Administrar

Efemèrides anarquistes

[13/11] Atemptat Léauthier - «Solidaridad Obrera» - «O Sindicalista» - Marbà - Paëpe - Busquère - Ramón Ramón - Le Levé - Duria - Vidal - Prudhommeaux - Cané - Sáez - Ciullo - Marco

efemerides | 13 Novembre, 2016 18:14

[13/11] Atemptat Léauthier - «Solidaridad Obrera» - «O Sindicalista» - Marbà - Paëpe - Busquère - Ramón Ramón - Le Levé - Duria - Vidal - Prudhommeaux - Cané - Sáez - Ciullo - Marco

Anarcoefemèrides del 13 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en "Le Petit Journal" del 2 de desembre de 1893

L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en Le Petit Journal del 2 de desembre de 1893

- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia «trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Capçalera del primer número de "Solidaridad Obrera"

Capçalera del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.

***

Capçalera del primer número d'"O Sindicalista"

Capçalera del primer número d'O Sindicalista

- Surt O Sindicalista: El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic sindicalista revolucionari O Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora. Propietat del Grup Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a editor figurava Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira, redactor principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan d'expressió de la Comissió Executiva del Congrés Sindicalista. Trobem articles de Severino de Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto Machado, Manuel Ribeiro, Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre Vieira, entre d'altres. Rebé el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En sortiren, amb interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de març de 1916.

Anarcoefemèrides

Naixements

Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

- Pere Marbà i Cullet: El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet --gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel-- i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d'adolescent pogué assistir a classes a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l'anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquesta època entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l'agrupació coral L'Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de cotó de Josep Casadesús (El Tajà), feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la Federació Regional Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada, creà el Grup Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s'establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l'organització del «congrés ampli» del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat «Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les Drassanes, a Montjuïc, a la presó militar dels Docks i a la presó nacional del carrer d'Amàlia). En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l'1 de novembre d'aquell any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l'historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

Ton Lloret i Ortínez: «Poble Pitaràs [sic]: vivències d'un obrer igualadí del segle XIX», en Miscellanea Aqualatensia, 12 (2006). pp. 389-408

Antoni Dalmau i Ribalta: «Una vida per la causa: Pere Marbà i Cullet (1860-1938?)», en Revista d'Igualada, 31 (abril 2009). pp.6-21

***

Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 28 de febrer de 1906

Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de febrer de 1906

- Victor Busquère: El 13 de novembre de 1876 neix a Sieis Forns lei Plaias (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill d'un miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup «La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor Busquère va morir el 15 d'octubre de 1936 a Toló (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Ramón Ramón

Foto policíaca de Ramón Ramón

- Antonio Ramón Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a Molvízar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel Ramón Ramón. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio Ramón Ortiz i Encarnación Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler en les tasques agrícoles del poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia 23 anys marxà al Marroc, on realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc) descobrí que tenia un mig germà per part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per un amic d'aquest. Decidí buscar son germà i finalment el trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós inseparables. La necessitat econòmica els impulsà a emigrar a Amèrica, però al Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11 mesos i Manual marxà a Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i després emigrà al nord de Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la regió de Tarapacá, on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina, on comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus socials, relacionant-se a través de la correspondència. A finals de 1907, però, Antoni no va rebre més notícies de son germà. Assabentat de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique» –el 21 de desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit xilè Roberto Silva Renard assassinà més de 2.000 obrers del salnitre i familiars d'aquests– mitjançant la premsa argentina, el juny de 1908 decidí creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord Gran xilè tot buscant informació sobre son germà. Poc temps després, s'assabentà que Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la matança. Després va treballar de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso. Àvid de venjança, el matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto Silva Renard caminava pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile), en direcció al seu despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos de l'Exèrcit, l'apunyalà diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo, però si deixar-lo postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de l'atemptat, Antonio es va prendre un flascó de verí, que no produí cap efecte, i corregué cap al parc, on fou capturat per guàrdies de l'exèrcit i ajudants del general i ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la presó. Els grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de col·lecta per a defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat (mítings, manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan entrà a la presó, amb la intenció de forçar una revisió del cas. Una campanya de solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker, van fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi sumessin. Jutjat, va ser condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de presó per lesions greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de 1919, però restà empresonat. Una versió diu que en 1922 es va dictar la seva expulsió del país i que embarcà al port de Valparaíso rumb a la Península; establert a al seu poble natal, morí (o se suïcidà) en 1924 a causa d'una profunda depressió que l'abatia. Altres, però, desmenteixen aquesta teoria i diuen que mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat. En 2007, centenari de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un monòlit en memòria d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena Salazar estrenà el documental La venganza de Ramón Ramón i el col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo realitzà el muntatge Ramón Ramón.

Antonio Ramón Ramón (1879-1924?)

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé: El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste, òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Antonio Duria

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 13 de novembre de 1904 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de «comunista», era «perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Georges Vidal (1923)

Georges Vidal (1923)

- Georges Vidal: El 13 de novembre de 1964 mor a París (França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquista Terre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquesta època publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny, Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a París (França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

André Prudhommeaux

André Prudhommeaux

- André Prudhommeaux: El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França), després de patir llargament la malaltia de Parkinson, el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- i era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom, L'Adunata dei Refrattari, Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny «La Acción» del 7 de febrer de 1921

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

- Pere Cané Barceló: El 13 de novembre de 1973 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) dos mesos després de jubilar-se de la feina, el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Havia nascut el 31 d'octubre de 1896 al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual, La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquesta època se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis del cincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.

***

Valentina Sáez Izquierdo

Valentina Sáez Izquierdo

- Valentina Sáez Izquierdo: El 13 de novembre de 1984 mor a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. Havia nascut el 14 de febrer de 1903 a Quintanilla (Burgos, Espanya). En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Va morir de càncer després d'haver-se traslladat a casa de sa filla a Fàbregues des de feia un temps.

***

Sopar a casa de Borghi (Roma). D'esquerra a dreta: Armando Borghi, Pia Zanolli Misèfari, Mario Mantovani, Catina Ciullo i Umberto Marzocchi

Sopar a casa de Borghi (Roma). D'esquerra a dreta: Armando Borghi, Pia Zanolli Misèfari, Mario Mantovani, Catina Ciullo i Umberto Marzocchi

- Catina Ciullo: El 13 de novembre de 1991 mor en un hospital de Nova Jersey (EUA) l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina Willman. Havia nascut el 26 d'abril de 1899 a Sicília. De ben joveneta emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). En 1915 es casà a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo. Entre 1917 i 1925 tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora). Cap el 1918, després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi Galleani, la parella entrà a formar part del moviment llibertari i milità en el Grup Anarquista Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava conferències de destacats militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo Volontà», grup seguidor dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de teatre anarquistes i participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint a la presó de Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes Calogero Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos feixistes italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des de l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues parelles nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933 amb la mort de Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda depressió. Amb greus dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb la parella Ciullo-D'Amico. En 1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi retornà a Itàlia i participà en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per problemes de salut, retornà als Estats Units, que abandonà per sempre en 1953 per establir-se a Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949, Charles Ciullo morí d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda, marxà cap a Itàlia per visitar sa família i es retrobà amb Borghi a Roma, decidint a partir d'aquest moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi morí i en 1969 Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses filles i sos néts. Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia, visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està enterrat. Participà activament en la creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb donació de documents i suport econòmic.

Catina Ciullo (1899-1991)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[12/11] «Le Drapeau Noir» - «L'Escarmouche» - «Le Cyclone» - Assassinat Canalejas - Míting commemoratiu - Mítings per Radowitzky - «Despertar» - Viadiu - Toublet - Libertad - Nakens - Barbotin - Vielé-Griffin - Vega Guerrero - Acuña - Grandjouan - Llach - Sáez - Body - Puentes Tudurí - Bernizet - Bueno Uribes - Antona

efemerides | 12 Novembre, 2016 20:41

[12/11] «Le Drapeau Noir» - «L'Escarmouche» - «Le Cyclone» - Assassinat Canalejas - Míting commemoratiu - Mítings per Radowitzky - «Despertar» - Viadiu - Toublet - Libertad - Nakens - Barbotin - Vielé-Griffin - Vega Guerrero - Acuña - Grandjouan - Llach - Sáez - Body - Puentes Tudurí - Bernizet - Bueno Uribes - Antona

Anarcoefemèrides del 12 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Drapeau Noir"

Capçalera de Le Drapeau Noir

- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre de 1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número de Le Drapeau Noir. Organe communiste anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els articles són anònims llevat de la crònica «Mots de Combats» que conté citacions d'Edmond About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de Sant-Just, etc. En el número segon, únic que es coneix i el qual no està datat, però sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments de 1889, s'informa sobre el procés que Sébastien Faure va patir el 20 de desembre de 1888. Sembla ser que es publicaren tres números d'aquesta publicació.

***

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a "L'Escarmouche"

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche

- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.

***

Capçalera de "Le Cyclone"

Capçalera de Le Cyclone

- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.

***

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol «Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell d'aquest míting commemoratiu

Cartell d'aquest míting commemoratiu

- Míting commemoratiu «Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.

***

Cartell dels mítings pro Radowitzky

Cartell dels mítings pro Radowitzky

- Mítings per Radowitzky: Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires (Argentina) tres mítings consecutius per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut com Simón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquests mítings van ser organitzats pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre) se celebrà a la Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza Once i el tercer (14 de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo González Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en italià).

***

Capçalera del primer número de "Despertar"

Capçalera del primer número de Despertar

- Surt Despertar: El 12 de novembre de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista no venal Despertar. Boletín interno de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de redacció fou Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos, Marcelino García, Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir provisionalment quan el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili CNT fou suspès pel Ministeri d'Informació francès aquell mateix mes de novembre de 1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou substituït a partir del 7 de gener de 1962 per Espoir (1962-1982).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

- Ismael Viadiu Ródenas: El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill dels destacats militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas Domínguez. Quan la Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i Hèctor), a l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946, unint-se amb sa família que s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Heretà les idees llibertàries familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents editorials mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions anarquistes. Milità en les Joventuts Llibertàries de Mèxic. En 1963 fou administrador i col·laborador del periòdic Solidaridad Obrera, especialment en el «Suplemento Literario». Casat amb Rosita Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i Héctor (1967). Entre 1970 i 1983 col·laborà en la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista. A partir de 1971 fou membre del grup «Tierra y Libertad». Amb Salvador García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo Rojas i Marcos Alcón, participà activament en campanyes de solidaritat amb el Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE). Col·laborà en Ruta i Tierra y Libertad, publicació que dirigí una temporada. En 1977 edità el llibre de Peter G. Earle i Robert G. Mead Historia del ensayo hispanoamericano, per a «Ediciones de Andrea», i treballà en diferents edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad (URSS) en el llibre d'Eduard Pons Prades Las guerras de los niños republicanos (1936-1955). Amb Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución española. Ismael Viadiu Ródenas va morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Jacky Touble

Jacky Touble

- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Era fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant). Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves «Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967. Jacques Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a França.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Albert Libertad

Albert Libertad

- Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

José Nakens

José Nakens

- José Nakens Pérez: El 12 de novembre de 1926 mor d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut el 21 de novembre de 1841 a Sevilla (Andalusia, Espanya). De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» --peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres --Mi paso por la cárcel i La celda número 7-- on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, però, morí. Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

***

William Barbotin

William Barbotin

- William Barbotin: El 12 de novembre de 1931 mor a París (França) el pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin, més conegut com William Barbotin. Havia nascut el 25 d'agost de 1861 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Nét i fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, sos pares es deiem Joseph Barbotin i Celeste Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau descobrí els seus precoços talents com a dibuixant i esdevingué el seu mentor artístic. Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre de 1880 va ser nomenat professor suplent a París (França), on freqüentà el taller de William Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts, especialitzant-se en el gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony Robert-Fleury i de Gustave Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i entre 1885 i 1886 va romandre becat a l'«Acadèmia de França a Roma» de la vil·la Médicis de Roma (Itàlia). A finals de 1886 conegué Élisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa) de qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els cercles anarquistes. A Suïssa també es reuní amb el communard anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir d'aquí començà a col·laborar en la premsa llibertària, com ara La Révolte i Le Temps Nouveaux, dirigit per Jean Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquesta època realitzà els retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de l'època (Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre Leroux, Yann Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, etc.). També col·laborà amb Élisée Reclus en la seva Géographie Universelle. L'octubre de 1890 comprà la vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré, on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou el secretari general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà nombroses distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de diversos Salons, etc.). En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i il·lustrà llibres de destacats autors (Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894 realitzà una medalla amb l'efígie d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre artistes que gravaren en aiguafort els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del llibre d'Angelo Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album Mariani; ell mateix va figurar en el volum VIII (1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums apareguts entre 1894 i 1925. Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900 participà en l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de 1901 es casà a l'Ajuntament del XIV Districte de París amb Sophie Camille Guériteau (Georgette Gonini), filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont), la companya d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; tingueren dues filles (Carmen i Denise Louise) i un fill (William) i es divorciaren entre 1909 i 1910. El 5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor; l'acceptació d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys anarquistes. En 1904 va ser nomenat inspector d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries Públiques de Nins del districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un edifici que havia restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la mort de Perrier. En 1905 William Barbotin va ser nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al Phare des Baleines, que esdevingué Museu «Jules Perrier», creat per dotar d'«educació artística al poble i a la joventut en particular» –en 1952 aquest museu va ser clausurat a causa de la desatenció municipal. En 1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand Fallières i va ser nomenat inspector de l'Educació Nacional. Després de la Gran Guerra la fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va caure en l'oblit. William Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del número 9 del bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou enterrat al cementiri de Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier Jung publicà l'estudi històric Les Anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

William Barbotin (1861-1931)

Jules Perrier (1837-1904)

***

Francis Vielé-Griffin (1937)

Francis Vielé-Griffin (1937)

- Francis Vielé-Griffin: El 12 de novembre de 1937 mor a Bergerac (Aquitània, Occitània) el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé, més conegut com Francis Vielé-Griffin. Havia nascut el 26 de maig de 1864 a Norfolk (Virgínia, EUA). Son pare, descendent d'una família protestant de Lió (Arpitània) que emigrà als Estats Units durant el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus Viele i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia d'una família catòlica escocesa que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a París (França) –un germà seu restà als EUA i esdevingué novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa i altra suïssa, aprengué el francès i estudià al catòlic Col·legi Stanislas i més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i tingué quatre filles. En aquesta època, amb son amic Henri de Régnier, que havia conegut al Col·legi Stanislas, fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la natura i la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre, França) –durant els anys de la Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a prop d'Amboise (Centre, França)– i posteriorment al Perigord (Aquitània, Occitània). En aquests anys viatjà per Europa (Itàlia, Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un dels teòrics del «vers lliure», del qual fou un fervent practicant. Mantingué una amistat íntima, gairebé filial, amb Stéphane Mallarmé. Es relacionà força amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel, Paul Valery i Paul Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile Verhaeren i del pintor Théo van Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893 codirigí amb Paul Adam i Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890 i 1907 col·laborà en la revista literària L'Ermitage, on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade, Alphonse Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la Revolució espanyola de 1936. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé, institució que presidí, i entre el 5 de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises de Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur de la Legió d'Honor. Traduí de l'anglès al francès diversos autors, com ara Stephen Crane, Algernon Charles Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions (Antée, L'Écho de Paris, Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, La Phalange, La Proue, Revue de Paris, Vers et Prose, etc.)  i en col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En Dehors, La Revue Blanche, La Société Nouvelle, etc. És autor de Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86) (1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889) (1889), Diptyque (1891), Les cygnes. Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La chevauchée d'Yeldis et autres poèmes (1892),  Pagai (1894), Swanhilde. Poème dramatique (1890-1893) (1894), La clarté de vie. Chansons à l'ombre (1897), Phocas le jardinier (1898), La Partenza (1899), La légende ailée de Wieland le forgeron (1900), Sainte-Agnes (1900), L'amour sacré. Poèmes (1903), La lumière de Grèce (1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine (1922), La rose au flot. Légende du Poitou (1922), Le domaine royal. Discours lyriques (1923), Choix de poèmes (1923), Le livre des reines (1929) i Souvenirs d'enfance et de première jeunesse (1939, pòstum), entre d'altres. Francis Vielé-Griffin va morir el 12 de novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat, amb sa mare, al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre conservà la nacionalitat nord-americana.

Francis Vielé-Griffin (1864-1937)

***

Antonio Vega Guerrero (primer per l'esquerra) amb uns companys

Antonio Vega Guerrero (primer per l'esquerra) amb uns companys

- Antonio Vega Guerrero: El 12 de novembre de 1943 mor en combat a Villavella (Triacastela, Lugo, Galícia) el guerriller anarcosindicalista Antonio Vega Guerrero, conegut com O Rizoso. Havia nascut en 1917 a San Juan de la Mata (Arganza, El Bierzo, Lleó, Castella). L'agost de 1936 son germà Luciano va ser assassinat per un escamot de falangistes a Vega de Espinareda (El Bierzo, Lleó, Castella). Després de la caiguda del front asturià, formà a formar part d'un grup guerriller de 37 antics combatents, encapçalat pel militant anarcosindicalista César Terrón Abad, que havia establert una base operativa a la zona de Fabero, a la Sierra de Ancares (El Bierzo, Lleó, Castella). Eren membres d'aquest grup, entre d'altres, Ramiro Pérez Granja, Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Vicente Seoane Rousso (Pasoslargos), Amadeo Ramón Valledor, Florentino Rodríguez Pico (El Maestro), Gerardo Cañedo González i Domingo Villar Torres (El Chato de Teijera). El 21 de juliol de 1940 César Terrón va ser eliminat i entre finals de 1940 i principis de 1941 la resta del grup, restant només ell i Joaquín Lage Fernández (El Xoqui), que aconseguiren fugir. Ambdós s'integraren en el grup del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Serafín Fernández Ramón (Santeiro), adscrit a la Federació de Guerrilles Lleó-Galícia. A resultes d'una delació d'un antic col·laborador del grup, el 12 de novembre de 1943 Antonio Vega Guerrero, juntament amb Pedro Voces Canóniga (Pitacega) i Félix Yáñez González (O Comunista), resultà mor durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Villavella (Triacastela, Lugo, Galícia), i només Ovidio Peláez Rodríguez aconseguí fugir malferit –morí mesos més tard a Lleó en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tal vegada els tres guerrillers van ser capturats i executats. L'agost del 2010 les restes dels tres guerrillers van ser localitzades en una fossa comuna al cementiri de l'església parroquial de Villavella i desenterrades gràcies als treballs de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH).

***

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 12 de novembre de 1946 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete --el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Havia nascut el 8 d'octubre de 1872 a Real del Monte --actual Mineral del Monte-- (Hidalgo, Mèxic). Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el «Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía, Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la «Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[11/11] «El Combate» - «La Lucha» - «La Voz de Ravachol» - «El Rebelde» - Friscia - Mir - Bulzamini - Vairoleto - Palmiotti - Cieri - Sardinha - Terrer - Santiago - Parsons - Spies - Bigel - Torner - Bosquet - Filiberto - Benner - Ferrer - Sánchez - Gilabert - Miravé

efemerides | 11 Novembre, 2016 13:59

[11/11] «El Combate» - «La Lucha» - «La Voz de Ravachol» - «El Rebelde» - Friscia - Mir - Bulzamini - Vairoleto - Palmiotti - Cieri - Sardinha - Terrer - Santiago - Parsons - Spies - Torner - Busquets - Filiberto - Benner - Ferrer - Sánchez - Gilabert - Miravé

Anarcoefemèrides de l'11 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"El Combate"

Portada del primer número d'El Combate

- Surt El Combate: L'11 de novembre de 1891 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número de la publicació quinzenal anarcocomunista El Combate. Periódico anarquista. La capçalera portava el següent epígraf: «Los trabajadores contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en nuestro conocimiento los que haremos públicos para vergüenza de abusadores y atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho debidamente. Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su disposición las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz, mucha luz.» Va ser dirigit per Vicente García i administrat per Mateo Díaz. Trobem articles de Luis Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el número dos s'anuncià la creació d'un grup de «Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no fossin anarquistes». Per raons econòmiques només en sortiren tres números, l'últim el 12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació només es conserven exemplars a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

***

Portada del primer número de "La Lucha"

Portada del primer número de La Lucha

- Surt La Lucha: L'11 de novembre de 1894 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico comunista-anárquico. Defensor del obrero. Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de nuestro trabajo, la expropiación es un derecho (para quedar en comun). Condenados por esta socidad mal organizada a ser explotados no explotadores, la Revolución Social es una necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo. Només es coneix aquest número, que publicà un dels seus articles en italià.

***

Portada del primer número de "La Voz de Ravachol"

Portada del primer número de La Voz de Ravachol

- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número i únic número de la publicació «anarcopetardista» La Voz de Ravachol. Periódico comunista-anárquico. Portava l'epígraf: «El único contrario del bienestar social es la propiedad. El único enemigo del obrero es el rico.» El responsable de la publicació, partidària de la «propaganda per l'acció», va ser F. Vázquez. Realment aquesta publicació és sobretot una apologia de l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol). Trobem textos de José Altafulla, J. Robert i Ravachol.

***

Portada d'"El Rebelde"

Portada d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: L'11 de novembre de 1898 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la publicació de periodicitat irregular El Rebelde. Periódico anarquista. Alguns números portaren l'epígraf: «La propietat és un furt.».  Estava patrocinada pel grup anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el suport dels grups «Libertario», «Juventud Anárquica», «Anti Federativo» i «Los Ácratas». Va ser dirigit primer per J. Mayorka (Manuel Reguera), després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G. García i finalment per A. V. Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes amb major tirada d'aquells anys, juntament amb La Protesta Humana i L'Avvenire, amb els quals polemitzà. Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo Aznar, Leopoldo Bonafulla, Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao, Juan C. Cazabat, G. Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter, Delafranca, V. Dessola, Alejandro Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra, Francisco Fonseca, Julia P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra, Soledad Gustavo, A. Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin, Braulio Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec, Errico Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo Nachón, Luis Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José Reguera, Manuel Reguera (Mayurka), M. J. Requena, L. Rémy, Ribera, María Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano, León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G. Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya, entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a mínim, 104 números. Cal no confondre amb el periòdic anarquista xilè del mateix títol que es publicà en la mateixa època.

*** 

Anarcoefemèrides

Naixements

Saverio Friscia

Saverio Friscia

- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la «medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Joan Mir i Mir

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: L'11 de novembre de 1871 neix al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir, el 21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Attilio Bulzamini

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa «Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià «Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Fotografia policíaca de Vairoleto

Fotografia policíaca de Vairoleto

- Juan Bautista Vairoleto: L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto --citat també com Bairoletto--, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto, José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El Pampeano, El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (El Ñato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (El Ñato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els «devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

***

Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

- Nicola Palmiotti: L'11 de novembre de 1895 neix a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària. Nicola Palmiotti va morir el 30 de desembre de 1969 a Ururi (Molise, Itàlia).

***

Antoni Cieri

Antoni Cieri

- Antonio Cieri: L'11 de novembre de 1898 neix a Vasto (Abruços, Itàlia) el militant anarquista i antifeixista Antonio Cieri. Durant la Gran Guerra va obtenir el grau d'oficial i va ser condecorat nombroses vegades. Va fer de dissenyador tècnic --alguns li atribueixen erròniament el títol d'arquitecte-- per als ferrocarrils d'Ancona, militant alhora en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. En 1921 a causa de la seva activitat política va instal·lar-se a Parma. L'agost de 1922 va ser comandant dels «Arditi del Popolo» de Parma sota la direcció de Guido Picelli. Es va encarregar de la defensa del barri proletari des Naviglio contra els assalts dels esquadrons feixistes d'Italo Balbo, que va reemplaçar Roberto Farinacci a causa de la seva ineficàcia i sota les ordres de Benito Mussolini. En 1923 es va exiliar després d'haver de deixar la feina dels ferrocarrils. A París, a partir de 1925, va reprendre la seva militància anarquista i va crear el periòdic l'Umanità Nova. Entre 1932 i 1933 a Puteaux, amb Camillo Berneri, va editar La Protesta i La Vecchia Umanità Nova, però ambdues van ser de vida breu per mor dels entrebancs posats per les autoritats franceses. Amb Enzo Fantozzi, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi i Giulio Bacconi, entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Italià de Sartrouville que va crear el «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». En 1936 va marxar a lluitar a la guerra d'Espanya i amb Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Mario Angeloni va forma la Secció Italiana de la Columna Ascaso. L'abril de 1937 la columna italiana, comandada per Giuseppe Bifolchi, va intentar atacar per sorpresa el difícil emplaçament de Carrascal d'Osca i Cieri va anar encapçalant l'esquadra dels «bombers» formada especialment per als assalts. Antonio Cieri va caure mort el 7 d'abril de 1937 arran dels combats dels assalts per prendre Osca (Aragó, Espanya), que serà finalment presa per les milícies antifeixistes. Se sospita que va ser disparat per l'esquena per un estalinista durant l'atac i aquesta conjectura va ser denunciada en el periòdic de Berneri Guerra di Classe. Sos dos fills, Ubaldo i Renee, es van criar amb la parella formada per Giovanna Caleffi i Camillo Berneri. El 22 d'octubre de 2006 va ser inaugurada una placa commemorativa, obra de Massimo Ortalli, en memòria seva al barri de Naviglio de Parma; la cerimònia va estar realitzada en col·laboració amb l'Arxiu Històric de la Federació Anarquista Italiana (FAI) d'Imola.

***

Última foto de Miquelina Sardinha

Última foto de Miquelina Sardinha

- Miquelina Sardinha: L'11 de novembre de 1902 neix a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa. Miquelina Sardinha va morir el 27 d'octubre de 1966 a Lisboa (Portugal).

***

Martín Terrer Andrés

Martín Terrer Andrés

- Martín Terrer Andrés: L'11 de novembre de 1904 –algunes fonts citen 1906– neix a Sòria (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Terrer Andrés. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Arran de la «Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera engegat la nit del 24 de juny de 1926, va ser empresonat i també després de la vaga general d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era sergent primer en un regiment d'Artilleria a Mataró (Maresme, Catalunya) i estava de permís. En aquesta època mantenia estret contacte amb el Comitè de Defensa de Barcelona (Catalunya), animat pel grup anarquista «Nosotros», i no retornà a la caserna, encapçalant un grup de dos-cents militants dels sindicats de Metal·lúrgica i de Transports que assaltà la caserna de les Drassanes barcelonines amb l'ajuda i complicitat del company Valeriano Gordo Pulido que aleshores era sergent d'Artilleria al centre militar. El 19 de juliol va ser ferit al carrer Sant Pau de Barcelona durant els combats contra els aixecats feixistes. Un cop guarit de les ferides, s'incorporà a una de les columnes confederals que partiren cap el front d'Aragó i poc després s'integrà a la «Columna Sur-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on fou responsable d'una bateria i, amb Valeriano Gordo, un dels homes de confiança d'Ortiz en l'Estat Major de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop militaritzada la «Columna Ortiz», que esdevingué 25 Divisió, en fou el responsable de la Secció d'Operacions. Després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució durant la tardor de 1937 d'Ortiz al cap de la 25 Divisió, seguí aquest la primavera de 1938 a la 24 Divisió, on fou capità de la Secció d'Operacions. Arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, durant la nit del 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Félix Albert, Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Mañez Zaragoza, Ramón Negre, Antonio Ortiz Ramírez i Jacinto Santaflorentina López de Oñáte), passà a França. Interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), se'ls va assignar la residència a diferents indrets, alhora que el Govern republicà espanyol demanava la seva extradició per deserció. Ell va ser confinat a Caors (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment aconseguí emigrar a Bolívia i després a Veneçuela, on s'instal·là i on pogué reunir durant els anys cinquanta amb Ascaso, Gordo i Ortiz, amb els quals va formar el grup anarquista «Fuerza Única». Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là al Campello (Alacantí, País Valencià), sempre efectuant freqüents viatges a Veneçuela. Martín Terrer Andrés, en un d'aquests viatges, va morir el 24 d'agost de 1999 a Caracas (Veneçuela).

***

Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà "CNT" de l'11 novembre de 1956

Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 novembre de 1956

- Pedro Santiago: L'11 de novembre de 1907 neix a Abarca de Campos (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Santiago. A finals dels anys vint s'exilià a França i milità en la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península i es posà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins el seu final. Pedro Santiago va morir el 26 de setembre de 1956 en accident a França.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Albert R. Parsons

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: L'11 de novembre de 1887 és executat a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Havia nascut el 20 de juny de 1848 a Montgomery (Alabama, EUA) i descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren --els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

---

Continua...

---

Escriu-nos

[10/11] Segon Certamen Socialista - Execució Llàcer i Montejo - «SIA» - Arriaga - Gleizal - Bresci - Hostenbock - Caillat - Gozzoli - Le Duff - Aufrère - Maksimov - Segundo Blanco - Biel - Grau - Guelfi - Rincón - Amela - Aransáez - Martínez Sorroche

efemerides | 10 Novembre, 2016 13:41

[10/11] Segon Certamen Socialista - Execució Llàcer i Montejo - «SIA» - Arriaga - Gleizal - Bresci - Hostenbock - Caillat - Gozzoli - Le Duff - Aufrère - Maksimov - Segundo Blanco - Biel - Grau - Guelfi - Rincón - Amela - Aransáez - Martínez Sorroche

Anarcoefemèrides del 10 de novembre

Esdeveniments

Primera edició del "Segon Certamen Socialista"

Primera edició del Segon Certamen Socialista

- Segon Certamen Socialista: El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona (Catalunya) el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup «Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l'acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones --10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia-- i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l'anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s'hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l'anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors...), que procedien de localitats catalanes gairebé tots --llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d'altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria «Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d'aquest principi social». L'exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l'«anarquisme sense adjectius econòmics». El tipògraf alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d'altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990).

***

La Presó Model de Barcelona a l'època

La Presó Model de Barcelona a l'època

- Execució de Llàcer i de Montejo: El 10 de novembre de 1924, a les cinc de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya) són garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer Bertran, català de 26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras (Sòria, Espanya), militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --Llàcer del Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació--, condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal Militar per matar un guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i ferir-ne un altre (José Jarque) durant l'assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de 1924, i de la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d'aquell mateix any. Les últimes paraules de Montejo van ser: «Visca l'anarquia!»; l'últim gest de Llàcer va ser escopir el rostre de qui l'havia de matar, el botxí de Burgos. Llàcer, que tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava a sa companya que eduqués de manera llibertària sos fills; aquesta dona, encinta, va posar-se de part per la impressió la nit de l'execució, però la bessonada va néixer morta pel mal tràngol. La militant anarcofeminista Lola Iturbe, que va passar la vetlla amb la família de Montejo a la presó amb els condemnats, va escriure un article antològic, «Héroes de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser publicat en Solidaridad Obrera, el 16 de novembre de 1938, amb el seu pseudònim Kyralina.

***

Capçalera de "SIA"

Capçalera de SIA

- Surt SIA: El 10 de novembre de 1938 surt a París (França) el primer número del setmanari SIA. Organe de la Solidarité Internationale Antifasciste. Amb l'esclat de la Revolució espanyola en 1936, l'anarquista i antimilitarista Louis Lecoin va crear el Comitè per l'Espanya Lliure, que es va transformar, arran del congrés de la Unió Anarquista de 1937 en Solidarité Internationale Antifasciste (SIA), la finalitat del qual era l'ajuda als revolucionaris espanyols aprovisionant-los de queviures, medicaments i armes. Des de novembre de 1937 a octubre de 1938 el periòdic Le Libertaire va acollir dues pàgines escrites per SIA, però finalment aquestes pàgines van acabar independitzant-se i creant el setmanari bilingüe francoespanyol SIA, els principals responsables del qual van ser Louis Lecoin (secretari de redacció), Nicolas Faucier (administrador) i Vintrigner (gerent). Va comptar amb el suport de nombroses personalitats dedicades a la defensa de la llibertat i de la justícia social, mobilitzades en pro del poble espanyol contra els feixismes coaliats. La secció francesa de SIA comptarà el febrer de 1939 amb 15.000 adherits i el setmanari tindrà 5.500 subscriptors, amb un tiratge que arribarà als 50.000 exemplars en números especials i que es repartiran especialment durant els nombrosos mítings de suport a l'Espanya Lliure que es faran. Però, a finals de juliol de 1939, la repressió governamental s'abatrà sobre l'equip del periòdic; Robert Louzon, Henri Jeanson, membres també del Comitè de Defensa dels Pobles Colonials i autors d'articles en defensa del poble tunisià publicats a SIA, seran condemnats a 18 mesos de presó «per atemptar a la integritat de l'Imperi»; i Vintrigner, Lecoin i Faucier seran condemnats a dos anys de presó cadascun per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de propagar l'anarquisme». L'últim número serà el 38, del 3 d'agost de 1939; encara que va sortir un número clandestí el setembre d'aquell any. En la postguerra, en 1947, el periòdic reapareixerà i publicarà cada any un calendari per recaptar fons, ara, per ajudar els anarquistes espanyols refugiats a França.

Anarcoefemèrides

Naixements

Camilo Arriaga (ca. 1900)

Camilo Arriaga (ca. 1900)

- Camilo Arriaga: El 10 de novembre de 1862 neix a San Luís Potosí (San Luís Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines, polític liberal i revolucionari llibertari Camilo Arriaga. Fill d'una família oligarca de San Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga, era nebot de Ponciano Arriaga, que havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito Juárez. Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de Tuxtepec, proclamat per Porfirio Díaz, contra la reelecció de Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz arribà a la presidència de Mèxic compensà la família Arriaga amb càrrecs polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola Nacional Preparatòria (ENP) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys d'estudiant llegí els clàssics socialistes (Karl Marx, Friedrich Engels, etc.) i anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, etc.) i realitzà un viatge a Europa, on adquirí una important biblioteca d'autors anarquistes a París (França). En 1880 entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a l'explotació minera. En 1884 realitzà pràctiques professionals a les mines de plata propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de gener de 1887 aconseguí el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En 1888, quan son pare ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San Luis Potosí per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va ser ascendit a diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que mantingué fins a 1898. En 1892 impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de Mèxic i en 1898 encapçalà una protesta anticlerical al Congrés contra el bisbe Ignacio Montes de Oca y Obregón, exigint la separació real entre l'Església i l'Estat, i per aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres diputats que el van secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb el capital que li restava arran de la crisi financera («Crisi de la Plata») de 1892-1895 es dedicà a preparar un moviment de protesta contra Díaz. S'ajuntà amb joves revolucionaris d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio Díaz Soto y Gama, José María Facha, Blas C. Rodríguez, Santiago R. de la Vega, Moisés García, Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre d'altres, i el grup fundà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», on es discutien textos socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a París. Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» celebrà al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta vigilància de l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà el Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la Constitució de 1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la supressió dels caps polítics i de la solució dels problemes agraris. Entre els delegats que assistiren al congrés es trobaven els germans Flores Magón, editors del periòdic anarquista Regeneración, i altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.). El pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es radicalitzà de mica en mica, passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra la dictadura de Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà, que havia de començar el 5 de febrer de 1902, no se celebrà perquè el porfidista Heriberto Barrón, infiltrat en el Club Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la detenció d'Arriaga, la seva acusació pels delictes de sedició i d'ultratge a funcionaris públics i el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic. Un cop alliberat el 10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», moment en el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores Magón. El 27 de febrer de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» publicà un manifest on denunciava les injustícies socials i econòmiques imperants i la corrupció governamental i eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els obrers eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels béns nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada. Aquest mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es reuní amb els germans Flores Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on col·laborà en els periòdics anarquistes i revolucionaris Regeneración, El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar. Diferències, econòmiques més que ideològiques, amb Ricardo Flores Magón, el separaren del grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals socialistes i anarquistes europees entre la joventut intel·lectual mexicana de les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari quan aquestes idees van començar a posar-se en pràctica. En 1908 retornà a San Luis Potosí i treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual va ser empresonat. En 1910 s'uní al moviment antirreeleccionista que encapçalava el seu amic Francisco Ignacio Madero González. El març de 1911 participà en el Complot de Tacubaya, la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz amb el suport de Madero; detingut el 27 de març, va ser processat, però va ser alliberat el maig d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de Ciudad Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad Juárez. Un cop lliure, el 28 de juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la Reorganització del Partit Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una manera crítica al maderisme. El maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern de Victoriano Huerta Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA) i en 1920 retornà a Mèxic amb la intenció de reintegrar-se en la lluita revolucionària. Aquest mateix any va ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del govern d'Álvaro Obregón Salido, càrrec que mantingué fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat de Mèxic i es dedicà al periodisme, col·laborant en El Demófilo, El Renacimiento, El Porvenir, Regeneración, Tercer Imperio i El Heraldo de México. En l'últim període de sa vida, simpatitzà amb la II República espanyola i amb l'URSS, alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva versió mexicana, el sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al Panteó Civil de Dolores.

Camilo Arriaga (1862-1945)

***

Notícia de la detenció d'Antoine Gleizal apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" del 25 d'abril de 1891

Notícia de la detenció d'Antoine Gleizal apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 25 d'abril de 1891

- Antoine Gleizal: El 10 de novembre de 1862 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Gleizal, conegut com Garnier-Gleizal. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Philomène Gleizal. Treballà d'obrer tapisser i de mecànic a Lió. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a Lió, en el famós «Procés dels 66», a 15 mesos de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils per «afiliació a l'Associació Internacional dels Treballadors» (AIT). La pena va ser finalment reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació a un any de presó, 100 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. En 1885 engegà una campanya per l'abstenció en les eleccions legislatives. El 23 d'abril de 1891 va ser detingut, amb altres quatre companys (Claude Andauson, Alexandre Teyssier, Jean Teyssier i Veillet), acusat de fabricació de moneda falsa; jutjat, el 21 de maig de 1891 va ser condemnat per l'Audiència del Rhône a dos anys de presó i 100 francs de multa per fabricació i emissió de moneda falsa. Per alguns companys, el seu comportament i els seus costums eren més que discutibles. El 10 de gener de 1896 envià una carta a Rivaud, prefecte de policia del Rhône, on es retractava del seu passat i es declarava no anarquista. Entre 1882 i 1883 els cercles llibertaris denunciaren la seva «traïció» i el seu paper d'agent provocador.

***

Gaetano Bresci

Gaetano Bresci

- Gaetano Bresci: El 10 de novembre de 1869 neix a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a «anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes «Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil & Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la «Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de «Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat sense èxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer.

***

Foto policíaca de Joseph Hostenbock (ca. 1894)

Foto policíaca de Joseph Hostenbock (ca. 1894)

- Joseph Hostenbock: El 10 de novembre de 1871 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Joseph-Louis Hostenbock, conegut com Louis Carlos. Sos pares es deien Louis Hostenbock i Elisabeth Hanozet. Treballava de perruquer. Sospitós d'haver participat en 1894 en els atemptats anarquistes de Barcelona (Catalunya), va ser expulsat el 8 de març de 1894 de França. La policia francesa el considerà un «lladre professional». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 20 de març de 1925 va ser detingut a Marsella, amb sa companya, Julia Werck (Jukie), i Auguste-Marius Levallard (Sam), a la Borsa de París quan intentava vendre obligacions creditícies, bons del tresor, etc. Tots tres van ser acusats de formar una banda de lladres internacional caracteritzada per realitzar importants robatoris de papers borsaris i bancaris a domicilis burgesos francesos i belgues i d'haver assassinat el 18 de novembre de 1924 el ric rendista Ledoux a la seva mansió parisenca.

***

Jacques Caillat

Jacques Caillat

- Jacques Caillat: El 10 de novembre de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis Guillaume Caillat. Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de Marsella. A partir dels 15 anys començà a freqüentar els cercles llibertaris i amb 16 ja figurava en les llistes policíaques amb la nota «a vigilar». Amic del propagandista anarquista Joseph Barnouin, participà activament en els actes de protesta contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a Marsella; en aquesta acció repartí el fulletó de Tolstoi Le conseil de révision. En els arxius policíacs figurava en la Primera Categoria amb la nota «perillós i ja condemnat». Segons un informe policíac, va rebre el febrer de 1891 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on feia una crida als revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Entre setembre i octubre de 1895 fou força actiu durant les conferències impartides per Sébastien Faure a Marsella. Fou esborrat dels arxius policíacs el 3 de maig de 1900, data en la qual es perd el seu rastre.

***

Virgilio Gozzoli

Virgilio Gozzoli

- Virgilio Gozzoli: El 10 de novembre de 1886 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. Virgilio Gozzoli va morir el 24 d'agost de 1964 a Pistoia (Toscana, Itàlia). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

Virgilio Gozzoli (1886-1964)

***

Notícia de la detenció d'Alain Le Duff i d'altres companys apareguda en el diari de "L'Ouest-Éclair" del 11 de gener de 1919

Notícia de la detenció d'Alain Le Duff i d'altres companys apareguda en el diari de L'Ouest-Éclair del 11 de gener de 1919

- Alain Le Duff: El 10 de novembre de 1888 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alain Marie Le Duff. Fill d'un mecànic del port de Brest, el 16 de novembre de 1903 entrà com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Obrer calderer, ben aviat formà part del moviment anarquista i anarcosindicalista, pertanyent a les Joventuts Sindicalistes. El setembre de 1914 va ser cridat a files, però va ser llicenciat l'octubre d'aquell any i enviat a treballar a l'Arsenal de Brest com a «obrer mobilitzat». Entre 1915 i 1917 fou secretari adjunt del sindicat de l'Arsenal de Brest de la Confederació General del Treball (CGT). Durant tota la Gran Guerra, el seu correu va ser obert pel control postal a causa del seu anarquisme i del seu antimilitarisme. Membre del grup «Les Amis de La Vague» (publicació bolxevic), s'entusiasmà per la Revolució russa. En 1916 era secretari del Comité pour la Reprise des Relations Internationales (CRRI, Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals), que feia costat l'estratègia de la Conferència de Zimmerwald. El març de 1918, en una carta enviada a Alphonse Merrheim, afirmà la necessitat d'una escissió sindical i durant els anys següents fou membre de la directiva de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) local. En aquests anys col·labora en Le Libertaire. El 5 de gener de 1919 fou detingut a Brest, amb altres 27 companys civils i mariners, inculpat per «propaganda antimilitarista i complot contra la seguretat de l'Estat» i empresonat a Nantes. Jutjat en consell de guerra en aquesta ciutat, va ser absolt i el 31 de maig de 1919 alliberat. A començament dels anys trenta vivia a Montigny-lès-Cormeilles (Illa de França, França) i estava subscrit a Le Libertaire.

***

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 31 d'agost de 1935

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 31 d'agost de 1935

- Julien Aufrère: El 10 de novembre de 1889 neix a Archignat (Alvèrnia, Occitània) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per «divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França, França).

***

Grigorij Petrovic Maksimov i Olga (París, 5 de maig de 1925)

Grigorij Petrovic Maksimov i Olga (París, 5 de maig de 1925)

- Grigorij Petrovic Maksimov: El 10 de novembre de 1893 neix a Mitusino (Smolensk, Rússia) l'anarcosindicalista i escriptor rus Grigorij Petrovic Maksimov --també transcrit com Maximov i Maximoff. Els seus pares el van enviar de nin al seminari ortodox de Vladimir perquè estudiés el sacerdoci, però acausa de les seves protestes va acabar finalment estudiant agronomia a Sant Petersburg i en 1915 es va graduar a l'Acadèmia Agrícola. En una biblioteca provincial va descobrir dos llibres de Mikhail Bakunin i s'hi va veure profundament influenciat, definint-se anarquista amb 17 anys. Després dels estudis va ser cridat per l'exèrcit, on va fer propaganda revolucionària i antimilitarista a files. En 1917 va tornar a Sant Petersburg i va ser present activament a les vagues de febrer que tindrien com a conseqüència la caiguda del tsar. En agost d'aquest mateix any s'afegeix al comitè de redacció del periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu Obrera) que s'edita per primer cop i que era una publicació que s'oposava a la Federació Anarcocomunista, a la qual acusava de ser visionària, romàntica i utopicopastoral. Es va afegir a l'Exèrcit Roig, però quan el van utilitzar com a policia per desarmar els treballadors es va negar a obeir ordres i va ser condemnat a mort. La solidaritat dels obrers metal·lúrgics li va salvar la vida i finalment va ser alliberat. Quan el govern bolxevic va suprimir Golos Truda l'agost de 1918, va publicar Volny Golos Truda  (La Veu Obrera Lliure), juntament amb Nikolai Dolenko i Efim Jartxuk. Maximov va ser el primer en utilitzar el terme «capitalisme d'Estat» per definir el que els bolxevics havien establer a la Unió Soviètica. En el segon congrés anarcosindicalista rus a Moscou de novembre de 1918, va ser nomenat secretari de la comissió encarregada de crear les bases d'una federació anarcosindicalista russa. Durant el segon congrés de la Internacional Comunista a Moscou (juliol i agost de 1920), va mantenir contacte estret amb els delegats anarquistes i anarcosindicalistes estrangers que hi van anar, com ara l'alemany Augustin Souchy, l'espanyol Ángel Pestaña, l'italià Armando Borghi i el francès Lepetit, i va fer veure els visitants la repressió despietada que els bolxevics feien servir contra els anarquistes, els socialrevolucionaris i, fins i tot, els bolxevics dissidents. Després d'aquest congrés la repressió encara va augmentar més i Maksimov es reuneix amb Alfred Rosmer, representant francès de la Internacional Comunista, i li lliura cartes de protesta que no tindran cap resultat. El 8 de març de 1921 és detingut poc després de la gran batuda contra els membres de l'anarquista Confederació NABAT de Kharkov i enmig de la rebel·lió de Kronstadt i es va juntar amb Volin, Jartxuk, Aron Baron i Mark Mratxny a la presó moscovita de Taganka. Quatre mesos després, Maksimov i altres anarquistes es van posar en vaga 10 dies. Sindicalistes d'Europa occidental que havien vingut a un congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern) van intercedir pels presoners i finalment van ser expulsats del país i pogueren arribar a Berlín. Maksimov a Berlín va participar en la fundació de l'Asociació Internacional dels Treballadros (AIT-IWA) i del Comitè Mixt  per a la Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia (1923-1926). Va editar, juntament amb Jartxuk i Alexander Schapiro el periòdic anarcosindicalista Rabocij Put' (El Camí del Treball). En 1924 es trasllada a París i d'allà a Chicago (EUA). Treballa de tapisser de dia i de nit en l'edició del periòdic de l'IWW Golos Truzhenika (La Veu del Treballador). Amb la tornada de Piotr Arshinov a la Unió Soviètica, Maskimov s'encarregarà de la correcció del periòdic Dielo Truda, transferit de París a Chicago. Aquesta publicació es fusionarà amb el diari anarquista de Detroit Probuzhdenie (El Despertar), amb Maksimov com a principal redactor fins a la seva mort. Durant els anys 30 i 40 Maksimov va intentar reconciliar els anarconsindicalistes russos amb la resta de corrents russes de l'anarquisme, sabent que moltes lluites internes eren degudes més a disputes personals que a diferències ideològiques. Va publicar en 1940 el llibre The Guillotine at Work, on exposava la repressió bolxevic al seu país. Malalt del cor, va morir sobtadament d'un atac quan encara participava activament en el moviment anarquista el 16 de març de 1950 a Chicago (Illinois, EUA). Els seus llibres Constructive Anarchism i The Political Philosophy of Bakunin: Scientific Anarchism, amb el qual havia estat treballant des de feia 20 anys, van ser finalment publicats pòstumament en 1952 i 1953 respectivament. El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute fo Social History (IISH) d'Amsterdam.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[09/11] Michel amnistiada - «L'Action Libertaire» - Mink - Lombard - Cortiella - Lévano - Aquino - Gourmelon - Busquets - Perpiñán - Rimbault - Cunillera – Hernández Morales - Gimeno - Achiamé

efemerides | 09 Novembre, 2016 12:40

[09/11] Michel amnistiada - «L'Action Libertaire» - Mink - Lombard - Cortiella - Lévano - Aquino - Gourmelon - Busquets - Perpiñán - Rimbault - Cunillera – Hernández Morales - Gimeno - Achiamé

Anarcoefemèrides del 9 de novembre

Esdeveniments

Arribada de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de París on és rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges Clémenceau. Dibuix de Vierge

Arribada de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de París on és rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges Clémenceau. Dibuix de Vierge

- Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud --entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons-- que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.

Louise Michel amnistiada

***

Capçalera del primer número de "L'Action Libertaire" [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]

Capçalera del primer número de L'Action Libertaire [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]

- Surt L'Action Libertaire: El 9 de novembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Action Libertaire. Organe révolutionnaire. Portava l'epígraf anarcocomunista «A cadascú segons les seves forces i a cadascú segons les seves necessitats». Félicie Hubery (Lucie Huberty), amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de l'administració i de la tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els articles es publicaren sense signar. Aquest periòdic portava il·lustracions, caricatures, fotografies i poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs X i XI i a Bezons i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números, l'últim el 19 de març de 1934. Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb aquesta capçalera editat per Marc Prévolte com a òrgan d'expressió de la secció francesa de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).

Anarcoefemèrides

Naixements

D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)

D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)

- Paule Mink: El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Paulina Mekarska, més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de la Perrière, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz --un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Socialei La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al barri d'Auteuil de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.

Paule Mink (1839-1901)

***

Notícia de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en el diari "La Lanterne" del 2 de maig de 1892

Notícia de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en el diari La Lanterne del 2 de maig de 1892

- Napoléon Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix a Lió (Arpitània) el passant de notari anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Milità en el moviment llibertari de Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre d'altres. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys, després de trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del carrer Perrache de Lió, periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una condemna, es refugià a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de Church Street i treballà com a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de Lió, amb Alphonse Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a l'Exèrcit». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia correspondència amb l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel). L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa amb Jules Corti i Désiré Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al número 24 de Charlotte Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i vuit mesos de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres.

***

Felip Cortiella (ca. 1908)

Felip Cortiella (ca. 1908)

- Felip Cortiella i Ferrer: El 9 de novembre de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Nascut --al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval-- en una família acomodada vinguda a menys, primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militant àcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)-- que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltació àcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La seva última obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Delfín Lévano

Delfín Lévano

- Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari «Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista «La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte, Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador, D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va ser íntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners «Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica, Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!, Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos, Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas, La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la seva última detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano), és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».

***

Foto policíaca de Acácio Tomás de Aquino

Foto policíaca de Acácio Tomás de Aquino

- Acácio Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix a Alcântara (Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Acácio Tomás de Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien João Tomás de Aquino i Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després d'operari de la Cambra Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels anys vint es va fer llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i després en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la qual arribarà a ser secretari. També va ser secretari de la Federació dels Sindicats de la Construcció Civil. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O Construtor. A partir del cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en la clandestinitat i en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En 1927 es casà amb la també destacada militant llibertària Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va ser detingut, en qualitat de membre del Comitè d'Acció Confederal de la CGT, mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa, Serafim Rodrigues, etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que fou avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un Tribunal Militar Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre militant insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre de 1934 va ser enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper força important en l'Organització Llibertària Penitenciària i en la denúncia del col·laboracionisme de determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari general del Partit Comunista Portuguès (PCP) i membre de l'Organització Comunista Penitenciària de Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de 1949, però no aconseguí la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la reorganització del moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la creació del Centre d'Estudis Llibertaris i en la publicació del periòdic A Batalha. També col·laborà en Voz Anarquista, d'Almada. En 1978 sortiren publicades les seves memòries, O segredo das prisões atlânticas, do Forte de S. João Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de història de tot el moviment anarquista portuguès. Aquest mateix any també col·laborà en el llibre col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes: depoimento colectivo. Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre de 1998 a Lisboa (Portugal).

Acácio Tomás de Aquino (1899-1998)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 9 de novembre de 1928 mor a l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Havia nascut el 20 de desembre de 1881 a Brest (Bretanya). Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Notícia del nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en "La Vanguardia" del 8 de novembre de 1936

Notícia del nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La Vanguardia del 8 de novembre de 1936

- Joan Busquets Queralt: El 9 de novembre de 1940 es afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Apressat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràfic Joan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls.

***

Félix Perpiñán

Félix Perpiñán

- Félix Perpiñán: El 9 de novembre de 1948 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. Havia nascut el 18 de novembre de 1926 a Barcelona (Catalunya). En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.

***

Louis Rimbault

Louis Rimbault

- Louis Rimbault: El 9 de novembre de 1949 mor a Luynes (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Havia nascut el 9 d'abril de 1877 a Tours (Centre, França) en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic. Primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Clémence, aleshores embarassada. La parella es casa i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a manyà. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes --alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El març de 1938, però, contraurà matrimoni amb Léonie Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de boche per la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre de 1949 a Luynes (Indre i Loira, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme --com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres-- i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

Louis Rimbault (1877-1949)

***

Necrològica de Joan Cunillera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de gener de 1965

Necrològica de Joan Cunillera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de gener de 1965

- Joan Cunillera: El 9 de novembre de 1964 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Cunillera. Havia nascut cap el 1896 a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès, Catalunya). Pagès, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els anys vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure, impulsat per la patronal catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels companys confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris del 8 de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució impulsà el moviment col·lectivista a l'Alt i Baix Penedès i en la col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Joan Cunillera va morir el 9 de novembre de 1964 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà companya i filla.

***

Necrològica de José Damián Hernández Morales apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de gener de 1969

Necrològica de José Damián Hernández Morales apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- José Damián Hernández Morales: El 9 de novembre de 1968 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Damián Hernández Morales. Havia nascut cap el 1910. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil d'Olesa de Montserrat (Montserratí, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment treballà de miner a les mines de carbó de La Grand Comba i milità en la Federació Local de la CNT en l'exili. José Damián Hernández Morales va morir de silicosi el 9 de novembre de 1968 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment al cementiri proper de Las Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 ... 76 77 78  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS