Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de febrer

Esdeveniments

La teixidora, de Joan Planella i Rodríguez (1882)

- Reial Ordre de 28 de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a Barcelona (Catalunya) una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització per a la fundació d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i de cooperatives, encara que deixava als caps polítics locals o regionals el seu reconeixement. La petició d'autorització l'havia realitzat una comissió del «Montepío de Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any abans, els obrers comencen a organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y Kindelán, capità general de Catalunya i representant de la «Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Principat de Catalunya», permís per a associar-se. La «Comissió de Fàbriques» era l'associació patronal que s'havia creat en 1933 per pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de la classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als obrers sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que suposà l'antecedent immediat dels futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es creà la «Societat de Teixidors de Cotó»; partidària de la resistència activa, arribarà a tenir 3.000 associats, però no fou autoritzada pel governador civil Josep Maria Gisbert, perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.

***

Kronstadt

- Esclata la Revolta de Kronstadt: El 28 de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt, ciutat portuària base de la flota bàltica russa situada a l'illa de Kotlin, al Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia). La rebel·lió es va desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la manca d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible situació econòmica que patia Rússia va portar aixecaments al camp (Rebel·lió de Tambov), així com vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer Petrograd es trobava al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant els esdeveniments a Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una reunió d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el delegat va tornar el 28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat els obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista contra els vaguistes. Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van pronunciar pels «Soviets Lliures», deslligats totalment de la tutela política dels comissaris comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total llibertat d'acció i de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien deslliurat del Partit comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions de vida es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries. Després de fracassar en la petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va aixecar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Resolució del Petropavlovsk (28-02-1921)

***

Cartell anunciador de la xerrada

- Xerrada d'Emma Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant anarquista Emma Goldman fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la ciutat. El govern nord-americà li havia donat permís per fer una gira de conferències pels Estats Units amb la condició que parlés només de teatre i de la seva autobiografia Living my life, però no de la situació política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista socialista Heywood Broun.

***

Logotip de "The Angry Brigade"

- Atemptats a París: El 28 de febrer  de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra la sucursal del Banc de Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) a París (França). Les accions són reivindicades pel grup anarquista «The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió franquista a l'Estat espanyol.

Naixements

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

- Antoine Cyvoct: El 28 de febrer de 1861 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir en la misèria el 5 d'abril de 1930 a París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

- Henri Clerc: El 28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el perruquer anarquista Henri Clerc, també citat com Henry Clerc. Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a París (França), el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb sa companya i sa filla al costat del Portland Road de la capital anglesa. Refugià a casa seva l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1898 retornà París, on fou condemnat a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair de l'11 de desembre de 1930

- Henri Gomichon: El 28 de febrer de 1883 neix a Chatellerault (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i comunista, Henri-Jules Gomichon. Treballà de manobre, milità en el moviment anarquista de Nantes (País del Loira, França) i vivia a la Cité de la Baratte de Nantes. Secretari de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), en 1919 esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer secretari regional del Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser detingut per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre de 1941 albergà al seu domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del Loira, França) els activistes Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent comunista encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean Vignau-Balous. Henri Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del Loira, França). Son germà René Gomichon també va ser un destacat militant socialista i comunista.

***

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 28 de febrer de 1889 neix a Laxe (Bergantiños, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes --en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina).

Manuel  Fandiño (1889-1960)

***

Anatol Gorelik

- Anatolii Gorelik: El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut com Anatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes «Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de «Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de «anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa --col·laborador de Dielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires-- i entre els grups de llengua castellana --nombrosos articles en La Antorcha--, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936), etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària.

***

Foto de Justo Donoso Millán del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

- Justo Donoso Millán: El 28 de febrer de 1898 neix a Ciudad Real (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Donoso Millán, conegut com Donoso Germinal i que va fer servir el pseudònim de Federico González Moreno. En 1919 col·laborà des de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) en el periòdic alacantí Reivindicación. Després emigrà a Barcelona (Catalunya) i des d'aquesta ciutat en 1924 participà en la subscripció popular en favor dels presos engegada per La Revista Blanca. Durant la dictadura de Primo de Rivera, cap el 1927, es ve veure obligat, amb sa companya Vicenta Sáez Barcina, a exiliar-se a França, on continuà amb la militància. En 1928, des de Lió (Arpitània), col·laborà en el periòdic ¡Despertad! (1927-1930), setmanari de la Federació Regional Marítima de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'editava a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península, on es guanyà la vida com a encofrador a Barcelona (Catalunya). En aquesta època ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 23 d'abril de 1933 va ser detingut a Barcelona, juntament amb altres militants d'aquesta organització, com a organitzadors d'un moviment insurreccional. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà ,gràcies a la seva experiència militar, com a metrallador en l'atac a la caserna de les Drassanes de Barcelona. L'agost d'aquell any, participà en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears. L'abril de 1938 ingressà en el Cos de Comissaris. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà, sota la identitat de Federico González Moreno –pseudònim amb el qual havia col·laborat en el periòdic menorquí Germinal entre 1935 i 1936–, al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique. Visqué a Perote (Veracruz, Mèxic) i el 29 d'octubre de 1940 obtingué la naturalització mexicana. En 1945 fou membre, amb Delio Álvarez, Feliciano Subero Martínez i altres, de la Delegació de la CNT a Mèxic i entre 1951 i 1952 fou administrador de Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT al país asteca, en el qual també col·laborà. En 1960 encara era a Mèxic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Teresa Regal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1994

- Teresa Regal: El 28 de febrer de 1904 neix a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Teresa Regal. Quan era adolescent milità en la Unió General dels Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia aleshores a Borriana. Fou en aquest sindicat on va trobar Jose Cervera Torres, que fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local a resultes de les vagues d'obres agrícoles engegades en 1922, i que esdevingué son company. Ella continuà militant en la UGT fins un dia que, durant una reunió d'aquest sindicat, va ser acusada d'espiar en profit de son company i de la CNT, fet pel qual va dimitir del sindicat socialista i s'afilià a la CNT. Durant la Revolució de 1936 fou amb son company responsable d'una col·lectivitat fructícola, que exportà taronges a l'estranger. En 1938 sembla que va participar en l'expedició de dones de Borriana que anaren al cementiri i agafaren totes les creus de coure i de bronze que destinaren a la fabricació de bales. En 1939, amb el triomf franquista, va se detinguda i acusada d'haver participat en una manifestació nocturna on va haver un enfrontament amb feixistes i d'haver saludat Buenaventura Durruti Domínguez al seu pas per la zona; jutjada, va ser condemnada a sis anys i un dia de presó. El 23 de desembre de 1939 tingué un infant, José Cervera Regal, al convent-presó en el qual estava tancada. En 1942 va ser posada en llibertat condicional. Restà vídua, ja que son company José Cervera Torres va ser afusellat el 18 de setembre de 1942. En 1949 aconseguí passar a França i s'instal·là a Cornon lo Terral, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Teresa Regal va morir el 21 d'abril de 1992 a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània).

***

Joan Colomar Torres fotografiat per Marc Tomàs

- Joan Colomar Torres: El 28 de febrer de 1913 neix a Porto-Saler (Formentera, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Colomar Torres, conegut com Paret. Quan tenia 13 anys començà a treballar com a aprenent de motorista al motoveler «Cala Savina», que cobria el trajecte entre les Illes Pitiüses. Després va fer de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A Barcelona (Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista gràcies a mariners de cabotatge confederals i a la influència d'Ángel Palerm Vich i Joan Peiró Belis. D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de força implantació a les salines formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp. En 1930 fou un dels introductors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a les Pitiüses. Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues contra la «Salinera Española» que reclamaven la desaparició del treball a escarada i reivindicaven la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per les tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i retornà a Formentera. Quan les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses, fugí des de Punta Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven els principals dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia (Marina Alta, País Valencià) a bord del llaüt «Miguel Pequeño», per temor a les represàlies feixistes. Un cop a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense empunyar cap arma, d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona. Poc abans d'acabar la guerra va ser apressat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera, Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota l'acusació d'haver furtat el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser anarcosindicalista, fou condemnat a mort pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió militar», però la pena fou commutada per 30 anys de presó major i després per 20. Passà per diverses presons (Palma, Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel dels Reis) i durant una temporada a partir de començaments de 1943 romangué a Formentera desmuntant amb una dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de la Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i el 1942. En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou sobreseguda definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un vaixell de desballestament a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on muntà un negoci d'efectes navals a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, acceptar formar part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es presentà a les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del segle XXI s'implicà activament en la recuperació de la memòria històrica i participà en diversos documentals, com ara Aigua Clara (2007), de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge principal i fil conductor d'aquesta història sobre la Colònia Penitenciària de la Savina; i Un lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006 participà en l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de presoners de la Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el distingí amb el premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva contribució a la memòria històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb motiu del centenari de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Els últims mesos de sa vida visqué tot sol a casa seva atès per una familiar, però finalment hagué de traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011 el «Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i Formentera» li atorgà el I Premi «14 d'abril» per la seva tasca a favor de la recuperació de la memòria històrica. Joan Colomar Torres va morir el 24 de novembre de 2011 a Formentera (Illes Balears) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc.

Joan Colomar Torres (1913-2011)

***

Raúl Carballeira Lacunza

- Raúl Carballeira Lacunza: El 28 de febrer de 1918 --en 1917 segons algunes fonts-- neix a Coronel Suárez (Buenos Aires, Argentina) ) l'activista anarquista i resistent antifranquista Raúl Carballeira Lacunza, també conegut sota diversos pseudònims, com El Argentino, Aramis, Julio Heredia, Armando Lacunza o Eduardo Lafuente. Autodidacte, mai no va anar a escola. Durant la seva joventut es dedicà a recórrer l'Argentina com a linyera escrivint poemes i escampant l'anarquisme. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es trobava a l'Uruguai, d'on sortí cap a Catalunya. A finals de 1937 arribà a Barcelona de polissó, amb Federico Gerardo Rufinelli i Sergio Chávez, i l'abril de 1938 s'incorporà al front d'Aragó enquadrat en la XXVI Divisió, malgrat ser un antimilitarista convençut. Mesos després, es dedicà a tasques propagandístiques en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938 treballà de tramoista en un teatre barceloní. En acabar la guerra, passà la frontera francesa i fou internat als camps de Sant Cebrià, Argelers, Barcarès i Bram entre 1939 i 1941. En 1942 marxà a Marsella, on contactà amb diversos companys, com Diego Camacho (Abel Paz) i Liberto Sarrau, per preparar el retorn clandestí a la Península, quedant com a contacte a Tolosa de Llenguadoc, on feia feina al restaurant de l'estació de la ciutat. En 1943 participà amb la resistència a Bordeus. Després de l'Alliberament, amb Felipe Alaiz i Diego Franco Cazorla (Amador Franco), edità el setmanari Impulso (1945), portaveu de l'anticol·laboracionisme i defensor de les tesis tradicionals anarquistes, i intervingué en la reconstrucció de la FIJL. Formà part, com a secretari de Relacions, del primer Comitè Peninsular de la FIJL sorgit el 4 i 5 d'abril de 1945 a Tolosa. En maig de 1945 participà en el I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a París. El març de 1946 abandonà el càrrec de secretari de Relacions de la FIJL per integrar-se en la lluita directa antifranquista. Amb Amador Franco, passà a Catalunya i col·laborà en el llançament clandestí de Ruta a Barcelona. Portà a terme, amb Manuel Fernández Rodríguez, una gira pel País Valencià, Andalusia i Madrid amb la finalitat de reorganitzar la FIJL de l'Interior. En aquesta època fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, secretari de la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona i militant del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau i Francisco Martínez Marquez. Després de romandre a Barcelona com a delegat de l'Exili, reorganitzà les Joventuts Llibertàries barcelonines arran d'una batuda policíaca el desembre de 1946 i retornà a França. En 1946 va fer mítings a Montpeller i a Sant-Etiève. En 1947 fou delegat per Tolosa en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1947 s'incorporà a la lluita antifranquista a la Península, després de representar Espanya en el Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El desembre de 1947 visità, amb gosadia, Amador Franco a la presó de Sant Sebastià i el gener de 1948 Abel Paz a la presó Model de Barcelona. El 13 de juny de 1948 aconseguí salvar la vida i fugir d'un cercle policíac, però patí una emboscada muntada pel comissari Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, quan anava a una cita a Montjuïc. Raúl Carballeira Lacunza va caure mort, o se suïcidà per no ser atrapat per la policia, el 26 de juny de 1948 als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). Les seves restes foren enterrades al cementiri barceloní de Can Tunis i anys més tard acabaren en una fossa comuna. Carballeira fou un dels membres més destacats de la FIJL dels anys quaranta.

Raúl Carballeira Lacunza (1918-1948)

***

Luis Sos Yagüe

- Luis Sos Yagüe: El 28 de febrer de 1928 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe. Amb el triomf feixista s'exilià amb sos pares, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a França i va ser enviat a un refugi bretó. De jovenet entrà a formar part del moviment llibertari i exercí càrrecs de responsabilitat en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En novembre de 1956 va ser nomenat secretari d'Administració de la Comissió de Relaciones de l'FIJL. Entre el 15 de juliol i el 20 d'agost de 1958 assistí a la Concentració Juvenil Internacional Anarquista de Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). A finals de 1960 fou secretari de Relacions Exteriors de la l'FIJL a França, amb Marcelino Boticario Sierra de secretari general. L'octubre de 1961 formà part de la delegació de l'FIJL que s'entrevistà amb la Federació de Joventuts Socialistes d'Espanya en l'Exili per tantejar possibilitats d'acció conjuntes. El pis on vivia amb sa companya Plácida Aranda Yus, també militant llibertària, serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963, quan era tresorer de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut per la policia francesa en una batuda i, acusat de col·locar bombes en les oficines de la companyia aèria espanyola Iberia, tancat durant tres mesos a París. Entre 1963 i 1964 representà les Joventuts Llibertàries en la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Entre el 31 de juliol i el 10 d'agost de 1965 assistí com a delegat de Tolosa de Llenguadoc al Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili a Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (Plácida Aranda, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Luis Sos Yagüe va morir l'1 d'abril de 1971 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Luis Sos Yagüe (1928-1971)

Defuncions

Ferruccio Scarselli

- Ferruccio Scarselli: El 28 de febrer de 1921 mor violentament a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

***

Necrològica de Joaquim Jorquera apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de març de 1950

- Joaquim Jorquera: El 28 de febrer de 1950 mor a Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquim Jorquera. Desconeixem la data i el lloc del seu naixement. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) i en l'exili en la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i de Sent Martin de Valgalga (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Joaquim Jorquera va morir el 28 de febrer de 1950 a l'Hospital de Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a causa de la malaltia contreta en la seva feina a les mines de Sent Martin de Valgalga.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Représentant du Peuple

- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.

***

Capçalera del primer número de Le Déchard

- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de 1892 surt a Damery-Brunet (Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic anarquista Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la Région Est & Nord (L'Indigent. Òrgan setmanari revolucionari de la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh, què fas?). En van ser responsables Émile Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i Lamare (Anon, impressor gerent). Tirà 4.000 exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux, Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry Zisly. En sortiren dos números, l'últim el 12 de març de 1892, i en aquest darrer número es publicà un Chant du déchard, on es demanava que magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel «bon doctor Guillotin».

***

Capçalera del San Francisco Chronicle

- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistes és «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta «doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates, «inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.

***

Els processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència

- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua --aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejean és absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.

***

Notícia de l'atemptat publicat a La Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921

- Atemptat contra Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de tramvies Ramon Esteve, després d'haver fet la revisió a un cotxe a l'estació del Morrot, al port de Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels dos trets que sortiren de l'arma agressora només un li ferí lleugerament en una mà. El ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que ignorava les causes de l'agressió, però el moviment anarcosindicalista el tenia per un policia infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les forces de l'ordre atribuïren aquest atemptat al grup d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri barceloní de Sants format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari Benavent, Ramon Archs Serra, etc.).

***

Portada del fullet d'aquesta conferència

- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una conferència a la Sala Procope de París (França) sota el títol Les Artisans de l'Avenir. Aquest important text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a París coeditat entre la «Société des Amics de Han Ryner» i l'editorial de la revista belga d'avantguarda Ça Ira, amb un frontispici de Pierre Larivière.

***

Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921)

- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.

***

Foto policíaca d'Stuart Christie

- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.

Naixements

"Sans Patrie"

- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 a Étion, a prop de Charleville (Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894)

- Georges Brunet: El 27 de febrer de 1868 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La Terreur des bouts de bois, Bouget des dames). Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Brunet. Es guanyava la vida treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i 1887 milità en la Lliga dels Antipatriotes i fou orador en un gran míting d'aquesta organització que se celebrà el 18 de setembre de 1887 a la sala Favié de París, juntament amb Alexandre Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo, Alain Gouzie, Edouard Devertus i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser detingut, amb els companys Adolphe Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i Louis Thirion, després d'haver-se negat a pagar en un restaurant on havien sopat; durant el judici declarà: «Teníem fam i tenim dret a menjar. Hem fet això per principis», i cadascun va ser condemnat a tres mesos de presó. El 20 de març de 1888 fou un dels oradors, amb Charles Malato i altres, en el míting antiboulangista que se celebrà a la sala Favié. En aquesta època freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI), el lloc més important de trobada de militants de l'època fundat en 1888. A finals de 1888 creà un nou grup, on hi formava part Adrien Moucheraud i ell feia de tresorer, i en 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual fou Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. Fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una campanya portada a terme per Le Père Peinard. El setembre de 1889 assistí al Congrés Internacional Anarquista de París, on s'oposà a les teories il·legalistes defensades per Edouard Devertus. Per manca de segell als cartells abstencionistes, va ser condemnat a una multa de 500 francs i, per negar-se a pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a una pena de reclusió i tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. Quan els debats que precediren la convocatòria del Primer de Maig de 1890, ell fou un dels que se n'inclinaren per la participació. El juny d'aquell any preconitzà, segons un informe policíac, «formar part de les cambres sindicals perquè és un bon lloc per fer-hi propaganda». Duran el Primer de Maig de 1891 va ser víctima de l'ona repressiva que atacà els cercles anarquistes i patí una condemna. En 1892 desaprovà la campanya de Sébastien Faure contra el Primer de Maig i cosignà la declaració afirmant que «el Primer de Maig, engegat pels polítics, ha esdevingut revolucionari i de tendències anarquistes». A començament de 1893, trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de conferències amb bicicleta a la zona d'oest de França (Angers, Nantes, Vendôme, Rennes). En 4 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el registre ferroviari de vigilància especial de fronteres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i es declarà partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot dient que mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat per Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al número 25 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. En ple «Cas Dreyfus», el 5 de març de 1898 fou un dels oradors, amb François Broussouloux, Bruat i Joindy, en un míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de París per denunciar els escàndols militars i els crims del militarisme. L'octubre de 1898 era secretari del Comitè Central de la Vaga de la Construcció de París, desencadenat per iniciativa dels terrelloners. En 1912 militava en el Comitè de Defensa Social (CDS). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Georges Brunet (1868-?)

***

Foto de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908)

- Friedrich Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler, Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el «Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seu òrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter –entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquesta època va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion, òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

***

Postal de "La Ruche"

- François Segond Casteu: El 27 de febrer de 1876 neix a Niça (Provença, Occitània) el militant anarquista François Segond Casteu. Nascut en una família de tres infants, sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Gino Paolo Fabbri

- Gino Paolo Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco Fabbri i Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis elementals. Quan tenia 16 anys el jutge d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de reclusió per furt. Emigrà a Savona (Ligúria, Itàlia), on començà a militar en el Partit Socialista Italià (PSI), però ràpidament es passà al grup anarquista local, on començà a destacar com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa activitat militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de gener de 1904 va ser denunciat per «per injúries i cops»; el 18 de setembre d'aquell any va ser imputat per «violència, resistència, ultratge i danys» en ocasió d'una vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30 dies de reclusió per «ultratge», condemna que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser denunciat per «instigació al delicte i per provocació a la desobediència de soldats» i per haver participat en la publicació i difusió a Savona del número únic del periòdic Verso la Rivoluzione Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per «crits sediciosos en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a la presó de Savona. El 15 de juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant 1911 el consolat d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes seus, com ara la seva participació en un míting antigovernamental contra la carestia de la vida, en un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels tramvies. En 1912 es va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el moviment anarquista de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb Aurelio Paganelli, Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la revista Studi Sociali. El 16 d'agost de 1918 va ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un míting celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí dràsticament la seva frenètica activitat política, dedicant-se principalment al comerç de teles i d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930 les investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que militava de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març de 1934 la Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de la seva província, ja que «durant els últims trenta anys residia amb sa família a Montevideo, portant una vida retirada i, encara que conservant les idees antifeixistes, no semblava portar a terme cap activitat política». El setembre de 1941 encara vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè Democràtic Italià de Solidaritat amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el Registre de Fronteres de la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Les últimes notícies sobre ell daten de 1950 i són notícies informatives entre les comissaries de Savona i de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a Itàlia. Desconeixem la seva data i el lloc de defunció.

***

Giuseppe Monanni

- Giuseppe Monanni: El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Vasco Fontana

- Vasco Fontana: El 27 de febrer de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vasco Fontana. Sos pares, ambdós actius anarquistes, es deien Ettore Fontana i Priscilla Poggi. Treballà d'obrer i es formà políticament i culturalment en l'ambient llibertari de sa família. Abans de la Gran Guerra entrà a formar part del cercle juvenil «L'Avvenire» del barri pisà de Porta a Piagge i durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà en totes les mobilitzacions i en les principals activitats del moviment anarquista local. En 1924, després de ser acomiadat de la feina de manteniment de línies al Cercle de Construccions Telegràfiques i Telefòniques, emigrà a França per motius laborals, instal·lant-se d'antuvi a Saint-Priest (Lió, Arpitània) i després a La Sanha (Toló, Provença, Occitània). Posteriorment hi arribà sa germana Selica Fontana i el seu cunyat Gusmano Mariani, ambdós militants llibertaris i amb un fill comú (Germinal), i tots plegats participaren en les activitats antifeixistes dels grups d'italians exiliats. En 1933 va ser inscrit per les autoritats italianes en el llistat d'anarquistes a buscar i en el de la policia fronterera amb l'ordre de detenció. A finals dels anys vint va ser un dels promotors de la campanya «Pro Sacco i Vanzetti». L'octubre de 1935, en una de les seves nombroses cartes enviades a sa mare, expressà dures crítiques contra la invasió d'Etiòpia per part de les tropes italianes i la va informar sobre la campanya internacional de denúncia d'aquesta agressió italiana que s'estava portant a terme. Arran de rebre les primeres notícies sobre el cop militar feixista a Espanya l'estiu de 1936, decidí, amb son cunya Gusmano Marini, marxar cap a Catalunya. A Barcelona s'allistaren a la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i prengueren part, el 28 d'agost de 1936, a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la columna i la militarització de les milícies, el març de 1938 decidí retorna a França i passà a residir a La Sanha. En un telegrama del Ministeri de l'Interior del 30 de març de 1938 es deia que «Espanya l'ha desil·lusionat i ha fet d'ell un anticomunista». Però la vigilància sobre ell no afluixà i l'últim informe policíac que se té d'ell és del 31 de març de 1942. En acabar la II Guerra Mundial retorna a la seva ciutat natal. Vasco Fontana va morir el 23 de juliol de 1959 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica d'Alejandra Bermejo Muela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de juny de 1975

- Alejandra Bermejo Muela: El 27 de febrer de 1895 neix a Hortezuela de Océn (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandra Bermejo. Sos pares es deien Segundo Bermejo i Raimunda Muela. Llevadora de professió, milità en la Federació Local de Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan l'ofensiva feixista a Aragó, va ser evacuada cap a Barcelona (Catalunya), on continuà militant en el Sindicat de Sanitat de la CNT. A començament de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Residí a diverses localitats i finalment s'instal·là a Fumèl, on milità en la Federació Local de la CNT i fou membre, juntament amb la família Juan Juan, del grup teatral de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou Luis Boronat. Alejandra Bermejo va morir el 16 de gener de 1975 al seu domicili de Fumèl (Aquitània, Occitània) i fou enterrada dos dies després en aquesta localitat.

***

Notícia de la detenció de Josep Costa Ferrer apareguda en La Voz de Menorca del 7 de juny de 1933

- Josep Costa Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'activista anarcosindicalista Josep Costa Ferrer, que va fer servir els pseudònims de Marcelo Carrera David i de José Balart Ciurana. De jove s'instal·là a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a les «Cases Barates» del barri barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors més activistes i radicals del moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva tasca sindical d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928 s'hagué d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28 de juliol de 1930, a causa de les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups Afins de Llengua Espanyola», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica. A finals de 1930 retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a Berga, esdevingué membre de la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932, arran d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a Barcelona sa companya, Amàlia Heras, per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un garatge del carrer Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny de 1933 va ser detingut a Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo Carrera David, i acusat de fabricació de bombes. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les «Cases Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit d'armes, municions i bombes. Durant la Revolució de 1936 fou membre del Comitè de Control de l'Institut Mental de Sant Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 25 de maig de 1958 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà acompanyat de representacions de la Federació Local de la CNT de Marsella, de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de les Joventuts Llibertàries.

***

Necrològica de José Lafarga Miró apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de juny de 1970

- José Lafarga Miró: El 27 de febrer de 1903 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista José Lafarga Miró. Sos pares es deien Pedro Lafarga i Tomasa Miró. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vallobar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Perpinyà, on milità en la Federació Local de la CNT. Patí diverses malalties incurables i passà gairebé 28 anys a hospitals i asils. José Lafarga va morir durant la nit del 20 al 21 de maig de 1970 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou enterrat civilment.

***

Necrològica de Santiago Blanco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Santiago Blanco: El 27 de febrer de 1924 neix a Tànger (Marroc) l’anarcosindicalista Santiago Blanco. Quan tenia dos anys s'instal·là amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan l'avanç feixista sobre la ciutat, fugí cap a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp d'Argelers fins al 7 de juny de 1941 quan va ser enviat a treballar a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta població s'adherí a les Joventuts Llibertàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i conegué sa futura companya Rogelia, amb qui tingué tres infants (Belinda, Dalia i Germinal). En 1958 la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on ell treballà de mecànic ajustador a la fabrica Bréguet fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de SIA. Durant un viatge a la Península per qüestions familiars, Santiago Blanco va morir d'un infart a Orillena (Lanaja, Aragó, Espanya) i el 4 de setembre de 1989 va ser enterrat al cementiri de Lanaja.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de febrer

Esdeveniments

Seguici fúnebre de Miquel Cabotà (revista Baleares, 1918)

- Aldarulls per la mort de Miquel Cabotà: La nit del 26 de febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides de bala fetes per la guàrdia civil durant la Revolta de les subsistències a Palma (Mallorca, Illes Balears) del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel Cabotà Serra, fet que va convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma i molts regidors es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que finalment les autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme l'enterrament, s'organitzà una manifestació d'unes 5.000 persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i el republicà Francesc Villalonga Pérez, on van participar totes les forces sindicals mallorquines. L'única corporació de Palma que condemnà obertament els fets i secundà el governador, que finalment dimití el 28 de febrer, fou la Cambra de Comerç.

***

Capçalera del primer número d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Antonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de «conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.

***

Capçalera de Redención

- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Figueres A la lucha del 19 de febrer de 1937

- Conferència d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a l'Ateneu Cultural Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la conferència «El Frente de la Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a càrrec d'Isidoro Estrada Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) una conferència contradictòria sobre el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la revista anarquista Defense de l'Homme, va ser presidit per Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la Federació Anarquista (FA); Marcel Dieu (Hem Day), director de Pensée et Action; Maurice Laisant (Hemel), pel Centre de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la «Societat dels Amics de Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb una exposició ryneriana, amb llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de l'homenatjat.

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Bury apareguda en el diari parisenc catòlic La Croix del 18 d'octubre de 1894

- Paul Bury: El 26 de febrer de 1864 neix l'anarquista Paul Bury. Treballava de teixidor a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) i arran de la seva participació en els disturbis del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i d'Émile Pouget a París (França), va ser detingut, tot cridant «Visca la Revolució Social! Mort als explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un exemplar del periòdic lionès La Lutte i un gatzoll de baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per portar un «emblema sediciós». Durant aquest procés es definí com a «individualista» i assegurà no pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure, venia pels carrers la publicació anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), publicada per Antoine Rieffel a París. En 1885 fou el gerent del periòdic Le Paria, que edità Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el servei militar, va ser enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de Tonquín, i retornà a la metròpoli malalt; un dia, en un accés febril, prengué a un vianant el rellotge i per aquest motiu va ser condemnat a tres anys de presó. El 15 d'octubre de 1894, durant una conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) on participà Jules Guesde, va ser detingut per la violència dialèctica de la seva intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó en deportació, en aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat a la Secció Mòbil de la badia de Prony, a la colònia penitenciària de Nova Caledònia. En 1900 encara era a la presó i es demanà la seva amnistia en una campanya de suport en la premsa (Le Temps Nouveaux, etc.) i entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren una campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema misèria, amb actes i festes per treure diners; també el grup Liberté d'Opinion et Solidarité Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat Internacional) hi participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat i retornà a la metròpoli el maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a Roubaix. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

- Gustave Mathieu: El 26 de febrer de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Tal vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada –la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 a Guisa (Picardia, França).

Gustave Mathieu (1866-1947)

Manuel Lozano Guillén

- Manuel Lozano Guillén: El 26 de febrer de 1904 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio Ferrer Castillo. Fill d'una família pagesa humil, quan era jove emigrà a Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de peó. Entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos grups anarquistes; tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de Primo de Rivera fugí a Occitània, on milità en el moviment anarquista. En 1931, retornà a la Península poc abans de la proclamació de la II República espanyola. A Bellver de Cinca s'establí com a jornaler conrant un hort familiar. Establí contactes amb militants anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer Launed, i seguint l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural al seu poble. Fou el primer secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i membre del Comitè Comarcal del Cinca, el qual presidí en substitució de Félix Carrasquer. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en els moviments insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals va ser perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres companys, a Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer Castillo, acusat d'haver participat en la passada insurrecció. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran prestigi i passà a ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del Comitè Revolucionari i de les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la Comarcal del Cinca al Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de 1936 coordinà, amb José Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. Més tard, s'enrolà en la 14 Centúria («Centúria Ayerbe-La Peña») de la «Columna Roja i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig de 1937 amb la reacció estalinista, amb el suport de Miguel García Vivancos, marxà cap a Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada Mixta, i una cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28 Divisió Confederal «Francisco Ascaso» els va detenir a Binèfar i els va fer reconsiderar la seva postura. Després de la militarització de les milícies, el juny de 1937 va ser nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió. En aquesta unitat lluità la resta de la guerra, a Aragó, País Valencià i Extremadura. A resultes dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles, Sarrión) entre abril i maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió per haver evitat la caiguda de València amb la seva defensa i resistència. El març de 1939 participa a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo Casado, en els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan Negrín López. Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i Barbastre. Jutjat, va se condemnat a 20 anys de presó que purgà a les presons d'Osca –el maig de 1940 un escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per Francisco Ponzán Vidal intentà alliberar-lo d'allà sense èxit–, de Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes li van proposar que acceptés un càrrec en els seus sindicats, proposta que fou rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24 d'abril de 1945 –altres fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la tàpia del cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer Marzola edità a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de Manuel Lozano Guillén escritos en la cárcel de las Capuchinas (Barbastro, 1941).

Manuel Lozano Guillén (1904-1945)

***

Miquel Bosquet Folquet (1937)

- Miquel Bosquet Folquet: El 26 de febrer de 1905 –moltes fonts citen erròniament el 25 de febrer– neix a Corbera d'Ebre (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bosquet Folquet –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Busquets. El 24 de desembre de 1936 va ingressar en el Cos de Bombers de Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil fou mobilitzat l'1 de juny de 1938 i arribà al grau de capità de la secció d'Informació de l'Estat Major de la 26 Divisió, l'antiga «Columna Durruti». En acabar la guerra passà a França, on fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat el novembre de 1939 a realitzar feines a la «Línia Maginot» El maig de 1940, enfonsat el front francès, fou detingut pels alemanys i enviat el setembre al camp de concentració de Mauthausen. Miquel Bosquet Folquet va morir l'11 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Al seu poble natal existeix una placa commemorativa als seus habitants morts als camps d'extermini nazis.

***

Florentino Galván Trías amb 18 anys

- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).

***

Josep Martorell Virgili fotografiat per Torrents (1935)

- Josep Martorell Virgili: El 26 de febrer de 1914 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Martorell Virgili, conegut com El Ros. Electricista i mecànic, milità en el Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou membre dels grups de defensa i d'acció confederals. El 30 de novembre de 1932, quan tenia 18 anys, va ser detingut, amb Francisco Leal (Manzano), acusat de posar una bomba al taller d'ebenisteria de Climent Guitart que tenia comptes pendents amb els obrers; empresonat per sabotatge, un any després escapà de la presó en una fuga. Durant els anys trenta va ser empresonat en diferents ocasions per sabotatges, atemptats contra l'autoritat, possessió d'armes, atracaments a mà armada, etc., i va ser considerat per la policia com a «anarquista extremadament perillós». Qualificat d'«Enemic Públic Núm. 1», el 7 del gener de 1935 va ser detingut en un bar del carrer de Londres de Barcelona, juntament amb Joaquim Comas Ferrer –al domicili del qual habitava i on es trobaren carregadors de pistoles–, José Serrano Castroviejo –on al domicili del carrer de Londres es trobà una capsa de municions–, Pedro Pérez Bayo, Francisco Gálvez Liao, Miguel Puchol Barreda, José Monforte Nebot, Manuel Abacas Canedo i José García Rodríguez. Jutjat el 20 d'abril de 1935 pel Tribunal de Urgència de Barcelona, va ser condemnat a vuit anys de presó per l'atracament del 8 de març anterior al domicili dels comtes de Sert, a l'avinguda del Tibidabo. El 22 de juny de 1935 va ser novament jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, amb José Serrano Castroviejo i Francisco Morales López, i condemnat, amb Morales, a 30 anys de presó per diversos atracaments i per homicidi, més quatre anys més per tinença il·lícita d'armes i diverses indemnitzacions, mentre que Serrano va ser absolt. El 28 de juliol d'aquell any va ser novament jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona per l'assalt el 18 de juliol de 1934 al Banc d'Espanyol de Crèdit de Mataró, però per aquest delicte va ser absolt. El març de 1936 se li va demanar l'amnistia, però no va ser reconeguda. La Revolució de juliol de 1936 l'alliberà. Durant la guerra civil lluità als fronts i va ser destinat a una unitat de projectors del Consell d'Aragó. També participà en les col·lectivitzacions agrícoles catalanes. Detingut el juny de 1941 a Barcelona, va ser traslladat l'any següent a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a la pena de mort sota l'acusació d'haver comès crims a diverses poblacions aragoneses. Josep Martorell Virgili va ser afusellat el 13 de juliol de 1943 a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya).

Josep Martorell Virgili (1914-1943)

***

Juan García Durán

- Juan García Durán: El 26 de febrer de 1915 neix a A Torre (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) el bibliotecari, historiador i militant anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García, més conegut com Juan García Durán o, també, com El Fugas. Fill d'un fuster instal·lat a Vilaxoán de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També milità en les Joventuts Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un míting cenetista a Betanzos. En 1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en 1936 assistí al Congrés de la CNT en representació dels sindicats de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament feixista s'establí a La Corunya, fugint de la persecució a la qual era sotmès per la seva actuació en un conflicte laboral, i es casà amb Dolores Martínez Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa Martínez. Entre el juliol i l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment que adoptà el nom de Juan García Durán. Novament apressat el juliol de 1937 a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou alliberat de la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La Corunya, s'incorporà a la CNT clandestina, participant activament en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del Comitè Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals de regionals a Madrid de juliol de 1945 i de març de 1946 --en aquest últim fou nomenat secretari polític del Comitè Nacional i secretari de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD)--, i al Ple Regional de començaments de 1945 a La Corunya. Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales Vázquez i de Lorenzo Íñigo Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar diversos assumptes del Govern republicà de Giral, i intervingué en tres consells de ministres. També en aquests anys mantingué contactes amb el Partit Galleguista. Participà en diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de Lleó i de Galícia. El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia durant la seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a l'hospital aconseguí fugir. Novament apressat per mor d'un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat a les presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de Yeserías, d'on fugí el 10 de març de 1949 i passà a França amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una temporada a França fent de planxador, ja que no volgué acceptar el suport econòmic de l'organització anarcosindicalista; després de fuster i d'auxiliar de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es casà en segones núpcies amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui tindrà un segon fill, Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya també van ser seus i per això viatjà per uns quaranta països dels cinc continents. A finals dels anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer classes de francès a l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i mantingué relacions amb el grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes Confederades, realitzant nombroses conferències on defensà la unitat de les forces antifranquistes. En 1964 s'instal·là a Montevideo, on va fer classes d'anglès, de gallec i de portuguès al Liceu Francès, a la Universitat de la República i a la Facultat d'Humanitats i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus estudis biblioteconòmics, obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War (1936-39). Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966 condemnà el cincpuntisme. En 1966 prologà el llibre de Carlos Zubillaga Castelao no arte galego. En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es doctorà en la Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per Pierre Vilar sobre la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant conferències sobre el tema per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real, Vilagarcía, Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir força prestigi com a especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor històric de la Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de bibliotecari en universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà a la Península i passà a viure a Alacant. Assistí al V Congrés de la CNT, del qual sortí força decebut, i es tornà força crític vers el moviment anarquista. En 1985 fou nomenat col·laborador de la Càtedra d'Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir, gràcies a haver guanyat la loteria, fundà el «Premi Juan García Durán», destinat a distingir bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra Civil espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch Gimpera i després es va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, Cuadernos de Ruedo Ibérico, España Libre, Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad, Tiempo de Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al gallec en 2001 sota el títol Pola liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica española. Por qué la gramàtica es una ciència (1962), La novela española de postguerra civil (1964), Bibliografía de la guerra civil española (1936-1939) (1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic look at the bicentenial (1978), Camino para la paz. Los historiadores y la guerra civil (1980), La guerra civil española. Sus fuentes y sus lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía) (1985), entre d'altres. Juan García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma el 12 de desembre de 1986 a Alacant (Alacantí, País Valencià), quan enllestia una traducció al castellà de la seva tesi doctoral.

Defuncions

Notícia sobre l'atemptat contra Ramón Llavería Casas apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 27 de febrer de 1921

- Ramón Llavería Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'obrer metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893. Militant del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o sis pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria d'Alexandre, al carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres companys. També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes Francisco Vizcaíno Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven, així com dos infants (Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés) que jugaven al carrer en aquell moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre trets, va morir aquell mateix dia al dispensari.

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Valònia, Bèlgica). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l’autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Aquest mateix any Sophie Zaïkowska publicarà L’individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j’entends par l’individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L’individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 31 d'agost de 1935

- Julien Aufrère: El 26 de febrer de 1952 mor a Colombes (Illa de França, França) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Havia nascut el 10 de novembre de 1889 a Archignat (Alvèrnia, Occitània). Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per «divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25-02-1894)

***

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obres I sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme a Àustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí --com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti-- en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Naixements

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica), el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Ernst Friedrich

- Ernst Friedrich: El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè»  i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m² per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m² de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Ernst Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Vicente Gil Franco

- Vicente Gil Franco: El 25 de febrer de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor, escultor i ceramista llibertari Vicente Gil Franco. Fill d'una família de modests comerciants fruiters, ben aviat es mostrà atret per la pintura i el dibuix i estudià a l'Escola de Belles Arts de València (País Valencià) i a Barcelona. Profundament antimilitarista, quan tenia 20 anys, després de la mort de son pare, aprofitant la verema, passà a França i s'instal·là a París i després al nord del país (Cambrai, Douai, Valenciennes, etc.), on va fer feina de marbrista. A Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) perfeccionà la seva tècnica escultòrica. En aquesta època va fer amistat amb l'estudiant de medicina Robert Vrasse, veí del seu taller i futur metge estomatòleg reputat, i en 1926 aquest el convidà a passar les vacances a la seva casa familiar de Boulogne-sur-Mer, on restà tres mesos i conegué el pintor Georges Griois. Posteriorment muntà el seu taller a la zona dels penya-segats d'Équihen-Plage (Nord-Pas-de-Calais, França), on pintà nombrosos paisatges de l'indret i escenes de la vida dels pescadors. En 1934 exposà escultures a la French Galery del Museu d'Art Britànic de Londres (Regne Unit). En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, retornà a Catalunya, on va ser nomenat comissari d'Educació Nacional, posant-se al servei de la propaganda republicana i realitzant especialment una sèrie de targetes postals, la venda de les quals va ser destinada a ajudar els combatents als fronts. En aquesta època, molt influenciat pel pintor Francisco de Goya i els muralistes mexicans, realitzà nombrosos dibuixos, quadres i gravats postmodernistes, on expressà l'horror de la guerra. El 28 de febrer de 1937 inaugurà l'«Exposició d'Art Revolucionari de Gil Franco» a la Sala d'Exposicions de les Joventuts Llibertàries de Barcelona, formada per més de cent obres (pintures, escultures, gravats, dibuixos, etc.) i el 5 de juny d'aquest any inaugurà, amb el suport musical del pianista Leopoldo Cardona, una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona organitzada pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix 1937 exposà, al costat del Guernica de Pablo Picasso, al Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional d'Arts i Tècniques de París. En 1938 retornà a França i entre maig i juliol d'aquest any exposà, sota el nom de «L'Espagne Martyre» i amb el suport del Socors Socialista a l'Espanya Republicana, les obres creades a Barcelona a la Sala dels «Amis du Populaire», als Camps Elisis de París. S'instal·là a Pont-de-Briques (Nord-Pas-de-Calais, França) i la major part de les obres realitzades a la Península van ser destruïdes el maig de 1940 durant un bombardeig. Fugint de l'ocupació –va ser requerit en dues ocasions per les autoritats alemanyes– i dels bombardejos, en 1943 s'instal·là amb sa companya Georgette a Clairvaux Les Claravalliens (Ville-sous-la-Ferté, Champagne-Ardenes, França), on nasqué la major dels seus infants, Catherine, futura artista plàstica. A partir de setembre de 1944 formà part de la Unió d'Intel·lectuals Espanyols (UIE). Entre 1944 i 1947, per invitació del baríton Roger Bourdin, residí a Franconville (Illa de França, França). Durant aquest període treballà poc, llevat d'una sèrie de xilografies sobre els horrors dels camps de concentració, que el Museu d'Art Modern de París adquirí anys més tard. En 1947 retornà a Boulogne-sur-Mer, on realitzà una reeixida exposició. Des d'aleshores, i fins el 1958, treballà en pintures, gravats, baixos relleus i ceràmiques, realitzant exposicions a Lilla i Gand i participant en la Biennal de Menton i en el Saló d'Art Lliure. Vicente Gil Franco va morir el 6 de novembre de 1959 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). Una plaça d'aquesta localitat porta el seu nom. Trobem obra seva a diferent museus, com ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona; el Museu d'Art Modern, de París; el Museu de Boulogne-sur-Mer; o el Museu de Ceràmica de Desvres.

Vicente Gil Franco (1898-1959)

***

Francisco Sanz Casabona (1939)

- Francisco Sanz Casabona: El 25 de febrer de 1898 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Sanz Casabona. Es guanyava la vida fent de pagès i de comerciant i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans en l'organització de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver triomfat la insurrecció, hagués estat nomenat director general de Presons. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup guerriller que a partir d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera, controlant entre l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Aquesta partida estava formada per persones que havien fugit de la zona franquista, especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres poblacions saragossanes. El campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la carretera nacional entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia en l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en la realització de sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de la Violada, accions a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un d'aquests sabotatges, son germà, José Sanz Casabona, resultà mort per l'explosió d'una càrrega de dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup, Carmelo Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts a l'assut de Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar militants. Un tercer guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar a la base. Durant un any, mentre el front restà més o menys fixe, aquest grup guerriller continuà amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa companya Gregoria Bienzovas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín Galán Sanz Bienzovas) i son germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac (Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després s'instal·là a Morelia (Michoacán, Mèxic). En 1944 publicà el fullet El derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos de la Segunda República Española. A finals dels anys quaranta treballava en un forn. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Prieto Pinton

- Pietro Pinton: El 25 de febrer de 1903 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Pietro Pinton. Sos pares es deien Antonio Pinton i Orsola Pozzo. En 1926 es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de conductor. En 1932 emigrà a França i s'instal·là a Chambéry (Savoia, Arpitània). Per les seves activitats antifeixistes va ser mantingut sota control policíac. El 31 de maig de 1936 va ser elegit regidor de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a finals de juliol d'aquell any marxà cap a Catalunya, on s'enrolà per lluitar contra l'aixecament feixista en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres operacions militars. A causa d'una «malaltia encomanada en la guerra» en 1937 es va veure obligat a retornar a França, on va romandre fins a l'ocupació nazi. Detingut i deportat als camps d'extermini nazi, el 14 de juny de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Torí. Pietro Pinton va morir el 8 de maig de 1971 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

- Giuseppe Petacchi: El 25 de febrer de 1907 neix a Avenza (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Carrara (Toscana, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Petacchi, conegut com Beppe Petacchi i Copeta. Sos pares es deien Elia Petacchi i Aldegonda Gianfranchi. Es guanyava la vida fent de picapedrer de marbre i de rentaplats. D'antuvi republicà, en 1927 es va veure obligat pel règim feixista a portar targeta d'identitat en aplicació de la nova llei de seguretat pública. En 1929 se li va negar el permís d'embarcament a naus estrangeres per evitar que fes propaganda antifeixista entre els mariners. El 21 d'abril de 1932 va ser amonestat per freqüentar subversius i el 25 d'abril va ser sorprès mentre intentava convèncer altres picapedrers perquè rebutgessin el nou contracte de treball, ja que els salaris eren molt baixos. El 17 de juny de 1932 va ser novament amonestat i el 28 d'aquell mes va ser arrestat perquè el trobaren amb Andrea Lucetti i Vera Bibbi; jutjat, el 30 de juny de 1932 va ser condemnat a tres mesos d'arrest i a dos anys de llibertat vigilada per violació de l'amonestació. El 28 de maig de 1934, amb Roberto Briganti, Pilade Menconi, Ivo Pieruccini, Ercole Pisani i Ciro Sparano, emigrà clandestinament a França via La Spezia (Ligúria, Itàlia) i Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà amb l'anarquista Celso Persici, enviant diners a sa companya, diners que moltes vegades eren segrestats per la policia feixista. A França es relacionà amb Camillo i Giovanna Berneri, Aldo Garosci, Emilio Lussu, Umberto Marzocchi, Randolfo Pacciardi, els germans Rosselli i Pio Turroni, entre d'altres. El 5 de juny de 1934 va ser condemnat a Marsella per agressió a mà armada. El 29 de setembre de 1934 va ser inscrit, com a «republicà ja amonestat polític», en el butlletí de recerca fronterera amb l'anotació de detenció. L'11 de gener de 1935 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Massa Carrara (Toscana, Itàlia). A Marsella desenvolupà una intensa activitat antifeixista, participant en diverses iniciatives i en assemblees de la Universitat Proletària, de l'Associació Republicana Socialista (ARS) i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). L'octubre de 1935 assistí al Congrés Antifeixista de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Edoardo Angeli, Roberto Boschi, Alberto Jacometti, Guido Lionello, Carlo Pedroni i altres exiliats. L'agost de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent el 28 d'agost d'aquell any a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Greument cremat el 20 de setembre de 1936, juntament amb Giuseppe Gabbani i Giuseppe Barberis, a Osca en l'incendi del carro brindat on hi anava, atacat per les tropes franquistes, va ser hospitalitzat a Barcelona. Amb Arturo Buleghin, Emilio Canzi, Antonio Cieri, Giuseppe Mioli, Bruno Pontorni, Vindice Rabitti, Carlo Rosselli, Valentino Segata i Tommaso Serra, signà un telegrama dirigit al grup «Giustizia e Libertà» (GL) de París (França), on es desmentia el rumor que circulava en ambients de l'emigració política italiana que parlaven de «dissidències internes en la Columna Italiana». El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies, que va ser publicat en els periòdics Guerra di Classe i L'Adunata dei Refrattari. El 3 de novembre de 1936 va escriure a son germà Aldo, que havia estat detingut a Susa (Piemont, Itàlia) el setembre quan intentava emigrar il·legalment per enrolar-se en les formacions antifranquistes, on afirmava que s'havia de passar «de la lluita de posicions a l'atac». El desembre de 1936 es fotografià a Barcelona amb Ciro Sparano i Roberto Briganti, també milicians de la «Columna Ascaso» i el gener de 1937 marxà uns dies a França per intentar enrolar voluntaris. Posteriorment passà a la Companyia de Metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió, juntament amb Agostino Casati i Libero Battistelli. El 5 de març convidà son germà a unir-se amb ell a la lluita a la Península. Assistí amb ràbia als «Fets de Maig» de 1937. De bell nou a França l'estiu de 1937, romangué, amb sa companya i son fill que aconseguiren fugir d'Itàlia, al domicili parisenc del professor Angelo Monti, membre de GL i exmilicià de la guerra d'Espanya, i va ser inclòs pels feixistes en el grups dels militants capaços d'atemptar contra els jerarques feixistes amb la intenció de venjar-se de la mort de Carlo Rosselli. A Paris freqüentà les reunions de GL i intentà aconseguir una targeta d'identitat falsa amb el suport d'Emilio Lussu i d'Emilio Caporali, però el 8 d'agost de 1938 finalment va ser expulsat del país. El 28 de setembre de 1938 el cap de la policia feixista informà al prefecte que havia sortit de París amb una destinació desconeguda i demanà mesures de vigilància especials per aconseguir la seva detenció. Un cop expulsat de França, visqué clandestinament a Bèlgica, on a principis de 1939 treballà de picapedrer a Lustin (Namur, Valònia) i a Tailfer (Namur, Valònia). En data desconeguda va estar internat al camp de concentració de Vernet. El juny de 1940, mentre els nazis s'estenen per França, retornà a Marsella, romanent a casa de l'anarquista Senofonte Argante Pisani, també exmilicià de la guerra d'Espanya, i treballant de recollidor d'escombraries i de obrer. A finals de 1940 figurava en una llista d'antifeixistes italians molt actius a França i on se'l considerava molt perillós, llista que va ser enviada per la policia feixista a la nazi per facilitar-ne la seva captura. Aconseguí embarcar-se cap a Casablanca (Marroc), on trobà Antoine Martinez (Titine) i Pio Turroni. El 19 de novembre de 1941 els tres emigraren amb el vaixell Serpa Pinto a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), on treballà de paleta en la construcció. Marxà al Canadà, ja que des d'allà tenia més possibilitats de retornar a Europa, i aconseguí embarcar-se cap a Liverpool (North West England, Anglaterra), però, per un error burocràtic, va ser confós per un feixista i reclòs en un camp de concentració. Els continus enfrontament amb els feixistes reclosos convenceren les autoritats britàniques que havia hagut un error d'identificació i va ser enviat al nord d'Àfrica, on seguí un curs de paracaigudisme a les ordres de l'Special Operations Executive (SOE, Direcció d'Operacions Especials) de l'Exèrcit britànic. El 24 de setembre de 1943 va ser llançat en paracaigudes a Empoli (Toscana, Itàlia) en una operació dirigida pels anglesos amb la finalitat que operés a les línies enemigues al costat dels partisans. Després d'una breu estada a Avenza, es traslladà a Florència (Toscana, Itàlia), on treballà per al Centre Antifeixista i entrà en contacte amb destacats militants (Carlo Cassola, Adriano Milani, Carlo Lodovico Ragghianti, etc.) i trobà el seu amic Gino Menconi. Emilio Lossu el va enviar a combatre a Mugello (Toscana, Itàlia) enquadrat en la II Brigada «Carlo Rosselli». Fins al final de la II Guerra Mundial es mostrà molt actiu en la Resistència. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1945 participà en el III Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). Va ser denunciat en diverses ocasions per haver amagat al seu domicili anarquistes italians i espanyols perseguits per la policia i la Interpol. Giuseppe Petacchi va morir el 2 de juny de 1961 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Petacchi (1907-1961)

***

Abelardo Gutiérrez Alba

- Abelardo Gutiérrez Alba: El 25 de febrero de 1912 neix a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo Gutiérrez Alba --a vegades citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom de Lisardo (Abelardo seria un malnom). Treballava de sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra son pare va ser afusellat pels feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare, Consuelo Alba Digón, es passà a la guerrilla. Lluità al front asturià fins el seu enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio Ulloa, Siro Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva), Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939 encapçalà un escamot guerriller propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942 assistí, amb altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de Ferradillo, a prop de Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté sobretot a Os Ancares, Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre 1943 i 1945 formà part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa entre la Serra dos Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no aconseguí contactar orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels socialistes de l'FGLG, rebutjà la integració de la Federació en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta integració implicaria la desactivació de la guerrilla. En 1946 col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un grup itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de Galícia (EGG), mantenint diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de 1947, arran de la progressiva caiguda de membres del grup, la rígida disciplina militar estalinista i la pressió comunista per la seva militància llibertària, amb el suport de la xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà amb sos germans Jovino i Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la Península i més tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador Francisco Franco, viatjà a Galícia. Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a Veneçuela quan preparava el retorn definitiu a la seva terra.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste

- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de Le Défi. Robert Claude en va ser el responsable editorial i G. Robert el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un monogràfic destinat a la condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el número 4 (16 de març de 1884), imprès en paper de color violeta, commemorà la Comuna de París. Els articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a més de Cyvoct, Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van col·laborar Henriette Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 30 de març de 1884, i fou substituït per L'Alarme.

***

Capçalera de Le Père Peinard

- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.

***

Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo

- Escola llibertària de Campinas: El 24 de febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil), davant la presència de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai, l'escola llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, iniciativa dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva instal·lació vingué precedida d'una col·lecta de fons entre els associats de la Lliga Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista Henrique Barcelos, en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els militants Jaime Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP)-- i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament lliure i la pedagogia moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió (José Piovesan, José Fonseca, Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho farà la conferència «Per l'educació i pel treball», on exposarà les seves idees sobre l'educació, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va ser una de les bases del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo organitzades segons les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la Confederació Obrera Brasilera (COB).

***

La barricada tanca el carrer però obre el camí

- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.

***

Los Solidarios, per Rai Ferrer

- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, que és detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.

***

Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro

- Atemptat contra Luis Pardeiro: El 24 de febrer de 1932, en un pas a nivell situat al cantó del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo (Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de nombrosos anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel Arcángel Roscigna--, i segon cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al cap mentre hi anava amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja, també va morir en aquest atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno Antonelli Dellabella, Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant la vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol: «Ull per ull, dent per dent.»

Atemptat contra Luis Pardeiro (24-02-1932)

***

Cartell de l'acte

- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de 1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy (Savoia, Arpitània) un recital de cançons anarquistes de set hores de duració sota el títol «Chansons anarchistes. 7 heures Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia aconseguí fons per a editar obres d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi. També va haver parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista «1er de Mai» havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de Malatesta (Écrits choisis, I) i decidí fer aquest recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits choisis, II (desembre de 1981), Écrits choisis, III (febrer de 1982) i Pour ou contre les élections. La polémique entre Errico Malatesta et Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).

***

Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun

- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga,  en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.

Naixements

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892

- Auguste Faugoux: El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.

***

Mauricius

- Mauricius: El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914.  En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels «serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris, és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité, Les profiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907), L'apologie du crime (1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922), L'outrage aux moeurs (1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).

***

Angiolino Bartolommei

- Angiolino Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo Bartolomei, i conegut com Meo o Meone. Sos pares es deien Agostino Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble, juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà, amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment travessant Àustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23 de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13 d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana, Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per «vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i edità fullets, com ara Pourquoi Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes, bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.). La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític» i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30 d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger. A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli. Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).

Angiolino Bartolommei (1894-1960)

***

Antonio Pietropaolo

- Antonio Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el pseudònim Luciano. Son pare es deia Filippo Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia), on assistí a l'escola de secundària. Ben aviat destacà per les seves tasques de propaganda anarquista i patí repetides persecucions policials. En aquests anys era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità en la Unió Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio Perrelli i altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli, obrí un taller mecànic al carrer Casale de Milà, que esdevingué un destacat lloc de reunions anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va ser processat per «associació criminal i atemptat contra els poders de l'Estat», però en va ser exonerat durant la instrucció. En aquesta època estava matriculat a la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia l'acusava de ser un dels membres de l'escamot que calà foc la redacció del periòdic socialista Avanti. El 23 de març de 1921 va ser novament detingut arran de la investigació de l'atemptat contra el teatre Diana de Milà acusat d'«associació criminal i fabricació, possessió i transport d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de l'«associació subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el llarg procés, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys de vigilància especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida (Campània, Itàlia), després a Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto (Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de la presó. Després de passar dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria, Itàlia), s'instal·là a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué els seus estudis i es matriculà a la Facultat de Ciències Econòmiques, aconseguint la titulació. De bell nou a Milà, constantment vigilat per la policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta del prefecte Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones perilloses» i després també del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava estretament vigilat. A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de Santa Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de motors i generadors, i amb un grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi Discacciati, Bruno Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè d'Agitació Antifeixista (CAA) per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan esclatà la guerra es va traslladar amb tota sa família a Corteolona (Llombardia, Itàlia) i, després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'ajuntà amb Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres anarquistes i membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada Partisana «Errico Malatesta», que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos caiguts presoners per les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans eslovacs que operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano, nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS nazis i va ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a l'espera de ser deportat a Alemanya, però, just abans de la insurrecció general del 25 d'abril de 1945, va ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà en el I Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli presentà la tesi anomenada «comunisme llibertari». Enfrontat als «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit grup de delegats milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE, Unió Espàrtac), de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final del congrés i, pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després de l'escissió, amb Carlo Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà l'efímera Federació Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale i L'Impulso i establí contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer de 1951 creà a Gènova (Ligúria, Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), de tendència comunista llibertària. Encara que participà en congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de 1961, durant els anys següents la seva participació política minvà i acabà cessant gairebé per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Antonio Espinosa Rodríguez

- Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La Oliva (Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la «Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir en 1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.

Defuncions

Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert

- Marie Ferré: El 24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a París (França) la poetessa, communard i militant anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es guanyava la vida com a florista. Germana dels destacats communards Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la Comuna de París de 1871 i per aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan estava malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als «Ciutadans proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise Michel, que la cita en diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta li dedicà un poema. Guardà diversos escrits i documentació de Michel durant la deportació d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al panteó familiar del cementiri de Levallois (Illa de França, França), on havia estat enterrat son germà Théophile després del seu afusellament i on posteriorment serà sepultada la mare de Michel, va ser una concentració revolucionària als crits de «Visca la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un milenar de persones, entre les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort, Clovis Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B. Clément, Kapt, Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem, Combes, Acker, Avronsart, Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat, Amouroux, Cadolle, Émile Digeon, Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile Gautier, etc.) i representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa obrera (Cercle d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret, Comitès de Vigilància, etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici fúnebre remarcà en el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als cabarets.» En 1882 mateix el «Grup de Dones Revolucionàries Marie Ferré» de Lió, abans «Grup Louise Michel», publicà a París Marie Ferré, fragments des discours et articles sur la mort de Marie Ferré, text atribuït a Jules Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del moviment vaguístic.

Marie Ferré (1852-1882)

***

Saturnino Culebras Sainz

- Saturnino Culebras Sainz: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino Culebras Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921 a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva curta edat, va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti i en el V Cos de l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó i de l'Ebre. També va fer d'impressor a Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra s'allistà voluntari en la «Divisió Azul», la qual abandonà a Angulema durant el viatge cap al front rus. El 4 de setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya, entrà a la Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés, l'italià Helios Ziglioli i son germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Mentre una part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets marxaren cap a Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i advertir-lo de l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de Matapedrera van topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil, però aconseguiren trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a Barcelona amb tren. L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i amb Miguel Acevedo Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model barcelonina. El 7 de desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat a mort acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los Primos», juntament amb Joan Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori, Manuel Aced i José Conejos van ser condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys --pena que fou posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets aconseguí la commutació de la pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.

***

L'última foto de Manuel Sabaté Llopart

- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.

Continua...

---