Administrar

Efemèrides anarquistes

[17/07] Aixecament militar - De Ligt - Malbos - Bonat - Aristegui - Scarselli - Recasens - Manetti - «Pep Fusteret» - Maggi - Mélinand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nuño - Bel - Desplanques - Sobrepere - Salas - Tineo - Pedret - Samitier - Martínez - Escrig - García Ortega

efemerides | 17 Juliol, 2018 14:03

[17/07] Aixecament militar - De Ligt - Malbos - Bonat - Aristegui - Scarselli - Recasens - Manetti - «Pep Fusteret» - Maggi - Mélinand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nuño - Bel - Desplanques - Sobrepere - Salas - Tineo - Samitier - Martínez - Escrig - García Ortega

Anarcoefemèrides del 17 de juliol

Esdeveniments

Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa  d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.

Anarcoefemèrides

Naixements

Bartholomeus de Ligt

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a Nantes (Bretanya).

***

Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes "La Provence Ouvrière et Paysanne" del 13 d'octubre de 1928

Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 13 d'octubre de 1928

- Joanin Malbos: El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joanin Malbos. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional i l'any següent es casà. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament.  En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per «reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània).

***

José Bonat Ortega

José Bonat Ortega

- José Bonat Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega --citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT, El Luchador, Noticiario Gaditano, Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les «Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

José Bonat Ortega (1890-1936)

***

José María Aristegui Laspiur

José María Aristegui Laspiur

- José María Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista José María Aristegui Laspiur. Sos pares es deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur Gorrochategui. Des de molt jove milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio Larrea, Pedro del Olmo i Esteban Sebastián), va escriure a La Revista Blanca i en 1928 envià diners a la col·lecta pro presos organitzada per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va estar exiliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser amic d'Isaac Puente Amestoy. El juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de la CNT, representà aquest en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i 1937, fou comandant intendent del Batalló «Isaac Puente». En 1938 formà part del grup «Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el deixà per a sumar-se a l'Agrupació Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar-se a bord del Mexique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de juliol de 1939 amb sa companya Manuela Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui Sebastián. En 1942 fou vocal del primer Comitè de la Delegació General de CNT de Mèxic. El 14 de desembre de 1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom de la CNT basca, el manifest contra la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) i la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de l'interior i els grups de la tendència «col·laboracionista». En 1947 de bell nou fou membre de l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la Delegació General de la CNT d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de subscripció pro presos confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. José María Aristegui Laspiur va morir en 1974 a Mèxic i sa companya, devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte, catòlicament. La coneguda periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores (Carmen Aristegui) és néta seva.

José María Aristegui Laspiur (1897-1974)

***

Ida Scarselli

Ida Scarselli

- Ida Scarselli: El 17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se. Mentre era buscada per la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma (Itàlia), on s'havia refugiat ja que aquest era amic personal de la família, conegué l'anarquista Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va ser detinguda amb alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici que se celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per manca de proves i, amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament de 1927 va ser empresonada novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics i el 23 de juliol d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la primera dona a Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio Montanari i Elisa Veracini, a dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de vigilància i a la prohibició d'exercir càrrecs públics. A la presó es casà amb Bottino i crià sa filla Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà encara dos fills més, Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través de comunistes francesos, va estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS. L'estiu de 1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de Roma proposà la seva deportació i el 30 de setembre de 1929, considerada com «extremadament perillosa per a l'ordre nacional», se li va assignar confinament per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari. Presentà un recurs contra aquesta mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser traslladada a l'illa de Ponça, on va romandre fins el març de 1932, quan va ser alliberada. Marxà cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es reuní amb son company Bottino. Inscrita com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies i en llibertat vigilada durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a «adversària irreductible» pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada, perquè «conserva immutables els seus principis anarquistes». En 1938 els informes policíacs continuaven en la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser detinguda mentre Benito Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys més tard encara era estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb son company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra en la manifestació. El 19 de gener de 1947 partí de Nàpols (Campània, Itàlia) amb sa família cap al Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un veí, aquest assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973 retornà a Itàlia i s'instal·là un temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat italià una assignació per la mort de son marit que finalment aconseguí en 1975. Ida Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia anarchica temuta da tre dittature.

Ida Scarselli (1897-1989)

***

Ramon Recasens Marsal

Ramon Recasens Marsal

- Ramon Recasens Marsal: El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità activament en el Comitè Local de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta organització. Quan l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any ajudà a la formació de la «Centúria Floreal» de les Joventuts Llibertàries i lluità enrolat en la «Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir de gener de 1937, d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya s'integrà en la resistència. Apressat pels nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) –altres fonts citen que, després de passar per diversos camps de concentració francesos i alemanys, acabà al de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va romandre cinc anys fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del camp de concentració sortí amb una lesió cardíaca. Durant la dècada dels quaranta visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon Recasens Marsal va morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de juliol– de 1974.

***

Gino Manetti

Gino Manetti

- Gino Manetti: El 17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia)– l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions «criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida».  El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

Gino Manetti (1898-1943)

***

Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

- Josep Muntaner Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques o tretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums --Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986), Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

***

Eugenio Maggi

Eugenio Maggi

- Eugenio Maggi: El 17 de juliol de 1919 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Eugenio Maggi, conegut com Tebba. Fou el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i Giuseppina Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat en 1926 de la seva feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per la seva negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF), obrí un taller al barri genovès de Coronata, que sistemàticament va ser assaltat i cremat pels escamots feixistes, a més de patir agressions físiques i detencions. En 1929 sa família es traslladà a la barriada de Sestri Ponente –coneguda com «Sestri la Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio començà a treballar amb 14 anys en una factoria de torrefacció cafetera; més tard esdevingué operari a la fàbrica d'automòbils i de carrosseria ferroviària «San Giorgio» a Sestri Ponente. Després de conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment antifeixista es decantà pel pensament llibertari i començà a participar en les activitats de la clandestina Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es començà a recuperar a Sestri Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de l'11 de setembre es desencadenà el primer acte de resistència armada contra les tropes alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus amics Vittorio Zecca i Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup d'acció de la Brigada «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Malatesta», organitzada per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres grups, Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma «Langhe» i Giacomo Pittaluga en una brigada de la Divisió Garibaldina «Coduri», que actuà al Tigullio genovès. El 24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca, juntament amb Francesco Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació d'una espia infiltrada en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la Direcció de Policia de Gènova, va ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto Veneziani, cap de la Secció Política de la policia genovesa. L'agost de 1944 va ser traslladat a la presó milanesa de San Vittore, on presencià diversos afusellaments de companys, i el mes següent va ser enviat al camp de concentració de Bolzano, on va ser lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la República Social Italiana de Salò. El 7 de setembre de 1944 arribà al lager de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de treball de Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va ser registrat sota la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats a l'establiment on es construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de 1945 va ser traslladat al camp principal de Dachau. Tingué sort i pogué aguantar, encara que en forma d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes el 29 d'abril de 1945. Després de romandre gairebé un mes en un hospital de la Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945 retornà a Itàlia. A Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina «Alpron», com a comissari de destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en una fàbrica genovesa i fins i tot marxà fora de Ligúria i d'Itàlia per fer feina, passant períodes a França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat de Sardenya on romangué més de 10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i sindicals d'aleshores. També va prendre part en la revolta de Gènova del 14 de juliol de 1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de juny de 1960. Eugenio Maggi va morir el 5 de desembre de 2003 a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia).

Eugenio Maggi (1919-2003)

***

Retrat de Gérard Mélinand

Retrat de Gérard Mélinand

- Gérard Mélinand: El 17 de juliol de 1952 neix al XII Districte de París (França) l'impressor i militant anarquista Gérard Michel Jean-Claude Mélinand, conegut com Grand Gégé. Fill d'una família francoitaliana seguidora de Charles de Gaulle, sos pares es deien Marceau Mélinand i Vittoria Boninsegna. Quan estudiava a l'Institut Aragó de París, no participà en el moviment estudiantil de «Maig de 1968», però en 1969 s'adherí al Comitè d'Acció del seu institut, descobrint el comunisme llibertari i entrant a formar part del grup  de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Vincennes (Illa de França, França). Vivia al V Districte de París i s'adherí al grup «Jules Vallès» del XIII Districte, participant activament de les tasques a la barriada organitzades pel col·lectiu editor de Le Canard du 13è i animant el grup d'animació infantil del barri. Dins d'aquest grup va ser nomenat membre del Secrétariat aux Relations Internationales (SARI, Secretariat per a les Relacions Internacionals), encarregat de les relacions amb els companys italians. Paral·lelament, es formà en el ofici d'impressor en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, i passà a treballar al laboratori d'òfset de la impremta «Les Imprimeurs Libres». En 1974 entrà a formar part del grup del V Districte de París de l'ORA, amb Natacha Doudjeva, Rolf Dupuy, Laurence Galice i Geneviève Pauli, entre d'altres, i participà en les activitats de la «Maison pour Tous» (Casa per a Tothom) del carrer Mouffetard i en la publicació del periòdic de contrainformació Le Cri du 5ème. En 1976 fou partidari de l'exclusió de la tendència que acabaria formant la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) i començà a militar en l'Organització Comunista Llibertària (OCL), nou nom adoptat per l'ORA. Durant els anys setanta fou partidari de l'anomenat «moviment autònom», participant en l'ocupació del diari Libération, fent costat l'ocupació de la fàbrica de rellotges «Lib» i esdevenint una de les figures més destacades de l'«Appel pour l'Autonomie du Moviment Social» (Crida per l'Autonomia del Moviment Social) de París. La violència extrema i l'antisindicalisme d'aquesta organització donà lloc a la sortida de nombrosos militants de l'OCL i ell ho va fer en 1982. En aquells anys participà també en les lluites antinuclears (Malville, de 1977; Plogoff, entre 1979 i 1980, etc.), contra la repressió i a favor de la solidaritat internacional, així com diverses campanyes de tota casta (antimilitaristes, llibertat d'expressió, etc.). El maig de 1989 signà, amb altres militants llibertaris (Georges Fontenis, Daniel Guerrier, André Senez, etc.), l'«Appell pour une alternative libertaire» (Crida per a una alternativa llibertària), que acabà donant lloc en 1991 a l'organització Alternativa Llibertària (AL). Després de treballar en diverses impremtes, en 1994 creà l'empresa «Les Cinq Doigts de la Main» en fundà la seva pròpia impremta al XI Districte de París sota el nom «Expressions», que reagrupava tres petites impremtes de tradició militant, artesanal i cooperativa («Gilles Tautin», «Primavera-Quotidienne» i «ECG»). Arran de la reactivació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNT-F) durant les vagues de 1995, s'acostà a aquesta organització, a la qual, a finals dels anys noranta, malgrat l'oposició d'alguns militants que pensaven que el seu estatus de patró era incompatible amb la seva adhesió a la CNT-F, aconseguí afiliar-se en el Sindicat de la Comunicació, amb seu al carrer Vignoles. D'ell fou la idea d'organitzar les jornades culturals «Mai 2000, pour un autre futur» i participà activament en el comitè de la CNT-F (Yves Peyraut, Jacques Toublet, etc.) encarregat de portar-les a terme. Després d'aquelles jornades esgotadores, Gérard Mélinand va morir durant la nit del 21 al 22 de juny de 2000 d'un aneurisma quan sortia de la seva impremta. Centenars de persones participaren en l'acte de la seva incineració al cementiri parisenc de Père Lachaise. Després de la seva mort, una part dels assalariats d'«Expressions» fundaren el 16 d'octubre de 2000 la impremta cooperativa «Expressions 2».

***

Gilles Durou

Gilles Durou

- Gilles Durou: El 17 de juliol de 1954 neix a Hloirac (Aquitània, Occitània) l'activista anarquista, antimilitarista, ecologista i feminista Gilles Durou. Sos pares es deien Jean René Durou i Gisèle Louise Artaud. A començament dels anys setanta va començar a militar en el «Grup Sébastien Faure» de Bordeus de la Federació Anarquista (FA). Fou especialment actiu en el Comitè de Lluita dels Objectors (CLO) i a començaments dels anys vuitanta abandonà la FA i formà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format sobretot per estudiants, que editava el periòdic Dégel (1983-1984) i del qual era l'administrador amb Jean Barrué. En 1980 obrí la llibreria llibertària L'En Dehors, en la qual, a partir de 1986, s'establí el Cercle d'Estudis Llibertaris (CEL), especialitzat en organitzar reunions i discussions públiques. Entre 1980 i 1986 col·laborà en la revista llibertària internacional Agora, editada a Tolosa de Llenguadoc i dirigida per Solon Amoros. Durant els anys vuitanta participà en les accions del Comitè del Lluita Antinuclear Girondí (GLANG), del Col·lectiu Girondí pel Dret de les Dones a l'Avortament i a la Contracepció i del «Grup Emma Goldman» de París. En 1986 creà el Cercle d'Estudis Llibertaris (CEL), especialitzat en organitzar reunions i discussions públiques. A finals de la dècada entrà a formar part de l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i, després de formar-se en fotocomposició, ajudà en les tasques de maquetació de la revista mensual Courant Alternatif de l'OCL. Força compromès amb la lluita dels immigrants il·legals, especialment arran de les vagues de fam de 1991, 1998 i 2002, començà a interessar-se per la política africana. En 1994 organitzà el Col·lectiu Girondí per Rwanda, país que visità en 1995 per recollir els testimonis dels supervivents i que van permetre desemmascarar Sosthène Munyemana, un dels protagonistes del genocidi a Butare (Rwanda), refugiat a Bordeus. També fou un dels fundadors de l'editorial Analis, la qual, en 1988, reedità L'increvable anarchisme, de Louis Mercier Vega, i que en 1995 publicarà l'obra de Christophe Soulié Liberté sur paroles. Contribution à l'histoire du Comité d’Action des Prisonniers. Fou assidu les càmpings anuals organitzats per l'OCl als Pirineus i es mostrà força actiu en el moviment contrari a la construcció del túnel de Somport. Sa companya, de qui estava divorciat, fou Catherine Labrousse. Vivia a Begla (Aquitània, Occitània). El desembre de 2002 fou hospitalitzat a causa de la seva deteriorada salut. Giulles Durou va morir el 22 de setembre de 2003 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus (Aquitània, Occitània) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres foren escampades en una vall dels Pirineus bascos.

***

Gaetano Manfredonia

Gaetano Manfredonia

- Gaetano Manfredonia: El 17 de juliol de 1957 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'historiador, professor i militant anarquista Gaetano Manfredonia. En 1984 presentà la tesi doctoral d'història contemporània, dirigida per Raoul Girardet, L'individualisme anarchiste en France (1880-1914) i en 1990 una de nova, també dirigida per Girardet, titulada Études sur le mouvement anarchiste en France. Ha centrat el seus estudis sobre els corrents llibertaris a Itàlia i a França. En 2007, amb la publicació del seu llibre Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme, éducationnisme-réalisateur, renovà la historiografia del moviment anarquista francès en proposar una nova tipologia de l'anarquisme i dels anarquistes. Estudià a l'École Nationale Supérieure des Sciences de l'Information et des Bibliothèques (ENSSIB, Escola Nacional Superior de Ciències de la Informació i de Biblioteques) i a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de París (França) i fou professor de Ciències Econòmiques. Actualment és funcionari en el Cos de Conservadors de les Biblioteques Territorials de França i director de la Biblioteca Departamental de Préstec de Corresa (Llemosí, Occitània). En 2016 participà en el documental Ni Dieu ni maître, une histoire de l'anarchisme, dirigit per per Tancrède Ramonet. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Annales historiques de la Révolution française, Cités, Éthnologie française, La Feuille, Itinéraire, Le Monde Libertaire, Le Mouvement social, Revue Française d'Histoire des Idées Politiques, Vingtième Siècle, Volontà, etc. Entre les seves obres podem destacar L'Espagne libertaire (1986, amb altres), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Art et anarchie. Actes du colloque «Les Dix ans de Radio libertaire» (1993, amb altres), Déviance en société libertaire. Prison et anarchie (1993, amb altres), La lutte humaine. Luigi Fabbri, le mouvement anarchiste italien et la lutte contre le fascisme (1994), La chanson anarchiste en France des origines à 1914. «Dansons la Ravachole!» (1997), La culture libertaire. Actes du colloque international, Grenoble, mars 1996 (1997, amb altres), Agir au lieu d'élire. Les anarchistes et les élections (1999, amb altres), Les cultures politiques en France (1999, amb altres), L'Anarchisme en Europe (2001), L'anarchisme a-t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Colloque International. Toulouse, 1999 (2001, amb altres), Changer le monde sans prendre le pouvoir? Nouveaux libertaires, nouveaux communistes (2003, amb altres), Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme, éducationnisme-réalisateur (2007), Élisée Reclus, Paul Vidal de la Blache. Le géographe, la cité et le monde, hier et aujourd'hui (2009, amb altres), Libres! Toujours... Anthologie de la chanson et de la poésie anarchistes du XIXe siècle (2011), Actualité de Bakounine (1814-2014) (2014, amb altres), Histoire mondiale de l'anarchie (2014) i Rêves et passions d’un chercheur militant : Mélanges offerts à Ronald Creagh (2017, amb altres), etc.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[16/07] «Il Libertario» - CNT-FAI demana armes - Auvin - Merdzanov - Boccato - Gandulfo - Montoliu - Serantini - Prunetti - Desgranges - Cayuela - «Fieldman» - Sipán

efemerides | 16 Juliol, 2018 17:45

[16/07] «Il Libertario» - CNT-FAI demana armes - Auvin - Merdzanov - Boccato - Gandulfo - Montoliu - Serantini - Prunetti - Desgranges - Cayuela - «Fieldman» - Sipán

Anarcoefemèrides del 16 de juliol

Esdeveniments

Capçalera d'"Il Libertario"

Capçalera d'Il Libertario

- Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.

***

Astra i cop militar

Astra i cop militar

- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».

Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)

Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)

- Henri Auvin: El 16 de juliol de 1856 neix a Saint-Même (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Henri Auvin. Treballava de calderer a les Obres de la Loira a Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 3 del carrer Corbillons. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al número 49 del carrer París de Saint-Denis, del qual es requisà nombrosa correspondència el 18 de febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie Guillemin de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els registres números 2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o «nòmades». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

Amerigo Boccato

Amerigo Boccato

- Amerigo Boccato: El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo, Brasil) el fotògraf anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut com a Mérico Canarin. Sos pares, Angelo Boccato (Canarin) i Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a conseqüència de la repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es guanyava la vida fent de mecànic a Venècia (Vèneto, Itàlia) i aconseguí una important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el Circolo Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on palesà el seu antibel·lisme en reunions públiques al costat de les dones dels soldats enviats al front. En aquesta època col·laborava en el periòdic socialista Lotta. El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser confinat a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per «tasca derrotista consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va ser sotmès a una vigilància especial acusat de «danys i incendi dolós». L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto, Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i martell) a parets d'edificis d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic («La Modernissima») a l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats policíaques, «sempre va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva persona es va intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar documentació mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio, Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera lírica que es representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família nombrosa, només amonestat per dos anys, per «haver manifestat una actitud contrària a l'acció dels poders de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del príncep Víctor Manual. El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió de cinquena categoria. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria amb sa família i s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia), població a la qual havia retornat feia poc.

Amerigo Boccato (1892-1978)

***

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

- Juan Gandulfo Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo– el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad, òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos «comuns». En aquesta època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa, òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario –la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en els últims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

***

Necrològica de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 d'octubre de 1975

Necrològica de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975

- Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real amb Buenaventura Durruti Domínguez i Ricard Sanz García. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roc Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En 1973 presidí un míting a Narbona (Llenguadoc, Occitània). A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella (Provença, Occitània), però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou enterrat en aquesta ciutat.

***

Franco Serantini en una manifestació a Pisa

Franco Serantini en una manifestació a Pisa

- Franco Serantini: El 16 de juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista Francesco Serantini. Abandonat en un reformatori, és adoptat per una família sense fills, però quan mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència. En 1968 és enviat a l'Institut d'Observació de Menors de Florència que el destinarà a l'Institut de Reeducació Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en règim de semillibertat --hi havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el grup anarquista Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972 va participar en la concentració antifeixista convocada per Lotta Continua a Pisa contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista Moviment Social Italià (MSI). La concentració és atacada durament per la policia i durant una de les càrregues, Franco és detingut prop del riu Arno, a l'alçada del passeig Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després de portar-lo a la caserna dels carrabiners és tancat a la presó pisana de Don Bosco, on l'endemà serà interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos dies després de la detenció, el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants vitals a la seva cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser traslladat al Centre Clínic de la presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus funerals, dos dies després, seran una gran manifestació popular.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

***

Alberto Prunetti

Alberto Prunetti

- Alberto Prunetti: El 16 de juliol de 1973 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'escriptor, traductor, fotògraf i intel·lectual anarquista Alberto Prunetti. Son pare, Renato Prunetti, treballava de soldador. Cresqué a Follonica (Toscana, Itàlia) i estudià a l'Institut Científic Carlo Cattaneo d'aquesta localitat i en la Universitat de Siena (Toscana, Itàlia). Posteriorment, durant anys rodà per diverses ciutats del món (Siena, Bristol, Buenos Aires, París, Bombai, Bangalore, etc.) vivint de fer classes d'italià a immigrants, de fer fotos i d'altres feinetes. Ha traduït a l'italià els llibres de John Zerzan Primitivo attuale. Il rifiuto della civiltà (2004) i Apocalittici o liberati? Che cos'è il primitivismo (2004); els llibres d'Osvaldo Bayer Patagonia rebelde (2010) i Severino Di Giovanni (2011); i de l'antropòleg anarquista David Graeber Frammenti di antropologia anarchica (2006), Debito. I primi 5000 anni (2012) i Oltre il potere e la burocrazia (2013); també ha traduït Roberto Arlt, Harry Browne, Evaristo Carriego, Don McCullin, Michel de Montaigne, James C. Scott i John Sinclair, entre d'altres autors. Trobem articles seus en A-Rivista, Carta, Letteraria, Il Manifesto, Il Reportage i La Repubblica, Repubblica Firenze, etc., i es redactor de la pàgina web de literatura Carmillaonline. Ha editat L'arte della fuga (2005, recull de textos de diversos autors sobre el tema del viatge), Sorci verdi. Storie di ordinario leghismo (2011) i Storia d'amore e d'anarchia (2013), d'Alessandro Angeli. És autor d'Il comico in George Grosz (1998), Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2003), Il fioraio di Perón (2009) i Amianto. Una storia operaia (2012 i 2014). En 2013 va ser guardonat amb el Premi d'Escriptor Toscà de l'any i fou finalista del Premi Chianti de Narrativa i del Premi Pozzale Russo. Actualment viu a la Maremma italiana.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

- Pierre Desgranges: El 16 de juliol de 1898 mor a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Havia nascut el 10 de juny de 1865 a Velafranche (Arpitània). Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup «La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquesta època va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche on morí.

***

Els germans Cayuela Cayuela. D'esquerra a dreta: Salvador, Pedro, José, Ramón, Juan i Miguel

Els germans Cayuela Cayuela. D'esquerra a dreta: Salvador, Pedro, José, Ramón, Juan i Miguel

- José Cayuela Cayuela: El 16 de juliol de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Cayuela Cayuela. Havia nascut el 17 d'agost de 1907 a Carboneras (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ramón Cayuela i Bárbara Cayuela. De ben petit va marxar a França, on treballà com a mecànic de bicicletes. A França va contreure matrimoni amb Isabel García Flores, amb qui tingué tres infants (Ramón, Paquita i Bárbara). En 1935 abandonà França i s'instal·là amb tota sa família a Manresa (Bages, Catalunya), on treballà de xofer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), esdevingué un dels seus xofers, portant els militants a fer conferències i mítings. En 1937 nasqué son quart infant (Isabel) i aquest mateix any va ser cridat a files i va ser destinat a tasques de vigilància com a motorista de la Generalitat de Catalunya per carreteres d'Avinyó (Bages, Catalunya) i els voltants. Més tard treballà de motorista a altres poblacions catalanes (Igualada, Manresa i Solsona). Sos germans van poder exiliar-se, però ell va tenir un accident amb la moto, es va trencar una cama i va ser ingressat a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) i no va poder partir; quan li donaren l'altra, les tropes franquistes ja havien ocupat Catalunya. El 18 d'abril de 1939 Florencio Guiteras Morera, falangista d'Avinyó, el va denunciar a la Guàrdia Civil. En aquesta denúncia, a la qual se sumaren altres testimonis, va ser acusat de ser milicià, d'anar armat, d'haver requisat cotxes amb violència, de formar part de les Patrulles de Control i de fer de xofer per a la CNT, entre altres càrrecs. Detingut aquell mateix dia, va ser empresonat primer a Avinyó i després a Manresa. El 24 de maig de 1939 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb 19 persones més. Enviat quatre dies després a la Presó Model de Barcelona, el 15 de juliol se li va notificar la seva condemna a mort. Durant la seva estada a la presó no va poder veure sa família ni va poder enviar cap correspondència. José Cayuela Cayuela va ser afusellat el 16 de juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Es va negar a signar la seva sentència de mort i va escriure una carta d'acomiadament a sa família. La causa oficial de la seva defunció fou «hemorràgia interna».

José Cayuela Cayuela (1907-1939)

***

Antonio Martínez Abellán ("Fieldman") al seu estudi (1938)

Antonio Martínez Abellán (Fieldman) al seu estudi (1938)

- Antonio Martínez Abellán: El 16 de juliol de 1939 és afusellat a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònim Fieldman (Home del Camp, com es qualificava). Havia nascut el maig de 1888 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios, La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía, Nosotros, La Opinión, Ritmo, El Sol, Sophia, La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista «Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al «Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.

***

Félix Sipán Benebé

Félix Sipán Benebé

- Félix Sipán Benebé: El 16 de juliol de 1940 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Sipán Benebé. Havia nascut el 20 de novembre de 1912 a Osca (Aragó, Espanya). Son pare es deia José Sipán Torres i Justa Benedé Blasco. Era fill d'una família nombrosa republicana d'hortolans i agricultors que venien els productes a Osca. La parella tingué tres fills (Julia, María i Marcos), però la mare morí jove i el pare es casà de bell nou amb Justa, la germana de Justa, amb qui tingué sis infants (Victoria, Faustino, Enrique, Félix, Pascual i Pilar). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), Félix Sipán regentà el bar «El Pozal» al centre d'Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil, desertà de l'exèrcit franquista (III Companyia, II Batalló del Regiment Valladolid Núm. 20). Després ingressà en el Cos de Tren de la 127 Brigada Mixta (28 Divisió Ascaso) –altres fonts diuen que s'enquadrà amb les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) en la 29 Divisió Lenin a la zona de Tierz (Osca, Aragó, Espanya). Al final de la guerra fou detingut a la Ciudad Lineal de Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Son pare, que havia estat fet presoner, va ser tancat a la presó d'Osca, on morí el 13 de maig de 1939; son fill obtingué un permís per assistir al seu sepeli. El 26 de març de 1940 Félix Sipán Benebé va ser jutjat en consell de guerra a Osca, condemnat a mort per «deserció» i afusellat el 16 de juliol de 1940 a les tàpies del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya).

Escriu-nos 

Actualització: 16-07-18

[15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» - «L'Anarchiste» - «En Marge» - «L'Émancipateur» - «Le Semeur de Normandie» - «Vértice» - «Timón» - «La Palestra dei Ribelli» - «Reconstruir» - «Simiente Libertaria» - «La Lanterne Noire» - «Verbo Libertario» - Di Sciullo - Ernestan - Lashortes - Jiménez - Ester - Terrenoire - Coryell - Janvion - Romero - Ochagabias - Rousset - Macià - Morató - Gómez Peláez - Vicente Ruiz

efemerides | 15 Juliol, 2018 13:31

[15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» - «L'Anarchiste» - «En Marge» - «L'Émancipateur» - «Le Semeur de Normandie» - «Vértice» - «Timón» - «La Palestra dei Ribelli» - «Reconstruir» - «Simiente Libertaria» - «La Lanterne Noire» - «Verbo Libertario» - Di Sciullo - Ernestan - Lashortes - Jiménez - Ester - Terrenoire - Coryell - Janvion - Romero - Ochagavias - Rousset - Macià - Morató - Gómez Peláez - Vicente Ruiz

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

Cap a Nova Caledònia

Cap a Nova Caledònia

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

Almanaque de "La Questione Sociale" (1902)

Almanaque de La Questione Sociale (1902)

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines --abans en publicava entre 16 i 30-- i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

Portada de "La Questione Sociale"

Portada de La Questione Sociale

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

Capçalera del primer número de "Libre Concurso"

Capçalera del primer número de Libre Concurso

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquista El Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

Capçalera del primer número de "L'Anarchiste"

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

Portada del primer número d'"En Marge"

Portada del primer número d'En Marge

- Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

***

Capçalera de "L'Émancipateur"

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton, Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

***

Capçalera de "Le Semeur"

Capçalera de Le Semeur

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

Portada d'un número de "Vértice"

Portada d'un número de Vértice

- Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans –uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

***

Portada del número 7 de la segona època de "Timón"

Portada del número 7 de la segona època de Timón

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, sense èxit, aquesta capçalera.

***

Capçalera de "La Palestra dei Ribelli"

Capçalera de La Palestra dei Ribelli

- Surt La Palestra dei Ribelli: Pel juliol de 1952 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic de La Palestra dei Ribelli. Giornale anarchico edito a cura del Gruppo «Albatros» Firenze-Pistoia (La Gimnàstica dels Rebels. Periòdic anarquista editat a cura del Grup «Albatros» Florència-Pistoia). En realitat es tracta d'una carta oberta escrita per Tito Eschini i Lato Latini dirigida a la redacció del periòdic anarquista Umanità Nova en resposta a uns articles polèmics d'Umberto Consiglio sobre els anarquistes individualistes. Altres números únics amb aquesta capçalera aparegueren a Florència abans (6 de febrer de 1946) i posteriorment (març de 1953).

***

Portada del primer número de "Reconstruir"

Portada del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

Portada del primer número de "Simiente Libertaria"

Portada del primer número de Simiente Libertaria

- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria. Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel «purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la Federación Ácrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

***

Exemplars de "La Lanterne Noire"

Exemplars de La Lanterne Noire

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Portada del primer número de "Verbo Libertario"

Portada del primer número de Verbo Libertario

- Surt Verbo Libertario: Pel juliol de 2007 surt a Guadalajara (Jalisco, Mèxic), editat pel «Colectivo Sacco y Vanzetti», el primer número de la revista trimestral Verbo Libertario. Pensamiento y acción anarquista. Aquesta publicació parteix del butlletí Libertad Presos Políticos, que en 2004 sorgí com a un instrument per informar sobre la repressió esdevinguda el 28 de maig d'aquell any en la «Cimera de caps d'Estat d'Amèrica Llatina, el Carib i la Unió Europea (ALCUE)»; a més de denunciar i informar sobre els presos polítics i les situacions repressives al país asteca, toca temes relatius al pensament i a la història anarquistes, i qüestions referents a la contracultura anarcopunk. El «Colectivo Sacco y Vanzetti» va néixer pocs dies després de la repressió del 28 de maig com a un grup provisional de solidaritat amb els presos llibertaris, amb la finalitat de generar iniciatives de contrainformació i de reorganitzar col·lectius llibertaris mexicans (Monterrey, Districte Federal, Cualiacán, Guadalajara) mitjançant una coordinadora, i sempre relacionat amb la Creu Negra Anarquista (CNA). Entre els seus col·laboradors trobem Ben Karius, Brux, Rocío Moreno, Rodolfo Montes de Oca, Marcelo Sandoval Vargas, Claudia Fregoso Anaya, Carlos Alberto Estrada Arroyo, Marvinho, Jorge Mommodolarg, Belén Castillo Galindo, David Gómez, Andrew Flood, Rafael Sandoval Álvarez, Mónica Gallegos, Jaime Montejo, entre altres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Camillo Di Sciullo

Camillo Di Sciullo

- Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889  fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de «Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per «insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per «incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on  foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de l'Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari «Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

Camillo Di Sciullo (1853-1935)

***

Ernestan

Ernestan

- Ernestan: El 15 de juliol de 1898 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Nascut en una família burgesa de mare flamenca i pare való, durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en Le Bulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. Malalt, Ernestan va morir el 17 de febrer de 1954 a Brussel·les (Bèlgica). A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant, Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat, Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l’autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936), La fin de la guerre (1938), Socialisme et humanisme (1946), La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949), Valeur de la liberté (1952), Le socialisme libertaire (1955).

***

Lashortes (ca. 1930) [militants-anarchistes.info]

Lashortes (ca. 1930) [militants-anarchistes.info]

- Lashortes: El 15 de juliol de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Fou fill d'un destacat empleat de correus. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifista La Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de «Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article «Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 a Pau (Aquitània, Occitània).

Lashortes (1898-1984)

***

Necrològica d'Enrique Jiménez Jiménez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de març de 1970

Necrològica d'Enrique Jiménez Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de març de 1970

- Enrique Jiménez Jiménez: El 15 de juliol de 1904 neix a Blacha (La Torre, Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Jiménez Jiménez. Sos pares es deien Bernabé Jiménez i Benita Jiménez. Emigrat a França en el anys trenta, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la Península per a participar en la revolució. Quan l'ofensiva de Catalunya va caure presoner a mans de l'exèrcit franquista i passà per diverses presons i camps de concentració, però finalment va poder escapar després de ser enviat a un batalló de treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial es trobava a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser deportat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet i després als camps nord-africans de Blida i de Djelfa. Després de desembarcament aliat a l'Àfrica del Nord, s'integrà en una batalló britànic amb el qual va lluitar tota la guerra. Després del conflicte bèl·lic, en 1946 s'instal·là amb sa família a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Sa companya fou Isabel Alonso. Greument malalt en 1966, Enrique Jiménez Jiménez va ser hospitalitzat i va morir el 28 de desembre de 1969 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Odette Ester (París, 1958)

Odette Ester (París, 1958)

- Odette Ester: El 15 de juliol de 1915 neix a Bouguenais (País del Loira, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette Beilvert. Era filla d'una família bretona, de pare mariner i mare pagesa. Es casà amb el sindicalista Jean-Marie Beilvert, amb qui tingué una filla. Separada, marxà a París (França), on participà activament en el suport de la Revolució espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència contra els nazis lligada a la xarxa «Vengeance». En aquests anys destacà en les accions de resistència humanitària i en el rebuig de tot discurs patriòtic. Després de l'Alliberament conegué el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester Borràs (Minga), amb qui es casà i a qui va ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització que havia creat en 1945. En 1946 engegà una campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols internats al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges Altman, antic resistent del moviment de resistència «Franc-Tireur», del qual va esdevenir secretària en 1947, col·laborant en l'edició del periòdic Franc-Tireur. En 1947 fou una de les fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a la primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca de la CNTF. Durant la dictadura franquista lluità activament contra l'extradició dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop jubilats, en 1974 la parella abandonà la regió parisenca i s'establí a Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a membre de la Société Crématiste d'Alès (Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la cremació. En 1992 era membre del Comité de Soutien aux Kurdes Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més a més, en aquesta mateixa època fou membre de la Secció d'Alès de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Marsella i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta organització. Odette Ester va morir l'11 de març de 2010 a La Chapelle-sur-Erdre (País del Loira, França). L'arxiu de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

Josep Ester Borràs (1913-1980)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Anacléto - Quillard - Ferrier - Accini - Resta - Durruti - Reverter - Zaccarini - Tisner - López Guillén - Zube - Berner - Serrano - Weiss - Fueyo - Pijoan - Faure - Bel - Del Olmo - Hernández Illescas - Zamora - Mayoux - Fabregat - Annovi - García de Gilarte - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

efemerides | 14 Juliol, 2018 12:15

[14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Anacléto - Quillard - Ferrier - Accini - Resta - Durruti - Reverter - Zaccarini - Tisner - López Guillén - Zube - Berner - Weiss - Fueyo - Pijoan - Faure - Bel - Del Olmo - Hernández Illescas - Zamora - Mayoux - Fabregat - Annovi - García de Gilarte - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

Anarcoefemèrides del 14 de juliol

Esdeveniments

Selfactina

Selfactina

- Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines --de l'anglès selfacting--, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones --aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

***

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

- Joseph Anacléto: El 14 de juliol de 1857 neix l'anarquista Josep Jean Baptiste Anacléto. Perruquer a París (França) el 16 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 11 companys, arran de l'atemptat el dia abans de l'anarquista Amédée Pauwels, on va perdre sa vida, a l'església parisenca de la Madeleine. El seu domicili, al número 53 del carrer d'Angoulêma, va ser escorcollat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre Quillard

Pierre Quillard

- Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix a París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article «L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues --considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»-- i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat --membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993), La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Henri Ferrier

Henri Ferrier

- Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche (Centre, França) l'anarquista Henri Jean Baptiste Marie Ferrier. Carreter de professió, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per «complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joséphine Accini (1898)

Joséphine Accini (1898)

- Joséphine Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) la modista anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel llinatge de son marit Nicolas Camilloni. Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a Niça (País Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se li va obrir un expedient individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de Niça i en un escorcoll policíac se li requisaren els fullets Confession d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar del periòdic anarquista bilingüe de Niça L'Esclave - Lo Schiavo (1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb destinació Torí. El juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joséphine Accini (1881-?)

***

Ugo Resta amb sa companya

Ugo Resta amb sa companya

- Ugo Resta: El 14 de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

***

Buenaventura Durruti

Buenaventura Durruti

- Buenaventura Durruti Domínguez: El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)--, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball  (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» --«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè --format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes --del qual era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero --versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)

***

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

- Joan Reverter Nolla: El 14 de juliol de 1901 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Reverter i Nolla –el segon llinatge a vegades citat Molla. Al seu poble natal era conegut com Lo Verd. De família benestant, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amposta (Montsià, Catalunya), on era conegut com El Canareu, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià. Dedicà els diners d'una herència a fundar i mantenir la revista en llengua castellana Prismas, editada, amb Joachim Puech, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), i de la qual sortí una vintena de números. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i es dedicà a la reorganització confederal a les terres del Baix Ebre. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931 representà els 450 afiliats al Sindicat de Pagesos d'Amposta al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). En 1932 va fer un míting a Cervera (Segarra, Catalunya) i fou director del setmanari d'Amposta El Explotado (1932-1933). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontà a l'estratègia trentista i el 10 de maig de 1933 va ser detingut, amb set companys, i empresonat a la presó de Pilatos de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Ajudà nombrosos companys buscats per les autoritats i amagà Juan Domínguez a l'illa de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. A Barcelona (Catalunya), entre el 5 i el 13 de març de 1933, representà el Sindicat de Pagesos d'Amposta i els 120 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya. El gener de 1934, com a director d'El Explotado, va ser detingut «per desacatament a l'autoritat» i multat amb 5.000 pessetes. En aquests anys també col·laborà en Solidaridad Obrera i en La Revista Blanca. Milicià durant la guerra, participà en els combats de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya) i va ser ferit en la primera batalla de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment participà activament en l'organització econòmica d'Amposta. A partir de novembre de 1936, després de la dissolució del Comitè Antifeixista, presidí el Consell Municipal ampostí i redactà els estatuts de la Col·lectivitat Agrícola –aquests incloïen el pagament d'un salari, que es rebria íntegrament en cas de malaltia, i la gratuïtat dels medicaments. La Col·lectivitat Agrícola d'Amposta, de la qual va ser secretari i en la qual també participà Joaquim Dragó, s'encarregà de la producció d'arròs, de llet, de lleixiu, de guix i d'ous de la granja avícola «Roja y Negra». També creà una moneda local, ratificada davant notari, vàlida a tota Tarragona i dipositada en un banc tarragoní. El febrer de 1937, intervingué, amb Ramon Porté Dalmau, Josep Viadiu Valls i Francisco Carreño Villar, en la gira propagandística per terres catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers) en favor de la Federació Regional Pagesa de la CNT. L'11 de febrer de 1938 va fer a Amposta la conferència «Responsabilidad y conciencia». El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'instal·là a Cabassut (Sent Progèt, Llenguadoc, Occitània) i després de l'escissió confederal formà part de la tendència «col·laboracionista». Més tard s'establí a Caors i representà la Federació Local de la CNT d'aquesta població en nombrosos congressos i reunions. Durant els anys setanta formà part de la tendència lligada al periòdic Frente Libertario. En l'exili col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste i Espoir. Joan Reverter Nolla va morir el 6 de març de 1989 a Caors (Llenguadoc, Occitània).

Joan Reverter Nolla (1901-1989)

***

Carlo Zaccarini

Carlo Zaccarini

- Carlo Zaccarini: El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini, conegut com Carlino. Sos pares es deien Ernesto Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó. En 1923 passà clandestinament a França i s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà empedrant carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista fent servir el pseudònim de Carlino. En 1931 va ser expulsat de França per les seves «activitats subversives». Retornà i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron, Arpitània), on, segons la policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista i antifeixista. El gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el «Batalló Garibaldi», però en 1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana francesa. Visqué de manera estable a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" del 31 de maig de 1933

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny La Época del 31 de maig de 1933

- Antonio Tisner Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.

***

Necrològica de Francisco López Guillén apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de maig de 1974

Necrològica de Francisco López Guillén apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de maig de 1974

- Francisco López Guillén: El 14 de juliol de 1905 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco López Guillén. Sos pares es deien Antonio López i Rosario Guillén. Era amic de la infància de l'anarcosindicalista Joan Peiró Belis, amb qui sempre restà en comunicació. Milità en el Sindicat de Vidriers de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Joan Peiró Belis va ser lliurat pels nazis a les autoritats franquistes, el va anar a visitar a la presó de València i intentà per tots els mitjans salvar-lo, ocupant-se de la seva inhumació després de la seva execució el 24 de juliol de 1942 a la presó de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Durant el franquisme, continuà militant en la CNT clandestina de València. Francisco López Guillén va morir el 16 de novembre de 1973 a l'Hospital La Fe de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Kurt Zube

Kurt Zube

- Kurt Zube: El 14 de juliol de 1905 neix a Danzig (Pomerània, Imperi Alemany) --actualment Gdansk (Polònia)-- l'editor, llibreter i escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el pseudònim N. H. Z. Solneman --les seves inicials més namenlos («anònim» en alemany) a l'inrevés. Fou l'únic fill del matrimoni de classe mitjana format per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys començà a patir una pèrdua auditiva crònica i no fou fins la invenció dels audiòfons moderns que començà a tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al Kronprinz Wilhelm Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i ciències polítiques en aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es llicencià en 1929 a Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor anarcoindividualista John Henry Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929 també fundà la revista literària Radikaler Geist (Esperit Radical) i treballà com a escriptor, editor i llibreter per correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després d'una intensa correspondència entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer fundà la Societat Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament anarcoindividualista i ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig de la gran crisi econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de Mackay i de la situació política alemanya, la Societat Mackay s'extingí. Aquest mateix any les autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions van ser confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide, Gerhart Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser prohibida --el seu article publicat en el primer número de la revista «Heil Hitler», en el sentit de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els nazis. Els seus manuscrits i la seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els continus escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de concentració d'Oranienburg, un interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera insostenible li van obligar a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa dona a Viena. L'11 de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li confisquen el passaport alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va divorciar de Hildegard amb qui havia tingut dos fills Jörn (John Zube), que serà un dels seguidors de la «panarquisme» de Paul Émile de Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa, pogué malviure de l'escriptura i participà activament en la WIR Genossenschaft --Cooperativa Nosotros, de Wirtschaftsring (Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de WIR-Bank--, on invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa de suport mutu s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i després fundarà altres cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG, Auto Ajuda Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG, Assegurança de Vida i Ajuda Mútua). El març de 1938, amb l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares, on va treballar en unes oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual havia conegut a Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats d'ocupació nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor perquè era apàtrida. Més tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter (L'Observador Europeu), fins que la potestat decisòria sobre edicions passà a les autoritats austríaques. En 1946 publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen (Associació Mundial d'Apàtrides). Amenaçat d'expulsió per les autoritats austríaques, abandonà la seva residència a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia passaport, no se li permetia l'emigració a l'estranger i passà per diverses ciutats alemanyes (Friburg, Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment aconseguí solucionar els problemes burocràtics i pogué continuar les seves tasques d'editor i de llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la nacionalitat alemanya. A Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i entre 1956 i 1968 edità la revista llibertària Erlesenes (Selectes). En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist (L'Esperit del Temps) d'Hamburg. En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la publicació de les obres de l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel Anarchie i Zur Sache. És autor de nombroses obres, com ara Manifest des Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest (1977) i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay. Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de maig de 1991 a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005 el seu arxiu i biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de la Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix la tradició de Josiah Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que ells s'estimava més parlar d'«anarquisme cientificocrític».

---

Continua...

---

Escriu-nos

[13/07] Marie de Saint Rémy - Gille - Durand - Marlot - Steinberg - Lorda - Carril - Balius - Margalef - Pernette - Ringeas - López Penedo - Harper - Martín-Camuñas - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - Roldós - García Oliver - Gil Balañà - Razier - Sik - Laffranque - Dolci

efemerides | 13 Juliol, 2018 17:47

[13/07] Marie de Saint Rémy - Gille - Durand - Marlot - Steinberg - Lorda - Carril - Balius - Margalef - Pernette - Ringeas - López Penedo - Harper - Martín-Camuñas - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - Roldós - García Oliver - Gil Balañà - Razier - Sik - Laffranque - Dolci

Anarcoefemèrides del 13 de juliol

Naixements

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières "L'Écho des Jeunes" de l'1 de maig de 1899

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899

- Marie de Saint Rémy: El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen 1852– neix a Sant Romieg de Provença (Occitània) la propagandista anarquista espiritualista, ocultista, mèdium i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o també com Marie Teissier, pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff, quan exercia de mèdium. S'educà amb les germanes de la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en 1872 va ser condemnada a Marsella per «frau» i 1885 publicà en aquesta ciutat el periòdic Le Journal d'Outre Tombe, on combaté el catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del periòdic anarquista Le Parti Ouvrier. Organe international des travailleurs, que només va treure dos números el juny de 1892 a Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer tipogràfic enviat a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) per les seves idees anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A Toló prengué el nom de Marie de Saint Rémy i es guanyà la vida venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquesta època fou quan elucubrà una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme, cristianisme i espiritisme, que batejà amb el nom d'«Universalisme». En 1893 publicà dos números d'un full titulat Le Gambetta i també aquell mateix any dos números d'una nova versió sota el nom de Le Jugement Dernier. Feuille universeliste. Drame prophétique, philosophique et politique dicté par l'esprit de Gambetta à la somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895 i gener de 1897 publicà a Toló el periòdic Le Christ Anarchiste. Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique, occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company Babinger, ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà molt especialment sa filla Emma Teissier, a més, és clar, dels «redactors pòstums vinguts del més enllà», com ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday, Claude-Adrien Helvétius, Sadi Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui, Jesucrist, etc. En el penúltim número d'aquesta publicació anuncià per al 1897 el «primer any d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autèntic òrgan d'expressió de l'Universalisme, fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les columnes de Le Temps Nouveaux que va publicar en el número del 10 d'agost de 1896 que estava «redactada sota la inspiració d'una senyora que deia la bonaventura als imbècils». En 1896 va ser empresonada a Toló i des de la garjola envià un poema al periòdic anarquista Le Nouvelle Humanité, que fou publicat en el número de novembre d'aquell any. També fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897). Més tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou periòdic universalista intitulat L'Antéchrist. Organe universelliste ou de l'immuable justice, del qual només sortiren tres números entre octubre i desembre de 1897. Després deixà per un temps la zona de Toló, però hi retornà i s'instal·là a Sainte Anne d'Evenós. En aquesta època publicà a Toló l'obra teatral L'ex capitaine Alfred Dreyfus, sauveur de sa race et de l'humanité. Drame en trois actes i en 1898 una mena de continuació sota el títol Le miracle national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de Massabielle, 20 août 1898, on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora il·luminada Bernadette Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i apel·la a la revisió del seu procés. En 1899 publicà a París el llibre Les Dieux des anarchistes. Annales de l'universellisme, en la col·lecció «Librairie du Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci del llibre d'Antonio de Nocera (Antonio Uliamo) Anarchie et spiritualisme, réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses camarades matérialistes. El setembre de 1900 assistí al Congrés Espiritista i Espiritualista Internacional que se celebrà a París. En 1901 edità a Toló el periòdic La Révolution. Organe universelliste libertaire, del qual sembla que sortí una desena de números. En 1907 va ser condemnada per un tribunal d'Ais de Provença per «frau i exercici il·legal de la medicina». A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Paul Gille

Paul Gille

- Paul Gille: El el 13 de juliol de 1865 neix a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Nascut en una família burgesa, quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat amb Élisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» --posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur, Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommage à Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica). 

***

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Vère (Guiana, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste Gabriel Durand. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball --fundada en 1888--, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat, Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup «Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a «espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.

***

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

- Edouard Marlot: El 13 de juliol de 1876 neix a París (França) l'anarquista Edouard Marlot, conegut com Charvet. Era fill natural de Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines centrals de París (França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc de feina havia esdevingut inútil i li notificà el seu acomiadament a partir del març de 1894. El 2 de febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb crides a l'anarquia, a Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat Minera de Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille, president del consell d'administració de la citada societat, que aquests consideraren insultants i amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat per l'XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per «amenaces de mort per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Isaac Steinberg (1923)

Isaac Steinberg (1923)

- Isaac Steinberg: El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) --actual Daugavpils (Letònia)-- l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de comerciants jueus --son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev-- i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov --actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al «total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

Isaac Steinberg (1888-1957)

***

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

- Bartolomé Lorda Urbano: El 13 de juliol de 1901 neix a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de «sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)

***

Caricatura d'Arturo Carril realitzada per Crestar per a "Céltiga"

Caricatura d'Arturo Carril realitzada per Crestar per a Céltiga

- Arturo Carril: El 13 de juliol de 1902 neix a Corcubión (La Corunya, Galícia) --alguns autors citen erròniament Malpica de Bergantiños (La Corunya, Galícia)-- el periodista, dramaturg i militant anarquista Arturo Patricio Carril Amigo. Sos pares es deien José María Carril Garrido i Fermina Amigo Rodríguez. Fugint del servei militar i de la inexorable Guerra d'Àfrica, emigrà a Montevideo (Uruguai), on treballà de linotipista i destacà com a periodista, dramaturg i militant anarquista. En 1920 fundà la revista Mundo Teatral. Assidu en les reunions dels cercles galleguistes, en 1923 participà en la creació de la «Irmandade Nacionalista Galega d'América do Sul», primera organització nacionalista gallega de l'Argentina, però amb el temps se'n separà. També fou redactor del butlletí de cultura gallega Terra i treballà en la revista Céltica, amb Eduardo Blanco Amor i Ramón Suárez Picallo, que formaren el grup politicocultural «Os Céltigos», que es reunia al cafè «La Armonía». En 1935 fundà la revista La Lectura i en 1937 va ser un dels promotors de l'Editorial Mar, per a la qual traduí l'obra de Castelao Os dous de sempre. En aquesta època estrenà i publicà diverses obres teatrals, com ara Los clásicos y sus lectores, 3 variaciones sobre 1 tema (1938), etc. En 1942 va ser guardonat per la Societat d'Autors Teatrals de Montevideo; també aconseguí el «Premio de Radiodifusoras Ariel». El 18 d'octubre de 1943 s'estrenà al Teatro Argentino de Buenos Aires, per la «Companyia de Nélida Quiroga», la seva obra teatral de caràcter social La viuda de los vivos. En la dècada dels cinquanta s'establí a l'Argentina, on milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà amb les seves activitats teatrals i literàries. En 1954 estrenà Nuestro hermano Florencio. En 1959 s'engegà la publicació del Teatro completo de Arturo Carril, del qual es van publicar dos toms. En 1966 va rebre el Premi Municipal «Faja de Honor de la SADE» per la seva peça teatral Argentina hora cero, estrenada al teatre San Martín; l'any següent, aquesta obra fou prohibida pel govern militar del general Juan Carlos Onganía. Va fer donació de la seva biblioteca a la FLA. Entre les seves obres destaquen Estoy sola y te espero (1942), Vida, obra y trascendencia de Sebastián Marotta: juicios, semblanzas y anecdotario de un precursor del sindicalismo (1971, amb altres), etc. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (Un banco en la plaza, No destruyan al mundo todavía, Si las mujeres mandaran, etc.). Arturo Carril va morir d'un infart el 9 de juny de 1990 a Buenos Aires (Argentina).

Arturo Carril (1902-1990)

***

Jaume Balius (Mèxic, 1946)

Jaume Balius (Mèxic, 1946)

- Jaume Balius: El 13 de juliol de 1904 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista i activista anarquista i anarcosindicalista Santiago Maria Balius Mir (Jaume Balius). Fill d'una família burgesa benestant catalana, sos pares van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de comerç, i Carme Mir Pujol, i tingué tres germans. Gaudí d'una acurada educació, que començà amb els jesuïtes del carrer barceloní de Casp (1914-1918), continuà en col·legis privats de Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de batxillerat (1919-1920) a Girona. En aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En 1920 començà la carrera de metge, però no passà al segon any i, quan encara estava a la Facultat de Medicina, agafà una malaltia venèria, les seqüeles de la qual el marcaren la resta de sa vida. La coixera i les progressives dificultats al braç, van fer d'ell una persona amargada. En 1922 s'afilià a Acció Catalana i participà en les manifestacions catalanistes de l'any següent. En 1923 s'allistà en els escamots de l'Exèrcit Català que organitzaren els seguidors de Francesc Macià enquadrats en Estat Català. El novembre de 1924 assistí a l'Assemblea Catalanista de Perpinyà i en 1925 signà el manifest del grup «Bandera Negra», suborganització radical d'Estat Català. El 6 de juny de 1925 va ser detingut a causa de l'anomenat «Complot de Garraf» --intent catalanista d'atemptar contra el rei Alfons XIII--, torturat i empresonat. A la garjola conegué nombrosos anarquistes (Eroles, Ródenas, Ballano, etc.), contactes que l'introduïren en el moviment llibertari. Com que no va ser encausat, s'exilià a finals de 1925 primer a Perpinyà i des de la tardor de 1926 a París, participant en activitats d'Estat Català i de l'Exèrcit Català, encapçalat per Francesc Macià, prenent part en els anomenats «Fets de Prats de Molló» de 1926 --l'intent d'invasió des de la Catalunya Nord per proclamar l'Estat Català. Entre els anys 1927 i 1928 la policia francesa ja el va identificar com un habitual dels cercles anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i arribista de Macià, amb l'arribada de la II República, retornà a Catalunya, i després d'una breu i incerta militància comunista en l'antiestalinista Bloc Obrer i Camperol (BOC), cap al 1932 adherí al moviment anarquista, col·laborant en Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad. Partidari de l'insurreccionalisme ibèric, passarà a criticar durament els nacionalismes de tota casta. Encara que per influències de Liberto Callejas s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà sobretot en els grups anarquistes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933 fou processat per «sedició» com a membre del grup «Renacer» (Bruno Lladó, Cervera, Pellicer, Ruiz, etc.). Des de juliol de 1933 fou assidu dels mitjans periodístics confederals. A partir de l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto Callejas, director del periòdic CNT, per portar la corresponsalia de Barcelona. Fou un dels que engegà la campanya contra Miquel Badia, cap de la policia de Barcelona i conegut militant nacionalista d'Estat Català. Com a periodista s'especialitzà en l'actualitat política, sobretot catalana. Entre 1934 i 1936 col·laborà en Cultura Obrera de Palma. Pels fets d'octubre de 1934 patí presó i un cop alliberat fundà, amb Pablo Ruiz, l'editorial Renacer, on publicà diversos opuscles en 1935. Poc després fundà, amb Carbó i Viñuales, el periòdic Más Lejos. En 1936, durant els primers mesos de la guerra, recorregué la comarca de Pina de Ebro en una gira propagandística de reivindicació del col·lectivisme llibertari. La seva tasca periodística, però, no minva i entre l'estiu i la tardor de 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera, i des del gener de 1937 assumí la direcció del vespertí La Noche, periòdic que, tot i no ser òrgan confederal, estava controlat per la Federació Local de la CNT a través de la cooperativa creada pels treballadors a partir de juliol del 1936. Durant els primers mesos de 1937 participà en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad Obrera i els comitès nacional i regional català de la CNT. Utilitzà per lluitar contra aquesta nova direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en la CNT i la seva participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), afecte a la CNT. Les seves crítiques al «governamentalisme» confederal i a la militarització de les milícies donaren lloc a començaments de març de 1937 a la creació de l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de Durruti», de la qual serà secretari. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell mes i any creà i dirigí el portaveu d'aquesta agrupació, El Amigo del Pueblo, on lluità encarnissadament contra els estalinistes, reivindicà la supressió de la Generalitat contrarevolucionària, criticà el «reformisme» i el pacifisme de la CNT i la FAI contra els comunistes, i exigí la recuperació dels valors i objectius revolucionaris. Fou expulsat pels comitès dirigents de la CNT, però sempre fou defensat per les bases confederals. Després d'un dur editorial d'El Amigo del Pueblo contra la política comunista del govern de Negrín, fou detingut a finals de maig. El juny fou tancat novament a la presó Model de Barcelona, però fou alliberat per la seva malaltia el setembre. Per evitar una tercera detenció, marxà a l'exili per la Tor de Querol amb integrants de la 26 Divisió. A París les passà magres i es mantingué al marge del cercles confederals. Després marxà a Amèrica, passant per Santo Domingo (1940) i Cuba (1941). El juliol de 1944 s'instal·là a Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca. Malalt i en una situació força precària, vivint del subsidi de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic, on va romandre més de dos anys. Durant els anys cinquanta es mantingué al marge del moviment anarquista. El 20 de febrer de 1961 tornà a França com a refugiat polític i, amb el suport de Manuel Fernández (Grandizo Munis), s'establí a París, relacionant-se amb militants del trotskista Front Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista, quan establí contactes amb companys llibertaris fundà el Grup Francoespanyol de «Los Amigos de Durruti» i edità a París quatre nous números d'El Amigo del Pueblo. Entre 1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb Joan Ferrer, col·laborà en Le Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra Lliure, i després en Fragua Social. A més de les publicacions citades, va col·laborar durant sa vida en Despertar, Esfuerzo, L'Espagne Nouvelle, Espoir, El Frente, Ideas, Nosotros, La Réveil Syndicaliste, Ruta, Superación, Tiempos Nuevos, El Tulipán Negro, etc. És autor de Fígols, 8 de enero, 8 de diciembre, y octubre (amb Pablo Ruiz), De Jaca a Octubre (1935), El nacionalismo y el proletariado (1935), Octubre catalán (1935), Àlbum d'homes de l'Espanya. Sota la bandera del federalisme (1937, amb altres), Hacia una nueva revolución (1937), etc. En 1999 s'editaren una col·lecció de cartes sota el títol Correspondencia de Jaime Balius i en juny de 2003 Miquel Amorós publicà La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y Los Amigos de Durruti. Jaume Balius va morir el 13 de desembre de 1980 a la Maison de Beau Séjour d'Ieras (Provença, Occitània), residència geriàtrica en la qual residia des de 1963, gràcies al suport econòmic del company llibertari berguedà Josep Ester i a la seva companya Odette, i que també és coneguda com «Casa dels Pàries», pels anarquistes exiliats que hi vivien.

Jaume Balius (1904-1980)

***

Necrològica d'Antoni Margalef Beltran apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 4 de desembre de 1990

Necrològica d'Antoni Margalef Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de desembre de 1990

- Antoni Margalef Beltran: El 13 de juliol de 1907 neix a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Margalef Beltran. Sos pares es deien Francesc Margalef i Josepa Beltran. Nascut en una família llibertària; son pare era un miner anarcosindicalista i sos cinc germans i sa germana també van ser militants. Obrer del sector tèxtil, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou elegit nombroses vegades delegat sindical de les fàbriques de teixits on treballava. Arran de l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933, fou detingut acusat de «fets sagnants», però fou alliberat, juntament amb altres tres companys del seu grup, sis mesos després per manca de proves. Durant la Revolució llibertària, fou responsable de l'avituallament d'Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Perdé son fill de 18 mesos a causa d'una anèmia motivada per la manca de llet. Antoni Margalef Beltran va morir el 8 d'octubre de 1990 a l'Hospital Comarcal de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) i, malgrat l'oposició de sa germana i dels companys, fou enterrat religiosament a Olesa de Montserrat.

***

Una de les obres de Maurice Pernette

Una de les obres de Maurice Pernette

- Maurice Pernette: El 13 de juliol de 1913 neix al XV Districte de París (França) l'escriptor, poeta, editor, anarquista i anarcosindicalista Marius Pernette, més conegut com Maurice Pernette. Era fill d'un torner i d'una bugadera. Després de fer els estudis primaris, entrà a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG, coneguda com «École Estienne») i quatre anys després sortí diplomat en estereotipatge de galvanotípia. S'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i treballà com a obrer d'estereotipatge en el diari Le Quotidien. Quan feia el servei militar a Bitche (Lorena, França), entrà, gràcies a un diploma de socorrista, a l'Hospital Militar de la guarnició. Un cop llicenciat, retornà a Le Quotidien i freqüentà «Le Musée du Soir», una mena d'universitat popular llibertària promoguda per l'anarquista Henry Poulaille i el Cercle d'Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne). En 1936 va escriure el seu primer article per al periòdic Le Libertaire i, a resultes d'una investigació portada a terme per Sébastien Faure, col·laborà en el Bulletin Syndical du Livre. També en aquesta època va publicar alguns poemes en revistes efímeres, algunes fundades per ell mateix. Quan desaparegué Le Quotidien, treballà en diferents petites empreses especialitzades i en l'empresa Fuzat en el moment de creació del periòdic Ce Soir (1937). Mobilitzat en 1939 com a secretari mèdic en el 21 Regiment de Tiradors Algerians (RTA), es trobà a Perigús (Aquitània, Occitània) quan l'èxode de 1940. De bell nou a París, li van oferir una feina de repòrter en el periòdic La France au Travail, però, obligat de prestar jurament als mariscal Henri Philippe Pétain, la va rebutjar. Enviat a Saint-Nazaire (País del Loira, França) per treballar per a l'«Organització Todt» alemanya, aconseguí, passat sis mesos, retornar a París, on exercí diverses feines (ajudant de forner, llenyataire, manobre a l'empresa Renault, etc.). Requerit per a fer feina en el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys, va fer d'obrer d'estereotipatge a Berlín i a Viena, on romangué sis mesos. De tornada a França no va poder residir a París i, sota falsa identitat, es refugià a Montchanin (Borgonya, França), país de son pare, i treballà en una empresa de neteja. Després de la II Guerra Mundial exercí diverses professions i finalment aconseguí autorització per a instal·lar-se com a llibreter de vell als passeig del Sena de la Tournelle i de Montebello. Freqüentà els cercles llibertaris i la relació amb E. Armand i sobretot la lectura de Max Stirner el van decantar per les idees anarcoindividualistes, col·laborant entre 1945 i 1956 en la revista L'Unique, que E. Armand edità a Orleans (Centre, França). Entre 1948 i 1976 col·labora en la revista Défense de l'Homme, de Louis Lecoin i Louis Dorlet. En 1951 edità de la seva butxaca la petita revista Impressions, publicació que el maig de 1952 es va fusionar amb Nos amis les livres, de Pierre Clairac, i en 1953 amb Faubourgs, de Fernand Henry; però, mancat de fons econòmics, la revista desaparegué ràpidament. Paral·lelament aconseguí editar amb els seus propis mitjans algunes plaguetes sota el títol Plaisir du Bibliophile, experiència que, també per manca de diners, fracassà. Entre 1957 i 1968 col·laborà en la nova sèrie de la revista proletària Le Musée du Soir, publicada per Paul i René Berthelot a Sant-Etiève (Arpitània). Formà part dels jurat dels «Prix des Bouquinistes» (Premi dels Llibreters de Vell). Maurice Pernette va morir el 5 de setembre de 1986 a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS