Administrar

Efemèrides anarquistes

[15/08] Eudes i Brideau - «El Revolucionario» - «Khleb i Volia» - «La Enseñanza Moderna» - «Le Terrassier» - Rivera i Flores Magón - Reunió Florència - «Nuestra Tribuna» - «Avance» - FAF - Living Theatre - Correspondència Ishill - «Canariah» - Schwitzguébel - Miaglia - Huitrón - Merli - Conde - Sánchez Conca - Vintrigner - Stagnetti - Cuende - Treves - Vila - Llop

efemerides | 15 Agost, 2017 19:48

[15/08] Eudes i Brideau - «El Revolucionario» - «Khleb i Volia» - «La Enseñanza Moderna» - «Le Terrassier» - Rivera i Flores Magón - Reunió Florència - «Nuestra Tribuna» - «Avance» - FAF - Living Theatre - Correspondència Ishill - «Canariah» - Schwitzguébel - Miaglia - Huitrón - Merli - Conde - Sánchez Conca - Vintrigner - Stagnetti - Cuende - Treves - Vila - Llop

Anarcoefemèrides del 15 d'agost

Esdeveniments

La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux

La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux

- Manifestació en suport d'Eudes i de Brideau: El 15 d'agost de 1870 Louise Michel participa en una manifestació a París (França) organitzada en favor dels republicans blanquistes Émile Eudes i Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la caserna de bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general Louis Jules Trochu, governador militar de París, una petició en favor dels detinguts, feta per Jules Michelet.

***

Portada del primer número d'"El Revolucionario"

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 15 d'agost de 1895 surt al barri de Barracas al Norte de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) el primer número d'El Revolucionario. Periódico comunista anarquista. Estava editat pels grups anarquistes de Barracas al Norte i Barracas al Sur i pel «Grupo Titta» de Buenos Aires. De periodicitat irregular («Apareixerà quan pugui») i per subscripció voluntària, portava els epígrafs «Liberté, Igualdad, Emancipazione» (sic, en trilingüe). El gerent responsable fou R. Ponte. Publicà articles en francès, reproduïts del periòdic parisenc Le Temps Nouveaux, i en italià. Trobem textos de J. Alonso, Louis Buchner, Joseph Déjacque i Lamennais. Només sortí un altre número, sense datar i que portava l'epígraf «Apareix quan pot, viu de l'expropiació».

***

Portada del primer número de "Khleb i Volia"

Portada del primer número de Khleb i Volia

- Surt Khleb i Volia: Per l'agost de 1903 surt a Ginebra (Suïssa) i a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual de teoria política anarquista en llengua russa Khleb i Volia («Pa i Llibertat» o «La conquesta del pa»). Considerada la primera publicació del moviment anarquista rus de l'exili. A la capçalera portava la cèlebre frase de Bakunin: «La necessitat de destruir és també una necessitat creadora.» Aquesta publicació fou editada a Ginebra per un grup de joves exiliats russos partidaris de Kropotkin, entre els quals es trobaven el georgià Georgi Gogelia (K. Orgheiani), sa companya Lídia i  Maria Goldsmith (Maria Korn). Fou impresa per Émile Held i es van publicar 24 números, en 21 volums, fins al novembre de 1905. Fou contrari a tota participació en la lluita dels mètodes legals (sindicats, parlamentarisme, etc.), tot reivindicant-ne els il·legals (vaga, terrorisme revolucionari, etc.). Cobrí informativament de manera crítica el Congrés Internacional Socialista d'Amsterdam d'agost de 1904. Va intentar atreure els socialistes-revolucionaris russos a les seves files. El grup editor també va publicar pamflets de Bakunin i de Kropotkin, així com traduccions russes de Grave, Malatesta, Élisée Reclus i altres.  Piotr Kropotkin, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), va col·laborar activament amb articles i editorials en aquest periòdic, així com el seu col·laborador, el georgià Varlaam Nikolàevitx Txerkézov; amb altres revolucionaris van fer una edició londinenca paral·lela a ginebrina. Exemplars de Khleb i Volia creuaran les fronteres russes clandestinament per Polònia i Ucraïna gràcies al grup anarquista rus «Borba» (La Lluita) establert a Bialystok (Podlàquia), i arribaran fins i tot als centres industrials d'Odessa i dels Urals, on seran acollits amb l'entusiasme revolucionari que donarà lloc a la primera Revolució russa de 1905. Posteriorment, altres publicacions dels anarquistes russos exiliats portaran aquesta capçalera, títol de l'obra més coneguda de Kropotkin.

***

Portada del primer número de "La Enseñanza Moderna"

Portada del primer número de La Enseñanza Moderna

- Surt La Enseñanza Moderna: Per l'agost de 1908 surt a Irun (Guipúscoa, País Basc) el primer número del periòdic racionalista anarquista La Enseñanza Moderna. Revista mensual pedagógica. A partir del número 6, del 15 de gener de 1909, portarà el subtítol «Revista quincenal pedagógica-racionalista. Eco de la Lliga Internacional para l'Educación de la Infancia». Dirigida pel pedagog racionalista Federico Forcada, en el comitè de redacció estaven Samuel Torner i Antonia Maymón. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Eliseo Reclus, Le Dantec, José Nákens, Pedro Vallina, Antonia Maymón, Sebastián Faure, Francisco Pi Arsuaga, Raúl Lacombre, Mortillet, Guerra Junqueiro, Federico Forcada, Samuel Torner, F. Fuertes, Francisco Bellido, Ángel Macías, Nicolás Hernández, Víctor Hugo Palacios, Leopoldo Quiles, Laureano Aragón, Gabriel Sanjuán, Fritz, Colominas Maseras, Anselmo Lorenzo, Rodrigo Soriano, Recassens, Rueda, Cecilia Mendaza, Juan Casaviejas, Pedro García Sidonio, V. García, etc. La revista defensava la regeneració de l'ensenyament des d'un anticlericalisme radical. Altres temes que tractà van ser el neomaltusianisme, l'ateisme, el naturisme, la bibliografia pedagògica, ressenyes de revistes, polèmiques amb altres publicacions, etc. Un apartat especial fou el referit a la marxa de l'escola racionalista d'Irun, regentada per Federico Forcada, que tingué moltíssims problemes, fins i tot la detenció del seu director. L'últim número fou el 9, de març de 1909, on s'anunciava la publicació d'un especial de 24 pàgines a beneficio dels llibertaris d'Alcalá del Valle que patien represàlies, i sembla que la publicació fou suspesa arran dels fets de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que comportà la repressió sistemàtica contra les escoles racionalistes. A Valladolid sortiren tres números, entre el 12 de setembre i el 10 d'octubre de 1910, d'una segona època, dirigida també per Forcada.

***

Capçalera de "Le Terrassier"

Capçalera de Le Terrassier

- Surt Le Terrassier: El 15 d'agost de 1909 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual sindicalista revolucionari Le Terrassier. Organe du Syndicat Général des ouvriers terrassiers, puisatiers-mineurs, tubistes, poseurs de rails et parties similaires du département de la Seine (El Terrelloner. Òrgan del Sindicat General dels obrers terrelloners, cavadors de rases, obrers que treballen en campanes pneumàtiques, instal·ladors de rails i rams similars del departament del Sena) --«Sindicat General» fa referència a la Confederació General del Treball (CGT). A la capçalera, realitzada per Aristide Delannoy, figura un peó de camins donant mala vida el capitalista. En sortiren, com a mínim, 172 números fins a 1927.

***

Penitenciaria Federal de McNeil Island

Penitenciaria Federal de McNeil Island

- Rivera i Flores Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als Estats Units, Ricardo Flores Magón i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic», per haver publicat el 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de McNeil Island (Steilacoom, Washington, EUA).

***

Errico Malatesta

Errico Malatesta

- Reunió italiana antirepressió: El 15 d'agost de 1920 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia) una reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar la solidaritat i l'agitació en favor de les víctimes de la repressió política. Va ser-hi presents Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió Comunistaanàrquica d'Itàlia (UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità Nova; Diego Guadagnini, pel Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio Spinaci, del Comitè per les Víctimes Polítiques de Milà; Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de Treballadors de la Mar; Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona; Camillo Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea Viglongo, pel Comitè dels Consells de Fàbrica de Torí.

***

Portada del primer número de "Nuestra Tribuna"

Portada del primer número de Nuestra Tribuna

- Surt Nuestra Tribuna: El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir anárquico femenino. Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una publicació fundada i escrita per un grup de vint dones (entre elles Teresa i María Fernández, i Fidela Cuñado) i dirigida a dones. Hi van col·laborar la companya de Ricardo Flores Magón, Milly Witkop Rocker, Frederica Montseny, Angelina Arratia del Pera i Herminia Brumana, entre d'altres. Va publicar 39 números fins al 1925, any de la seva prohibició per la repressió del comissari Varela, germà de l'autor de la matança de Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500 exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea (dels números 1 al 28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels números 29 al 36 i amb periodicitat mensual) i a Buenos Aires (els tres últims números, entre febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els números figuraven dos textos molt explícits del pensament de la revista: «La inferioritat mental de la dona és una mentida teològica, repetida i propagada per totes les congregacions religioses i jurídiques» i «No hi ha emancipació de la dona. L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciem és social, netament social». D'àmbit internacional, es distribuïa a tota Argentina per tren, a la resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies a un company mariner. A Argentina és una publicació gairebé impossible d'aconseguir perquè ha estat perseguida per totes les dictadures argentines i l'única col·lecció completa que es coneix es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En maig 2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per la Universitat Nacional del Sud (EdiUNS).

***

Capçalera d'"Avance"

Capçalera d'Avance

- Surt Avance: Per l'agost de 1935 surt a Diamante (Diamante, Entre Ríos, Argentina) el primer número de la revista anarquista Avance. Periódico de la Federación Obrera Comarcal Entrerriana. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Obrera Comarcal d'Entre Ríos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El responsable de la redacció fou V. A. González i el de l'administració T. F. León i J. Gebobich. Hi van col·laborar J. Aguilera, C. A. Altamirano, E. Latelaro, Luís Woolands (Juan Crusao) i Un croto enojado, entre d'altres. En sortiren set números, l'últim el 30 de juny de 1936.

***

Capçalera de "Terre Libre"

Capçalera de Terre Libre

- Constitució de la FAF: Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 té lloc a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el congrés constitutiu d'una nova organització: la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la Unió Anarquista. Volin i André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre Libre, en seran els principals animadors.

***

Living Theatre

Living Theatre

- Primera actuació del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York (Nova York, Estats Units), la primera actuació del grup anarquista «dramàtic» Living Theatre té lloc al domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del col·lectiu, mancats d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre peces van ser representades aquell dia: Childish Jokes, de l'anarquista Paul Goodman; Ladies Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he who says no, de Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young man, de Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una contestació radical al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut polític no convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual cosa les autoritats van entrebancar-ne l'acció sempre que van tenir oportunitat. A més de l'acció política als escenaris, el col·lectiu era conscients de la necessitat d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i per això van impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es va portar a terme el gener de 1962, i acabà en una gran marxa; aquesta idea d'acció directa va calar i se'n van realitzar dues més.

***

Correspondència d'Ishill

Correspondència d'Ishill

- Correspondència Ishill: El 15 d'agost de 1967 s'acaba d'imprimir als Tallers Gràfics Olimpo de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), editat per Tierra y Libertad, amb l'esment de Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia selecta de Joseph Ishill. El recull de correspondència va estar al càrrec de Vladimiro Muñoz, que la va traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph Ishill va mantenir correspondència amb infinitat de persones de l'àmbit llibertari i de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir Tcherkesoff, Sofia Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S. Janovski, Havelock Ellis, Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman, Benjamin R. Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis, Ludwig Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore Debs, Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars.

***

Capçalera de "Canariah"

Capçalera de Canariah

- Surt Canariah: Per l'agost de 2000 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic Canariah. Giornale anarchico senza prezzo. Editat pel romà «Grup Anarquista Errico Malatesta», pretenia ser una publicació específicament dedicada a l'aprofundiment de la temàtica interna del moviment anarquista i a l'estimulació de la reflexió llibertària. Tractà diversos temes, com ara la història anarquista, l'il·legalisme, l'anarcoprimitivisme, l'antibel·licisme, l'alliberament animal, la repressió, el nacionalisme, etc. Hi van col·laborar Antonio Massia, Cicero, Tony Aspri i Gianluca, entre d'altres. La intenció era sortí mensualment, però es publicà irregularment. L'últim número fou el 20, de març-abril de 2004, portava com a subtítol «Giornale anarchico con prezzo». També edità diversos fullets.

Anarcoefemèrides

Naixements

Adhémar Schwitzguebel (1875)

Adhémar Schwitzguebel (1875)

- Adhémar Schwitzguébel: El 15 d'agost de 1844 neix a Sonvillier (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelques écrits.

Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

***

Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)

Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)

- Bernardo Miaglia: El 15 d'agost de 1852 neix a Giaglione (Piemont, Itàlia) l'anarquista Bernardo Miaglia, també citat Bernâ di Mialha. Sos pares es deien Claude Miaglia i Marianne Giors. Quan era molt jove emigrà a França per treballar en el seu ofici de sabater. Després d'un temps per Savoia, s'instal·là a Audun-le-Tiche (Lorena, França), on muntà un taller de sabateria. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. El 6 d'abril de 1894 se li va decretà l'expulsió de França i retornà a Itàlia. En 1900 el trobem regentant un taller de sabateria a Audun-le-Tiche. Decidí emigrar als EUA i el 16 de juliol de 1910 partí del port de Le Havre (Normandia, França) a bord del vaixell Lorraine i desembarcà a Nova York (Nova York, EUA). S'instal·là a Brokaw (Wisconsin, EUA), on ja treballaven dos amics seus, Giuseppe Ponte i Vincenzo Ponte. Dos anys després emigrà a l'Argentina, on durant molts d'anys treballà de sabater. A Mendoza (Mendoza, Argentina) obrí un modern negoci de sabateria italiana i fou un dels fundadors del «Club Foot-Ball "Los Aliados"» d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Bernardo Miaglia (1852-?)

***

Jacinto Huitrón Chavero

Jacinto Huitrón Chavero

- Jacinto Huitrón Chavero: El 15 d'agost de 1885 neix a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Fill d'un sabater, estudià a l'Escola d'Oficis per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva, ciències naturals, filosofia i declamació) i en la seva adolescència fou aprenent de ferrer, desenvolupant durant sa vida diverses tasques (manyà, mecànic, carrosser, electricista, etc.). Durant els primers anys del segle treballà en dues carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i instal·là una plantà de llum en una de les hisendes del financer José Yves Limantour Marquet. En 1909 començà a treballar al Ferrocarril Nacional Mexicà a Nonualco i s'afilià a la Sucursal Núm. 5 de la Unió de Mecànics Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb la liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui marxà a la ciutat de Puebla (Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar part dels grups seguidors de Francisco Ignacio Madero González. Després de morir sa companya, retornà a la Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller mecànic, després en l'empresa «Construcciones Metálicas» i posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau», on publicà amb altres companys el primer periòdic quinzenal declaradament anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En aquests anys era lector habitual d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración. El juny de 1912 creà, amb altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc després publicà ¡Luz! Periódico obrero libertario. El 22 de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del «Grupo Luz» i diversos sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la Casa del Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial (CAM)–, i en va ser nomenat administrador; set dies abans havia sortit de la presó on havia estat tancat amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913 dirigí el periòdic Lucha i organitzà el Sindicat de Mecànics. Comprà una petita premsa i pogué imprimir diverses publicacions, com ara Renoviĝo, òrgan del grup anarquista «Renovación», el responsable del qual fou José Amaya Topete. En 1915 fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la fundació dels «Batallons Rojos». Aquell any col·laborà en Revolución Social. Més tard s'oposà al llicenciament dels «Batallons Rojos» per l'absència d'una compensació per als familiars dels involucrats, alhora que va fer costat una breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser detingut pel seu rebuig a la política de Venustiano Carranza. S'entrevistà, juntament amb Luis Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) amb la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de la ciutat amb els del camp, aliança que finalment no reeixí. Encara que anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la diputació a la XXVII Legislatura del Congrés de la Unió en el primer Districte Electoral del Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista Obrer (PSO), però va ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista (PLC). En 1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic), del quan nasqué la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), encapçalada per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria dels llibertaris, acabà discrepant d'aquesta organització i l'abandonà, integrant-se en la Confederació General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la Convenció Radical Roja (CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I Congrés Socialista, organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on començaren a manifestar-se les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no trobà punts d'acord. En 1923 col·laborà en Luz y Vida, òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal a Mèxic de La Revista Blanca, de Barcelona (Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Mexicana (FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de 1945 participà en el I Congrés de la FAM, formant part de la Comissió de Dictàmens. Excel·lent orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent gires propagandístiques, dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración, i reedità nombrosos fullets dels clàssics anarquistes. El 19 d'agost de 1956 participà en el gran míting a la Ciutat de Mèxic organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del Treballadors de Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant, la seva salut no li va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills es deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i Emancipación. Jacinto Huitrón Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Tenia un arxiu i una biblioteca importants i deixà nombrosos manuscrits inèdits; gràcies a això, la seva vídua Guadalupe Robles, que s'encarregà d'ordenar-los i reunir-los, en 1974 es pogué editar el llibre pòstum Orígenes e historia del movimiento obrero en México i del qual s'han realitzat diverses edicions.

Jacinto Huitrón Chavero (1885-1969)

***

Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

- Gentile Merli: El 15 d'agost de 1900 neix a Magliaso (Ticino, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia). Gentile Merli va morir el 14 de desembre de 1986 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931)

Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931)

- Carmen Conde Abellán: El 15 d'agost de 1907 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy la madre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde va morir el 8 de gener de 1996 a Madrid (Espanya), deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

***

José Sánchez Conca

José Sánchez Conca

- José Sánchez Conca: El 15 d'agost de 1908 neix a Villena (Alt Vilanopó, País Valencià) el militant anarcosindicalista José Sánchez Conca. Sabater de professió, sempre va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell creada durant els primers dies de la revolució a Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l'exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s'havien de traslladar a Narbona, lloc on els GPC solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l'organització dels comicis dels GPC. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant els últims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir el 27 d'abril de 1996 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 26 de maig de 1939

Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc Le Temps del 26 de maig de 1939

- Fernand Vintrigner: El 15 d'agost de 1908 neix a Coulommiers (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA, òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava «contra la integritat territorial francesa» i per «provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». Fernand Vintrigner va morir el 21 de maig de 1971 a Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Confinats polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermell és Spartaco Stagnetti

Confinats polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermell és Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928-- mor assassinat a l'illa d'Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Havia nascut el 4 de juliol de 1888 a Roma (Itàlia) i va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a Ustica, el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Spartaco Stagnetti

    Per a l'entrada d'Spartaco Stagnetti agraïm la col·laboració de Vito Ailara, del Centro Studi e Documentazione Isola di Ustica Grazie di tutto...

    Anarcoefemèrides | 15/08/2017, 19:50
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS