Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 de gener

Esdeveniments

Erich Muhsam

- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.

***

Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval

- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títol Social reconstruction in Spain.

Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)

Naixements

Honoré Bonnefoy

- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet, Edme, Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).

***

Tribut necrològic de Casiano Edo Martín aparegut en el periòdic tolosà Espoir del 3 de febrer de 1974

- Casiano Edo Martín: El 10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas, Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA).

***

Pietro Mosso

- Pietro Mosso: El 10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia) l'enginyer, lògic, historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat també com Pietro Mossi, i que va fer servir el pseudònim Carlo Pietri. Sos pares es deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran Guerra. Enginyer mecànic de carrera, s'especialitzà en la investigació experimental de la lluita contra els gasos bèl·lics i col·laborà amb la Societat per a l'Increment de les Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a Torí i a Roma. També treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia teorètica a la càtedra de Lògica de la Universitat de Torí (Piemont, Itàlia), portada pel professor i amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de novembre de 1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo Pietri, en L'Ordine Nuovo, el setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor e i Consigli di produttori», on defensà d'una manera teoricopràctica el taylorisme, «vertadera ciència de la vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt de vista anarquista. En 1920 formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic «Comitè d'Acció» que durant l'ocupació de les fàbriques jugà un paper central de coordinació i d'orientació, juntament amb altres anarquistes, com ara Nonio De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest Comitè també participaren socialistes, alguns dels quals després fundarien el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliatti. A més de col·laborar en L'Ordine Nuovo, trobem articles seus en diferents publicacions anarquistes, com Umanità Nova i Volontà. En 1923 publicà l'important treball Principii di Logica del Potenziamento. Durant els anys del feixisme es retirà de tota activitat política i no obstant això va ser contínuament vigilat per les autoritats. En 1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el seu nom i adreça aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri, secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i 1941 publicà Appunti per la storia di Cerreto d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941 i 1944 per Storia di Piovà, Cerreto e Castelvero del Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit Feixista Republicà (PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions de la zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà). Pietro Mosso va morir el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant, depenent d'Asti (Piemont, Itàlia), com a conseqüència del metrallament aeri del seu cotxe, quan tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el sacerdot Molas dei Becchi per demanar la llibertat d'un religiós salesià pres com a ostatge pels alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a la seva memòria.

***

Emilia Pérez Pazos

- Emilia Pérez Pazos: El 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). Emilia Pérez Pazos va morir el 27 de maig de 1960.

***

Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director

- Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs  directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Martín Roldán (El Baena)

- Juan Martín Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán, conegut com El Baena. Jornaler de professió, destacà com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest any participà en un míting al corral de «Los Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el poble, però, per evitar el seu processament, decidí viure al camp, però dos mesos més tard va ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat al Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de 1936 va ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan Martín Roldán va ser assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Deixà sa companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill, Julio, de tres anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor inaugurà una plaça del poble amb el seu nom.

Juan Martín Roldán (1902-1936)

***

Charles Aigon (dreta) [ca. 1920] [militants-anarchistes.info]

- Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a  Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Jean Aigon. Primogènit d'una família de tres infants, cap el 1919 es traslladà des de La Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat a la companyia naviliera «Messageries Maritimes», a Marsella amb sa família. Va fer feina amb son pare, que segons la policia també era anarquista, a les drassanes navals del carrer de Lyon de Marsella i vivia amb ell, sa mare Lucie Dho i sos dos germans al número 22 del carrer Ferrari. A començament dels anys vint, fou un dels militants més actius del grup «Joventut Anarquista» (JA), que es reunia al bar «Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921 treballa d'obrer forjador a la caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels «Guardians de la Pau» quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb Alphonse Léon Boissin i Édouard Clément Arestein, cartells signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats «Contre la guerre, contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat, amb Édouard Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era condemnat a dos mesos. Durant la primavera de 1923 començà a fer el servei militar al 24 Batalló de Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). Charles Aigon va morir el 4 de febrer de 1954 a Marsella (Provença, Occitània).

Charles Aigon (1903-1954)

***

Necrològica de José García Ortega publicada en el periòdic tolosà Cenit del 26 de setembre de 1989

- José García Ortega: El 10 de gener de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José García Ortega. Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills.

***

Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979

- Joan Ferrer García: El 10 de gener de 1914 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer García. Sos pares es deien Josep Ferrer i Tomasa García. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de setembre de 1932 va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia la mili a Maó (Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona (Catalunya) amb la seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i partint cap el front d'Aragó, on lluità durant tota la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant l'Ocupació, participà en la reconstrucció clandestina del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). Després de la II Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va ser responsable en diferents ocasions de la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. En morir el dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció moral i econòmica de la CNT a la Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista Ferrer García va morir el 23  de setembre de 1979 al seu domicili de Cité de Bezance de Romagnat (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Domingo Macías Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1989

- Domingo Macías Muñoz: El 10 de gener de 1914 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Macías Muñoz. Pogué anar molt poc a l'escola i amb set anys ja guardava els porcs. En l'adolescència s'adherí al moviment anarquista. Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser evacuat cap a Catalunya, on s'integrà en la 24 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb la seva divisió i va ser internat en diversos camps de concentració, fet que va agreujar el seu problema de descalcificació de la columna vertebral que patia des de feia anys i que en 1940 el va obligar a ingressar en un Hospital Civil de Montalban (Guiena, Occitània), on va restar vuit anys. Durant l'ocupació, quan estava a punt de ser operat, un ciutadà francès que patia la mateixa malaltia, va ser elegit en el seu lloc. En 1948 va ser acollit a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on restà sis anys. Posteriorment s'establí amb una família de companys a Rochefort (Poitou-Charentes, França) i milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT). Domingo Macías Muñoz va morir el 23 d'abril de 1989 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)

- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

***

Salvador Fernández Canto

- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquesta època son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència «col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i Félix Álvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.

***

Philip Levine

- Philip Levine: El 10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984), Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el «Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el «Harriet Monroe Memorial» (1978), el «National Book Critics Circle Award» (1979), el «National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).

Defuncions

Lucien Pemjean (anys trenta)

- Lucien Pemjean: El 10 de gener de 1945 mor a París (França) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Havia nascut el 5 de maig de 1861 a Lió (Arpitània). Sos pares es deien Antoine Pemjean i Amélie Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquesta època col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser «candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré.  Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée par Édouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de París (França).

Lucien Pemjean (1861-1945)

 *** 

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

***

Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel «Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el «vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

***

Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació --tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932--, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

***

Propaganda de les representacions apareguda en el periòdic de Terrassa Brazo y Cerebro del 9 de gener de 1932

- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de gener de 1932 es representa, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», al Saló Catalunya de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra s'havia estrenat amb gran èxit el 24 de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la qual es feren una centena de representacions.

Naixement

Portada del llibre de Charles Cival

- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Charles Cival, també citat Sival. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc, Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pere Salvó Daví apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de març de 1968

- Pere Salvó Daví: El 9 de gener de 1883 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Salvó Daví, conegut com L'Avi. Sos pares es deien Ramon Salvó i Clara Daví. Començà a militar en el moviment llibertari del seu poble natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en diferents ocasions de refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser detingut, juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà Ollé i Jaume Valls Daví, per agressió a una parella de la Guàrdia Civil al col·legi electoral de Sant Llorenç Savall durant la jornada de celebració de les eleccions municipals; tancats a la presó de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), van ser posats en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any. Milicià durant la guerra civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular interí de Sant Llorenç de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Sa companya fou Maria Calvet. Malalt, Pere Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. 

***

Mario Lami

- Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per «atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per «homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó --morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31 d'octubre de 1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en Liberté

- Robert Proix: El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Proix. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).

***

Pedro Pujalte García

- Pedro Pujalte García: El 9 de gener de 1901 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pedro Pujalte García (1901-1974)

***

- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de 1904 neix a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche. Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937

- Oscar Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i Paola Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a treballar i s'establí a La Sanha (Provença, Occitània), on treballà d'obrer a la construcció i d'operari en una drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló (Provença, Occitània), amb Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres anarquistes, al procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat falsa identitat i passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a Ieras (Provença, Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934 destacà per les seves activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació de detenció i també va ser inscrit en la llista de recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va ser detingut per les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia feixista en la II Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. El 15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha, però se li va decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2 de novembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia) negà haver militat en el moviment anarquista, però va se amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a Buti (Toscana, Itàlia), on va se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Silvio Astolfi

- Silvio Astolfi: El 9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio Sartor i Eugenio Poletti. Sos pares es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a paleta i a Itàlia, sembla, no participà en activitats polítiques. En 1927, per a no realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires treballà de metal·lúrgic i esdevingué amic de l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí sobre ell una forta influència i que el portà a adherir-se al seu grup anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans Scarfó, Emilio Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano, Agostino Cremonesi i Jorge Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb América Josefina Scarfó, amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre ambdós. Entre 1928 i 1930 participà en la major part de les expropiacions i dels atemptats realitzats pel grup, accions que van crear una forta polèmica en el moviment llibertari argentí. Després de l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup il·legalista encapçalat per l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán) amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en l'atac del pagador de l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18 anys, mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel seu compte, tot sagnant, intentà escapar de la policia. Després d'una llarga persecució a peu, amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els quals va ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un taxi que hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la Unión de Resistencia de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels Xofers). D'antuvi s'amagà a casa de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano Bayo, a finals de maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti. Aquest últim el portà a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on el doctor Delachaux, simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus ferides. Posteriorment es refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos anys. Segons altres versions, marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb Buenaventura Durruti. El 10 d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos Aires i va aconseguir fugir quan la policia encerclà l'immoble i detingué nombrosos militants, com ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan Battista Bustamante, Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto Lanciotti. A partir d'aquí es perd el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca establertes tant per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes. Segons algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets o per la policia argentines. Una altra versió assegura que morí en 1935 a Barcelona i América Scarfó digué que fou abatut al front durant Guerra Civil espanyola.

Silvio Astolfi (1909-?)

Defuncions

Louise Michel

- Louise Michel: El 9 de gener de 1905 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Havia nascut el 29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França) i n'era filla del senyor, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

Notícia de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 10 de gener de 1910

- Céline Ducommun: El 9 de gener de 1910 és assassinada a Mâçon (Borgonya, França) l'anarquista Marie Céline Ducommun, també coneguda com Céline Colas i Claudine Deschizeaux. Havia nascut el 7 de juliol de 1869 a Dijon (Borgonya, França). Es guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El març de 1888 es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas o Claude Berger), company de militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun, i la parella va ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb son company a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya, França) i en 1900 treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart d'aquesta ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el 1901 s'uní al tintorer, però també contrabandista d'alcohol i de mistos, Jean-Marie Vachet. En 1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux (o Desciseaux), vivia a Troyes. A partir de març de 1909 la parella visqué a Vaux-Verzé (Borgonya, França), on ella treballà en la fabricació de flors artificials de paper. Vachet tingué per costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost de 1909 Vachet va ser empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de lloguer a casa del drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer Loché de Mâçon (Borgonya, França). En aquesta època son infant Jules morí. Quan Vachet sortí de la presó el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars i, després de patir un mes de presó per una condemna per insubmissió que li havia estat imposada en un consell de guerra a Lió (Arpitània), va ser enviat al 22 Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un període d'instrucció de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a Mâçon, on trobà sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de gelosia, Vachet va ferir greument Tissot i assassinà de 21 punyalades Céline Ducommun. Jutjat, el 30 d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'Audiència de Saona i Loira.

***

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

- Jean-Baptiste Thuriault: El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Revolución Social

- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social. Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

Naixements

Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)

- Jeanne Adnet: El 8 de gener de 1871 neix a Argentan (Baixa Normandia, França) la costurera anarquista Jeanne Marie Alphonsine Adnet, també coneguda com Jeanne Quesnel, pel seu marit. El 8 de gener de 1894 va ser fitxada com a anarquista i en aquesta època no vivia amb son marit Emmanuel Quesnel, socialista moderat segons ella, i habitava al domicili de sa mare a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa germana menor Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joseph Ferrand

- Joseph Ferrand: El 8 de gener de 1880 –altres fonts indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella (Provença, Occitània), on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París (França) començà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van permetre el desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François Vaillant. Processat a Amiens (Picardia, França) amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de treballs forçats. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària –entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 va ser relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre. Joseph Ferrand va morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en data desconeguda.

***

Eugenio Macchi

- Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com Antonio Astaldi o Antonio Ansaldi. Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dos últims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11 de juny de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).

***

Manuel Rojas Sepúlveda

- Manuel Rojas Sepúlveda: El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

***

- Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de pel·lícules de dibuixos animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut sota diversos pseudònims (Niu, N, Niu-Bo, Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar Daniel. Era fill d'una família humil mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu ofici de manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de la seva localitat i, un cop se li va despertar la seva vocació artística, freqüentà tallers de creadors plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i començà a treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà col·leccions de novel·les populars i revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló d'Humoristes i participà en els successives edicions fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb dibuixos i caricatures en la premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La Campana de Gràcia, El Día Gráfico, L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front, La Humanidad, ¡Ja... ja!, Lecturas, Lleida, La Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.). També va fer mítings per al moviment anarquista a diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I Saló d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es casà civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró –el primer d'aquestes característiques que es realitzà a la província de Lleida– i s'instal·là amb sa companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó, Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per «incitació a la sedició». L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni García Lamolla, Julián Gómez García (Julián Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer al costat dels anarquistes contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es presentà com a voluntari al front d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu motoritzat són errònies– i fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat pel diari Vanguardia Postal, òrgan del Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa). Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre «la bona acollida dels refugiats republicans a França». Quatre mesos després va ser traslladat al camp de concentració de Brams, on també va fer dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on col·laborà en algunes revistes sota el pseudònim Óscar Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar Daniel, pseudònim que ja havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al barri de Horta, incorporant-se en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito, TBO, etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi d'animació «Dibujos Animados Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta ciutat, participant en nombroses pel·lícules, especialment en la secció de fons i de maquetes, com ara La sartén de Civilón (1942), Garabatos José Nieto (1944), Garabatos Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela Films», on col·laborà en la pel·lícula Erasé una vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué fent dibuixos (historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals, felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures dels membres d'aquesta associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al seu poble natal, on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el Reial Cercle Artístic de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.

Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)

***

Dante Di Gaetano

- Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació «Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.

***

Belén Galán Sosa

- Belén Galán Sosa: El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista María Belén Galán Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 2005 es traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on començà a estudiar Ciències de l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització de la Biblioteca del sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les secretaries d'Acció Social i Pro-Presos. També formà part de diferents col·lectius llibertaris, com ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la Creu Negra Anarquista (CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria i en empreses de telefonia. En 2006 participà en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West England, Anglaterra). Col·laborà activament en la Coordinadora Estatal de l'Ensenyament de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla Bolonya». També actuà en representacions teatrals de caràcter social i en altres iniciatives culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els patí lluitant contra el càncer. Belén Galán Sosa va morir el 22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies després les seves cendres en un bosc granadí.

Defuncions

Grup de garibaldins

- Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

***

Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)

- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Joaquín Blanco Martínez

- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Juan Blanco i Alfonsa Martínez. Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquesta època feia servir el nom de José Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per «ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort, amb «fractura cranial» segons el certificat de defunció, el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) a les Rambles de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.

***

Tomás Iglesias Iglesias

- Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Güsen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Jorge Oset Palacios

- Jorge Oset Palacios: El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia nascut el 3 de juliol de 1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

***

Joan Serralta Miralles

- Joan Serralta Miralles: El 8 de gener de 1970 mor, sembla, a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'escultor anarcosindicalista Joan Serralta Miralles. Havia nascut el 15 d'agost de 1904 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 8 de gener de 1970, sembla, a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Débâcle

- Surt La Débâcle: El 7 de gener de 1893 surt a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual anarquista La Débâcle. Organe Révolutionnaire. No hi figura cap menció de responsabilitat i cap dels articles va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul Verlaine. Errico Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest periòdic edità el fulletó de Paul Sosset (Paul Flaustier) Catéchisme du jeune propagandiste (1893). En sortiren 11 números, l'últim del 23 de juliol al 6 d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor anarquista Denis Villeval (Jambe de Laine).

***

Capçalera d'El Eco de Ravachol

- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol --que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)-- i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número i últim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.

***

Capçalera de Probuda

- Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari Probuda (El Despertament), subtitulat «Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars. Entre 1919 i 1920 reaparegué com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçà Guerdjikov en la direcció del periòdic.

***

Portada del primer número d'Espoir

- Surt Espoir: El 7 de gener de 1962 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Espoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe Union Régionale de la CNTF. La capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el subtítol era Organe de la CNTF. Substituí CNT quan aquest fou suspès per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari bilingüe (castellà i francès) fou Frederica Montseny i el gerent Antoine Turmo. Era l'òrgan «oficiós» del sector de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de militants, tant francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba, Ramón Álvarez, Félix Álvarez Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel Bernabeu, Pierre-Valentin Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio, Severino Campos, Floreal Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis Dorlet, España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu, Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte, Pierre Méric, Monreal, Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia, Faustino Piquer, Porté, Rodríguez Ureña, Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó, Temblador, Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez, René Villard, etc. «Editions Espoir» publicà alguns fullets de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen, Gabriel Veillard, René Villard, etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22 de desembre de 1982 i fou substituït per Le Combat Syndicaliste a partir del gener de 1983.

Naixements

Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)

- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

Henri Chassin

- Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al barri de Belleville de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat --juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels «Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).

Henri Chassin (1887-1964)

***

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista amb Ángel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT, Diario de Aragón, Estudios, Hojas Médicas, Independencia, Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Georgette Ryner

- Georgette Ryner: El 7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre, França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista Georgette Ner, més coneguda com Georgette Ryner, filla del filòsof anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner). Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Semeur, de Barbé; L'En Dehors, d'Émile Armand; Ce qu'il faut dire, de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le Monde Libertaire; La Grife; Contre-courant; Cahiers des Amis d'Han Ryner; etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà amb l'intel·lectual anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son company, va fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy, Pithiviers, etc.) i va enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota l'assistència de «Terre des Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la mort (1924), Dans la ronde éternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb altres),  Adolescente passionnée (1968) i Qui êtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975). Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a París (França) i el 28 de març fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà una important obra i textos autobiogràfics inèdits.

***

Ludovic Massé

- Ludovic Massé: El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.

***

Albert Meltzer (Heliopolis, juny de 1946)

- Albert Meltzer: El 7 de gener de 1920 neix a Totthenham (Londres, Anglaterra), en una família de jueus i protestants irlandesos, el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings --defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar-- i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup «The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista --sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista «The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy, War Commentary, Revolt!, Solidarity, Brand, Volontà, Freedom, Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham.

***

Horts Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (3 d'abril de 2009)

- Horst Stowasser: El 7 de gener de 1951 neix a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista «AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors),  participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre «AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En els últims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.

«Parlem amb... Horst Stowasser, impulsor del Projecte A», en Catalunya, 99 (juliol-agost 2008). pp. 14-15

Fotos de la presentació del «Projecte A» a càrrec de Horst Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (03-04-09)

***

Josep Vicent Martí Boscà

- Josep Vicent Martí Boscà: El 7 de gener de 1954 neix a València (País Valencià) el metge i historiador anarquista Josep Vicent Martí Boscà. En 1977 es llicencià en Medicina i en 1996 es doctorà, amb la tesi Medicina y sociedad en la vida y la obra de Gaspar Sentiñón Cerdaña (1835-1902), en Medicina i Cirurgia en la Universitat de València. En 1980 es diplomà en Sanitat en l'Escola Nacional de Sanitat, en 1990 obtingué un màster en Salut Comunitària i en 1999 obtingué el títol de tècnic superior de Prevenció de Riscos Laborals en l'especialitat d'Higiene Industrial, fent-se auditor d'aquest sistema de prevenció en 2003. Entre 1978 i 1985 treballà en atenció primària i des d'aquest últim any com a cap d'una unitat en els serveis de Salut Laboral de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat Valenciana i des de 2004 en Sanitat Ambiental, presidint la Societat Espanyola de Sanitat Ambiental (SESA). En 1986 va fer cursos complementaris en l'Instituto Superiore di Sanità de Roma (Itàlia). Entre 2001 i 2010 ha estat membre del Consell Directiu de la Societat Espanyola de Salud Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Des del 2006 es professor associat de Salut Pública en la Facultat de Farmàcia, de la Universitat de València. En 2007 fou secretari del Comitè Científic per al Pla Nacional de Salut i Medi Ambient. Ha impartit cursos de postgrau i conferències sobre qüestions sanitàries a instituts docents, administracions sanitàries i universitats, i publicat nombrosos treballs científics sobre protecció de la salut. Fundà i dirigeix Revista de Salud Ambiental. És autor de Condiciones de trabajo en la manipulación de plaguicidas de uso fitosanitario en la Comunidad Valenciana (1993), Plaguicidas agrícolas: vigilancia sanitaria (1993), Reconocimientos médicos preventivos para trabajadores (1998, coeditor), Informe SESPAS 2004. La salud pública desde la perspectiva de género y clase social (2004, coeditor), Cambio global España 2020-2050. Cambio climático y salud (2012, amb altres), etc. Com a historiador de la medicina en l'àmbit llibertari, ha estudiat la presència dels sanitaris en el moviment anarquista espanyol (Félix Martí Ibáñez, Gaspar Sentiñón Cerdaña, Frederica Montseny Mañé, els germans Alcrudo Solórzano, Isaac Puente Amestoy, els sanitaris llibertaris gallecs, etc.) i el naturisme àcrata (Manuel Monleón Burgos, etc.). Ha presentat ponències i comunicacions en diversos congressos històrics, com ara el «Congrés Internacional. L'exili cultural de 1939» (València, 1999), «Simposio de la Promoción de la Ciencia y la Salud al Exilio. España (1875-1939)» (València, 2001), «Congreso Internacional Eduardo Barriobero y Herrán (1875-1939). Sociedad y Cultura Radical» (Arnedo, 2002), «I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez. Medicina, Historia e Ideología» (València, 2004), «V Jornadas Nacionaldes de Historia de la Psiquiatría» (Albacete, 2004), «Congreso Internacional Historia de las Universidades Hispánicas» (València, 2005), «II Congreso da Memoria. A II República e a Guerra Civil en Galicia» (Culleredo, 2005), «IX Jornadas de la Otra Historia» (Torrero, 2011), «Un viaje al pasado para fundamentar el futuro. XVI Jornadas Libertarias CGT» (València, 2014), «II Converses sobre el Llegat Cultural de la República» (València, 2015), etc. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Afers, Asclepio, La Aventura de la Historia, Bicel, Cercles, Gaceta Sanitaria, Medicina e Historia, Revista de Toxicología, Segermen, etc. Pel que fa els estudis històrics sobre la medicina, és autor de L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després (2001, amb altres), La Barcelona rebelde (2003, amb altres), Ciencia, salud pública y exilio (España, 1875-1939) (2003, amb altres), Actas del I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Antología de textos de Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Manuel Monleón. Disseny i avantguarda (2005, amb altres), La revolución libertaria. 70 aniversario del 19 de julio de 1936 (2006, amb altres), La rosa il·lustrada. Trobada sobre cultura anarquista i lliure pensament (2006, amb altres), Estudios (2007, edició facsímil d'aquesta publicació), Diccionario Biográfico Español (2009, amb altres), La muerte de la libertad. Represión franquista al movimiento libertario (2009, amb altres), etc. Amb el professor Antonio Rey González elabora des del 1998 la base de dades «Batas Negras», dedicada a la sanitat llibertària espanyola (organitzacions, militants, producció, bibliografia, etc.) entre els anys 1869 i 1949. L'octubre de 2011 rebé l'Emblema de Plata de la Sanitat Ambiental Espanyola.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número d'El Descamisado

- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria «Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

***

Capçalera de Rabotnitcheska Misal

- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, també òrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

***

Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago

- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista. Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la seva última etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, els últims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

Solidaridad Obrera (1923-1927)

Naixements

Cels Gomis i Mestre

- Cels Gomis Mestre: El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900), Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901), Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

Salvador Palomar: «Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

***

Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

- Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup «Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki  que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

Sébastien Faure

- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

***

Llum de la Selva

- Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetarià crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum o L'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de «Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic «Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva «Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el «Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

***

Salut Borràs Saperas

- Salut Borràs Saperas: El 6 de gener de 1878 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Salut Borràs Saperas. Era la filla major de la parella anarquista formada per l'internacionalista Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys vuitanta i començaments del noranta va participar amb sa mare en la distribució a domicili de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, fundat per son pare. Companya de Lluís Mas Gassió d'ençà de 1895, arran de la detenció de son company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en 1896, fou obligada per les autoritats a casar-se legalment i catòlicament dues hores abans de l'execució de Lluís Mas Gassió el 4 de maig de 1897, sota l'amenaça d'internar en un convent el fill que tenia (Enric) i un que n'esperava (Lluís). Havia estat detinguda l'11 de juny de 1896 juntament amb sa mare i empresonada –tingué son segon fill a la presó– i el 12 de juny de 1897 va ser expulsada amb altres 51 militants cap a França. Instal·lada a Marsella (Provença, Occitània), va fer feina de modista al taller de Joan B. Esteve. A mitjans de febrer de 1898 retornà a Barcelona. La seva tasca dins el moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac, Cognac, Saint-Même-les-Carrières, etc.) i a partir de 1908 a Mèxic, on son company participà en la revolució a les files d'Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del Món (COM) i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. En 1913 Salut Borràs es va establir a París amb son fill i va fer feina de modista, realitzant constants viatges entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11 d'agost de 1954 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França), on vivia recollida. Una part del seu arxiu –correspondència i documentació sobre les revolucions mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Salut Borràs Saperas (1878-1954)

***

Carnet confederal de Joan Albós Franci

- Joan Albós Franci: El 6 de gener de 1886 neix a Sant Joan de Ministrells (Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Albós Franci. Es guanyà la vida fent de forner. Entre 1907 i 1909 va fer el servei militar al Marroc, on esdevingué antimilitarista i anarcosindicalista, i en tornar treballà de forner a Barcelona (Catalunya). Es casà a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) amb una andorrana. Cap el 1916 emigrà a França amb sa família i s'instal·là a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on obrí un forn i on albergà nombrosos companys, alhora que continuà finançant el moviment llibertari. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí amb sa companya i sos tres infants a les Escaldes (Escaldes-Engordany, Andorra), població natal de sa companya. En 1934 la família s'instal·là a la Seu d'Urgell, on, quan el cop feixista de juliol de 1936, ell participà en el Comitè Revolucionari local i en operacions armades. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i arribà a Pàmies. Va ser, juntament amb son fill Joan Albós Besolí, nascut en 1915, internat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment ambdós treballaren d'obrers de fleca a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània). Després de l'Alliberament, restà al camp de Bram per treballar per a les tropes angleses. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Lector regular de Solidaritad Obrera, fou fidel a la línia ortodoxa confederal. En 1951 es va jubilar. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1954 va fer un donatiu per a la Casa de Repòs de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Joan Albós Franci va morir en 1971.

***

Giuseppe Mezzano

- Giuseppe Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el «Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com «exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió «Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli « Cino Moscatelli».

Giuseppe Mezzano (1896-1950)

Continua...

---