Administrar

Efemèrides anarquistes

[15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» - «L'Anarchiste» - «En Marge» - «L'Émancipateur» - «Le Semeur de Normandie» - «Vértice» - «Timón» - «Reconstruir» - «Simiente Libertaria» - «La Lanterne Noire» - «Verbo Libertario» - Di Sciullo - Ernestan - Lashortes - Ester - Terrenoire - Janvion - Romero - Rousset - Gómez Peláez - Vicente Ruiz

efemerides | 15 Juliol, 2016 13:36

[15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» - «L'Anarchiste» - «En Marge» - «L'Émancipateur» - «Le Semeur de Normandie» - «Vértice» - «Timón» - «Reconstruir» - «Simiente Libertaria» - «La Lanterne Noire» - «Verbo Libertario» - Di Sciullo - Ernestan - Lashortes - Ester - Terrenoire - Janvion - Romero - Rousset - Gómez Peláez - Vicente Ruiz

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

Cap a Nova Caledònia

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

Almanaque de "La Questione Sociale" (1902)

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines --abans en publicava entre 16 i 30-- i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

Capçalera de "La Questione Sociale"

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

Capçalera de "Libre Concurso"

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquista El Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

Capçalera de "L'Anarchiste"

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

Portada del primer número d'"En Marge"

- Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

***

Capçalera de "L'Émancipateur"

- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton, Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

***

Capçalera de "Le Semeur"

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

Portada d'un número de "Vértice"

- Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans –uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

***

Portada del número 7 de la segona època de "Timón"

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, sense èxit, aquesta capçalera.

***

Portada del primer número de "Reconstruir"

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

Portada del primer número de "Simiente Libertaria"

- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria. Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel «purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la Federación Ácrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

***

Exemplars de "La Lanterne Noire"

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Portada del primer número de "Verbo Libertario"

- Surt Verbo Libertario: Pel juliol de 2007 surt a Guadalajara (Jalisco, Mèxic), editat pel «Colectivo Sacco y Vanzetti», el primer número de la revista trimestral Verbo Libertario. Pensamiento y acción anarquista. Aquesta publicació parteix del butlletí Libertad Presos Políticos, que en 2004 sorgí com a un instrument per informar sobre la repressió esdevinguda el 28 de maig d'aquell any en la «Cimera de caps d'Estat d'Amèrica Llatina, el Carib i la Unió Europea (ALCUE)»; a més de denunciar i informar sobre els presos polítics i les situacions repressives al país asteca, toca temes relatius al pensament i a la història anarquistes, i qüestions referents a la contracultura anarcopunk. El «Colectivo Sacco y Vanzetti» va néixer pocs dies després de la repressió del 28 de maig com a un grup provisional de solidaritat amb els presos llibertaris, amb la finalitat de generar iniciatives de contrainformació i de reorganitzar col·lectius llibertaris mexicans (Monterrey, Districte Federal, Cualiacán, Guadalajara) mitjançant una coordinadora, i sempre relacionat amb la Creu Negra Anarquista (CNA). Entre els seus col·laboradors trobem Ben Karius, Brux, Rocío Moreno, Rodolfo Montes de Oca, Marcelo Sandoval Vargas, Claudia Fregoso Anaya, Carlos Alberto Estrada Arroyo, Marvinho, Jorge Mommodolarg, Belén Castillo Galindo, David Gómez, Andrew Flood, Rafael Sandoval Álvarez, Mónica Gallegos, Jaime Montejo, entre altres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Camillo Di Sciullo

- Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889  fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de «Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per «insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per «incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on  foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de l'Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari «Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

Camillo Di Sciullo (1853-1935)

***

Ernestan

- Ernestan: El 15 de juliol de 1898 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Nascut en una família burgesa de mare flamenca i pare való, durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en Le Bulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. Malalt, Ernestan va morir el 17 de febrer de 1954 a Brussel·les (Bèlgica). A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant, Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat, Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l’autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936), La fin de la guerre (1938), Socialisme et humanisme (1946), La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949), Valeur de la liberté (1952), Le socialisme libertaire (1955).

***

Lashortes (ca. 1930) [militants-anarchistes.info]

- Lashortes: El 15 de juliol de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Fou fill d'un destacat empleat de correus. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifista La Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de «Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article «Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 a França.

Lashortes (1898-1984)

***

Odette Ester (París, 1958)

- Odette Ester: El 15 de juliol de 1915 neix a Bouguenais (País del Loira, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette Beilvert. Era filla d'una família bretona, de pare mariner i mare pagesa. Es casà amb el sindicalista Jean-Marie Beilvert, amb qui tingué una filla. Separada, marxà a París (França), on participà activament en el suport de la Revolució espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència contra els nazis lligada a la xarxa «Vengeance». En aquests anys destacà en les accions de resistència humanitària i en el rebuig de tot discurs patriòtic. Després de l'Alliberament conegué el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester Borràs (Minga), amb qui es casà i a qui va ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització que havia creat en 1945. En 1946 engegà una campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols internats al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges Altman, antic resistent del moviment de resistència «Franc-Tireur», del qual va esdevenir secretària en 1947, col·laborant en l'edició del periòdic Franc-Tireur. En 1947 fou una de les fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a la primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca de la CNTF. Durant la dictadura franquista lluità activament contra l'extradició dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop jubilats, en 1974 la parella abandonà la regió parisenca i s'establí a Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a membre de la Société Crématiste d'Alès (Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la cremació. En 1992 era membre del Comité de Soutien aux Kurdes Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més a més, en aquesta mateixa època fou membre de la Secció d'Alès de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Marsella i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta organització. Odette Ester va morir l'11 de març de 2010 a La Chapelle-sur-Erdre (País del Loira, França). L'arxiu de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

Josep Ester Borràs (1913-1980)

***

Henri Terrenoire fotografiat per René Laplanche

- Henri Terrenoire: El 15 de juliol de 1922 neix a Lo Maiet de Montanha (Alvèrnia, Occitània) el jardiner anarquista, lliurepensador i anticlerical Henri Louis Terrenoire. Fill d'un pedrapiquer, a partir dels 18 anys es dedicà a la jardineria. Durant la II Guerra Mundial, entre 1942 i 1945, va ser deportat a Alemanya per fer el Servei de Treball Obligatori (STO), on a la fàbrica Siemens trobà el militant llibertari Robert Favry que el va introduir en el pensament anarquista, idees que van ser ampliades amb la lectura dels grans clàssics (La Boétie, Rabelais, Voltaire, Hugo, Bakunin, Kropotkin, Debord, Van Eigen, etc.). Es formà en jardineria a La Paliça, Angers i Suïssa. A començaments dels anys cinquanta formà part del grup llibertari de Cusset-Vichy de la Federació Anarquista (FA). Amb el sindicalista revolucionari Raymond François, aprofità la vinguda d'un equip de futbol valencià a Vichy per denunciar la dictadura franquista i pintaren arreu de l'estadi «Fora Franco». Fou un dels organitzadors del Congrés de la FA celebrat en 1956 a Vichy. En 1958, també amb Raymond François, edità el fullet Une escroquerie morale et un faux problème, signat com «El Grup Llibertari de l'Allier», per denunciar la nova constitució de la V República francesa. També fou un dels animadors de la Libre Pensée de la seva zona i membre de la Federació Nacional de la Libre Pensée. Va ser molt amic del lliurepensador llibertari Louis Segeral. Amb René Labrégère, Marc Prévôtel i Joachim Salamero, publicà un Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure. A començaments dels anys setanta fou un dels creadors de l'«Atelier Popular» (Taller Popular) de Vichy, amb Louis Malfant i altres companys. En 1981 publicà, juntament amb textos de Camille Gagnon, René Laplanche i Louis Lecoin, el fullet Antimilitarisme en Bourbonnais. Dossier. Gran especialista en la investigació jardinera i en la recerca de noves varietats vegetals, ha rebut nombrosos premis en la seva disciplina. Actualment viu a Vaissa (Alvèrnia, Occitània), on es el representant regional de la Libre Pensée, i porta un important viver de flors ornamentals a La Paliça (Alvèrnia, Occitània). En 1994 Gérard Ali Khanifar li va dedicar l'estudi universitari Une adhésion à une pensée libertaire. Le parcours d'Henri Terrenoire.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Quillard - Resta - Durruti - Reverter - Zaccarini - Tiser - Zube - Berner - Weiss - Pijoan - Faure - Bel - Del Olmo - Hernández Illescas - Mayoux - Fabregat - Annovi - García de Gilarte - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

efemerides | 14 Juliol, 2016 13:16

[14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Quillard - Resta - Durruti - Reverter - Zaccarini - Tiser - Zube - Berner - Weiss - Pijoan - Faure - Bel - Del Olmo - Hernández Illescas - Mayoux - Fabregat - Annovi - García de Gilarte - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

Anarcoefemèrides del 14 de juliol

Esdeveniments

Selfactina

Selfactina

- Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines --de l'anglès selfacting--, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones --aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

***

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pierre Quillard

Pierre Quillard

- Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix a París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article «L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues --considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»-- i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat --membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993), La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Ugo Resta amb sa companya

Ugo Resta amb sa companya

- Ugo Resta: El 14 de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

***

Buenaventura Durruti

Buenaventura Durruti

- Buenaventura Durruti Domínguez: El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)--, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball  (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» --«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè --format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes --del qual era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero --versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)

***

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

- Joan Reverter Nolla: El 14 de juliol de 1901 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Reverter i Nolla –el segon llinatge a vegades citat Molla. Al seu poble natal era conegut com Lo Verd. De família benestant, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amposta (Montsià, Catalunya), on era conegut com El Canareu, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià. Dedicà els diners d'una herència a fundar i mantenir la revista en llengua castellana Prismas, editada, amb Joachim Puech, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), i de la qual sortí una vintena de números. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i es dedicà a la reorganització confederal a les terres del Baix Ebre. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931 representà els 450 afiliats al Sindicat de Pagesos d'Amposta al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). En 1932 va fer un míting a Cervera (Segarra, Catalunya) i fou director del setmanari d'Amposta El Explotado (1932-1933). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontà a l'estratègia trentista i el 10 de maig de 1933 va ser detingut, amb set companys, i empresonat a la presó de Pilatos de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Ajudà nombrosos companys buscats per les autoritats i amagà Juan Domínguez a l'illa de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. A Barcelona (Catalunya), entre el 5 i el 13 de març de 1933, representà el Sindicat de Pagesos d'Amposta i els 120 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya. El gener de 1934, com a director d'El Explotado, va ser detingut «per desacatament a l'autoritat» i multat amb 5.000 pessetes. En aquests anys també col·laborà en Solidaridad Obrera i en La Revista Blanca. Milicià durant la guerra, participà en els combats de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya) i va ser ferit en la primera batalla de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment participà activament en l'organització econòmica d'Amposta. A partir de novembre de 1936, després de la dissolució del Comitè Antifeixista, presidí el Consell Municipal ampostí i redactà els estatuts de la Col·lectivitat Agrícola –aquests incloïen el pagament d'un salari, que es rebria íntegrament en cas de malaltia, i la gratuïtat dels medicaments. La Col·lectivitat Agrícola d'Amposta, de la qual va ser secretari i en la qual també participà Joaquim Dragó, s'encarregà de la producció d'arròs, de llet, de lleixiu, de guix i d'ous de la granja avícola «Roja y Negra». També creà una moneda local, ratificada davant notari, vàlida a tota Tarragona i dipositada en un banc tarragoní. El febrer de 1937, intervingué, amb Ramon Porté Dalmau, Josep Viadiu Valls i Francisco Carreño Villar, en la gira propagandística per terres catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers) en favor de la Federació Regional Pagesa de la CNT. L'11 de febrer de 1938 va fer a Amposta la conferència «Responsabilidad y conciencia». El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'instal·là a Cabassut (Sent Progèt, Llenguadoc, Occitània) i després de l'escissió confederal formà part de la tendència «col·laboracionista». Més tard s'establí a Caors i representà la Federació Local de la CNT d'aquesta població en nombrosos congressos i reunions. Durant els anys setanta formà part de la tendència lligada al periòdic Frente Libertario. En l'exili col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste i Espoir. Joan Reverter Nolla va morir el 6 de març de 1989 a Caors (Llenguadoc, Occitània).

Joan Reverter Nolla (1901-1989)

***

Carlo Zaccarini

Carlo Zaccarini

- Carlo Zaccarini: El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini, conegut com Carlino. Sos pares es deien Ernesto Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó. En 1923 passà clandestinament a França i s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà empedrant carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista fent servir el pseudònim de Carlino. En 1931 va ser expulsat de França per les seves «activitats subversives». Retornà i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron, Arpitània), on, segons la policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista i antifeixista. El gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el «Batalló Garibaldi», però en 1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana francesa. Visqué de manera estable a França.

***

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" del 31 de maig de 1933

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny La Época del 31 de maig de 1933

- Antonio Tisner Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.

***

Kurt Zube

Kurt Zube

- Kurt Zube: El 14 de juliol de 1905 neix a Danzig (Pomerània, Imperi Alemany) --actualment Gdansk (Polònia)-- l'editor, llibreter i escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el pseudònim N. H. Z. Solneman --les seves inicials més namenlos («anònim» en alemany) a l'inrevés. Fou l'únic fill del matrimoni de classe mitjana format per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys començà a patir una pèrdua auditiva crònica i no fou fins la invenció dels audiòfons moderns que començà a tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al Kronprinz Wilhelm Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i ciències polítiques en aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es llicencià en 1929 a Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor anarcoindividualista John Henry Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929 també fundà la revista literària Radikaler Geist (Esperit Radical) i treballà com a escriptor, editor i llibreter per correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després d'una intensa correspondència entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer fundà la Societat Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament anarcoindividualista i ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig de la gran crisi econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de Mackay i de la situació política alemanya, la Societat Mackay s'extingí. Aquest mateix any les autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions van ser confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide, Gerhart Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser prohibida --el seu article publicat en el primer número de la revista «Heil Hitler», en el sentit de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els nazis. Els seus manuscrits i la seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els continus escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de concentració d'Oranienburg, un interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera insostenible li van obligar a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa dona a Viena. L'11 de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li confisquen el passaport alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va divorciar de Hildegard amb qui havia tingut dos fills Jörn (John Zube), que serà un dels seguidors de la «panarquisme» de Paul Émile de Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa, pogué malviure de l'escriptura i participà activament en la WIR Genossenschaft --Cooperativa Nosotros, de Wirtschaftsring (Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de WIR-Bank--, on invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa de suport mutu s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i després fundarà altres cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG, Auto Ajuda Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG, Assegurança de Vida i Ajuda Mútua). El març de 1938, amb l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares, on va treballar en unes oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual havia conegut a Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats d'ocupació nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor perquè era apàtrida. Més tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter (L'Observador Europeu), fins que la potestat decisòria sobre edicions passà a les autoritats austríaques. En 1946 publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen (Associació Mundial d'Apàtrides). Amenaçat d'expulsió per les autoritats austríaques, abandonà la seva residència a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia passaport, no se li permetia l'emigració a l'estranger i passà per diverses ciutats alemanyes (Friburg, Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment aconseguí solucionar els problemes burocràtics i pogué continuar les seves tasques d'editor i de llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la nacionalitat alemanya. A Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i entre 1956 i 1968 edità la revista llibertària Erlesenes (Selectes). En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist (L'Esperit del Temps) d'Hamburg. En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la publicació de les obres de l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel Anarchie i Zur Sache. És autor de nombroses obres, com ara Manifest des Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest (1977) i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay. Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de maig de 1991 a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005 el seu arxiu i biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de la Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix la tradició de Josiah Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que ells s'estimava més parlar d'«anarquisme cientificocrític».

***

Rudolf Berner (1937)

Rudolf Berner (1937)

- Rudolf Berner: El 14 de juliol de 1907 neix a Skövde (Comtat de Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube Berner i Frank Tireur. Fill d'una família nombrosa que vivia d'una granja, de petit, a més d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931 s'instal·là a Uddevalla, on treballà com a pintor de bucs. En aquesta època entrà en contacte amb la premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren, etc.) i començà a col·laborar-ne. L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i començà a treballar a la redacció de Brand. A finals de 1931, com a delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes), assistí a un congrés de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín, on travà amistat amb Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i pogué escoltar una conferència d'Erich Mühsam i conèixer Franz Pfemfert. A Berlín formà part del grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi Boretti. En 1932 retornà a Suècia i en 1936 realitzarà un viatge errabund per Dinamarca, Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan s'assabentà de l'aixecament feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment anarquista peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a través de Suïssa es va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a Suècia. L'octubre de 1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) aconseguí entrar a Catalunya, on treballà en el Departament Internacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) editant un butlletí d'informació setmanal en suec. A Barcelona mantingué un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS perquè portés a terme una missió a Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb l'FKAD. Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a Suècia i visità Alemanya com a delegat oficial de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar fàcilment a l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell d'entrada a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es reuní amb Änne Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es traslladà a Düsseldorf, ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb l'enterrament d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que havia estat assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis, existien a Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els membres dels quals ja havien estat detinguts per la policia política. De Düsseldorf passà a Leipzig, on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín va fer contacte amb Boretti i Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD. Després passà a Suècia i d'allà a Polònia. A Varsòvia va fer contacte amb l'ala anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. Després d'acabar la seva missió a Polònia, tornà a Berlín per entrevistar-se amb Boretti. L'endemà marxà a Renània on s'havia desencadenat una ona repressiva i d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop lliurà el seu informe, retornà a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves diferències amb Agustin Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció Alemanya de la CNT-FAI a Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no agradà als responsables de la SAC que l'acusaren de portar una vida massa «bohèmia» i el marginaren, fet que el va deprimir força i el va fer caure en idees de suïcidi i en la beguda. Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes (llibre sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni feina fixos. Però a la primavera següent es recuperà una mica i decidí retornar a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la situació revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una delegació cenetista. La seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país per les tropes franquistes. Després viatjà a París, on no tingué cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i retornà a Suècia. Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. A començaments dels anys quaranta es casà amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i 1944 col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen, sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.). Després del conflicte treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili. També treballà com a periodista a Suïssa i a Espanya, país on entrà clandestinament i del qual va fer un informe --Den spanska diktaturen (1949)-- que va ser publicat durant dues setmanes en Arbetaren, i després com a fulletó, i on va prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund. En 1958 viatjà a Barcelona com a «turista» i redactà un informe sobre la situació política de la Catalunya franquista. A començaments de 1962 començà a escriure per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance. Traduí textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya, publicades en suec --Den osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland (1940)-- sota el pseudònim Frank Tireur, van ser traduïdes a l'alemany per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare Front. Bericht über die illegale Arbeit in Deutschland (1937). Rudolf Berner va morir l'11 de març de 1977 a Lund (Escània, Suècia).

Rudolf Berner (1907-1977)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 15 de juliol de 1910

Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juliol de 1910

- Léon Weiss: El 14 de juliol de 1910 se suïcida a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el sastre anarquista Léon Weiss. Havia nascut el 3 de febrer de 1866 a Saint-Jean-des-Choux, actual Saint-Jean-Saverne (Alsàcia). Coixejava de la cama dreta i havia de caminar amb un bastó. En 1893 va ser fitxat per la policia com a membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i segons una informació policíaca vivia maritalment amb Guillaumette Wiedmann (Mina). Després de quatre intents frustrats de suïcidi, el 13 de juliol de 1910 intentà llevar-se la vida a l'andana de l'estació de Reims disparant-se quatre tirs a la boca; ferit, va ser traslladat a l'hospital de la ciutat. Els metges constataren que les ferides no eren mortals, però en un moment que no estava vigilat es ferí amb un ganivet a l'abdomen i els metges hagueren de practicar-li una laparotomia. Més tard, trenca un tassó que havia a la tauleta de nit i amb els vidres es tallà el pit. Finalment, agafà els apòsits de cotó hidròfil que cobrien les seves ferides i se'ls envià. Léon Weiss va morir ofegat el 14 de juliol de 1910 a l'Hospital Civil de Reims (Xampanya-Ardenes, França).
***

Joan Pijoan Casasnovas

Joan Pijoan Casasnovas

- Joan Pijoan Casasnovas: El 14 de juliol de 1939 es afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Pijoan Casasnovas –en algunes fonts citen com a nom Josep. Havia nascut cap el 1909. Com son germà Andreu, treballà de llaurador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Apressat per les tropes franquistes, Joan Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 14 de juliol de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Son germà Andreu Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a la mateixa ciutat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[13/07] Marie de Saint Rémy - Durand - Marlot - Steinberg - Lorda - Carril - Balius - Pernette - Ringeas - López Penedo - Harper - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - García Oliver - Gil Balañà - Sik - Laffranque

efemerides | 13 Juliol, 2016 13:17

[13/07] Marie de Saint Rémy - Durand - Marlot - Steinberg - Lorda - Carril - Balius - Pernette - Ringeas - López Penedo - Harper - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - García Oliver - Gil Balañà - Sik - Laffranque

Anarcoefemèrides del 13 de juliol

Naixements

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières "L'Écho des Jeunes" de l'1 de maig de 1899

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899

- Marie de Saint Rémy: El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen 1852– neix a Sant Romieg de Provença (Occitània) la propagandista anarquista espiritualista, ocultista, mèdium i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o també com Marie Andrieu, pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff, quan exercia de mèdium. S'educà amb les germanes de la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en 1872 va ser condemnada a Marsella per «frau» i 1885 publicà en aquesta ciutat el periòdic Le Journal d'Outre Tombe, on combaté el catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del periòdic anarquista Le Parti Ouvrier. Organe international des travailleurs, que només va treure dos números el juny de 1892 a Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer tipogràfic enviat a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) per les seves idees anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A Toló prengué el nom de Marie de Saint Rémy i es guanyà la vida venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquesta època fou quan elucubrà una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme, cristianisme i espiritisme, que batejà amb el nom d'«Universalisme». En 1893 publicà dos números d'un full titulat Le Gambetta i també aquell mateix any dos números d'una nova versió sota el nom de Le Jugement Dernier. Feuille universeliste. Drame prophétique, philosophique et politique dicté par l'esprit de Gambetta à la somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895 i gener de 1897 publicà a Toló el periòdic Le Christ Anarchiste. Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique, occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company Babinger, ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà molt especialment sa filla Emma Teissier, a més, és clar, dels «redactors pòstums vinguts del més enllà», com ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday, Claude-Adrien Helvétius, Sadi Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui, Jesucrist, etc. En el penúltim número d'aquesta publicació anuncià per al 1897 el «primer any d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autèntic òrgan d'expressió de l'Universalisme, fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les columnes de Le Temps Nouveaux que va publicar en el número del 10 d'agost de 1896 que estava «redactada sota la inspiració d'una senyora que deia la bonaventura als imbècils». En 1896 va ser empresonada a Toló i des de la garjola envià un poema al periòdic anarquista Le Nouvelle Humanité, que fou publicat en el número de novembre d'aquell any. També fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897). Més tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou periòdic universalista intitulat L'Antéchrist. Organe universelliste ou de l'immuable justice, del qual només sortiren tres números entre octubre i desembre de 1897. Després deixà per un temps la zona de Toló, però hi retornà i s'instal·là a Sainte Anne d'Evenós. En aquesta època publicà a Toló l'obra teatral L'ex capitaine Alfred Dreyfus, sauveur de sa race et de l'humanité. Drame en trois actes i en 1898 una mena de continuació sota el títol Le miracle national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de Massabielle, 20 août 1898, on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora il·luminada Bernadette Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i apel·la a la revisió del seu procés. En 1899 publicà a París el llibre Les Dieux des anarchistes. Annales de l'universellisme, en la col·lecció «Librairie du Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci del llibre d'Antonio de Nocera (Antonio Uliamo) Anarchie et spiritualisme, réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses camarades matérialistes. El setembre de 1900 assistí al Congrés Espiritista i Espiritualista Internacional que se celebrà a París. En 1901 edità a Toló el periòdic La Révolution. Organe universelliste libertaire, del qual sembla que sortí una desena de números. En 1907 va ser condemnada per un tribunal d'Ais de Provença per «frau i exercici il·legal de la medicina». A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Vère (Guiana, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste Gabriel Durand. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball --fundada en 1888--, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat, Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup «Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a «espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.

***

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

- Edouard Marlot: El 13 de juliol de 1876 neix a París (França) l'anarquista Edouard Marlot, conegut com Charvet. Era fill natural de Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines centrals de París (França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc de feina havia esdevingut inútil i li notificà el seu acomiadament a partir del març de 1894. El 2 de febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb crides a l'anarquia, a Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat Minera de Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille, president del consell d'administració de la citada societat, que aquests consideraren insultants i amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat per l'XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per «amenaces de mort per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Isaac Steinberg (1923)

Isaac Steinberg (1923)

- Isaac Steinberg: El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) --actual Daugavpils (Letònia)-- l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de comerciants jueus --son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev-- i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov --actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al «total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

Isaac Steinberg (1888-1957)

***

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

- Bartolomé Lorda Urbano: El 13 de juliol de 1901 neix a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de «sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)

***

Caricatura d'Arturo Carril realitzada per Crestar per a "Céltiga"

Caricatura d'Arturo Carril realitzada per Crestar per a Céltiga

- Arturo Carril: El 13 de juliol de 1902 neix a Corcubión (La Corunya, Galícia) --alguns autors citen Malpica de Bergantiños (La Corunya, Galícia) el periodista, dramaturg i militant anarquista Arturo Patricio Carril. Fugint del servei militar i de la inexorable Guerra d'Àfrica, emigrà a Montevideo (Uruguai), on treballà de linotipista i destacà com a periodista, dramaturg i militant anarquista. En 1920 fundà la revista Mundo Teatral. Assidu en les reunions dels cercles galleguistes, en 1923 participà en la creació de la «Irmandade Nacionalista Galega d'América do Sul», primera organització nacionalista gallega de l'Argentina, però amb el temps se'n separà. També fou redactor del butlletí de cultura gallega Terra i treballà en la revista Céltica, amb Eduardo Blanco Amor i Ramón Suárez Picallo, que formaren el grup politicocultural «Os Céltigos», que es reunia al cafè «La Armonía». En 1935 fundà la revista La Lectura i en 1937 va ser un dels promotors de l'Editorial Mar, per a la qual traduí l'obra de Castelao Os dous de sempre. En aquesta època estrenà i publicà diverses obres teatrals, com ara Los clásicos y sus lectores, 3 variaciones sobre 1 tema (1938), etc. En 1942 va ser guardonat per la Societat d'Autors Teatrals de Montevideo; també aconseguí el «Premio de Radiodifusoras Ariel». El 18 d'octubre de 1943 s'estrenà al Teatro Argentino de Buenos Aires, per la «Companyia de Nélida Quiroga», la seva obra teatral de caràcter social La viuda de los vivos. En la dècada dels cinquanta s'establí a l'Argentina, on milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà amb les seves activitats teatrals i literàries. En 1954 estrenà Nuestro hermano Florencio. En 1959 s'engegà la publicació del Teatro completo de Arturo Carril, del qual es van publicar dos toms. En 1966 va rebre el Premi Municipal «Faja de Honor de la SADE» per la seva peça teatral Argentina hora cero, estrenada al teatre San Martín; l'any següent, aquesta obra fou prohibida pel govern militar del general Juan Carlos Onganía. Va fer donació de la seva biblioteca a la FLA. Entre les seves obres destaquen Estoy sola y te espero (1942), Vida, obra y trascendencia de Sebastián Marotta: juicios, semblanzas y anecdotario de un precursor del sindicalismo (1971, amb altres), etc. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (Un banco en la plaza, No destruyan al mundo todavía, Si las mujeres mandaran, etc.). Arturo Carril va morir d'un infart el 9 de juny de 1990 a Buenos Aires (Argentina).

Arturo Carril (1902-1990)

***

Jaume Balius (Mèxic, 1946)

Jaume Balius (Mèxic, 1946)

- Jaume Balius: El 13 de juliol de 1904 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista i activista anarquista i anarcosindicalista Santiago Maria Balius Mir (Jaume Balius). Fill d'una família burgesa benestant catalana, sos pares van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de comerç, i Carme Mir Pujol, i tingué tres germans. Gaudí d'una acurada educació, que començà amb els jesuïtes del carrer barceloní de Casp (1914-1918), continuà en col·legis privats de Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de batxillerat (1919-1920) a Girona. En aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En 1920 començà la carrera de metge, però no passà al segon any i, quan encara estava a la Facultat de Medicina, agafà una malaltia venèria, les seqüeles de la qual el marcaren la resta de sa vida. La coixera i les progressives dificultats al braç, van fer d'ell una persona amargada. En 1922 s'afilià a Acció Catalana i participà en les manifestacions catalanistes de l'any següent. En 1923 s'allistà en els escamots de l'Exèrcit Català que organitzaren els seguidors de Francesc Macià enquadrats en Estat Català. El novembre de 1924 assistí a l'Assemblea Catalanista de Perpinyà i en 1925 signà el manifest del grup «Bandera Negra», suborganització radical d'Estat Català. El 6 de juny de 1925 va ser detingut a causa de l'anomenat «Complot de Garraf» --intent catalanista d'atemptar contra el rei Alfons XIII--, torturat i empresonat. A la garjola conegué nombrosos anarquistes (Eroles, Ródenas, Ballano, etc.), contactes que l'introduïren en el moviment llibertari. Com que no va ser encausat, s'exilià a finals de 1925 primer a Perpinyà i des de la tardor de 1926 a París, participant en activitats d'Estat Català i de l'Exèrcit Català, encapçalat per Francesc Macià, prenent part en els anomenats «Fets de Prats de Molló» de 1926 --l'intent d'invasió des de la Catalunya Nord per proclamar l'Estat Català. Entre els anys 1927 i 1928 la policia francesa ja el va identificar com un habitual dels cercles anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i arribista de Macià, amb l'arribada de la II República, retornà a Catalunya, i després d'una breu i incerta militància comunista en l'antiestalinista Bloc Obrer i Camperol (BOC), cap al 1932 adherí al moviment anarquista, col·laborant en Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad. Partidari de l'insurreccionalisme ibèric, passarà a criticar durament els nacionalismes de tota casta. Encara que per influències de Liberto Callejas s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà sobretot en els grups anarquistes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933 fou processat per «sedició» com a membre del grup «Renacer» (Bruno Lladó, Cervera, Pellicer, Ruiz, etc.). Des de juliol de 1933 fou assidu dels mitjans periodístics confederals. A partir de l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto Callejas, director del periòdic CNT, per portar la corresponsalia de Barcelona. Fou un dels que engegà la campanya contra Miquel Badia, cap de la policia de Barcelona i conegut militant nacionalista d'Estat Català. Com a periodista s'especialitzà en l'actualitat política, sobretot catalana. Entre 1934 i 1936 col·laborà en Cultura Obrera de Palma. Pels fets d'octubre de 1934 patí presó i un cop alliberat fundà, amb Pablo Ruiz, l'editorial Renacer, on publicà diversos opuscles en 1935. Poc després fundà, amb Carbó i Viñuales, el periòdic Más Lejos. En 1936, durant els primers mesos de la guerra, recorregué la comarca de Pina de Ebro en una gira propagandística de reivindicació del col·lectivisme llibertari. La seva tasca periodística, però, no minva i entre l'estiu i la tardor de 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera, i des del gener de 1937 assumí la direcció del vespertí La Noche, periòdic que, tot i no ser òrgan confederal, estava controlat per la Federació Local de la CNT a través de la cooperativa creada pels treballadors a partir de juliol del 1936. Durant els primers mesos de 1937 participà en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad Obrera i els comitès nacional i regional català de la CNT. Utilitzà per lluitar contra aquesta nova direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en la CNT i la seva participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), afecte a la CNT. Les seves crítiques al «governamentalisme» confederal i a la militarització de les milícies donaren lloc a començaments de març de 1937 a la creació de l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de Durruti», de la qual serà secretari. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell mes i any creà i dirigí el portaveu d'aquesta agrupació, El Amigo del Pueblo, on lluità encarnissadament contra els estalinistes, reivindicà la supressió de la Generalitat contrarevolucionària, criticà el «reformisme» i el pacifisme de la CNT i la FAI contra els comunistes, i exigí la recuperació dels valors i objectius revolucionaris. Fou expulsat pels comitès dirigents de la CNT, però sempre fou defensat per les bases confederals. Després d'un dur editorial d'El Amigo del Pueblo contra la política comunista del govern de Negrín, fou detingut a finals de maig. El juny fou tancat novament a la presó Model de Barcelona, però fou alliberat per la seva malaltia el setembre. Per evitar una tercera detenció, marxà a l'exili per la Tor de Querol amb integrants de la 26 Divisió. A París les passà magres i es mantingué al marge del cercles confederals. Després marxà a Amèrica, passant per Santo Domingo (1940) i Cuba (1941). El juliol de 1944 s'instal·là a Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca. Malalt i en una situació força precària, vivint del subsidi de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic, on va romandre més de dos anys. Durant els anys cinquanta es mantingué al marge del moviment anarquista. El 20 de febrer de 1961 tornà a França com a refugiat polític i, amb el suport de Manuel Fernández (Grandizo Munis), s'establí a París, relacionant-se amb militants del trotskista Front Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista, quan establí contactes amb companys llibertaris fundà el Grup Francoespanyol de «Los Amigos de Durruti» i edità a París quatre nous números d'El Amigo del Pueblo. Entre 1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb Joan Ferrer, col·laborà en Le Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra Lliure, i després en Fragua Social. A més de les publicacions citades, va col·laborar durant sa vida en Despertar, Esfuerzo, L'Espagne Nouvelle, Espoir, El Frente, Ideas, Nosotros, La Réveil Syndicaliste, Ruta, Superación, Tiempos Nuevos, El Tulipán Negro, etc. És autor de Fígols, 8 de enero, 8 de diciembre, y octubre (amb Pablo Ruiz), De Jaca a Octubre (1935), El nacionalismo y el proletariado (1935), Octubre catalán (1935), Àlbum d'homes de l'Espanya. Sota la bandera del federalisme (1937, amb altres), Hacia una nueva revolución (1937), etc. En 1999 s'editaren una col·lecció de cartes sota el títol Correspondencia de Jaime Balius i en juny de 2003 Miquel Amorós publicà La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y Los Amigos de Durruti. Jaume Balius va morir el 13 de desembre de 1980 a la Maison de Beau Séjour d'Ieras (Provença, Occitània), residència geriàtrica en la qual residia des de 1963, gràcies al suport econòmic del company llibertari berguedà Josep Ester i a la seva companya Odette, i que també és coneguda com «Casa dels Pàries», pels anarquistes exiliats que hi vivien.

Jaume Balius (1904-1980)

***

Una de les obres de Maurice Pernette

Una de les obres de Maurice Pernette

- Maurice Pernette: El 13 de juliol de 1913 neix al XV Districte de París (França) l'escriptor, poeta, editor, anarquista i anarcosindicalista Marius Pernette, més conegut com Maurice Pernette. Era fill d'un torner i d'una bugadera. Després de fer els estudis primaris, entrà a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG, coneguda com «École Estienne») i quatre anys després sortí diplomat en estereotipatge de galvanotípia. S'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i treballà com a obrer d'estereotipatge en el diari Le Quotidien. Quan feia el servei militar a Bitche (Lorena, França), entrà, gràcies a un diploma de socorrista, a l'Hospital Militar de la guarnició. Un cop llicenciat, retornà a Le Quotidien i freqüentà «Le Musée du Soir», una mena d'universitat popular llibertària promoguda per l'anarquista Henry Poulaille i el Cercle d'Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne). En 1936 va escriure el seu primer article per al periòdic Le Libertaire i, a resultes d'una investigació portada a terme per Sébastien Faure, col·laborà en el Bulletin Syndical du Livre. També en aquesta època va publicar alguns poemes en revistes efímeres, algunes fundades per ell mateix. Quan desaparegué Le Quotidien, treballà en diferents petites empreses especialitzades i en l'empresa Fuzat en el moment de creació del periòdic Ce Soir (1937). Mobilitzat en 1939 com a secretari mèdic en el 21 Regiment de Tiradors Algerians (RTA), es trobà a Perigús (Aquitània, Occitània) quan l'èxode de 1940. De bell nou a París, li van oferir una feina de repòrter en el periòdic La France au Travail, però, obligat de prestar jurament als mariscal Henri Philippe Pétain, la va rebutjar. Enviat a Saint-Nazaire (País del Loira, França) per treballar per a l'«Organització Todt» alemanya, aconseguí, passat sis mesos, retornar a París, on exercí diverses feines (ajudant de forner, llenyataire, manobre a l'empresa Renault, etc.). Requerit per a fer feina en el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys, va fer d'obrer d'estereotipatge a Berlín i a Viena, on romangué sis mesos. De tornada a França no va poder residir a París i, sota falsa identitat, es refugià a Montchanin (Borgonya, França), país de son pare, i treballà en una empresa de neteja. Després de la II Guerra Mundial exercí diverses professions i finalment aconseguí autorització per a instal·lar-se com a llibreter de vell als passeig del Sena de la Tournelle i de Montebello. Freqüentà els cercles llibertaris i la relació amb E. Armand i sobretot la lectura de Max Stirner el van decantar per les idees anarcoindividualistes, col·laborant entre 1945 i 1956 en la revista L'Unique, que E. Armand edità a Orleans (Centre, França). Entre 1948 i 1976 col·labora en la revista Défense de l'Homme, de Louis Lecoin i Louis Dorlet. En 1951 edità de la seva butxaca la petita revista Impressions, publicació que el maig de 1952 es va fusionar amb Nos amis les livres, de Pierre Clairac, i en 1953 amb Faubourgs, de Fernand Henry; però, mancat de fons econòmics, la revista desaparegué ràpidament. Paral·lelament aconseguí editar amb els seus propis mitjans algunes plaguetes sota el títol Plaisir du Bibliophile, experiència que, també per manca de diners, fracassà. Entre 1957 i 1968 col·laborà en la nova sèrie de la revista proletària Le Musée du Soir, publicada per Paul i René Berthelot a Sant-Etiève (Arpitània). Formà part dels jurat dels «Prix des Bouquinistes» (Premi dels Llibreters de Vell). Maurice Pernette va morir el 5 de setembre de 1986 a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

René Ringeas, al centre dret amb gorra, i altres companys en una acampada (ca. 1935) [CIRA - Lausana]

René Ringeas, al centre dret amb gorra, i altres companys en una acampada (ca. 1935) [CIRA - Lausana]

- René Ringeas: El 13 de juliol de 1914 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista René Antonine Ringenbach, més conegut com René Ringeas. Era fill de Gaston Ringenbach, secretari de la Federació de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT), i vivia amb sos pares al XII Districte de París (França). A començament dels anys trenta era funcionari del Ministeri del Treball, fent feina com a redactor per als treballadors estrangers –posteriorment esdevindrà venedor als mercats– i vivia al número 21 del carrer Dr. Leray del XIII Districte parisenc. Era membre de la Joventut Anarquista Comunista (JAC), organització que, segons la policia, comptava uns tres-cents militants, i concretament en militava en la secció de Les Lilas (Illa de França, França). El 4 de juny de 1933 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Entre el 14 i el 16 de juliol de 1933 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Orleans (Centre, França). Entre 1934 i 1939 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista. Orador de talent, el 15 de març de 1934 participà en el míting internacional d'Unió de les Joventuts celebrat a París, que agrupà membres de les diverses organitzacions juvenils d'esquerra de totes les tendències. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat a París, on s'abandonaren les sigles de l'UACR per les de la Unió Anarquista (UA). Nomenat secretari de la JAC, fou delegat al congrés de l'UA, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936. Com a membre de la JAC parlà en un míting organitzat per la Federació de la Regió Parisenca de l'UA i la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) el 3 d'octubre de 1936 a la Sala de la Mutualité, juntament amb Marceau Pivert, per la Gauche Révolutionnaire (GR, Esquerra Revolucionària); Lucien Weitz, per les Joventuts Socialistes del Departament del Sena; Émilienne Durruti, per la «Columna Durruti»; Pierre Audubert, per la V Secció de l'SFIO; i Sébastien Faure, per l'UA. També parlà, en nom de la JAC, amb Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes, en una reunió pública antimilitarista («Les deux anys, c'est la guerre!») celebrada el 24 de setembre de 1936 a Les Lilas; aquesta reunió acabà amb una cinquantena de persones recorrent els carrers i, malgrat la estreta vigilància a la qual estava sotmesa, es pogueren llançar pamflets antimilitaristes per damunt del mur del fort de Romainville (Illa de França, França) i que finalment aterraren al camp de tir. A resultes de les tasques que es dugueren a terme en el congres de l'UA que se celebrà a París entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat membre de la comissió administrativa d'aquesta organització. En 1938 va ser nomenat tresorer adjunt de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el tresorer de la qual fou Nicolas Faucier. En aquesta època vivia al número 224 del carrer Vanves de París. El 19 de novembre de 1938 intervingué en nom de la JAC en el míting «La Paix n'est pas sauvée» a Courbevoie (Illa de França, França), organitzat pel grup «Rassemblement contra la Guerre», al costat de Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes Obreres i Pageses; de Suzanne Nicolicht, del Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP); d'Henri Claude, dels Jeunes Équipes Unies pour une Nouvelle Économie Solidaire (JEUNES, Grups de Joves Units per una Nova Economia Solidària); André Barzangette, de l'UA; i un orador del Partit del Poble Algerià (PPA). Aquest míting tingué un estrany èxit, ja que si el públic era nombrós (500 persones), la meitat eren comunistes hostils que tot el temps provocaren al crit de «POUM assassí!». En la primavera de 1939 era membre de la Universitat de la Joventut Proletària (UJP), el secretari de la qual era Armand Galli, i que tenia per missió l'educació dels joves obrers de la mà de l'UA. Va ser delegat al Congrés Regional de París de l'UA que se celebrà el 19 de març de 1939 i aleshores era el responsable de la pàgina sindical de Le Libertaire. Durant la II Guerra Mundial va ser fitxat com a jueu per la policia del Govern de Vichy. Bon emprenedor comercial, muntà diverses petites empreses, sobretot després de la II Guerra Mundial. Especialment destacà «Forana», empresa encarregada d'aprovisionar els mercats forans i a la qual confià la seva gestió a l'anarquista Charles Louis Anderson. En 1950 residia a Courbevoi i el seu domicili figurava en la llista dels que havien de ser vigilats per la policia. Durant els anys seixanta fundà les «Editions du Vieux Saint-Ouen» i publicà en 1966 a Saint-Ouen (Illa de França, França) el butlletí setmanal L'Intrus, en el qual col·laborà fent servir diversos pseudònims (Le Beau Jojo, Jacques Sanvignes, etc.). En la seva editorial publicà en 1966, amb Gaston Coutant, el llibre Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte. El projecte editorial se'n va anar en orris quan un incendi destruí el local social situat al número 5 del carrer Cagé. En 1968 va escriure una novel·la autobiogràfica sobre el període de 1936-1937, que va ser rebutjada per l'editor Robert Denoël i fortament criticat per Louis Mercier. En aquesta època regentava una empresa d'aparells domèstics a Saint-Ouen amb una filial a La Sanha (Provença, Occitània), on acabà instal·lant-se. René Ringeas va morir el 20 d'octubre de 1992 a Toló (Provença, Occitània).

***

José López Penedo

José López Penedo

- José López Penedo: El 13 de juliol de 1915 neix a Paredes de Cidade (O Irixo, Ourense, Galícia) el guerriller anarquista José López Penedo, també conegut com Liberto López. Paleta, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil lluità en la Columna Durruti. En acabar el conflicte, va ser un dels primers a prendre part en accions antifranquistes de grups llibertaris. Després passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència a la zona de Prats de Molló. A l'Alliberament, entrà en el grup guerriller llibertari de Francesc Sabaté Llopart (El Quico), on era l'encarregat de redactar els pamflets i els periòdics clandestins. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carles Vidal Passanau, Wenceslao Jiménez Orive i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Bóveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe; en aquesta acció resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Dies després, el 9 de març, va ser detingut en una casa de La Torrassa, barri de l'Hospitalet de Llobregat, a l'àrea metropolitana de Barcelona, on havia passat la nit amb Josep Sabaté Llopart esperant la partida cap a França. Sorpresos en plena nit, els dos companys es defensaren i aconseguiren saltar per una finestra sota una pluja de bales. Sabaté aconseguí fugir, però son company, ferit d'un tret al pulmó, fou capturat inconscient. Portat d'antuvi al dispensari de la Creu Roja de Collblanc, va ser traslladat a l'Hospital Militar, on va ser operat abans de ser internat i interrogat a la Prefectura de Policia. El 16 de novembre de 1949 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela. José López Penedo va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Carles Vidal Passanau, i fou enterrat al fossar de la Pedrera; deixà dona i dues filles. Aquest mateix febrer de 1950 van ser afusellats els guerrillers antifranquistes llibertaris Saturnino Culebras Saiz i Manuel Sabaté Llopart.

José López Penedo (1915-1950)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[12/07] Deportació de Bisbee - Condemna de Mühsam - Judici a Milà - Homenatge a Penina - Assassinat de Melis - «Provo» - Thoreau - Rey - Neebe - Faggioli - Meyrueis - Villaverde - Navarro - Molinari - Borrell - Maroto - Pissarro - Sartori - Chiné - Kupferberg

efemerides | 12 Juliol, 2016 12:30

[12/07] Deportació de Bisbee – Condemna de Mühsam - Judici a Milà – Homenatge a Penina - Assassinat de Melis - «Provo» - Thoreau - Rey - Neebe - Faggioli - Meyrueis - Villaverde - Navarro - Molinari - Borrell - Maroto - Pissarro - Sartori - Chiné - Kupferberg

Anarcoefemèrides del 12 de juliol

Esdeveniments

Deportació de Bisbee

- Deportació de Bisbee: El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona, EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies --militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i estrangers (només 167 eren nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de Butte (Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per la milícia. Tres persones moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de beisbol, els miners seran immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou Mèxic on seran internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al poble miner de Bisbee la IWW reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb uns salaris inferiors als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una llista de reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar amb la discriminació en contra dels treballadors sindicats i estrangers. Quan les companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga. Aleshores la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra, que la IWW era plena d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats privats armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar a pujar a 24 vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic, on els abandonaren en mig del desert. Un editorial de Los Angeles Times del 15 de juliol de 1917 deixava molt clara l'opinió de les autoritats nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic, exhortant la revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee, de Seattle a Leadville, aquesta organització internacional, farcida d'estrangers, portada per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere el títol fal·laç de "Treballadors Industrials del Món", aquesta franca guerra contra el nostre govern.»  Els deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions on molts hi van restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar tots els camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser encausats i deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies mineres. Una comissió federal va investigar les deportacions, però no va trobar que cap llei federal hagués estat violada. La qüestió va ser remesa a l'Estat d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap companyia minera. La deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu de 1916 en la tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan la policia va obrir foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb vaixell a Everett per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van ser greument ferits.

***

Erich Mühsam

- Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.

***

Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

- Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.

***

Notícia sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic barceloní "El Luchador" del 31 de juliol de 1931

- Homenatge a Joaquim Penina: El 12 de juliol de 1931 se celebra a Gironella (Berguedà, Catalunya) un homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats, afusellat el 10 de setembre de 1930 a Rosario (Santa Fe, Argentina) sense cap tipus de judici previ a l'Argentina. Fou el primer afusellat de la dictadura de José Félix Uriburu, acusat de ser l'autor d'un pamflet contra aquesta. En aquest acte en el seu homenatge celebrat al seu poble natal, parlaren Pau Porta –gironellenc també i amic personal de Penina amb qui emigrà a l'Argentina–, Frederica Montseny Mañé, Josep Xena Torrent, Tomás Cano Ruiz i Roser Dulcet Martí, i estigueren representades comissions de diversos pobles (Berga, Vilada, Fígols, Pobla de Lillet, Bages, Guardiola, Sallent, Rubí, Puig-reig, Campdevànol, Navàs i Balsareny); també enviaren adhesions l'Ateneu Llibertari del Clot de Barcelona, Llorenç Guinó i el periòdic El Luchador. L'homenatge a Penina consistí en una manifestació, en un míting i en una vetllada artística i teatral, on prengueren part l'orquestra de la població i la massa coral. L'acte va acabar amb la descoberta d'una placa commemorativa al carrer principal de Gironella (Avinguda de la Carretera), el qual, a partir d'aquell dia i durant tot el període republicà, va dur el seu nom, essent substituïda pel nom «Generalísimo Franco» en acabar la guerra civil. Pocs dies després, el 17 de juliol de 1931, Frederica Montseny publicà una ressenya biogràfica de Penina en les pàgines del periòdic barceloní El Luchador.

***

La notícia de la mort d'Eliseu Melis publicada en el número 31 de la clandestina "Solidaridad Obrera" (agost de 1947)

- Assassinat d'Eliseu Melis: El 12 de juliol de 1947 és assassinat a Barcelona (Catalunya) per un escamot del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) el militant anarcosindicalista, i aleshores confident de la policia franquista, Eliseu Melis Díaz --també citat el seu segon llinatge com Díez. Actiu militant del ram fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, entre 1931 i 1935 n'havia format part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona i col·laborà en Solidaridad Obrera. Com a membre del grup anarquista «Cultural», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1935 va ser detingut amb Antoni Seba Amorós. Participà en activitats dels grups d'acció de la FAI. El febrer de 1939, quan el triomf feixista era un fet, intentà passar els Pirineus, però esgotat retornà a Barcelona, on fou identificat i detingut. Fortament pressionat i coaccionat, pactà, juntament amb Antoni Seba, amb el comissari de Policia i cap de la Brigada Politicosocial Eduardo Quintela Bóveda, fent-se confident policíac. Durant la primavera de 1939 arribà a França i, després d'exposar el seu cas, s'oferí com a doble agent o, en cas contrari, demanà un passatge cap a Amèrica, però no es prengué cap resolució. L'agost de 1940 retornà a Barcelona amb un grup de la xarxa de resistència antinazi llibertària encapçalada per Francisco Ponzán Vidal a la recerca d'un pretès tresor que mai no es trobà. Durant l'agost de 1941, encara en contacte amb el grup de Ponzán (Joan Català), començaren a ser detinguts alguns militants, caigudes que li van ser atribuïdes per alguns companys, però sempre aconseguí sortejà la conjuntura amb estratagemes, com aconseguir la llibertat de detinguts o proposant a Ponzán atemptats contra el dictador Franco. Va fer costat la nova creació del Partit Sindicalista, que llevat del nom res no tenia a veure amb l'organització creada per Ángel Pestaña. Durant la primavera de 1942 actuà a Tolosa de Llenguadoc i a finals d'aquell any va ser nomenat en el Ple de les Planes secretari de Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fet que va permetre a la policia realitzat agafades de manera periòdica i selectiva. Com que les seves activitats ja eren sospitoses, en 1943 fou marginat dels nous comitès regionals que es formaren. Arran de la caiguda del XIV Comitè Nacional de la CNT, la seva traïció quedà en evidència i es decidí la seva eliminació, ja que se li va atribuí la caiguda de tots els comitès nacionals confederals clandestins dels anys quaranta. Un grup de voluntaris enquadrat en l'MLR, entre ells José Pareja Pérez i Antoni Gil Oliver, creuà els Pirineus per Prats de Molló amb l'objectiu d'executar-lo; a Barcelona s'hi afegí, entre d'altres, Ramón González Sanmartí (El Nano de Granollers), José Villegas Izquierdo, Barrachina i Pere Adrover Font (El Yayo). Eliseu Melis Díaz va ser tirotejat a la plaça del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) i ferit arribà fins a la porta de la Casa de la Caritat del carrer de Montalegre on fou rematat. Durant l'enfrontament, José Pareja Pérez resultà ferit i morí quatre hores després a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Fins al febrer de 1949 no s'atemptà contra Antonio Seba Amorós, acció que fou portada a terme pel grup anarquista de «Los Maños», integrat exclusivament per aragonesos i dirigit per Wenceslao Jiménez Orive (Wences); atemptat del qual Seba només resultà ferit.

Assassinat d'Eliseu Melis (12-07-1947)

***

Portada del primer número de "Provo"

- Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari «Provo» (de «provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 dels últims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per «pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».

Anarcoefemèrides

Naixements

Henry David Thoreau

- Henry David Thoreau: El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagador de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut com Henry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern havia nascut a Jersey i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» a Harvar en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts) i en 1821 es traslladarà a Boston i David Henry s'inscriurà a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat de Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. Va descobrir la filosofia transcendentalista (Emerson, Fuller, Alcott, etc.) en 1835 abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En acabar els estudis, en 1837 començarà a ensenyar en una escola primària de Canton i com a professor en una escola pública a Concord, on presentarà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins al 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudia i aprecia la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li permet d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudarà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformarà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcarà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine), història que explicarà en el seu llibre The Maine woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A week on the Concord and Merrimack rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (New Hampshire) en 1839. Mancat d'editor, Emerson l'encoratja a editar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeuta Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen morirà a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplirà de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal tints, The sucession of trees, Wild apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor & Fields» publicarà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A yankee in Canada, Cape Cob i The Maine woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A plea for captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li ataca després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement: «No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural del nostres dies.

***

Testimoni del viatge de Fanelli i Reclus a la Península. D'esquerra a dreta (drets): Fernando Garrido, Élie Reclus, Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, i José María Orense (assegut)

- Aristide Rey: El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Aristide Émile Jules Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del «Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée i Élie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de «defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir «el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En els últims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Aristide Rey va morir el 19 de febrer de 1901 a París (França).

***

Oscar Neebe

- Oscar Neebe: El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

***

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 12 de juliol de 1851 neix a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 25 de març de 1893

- Henri Meyrueis: El 12 de juliol de 1865 neix a Millau (Roergue, Occitània) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents.

***

José Villaverde Velo

- José Villaverde Velo: El 12 de juliol de 1894 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup «Solidaridad», que encapçalava Ángel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seu òrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats –durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT, El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana, Mar y Tierra, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari «Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

José Villaverde Velo (1894-1936)

***

José Navarro Muñoz

- José Navarro Muñoz: El 12 de juliol de 1916 neix a Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Navarro Muñoz, també conegut com Pepe Orto. Orfe de pare quant tenia tres anys, va deixar l'escola als set per treballar de pastor i des de molt jove es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan les tropes feixistes van ocupar el seu poble en 1936 va marxar a Madrid, enrolant-se en la «Columna del Rosal»; amb la militarització va arribar a sergent i va combatre en diferents fronts. Després de la derrota es va exiliar al nord d'Àfrica (Casablanca) i va acabar en les companyies de treball a Bouafa i Bechar fins al desembre de 1942; l'any següent va treballar de rentaplats a Oudja i després es va traslladar a Casablanca. Quan va acabar la II Guerra Mundial va marxar a França a mitjans de 1946, residint a Tolosa de Llenguadoc fins al febrer de 1947. Després d'un temps, va passar clandestinament la frontera per lluitar contra el franquisme i durant un any va fer de cambrer a Sevilla, alhora que va intentar reconstruir la CNT a la capital andalusa. Fugint d'una batuda policíaca, va marxar a Madrid, on va fer feina en la construcció. El 24 de maig de 1948 va assistir a un Ple de Regionals a la Casa de Campo i poc després va ser detingut. Després de ser torturat durant vint dies, va ser internat primer a Ocaña i després a la presó del Dueso, on va passar 10 anys tancat d'una condemna de 25. Un cop alliberat, el 18 de juny de 1958, es va instal·lar a Barcelona a partir de 1960, amb el suport de José Torremocha i José Turón. Més tard va crear el grup d'afinitat «Perseverancia», amb Joaquim Arores, que va restar actiu durant els anys seixanta i fins al 1970. Després de la mort de Franco, va participar en el rellançament de la CNT i juntament amb altres veterans companys va llançar a partir de 1980 la revista anarquista Ideas. Obligats a canviar el nom de la publicació per coincidir amb el d'una revista de «labors de la llar» que ja estava registrada, passà a anomenar-se Orto, que encara continua publicant-se gràcies en gran mesura al seu afany. En 1997 va publicar Textos para una proyección libertaria, recull dels articles publicats en els primers 100 números d'aquesta revista. José Navarro Muñoz va morir el 29 d'abril de 2007 a Barcelona (Catalunya).

José Navarro Muñoz (1916-2007)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Luigi Molinari

- Luigi Molinari: El 12 de juliol de 1918 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. Havia nascut el 15 de desembre de 1866 a Crema (Llombardia, Itàlia). En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

Luigi Molinari (1866-1918)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[11/07] «L'Indépendant» - «Frente y Retaguardia» - Bordat - Ravasio - Benvenuti - Haussard - Gracia - Català Tineo - Ravachol - Malaspina - Chedeau - Rúa - Ribera - Estassy - Quinteros

efemerides | 11 Juliol, 2016 13:16

[11/07] «L'Indépendant» - «Frente y Retaguardia» - Bordat - Ravasio - Benvenuti - Haussard - Gracia - Català Tineo - Ravachol - Malaspina - Chedeau - Rúa - Ribera - Estassy - Quinteros

Anarcoefemèrides de l'11 de juliol

Esdeveniments

Portada del primer número de "L'Indépendant"

Portada del primer número de L'Indépendant

- Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista «Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891.

***

Capçalera de "Frente y Retaguardia"

Capçalera de Frente y Retaguardia

- Surt Frente y Retaguardia: L'11 de juliol de 1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i després a Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número del setmanari Frente y Retaguardia. Órgano de las Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las del Frente. Va ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al front aragonès i no pel Comitè Regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya contra la dissolució de les col·lectivitat, combaté el col·laboracionisme i fou força crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de Montsó i l'aliança antifeixista. Publicà un número extraordinàri dedicat al «19 de Juliol» sense numerar. El responsable editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador Franco) i trobem textos de Máximo Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, de febrer de 1938.

Anarcoefemèrides
Naixements

El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc "L'Univers Illustré" i on apareix Toussaint Bordat

El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc L'Univers Illustré i on apareix Toussaint Bordat

- Toussaint Bordat: L'11 de juliol de 1854 neix a Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista Toussaint Bordat. Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de l'exèrcit del Loira en 1870. Instal·lat després a Lió, va esdevenir canut --obrer de la indústria de la seda lionesa-- a la Croix-Rousse («el turó que treballa»). La seva posició política se situa aleshores amb el Partit Obrer Socialista, del qual serà una figura destacada; però en desacord amb la seva línia pro Jules Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit d'Acció Revolucionària, que s'arrenglarà amb l'anarquisme. El 18 de juny de 1882, després d'una manifestació de protesta per la sagnat repressió dels miners de La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències que s'hi desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va col·laborar en el periòdic anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard Révolutionnaire que el succeirà. Partidari de l'acció directa, va justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de 1882 va ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir una internacional revolucionària». En l'espectacular «Procés dels Seixanta-sis», que començarà el 8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de presó i a una elevada multa. Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les seves activitats revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la garjola a més d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va fer instal·lar-se primer a Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on organitzarà, en 1897, les conferències de Sébastien Faure.

***

Pietro Ravasio

Pietro Ravasio

- Pietro Ravasio: L'11 de juliol de 1884 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pietro Ravasio. Sos pares es deien Tommaso Ravasio i Maria Alborghetti. Es guanyava la vida com a obrer en una foneria. El 28 de desembre de 1901 va ser sentenciat per un jutge de Bèrgam a una multa per «escàndol nocturn», però a causa de la seva insolvència la pena va ser transformada en tres dies de detenció que purgà l'abril de 1902. El 22 de juny de 1907 un jutge de Bèrgam el condemnà a una multa per «lesions voluntàries», però la pena va ser suspesa. El 4 de març de 1910 va ser denunciat per un jutge acusat de «rebuig» a les ordres de la Seguretat Pública. Amic del sindicalista anarquista Alessandro Caglioni, es mostrà força crític amb les posicions reformistes i amb les dels intel·lectuals socialistes. El 12 de novembre de 1911, en ocasió de la inauguració de la Secció d'Obrers en cadena i Afins de la Cambra del Treball de Bèrgam, interrompé contínuament el discurs oficial de l'advocat socialista Carlo Zilocchi afirmant que tot el que deia era un «discurs de titelles». Aquell mateix mes, amb un grup d'amics, va ser acusat per la policia d'haver molestat dos capellans. A començament de 1912 participà en una brega amb els sindicalistes Alessandro Caglioni i Alessandro Scarpellini, que va ser sufocada gràcies a la intervenció del delegat de la Seguretat Pública de Bèrgam Arnaldo De Franceschi. Inscrit en la Cambra del Treball de Bèrgam i en el Fascio Obrer de Bèrgam i província, creat per iniciativa del grup dels sindicalistes revolucionaris locals (Federico Luraschi, Aristide Piccinini, Agjostino Rocchi, etc.), va estar subscrit a la revista L'Azione Proletaria, que començà a publicar-se l'octubre de 1910. Treballà com a obrer fonedor a Castro (Llombardia, Itàlia), on el 16 de març de 1912 lamentà públicament el fallit atemptat de l'anarquista Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia de dos dies abans; per aquestes declaracions, va ser interrogat, detingut, processat i condemnat el 25 de març de 1912 pel tribunal de Bèrgam a quatre mesos de reclusió i a 100 lires de multa, a més de ser-li revocada la suspensió de l'execució de la pena imposada pel jutge de Bèrgam del 22 de juny de 1907. El 16 de juliol de 1912 recobrà la llibertat. El maig de 1914 passà a treballar al taller mecànic de «Benz e Spada» de Bèrgam. L'estiu d'aquell any entrà formar part del Grup Llibertari de Bèrgam que s'acabava de crear, i començà a reprendre l'amistat amb Alessandro Caglioni, membre destacat d'aquest grup, amb qui havia discutit. En 1922 va ser apallissat a Caravaggio (Llombardia, Itàlia) per un escamot feixista local, que li trencà el cap per haver manifestat les seves idees. El setembre de 1924 continuava professant idees subversives, però sense destacar. L'agost de 1929 va ser contractat com a fonedor als tallers de la foneria Magrini. Entre 1929 i 1932, encara que continuava amb les seves idees, va ser qualificat per les autoritat com a «no perillós». L'octubre de 1932 va ser esborrat del registre dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Edon Benvenuti

Edon Benvenuti

- Edon Benvenuti: L'11 de juliol de 1893 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor antimilitarista i anarquista Edon Benvenuti. Sos pares es deien Serafino Benvenuti i Augusta Genovini. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. S'adherí al moviment anarquista de ben jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el grup anarquista «Germinal», format especialment per artesans de l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni Roig» (1919-1920) tingué un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en ocasió de la partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una manifestació hostil a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant, segons les autoritats, un estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora els alemanys!». Per aquest fet el 27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres dies d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm (Sicília), on visqué amb sa família en condicions d'indigència i contínuament vigilat i reprimit per les autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935 envià una carta a la Direcció General de la Policia adjurant del seu passat polític, encara que malgrat aquesta retractació, les autoritats policíaques no es refiaren i el mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins la caiguda del règim feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i reprengué el contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista «Germinal». Edon Benvenuti va morir el 27 de maig de 1965 a Volterra (Toscana, Itàlia).

***

Lucien Haussard (ca. 1921)

Lucien Haussard (ca. 1921)

- Lucien Haussard: L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma,  va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

Lucien  Haussard (1893-1969)

***

Necrològica de Bernabé Gracia Alegre apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'abril de 1967

Necrològica de Bernabé Gracia Alegre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'abril de 1967

- Bernabé Gracia Alegre: L'11 de juliol de 1895 neix a Allepús (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Bernabé Gracia Alegre. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i entrà a treballar als Ferrocarrils Catalans a Manresa (Bages, Catalunya) i a Olesa (Baix Llobregat, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 treballava de miner a Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat de Miners de la CNT d'aquesta localitat. Durant els anys trenta participà en les insurreccions anarquistes de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). El 18 de desembre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència, amb el també miner anarquista Ginés González González, per «tinença d'explosius i arma de foc»; ell fou absolt, però son company va ser condemnat a tres anys i un dia de presó. Deportat a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya), en pogué fugir i s'instal·là clandestinament a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on fou membre de la Federació Local de la CNT. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i durant la Revolució va ser nomenat president de la col·lectivitat agrícola de Sant Feliu de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa companya Carmen Moya Martín (1899-1976), que va ser molt activa durant la vaga minera de 1932, i sos fills a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Duran l'Ocupació sa companya va ser repatriada per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de Castelnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1950 sa companya es pogué reunir amb ell a Les Vicaris. Bernabé Gracia Alegre va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) després d'una operació quirúrgica i fou enterrat dos dies després al cementiri de Castelnou d'Arri.

***

Sigfrid Català Tineo

Sigfrid Català Tineo

- Sigfrid Català Tineo: L'11 de juliol de 1906 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre de 1978 a València (País Valencià) i el 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Dibuix sobre l'execució de Ravachol

Dibuix sobre l'execució de Ravachol

- Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

Foto policíaca de Vittorio Malaspina

Foto policíaca de Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: L'11 de juliol de 1928 mor a Bobigny (Illa de França, França) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Havia nascut el 19 d'agost de 1904 a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 12 de juliol de 1934

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: L'11 de juliol de 1934 mor a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Chedeau. Havia nascut cap el 1893. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 en un hospital d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.

***

Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès "Hoja Oficial del Lunes" del 12 de juliol de 1937

Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès Hoja Oficial del Lunes del 12 de juliol de 1937

- Manuel Rúa Losada: L'11 de juliol de 1937 es afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Havia nascut el 15 de desembre de 1905 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per «vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.

***

Antonio Ribera

Antonio Ribera

- Antonio Ribera: L'11 de juliol de 1949 és abatut a Santa María de Buil (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ribera. Havia nascut en 1919 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil combaté en la 28 Divisió (antiga «Columna Ascaso»). Amb el triomf franquista va ser detingut i empresonat. Quan portava cinc anys a la presó aconseguí fugir i passar a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. A començaments de juliol de 1949, amb Antonio Carruesco, fou responsable d'un grup de guerrilleres llibertaris que, després d'haver acompanyat el guerriller José Pascual Palacios fins a la frontera, s'infiltrà dins Aragó pel llac d'Urdiceto (Osca, Aragó, Espanya). Aquest grup estava format per Luciano Alpuente (Madurga), Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán, Aurelio Martí, Antonio Alquezar, Jaime (El Rubio) i altres dos militants. Encerclat l'escamot per la Guàrdia Civil a l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya), Aurelio Martí resultà mort en l'enfrontament mentre la resta del grup aconseguí fugir. L'11 de juliol de 1949, Antonio Ribera, Luciano Alpuente i Alejandro Tiburcio s'acostaren a una granja a prop de Santa María de Buil a la recerca de provisions, però van ser rebuts pels trets del grup antiguerriller; Antonio Ribera fou mortalment abatut, mentre els seus dos companys aconseguiren fugir amb moltes dificultats.

Antonio Ribera (1919-1949)

***

Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

- Yvonne Estassy: El 11 de juliol de 1951 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Havia nascut el 24 de juliol de 1869 a Baugé (País del Loira, França). Es casà amb Gaston Estassy, de qui prengué el nom i amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'tits à Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.

***

Elena Quinteros

Elena Quinteros

- Elena Quinteros: L'11 de juliol de 1976, presumiblement, és assassinada a Montevideo (Uruguai) la mestra anarquista Elena Cándida Quinteros Almeida. Havia nascut el 9 de setembre de 1945 a Montevideo (Uruguai). Sos pares es deien Roberto Luis Quinteros Pujadas, socialista, i María del Carmen Lidia Almeida Buela (Tota), catòlica practicant. Sa família obrera vivia al barri de Jacinto Vera de Montevideo. Després d'educar-se en un col·legi de religioses dominiques, en 1962 començà a estudiar pedagogia a l'Institut de Professors Artigas (IPA), centre destinat a la formació de docents d'educació secundària. Activa militant sindicalista de la Convenció Nacional del Treballadors (CNT), s'integrà, amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González, Telba Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions Sociopedagògiques, iniciativa dels mestres de l'Institut Cooperatiu d'Educación Rural (ICER), participant sobretot a partir de 1967 a la cooperativa de Capilla de Farruco (Durazno, Uruguai). En aquests anys d'estudiant formà part de l'Agrupació 3 de l'Associació d'Estudiants Magisterials de Montevideo (AEMM) i de la Federació Uruguaiana de Magisteri (FUM).  En 1966, un cop acabat els estudis, treballà com a mestra a l'Escola de Primària Núm. 195 de Pando (Canelones, Uruguai). En aquest mateix 1966 s'integrà en la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i milità activament en la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 16 de novembre de 1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5 d'Intel·ligència i Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González i Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquesta època es matriculà a la Facultat d'Humanitats, on conegué José Félix Díaz Berdayes, que esdevingué son company, i començà a estudiar Pedagogia de l'Educació. El 22 d'octubre de 1969 va ser novament detinguda; processada per «fabricació d'explosius», va ser condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de Montevideo fins al 16 d'octubre de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la Secció 12 de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son company. En aquesta època, des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de Neumàtics Societat Anònima (FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos polítics que preparaven paquets de comestibles que després eren portats a les presons. Novament requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny de 1975 va ser destituïda i se li va impedir exercir la seva professió de mestra. En aquesta època passà clandestinament a Buenos Aires (Argentina), on visqué fins als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a Montevideo. En aquesta època participà en l'acte fundacional del Partit per la Victòria del Poble (PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació guevarista de l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre de la seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps passà a ser una organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va ser detinguda al seu domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al centre de tortures «300 Carlos», depenent de la Divisió d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del 28 de juny va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb l'ardit de contactar amb un company per a facilitar la seva detenció, però ella fugí i saltà un mur, accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i demanà asil i el personal de l'ambaixada intentà socórrer-la, però els seus segrestadors, forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la complicitat dels policies a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la portaren. Va ser reclosa al Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el Núm. 2537 i sotmesa a salvatges tortures, segons els testimonis d'altres presos allà detinguts. Julio Ramos, ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà telefònicament amb el Ministeri de Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets a Guido Michelin Salomó, subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent aleshores a la seu ministerial. Immediatament el govern veneçolà denuncià formalment el segrest de la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es reuní el Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar la «dona», fet que demostrava que la «dictadura cívico-militar» no estava disposada a tornar viva la mestra. Aquesta situació degenerà en un incident diplomàtic d'envergadura que acabà amb la ruptura de relacions diplomàtiques per part de Veneçuela dos dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena Quinteros, presumiblement, va ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de juliol de 1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria Núm. 13, conegudes com «300 Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser enterrats en un cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo (Canelones, Uruguai); posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al Batalló d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo Cavalli processà l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable en primera instància de la desaparició forçada d'Elena Quinteros; jutjat, va ser condemnat i empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de Primer Grau de Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de l'Uruguai amb el nom «Mestra Elena Quinteros»; també existeix una biblioteca que porta el seu nom. En 2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de la maestra Elena Quinteros. Elena Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la dictadura i per la llibertat d'expressió.

Elena Quinteros (1945-1976?)

 Escriu-nos

Actualització: 23-02-17

«Anterior   1 2 3 ... 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS