Administrar

Efemèrides anarquistes

[25/08] «L'Anarchia» - Conferència Panrussa - Atemptat Pestaña - «España Libre» - Gogumus - Thierry - Comps - Doubinsky - Bartolommei - Arrondo - Alejandro Dilla

efemerides | 25 Agost, 2016 21:23

[25/08] «L'Anarchia» - Conferència Panrussa - Atemptat Pestaña - «España Libre» - Gogumus - Thierry - Comps - Doubinsky - Bartolommei - Arrondo - Alejandro Dilla

Anarcoefemèrides del 25 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de "L'Anarchia"

- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de 1877 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del setmanari L'Anarchia. Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de Carlo Cafiero, Andrea Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el programa insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per mor de les freqüents persecucions policíaques, només publicà set números, l'últim l'octubre de 1877. Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en sortiren, dirigits per Giovacchino Niccheri, tres números més, l'últim el 18 de novembre de 1877. En aquest últim número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor Stanislao Alberici Giannini.

***

Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus

- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels «comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.

***

Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)

- Atemptat contra Ángel Pestaña: El 25 d'agost de 1922 cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals --que va ser qui va disparar--, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

Atemptat contra Ángel Pestaña (25-08-1922)

***

Capçalera d'"España Libre"

- Surt España Libre: El 25 d'agost de 1945 surt a París (França) el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo, Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

Anarcoefemèrides

Naixements

Angiolino Bartolommei

- Angiolino Bartolommei: El 25 d'agost de 1960 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo Bartolomei, i conegut com Meo o Meone. Havia nascut el 24 de febrer de 1894 a Scarlino (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Agostino Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble, juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà, amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment travessant Àustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23 de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13 d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana, Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per «vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i edità fullets, com ara Pourquoi Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes, bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.). La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític» i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30 d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger. A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli. Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).

Angiolino Bartolommei (1894-1960)

***

Grans Magatzems del Louvre de París, un dels lloc preferits d'actuació de Gogumus

- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Albert Thierry

- Albert Thierry: El 25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França) l'escriptor, professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert Louis Thierry. Era fill d'un obrer paleta establert a París (França), estudià a l'Escola Primària Municipal de Clichy i després a Asnières (Illa de França, França). Realitzà uns brillants estudis secundaris al Col·legi Chaptal, al VIII Districte de París, i després d'acabar magisteri a l'Escola Normal Superior de Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19 anys, sortí amb la titulació de professor. En aquests anys d'adolescència es declarà anarquista, fortament influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard, entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i Pedagògics (GESP) de Puteaux (Illa de França, França), conegut com «El Grup de Puteaux», que es reunia a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat amb Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari, però sempre va ser reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva tàctica, reprovant especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei militar al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França), negant-se a formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905 estudià amb una beca a Alemanya i a Àustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena, Salzburg, Budapest, etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua alemanya. Entre 1905 i 1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun (Illa de França, França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors de Versalles, als locals de Montreuil (Illa de França, França). En aquests anys conegué Pierre Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres intel·lectuals. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de la Quinzaine, L'École Rénovée, La Grande Revue, La Jeunesse Enseignante, Les Pages Libres, Les Temps Nouveaux, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, entre d'altres. En 1909 publicà L'homme en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure seduït per la «Unió Sagrada» i es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per anar al front i el setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el 2n Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria. Durant la retirada del Marne va ser ferit i apressat sis dies pels alemanys; després va ser alliberat per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de Cholet (País del Loira, França) i tres mesos a Évreux (Alta Normandia, França). De bell nou incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de 1915 a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França), a la «Tranchée des Saules» (Trinxera dels Salzes), durant l'ofensiva d'Artois, a resultes de l'explosió d'un obús que rebé al cap. Les seves restes reposen en un dels ossaris de la Necròpoli Nacional de Notre-Dame-de-Lorette (Ablain-Saint-Nazaire, Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor. Pòstumament, entre desembre de 1917 i agost de 1918, es van publicar en el periòdic La Grande Revue, els seus «Carnets de guerre». També pòstumament es publicaren reculls d'articles i assaigs seus, com ara Testament d'un combattant. Des conditions de la paix. Essai de morale révolutionnaire (1916), Les conditions de la paix. Méditations d'un combattant (1918), Sourire blessé (1922), Réflexions sur l'éducation. Novelles de Vosves (1923), Le révélateur de la douleur. Tragédie (1929), L'homme en proie aux enfants (1947 i 2010) i Vous dites grandir (1963), on tractà temes com l'acció directa en pedagogia, l'educació sindicalista, la literatura proletària, etc. A França, dos escoles primàries i un col·legi porten el seu nom.

***

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

- Federico Comps: El 25 d'agost de 1915 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser afusellat per un escamot falangista el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.

***

Sébastien Doubinsky

- Sébastien Doubinsky: El 25 d'agost de 1963 neix a París (França) l'escriptor, traductor, editor i poeta anarquista Sébastien Doubinsky. És fill de Claude Doubinsky, corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière, i nét del destacat militant anarquista ucraïnès Jacques Doubinsky. Va passar una part important de la seva infància als Estats Units, ja que son pare era professor en diverses universitats nord-americanes (Syracusa, Washington, Stanford), i retornà a França en 1968. Més tard va fer estudis d'història i d'anglès; motius pels quals, juntament als seus orígens cosmopolites, una part de la seva producció literària és escrita en anglès. És especialista en l'escriptor francès Blaise Cendrars, a qui va dedicar la seva tesi. Molt influït per la cultura i la contracultura nord-americana, durant set anys va fer classes de literatura francesa a la Universitat d'Aarhus (Dinamarca). Després de passar set anys a França, va tornar a Dinamarca on viu amb Sophie, la seva esposa danesa, i sos dos infants, Théodore i Selma. En 2008 fundà l'editorial Zaparogue. Entre les seves novel·les escrites en francès podem destacar Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov (1993), La naissance de la télévision selon le Bouddha (1995), Fragments d'une révolution (1998), Mira Ceti (2001), Les ombres de la croix (2002), Les frères de la côte (2003), La comédie urbaine (2004), Le livre muet (2007), Star (2007), Les fantômes du soir (2007), Jours de lumière (2009), Quién es? (2010), La trilogie babylonnienne (2011) i Le feu au royaume (2012). També té publicat obres en danès, traduïdes de manuscrits originals escrits en anglès, com ara Hvid Støj (1994), Gul Tyr (1995) i Babylons Grønne Haver (1995). De poesia en té publicats reculls com Cambodge Orchestre (2001), Exhibition Coloniale (2001), Poèmes de guerre. Poèmes pour T-Shirts (2009), Paris à cinq kilomètres. Anthologie (1991-2006) (2009) i Danmark (2011). En 2009 publicà l'assaig Le Manifeste du Zaparogue. Écrire, lire, publier, exister au temps des nouvelles guerres de religions. En les seves obres sempre tenen cabuda personatges llibertaris.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Milicians de la Columna Durruti

- Julián Arrondo: El 25 d'agost de 1990 mor a Dijon (Borgonya, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Julián Arrondo. Havia nascut en 1917 a Villafranca (Navarra, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a les Joventuts Llibertàries de la Bonanova. En esclatar la guerra civil lluità al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. El febrer de 1939 passà a França amb el gruix de la retirada i fou internat en diversos camps de concentració. Més tard fou enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després d'Alliberament, treballà com a obrer forestal a la Costa d'Or i s'instal·là a Dijon. Col·laborà amb Quico Sabaté durant l'estada que aquest féu a Dijon. Fou tresorer de la Federació Local de la CNT en l'Exili de Dijon i, en nombroses ocasions, de la Regional Dijon-Nevers. Durant els anys vuitanta fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Dijon.

***

Portada de la revista "Orto", on col·laborà Miguel Alejandro Dilla [Dibuix de Manuel Monleón]

- Miguel Alejandro Dilla: El 25 d'agost de 1997 mor a Sabigny (Xampanya, França) l'anarquista Miguel Alejandro Dilla. Havia nascut en 1909 a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent). En 1932 col·laborà amb articles sobre art en la prestigiosa revista mensual anarquista valenciana Orto. Durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivitat del seu poble i en les Joventuts Llibertàries. Destacà per la seva tasca cultural i com a orador, organitzant i impartint conferències a la comarca del Matarranya. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració. Després s'establí a Sabigny, on continuà militant en el moviment llibertari. 

 Escriu-nos

Actualització: 25-08-16

[24/08] Congrés Anarquista Internacional - V Congrés de l'AIT - Niquet - Cardi - Massoni - Quintal - Lafragueta - Ferré - Víctor García - Llaneza - Le Meillour - Gozzoli - Massé - Terrer - Moreno - Daniel Barret

efemerides | 24 Agost, 2016 13:31

[24/08] Congrés Anarquista Internacional - V Congrés de l'AIT - Niquet - Cardi - Massoni - Quintal - Lafragueta - Ferré - Víctor García - Llaneza - Le Meillour - Gozzoli - Massé - Terrer - Moreno - Daniel Barret

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat --Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme --simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost--, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

- Ferdinand Niquet: El 24 d'agost de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand-Henri Niquet. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un «discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, amb Émile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Brando (Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un «macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària «Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en "La Vanguardia" (1 de febrer de 1924)

- Pere Massoni Rotger: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger) --també citat com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal --format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)-- i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic --a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933 a Sants (Barcelona, Catalunya).

***

Francisco Quintal (ca. 1940)

- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta, A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com ara Les syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.

Francisco Quintal (1898-1987)

***

Camp de concentració d'Argelers

- Ramón Lafragueta: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En acabar la contesa passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització confederal. Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local --fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).

***

Léo Ferré fotografiat per Cayet (1960)

- Léo Ferré: El 24 d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta, escriptor i cantautor anarquista Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una família benestant burgesa, son pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el director de personal de la Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen italià, regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys major que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el va intruí en aquest art i quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de Mònaco com a soprano. Dos anys després va ser enviat pensionat al col·legi Saint-Charles de Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat francès va ser mal llevada per l'alumne que començà a detestar la religió. Malgrat el suport d'un company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans (Voltaire, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi trobà molt sol; experiència de soledat que anys més tard explicà en la seva ficció autobiogràfica Benoît Misère (1970). Quan tenia 14 anys descobrí la paraula «anarquia» en les pàgines d'un diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a la seva persona. En 1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a Niça, però son mare boicotejà la seva matrícula al conservatori de música i l'obligà a seguir cursos de francès al col·legi de Borghera. La tardor de 1935 arribà a París per començar els seus estudis de Dret, però finalment, en 1939, obtingué el diploma en Ciències Polítiques. Després de fer el servei militar en infanteria, on dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat, l'agost de 1940 va ser llicenciat i retornà a Mònaco, on es posà a fer feina com a distribuïdor de bons d'avituallament als hotelers, alhora que començà a compondre i a cantar –la seva primera actuació en públic fou el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane. L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia conegut en 1940 a Castres. Després entrà a treballar a Ràdio Montecarles, on va fer de tot (locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquesta època començà a escriure poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i Edith Piaf, la qual l'aconsellà que s'instal·lés a París. A finals de l'estiu de 1946 arribà a la capital francesa i començà a cantar, cobrant precàriament, al cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els Frères Jacques i amb el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947 acceptà fer una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un desastre; mancat de diners, trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va ser contractat per actuar al cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en altres locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose Rouge, Le Trou, le Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el seu primer contracte amb un editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica «companya de viatge» del Partit Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la propietat total de les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com ara Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée Lebas. Sempre acostat al moviment llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels anarquistes espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a participar en les gales organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar fons. Sa companya Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida artística i el desembre de 1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en un cafè parisenc, conegué Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona companya. En 1950 va escriure l'òpera La vie d'artiste, on demostrà el seu talent compositiu, i participà, en el paper d'un pianista, en la seva única aparició cinematogràfica en el film britànic The cage of gold, de Basil Bearden. El gener de 1951 enregistrà per a la ràdio De sac et de cordes, amb la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per primer cop una orquestra simfònica i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la vedette nord-americana Joséphine Baker a l'Olympia de París i signà un contracte amb la discogràfica Odéon, la qual enregistrà el disc Paris canaille, l'èxit del qual el permeté comprar una casa de camp on s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta, resultat d'un anterior matrimoni i a la qual Ferré sempre considerà com a filla pròpia. El març de 1955 actuà per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956 estrenà al Teatre de París La Nuit, ballet amb textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que resultà un fracàs de crítica i fou retirat de cartell després de quatre representacions. Aquest mateix any publicà el recull de poemes Poètes... vos papiers, que sortí acompanyat d'un àlbum del mateix títol. L'abril de 1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par Léo Ferré i el gener de 1958 començà a cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril d'aquell any enregistrà l'àlbum Encore... du Léo Ferré. Les penúries econòmiques passen a un segon pla i durant la tardor de 1959 pogué comprar l'illa bretona del Guesclin, on s'instal·là. En 1961 enregistrà per a la discogràfica Barclay Les chansons d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una gran amistat, i mesos després el disc Paname. En aquesta època cantà al Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963 a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré 64, el qual conté la cançó Franco la muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel Canadà i en aquesta època va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per la televisió. En 1966 retornà al Bobino, on reté un important homenatge al poeta Rimbaud. A començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es trenquen. Els fets de Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La Mutualité de París, durant la gala de suport en benefici del periòdic Le Monde Libertaire, estrenà la seva reconeguda cançó Les anarchistes. A partir de maig del 1968 col·laborà en la revista anarquista La Rue. L'octubre de 1968 emprengué una gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no tingué ressò, i a començaments de 1969 publicà l'àlbum L'Éte 68, inspirat en l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i febrer de 1969 cantà al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la revista musical Rock & Folk, tingué lloc la trobada de tres grans representants de la cançó francesa: Léo Ferré, Jacques Brel i Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio Télévision Luxembourg (RTL). Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz, s'instal·là a prop de Florència (Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son primer fill, Mathieu. Aquest mateix any publicà el doble àlbum Amour Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva discografia. En plena època pop, abandonà els recitals en solitari i començà a actuar amb el grup francès Zoo. En 1970 actuà durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà l'enregistrament aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira amb el cantautor quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a l'Òpera Còmica, sala d'espectacles reservada a la música clàssica, i l'any següent engegà una nova aventura musical, dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud, Suïssa). La tardor de 1975 continuà amb aquesta experiència simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de Beethoven. Aquest mateix 1975 abandonà, no sense problemes, la discogràfica Berclay i signà contracte amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres simfòniques de Milà i de Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en diverses discogràfiques (CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un slalom (1979), La violence et l'ennui (1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept ans (1986)  o Les vieux copains (1990). Amb sa companya Marie-Christine s'instal·là definitivament a la Toscana i el juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys compaginà concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP), amb gires arreu de França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus concerts de suport al moviment anarquista (Le Monde Libertaire, Radio Libertaire, TLP, etc.). En 1992 creà la casa discogràfica La Mémoire et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia), després de patir un càncer intestinal que se li havia declarat l'any anterior, i fou enterrat tres dies després en la més estricta intimitat al cementiri de Mònaco. A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué l'edició d'inèdits i reedició dels discos de son pare en la casa discogràfica que aquest havia creat.

Léo Ferré (1916-1993)

***

Víctor García

- Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina, Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica, Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia, La Protesta, El Rebelde, Reconstruir, Regeneración, Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963), Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas,  La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

***

Andrés Llaneza Rozada

- Andrés Llaneza Rozada: El 24 d'agost de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament com González–, conegut com El Gitano. Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).

Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Redacció de "Le Libertaire"

- Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

***

Virgilio Gozzoli (Nova York, 1950)

- Virgilio Gozzoli: El 24 d'agost de 1964 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Havia nascut el 10 de novembre de 1886 a Pistoia (Toscana, Itàlia). A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne’ su’ rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

Virgilio Gozzoli (1886-1964)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/08] Execució Sacco i Vanzetti - Faure - Sanftleben - Szabó - Lasseur - Gazzei - Cuadrado - Franchini - Medina - Calvo - Gonzaga - Sacco - Vanzetti - González Guerra - Barrabés - Domènech - Fumagalli - Montégudet - Frick - Barrios - García Sanchiz - Cruellas - Kirschey

efemerides | 23 Agost, 2016 13:48

[23/08] Execució Sacco i Vanzetti - Faure - Sanftleben - Szabó - Lasseur - Gazzei - Cuadrado - Franchini - Medina - Calvo - Gonzaga - Sacco - Vanzetti - González Guerra - Barrabés - Domènech - Fumagalli - Montégudet - Frick - Barrios - García Sanchiz - Cruellas - Kirschey

Anarcoefemèrides del 23 d'agost

Esdeveniments

Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti

- Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

Anarcoefemèrides

Naixements

Étienne Faure

- Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Etiève, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant els últims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Etiève (Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Etiève.

***

Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947)

- Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix en un petit poble de Turíngia (Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En els últims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

***

Ervin Szabó

- Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmi és pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmus és szociáldemokrácia (1908), A tőke és a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 12 d'agost de 1912

- Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Lada Peyre (Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Alts forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia)

- Agostino Gazzei: El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Al seu poble treballà en una fàbrica de ciment i a començaments de 1908 s'instal·là a la toscana Piombino, on treballà en la indústria siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo Benincasa, Alessandro Cinci, etc.) prengué part en una subscripció a favor de «L'Alleanza Libertaria» de Roma. En 1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme contra la indústria dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de la repressió desencadenada després de la mor del feixista Giuseppe Salvestrini arran de la incursió a Piombino d'un escamot mussolinià, emigrà a Bèlgica, on conegué sa futura esposa, la valona Émilie Camille Coffré. Anys més tard, ajudà son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de Piombino del 26 de juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona Montigny-le-Tilleul. A finals de la dècada dels vint treballà com a encofrador de la constructora Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara Muto Murzio. Durant els anys trenta continuà participant en activitats antifeixistes, sempre espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat per les autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al règim de Mussolini». A partir d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.

***

Áurea Cuadrado (Barcelona, 1938)

- Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de desembre de 1969 a Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva.

Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

***

Albano Franchini

- Albano Franchini: El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Mario Allegretti», Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada per part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu està dipositat a l'Istituto Storico della Resistenza e della Società Contemporanea in provincia di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Albano Franchini (1901-1984)

***

Manuel Medina González

- Manuel Medina González: El 23 d'agost de 1903 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, poeta, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista, i després falangista, Manuel Medina González, conegut com Manolo Medina i Ariel. Fou fill d'una família obrera. Seguidor del mestre anarquista José Sánchez Rosa, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les lògies maçòniques «España» i «Trabajo» de Sevilla i en 1929 va ser detingut per les seves activitats anarquistes. A Sevilla també exercí de mestre. A començaments dels anys trenta s'establí a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Com a director de Solidaridad Obrera de València en 1932 va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional valencià després d'haver publicat crítiques a Ángel Pestaña i al Comitè Nacional de la CNT. En 1933 dirigí Tierra y Libertad i el gener d'aquest mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén Vizcaíno, a la barriada d'Horta de Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació d'explosius i diversos delictes d'impremta i empresonat. Com a periodista col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad!, Estudios, Iniciales, El Productor, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, etc. Quan esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de Sevilla i col·laborà en el seu periòdic Azul. En 1941 s'instal·là en Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant crítica literària, de cinema, de teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de Còrdova li atorgà el premi «Fiambrera de Plata». És autor d'Anarcogramas (ca. 1931), Sacrilegio. La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos (1974), Coplas al aire de Córdoba (1981), Clamor de la tierra andaluza (1985), Cantares de las ocho hermanas (1989), Memoria estelar de los tres pablos: Picaso, Casals, Neruda (1989), entre d'altres. Manuel Medina González va morir el 24 de gener de 1993 a Còrdova (Andalusia, Espanya) deixant inèdits nombrosos treballs literaris.

Manuel Medina González (1903-1993)

***

Pedro Calvo Calvo

- Pedro Calvo Calvo: El 23 d'agost de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Va créixer en una família confederal, quatre germans seus (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquesta època aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Presols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad i és autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló «Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser apressat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Nicola Sacco

- Nicola Sacco: El 23 d'agost de 1927, a les 0.19 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Bartolomeo Vanzetti, el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. Havia nascut el 22 d'abril de 1891 a Torremaggiore (Foggia, Itàlia). En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica, suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, a les 0.26 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Nicola Sacco, el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Havia nascut l'11 de juny de 1888 a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello). Quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts), suscitant una immensa reprovació. El 19 de juliol de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Amalia González Guerra

- Amalia González Guerra: El 23 d'agost –algunes fonts citen el 15 d'agost– de 1936 és assassinada a El Visor del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Amalia González Guerra –algunes fonts citen el primer llinatge Gonzáles–, coneguda com Merina. Havia nascut en 1894 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona, es guanyava la vida fent de minyona. Son germà Pedro González Guerra (El Petacón) fou un dels màxims responsables de la Federació Local de la CNT de Carmona. Durant els anys trenta, Amalia González organitzà un grup de al·lotes joves que treballaven de criades a les cases benestants del seu poble. El juliol de 1936, després de l'ocupació de Carmona per les tropes franquistes, va ser detinguda i alliberada dies després. El 23 d'agost de 1936 un escamot de falangistes se la va portar del seu domicili i va ser afusellada amb altres persones a la carretera que uneix Carmona i El Viso del Alcor. Fou enterrada en una fossa comuna del cementiri de Mairena del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Amalia González Guerra era la companya d'Antonio El Cantarito i deixà tres infants petits (Rafael, de 10 anys; Carmen, de set i Antonio, de cinc).

***

Juan Manuel Barrabés Asún

- Juan Manuel Barrabés Asún: El 23 d'agost de 1939 mor a Le Vernet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Manuel Barrabés Asún, conegut com Porras. Havia nascut en 1912. Ben igual que son germà Faustino i ses germanes Violeta i Rafaela, milità durant els anys trenta en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir d'Osca i arribar a les poblacions aragoneses d'Híjar i de Callén, on trobà els militants Francisco Ponzán Vidal i Gregorio Villacampa Gracia, integrant-se, amb son germà Faustino, en el grup guerriller «Libertador», el qual l'agost de 1937 entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèrica (SIEP), encarregat d'operacions especials i de sabotatges darrera les línies franquistes. Juan Manuel Barrabés Asún va morir el 23 d'agost de 1939 a resultes d'una infecció pulmonar al camp de concentració de Vernet, situat entre Le Vernet i Sabardu (Llenguadoc, Occitània), i fou enterrat a la tomba número 46 del cementiri d'aquest centre d'internament.

***

Josep Domènech Agulló

- Josep Domènech Agulló: El 23 d'agost de 1939 es afusellat a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Domènech Agulló. Havia nascut cap al 1896. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Josep Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa i dos fills.

***

Elia Fumagalli

- Elia Fumagalli: El 23 d'agost de 1942 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Havia nascut el 24 de desembre de 1860 a Treviglio (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Un article de Montégudet en "La Révolution Prolétarienne"

- Adrienne Montégudet: El 23 d'agost de 1948 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Havia nascut el 12 de juny de 1885 a Cruesa (Llemosí, Occitània) en una família pagesa i va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui edita La Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona, on morirà.

***

Ernst Frick

- Ernst Frick: El 23 d'agost de 1956 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Havia nascut el 21 de setembre de 1881 a Knonau (Zuric, Suïssa). Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/08] Revolta de Torí - «L'Espagne Antifasciste» - «Anarchisme & Non-Violence 2» - Pisacane - Meunier - Bellei - Luque Argenti - Nebra - Arroyo - Cartier-Bresson - Petrenko - Rodríguez Barbosa - Rizal - Ejarque - Tommasini - Monzó - Ruiz Martín - Mystag - Galán

efemerides | 22 Agost, 2016 13:58

[22/08] Revolta de Torí - «L'Espagne Antifasciste» - «Anarchisme & Non-Violence 2» - Pisacane - Meunier - Bellei - Luque Argenti - Nebra - Arroyo - Cartier-Bresson - Petrenko - Rodríguez Barbosa - Rizal - Ejarque - Tommasini - Monzó - Ruiz Martín - Mystag - Galán

Anarcoefemèrides del 22 d'agost

Esdeveniments

Barricada a Torí

- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de «Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vaga és general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o «Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.

***

Capçalera de "L'Espagne Antifasciste"

- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.

***

Capçalera d'"Anarchisme & Non-Violence 2"

- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.

Anarcoefemèrides

Naixements

Carlo Pisacane

- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

La detenció de Meunier i Ricken segons el setmanari barceloní «La Ilustración Ibérica», del 21 d'abril de 1894, que recull la il•lustració del periòdic novaiorquès «The Daily Graphic», del 6 d'abril de 1894

- Théodule Meunier: El 22 d'agost de 1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va instal·lar a París on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Carino Bellei

- Carino Bellei: El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i després sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, però aquell mateix any, buscant feina, emigrà a França. A Marsella (Provença, Occitània) participà en reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a Mòdena. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920 entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels «agitadors bolxevics» més exaltats del període. Processat sota l'acusació d'haver matat dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de proves. El novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament, però la comissió encarregada només li va imposar dos anys d'amonestació. Fins al 1934 va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que, encara que anarquista, portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a Somàlia i entrà a fer feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. En 1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava als magatzems d'Intendència d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué notícies seves i desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la clínica Los Alamos de Madrid (Espanya). Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1894 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Miguel Nebra Lisbona va morir el 24 de gener de 1950 a Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 28 d'abril de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Henri Cartier-Bresson (Nova York, 1935)

- Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix a Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Cartier-Bresson. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin, va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina --durant els sis primers mesos de la Xina Popular--, i per Indonèsia --arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa --l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 --moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost--, a la seva casa de Céreste (Provença, Occitània), i va ser enterrat el 4 d'agost de 2004 a Montjustin.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Estat Major de l'Exèrcit makhnovista (octubre de 1920). Primera fila (d'esquerra a dreta): Martxenko, Karetnik, Vassiliev i Melnik, xofer de Makhno. Segona fila: Kurilenko, Belash, Petrenko, Roma i Schuss

- Piotr Petrenko-Platonov: El 22 d'agost –algunes fonts citen el 26 d'agost– de 1921 cau abatut durant un combat amb l'Exèrcit Roig soviètic a la riba dreta del riu Dnièper (Ucraïna) el guerriller maknovista Piotr Petrenko-Platonov. Havia nascut a Dibrivka (Kotovsk, Odessa, Ucraïna). Durant la Gran Guerra lluità com a tinent en l'Exèrcit rus, participant en 1918 en les guerrilles contra les tropes de l'Imperi austrohongarès. En 1919, arran del II Congrés del Moviment Makhnovista, va ser elegit membre del Consell Revolucionari Militar de Guliaipolé (Zaporíjjia, Ucraïna) i comandant d'un destacament de les tropes insurreccionals per lluitar contra l'Exèrcit ucraïnès de Sýmon Petliüra. En 1920 derrotà una divisió de l'Exèrcit Blanc comandat per Piotr Wrangel. Durant l'estiu de 1921 formà part del grup encarregat d'assegurar la sortida a l'estranger de Nestor Makhno.

***

Diego Rodríguez Barbosa

- Diego Rodríguez Barbosa: El 22 d'agost de 1936 es assassinat per un escamot feixista a Alcantarilla del Águila (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Havia nascut el 5 de novembre de 1885 a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).

***

Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny "ABC" (15 de febrer de 1935)

- Robert Rizal Ballester: El 22 d'agost de 1941 mor al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Havia nascut el 12 d'octubre de 1915 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional –son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol «Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Antonio Ejarque Pina

- Antonio Ejarque Pina: El 22 d'agost de 1950 mor a París (França) el destacat militant anarcosindicalista Antonio Ejarque Pina, conegut com Jarque. Havia nascut el 25 de març de 1905 a Saragossa (Aragó, Espanya). En els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall, ocupà càrrecs orgànics en la Junta del Sindicat de la Metal·lúrgica i en la Federació Local de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica confederal en la Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el representant dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. El desembre de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti Domínguez i Isaac Puente Amestoy, formà part del Comitè Nacional Revolucionari de Saragossa i, en fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de 1934 al penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el periòdic Cultura y Acción. El març de 1936, amb altres companys, es reuní amb polítics i empresaris saragossans per a trobar una solució a la desocupació que imperava a la capital aragonesa. Quan les militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el control de Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i Francisco Garaita Arias partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els arsenals. L'agost aconseguí sortir-ne del cercle facciós i incorporar-se en el Comitè Regional d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la resolució sobre els mitjans tècnics de les col·lectivitats en el Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo Sebastián i Manuel López, en nom del Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte d'Unitat Revolucionària amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va ser nomenat comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz Ramírez i, posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938 col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a Alcanyís. L'octubre de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector del XVI Cos de l'Exèrcit republicà i intentà frenar la campanya comunista que pretenia fer-se amb el control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera i a Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de març de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de reclusió per «adhesió a la rebel·lió». Va ser indultat pel decret del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el 20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional confederal, va ser nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a l'exterior i a començament de 1947 passà a França per exposar l'opinió dels confederals de l'interior partidària de fer costat, encara que amb condicions, el Govern republicà de José Giral Pereira. De bell nou a la Península, continuà amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual ocupà la secretaria de Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la secretaria general confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser detingut. El 29 d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i el 27 de novembre de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de maig de 1948, però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys –entre ells Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan José Caba Pedraza, José Yañez i Francisco García Nieto–, i arribar a França el 18 de maig amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23 de maig. Entre 1949 i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de l'anomenada «tendència col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. Antonio Ejarque Pina va morir el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital de Dieu de París (França) d'una anèmia perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.

Antonio Ejarque Pina (1905-1950)

***

Foto policíaca d'Umberto Tommasini (Trieste, 14 de març de 1941)

- Umberto Tommasini: El 22 d'agost de 1980 mor a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Havia nascut el 9 de març de 1896 a Vivaro (Friül) i sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de «Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista «Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup «Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup «Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títol Il fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

Umberto Tommasini (1896-1980)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[21/08] Roux - Henry - «Cotexo» - Turcinovic - Ugeda - Fiaschi - Saperas - Dieudonné - Llerda - Portales - Cavanhié - Pérez Navarro - Pérez Merino - Valéro

efemerides | 21 Agost, 2016 08:15

[21/08] Roux - Henry - «Cotexo» - Turcinovic - Ugeda - Fiaschi - Saperas - Dieudonné - Llerda - Portales - Cavanhié - Pérez Navarro - Pérez Merino - Valéro

Anarcoefemèrides del 21 d'agost

Naixements

Jacques Roux

- Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França).

Jacques Roux (1752-1794)

***

Fortuné Henry

- Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Sixte-Casse Henry (Fortuné) va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germà Émile serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Cobet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. No en sabem la data de defunció.

Fortuné Henry (1869-?)

***

José María Rodríguez Eiras ("Cotexo")

- José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago de Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per «rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir en 1967 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes.

***

Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en "La Vanguardia" de Barcelona (25-09-1934)

- Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del «Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup «Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i «Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta» --enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)-- i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.

***

Antonia Ugeda Fuentes (ca. 1936)

- Antonia Ugeda Fuentes: El 21 d'agost de 1917 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. En aquests anys s'uní sentimentalment amb Joaquín García. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 24 de novembre de 2006 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).

Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Goliardo Fiaschi als anys 50

- Goliardo Fiaschi: El 21 d'agost de 1930 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i partisà Goliardo Fiaschi, també citat com Gogliardo Fiaschi. El 9 de setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la Resistència de la seva zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15. Les forces aliades acabaven el juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito Mussolini havia estat detingut per ordre del rei i un govern encapçalat pel mariscal Badoglio havia capitulat el 8 de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven a la península, a Salermo. Els antifeixistes de Carrara van confiar Fiaschi la tasca de fer-se amb l'armament abandonat per les tropes italianes que desertaven, una missió d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i que va proporcionar les primeres armes als partisans. Com que encara era molt jove, podia ser usat com a correu o per transportar armes sense despertar sospites. Ràpidament va aprendre a muntar i a usar un variat arsenal, fets que el van portar a integrar-se en la formació llibertària «Gino Lucetti», que estava, juntament amb altres organitzacions, integrada en el CLN, fins al 31 de desembre de 1944. En aquestes dates les reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i la gent estava desesperada i esquelètica; el perill provenia de per tot, dels nazis, dels feixistes i dels bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser confiades una sèrie de missions a Marina de Carrara i a Avença, on l'explosió d'un arsenal el va deixar mig enterrat. A Bonascola, on s'havia creat una unitat partisana sota el comandament d'Alcides i havia començat la distribució d'armes als pagesos, i on també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu participant en les seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un control de carreteres feixista i per fortuna no el van aturar. A últims de desembre de 1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per unir-se a les forces angloamericanes que havien posposat la continuació del seu avanç fins a l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de defensa alemanyes (cadenes de fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de metralladores) en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que creuava Itàlia en diagonal des de Pisa fins al mar Tirrè. Quan el mes de desembre acabava, Fiaschi va començar la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de Pietrasanta. Sa mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant convèncer-lo que quedés amb sa família. A Bergiola es va trobar amb alguns partisans i junts van anar cap a Ancona, on se'ls va unir una columna de civils que també volien creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris menys, probablement la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva destinació. Fiaschi es va presentar al post de comandament, on li van dir que la seva presència no era necessària, i l'enviaren al front d'Abetone, amb la Tercera Brigada Costrignano de la Divisió Mòdena, a l'Emília. Li van encomanar granades i una sten, en el maneig de la qual era destre. Durant l'ofensiva aliada que va concloure l'abril de 1945 amb l'atac al Mont Lancio, on les fortificacions van ser assaltades a plena llum del dia sota el foc enemic, Fiaschi va ser la segona persona que va assolir el cim, després del seu oficial Filippo Papa. Poc temps després, van haver de fer front a un contraatac alemany. Pressionaren sobre Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i finalment Mòdena. L'avanç va ser molt difícil, sobretot perquè les carreteres estaven minades i només pogueren traspassar-les en fila índia, mentre es feia front a l'acarnissada resistència nazi. A Mòdena, la unitat de Fiaschi va desfilar sota una pluja de flors, amb Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard. En aquelles dates, els partisans italians estaven aconseguint grans resultats rera les línies alemanyes. A Carrara, Gènova, Torí, Milà, etc., aquestes brigades guerrilleres obligaren els nazis a rendir-se i quan els aliats arribaren ja tenien la situació sòlidament controlada. La campanya italiana, amb el seu avanç lent, dolorós, sagnant, a través d'àrees muntanyoses, que semblava que no s'acabaven mai, s'acostava al final. Preocupat per sa família i per sos companys que havia deixat a Carrara, Fiaschi va partir cap al seu poble a peu perquè no pogué trobar cap cavall. A prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90 quilòmetres, el va recollir un vehicle nord-americà i el va portar fins a Bagni de Lucca, a uns 25 quilòmetres d'Abetone, on va restar a l'ajuntament descansant uns dies. Després, un oficial nord-americà el va acompanyar fins a Carrara, on va poder reunir-se finalment amb sa família. Ugo Mazzucchelli, el comandant de la formació anarquista «Gino Lucetti», va lliurar Fiaschi una menció del general Harold Alexander, que havia comandat l'entrada a Mòdena, en reconeixement del seu paper en la resistència a Carrara. Després de l'Alliberament, va tornar a treballar a les pedreres de marbre de Carrara, com ho feia des que tenia vuit anys juntament amb son pare i son oncle. En 1956, quan s'encarregava del local del grup anarquista «Pietro Gori», situat al carrer Canal del Riu de Carrara, Fiaschi va conèixer els lluitadors antifranquistes Josep Lluís Facerías i Luis Agustín Vicente, coneguts a Itàlia com Alberto i Mario Mella, respectivament. Es va plantejar unir-se a la lluita a Espanya contra el dictador Francisco Franco i intentar atemptar contra ell. Durant el campament llibertari fet a Villa Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol al 31 d'agost de 1956, Fiaschi va estar a punt d'ofegar-se accidentalment. A finals de 1956 va passar a França en busca de Francesc Sabaté Llopart (el Quico), però aquest ja havia partit a finals de novembre cap a Espanya juntament amb altre grup guerriller. Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc a finals de novembre es va posar malalt com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els companys el portaren a una base als Pirineus perquè es recuperi. El març de 1957 Josep Lluís Facerías i Luis Agustín Vicente arribaren a França des d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi diverses vegades i li va mostrar retalls de la premsa italiana on es deia que la policia el buscava perquè creien que estava involucrat en l'assalt d'una sucursal del Banco di Casale e del Monferrato realitzat a Villanova el 15 de gener de 1957. Facerías li va dir que després de la seva tornada a Itàlia podria aportar nombroses proves que era a França quan l'acció va tenir lloc i que, per tant, era innocent. Però el que Fiaschi volia en aquell moment era unir-se a la lluita contra Franco. Facerías li va suggerir que l'acompanyés en una incursió a Espanya per a la qual s'estava preparant, i Fiaschi va acceptar. El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi i Agustín partiren cap a Espanya i passaren la frontera plovent cap al tard, a les 20.40 hores del 17. El 28 d'agost, Facerías i Fiaschi van arribar a Barcelona i es van refugiar en una cabana al Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi connecta per tramvia i telefèric. Vicente s'havia separat a Sant Joan de les Abadesses (Girona) per arribar a Barcelona tot sol; va ser una mala decisió, ja que el 27 d'agost va ser detingut a Sabadell, a casa d'un amic, abans que els seus amics arribessin al Tibidabo. A les 19.30 hores del 29 d'agost, Facerías baixa a Barcelona després de dir-li al seu amic que havia quedat amb «un company» i que tornaria a mitja nit a tot estirar. Si per alguna raó no tornava, Fiaschi hauria de traslladar-se a una base de la qual li va donar detalls. Fiaschi li va acompanyar durant part del trajecte i quan tornava al refugi va ser detingut per sis policies emboscats a la zona. Facerías va ser assassinat a Barcelona el 30 d'agost a les 10.45 hores, de manera que es creu que l'hora de la cita havia estat ajornada, sense dubte per donar temps a preparar l'emboscada en la qual el van matar. Aquest «company» l'havia venut. Fiaschi i Vicente van ser portats a un Tribunal Militar el 12 d'agost de 1958; al primer li van caure 20 anys i un dia de presó, i al segon 24 anys i quatre mesos. Fiaschi havia complit cinc mesos quan li va arribar la notícia de la mort de son pare, Pietro. Després de complir un total de set anys, 11 mesos i 14 dies, sortí de la presó el 14 d'agost de 1966, però fou lliurat a les autoritats italianes, que havien sol·licitat la seva extradició pel cas del banc Casale. Fiaschi va demanar una revisió de la sentència, que havia tingut lloc sense ser-hi ell present el 12 d'abril de 1960, però li fou denegada. Va ser portat a la presó de San Giorgio di Luca. L'octubre de 1971 el traslladaren a la penitenciaria de Lecce i finalment a Portolongone, on va passar 13 mesos aïllat per les seves contínues protestes i demandes d'excarceració. Durant anys va enviar als seus amics des de les presons espanyoles i italianes precioses postals decorades per ell mateix. Després d'una perllongada campanya per al seu alliberament, va ser indultat i alliberat de càrrecs el 30 de març de 1974. Entre Espanya i Itàlia havia passat per 48 establiments penitenciaris. Fiaschi es va convertir en una figura senyera del moviment anarquista local. Va impulsar una llibreria i el Cercle Cultural Anàrquic --que actualment porta el seu nom-- i va ser un dels promotors de l'ocupació del Teatre Germinal situat, per a desesperació dels poderosos de l'indret, a l'edifici més important de la plaça principal de Carrara. Ocupat per partisans anarquistes quan va ser alliberada Carrara en 1945, es va mantenir com a focus irradiant d'activitat anarquista fins que finalment les autoritats el van desallotjar en 1990. Després de les celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat a organitzar, va anunciar que patia un càncer terminal. Goliardo Fiaschi va morir el 29 de juliol de 2000 a Carrara (Toscana, Itàlia). Centenars d'anarquistes van acudir al seu funeral en aquesta localitat, donant-li el comiat tot agitant banderes roges i negres i cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt a les dels anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar assassinar Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria milanesa en 1969. Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les memòries, que havia començat a escriure anys abans i que encara romanen inèdites.

Goliardo Fiaschi (1930-2000)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Francesca Saperas Miró als anys vint

- Francesca Saperas Miró: El 21 d'agost de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. Havia nascut el 12 de febrer de 1851 a Barcelona (Catalunya). En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889).

Francesca Saperas Miró (1851-1933)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Eugène Dieudonné

- Eugène Dieudonné: El 21 d'agost de 1944 mor a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França, França) l'anarquista individualista, membre de la Banda Bonnot, Eugène Dieudonné, també conegut com Aubertin. Havia nascut l'1 de maig de 1884 a Nancy (Lorena, França). Fuster de professió, va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville, a prop de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924 va ser assignat a Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Sacco i de Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne.

***

Els batallons Llibertat i Guernica desfilant davant el Gran Teatre de Bordeus, després dels combats de la Pointe de Grave

- Juan Antonio Llerda: El 21 d'agost de 1968 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Juan Antonio Llerda. Havia nascut cap al 1908 a Cretes (Matarranya, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures, el juliol de 1936 s'allistà en la columna de milicians que partí de Tarragona cap a Horta i Gandesa, participant en la presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al front d'Aragó. Després va fer de sanitari. Ferit a la batalla de l'Ebre, fou hospitalitzat a Vilafranca del Penedès. Quan els franquistes estaven a punt de ocupar la regió, passà a França i retornà a la Península per Barcelona. Després lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al braç per una bala explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a França i fou internat en diversos camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on, a més de perdre un dit, entrà en contacte amb la resistència. Durant l'alliberament formà part del «Batalló Llibertat», format per maquisards llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló Guernica» basc, participà en els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe de Grave. En el curs d'aquests combats, prengué a l'assalt un búnquer on va fer presoners els alemanys presents i acaparà tot l'armament, que més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària antifranquista que lluità a la Península. En acabar la guerra, fou membre de la comarcal cenetista de Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació Local de Bordeus fins a la seva mort.

***

Reunió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

- Juan Portales Casamar: El 21 d'agost de 1973 mor a Montrouge (Illa de França, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut el 24 de maig de 1922 a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) en una família llibertària –sos germans Acracio, Luis i Suceso foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanya Gómez Casas a Tolosa de Llenguadoc, ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França).

***

Portada d'un llibre de René Cavanhié

- René Cavanhié: El 21 d'agost de 1996 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor i resistent anarquista René Henri Cavanhié, també conegut com R. Cavan. Havia nascut el 25 de març de 1922 a La Sala (Roergue, Occitània). En 1942, durant l'Ocupació, va passar-se a la clandestinitat i va organitzar passades a Espanya amb destinació Londres. Més tard va crear un grup autònom de resistència a Lot. Després d'una curta adhesió en els Moviments Units de la Resistència (MUR), el contacte del qual es va perdre arran d'un atac alemany a Figeac, el seu grup es va adherir a finals de 1942 als Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). En represàlia la seva casa de Leymes va ser cremada per una columna de l'SS. Quan es va parlar de militaritzar els grups, va dimitir de la resistència. Es va adherir a la Federació Anarquista (FA) des de la seva reconstrucció en 1945 i va ser membre de la Comissió d'Autodefensa. Instal·lat a Vicennes, figurava en les llistes de domiciliats a vigilar per la policia. Entre l'11 i el 19 de novembre de 1949, com a secretari de Relacions Internacionals, va participar en el Congrés Internacional de Paris. Fou membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquista (CRIA) i col·laborà en Le Libertaire sota el pseudònim de Cavan. Posteriorment va escriure per Liberté, de Louis Lecoin, i en els anys setanta en Le Réfractaire, de May Picqueray. És autor de Révolution au paradis (1958), Poèmes et chansons anarchistes (1983), entre d'altres; i en 1974 va obtenir un premi literari internacional. Com a estudiós de la filosofia ha publicat Les esprits frappeurs de Vailhauquès (1988).

***

Joaquín Pérez Navarro

- Joaquín Pérez Navarro: El 21 d'agost de 2006 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Pérez Navarro. Havia nascut el 4 d'agost de 1907 a la caseria de Los Calpes de la Pobla d'Arenós (Alt Millars, País Valencià) i fou el major de tres fills d'una família humil pagesa. En 1918 emigrà amb sa mare vídua a Barcelona, on treballà com a peó de paleta abans de fer de cambrer, que esdevindrà la seva professió definitiva. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començà a participar activament en el moviment anarquista. Prengué les armes durant les lluites als carrers de Barcelona de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i després al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. Més tard, treballà a les col·lectivitats de Gelsa i de Pina de Ebro. Amb la militarització de les milícies, rebutjà un càrrec oficial. Com a membre de l'agrupació «Los Amigos de Durruti», lluità a Barcelona contra els estalinistes en els «Fets de Maig» de 1937. Després lluità en l'Exèrcit republicà en la formació que havia estat la Columna de Ferro. El novembre de 1938 va ser detingut per portar una pistola per agents comunistes, encara que afiliats a la CNT, i després de ser torturat a la txeca del carrer Provença de Barcelona, fou tancat a Montjuïc i, sotmès a judici sumari, condemnat a mort, pena que fou ratificada en una revisió posterior del seu cas. Aconseguí evadir-se quan les tropes franquistes s'acostaven a Barcelona i pogué arribar a França. A partir del gener de 1939 passà pels camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. En 1940 passà a fer feina en la construcció del dic de Brest destinat en les companyies de treball. Quan el triomf alemany, fugí al Regne Unit. Instal·lat a Londres i fent feina al Berkeley Hotel del barri londinenc de Mayfair, milità en el grup anarquista espanyol de la capital anglesa i entre 1969 i 1974 encapçalà la Comissió de Relacions de la CNT al Regne Unit i col·laborà en l'edició de diversos butlletins anarquistes editats a Londres al final del franquisme. Després va treballar al George & Dragon de South Kensington i, fins a la jubilació, al Wheeler's Restaurant. Entre 1999 i 2002 col·laborà en Cenit. Fou autor de Relato poético (1995), SIM (Servicio de Investigación Militar) (1998, amb Francisco Piqueras) i Yo luché por la revolución social del pueblo español y por todos los pueblos del mundo. Memorias y documentos de un anarquista exiliado en Gran Bretaña (1999). Donà la seva biblioteca i arxiu a l'anarquista Kate Sharpley Library de Londres. Joaquín Pérez Navarro, l'últim supervivent de «Los Amigos de Durruti» va morir el 21 d'agost de 2006 a Londres (Anglaterra) i fou incinerat el 30 agost amortallat amb la bandera roja i negra.

***

Jacinto Pérez Merino

- Jacinto Pérez Merino: El 21 d'agost de 2007 mor a Tenerife (Illes Canàries) el militant anarquista i anarcosindicalista Jacinto Pérez Merino, conegut com El Pinilla. Havia nascut el 21 de setembre de 1915 a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) en una família àcrata: son pare, Roque, fou acomiadat en una vaga i, nomenat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït per declarar-se anarquista; son germà major, Tomás, fou un dels fundadors del Sindicat Unitari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Errenteria en 1931; Eduardo, altre germà major, fou un actiu propagandista i home d'acció; i sa germana Teófila fou una de les companyes que confeccionà la bandera confederal que presidia el local confiscat al Cercle Carlista durant la guerra. Jacinto va començar a treballar quan tenia 13 anys com a aprenent de torner ajustador al taller mecànic de José León Olascoaga. A partir de 1931 milità en el Sindicat del Metall de la CNT i fou elegit delegat laboral. Entre 1933 i 1934 era l'encarregat de cobrar les quotes sindicals. Fou el primer secretari de les Joventuts Llibertàries d'Errenteria. El seu domicili era lloc de refugi i de pas de companys fugats. Va participar en el Congrés de Saragossa de 1936 com a observador. El juliol de 1936 va marxar a Sant Sebastià a lluitar contra els feixistes, combatent al front de Casino, a Gros, a Larramendi i a Trincherpe. El 27 de juliol de 1936 va caure ferit al campanar de l'església d'Errenteria, quedant esguerrat d'un braç. Va continuar la seva lluita a la reraguarda, encara que figurava en les nòmines del batalló «Sacco i Vanzetti». Fou secretari del Sindicat Unitari d'Errenteria. El maig de 1937 son germà Eduardo, que lluitava al batalló Bakunin, morí al front alabès. Abans de caure Bilbao, va participar, per les Joventuts Llibertàries, en una reunió del Front Popular on la CNT va rebutjar el tardà oferiment d'incorporar-se en el Govern basc. Fou evacuat i va treballar en Serveis Auxiliars. En febrer de 1939 es va exiliar a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs. Amb son germà Tomás va col·laborar amb la Creu Roja Internacional i amb la Resistència, ajudant les persones que fugien del franquisme. Aconseguí lliurar-se de ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen. Després de l'Alliberament, va representar les Joventuts Llibertàries en la Junta Espanyola d'Alliberament de Baiona, ciutat on s'havia instal·lat. En 1948 va emigrar a Caracas (Veneçuela) i fou vocal a la republicana Casa d'Espanya des del 1951. El 14 d'abril de 1961 fou condecorat amb l'«Ordre de la Lleialtat a la República Espanyola», juntament amb sons germans Jesús i Valeriano. Després de la mort de Franco va tornar al País Basc i formà part del Grup Basc Confederal, encarregant-se de la recaptació de fons a favor del Moviment Llibertari. Quan es va produir l'excisió cenetista, va abandonar les tasques orgàniques. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic CNT i en la revista d'història local Oarso amb articles sobre la presència llibertària a Errenteria.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 68 69 70 71 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS