Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 12 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat de Miquel Artal segons un dibuix de l'època

- Atemptat contra Maura: El 12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miquel Artal, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític mallorquí havia acompanyat el Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment. Quan el carruatge es trobava davant de l'església de la Mercè, un jove es va acostar amb un sobre a la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El president va pensar que es tractava d'una petició i va estendre la mà per rebre el sobre, però el noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura, que va tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que vestia van impedir que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida, segons l'informe facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament tímid, apocat, introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. En morir Miquel Artal la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

***

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)

- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).

***

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

- Congrés anarquista de 1919: Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga --de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.

***

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

- Conferència de Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de la Mutualité de París (França) la conferència L'Église et les travailleurs, a càrrec del militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» i la Libre Pensée de la regió parisenca.

Naixements

Léon Lacombe (ca. 1912)

- Léon Lacombe: El 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– neix a Aubinh (Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Augusto Masetti

- Augusto Masetti: El 12 d'abril de 1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys, «Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un «subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de «psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

Augusto Masetti (1888-1966)

***

Cesare Ragni

- Cesare Ragni: El 12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luig Ragni i Adalgisa Maloffi. Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a anarquista. Durant la Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu de Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista Italià (PSI) i en 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou a Milà, s'acostà novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni Cassinelli, Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la comissió organitzadora de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia desmantellà a Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne part amb 20 militants més. Detingut, va ser tancat a la presó de Brescia i torturat durament per fer-lo confessar. Després de més d'un any de detenció, va ser jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per manca de proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en els informes policíacs com a «anarquista» o com a «comunista». Continuà mantenint contactes secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de les víctimes polítiques. El 22 de març de 1929 va ser detingut sota l'acusació de «propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell any se li va assignar confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de Gorgona i de Ponça. El 5 de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1933 mantingué correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio Strafelini, exiliat a França. Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i amb el soci en el comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en l'organització d'expatriacions clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a confinament per un període de cinc anys, que finalment es reduïren a tres, per afavorir l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost d'aquell any desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario Tronconi i Michele Veglia. A Ponça continuà freqüentant la companyia dels confinats anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va ser traslladat a l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i després a les poblacions calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937 retornà a Milà i el 28 d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament amb Giuseppe Jacopini, company conegut durant el confinament. El març de 1938 va ser expulsat de França i passà a Espanya. Després d'un breu curs d'instrucció a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part, gràcies a l'ajuda de Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i combaté enquadrat en la «Bateria Rosselli», però l'agost de 1938 va haver d'ingressar a l'hospital d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939 passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser reclòs als camps de concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940 va ser enrolat en una companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al consolat italià de Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va ser detingut a la frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc anys de confinament i enviat a les colònies penitenciàries de les illes de Tremiti i de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en la Resistència enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi». Després de la II Guerra Mundial abandonà el moviment anarquista i s'afilià al PCI. Cesare Ragni va morir el 19 de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Edgardo Ricetti

- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquesta època traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día i Gaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).

***

Notícia de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al periòdic madrileny La Libertad del 4 de febrer de 1932

- Julio Ayora Aznar: El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual Montoro de Mezquita, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar, conegut com Cherol. Fill d'una família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc després de néixer. Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu naixement. Començà a treballar de molt jove als camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es reuní amb son germà gran a París (França), on entrà a treballar als magatzems La Samaritaine. Després d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats anarquistes, hagué de fugir de França i retornà a la Península. Obrer terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va ser contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol (Alcorisa, Ejulve, Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries. Gràcies a aquesta feina acabà com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En 1931 va fer un míting a Andorra amb Ramón Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el grup anarquista «Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de gener de 1932 va ser detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué beneficiar-se de l'amnistia de març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre de 1933, passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra i Alcorisa, experiència que narrà en el periòdic Campo Libre del 28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934 organitzà un Comitè de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a Antonio Barranco Hanglin, l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la defensa jurídica dels presos. El febrer de 1936, després de la victòria electoral del Front Popular, va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i el 24 de juliol va ser ferit en un braç durant l'atac a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya). Segons algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i a diversos pobles de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats de Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de les Col·lectivitats d'Aragó que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), participant en l'elaboració de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí escapar amb un altre company. Després d'una marxa de 63 dies, pogué passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Gràcies al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i buscar sa companya, internada al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels delegats de la Federació Local de Besiers al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A França treballà en diverses professions, com ara de dinamiter, especialment en la construcció d'un pantà a l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc. En l'exili col·laborà en Espoir i Solidaridad. Sa companya, Elisa, també militant de la CNT, morí el 3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a Agde (Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet Elisa, el seu cos a la Facultat de Medicina de Montpeller.

***

Josep Trenc Cases (Albelda, 1934)

- Josep Trenc Cases: El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Trenc Cases. En 1933 començà a fer fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista llegint El Luchador. Sos tres germans també militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan es trobava en plena sega, participà en la resposta obrera contra l'aixecament feixista al Campell, Tamarit de Llitera i Albelda --fou ell qui col·locà la bandera roja i negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un dels que proclamà el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca i s'incorporà a Santolarieta al grup de milicians voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la caserna dels Docs de la Barceloneta de Barcelona. Participà en accions de guerra, fins que va ser ferit al cap a Ipiés i va ser hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El març de 1937 ingressà en la Columna Ortiz, amb la qual va participar en l'atac a l'estació de La Puebla de Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte Sillero, etc.). Ja militaritzat (25 Divisió) lluità a Terol i, més tard, a Conca i a la zona d'Aliaga amb la Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com que no pogué fugir va ser detingut i tancat als camps de Los Almendros i d'Albatera. D'aquest últim centre d'internament fugí i, gràcies a l'ajuda de la família llibertària dels Perelló de Bunyol, pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els Pirineus. Tancat en un barracó de càstig al camp de concentració d'Argelers per haver creuat il·legalment la frontera, l'octubre de 1940 l'abandonà enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent tasques agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la resistència antinazi. En una missió, traslladà Félix Carrasquer a l'Hotel Paulet d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament retornà a Maseres (Llenguadoc, Occitània), on treballà en la construcció de centrals elèctriques i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí, juntament amb son germà Antoni i Molinari, el nucli de la CNT de Maseres, partidari del sector ortodox i del qual va ser nomenat delegat de Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com a obrer agrícola al mas de Rondole, a prop de Sallagosa (Cerdanya). En 1947 va ser detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la frontera amb Francesc Denís Díaz (Català), enviats pel Comitè Nacional de la CNT per a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la retirada de 1939 i traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es relacionà amb altres resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila (Caracremada). Després passà a Catalunya juntament amb Català, que aleshores era enllà del Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment llibertari de l'Interior. S'instal·là amb documentació falsa al Camp Petit de Terrassa, on va fer contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz. En 1948 retornà a França i en aquesta època es guanyà la vida en la construcció i fent llenya a Maseres, Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952 s'establí a París, on treballà la indústria del metall. Més tard marxà a Perpinyà i s'instal·là al poble de Bages, a prop d'aquesta localitat. En 1996 publicà el llibre de memòries Recuerdos históricos de un militante de la CNT-AIT. Josep Trenc Cases va morir l'agost de 2007 a la Catalunya Nord.

Josep Trenc Cases (1911-2007)

***

Juan Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955)

- Juan Gutiérrez Arenas: El 12 d'abril de 1930 neix a Alhama (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Gutiérrez Arenas. Son pare, Lucas Gutiérrez López (El Chófer), militant de la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i actiu col·lectivista, va ser afusellat en 1941 pel franquisme, ben igual que altres tres membres de la seva família; sa mare es deia Encarnación Arenas. Orfe i fill de «roig», assistí molt poc a l'escola i des dels 11 anys va fer feina al camp i guardant porcs i cabres fins el 1952, quan es va traslladar amb sa mare a València (País Valencià) i més tard a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià), on va treballar en la construcció i en diverses feines. A Sagunt conegué sa futura companya, María Motos Gómez. El 9 de maig de 1957 emigrà tot sol a França –l'any següent se sumà sa companya–, on treballà de paleta i residí en diverses localitats del Llenguadoc, com ara Orlun, Crampanhan (on construí la seva pròpia casa) i Banat. En 1969 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser assidu dels festivals i manifestacions que aquest sindicat organitzà al departament de l'Arieja. En 1998 a Banat fundà i presidí l'Association Culturelle Franco-Espagnole «García Lorca», amb seu a Tarascó (Llenguadoc, Occitània), la qual ha organitzat xerrades per col·legis i instituts sobre el poeta granadí, la Guerra Civil espanyola, la història d'Andalusia i altres temàtiques. En 1994 fou present en l'enterrament de Frederica Montseny i a finals de 1995 assistí com a observador, amb sa companya, al congrés de la CNT i a les seves Jornades Culturals que se celebraren a Granada. En aquests anys col·laborà en la revista Alhama Comarcal. El setembre de 2007, atiat per l'historiador Enrique Tudela Vázquez, publicà el llibre de memòries La revolución y las Colectividades en Alhama de Granada, del qual només es tiraren 50 exemplars. En 2010 participà en les jornades «Octubre Rojinegro», organitzades per la CNT de Granada i en 2011 assistí a la Fira del Llibre de Granada al costat de la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 2012 publicà una nova edició ampliada i revisada del seu llibre de memòries sota el títol Los hijos de Lucas Gutiérrez Arenas. Una historia de la gente de Alhama de Granada. Juan Gutiérrez Arenas va morir el 29 de gener de 2015 a Crampanhan (Llenguadoc, Occitània).

Juan Gutiérrez Arenas (1930-2015)

***

- Julián Solís Hita: El 12 d'abril de 1932 neix a Biscaia (País Basc) l'anarcosindicalista Julián Solís Hita. De família llibertària, son pare Pedro Solís Moraleda va ser afusellat pel franquisme i sos oncles Julián i Miguel militaren activament en el moviment llibertari. Es guanyava la vida fent d'emmotllador a l'empresa «Prado Hermanos». En 1964 participà en la vaga solidària amb les drassanes «Euskalduna» i entre novembre de 1966 i maig de 1967 en la de «Laminación de Bandas en Frío» d'Etxebarri a Basauri, durant la qual va ser ferit per la Guàrdia Civil. S'afilià a la Unió de Treballadors Sindicalistes (UTS), fins que va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de San Salvador del Valle, actual Trapagaran (Biscaia, País Basc), i des meitat dels anys setanta fou un dels militants més destacats del Sindicat de Basauri (Biscaia, País Basc) de la CNT. Participà activament en tots els conflictes socials i activitats llibertàries desenvolupats a la zona del Gran Bilbao (Biscaia, País Basc). Fou un dels fundadors de la comparsa llibertària bilbaïna «Hontzak» i participà en la Setmana Gran de Bilbao des dels seus inicis. El 18 de juny de 2006 va ser homenatjat, juntament amb altres antifranquistes, a Archanda (Bilbao). Col·laborà en Hemen. Son fill Kepa Solís també milità en el moviment llibertari de Basauri. Julián Solís Hita va morir el 7 de juny de 2009 a Galdakao (Biscaia, País Basc) a conseqüència d'un càncer d'estómac.

Defuncions

Teresa Claramunt

- Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Home Libre

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

Capçalera del Bulletin of the Anarchist Red Cross

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

Cartell de l'acte

- Arestanten Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk House Auditorium de Los Angeles (Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de l'«Arestanten Ball!» (Ball per als Presos). L'acte, organitzat per la «Secció Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los Angeles, tenia com a objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos polítics i els deportats del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment consistí en un ball amb begudes i entreteniments musicals i de tota casta.

***

El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la «Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del Sindicat Únic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució, «encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació «Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de «tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

Lloc de l'atemptat minuts després

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Naixements

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

- Florentino Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós. Sos pares es deien Juan Monroy i Ignacia Quirós. Amic de la infància de Buenaventura Durruti Domínguez, quan encara era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent coronel i exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando González Regueral, executat el 17 de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per manca de proves. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster, treballà a les prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i de Bernardo Trobajo. Subvencionat per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres obrers, l'Exposició Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la Federació Local de Lleó de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat de la Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou delegat al III Congrés de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència, on participà en la redacció de la ponència sobre les «Reivindicacions i conflictes» i presidí la mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president del Sindicat de la Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 va ser empresonat. Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 i pogué fugir de la repressió, però el 18 de gener de 1935 es lliurà a les autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935, quan el seu sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de Lleó per passar a zona lleial i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts. El 17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils per part de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat amb 2.500 pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc, Occitània), on treballà de fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va fer una conferència a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971). Sense pensió de jubilació, visqué reparant la marqueteria dels rics mobles de la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i visqué una temporada en una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia). Participà, amb Juan Manuel Porto García i Jesús Rodríguez Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va morir el 15 de febrer de 1983 a Lleó (Castella, Espanya). Son fill, Florentino Monroy, va ser militant de la CNT clandestina durant el franquisme.

Florentino Monroy Quirós (1896-1983)

***

Georges Salanson

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Barberà Tomàs (Carrasca)

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida--, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

***

Giordano Bruch (segon per l'esquerra). I Congrés Nacional Anarquista. Carrara (1945)

- Giordano Bruch: L'11 d'abril de 1908 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Giordano Bruch, també citat com Bruk. Sos pares es deien Mario Bruch i Bianca Porzio. D'infant patí una poliomielitis que afectà la mobilitat de la cama dreta. Quan tenia 16 anys va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos de presó per haver ferit l'amant de sa mare. Posteriorment viatjà per tot arreu buscant feina i coneixent món. Al migdia francès va compartir amb els jornalers les dures feines agrícoles i entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1928 s'embarcà de fogoner en un vapor alemany i, després de passar uns mesos en un poble etíop on es va unir a una jove local, reprengué la feina en la marina mercant. La dura feina i el minso sou va fer que deixés la feina de fogoner i, per a sobreviure, engegà activitats il·legals. El febrer de 1934 va escriure una carta de protesta dirigida a Benito Mussolini amb la intenció de recuperar el carnet de navegació que havia estat segrestat pe Consolat italià de París (França) i on es declarava anarquista. Per haver reafirmat les seves conviccions polítiques davant la Capitania Naval i davant la Prefectura de Policia, va ser amonestat formalment i, alguns mesos després, fugí clandestinament de Trieste. Visqué il·legalment a França i a Bèlgica i va ser empresonant en aquests països. A finals de 1934 va ser detingut per no tenir els papers legals a França i li confiscaren documentació robada o falsificada. Després de romandre empresonat dos anys a Nimes (Llenguadoc, Occitània), a finals de 1937 retornà a Itàlia. Detingut, com a pres «comú» i no com a «polític», se li va decretar la deportació per cinc anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Maretea (Basilicata, Itàlia). En aquesta última població es dedicà a fer de rellotger i es casà amb una veïna del poble, amb qui va tenir quatre infants. Amb la caiguda del feixisme, la població local, inexperta políticament, li va demanar consell i ell aconsellà els joves de la població no atacar els alemanys en retirada per evitar represàlies contra els civils. Posteriorment es traslladà a Bari (Pulla, Itàlia), on va obrir un taller de rellotgeria i, durant uns anys, col·laborà amb Giovanna Berneri i Pio Turroni en la reconstitució del moviment anarquista al sud d'Itàlia. Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Nino Malara i Pio Turroni, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza (Calàbria, Itàlia), que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. L'estiu de 1945 retornà a Trieste i, amb Rodolfo de Filippi, Umberto Tommasini, els germans Primo i Libero Vigna, Ottavio Volpin i altres, contribuí a la creació del Grup «Germinal» i del periòdic d'homònim nom. La seva activitat i la d'aquest grup va ser molt difícil en una ciutat disputada pels nacionalistes pro iugoslaus i pels pro italians, especialment durant algunes manifestacions públiques, com ara el Primer de Maig de 1946. Durant uns anys les reunions del Grup «Germinal» se celebraren a casa seva i es dedicà a la difusió de la premsa llibertària i a la divulgació de les activitats de la Federazione Anarchica Giuliana (FAG, Federació Anarquista Juliana), formada per grups i companys de Monfalcone i Muggia (Friül). Va ser sovint delegat local a congressos i al Consell Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). També, gràcies a la seva possibilitat de viatjar, realitzà tasques de mediació i de redacció de documents polítics. A finals de la dècada dels quaranta entrà a treballar com a operari a l'empresa suïssa de rellotges «Omega». El 31 de desembre de 1948, a bord del Citta di Viareggo, arribà a Norfolk (Virgínia, EUA) i decidí restar clandestinament als Estats Units, on entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista L'Adunata dei Reffratari. Detingut, va ser inculpat d'«estància il·legal» i d'haver reivindicat la seva militància anarquista davant la comissió establerta per les autoritats maccarthistes que avaluaven el seu cas. Alliberat sota una fiança de 500 dòlars, va ser novament detingut i el 17 de desembre de 1952 reclòs a Elis Island a l'espera de ser expulsat del país, deportació que es va realitzar poc després des de Nova York a bord del Vulcania. De bell nou a Trieste, va promoure conferències anticlericals i col·laborà assíduament amb la revista Germinal. En 1965 assistí al Congrés de la FAI celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), on juntament amb altres companys del seu grup intentà, sense èxit, evitar la ruptura entre «organitzadors» i «antiorganitzadors»; restà a la FAI per continuar col·laborant amb militats de la regió. Mantingué relacions personals amb joves anarquistes que arribaren al voltant de 1968 i en 15 de desembre de 1969 el seu taller, al qual s'havia traslladat per a tenir una major autonomia personal, va ser escorcollat per agents de l'Oficina Política de Trieste en el context de les investigacions estatals sobre «els còmplices morals de Pietro Valpreda». Actuà com a nexe d'unió entre els joves antiautoritaris locals i l'experiència del «Maig Francès» gràcies al paper jugat pel seu nebot (Giorgio Di Lazzaro), actiu en el moviment estudiantil de la Sorbona parisenca. En 1973 jugà un paper important en l'oposició que mantenia el Grup «Germinal» contra les maniobres classistes i centralistes dels plataformistes locals. En els seus últims anys es dedicà a llargues reflexions i confrontacions personals, especialment amb Algo Pontiggia, al voltant de la naturalesa de l'anarquisme. Giordano Bruch va morir l'11 de juliol de 1984 a Trieste (Friül).  

Giordano Bruch (1908-1984)

***

Martín Paulissen (4 d'abril de 1977)

- Martin Paulissen: L'11 d'abril de 1912 neix a Arnhem (Gelderland, Països Baixos) l'antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Martin Paulissen, també conegut sota el pseudònim de Jacques Rees. Durant els anys vint va participar activament en el grup antimilitarista i anarquista Jongelieden Geheelonthoudersbond (JGOB, Unió dels Joves). En els anys trenta col·laborà en gran nombre de publicacions llibertàries (De Arbeiter, Naar de Vrijheid, De Vrije Socialist, etc), fent servir el pseudònim de Jacques Rees. Fou redactor de De Syndikalist, òrgan de l'organització anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Federació Sindicalista Holandesa), de la qual va ser nomenat secretari en 1934. En aquest mateix 1934 va estar un temps empresonat per «insults a l'autoritat pública». En 1937 publicà el fullet Het fascisme. Wat het is, waarheen het leidt. Durant l'ocupació alemanya, en estret contacte amb el sindicalista belga August Rosseau i el grup comunista consellista «Spartacus», va difondre nombrosos fullets clandestins. En 1944 era membre del grup obrer clandestí «Arbeiders Eenheid» (Unitat Obrera), del qual va ser el redactor del seu òrgan d'expressió. El 26 de gener de 1945 va ser detingut a la frontera belga, però aconseguí evadir-se del vagó de mercaderies on era transportat durant un bombardeig i visqué amagat. Després de la II Guerra Mundial participà en els moviments cooperativista, especialment amb la «Nederlandsche Coöperatieve Giro-crediet Ring», i anarcosindicalista. També fou membre de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Alba), de la qual ocupà càrrecs en la seva junta directiva, i d'associacions de lluita contra l'alcohol –curiosament anys després publicà obres apologètiques del vi. Col·laborà amb els socialdemòcrates, especialment amb la «Humanistische Stichting A.H. Gerhard» (Fundació Humanista Adrien Henri Gerhard). En 1946 publicà el fullet Moderne propaganda. Handboek voor het vereenigingsleven (Propaganda moderna. Manual per a la vida de la societat). Durant el Congrés d'Amsterdam (Països Baixos) celebrat entre el 7 i el 8 de setembre de 1946 va ser nomenat responsable del periòdic anarcosindicalista Socialisme van onder op!, òrgan de la Nederlandse Bond van Vrije Socialisten (NBVS, Federació Holandesa dels Socialistes Lliures), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), del qual Albert de Jong era membre de la redacció. També edità les revistes De Zuider Courant i Zuiderkrant. El gener de 1981 publicà el fullet De levenskijk van een vrijdenker (La visió de la vida d'un pensador lliure). Martin Paulissen va morir en 1987 i els seus arxius es dipositaren l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Deixà inèdites unes memòries, Domela leeft! (Domela viu!).

***

Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- Ángel Ruiz García: L'11 d'abril de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Ruiz García. Sos pares es deien Andrés Ruiz i Salud García. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità en la Divisió «Durruti» durant la guerra civil. Exiliat, s'establí a Foix, on treballà de xofer i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Georgette Delsol. Ángel Ruiz García va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1947 a conseqüència d'un accident automobilístic a la carretera Pàmies-Foix (País de Foix, Occitània).

Georges Gourdin

- Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquesta època representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè «Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

***

Matilde Saiz Alonso

- Matilde Saiz Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les tropes feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i Negra», on conegué un dels seus organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de «Los Almendros». Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va seguí sa companya. Després visqué amb son company a València i a partir de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet. Matilde Saiz Alonso va morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

Pilar Molina Beneyto

- Pilar Molina Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'escriptora, fotògrafa, documentalista i investigadora històrica anarcofeminista Pilar Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al Col·legi Nacional Lluis Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els estudis per treballar i ajudar sa família. Tota la seva formació posterior serà autodidacta. A la seva localitat es va implicar en associacions culturals, però ofegada per l'ambient, marxà a Madrid. Després emigrà a França i a Anglaterra, fet que li va possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a la Península, va treballar com a intèrpret a «Ferrer Puerto Assegurances» de Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel Mas» de València. En aquests anys començà la seva militància anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que freqüentà grups de dones i participà en diverses campanyes (divorci, avortament, planificació familiar, premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es decantà per la nova organització, la Confederació General del Treball (CGT). També començà a treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador Seguí (FELSS) de València. Com a documentalista, enregistrà, primer en cintes i després en pel·lícula, el testimoni de bona part dels militants valencians confederals. Va vèncer el càncer i va patir diverses operacions als canells a causa del seu treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de 1999 participà en el congrés internacional «L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després», organitzat per la Universitat de València. En 2002 col·laborà en l'exposició «La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe obrera», organitzada per la UNED a Àvila. En 2004 intervingué en l'homenatge a Luce Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de València i després en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà nombroses biografies de dones anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa feminista «Mujeres Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres (Sara Berenguer, etc.). Va organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes a València, com les «Trobades dels Grups de Dones de CGT». Participà a jornades sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte (Càceres) i Catalunya. També assistí a les reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Com a fotògrafa va realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per salvar El Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals podem destacar El siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz y la palabra (2000), Dues Mirades, un camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la Pastora (2004) i SOS Papa (2005, amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de febrer de 2008 a València (València, País Valencià) i va ser incinerada dos dies després al Cementiri General de València amb l'homenatge de familiars, amics i companys. Deixà un nombrós material documental inèdit i deixà per escrit que formés part d'una associació nova que portés el nom de «Dones i Homes Lliures».

Defuncions

Carnet militar de Miguel González Espada

- Miguel González Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de 1944, segons altres fonts– és assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en 1913 a Calanda (Terolo, Aragó, Espanya). Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a «afusellat per un escamot feixista».

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril --alguns citen el 6 d'abril-- de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Armand-Louis Matha, també conegut com Belle-Barbe. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil, on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 a Draveil (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a la mateixa ciutat.

Louis Matha (1861-1930)

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Émile Janvion, conegut com Philippe Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Fill d'un francmaçó i d'una catòlica practicant, va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquesta època patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenya La Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional --membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931-- al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

***

Diego Giménez Moreno

- Diego Giménez Moreno: El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

Diego Giménez Moreno (1911-2010)

***

Teresa Pons Tomàs

- Teresa Pons Tomàs: El 10 d'abril de 1911 neix al carrer «dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Pons i Tomàs. Fou la tercera de quatre germans. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura «La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb son company. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores d'aquesta població, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom.

***

Necrològica de Rosa Pastor Vicario apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de setembre de 1999

- Rosa Pastor Vicario: El 10 d'abril de 1920 --algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril de 1921-- neix a Vicálvaro (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Pastor Vicario. Sos pares es deien Vicente Pastor Ullan, jornaler, i Felisa Vicario Pastor. En 1936, amb sa mare, ses germanes i son germà petit, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on conegué el destacat militant anarcosindicalista José Muñoz Congost, que esdevingué son company. Acabada la guerra, va ser detinguda i en 1940 empresonada a Alacant. En 1947 decidí passar a França i amb un vaixell arribà a Donibane Lohizune (Lapurdi, País Basc); posteriorment trobà son germà major a Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1948 passà al Nord d'Àfrica i a Alger (Algèria) retrobà José Muñoz Congost; la parella es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger i amb el temps tingueren dues nines, Rosa i Angelines. En 1955 s'instal·là a Casablanca (Marroc) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'associació cultural «Armonía», on s'ocupà especialment de les classes per a infants i formà part del seu grup teatral. En 1964 va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là, d'antuvi, a Péronne (Borgonya, França), i, a partir de 1967, a Llemotges (Llemosí, Occitània), on ambdós continuaren militant en la CNT de l'exili. Rosa Pastor Vicario va morir el 22 de juliol de 1999 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 d'abril

Esdeveniments

Abarno i Carbone durant el judici

- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).

***

Els anys del pistolerisme

- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).

Pere Gabriel: «Pistolerisme», en Gran Enciclopèdia Catalana, 18. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988. p. 78

***

Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

***

Capçalera del primer número de Más Lejos

- Surt Más Lejos: El 9 d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Crítica. Ideas. Documentación social y económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi Carbó Carbó. Trobem articles de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur Lehning, Josep Mas Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente, Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros, Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander Schapiro, Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc. Realitzà una enquesta sobre l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri, Pierre Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura, Frederica Montseny, Josep Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc. En sortiren nou números, l'últim el 2 de juliol de 1936.

***

- Surt Liberdade: El 9 d'abril de 1938 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas portugueses. Portava l'epígraf «Una nova barricada que s'erigeix als camps de lluita contra la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes d'emancipació humana». En sortiren almenys 29 números fins al 1939.

***

La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.

Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)

Joana Domènech: «L'Oriol Solé Sugranyes ja té placa a Capellades», en La Miranda, 201 (maig 2005), p. 19

Naixements

Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Clémence, aleshores embarassada. La parella es casa i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a manyà. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes --alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El març de 1938, però, contraurà matrimoni amb Léonie Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme --com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres-- i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

Louis Rimbault (1877-1949)

***

Alfredo Melani

- Alfredo Melani: El 9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe de pare i mare ben aviat i, després d'haver assistir a l'escola elemental, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va començar a introduir-se en el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de l'Estat i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina Giannini. Posteriorment es traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana, Itàlia) i en 1915 s'establí amb sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia). Treballà de cap de colla al departament de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i Mecàniques (SACFEM), la gran planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un milenar d'obrers durant la Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita, participà activament en activitats polítiques i sindicals. Mantingué un estret contacte amb Mario Mari i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de Valdarno, i amb el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia). Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido Rossi, Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la constitució de la Federació Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), esdevenint un dels màxims exponents dels sindicalistes metal·lúrgics. El setembre de 1920 participà en l'ocupació d'Il Fabbricone, realitzant tasques de gestió del departament de pintura i d'organització militar de la «Guàrdia Roja». Quan l'ocupació va caure a mans de la policia, va ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu de l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament amb altes 48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i amagat bombes i explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de presó. Quan tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i retornà a Arezzo. A finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate (Florència, Toscana, Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra del Treball i la seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita botiga de pintura amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats, va fer costat el Comitè de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els fugitius. En 1926 intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per a poder sortir del país. Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible antifeixista, mantingué correspondència amb altres anarquistes, com ara Alberigo Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i freqüentà assíduament els companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien restat a la ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia) va ser atacat per un escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra Mundial va fer costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es reunia el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després del conflicte bèl·lic, s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les expressions artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir el 21 de desembre de 1973 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la seva mort, es creà el Centre Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani», centre de documentació i d'investigació sobre les tradicions populars de la regió.

Alfredo Melani (1886-1973)

***

Dino Cherici

- Dino Cherici: El 9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dino Cherici, que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe Lanzani, Konrad Stochr, etc.). Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En 1917 va ser declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser condemnat, un cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser amnistiat. En 1921 s'expatrià clandestinament canviant contínuament de lloc de residència (Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom. En 1929 va ser detingut a Kehl (Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava travessar la frontera francoalemanya proveït d'un passaport fals a nom de Konrad Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia alemanya a cinc setmanes de presó. En aquesta època les autoritats estaven convençuts que formava part d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per a subvencionar grups anarquistes i comitès de suport als presos polítics, a més de dedicar-se a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es traslladà a Bèlgica, on va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es trobava refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on va escriure una carta a Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia prohibida l'entrada per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra, s'enrolà en l'antifeixista Corpo di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En aquesta època va ser inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia de fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar. D'antuvi va ser internat al camp de concentració de Murgui (Àlaba, País Basc) i posteriorment al camp de concentració d'Orduña (Biscaia, País Basc). Jutjat en consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de desembre de 1939 el general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior italià. Les autoritats feixistes espanyoles el consideraven responsable de l'organització de l'incendi d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de 1936; també se li va acusar que va treballar de xofer de «personatges rojos», de que hi anava armat durant el govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer estafes i de desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va rebaixar la pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San Cristóbal de Pamplona (Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va ser totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947 s'instal·là, sembla, a Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va morir el 26 de gener –algunes font citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença, Occitània).

***

Casilda Hernáez Vargas (Kasi)

- Casilda Hernáez Vargas: El 9 d'abril de 1914 neix a l'orfenat de Fraisoro de Zizurkil (Guipúscoa, País Basc) la militant anarcofeminista i resistent antifeixista María de la Soledad Casilda Hernáez Vargas --a vegades citada com Casilda Méndez Hernáez--, més coneguda com Casilda, la Miliciana, Kasilda o Kasi. Era neta d'una gitana navarresa --alguns diuen que l'origen era inca-- i de família confederal per part de mare. Després de passar la infància a Zizurkil, es traslladà al barri d'Egia de Sant Sebastià. A partir de 1931 va ser membre de les Joventuts Llibertàries i va ser empresonada per fer una crida a la vaga a les treballadores d'una empresa que només contractava personal femení. En aquests anys republicans la seva pràctica del nudisme a la platja de Zurriola al barri de Gros causà escàndol. Es va fer molt coneguda a les barriades populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934 (combats de Penyes d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per possessió d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys de presó i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid, però va ser alliberada aviat gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la presó conegué el militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki), son company en endavant. Encara que partidària de «Mujeres Libres», no entrà a formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de juliol de 1936 a Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de la qual va haver de passar a França. Va tornar a la península via Catalunya i va marxar a la defensa de Madrid i després entrà en una brigada anarquista de la «Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company Likiniano, va defensar la «Casa Gran» de Barcelona --l'exedifici Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès nacional i regional de la CNT-- contra la reacció comunista. A Barcelona encapçalà uns tallers de confecció abans del triomf feixista. Quan aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i va passar pels camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Després d'un temps a Lorient, on ca seva va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es va instal·lar amb Likiniano a Biàrritz. El seu domicili es va convertir en centre d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en l'organització de grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la decadència confederal, la parella es va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca i Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop més agres i Casilda va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar més tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer l'1 de setembre de 1992 a Biàrritz (Aquitània, Occitània). En 1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va publicar una biografia: Casilda, miliciana. Historia de un sentimiento. Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió «té més collons que la Kasilda».

Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)

Defuncions

Ugo Rindi

- Ugo Rindi: El 9 d'abril de 1924 és assassinat a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Havia nascut el 21 de maig de 1882 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una «expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami, «cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi» és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.

 ***

José Martín Arjona

- José Martín Arjona: El 9 d'abril de 1930 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Havia nascut el 25 de desembre de 1892 a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!, Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.

***

Necrològica de José Casas Moya apareguda en el periòdic parisen Solidaridad Obrera de l'11 de maig de 1961

- José Casas Moya: El 9 d'abril de 1961 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarcosindicalista José Casas Moya, conegut com El Viejo de Málaga. Havia nascut el 19 de desembre de 1887 a Gaucín (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Casas i Josefa Moya. Militant anarquista, s'hagué d'exiliar a França, on participà en el moviment llibertari. José Casas Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França).

***

José Santiago Pavón

- José Santiago Pavón: El 9 d'abril de 1989 mor a Lo Luc (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista José Santiago Pavón, que va fer servir el pseudònim Antonio Ordóñez Múñez. Havia nascut el 18 de gener de 1913 a Posadas (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Santiago i María Pavón. Sense estudis, treballà guardant ramats i de jornaler a Andalusia. En 1934 va fer el servei militar en el XV Regiment d'Infanteria i l'any següent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en una columna confederal –sembla que a la «Columna Durruti». Després va combatre el feixisme enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del nord peninsular, especialment en 1937 en la batalla de Bilbao (Biscaia, País Basc). Quan la caiguda de la zona a mans franquistes el juny de 1937, passà a Barcelona (Catalunya), on participà en la seva defensa. El 10 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers fins el 30 de juny de 1942. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat, en el si de l'empresa de construcció Ballot, a les feines de construcció de l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on participà en la reconstrucció de la CNT i en l'organització d'un grup espanyol del maquis. El juny de 1944, sota el nom d'Antonio Ordóñez Múñez, com a membre d'aquesta companyia, s'integrà en el Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) encapçalat pel comandant André Decelle (Didier) i comandat per José Germán González. Quan començaren els combats per l'alliberament, amb altres companys, abandonà la seva feina a l'embasament i marxà a peu fins el coll de Néronne (Lo Falgós, Alvèrnia, Occitània), on contactà amb el grup del Pic Violent (Alvèrnia, Occitània) comandat pel confederal Juan Montoliu del Campo. S'encarregà de la metralladora del Grup 35 (o 36) i participà en els combats per l'alliberament del departament del Cantal i d'una part d'Alvèrnia, especialment amb els enfrontaments prop del túnel de Le Lioran (Alvèrnia, Occitània), on les columnes alemanyes procedents d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) es dirigien cap a Clarmont d'Alvèrnia. Aquests accions acabaren a finals de setembre de 1944, moment en el qual retornà a les feines de construcció de l'embassament. El 26 d'abril de 1945 abandonà l'obra de l'Aigle i demanà l'estatus de refugiat polítics davant la Prefectura del Cantal. Des d'aquesta data i fins l'octubre de 1954 treballà al departament occità de Var en la destrucció de búnquers alemanys i en la reparació de ponts, carreteres i vies fèrries a la zona alpina. Després de l'escissió que patí la CNT de l'exili durant la tardor de 1945, entrà a formar part del sector anomenat «col·laboracionista», favorables a les tesis de defensades per la CNT de l'interior. A partir d'octubre de 1954 treballà de miner a les mines de coure, de plom i d'argent del massís dels Moros (Provença, Occitània), fins a la seva jubilació en 1973. A finals de 1986, per la seva participació en la Resistència, va rebre la medalla i el diploma de Reconeixent de l'Associació de Refractaris i Maquisards de França (ARMF). Sempre fidel a les idees llibertàries, José Santiago Pavón va morir a causa de la silicosi el 9 d'abril de 1989 a Lo Luc (Provença, Occitània), població on residia.

José Santiago Pavón (1914-1989)

***

Antoni Rotllant Verdolet

- Antoni Rotllant Verdolet: El 9 d'abril de 2006 mor a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Havia nascut el 23 de desembre de 1910 a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya). Fill i nét de carboners --sa família era coneguda com els de «Can Carboner»--, va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera «Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, la Pepita, que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí a Morellàs. Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa, Polémica, Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.).

Actualització: 23-12-19

Anarcoefemèrides del 8 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Ça Ira!

- Ça Ira!: El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània, Occitània) el segon número del periòdic anarcocomunista Ça Ira! Journal local et d'avant-garde. Es desconeix la data de sortida del primer número, del qual no s'ha conservat cap exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de conferències que Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava. Portava l'epígraf «El nostre enemic és el nostre patró», de Jean de La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a mensual a partir del número 5 i llevà del subtítol «Journal local». La gerent fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H. Bleno, Caliban, P. Celton, L. Coster, Crudelis, René Devry, Epsilon, Sébastien Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise Meissonier, J. Millasseau, Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M. Theureau, Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta publicació a la Biblioteca Nacional de França.

***

Josep Lluís Facerías

- Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels «Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.

Naixements

Ramón de la Sagra

- Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris --també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del «socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps --fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de «socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors --agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.-- i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano, Guía de Comercio, Journal des Économistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, des établissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843), Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844), Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844), Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845), Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolution économique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867), L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.

***

Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

- Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communard Émile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel «Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos  periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

***

Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

- Ernest Lassalas: El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París (França) l'ebenista anarquista Ernest Auguste Lassalas. Exiliat a Londres (Anglaterra), l'estiu de 1893, retornat a França, participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives. El 2 de setembre d'aquell any en un míting de la campanya, la policia l'acusà, juntament amb els germans Wagner, Barthélém i Guillemard, d'haver enganxat nombrosos manifests de Le Père Peinard i dels anomenats «Dinamitadors» als districtes XIX i XX de París. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb nombrosos companys arran de les agafades desencadenades després de l'atemptat d'Aguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia l'acusà d'estar en estreta relació amb el Comitè Anarquista de Londres (Anglaterra) i va ser fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En aquest època vivia al número 38 del carrer Compans de París, amb sa companya i sos cinc infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores era present, va insultar els agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va ser apressat. A finals de 1895, enfurit per la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, copejà un agent de civil; portat a comissaria, acusà l'agent d'haver-lo insultat i copejat, fets confirmats pels companys Guillon i Pégon que el van acompanyar, mentre el comissari afirmà que no es tractava de cap agent sinó d'un simple individu que hi passava. En aquesta època treballava al taller de Pégon. En 1895 tenia per companya una llevadora anarquista anomenada Navarre, la qual, a principis de juliol, havia tingut un fill que va ser anomenat Émili Henry. També figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al número 33 del carrer Damrémont de París, es va declarar en fallida. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Real Pérez

- Manuel Real Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Estibador al port de Ferrol, en 1909 i 1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i Fogoners d'aquesta ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer Sindicalista, va ser detingut arran de la repressió desencadenada després d'unes agressions contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923 militava en el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva junta directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933  i d'octubre de 1934 va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil. Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

Manuel Real Pérez (1881-1936)

***

Retrat de Juan Pérez Bouzas

- Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata «perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958 --algunes fonts citen el 5 de setembre-- per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

***

Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

- Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una família pagesa, el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando, Michetta, Calibano, Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite, Bob, Juan Taro, XY, RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.

Max Sartin (1894-1987)

***

Necrològica de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'agost de 1957

- Melitó Ferrer Batrin: El 8 d'abril de 1898 neix al Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Melitó Jaume Josep Ferrer Batrin. Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin Capdevila. En 1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals confederals d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou delegat de Callús, del Sindicat d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació Local de Manresa de la CNT al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a Sabadell (Vallès Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la seva Federació Local de la CNT. Melitó Ferrer Batrin va morir el 6 de juliol de 1957 a Estrasburg (Alsàcia, França).

Florindo Misefari

- Florindo Misèfari: El 8 d'abril de 1901 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) el químic anarquista Florindo Italo Palermo Misèfari. Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era fill d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals tres germans seus també van ser militants anarquistes, Bruno, Enzo –que acabà en les files comunistes– i Vincenzo. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i a començament dels anys vint desenvolupà una intensa campanya de propaganda anarquista en relació directa amb Errico Malatesta. El 16 de juliol de 1920 va ser processat, amb Giovanni Viola, del «Comando Gruppo Dirigibilisti», per les autoritats per «instigació al crim a través de la premsa» per haver imprès el manifest «Ai soldati» incitant a la protesta i a la revolta contra l'enviament de tropes a Albània. Durant l'escorcoll del seu domicili, l'agost de 1922, la policia trobà segells de goma del «Gruppo Sovversivo Studentesco Pietro Gori» (Grup Subversiu Estudiantil «Pietro Gori») i altre del «Gruppo Giovanile Anarchico Bruno Filippi – Reggio Calabria» (Grup Juvenil Anarquista «Bruno Filippi» - Reggio de Calàbria), juntament amb 1.340 bitllets d'una loteria a favor de la propaganda revolucionària del grup anarquista «I Liberi» (Els Lliures) de Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia). Es traslladà a Messina (Sicília), on els anys següents ja no figurà en les investigacions policíaques. El 28 de maig de 1970 va ser nomenat tresorer de la junta directiva de la secció de Messina de la Societat Química Italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Florindo Misèfari (1901-?)

Bruno Misèfari (1892-1936)

***

Suceso Portales

- Suceso Portales: El 8 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 de març– de 1904 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. Sos pares es deien Francisoc Portales i Luisa Casamar. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de «Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de «Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de «Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de «Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera de España); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a Frente Libertario. Suceso Portales va morir el 23 de gener de 1999 al seu domicili de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

***

Martín Castán del Val

- Martín Castán del Val: El 8 d'abril de 1908 neix a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Epifanio Castán del Val. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. Posteriorment va ser integrat la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la Savoia. Altres fonts apunten que es va presentar voluntari en un regiment estranger arran de la declaració de guerra contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoners dels nazis i va ser deportat a Alemanya. Després d'un temps a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), sota la matrícula 87.676, el 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Àlta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.465. El 29 de març de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 11.236. Martín Castán del Val va morir el 6 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de Manuel Clement Marco apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Manuel Clement Marco: El 8 d'abril de 1909 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Clement Marco. Sos pares es deien Joan Clement i Maria Marco. Milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista del barri barceloní de Les Corts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació participà en la Resistència a la zona del Vivarès. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Borg de Sant Andiòu, on treballà d'obrer de fàbrica i milità, amb son germà Salvador Clement Marco, en la Federació Local de la CNT. Manuel Clement Marco va morir el 8 de febrer de 1968 a Lo Borg de Sant Andiòu (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, Andréa Marie Perrier, i fills.

***

Necrològica de Casto Ballesta Urrea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de desembre de 1979

- Casto Ballesta Urrea: El 8 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1912 neix a Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Casto Ballesta Urrea –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Urraca. Sos pares es deien Casto Ballesta Martínez, barber, i Bernardina Urrea Hernández. Quan era jove emigrà i es posà a fer feina a les mines de potassa de Cardona (Bages, Catalunya), entrant en contacte amb el moviment anarquista. En 1933, en plena repressió, assumí càrrecs orgànics, participà en la insurrecció anarquista de gener d'aquell any i col·laborà en la reorganització clandestina dels quadres de Defensa Confederal. Per la seva militància va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «llista negra» de la patronal. Patí presó a Manresa (Bages, Catalunya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936 participà en les lluites contra l'aixecament militar feixista –segons alguns formà part del Comitè Revolucionari– i durant el període bèl·lic ocupà la secretaria del Consell Administratiu de la Col·lectivitat Minera de Sallent (Bages, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'integrà en la resistència antinazi a Llemotges (Llemosí, Occitània) i el 20 de gener de 1942 entrà en contacte amb Yves Tavet, de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En 1943 dirigí dos grups, un que actuà al triangle Llemotges- Sent Junian de Chalhac-Embasac i un altre al camp d'internament de Cerelhac; actuà amb sa companya Rosa Riba, amb qui tingué dues filles, sota les ordres d'Yves Tavet, l'esposa d'aquest, un metge alemany antinazi i els espanyols José Vargas, Emilio González i Gonzalo Rodríguez. El 5 de maig de 1944 Yves Tavet va ser detingut i ell s'encarregà de l'organització del grup, juntament  amb el comandant Pariset. El grup continuà actuant fins a l'alliberament de Llemotges el 22 d'agost de 1944. En 1943 participà activament, amb Fernández Portillo, en la reorganització confederal a Llemotges. L'agost de 1946 fou delegat, per la Regional Núm. III, al Ple Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1947 al II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època col·laborà en CNT i Solidaridad Obrera. A causa del desgast físic de la mina i després d'una operació que el deixà sense un ronyó, canvià d'ofici i es dedicà a la bijuteria, establint-se pel seu compte. Després d'un intent frustrat de treball en col·lectivitat, esdevingué patró, però sempre fent propaganda llibertària i, després de la mort del dictador Francisco Franco, fent costat econòmic a l'acabada de reconstituir CNT de l'Alt Llobregat. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny en el llibre El éxodo. Pasión y muerte de españoles en el exilio (1977) i posteriorment en el col·lectiu Les anarchistes espagnols dans la tourmente (1939-1945) (1989, pòstum). Casto Ballesta Urrea va morir, a resultes d'una operació, el 16 d'agost de 1978 –algunes fonts citen erròniament 1979– a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

- Lluís Latorre Mestres: El 8 d'abril de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Latorre Mestres. Son pare es deia Orfelino Latorre Cataluña. Quan encara era adolescent començà a treballar de comptable a la fàbrica de piles «Fepe» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 abandonà casa seva i sa família no tornà a saber res d'ell fins el juliol de 1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París (França). Sembla que formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de Defensa de Barcelona. Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels germans Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la «Columna Durruti» caiguts en desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet fugí cap a França. En 1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun (Guipúscoa, País Basc) a les autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de Barcelona, el 19 d'agost de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i José Martínez Ripoll. Lluís Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de la revisió del procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva pena per 20 anys de presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de febrer de 1944 al camp de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny de 1946 va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb Maruja Paredes, amb qui tingué un fill, que morí poc després de nàixer en 1948, i una filla en 1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap a Amèrica Llatina. Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), s'instal·là a Montevideo, on treballà en l'ambaixada suïssa. Lluís Latorre Mestres va morir el 14 de desembre de 1962 a Montevideo (Uruguai).

Continua...

---