Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de novembre

Esdeveniments

Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà «La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant  la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant «mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada «La Mano Negra».

***

Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974)

Naixements

Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)

- Ernest Pichon: El 2 de novembre de 1852 neix a Villards-la-Rixouse (Franc Comtat, França) l'anarquista Ernest Pichon. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del Sindicat de Terrelloners del metropolità de París (França). En 1894 va ser fitxat com a anarquista. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la Secció de la Construcció de la Magistratura de Treball del departament del Sena i el juliol de 1914 formà part de la comissió d'investigació encarregada d'esclarir les causes de l'accident del metro de París del 15 de juny d'aquell any amb la finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures pertinents a prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat inspector del Sindicat de Terrelloners. Sembla que, Ernest Pichon, va morir el maig de 1924 a Les Lilas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

- Hector Sernissi: El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília) l'anarquista Hector Sernissi. Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es guanyava la vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

- Baldomer Oller i Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia, Catalunya) l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s'instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s'aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la «Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París (França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l'atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d'aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia, El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l'inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d'abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d'un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d'«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d'abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres (Tarrida del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador de l'atemptat contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d'unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s'instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona (Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.

Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d'Igualada, 29 (Setembre 2008)

***

Foto policial d'Henri Zisly (ca. 1894)

- Henri Zisly: El 2 de novembre de 1872 neix a París (França) l'anarquista naturista i defensor de les colònies llibertàries Henri Gabriel Zisly. Nascut en una família obrera que vivia en unió lliure, va assistir a l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de manera autodidacta. Als 17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895 redactà un diari manuscrit, Le Paria, del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard decidí dedicar sa vida a reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia del moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile Gravelle editarà entre 1895 i 1898 la revista La Nouvelle Humanité, seguida de Le Naturien i després per Le Sauvage (1898); i, encara, el novembre de 1905 publicarà un número d'una nova revista, L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va col·laborar en el periòdic L'Anarchie amb articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu rebuig al vegetarianisme, que considerava «anticientífic», va provocar una gran debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França); però aquesta experiència de comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats (Élisée Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice Donnay, etc.), no va reeixir i va acabar en 1906. Ferroviari de la Companyia de Ferrocarrils del Nord des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de 1915 per un article antipatriòtic publicat en La Bataille Syndicaliste, que li portà a més vuit dies de presó que purgà a la caserna de Reuilly (Centre, França). Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra en els periòdics individualistes (Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée) i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire, Le Semeur, La Revue Blanche, La Revista Blanca, etc.), tot editant el seu propi periòdic La Vie Naturelle. Després es va adherir a la Federació Anarquista Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar fins a la seva mort accidental el maig de 1945 en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire (CQFD). Va ser autor de nombrosos articles i fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de Naturie (1900), Rapport sur le mouvement naturien (1901), Réflexions sur le naturel et l'artificiel (1901), Libres critiques sur la science et la nature (1902), Contes et croquis (1904), La conception du naturisme libertaire (1920), Naturisme practique dans la civilisation (1928), Panoramas célestes (1929), entre d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un precursor del que s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i «anticientificisme».

Henri Zisly (1872-1945)

***

Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de Neuchâtel del 18 de setembre de 1914

- Jules Bignasci: El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, més conegut com Jules Bignasci i a vegades citat Jean Binasci. Sos pares es deien Joseph Bignasci i Clara Russi. Pintor de la construcció, d'antuvi treballà a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on fou un actiu militant de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) i destacat propagandista antimilitarista. El 16 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Militar Territorial de la II Divisió de Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per «insults a l'Exèrcit» prop de la frontera francesa i per haver «convidat els soldats a la desobediència i al rebuig del servei» del post militar de Les Pargots (Neuchâtel, Suïssa); el socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació, desobeint així una ordre militar. L'hivern de 1915 Bignasci va ser expulsat del cantó de Neuchâtel i es refugià a casa del company Auguste Philippin a Yverdon (Vaud, Suïssa). El maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat en el tumult originat per exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. L'any següent, des de La Chaux-de-Fonds, signà una carta publicada en Le Réveil protestant contra el decret federal que autoritzava els cantons a ocupar per la força els insubmisos i desertors estrangers en treballs d'utilitat pública; aquesta carta rebé el suport de 17 grups anarquistes suïssos i els grups de Ginebra (Ginebra, Suïssa) van demanar l'asil al govern soviètic. Casat amb Julia-Maria Bergson, el 4 d'octubre de 1919 nasqué sa filla Marguerite-Renée. Cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), des d'on va escriure a Carlo Vanza per demanar-li informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo! que aquest últim publicava a Biasca (Ticino, Suïssa). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Roumilhac

- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Comprenhac (Roergue, Occitània), en una família pagesa llemosina, el militant llibertari Jean Roumilhac. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 a Ais de Provença (Provença, Occitània) en un accident de cotxe.

***

Ferruccio Scarselli

- Ferruccio Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

***

Dionís Eroles (1937)

- Dionís Eroles Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades com Aroles i Batlló. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes --Arnau va ser absolt--, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT. Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües. El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts. Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.). Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport. El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides». Lluità als carrers per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats --segons alguns va ser el seu secretari general--, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars. El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb la FAI --signà Pedro Herrera--, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una manifestació de policies, en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió --les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant del Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a França i patí els camps de concentració abans de formar part, segons alguns, del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiana, Occitània), desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup franquista i assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet i que poc després va ser assassinat als Pirineus per membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal, possiblement, per considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control durant els anys bèl·lics.

***

Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de gener de 1988

- Manuel Canalís Ferrer: El 2 de novembre de 1910 neix a Almudàfar (Ossó de Cinca, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Canalís Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Montalban (Guiena, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Canalís Ferrer va morir el 18 de novembre de 1987 a Montalban (Guiena, Occitània) després de patir un atropellament per un cotxe en una avinguda de la ciutat.

Defuncions

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- i era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

***

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 2 de novembre de 1915 mor a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Havia nascut el 5 d'agost de 1846 a Trani (Pulla, Itàlia), en un família burgesa --son pare era advocat--, i va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Itàlia), on va morir. Va publicar dues obres: L'economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Réveil des Mineurs

- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard «Organe des travailleurs de langue française des États-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà: «Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic a Spring Valley--, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37, és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).

***

Portada del primer número d'Anarchy

- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.

***

Capçalera d'Sturmvogel

- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.

***

Capçalera del primer número de Le Flambeau

- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se: «Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és un òrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra).

***

Capçalera de Los Nuevos Horizontes

- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).

***

Capçalera del primer número de L'Allarme

- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.

***

Capçalera d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.

***

Portada d'un exemplar de Semáforo

- Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.

***

Comunicat de la Columna Durruti publicat en Vía Libre el 7 de novembre de 1936

- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

***

Portada del primer i únic número d'Anarquía

- Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

***

Portada d'un exemplar de Mujeres Libres (Montadin, 1972)

- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

Naixements

Charles-Ange Laisant

- Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste, Le Libertaire, Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes, Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques, àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.

***

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894

- Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

***

Lorenzo Viani

- Lorenzo Viani: L'1 de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el pintor, gravador i escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i Emilia Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de Viareggio, ja que son pare treballava al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar fins al tercer grau de primària, donat la seva incapacitat de suportar la disciplina escolar. Quan son pare va ser acomiadat, la família Viani conegué la misèria. En 1893 entrà a treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on conegué personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa, Menotti Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va conèixer el pintor Plinio Nomellini, que exercí una gran influència sobre la seva formació artística. Començà a dibuixar i un retrat que va fer al music Giovanni Pacini fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça del seu poble la història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada per un «poeta errant», probablement Pilade Salvestrini, una experiència tant forta que a partir d'aquell moment es declarà llibertari. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris més amb més edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que fundà una escola d'arts i oficis i l'associació «In arte libertà»; el violinista i barber Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo Morandi, que havia lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia. Aquest grup anarquista organitzà una manifestació per al Primer de Maig de 1893 a Viareggio i cridà Pietro Gori perquè fes una conferència sobre la qüestió social que tingué un gran ressò. Pietro Gori retornà a començaments de març de 1898 en un acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre passà pel poble; en aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior visita de Gori. En aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en missió propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o Salvestrini. També tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi Salvatori. El seu domicili i «Il Casone», un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i persones fora de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves anarquistes del poble. Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini, estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana, Itàlia), on conegué Moses Levy i Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es constituí el grup socialistaanarquista «Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago, és una frase atribuïda a Cató el Vell sinònim de «guerra total»–, on a més d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli, entre d'altres. La primera aparició pública d'aquest grup tingué lloc en la cerimònia de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia, desconcertada, demanà que els joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova. El juny de 1901 membres del grup «Delenda Carthago» (Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el periòdic anarquista L'Agitazione en solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona (Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de «Delenda Carthago», el setembre de 1903 es realitzà una manifestació en honor de Percy Bysshe Shelley, que causà un gran escàndol, i s'imprimí un número únic d'un periòdic amb un retrat dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista pisà Gino Del Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta relació amb el grup anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser admès a l'Escola Lliure de Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori, però sempre demostrant la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època col·laborà amb il·lustracions en les revistes Precursor. Rivista quindicinale anarchica i Repubblica d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio Nomellini i el poeta Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que vivien en poblacions properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de la «Compagnia della Bohème» (Societat de la Bohèmia), on freqüentà Giacomo Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini. Amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el diari maçó i anticlerical Il Popolo, fundat a Florència per Luigi Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a Giordano Bruno. En aquesta època conegué l'escriptor anarquista Enrico Pea i el literat Pietro Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago» deixà d'existir és creà el grup anarquista «Né Dio né patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns dibuixos en la VII Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) i participà en l'Exposició Nacional d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on rebé la seva primera medalla. El novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a Gènova (Ligúria, Itàlia) la revista La Fionda, on denuncià mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A començament de 1908 col·laborà en la publicació genovesa La Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova preparà les il·lustracions de llibre de Fransuà Muratorio I ribelli. Aquest any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més d'anar per primera vegada a París (França), participà activament en les mobilitzacions de suport de la gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt important  en la seva novel·la Ritorno alla patria. A París pogué visitar una retrospectiva de Van Gogh, visqué a «La Ruche» i es relacionà amb molts artistes, fins i tot Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada parisenca, reprengué la seva militància en el moviment llibertari local i promogué manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni, parlà en l'acte celebrat el 25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra l'autòcrata rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la seguretat pública. Dies després es va convocar un nou acte per protestar contra aquesta mesura on, a més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico Zavattero i el socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i meitat de gener de 1912 s'estigué a París, on conegué destacats anarquistes, com ara Luigi Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui exercí una forta i especial influència en la seva personalitat–, Jean Grave i Octave Mirbeau, entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de Líbia i la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), donà un nou impuls al moviment anarquista i ell prengué part en l'agitació amb les seves il·lustracions. El febrer de 1912 col·laborà amb dibuixos en l'àlbum d'Alceste De Ambris Alla gloria della guerra!, que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i tingué una gran difusió en els ambients subversius. Per aquesta obra va ser detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la llibertat gràcies al suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser processat per «injúries a l'Exèrcit i les institucions», augmentant així la seva popularitat entre el moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les seves obres seran habituals en la premsa obrera (Bandiera del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore, Versalia, etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell: «Forma part del grup anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més influents. És íntim dels seus correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i perillosos.». La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del gran míting contra la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa. Col·laborà amb Ovidio Canova en el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a l'acció directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquesta època conegué Giovanni Papini, Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per deixà clar el seu compromís, traslladà el seu taller d'artista a una de les estances de la Cambra del Treball de Viareggio. En aquesta època participà activament, amb Alberto Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort moviment vaguístic que es donà aleshores. Presentà, en nom dels grups anarquistes de La Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que parlà a Viareggio i a Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El febrer de 1915 va fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting al Politeama de Viareggio, exposà xilografies en la III Secessió de Roma i entre octubre i novembre d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco Ciarlantini, 624 obres al Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i, després de participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919 va ser llicenciat; durant aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de dibuixar i de pintar. El 2 de març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i s'instal·là a Montecatini (Toscana, Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la postguerra, després de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als socialistes i entrà en l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la solució de la crisi italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició d'un únic número (P. B. Shelley) dedicat al centenari de la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta publicació col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran de la «Marxa sobre Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco Ciarlantini, socialista revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava de «reclutar» artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe, s'acostà als cercles culturals feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925 sortí el seu llibre Parigi, on testimonià la seva estada parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els primers mesos de 1927 inicià la seva col·laboració regular amb el diari Il Corriere della Sera, dirigí la revista Riviera Versiliese i publicà I vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà a Viareggio el Monument als Caiguts per la Pàtria «I Galeottus», realitzat conjuntament amb Domenico Rambelli. En aquest mateix any publicà en el diari Il Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la seva trajectòria revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No obstant això, els feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta «conversió», ja que sempre s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En 1928 publicà Angiò uomo d'acqua i Roccatagliata, exposà 11 obres en la XVI Biennal de Venècia i una important selecció de la seva producció al Palazzo Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren els seus atacs d'asma i hagué de freqüentar diferents centres de salut. En 1930 publicà la seva novel·la autobiogràfica Ritorno alla patria, que fou premiada, ex aequo amb Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també publicà Il figlio del pastore. En aquest 1930 participà en la XVII Biennal de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina de Viareggio que va ser inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931 exposà Il volto santo en la I Quadriennal de Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran interès per l'obra i per l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a l'Stablimento Nettuno de Viareggio. En 1932 publicà Il «Bava», obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i exposà en la XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a Viareggio. La revenja dels notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van acusar d'haver orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es va veure obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de repòs de Nozzano (Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma que li turmentaven; a Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços reclosos en un manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle de Nozzano», que expressen desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a Viareggio. En 1934, en un últim acte de rebel·lia anarquista, rebutjà el gran honor de pertànyer a l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un violent atac d'asma que li va afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma, Laci, Itàlia), on realitzava una sèrie de murals per al Col·legi «IV Novembre» d'Òstia que havien de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys més tard, amb motiu de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els feixistes intentaren destruir el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la exaltació «d'un subversiu posés per la idea d'un comunisme incendiari», però la demolició va ser impedida per «disposicions superiors» que arribaren en l'últim moment des de Roma.

Lorenzo Viani (1882-1936)

***

Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).

Gino Balestri (1901-1983)

***

- Marià Callau Martí: L'1 de novembre de 1902 neix a Cala (El Perelló, Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Son pare portava els mateixos nom i llinatges que ell. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal, òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc).

***

Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

- Abe Bluestein: L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 31 d'octubre

Naixements

Paraf-Javal (desembre de 1909)

- Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix a París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Georges Mathias Paraf-Javal. Jueu originari d'Alsàcia, comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902), La substance universelle (1903), Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906), Les faux droits de l'homme et les vrais (1907), L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais (1908), Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise (1908), L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909), L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce (1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale (1921), Tagagisme (1921), Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions (1927), La légende détruite (1929), Manifeste au monde (1932), Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.

***

Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 28 de juny de 1913

- François Vernaux: El 31 d'octubre de 1881 neix a Lo Puget Tenier (Provença, Occitània) l'anarquista François Vernoux. Treballava d'obrer a l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), participant en l'important grup anarquista que hi havia organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de 1910 va ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan aferrava cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de Toló. En aquesta època la policia el relacionava amb el sindicalista revolucionari Gustave Hervé i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de Toló i que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), juntament amb altres companys (Josep Dubois, obrer a l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy, pintor), com a autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols comés el 16 de maig anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard; Vernoux en el moment de la detenció, en la qual intentà aixecar el públic contra la policia, portava 15.000 francs en títols i Dubois documentació falsa, i en l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers compromesos» (una cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a «espies». En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

- Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès» –descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquesta època col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

***

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

- Pere Cané Barceló: El 31 d'octubre de 1896 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual, La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquesta època se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis del cincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles. Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928

- Giuseppe Volonté: El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Volonté. Es guanyava la vida fent de paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser condemnat per ferir un feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on continuà treballant en la construcció i militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat a un any de presó per robatori durant la vaga general de la metal·lúrgica. En 1927 va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Després de treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena, França) i de passar una estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la Societat de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió (Arpitània) sota l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un atemptat contra el consolat italià de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit quilos. Com que només se'l va poder acusar d'«infracció a la llei d'estrangeria» i de «vagabunderia qualificada», va ser alliberat i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso (Ticino, Suïssa) a la frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de Ponça. Un cop lliure, retornà a la seva població natal on els feixistes i la policia li feren la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà clandestinament a Suïssa. El setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una manifestació a favor de la instauració de la República i, després de passar 41 dies a bord del vaixell-presó Antonio López, va ser expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut per les autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni Bidoli i Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Jutjat per les autoritats feixistes italianes com a «anarquista perillós» i «terrorista», va ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà entre el febrer de 1932 i l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti (Calàbria, Itàlia). El 7 de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la llibertat esdevenir confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament. Després del seu alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar clandestinament des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó suís de Ticino, va ser detingut a la frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino, Suïssa). Un cop alliberat, passà a França i aconseguí arribar a Espanya per lluità contra el feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada «Garibaldi» de la Columna Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i perdé un ull. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el març de 1939 va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup «Libertà o Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs i més tard al de Récébédou, on s'estava el maig de 1942, i al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar el repatriament cap a Itàlia. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

Giuseppe Volonté (1902-?)

***

Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]

- Floreal Carbó: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó, també conegut com Casimiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó va morir el 3 d'octubre de 1991 a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Jesús Guillén Bertolín

- Guillembert: El 31 d'octubre de 1913 neix a Montant (Alt Millars, País Valencià) el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres, Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Guillembert va morir el 20 d'agost de 1999 a Montadin, a prop de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén.

Guillembert (1913-1999)

Conchita Guillén (1919-2008)

***

Enrico Baj davant el seu retrat realitzat per Asger Jorn (1954). Foto de Carlo Cisventi

- Enrico Baj: El 31 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'artista (pintor, gravador, escultor, etc.) l'escriptor, crític d'art, patafísic i anarquista Enrico Baj. Era fill d'una família burgesa acomodada milanesa força interessada en l'art; son pare era empresari de la construcció i sa mare enginyera, i sempre volgueren que son fill fos arquitecte. Amb 14 anys començà a dibuixar i a pintar. Adolescent, demostrà el seu rebuig a l'autoritat fotent-se dels alts dignataris feixistes que desfilaven per la seva ciutat, fet que li va portar més d'un disgust. En 1944, per evitar el reclutament en l'exèrcit de Benito Mussolini, abandonà Itàlia i es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Després de la II Guerra Mundial, estudià a la facultat de dret de la Universitat de Milà, carrera que acabà amb facilitat, i a milanesa l'Acadèmia de Belles Arts de Brera (1945-1948). En aquests anys conreà el tachisme i el collage. Compaginà l'advocacia i l'art fins el 1956, quan abandonà la primera pel segon. En 1950, amb Sergio Dangelo, fundà el «Movimento d'Arte Nucleare», que, a diferència de l'art abstracte, era obertament polític, i ambdós signaren el febrer de 1952 a Brussel·les (Bèlgica) el «Manifeste de la peinture nucléaire». En 1952 creà amb Asger Jorn l'experimental International Movement for an Imaginist Bauhaus (IMIB, Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista), enquadrat dins del moviment politicocultural situacionista, i que s'oposà a les teories funcionalistes i al concepte d'«artista-creador». Ambdós moviments es declaraven hereus el moviment artístic CoBrA, creat en 1948. En 1954 participà, amb Karel Appel, Lucio Fontana, Asger Jorn, Emilio Scanavino i altres, en l'«Incontri Internazionali della Ceramica» a Albisola Marina (Ligúria, Itàlia). En 1955 creà amb l'escriptor i artista francès Édouard Jaguer la revista Il Gesto, molt influenciada per l'«abstracció lírica». El setembre de 1957 signà, amb altres artistes i intel·lectuals avantguardistes, el manifest «Contre le style». Entre 1959 i 1966 s'acostà als surrealistes i participà amb ells en manifestacions oficials del moviment. En aquesta època signà diversos manifests, com ara «Arte interplanetaria» (1959) i «Peinture et rélité» (1960). En 1959 exposà una de les seves obres més conegudes, I Generali, sèrie de «generals» absurds realitzats amb objectes trobats i materials heterogenis en forma de collages. Entre els anys cinquanta i seixanta exposà regularment a París, Londres i Nova York, on va fer amistat amb artistes i intel·lectuals (Jean Baudrillard, André Breton, Marcel Duchamp, Max Ernst, Edouard Jaguer, Michel Maffesoli, E. L. T. Mesens, Edgar Morin, Octavio Paz, André Pieyre de Mandiargues, Arturo Schwarz, Paul Virilio, etc.). En 1960 participà en l'execució de l'escandalosa obra col·lectiva (amb Roberto Crippa, par Jean-Jacques Lebel, Erro, Roberto Crippa, Gianni Dova i Antonio Recalcati) Grande quadro antifascista collettivo, en protesta contra la guerra d'Algèria, que va ser confiscada l'any següent per blasfema per la policia en la seva primera exposició a Milà i que passà anys reclosa als soterranis de la prefectura de policia milanesa, abans de ser exposada al Museu d'Art Modern d'Estrasburg. En 1964 creà el Collegio di Patafisica de Milà, secció italiana del Collège de Pataphysique de París, en el qual fou sàtrapa, amb el títol d'Imperator Analogico. En 1972 l'exposició pública del seu gran quadre-collage I funerali dell'anarchico Pinelli –en clara referència a la famosa pintura de Carlo Carrà I funerali dell'anarchico Galli i molt influenciada pel Guernica de Picasso– va ser prohibida arran de l'assassinat de l'oficial de policia al qual se li va atribuir la mort sota la seva custòdia de l'anarquista Giuseppe Pinelli. Posteriors obres, com ara Nixon Parade (1974) o Apocalisse (1979), causaren un gran escàndol mediàtic. En 1975, la seva exposició retrospectiva realitzada al Palazzo Grassi de Venècia se celebrà sota un fort control policíac. En 1981 inaugurà el seu centre d'exposicions a Milà. En els anys vuitanta s'acosta al teatre i col·laborà en diversos projectes, com ara Ubu re (1984). Amb Épater le robot (1983) i Manichini (1984-1987) accentuà la crítica a la contemporaneïtat i la utilització indiscriminada de les tecnologies. En 1989 dissenyà una trentena de titelles per a Le bleu-blanc-rouge et le noir, òpera del compositor Lorenzo Ferrero, amb llibret d'Anthony Burgess, realitzada per la bicentenari de la Revolució Francesa. En 1994 va gestar Berluskaiser, sèrie de obres per protestar per l'elecció de Silvio Berlusconi com a primer ministre d'Itàlia i que ninguna galeria gosà exposar. Les exposicions més importants dels darrers anys es realitzaren a la Pinacothèque Casa Rusca (Locarno, 1993), a l'Institut Mathildenhöhe (Darmstadt, 1995), al Musée d'Art Moderne i d'Art Contemporain (Nice, 1998), al Musée de Chartres (2000), al Palazzo delle Esposizioni (Rome, 2001) i al Castello di Masnago (Varese, 2003). Va fer nombroses obres fent servir motius d'altres artistes (Leonardo da Vinci, Picasso, etc.) i a vegades recreant obres completes d'altres autors. També ha realitzat treballs amb els escriptors Umberto Eco, Dario Fo i Raymond Queneau. Obres seves es trobem exposades als museus i galeries més importants del món. Col·laborà, amb articles de crítica artística, en diaris (Il Corriere della Sera, Il Sole 24 Ore, etc.) i revistes (Boa, Direzioni, Documento Sud, Edda, L'Esperienza Moderna, Il Gesto, Phases, etc.). Entre els seus assaigs, molts d'elles publicats en editorials anarquistes, podem destacar Autodamé (1980), Patafisica (1982), Automitobiografia. Dai giorni nostri alla nascita (1983), Impariamo la pittura (1985), Fantasia e realtà (1987, amb Renato Guttoso), Cose, fatti, persone (1988), Lettres (1953-1961) (1989), Ecologia dell'Arte (1990), Cosa dell'altro mondo (1990), Che cos'è la patafisica? (1994), Scritti sull'arte. Dal futurismo statico alla merda d'artista (1996, amb altres), Inactualité de l'art et Pataphysique suivi du Manuel de survie (1998), Impariamo la pittura (1999), Grand Tableau antfasciste collectif (2000, amb Laurent Collet), Sous l'art, l'or (2002), Un carnet du dedans (2002, amb Matthieu Messagier), Discours sur l'horreur de l'art (2003, amb Paul Virilio), La Patafisica (2009, pòstum) i Ecologia dell'arte (2013, pòstum), entre d'altres. Sempre integrat en el moviment anarquista –alguns diuen que al final de sa vida simpatitzà amb la Lega Nord (LN, Lliga Nord)–, donà obres seves a diferents grups i centres (Centre International de Recherches sur l'Anarchisme de Lausana, etc.) i finançà amb la seva venda diferents projectes llibertaris, com ara la traducció i primera edició en rus de La Révolution inconnue, de Volin. Promogué en 1996 la creació d'un monument en marbre de Carrara a Mikhail Bakunin a prop de casa («La Baronata») on visqué a Minusio (Ticino, Suïssa). Enrico Baj va morir el 16 de juny de 2003 al seu domicili de Vergiate (Llombardia, Itàlia). Tingué cinc infants de dos matrimonis.

Enrico Baj (1924-2003)

***

Nikita Kalin

- Nikita Kalin: El 31 d'octubre de 1991 neix a Rússia l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències de Samara (Samara, Rússia). Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

Defuncions

Victor Dave

- Victor Dave: El 31 d'octubre de 1922 mor a París (França) el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Havia nascut el 25 de febrer de 1845 a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica). Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

Esdeveniments

Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna

- Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquista Boletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies --escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.--, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga,  Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les «Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

***

Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

Naixements

Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

Cesare Agostinelli (1854-1933)

***

Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)

- Auguste Paul Pontet: El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts policíaques citen erròniament l'1 de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel o Poutet. Sos pares es deien Auguste Joseph Pontent i Clémence Magdeleine Genoyer. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Johannes Holzmann (Senna Hoy)

- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara  Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

Senna Hoy (1882-1914)

***

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

***

Domènec Masachs Torrente

- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

***

Gino Coletti

- Gino Coletti: El 30 d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos pares es deien Dante Coletti i Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta època la Prefectura de Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) informà a la de Bolonya que en 1909 havia participat, en nom del «Partit Anarquista», en la protesta celebrada a Adria contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es guanyà la vida tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el moviment llibertari i desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina l'obligà a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) conegué l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense èxit marxar com a voluntari a Albània i l'any següent a Grècia seguint Amilcare Cipriani en ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912 publicà el seu article antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el periòdic L'Agitatore, on defensava les seves idees garibaldines i anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i s'instal·là a Bucarest (Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una cerveseria. Durant la tardor de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà com a voluntari en la VIII Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini delle Argonne») i partí cap al front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta època envià col·laboracions i correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale. Posteriorment, en el fullet titulat Peppino Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915), declarà la seva ruptura amb l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de març de 1915, quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i dos mesos més tard va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria estacionat a Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb els «Arditi» i aconseguí el grau de sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser nomenat secretari general polític de la Secció de Milà, organització caracteritzada pel seu estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació amb el feixisme va ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però desconfiant d'ell. El 27 d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes i municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment el 27 de novembre de 1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu càrrec de secretari general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de setembre de 1924 el seu domicili va ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la Federació Nacional de Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa sindicalista d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer topar amb el feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es dissolgué s'apartà de l'escena política. El novembre de 1929 deixà Milà i s'establí a Sanremo, on trobà feina de segon violí al Casino Municipal. Visqué la resta de la seva vida completament apartat de la política, però la policia feixista el continuà vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article «Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de la llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).

Gino Coletti (1893-1976)

***

Félix Guyard (1947)

- Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919 es casà amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per «insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments «Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat «abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a «Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquesta època era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als «camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels «Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres «benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a «deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

Félix Guyard (1901-1980)

***

Georges Navel

- Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945, és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.

Georges Navel (1904-1993)

***

Voluntaris al front (1936). D'esquerra a dreta: Josep Ester, Emili Vilardaga, ? i Ramon Sant Mas

- Ramon Sant Mas: El 30 d'octubre de 1910 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Sant Mas, conegut com El Ros. Treballador de la construcció, en 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, amb gairebé 16 anys, s'afilià, sota la influència del company Juan Bonilla, a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de Berga. Intervingué activament en les vagues que es desencadenaren a finals dels anys vint al Llobregat, juntament amb sos amics i companys de lluita Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) i Maria Tarrés Tarrés (La Cayetana). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, participà en la reorganització de la CNT local. L'abril de 1931 signà un comunicat en què s'anunciava a l'Ajuntament que es faria una manifestació al passeig de la Indústria amb motiu del Primer de Maig. El novembre 1932 formà part de la comissió reorganitzadora del sindicat, després que aquest hagués estat clausurat arran dels fets revolucionaris de gener. Formà part de les Milícies Antifeixistes de Berga i fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries, amb Josep Ester Borràs (Minga), Josep Bach Fornells i Josep Casafont Camps, entre d'altres. Encara que de tendència tolstoiana i oposat a la violència, després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la de Columna «Terra i Llibertat» des del novembre d'aquell any i durant tota la guerra va estar adscrit als serveis de sanitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb Ramonet Xic, s'enrolà en les companyies de treballadors estrangers, de les quals ambdós fugiren en dues ocasions. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb Ramonet Xic en una masia de Gouzy, a Lo Mas d'Asilh (Llenguadoc, Occitània), on treballà de llenyataire i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva defunció en 1973. El novembre de 2015 el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs demanà a l'Ajuntament de Berga la substitució del nom del carrer de Sant Antoni de la localitat pel seu.

Ramon Sant Mas (1910-1973)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el «Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera com a òrgan del Cercle Sindicalista «Lluita de Classe».

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (ca. 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893.  

***

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 29 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a Menton (País Mentonasc, Occitània).

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de 1944 a l'hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Miguel Quintana (a la dreta) amb Ramon Gaya (Boca Torta). Alliberament de Montpeller (agost de 1944)

- Miguel Quintana: El 29 d'octubre de 1917 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Miguel Quintana, conegut com La Bruja i Perolero. Fill de pagesos, no va assistir gaire a l'escola, encara que llegí El Quijote, i va fer feina al camp. Durant la Revolució espanyola treballà en l'expedició de taronges en una col·lectivitat agrícola. Després de la caiguda de Terol el febrer de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit republicà, en una brigada de la División «Carlos Marx», i va ser enviat al front de Terol com a agent d'enllaç. En la seva companyia va ser anomenat La Bruja, per la seva facilitat de desaparèixer i aparèixer en altres llocs. El març de 1938 participà en el contraatac republicà de Balaguer al front d'Aragó. El gener de 1939, quan el triomf feixista era un fet, creuà els Pirineus pel Pertús i va ser tancat als camps de concentració de Sant Cebrià, Argelers i, més tard, a Elna. Patí el camp disciplinari de Gignac, a prop de Montpeller, i el novembre de 1942 va ser traslladat a Clarmont d'Erau, d'on pogué fugí. Acabà fent feina de pagès per a l'organització alemanya «Todt» a la comarca d'Agde. El maig de 1943, arran d'un sabotatge ferroviari, pogué fugí i s'incorporà al maquis antinazi de Lodeva, actuant com a enllaç entre França i la Península i participà en l'alliberament de Montpeller com a membre del grup guerriller llibertari de Manuel Serrano Aguilar dins de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lodeva i el maig de 1945 assistí, en representació de la Federació Local d'aquesta localitat, al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Amb altres companys, establí la primera base d'operacions de la guerrilla antifranquista al mas La Soranguera, a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), per actuar a la Península, i que sobretot va ser utilitzada pel grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). A començaments dels anys seixanta va ser detingut per les autoritats franceses pel seu activisme antifranquista i desterrat a Grenoble. Després s'establí a Lodeva, on treballà en el conreu d'oliveres; en els anys setanta va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1984 el seu testimoni va ser present en el documental Contra viento y marea, de Richard Prost; aquest mateix any intervingué en el llibre 1944, les dossiers noirs d'une certaine résistance. Trajectoires du fascisme rouge. En 1994, ja ancià, participà com a figurant en la pel·lícula de Ken Loach Tierra y Libertad, però durant la filmació, en desacord amb el guió sobre les col·lectivitats, va fer tres dies de vaga. Miguel Quintana va morir l'1 de gener de 2009 a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 5 de gener al cementiri d'aquesta localitat. El 28 de juny de 2008 es va inaugurar l'Escola Llibertària Miguel Quintana en un mas que aquest tenia a l'antic camí de Ribesalbes a Castelló.

Miguel Quintana (1917-2009)

Defuncions

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Manuel Ramos Escariz

- Manuel Ramos Escariz: El 29 d'octubre de 1937 es assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28 de març de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

***

Necrològica de Beneta Franquet apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de novembre de 1955 [El mes de la defunció és erroni]

- Beneta Franquet: El 29 d'octubre de 1955 mor a Vierzon (Centre, França) l'anarcosindicalista Beneta Franquet. Havia nascut cap el 1887 a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de son company Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lada a Vierzon, milità en la Federació Local de la CNT. Sos fills Miquel i Josep, també foren militants llibertaris –Miquel Llop Franquet lluità en la IX Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» confederal i arribà al grau de tinent.

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació».

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 29 d'octubre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de setembre de 1885 a Ledenon (Llenguadoc, Occitània). Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 29 d'octubre de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Havia nascut el 24 de desembre de 1904 a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya). Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc.

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Foto policíaca d'Idilio de León

- Idilio de León: El 29 d'octubre de 1974 cau abatut a Montevideo (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Havia nascut el 7 de febrer de 1944 al departament de Tacuarembó (Uruguai). Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu «La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

Continua...

---