Administrar

Efemèrides anarquistes

[30/04] «La Cuestión Social» - Actes FORA - «¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?» - Keller - Chevenet - Nettlau - Gervasini - Moucheboeuf - Lachèvre - Rosquillas - Larcher - Nebot - Baldó - Pey - Moñino - Puentes Tudurí - Artero - Cipriani - Bassoli - Del Nudo - Pollastri - Iñigo - Morales

efemerides | 30 Abril, 2017 13:47

[30/04] «La Cuestión Social» - Actes FORA - «¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?» - Keller - Chevenet - Nettlau - Gervasini - Moucheboeuf - Lachèvre - Rosquillas - Larcher - Nebot - Baldó - Pey - Moñino - Puentes Tudurí - Artero - Cipriani - Bassoli - Del Nudo - Pollastri - Iñigo - Morales

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Cuestión Social"

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanal ácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos ¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Keller

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Registre militar de Benoît Chevenet

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges Étiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires "El Perseguido" del 16 de juliol de 1893

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" del 30 d'agost de 1907

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 30 d'agost de 1907

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Maurice Eugène Moucheboeuf. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Caricatura de Jaume R. Magrinyà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 13 de febrer de 1938

Caricatura de Jaume R. Magrinyà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de febrer de 1938

- Jaume Rosquillas Magrinyà: El 30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magrinyà --signava Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime Rosma, etc.). Establert a Tarragona, entre l'11 i el 13 d'abril de 1920 participà en el I Congrés Provincial de Tarragona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix any marxà a França fugint del servei militar.  En 1923 formava part del grup anarquista «Fecundidad» del barri barceloní de Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el propagandista anarquista Hermós Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el març de 1925 signà, des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper hegemònic de les idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou un dels patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la redacció del periòdic anarquista El Productor, dirigit per Manuel Buenacasa. Després s'exilià a França i durant aquest mateix 1926 assistí, en representació dels grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella pe la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França. També assistí al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A França treballà de paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney Solterra, el periòdic El Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el seu grup «Verbo», va col·laborar en Prismas (1927-1928), òrgan oficiós dels grups anarquistes a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta publicació, el juliol de 1927, saludà entusiàsticament la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al congrés fundacional de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929, establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad! i Acción Social Obrera, participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel Pestaña, Juan López, etc.) sobre la reorganització i la conveniència o no d'organitzar-se en tendències llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot i defensar alhora el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI advocava. El juny de 1930, s'incorporà en representació del Sindicat de la Construcció al Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat vicepresident. L'agost de 1930, substituí Pere Massoni --que havia estat detingut amb Joan Peiró i Eusebi Carbó--, en representació del Comitè Regional català cenetista, en les relacions amb el comitè format després de la signatura, el març d'aquell any, del «Manifest d'Intel·ligència Republicana». L'octubre de 1930 representà la CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de crear. Poc després, formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat, que reclamà la llibertat dels detinguts, entre ells el dirigent independentista català Francesc Macià. El desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, donà suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent de prendre l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut amb altres companys i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera de 1931. El juny de 1931, en representació del Sindicat de la Construcció de Mataró, participà en el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on prengué una actitud conciliadora vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria, defensat pels dirigents cenetistes més moderats, però es manifestà contrari a una hipotètica entesa amb les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer mítings a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada, El Pont de Vilomara i Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la CNT d'agost de 1932, participà en la reorganització anarquista d'aquesta sindicat i presidí els sectors mercantils cenetistes fins al març de 1933 que presentà el Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el mallorquí Bernat Pou Riera, Un año de conspiración (antes de la República). El 22 de setembre de 1933 intervingué en el gran míting a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada, José Corbella i altres. Aquest any també va fer un míting a Igualada. L'estiu de 1934 participà en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a l'Aliança Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting Pro Hospital Proletari de Barcelona, amb Félix Martí Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto Carsí. En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. L'estiu d'aquell any, anà a Ginebra, a instància de Joan García Oliver i designat pel Comitè de Milícies Antifeixistes, per discutir amb el Comitè d'Acció Marroquina uns plans de col·laboració revolucionària que dificultés les accions de les tropes franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou nomenat membre del Departament de Propaganda del Comitè de Milícies Antifeixistes. L'octubre de 1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en el Consell Municipal de Barcelona. Després de la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes, fou nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de l'Est, depenent de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests primers mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos mítings i gires propagandístiques (Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers, Rubí, Arenys de Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella, Lleó, etc.). Després dels «Fets de Maig» de 1937, s'incorporà a l'Exèrcit Popular republicà com a comissari polític de brigada. Amb el triomf feixista passà a França. En 1941 aconseguí arribar a Mèxic on s'establí i encapçalà la Subdelegació de la CNT al país asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la construcció, explotant, segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961 morí sa companya, Adelaida Bou Cañalda, que compartia sa vida des de 1920. En 1965 es mostrà favorable a l'estratègia cincpuntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. Entre 1975 i 1977 participà en la revista Sindicalismo, que fou una de les plataformes de la reorganització de la CNT després de la mort del dictador Franco. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Acción Social Obrera, Albada, Boletín Interno, Comunidad Ibérica, ¡Despertad!, Espoir, Nervio, El Porvenir del Obrero, El Productor, Rebelde, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. Jaume R. Magrinyà va morir el novembre de 1975 a Mèxic.

Jaume Rosquillas Magrinyà (1901-1975)

***

Simone Larcher, correctora a la impremta de "Franc-Tireur"

Simone Larcher, correctora a la impremta de Franc-Tireur

- Simone Larcher: El 30 d'abril de 1903 neix a Montataire (Picardia, França) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Rachel Willissek, més coneguda com Simone Larcher. D'origen polonès, era filla d'un obrer de les forges de Montataire. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la seva àvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat «Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del Marroc Crosse en l'air (Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdic L'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) --on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres--, els quals van donar lloc a la revista trimestral Controverse (11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire del qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fullet La renaissance libertaire (1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial «Élisée Reclus» a París i van editar Les nouvelles pacifistes (1949-1950). Larchet va col·laborar també en Le Libertaire, L'Eveil des Jeunes Libertaires (1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde. Simone Larcher va morir el 10 d'abril de 1969 a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrologia d'Adelina Nebot Presols apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 de març de 1988

Necrologia d'Adelina Nebot Presols apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de març de 1988

- Adelina Nebot Presols: El 30 d'abril de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Adelina Nebot Presols, també coneguda com Adelina Calvo Nebot, pel llinatge de son company. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a infermera voluntària en una columna confederal al front d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo, que esdevingué son company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a infermera als Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca del Penedès) i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració i refugis. Després de la II Guerra Mundial milità, amb son company Pedro Calvo Calvo, en la Federació Local de Perpinyà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una afecció pulmonar, Adelina Nebot Presols va morir el 19 de novembre de 1987 a l'Hospital de Perpinyà  (Rosselló, Catalunya Nord); incinerada quatre dies després, les seves centres van ser llançades a la mar de Barcelona.

***

Ricard Baldó García

Ricard Baldó García

- Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 en una residència d'ancians d'Alcoi (Alcoià, País Valencià).

***

Pere Pey Sardà, comissari de la 26 Divisó (finals de 1938)

Pere Pey Sardà, comissari de la 26 Divisó (finals de 1938)

- Pere Pey Sardà: El 30 d'abril de 1911 neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palau reorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de Brigada de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular republicà al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un batalló de marxa. Durant l'ocupació alemanya va ser fet presoner i acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort).  En 1944 formà part de l'organització clandestina del kommando d'Steyr, conegut com «Kommando de la Mort», i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència «col·laboracionista» de la CNT. Pere Pey Sardà va morir l'octubre de 1974 a Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat el 21 d'octubre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pedro Moñino Zaragoza

Pedro Moñino Zaragoza

- Pedro Moñino Zaragoza: El 30 d'abril de 1917 neix a Guadalupe de Maciascoque (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Moñino Zaragoza. D'infant patí poliomielitis que el deixà coix, però així i tot destacà la seva activitat militant desbordant en el moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la guerra, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet, però aconseguí fugir. A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la detenció de les autoritats ocupants nazis i fou força actiu com a correu d'una banda a l'altra de la Zona Ocupada. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb Raúl Carballeira i Benito Milla. En 1943 intervingué directament en l'evasió de Félix Carrasquer del camp de concentració de Noé, acció que fou molt comentada a causa de la seva coixesa i de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un paper important en les xarxes de suport als grups armats antifranquistes que s'internaven a la Península. Durant els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d'Afinitat radicats a Besiers i Montadin. Finançà i milità, en estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment Popular de Resistència - Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i Defensa Interior (DI) i els seus tallers i magatzems de sabateria de la plaça Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de reunions clandestines. També vehicles al servei dels grups antifranquistes i en molts de casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un reconegut ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals acompanyava en les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep Peirats en els seus desplaçaments per fer xerrades i mítings. Pedro Moñino Zaragosa va morir el 23 de juny de 1995 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Son fill, Polo Moñino, també fou militant llibertari.

Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995)

***

Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]

Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]

- Juan Puentes Tudurí: El 30 d'abril de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Puentes Tudurí. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava en el sector editorial. Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'enrolà voluntari en la «Columna Terra i Llibertat» i participà en els combats de Talavera de la Reina, al front de Madrid (Espanya). De bell nou a Barcelona, des de la caserna de Pedralbes marxà cap el front d'Aragó i participà en diversos combats a Casp, Lécera i Belchite. A Lécera va ser nomenat responsable de la IV Centúria «Proletarios». Després de la militarització, va ser nomenat capità de la IV Companyia del IV Batalló de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República (antiga «Columna Ortiz») i participà en la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser capturat a l'estació de València i empresonat. Enviat al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat el 21 de gener de 1943. Participà en la CNT clandestina i per aquest fet va ser empresonat en dues ocasions a la presó Model de Barcelona. Cada vegada que el dictador Francisco Franco viatjava a la capital catalana, era detingut preventivament per la policia. Després de la mort de Franco, participà activament en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Tinta Negra i també en Solidaridad Obrera. Juan Puentes Tudurí va morir el 12 de novembre de 1985 a Barcelona (Catalunya) i, segons expressa voluntat seva, el seu cos fou enterrat amb la bandera confederal.

Juan Puentes Tudurí (1917-1985)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS