Administrar

Efemèrides anarquistes

[08/04] «Ça Ira!» - Facerías - Sagra - Aubry - Real Pérez - Pérez Bouzas - Sartin - Latorre - Salamé - Sánchez Ferlosio - Albert - Órtore - Girard - Delesalle - Alaiz - Cecili - Leval - Lusvardi - Torróntegui

efemerides | 08 Abril, 2016 12:18

[08/04] «Ça Ira!» - Facerías - Sagra - Aubry - Real Pérez - Pérez Bouzas - Sartin - Latorre - Salamé - Sánchez Ferlosio - Albert - Órtore - Girard - Delesalle - Alaiz - Leval - Lusvardi - Torróntegui

Anarcoefemèrides del 8 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de "Ça Ira!"

Capçalera de Ça Ira!

- Ça Ira!: El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània, Occitània) el segon número del periòdic anarcocomunista Ça Ira! Journal local et d'avant-garde. Es desconeix la data de sortida del primer número, del qual no s'ha conservat cap exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de conferències que Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava. Portava l'epígraf «El nostre enemic és el nostre patró», de Jean de La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a mensual a partir del número 5 i llevà del subtítol «Journal local». La gerent fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H. Bleno, Caliban, P. Celton, L. Coster, Crudelis, René Devry, Epsilon, Sébastien Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise Meissonier, J. Millasseau, Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M. Theureau, Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta publicació a la Biblioteca Nacional de França.

***

Josep Lluís Facerías

Josep Lluís Facerías

- Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels «Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.

Anarcoefemèrides

Naixements

Ramón de la Sagra

Ramón de la Sagra

- Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris --també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del «socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps --fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de «socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors --agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.-- i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano, Guía de Comercio, Journal des Économistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, des établissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843), Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844), Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844), Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845), Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolution économique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867), L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.

***

Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

- Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communard Émile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel «Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos  periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

***

Manuel Real Pérez

Manuel Real Pérez

- Manuel Real Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Estibador al port de Ferrol, en 1909 i 1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i Fogoners d'aquesta ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer Sindicalista, va ser detingut arran de la repressió desencadenada després d'unes agressions contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923 militava en el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva junta directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933  i d'octubre de 1934 va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil. Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

Manuel Real Pérez (1881-1936)

***

Retrat de Juan Pérez Bouzas

Retrat de Juan Pérez Bouzas

- Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata «perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958 --algunes fonts citen el 5 de setembre-- per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

***

Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

- Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una família pagesa, el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando, Michetta, Calibano, Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite, Bob, Juan Taro, XY, RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.

Max Sartin (1894-1987)

***

Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 12 de juliol de 1941

Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 12 de juliol de 1941

- Lluís Latorre Mestres: El 8 d'abril de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Latorre Mestres. Son pare es deia Orfelino Latorre Cataluña. Quan encara era adolescent començà a treballar de comptable a la fàbrica de piles «Fepe» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 abandonà casa seva i sa família no tornà a saber res d'ell fins el juliol de 1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París (França). Sembla que formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de Defensa de Barcelona. Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels germans Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la «Columna Durruti» caiguts en desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet fugí cap a França. En 1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun (Guipúscoa, País Basc) a les autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de Barcelona, el 19 d'agost de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i José Martínez Ripoll. Lluís Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de la revisió del procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva pena per 20 anys de presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de febrer de 1944 al camp de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny de 1946 va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb Maruja Paredes, amb qui tingué un fill, que morí poc després de nàixer en 1948, i una filla en 1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap a Amèrica Llatina. Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), s'instal·là a Montevideo, on treballà en l'ambaixada suïssa. Lluís Latorre Mestres va morir el 14 de desembre de 1962 a Montevideo (Uruguai).

***

Josep Salamé Miro

Josep Salamé Miró

- Josep Salamé Miró: El 8 d'abril de 1920 neix a Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Salamé Miró. De petit es traslladà amb sa família a Barcelona. Tot i haver estat escolanet, aviat es decantà per les idees llibertàries i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats contra els feixistes als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso. Immediatament després s'allistà com a milicià a la Columna Durruti, mentint sobre la seva edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de Saragossa. En 1938 es va integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la «Lleva del Biberó» i participà com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i novembre d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop d'Osca. El febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda, ferit a la cara i al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser operat en viu i sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts companys als camps d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes. Més tard fou reclutat com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a França de tropes alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida fou reclutat a la força per a l'organització nazi «Todt» i enviat primer a la construcció de la base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur de l'Atlàntic a Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar la guerra, va fer un curs de formació d'electricistes a París i es posà a fer feina en aquest sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de la Confederació General del Treball (CGT) va fer córrer el rumor que era un agent franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la Federació Anarquista (FA) sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb qui s'amistançà. Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es dedicà a la preparació de trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de joventut. En aquesta època conegué la secretària Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs de Joventut (ajistes), i que esdevindrà sa companya, agafant càrrecs de responsabilitat en el moviment ajista. La parella promourà, dins de la Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de Niça i de Canes. L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de formació de la FA que donarà lloc, el gener de 1950, a l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB), grup de tendència comunista llibertària gairebé clandestí creat en honor de Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la divisió del moviment llibertari francès en «plataformistes», seguidors de Piotr Arshinov, i els «sintetistes», de Sébastien Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou l'alberg del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps per Gilda Marcès. Durant aquesta època col·laborà activament amb el moviment antimilitarista i va fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a terme per Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència en 1962, des del grup local del Servei Civil Internacional (SCI), associació de solidaritat internacional creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells Pierre Martin, Simone i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra d'independència d'Algèria, participà en operacions d'eliminació de mines a les drassanes de l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria). Més tard protagonitzà un incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot Rasquier d'un avió posat a la seva disposició pel príncep de Mònaco per participar en nom d'Acció d'Urgència Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per intervenir arreu del món com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la població de Florència després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i els anys següents, fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en l'Exili ja que presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que ajudà els joves llibertaris de la regió de Niça, com ara Georges Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Després de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants llibertaris i d'extrema esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento Ibérico de Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya Renée morí en un accident. Com a comunista llibertari milità a França en nombroses organitzacions, com ara la Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista Llibertària (FCL), amb el grup editor de Noir et Rouge, l'Organització Comunista Llibertària (OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa Llibertària (AL). Durant els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT espanyola o la «CNT-66». També col·laborà amb el Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el 18 de juny de 2007 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu cos fou incinerat a Canet de Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de París.

***

Chicho Sánchez Ferlosio

Chicho Sánchez Ferlosio

- Chicho Sánchez Ferlosio: El 8 d'abril de 1940 neix a Madrid (Espanya) el cantautor, primer comunista i després anarquista, José Antonio Julio Onésimo Sánchez Ferlosio, més conegut com Chicho Sánchez Ferlosio. Era fill de Rafael Sánchez Mazas, escriptor i fundador de Falange Espanyola, i de la italiana Liliana Ferlosio, i era el menor de cinc germans, entre ells el matemàtic i filòsof Miguel Sánchez Ferlosio i l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. Rebé una exquisida educació al Liceu Italià de Madrid i ben aviat prengué un camí ben diferent al de son pare, integrant-se en l'oposició antifranquista. Començà a estudiar Dret en la Universitat de Salamanca i Ciències Polítiques i Filosofia i Lletres en la Universitat Central de Madrid, carreres que mai no va acabar. En 1960 es va casà amb Ana Guardione Arranz (Margarita) i aquell mateix any tingué son primer fill, Marcos Sánchez Guardione. En 1961 publicà el que va ser el seu únic llibre, Narraciones italianas, que arreplega 19 històries curtes. En aquest 1961 va ser empresonat per primer pic per haver cantat una cançó considerada blasfema. Entre març i agost de 1962 va fer el servei militar al Sàhara i, pels seus problemes visuals, entre setembre i novembre de 1962 va ser enviat a un campament militar a Guadalajara (Castella, Espanya). El 28 d'agost de 1963 va ser detingut in fraganti mentre feia una pintada amb la paraula «Huelga» i el 28 de setembre d'aquell any va ser detingut en una agafada amb altres intel·lectuals (Fernando Sánchez Dragó Ángel de Lucas, Javier Pradera Cortázar, Gabriela Sánchez Ferlosio, Julio Ferrer Mariné i sa esposa Ana Guardione Arranz). En 1964 morí son primer fill, Marcos, ofegat en una piscina, en 1966 nasqué son segon fill, Andrés Sánchez Guardione, i en 1968 sa seva única filla. En aquell any participà en el «Maig Francès». En 1970, amb sa companya i sos dos infants, marxà cap a l'Índia en una furgoneta durant cinc mesos. En 1973 se separà de la seva esposa Ana. En 1975 nasqué son fill Pablo Sánchez Guardione, que restà amb paràlisi cerebral a causa d'una negligència mèdica, i en 1977 morí sa filla a resultes d'una caiguda de cavall. El seu talent poètic el portà a escriure cançons antifranquistes, que a partir de juny de 1963 començà a enregistrar en un magnetòfon casolà; l'any següent, l'escriptor Alfonso Grosso portà a Estocolm (Suècia) aquestes cançons, on es publicà anònimament el disc de llarga durada Spanska motståndssånger (Cançons de la resistència espanyola), que porta peces que han passat al patrimoni popular (Gallo rojo, gallo negro, La paloma de la paz, etc.), i que va ser distribuït clandestinament a la Península. A partir dels anys setanta començà a treballar amb altres cantautors i poetes (Jesús Munárriz, Javier Krahe, Joaquín Sabina, Alberto Pérez, Amancio Prada, Soledad Bravo, Luis Eduardo Aute, Rosa León, Rolando Alarcón, Teresa Cano, Quilapayún, Agustín García Calvo, Isabel Escudero, etc.), escrivint cançons i col·laborant en els seus enregistraments i recitals poètics. Políticament, d'antuvi, milità entre 1961 i gener de 1964 en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), després s'acostà uns mesos sense afiliar-se al Frentre de Liberación Popular (FLP, Front d'Alliberament Popular, conegut com FELIPE), i més tard nou mesos, a partir d'octubre de 1964, en el Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) [PCE (m-l)], partit leninista-maoista des qual es desvinculà arran d'un viatge a la República Popular de Albània; després passà lleugerament per un grup d'inspiració trotskista, per a, finalment, a partir de 1976 acabar en l'anarquisme «heterodox» i col·laborant en ateneus llibertaris i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 publicà A contratiempo, reeditat pòstumament en 2007, disc que reprodueix una de les seves actuacions en directe. Amb a companya Rosa Jiménez Díaz, amb qui durant molts anys actuà habitualment als locals nocturns (La Aurora, La Mandrágora, Estar, Café Manuela, Vihuela, Sol de Malasaña, Elígeme, La Taberna Encantada, Toldería, etc.) i als carrers madrilenys interpretant cançons i poemes, fou protagonista en 1981 de la pel·lícula documental Mientras el cuerpo aguante, de Fernando Trueba, enregistrada a la seva casa de Sóller (Mallorca, Illes Balears), localitat en la qual visqué uns anys. En 1982, amb Rosa Jiménez Díaz, enregistrà el disc de curta durada Coplas retrógradas. Durant els anys vuitanta continuà component cançons satíriques i de protesta i col·laborant en la premsa (El País, Diario 16, El Mundo, ABC, etc.), tractant temes diversos (corrupció, guerra bruta, sindicalisme, guerra d'Iraq, etc.). Durant sa vida treballà en diferents feines (corrector de impremta, d'estil, traductor, redactor publicitari, comentarista radiofònic i televisiu, conserge nocturn d'hotel, cambrer, etc.) i, interessat per les matemàtiques i la lingüística, inventà nombrosos jocs i trencaclosques. El 1999 col·laborà en Buenaventura Durruti, anarquista, d'Albert Boadella i Jean Louis Comolli, documental que segueix el grup teatral «Els Joglars» durant els assaigs d'una obra dedicada al revolucionari i on interpreta el Romancero de Durruti, que mai no es va editar comercialment. En 2003 col·laborà en la versió cinematogràfica de la novel·la de Javier Cercas Soldados de Salamina, dirigida per David Trueba, on s'interpreta a si mateix i parla sobre l'obra poètica de son pare. Entre les seves cançons destaquen Afró Tambú, A la huelga, La anarquía vencerá, Balada de las prisiones del verano de 1968, Baraka, Canción adúltera, Canción de Grimau, Canción de soldados, Canta garganta, El cantar tiene sentido, El canto Arval, Coplas del tiempo, Coplas retrógradas, 19 de noviembre, Durruti, Ascaso y García Oliver, Gallo rojo, gallo negro, La gracia nevando, Ha triunfado el frente obrero, Hay un fuego en Asturias, La hierba de los caminos, Hoy no me levanto yo, Ladinadaina, Llegarás por los calveros, Malditas elecciones, Maremma, Pa la sangre, La paloma de la paz, La quinta brigada, Seguidillas castellanas, El Ser, Si las cosas no fueran, Son para turistas, Zumba que zumba, etc. Chicho Sánchez Ferlosio va morir l'1 de juliol de 2003 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer que patia des de feia temps i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. En 2005 el seu amic, el cantautor Amancio Prada, li dedicà un disc d'homenatge, Hasta otro día, Chicho Sánchez Ferlosio, on recull diverses composicions seves, i en 2008 sortí el llibre pòstum Canciones, poemas y otros textos, recull de la seva producció poètica i musical.

Chicho Sánchez Ferlosio (1940-2003)

***

Michael Albert

Michael Albert

- Michael Albert: El 8 d'abril de 1947 neix a Estats Units el periodista, editor, assagista i intel·lectual anarquista Michael Albert. A partir de 1965 estudià amb Noam Chomsky al Massachusetts Institute of Technology (MIT, Institut de Tecnologia de Massachusetts), a Cambridge (Massachusetts, EUA), i fou membre dels Students for a Democratic Society (SDS, Estudiants per a una Societat Democràtica). Va participar en els moviments de protesta contra la guerra del Vietnam i el gener de 1970 va ser expulsat del MIT per la seva «conducta problemàtica». En 1977 participà en la fundació de l'editorial independent «South End Press», que publica textos de destacats intel·lectuals llibertaris i esquerrans nord-americans (Noam Chomsky, Bell hooks, Winona LaDuke, Arundhati Roy, Howard Zinn, etc.). En 1986, amb Lydia Sargent, fundà el servei informatiu alternatiu «Z Communications» i edità diverses publicacions i pàgines web (Z Magazine, Z Net, Z Media Institute i Z Video). En 1991, amb Robin Hahnel, va escriure el llibre The Political Economy of Participatory Economics, on ha desenvolupat el concepte de Participatory economics (Parecon, Economia participativa), que considera com a una vertadera alternativa al sistema capitalista, definint-se com a partidari de l'abolició del mercat i de la planificació central, alhora que critica la divisió classista del treball i les jerarquies econòmiques, tot reivindicant l'autogestió, la descentralització i la diversitat en les decisions econòmiques. En 2012 fou un dels fundadors de la International Organization for a Participatory Society (IOPS, Organització Internacional per a una Societat Participativa). És autor de What Is To Be Undone? (1974), Unorthodox Marxism (1978, amb Robin Hahnel), Socialism Today and Tomorrow (1981, amb Robin Hahnel), Marxism and Socialist Theory (1981, amb Robin Hahnel), Liberating Theory (1986, amb altres), Quiet Revolution in Welfare Economics (1990, amb Robin Hahnel), Looking Forward (1990, amb Robin Hahnel), The Political Economy of Participatory Economics (1991, amb Robin Hahnel), Stop the Killing Train. Radical Visions for Radical Change (1994), Thinking Forward. Learning To Conceptualize Economic Vision (1997), Moving Forward. Program for a Participatory Economy (2001), The Trajectory of Change. Activist Strategies for Social Transformation (2002), Parecon. Life After Capitalism (2004), Thought Dreams. Radical Theory for the 21st Century (2004), Realizing Hope. Life beyond Capitalism (2006), Remembering Tomorrow. From SDS to Life After Capitalism, A Memoir (2007), Occupy Theory (2013), Occupy Vision (2013), Occupy Strategy (2013), etc. Actualment viu a Woods Hole (Barnstable, Massachusetts, EUA).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[07/04] Detenció de Callemin - República dels Consells - Landauer - Equi - Tognacci - Mantovani - Beltrandi - Oliver - Godwin - Dolié - Karmin - Wullens - Aiacci - Cieri - Perissino - Vispe - Turroni - Rodríguez García

efemerides | 07 Abril, 2016 12:44

[07/04] Detenció de Callemin - República dels Consells - Landauer - Equi - Tognacci - Mantovani - Beltrandi - Oliver - Godwin - Dolié - Karmin - Wullens - Aiacci - Cieri - Perissino - Vispe - Turroni - Rodríguez García

Anarcoefemèrides del 7 d'abril

Esdeveniments

La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

- Detenció de Raymond Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément) i de sa companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux, situat al número 48 del carrer de la Tour d'Auvergne de París (França), l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Es disposava a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota la direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de París, el prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de Callemin, ja que aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot insòlit.

***

Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

- Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gustav Landauer

- Gustav Landauer: El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Marie Equi

- Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars --Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella-- perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

***

Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el "Journal Officiel de la République française" del 21 de juliol de 1929

- Primo Tognacci: El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va veure obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va ser naturalitzat francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballava de paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert, Dinanée, Alfred, Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar, sobretot durant els viatges oficials de representants de governs estrangers, establerta per la policia francesa.

***

Foto policíaca de Mario Mantovani

- Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini, Lucio Adali). Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva». En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per «deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni, Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor de Pensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali, L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio, Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada «Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador Il Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

Mario Mantovani (1897-1977)

***

Ciro Beltrandi

- Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig --alguns apunten el 9 de maig-- de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

***

Josep Oliver Calle

- Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.

Anarcoefemèrides

Defuncions

William Godwin

- William Godwin: El 7 d'abril de 1836 mor a Londres (Anglaterra), enfonsat en la misèria i víctima dels atacs de la premsa conservadora, el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. Havia nascut el 3 de març de 1756 a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra). D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc "La Lanterne" del 8 d'abril de 1917

- René Dolié: El 7 d'abril de 1917 mor a París (França) el propagandista anarquista i maçó, i després ultranacionalista, René Christian Michel Joseph Dolié. Havia nascut  el 4 d'agost de 1887 a Liborna (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a obrer electricista. A començaments del segle XX fou col·laborador del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad. El 7 de gener de 1907, a La Libre Discussion de París (França), va fer la conferència «Les conditions d'existence dans la societé et comment les transformer». Entre setembre i novembre de 1909 fou gerent del periòdic anarquista revolucionari Les Révoltés, on col·laboraven Jean Goldsky, Christian Dernoile, Charles Malato, Eugène Peronnet i el doctor Marc Pierrot, entre d'altres. En la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari i participà en la seva campanya. També fou membre de l'Aliança Comunista Anarquista (ACA) de Georges Durupt. Més tard reemplaçà Eugène Martin com a administrador delegat de la impremta comunista revolucionària «L'Espérance», oberta a partir del 15 de juny de 1910 al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, però ben aviat cedí el càrrec a Jacques Long. El 30 de juny de 1910, a la sala del Restaurant Coopératif (núm. 49 del carrer de Bretagne), va fer la xerrada «La propagande anarchiste. L'action révolutionnaire. L'imprimerie communiste L'Espérance». En aquesta època vivia al número 262 del carrer dels Pyrénées del XX Districte parisenc. L'agost de 1910 va fer una gira propagandística per l'est d'Occitània dins del marc d'una campanya contra els treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). El setembre d'aquell any, participà en la reorganització del periòdic Le Libertaire, però va ser marginat el novembre per haver-se pres «excessives llibertats» –durant la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt van imprimir, sense el consentiment de la resta de la redacció, un número especial de Le Libertaire encoratjant les temptatives d'atemptats i, a resultes d'aquesta edició, els locals del periòdic van ser escorcollats per la policia i tres militants detinguts. Un cop fora de la redacció de Le Libertaire, formà part, amb Combes i Durupt, del Grup Anarquista de Montmartre. Entre octubre i novembre de 1910 participà en la creació de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i en la mateixa època, sempre amb Combes i Durupt, intentà, sense èxit, editar un nou òrgan d'expressió anarcocomunista. Després milità en el grup del XVIII Districte de París de l'FRC i s'acostà al es posicions del grup editor de La Guerre Social, de Gustave Hervé. L'abril de 1911 entrà a formar part, amb Miguel Almereyda, Jean Goldsky, René Petit i Lucien Éverard, del comitè executiu dels Joves Guardes Revolucionaris (JGR). El maig de 1911 abandonà l'FRC al darrera d'Éugene Merle i d'Almereyda. El 3 d'agost de 1911 va ser detingut, com a «Cap de la Seguretat Revolucionària», juntament amb Émile Méo (Tissier) i Jean Goldsky, i tancat a la presó parisenca de La Santé acusat del segrest de tres sindicalistes (Bled, Dudragne i Métivier) per jutjar-los en un «tribunal revolucionari» com a confidents de la policia; a finals d'agost es declarà en vaga de fam reivindicant el règim de pres polític, organitzant-se una campanya de suport portada a terme per la Confederació General del Treball (CGT), la Unió dels Sindicats del Sena i els JGR. Posteriorment evolucionà cap el «socialisme ultranacionalista» de Gustave Hervé i, en el número del 10 de desembre de 1912 de La Guerre Sociale, fou un dels signants de la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti socialiste» (Perquè entrem en el Partit Socialista). El novembre de 1913, amb Merle i Almereyda, fou un dels fundadors del periòdic Le Bonnet Rouge i ocupà el càrrec de secretari de redacció. A començaments de 1914 entrà en la lògia maçònica «La Fidélité» de París. El 31 de juliol de 1914 fou testimoni, quan sopava amb la seva esposa, de l'assassinat del polític socialista Jean Jaurès al Café du Croissant de París. Exempt de fer el servei militar i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de novembre de 1914 continuava en aquesta posició. El març de 1917 fundà i dirigí el diari Agence Républicaine d'Informations Politiques, Financières, Économiques. René Dolié va morir súbitament el 7 d'abril de 1917 al seu domicili del número 57 del carrer Gambetta de París (França) i fou incinerat en 10 d'abril al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'abril de 1918, quan el «Procés de Le Bonnet Rouge», sa vídua testimonià en el judici.

***

Otto Karmin

- Otto Karmin: El 7 d'abril de 1920 mor sobtadament a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Havia nascut el 28 de març de 1882 a Curlàndia (Imperi rus; actualment Letònia). Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, i Élise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdic Le Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissage à Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmes économiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Un écrit inédit contre Simonde de Sismondi, économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatif à Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Estava casat amb Jeanne Friedländer. Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

Otto Karmin (1882-1920)

***

Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc "La Révolution Proletarienne" del 15 d'abril de 1928

- Marcel Wullens: El 7 d'abril de 1928 mor a Ognon (Picardia, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Wullens. Havia nascut el 9 de maig de 1899 a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França). Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal (1919-1933). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[06/04] Comuna de París - Procés contra Di Sciullo - Jeanneret - Heilmann - Darien - Mounier - Mühsam - Borghi - Viadiu - Cano - Monteil - Michaelis - Benner - Gori - Lavandeira - Ego-Aguirre - Patán - Pareja - Solé - Grogan - Szücs

efemerides | 06 Abril, 2016 17:24

[06/04] Comuna de París - Procés contra Di Sciullo - Jeanneret - Heilmann - Darien - Mounier - Mühsam - Borghi - Viadiu - Cano - Monteil - Michaelis - Benner - Gori - Lavandeira - Ego-Aguirre - Patán - Pareja - Solé - Grogan - Szücs

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament (06-04-1871) segons un gravat de l'època

- Crema de guillotines a París: El 6 d’abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l’ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire --el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de «tallar els caps sinó d’obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d’un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d’abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l’estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l’ocupació nazi.

***

Pietro Gori en plena al·locució

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d’abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l’anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l’odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l’ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l’advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l’arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s’ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gustave Jeanneret: "Autoretrat" (1873)

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

- Ludwig Heilmann: El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera, Confederació Germànica; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i propagandista anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz Hämmerli. Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa). Segons la policia, es trobava entre els «anarquistes més exaltats» i en relacions directes amb els grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de distribuir la premsa d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el seu domicili, al número 13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos fullets, publicacions i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per Johann Most i que distribuïa, a més de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica per les seves activitats llibertàries, juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner, Brilitzki, Daschner, Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard, Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter i Zahradniczek). Passà a França, però a començament de la dècada dels noranta també va ser expulsat del país gal i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Retrat de Georges Darien

- Georges Darien: El 6 d'abril de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut en una família protestant i son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de «batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seu òrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

- André Mounier: El 6 d’abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l’anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L’Agrònom. Fill d’un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s’instal·la a la colònia llibertària «L’Essai», més coneguda com a Colònia d’Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L’Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l’Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l’octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l’Audiència de les Ardenes l’absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d’Aiglemont (1906)

***

Erich Mühsam (ca. 1928)

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa --on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona--, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per «provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada «derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn --13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919-- i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[05/04] Insurrecció al Matese - Repressió a Decima - Martin - Rubinstein - Boussinot - Gimeno - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Lacombe - Cyvoct - Torralvo - Emori - Salinas - Rueda - Vogel - Cano - Conçalves

efemerides | 05 Abril, 2016 13:00

[05/04] Insurrecció al Matese - Repressió a Decima - Martin - Rubinstein - Boussinot - Gimeno - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Lacombe - Cyvoct - Torralvo - Emori - Salinas - Rueda - Vogel - Cano - Conçalves

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes --entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)--, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de «propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Carrabiners reprimint una manifestació

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Anarcoefemèrides

Naixement

Foto policíaca de Constant Martin (ca. 1894)

- Constant Martin: El 5 d'abril de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

***

Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Sos pares es deien Marcus Rubinstein i Kahona Scheiffra. Emigrà a França i visqué al número 76 del carrer Sedaine de París. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Portada de l'obra més coneguda de Charles Boussinot

- Charles Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de la Rèula (Aquitània, Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Charles Boussinot. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a Bordeus (Aquitània, Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va refugiar durant la Gran Guerra. Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al Sindicat Unitari de l'Ensenyament Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930, moment de les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos, publicà per lliuraments en el diari L'Humanité la novel·la Les meskines, que posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de París (França) publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida miserable del pagès (felah) magrebí sotmès a la religió, al caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu personatge principal (Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del treball a les mines, les injustícies als batallons de treballs forçats africans (Biribi) i les revoltes obreres. És tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la Confederació General del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no tingué cap ressò en les crítiques literàries ni en les antologies colonials, jugà un paper molt important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta. És, amb Action d'Emmanuel Roblès, la primera novel·la magrebí sobre el món del treball i les reivindicacions obreres. En 1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el principi «a igual treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials. En els anys trenta col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Durant l'Ocupació organitzà una xarxa de mestres, entre ells molts del «Moviment Freinet», que protegiren infants jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el concepte de resiliència. És autor de Le coeur qui chante. Drame en 3 actes en vers (sd), L'école, antichambre de caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école laïque (1931, amb altres), Les savants et la foi (1933), La délivrance de Prométhée. 1. La femelle (1933), La laïque en fleur (1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non. Pas ça! (1933) i Mon copain Jésus. Prophète messianique ou mythe? (1969). En els últims anys de sa vida vivia a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Charles Boussinot va morir el 9 de juny de 1970. Son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat escriptor llibertari.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiana, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín, Boletín Interno CIR, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto, Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 ha col·laborat amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

***

Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revista Libertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom, Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

Franco Salomone

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista «Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista «Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Léon Lacombe (ca. 1913)

- Léon Lacombe: El 5 d'abril de 1913 se suïcida a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Havia nascut el 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– a Aubinh (Llenguadoc, Occitània). Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibié, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Sante, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Antoine Cyvoct

- Antoine Cyvoct: El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 a Lió (Arpitània). Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social».

***

Una obra de les obres de José Torralvo

- José Torralvo Bermejo: El 5 d'abril de 1943 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Havia nascut el 16 de desembre de 1880 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria, El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc.

***

Portada de "Musansha-Shimbun" (núm. 95, 13 d'agost de 1927)

- Moriya Emori: El 5 d'abril de 1960 mor al Japó el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Havia nascut el 18 d'agost de 1903 al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó). Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdic Musanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic Akahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps.

***

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 5 d'abril de 1976 mor a Miami (Florida, EUA) l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Havia nascut el 30 d'octubre de 1889 a Batabanó (l'Havana, Cuba) en una llar molt humil. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres.

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

***

El camp de concentració Morand

- Andrés Rueda Caballero: El 5 d'abril de 1980 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Andrés Rueda Caballero. Havia nascut cap al 1906 a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Des de molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lebrija. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a la serra i s'incorporà a les milícies confederals. Després treballà a les col·lectivitats del País Valencià fins al final de la guerra. Aconseguí passar a l'Àfrica i fou tancat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i després treballà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) fins al 1943. Des de maig d'aquell any va fer feina com a mecànic per a les tropes nord-americanes i ajudà a la reorganització de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Nord d'Àfrica. Visqué a Algèria fins a la descolonització i després marxà a França. Instal·lat a Clarmont d'Alvèrnia, ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT de la localitat. Sa companya fou Enriqueta Reina.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido - «L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene - Vlaminck - Abad Guitart - Flores - Aguado - Vega - Roa - Massari - Thomas - Burgos - Castelló - Vincenzi - Camerani - Baud - Ara - Agulló - Toublet - Santidrián

efemerides | 04 Abril, 2016 12:46

[04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido - «L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene - Vlaminck - Abad Guitart - Flores - Aguado - Vega - Roa - Massari - Thomas - Burgos - Castelló - Vincenzi - Camerani - Baud - Ara - Agulló - Toublet - Santidrián

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

Anagrama de l'AIT

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que «la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar «que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) --que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco--, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) --en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec--, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

- Creació del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el «Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré, núm. 178 / 16-04-1894) [Dibuix de J. Belon]

- Bomba al restaurant Foyot: El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquista Émile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade --qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gest és bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893--, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les «sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (04-04-1894)

***

L'atemptat de Sipido segons "Le Petit Journal. Supplément Illustré" del 22 d'abril de 1900

Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat era òbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

Portada del primer número de "L'Assiette au Beurre" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa «accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres», «tallar el bacallà» o «controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autèntic àlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també «Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (04-04-1979)

Anarcoefemèrides

Naixements

William B. Greene

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al número 3 del carrer Pierre Lescot de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice de Vlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare tocava el violí i sa mare el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares i ídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme --«La cage aux fauves», la «gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i es casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a Agen (Aquitània, Occitània).

***

Bartolomé Flores Cano al front d'Aragó

- Bartolomé Flores Cano: El 4 d'abril de 1907 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna «Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant els últims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant socialista Bartolomé Flores López, morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer de 1990 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Salvador Aguado Andreut

- Salvador Aguado Andreut: El 4 d'abril de 1911 --alguns citen 1910-- neix a Ustárroz (Eguesibar, Nafarroa) el resistent antifeixista i intel·lectual humanista Salvador Aguado Andreut. Son pare, coronel de la Guàrdia Civil, estava destinat a Nafarroa quan va néixer, però la família era oriünda de Cartagena (Múrcia, Espanya). Quan va esclatar la guerra civil estava estudiant Filologia Clàssica i Lingüística i ja coneixia set idiomes (castellà, anglès, francès, alemany, italià, llatí i sànscrit). Cap al 1938 va conèixer Caridad Olalquiaga (Cari), que acabava de sortir de complir un any de presó per ser mestra no adepta a l'aixecament feixista i que va esdevenir la seva companya. La parella es va exiliar a França i es va instal·lar en 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on va néixer Siang --«tan clara i pura com la llum i el dia» en sànscrit--, la seva única filla. Aguado es guanyava la vida de rentaplats en un cafè de la plaça Esquirol de Tolosa. La parella, simpatitzant del moviment anarquista, va fer amistat amb el mestre llibertari Francisco Ponzán Vidal. A partir de 1941, com a membre de la resistència, Aguado --conegut sota els pseudònims d'Andreu i El Filósofo-- va fer d'agent de contacte entre el grup de Ponzán i la «Xarxa Pat O'Leary, encarregats de l'evasió clandestina de resistents i de militars aliats de la França ocupada. En aquesta època feia feina llustrant sabates de dia i portant un bar de nit com a tapadora. En 1943 va estar a punt de ser detingut quan la Gestapo va escorcollar ca seva i a petició de Ponzán va passar la frontera per Banyuls el 25 de març de 1943 amb sa companya i sa filla encara bebè. Fins al 1946 --sota el nom d'Ignacio Castillo Vázquez-- va fer cursos en una acadèmia a Bilbao, però reconegut per un amic de la infància, ara falangista, va haver de fugir cap a França amb sa família, que va ser internada al camp de Mérignac fins a la seva regularització. Més tard va ser secretari del Manuel de Irujo Ollo, ministre de Justícia en el govern republicà en l'exili constituït el febrer de 1947 pel socialista Rodolfo Llopis Ferrandiz, i després va treballar com a traductor a l'Ambaixada de Guatemala, país al qual va emigrar finalment en 1948. A la capital de Guatemala va ensenyar a l'«Instituto Modelo» i al «Colegio La Preparatoria» i més tard va ser professor de tots els cursos de Lingüística de la Facultat d'Humanitats de la Universitat de San Carlos. També va fer cursos en diverses universitats de Costa Rica, on va restar tres anys organitzant la Facultat d'Humanitats; a Guayaquil (Equador), a El Salvador, a Mèxic, a Colòmbia i a Cuba --abans de la dictadura castrista. Entre 1972 i 1996, quan es va retirar, va ser catedràtic de Literatura i Llenguatge de la Universitat Francisco Marroquín i va fundar el Departament d'Educació d'aquesta institució. Va col·laborar en nombroses revistes universitàries (Hispanofila, Les Langues Néolatines, The Modern Language, Revista Iberoamericana, etc.) i és autor de nombrosos llibres, entre ells La campaña del año 56 de Julio César (1948), Pasado y presente de un hombre (1949), Lengua y literatura (1959), En torno a un poema de Juan Ramón Jiménez (1962), Algunas observaciones sobre el Lazarillo de Tormes (1965), Por el mundo poético de Rubén Darío (1966). Va ser membre de l'Acadèmia de la Llengua Espanyola i de moltes altres institucions filològiques i literàries dels Estats Units i d'Europa. Va rebre infinitat de honors i de guardons de diverses institucions acadèmiques i culturals. Salvador Aguado Andreut, autoritat indiscutible de la llengua castellana guatemalenca, va morir el 5 de maig de 2001 a Ciudad de Guatemala (Guatemala).

***

Cristóbal Vega Álvarrez

- Cristóbal Vega Álvarez: El 4 d'abril de 1914 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Nasqué a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de la Frontera, on son pare ferroviari treballava. Fill d'una família nombrosa, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la nova època de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació «Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg ZheravlaWheg és el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC, Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal, Cenit, Clarín, CNT, Combate, Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres, En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir, Faro, Ideas-Orto, El Libertario, El Luchador, Manantial, La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas, Rumbos, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino, La Voz Confederal de Rubí, Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964), Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988), Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002), Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Cristóbal Vega Álvarez va morir el 31 de maig de 2008 a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

Cristóbal Vega Álvarez (1914-2008)

***

Agustín Roa Ventura amb l'uniforme tropical de l'Exèrcit britànic durant la seva estada a Alger (1943)

- Agustín Roa Ventura: El 4 d'abril de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Roa Ventura. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya. El maig de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona, càrrec que ocupà fins al final de la guerra. A la capital catalana dirigí Amanecer. Órgano del Comité de Enlace CNT-FAI-JJLL de la barriada de Pueblo Nuevo (1938-1939). Quan les tropes feixistes arribaven a Catalunya, el gener de 1939 assistí, en representació del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries, a l'última reunió del Moviment Llibertari barceloní on proposà dinamitar la capital catalana. Amb la Retirada passà a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'agost de 1939 fou traslladat al camp de Barcarès i després deportat al Nord d'Àfrica i tancat al camp de Djelfa (Algèria), on restà tres anys. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà en la 361 Companyia del Pioneer Corps de l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop llicenciat s'establí a Londres (Anglaterra), on muntà un negoci de llibreria de vell i treballà com a tipògraf per als periòdics The Times i The Sun. Fou durant molts d'anys secretari de la CNT, secretari de la Comissió de Relacions de la CNT de Gran Bretanya i formà part del Comitè de Relacions de la CNT i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Ocupà càrrecs regionals i estatals en diversos sindicats britànics (Sindicat d'Arts Gràfiques de les Trade Unions, etc.). En 1960 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres, del qual fou nomenat secretari en 1962, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. En 1960 assistí al Congrés Confederal Intercontinental com a delegat de Gran Bretanya. El 10 de juliol de 1960 fou un dels oradors en el míting de Trafalgar Square en protesta contra la visita del ministre franquista Fernando María Castiella. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Antonio Vargas Rivas, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). El 5 de setembre de 1964 participà a Trafalgar Square en l'acte de protesta contra la condemna imposada a Stuart Christie (20 anys) i a Fernando Carballo (30 anys) pel règim franquista. En 1965 assistí al Congrés Confederal Intercontinental, que abandonà, fent costat aleshores les tesis de l'Aliança Sindical Obrera (ASO). Fou corresponsal al Regne Unit de nombrosos òrgans de premsa d'organitzacions de l'exili (Portobello 317, Geranio, etc.). A mitjans dels anys setanta fou finalista del V Premi Larra amb l'obra titulada Triunfo del dolor. En 1978 publicà a Barcelona el llibre Agonía y muerte del franquismo. Una memoria. L'agost de 1987 retornà a Catalunya i s'instal·là a Sitges, on acabà militant en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). En 1984 publicà a Barcelona El mundo de Julio Campos. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Germen, en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Direct Action, Espoir, Nueva Senda, Reconstrucción, Ruta, Solidaridad Obrera, etc. Agustín Roa Ventura va morir el 3 de maig de 1999 a Sitges (Garraf, Catalunya) --alguns citen erròniament l'1 de maig i a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Agustín Roa Ventura (1915-1999)

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 67 68 69 70 71 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS