de desembre de 1883 va se expulsat de la Federació madrilenya per «conducta immoral i perjudicial a l'organització», termes que encobrien el fet d'haver falsificat moneda des de la impremta oficial de la Casa de la Moneda on treballava com a gravador. Un episodi molt discutit, ja que per alguns la Federació madrilenya estava al corrent de les seves activitats i va pecar d'insolidaritat. González Morago va fer un clixé de mil pessetes per finançar les activitats orgàniques i desacreditar el govern llançant bitllets falsos. Denunciat per un italià, va ser empresonat a Madrid per aquest delicte. Abandonat per tothom, fins i tot la Comissió Federal, va ser traslladat a la presó de Granada, on va comptar amb la solidaritat dels companys fins a la seva mort. Tomás González Morago va ser, juntament amb Francesc Tomàs i Oliver, el vertader artífex del triomf del bakuninisme a la península i de la derrota del marxisme, més encara que figures molt més conegudes com Anselmo Lorenzo; i sempre va voler passar desapercebut --poc abans d'abandonar Madrid el gener de 1869, Fanelli es va fotografiar juntament als membres del que seria el primer nucli organitzador de la Internacional, i González Morago va rebutjar la invitació a posar amb el grup al·legant que tenia son i volia seguir dormint.

***

Alexander Taranovski

Alexander Taranovski

- Alexander Taranovski: El 26 d'agost de 1921 mor a Ucraïna el revolucionari anarcocomunista Alexander Taranovski. Havia nascut en 1888 a Mariupol (Donetsk, Ucraïna) en una família de pagesos de classe mitjana d'origen jueu. En 1917 lluità en la Gran Guerra com a alferes i aquest mateix any es declarà anarcocomunista. Encapçalà la societat jueupolonesa «Guàrdia Negra». Durant la tardor de 1918 entrà en l'Exèrcit Revolucionari Insurgent de Nèstor Makhno i l'octubre de 1920 va ser nomenat membre del seu Estat Major. També comandà el Batalló Jueu d'aquesta guerrilla creat a Hulaipóle (Zaporíjia, Ucraïna). En 1920 participà en l'alliberament de Crimea. El novembre de 1920 marxà de Crimea i, després de trencar el setge de l'Exèrcit Roig, aconseguí arreplegar les forces makhnovistes a Hulaipóle. L'agost de 1921 participà en el grup encarregat de la fuita de Nèstor Makhno a l'estranger. Alexander Taranovski va ser capturat el 18 d'agost de 1921 a Ucraïna per un grup de pagesos contraris a la mahnotxina i dies després, el 26 d'agost de 1921, cremat viu en una foguera.

Alexander Taranovski (1888-1921)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Agraïments

    Us agreeixo molt que en la vostra pàgina web fèssiu menció de la meva família, tots companys i companyes cenetistes i llibertaris, per desgràcia ja tots morts, però que van viure una vida molt plena. Gràcies per nomenar a la meva mare Maria Rosa Alorda amb la qual fa uns quants anys vam anar juntameent amb el meu company a visitar el vostre local, doncs la família de la meva mare procedia de Mallorca. També, nomeneu a la meva germana Blanca Cruzado cenetista i feminista- llibertària de Dones Lliures, al meu pare Alfonso Cruzado i als meus tiets Ana María Cruzado i Antonio Zapata, i tot i que, no sé encara si ho heu fet als meus altres tiets: l'Antonio Alorda i la Martina Pérez. N'estic molt orgullosa de la meva família de la qual sempre he intentat continuar els seus passos en la meva vida. Moltes gràcies per tot i... Salut i anarcosindicalisme

    Aurora Cruzado | 15-01-2009, 00:07

    Aurora Cruzado | 26/08/2017, 17:59
  2. Sobre Jorge Cuña Casasbellas

    Per a l'entrada de Jorge Cuña Casasbellas agraïm la col·laboració de son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas.

    Anarcoefemèrides | 26/08/2017, 17:59
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS