Administrar

Efemèrides anarquistes

[27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - Nakachidze - López Ayesa - Lida - Szary - Considérant - Gandulfo - Conejero - Torricelli - Deware - Álvarez Menéndez - Matthai - Millán Calvo

efemerides | 27 Desembre, 2016 17:02

[27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - Nakachidze - López Ayesa - Lida - Szary - Considérant - Gandulfo - Conejero - Torricelli - Deware - Álvarez Menéndez - Matthai - Millán Calvo

Anarcoefemèrides del 27 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Protesta"

Portada del primer número de La Protesta

- Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

***

Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

Anarcoefemèrides

Naixements

Joseph Déjacque (ca. 1860)

Joseph Déjacque (ca. 1860)

- Joseph Déjacque: El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els «Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

***

Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

- Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Son pare, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida «delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio, Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per «intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

- Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss, Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

***

Andrés López Ayesa

Andrés López Ayesa

- Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Clara E. Lida

Clara E. Lida

- Clara Lida: El 27 de desembre de 1941 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptora, professora i historiadora del moviment anarquista i de l'exili espanyol a Mèxic Clara Eugenia Lida. Sos pares van ser el filòleg Raimundo Lida i la filòsofa Leonor García. En 1963 es va graduar en història a la Universitat Brandeis de Waltham (Massachusetts, EUA) i l'any següent obtingué la llicenciatura en història a El Colegio de México (Ciutat de Mèxic, Mèxic), on fou deixebla de l'historiador Silvio Zavala. Entre 1965 i 1969 realitzà el doctorat en història i literatura a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), on fou deixebla de l'historiador de la literatura Vicente Llorens Castillo. Entre 1968 i 1974 ensenyà en la Wesleyan University de Middletown (Connecticut, EUA) i entre 1974 i 1987 a la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook (Nova York, EUA). Des de 1982 és professora i investigadora al Centre d'Estudis Històrics d'El Colegio de México, on actualment dirigeix la «Càtedra Mèxic-Espanya». En aquesta institució dirigeix els Seminaris Permanents Mèxic-Espanya i d'Història Social. Ha estat professora visitant a la Universitat de Califòrnia a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), a la Universitat Menéndez y Pelayo (Madrid, Espanya), a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, on ocupà la «Càtedra Mestres de l'Exili», i a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París (França), entre d'altres institucions. En 1969 fundà als Estats Units la Society for Spanish and Portuguese Historical Studies (SSPHS, Societat d'Estudis Socials per a Espanya i Portugal), associació nacional d'historiadors iberistes que dirigí entre 1969 i 1972. A més a més, ha dictat nombrosos cursets, seminaris i conferències en diverses institucions acadèmiques de Mèxic, Espanya, EUA, Europa, Llatinoamèrica i Japó. Els seus estudis tenen com a eix la història social, sobretot espanyola i hispanoamericana, centrant-se en el moviment anarquista i en l'exili espanyol a Mèxic. Així mateix ha estudiat temes literaris com la novel·la històrica de Benito Pérez Galdós, la novel·la picaresca espanyola i aspectes culturals i temàtics de la literatura llibertària. També a conreat la creació poètica, publicant poemes en revistes literàries i el llibre Variación última (2002). En 2006 va ser guardonada amb l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil espanyola pels seus mèrits acadèmics i l'any següent l'Institut de Ciència i Tecnologia del Districte Federal de Mèxic la distingí amb la creació del «Premi Clara E. Lida», en la categoria «Educació, Ciència i Societat». En 2009 la Universitat de Cadis (Andalusia, Espanya) l'atorgà el doctorat honoris causa. Membre de l'Acadèmia Mexicana de Ciències i investigador emèrita del Sistema Nacional d'Investigadors mexicà, ha rebut nombroses beques i distincions (Rockefeller Foundation, Social Science Research Council, American Council of Learned Societies, UNESCO, Deutscher Akademischer Austausch Dienst, State University of New York Research Foundation, etc.). També ha estat reconeguda com Princeton University Honorary Fellow; Visiting Faculty Fellow del Center for the Humanities (Wesleyan University); Visiting Fellow de l'International Institute for Social History (Ámsterdam); Guest Member del Columbia University Seminar on Labor History i Guest Member de Columbia University Seminar on Latin American History. Entre les seves obres destaquen La Revolución de 1868. Historia, pensamiento y literatura (1970), Anarquismo y revolución en la España del XIX (1972), La Mano Negra (1972), Antecedentes y desarrollo del movimiento obrero español (1973), Tres aspectos de la presencia española en México durante el Porfiriato (1981), La Casa de España en México (1988 i 1992), El Colegio de México. Una hazaña cultural (1990 i 1993), Una inmigración privilegiada. Los españoles en México (1994), Inmigración y exilio. Reflexiones sobre el caso español (1997), España y el Imperio de Maximiliano (1999), Trabajo, ocio y coacción. Trabajadores urbanos en México y Guatemala en el siglo XIX (2001), México y España durante el primer franquismo. Rupturas formales, relaciones oficiosas (2001), Trabajo, ocio y coacción en el siglo XIX (2003), Impulsos e inercias del cambio económico. Ensayos en honor de Nicolás Sánchez-Albornoz (2004), Argentina 1976. Estudios en torno al golpe de Estado (2007), Caleidoscopio del exilio. Actores, memoria, identidades (2009), La Main Noire. Anarchisme rural, sociétés clandestines et répression en Andalousie (1870-1888) (2011) i Cultura y práctica del anarquismo ibero-americano, desde sus orígenes hasta la Primera Guerra mundial (2012), entre d'altres.

***

Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

- Marcel Szary: El 27 de desembre de 1964 neix a Polònia l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.  

Anarcoefemèrides

Defuncions

Victor Considérant

Victor Considérant

- Victor Considérant: El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de «representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar els últims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

***

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

- Juan Gandulfo Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Havia nascut el 16 de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad, òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos «comuns». En aquesta època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa, òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario –la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en els últims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

***

Pedro Conejero Tomás (1937)

Pedro Conejero Tomás (1937)

- Pedro Conejero Tomás: El 27 de desembre de 1937 mor a Benicàssim (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Conejero Tomás. Havia nascut en 1907 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). El desembre de 1911, quan encara vivia a Villena, resultà greument ferit després de caure d'una atracció de fira. Aprenent d'obrer vidrier des dels vuit anys amb Miguel Rueda, des de molt jove milità, durant els anys del pistolerisme, en la Sindicat del Vidre de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 d'agost de 1923 va ser detingut amb altres 16 companys a la seu del Sindicat Únic de la CNT del barri barceloní de Sants durant una agafada policial a la recerca d'armes i d'explosius, però, com que era menor d'edat, el 28 d'agost va ser alliberat sense càrrecs. Durant el moviment revolucionari de novembre de 1924, participà en l'assalt de les Drassanes barcelonines i per aquest fet va ser acomiadat de la feina i empresonat. Durant els anys clandestins de la CNT, fou l'impulsor de la Federació Nacional del Vidre d'aquest sindicat. Distribuí la premsa clandestina a diferents barriades barcelonines (Sants, Hostafrancs, Collblanc, La Torrassa, etc.) i moltes vegades hagué d'enfrontar-se, armes a la mà, amb la Guàrdia Civil i la policia. En 1931 fou un dels organitzadors de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant els anys republicans milità activament en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de La Torrassa. Entre els anys 1932 i 1936 fou membre, amb sos germans Florencio, José i Francisca, Ginés Alonso, Domingo Canela Schiaffino, Vicens Nebot, Josep Peirats Valls, Ramon Bou Canalda, José M. Barrancos, els germans Conesa i altres, dels grups anarquistes «Verdad» i «Afinidad» de La Torrassa i l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en tots els moviments insurreccionals d'aleshores (gener de 1932, desembre de 1933 i octubre de 1934). Fou membre del Comitè Nacional de la Federació d'Indústria del Vidre de la CNT. Quan la guerra civil fou un dels organitzadors confederals de les comarques lleidatanes. Segons alguns, en 1936 vivia de la venta de diaris i militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer a Barcelona i després marxà al front d'Aragó com a milicià per a exercir tasques organitzatives. L'agost de 1937 va fer una gira propagandística de les Joventuts Llibertàries arreu de Catalunya. Secretari del Comitè Comarcal de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Comitè Regional de Catalunya, que se celebrà el setembre de 1937 a Barcelona, va ser nomenat secretari d'aquesta organització. En aquesta època treballava en els Autobusos «G», antiga Companyia General d'Autobusos (CGA), i militava en el Sindicat de Transports Públics Urbans de la CNT de Barcelona. Després del Ple Nacional de València de la CNT, Pedro Conejero Tomàs va morir el 27 de desembre de 1937 a conseqüència d'un accident d'automòbil, quan viatjava de València a Barcelona, després d'assistir a una reunió amb el Comitè Peninsular de la FIJL. La conducció del seu cadàver pels carrers de Barcelona i el seu enterrament el 30 de desembre van ser una important manifestació popular de dol.

***

Ettore Torricelli

Ettore Torricelli

- Ettore Torricelli: El 27 de desembre de 1966 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Havia nascut el 17 de març de 1885 a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política.

***

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1977

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

- René Deware: El 27 de desembre de 1976 mor a Gilly (Charleroi, Valònia) l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Havia nascut el 21 de novembre de 1906. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi.

***

Necrològica de Valentín Álvarez Menéndez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de gener de 1987

Necrològica de Valentín Álvarez Menéndez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de gener de 1987

- Valentín Álvarez Menéndez: El 27 de desembre de 1986 mor a Orleans (Centre, França) l'anarcosindicalista Valentín Álvarez Menéndez. Havia nascut cap el 1906 a Gijón (Astúries, Espanya). En 1926 emigrà a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), treballà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en la indústria del vidre i milità en el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'aixecament insurreccional del 15 de febrer de 1932, va ser detingut amb Alfonso Martínez Vidal i Juan Miguel Aznar Morales a Badalona després de tirotejar els tramvies i la força pública. El 10 de març de 1932, amb altres militants (Ponciano Alonso Alonso, Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, Julián Merino Martínez, etc.), signà des de la presó de Barcelona (Catalunya) un manifest contra Àngel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Quan esclatà la guerra civil organitzà una centúria de milicians a Sant Adrià de Besòs que d'antuvi s'integrà en la «Columna Roja i Negra» i després en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual participà en diversos combats al front de Madrid (Espanya), on fou testimoni de la mort de Buenaventura Durruti. Entre febrer i juliol de 1937 fou vocal de cultural per la CNT en l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs i responsable de la col·lectivitat local dels transports. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys quaranta son pare albergà i amagà nombrosos militants anarquistes clandestins. Quan els alemanys ocuparen França, retornà a la Península i participa en la guerrilla a la zona d'Astúries. Ferit de bala al pulmó durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil, va ser evacuat a França i en un hospital d'Orleans se li va extreure el plom. Instal·lat a Orleans, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat fins a la seva mort. En 1996 Alejandro Andreassi Cieri li va dedicar el seu llibre Libertad también se escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant Adrià de Besòs (1925-1939).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[26/12] «Acracia» - Tortelier - Galtier-Boissière - Mioli - Martí Ibáñez - Peiró - Borghesi - «El Yatero» - Vieira - Sallitto - Bruguera - Castoriadis - Cambra

efemerides | 26 Desembre, 2016 18:45

[26/12] «Acracia» - Tortelier - Galtier-Boissière - Mioli - Martí Ibáñez - Peiró - Borghesi - «El Yatero» - Vieira - Sallitto - Bruguera - Castoriadis - Cambra

Anarcoefemèrides del 26 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"Acracia"

Portada del primer número d'Acracia

- Surt Acracia: El 26 de desembre de 1936 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanario órgano de la Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y Palencia. En sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de 1937. A partir del 10 d'abril de 1937 continuà amb una nova època, amb nova numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL. del Norte de España; aquesta última publicació interregional (Astúries, Santander i País Basc) tragué 26 números, l'últim el 15 d'octubre de 1937. Publicà notícies dels fronts de combat, comunicats orgànics, debats teòrics i sindicals, temes culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions feministes, eugenèsia, poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos Barquín, Antonio Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles Castellanos, Juan Expósito, Jesús Fernández, Segundo García, Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de Madrid, Honorato Martínez, Lauro Mateo Fernández, José Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez, Juliolo Patán, E. Peña, José Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez Vázquez, Antonio Torres Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia Vergel i Joaquín B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano Moré, A. del Río, Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V. Salazar, entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Joseph Tortelier

Joseph Tortelier

- Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, amb Émilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la «Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social.  El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència.

***

Jean Galtier-Boissière (ca. 1950)

Jean Galtier-Boissière (ca. 1950)

- Jean Galtier-Boissière: El 26 de desembre de 1891 neix a París (França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Jean Galtier-Boissière. Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deien Émile-Marie Galtier-Boissière, metge autor de la famosa Larousse médical, i Louise Ménard, emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb gran èxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de «simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénine à Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a «L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una «Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a París (França).

***

Giuseppe Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant la guerra d'Espanya

Giuseppe Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant la guerra d'Espanya

- Giuseppe Mioli: El 26 de desembre de 1896 neix a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per «amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin) La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. Giuseppe Mioli va morir el 12 de setembre de 1980 a París (França). En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva.

***

Félix Martí Ibáñez

Félix Martí Ibáñez

- Félix Martí Ibáñez: El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el «Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció «Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a «socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la «socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica «MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación, Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel, Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!, CNT, CNT Marítima, Cosmopolitan, Encyclopedia Americana, Esquise, Estudios, Gentry, Gimnos, Heraldo de España, Higia, Horizontes, Horizonts Médicos, Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià, Mi Revista, ¡¡Nuestro!!, Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959), The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).

***

Josep Peiró Olives

Josep Peiró Olives

- Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista «Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antonio Borghesi

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Havia nascut el 16 de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) de Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers.

***

Juan Francisco Medina García ("El Yatero")

Juan Francisco Medina García (El Yatero)

- Juan Francisco Medina García: El 26 de desembre de 1970 mor a Langeais (Centre, França) el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. Havia nascut el 12 de desembre de 1912 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya). El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico, Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais.

***

Alexandre Vieira

Alexandre Vieira

- Alexandre Vieira: El 26 de desembre de 1973 mor a Lisboa (Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Havia nascut l'11 de setembre de 1880 a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal). Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista. Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa--, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noções úteis para quem manda executar impressão às tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Cavallazzi - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - Aragüés - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Bovshover - Durupt - Souvenance - Lidón

efemerides | 25 Desembre, 2016 21:43

[25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Cavallazzi - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - Aragüés - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Bovshover - Durupt - Souvenance - Lidón

Anarcoefemèrides del 25 de desembre

Esdeveniments

Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» («La Ilustración Española y Americana» del 22 de març de 1883)

Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)

- III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats «Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla --altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com «Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.

***

Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

- Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la «Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seu òrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte, és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral --animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx-- i d'una escola --portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.

Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25/26-12-1902)

***

Pagesos revolucionaris

Pagesos revolucionaris

- VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot --efectiu gràcies a l'elevada afiliació--; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

***

Un dels anagrames de l'AIT

Un dels anagrames de l'AIT

- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

Anarcoefemèrides

Naixements

El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

- Raffaele Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im ppedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per «conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per «possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans –aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per «incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per «associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per «associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la «Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per «enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar: "A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una «persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele Cavallazzi va morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Raffael Cavallazzi (1852-1934)

***

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions ("El Siglo Futuro". Madrid, 8 de juny de 1912)

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)

- Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

- Octave Garnier: El 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– neix a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els «Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armats únicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

Octave Garnier (1889-1912)

*** 

Wilhelm Jelinek

Wilhelm Jelinek

- Wilhelm Jelinek: El 25 de desembre de 1889 neix a Alemanya el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Lusàcia).

***

José Martín Arjona

José Martín Arjona

- José Martín Arjona: El 25 de desembre de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya)– el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!, Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.

***

Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

- Andreu Capdevila Puig: El 25 de desembre de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Andreu Capdevila Puig va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), ciutat on morí el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibre Un episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).

Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

***

Necrològica de Jesús Aragüés García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 2 novembre de 1993

Necrològica de Jesús Aragüés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 novembre de 1993

***

- Jesús Aragüés García: El 25 de desembre de 1920 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Jesús Aragüés García. Fill d'una família pobra pagesa i ramadera, sos pares es deien Francisco Aragües i Josefa García. Son germà Marcelino Aragüés García fou un dels fundadors de la Confederació Nacional de Treball (CNT) local i ell, juntament amb la resta de germans, també en formà part. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son germà Marcelino va ser apressat pels franquistes i afusellat, però ell aconseguí fugir, creuar els Pirineus i retornar a la Catalunya republicana. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà com a milicià en una unitat confederal i participà de diversos combats al front d'Aragó i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després de passar per diversos camps de concentració, va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en l'obra de construcció de la presa de Fabrèges (Aquitània, Occitània), on participà en la Resistència i en el maquis local. Posteriorment entrà a formar part d'un grup de guerrillers espanyols que penetrà, tal vegada durant la tardor de 1944 durant les operacions de l'anomenada «Reconquesta d'Espanya», a la Península, però, a causa de la gran mobilització de forces franquistes a la zona, ràpidament hagué de retornar a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal als Pirineus i s'afilià a la Federació Local de la CNT i a les Joventuts Llibertàries de Pau, militant també en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Arran de l'escissió sorgida en 1945 en la CNT de l'exili, restà fidel, amb Dionisio Jiménez Álvarez (Juanillo), a la CNT «ortodoxa». En 1947 passà clandestinament a Espanya per buscar sos quatre germans (Carmen, Jesús, Juan i Victor), tots militants cenetistes, que marxaren cap a França. En 1950 s'ajuntà amb Carmen Sánchez, amb qui va tenir dues nines i dos nins. Després del deteriorament de la seva salut, abandonà tota feina que impliqués força i a començament dels anys vuitanta començà a treballar de peó de camins encarregat de la neteja dels carrers dels seu barri. El 17 d'agost de 1992 va ser operat del còlon, però, molt malalt, Jesús Aragüés García va morir el 19 de setembre de 1993 a Pau (Aquitània, Occitània).

***

Celedonio García Casino ("Celes")

Celedonio García Casino (Celes)

- Celedonio García Casino: El 25 de desembre de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i guerriller antifranquista Celedonio García Casino, conegut com Celes o El Llarg. Amb el triomf franquista en la Guerra Civil espanyola decidí continuar la lluita contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del barri de Gràcia de Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquesta organització, va ser detingut amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940 per «associació i propaganda il·legal i tinença il·lícita d'armes», va ser tancat a la presó Model barcelonina, on formà part d'un dels tres grups creats per Manuel Aguilar Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El seu grup, el responsable del qual fou Enrique Laborda Gómez, estava format per Manuel Graupera Rodilla, Ángel Bernal Lozano i Blas Fuster Carreter. Aquests grups es mostraren força actius en la lluita clandestina a mesura que van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945 sortí en llibertat provisional i immediatament entrà en les Joventuts Llibertàries de Gràcia --posteriorment passà a les del Carmel-- i s'integrà en la lluita antifranquista, enquadrat en el grup de Josep Lluis Facerías (Face), creuant freqüentment la frontera entre 1947 i 1949 en missions d'expropiacions i en atacs a les forces franquistes. El març de 1946 assistí al Congrés de la FIJL en l'Exili celebrat a Tolosa de Llenguadoc i amb el material bèl·lic que acaparà retornà el 15 de març a la Península. El setembre de 1946 en un ple clandestí va ser nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la FIJL. Membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), el maig de 1947 organitzà un atemptat amb bomba contra la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia --els comunistes s'atribuïren aquesta acció als seus grups guerrillers--; dies després, en juny, participà en la col·locació d'un explosiu en una de les torres del Tibidabo, però va ser descoberta abans d'esclatar. El 6 de juliol d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel Ramos Fernández i Manuel Llatser Tomàs, delegat de les Joventuts Llibertàries de Catalunya per al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà el 15 de juliol i per al Ple de la FAI celebrat a Madrid tres dies després, però no aconseguí que els citats plens assumissin les tesis guerrilleres de l'MLR. En aquesta època durant dos mesos treballà de mecànic a Nimes. A començaments de novembre de 1947 creuà els Pirineus amb Josep Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovigt, Domingo Ibars Juanias i Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix). El 18 de desembre de 1947, amb Facerías, Francesc Ballester i Pere Adrover Font atracaren la sucursal del Banc de Bilbao del carrer Mallorca de Barcelona i el 30 d'abril de 1948, amb Facerías i Martínez Marín, la sucursal del Banc de Biscaia del carrer Rocafort de la mateixa ciutat. En 1949, amb Facerías, participa en la temptativa de segrest del cap de la policia Eduardo Quitela Bóveda. Celedonio García Casino fou abatut el 26 d'agost de 1949 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil a prop de la frontera pirinenca juntament amb Enrique Martínez Marín (Quique). Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Facerías i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Els cossos de Celedonio García Casino i d'Enrique Martínez Marín van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya) a la secció no consagrada. Deixà companya, Remedios Falceto, i una filla, Olga.

Celedonio García Casino (1922-1949)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Capellas - Marín Abad - Villar - Aliaga - Vanni - Kreuger - Binazzi - Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Muñoz

efemerides | 24 Desembre, 2016 08:11

[24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Capellas - Marín Abad - Villar - Aliaga - Vanni - Kreuger - Binazzi - Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Muñoz

Anarcoefemèrides del 24 de desembre

Esdeveniments

Reunió obrera

Reunió obrera

- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés --promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés-- assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de «política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.

***

Anagrama de l'AIT

Anagrama de l'AIT

- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener  de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.

***

Capçalera de "La Renaissance"

Capçalera de La Renaissance

- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol «L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.

***

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el "Supplement Illustré du Petit Journal" (núm. 230)

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)

- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.

Atemptat contra el cardenal Casañas (24-12-1905)

***

La notícia de l'atemptat en "El Orden" de Buenos Aires

La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires

- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Elia Fumagalli

Elia Fumagalli

- Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Maquis

Maquis

- Josep Capellas Escalé: El 24 de desembre de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Capellas Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi --restaurà el palau de Joan I de Perpinyà-- i  fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 al Llenguadoc (Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

***

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

- Frederic Marín Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Marín Abad. Quan tenia 13 anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer teixidor de professió, en 1917 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes, participà en la vaga de les indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la setmana de 54 hores. L'octubre de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de «Paco Roig», es posà en vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels seus patrons a les seves reivindicacions. En aquesta època son company confederal i amic Serafí Sala va ser assassinat. També participa activament en la vaga general que es realitzà entre març i abril de 1919. Durant l'època del pistolerisme, va ser acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va veure obligat a romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i després a Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també anarquista, es va negar a dir on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de Terrassa. En 1927, any de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa, afiliada a la citada federació. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà, com a membre del Consell d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica «Barata Hermanos» on feia feina. A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres Públiques i Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938 també va ser adscrit a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell any la Generalitat de Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell d'Indústries Tèxtils i Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió de coordinar i dirigir les col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre d'aquell 1938 va ser substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei Companys i s'enrolà en la 119 Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26 Divisió, on va ser nomenat poc després comissari polític. Entre ofensiva i ofensiva impartia conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou reclòs als camps de concentració de Setfonts i Vernet. Durant l'ocupació va ser detingut en dues ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de viure en la clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de juny de 1945 participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys formà par de la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de França, França), fou secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat durant trenta anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord a finals dels anys cinquanta. També fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de 1966 fou membre de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i intervingué en la Comissió Preparatòria del Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà per primer cop a Catalunya. Frederic Marín Abad va morir el 21 de gener de 1994 a Sartrouville (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener a l'hospital d'Argenteuil (Illa de França, França). Durant tota sa vida condemnà la participació de la CNT en els governs republicans.

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 24 de desembre de 1904 neix a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc. Manuel Villar Mingo va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

- Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Serafín Aliaga Llegó (1915-1990)

***

Renzo Vanni

Renzo Vanni

- Renzo Vanni: El 24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant comunista, primer, i anarquista després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys, participà en la Resistència contra el feixisme enquadrat en el grup partisà «Nevilio Casarosa», que sota el comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la regió de Pisa. Després de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura estrangeres i impartí classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics de la regió. En aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià (PCI), però en 1956, arran de la Revolució hongaresa, prengué distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la Federació Anarquista Pisana (FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i es mostrà especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent conferències. A començament dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Internazionale, i en Il Seme Anarchico. Durant aquests anys participà activament en les lluites antifeixistes portades pels estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys víctimes de la repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a organitzador d'una manifestació realitzada davant la presó de Pisa arran de la detenció de Paolo Faccioli, acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi, d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia). A més de la tasca docent, publicà diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació, realitzà una important tasca d'investigació sobre la Resistència toscana, publicant diverses obres d'aquesta temàtica com Un mare di floglie (1963), Fascismo e antifascismo in provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni di regime bianco (1976) i Reazione ed eversione nell'Italia Repubblicana (1984), entre d'altres. També publicà poesia, com ara Le rien. Poèsies (1956), Primi fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane della libertà (1967), Tempo di rivoluzione (1970), Canto per la libertà del popolo cileno (1973) i Resistenza e poesia. Antologia di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que durant els últims anys de sa vida es retirà de la militància activa, va morir, després de patir una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana, Itàlia) i fou enterrat per desig de sa família amb ritus religiós.

***

Karl Max Kreuger

Karl Max Kreuger

- Karl Max Kreuger:El 24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta començà a militar en el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista de La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació Anarquista) holandesa. Col·laborà en la revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986, formà part de la Landelijk Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista). En 1990 fou un dels fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond. Basisorganisatie voor zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure. Organització de base per a l'autogestió i el sindicalisme) --sorgit del sector llibertari expulsat de l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB, Confederació Independent d'Organitzacions Empresarials)-- i va escriure per a la revista Buiten de Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva participació en les fires internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon coneixedor del moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava relacionat amb nombrosos companys d'aquells països (Polònia, Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys va fer feina en la llibreria alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i, després d'un homenatge per part dels seus companys, les seves cendres foren llançades al mar. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Zelmira Peroni

Zelmira Peroni

- Zelmira Peroni: El 24 de desembre de 1936 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Havia nascut el 19 de juliol de 1865 a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa «de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Zelmira Peroni (1865-1936)

***

Retrat a llapis de Josep Negre

Retrat a llapis de Josep Negre

- Josep Negre Oliveras: El 24 de desembre de 1939 mor al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Havia nascut el 13 de maig de 1875 a Lludient (Alt Millars, País Valencià). Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

Josep Negre Oliveras (1875-1939)

***

Luis Salmerón Avilés

Luis Salmerón Avilés

- Luis Salmerón Avilés: El 24 de desembre de 1946 mor a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Luis Salmerón Avilés. Havia nascut al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Milità a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. Quan esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme en la Columna Durruti al front de Madrid i amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de tinent. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat als camps de concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de 1942 entrà en contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945 s'afilià a la CNT de Poitiers. Tuberculós i mancant de bona alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a instàncies del seu amic, el destacat militant llibertari José Vergara Vicente.

***

Simón Gracia Fleringan

Simón Gracia Fleringan

- Simón Gracia Fleringan: El 24 de desembre de 1950 es afusellat a Barcelona (Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan, conegut sota els pseudònims de Miguel Montllor i Aniceto Borrel. Havia nascut el 3 d'octubre de 1923 a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya). Son pare i son oncle, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van ser afusellats a Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de llet i l'11 de febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Maños», encapçalat per Wenceslao Jiménez Orive (Wences). El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Wences, José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Després participà en la gira expropiadora que el grup realitzà per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França. El 2 de gener de 1950 tornà a Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup, Aniceto Pardillo Manzanero (El Chaval), el 9 de gener de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores després de caure mort Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Simón Gracia Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos llançat en una fossa comuna.

Simón Gracia Fleringan (1923-1950)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/12] «La Tribuna Libre» - Fabbri - Aguilar - Frémont - Mira - Matteucci - Rotllant - Lohstöter - Vilà - Serantoni - Cagno - Asara - Viadiu - Likiniano - «Llum de la Selva» - Catalán - Raffara - Koven

efemerides | 23 Desembre, 2016 08:57

[23/12] «La Tribuna Libre» - Fabbri - Aguilar - Frémont - Mira - Matteucci - Rotllant - Lohstöter - Vilà - Serantoni - Cagno - Asara - Viadiu - Likiniano - «Llum de la Selva» - Raffara

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Tribuna Libre"

Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de La Tribuna Libre. Periódico bimensual comunista-anarquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

Miguel Aguilar Doñate

Miguel Aguilar Doñate

- Miguel Aguilar Doñete: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a «anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)

***

René Frémont (1936)

René Frémont (1936)

- René Frémont: El 23 de desembre de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament  com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.

***

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

- José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

José Mira Martínez (1904-1986)

***

Foto policíaca de Natalino Matteucci

Foto policíaca de Natalino Matteucci

- Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

Natalino Matteucci (1907-1987)

***

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

- Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners --sa família era coneguda com els de «Can Carboner»--, va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera «Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, la Pepita, que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí a Morellàs. Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa, Polémica, Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord).

***

Jürgen Lohstöter (2005)

Jürgen Lohstöter (2005)

- Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en patí dues trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 23 de desembre de 1896 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Havia nascut el 3 d'agost de 1843 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

- Fortunato Serantoni: El 23 de desembre de 1908 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. Havia nascut el 1856 a Florència (Toscana, Itàlia). El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 67 68 69 70 71 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS