Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'1 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Travailleur

- Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus, Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà.

***

Un exemplar de L'International

- Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament.

***

Capçalera de Le Pot à Colle

- Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de 1891 surt a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França) el primer número del periòdic llibertari Le Pot à Colle. Organe corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número 5 passarà a publicar-se cada quinze dies. Portà diversos subtítols: «Organe corporatif mensuel», «Organe corporatif paraissant tous les quinze jours» i, a partir del número 6, «Organe corporatif publié par les soins de l'Union Syndicale de l'Ébénisterie et du Meuble esculpté». Va ser fundat per l'ebenista i propagandista anarquista Lucien Guérineau i comptà amb el suport d'ebenistes i de fusters que treballaven als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara François Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic Bertrant, Fraisse, etc. El articles i poemes es publicaren anònimament, però trobem col·laboracions de Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn, Jules Jouy, Ernest Lecocq, Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre d'altres. Dos dels seus gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes. En sortiren 19 números, l'últim el 26 de març de 1892. En sortí a París una segona sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899 que publicà 10 números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin), el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la policia durant una vaga. Aquesta vegada  els articles anaven signats, però només amb inicials o amb pseudònims. Hi trobem col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri Couthier, Henry Curel, Amédée Denéchère, André Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie, Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar, amb l'epígraf «Ni Déu, ni Amo. Educació i Revolució», una tercera sèrie a París entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que publicà sis números, sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000 exemplars i cap article va anar signat.

***

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: L'1 de maig de 1896 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual L'Insurgé. Organe anarchiste paraissant tous les quinze jours. Portava els epígrafs «Si Déu existís, caldria abolir-lo» i «El nostre enemic és el nostre patró». La gerència va ser portada per Émile Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules Pigeon, René Praet i Georges De Behogne (Georges Thonar). El segon número, del 15 de maig, critica durament el refús que aquesta publicació tingué entre els socialistes que la prohibiren als seus locals. Es publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de 1896.

***

Capçalera de Ribelliamoci!

- Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer i únic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa.

***

Capçalera de L'Exploitée [CIRA - Lausana]

- Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seu òrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol «Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» --a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil.

***

Un moment del míting al Teatre Iris

- Míting de Solidaritat Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per l'organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es van celebrar mítings d'aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.

***

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm, Spartakus, Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment --amb una prohibició entre març i juny de 1925-- fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933.

***

Capçalera de Le Réveil de l'Esclave

- Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies --a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925.

***

Capçalera del número 5 de Germinal, l'únic que es conserva

- Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte.

***

Capçalera de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire: L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic La Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: L'1 de maig de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El Libertario. Semanario anarquista, òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en van ser administradors José Fuentes i Serafín González. Entre agost i novembre de 1931 i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la publicació a causa de la repressió desencadenada pel govern de la II República espanyola. A més de les suspensions governatives, patí denúncies i confiscacions de les edicions. A part d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de crítica política, publicà un full de les Joventuts de la FAI. Trobem col·laboracions de Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo, José España, Santiago A. Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A. Martínez, Antonio Morales, Sánchez Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio Serrano, Vega Álvarez, etc.; i molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En sortiren 68 números, l'últim el 10 de maig de 1933.

El Libertario (1931-1933)

***

Portada del primer número de Tierra Libre

- Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935.

***

Diversos exemplars de Mujeres Libres

- Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos --escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones-- i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de «projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.

Mujeres Libres (1936-1938)

***

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

- Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el «Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista «Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment.

***

Portada de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de 1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucia. Aquesta publicació clandestina, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.

***

Càrrega de flics contra estudiants

- París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.

***

Portada del número pilot de Ruta

- Surt Ruta: L'1 de maig de 1979 surt a Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y combate de la F. Comarcal de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Era una nova època del portaveu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van col·laborar Octavio Alberola, Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere Solà i Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números i l'últim, el 15, sortí l'abril-maig de 1982.

Naixements

Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné

- Eugène Dieudonné: L'1 de maig de 1884 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista, membre de la Banda Bonnot, Eugène Dieudonné, també conegut com Aubertin. Fuster de professió, va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville, a prop de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924 va ser assignat a Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Sacco i de Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne. Eugène Dieudonné va morir el 21 d'agost de 1944 a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França, França).

***

Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: L'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

- Libero Roncoroni: L'1 de maig de 1910 neix a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista i lluitador antifeixista Libero Roncoroni, citat a vegades com Liberto Roncoroni. Sos pares es deien Saverio Roncoroni, militant anarquista, i després socialista, propietari d'una botiga de delicadeses a Brussel·les (Bèlgica), i Eugenia Panozzo. L'octubre de 1936 marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià voluntari en el Batalló Francobelga de la XIII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Destinat al front de Madrid com a oficial, posteriorment passà a la XIV Brigada. El 13 de gener de 1937 va ser ferit greument a Majadahonda (Madrid, Castella, Espanya). Libero Roncoroni va morir el 29 de març de 1937 a l'Hospital de Sang de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri madrileny de Fuencarral. Algunes fonts el citen com a comunista.

Libero Roncoroni (1910-1937)

***

- Gabriel Neira Espejo: L'1 de maig de 1913 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Neira Espejo. Estudià amb els salesians del seu poble. Fuster de professió, fou secretari de la Secció de Fusters del Sindicat de Construccions i Afins de  la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera, on desenvolupà tasques orgàniques en la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, feia poc que havia acabat el servei militar i hagué de fugir pels camps davant la possibilitat de ser militaritzat per l'exèrcit franquista. Lluità en la guerra civil com a comissari de companyia en el II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, companyia coneguda com «La Pana», ja que tots els milicians anaven vestits amb aquest teixit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès; posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 8 de setembre d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) amb la matrícula 4.387. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat i repatriat a França s'instal·là a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de CNT. Poc després es casà i treballà d'ebenista a la fàbrica Allimand de Rives (Delfinat, Arpitània). Tingué dos infants. Diabètic, Gabriel Neira Espejo va morir el 27 de gener de 1988 a l'hospital de Grenoble (Delfinat, Arpitània) a causa d'una crisi cardíaca.

***

Paul Chenard (esquerra) amb Thierry (París, anys vuitanta)

- Paul Chenard: L'1 de maig de 1932 neix a París (França) el propagandista anarcoindividualista Paul-Ernest Chenard --també signà com Chaul Chenille, Pol Chenille, Pol Chenard o Paulo Chenard--, conegut simplement com Polo. Havia nascut en una família anarquista; son padrí va ser un blanquista que es passà al moviment llibertari i era fill de Raoul Chenard (1896-1960), conegut com Chenard père, cofundador de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la II Guerra Mundial i col·laborador de Le Monde Libertaire. Paul Chenard milità en el grup del XIV Districte de París de la Federació Anarquista (FA) i en el Sindicat de Metal·lúrgics de Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de París. Sota el pseudònim de Le Père Peinard col·laborà regularment en Le Monde Libertaire i, amb Maurice Joyeux i Francis Agry, en el programa «Les Chroniques du Père Peinard» de Radio Libertaire de París. En 1969 s'encarregà de l'edició de La morale anarchiste, de Piotr Kropotkin, per a la FA. El febrer de 1971 edità a París l'únic número de Fais pas le zouve! Journal antimilitariste unique et gratuït, à distribuer, à comenter et à afficher, òrgan del Grup Llibertari «Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat per «propaganda antimilitarista i crida a la deserció». Trobem articles seus en L'Insurgé, L'Organisation Libertaire, La Rue, entre d'altres. També col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables anarchistes. Histoire(s) de l'anarchisme, des anarchistes, et de leur foutues idées au fil de 150 ans du Libertaire et du Monde libertaire. Molt influenciat per pensadors anarcoindividualistes (Han Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps, Aristide Lapeyre, Lorulot, etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i l'anarcosindicalisme, es definia com «individualista anarquista tintat de sindicalisme». Paul Chenard va morir el 19 de juliol de 1993 a París (França), fou incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades davant el Mur dels Federats en presència de nombrosos companys.

Paul Chenard (1932-1993)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanal ácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos ¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Naixements

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges Étiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 30 d'agost de 1907

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Maurice Eugène Moucheboeuf. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Caricatura de Jaume R. Magrinyà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de febrer de 1938

- Jaume Rosquillas Magrinyà: El 30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magrinyà --signava Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime Rosma, etc.). Establert a Tarragona, entre l'11 i el 13 d'abril de 1920 participà en el I Congrés Provincial de Tarragona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix any marxà a França fugint del servei militar.  En 1923 formava part del grup anarquista «Fecundidad» del barri barceloní de Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el propagandista anarquista Hermós Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el març de 1925 signà, des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper hegemònic de les idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou un dels patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la redacció del periòdic anarquista El Productor, dirigit per Manuel Buenacasa. Després s'exilià a França i durant aquest mateix 1926 assistí, en representació dels grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella pe la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França. També assistí al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A França treballà de paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney Solterra, el periòdic El Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el seu grup «Verbo», va col·laborar en Prismas (1927-1928), òrgan oficiós dels grups anarquistes a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta publicació, el juliol de 1927, saludà entusiàsticament la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al congrés fundacional de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929, establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad! i Acción Social Obrera, participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel Pestaña, Juan López, etc.) sobre la reorganització i la conveniència o no d'organitzar-se en tendències llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot i defensar alhora el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI advocava. El juny de 1930, s'incorporà en representació del Sindicat de la Construcció al Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat vicepresident. L'agost de 1930, substituí Pere Massoni --que havia estat detingut amb Joan Peiró i Eusebi Carbó--, en representació del Comitè Regional català cenetista, en les relacions amb el comitè format després de la signatura, el març d'aquell any, del «Manifest d'Intel·ligència Republicana». L'octubre de 1930 representà la CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de crear. Poc després, formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat, que reclamà la llibertat dels detinguts, entre ells el dirigent independentista català Francesc Macià. El desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, donà suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent de prendre l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut amb altres companys i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera de 1931. El juny de 1931, en representació del Sindicat de la Construcció de Mataró, participà en el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on prengué una actitud conciliadora vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria, defensat pels dirigents cenetistes més moderats, però es manifestà contrari a una hipotètica entesa amb les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer mítings a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada, El Pont de Vilomara i Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la CNT d'agost de 1932, participà en la reorganització anarquista d'aquesta sindicat i presidí els sectors mercantils cenetistes fins al març de 1933 que presentà el Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el mallorquí Bernat Pou Riera, Un año de conspiración (antes de la República). El 22 de setembre de 1933 intervingué en el gran míting a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada, José Corbella i altres. Aquest any també va fer un míting a Igualada. L'estiu de 1934 participà en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a l'Aliança Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting Pro Hospital Proletari de Barcelona, amb Félix Martí Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto Carsí. En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. L'estiu d'aquell any, anà a Ginebra, a instància de Joan García Oliver i designat pel Comitè de Milícies Antifeixistes, per discutir amb el Comitè d'Acció Marroquina uns plans de col·laboració revolucionària que dificultés les accions de les tropes franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou nomenat membre del Departament de Propaganda del Comitè de Milícies Antifeixistes. L'octubre de 1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en el Consell Municipal de Barcelona. Després de la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes, fou nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de l'Est, depenent de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests primers mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos mítings i gires propagandístiques (Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers, Rubí, Arenys de Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella, Lleó, etc.). Després dels «Fets de Maig» de 1937, s'incorporà a l'Exèrcit Popular republicà com a comissari polític de brigada. Amb el triomf feixista passà a França. En 1941 aconseguí arribar a Mèxic on s'establí i encapçalà la Subdelegació de la CNT al país asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la construcció, explotant, segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961 morí sa companya, Adelaida Bou Cañalda, que compartia sa vida des de 1920. En 1965 es mostrà favorable a l'estratègia cincpuntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. Entre 1975 i 1977 participà en la revista Sindicalismo, que fou una de les plataformes de la reorganització de la CNT després de la mort del dictador Franco. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Acción Social Obrera, Albada, Boletín Interno, Comunidad Ibérica, ¡Despertad!, Espoir, Nervio, El Porvenir del Obrero, El Productor, Rebelde, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. Jaume R. Magrinyà va morir el novembre de 1975 a Mèxic.

Jaume Rosquillas Magrinyà (1901-1975)

***

Simone Larcher, correctora a la impremta de Franc-Tireur

- Simone Larcher: El 30 d'abril de 1903 neix a Montataire (Picardia, França) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Rachel Willissek, més coneguda com Simone Larcher. D'origen polonès, era filla d'un obrer de les forges de Montataire. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la seva àvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat «Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del Marroc Crosse en l'air (Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdic L'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) --on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres--, els quals van donar lloc a la revista trimestral Controverse (11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire del qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fullet La renaissance libertaire (1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial «Élisée Reclus» a París i van editar Les nouvelles pacifistes (1949-1950). Larchet va col·laborar també en Le Libertaire, L'Eveil des Jeunes Libertaires (1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde. Simone Larcher va morir el 10 d'abril de 1969 a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània).

***

- Adelina Nebot Presols: El 30 d'abril de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Adelina Nebot Presols, també coneguda com Adelina Calvo Nebot, pel llinatge de son company. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a infermera voluntària en una columna confederal al front d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo, que esdevingué son company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a infermera als Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca del Penedès) i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració i refugis. Després de la II Guerra Mundial milità, amb son company Pedro Calvo Calvo, en la Federació Local de Perpinyà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una afecció pulmonar, Adelina Nebot Presols va morir el 19 de novembre de 1987 a l'Hospital de Perpinyà  (Rosselló, Catalunya Nord); incinerada quatre dies després, les seves centres van ser llançades a la mar de Barcelona.

***

Ricard Baldó García

- Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 en una residència d'ancians d'Alcoi (Alcoià, País Valencià).

***

Pere Pey Sardà, comissari de la 26 Divisó (finals de 1938)

- Pere Pey Sardà: El 30 d'abril de 1911 neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palau reorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de Brigada de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular republicà al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un batalló de marxa. Durant l'ocupació alemanya va ser fet presoner i acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort).  En 1944 formà part de l'organització clandestina del kommando d'Steyr, conegut com «Kommando de la Mort», i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència «col·laboracionista» de la CNT. Pere Pey Sardà va morir l'octubre de 1974 a Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat el 21 d'octubre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pedro Moñino Zaragoza

- Pedro Moñino Zaragoza: El 30 d'abril de 1917 neix a Guadalupe de Maciascoque (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Moñino Zaragoza. D'infant patí poliomielitis que el deixà coix, però així i tot destacà la seva activitat militant desbordant en el moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la guerra, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet, però aconseguí fugir. A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la detenció de les autoritats ocupants nazis i fou força actiu com a correu d'una banda a l'altra de la Zona Ocupada. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb Raúl Carballeira i Benito Milla. En 1943 intervingué directament en l'evasió de Félix Carrasquer del camp de concentració de Noé, acció que fou molt comentada a causa de la seva coixesa i de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un paper important en les xarxes de suport als grups armats antifranquistes que s'internaven a la Península. Durant els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d'Afinitat radicats a Besiers i Montadin. Finançà i milità, en estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment Popular de Resistència - Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i Defensa Interior (DI) i els seus tallers i magatzems de sabateria de la plaça Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de reunions clandestines. També vehicles al servei dels grups antifranquistes i en molts de casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un reconegut ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals acompanyava en les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep Peirats en els seus desplaçaments per fer xerrades i mítings. Pedro Moñino Zaragosa va morir el 23 de juny de 1995 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Son fill, Polo Moñino, també fou militant llibertari.

Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995)

***

Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]

- Juan Puentes Tudurí: El 30 d'abril de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Puentes Tudurí. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava en el sector editorial. Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'enrolà voluntari en la «Columna Terra i Llibertat» i participà en els combats de Talavera de la Reina, al front de Madrid (Espanya). De bell nou a Barcelona, des de la caserna de Pedralbes marxà cap el front d'Aragó i participà en diversos combats a Casp, Lécera i Belchite. A Lécera va ser nomenat responsable de la IV Centúria «Proletarios». Després de la militarització, va ser nomenat capità de la IV Companyia del IV Batalló de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República (antiga «Columna Ortiz») i participà en la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser capturat a l'estació de València i empresonat. Enviat al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat el 21 de gener de 1943. Participà en la CNT clandestina i per aquest fet va ser empresonat en dues ocasions a la presó Model de Barcelona. Cada vegada que el dictador Francisco Franco viatjava a la capital catalana, era detingut preventivament per la policia. Després de la mort de Franco, participà activament en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Tinta Negra i també en Solidaridad Obrera. Juan Puentes Tudurí va morir el 12 de novembre de 1985 a Barcelona (Catalunya) i, segons expressa voluntat seva, el seu cos fou enterrat amb la bandera confederal.

Juan Puentes Tudurí (1917-1985)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número d'O Movimento Operário

- Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any.

***

Gustav Noske, amb capell bolet, dirigint la repressió

- Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari --30.000 membres dels Freikorps-- dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic).

***

Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 15 de març de 1956

- Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França.

***

Cartell de l'acte

- Anarchica Toscana: El 29 d'abril de 2011 se celebra al Cenacolo degli Agostiniani d'Empoli (Toscana, Itàlia) una conferència i un espectacle musical, dins del marc de les celebracions del centenari de la mort del propagandista anarquista Pietro Gori, sota el nom d'«Anarchica Toscana». La conferència portà com a títol «Origini e tradizione del movimento anarchico in Toscana tra '800 e '900. La crisi di fine secolo e il ruolo degli anarchici», que va ser llegida per Franco Bertolucci, director de la Biblioteca Franco Serantini, i per Emanuela Minuto, investigadora universitària. L'esdeveniment acabà amb un espectacle musical a càrrec de la banda popular de carrer florentina «I Fiati Sprecati», que tocà música balcànica i cançons socials en homenatge al Primer de Maig.

Anarchica Toscana (29 d'abril de 2011)

Naixements

Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912)

- Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la «Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole, Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballar és prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la «Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéale ou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Albert de Jong

- Albert de Jong: El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Albert de Jong (1891-1970)

***

Séverin Férandel

- Séverin Férandel: El 29 d'abril de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i sindicalista Séverin Férandel. Fill d'un mecànic de bicicletes nascut a Autrecourt (Lorena, França), va començar a militar de molt jove en el moviment anarquista de la regió occitana d'Alès i va participar en les gires de conferències del minaire Émile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels centres miners. El 9 de març de 1918 es va casar a Seta. A començaments dels anys vint va col·laborar en el periòdic de Montpeller Le Fouet, fundat per Vaillant, i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la detenció dels principals col·laboradors arran d'una manifestació contra la guerra a Besiers. Com que coneixia a la perfecció l'anglès, l'alemany i el castellà, farà feina en una agència de viatges d'intèrpret abans d'instal·lar-se a París en 1922 per seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André Colomer sota l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922 assistirà al Congrés de Sant-Etiève, que donarà lloc a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervindrà en el III Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés de la UA a París entre el 12 i el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente administrador delegat de Le Libertaire i participarà en el grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim. En 1924 va esdevenir responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes», fundades el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V. Gozzoli, A. Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr, Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va portar la gerència de la revista trilingüe (francès, italià, castellà) La Revue Internationale Anarchiste. En 1925 substituirà André Colomer en la gerència dels últims números de La Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber --que esdevindrà més tard companya de Francisco Ascaso--, portarà la gerència de la Librairie Sociale Internationale --rue des Prairies, 72, de París; creada amb diners del grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili llibertari internacional-- fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser substituït per Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Arran del congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926, serà elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de 1927 va participar com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la Plataforma Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, que va ser el congrés de l'escissió, va ser elegit responsable de la Federació del Midi de la nova organització: la Unió Anarquista Comunista Revolucionària, de la qual serà un ardent defensor. En aquest any també serà un dels responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de la revista bimensual anarquista en italià publicada a París La Lotta Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di Difesa Anarchica; i de la publicació Primo Maggio. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure, així com als periòdics Le Semeur contre tous les tyrans i Terre Libre. Participarà també com a tresorer, juntament amb Louis Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti i en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar el dret d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, empresonats a França per «complot contra el Rei d'Espanya» i en perill d'extradició cap a l'Argentina --uns 200 militants anarquistes peninsulars es trobaven refugiats a França amenaçats d'expulsió. En 1929 s'instal·larà a Mèxic, on serà conegut com a Severino Ferrandel, i s'adherirà al Sindicat del Calçat. El 4 de febrer de 1931 es va casar de bell nou amb una mexicana amb qui tindrà dos infants. Per aquesta època va haver de cessar la militància pel perill d'expulsió, però la va reprendre arran de la Guerra Civil espanyola i després amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys 40 participarà en la secció de la ciutat de Mèxic de l'Aliança Garibaldi d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari d'Acción Democrática Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes estrangers, i participarà en el Congrés Antifeixista de Mèxic --els dies 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 1942--, juntament amb Joan García Oliver, on s'enfrontaran els nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili mexicà. També col·laborà amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad. Séverin Férandel va morir a Mèxic en 1978.

Séverin Férandel (1896-1978)

***

Juan Bautista Albesa Segura

- Juan Bautista Albesa Segura: El 29 d'abril de 1911 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Bautista Albesa Segura –el seu segon llinatge a vegades citat com Gil–, conegut com Batiste de la Coixa, Batistet, Batiste o Batista. Fill d'una família acomodada, la situació econòmica canvià quan la parella se separa i sa mare s'hagué d'ocupar de tots els infants. Quan tenia 11 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure i a conèixer el moviment anarquista. En 1927 retornà al seu poble, on fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. Se salvà de la repressió de 1933, sorgida després de l'aixecament de desembre de 1932, perquè va ser cridat a files. Després del servei militar ajudà les famílies dels perseguits i empresonats i reconstruí el sindicat, organitzant grups de defensa i d'acció. L'abril de 1934 va ser detingut a Vall-de-roures en possessió de propaganda anarquista i empresonat en aquesta localitat. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en aquests anys figurava en un llistat elaborat per la reacció de 119 militants anarquistes a eliminar. Per interessos de la FAI, fou guardaespatlles del capitalista i contrabandista Joan March Ordinas, i participà, amb altres quatre anarquistes (José Bueso, Miguel Cabreras, Ramon Felices Company i Daniel Manero), en l'intent de segrest perpetrat el 29 d'octubre de 1935 al carrer de la Concepció de Palma (Mallorca, Illes Balears) de Joan March Monjo, cosí de financer. L'operació no reeixí per una delació que sortí de la pròpia CNT i en aquesta acció morí Miguel Cabreras (Rafael), un dels segrestadors. Jutjat per aquest fet, va ser empresonat amb Julián Floristán (Riojano) a Palma (Mallorca, Illes Balears), moment que aprofità per col·laborar en el periòdic Cultura Obrera d'aquesta ciutat. El maig de 1936 recobrà la llibertat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, després de matar el comandant del destacament de la Guàrdia Civil de Vall-de-roures i cremar el seu cos, participà en l'alliberament de la zona i encapçalà el grup «Los Dinamiteros de Batista» (o «Los Dinamiteros de Utrillas»), enquadrat en el «Batalló de Metralladores» de l'anomenada «Columna Carod-Ferrer», amb el qual el setembre de 1936 prengué Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) i participà en combats al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i de Terol. Aquest grup participà en nombroses operacions d'evacuacions de companys que havien quedat a Saragossa, en operacions de sabotatge i d'informació rere les línies franquistes i col·laborà amb el grup encapçalat per Agustín Remiro Manero. Entre setembre i desembre de 1936 participà en la construcció del complex artiller del Mojón del Lobo (Belchite, Saragossa, Aragó, Espanya). Durant la primavera de 1937 s'oposà amb les armes a la reacció comunista contra les col·lectivitats aragoneses i el maig d'aquell any proposà a la CNT un pla per segrestar l'estalinista Enrique Líster Forján i el seu Estat Major que va ser desestimat. Entre 1938 i 1939 fou responsable de la colònia per a 200 infants aragonesos desplaçats, d'entre quatre a 15 anys, «Hogar del Niño Aragonés», a la masia Bach de La Beguda Baixa (Masquefa, Anoia, Catalunya). També organitzà la colònia d'infants i d'adolescents madrilenys evacuats «La Begueda», a prop de Capellades (Anoia, Catalunya), que compta amb el suport de les germanes Lluïsa i Rosaura Arnau Capaces i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Lunèl (Llenguadoc, Occitània). Participà en les xarxes d'evasió de perseguits del nazisme cap a la Península. Mantingué paral·lelament, però, contactes amb Mahren, coronel de les SS nazis. A finals de 1943 encapçalà, amb son cunyat Fermín Tejedor, el Comitè de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT que s'oposà al Comitè Nacional confederal de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) i Felipe Aláiz de Pablo En 1944 la Federació Local de Montpeller de la CNT el va suspendre de militància, per les seves relacions amb sectors gaire esquerrans, i el juliol d'aquell any va ser objecte d'una comissió d'investigació anomenada pel Comitè Nacional de la CNT. Jutjat entre maig i juliol de 1948, amb Fermín Tejedor i Antonio Cabrera, per col·laboracionista després de la II Guerra Mundial en l'anomenat «Procés Marty», va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a cinc anys de presó per «relacions amb agents lligats a la Gestapo» i per participar com a informador en dos atemptats organitzats pel coronel nazi. En aquest judici va ser defensat per Marcel Dutot, advocat que després serviria al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortir de la presó s'instal·là a Perpinyà, on regentà una explotació hortícola i es dedicà al comerç. Durant el seu exili visità en diferents ocasions el seu poble natal. Juan Bautista Albesa Segura va morir en 1999 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En 2015 Lluís Rajadell publicà la biografia La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito.

Juan Bautista Albesa Segura (1911-1999)

***

Pedro Torralba Coronas

- Pedro Torralba Coronas: El 29 d'abril de 1913 neix a Riglos (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Torralba Coronas. Fill d'un ferroviari, fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les línies telefòniques entre Osca i Canfranc. En 1930 es trobava a Jaca aprenent l'ofici de ferrer quan es va produí l'aixecament militar republicà de Fermín Galán Rodríguez i d'Ángel García Hernández. Força impressionat per aquest fet, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener de 1936 presidí un míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel Chueca i Juan Arnalda. El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista, ocupava la secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà al governador civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta sort pogué arribar a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les milícies de Barbastre. L'octubre de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y Negra», amb la qual lluità durant tot el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el representant d'aquesta columna al front d'Igriés. Amb la militarització de les milícies, fou nomenat responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta, càrrec que ocuparà fins al final de la guerra a més de cap de la II Secció de l'Estat Major. El març de 1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a Madrid els arxius compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no pogué sortir de la Península, però fugi de la detenció refugiant-se al domicili de son germà a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on visqué clandestinament. El 12 de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un vaixell pesquer i arribar a Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus, on fou el responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta». Trobem col·laboracions seves en Boletín de la Agrupación de Militantes i en Solidaridad Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a la «Roja y Negra». 127 Brigada Mixta de la 28 División (1980). Pedro Torralba Coronas va morir el 18 de gener de 2003 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

Pedro Torralba Coronas (1913-2003)

***

Jean Saudy

- Jean Saudy: El 29 d'abril de 1916 neix a Esperacedes (Provença, Occitània) l'enginyer civil, etnòleg, antropòleg, pedagog, periodista i escriptor anarquista Jean Sauvy, que va fer servir els pseudònims Savoy i A. Thomas. Era fill de Jules Sauvy, metge rural i amic i doctor d'Albert Camus, i nebot de l'economista i sociòleg Alfred Sauvy. Es llicencià en enginyeria de camins, canals i ports a París (França). En acabar els estudis, en 1941 marxà, amb els seus companys de carrera Jean Rouch i Pierre Ponty, com a enginyer civil a l'Àfrica per a construir carreteres i ponts. D'antuvi va ser destinat a Kankan (Guinea) i posteriorment al Sudan, adscrit a les Construccions Públiques Colonials. A l'Àfrica Occidental Francesa (AOF) descobrí amb sos amics l'etnografia i l'antropologia (religions animistes, màgia, etc.) fins el desembarcament aliat de 1942. Es presentà voluntari al Cos Expedicionari francès i participà com a oficial en una companyia de sapadors en la campanya d'Itàlia, en el desembarcament de Provença, en la remuntada de la vall del Roine i en la travessa del Jura i dels Vosges. Després de la II Guerra Mundial va ser destinat al Congo belga com a enginyer. Entre 1946 i 1947 passà sis mesos amb Jean Rouch i Pierre Ponty descendent amb piragua els 4.200 quilòmetres del riu Níger, des del seu naixement fins a l'oceà Atlàntic. D'aquesta experiència sortí el curtmetratge documental antropològic i etnològic Au pays des mages noirs, sobre el poble songhai del riu Níger, i nombrosos articles per a l'Agence France-Press signats per tots tres sota el pseudònim Jean Pierjant. La primavera de 1947 retornà a París i en aquesta època passà casualment per la seu de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy de París (França), on va ser rebut per Maurice Joyeux qui l'orientà vers un grup llibertari del Barri Llatí, establint contacte amb Giliana Berneri. S'adherí al Grup Anarquista «Sacco et Vanzetti» («Grup Llibertari del Barri Llatí») de la FA, del qual formaven part Jean Max Claris, Giliana Berneri, Serge Nin, André Prudhommeaux, Léo Emery i Gilbert Devillard, entre d'altres, i, sota el pseudònim de Savoy i d'A. Thomas, col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels oradors en diverses gires propagandístiques de la FA i un dels venedors ambulants de Le Libertaire al mercat de Buci del VI Districte de París –un dels seus compradors habituals era Albert Camus. Membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), en 1948 fou responsable del Bulletin du CRIA i l'any següent va ser nomenat secretari d'aquesta comissió. Poc després participà en la creació de l'anarquista «Grup Cronstadt», adherit a la FA, en el qual milità. Realitzà viatges orgànics a Tolosa de Llenguadoc, per contactar amb els anarquistes locals que acollien clandestinament companys espanyols, i a Brussel·les (Bèlgica), per entrevistar-se amb Hem Day per una qüestió de falsificació de documents. En aquesta època entaulà amistat amb Georges Fontenis, Maximilien Rubel, Henry Poulaille i Étienne Balázs, entre d'altres intel·lectuals llibertaris, i assistí amb regularitat als cursos de filosofia de Maurice Merleau-Ponty i als seminaris de Vladimir Jankélévitch a la Sorbona. En 1948 també participà, amb Georges Fontenis, Georges Vincey, René Lustre i altres, en el comitè de redacció de la publicació Études Anarchistes. Bulletin d'Études et de Crítiques de la Fédération Anarchiste. Amb Ildefonso González Gil fou membre de la Comissió Internacional Anarquista encarregada de preparar el I Congrés Anarquista Mundial de la postguerra, organitzat per la FA, que se celebrà entre l'11 i el 19 de novembre de 1949 a Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època treballava com a periodista científic per a diverses publicacions, com ara La Revue Pétrolière. Posteriorment treballà d'enginyer economista a la Cambra Sindical de Constructors d'Automòbils, per això té alguns llibres sobre el món de l'automoció, i exercí de conseller científic a la Ciutat de les Ciències de la Villette. El 18 de desembre de 1948 s'havia casat a París amb Simonne Ragouilliaux i quan la parella tingué son fill Olivier es dedicaren a la pedagogia, escrivint plegats alguns llibres sobre aquesta disciplina i contes infantils, fins que aquesta caigué malalta d'Alzheimer. En 1988 fou un dels animadors de l'associació «Activitats, Recerca, Pedagogia». També estava diplomat en etnologia pels Estudis Superiors de Lletres. És autor de nombroses obres literàries, moltes d'elles autobiogràfiques, i de divulgació com ara Le Petit Dan (1948, amb Pierre Ponty i Jean Rouch), Le Katanga. 50 ans décisifs (1961), Iniciation à l'économie des pays en voie de développement (1968), L'enfant à la découverte de l'espace de la marelle aux labyrinthes. Initiation à la topologia intuitive (1972, amb Simonne Sauvy), L'enfant et les géométries (1974, amb Simonne Sauvy), L'espace et la ville. Géographie, histoire, dessin, mathématique (1976, amb Simonne Sauvy), Mots en rond et mots pétales (1979, amb Simonne Sauvy), L'industrie automobile mondiale (1984), Odamok. Le secret de l'enfant aux yeux bleus (1987, amb Olivier Sauvy), Fahri. Le fil rouge des trois destins (1988), Kalali. Le chemin du soleil, de la lune et du vent (1988), Kassala. Le mystère de la princesse triste (1988), Osina à la recherche du tambour magique (1989), San Chen. Aventures d'un jeune écuyer et d'un signe savant (1995, amb Olivier Sauvy), Les automobiles Ariès (1903-1938) (1996), L'automobile (1996, 1998 i 2005), Charles, baron Petiet (1879-1958) (1998), Les organisme professionnels français de l'automobile et leurs acteurs (1896-1979) (1998), Un jeune ingénieur dans la tourmente (1938-1945) (2001), Descente du Niger. Trois hommes en pirogue (1946-1947) (2002), Monts et merveilles au pays du Fujiyama. Conte zen (2002, amb Olivier Sauvy), Comment rendre plus attrayant l'enseignement traditionnel de la maternelle à la terminale (2003), Enfance et adolescence d'un petit provençal entre les deux guerres. Récit autobiographique (2003), Mon parcours dans le siècle (1947-2001). Récit autobiographique (2003), Le périple d'Alaron autour de la Méditerranée. Roman historique (2003, amb Olivier Sauvy), Un médecin de campagne peu ordinaire. Mon père, le docteur Jules Sauvay (1879-1957) (2004), Jean Rouch tel que je l'ai connu. 67 ans d'amitié (1937-2004) (2006), La maladie d'Alzheimer vécue à deux (1996-2006) (2007), Ô! Temps, suspends ton vol (2007, amb Alain Schvartz), Alzheimer au quotidien, comment s'y prendre? (2008), Conte de la lune bleue (2009), Simonne Ragouilliaux Sauvy (1922-2009). Une parisienne du XXe siècle en quête d'un monde meilleur (2010), Sur les traces du «Décaméron» de Boccace (2010), Cleopâtre, lot d'utopies emportées par le vent (2012), Douze aventures qui on forgé mon caractère (2012) i Le vieillissement du cerveau. Témognage d'un senier confirmé (2013), entre d'altres. Jean Saudy va morir el 16 de març de 2014 a Meudon (Illa de França, França), localitat on vivia.

Defuncions

Racho Karanov amb sa família

- Racho Karanov: El 29 d'abril de 1925 es assassinat a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'escriptor, professor i militant anarquista Radivoj Karanov, més conegut com Racho Karanov. Havia nascut en 1891 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) i fou professor de l'institut d'aquesta localitat. Intel·lectual de primer ordre, ben aviat s'adherí a les idees anarquistes, essent un dels primers llibertaris búlgars que pertanyeren a la tendència de l'anarquisme organitzacional, social i revolucionari. Brillant orador i hàbil organitzador, el juny de 1919 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Com Gueorgui Sheitanov o Ivan Nicolov, entre 1924 i 1925, després del cop d'Estat feixista del general Ivan Valkov del 9 de juny de 1923, formà part del grup minoritari del moviment partisà del Front Unit (FU) i col·laborà estretament amb els comunistes en la resistència armada. Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, obra del FU, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys. Racho Karanov va ser assassinat per un escamot d'esbirros feixistes macedonis i militars el 29 d'abril de 1925 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària).

***

Agustín García Álvarez

- Agustín García Álvarez: El 29 d'abril de 1965 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. Havia nascut el 21 d'abril de 1899 a La Felguera (Astúries, Espanya). En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín García Álvarez (1899-1965)

***

Necrològica de Joan Colomé publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de juliol de 1978

- Joan Colomé: El 29 d'abril de 1978 mor a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Colomé. Havia nascut a Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya). Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carres de Barcelona (Catalunya) i posteriorment s'encarregà de l'administració de la col·lectivitat de Vilanova i la Geltrú. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en el camp i en la construcció, militant a Santa Marta (Aquitània, Occitània) i fou secretari de la Federació de París (França) de la CNT, col·laborant en l'administració del periòdic Le Combat Syndicaliste i en la seva llibreria. Més tard es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), realitzant diferents viatges a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Sempre milità en la CNT i ja malalt, quan estava a punt de morir, es traslladà a Vilanova i la Geltrú. Joan Colomé va morir el 29 d'abril de 1978 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat.

***

Jehan Jonas a La Contrescarpe, fotografiat per Françoise Ducastel

- Jehan Jonas: El 29 d'abril de 1980 mor a París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Havia nascut el 12 d'agost de 1944 a París (França). Son pare feia de representant de teixits i sa mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois. Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a «compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse», «Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Cançons conegudes seves són La couleur du papier, Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie, Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège, Le phare, etc. La seva obra –humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana-- resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació «Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria.

Jehan Jonas (1944-1980)

***

Juan Peñalver Fernández

- Juan Peñalver Fernández: El 29 d'abril de 1983 mor a Grenoble (Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Havia nascut en 1905 a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya). Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera.

***

Necrològica de Florentino García Álvarez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Florentino García Álvarez: El 29 d'abril de 1994 mor a Comentriac (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Florentino García Álvarez. Havia nascut el 27 d'abril de 1910 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Irma. D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 d'abril

Esdeveniments

Portada d'un exemplar d'El Rayo

- Surt El Rayo: El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los oprimidos, d'antuvi amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de juliol de 1912, convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a iniciativa dels cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85) amb l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament anarcosindicalista. En un començament va tenir un cert caràcter ambigu, amb força col·laboracions d'elements de l'agrupació socialista palmesana (Vicenç Paul principalment). Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels sabaters, Joan Ordinas, Jeroni Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut clarament anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El Rayo». A partir del número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de la capçalera passarà a ser Órgano de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad Obrera». El periòdic va reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel Lacort, Josep Prat, etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal, Vicenç Paul, Maties Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet, etc. Va publicar fulletons per lliuraments, com ara Conferencias populares sobre sociología, d'Antoni Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo, de Josep Prat. D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove, també hi col·laborà. Es van publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de 1914, i el tiratge mitjà oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a més, una certa empenta amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de març de 1913, amb motiu de la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un mateix acte republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo. Fou també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada posteriorment de «bressol del llibertarisme mallorquí», s'hi afermà ja definitivament, gràcies als treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament anarquista sobre les societats obreres locals --especialment, «La Justicia», de sabaters, i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx també, entre 1913 i 1914, va comptar amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».

Pere Miralles Le Foll: «Premsa obrera a Mallorca, El Rayo (1912-1914)», en El Mirall, 47 (agost-setembre 1991), pp. 55-57

Naixements

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi (Calàbria, Itàlia) el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

***

Etta Federn (Barcelona, 1934)

- Etta Federn: El 28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i  quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic èxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt.  Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una  bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen el 9 de maig– a París (França) en la més estricta pobresa. Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland

- Gaston Rolland: El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca) l'anarquista antimilitarista Gaston Émile Rolland, també conegut com Tonton i Antonio Raspiol. Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles anarcoindividualistes i era lector de La Guerre Social, tot reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost de 1914 rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a París (França) treballant artísticament la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916, albergà durant uns dies l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan va ser detingut. El 4 de setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), tancat al fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E. Armand, Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de gener de 1918 va ser condemnant a tres anys de presó –Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19 de juliol de 1918 va ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de domiciliació obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament alliberat. En 1929 fou tresorer de la Colònia Infantil Llibertària, de la qual eren membres Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice Langlois, que durant dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa campestre de Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer Amiral Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat tresorer del CDS i de la tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en substitució de Georges Courtinat. El CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau, comptava aleshores amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser tresorer Le Réfractaire, òrgan de la Lliga Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A. Martin, Marius Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquesta època, amb A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del grup de solidaritat «L'Entraide». En el periòdic anarcopacifista Liberté, de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a prop de Granignan (Aquitània, Occitània), que arreplegà milers de francs. Gaston Rolland morí en 1982.

***

Hermós Plaja Saló

- Hermós Plaja Saló: El 28 d'abril de 1889 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista Hermós Plaja Saló. Son pare, Salvador Plaja Villena, era republicà federal i molt lligat als anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el corresponsal i distribuïdor; sa mare es deia Carme Saló Llach. Va anar molt poc a l'escola, però des d'infant va llegir molt. Va començar a fer feina amb 14 anys en una fàbrica de taps de suro i després en altres feines, però va ser acomiadat sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica va haver d'exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i en aquesta època va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va afiliar-se en la Confederació Nacional del Treball. Després va fer el servei militar a Melilla fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva companya de tota la vida. Cap al 1917 va començar a destacar en els cercles llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia, que servirà per escampar la militància cenetista arreu de les comarques tarragonines; aquest mateix any participarà en la Conferència Anarquista de Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau, Josep Viadiu i Felipe Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921). La seva tasca per les comarques tarragonines, completada amb conferències i mítings, va aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar problemes amb les autoritats: va ser detingut un mes per la publicació clandestina de Solidaridad Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot per Martínez Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota l'acusació d'haver imprès l'antimilitarista Canción del soldado, etc. Durant els anys següents i fins a la proclamació de la República, va fer mítings amb García Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí, a Falset, Barcelona, Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat Obrera. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir força actiu, atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va formar part del grup «Solidaridad» i del Comitè Nacional de la CNT, amb Peiró, García Birlán, Delaville, Castellà i Roigé. En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va romandre un temps per Astúries i va treballar en una editorial madrilenya, en representació de la qual viatjava sovint, aprofitant l'avinentesa per fer conferències. En aquesta època va comprar una impremta, fet que li impedia afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va lluitar en les milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota, va marxar primer a França i després a Mèxic, on va continuar la seva tasca de divulgació dels textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad Obrera (1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i Esgleas, i especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb Carbó, Campos, Patricio Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya. Conferenciant d'alt nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i d'editor de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres durant dècades a Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la inapreciable ajuda de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través d'una de les editorials més importants de l'anarquisme hispà: «Ediciones Vértice»; en aquesta editorial que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint van assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com Ingenieros, Darwin, Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon, Maupassant, Malato, Plató, Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui, Pestaña, Amador, Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc. També s'ha de ressenyar els 22 títols publicats en la seva col·lecció «La Novela Social», així com la seva intervenció en la història bibliogràfica de Lamberet i la seva participació en la projectada història de la CNT. Va ser director d'Acracia (Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus, 1919-1920), Crisol (Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice (Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera (Barcelona i Mèxic, 1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação Directa, Cenit, Espoir, Libertad, Nervio, Ruta, Tierra y Libertad, Terra Lliure, Umbral, La Voz del Campesino, etc. És autor de Sindicalismo. Misión humana y revolucionaria del sindicalismo (1921), Charlas con las juventudes (1948), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador Seguí, hombre de CNT (1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis memorias. Va cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca Pública Arús de Barcelona. Hermós Plaja Saló va morir el 23 de març de 1982 a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).

Jaume Fabre i Josep M. Huertas: «Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.

***

Foto policíaca de Josep Vidal Coste

- Josep Vidal Coste: El 28 d'abril de 1899 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista Josep Vidal Coste. Sos pares es deien Andreu Vidal i Rosa Coste. Fugint del servei militar, en 1921 passà a França. Entre l'1 de març de 1921 i l'1 de juny de 1922 treballà com a jornaler i criat a la finca Villemarin de Marcilhan (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment, entre el 15 de juny de 1922 i el 30 d'abril de 1923 va ser contractat com a criat per Adrien Berlanger, administrador de la finca Patous de Pomeiròus (Llenguadoc, Occitània). El 21 de setembre de 1922 es casà amb Francesca March a La Pauma (Fitor, Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1923 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per anarquista i fitxat. Posteriorment, i fins l'1 de març de 1924, tornà a treballar a la finca Villemarin. El maig de 1924 va ser contractat com a criat pel sabater Henri Viala a Pinet (Llenguadoc, Occitània). Durant tot aquest període estava subscrit al periòdic anarquista barceloní Solidaridad Obrera i constantment vigilat per les autoritats franceses. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Camp de concentració de Vernet

- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent --el capellà va ser reciclat a infermer--, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a Brageirac (Aquitània, Occitània).

***

Juan Zafón Bayo (1941)

- Juan Zafón Bayo: El 28 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón Bayo, que va fer servir els pseudònims Ariel i Zapata. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 participà en la fundació del Sindicat de Productes Químics confederal i milità en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat, formà part del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan esclatà el conflicte bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i dirigí el seu òrgan d'expressió Combate. Sembla que també lluità en la Columna Durruti. Després va ser nomenat, juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco Ponzán Vidal --amb qui entaulà una estreta amistat--, delegat d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11 d'agost de 1937, quan la dissolució del Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29 Divisió confederal. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a la 21 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué escapar el maig de 1940 cap a Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941, després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen, s'integrà a través de Ponzán en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc per «intel·ligència amb l'enemic»; tancat d'antuvi a Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però aconseguí fugir durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a l'«Organització Todt», s'integrar en la Resistència francesa. Instal·lat a París, en 1944 formà part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944 participà en els combats d'alliberament de París. En 1945, arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la Federació Local parisenca de la CNT col·laboracionista. En 1947 es traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou un dels iniciadors del Boletín por la Unidad de CNT de España, editat a Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la unitat confederal. Malalt del cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad Obrera. És autor de La revolución española nace del espíritu del pueblo (1945), La España de mañana. Testamento espiritual de Ángel Ganivet sobre la organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario de Aragón (1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada del sindicato; ¿Es necesario revisar las tácticas?; Francisco Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del anarcosindicalismo; Proudhon, Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un deber cívico; Trazos libertarios; La violencia; etc.). Juan Zafón Bayo va morir el 27 de maig de 1977 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya).

***

Prudencio Iguacel Pierafita

- Prudencio Iguacel Piedrafita: El 28 d'abril de 1913 neix a Botaya (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització, fou membre del grup «Libertador» de la 127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»), unitat guerrillera encarregada de missions especials rere les línies enemigues. A partir d'agost de 1937, el grup «Libertador», format per 11 membres –vuit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i dependents dels Serveis d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit Republicà. En 1938 assolí el grau de tinent. Amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Després s'integrà en la famosíssima xarxa d'evasió del Grup Ponzán, encarregada de treure de França notoris antifeixistes. Més tard entrà en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou expulsat juntament amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en l'Agrupació Confederal de Bordeus, tendència que publicà el periòdic mensual Frente Libertario, i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb Martínez Alfonso, fou administrador de Tribuna Confederal y Libertaria. Prudencio Iguacel Piedrafita va morir el 18 d'octubre de 1979 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

Defuncions

Paule Mink fotografiada per J. M. Lopez (ca. 1875)

- Paule Mink: El 28 d'abril de 1901 mor a Auteuil (París, França) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Paulina Mekarska, més coneguda com Paule Mink o Minck. Havia nascut el 9 de novembre de 1839 a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de la Perrière, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz --un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al barri d'Auteuil de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.

Paule Mink (1839-1901)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 d’abril

Esdeveniments

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste, òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.

La Bataille Syndicaliste (1911-1915)

***

El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

- Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.

***

Capçalera del primer número de SIA

- Surt SIA: El 27 d'abril de 1947 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic mensual SIA. Organe de la Section Française de la Solidarité Internationale Antifasciste. Era la segona època d'aquest òrgan oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual aparegueren 38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de 1939, al final de la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en castellà. En van ser responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet (administrador). Hi van col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel, René Clavé, François Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica Montseny, Amparo Poch Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres. Edità en lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide. En sortiren només tres números, l'últim el juliol de 1947.

Naixements

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 27 d'abril de 1841 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador. Adolphe Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova Caledònia).

Adolphe Assi (1841-1886)

***

Séverine fotografiada per Nadar

- Séverine: El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. Malalta, Séverine va morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia, França). A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages mystiques (1895), En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900), Sac à tout (1903), À Sainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

- Jules Jouy: El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) en una família molt modesta el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir --fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir--, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina --la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit-- i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

***

Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

- Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia) –altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno, Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle «Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren «La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Billo Zeledón

- Billo Zeledón: El 27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín, etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción, Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa, «Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria «Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca «La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

Billo Zeledón (1877-1949)

***

Foto policíaca de Guelfo Guelfi

- Guelfo Guelfi: El 27 d'abril de 1895 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'artesà de l'alabastre, escultor i anarquista individualista Guelfo Guelfi, conegut com Zaffa o Figlio di Tacchi. Sos pares es deien Giuseppe Guelfi i Zandira Gori. De ben jovent s'acostà al moviment anarquista i s'adherí al grup «Germinal» de Volterra, format sobretot per artesans de l'alabastre (Edon Benvenuti, Gino Fantozzi, etc.). Amic de l'anarquista Gino Fantozzi, també treballador de l'alabastre, fou un dels animadors de la vaga i de les manifestacions que es donaren el juny de 1914 i que s'anomenaren «Setmana Roja». El 7 de juny de 1914 repartí un «Manifest antimilitarista» on denunciava els casos dels insubmisos llibertaris Antonio Moroni i Augusto Masetti. En 1915 va ser cridat a files i integrat en la infanteria. Durant la Gran Guerra va ser ferit en dues ocasions i condecorat amb la Creu de Guerra. Arran de la vaga general de desembre de 1919 va ser processat amb l'anarquista Pasquale Cardini, però va ser absolt. L'octubre de 1925, amb l'ascens del feixisme, es va veure obligat a fugir amb sa família cap a Bèlgica, on continuà amb la seva professió d'escultor. Durant els anys trenta les autoritats el mantingueren estretament vigilat, però va ser capaç de poder fer costat el moviment llibertari italià exiliat a Bèlgica. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser detingut a finals de setembre de 1940 per la policia nazi i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Un mes després va ser alliberat amb l'obligació de residir a Volterra. El juliol de 1941 retornà a Bèlgica per reunir-se amb sa família. Després del conflicte bèl·lic, continuà amb la seva militància. Entre les seves obres figuren les làpides d'Errico Malatesta i de Nestor Makhno. Va refer una làpida en bronze, inaugurada el 12 d'octubre de 1969, dedicada a Francisco Ferrer i Guàrdia a la façana del Palazzo Fattorini de Volterra que havia estat col·locada en 1910 i que els feixistes havien eliminat en els anys vint. També té una placa dedicada a Giordano Bruno a la façana del mateix edifici. La seva obra principal és una terracota, Gioconda, que trigà 15 anys a realitzar. Guelfo Guelfi va morir el 10 de novembre de 1973 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

Guelfo Guelfi (1895-1973)

***

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

- Bartomeu Cabanellas Botia: El 27 d'abril de 1903 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una «causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

***

Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto (1983)

- Sófocles Parra Salmerón: El 27 d'abril de 1909 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Sófocles Parra Salmerón. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya). Quan la guerra civil lluità al front de Madrid en les milícies de Cipriano Mera Sanz i el maig de 1937 va ser nomenat comissari de guerra de la 60 Brigada Mixta i el desembre de 1937 era comissari de guerra de la 61 Brigada Mixta de la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; també ho va estar de la 69 Brigada Mixta. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i reclòs a les presons madrilenyes de Porlier i de Carabanchel Alto. El 24 de desembre de 1945 va ser posat en llibertat provisional i passà a França. S'instal·là a Orleans (Centre, França), on vivien sos germans, i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laborà habitualment en Cenit. En 1983 publicà les seves memòries Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto. Sófocles Parra Salmerón va morir, amb a germana Fridisvinda, el 15 d'abril de 1990 en una accident d'automòbil a l'alçada de Châteauroux (Centre, França) quan venia del VII Congrés de la CNT que s'havia celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc); ambdós germans van ser enterrats al cementiri de Châteauroux.

Sófocles Parra Salmerón (1909-1990)

***

Necrològica de Florentino García Álvarez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Florentino García Álvarez: El 27 d'abril de 1910 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino García Álvarez. Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Irma. D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Florentino García Álvarez va morir el 29 d'abril de 1994 a Comentriac (Alvèrnia, Occitània).

Continua...

---