Administrar

Efemèrides anarquistes

[13/06] «La Protesta Humana» - «L'Era Nuova» - Enfrontaments a París - Assalt a «L'Esquella de la Torratxa» - Sommacal - Aguiló - Carollo - Plarromaní - Berruezo - Ballester - Tantini - Rude - Casañas - Jiménez Cubillo - Gervasini - Gomis - Le Gall - González Sanmartí - Amorós - Citober - Jiménez - Baldó - Borràs - Claudot - Reboll - Isca - López Saura - Powles

efemerides | 13 Juny, 2017 14:04

[13/06] «La Protesta Humana» - «L'Era Nuova» - Enfrontaments a París - Assalt a «L'Esquella de la Torratxa» - Sommacal - Aguiló - Carollo - Plarromaní - Berruezo - Ballester - Tantini - Rude - Casañas - Jiménez Cubillo - Gervasini - Gomis - Le Gall - González Sanmartí - Amorós - Citober - Jiménez - Baldó - Borràs - Claudot - Reboll - Isca - López Saura - Powles

Anarcoefemèrides del 13 de juny

Esdeveniments

Primera pàgina del primer número de "La Protesta Humana"

Primera pàgina del primer número de La Protesta Humana

- Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia «proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia «proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.

***

Capçalera de "L'Era Nuova"

Capçalera de L'Era Nuova

- Surt L'Era Nuova: El 13 de juny de 1908 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana L'Era Nuova, que va portar diversos subtítols («Periodico settimanale», «Periodico settimanale anarchico», etc.). Editat per «L'Era Nuova Publishing Club» (Ludovico Caminita, Pere Esteve, Alberto Guabello, Camillo Rosazza Riz, Franz Widmar, etc.), nom oficial del grup anarquista «Il Gruppo Diritto all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència), era el continuador de La Questione Sociale, i tirava 3.000 exemplars. La redacció d'aquest periòdic es reunia a la «Libreria Sociológica», al número 77 del carrer Ellison de Paterson, que havia estat fundada en 1903 per Fermino Gallo (Frank Gallo) i que mantenia estrets contactes amb la Francesco Ferrer Association (FFA, Associació Francesc Ferrer). Seguidor del pensament d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora», s'acabà enfrontant amb Luigi Galleani, editor de Cronaca Sovversiva i màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». Entre els números del 17 de gener de 1914 i del 22 d'abril de 1916 portà l'epígraf de Giovanni Bovio «Anarchico è il pensiero e verso l'anarchia va la storia» (L'anarquista és el pensament i cap a l'anarquia va la història). També va portar l'epígraf «A newspaper devoted to the interests and welfare of the working class» (Un diari dedicat als interessos i el benestar de la classe treballadora). Traduí textos de nombroses publicacions anarquistes estrangeres, com ara Regeneración, Il Risveglio, etc. Hi van col·laborar Enrico Albertini, Pietro Baldesseroto, Alexander Berkman, Ludovico Caminita, Emilio Coda, Vittorio Cravello, N. Cuneo, Fanny Dal Ry, Anna De Gligli, Giovanni Della Barile, Ottavio Dinale, Pere Esteve, Amleto Fabbri (Contadino), Jay Fox, Fermin Gallo, Italo Garinei, Alberto Guabello, R. Ingargiola, Charles Malato, Osvaldo Maraviglia, Pietro Marino, Benjamin Mazotta, Saverio Merlino, Plinio Nomellini, Adolfo Piccinni, Luigi Quarti, Luigi Raffuzzi, Anita Sweedsky, Fernando Tarrida del Mármol i G. Vidal, entre d'altres. En 1913 promogué, animada per Luigi Raffuzzi, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. Va fer costat la Revolució magonista mexicana des de les seves pàgines i finançà el trasllat de militants italians per a lluitar en l'aixecament de la Baixa Califòrnia. El 17 d'octubre de 1915 Alberto Guabello participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Fou un dels més importants portaveus del moviment obrer d'origen italià de la costa est nord-americana. En sortiren 455 números, l'últim el 29 d'octubre de 1917, i aquesta publicació fou suprimida pel Govern nord-americà quan els EUA entraren en la Gran Guerra. El març de 1918 el «L'Era Nuova Grup» edità un únic número del periòdic Nuovi Tempi (Nous Temps) i després del conflicte bèl·lic Il Bolletino de l'Era Nuova, que publicà a Paterson cinc números entre l'1 de març de 1919 i el 10 de maig de 1919 i va estar dirigit per Ludovico Caminita. El 14 de febrer de 1920, en una de les grans agafades contra el moviment anarquista, agent federals del Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) i dels Serveis Secrets, capitanejats per John Edgar Hoover, detingueren 29 membres del «L'Era Nuova Grup» per a la seva deportació.  Cal no confondre aquesta publicació amb el periòdic Era Nuova, que sortí a partir d'octubre de 1944 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Notícia dels enfrontaments segons "L'Humanité" del 14 de juny 1910

Notícia dels enfrontaments segons L'Humanité del 14 de juny 1910

- Enfrontaments a París: El 13 de juny de 1910 es produeixen forts enfrontaments al barri de Saint Antoine de París (França) entre obrers ebenistes i la policia. El 9 de maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles «Sanyas et Popot» de la barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels treballadors. Durant els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler va ser ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels cops rebuts. El seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin suposarà una impressionant manifestació de desenes de milers de persones i que acabarà en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.

***

Típic dibuix escarnidor de "L'Esquella de la Torratxa" (número 3.015 del 4 de juny de 1937)

Típic dibuix escarnidor de L'Esquella de la Torratxa (número 3.015 del 4 de juny de 1937)

- Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.

Francesc Foguet i Boreu: «Una història de la revolució i la contrarevolució (1936-1939). Tria de textos publicats a "L'Esquella de la Torratxa"». En Llengua & Literatura, 16 (2005). pp. 89-154

Anarcoefemèrides

Naixements

Lorenzo Sommacal

Lorenzo Sommacal

- Lorenzo Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En 1891 formà part del Cercle Anarquista «I Figli dell'Avvenire» (Els Fills del Futur), que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta relació amb Pietro Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat, juntament amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per «associació criminal, destrucció de monuments públics i crits sediciosos alhora que es feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese», però finalment el tribunal decidí no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el qualificava d'«anarquista perillós», tant per la seva influència com per la seva audàcia, que freqüentava assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista que funcionava aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona i marxà cap a Bolzano (Tirol) a la recerca de feina; després passà a Mannheim (Baden-Württemberg, Imperi Alemany). El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació d'anarquistes més perillosos de la província de Verona. En 1903 retornà a Itàlia i l'octubre, després d'alguns mesos buscant feina per diverses localitats, s'instal·là de bell nou a Verona. L'any següent, emigrà definitivament a Amèrica i el juny de 1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta anys sembla que no desenvolupà cap activitat política i la policia, que en tot moment el buscà, mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita des de Nova York s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys, però va ser cridat a files al seu país i no retornà. Un informe policíac de 1942 el considerava encara perillós, però es desconeixia la seva residència. L'última investigació policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que emigrà a l'estranger. S'ignora la data i el lloc de la seva mort.

***

Fitxa policíaca francesa de Baptista Aguiló Altés

Fitxa policíaca francesa de Baptista Aguiló Altés

- Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Carollo

Antonio Carollo

- Antonio Carollo: El 13 de juny de 1890 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el sabater anarquista Antonio Carollo. Sos pares es deien Gregorio Carollo, llibreter anarquista, i Luigia Federizzi. Heretà les idees de son pare, habitual distribuïdor de la premsa llibertària a Verona (Vèneto, Itàlia), i formà part del grup anarquista d'aquesta ciutat, participant en manifestacions polítiques i distribuint impresos anarquistes que li passava son pare. En 1910 es va traslladar a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a la recerca de feina, on entrà en contacte amb els anarquistes locals. En 1910 va ser detingut per la Seguretat Pública en diverses ocasions a Novara, Gènova i Parma. En 1915 retornà a Verona i el maig de 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals d'aquell mes va caure presoner. Durant la postguerra col·laborà amb Nicola Vecchi en les activitats de la Cambra del Treball Sindicalista de Verona, suscitant el juliol de 1920 la protesta de la premsa catòlica local a causa de la seva oposició a una cooperativa de treballadors de caire religiós. El novembre de 1920 es traslladà a Brescia (Llombardia, Itàlia), on assumí durant un breu període el càrrec de secretari polític de la Cambra del Treball Sindicalista local. El 16 de gener de 1921 va fer una conferència púbica a Arbizzano (Negrar, Vèneto, Itàlia) sota el títol Ora attuale (El moment actual) que, segons la policia, incità els oients a armar-se contra els carrabiners i els membres de la Guàrdia Reial que, segons l'orador, «a les ordres del Govern, disparaven contra el proletariat». Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a nou mesos de presó. El març de 1922 va ser contractar pel servei de pompes fúnebres de l'Ajuntament de Verona. En aquesta època no freqüentà la Cambra del Treball Sindicalista, però sí el Cercle d'Escombraires Municipals, compost d'elements de diverses tendències polítiques. Posteriorment reprengué el seu ofici de sabater i en 1928 encara seguia vigilat per les autoritats, que informaren que, malgrat no desenvolupar activitats polítiques, restava fidel al seu pensament anarquista. El gener de 1931 va ser considerat per les autoritats no perillós a causa de la seva delicada salut i esborrat del llistat de «perillosos». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrológica de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 13 d'octubre de 1957

Necrológica de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 d'octubre de 1957

- Ramon Plarromaní Mas: El 13 de juny de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Plaromaní, Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní. Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera participà en els enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó, cosa que li deixà seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933 representà el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936, va ser nomenat membre del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop repartides les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28 d'octubre de 1936, amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell municipals de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista, passà a França. Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon Plarromaní Mas va morir el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 1957 a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània), a causa dels problemes de la ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.

***

José Berruezo Silvente

José Berruezo Silvente

- José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio, España Libre, Espoir, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 a l'hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.

***

Vicente Ballester Tinoco a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

Vicente Ballester Tinoco a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup «Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

***

Ferruccio Tantini

Ferruccio Tantini

- Ferruccio Tantini: El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ferruccio Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió, s'adherí molt jove al moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en una reunió convocada pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política governamental italiana vers la Rússia revolucionària i en solidaritat amb els presos polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de la manifestació que --contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta, un dels oradors de la reunió amb Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani, Corrado Pini, Pietro Venturi-- es dirigí cap a la presó de San Giovanni in Monte; posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la Guàrdia Reial de la Seguretat Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué joc una topada amb la policia i la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i dos agents morts, així com nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per aquests fets amb altres 11 companys, el 16 de juliol va ser absolt dels càrrecs i excarcellat. En 1934 s'exilià a França fugint dels escamots feixistes. L'agost de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», ben igual que altres companys -- Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci--, lluitant al front d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) com a metrallador. En 1937 va ser fitxat per les autoritats italianes com a «anarquista» i s'emeté una ordre de detenció en cas de repatriació. A finals de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a França. En 1958 militava en la Federació Anarquista Italiana (FAI) de la regió parisenca. Ferruccio Tantini va morir el 17 de febrer de 1979 a Mogins (Provença, Occitània).

Ferruccio Tantini (1903-1979)

***

Fernand Rude segons un bronze de Charles Machet

Fernand Rude segons un bronze de Charles Machet

- Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix a Lió (Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Fernand Rude. Nascut en una família de mestres, començarà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949), Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrier à Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a Lió (Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.

***

Enric Casañas durant l'entrevista per al "Memorial Democràtic" (2010)

Enric Casañas durant l'entrevista per al Memorial Democràtic (2010)

- Enric Casañas Piera: El 13 de juny de 1919 neix al barri de Vila de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Casañas i Piera. Era fill d'una família obrera compromesa en les lluites socials. Son avi matern, Josep Piera, fou un republicà federal que va portar sa filla Cristina, mare d'Enric Casañas, a l'acabada de crear Escola Moderna de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Son oncle fou l'anarcosindicalista Simó Piera Pagès, molt amic de Salvador Seguí Rubinat. Quan Enric Casañas era nin sos pares se separaren i amb sa mare i son germà Rogeli es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on son avi Josep Piera li va fer de pare. Sa mare treballà de teixidora en una fàbrica. Quan tenia 12 decidí abandonar l'escola i posar-se a fer feina. D'antuvi entrà en un taller on soldaven estris de perruqueria i després treballà de manobre al costat de son oncle. Finalment va fer de pintor en la construcció, professió en la qual va treballà la resta de sa vida. Amb 13 anys freqüentà l'Ateneu Popular de la Casa del Poble, l'escola local de la CNT; va anar als cursos nocturns de Salvador Lluch Cuñat (Máximo Llorca) a l'Escola Racionalista i assistí a conferències de destacats militants anarquistes (Tomás Cano Ruiz, Sebastià Clarà Sardó, Joan García Oliver, Gregori Jover Cortés, Ricard Sanz García, etc.). De totes les activitats que allí es feien (teatre, lectures, etc.), s'estimava especialment les del grup excursionista. En aquesta època començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Coloma de Gramenet. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Barcelona. En 1935 va ser detingut –la premsa el bateja com El Cardenal, per mor del cardenal Salvador Casañas Pagès– per actes de sabotatge durant la vaga de tramvies i tancat 17 dies incomunicat a la Presó Model de Barcelona, però com que era menor d'edat, va ser enviat a l'Asil Durant del carrer Balmes de la capital catalana, d'on pogué sortir finalment gràcies a l'ajut de son oncle Simó Piera. Cap el 1936 milità en un grup d'afinitat del Sindicat de la Construcció de la CNT. Participà, amb sa mare i son amic Josep Gatell Comas, en la resposta popular contra el cop militar feixista de juliol de 1936, sobretot a la caserna de Sant Andreu. Després d'uns dies en les Patrulles de Control de Santa Coloma de Gramenet, el 24 de juliol de 1936 marxà al front d'Aragó amb la «Centúria Ascaso» de la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez, amb qui va fer una gran amistat. A Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) entrà a formar part del «Grupo Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Josep Gatell Comas. També fou un dels responsables del Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP). En un intent de fer volar un pont a prop de Quinto (Saragossa, Aragó), el grup d'uns trenta guerrillers del qual formava part va ser descobert per les tropes franquistes i salvà la vida de miracle. Amb la militarització de les milícies fou sergent de la Secció Motoritzada de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destinat a l'Ebre, participant en les batalles de Belchite i de Terol. Malalt de sarna, hagué de ser hospitalitzat a la rereguarda. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs primer al camp de triatge d'Arles, i després als camps de concentració de Barcarès (illot D, barraca 25) i d'Argelers. Posteriorment va ser enviat a la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a cavar trinxeres al Yonne (Borgonya, Centre, França) i a una obra en un camp d'aviació, contínuament bombardejat per l'aviació alemanya. Després de la desfeta de juny de 1940, anà cap a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va fer la verema a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). A Marsella (Provença, Occitània) va ser acollit pel consolat mexicà al castell de la Reynarde i, gràcies a José Berruezo Silvente, aconseguí feina de ferrer a la zona del Cantal (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la reorganització confederal i establí contactes amb la Resistència, col·laborant en la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal. Fugint de les alemanys, anà a Bordeus (Aquitània, Occitània) i des d'aquesta ciutat en 1944 passà a Andorra, residint a casa del mestre anarquista Félix Carrasquer Launed. El 13 de juny de 1944, el dia que feia 25 anys, passà clandestinament a Barcelona. Passat un temps, aconseguí feina a València (País Valencià), on va romandre tres anys amb documentació falsa. Descobert per les autoritats, en 1951 decidí emigrar al Brasil amb son amic Josep Gatell Comas. A Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) va estar tres anys, passant penalitats, malària inclosa, i treballant de pintor. Finalment s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on amb un grup d'amics creà el Centre d'Estudis Socials (CES). En aquests anys d'exili milità en la CNT i en diverses organitzacions llibertàries brasileres, i freqüentà destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Joan Puig Elías, Josep Pujol Grua i Manuel Pérez Fernández. El gener de 1961 participà, com a enllaç des de terra, en l'«Operació Dulcinea», el segrest del vaixell Santa María a mans del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL, Directori Revolucionari Ibèric d'Alliberació). Al Brasil conegué Ermitas Dios, filla d'un militant anarcosindicalista gallec, amb qui es va casà i amb qui tingué un fill, Germinal. Ermitas va morir 10 anys després i després d'això portà son fill a Barcelona per tal que visqués un temps amb l'àvia Cristina, mentre ell retornà a São Paulo per vendre la casa i arranjar papers. En 1975, poc abans de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Barcelona i es reuní amb sa família. Participà activament en la reorganització de la CNT. També s'apuntà al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i en una d'aquestes sortires conegué Maria Teresa, que esdevingué sa parella. En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Eduard Pons Prades pel seu llibre Las guerras de los niños republicanos, en 1999 per a la biografia Ortiz. General sin Dios ni amo de José Manuel Márquez Rodríguez i Juan José Gallardo Romero, en 2005 per a la sèrie documental Las ilusiones perdidas d'Eugenio Monesma Moliner, i en 2010 per al Memorial Democràtic. També fou membre d'Amical de Mauthausen. Després de l'escissió confederal, fou assidu tant de la CNT com de la Confederació General del Treball (CGT) i fins el 2011 participà activament en tots els actes convocats per aquestes dues organitzacions. Els últims anys de sa vida patí Alzheimer i es va veure obligat a deixar de banda la militància. Enric Casañas Piera va morir el 5 de desembre de 2015 a Barcelona (Catalunya).

Enric Casañas Piera (1919-2015)

***

D'esquerra a dreta: Antonio Jiménez Cubillo, Vicente Ruíz Gutiérrez, Jorge i Marinano Susiac, en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary (Melbourne, maig de 1986)

D'esquerra a dreta: Antonio Jiménez Cubillo, Vicente Ruíz Gutiérrez, Jorge i Marinano Susiac, en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary (Melbourne, maig de 1986)

- Antonio Jiménez Cubillo: El 13 de juny de 1935 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista Antonio Jiménez Cubillo. Era fill de republicans que havien patit represàlies. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en l'hostaleria i després en un taller de mecànica i de reparacions de camions. Posteriorment va fer el servei militar a Àfrica (Nador i Melilla). En 1960 emigrà a Melbourne (Victòria, Austràlia) i es posà a treballar durant quatre mesos de tallador de canya de sucre a Innisfail (Queensland, Austràlia) i després cinc anys de miner. Posteriorment treballà sis mesos a les foneries de Wollongong (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i en la construcció al port de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 1961 esdevingué anarquista llegint el periòdic mexicà Tierra y Libertad i es dedicà a distribuir tota mena de publicacions llibertàries. Aprengué el francès i en 1966 contactà amb anarquistes del continent. Quan arribà Austràlia no trobà militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es dedicà a agrupar espanyols i l'agost de 1966 creà el Centre Democràtic Espanyol (CDE) de Sydney i de Melbourne, editant la revista El Demócrata. Animà el Grup Llibertari de Sydney i publicà la revista Acracia (1972-1992) i també edità Nosotros (1972-1975) i Militando (1975). Després de la mort del dictador Francisco Franco es dedicà a col·laborar en el moviment anarquista de Sydney i de la resta d'Austràlia, en estret contacte amb companys d'arreu del món (Vicente García Pérez, Félix Álvarez Ferreras, Marcos Alcón Selma, etc.), especialment en el Moviment Llibertari Cubà (MLC), i amb la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Defensà l'anarcosindicalisme en el si de diversos sindicats reformistes, destacant en la seva lluita contra la patronal. En 1976 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Australiana (FAA), publicant fins al 1978 el butlletí FAAB. Durant aquests anys participà activament en les protestes contra la guerra del Vietnam. El gener de 1978 fou un dels fundadors a Newton (Adelaida, Austràlia Meridional, Austràlia) de l'Anarcho Syndicalist Federation of Australia (ASFA, Federació Anarcosindicalista d'Austràlia), de la qual exercí de secretari en la secció de Sydney. Amb Vicente Ruíz Gutiérrez realitzà una important tasca editorial, publicant butlletins (La Semilla, etc.) i fullets divulgatius (La Revolucion social española, Anarchy, A Criticism of state socialism, An appeal to the young, The place of anarchism in socialistic evolution, Looking back after 20 years of jail, A short history of anarchism, etc.). En els anys setanta viatjà a Espanya. En 1984 assistí a la marxa antinuclear de Sydney i entre l'1 i el 4 de maig de 1986 participà a Melbourne en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary. Trobem articles seus en Cenit, El Cómpita, Guángara Libertaria, Ideas-Orto, Tierra y Libertad i en nombroses publicacions australianes. És autor del llibre Cuba, the anarchist and freedom (1987). Antonio Jiménez Cubillo va morir el 14 de juliol de 1990 a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) d'un atac de cor. Deixa companya (Vik) i dos fills (Glen i Alan).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS