Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

Esdeveniments

Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna

- Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquista Boletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies --escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.--, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga,  Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les «Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

***

Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

Naixements

Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

Cesare Agostinelli (1854-1933)

***

Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)

- Auguste Paul Pontet: El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts policíaques citen erròniament l'1 de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel o Poutet. Sos pares es deien Auguste Joseph Pontent i Clémence Magdeleine Genoyer. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Johannes Holzmann (Senna Hoy)

- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara  Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

Senna Hoy (1882-1914)

***

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

***

Domènec Masachs Torrente

- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

***

Gino Coletti

- Gino Coletti: El 30 d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos pares es deien Dante Coletti i Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta època la Prefectura de Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) informà a la de Bolonya que en 1909 havia participat, en nom del «Partit Anarquista», en la protesta celebrada a Adria contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es guanyà la vida tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el moviment llibertari i desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina l'obligà a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) conegué l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense èxit marxar com a voluntari a Albània i l'any següent a Grècia seguint Amilcare Cipriani en ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912 publicà el seu article antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el periòdic L'Agitatore, on defensava les seves idees garibaldines i anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i s'instal·là a Bucarest (Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una cerveseria. Durant la tardor de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà com a voluntari en la VIII Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini delle Argonne») i partí cap al front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta època envià col·laboracions i correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale. Posteriorment, en el fullet titulat Peppino Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915), declarà la seva ruptura amb l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de març de 1915, quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i dos mesos més tard va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria estacionat a Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb els «Arditi» i aconseguí el grau de sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser nomenat secretari general polític de la Secció de Milà, organització caracteritzada pel seu estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació amb el feixisme va ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però desconfiant d'ell. El 27 d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes i municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment el 27 de novembre de 1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu càrrec de secretari general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de setembre de 1924 el seu domicili va ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la Federació Nacional de Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa sindicalista d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer topar amb el feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es dissolgué s'apartà de l'escena política. El novembre de 1929 deixà Milà i s'establí a Sanremo, on trobà feina de segon violí al Casino Municipal. Visqué la resta de la seva vida completament apartat de la política, però la policia feixista el continuà vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article «Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de la llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).

Gino Coletti (1893-1976)

***

Félix Guyard (1947)

- Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919 es casà amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per «insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments «Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat «abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a «Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquesta època era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als «camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels «Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres «benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a «deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

Félix Guyard (1901-1980)

***

Georges Navel

- Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945, és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.

Georges Navel (1904-1993)

***

Necrològica de Josep Redó Miralles apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Josep Redó Miralles: El 30 d'octubre de 1907 neix al Grau (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Redó Miralles. Sos pares es deien Baptista REdó i Maria Miralles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana des de molt jove, lluità com a milicià durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'afilià a la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT, de la qual va ser nomenat en 1949 secretari de Coordinació. Sa companya fou Victoria Pilar Pérez Sinovas. Josep Redó Miralles va morir el 7 d'agost de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània).

***

Voluntaris al front (1936). D'esquerra a dreta: Josep Ester, Emili Vilardaga, ? i Ramon Sant Mas

- Ramon Sant Mas: El 30 d'octubre de 1910 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Sant Mas, conegut com El Ros. Treballador de la construcció, en 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, amb gairebé 16 anys, s'afilià, sota la influència del company Juan Bonilla, a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de Berga. Intervingué activament en les vagues que es desencadenaren a finals dels anys vint al Llobregat, juntament amb sos amics i companys de lluita Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) i Maria Tarrés Tarrés (La Cayetana). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, participà en la reorganització de la CNT local. L'abril de 1931 signà un comunicat en què s'anunciava a l'Ajuntament que es faria una manifestació al passeig de la Indústria amb motiu del Primer de Maig. El novembre 1932 formà part de la comissió reorganitzadora del sindicat, després que aquest hagués estat clausurat arran dels fets revolucionaris de gener. Formà part de les Milícies Antifeixistes de Berga i fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries, amb Josep Ester Borràs (Minga), Josep Bach Fornells i Josep Casafont Camps, entre d'altres. Encara que de tendència tolstoiana i oposat a la violència, després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la de Columna «Terra i Llibertat» des del novembre d'aquell any i durant tota la guerra va estar adscrit als serveis de sanitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb Ramonet Xic, s'enrolà en les companyies de treballadors estrangers, de les quals ambdós fugiren en dues ocasions. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb Ramonet Xic en una masia de Gouzy, a Lo Mas d'Asilh (Llenguadoc, Occitània), on treballà de llenyataire i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva defunció en 1973. El novembre de 2015 el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs demanà a l'Ajuntament de Berga la substitució del nom del carrer de Sant Antoni de la localitat pel seu.

Ramon Sant Mas (1910-1973)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el «Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera com a òrgan del Cercle Sindicalista «Lluita de Classe».

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (ca. 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 29 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a Menton (País Mentonasc, Occitània).

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de 1944 a l'hospital d'Épinal (Lorena, França).

Defuncions

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Apressat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

Odilo Masid Masid

- Odilo Masid Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia nascut en 1905 a Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia). Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930 residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor, adherida a la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després del fracàs de la resistència a Ourense, passà a la Corunya (La Corunya, Galícia). El desembre de 1936 participà en la fugida en la motora La Libertaria i el gener de 1937 s'establí a Gijón (Astúries, Espanya). Combaté com a comissari polític de la III Companyia del «Batalló Galícia» i el febrer d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries, Espanya). A Astúries formà part de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà retornar a Galícia formant part del grup encapçalat per José Monrero Torres (Comandante Moreno). Apressat pels feixistes, Odilo Masid Masid va ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i març de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels afusellats A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Manuel Ramos Escariz

- Manuel Ramos Escariz: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28 de març de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

***

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Havia nascut el 7 d'octubre de 1910 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Vigo (Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Apressat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació».

***

Necrològica de Miguel Sesé García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de desembre de 1968

- Miguel Sesé García: El 29 d'octubre de 1968 mor a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista, pacifista i esperantista Miguel Sesé García. Havia nascut cap el 1895 a Quesada (Jaén, Andalusia, Espanya). Emigrà molt jove a Catalunya, on milità en el Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, tant en el seu sindicat com en la Federació Local de Girona de la CNT. En 1921 col·laborà en Cultura Obrera. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat de Girona (Gironès, Catalunya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid (Espanya). Entre 1931 i 1932 col·laborà des de Quesada i Girona amb Solidaridad Obrera. L'agost de 1932 presidí un míting ferroviari a Girona i aquest any presidí la Subsecció Ferroviària de Girona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. Aquest mateix any, des de Girona, denuncià que la CNT de Quesada dominava l'Ajuntament des de feia mesos. Entre octubre de 1937 i gener de 1939 fou regidor de Girona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Residí amb sa companya i filla a La Plaine Saint-Denis i milità en la FNIF de la CNT en l'exili. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), amb Jacint Borrás Bousquet, Joan Manent Pesas, Josep Roig Lladó i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»).

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 29 d'octubre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de setembre de 1885 a Ledenon (Llenguadoc, Occitània). Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 29 d'octubre de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Havia nascut el 24 de desembre de 1904 a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya). Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc.

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Foto policíaca d'Idilio de León

- Idilio de León: El 29 d'octubre de 1974 cau abatut a Montevideo (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Havia nascut el 7 de febrer de 1944 al departament de Tacuarembó (Uruguai). Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu «La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de CaneNero

- Surt CaneNero: El 28 d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic CaneNero. Setimanale anarchico (Ca Negre. Setmanal anarquista). Representant de les tendències anarquistes extremes, fou perseguit per la magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la qual cosa hagué d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo Passamani, Mario Spesso, Antonio Budini, Spyros Dapergolas, etc. En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de 1997, més un número especial sobre repressió, que sortí el desembre de 1995, referent a l'«Afer Serravalle».

Naixements

Florentin Chantemesse

- Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Florentin Chantemesse. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat, «Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de «revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

- Luisa Capetillo: El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La seva única filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo, Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou «escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la «Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per «anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916 –40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 28 d'octubre de 1893 neix a Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de març de 1985

- Emili Geli Clotes: El 28 d'octubre de 1899 neix a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Sos pares es deien Josep Geli i Joana Clotes. Entrà a formar part del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser obligat a fer feina per al Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de Lorient. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en la qual ocupà càrrecs directius. Sa companya fou Mercè Teixidor. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Emili Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 28 de gener– de 1985 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Émilienne Morin (1935)

- Émilienne Morin: El 28 d'octubre de 1901 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Filla d'Étienne Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. En 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Cascari (Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquesta època, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França. Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a Quimper (Cornualla, Bretanya), lloc on s'havia retirat.

Émilienne Morin (1901-1991)

***

- Francisco Sala Tolo: El 28 d'octubre de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes fonts citen Bonanza (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Havia nascut el. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude (Llenguadoc, Occitània), abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. Quan la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la Xarxa «Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula 63.127, que sortí el 6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) cap al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies després. Restà al camp de concentració fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà i la tardor de 1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a Perpinyà, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la FEDIP. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. A començament dels anys seixanta fou secretari departamental de la FEDIP. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Francisco Sala Tolo (1903-1975)

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància --va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948--, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988.

***

Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Josefa Montero Girón: El 28 d'octubre de 1905 neix a Capella (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita Montero. Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili, fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a París (França). Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969 a l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine (País del Loira, França).

***

Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'octubre de 1911 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Antoni Trabal Bisbal

- Antoni Trabal Bisbal: El 28 d'octubre de 1920 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista i lluitador pels drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Fou fill de Jesús Trabal,  obrer tèxtil i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --organització a la qual representà en el comitè d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert-- que durant la guerra, entre maig de 1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a més de membre del Comitè d'Indústria Tèxtil local. Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es posà a fer feina en una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan esclatà la revolució, intervingué en tasques culturals i en funcions administratives en les Joventuts Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en l'Exèrcit republicà. En 1938 va ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una trepanació al parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts. Després d'aquesta contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els serveis administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una empresa d'aviació a Banhèras de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al camp de concentració d'Argelers, del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se il·legalment a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i agost de 1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT clandestina. Després de l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la Federació Local de Tolosa de la tendència possibilista del Subcomitè Nacional. En 1946 un Ple de Tolosa el nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947 s'instal·là a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la representà en el Fons Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a Bordeus. Restà a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979 n'ocupà la secretaria de Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions del Comitè Regional de Catalunya de la CNT col·laboracionista i com a tal representà aquesta tendència en «La Treva Catalana» i en plens i congressos. Mancat de recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956 entrà com a funcionari fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida laboral, es lliurà a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres companys aconseguí la total equiparació de drets amb els mutilats i vídues de l'Exèrcit franquista. En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva missió. En 2002 participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al sector que esdevindrà en la Confederació General del Treball (CGT), des de Noisiel. Trobem articles seus en Catalunya, CNT, Despertar, España Libre, Libre pensamiento, Polémica, Rojo y Negro, etc. És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados e Inválidos de la Guerra de España (1936-1939) (1986). Antoni Trabal Bisbal va morir el 3 d'octubre de 2006 a França.

Antoni Trabal Bisbal (1920-2006)

***

Riccardo Mannerini

- Riccardo Mannerini: El 28 d'octubre de 1927 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el poeta i llibretista anarquista Riccardo Mannerini. Últim fill d'una família benestant napolitana, son pare era militar de carrera i sa mare violinista. Va créixer i viure al barri genovès de la Foce. En 1943 restà orfe de pare i l'any següent va ser reclutat per l'exèrcit nazi i obligat a treballar com a operari en una fàbrica d'armament per a l'organització «Todt». A la fàbrica conegué un treballador anarquista que l'introduí en el pensament llibertari i ambdós, de comú acord, començaren a boicotejar les peces que fabricaven. Durant la postguerra es matriculà en la facultat de medicina, però hagué d'abandonar els estudis per raons econòmiques, encara que sempre va freqüentar els ambients mèdic i universitari on féu molts d'amics. Va fer feinetes diverses, vivint una vida caòtica i desenfrenada, obligat a vegades a viure a la barca d'un amic pescador. Malgrat els problemes econòmics aconseguí diplomar-se en l'Intitut Nàutic i s'embarcà com a suboficial de la Marina Mercant, encarregant-se del manteniment dels frigorífics. Recorregué el món (EUA, Canadà, Amèrica Central, etc.) i durant els temps morts escrigué un diari de navegació i poemes. Després d'un atemptat contra el consolat espanyol se li va negar l'entrada als EUA. Després navegà per a una companyia bananera i recorregué l'Àfrica Oriental. En aquesta època començà a enviar poemes a diferents publicacions. En 1961, durant un viatge per l'Atlàntic, el vapor cremant de la fuita d'una caldera a la sala de màquines del vaixell li cremà els ulls i la seva vista quedà irreversiblement danyada. Gairebé cec, dedicà el seu temps a iniciatives de caire social: suport als pescadors de la Foce perquè no perdin el port i la platja, reivindicació d'helicòpters per als bombers, creació d'un premi literari, fundació de la societat «Misci e Liberi» (Pobre i Lliure) per patrocinar actes esportius, etc. Amic íntim del cantautor anarquista Fabrizio De André, col·laborà amb ell en el seu segon àlbum d'estudi Tutti morimmo a stento. En 1968 el grup de rock progressiu New Trolls tragué el seu primer àlbum, Senza orario senza bandiera, amb textos seus i de Fabrizio De André. També col·laborà amb el cantautor Luigi Tenco. En 1970, arran de l'assassinat del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli, va escriure el tema Ballata per un ferroviere, cançó que va ser prohibida en la ràdio i en la televisió. Malalt d'una forta depressió que li acompanyà tota sa vida --a mitjans dels anys seixanta passà una temporada al manicomi Genova Quarto--, Riccardo Mannerini es va suïcidar el 26 de març de 1980 a Gènova (Ligúria, Itàlia), al gimnàs propietat de la seva companya, l'escriptora i poetessa Rita Serando, on treballava com a fisioterapeuta. La seva obra va ser divulgada primer per sa companya i després per son fill, Ugo Mannerini. En 2004 va ser editat el seu llibre Un poeta cieco di rabbia, a cura de Sandra Verda i Mauro Macario, i en 2007 Antonella Ruggiero enregistrà el disc Genova la Superba, sobre textos seus. En 2009 es va publicar la seva poesia, Il sogno e l'avventura. Poesie (1955-1980), a càrrec de Francesco Di Nicola, Maria Teresa Caprile, Mauro Macario i Ugo Mannerini. El 17 de maig de 2011 es va publicar l'àlbum Gli occhi del mondo, de Vittorio De Scalzi i Marco Ongaro, sobre textos inèdits de Mannerini.

Defuncions

Kate Austin

- Kate Austin: El 28 d'octubre de 1902 mor a Kingman (Kansas, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Havia nascut el 25 de juliol de 1864 a La Salle (Illinois, EUA). Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux --també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- mor a Londres (Anglaterra) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Havia nascut el 19 de juny de 1855 a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània). Era fill del comerciant francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero; lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres.

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Explotado

- Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de «delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per «desobediència a les autoritats» i «excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números.

***

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.

Naixements

Foto policíaca de Gabriel Billon (ca. 1894)

- Gabriel Billon: El 27 d'octubre de 1872 neix a Bouligne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon i Fanny Lejeune. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar «Visca l'anarquia!» i portar «papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França).  Implicat en el «Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a  Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918

- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Era fill d'un empleat dels ferrocarrils. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff

- Germain Delatousche: El 27 d'octubre de 1898 neix a Châtillon-en-Dunois (Centre, França) el pintor i xilògraf anarquista Germain Eugène Delatousche. Fill d'un jardiner, quan tenia set anys començà a dibuixar arran d'un accident a la cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li deixarà una cama rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola primària, son pare volia que fes de sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant que acabà com a aprenent al taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys, s'inicià en l'ofici de pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de tancar i es va veure obligat a realitzat tasques d'allò més diverses. D'antuvi pintor de la construcció des del setembre de 1915, després venedor a les «Nouvelles Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems «À la Ville des Ternes» de París on havia arribat cap al 1917, còmic excèntric, pintor de postals, decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i empleat de correus ambulant a l'estació de Lió, pintor d'automòbils, descarregador de vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de Les Halles, peó de paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc. Malgrat tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura. Membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la guerra, amb alguns companys, assistí, al cafè-concert «Excelsior», a prop de la plaça d'Itàlia, a un concert del cantautor Montéhus i acabà a comissaria per reclamar insistentment i vanament que cantés les seves cançons antimilitaristes. El maig de 1919 organitzà al cafè «La Comète» del carrer de Vaugirard la primera exposició col·lectiva feta després de la Gran Guerra titulada «Resurrecció del Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer cop al «Saló dels Joves» i en 1920 envià les seves primeres obres al «Saló dels Independents». A partir de maig de 1921 començà a participar en les activitats del cabaret de Montmartre «La Vache Enragée», amb Jules Depaquit, Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant exposicions i creant el grup «Les Compagnons», animador el periòdic La Vache Enragée (1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al 1927 a «La Vache Enragée», a «L'Olympia», al «Moulin de la Chanson», al «Café du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es quedà sense treball i portà una vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador vidrier a diferents tallers. En 1924 entrà en el comitè director del grup «Partisans» (Ferjac, H. Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que publicà una revista del mateix nom i participà en el «Saló de Tardor». En aquesta època, sembla que per influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff, començà a practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses exposicions en solitari i organitzà mostres col·lectives d'artistes. En 1927 fou elegit soci del «Saló de Tardor» i obtingué el «Gran Premi d'ajuda als artistes», de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. Durant la guerra d'Espanya, amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.), organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una exposició d'obres d'art a benefici dels orfes de la colònia llibertària organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941 amagà dos presoners evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París. Després de la guerra continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa llibertària (Le Libertaire, Défense de l'Homme, L'Homme et la Vie, Maintenant, Le Musée du soir, etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel, s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Kervegon (Bretanya), en una gran casa que rehabilità, es casà amb sa companya Camille, que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers. Germain Delatousche va morir el 31 d'octubre de 1966 a Kervegon (Bretanya).

***

Antonio Zapata Córdoba (Montadin, 1996)

- Antonio Zapata Córdoba: El 27 d'octubre de 1908 neix a San Javier (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Fill d'una família jornalera, entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT, El Frente, etc. Antonio Zapata Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

***

Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]

- Juan Escoriza Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix a Olula de Castro (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza Martínez. Amb sa família emigrà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop feixista, participà en la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i després s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers i després passà a fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la Loira (Llemosí, Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb José Berruezo Silvente, José Germán González i Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més importants de la CNT en l'exili. Participà, sota el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el «Batalló Didier» del pantà de l'Aigle de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de l'Armée (ORA, Organització de Resistència de l'Exèrcit), participà en nombroses operacions, especialment en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, en la recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses missions clandestines. Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la construcció de pantans i en la penetració de túnels a Marinhana (Provença, Occitània) i en 1969 es retirà minat per la silicosi. Juan Escoriza Martínez va morir el 14 de desembre de 1980 a Ais de Provença (Provença, Occitània).

Juan Escoriza Martínez (1917-1969)

***

Jaime Pozas de Villena

- Jaime Pozas de Villena: El 27 d'octubre de 1941 –algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre de 1943– neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaime Pozas de Villena. Sos pares es deien Gabriel Pozas i María Teresa de Villena. Era nebot net del general Sebastián Pozas Perea, però fill d'un destacat falangista. En 1962 entra en la Universitat Complutense de Madrid per a estudiar química i en 1965 va ser expedientat per aquesta universitat («expulsió perpètua dels centres compresos en aquest Districte Universitari i inhabilitació durant tres anys per a cursar estudis a tots els centres docents») i el seu expedient d'expulsió signat pel dictador Francisco Franco mateix. Mai no pogué acabar la carrera. Fou membre del grup estudiantil «Los Ácratas», el quan, durant el curs 1967-1969, realitzà diverses accions a la Universitat de Madrid, censurades i difamades per l'aparell comunista universitari –ell va ser acusat de ser un provocador i un confident de la policia–; detinguts els seus integrants, van ser jutjats el juny de 1969 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per diversos càrrecs (desordres públics, associació il·lícita, incendis, tinença il·lícita d'armes, ultratges a la bandera, propaganda il·legal) i ell condemnat a tres anys de presó. Purgà la pena a la presó de Sòria (Castella, Espanya), on conegué destacats anarquistes (Luis Andrés Edo, Cipriano Damiano González, Miguel García García, Juan Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez, etc.). En 1974 va ser alliberat després de passar cinc anys a la presó, però després de quatre mesos de llibertat, arran d'una conxorxa, va ser acusat de tràfic de drogues, fet pel qual va ser empresonat preventivament 15 mesos abans de ser absolt. Un cop lliure decidí exiliar-se a Londres (Anglaterra) i posteriorment retornà clandestinament. En 1976 milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va ser nomenat membre del Comitè Nacional confederal, però no acceptà i restà com secretari general del Comitè Regional del Centre de la CNT. En 1977 publicà, amb un pròleg d'Heleno Saña Alcón, el fullet La autenticidad como lucha. Membre de la Secretaria Jurídica Pro-Presos, intervingué en les protestes contra l'assassinat d'Agustín Rueda Sierra i poc després, davant l'amenaça de ser novament detingut i processat, tornà a Londres. Durant un temps també treballà a Toronto (Ontàrio, Canadà), Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Suècia, on milità en l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Més tard, en una època de baixa militància, s'establí a Alcañizo (Toledo, Castella, Espanya). En 1991 s'afilià en el Sindicat d'Oficis Diversos de Madrid de la CNT i va ser proposat, sense èxit, per Ana Sigüenza Carbonel per a ocupar la secretaria general de la CNT. En aquest mateix any s'encarregà de la tresoreria de la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL), de la qual va ser destituït a l'any següent després d'haver estat desfederat el seu sindicat. Mantingué la militància, juntament amb J. Manuel Salguero, Juan José Alcalde i altres, en el seu sindicat desfederat durant uns anys fins a la seva autodissolució. En 2003 formava part, amb Octavio Alberola Suriñach, Juan Salcedo Martín, Joan Busquets Verges i altres, del «Grup per la Revisió del Procés Delgado-Granado». En aquests anys lluità per a l'entesa del moviment anarcosindicalista (CNT, CGT i Solidaridad Obrera). Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions periòdiques, com ara Castilla Libre, CNT, Le Combat Syndicaliste, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. Jaime Pozas de Villena va morir el 14 de febrer de 2017 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya), víctima d'una cardiopatia que arrossegava des de feia anys, i donà el cos a la ciència per a ser després incinerat.

Jaime Pozas de Villena (1943-2017)

Defuncions

José Carro Pena

- José Carro Pena: El 27 d'octubre de 1936 és assassinat a Mabegondo (Abegondo, la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Carro Pena, conegut com O Cagamaterias, malnom que heretà de son pare. Havia nascut cap el 1906 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Serafín Carro i Ramona Pena. Treballava de jornaler i en l'extracció d'arena i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos (la Corunya, Galícia), de la qual fou nomenat vocal en 1933. Tenia dues llanxes que es dedicaven a l'extracció d'arena de la ria i secundà un boicot del Sindicat de Professions Diverses, adscrit a la CNT, contra els germans Babío, magatzemistes i comerciants, a més de cacics del poble, negant-les la distribució de sorra. El 24 de novembre de 1933, quan exigí el pagament d'una comanda d'arena, rebé dos trets en una cama disparats per Emiliano Babío, tot emparat per la Guàrdia Civil. Aquest fet va ser denunciat pel ferroviari anarcosindicalista Miguel Navarro en les pàgines del CNT de Madrid. Després del cop feixista de juliol de 1936, d'antuvi aconseguí salvar la vida, però el 27 d'octubre de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil i de paisans van anar a buscar-lo a casa seva. Aconseguí fugir, però perseguit a trets caigué ferit al ventre a prop de l'Hospital de San Antón de Betanzos. Amb l'excusa de portar-lo a l'hospital de Santiago, el ficaren en un cotxe i el dugueren fins a la cruïlla entre Mabegondo i Meangos, on fou rematat i el seu cadàver llançat a la cuneta. El cos va ser reconegut per un veí de Betanzos que es dirigia a una fèria i avisà sa família. Fou enterrat a Mabegondo per uns familiars. Deixà esposa, Manuela Gómez Amor, embarassada, i quatre infants. Tots els testimonis apunten que José Carro Pena fou «passejat» per les seves disputes amb els cacics Babío.

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

- Federico Comps: El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Havia nascut el 25 d'agost de 1915 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser detingut pels rebels feixistes i afusellat per un escamot falangista l'endemà, el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.

***

José Jarne Peiré

- José Jarne Peiré: El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el periodista republicà i anarquista José Jarne Peiré. Havia nascut el 23 d'agost de 1887 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Era fill d'una família acomodada amb propietats en terres i vaques. Sos pares es deien Conrado Jarne i Juana Peiré. Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare s'instal·là a Bolea (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on aprengué les primeres lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir estudis, on entrà en contacte amb joves republicans i revolucionaris. Col·laborà en els seus anys d'estudiant en Talión (1914-1915). Regentà un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del periòdic La Tierra, on signà els articles sota el pseudònim Uno del agro. Fou membre de l'Associació de Periodistes i de la societat «Turismo del Alto Aragón», amb la qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es casà amb Crescencia Gil Vinaguro, de família acomodada, amb qui tingué tres infants (Conrado, Ramón i Aurora). El desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic Ramón Acín Aquilué i altres, el manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat llibertària «Nueva Bohemia». En 1927 assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es dirigí al Ministeri d'Agricultura sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu del blat. En aquesta època col·laborà en el diari republicà El Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit Republicà a Osca, adherit a l'Aliança Republicana. Després del fracàs de l'aixecament de Jaca del 12 de desembre de 1930, en el qual participà amb Ramón Acín Aquilué, fugí amb aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després cap a París (França) via Lisboa (Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà amb Ramón Acín Aquilué a la Península. L'agost de 1931 promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de la Llibertat d'Osca prengués el nom de «Miguel Servet». El seu negoci de grans no hi anava massa bé i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica a Osca. En aquesta època dirigí un periòdic de temàtica agrícola i col·laborà en El Radical. Durant els anys republicans participà activament en la política i les institucions d'Osca. El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de Beneficència d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit Republicà Autònom (PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè Provincial d'Osca, que el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà d'Esquerres Alto Aragoneses.  El 15 de març de 1933 la seva casa patí un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes havien fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de febrer de 1934, durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels Serveis Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat col·laborà en La Voz de Aragón i dirigí Resurgir, i entrà en l'Associació de Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de Torrero. Acusat per l'exèrcit franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les Joventuts Llibertàries, de promoure vagues, de ser enemic de la força pública i de pertànyer a l'Ordre maçònica «Triángulo Joaquín Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José Jarne Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les tàpies del cementiri de Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya, Florencia Gil Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora).

José Jarne Peiré (1887-1936)

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 27 d'octubre de 1960 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la «Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià «Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París.  Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquesta època treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Última foto de Miquelina Sardinha

- Miquelina Sardinha: El 27 d'octubre de 1966 mor a Lisboa (Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Havia nascut l'11 de novembre de 1902 a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal). Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Homenatge a Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se celebra al saló d'actes de Caja España de Palència (Castella, Espanya), sota el títol «La presencia de Eduardo de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor anarcosindicalista Eduardo de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de Palència i la llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones «Palencia: Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les intervencions de Manuel Blanco Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort per la dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo García Colmenares, compromès amb les taques de recuperació de la Memòria Històrica i representant d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de José María González Corrales, alcalde socialista de Villada (Palència, Castella, Espanya), població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes, vídua d'Eduardo de Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un centenar de persones, s'analitzaren sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor: els seus llibres testimonials i la seva obra periodística, des dels seus grans reportatges durant la II República espanyola i la guerra civil  –fou testimoni de combats (Madrid, Terol, Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment (Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als seus articles que durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels vuitanta publicà en diferents diaris i revistes (Diario 16, Tiempo de Historia, Triunfo, etc.), tot això sense oblidar el seu compromís polític i el seu costat humà.

Naixements

Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij,  el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

Biófilo Panclasta (1879-1942)

***

Necrològica d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic tolosà Espoir del 30 d'abril de 1972

- Adolphe Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en francès Adolphe Cavallina. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va ser inscrit per les autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres (Anglaterra), on conegué Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand Hotel. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs forçats i, en complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a lluitar com a voluntari en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a Niça (País Niçard, Occitània), destacant en la difusió de la premsa llibertària. Adolphe Cavallina va morir el 26 de març de 1972 a al Centre Geriàtric Beauséjor d'Ieras (Provença, Occitània) a conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i fou incinerat a Marsella (Provença, Occitània).

***

Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

- Justin Olive: El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962, d'una brusca i ràpida malaltia, a l'hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1954

- Evariste Boclet: El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'obrer metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista Evariste Delfin François Boclet, conegut com Lazien. Sos pares es deien Eugène Boclet i Élise Dhuile. Destacat militant anarquista de la regió metal·lúrgica de Le Vimeu (Picardia, França) durant el període d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. Durant els anys trenta fou un dels animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia, França) a un mes de presó per «complicitat d'avortament». En aquesta època figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la policia sota la qualificació de «molt violent i perillós». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el responsable de l'edició del nord-est del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista en llengua Francesa (FAF). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a la regió parisenca i milità en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar establerta per la policia. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció Sindical de la CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de França, França). Evariste Boclet va morir el desembre de 1953.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix a París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Era fill de l'escultor Gaston Sauvage. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. Casat amb la periodista i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 a Puegmeinada (Provença, Occitània).

***

Louis Briselance

- Louis Briselance: El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya) l'anarquista Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis Briselance, sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una casa que s'havia construït amb les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a París (França) amb Berthe Hetzel. Es guanyà la vida, primer, com a firaire i, després, com a comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el setmanal d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta, freqüentà l'anarquista il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a la regió nombroses reunions i, poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb Sébastien Faure a Châteauroux (Centre, França). Durant el conflicte bèl·lic estigué en contacte permanent amb Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal d'Issoudun. Després de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949 organitzà a Châteauroux conferències anarquistes seguides de discussions, en les quals prengueren part destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou militant del Moviment Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques Duboin, i defensor de les tesis de l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual era membre, sempre denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb Guy Denizeau, va comprar, amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de qui es considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i ajudà regularment fins el seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va comprar un furgó-basar per anar a les fires i després es va fer sedentari i regentà el magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis Briselance va morir el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Josep Ester i Borràs

- Josep Ester i Borràs: El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs, Minga. Nascut en una casa benestant, va estudiar a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzá n, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --en ser interceptada una carta--, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella --una nena aleshores-- es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval --s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthaussen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja que és el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mathausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i amb èxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 --durant el procés de reconstrucció de la CNT-- va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Els últims anys de la seva vida els passà al Gard (St. Christol). Josep Ester va morir el 13 d'abril de 1980 a Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella. El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Cesare Vurchio, a l'esquerra, amb Giuseppe Pinelli durant una conferència al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (1968)

- Cesare Vurchio: El 26 d'octubre de 1931 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Cesare Vurchio. Sos pares es deien Tommaso Vurchio i Maria Ventrella. Fill d'una família pagesa, assistí a l'escola elemental fins al cinquè curs. En 1949 emigrà a Milà a la recerca de feina. Es guanyà la vida treballant de torner mecànic i després com a venedor ambulant. A començament de la dècada dels seixanta s'acostà al moviment anarquista de manera gairebé casual, coneixen llibertaris del seu poble natal també emigrats a Milà. En 1965 entrà a formar part del «Cercle Sacco e Vanzetti» i conegué Giuseppe Pinelli, amb qui entaulà una estreta amistat amb ell i sa família, i amb aquest milità en el grup anarquista «Giuventù Libertaria». A finals de 1967 participà en la fundació del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa», presentat oficialment l'1 de maig de 1968. Amb Pino Pinelli i altres companys afins, creà a començament de 1969 el grup «Bandiera Nera», continuació de «Giuventù Libertaria», molt compromès amb les lluites estudiantils i obreres. Arran de l'atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà del 12 de desembre de 1969, va ser detingut i interrogat durant uns dies i assistí, com centenars de companys, al funeral de Pino Pinelli. En 1972 el seu testimoniatge sobre la mort de Pinelli va ser recollit en el documental produït per «Lotta Continua» 12 dicembre, dirigit per Giovanni Bonfanti i Pier Paolo Pasolini. Gran partidari de la premsa llibertària, col·laborà en diferents publicacions, com ara A Rivista Anarchica, Libertaria, etc. Fou un dels fundadors del «Centro Studi Llibertari - Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà (Amedeo Bertolo, Rossella Di Leo, Gaia Raimondi, Andrea Staid, etc.). En 2006 va ser entrevistat en el llibre de diversos autors Pinelli. La diciassettesima vittima. El 26 d'octubre de 2008 participà en la presentació de l'escultura dedicada a Pinelli, obra d'Elis Fraccaro, a la Casa della Cultura de Milà. Cesare Vurchio va morir el 15 de setembre de 2015 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any el seu testimoni va ser recollit en el documental Il Segno del Capro. Memoria dovuta a Storie, persone e luoghi di anarchia in Italia, dirigit per Fabiana Antonioli.

Cesare Vurchio (1931-2015)

***

Necrològica de Fernando Carro Sáez apareguda en el periòdic CNT de juliol de 2007

- Fernando Carro Sáez: El 26 d'octubre de 1951 neix a Santo Domingo de la Calzada (La Rioja, Espanya) el militant anarcosindicalista Fernando Carro Sáez. Sos pares es deien Fernando Carro i Pilar Sáez. En 1987 s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao, on ocupà diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Oficis Diversos i en la Federació Local de Bilbao. En 1999 fou acomiadat de la seva feina en Transportes Danzas, fet que originà una activa campanya de solidaritat que no aconseguí la seva readmissió, però sí una important indemnització econòmica. En 2000 s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Basauri, on ocupà diversos càrrecs (secretari general, secretari de Jurídica, secretari de Propaganda, tresorer, delegat de Prevenció, delegat a plens). Fou el màxim impulsor de la comparsa llibertària de Basauri «Langileak Martxan» (2005-2006, Treballadors en Acció), com abans ho havia estat de la de Bilbao «Hontzak» (Mussols). Va col·laborar en el periòdic CNT. Fernando Carro Sáez va morir el 25 d'abril de 2007 d'un càncer a la bufeta a l'Hospital de La Rioja de Logronyo (La Rioja, Espanya) i va ser incinerat.

Defuncions

Ernest Coeurderoy

- Ernest Coeurderoy: El 26 d'octubre de 1862 mor a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània), l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Havia nascut el 22 de gener de 1825 a Avallon (Borgonya, França). Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar una àmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz (Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

Ernest Coeurderoy (1825-1862)

***

Feliciano Benito Anaya

- Feliciano Benito Anaya: El 26 d'octubre de 1940 és afusellat al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Havia nascut el 24 de gener de 1894 a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del «Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també Nicasio Álvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción, Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!, La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, condemnat i executat.  

Feliciano Benito Anaya (1894-1940)

Continua...

---