Administrar

Efemèrides anarquistes

[20/06] Dimissió de Lorenzo - «L'Attaque» - «Terre Libre» - «La Riscossa» - Parsons - Sierra - Napolitano - Pernicone - De Cleyre - Ikonomov - Vecchietti - Le Levé - Melich - Palau - García Birlán - Faucier - Barroso

efemerides | 20 Juny, 2017 13:40

[20/06] Dimissió de Lorenzo - «L'Attaque» - «Terre Libre» - «La Riscossa» - Parsons - Sierra - Napolitano - Pernicone - De Cleyre - Ikonomov - Vecchietti - Le Levé - Melich - Palau - García Birlán - Faucier - Barroso

Anarcoefemèrides del 20 de juny

Esdeveniments

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

- Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny de 1872 a València (País Valencià) Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

***

Capçalera de "L'Attaque" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Attaque [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Attaque: El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888, portarà com a subtítol «Organe socialiste révolutionnaire»; i a partir del número 46, del 25 de juliol de 1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor en cap fou Ernest Gégout i el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir de l'abril de 1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van col·laborar Antoine Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément, Sébastien Faure, Eugène Fournière, E. Gegout, Léon Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel, Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato, Émile Massard, Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier, André Veidaux, Émile Violard, Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15 mesos de tancament, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, per articles apareguts en el periòdic. En sortiren 66 números, l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915, dirigida per E. Gégout, però com a periòdic independent i no anarquista.

***

Portada del primer número de "Terre Libre"

Portada del primer número de Terre Libre

- Surt Terre Libre: El 20 de juny de 1922 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Terre Libre. Organe Bi-mensuel de la Fédération Anarchiste du Sud. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia d'imprimir a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del desmantellament de la FASD, els grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista «De chacun selon sa force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats). Publicat per André Viaud, en foren gerents Léopold Faure (Fattys) i Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel Antoine (Lux), Robert Antoine, E. Armand, Édouard Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla, John Bull, Édouard Demonsais, Félix Denegry, André Duc, René Falavel, Séverin Férandel, Eugène Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc Lelatin, Pierre Le Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph. Pécastaings, Antonin W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni, André Viaud (Le Chiffonnier) i Georges Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la publicació d'un poema de Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clémenceau, el domicili de Pierre Le Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du Chêne de Marsella, va ser escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats per «injuries a l'Exèrcit, provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat». Tingué alguns articles en castellà. Es publicaren almenys 10 números, l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale (1923) i aquesta mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936 com a òrgan de la Aliança Lliure d'Anarquistes de la Regió del Migdia.

***

Portada d'un exemplar de "La Riscossa"

Portada d'un exemplar de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 20 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del quinzenal antifeixista en llengua italiana La Riscossa. Quindicinale degli antifascisti dell'Australia. Aquest periòdic sorgí per contrarestar la propaganda desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a Austràlia, com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC, Associació Nacional de Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO, Unió Nacional d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour Club i el periòdic Il Giornale Italiano. Lligada a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable gerent de la publicació fou Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres, Francisco Carmagnola i Francesco Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de març de 1932.

Anarcoefemèrides

Naixements

Albert R. Parsons

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren --els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

Pedro Sierra Álvarez

Pedro Sierra Álvarez

- Pedro Sierra Álvarez: El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Sierra Álvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions --després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar en Acción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta, Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria, La Cuña, El Libertario, Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez va morir el 30 d'octubre de 1969 a Mèxic.

Pedro Sierra Álvarez (1888-1969)

***

Nino Napolitano

Nino Napolitano

- Nino Napolitano: El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino, Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor, L'Esule, etc.). Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. Nino Napolitano va morir el 17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).

Nino Napolitano (1893-1958)

***

Nunzio Pernicone

Nunzio Pernicone

- Nunzio Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History, Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres), Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Voltairine de Cleyre fotografiada per Herbert Bridle (Filadèlfia, 1901)

Voltairine de Cleyre fotografiada per Herbert Bridle (Filadèlfia, 1901)

- Voltairine de Cleyre: El 20 de juny de 1912 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Havia nascut el 17 de novembre de 1866 a Leslie (Michigan, EUA) en una família d'origen francès molt humil. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad --el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs--, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament --del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat --de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic-- i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court, Twentieth Century, Magazine of Poetry, Truth, Lucifer, Boston Investigator, Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Vassil Ikonomov

Vassil Ikonomov

- Vassil Ikonomov: El 20 de juny de 1925 mor assassinat en circumstàncies misterioses quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Havia nascut el 9 d'agost de 1898 a Aïtos (Burgas, Bulgària). Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies. Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any commemora en aquesta data la seva figura.

***

Amerigo Vecchietti

Amerigo Vecchietti

- Amerigo Vecchietti: El 20 de juny de 1937 mor a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Havia nascut el 9 de gener de 1904 a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé: El 20 de juny de 1945 mor el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. Havia nascut el 13 de novembre de 1882 a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste, òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, va morir d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Enric Melich Rodes

Enric Melich Rodes

- Enric Melich Rodes: El 20 de juny de 1958 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Enric Melich Rodes --a vegades el seu segon llinatge citat Rodez. Havia nascut en 1882 a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya). En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Abel Paz. Sa companya fou Francisca Gutiérrez.

***

Notícia necrològica de Francesc Palau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de novembre de 1973

Notícia necrològica de Francesc Palau apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1973

- Francesc Palau: El 20 de juny de 1973 mor a Aisinas (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Palau. Havia nascut en 1908 a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Obrer agrícola, estava afiliat des de molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí. Després d'haver participat el juliol de 1936 als combats contra l'aixecament feixista a la zona tarragonina, esdevingué responsable de la col·lectivitat pagesa i obrera del seu poble. En 1938, quan l'avanç franquista, s'enrolà per a participar en la defensa de Catalunya. Amb el triomf feixista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració abans de treballar fent d'obrer forestal en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Aisinas, amb sa companya Montserrat Vernet, continuà treballant en l'agricultura i fou un dels membres destacats de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1947 va ser nomenat delegat al Congrés que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Amb Mariano Ocaña, durant la primavera de 1966, representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la comissió preparatòria del Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[19/06] Primer Congrés Obrer Espanyol - «Die Einigkeit» - Grup d'Estudis Socials - Bellon - Bonafoux - Salcedo - Matos - De Guzmán - Casanova - Torremocha - Ponce - Ros - Ballester - Fléchine - Boltaina - Duke - Arrieta - Gobbi

efemerides | 19 Juny, 2017 13:25

[19/06] Primer Congrés Obrer Espanyol - «Die Einigkeit» - Grup d'Estudis Socials - Bellon - Bonafoux - Salcedo - Matos - De Guzmán - Casanova - Torremocha - Ponce - Ros - Ballester - Fléchine - Boltaina - Duke - Arrieta - Gobbi

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol --majoritàriament catalanes i andaluses--, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional --els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de "Die Einigkeit"

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels «sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els «sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de "La Bataille Syndicaliste"

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

Anarcoefemèrides

Naixements

 Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

- Joseph Bellon: El 19 de juny de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena, França; actualment pertany a Geville) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. D'antuvi conreador a Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis hagué d'abandonar la localitat. El maig de 1888 arribà a París (França) i s'instal·là al número 25 del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense feina, visqué dels minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals. Més tard aconseguí feina recollint maduixes a Châtillon (Illa de França, França) i de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva companya a la casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones. Sovint va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquesta època freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan l'explosió al bulevard Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol, hauria donat asil a l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de 1893 s'instal·là com a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses, plaça que abandonà l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre una ordre de registre i de detenció al seu nom. El 17 de març, a les sis del matí, el comissari de policia d'Sceaux (llla de França, França) es presentà al seu domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de Fontenay-aux-Roses, situat al primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un dormitori per a la parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als infants i d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser infructuós i el comissari només va trobar la novel·la Les compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes religiosos, fullets i fulletons. No obstant això, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas fins el 23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de sobreseïment en relació al procediment contra ell pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luis Bonafoux y Quintero

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Luis Bonafoux y Quintero, també conegut com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Fill d'un comerciant francès i d'una veneçolana, lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Florentino Salcedo Abascal

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

***

Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

- Eduardo de Guzmán Espinosa: El 19 de juny de 1909 neix a Villada (Palència, Castella, Espanya) l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán Espinosa. Als 10 anys s'instal·la amb sa família al barri madrileny d'Atocha. Va compaginar els seus estudis amb col·laboracions en diversos periòdics, com ara Diario del Pueblo, i va fer de negre en agències i en revistes. Va ser redactor en cap de La Tierra (1930) per al qual va realitzar dos famosos reportatges durant cinc anys: sobre Casas Viejas i sobre l'assassinat de Hildegart. En 1935 va passar a la redacció de La Libertad, on ja treballava son germà Ángel, fins a començaments de la guerra que va marxar a la redacció del CNT i a la de Frente Libertario. Adscrit a la CNT per influència de Orobón Fernández, el gener de 1937 va assumir la direcció de Castilla Libre, portaveu de la CNT del Centre, que va mantenir fins el final de la contesa --últim número de 28 de març. Detingut a Alacant l'1 d'abril de 1939, va conèixer els camps de concentració (Los Almendros i Albatera, Alacant) i la presó de Yeserías (Madrid). Va ser condemnat a mort el 18 de gener de 1940 --el mateix tribunal que va condemnar Miguel Hernández--, indultat el maig de 1941 --gràcies «a la virtut i a la decisió generosa i cristiana del Caudilllo»-- i alliberat en 1948. Sembla que des de la presó va ser membre del Comitè Nacional de Manuel Amil en 1944 --segons Pastor Sevilla va arribar a ser secretari general-- i que l'any següent es va oferir a la CNT per redactar un estudi sobre la repressió franquista. Després del seu alliberament va viure durant vint anys de traduccions, reportatges, crítiques taurines, contes, guions de cinema i escrivint literatura de consum --no menys de cent novel·letes policíaques (col·lecció FBI) i quatre-centes de l'oest publicades sota pseudònim: Eddie Thorny, Edward Goodman, Richard Jackson, Anthony Lancaster i Charles G. Brawn--, encara que patint la repressió, ja que va ser tancat un any a la presó d'Oviedo en 1951 acusat d'espionatge. En 1953 es va casar amb Carmen Bueno. En 1965 es va alinear amb el cincpuntisme. Des de 1969 va treballar per a l'agència mexicana de notícies i va col·laborar en prestigioses publicacions del moment (Índice, Tiempo de Historia, Triunfo). Va ser rehabilitat com a periodista en 1978 amb Ángel María de Lera i Abraham Guillén i inicià un període d'intensa tasca com a escriptor amb notable èxit i també com a conferenciant. De gran erudició, va ser un expert en qüestions taurines. Durant els últims anys de sa vida va presidir la Fundació Salvador Seguí. Ha estat redactor d'Historia Libertaria, col·laborador de Castilla Libre --director durant els trenta i els setanta--, La Hora de Mañana, Índice, Polémica, Tiempo de Historia, Tierra y Libertad de Mèxic, Triunfo, etc. També va participar en la Historia d'Abad de Santillán en fascicles. És autor, a part de la massa de novel·letes assenyalades --entre les que recordem Bill el salvaje, De cebo una mujer, Duelo de gigantes, La epopeya del oeste, Esto es gansterismo, John el audaz, Manos sucias, Me casé con una bruja, Muerte robada, ¡Pánico!, El pistolero, Sucedio mañana--, de Sevilla la trágica (Madrid, 1932), La España trágica (Madrid, 1932), 24 hores (Madrid, 1936), El confidente (Madrid, 1937), Teodora Mora (Madrid, 1938), Vida y lección de Anselmo Lorenzo (Madrid, 1938), Madrid rojo y negro. Milicias confederales (Barcelona, 1938), Aurora de sangre (Madrid, 1972), 1930: Historia política de un año decisivo (Madrid, 1973), La muerte de la esperanza (Madrid, 1973), Vida y muerte de Hildegart (Madrid, 1973; portada al cinema per Fernando Fernán-Gómez en 1977), El año de la victoria (Madrid, 1974; guardonada en 1975 amb el Premi Internacional de la Premsa), España entre la Dictadura y la Democracia (Madrid, 1976), Nosotros los asesinos (Madrid, 1976), La segunda República fue así (Barcelona, 1977), Historias de la prensa (Madrid, 1982). Eduardo de Guzmán Espinosa va morir el 25 de juliol de 1991 a l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid (Espanya) víctima d'una malaltia cardíaca.

***

Fernando Casanova Ramírez

Fernando Casanova Ramírez

- Fernando Casanova Ramírez: El 19 de juny de 1919 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista i resistent antifranquista, Fernando Casanova Ramírez, conegut com Curita. Sos pares es deien Juan Casanova Castro i Ana Ramírez Oliva i tingué dos germà (Antonio i Juan) i dues germanes (Juana i María). Nascut en una humil família pagesa, sos pares treballaven habitualment per a l'advocat i propietari Fernando Romero Vega. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, amb sos germans Antonio i Juan, s'afilià a organitzacions sindicals i polítiques d'esquerra. Quan a començaments de 1932 es creà a Villamartín la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'hi afilià i aquest mateix any va ser processat per agressió a la força armada. Quan el maig de 1933 va ser clausurat el centre anarcosindicalista local per ordre del governador civil, com a mesura preventiva davant la convocatòria d'una vaga nacional per part de la CNT, va ser detingut juntament amb altres cinc companys juntament amb els membres de la directiva confederal. Com que el centre anarcosindicalista patí reiterades clausures, a partir de 1933 nombrosos militants confederals s'acostaren a les Joventuts Socialistes, més radicals que la Unió General de Treballadors (UGT), que es reunien a la Casa del Poble. Acurçà distàncies amb els socialistes i el desembre de 1935, quan la CNT continuava clausurada, va ser elegit membre de la Junta Directiva de la UGT. El maig de 1936 formà part de la comissió nombrada per la UGT per a redactar les bases laborals de l'estiu que s'acostava. Sos altres germans, Antonio i Juan, acabaren en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) arran de la victòria del Front Popular en 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 els germans Casanova es van veure obligats a fugir. Fernando i Antonio aconseguiren escapar, però Juan va ser capturat i afusellat sense formació de causa. També van ser afusellats sa germana Juana i el seu espòs Manuel Zapata Jiménez. Fernando Casanova fugí el 21 de juliol de 1936 a Montellano (Sevilla, Andalusia, Espanya), on romangué fins que la localitat va ser ocupada pels franquistes. Posteriorment s'allistà com a voluntari en les Milícies Antifeixistes de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) i operà a Antequera, Alcalá del Valle, Cortes de la Frontera, Casares i Màlaga. Sobrevisqué a la conquesta de Màlaga a mans feixistes i pogué passar a Almeria (Andalusia, Espanya), on s'enquadrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'un període d'instrucció a Terque (Almeria, Andalusia, Espanya) i un temps de convalescència a l'Hospital-Balneari de Fortuna (Múrcia, Espanya), on fou intervingut d'una hèrnia, passà a lluitar al front de Terol (Aragó, Espanya) enquadrat en la 52 Brigada Mixta. Després de dos mesos a València, s'integrà en el 14 Batalló d'Obres i Fortificacions. A Madrid (Espanya) es posà a les ordres d'Antonio Piña Pérez, comandant del 140 Batalló de la 60 Brigada Mixta, destinat al sector clínic de la Ciutat Universitària. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser reclòs al camp de concentració madrileny d'El Pardo i el 28 d'abril va ser traslladat amb son germà Antonio a la presó de la Cilla de Villamartín. El 18 de novembre de 1939 els dos germans van ser enviats a la presó del Castell de Santiago de Sanlúcar de Barrameda (Cadis, Andalusia, Espanya), mentre se'ls instruïa el sumari pel delicte de «rebel·lió militar». El 28 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Sanlúcar, condemnat a 20 anys de presó i traslladat a la presó de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1944 va ser posat en llibertat condicional i desterrat a Higuera de la Sierra i Fuente del Rey, municipis de Jaén (Andalusia, Espanya), i l'any següent pogué retornar al seu poble natal de Villamartín.

***

José Torremocha Arias

José Torremocha Arias

- José Torremocha Arias: El 19 de juny de 1919 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Fill d'un pagès conseqüent, des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla --estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas--, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir --la gairebé desaparició de la CNT-- no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 a Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la ciència.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Mariano Ponce apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de juliol de 1963

Necrològica de Mariano Ponce apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963

- Mariano Ponce: El 19 de juny de 1963 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Ponce. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi on milità en la Federació Local de la CNT.

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1974

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 19 de juny de 1974 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Havia nascut cap el 1894 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT.

***

Autoretrat d'Artur Ballester Marco

Autoretrat d'Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 19 de juny de 1981 mor a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Havia nascut el 3 d'agost de 1892 a València (València, País Valencià). Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat –el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com ara El Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe; Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas; Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad; Campesino: éste es tu puesto; El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria; Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio, Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie «Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la «Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[18/06] «Solidarity» - Conferència de Reclus - «Germinal» - Motí del Pa - «L'Adunata dei Libertari» - Deschryver - Capderoque - Foppa - Martínez Guerricabeitia - Bernardi - Boal - Fernández Cruz - «Marianet» - Gambau - Aliaga - Salamé

efemerides | 18 Juny, 2017 12:18

[18/06] «Solidarity» - Conferència de Reclus - «Germinal» - Motí del Pa - «L'Adunata dei Libertari» - Deschryver - Capderoque - Foppa - Martínez Guerricabeitia - Bernardi - Boal - Fernández Cruz - «Marianet» - Gambau - Aliaga - Salamé

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

Commemoriació de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de Seattle (Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten exemplars de "Solidarity". Foto de Kneisle

Commemoriació de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de Seattle (Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

Portada de la primera edició en fullet de "L'Anarchie" d'Élisée Reclus

Portada de la primera edició en fullet de L'Anarchie d'Élisée Reclus

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes. Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

Capçalera de "Germinal"

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic Germinal. Settimanale anarchico. El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent Giulio Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico Angelozzi, Battista Assandri, Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche B. Levi, Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G. Serafini, Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a l'estranger, com ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de setembre de 1911 va interrompre la publicació. Publicà dos suplements, un al número 5 «Per Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre de 1911) «Piccolo manifesto per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni Pascoll». En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre de 1911.

***

Assalt d'una fleca

Assalt d'una fleca

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

Capçalera del primer número de "L'Adunata dei Libertari"

Capçalera del primer número de L'Adunata dei Libertari

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) --el peu d'impremta només posa Itàlia-- el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)

Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)

- Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

"Modistes", de Théophile-Alexandre Steinlen

Modistes, de Théophile-Alexandre Steinlen

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix a Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Filla no reconeguda de Victorine-Henriette, prengué el nom de son padrastre. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tito Livio Foppa (1910)

Tito Livio Foppa (1910)

- Tito L. Foppa: El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires, Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme «de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i «degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), El último caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho –el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué sa única filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, La Época, El Nacional, Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a Buenos Aires (Argentina).

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

José Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer

José Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquesta època creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia es va suïcidar el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya). En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci), Educazione e libertà. «Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Evelio Boal López

Evelio Boal López

- Evelio Boal López: El 18 de juny de 1921 es assassinat a Barcelona (Catalunya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Havia nascut l'11 de maig de 1884 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Miguel Boal i María López. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

Evelio Boal López (1884-1921)

***

Juan Fernández Cruz

Juan Fernández Cruz

- Juan Fernández Cruz: El 18 de juny de 1939 és afusellat a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fernández Cruz. Havia nascut cap el 1897 a Jaén (Andalusia, Espanya). Paleta de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juan Fernández Cruz va ser afusellat el 18 de juny de 1939, junt a 44 persones més, a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya).

***

Marià R. Vázquez ("Marianet")

Marià R. Vázquez (Marianet)

- Marià Rodríguez Vázquez: El 18 de juny de 1939 mor ofegat a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Marià Rodríguez Vázquez, més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya) en una família gitana. Orfe, va passar part de la seva infantesa a l'Asil Duran, on va ser internat per son pare i d'on va fugir diverses vegades. Posteriorment va exercir diversos oficis fins que, coneguda la Confederació Nacional del Treball (CNT), es va lliurar al seu Sindicat de la Construcció per la seva feina de paleta. Va ser força actiu durant les vagues del sector. El setembre de 1931 va participar en un tiroteig mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes arrecerats dins els locals confederals del carrer de Mercaders; va ser detingut i internat al vaixell «Antonio López», ancorat al port; va passar després a la presó de Mataró i a la Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va estar tancar començà a escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar cultura. Durant els anys de la II República va ocupar càrrecs en la junta del sindicat, al costat de Manuel Muñoz, qui li va ensenyar molt i el va introduir en l'anarquisme, realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions orgàniques. Va participar en els grups d'acció i el gener de 1933 va participar en l'atac a les Drassanes barcelonines i en la sublevació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar empresonat al vaixell «Manuel Arnús». Més tard va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona i director, i gairebé únic redactor, del clandestí La Voz Confederal. Detingut i torturat, va poder fugir miraculosament de la llei de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos i un cop lliure va començar a agafar càrrecs orgànics confederals de responsabilitat: membre del Comitè Pro Presos; redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la CNT catalana, càrrec que exercia quan va esclatar la Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a nombroses reunions del Moviment Llibertari (ML). A començaments de 1936 va fer mítings amb Antonio Ortiz Rodríguez i altres a Barcelona i Capellades. El novembre de 1936, en el Ple Extraordinari de Regionals, amb la dimissió de Martínez Prieto, va accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT i es va traslladar a Madrid i a València seguint el govern. Va ser un ferm partidari de la línia «governamentalista» assumida per la CNT-FAI. Durant els Fets de Maig de 1937 va demanar moderació i es va convertir en un incondicional de Negrín, fet pel qual va ser fortament censurat. Quan la derrota va ser un fet, el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar els comitès anarquistes a Figueres i, des d'allí, per Sant Joan de les Abadesses, va passar a França. En aquest país, va encapçalar el Consell General del ML i com a secretari del Comitè Nacional de la CNT --encara que ho va fer a títol personal per evitar possibles reclamacions del règim franquista-- va signar el contracte de dipòsit dels arxius de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; però va morir poc després en estranyes circumstàncies quan es banyava a les aigües del riu Marne; aquest fet ha servit per a teixir una de les llegendes més fosques de la història de l'exili confederal. La seva actuació durant la guerra ha estat durament criticada, acusant-lo de titella de Martínez Prieto i de Negrín, ja que va ser partidari de pactes amb els estalinistes i va realitzar campanyes governamentals i col·laboracionistes, caient en el revisionisme politicista. És autor de Presente y futuro (1938) i El 19 de julio y su significació (1938). Sa companya, Conchita Dávila, va morir el 30 d'agost de 1974 a Mèxic.

***

Necrològica d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 29 de setembre de 1957

Necrològica d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic parisenc CNT del 29 de setembre de 1957

- Antonio Gambau Cerezuela: El 18 de juny de 1957 és enterrat civilment a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània) el picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Havia nascut el 25 de març de 1894 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 combaté el feixisme i ajudà molts de companys quan la reacció antirevolucionària estalinista destruí les col·lectivitats llibertàries aragoneses. Després d'un temps a Catalunya amb sa família, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va fer feina de pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats pel franquisme i una germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau Cerezuela va morir a causa d'una malaltia laboral.

***

Retrat de Serafín Aliaga segons "Solidaridad Obrera" (4 de gener de 1938)

Retrat de Serafín Aliaga segons Solidaridad Obrera (4 de gener de 1938)

- Serafín Aliaga Lledó: El 18 de juny de 1990 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià). De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Serafín Aliaga Lledó (1915-1990)

***

Josep Salamé Miro

Josep Salamé Miró

- Josep Salamé Miró: El 18 de juny de 2007 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Salamé Miró. Havia nascut el 8 d'abril de 1920 a Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i de petit es traslladà amb sa família a Barcelona. Tot i haver estat escolanet, aviat es decantà per les idees llibertàries i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats contra els feixistes als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso. Immediatament després s'allistà com a milicià a la Columna Durruti, mentint sobre la seva edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de Saragossa. En 1938 es va integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la «Lleva del Biberó» i participà com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i novembre d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop d'Osca. El febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda, ferit a la cara i al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser operat en viu i sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts companys als camps d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes. Més tard fou reclutat com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a França de tropes alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida fou reclutat a la força per a l'organització nazi «Todt» i enviat primer a la construcció de la base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur de l'Atlàntic a Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar la guerra, va fer un curs de formació d'electricistes a París i es posà a fer feina en aquest sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de la Confederació General del Treball (CGT) va fer córrer el rumor que era un agent franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la Federació Anarquista (FA) sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb qui s'amistançà. Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es dedicà a la preparació de trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de joventut. En aquesta època conegué la secretària Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs de Joventut (ajistes), i que esdevindrà sa companya, agafant càrrecs de responsabilitat en el moviment ajista. La parella promourà, dins de la Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de Niça i de Canes. L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de formació de la FA que donarà lloc, el gener de 1950, a l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB), grup de tendència comunista llibertària gairebé clandestí creat en honor de Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la divisió del moviment llibertari francès en «plataformistes», seguidors de Piotr Arshinov, i els «sintetistes», de Sébastien Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou l'alberg del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps per Gilda Marcès. Durant aquesta època col·laborà activament amb el moviment antimilitarista i va fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a terme per Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència en 1962, des del grup local del Servei Civil Internacional (SCI), associació de solidaritat internacional creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells Pierre Martin, Simone i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra d'independència d'Algèria, participà en operacions d'eliminació de mines a les drassanes de l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria). Més tard protagonitzà un incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot Rasquier d'un avió posat a la seva disposició pel príncep de Mònaco per participar en nom d'Acció d'Urgència Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per intervenir arreu del món com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la població de Florència després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i els anys següents, fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en l'Exili ja que presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que ajudà els joves llibertaris de la regió de Niça, com ara Georges Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Després de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants llibertaris i d'extrema esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento Ibérico de Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya Renée morí en un accident. Com a comunista llibertari milità a França en nombroses organitzacions, com ara la Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista Llibertària (FCL), amb el grup editor de Noir et Rouge, l'Organització Comunista Llibertària (OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa Llibertària (AL). Durant els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT espanyola o la «CNT-66». També col·laborà amb el Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el 18 de juny de 2007 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu cos fou incinerat a Canet de Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de París.

 Escriu-nos

Actualització: 18-06-17

[17/06] Atemptat de Salsench - «La Campana de Palo» - Navarro - Campelo - Colli - Vannucci - Grunfeld - Martínez García - Bogliani - Wilckens - Sbardellotto - Parmeggiani - D'Alba - Tesán - Gracia - Vila - Calpe - Salvador

efemerides | 17 Juny, 2017 12:04

[17/06] Atemptat de Salsench - «La Campana de Palo» - Navarro - Campelo - Colli - Vannucci - Grunfeld - Martínez García - Bogliani - Wilckens - Sbardellotto - Parmeggiani - D'Alba - Tesán - Gracia - Calpe - Salvador

Anarcoefemèrides del 17 de juny

Esdeveniments

Salvador Salsench Sala

Salvador Salsench Sala

- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.

***

Portada de "La Campana de Palo"

Portada de La Campana de Palo

- Surt La Campana de Palo: El 17 de juny de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista cultural anarquista La Campana de Palo. Quincenario de Actualidades, Crítica y Arte. Aquesta publicació avantguardista, en teoria quinzenal, es dedicà a l'art, a la literatura, a la música i a la resta de representacions culturals argentines d'aleshores. Era l'òrgan oficiós del grup anarquista creat al voltant del crític d'art Alfredo Chiabra Acosta (Atalaya o At), de l'artista plàstic Carlos Giambiaggi (Yamb, Yamba o El Hombre de la Selva), del compositor Juan Carlos Paz i d'altres intel·lectuals (Arístides Gandolfi Herrero, etc.). Aquest grup anarquista estava relacionat amb el grup editor del diari àcrata La Protesta. En certa manera, aquesta publicació era continuació de la revista Acción de Arte (1920-1922). La publicació palesà alguns dels debats més intensos dels anys vint a Buenos Aires, com ara la missió de l'intel·lectual, els límits de la renovació artística, el paper de les empreses editorials en la divulgació literària, les relacions entre l'art i la política, etc. Trobem textos d'Alejo Abulcov, Carlos Astrada, Armando Cascella, Luis Falcini, César Falcón, León Felipe, Arístides Gandolfi Herrero (Alvaro Yunque), Augusto Gandolfi Herrero (Juan Guijarro), Raúl González Tuñon, Augusto Gozalbo, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Max Nettlau, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, Franciso Bautista Rímoli (Arnoldo Demos), José Salas Subirat, Luis Emilio Soto, Leonardo Staricco, Lev Tolstoi, Israel Zeitlin (César Tiempo), Lisardo Zía, etc.; i dibuixos de Juan Antonio Ballester Peña (Ret Sellawaj o Sellabaj) i José Sebastián Tallon. En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1925. Entre setembre de 1926 i setembre de 1927 es publicaren 11 números mensuals d'una segona època, que continuà amb la numeració, que portà el nom de La Campana de Palo. Periódico Mensual. Bellas Artes y Polémica. En aquesta segona època foren col·laboradors Carlos Astrada, Juan Antonio Ballester Peña, Armando Cascella, Alfredo Chiabra Acosta, Aristóbulo Echegaray, Florencio Escardó, Leonardo Estarico, Luis Falcini, els germans Gandolfi Herrero, Carlos Giambiaggi, Antonio A. Gil, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, José Salas Subirat, Leonardo Starico, Rodolfo Tollón, Salomón Wapnir i Lizardo Zía, entre d'altres. En 1982 l'editorial CEAL en publicà una edició facsímil.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Fill únic del sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Jorge Campelo

Jorge Campelo

- Jorge Campelo: El 17 de juny de 1882 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarquista Jorge Campelo. Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la «Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una «Escola Nova». Jorge Campelo va morir el 6 de novembre de 1966.

Jorge Campelo (1882-1966)

***

Egisto Colli

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 17 de juny de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica d'Ateo Vannucci apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de febrer de 1977

Necrològica d'Ateo Vannucci apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- Ateo Vannucci: El 17 de juny de 1905 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ateo Vannucci, també conegut com Athos, Carrarino i Canarino. Havia nascut el. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Giuseppe Vannucci i Daniela Andreani. Des de l'adolescència milità en el moviment anarquista. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Fugint de la repressió, en 1933, amb Senofonte Argante Pisani i Ciro Sparano, passà a França. S'establí a La Ciutat (Provença, Occitània) i continuà militant en el moviment anarquista a Marsella (Provença, Occitània). Va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per «expatriació clandestina» i per les seves activitats llibertàries s'intentà la seva «devolució» a Itàlia, que no reeixí gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Cap a finals de 1934 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones buscades per a detenir. En 1935 era a La Sanha (Provença, Occitània), on freqüentà els anarquistes Ugo Boccardi i Orlando Luciani, i passà a Algèria. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, creuà els Pirineus cap el 20 de juliol d'aquell any i s'allistà voluntari a Barcelona (Catalunya) duran la tardor d'aquell any. Com a milicià de la «Columna Italiana» de la «Columna Ascaso», s'encarregà de missions especials dins de la zona franquista i combaté al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca, Almudébar i Carrascal). El desembre de 1936 passà a França per reclutar milicians i el gener de 1937 retornà a Barcelona amb Comunardo Boccardi, Egidio Fossi i Rolando Manfredi. Després dels fets de «Maig de 1937» va romandre a la Península clandestinament. Durant els últims mesos de la guerra, va ser detingut pels estalinistes, però aconseguí fugir de la presó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs (IX Companyia). Després es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de la qual desertà i el 20 de juny de 1940 passà a Brussel·les (Bèlgica), on entrà ràpidament en contacte amb companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i visqué amb els anarquistes italians Dante Armanetti, Armando Bientinesi, Aldo Demi i Giuseppe Peano. En aquest mateix any obtingué del consolat italià a Brussel·les un permís de repatriació, però el rebutjà. Cap a finals de 1940 treballà a Alemanya, però el gener de 1941 retornà a Brussel·les i entrà a treballar de conductor en una garatge requisat per les tropes alemanyes. El juliol de 1943 treballava en un garatge de l'empresa Citroën a la plaça de l'Yser de Brussel·les. El 14 de juliol de 1943 va ser controlat a Brussel·les per un espia italià, juntament amb altres antifeixistes (Azelio Bucchioni, Sigfrido Drusi, Carlo Maier, Guglielmo Nannucci, Francesco Pellegrini, Ottorino Perrone, Giovanni Salvatori, Virginio Sponchiado, etc.). Després de la II Guerra Mundial treballà a Vilvoorde (Brabant Flamenc, Flandes) com a obrer en una fàbrica. En 1954 un informe desfavorable de la Seguretat de l'Estat va fer que la seva sol·licitud de carnet d'identitat fos rebutjada. Milità en el Nucli de la CNT de Bèlgica i fou secretari d'Administració del Comitè de Relacions. Va caure víctima greu d'una malaltia professional i durant els últims anys de sa vida visqué de l'assistència pública de Brussel·les. Ateo Vannucci va morir el 29 de novembre de 1976 a Brussel·les (Bèlgica).

***

José Grunfeld poc abans de sortir d'Espanya (7 de març de 1939). Foto cedida per la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL)

José Grunfeld poc abans de sortir d'Espanya (7 de març de 1939). Foto cedida per la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL)

- José Grunfeld: El 17 de juny de 1907 neix a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut com José Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil de Moisés Ville. Sos pares eren jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquesta època milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la «Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats.  En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència «Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup «Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà.

José Grunfeld (1907-2005)

***

Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

- Domingo Martínez García: El 17 de juny de 1907 neix a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Martínez García. Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d'Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s'incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d'Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de la localitat i d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d'abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i fou sepultat en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.

***

Antonio Bogliani (dret, sota la paraula "Livorno") en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

Antonio Bogliani (dret, sota la paraula "Livorno") en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

- Antonio Bogliani: El 17 de juny de 1927 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Antonio Bogliani, conegut com Nino i que va fer servir el pseudònim d'Ombra. Sos pares es deien Carlo Bogliani i Carnina Dalmasso. Visqué la seva infantesa amb son avi, en un barri obrer dels vells suburbis de Savona, on conegué Arrigo Cervetto, amb qui mantindrà una estreta amistat i una militància comuna durant els anys. De jove participà en la lluita contra el feixisme, d'antuvi col·laborant activament en la preparació de l'ona de vagues que es realitzaren entre 1943 i 1944 i posteriorment, amb el nom de guerra d'Ombra, organitzant l'activitat armada a Savona i a les muntanyes de la zona. Detingut dues vegades per la policia feixista, va ser sotmès durant diferents dies a tortura amb la finalitat que revelés, sense èxit, els noms dels companys del grup. La insurrecció que donà lloc a l'alliberament de la ciutat el salvà de ser afusellat. Després de la II Guerra Mundial, en 1948, retornà a Savona i s'adherí al moviment anarquista. Treballà com a obrer a la fàbrica industrial Servettaz-Basevi de Savona i visqué a la casa del seu futur sogre, un treballador que en 1921 s'havia afiliat al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia). En aquesta època passava les nits treballant, amb Arrigo Cervetto, en la confecció del periòdic mural del grup anarquista local. En 1949 es casà i el seu domicili esdevingué lloc de trobada de nombrosos militants (Arrigo Cervetto, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Ugo Scattoni, etc.). Participà activament en el grup de joves que s'havia creat al voltant de Piero Parisotto i d'Arrigo Cervetto i, des del 1951, fou un del membres més destacats del Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP) de Savona, formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. En aquest mateix 1951 tingué un paper destacat en la lluita contra els acomiadaments sorgits arran de la reestructuració de l'empresa siderúrgica Ilva. Entre el 2 i el 3 de juny de 1951 assistí al Congrés Nacional del Comitè de Defensa Sindical (CDS), que se celebrà a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia). Compromès amb la lluita sindical a la fàbrica i amb el Comitè Directiu Provincial de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), fou el portaveu de l'internacionalisme contra l'oportunisme i contra l'estalinisme. Per tota aquesta activitat, va ser acomiadat de la feina i hagué de treballar com a obrer ambulant arreu d'Itàlia, mostrant, en algunes cartes, un agut sentit de l'observació en les descripcions de les condicions de vida obreres. Després de l'experiència del Movimento della Sinistra Comunista (MSC, Moviment de l'Esquerra Comunista), iniciat en 1956, a principis dels anys seixanta creà a Savona, amb Arrigo Cervetto, un grup de joves que posteriorment es definirien com a leninistes. En 1965 fou un dels fundadors de Lluita Comunista (LC). Antonio Bogliani va morir l'11 d'abril de 1973 a Savona (Ligúria, Itàlia).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[16/06] Afusellada de Le Brûlé - Atemptat contra Crispi - «Nueva Aurora» - «Pagine Libertarie» - Reclus - Borghesi - Atanasio - Bernizet - Peutl - Porto - Martínez Hernández - Munné - Creagh - Pérez Fernández - Domènech - Castillo - Domingo - Baj - Crosnier

efemerides | 16 Juny, 2017 13:42

[16/06] Afusellada de Le Brûlé - Atemptat contra Crispi - «Nueva Aurora» - «Pagine Libertarie» - Reclus - Borghesi - Atanasio - Bernizet - Peutl - Porto - Martínez Hernández - Munné - Creagh - Pérez Fernández - Domènech - Castillo - Domingo - Baj - Crosnier

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument des Étoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari milanès "Il Secolo Illustrato della Domenica" del 24 de juny de 1894

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari milanès Il Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Portada del primer número de "Nueva Aurora"

Portada del primer número de Nueva Aurora

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

Portada del primer número de "Pagine Libertarie"

Portada del primer número de Pagine Libertarie

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo (1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo, Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

Anarcoefemèrides

Naixements

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

- Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut per Élie Reclus, fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée. En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

Antonio Borghesi

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares foren Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Foto policíaca de Francisco Atanasio

Foto policíaca de Francisco Atanasio

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a «anarquista perillós», en una llista de «terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Bernizet

Lucien Bernizet

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Era fill d'un blanquer i d'una modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

Karl Peutl

Karl Peutl

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la «Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Karl Peutl (1909-?)

***

José Manuel Porto García

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

Andrés Martínez Hernández

Andrés Martínez Hernández

- Andrés Martínez Hernández: El 16 de juny de 1917 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Martínez Hernández. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya), on aprengué tipografia. A Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari del barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on conegué Josep Peirats Valls. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per frenar l'aixecament feixista i fou un dels creadors de la Federació Local de la CNT d'Esplugues, de la qual va ser el seu primer subsecretari. Immediatament després s'enrolà en la «Columna Vallès Oriental» i marxà cap el front d'Aragó. A Grañén (Osca, Aragó, Espanya) es passà a la «Columna Roja i Negra», amb la qual romangué tota la guerra d'Aragó com a soldat, després de negar-se amb la militarització de les milícies a anar a l'Escola Militar i lluitant en la 127 Brigada Mixta. Quan caigué aquest front, passà al d'Extremadura. Quan acabava la guerra l'agafà en un hospital de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) i sortí cap el port d'Alacant per a veure si podia embarcar-se. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i després al de Porta Coeli. Posteriorment va ser enviat a batallons de treballadors forçats de les localitats valencianes de Bétera i Nules. Un cop lliure cap el 1942, retornà a Esplugues, on treballà en diverses professions (paleta, rajoler, agricultor, etc.). A Barcelona treballà durant cinc anys com a tipògraf. A Esplugues, amb Miguel Bardisa i Miguel Giménez, milità en la clandestinitat, muntà una impremta clandestina i fou secretari de la seva Federació Local de CNT fins al setembre de 1947, quan descobriren la impremta i es va veure obligat, amb Miguel Giménez, a fugir cap a França encalçat per la Guàrdia Civil. S'establí a l'Illa de França on s'uní amb la confederal Pepita Barés. En aquests anys milità en la CNT, de la qual va ser nomenat en els anys seixanta secretari de la Federació de París, i en les Joventuts Llibertàries. Treballà en el periòdic parisenc Le Figaro fins la seva prejubilació en 1976. En 1988 publicà el llibre Hojas del árbol de mi vida. Poesías (desde 1936 hasta 1986). En 2002 residia a Argelers i poc després passà a viure a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morí cap el 2005. Col·laborà, sobretot amb poesies, en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.

***

Necrològica de Ramona Munné apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 24 d'octubre de 1989

Necrològica de Ramona Munné apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Ramona Munné: El 16 de juny de 1922 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramona Munné. Quan era molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries del barri del Clot de Barcelona (Catalunya). En 1939, al final de la guerra, aconseguí arribar al nord d'Àfrica. A Orà (Algèria) esdevingué companya del militant anarcosindicalista Francesc Climent, secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en 1947. A finals dels anys seixanta va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là a Montalban, on la parella continuà militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Ramona Munné va morir de càncer el 3 d'agost de 1989 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment dos dies després.

***

Ronald Creagh

Ronald Creagh

- Ronald Creagh: El 16 de juny de 1929 neix a Alexandria (Egipte) l'historiador anarquista Ronald Creagh. Fill d'una libanesa i d'un comptable nascut a Port Saïd i que son pare era londinenc, fou criat a Port Saïd per la seva àvia paterna siciliana, professora de piano, molt catòlica i reaccionària. Ronald és el fill major de sa família, amb una germana i un germà --Frank, en honor del dictador Francisco Franco-- més petits. Estudià en francès al col·legi cristià de Sainte Marie. La II Guerra Mundial, amb els constants bombardeigs sobre Port Saïd, el marcaren profundament. Quan tenia 16 anys, amb un diploma de comptabilitat, començà a fer feina al consolat britànic expedint passaports --tota sa família tenia la nacionalitat britànica. En 1947, quan la situació esdevé problemàtica per als occidentals, sa família decidí emigrar a Austràlia, però ell s'estimà més França. En 1957 començà a estudiar filosofia a la Sorbona de París, amb Georges Gurvitch i Raymond Aron, i acabà llicenciant-se en sociologia. Després es matriculà a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on obtingué un màster i preparà la tesi doctoral sobre el lliure pensament als Estats Units. Aleshores freqüentava la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Després marxà a estudiar a la Universitat de Berkeley, en plena revolta estudiantil, i a les universitats de Chicago i de Harvard. En tornar a França, impartí cursos a l'Institut de Ciències i Tècniques Humanes i a l'Escola d'Administració Empresarial. Arran d'una hospitalitzat en una clínica de Caors per un problema de salut coincidint amb els fets de «Maig de 1968», s'interessà per les idees llibertàries i decidí consagrar una tesi sobre l'anarquisme americà, que llegirà en 1978 després d'haver obtingut una beca d'estada durant nou mesos als Estats Units. En aquest país conegué Paul Avrich i Sam Dolgoff, padrinatge que el decantà definitivament per l'anarquisme. En 1970 obtingué una plaça de professor de sociologia a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on exercirà fins la seva jubilació en 1997. En 1980 organitzà un col·loqui sobre l'anarquisme a la Universitat de Montpeller, que serà continuat per unes «Jornades Llibertàries». A partir d'aquí serà assidu a les trobades anarquistes. En 1983 traduí el llibre de Murray Bookchin Sociobiologie ou écologie sociale. Ha estat director del Centre d'Informació i de Recerca sobre les Cultures d'Amèrica del Nord (CIRCAN). És autor de nombroses obres històriques i d'assaigs, com ara Histoire de l'anarchisme aux USA (1981), Laboratoires de l'utopie. Les communautés libertaires aux États Unis (1983), L'anarchisme aux Etats-Unis (1983 i 1986), Sacco et Vanzetti (1984 i 2004), Quand le Coq rouge chantera. Bibliographie. Anarchistes françaiset italiens aux Etats-Unis d'Amérique (1986, amb R. Bianco i N. Perrot), Nos cousins d'Amérique. Histoire des français aux États-Unis (1988), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Femmes de conscience. Aspects du féminisme américain (1848-1875) (1994, amb altres), L'anarchisme. Images et réalités (1996, amb altres), La democrazia diretta. Un progetto politico per la società di giustizia (1997, amb altres), La culture libertaire (1997, amb altres), La déférence, l'insolence anarchiste et la démocratie (1998), Révérenceet rébellion dans la culture anglo-américaine (2000, amb altres), Terrorisme. Entre spectacle et sacré. Éléments pour un débat (2001), L'imagination dérobée (2006), Utopies américaines. Expériences libertaires du XIXe siècle à nos jours (2009), Philosophie & anarchisme (2009, amb altres), Élisée Reclus et les États-Unis (2013), etc. És col·laborador habitual de la premsa llibertària (Réfractions, Divergences, etc.), membre del comitè de redacció de nombroses revistes anglosaxones i franceses (Journal of Utopian Studies, Utopian Studies, Clefs pour l'histoire, Cercle Condorcet, Frontières, Revue Française d'Études Américaines, Anarchist Studies, Social Anarchism, etc.) i porta la pàgina web RA Forum (Recherche sur l'Anarchisme). En 2006 Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli editaren L'anarchisme en personnes, on, entre altres companys, se li fa una extensa entrevista. Una part del seu arxiu, referent als anys compresos entre 1950 i 1970, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; la documentació que va entre els anys 1970 i 1991 es troba dipositada als Arxius Departamentals de l'Hérault de Montpeller.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS