Administrar

Efemèrides anarquistes

[02/04] Enfrontaments a Roma - «Ce Qu'il Faut Dire» - NABAT - Parmeggiani - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Soriano - Brailey - Alavoine - Dommanget - Ortiz

efemerides | 02 Abril, 2017 19:45

[02/04] Enfrontaments a Roma - «Ce Qu'il Faut Dire» - NABAT - Parmeggiani - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Soriano - Brailey - Alavoine - Dommanget - Ortiz

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Capçalera de "Ce qu'il faut dire"

Capçalera de Ce qu'il faut dire

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

Makhno i un grup de companys

- Primer congrés de la NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el primer congrés de la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats hi denunciaran el domini dels comunistes sobre els soviets i l'organització purament militarista de l'Exèrcit Roig, tot reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de partisans revolucionaris» organitzat espontàniament i semblant al que opera a Ucraïna sota el nom de Makhovtxina. També es reprotxarà als anarcosindicalistes que no s'hagin afegit a la NABAT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) --altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia-- l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista «L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup «L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la «Maison Marcy» i creà el «Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de «regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la «donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 27 d'abril de 1912

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 27 d'abril de 1912

- Ersilia Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda com Ersilia Grandi, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va completar els estudis primaris i es dedicà a les tasques domèstiques. En la seva joventut es casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb qui tingué una filla (Edvige). La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de la seva regió, destacant en tasques propagandístiques, distribuint la premsa llibertària i prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les dones. El seu domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de molts militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es relacionà força amb la internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i també conegué Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar la residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa (Vèneto, Itàlia), i l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la fundació del Cercle «Giordano Bruno», organització anticlerical que pretenia acostar els membres a l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una reunió del Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina (Emília-Romanya, Itàlia) que va ser dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per absència de delicte», el juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va ser dissolt. El 7 de setembre de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada per organitzar la campanya contra l'assignació de residència, presentà un programa on es rebutjava explícitament la «lluita parlamentària». En aquesta època col·laborà, sota la signatura Ersilia Grandi i amb articles referits a la dona, en La Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques, Itàlia), realitzà gires propagandístiques a Romanya i a les Marques, i freqüentà els anarquistes napolitans i romans. Distribuí un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full «Oppresso ricordati», signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van segrestar un gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la policia, els informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de «mala reputació» i de «costums llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a Bolonya Giuseppe Ciancabilla, aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques preparatòries del V Congrés Socialista, al qual assistí com a representant de les Societats Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara (Toscana, Itàlia). És més que evident la influència que exercí la personalitat d' Ersilia Cavedagni en el pas del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre de 1897 abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a París (França) i, exceptuant una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el seguí en tot el seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897 participà, amb Giuseppe Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani i altres, en el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la Federació Socialista Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que hagué de ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies després. De París, en 1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost d'aquell any, amb Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres, col·laborà en el periòdic L'Agitatore. Periodico comunista anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), fundat per son company. L'octubre de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on, després d'alguns mesos a Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on Ciancabilla havia estat cridat per a dirigir La Questione Sociale. Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella col·laborà i que edità en 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser detingut per lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any el president dels Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello, intentà, sense èxit, editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de les files dels anomenats «antiorganitzadors», amb son company i Enrico Travaglio, el febrer de 1902 reedità a Chicago La Protesta Umana, periòdic que desencadenà una croada contra els «organitzadors» i reivindicà figures de l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry. El febrer de 1903 la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia, EUA). Aquest mateix any va ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara la tenien sota vigilància considerant-la «perillosíssima». Després de la mort de Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim poca informació sobre la seva persona, referida sobretot a correspondència i subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de març de 1905, amb altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i Espanyola, organitzà a San Francisco una vetllada dramaticolírica a benefici dels revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907 a Home (Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En 1909 Nella Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari (Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El setembre de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York. El febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911 ja convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912 subscriu des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca Sovversiva, que va ser publicada en aquest periòdic el 27 d'abril de 1912 i que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia a Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), des d'on participà en una recol·lecta de suport als fills de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a San Francisco. En 1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella a Nova York i en 1926 a San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement acabarà els seus dies, participà en la recol·lecta de suport per a una gira propagandística de Carlo Tresca i del seu periòdic Corriere del Popolo. En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton (Califòrnia, EUA) que no té cap intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75 anys, va ser esborrada de les llistes de subversius i dels registres de fronteres d'Itàlia. L'última notícia seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai no va deixà d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de l'ordre», la té encara com a resident a l'estranger. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Urbano Arrighi

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article «Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 2 de desembre de 1907

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya), el 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Marietta Bibbi

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a «dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny "ABC" del 27 de juliol de 1934

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 d'octubre de 1936 a Estella (Navarra).

***

Grup Internacional de la Columna Durruti

Grup Internacional de la Columna Durruti

- Fernand Fortin: El 2 d'abril de 1899 neix a Loches (Centre, França) el militant anarquista Ferdinand Félix Fortin, més conegut com Fernand Fortin. Fill d'un empleat de comerç, en 1924 va fundar el Grup d'Estudis Socials de Loches. A partir de 1925 tindrà com a companya Georgette Kokoczinski. Instal·lat a París, el juny de 1928 va ser admès en el sindicat de correctors d'impremta. En aquesta època va col·laborar per al periòdic anarcoindividualista L'En dehors, d'Émile Armand. Va ser gerent de La Revue Libertaire, no lligada a cap organització i on participen nombrosos individualistes, i haurà de purgar nombrosos mesos de presó entre 1935 i 1936 per haver publicat articles antimilitaristes i la reproducció d'un extracte del Manual del soldat, escrit per l'anarquista antimilitarista Georges Yvetot, publicat en 1902 per la Confederació General del Treball (CGT) amb una tirada de 185.000 exemplars, i on es descriu l'Exèrcit com a «l'escola del crim, del vici, de la berganteria, de la peresa, de la hipocresia i de la covardia». El 10 d'agost de 1935 va intervenir en la Conferència Nacional contra la Guerra a Saint- Denis. En 1936 marxarà a Barcelona per participar en la revolució llibertària i serà membre de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona. Va col·laborar en l'edició francesa del Bulletin d'Information CNT-AIT-FAI, publicat pel Comitè Regional de la CNT de Catalunya. Va participar en les emissions d'ECN 1 (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament, on va defensar sempre les posicions oficials del moviment llibertari espanyol. S'enrolarà en el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Saragossa. El 9 de març de 1937 va participar en l'assemblea de milicians i del Grup Internacional on va haver de triar entre acceptar la militarització o deixar Espanya. La seva excompanya Georgette fou afusellada pels feixistes el 17 d'octubre de 1936 a Perdiguera. De bell nou a França continuarà la seva acció militant i va ser secretari de la Federació de Llogaters. En 1941 fou elegit membre del Comitè Sindical dels Correctors. En 1948 la seva adreça figura a les llistes dels domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia.

***

Carlos Soriano Águila (1935)

Carlos Soriano Águila (1935)

- Carlos Soriano Águila: El 2 d'abril de 1905 neix a Palenciana (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Fill d'un comerciant socialista de classe mitjana, quan tenia 12 anys deixà el poble i s'anà a viure amb son oncle Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas (Álora, Màlaga, Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora conegué la que després seria la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923 estudià a l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925 treballà com a factor provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos a Écija (Sevilla, Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Els serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A partir de 1925 passà a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera, Màlaga, Andalusia, Espanya) i en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors (SAF), força influït per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF ingressà en la CNT. Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i se li va ascendir de categoria per així poder-lo enviar, i que no molestés, a una estació secundària a prop d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia quatre treballadors. Lluny de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions pageses, especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En aquests anys col·laborà en La Tierra i entre 1932 i 1936 presidí l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía» d'Antequera. El juliol de 1936, quan era membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia, lluità contra l'aixecament militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil anarcosindicalista Bernabé López Calle aturà el feixisme, organitzà trens amb pagesos per a defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari entre els camperols d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari. També encapçalà el Comitè de Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i combaté a la província de Sevilla en una columna de milicians. Després s'incorporà al ferrocarril a Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels Comitès Regionals Ferroviaris de la CNT. Durant alguns mesos representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans feixistes, deixà tots els càrrecs i s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya González («Columna de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ferit al braç dret, passà un temps convalescent a la col·lectivitat agrícola de Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca (Múrcia, Espanya), on conegué Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen, ocupà càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del Comitè Regional Ferroviari. Més tard passà a València (País Valencià) on fou nomenat secretari polític de la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins el final de la guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de concentració alacantí d'Albatera. D'allà aconseguí sortir, però en arribar a Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5 d'agost de 1939. Portat a la presó de Màlaga s'instruí procediment judicial per «adhesió a la rebel·lió militar» i el 12 de juny de 1940 va ser condemnat a la pena de mort, que va ser commutada per la de cadena perpètua. Després d'un temps a la presó de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la cel·la 67 al Ple Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de novembre de 1944 se li concedí la llibertat provisional «amb desterrament», obligant-li a fixar la seva residència a Sevilla i durant dos anys hagué de treballar a la colònia penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En 1946 reinicià la seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys cinquanta li tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a l'estranger, es dedicà a viatjar per la Península, representant la CNT ortodoxa a Andalusia. Després retornà a Sevilla i muntà una botiga de teixits, que no reeixí; també muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la indústria oliera a Jódar (Jaén, Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit. De Sevilla, després una curta estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat on s'establí definitivament. En 1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França) com a delegat andalús. En 1963 fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) que arreplegà totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en aquest any també, formà part del Comitè Regional clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia), on intervingué informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a Granada se li va diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstitució de la CNT i milità al costat de José Luis García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un infart de miocardi gravíssim i hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978 publicà el llibre Anarquía, comunismo libertario. Carlos Soriano Águila va morir el 14 de maig de 1980 en un hospital de Granada (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del Príncipe d'aquesta ciutat.

***

John Brailey

John Brailey

- John Brailey: El 2 d'abril de 1934 neix al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra) el tipògraf, llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John Brailey. Era el fill il·legítim del director d'un institut i es va criar a llars d'acollida durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que implicà que la seva educació fos sempre interrompuda. Pacifista convençut, a començament dels anys cinquanta va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop llicenciat, entrà a treballar com a tipògraf, sobretot en els periòdics Daily Telegraph i Sunday Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà part de la Society of Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans Gràfics i Afins; el sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment llibertari londinenc. En 1987, quan la indústria de la impressió es traslladà al barri de Wapping (Tower Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una excedència i muntà una botiga de llibres de segona mà que batejà «Rainbow Books», establerta al barri de Forest Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els anys seixanta fundà el «Comitè dels 100», grup antimilitarista que es vinculà estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a la Pau), creat en 1963 per a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu d'aquest mateix any participà activament en les manifestacions contràries a la visita de la família reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que participà en l'ocupació de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels Coronels. Després fou membre del «Notting Hill Anarchist Group» (Grup Anarquista de Notting Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el 21 de març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).

Anarcoefemèrides

Defuncions

André Alavoine

André Alavoine

- André Alavoine: El 2 d'abril de 1909 mor a Palaiseau (Illa de França, França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Havia nascut el 15 de febrer de 1843 al barri de Belleville de París (França). Era fill d'un empleat de la Impremta Nacional. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS