Administrar

Efemèrides anarquistes

[06/02] «Le Journal du Peuple» - «L'Ouvrier Conscient» - «Bulletin d'information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste» - «¡¡Campo!!» - Georget - Mancini - Fréhel - Mackay - Bertoni - Desplanques - Aransáez - Ghirardi - Costa - Estorach - Navarro - Galve - Lladós - Garrido Vila - Étiévant - Hallé - Fandiño - Patou - Zuazua - Rebordosa

efemerides | 06 Febrer, 2017 12:55

[06/02] «Le Journal du Peuple» - «L'Ouvrier Conscient» - «Bulletin d'information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste» - «¡¡Campo!!» - Georget - Mancini - Fréhel - Mackay - Bertoni - Desplanques - Aransáez - Ghirardi - Costa - Estorach - Navarro - Galve - Lladós - Garrido Vila - Étiévant - Hallé - Fandiño - Patou - Zuazua - Rebordosa

Anarcoefemèrides del 6 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de "Le Journal du Peuple"

Capçalera de Le Journal du Peuple

- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, i òrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.

***

Premsa llibertària

Premsa llibertària

- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.

***

Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste

Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste

- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).

***

Capçalera del primer número de "¡¡Campo!!"

Capçalera del primer número de ¡¡Campo!!

- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista ¡¡Campo!! Órgano del Comité Regional de Relaciones de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3 de juliol del 1937) portà com a subtítot «Órgano de la Federación Regional de Campesinos de Cataluña. CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) va ser acordada en un Ple l'organització agrària confederal celebrat a Barcelona. Fou dirigida per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar Leon de Alba, Herminio Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego, J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer, F. Peraes, J. Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i tingué dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és especialment interessant per investigar el procés col·lectivitzador de la Revolució espanyola. En sortiren 44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

¡¡Campo!! (1937-1938)

Anarcoefemèrides

Naixements

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

- Olivier Georget: El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que «no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

***

Adamo Mancini

Adamo Mancini

- Adamo Mancini: El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia, La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti, I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori, Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate, Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana, La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les seves Memorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola «Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

***

Alice Télot ("Jacques Fréhel")

Alice Télot (Jacques Fréhel)

- Jacques Fréhel: El 6 de febrer de 1861 neix a Saint-Servan (Bretanya), a causa d'un congestió pulmonar, l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. L'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde, Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé, L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 a París (França) a causa d'un congestió pulmonar. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.

***

John Henry Mackay

John Henry Mackay

- John Henry Mackay: El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.

***

Luigi Bertoni

Luigi Bertoni

- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb  Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au «Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Face à la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division, à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.

***

Barbers francesos

Barbers francesos

- Charles Desplanques: El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Desplanques. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat --ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció-- com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde, Le Combat Social, L'Emancipateur, Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a París (França).

***

Saturnino Aransáez Aransáez

Saturnino Aransáez Aransáez

- Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquella època va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la «Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Saturnino Aransáez Aransáez va morir el 12 d'agost de 1959 a Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.

***

Gaetano Ghirardi

Gaetano Ghirardi

- Gaetano Ghirardi: El 6 de febrer de 1893 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Ghirardi, conegut com Gaeta. Sos pares es deien Pietro Ghirardi i Rosa Benasseni. Pogué fer els estudis elementals. Obrer torner, el novembre de 1912 emigrà a França per motius laborals. Retornà a Itàlia per a fer el servei militar i el 4 de desembre de 1913 va ser enrolat com a mariner al destacament naval de Gènova (Ligúria, Itàlia). L'1 de juny de 1914 esdevingué canoner especialista i el 4 de desembre de 1916 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta, però, en plena Gran Guerra, va ser cridat immediatament a files i enviat al districte militar de Bèrgam. Assidu lector de la premsa anarquista i administrador del Grup Llibertari de Bèrgam, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), segons la policia, exercí una gran influència en els seus companys (Vittore Colla, Luigi Caglioni, Egidio Corti, Romeo Crotti, Giovanni Gamba, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, Camillo Mazzoleni, Simone Piccinini, etc.). S'encarregava de la distribució entre els companys de la revista anarquista Fede! i de recaptar els diners de les subscripcions, enviant quantitats a la premsa anarquista i per als detinguts polítics. En 1924 nasqué son primer fill, que anomenà Armando en honor a Armando Borghi. El 7 de febrer de 1926 va ser detingut juntament amb altres companys del Grup Llibertari de Bèrgam com a presumpte còmplice del tipògraf anarquista Luigi Caglioni per possessió d'explosius i per haver facilitar la fugida d'aquest, principal imputat en el cas. Aquell mateix dia el seu domicili va ser escorcollat i se li trobaren exemplars de Fede! i de fullets anarquistes. En aquesta època treballava de mecànic en la Societat del Tramvia a Vapor Bèrgam-Sarnico. Jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «complicitat en possessió d'explosius» i va ser alliberat el 7 d'agost d'aquell any. No obstant la repressió, continuà freqüentant els membres del Grup Llibertari de Bèrgam, especialment Egidio Corti, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, a més d'altres antifeixistes, com ara el comunista Battista Bonomi. El 20 d'agost de 1926 es presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam per demanar un salconduit intern per poder viatjar a la recerca de feina que li va ser concedit. El 22 d'agost marxà cap a Monza (Llombardia, Itàlia) i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on buscà feina, sense èxit, entre els anarquistes locals. A començament de setembre de 1926 començà a treballar d'obrer mecànic al barri de Valtesse de Bèrgam i el 24 d'octubre trobà feina a Bèrgam, on el 2 de desembre va ser detingut acusat d'«activitats antifeixistes», juntament amb altres 11 antifeixistes considerats perillosos per la policia local: Vittorio Barcella, Giuseppe Beltrami, Battista Bonomi, Alessandro Caglioni, Amedeo Cominetti, Egidio Corti, Guido Galimberti, Angelo Leris, Dino Secco Suardo, Michele Trovesi i Luigi Vitali. El 12 de desembre de 1926 la policia li va assignar tres anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Lampedusa. Quan va ser detingut, sa companya estava embarassada i aquesta restà sense cap tipus de suport econòmic. El 20 de desembre de 1926 partí de Bèrgam cap a Lampedusa i el 27 d'abril de 1927 va ser posat en llibertat condicional i dos dies després enviat a Bèrgam amb domicili obligatori. Després de dos mesos sense trobar feina, va ser contractar en una foneria de Bèrgam. Sempre anarquista, decidí, però, no freqüentar els companys. En la segona meitat de 1928 abandonà la foneria per fer feina en una fàbrica de cotó del barri de Redona de Bèrgam. En aquesta època va ser inclòs en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies i va estar constantment vigilat. En 1933, juntament amb sa companya, regentà una taverna al carrer Quarenghi, una de les zones més populars de la ciutat, però després tornà a treballar d'obrer mecànic en diverses fàbriques de la ciutat. La policia el vigilà constantment ja que era considerat «perillós» i perquè, fins a 1940, no havia demanat la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF) com a excombatent, cosa que va fer en 1941, encara que el gener de 1942 la Federació dels Fascios de Combat de Bèrgam no el tenia entre els seus membres. L'agost de 1947 l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA) el reconegué la qualificació d'«anarquista antifeixista i confinat polític». Gaetano Ghirardi va morir el 3 d'abril de 1975 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Pietro Costa

Pietro Costa

- Pietro Costa: El 6 de febrer de 1900 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant comunista, Pietro Costa, també conegut com Pietro Pasini. Era fill de Mariano Costa, paleta i simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys d'escola elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola Estatal Tècnica Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els seus estudis de manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre temes socials i polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment anarquista i en 1916 va ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va ser el principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese. Després d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta localitat, en 1916 va ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En aquesta època va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als desertors, confeccionant passaports interiors falsos per salvar els controls policíacs. En 1918 fou cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a telegrafista, fins al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any tornà a treballar amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de l'Estat com a telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense posar-se en evidència, va contribuir a totes les agitacions del període, pren part en totes les manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i participa en totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També, gràcies a ell, el Cercle dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari dels escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i destrucció del Cercle Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de tancar --el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini serà assassinat per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de Ravenna el qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes del país». Va patir diversos escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc després va ser acomiadat dels ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet de ser antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació del seu poble natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà com a empleat en una oficina de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà trobarà Garavini i sa companya Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva activitat anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener de 1926, amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors d'una conferència clandestina de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrada en un restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena d'anarquistes del centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En aquesta època va difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i mantingué correspondència amb Luigi Fabbri exiliat a França. L'agost de 1926 va ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup anarquista i que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la fuita clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser el primer acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu Italià. En la seva activitat política va fer servir pseudònim de Pietro Pasini, fent servir el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per difusió de propaganda anarquista, per haver reconstituït el «Partit Anarquista» (la UAI) i per haver participat en el «Comitè Pro Víctimes Polítiques», associació clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda econòmica per a les famílies de les víctimes de la repressió. En les investigacions es van veure involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe Peretti, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D. Guadagnini, Gino Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un ràpid interrogatori, va confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats, admeten fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a emissari de Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi d'haver organitzat i muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la Policia Rizzo, que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no eren certes moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou condemnat a dos anys de presó, inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància especial. Va purgar la pena a lla presó de Lecce i es negà a signar la petició de gràcia presentada pels seus familiars. En la correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar pesar pel seu comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la marginació pels seus antics companys. En aquests anys de presó es va allunyar del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit Comunista Italià (PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar a Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància especial durant tres anys i patí la discriminació i les privacions econòmiques de totes les víctimes de la persecució política. Després de quatre anys sense feina, va acabar fent de pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es mostra observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom sigui esborrat del registre de subversius el novembre de 1942, però el seu cas es reobert ja que és sospitós d'activitats antifeixistes clandestines. El juny de 1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït, juntament amb altres companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la policia quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943, quan el règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el període posterior al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com a comissari polític de l'Esquadra d'Acció Patriòtica que actuava a la zona de Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades, l'abril de 1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la Segona Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI local. Durant els anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt d'haver de prejubilar-se dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès després de l'alliberament. A partir d'aquest any començarà a allunyar-se gradualment de la direcció del PCI local, però continuarà sent el militant comunista de major prestigi. En els anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a la propaganda, com a corresponsal de L'Unità i com a fundador i principal animador de La Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa Socialcomunista (GISC, Junta d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945), al qual seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel Settecento (1974) i Comune e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A començaments dels anys setanta va ser un dels promotors del naixement de la «Biblioteca Municipal L. Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal. Pietro Costa va morir el 28 de juliol de 1982 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS