Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 19 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella --que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista-- i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».

***

Portada del primer númer d'Spanish Revolution

- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de 1936 surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal anarquista Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations. Editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil. L'ULO va ser una organització creada ad hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva; editora de Freie Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa; editora de Dielo Trouda), Libertarian Workers Group, Vanguard Group (editor de Vanguard), Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes canadencs, grups anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats, etc.)– per a realitzar actes propagandístics de suport a la Revolució espanyola. Olay va deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a Nova York, on muntà una oficina propagandística a la part baixa de la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el suport de tres representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO organitzà nombrosos mítings de masses i actes públics de tota mena a moltíssimes ciutats nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser enviats al moviment llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal de l'ULO va ser la publicació d'Spanish Revolution, que comptà amb una política editorial col·lectiva i per aquest motiu els articles no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a l'obra constructiva de la Revolució espanyola (les col·lectivitzacions agrícoles i industrials, la funció dels comitès revolucionaris, l'educació, l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes i anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries, «Mujeres Libres», Federació Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes militars de la guerra civil que no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de diferents textos publicats per la premsa llibertària de la Península (Amigo del Pueblo, CNT, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Libre, Nosotros, Nueva España Antifascista, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), però també estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura Proletaria, L'Espagne Antifasciste, L'Espagne Nouvelle, Le Libertaire, La Lutte Ouvriere, Manchester Guardian, New Statesman and Nation, New Times, Le Réveil, La Révolution Prolétarienne, Spain and the World, etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les pàgines d'aquesta publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren crítiques a les polítiques progovernamentals de les organitzacions llibertàries espanyoles i a les seves posicions, considerades «toves», davant els estalinistes i la seva contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes vegades donessin veu al sector dissident de la Revolució llibertària, com ara les Joventuts Llibertàries, els «Amics de Durruti» o grups importants de la FAI. Spanish Revolution va publicar 36 números, l'últim l'1 de maig de 1938, i deixà d'editar-se quan el Govern comunista de Juan Negrín López s'assentà fermament al poder i la contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968 l'editorial Greenwood Reprint Corporation en va treure una edició facsímil.

Naixements

Joan Montseny Carret

- Joan Montseny i Carret: El 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)

- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer filador anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel, Bechnel, Berknell o Becknel. Desertor del 97 Regiment de Línia, a començament de la dècada dels noranta es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Anglaterra, primer a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme; cap el 1894 a Liverpool (North West England, Anglaterra) i, a partir de 1896, a Londres (Anglaterra), on usà el nom de Bercknell. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El juny de 1895 es va casar i en aquest any treballava en una fusteria a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)

- Léon Marie: El 19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia, França; actual Houlgate) l'anarquista Léon Louis Marie. Es guanyava la vida com a obrer especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al número 8 del passatge Vanves de París (França). El 16 de març de 1894, a resultes de la mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans quan intentava posar una bomba a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb altres 11 persones i fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)

- Pierre-Jules Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista i antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon. Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i sa família per a militar en el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta i fent classes particulars. En 1904 col·laborà en la revista anarquista Libre Examen, editada a París per Ernest Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses condemnes per propaganda anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de presó per «provocació a la desobediència i a la mort dirigida a militars» arran de la publicació d'un manifest contra la matança d'obrers sabaters de Raon-l'Étape (Lorena, França) el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de la Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment Anarquista. Detingut amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de reclusió per «provocació a la mort, a l'incendi i al pillatge». L'agost de 1915 signà, amb Louis Lecoin, la crida Aux anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes, als sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916, però va ser detingut un mes més tard amb Lecoin per la distribució del pamflet pacifista Imposons la paix! («Imposem la pau!»). L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a 15 mesos de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un número clandestí de Le Libertaire. Després de la guerra, continuà col·laborant en Le Libertaire i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de la Santé, on romangué sis mesos sota l'acusació d'haver signat un article contra Clemenceau sota el pseudònim d'Epsilon. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va prendre part en el congrés de la Unió Anarquista (UA), on presentà un informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la Comissió Administrativa. Durant l'ocupació alemanya participà en diverses assemblees generals del Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet d'haver expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i internat l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574 (Block 6), d'on no va tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de 1945, el dia abans de l'alliberament del camp per les forces britàniques. Son germà Paul Ruff (Charles Lussy) fou un destacat militant comunista i socialista.

Pierre-Jules Ruff (1877-1945?)

***

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

Fernando Sancho Gracia

- Fernando Sancho Gracia: El 19 d'agost de 1898 neix a Cucalón (Terol, Aragó, Espanya) el republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia. Moliner com son pare, gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant la II República espanyola freqüentà el Casino Republicà, s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid de la Cuba (Saragossa, Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els pagesos més pobres. Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de la Cuba va ser controlat per les milícies anarquistes i adscrit al Consell d'Aragó. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà com a regidor en el Consell Municipal de la població. Quan l'11 de març de 1938 les tropes feixistes ocuparen la població, aconseguí fugir cap a Barcelona (Catalunya), però sa companya i sos infants restaren a la població. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses frontereres a Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de 1940 va ser enviat amb la seva companyia a les tasques de reforç de la «Línia Maginot». Apressat pels alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort i després a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la matrícula 10.617, va ser traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir el 2 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

Fernando Sancho Gracia (1898-1941)

***

Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: El 19 d'agost de 1904 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Liberto Bernabéu Vilaplana

- Liberto Bernabéu Vilaplana: El 19 d'agost de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) el maçó, anarquista i anarcosindicalista Liberto Bernabéu Vilaplana. Sos pares, militants anarquistes, es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores Vilaplana Abad. A començament dels anys trenta regentava un quiosc de periòdics i fou un dels iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics «El Apoyo», fundat en 1932 i que s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935), fugint de la repressió, s'establí a Palma (Mallorca, Illes Balears), on es recuperà d'una malaltia. Membre de la maçoneria, sota el nom simbòlic de Besnard, formà part de la lògia «Pitàgores» de Palma. Després de les eleccions de febrer de 1936, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on formà part de la lògica «Numància» d'aquesta ciutat, on arribà al tercer grau i assolí el càrrec de «Garant de la Pau i l'Amistat». En aquesta època treballava de mecànic i estava casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d'una mestra de primària alacantina, que restà a Alacant al final de la guerra. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 7 de setembre d'aquell any va ser nomenat secretari provincial de la CNT d'Alacant. També exercí el càrrec de president de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assolí responsabilitats en la Direcció de Vigilància i Seguretat d'Alacant. El 12 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué fugir, amb son germà Gerardo Bernabéu Vilaplana, confederal destacat com ell, cap a Orà (Algèria) a bord del Ronwyn. Van ser enviats primer a la «Caserna Berthezene» del camp de concentració d'Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria) i després a Orà, i finalment ambdós acabaren al camp de concentració Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan s'establiren a Alger. En 1942 muntà a Orà un taller de reparació de màquines d'escriure de la companyia «Remington». Posteriorment va ser nomenat inspector mecànic de la «Remington Rand» a Alger. A Algèria tingué com a companya Conchita Pons. El gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de responsabilitats polítiques. El 22 d'agost de 1963, acollint-se a les lleis de repatriació, retornà a la Península, establint-se a Santa Pola. Liberto Bernabéu Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola (Baix Vinalopó, País Valencià).

***

Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)

- Artese Benesperi: El 19 d'agost de 1915 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Artese Benesperi. Poc després del seu naixement son pare morí i quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una família de Lucca (Toscana, Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare biològica, que es va tornar a casar i vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys difícils va ser empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta metralladora passà a la formació guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà com una mena de «redempció» i a partir d'aquest moment participà activament en la lluita armada antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una acció de recuperació d'armes i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de l'estació ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la seva intervenció s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia de Pistoia i oficial d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt dels magatzems militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important botí (aliments, cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la deportació. També aquest mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província, apropiant-se de les armes del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi, assumí el comandament de la brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com a escombriaire, feina en la qual treballà fins a la seva jubilació. Col·laborà en l'Associació Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles.

***

Necrològica de Josep Corominas Vilaseca apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de setembre de 1971

- Josep Corominas Vilaseca: El 19 d'agost de 1916 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) –el certificat de defunció cita Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– l'anarcosindicalista Josep Corominas Vilaseca. Sos pares es deien Josep Valentí Agustí Corominas i Francesca Teresa Emmanuela Vilaseca. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a La Plée (Basse-Goulaine, País del Loira, França) i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. Sa companya fou Yvonne Jeanne Louise Carel. Després d'una llarga malaltia, Josep Corominas va morir el 4 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de setembre– de 1971 a l'Hospital General de Nantes (País del Loira, França).

***

Carnet de la CNT

- Esteban Navarrete Berbel: El 19 d'agost de 1916 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban Navarrete Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1939 s'exilià a França. Després d'Alliberament, formà part de la Federació Local de Carmaux (Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70 membres. El desembre de 1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea Plenària de la Regional de Tolosa de Llenguadoc, on refusà votar la moció de condemna de la tendència «col·laboracionista». Esteban Navarrete Berbel va morir el 29 de desembre de 2002 a Dieulouard (Lorena, França).

***

Necrològica de Gregorio Ortiz Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985

- Gregorio Ortiz Martínez: El 19 d'agost de 1916 neix a Huéscar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Ortíz Martínez. Sos pares es deien José Ortiz i Consuelo Martínez. Quan esclatà la Revolució espanyola treballava a França i creuà els Pirineus per allistar-se com a voluntari a Sant Andreu (Barcelona, Catalunya), on fou destinat als batallons costaners de la Columna «Ferrer i Guàrdia» a la comarca de l'Alt Empordà (Figueres, Castelló d'Empúries, L'Escala, Port de la Selva). Després dels «Fets de Maig» de 1937 fou integrat amb la resta de milicians del seu grup en la 26 Divisió (l'antiga Columna Durruti) i marxà a lluitar a Aragó. El novembre de 1938 fou greument ferit al front del Segre. Amb el triomf feixista, marxà cap a França. Treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball de Perpinyà. Sa companya fou Rolande Émilienne Denise Lucienne Leportier. Gregorio Ortiz Martínez va morir el 8 de desembre de 1984 a Perpinyà (Roselló, Catalunya Nord).

Defuncions

Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]

- Louis Héritier: El 19 d'agost de 1898 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Havia nascut el 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 d'agost

Esdeveniments

Portada d'Il Socialista

- Surt Il Socialista: El 18 d'agost de 1889 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarcocomunista en llengua italiana Il Socialista. Periodico irreligioso, antipatriottico. Redatto da lavoratori. (El Socialista. Periòdic irreligiós, antipatriòtic. Redactat pels treballadors). A partir del número 3, del 15 de setembre de 1889, portà el subtítol «Òrgan comunista-anarquista». A la capçalera duia els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Parles de llibertat? Qui és pobre és esclau». Encara que els articles anaven sense signar, el principal redactor fou Felice Vigliano, amic d'Errico Malatesta, qui va fer servir posteriorment el seu nom a Suïssa. Es publicaren alguns textos en castellà i en francès, i alguns d'ells eren reproduccions del periòdic barceloní Acracia. En sortiren sis números, l'últim el 27 d'octubre de 1889.

***

Portada del primer número de La Libre Iniciativa

- Surt La Libre Iniciativa: El 18 d'agost de 1895 surt Rosario (Santa Fe, Argentina) el primer número de La Libre Iniciativa. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular i editat per subscripció voluntària, va ser dirigit per C. Gino. Força violent, era un òrgan d'expressió de la tendència antiorganitzativa i individualista del moviment anarquista argentí i rebé el suport de diversos grups anarquistes, com ara «La Libre Iniciativa», «La Ribelión», «Panaderos», «Los Yeseros», «La Antorcha Anárquica», «La Luz», «La Abolición de la Esclavitud de la Ensenada», «La Expropiación», «Los Decididos de Almagro», «Antimoralista», «Anti Verdadista», «Alpargatas», etc. Els articles, alguns en llengua italiana, anaven sense signar i publicà textos de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, H. Sevrin, etc. En sortiren set números, l'últim el 7 de juny de 1896. A partir del 19 de desembre d'aquell any, unit a La Federación Obrera, publicaren el nou periòdic La Nueva Humanidad.

***

Cartell de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

- Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya) el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries --prenent l'esquema organitzatiu de la FAI-- en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien una àmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.

***

Capçalera del primer número d'Informations d'Espagne

- Surt Informations d'Espagne: El 18 d'agost de 1936 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista Informations d'Espagne. Communiquées par la Confédération Nationale du Travail et la Fédération Anarchiste Ibérique. Va ser editat per la publicació Le Réveil Anarchiste, editada a Ginebra per Lucien Tronchet. Els articles, que anaven sense signar, recollien diferents informacions distribuïdes pels mitjans d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) sobre els esdeveniments de la Revolució espanyola. Aquesta publicació deixà d'editar-se amb el número 6 (24 d'agost de 1936), quan aparegué a Barcelona (Catalunya) el periòdic L'Espagne Antifasciste; però encara va sortir un número 7, el setembre de 1936, l'últim conegut, quan L'Espagna Antifasciste deixà de publicar-se a Barcelona i passar posteriorment a París (França).

***

Capçalera d'Orientación Social

- Surt Orientación Social: El 18 d'agost de 1936 surt a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) el primer número del diari Orientación Social. Órgano del frente aragonés. L'edició d'aquesta publicació fou responsabilitat d'un Comitè Provincial d'Osca format per delegats de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). El mestre Miguel Martí dirigí el periòdic, Evaristo Mur i Miguel Salinas s'encarregà de la informació local, i Ángel Mur, Luis Ruiz i José Alcolea foren responsables de la secció doctrinal. Les informacions sindicals van ser responsabilitat de Mariano Asín, per la CNT, i de José Torrente, per l'UGT. Tècnicament ben realitzat, comptà amb gravats, caricatures, secció femenina, notícies culturals, reportatges sobre el front i informacions locals. Trobem articles d'Alcolea, Pedro Ara Ferrera, Mariano Asín, Manuel Latorre, Maravilla, Evaristo Mur, Puyuelo, Luis Ruiz, Marcelo Salinas y López, Wladimiro Salinas Monclús, José Sampériz Janín, etc. L'últim número, el 65, sortí el 26 de novembre de 1936, quan el Comitè Provincial d'Osca es va integrar en l'acabat de crear Consell Regional de Defensa (Consell d'Aragó).

Naixements

André Léo

- André Léo: El 18 d'agost de 1824 a neix Lusignan (Poitou, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix –llinatge del seu marit–, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Filla d'una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie i Élisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la «Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista –va identificar Marx amb Bismarck–, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L’enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les –Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l’éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)–, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 al seu domicili de Saint-Maurice (Illa de França, França); després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.

***

Fernando Tarrida del Mármol

- Fernando Tarrida del Mármol: El 18 d'agost --algunes fonts citen erròniament el 2 d'agost-- de 1861 neix a Santiago de  Cuba (Cuba) --alguns citen erròniament l'Havana-- el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 15 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».

Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)

***

Propaganda d'una de les xerrades de René Groult publicada en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 19 de desembre de 1908

- René Groult: El 18 d'agost de 1877 neix a Cherbourg (Alta Normandia, França) el propagandista anarquista i sindicalista René Groult. Va treballar de mariner a l'Arsenal, drassanes dels vaixells de guerra, de Cherbourg i el novembre de 1905 va ser condemnat, amb un altre mariner anomenat Launay, a tres mesos de presó per «insults a l'Exèrcit». En 1907 fou un dels fundadors del grup «La Jeunesse Libre» de Toló (Provença, Occitània), al costat de Joseph Chandre i d'Antoine Bertrand, grup que recollí el testimoni de «La Jeunesse Syndicale». «La Jeunesse Libre» tenia el local al primer pis del número 14 del carrer Nicolas Laugier i es dedicava sobretot a fer xerrades «cientificosociològiques» tots els dissabtes. Es mostrà partidari de la creació d'una caixa de socors per als companys acomiadats de la feina. El 15 de febrer de 1908 va fer la xerrada «L'individu contre la Société» i el 13 de juny la titulada «Les crimes de la Propriété», ambdues a «La Jeunesse Libre». L'11 d'abril d'aquell any va fer la xerrada «Le crime d'obéir, la meilleure volonté d'agir» al Groupe d'Études Sociales, a la Maison Fenero del Pont-Neuf de Toló. Malalt de tuberculosi, durant la tardor de 1908 va ser obligat a cessar les activitats. El 12 de novembre de 1908, durant un escorcoll al local del grup «La Jeunesse Libre», la policia va trobar un quadern d'adreces seu on es detallaven informacions de companys d'arreu de França. El 19 de desembre de 1908 va fer la xerrada «Qu'est-ce qu'un anarchiste?» i el 23 de gener de 1909 altra sota el nom «Réaction individuelle contra l'action col·lectiva», totes dues als locals de «La Jeneusse Libre». En 1909 treballava a l'Arsenal de Brest (Bro Leon, Bretanya). El maig de 1909 va ser denunciat, sense que fos processat, per un delicte d'expressió arran d'una reunió. El juny d'aquell any, amb els germans Charles i Paul Gosselin, fundà el «Groupe d'Études Rationnelles» (Grup d'Estudis Racionals), la seu del qual es trobava al número 6 del carrer de Traverse de Brest. El 30 de juny de 1909 va repetir la xerrada publica contradictòria «L'individu contre la Société» al local del «Groupe d'Études Rationnalles». Aquest any va ser inscrit per la policia en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1911 vivia al número 85 del carrer Émile Zola de Brest. Posteriorment s'instal·là a Le Havre (Alta Normandia, França), però retornà a Toló. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Shalom Schwartzbard

- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) --actualment Ucraïna-- l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

***

Emil Szittya fotografiat per Rogi André (ca. 1950)

- Emil Szittya: El 18 d'agost de 1886 neix a Budapest (Imperi austrohongarès) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebete über die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

Retrat de Moriya Emori (1946)

- Moriya Emori: El 18 d'agost de 1903 neix al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó) el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdic Musanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic Akahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps. Moriya Emori va morir el 5 d'abril de 1960.

***

José Badía Arpal (1932)

- José Badía Arpal: El 18 d'agost de 1905 neix a Quinto de Ebro, actual Quinto, (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Badía Arpal –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Arnal, Arcal, etc.). Sos pares es deien Julián Badía, administrador de finques, i Dolores Arpal. Era el tercer fill d'una família de 10 germans i germanes. En 1912 es traslladà amb sa família al barri rural de Movera de Saragossa (Aragó, Espanya), on son pare havia estat destinat. Estudià a l'Escola Pública Infantil de Morevera i posteriorment alguns cursos a les Escoles Pies de Saragossa. Després de treballar de mosso en alguns comerços de Saragossa, tornà a Movera, on treballà de jornaler. El març de 1926 començà a fer el servei militar al Regiment de Sapadors i Minadors de Saragossa i un cop acabada la mili retornà a Movera. El 9 de novembre de 1932 es casà amb María Zapater Buisán, amb qui tingué un infant (Jesús). Militant destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Movera, la qual presidia en 1936, es distingí pel seu antisectarisme i moderació –es diu que hi anava a missa els diumenges–, per haver ajudat a nombroses persones a aprendre a llegir i a escriure i per la seva intervenció com a negociador en diversos conflictes laborals. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sa família quedà dividida en dos bàndols: el lleial, en el qual es trobava son pare Julián i sos germans José i Miguel; i el rebel, en el qual hi havia sos germans Julián, militar, i Agustín, guàrdia d'assalt. Detingut per la Guàrdia Civil, el 17 d'agost va ser internat a la presó saragossana de Torrero. José Badía Arpal va ser assassinat extrajudicialment de dos trets a la nuca el 5 de desembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya) i llançat en una fossa comuna d'aquest cementiri. Segons les autoritats franquistes, va ser alliberat aquell mateix 5 de desembre. Sa vídua, per a trobar feina i rebre una pensió, va ser pressionada perquè acceptés la mort de son marit com a una «mort violenta» sense causa política. El maig de 2014 Tasio Peña Jiménez estrenà el curtmetratge José Badía Arpal. Un crimen de su tiempo, on es repassa la seva trajectòria vital.

Tomba de Pawel Rogalski al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Rogalski: El 18 d'agost de 1908 neix a Varsòvia (Polònia) el militant anarquista i anarcosindicalista d'origen jueu Pawel Jan Rogalski, conegut com Pawel. En 1924 participà en l'edició del periòdic socialista Nowy Zew (Nova Crida). En 1926 emprengué els estudis de Ciències Polítiques a la Universitat Lliure de Varsòvia i començà a militar en el Grup d'Autoeducació Anarquista de Benjamin Wolman. En 1926 s'afilià a la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa) i esdevingué amic de Jerzy Borejsza. Després passà a col·laborar en l'editorial clandestina «Walka» (Lluita). En 1929 va ser detingut a Varsòvia durant una reunió clandestina d'homenatge a Piotr Kropotkin. En 1930 emigrà a París (França), on, a més de treballar, continuà els seus estudis a la Sorbona fins el seu retorn a Polònia en 1932. Abans de la guerra treballà per al periòdic Ostatnie Wiadomosci (Últimes Notícies). L'octubre de 1939, amb Roman Jablonowski --exmilitant comunista, aleshores acostat al sindicalisme revolucionari i líder del Zegota (Consell d'Ajuda als Jueus)--, començà a actuar en el camp sindical i organitzà un grup de resistència antinazi. Internat al gueto de Varsòvia, l'agost de 1942 aconseguí fugir i s'amagà en diferents indrets. Durant l'estiu de 1944, amb la insurrecció de Varsòvia, va ser detingut amb sa família per agents de la «Divisió SS Galizien», però novament aconseguí fugir. El final de la II Guerra Mundial l'agafà amagat a Nadarzyn. En 1946, amb altres companys anarquistes, i Roman Jablonowski, fundà la cooperativa editorial «Slowo» (Paraula), que publicà llibres anarquistes (Kropotkin, etc.). El gener de 1947, arran de la visita a Polònia l'any anterior de la militant anarcosindicalista i anarcofeminista ucraïnoamericana Rose Pesotta, visità els EUA, on impartí nombroses conferències sobre el gueto de Varsòvia i la insurrecció de 1944; en tornar a Polònia, va ser interrogat per agents del Ministerstwo Bezpieczenstwa Publicznego (MBP, Ministeri de la Seguretat Interior), la policia secreta comunista. En 1949, per ordre del Comitè Central del Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), la cooperativa editorial «Slowo» va ser obligada a tancar. A partir d'aquesta època i fins la seva jubilació, treballà per a l'editorial «Ksiazka i Wiedzy» (Llibre i Coneixement). Pawel Rogalski va morir el 16 de març de 1993 a Varsòvia (Polònia). A la seva tomba, al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia, va fer escriure: «Pawel Rogalski, editor de "Ksiazka i Wiedzy" i militant de la Federació Anarquista Polonesa».

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 d'agost

Esdeveniments

Anunci del debat aparegut en el periòdic The Commonwealth del 14 d'agost de 1913

- Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) --aleshores director de The Commonwealth, òrgan del Partit Socialista de Washington-- i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera.

***

Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid)

- Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «mort natural».

Naixements

Giovanni Domanico

- Giovanni Domanico: El 17 d'agost de 1855 neix a Rogliano (Calàbria, Itàlia) el periodista, maçó, internacionalista i propagandista anarquista, i posteriorment socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir els pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son pare, Domenico Domanico, era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat enòleg, productor i comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa mare, Caterina Cardamone, també era terratinent. Estudiant a Nàpols, va ser deixeble de Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De Santics. En 1870 va ser detingut a Nàpols per haver participar en una manifestació anticlerical i empresonat; a la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué internacionalista anarquista. En sortir, fundà a Rogliano la secció de Calàbria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb Marcello Domanico, a Rogliano l'únic número del periòdic Il Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874, per les seves activitats revolucionàries,  va ser amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al patrimoni familiar, pogué viatjar arreu Itàlia i participà activament en diverses iniciatives periodístiques, com ara L'Anarchia, amb Emilio Covelli en 1877 a Nàpols, o Il Socialista, a Cosenza en 1878 i que va ser segrestat després de treure dos números per la seva línia llibertària. En 1878 es casà a Perusa (Úmbria, Itàlia) amb Giuseppina Maravilli, germana de l'anarquista Ruggero Maravilli. En aquest mateix any de 1878 creà, amb Giuseppe Fasoli, la secció de l'AIT a Rocca Imperiale (Calàbria, Itàlia) i fou membre destacat de la Federació Napolitana de l'AIT. En 1879, defensat per Francesco Saverio Merlino,  va ser jutjat amb Giuseppe Fasoli per l'Audiència de Casrovillari per les seves activitats internacionalistes; obligat a exiliar-se, passà un temps a Suïssa, on conegué personalment Andrea Costa i Osvaldo Gnocchi-Viani. Influenciat per la tendència «evolucionista» i per les idees d'Andrea Costa, en retornar a Itàlia assistí en 1883 al II Congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR) celebrat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i intentà crear a Nàpols una Lega dei Figli del Lavoro (LFL, Lliga dels Fills del Treball). En 1885, a Cosenza (Calàbria, Itàlia), publicà el mensual Rivista Calabrese, que, per la seva tàctica conciliadora de totes les fraccions democràtiques, no va ser ben rebuda pels sectors més revolucionaris, tot i tenir entre els seus col·laboradors grans figures de la cultura radical del seu temps; també dirigí a Perusa el periòdic L'Italia all'Estero. El setembre de 1889 marxà cap a Buenos Aires (Argentina) per a establir una filial comercial de l'empresa vitícola familiar, alhora que establia llaços amb els moviments socialistes locals. Durant la primavera de 1891, després de retornar de l'Argentina, continuà a Perusa amb la seva tasca periodística, que culminà en la publicació d'alguns periòdics, gairebé tots de curta durada, com ara el setmanari L'Umbria (Perusa, 1891); La Plebe (Terni, 25 de novembre de 1891), continuada posteriorment com a òrgan del moviment anarquista florentí el 13 de març de 1892; La Tribuna dell'Operario (Prato, del 2 de juliol al 28 d'agost de 1892), setmanal anarquista-socialista; o la revista teòrica La Questione Sociale, sospesa l'octubre de 1892 després de publicar el seu primer número. Entre el 2 i el 3 d'agost de 1891 assistí a Milà (Llombardia, Itàlia) al Congrés Nacional Obrer Italià i l'agost de 1892 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia) en el congrés del futur Partit Socialista Italià (PSI), on es mostrà contrari a les posicions antiorganitzadores dels seus companys i intentà, sense èxit, arribar a un acord entre les diverses tendències oposades. Com a periodista i militant anarquista jugà un paper important en el debat que portà a la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians). Malgrat el seu activisme, moltes vegades contradictori, mai aconseguí l'aprovació de la direcció socialista, exceptuant, en part, Andrea Costa i Errico Malatesta. Durant aquests anys invertí importants sumes en l'edició de publicacions en suport de la causa socialista, especialment a Nàpols, i fundà alguns seccions a Calàbria i Campània, finançant iniciatives de diversos partits esquerrans. En 1893 preparà l'edició, projecte que finalment fracassà, a la seva impremta de Prato (Toscana, Itàlia), una edició popular d'Il Capitale, de Karl Marx, amb prefaci de Friedrich Engels, amb qui mantingué correspondència. En 1894 intentà traduir el llibre de Piotr' Kropotkin Conquista del pane. Quan en 1895 transformà amb els seus diners la revista romana de sàtira política L'Asino, de Guido Podrecca, en diari, la iniciativa tingué un èxit moderat en el temps i el diari, poc procliu a seguir les directives del partit, fins i tot l'acusà de complicitat amb el govern. A finals de segle, però, esdevingué un actiu organitzador i, després de traslladar-se a Resina (Campània, Itàlia), creà la Federació Socialista Napolitana (FSN), fundà a Portici (Campània, Itàlia) el periòdic Avanti!, que posteriorment es fusionà amb Il Socialista, i l'abril de 1896 organitzà el I Congrés Meridional Socialista a Nàpols. A Calàbria fundà en 1894 el setmanari Humanitas, reactivà la Federació Calabresa i organitzà dos congressos regionals, el primer el març de 1896 a Palmi i el segon el setembre de 1897 a Catanzaro. En 1895 finançà i prologà el llibre de Francesco Saverio Merlino L'individualismo nell'anarchismo. En 1896 participà en el II Congrés Internacional Socialista celebrat a Londres (Anglaterra) i després en el IV Congrés del PSI a Florència (Toscana, Itàlia). El març de 1897 fou candidat a les eleccions polítiques per Rogliano. En 1899, arran de la polèmica entre Leonida Bissolati i F. S. Merlino, apareguda en Avanti!, sobre l'acusació de revisionista a La Rivista Critica del Socialismo, publicació mensual dirigida per Merlino i de la qual ell era l'administrador, s'allunyà del PSI, acusat de ser membre de la maçoneria i sospitós de ser un informador de la policia. El jurat d'honor, impulsat per ell mateix, només va aclarir algunes de les seves relacions amb personatges polítics, però suficientment greus com per justificar la seva expulsió del PSI. Després d'aquest fet, abandonà tota activitat política i es dedicà a compilar documents amb la finalitat de reconstruir la història de la Internacional i intentar netejar el seu nom, però no va ser readmès en les files socialistes. En 1908 passà un temps a Nova York (Nova York, EUA) i el 28 de maig de 1909 fundà la Federazió Democratica dei Lavoratori (FDL, Federació Democràtica dels Treballadors) de Rogliano i, a partir del 18 d'abril de 1909, fundà i dirigí el periòdic La Riscossa, el seu òrgan d'expressió. Després d'haver-se afiliat al Partit Republicà Italià (PRI), s'arrenglerà amb els intervencionistes durant la Gran Guerra i continuà amb les seves tasques en la maçoneria, a la qual pertanyia des de 1874, i que el març de 1915 el portaren a assumir la direcció del periòdic mensual napolità Il Mondo Massonico –posteriorment fundà un cercle afiliat a la maçoneria de ritus escocès, amb la finalitat de reemplaçar-la l'oficial. L'agost de 1916 participà en el III Congrés Meridional Republicà. Fou autor d'I trovatelli (1880), Unión Civica y la revolución de Julio (1890), I partiti politici di fronte all'attuale situazione (1893), Il concetto dello Stato nella borghesia e nel proletariato (1895), Il socialismo e la questione agrària (1896), In tempo di elezioni. Consigli ai laboratori (1897), Un trentennio nel movimento socialista italiano (1910), Il concetto della rivoluzione socialista (1911), L'Internazionale. Dalla sua fondazione al congresso di Chaux-de-Fonds (1864-1870) (1911). Giovanni Domanico va morir el 21 de març de 1919 a Nàpols (Campània, Itàlia). Recents estudis han demostrat que, com a mínim, entre 1894 i 1899 Domanico va ser confident de la policia sota diversos pseudònims (Antonioli, Berti, Fedele, Iuso, etc.). En 1988 Giovanni Sole publicà l'assaig biogràfic Giovanni Domanico. Rivoluzionario e spia.

Giovanni Domanico (1855-1919)

***

Librado Rivera

- Librado Rivera: El 17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México) el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou periòdic El Paso. Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Edward Abramowski

- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempre és un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció --L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.

***

Vaga de ferroviaris (1910)

- Georges Gillet: El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França).

***

El grup editor del periòdic L'Anarchie (1911)

- Jeanne Morand: El 17 d'agost de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Son pare va ser un terrelloner anarcosindicalista. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del «Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 a París (França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.

***

Antonio Moroni

- Antonio Moroni: El 17 d'agost de 1892 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i antimilitarista, i després feixista i novament anarquista, Antonio Moroni. Sos pares es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de tendència antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista, desenvolupant tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei militar passà a Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost fins a finals de novembre de 1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a Itàlia, el desembre de 1912 va ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a Nàpols (Campània, Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta a son germà Paolo, lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus superiors a causa de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser publicada el 23 de desembre de 1912 en el periòdic Avanti! i per aquest motiu va ser acusat de «difamació a la Autoritat Militar i a l'Exèrcit Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de Càller (Sardenya) de l'acusació de difamació, però va ser enviat a la companyia disciplinària del fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es van publicar regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale, Rompete le File!, Volontà, etc.). Per iniciativa de Maria Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure associat, juntament al d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà lloc a la «Setmana Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914, retornà des de San Leo a Milà, on va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a formar part del «Comitè Nacional contra la Companyia Disciplinària» i freqüentà assíduament el Fascio Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa (USM). En plena Gran Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva dirigida a son germà publicada pel periòdic Il Popolo d'Italia i després en L'Internazionale, anunciés que s'allistava com a voluntari en la Legió Garibaldina, enquadrada en el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada per Peppino Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores intervencionista. Aquesta presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista. Quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a Lió (Arpitània) i a començaments de maig de 1915 retornà a Milà. Cridat a files el juliol d'aquell any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses ocasions. Després de la guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la involució reaccionària del règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de protesta contra els Pactes del Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del periòdic. En 1934 va ser esborrat del registre de «subversius», però continuà amb el seu enfrontament amb les autoritats feixistes. A partir de 1936 començà a col·laborar amb el setmanal parisenc Il Merlo Giallo, que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on criticà reiteradament la política sindical feixista, sempre subordinada als interessos de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de Milà, entre ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant l'intervencionisme revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les investigacions van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la tipogràfica d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada va ser acomiadat de la feina immediatament, però no patí més conseqüències gràcies a la intervenció directa de Benito Mussolini. L'agost de 1941 va ser condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a l'illa de Tremiti per haver imprès «manifests anarquistes», però que en realitat van ser exemplars del pamflet Il canto della Rinascita, que contenien una versió satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de l'amnistia concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va traslladar a Mombello (Llombardia, Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital Psiquiàtric Provincial de Milà d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va imprimir el full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava el programa anarcosindicalista de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI). Després de la II Guerra Mundial entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos, ocupant-se de l'organització sindical i escrivint regularment per al setmanari milanès Il Libertario, dirigit per Mario Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà de l'11 de juny de 1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista de Milà (FAM). Antonio Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1998 son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo dopoguerra.

***

Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]

- Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), en una família de revolucionaris russos exiliats, el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch). En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp --que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d'Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets --que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.--, com ara Ce que j'ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).

Nicolas Lazarevitx (1895-1975)

***

Necrològica de Liberto Barrena Santoba apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de març de 1989

- Liberto Barrena Santoba: El 17 d'agost de 1898 neix a Muez (Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Liberto Barrena Santoba. Sos pares es deien Hilario Barrena i Petra Santoba. Emigrà a Barcelona (Catalunya) de ben jovenet i, com a obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Orleans, on milità en el Federació Local de la CNT. Fundà família amb una francesa sense casar-se. Liberto Barrena Santoba va morir el 6 de gener de 1989 a Orleans (Centre, França).

***

Necrològica de Francesc Suñé Trenc apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'agost de 1975

- Francesc Suñé Trenc: El 17 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Suñé Trenc. Sos pares es deien Josep Suñé i Josepa Trenc. Paleta de professió, durant els anys trenta milità activament en el Sindicat de la Construcció del barri barcelonès de Gràcia de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de desembre de 1932 va ser detingut, juntament amb Ramon Farrés, per haver exigit, en nom del sindicat, la contractació de més treballadors en una obra en construcció al carrer Travessera de Barcelona. Exiliat després de la guerra civil, formà part de la Federació Local de Chartres. Membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), formà part de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Francesc Suñé Trenc va morir el 18 de març de 1975 a l'Hospital Hôtel Dieu de Chartres (Centre, França) a resultes d'un atac de cor.

***

Necrològica de Julián Guijarro Priego apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1987

- Julián Guijarro Priego: El 17 d'agost de 1902 neix a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Guijarro Priego. De ben jovenet entrà en conflicte amb els grans propietaris i cacics del seu poble natal i, per aquest motiu i per la manca de feina, emigrà a Catalunya. A Barcelona entrà a treballar a «La Canadenca» i s'afilià a la Secció de Fonedors del Sindicat del Metall del barri barcelonès de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en totes les lluites socials i obreres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en els combats de carrer i en el Comitè Revolucionari. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i sa companya, Consuelo Vera, i sos quatre infants quedaren a Barcelona. Fou tancat al camp de concentració de Vernet i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Durant l'ocupació va ser inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos» per a ser enviat a treballar a Alemanya enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí arribar a Privas (Delfinat, Occitània) i s'integrà en el maquis. Després de l'Alliberament va ser un dels organitzadors, amb sa companya María Iglesias, de la Federació Local de la CNT de Privas. En l'exili conegué la notícia que sa companya de Barcelona havia mort el 30 de juny de 1951 atropellada per un señorito franquista i que sa filla Consuelo havia resultat greument ferida. Julián Guijarro Priego va morir el 17 d'agost de 1987, el mateix dia del seu aniversari, a Privas (Delfinat, Occitània).

***

Necrològica de Pablo Ciprés Aisa apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de maig de 1975

- Pablo Ciprés Aisa: El 17 d'agost de 1906 neix a Callén (Grañén, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Ciprés Aisa. Sos pares es deien Eusebio Ciprés i Juliana Aisa. Durant la guerra civil combaté en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pablo Ciprés Aisa va morir el 22 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1975 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). Son germà, Ángel Ciprés Aisa, també fou militant llibertari.

***

José Cayuela Cayuela amb l'uniforme i la moto de la Generalitat de Catalunya

- José Cayuela Cayuela: El 17 d'agost de 1907 neix a Carboneras (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Cayuela Cayuela. Sos pares es deien Ramón Cayuela i Bárbara Cayuela. De ben petit va marxar a França, on treballà com a mecànic de bicicletes. A França va contreure matrimoni amb Isabel García Flores, amb qui tingué tres infants (Ramón, Paquita i Bárbara). En 1935 abandonà França i s'instal·là amb tota sa família a Manresa (Bages, Catalunya), on treballà de xofer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), esdevingué un dels seus xofers, portant els militants a fer conferències i mítings. En 1937 nasqué son quart infant (Isabel) i aquest mateix any va ser cridat a files i va ser destinat a tasques de vigilància com a motorista de la Generalitat de Catalunya per carreteres d'Avinyó (Bages, Catalunya) i els voltants. Més tard treballà de motorista a altres poblacions catalanes (Igualada, Manresa i Solsona). Sos germans van poder exiliar-se, però ell va tenir un accident amb la moto, es va trencar una cama i va ser ingressat a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) i no va poder partir; quan li donaren l'altra, les tropes franquistes ja havien ocupat Catalunya. El 18 d'abril de 1939 Florencio Guiteras Morera, falangista d'Avinyó, el va denunciar a la Guàrdia Civil. En aquesta denúncia, a la qual se sumaren altres testimonis, va ser acusat de ser milicià, d'anar armat, d'haver requisat cotxes amb violència, de formar part de les Patrulles de Control i de fer de xofer per a la CNT, entre altres càrrecs. Detingut aquell mateix dia, va ser empresonat primer a Avinyó i després a Manresa. El 24 de maig de 1939 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb 19 persones més. Enviat quatre dies després a la Presó Model de Barcelona, el 15 de juliol se li va notificar la seva condemna a mort. Durant la seva estada a la presó no va poder veure sa família ni va poder enviar cap correspondència. José Cayuela Cayuela va ser afusellat el 16 de juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Es va negar a signar la seva sentència de mort i va escriure una carta d'acomiadament a sa família. La causa oficial de la seva defunció fou «hemorràgia interna».

José Cayuela Cayuela (1907-1939)

***

Josep Sabaté Llopart

- Josep Sabaté Llopart: El 17 d'agost de 1909 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Sabaté Llopart, conegut com Pepe. Havia nascut en una família fortament lligada al moviment anarquista. Durant els anys de la II República ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. En 1932 va formar part amb altres militants, entre els quals hi havia son germà Francesc, del grup d'acció «Los Novatos». El juliol de 1936, quan es desencadenà l'aixecament feixista, fou membre del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet de Llobregat i després s'enrolà en la columna «Los Aguiluchos», que organitzà amb Joan García Oliver, que marxà el 27 d'agost de 1936 cap a Aragó, i on exercí de cap de centúria. Combaté en diverses unitats fins al final de la contesa, que el sorprengué a la zona central de la Península. Detingut a Alacant, entre 1939 i 1945 patí el camp de concentració d'Albatera i el penal de Cartagena. En llibertat vigilada, en 1946 creuà la frontera per Catalunya i instal·lat a l'altra banda de la frontera començà a participar en els grups d'acció llibertaris que lluiten clandestinament al barcelonès passant d'una banda a l'altra dels Pirineus. Va fer de secretari mòbil de la CNT catalana i, amb Francesc Ballester Orovitg, destacà en el suport als presos. En 1948, amb José Berruezo Silvente i Carles Vidal Pasanau, formà part del Comitè de la CNT del Baix Llobregat en l'Exili i ocupà la secretaria de la CNT catalana exiliada. A començaments de 1949 establí contacte amb el grup «Los Maños» i amb son germà Quico Sabaté a Barcelona, però poc després va ser ferit en un enfrontament armat arran de la caiguda de la impremta clandestina de Solidaridad Obrera. Amb l'ajuda de son germà, aconsegueix guarir les ferides a Martorell i a Abreras i passar a França, on participà en diverses activitats orgàniques (secretari de la Regional Catalana cenetista) a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, s'internà a Catalunya i caigué ferit el 17 d'octubre de 1949 al carrer barceloní de Trafalgar a resultes d'un parany orquestrat per la policia franquista que es pogué preparar gràcies a una delació --en l'intercanvi de trets mentre intentava fugir matà el policia Luis García Dagas--; quan era transportat cap al Dispensari Municipal del carrer Sepúlveda, Josep Sabaté Llopart morí a l'interior d'una farmàcia del carrer Més Baix de Sant Pere de Barcelona (Catalunya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de La Revista Social

- Surt La Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona. Posteriorment la redacció se'n va traslladar a Gràcia (novembre de 1872) i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social comptà amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, Ernesto Álvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets --entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez-- i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total se'n van publicar 418 números, l'últim el 20 de novembre de 1880.

***

Portada d'un exemplar de La Anarquía

- Surt La Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía. Dirigit per l'anarquista Ernesto Álvarez, va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o «Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades.

Naixements

Pierre Martin

- Pierre Martin: El 16 d'agost de 1856 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí el 6 d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia.

***

Necrològica de Joaquim Jorquera Martos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de març de 1950

- Joaquim Jorquera Martos: El 16 d'agost de 1900 neix a La Romaneta (Monòver, Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Jorquera Martos. Sos pares es deien Pere Jorquera i Maria Martos. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) i en l'exili en la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i de Sent Martin de Valgalga (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Joaquim Jorquera va morir el 28 de febrer de 1950 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a causa de la malaltia contreta en la seva feina a les mines de Sent Martin de Valgalga.

***

Jean Barrué, professor de matemàtiques de les classes preparatòries a l'ingrés a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus

- Jean Barrué: El 16 d'agost de 1902 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el professor de matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i, després, anarquista i sindicalista revolucionari Jean Frédéric Henry Barrué. Fill d'una família pagesa occitana (Bearn, Gers, Avairon), fins al juliol de 1922 estudià a l'institut de Bordeus i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de matemàtiques a París (França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat a l'institut de Lo Mont (Aquitània, Occitània), on farà classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931 fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva jubilació, amb una interrupció durant la guerra, professor de matemàtiques superiors a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919 prengué part a París en una manifestació de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i dels grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del «Dia de la Victòria». L'octubre de 1919 s'adherí al grup «Estudiants Socialistes» i a la Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) de Bordeus, fent costat les tesis de la III Internacional. Després del Congrés de Tours de l'SFIO, celebrat a finals de desembre de 1920, congrés de l'escissió que donà lloc a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF), passà a militar a Bordeus en les Joventuts Comunistes i en aquest nou partit. Entre novembre de 1922 i la primavera de 1926 fou membre de la V Secció del PCF de París i durant alguns mesos en fou secretari. Tot rebutjant els «personalismes» i la «bolxevització», defensà Le Bulletin Communista editat per Boris Souvarine. L'octubre de 1925, fou un dels signataris de la Carta al Comitè Executiu de la Internacional Comunista («Carta dels 250»), trencant amb el comunisme i acostant-se a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari. Des del primer número de la revista La Révolution Prolétarienne (1 de gener de 1925), fundada per Pierre Monatte, entrà a formar part del seu cercle. A partir de novembre de 1927 s'introduí en l'acció sindical des de la Federació de l'Ensenyament, afiliada a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), en els sindicats dels Basses-Pirineus-Landes, Charen i Gironda. Prengué part en tots els congressos de la Federació de l'Ensenyament, defensant les tesis de la tendència sindicalista revolucionària. El març de 1934, després de la mort de Marie Gillot, s'ocupà de la publicació del periòdic L'Action Syndicaliste. En aquesta època col·laborà en L'École Émancipée i Le Cri du Peuple, setmanari del «Comitè per la Independència Sindical» («Comitè dels 22»), i intervingué en la conferència que aquest comitè celebrà l'11 de gener de 1931 a la Cambra del Treball de París. Combaté la política del Front Popular i la participació en les eleccions de 1936, militant en la Lliga dels Combatents de la Pau i en el Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes (CVIA). Amb la unitat sindical de 1936, esdevingué secretari de la Secció de la Gironda de la Federació General de l'Ensenyament i fou membre del Comitè Executiu de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra d'Espanya, col·laborà en el periòdic L'Espagne Antifasciste, que des de Bordeus editava Aristide Lapeyre. En aquesta època dirigí un Curs d'Economia Política a l'escola fundada per les Joventuts Anarquistes de Bordeus i en la qual Roger Boussinot ensenyava francès. Després de la II Guerra Mundial, fou secretari de la VIII Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), però, decebut de l'escissió sindical, abandonà el sindicalisme i es centrà en el moviment anarquista, militant activament, des de la seva reconstitució en 1954, en la Federació Anarquista (FA). Membre del Grup «Sébastien Faure» de Bordeus, a partir de 1970, s'ocupà de les Relacions Internacionals de la FA amb els grups de llengua alemanya, amb la Federació Holandesa i amb els grups suïssos i belgues. En aquests anys col·laborà regularment en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i des maig de 1968 en la revista trimestral La Rue, editada pel Grup Llibertari «Louise Michel» de París. També col·laborà en la revista anarquista alemanya Befreiung. Destacà per les seves traduccions de l'alemany, com ara La réaction en Allemagne, de Mikhail Bakunin; Bakounine ou le démon de la révolte, Fritz Brupbacher; Anarchisme et marxisme dans la Révolution russe, d'Arthur Lehning; La faux principe de notre éducation, et autres textes i De l'Éducation..., de Max Stirner; etc. També treballà en les traduccions dels Archives Bakounine, sota la direcció d'Arthur Lehning. En 1980, amb el suport de Gilles Durou, creà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format per una majoria del Grup «Sébastien Faure» que havia abandonat la FA; participà en aquest grup fins a la seva dissolució en 1985. El GAB tingué com a òrgan d'expressió Dégel. Journal d'expression libertaire, publicació que dirigí, i tingué una forta activitat en aquest període (Llibreria l'En Dehors, ràdio, debats, etc.). Col·laborà regularment en diferents publicacions llibertàries, com ara Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Interrogatins, Iztok, Le Libertaire, La Libre Pensée des Bouches du Rhône, etc. És autor de Max Stirner et l'education (1969), L'anarchisme aujourd'hui (1970), Bakounine et Netchaïev. Trois études sur Bakounine, dont Bakounine et Netchaïev, suivies par le Catéchisme Révolutionnaire de Netchaïev (1971), Anarchisme nu (1973) i Morale sans obligation ni sanction ou morale anarchiste (1986). Jean Barrué va morir el 26 d'agost de 1989 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Talença (Aquitània, Occitània), al costat de sa companya Anita. Actualment un grup de la FA de Bordeus porta el nom de «Cercle Libertaire Jean Barrué».

***

Pawel Lew Marek

- Pawel Lew Marek: El 16 d'agost de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquesta època quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka & Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total)  i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia (Polònia). Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)].

Pawel Lew Marek (1902-1971)

***

Joan Serralta Miralles

- Joan Serralta Miralles: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1904 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'escultor anarcosindicalista Joan Jacint Serralta Miralles. Sos pares es deien Deonicio Serralta i Agustina Miralles. Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Josepa Fabré. Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1970  al seu domicili de Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

***

Georgette Kokoczinski (Mimosa)

- Georgette Kokoczinski: El 16 d'agost de 1907 neix a Versalles (Illa de França, França) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Kokoczinski, coneguda com Mimosa. Filla d'una família de classe mitjana, d'antuvi tingué el llinatge Brivadis, per sa mare Léontine Brivadis, i en 1908, en ser reconeguda per son pare, Robert Ango, prengué aquest llinatge. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczinski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczinski va morir el 17 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczinski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Miquel Liern Barberà

- Miquel Liern Barberà: El 16 d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

- Rafael Hernández: El 16 d'agost de 1910 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Hernández. Començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya), on continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resposta popular en contra. Després de la caiguda del front malagueny, es va refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa companya i fill i va continuar militant en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser secretari. Rafael Hernández, que patí l'amputació d'una cama, va ser enterrat el 3 de juliol de 1975 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

José Villanueva Clavero [militants-anarchistes.info]

- José Villanueva Clavero: El 16 d'agost de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Villanueva Clavero. Sos pares es deien José Villanueva i Miguela Clavero. A començaments dels anys trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda. També fou membre del grup teatral «Amanecer». Quan el cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal Carbó Mora, s'allistà com a voluntari en la «Columna Durruti» en la qual combaté durant tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet, mentre que son pare va ser reclòs al camp de concentració de Bram, on va morir. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'Exili. José Villanueva Clavero va morir el 4 de febrer de 1989 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Concentració anarquista (Premià de Dalt, 1932)

- Paquita Jolis Puig: El 16 d'agost de 1916 neix a Amer (Selva, Catalunya) la militant anarcofeminista Francesca Jolis Puig. Durant els anys de la II República espanyola milità en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt (Maresme, Catalunya) i a partir de 1936, amb sa germana Assumpció i un grup d'una vintena de companyes, formà part de l'Agrupació «Mujeres Libres» de la mateixa localitat. Aquest grup participà en el Consell Municipal de la localitat i va ser el promotor de la creació del Museu de Física i de Ciències Naturals. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Marsella. Paquita Jolis Puig va morir el 16 d'agost de 1982, el dia del seu aniversari, a Marsella (Provença, Occitània).

***

Ceferí Llop Estupinyà

- Ceferí Llop Estupiñà: El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de «rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

***

Conchita Guillén

- Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de «Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de «Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).

Conchita Guillén (1919-2008)

Guillembert (1913-1999)

Defuncions

Max Hödel

- Max Hödel: El 16 d'agost de 1878 es executat a Berlín (Alemanya) ) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. Havia nascut el 25 de maig de 1857 a Leipzig (Saxònia, Alemanya). D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

Execució de Caserio segons Le Progrés Illustré del 28 d'agost de 1894

- Sante Caserio: El 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània) és executat l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut el 8 de setembre de 1873 a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) en un família pagesa nombrosa. Son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

Antonio Borruel Romero

- Antonio Borruel Romero: El 16 d'agost de 1936 mor al front d'Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Borruel Romero. Havia nascut cap el 1914. En 1936 era el tresorer de la Federació Local de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies confederals.

***

Raphael Friedeberg

- Raphael Friedeberg: El 16 d'agost de 1940 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. Havia nascut el 14 de març de 1863 a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia). D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 d'agost

Esdeveniments

La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux

- Manifestació en suport d'Eudes i de Brideau: El 15 d'agost de 1870 Louise Michel participa en una manifestació a París (França) organitzada en favor dels republicans blanquistes Émile Eudes i Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la caserna de bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general Louis Jules Trochu, governador militar de París, una petició en favor dels detinguts, feta per Jules Michelet.

***

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 15 d'agost de 1895 surt al barri de Barracas al Norte de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) el primer número d'El Revolucionario. Periódico comunista anarquista. Estava editat pels grups anarquistes de Barracas al Norte i Barracas al Sur i pel «Grupo Titta» de Buenos Aires. De periodicitat irregular («Apareixerà quan pugui») i per subscripció voluntària, portava els epígrafs «Liberté, Igualdad, Emancipazione» (sic, en trilingüe). El gerent responsable fou R. Ponte. Publicà articles en francès, reproduïts del periòdic parisenc Le Temps Nouveaux, i en italià. Trobem textos de J. Alonso, Louis Buchner, Joseph Déjacque i Lamennais. Només sortí un altre número, sense datar i que portava l'epígraf «Apareix quan pot, viu de l'expropiació».

***

Portada del primer número de Khleb i Volia

- Surt Khleb i Volia: Per l'agost de 1903 surt a Ginebra (Suïssa) i a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual de teoria política anarquista en llengua russa Khleb i Volia («Pa i Llibertat» o «La conquesta del pa»). Considerada la primera publicació del moviment anarquista rus de l'exili. A la capçalera portava la cèlebre frase de Bakunin: «La necessitat de destruir és també una necessitat creadora.» Aquesta publicació fou editada a Ginebra per un grup de joves exiliats russos partidaris de Kropotkin, entre els quals es trobaven el georgià Georgi Gogelia (K. Orgheiani), sa companya Lídia i  Maria Goldsmith (Maria Korn). Fou impresa per Émile Held i es van publicar 24 números, en 21 volums, fins al novembre de 1905. Fou contrari a tota participació en la lluita dels mètodes legals (sindicats, parlamentarisme, etc.), tot reivindicant-ne els il·legals (vaga, terrorisme revolucionari, etc.). Cobrí informativament de manera crítica el Congrés Internacional Socialista d'Amsterdam d'agost de 1904. Va intentar atreure els socialistes-revolucionaris russos a les seves files. El grup editor també va publicar pamflets de Bakunin i de Kropotkin, així com traduccions russes de Grave, Malatesta, Élisée Reclus i altres.  Piotr Kropotkin, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), va col·laborar activament amb articles i editorials en aquest periòdic, així com el seu col·laborador, el georgià Varlaam Nikolàevitx Txerkézov; amb altres revolucionaris van fer una edició londinenca paral·lela a ginebrina. Exemplars de Khleb i Volia creuaran les fronteres russes clandestinament per Polònia i Ucraïna gràcies al grup anarquista rus «Borba» (La Lluita) establert a Bialystok (Podlàquia), i arribaran fins i tot als centres industrials d'Odessa i dels Urals, on seran acollits amb l'entusiasme revolucionari que donarà lloc a la primera Revolució russa de 1905. Posteriorment, altres publicacions dels anarquistes russos exiliats portaran aquesta capçalera, títol de l'obra més coneguda de Kropotkin.

***

Portada del primer número de La Enseñanza Moderna

- Surt La Enseñanza Moderna: Per l'agost de 1908 surt a Irun (Guipúscoa, País Basc) el primer número del periòdic racionalista anarquista La Enseñanza Moderna. Revista mensual pedagógica. A partir del número 6, del 15 de gener de 1909, portarà el subtítol «Revista quincenal pedagógica-racionalista. Eco de la Lliga Internacional para l'Educación de la Infancia». Dirigida pel pedagog racionalista Federico Forcada, en el comitè de redacció estaven Samuel Torner i Antonia Maymón. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Eliseo Reclus, Le Dantec, José Nákens, Pedro Vallina, Antonia Maymón, Sebastián Faure, Francisco Pi Arsuaga, Raúl Lacombre, Mortillet, Guerra Junqueiro, Federico Forcada, Samuel Torner, F. Fuertes, Francisco Bellido, Ángel Macías, Nicolás Hernández, Víctor Hugo Palacios, Leopoldo Quiles, Laureano Aragón, Gabriel Sanjuán, Fritz, Colominas Maseras, Anselmo Lorenzo, Rodrigo Soriano, Recassens, Rueda, Cecilia Mendaza, Juan Casaviejas, Pedro García Sidonio, V. García, etc. La revista defensava la regeneració de l'ensenyament des d'un anticlericalisme radical. Altres temes que tractà van ser el neomaltusianisme, l'ateisme, el naturisme, la bibliografia pedagògica, ressenyes de revistes, polèmiques amb altres publicacions, etc. Un apartat especial fou el referit a la marxa de l'escola racionalista d'Irun, regentada per Federico Forcada, que tingué moltíssims problemes, fins i tot la detenció del seu director. L'últim número fou el 9, de març de 1909, on s'anunciava la publicació d'un especial de 24 pàgines a beneficio dels llibertaris d'Alcalá del Valle que patien represàlies, i sembla que la publicació fou suspesa arran dels fets de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que comportà la repressió sistemàtica contra les escoles racionalistes. A Valladolid sortiren tres números, entre el 12 de setembre i el 10 d'octubre de 1910, d'una segona època, dirigida també per Forcada.

***

Capçalera de Le Terrassier

- Surt Le Terrassier: El 15 d'agost de 1909 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual sindicalista revolucionari Le Terrassier. Organe du Syndicat Général des ouvriers terrassiers, puisatiers-mineurs, tubistes, poseurs de rails et parties similaires du département de la Seine (El Terrelloner. Òrgan del Sindicat General dels obrers terrelloners, cavadors de rases, obrers que treballen en campanes pneumàtiques, instal·ladors de rails i rams similars del departament del Sena) --«Sindicat General» fa referència a la Confederació General del Treball (CGT). A la capçalera, realitzada per Aristide Delannoy, figura un peó de camins donant mala vida el capitalista. En sortiren, com a mínim, 172 números fins a 1927.

***

Penitenciaria Federal de McNeil Island

- Rivera i Flores Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als Estats Units, Ricardo Flores Magón i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic», per haver publicat el 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de McNeil Island (Steilacoom, Washington, EUA).

***

Errico Malatesta

- Reunió italiana antirepressió: El 15 d'agost de 1920 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia) una reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar la solidaritat i l'agitació en favor de les víctimes de la repressió política. Va ser-hi presents Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió Comunistaanàrquica d'Itàlia (UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità Nova; Diego Guadagnini, pel Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio Spinaci, del Comitè per les Víctimes Polítiques de Milà; Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de Treballadors de la Mar; Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona; Camillo Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea Viglongo, pel Comitè dels Consells de Fàbrica de Torí.

***

Portada del primer número de Nuestra Tribuna

- Surt Nuestra Tribuna: El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir anárquico femenino. Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una publicació fundada i escrita per un grup de vint dones (entre elles Teresa i María Fernández, i Fidela Cuñado) i dirigida a dones. Hi van col·laborar la companya de Ricardo Flores Magón, Milly Witkop Rocker, Frederica Montseny, Angelina Arratia del Pera i Herminia Brumana, entre d'altres. Va publicar 39 números fins al 1925, any de la seva prohibició per la repressió del comissari Varela, germà de l'autor de la matança de Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500 exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea (dels números 1 al 28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels números 29 al 36 i amb periodicitat mensual) i a Buenos Aires (els tres últims números, entre febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els números figuraven dos textos molt explícits del pensament de la revista: «La inferioritat mental de la dona és una mentida teològica, repetida i propagada per totes les congregacions religioses i jurídiques» i «No hi ha emancipació de la dona. L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciem és social, netament social». D'àmbit internacional, es distribuïa a tota Argentina per tren, a la resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies a un company mariner. A Argentina és una publicació gairebé impossible d'aconseguir perquè ha estat perseguida per totes les dictadures argentines i l'única col·lecció completa que es coneix es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En maig 2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per la Universitat Nacional del Sud (EdiUNS).

***

Capçalera d'Avance

- Surt Avance: Per l'agost de 1935 surt a Diamante (Diamante, Entre Ríos, Argentina) el primer número de la revista anarquista Avance. Periódico de la Federación Obrera Comarcal Entrerriana. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Obrera Comarcal d'Entre Ríos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El responsable de la redacció fou V. A. González i el de l'administració T. F. León i J. Gebobich. Hi van col·laborar J. Aguilera, C. A. Altamirano, E. Latelaro, Luís Woolands (Juan Crusao) i Un croto enojado, entre d'altres. En sortiren set números, l'últim el 30 de juny de 1936.

***

Capçalera de Terre Libre

- Constitució de la FAF: Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 té lloc a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el congrés constitutiu d'una nova organització: la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la Unió Anarquista. Volin i André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre Libre, en seran els principals animadors.

***

Living Theatre

- Primera actuació del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York (Nova York, Estats Units), la primera actuació del grup anarquista «dramàtic» Living Theatre té lloc al domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del col·lectiu, mancats d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre peces van ser representades aquell dia: Childish Jokes, de l'anarquista Paul Goodman; Ladies Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he who says no, de Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young man, de Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una contestació radical al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut polític no convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual cosa les autoritats van entrebancar-ne l'acció sempre que van tenir oportunitat. A més de l'acció política als escenaris, el col·lectiu era conscients de la necessitat d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i per això van impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es va portar a terme el gener de 1962, i acabà en una gran marxa; aquesta idea d'acció directa va calar i se'n van realitzar dues més.

***

Correspondència d'Ishill

- Correspondència Ishill: El 15 d'agost de 1967 s'acaba d'imprimir als Tallers Gràfics Olimpo de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), editat per Tierra y Libertad, amb l'esment de Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia selecta de Joseph Ishill. El recull de correspondència va estar al càrrec de Vladimiro Muñoz, que la va traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph Ishill va mantenir correspondència amb infinitat de persones de l'àmbit llibertari i de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir Tcherkesoff, Sofia Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S. Janovski, Havelock Ellis, Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman, Benjamin R. Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis, Ludwig Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore Debs, Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars.

***

Capçalera de Canariah

- Surt Canariah: Per l'agost de 2000 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic Canariah. Giornale anarchico senza prezzo. Editat pel romà «Grup Anarquista Errico Malatesta», pretenia ser una publicació específicament dedicada a l'aprofundiment de la temàtica interna del moviment anarquista i a l'estimulació de la reflexió llibertària. Tractà diversos temes, com ara la història anarquista, l'il·legalisme, l'anarcoprimitivisme, l'antibel·licisme, l'alliberament animal, la repressió, el nacionalisme, etc. Hi van col·laborar Antonio Massia, Cicero, Tony Aspri i Gianluca, entre d'altres. La intenció era sortí mensualment, però es publicà irregularment. L'últim número fou el 20, de març-abril de 2004, portava com a subtítol «Giornale anarchico con prezzo». També edità diversos fullets.

Naixements

Adhémar Schwitzguebel (1875)

- Adhémar Schwitzguébel: El 15 d'agost de 1844 neix a Sonvillier (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelques écrits.

Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

***

Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)

- Bernardo Miaglia: El 15 d'agost de 1852 neix a Giaglione (Piemont, Itàlia) l'anarquista Bernardo Miaglia, també citat Bernâ di Mialha. Sos pares es deien Claude Miaglia i Marianne Giors. Quan era molt jove emigrà a França per treballar en el seu ofici de sabater. Després d'un temps per Savoia, s'instal·là a Audun-le-Tiche (Lorena, França), on muntà un taller de sabateria. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. El 6 d'abril de 1894 se li va decretà l'expulsió de França i retornà a Itàlia. En 1900 el trobem regentant un taller de sabateria a Audun-le-Tiche. Decidí emigrar als EUA i el 16 de juliol de 1910 partí del port de Le Havre (Normandia, França) a bord del vaixell Lorraine i desembarcà a Nova York (Nova York, EUA). S'instal·là a Brokaw (Wisconsin, EUA), on ja treballaven dos amics seus, Giuseppe Ponte i Vincenzo Ponte. Dos anys després emigrà a l'Argentina, on durant molts d'anys treballà de sabater. A Mendoza (Mendoza, Argentina) obrí un modern negoci de sabateria italiana i fou un dels fundadors del «Club Foot-Ball "Los Aliados"» d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Bernardo Miaglia (1852-?)

***

Jacinto Huitrón Chavero

- Jacinto Huitrón Chavero: El 15 d'agost de 1885 neix a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Fill d'un sabater, estudià a l'Escola d'Oficis per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva, ciències naturals, filosofia i declamació) i en la seva adolescència fou aprenent de ferrer, desenvolupant durant sa vida diverses tasques (manyà, mecànic, carrosser, electricista, etc.). Durant els primers anys del segle treballà en dues carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i instal·là una plantà de llum en una de les hisendes del financer José Yves Limantour Marquet. En 1909 començà a treballar al Ferrocarril Nacional Mexicà a Nonualco i s'afilià a la Sucursal Núm. 5 de la Unió de Mecànics Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb la liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui marxà a la ciutat de Puebla (Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar part dels grups seguidors de Francisco Ignacio Madero González. Després de morir sa companya, retornà a la Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller mecànic, després en l'empresa «Construcciones Metálicas» i posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau», on publicà amb altres companys el primer periòdic quinzenal declaradament anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En aquests anys era lector habitual d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración. El juny de 1912 creà, amb altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc després publicà ¡Luz! Periódico obrero libertario. El 22 de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del «Grupo Luz» i diversos sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la Casa del Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial (CAM)–, i en va ser nomenat administrador; set dies abans havia sortit de la presó on havia estat tancat amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913 dirigí el periòdic Lucha i organitzà el Sindicat de Mecànics. Comprà una petita premsa i pogué imprimir diverses publicacions, com ara Renoviĝo, òrgan del grup anarquista «Renovación», el responsable del qual fou José Amaya Topete. En 1915 fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la fundació dels «Batallons Rojos». Aquell any col·laborà en Revolución Social. Més tard s'oposà al llicenciament dels «Batallons Rojos» per l'absència d'una compensació per als familiars dels involucrats, alhora que va fer costat una breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser detingut pel seu rebuig a la política de Venustiano Carranza. S'entrevistà, juntament amb Luis Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) amb la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de la ciutat amb els del camp, aliança que finalment no reeixí. Encara que anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la diputació a la XXVII Legislatura del Congrés de la Unió en el primer Districte Electoral del Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista Obrer (PSO), però va ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista (PLC). En 1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic), del quan nasqué la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), encapçalada per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria dels llibertaris, acabà discrepant d'aquesta organització i l'abandonà, integrant-se en la Confederació General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la Convenció Radical Roja (CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I Congrés Socialista, organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on començaren a manifestar-se les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no trobà punts d'acord. En 1923 col·laborà en Luz y Vida, òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal a Mèxic de La Revista Blanca, de Barcelona (Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Mexicana (FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de 1945 participà en el I Congrés de la FAM, formant part de la Comissió de Dictàmens. Excel·lent orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent gires propagandístiques, dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración, i reedità nombrosos fullets dels clàssics anarquistes. El 19 d'agost de 1956 participà en el gran míting a la Ciutat de Mèxic organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del Treballadors de Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant, la seva salut no li va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills es deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i Emancipación. Jacinto Huitrón Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Tenia un arxiu i una biblioteca importants i deixà nombrosos manuscrits inèdits; gràcies a això, la seva vídua Guadalupe Robles, que s'encarregà d'ordenar-los i reunir-los, en 1974 es pogué editar el llibre pòstum Orígenes e historia del movimiento obrero en México i del qual s'han realitzat diverses edicions.

Jacinto Huitrón Chavero (1885-1969)

***

Necrològica de Lluís Roldós Planas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Lluís Roldós Planas: El 15 d'agost de 1895 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Roldós Planas. Sos pares es deien Martí Roldós i Francesca Planas. De família llibertària, ben igual que sos dos germans, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en el suport dels presos llibertaris. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Obtingué l'autorització per embarcar cap a Mèxic, però va renunciar en el darrer moment. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment a Tuïr, amb son germà Anselm. Lluís Roldós Planas va morir el 5 d'abril de 1989 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

- Gentile Merli: El 15 d'agost de 1900 neix a Magliaso (Ticino, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia). Gentile Merli va morir el 14 de desembre de 1986 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931)

- Carmen Conde Abellán: El 15 d'agost de 1907 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy la madre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde va morir el 8 de gener de 1996 a Madrid (Espanya), deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

***

José Sánchez Conca

- José Sánchez Conca: El 15 d'agost de 1908 neix a Villena (Alt Vilanopó, País Valencià) el militant anarcosindicalista José Sánchez Conca. Sabater de professió, sempre va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell creada durant els primers dies de la revolució a Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l'exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s'havien de traslladar a Narbona, lloc on els GPC solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l'organització dels comicis dels GPC. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant els últims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir el 27 d'abril de 1996 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc Le Temps del 26 de maig de 1939

- Fernand Vintrigner: El 15 d'agost de 1908 neix a Coulommiers (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA, òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava «contra la integritat territorial francesa» i per «provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». Fernand Vintrigner va morir el 21 de maig de 1971 a Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Continua...

---