Efemèrides anarquistes
efemerides | 10 Gener, 2019 14:27
Anarcoefemèrides
del 10 de gener
Esdeveniments
Erich Muhsam
- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.
***
Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval
- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títol Social reconstruction in Spain.
Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)
Naixements
Honoré Bonnefoy
- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet, Edme, Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).
***
Tribut
necrològic de Casiano Edo Martín aparegut en el
periòdic
tolosà Espoir
del 3 de febrer de 1974
- Casiano Edo Martín: El 10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas, Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA).
***
Pietro
Mosso
- Pietro Mosso: El
10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia)
l'enginyer, lògic,
historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat
també com Pietro Mossi,
i que va fer servir el
pseudònim Carlo Pietri.
Sos pares es
deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran
Guerra. Enginyer mecànic
de carrera, s'especialitzà en la investigació
experimental de la lluita contra
els gasos bèl·lics i
col·laborà amb la Societat per a l'Increment de
les
Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), a Torí i a Roma. També
treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia
teorètica a la càtedra de
Lògica de la Universitat de Torí (Piemont,
Itàlia), portada pel professor i
amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de
novembre de
1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo
Pietri, en L'Ordine Nuovo,
el
setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc
lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor
e i Consigli di produttori»,
on defensà d'una manera teoricopràctica el
taylorisme, «vertadera ciència de la
vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt
de vista
anarquista. En 1920 formà part del Comitè
d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic
«Comitè d'Acció» que durant
l'ocupació de les fàbriques jugà un
paper central
de coordinació i d'orientació, juntament amb
altres anarquistes, com ara Nonio
De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest
Comitè també
participaren socialistes, alguns dels quals després
fundarien el Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo
Tasca, Umberto
Terracini i Palmiro Togliatti. A més de
col·laborar en L'Ordine Nuovo,
trobem articles seus en diferents publicacions
anarquistes, com Umanità Nova
i Volontà. En 1923
publicà l'important
treball Principii di Logica del
Potenziamento. Durant els anys del feixisme es
retirà de tota activitat
política i no obstant això va ser
contínuament vigilat per les autoritats. En
1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el
seu nom i adreça
aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual
anarquista Camillo Berneri,
secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i
1941
publicà Appunti per la storia di
Cerreto
d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941
i 1944 per Storia di Piovà,
Cerreto e Castelvero del
Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit
Feixista Republicà
(PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions
de la
zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà).
Pietro Mosso va morir
el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant,
depenent d'Asti
(Piemont, Itàlia), com a conseqüència
del metrallament aeri del seu cotxe, quan
tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el
sacerdot Molas dei
Becchi per demanar la llibertat d'un religiós
salesià pres com a ostatge pels
alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a
la seva memòria.
***
Emilia
Pérez Pazos
- Emilia Pérez Pazos:
El 10 de gener de
1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la
resistent antifranquista llibertària
Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada.
Encara que no pertanyia a cap organització
política ni sindicat, després de la
caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una
de les agents
d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Corunya. Acusada
d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver
participat
el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de
militants a bord de la llanxa
motora pesquera Sisargas des de la
Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de
presó (Causa 291/37)
per «auxili a la rebel·lió»,
juntament amb altres companys (Generoso Rumbo
Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).
Emilia Pérez Pazos
va morir el 27 de maig de 1960.
***
Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director
- Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Juan
Martín Roldán (El Baena)
- Juan Martín
Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso
del Alcor (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán,
conegut com El Baena. Jornaler de
professió, destacà
com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
del seu poble
natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest
any participà
en un míting al corral de «Los
Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante
Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el
poble, però, per
evitar el seu processament, decidí viure al camp,
però dos mesos més tard va
ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat
al
Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de
1936 va
ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan
Martín Roldán va ser
assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Deixà sa
companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill,
Julio, de tres
anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor
inaugurà una
plaça del poble amb el seu nom.
Juan Martín Roldán
(1902-1936)
***
Charles
Aigon (dreta) [ca. 1920] [militants-anarchistes.info]
-
Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a Lo Pòrt de Boc
(Provença, Occitània)
l'anarquista Charles Jean Aigon. Primogènit d'una
família de tres infants, cap el 1919 es traslladà
des de La
Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat
a la companyia naviliera
«Messageries Maritimes», a Marsella amb sa
família. Va fer feina amb son pare,
que segons la policia també era anarquista, a les drassanes
navals del carrer
de Lyon de Marsella i vivia amb ell, sa mare Lucie Dho i sos dos
germans al
número 22 del carrer Ferrari. A començament dels
anys vint, fou un dels
militants més actius del grup «Joventut
Anarquista» (JA), que es reunia al bar
«Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921
treballa d'obrer forjador a la
caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda
d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril
a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels
«Guardians de la Pau»
quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb
Alphonse
Léon Boissin i Édouard Clément
Arestein, cartells signats pel Grup de les
Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats
«Contre la guerre,
contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de
Marsella per «provocació
de militars a la desobediència», el 2 de juny de
1921 va ser condemnat, amb Édouard
Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era
condemnat a dos mesos.
Durant la primavera de 1923 començà a fer el
servei militar al 24 Batalló de
Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar
(Provença, Occitània). Charles
Aigon va morir el 4 de febrer de 1954 a Marsella (Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de José García Ortega publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 26 de
setembre de 1989
- José García Ortega: El 10 de gener de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José García Ortega. Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills.
***
Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979
-
Joan Ferrer
García:
El 10 de gener de
1914 a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer
García. Sos pares es deien
Josep
Ferrer i Tomasa García.
Començà a militar molt jove en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de
setembre de 1932
va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota
l'acusació de «reunió
clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
feia la mili a Maó
(Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona
(Catalunya) amb la
seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i
partint cap
el front d'Aragó, on lluità durant tota la
guerra. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Passà pels
camps de concentració i per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant
l'Ocupació,
participà en la reconstrucció clandestina del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va
ser
responsable en diferents ocasions de la
Federació Local
de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. En morir el dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
moral i econòmica de la CNT a la
Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista
Ferrer
García va morir el 23 de setembre de 1979 al seu
domicili de Cité de
Bezance de Romagnat
(Alvèrnia,
Occitània).
***
Necrològica
de Domingo Macías Muñoz apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
setembre de 1989
- Domingo Macías
Muñoz: El 10 de gener de 1914 neix a Casares
(Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Domingo Macías Muñoz.
Pogué anar molt poc a l'escola i amb
set anys ja guardava els porcs. En l'adolescència
s'adherí al moviment
anarquista. Després de la caiguda de Màlaga a
mans feixistes, va ser evacuat
cap a Catalunya, on s'integrà en la 24 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França amb la seva
divisió i va ser internat en diversos camps
de concentració, fet que va agreujar el seu problema de
descalcificació de la
columna vertebral que patia des de feia anys i que en 1940 el va
obligar a
ingressar en un Hospital Civil de Montalban (Guiena,
Occitània), on va restar
vuit anys. Durant l'ocupació, quan estava a punt de ser
operat, un ciutadà
francès que patia la mateixa malaltia, va ser elegit en el
seu lloc. En 1948 va
ser acollit a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare
(Guiana, Occitània), on
restà sis anys. Posteriorment s'establí amb una
família de companys a Rochefort
(Poitou-Charentes, França) i milità en la
Federació Local de Confederació
Nacional del Treball (CNT). Domingo Macías Muñoz
va morir el 23 d'abril de 1989
a La Rochelle (Poitou-Charentes, França).
***
Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)
- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)
***
Salvador
Fernández Canto
- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquesta època son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència «col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i Félix Álvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.
***
Philip
Levine
- Philip Levine: El
10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan,
EUA) el
poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una
família jueva
russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina
raó, li van dir que era
d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres
fills i el primer dels dos
bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari
d'un negoci de peces
d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan
tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels
trenta escoltà amb
indignació els programes radiofònics antisemites
del sacerdot catòlic pronazi
Charles Edward Coughlin (Father Coughlin).
Quan tenia 14 anys començà a treballar en
diversos «stupid jobs» (feines
estúpides): en una fàbrica de sabó,
traginant capses de refrescos en una
embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de
fabricació
d'automòbils, de boxejador amateur, etc.;
experiència que reflectirà en
nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High
School i
pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va
començà a escriure
poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat
conegué estudiants
poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul
Petrie,
Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el
títol de Bachelor of
Arts i es posà a treballar a les fàbriques de
Chevrolet Gear & Axle, fent
transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció
d'engranatge; posteriorment va
fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un
camió per a la Railway
Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es
divorcià dos anys
després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a
la Universitat d'Iowa (Iowa
City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i
John Berryman. En
1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode
to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es
casà a Boone
(Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny),
amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri).
Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà
escriptura tècnica i en 1957 es
doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat
amb el Premi «Jones
Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958
s'incorporà al
departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal
de Fresno, on va
ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va
ensenyar a altres universitats
(Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968
signà
el manifest «Writers and Editors War Tax Protest»,
on escriptors i editors
nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta
contra
la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell
de chancellors de l'Academy of
American
Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i
2012 fou «Poeta
Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del
Congrés. El tema central de
la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de
diferents punts de
vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense
oblidar la seva
herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola
de 1936 també fou font
d'inspiració d'alguns dels seus poemes més
populars i consagrà una elegia al
destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía
(«Francisco, I'll Bring
You Red Carnations», en 7 years
from somewhere)
i un poema al militar José del Castillo Sáenz de
Tejada, i el seu llibre de
poemes The Names of the Lost
està
dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not
this
Pig (1968 i 1982), Pili's Wall
(1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The
Names of the Lost (1976), Ashes.
Poems New and Old (1979), 7 years
from somewhere (1979), One for the
Rose (1981), Selected Poems
(1984),
Swett Will (1985), A
Walk with Tom Jefferson (1988), New
Selected Poems (1991), What Work Is
(1992), The Simple Truth (1994 i
1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath
(2004 i 2006), Stranger
to Nothing. Selected Poems (2006) i News
of the World (2009). També es autor de l'assaig
autobiogràfic The Bread of Time.
Toward an Autobiography
(1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews
(2002). Entre 1965 i
1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb
la família
Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha
traduït d'aquesta llengua a
l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada
Long), de Jaime
Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César
Vallejo i d'altres. Col·laborà
habitualment amb els periòdics The
New
Yorker i Harper's Magazine.
La
seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el
«Frank O'Hara»
(1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el
«Harriet Monroe Memorial» (1978), el
«National Book Critics Circle Award» (1979), el
«National Book Award for
Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim»
(1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth
Lilly»
(1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace
Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu
testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el
documental Anarchism in America. El
29 de novembre
de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on
intervingueren
destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow,
Charles
Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un
càncer de pàncrees, Philip
Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de
febrer de 2015, al seu
domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).
Defuncions
Lucien Pemjean (anys trenta)
- Lucien Pemjean: El 10 de gener de 1945 mor a París (França) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Havia nascut el 5 de maig de 1861 a Lió (Arpitània). Sos pares es deien Antoine Pemjean i Amélie Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquesta època col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser «candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée par Édouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de París (França).
Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)
- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista.
---
efemerides | 09 Gener, 2019 12:30
Anarcoefemèrides
del 9 de gener
Esdeveniments
Capçalera de Der Freie Arbeiter
- Surt Der Freie Arbeiter:
El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer
número del periòdic Der
Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung
(L'Obrer Lliure.
Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi
setmanal, passà a
quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a
publicar-ne 5.000. A
partir de 1920 serà l'òrgan
d'expressió de la Federació Comunista Anarquista
d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans
Ruegg,
Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en
diferents
moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys
van ser Paul Alisch,
Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz
Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski,
Kurt
Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil
Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich
Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto
Wieberneit,
Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E.
Neumann.
Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger,
tenim Errico Malatesta,
Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann),
Piotr
Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus,
Mikhail Bakunin, Karl
Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf
Schaewe, Domela
Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold
Roller, Louis de
Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling,
Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp
Oerter,
Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf
Rocker, Paul
Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86
segrests) per
les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra,
serà prohibida i no
tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el
febrer de 1933 amb el
nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que
publicà nombrosos suplements
i llibres.
***
Concentració del
"Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril
de 1925)
- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel «Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928. Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el «vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.
***
Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació --tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932--, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.
***
Propaganda
de les representacions apareguda en el periòdic de
Terrassa Brazo
y Cerebro del 9 de gener de 1932
- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de
gener
de 1932 es representa, a
càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo»,
al Saló Catalunya
de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama
històric en tres actes,
distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El
Proceso Ferrer, una de
les primeres obres dramàtiques basades en la
història de Francesc Ferrer i
Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra
s'havia estrenat amb gran èxit el 24
de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la
qual es
feren una centena de representacions.
Naixement
Portada del llibre de Charles Cival
- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Charles Cival, també citat Sival. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc, Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Pere Salvó Daví apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
març de 1968
- Pere Salvó
Daví:
El 9 de gener de
1883 neix a Sant Llorenç Savall
(Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere
Salvó Daví, conegut com
L'Avi. Sos pares es deien Ramon
Salvó i Clara Daví.
Començà
a militar en el moviment llibertari del seu poble
natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en
diferents ocasions de
refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser
detingut,
juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà
Ollé i Jaume Valls Daví, per
agressió a una parella de la Guàrdia Civil al
col·legi electoral de Sant
Llorenç Savall durant la jornada de celebració de
les eleccions municipals;
tancats a la presó de Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), van ser posats
en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any.
Milicià durant la guerra
civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular
interí de Sant Llorenç
de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. En 1940
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta
localitat. Sa companya fou Maria Calvet. Malalt, Pere
Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 al seu
domicili de La
Sala (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Mario
Lami
- Mario Lami: El 9
de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el
d'antuvi socialista i
sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario
Lami, també
conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita
burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita
fàbrica
de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres
germans (Antonio,
Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària
abandonà els estudis a causa
de la fallida del negoci patern i amb sa família es
traslladà a Pisa, on amb
sos germans prengué part en les activitats dels cercles
socialistes i
subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la
Companyia Saint-Gobain com
a aprenent mecànic i destacà com a propagandista
socialista al seu lloc de
feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes,
mantingué estretes
relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta
època destacà
pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb
Rita Martini, amb qui
va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà
a París amb el
destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys
següents
s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al
Comitè Pisà d'Acció Directa. En
1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i
començà a fer mítings i
conferències.
Participà activament durant la vaga general en
manifestacions i en accions
contra els esquirols i per això va ser denunciat per
«atemptat a la llibertat
del treball». En 1915 s'instal·là al
llogaret de Castiglioncello, a Rosignato
Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la
Gran
Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919,
amb son germà
Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom
de «La Comuna». En
1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les
drassanes de la Companyia
Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al
pensament llibertari,
es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo
Berneri, Antonio Cieri,
Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi,
etc.
Esdevingué un destacat militant anarquista i
anarcosindicalista, participant en
nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo
Scipione Barbieri, en la redacció
d'Il Libertario de La Spezia.
L'agost
de 1920 es distingí en el Congrés Nacional
d'Organitzacions Metal·lúrgiques de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que
tingué lloc a La Spezia. El
setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment
d'ocupació de fàbriques i
formà part de la Comissió de Fàbrica
de les drassanes de Muggiano on treballava.
El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on
l'exèrcit i la policia havien
disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un
míting sindical
a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat
reconegut i linxat
pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i
considerat com un
fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna
embarcà clandestinament cap a
Marsella, on es reuní furtivament amb sa família.
Buscat per la policia
italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a
22 anys de presó per
«homicidi voluntari»; mentre que son
germà Ottorino, també expatriat a
Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de
presó. Sos altres germans
també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set
anys de presó --morí el
18 de març de 1924 a la presó política
de Soriano del Cimino en circumstàncies
sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però
així que va sortir del
tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies
després, el 15 de
maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario
Colami, s'instal·là a
Fontenay-sous-Bois,
a prop de París, on continuà militant en el
moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa,
Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en
el grup de
Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i
fundà la Unió Comunista Anarquista
dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser
la reconstitució
de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat
i castigat per la
tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31
d'octubre de
1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França,
França).
***
"Collusion de Gaulle-Franco?",
un article de Robert Proix en Liberté
- Robert Proix: El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Proix. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).
***
Pedro
Pujalte García
- Pedro Pujalte García: El 9 de gener de 1901 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Pedro Pujalte García (1901-1974)
***
- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de 1904 neix a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).
***
Fitxa
policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche.
Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937
- Oscar
Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina
(Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i
Paola
Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a
treballar i s'establí a La Sanha
(Provença, Occitània), on treballà
d'obrer a la construcció i d'operari en una
drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló
(Provença, Occitània), amb
Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres
anarquistes, al
procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat
falsa identitat i
passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a
Ieras (Provença,
Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934
destacà per les seves
activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la
policia de
fronteres amb l'anotació de detenció i
també va ser inscrit en la llista de
recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va
ser detingut per
les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia
feixista en la II
Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant
Cebrià de Rosselló. El
15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha,
però se li va
decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va
ser detingut a Sanremo
(Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2
de novembre de 1940 a Pisa
(Toscana, Itàlia) negà haver militat en el
moviment anarquista, però va se
amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a
Buti (Toscana, Itàlia), on va
se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Silvio Astolfi
- Silvio Astolfi: El
9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista
il·legalista Silvio
Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio
Sartor i Eugenio Poletti.
Sos pares
es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a
paleta i
a Itàlia, sembla, no participà en activitats
polítiques. En 1927, per a no
realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires treballà de
metal·lúrgic i esdevingué amic de
l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí
sobre ell una forta influència i que el portà a
adherir-se al seu grup
anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans
Scarfó, Emilio
Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano,
Agostino Cremonesi i Jorge
Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb
América Josefina Scarfó,
amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre
ambdós. Entre 1928 i
1930 participà en la major part de les expropiacions i dels
atemptats
realitzats pel grup, accions que van crear una forta
polèmica en el moviment
llibertari argentí. Després de
l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni
i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup
il·legalista encapçalat per
l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán)
amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en
l'atac del pagador de
l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb
policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18
anys,
mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel
seu compte, tot
sagnant, intentà escapar de la policia. Després
d'una llarga persecució a peu,
amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els
quals va
ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un
taxi que
hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la
Unión de Resistencia
de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels
Xofers). D'antuvi s'amagà a casa
de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano
Bayo, a finals de
maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti.
Aquest
últim el portà a La Plata (Buenos Aires,
Argentina), on el doctor Delachaux,
simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus
ferides. Posteriorment es
refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos
anys. Segons altres versions,
marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb
Buenaventura Durruti. El 10
d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos
Aires i va aconseguir
fugir quan la policia encerclà l'immoble i
detingué nombrosos militants, com
ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan
Battista Bustamante,
Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto
Lanciotti. A partir d'aquí es perd
el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca
establertes tant
per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes.
Segons
algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets
o per la
policia argentines. Una altra versió assegura que
morí en 1935 a Barcelona i América
Scarfó digué que fou abatut al front durant
Guerra Civil espanyola.
Defuncions
Louise Michel
-
Louise Michel: El 9 de gener
de 1905 mor a Marsella
(Provença, Occitània) l'escriptora,
poeta, educadora, communarde i militant i
propagandista llibertària Clémence Demahis
Michel, més coneguda com Louise
Michel --també sota el
pseudònim literari d'Enjolras--, una de les
figures més importants de l'anarquisme francès
del segle XIX. Havia nascut el
29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França)
i n'era filla del senyor,
Charles-Étienne Demahis --o
més probablement de son fill Laurent--, i de la jove
serventa Marianne Michel.
Al castell rebé una bona instrucció liberal i,
després d'haver completat els
seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de
mestra. Escapolint-se de prendre
jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853
obrí una escola
lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855
inaugurarà una altra a la
mateixa regió, a Millières, on
ensenyarà inspirada en els preceptes republicans
blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856
s'instal·là
a París i continuà fent de mestra a l'escola
dirigida per la senyora Vollier, a
la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams
gairebé filials. En aquests
anys desenvolupà una intensa activitat literària,
escrivint en prosa, rimant
poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i
col·laborant en els
periòdics de l'oposició. També
seguí diversos cursos durant els vespres i
freqüentà animades reunions polítiques,
on coneixerà destacats revolucionaris,
com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault,
Émile Eudes o Théophile Ferré,
amb qui es lligarà sentimentalment. A
començaments de 1869 ja pren part activa
en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada
secretària de la Societat Democràtica de
Moralització, la missió de la qual era
ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i
armada amb un
punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més,
als funerals del periodista
Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes
policíacs, en
aquesta època ja estava afiliada a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè
Republicà de
Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un
París assetjat, durant
el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en
1865 i
on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre
freqüentava les reunions polítiques, sobretot al
Club de la Pàtria en Perill.
El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia
Nacional, assistí
a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament
contra el govern, el qual era
acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de
capitulació. El 18
de març de 1871 participà activament armes al
coll, amb els companys del Comitè
de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció
popular que acabarà instaurant
la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual
intervindrà com a
propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com
a infermera d'ambulància i com
a assessora d'instrucció i d'educació, sempre
defensant un ensenyament lliure,
les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el
Club de la Revolució,
sovint presidint les sessions que es realitzaren a
l'església de Saint-Bernard
de la Chapelle, i col·laborà en Le
Cri du Peuple, de Jules
Vallès.
Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté
a primera línia i on es dedicà
també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana
Sagnant», amb algunes
desenes de companys del seu batalló, disparà els
últims trets a la barricada de
la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la
repressió de les tropes de
Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare
que havia estat agafada com a
ostatge. Fins al seu processament passà per diverses
presons: Satory,
Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà
amb els testimonis
al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat
cantonal
del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de
desembre de 1871,
fou condemnada a la deportació en recinte fortificat.
Després d'estar tancada
durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou
embarcada el 24 d'agost de
1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos
després abordaren a Nova
Caledònia. Com era connatural en ella, sempre
rebutjà qualsevol tracte de favor
distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la
Melanèsia es dedicà a
instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill
Ataï de 1878
contra el colonialisme francès, contràriament a
alguns communards que participaren en la seva repressió.
El 8 de maig de 1879 la pena li
fou commutada a deportació simple i fou traslladada a
Nouméa, on reprengué
l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i
després com a
professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes.
Després de refusar mesures
de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb
la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a
l'estació de Saint-Lazare de París,
provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta.
Des del
seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la
seva mort, anarquista de
manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars
de conferències a
França i a la resta d'Europa (Regne Unit,
Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14
i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés
Anarquista Internacional de
Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions
regionals i la
consagració oficial de la propaganda pel fet com a
mitjà més eficaç
d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de
1882 fou detinguda
per ultratge a un agent en una manifestació en
commemoració del primer
aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de
presó. El 9 de març
de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera,
encapçalà, amb Émile Pouget,
una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels
Invàlids a la plaça
Maubert, on la policia la dispersà. Durant la
manifestació dos forns van ser
assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el
22 de
juny de 1883, a sis anys de presó per
«incitació al pillatge». Alliberada el
14
gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de
Rochefort, esdevingué una
figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any,
amb
Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un
gran míting en solidaritat
amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats
responsables
de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre
mesos de
presó per «insults al govern»,
però pogué beneficiar-se d'una
remissió de la
pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es
pronuncià contra la pena
de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval.
En
1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa
propaganda en favor
de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig.
El 22 de gener de
1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li
disparà dos trets de
revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre
restarà al seu cap, farà
tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A
resultes dels avalots
de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat,
hagué d'exiliar-se
a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i
a anarquistes
exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als
infants
dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que
hagué de
tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a
França en 1895,
reemprengué les seves gires de conferències
--tallades amb estades a Londres
amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise
Nouvelle) i sempre vigilada per
la
policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i
després amb Ernest
Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya
d'agitació de l'afer
Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de
conferències amb Girault, molt
afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a
l'Hotel de
l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en
sortir d'un míting. El seu cos fou portat a
París i les seves exèquies, el 22 de gener, des
de l'estació de Lió al
cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de
més de 100.000
persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba
tenia lloc cada any. A
més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué
sobre pedagogia i novel·les
«populars», però sobre tot destaquen les
seves Mémoires (1886) i La
Commune. Histoire et souvenirs (1898).
***
Notícia
de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 10 de gener de 1910
- Céline Ducommun:
El 9 de gener de 1910 és assassinada a
Mâçon (Borgonya, França) l'anarquista
Marie
Céline Ducommun, també coneguda com Céline
Colas i Claudine Deschizeaux.
Havia nascut el 7 de juliol de 1869 a Dijon (Borgonya,
França).
Es
guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El
març de 1888
es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas
o Claude Berger), company de
militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun,
i la parella va
ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb
son company
a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya,
França) i en 1900
treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart
d'aquesta
ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a
Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el
1901 s'uní al
tintorer, però també contrabandista d'alcohol i
de mistos, Jean-Marie Vachet. En
1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux
(o Desciseaux), vivia a Troyes. A
partir de març de 1909 la parella visqué a
Vaux-Verzé (Borgonya, França), on
ella treballà en la fabricació de flors
artificials de paper. Vachet tingué per
costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost
de 1909 Vachet va ser
empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per
abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de
lloguer a casa del
drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer
Loché de Mâçon (Borgonya,
França). En aquesta època son infant Jules
morí. Quan Vachet sortí de la presó
el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars
i,
després de patir un mes de presó per una condemna
per insubmissió que li havia
estat imposada en un consell de guerra a Lió
(Arpitània), va ser enviat al 22
Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un
període d'instrucció
de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a
Mâçon, on trobà
sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de
gelosia, Vachet va ferir
greument Tissot i assassinà de 21 punyalades
Céline Ducommun. Jutjat, el 30
d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de
treballs
forçats per l'Audiència de Saona i Loira.
***
Jean-Baptiste Thuriault (1893)
- Jean-Baptiste Thuriault: El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.
---
efemerides | 08 Gener, 2019 14:38
Anarcoefemèrides del 8 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Revolución Social
- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social. Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.
Naixements
Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)
- Jeanne Adnet: El 8 de gener de 1871 neix a Argentan (Baixa Normandia, França) la costurera anarquista Jeanne Marie Alphonsine Adnet, també coneguda com Jeanne Quesnel, pel seu marit. El 8 de gener de 1894 va ser fitxada com a anarquista i en aquesta època no vivia amb son marit Emmanuel Quesnel, socialista moderat segons ella, i habitava al domicili de sa mare a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa germana menor Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Joseph Ferrand
- Joseph Ferrand: El
8 de gener de 1880 –altres fonts
indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a
Varambon (Roine-Alps,
Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph
Ferrand, també conegut com Dunin.
Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava
la vida
venent diaris a Marsella (Provença, Occitània),
on conegué l'anarquista
i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898
abandonà la capital
occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes
desapareguts que cal buscar i controlar. A París
(França) començà la seva
carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la
Nit» d'Alexandre Marius
Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van
permetre el
desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22
de gener de 1903 fou
detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François
Vaillant. Processat a Amiens
(Picardia, França) amb tota la banda el març de
1905, fou acusat de 39
robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de
treballs
forçats. Amb el número de matrícula
34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació
(Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest,
començà a adoptar una actitud
de clara oposició a l'administració
penitenciària, intentant per dues vegades
evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió
disciplinària –entre 1907
i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company,
eliminà el forçat
Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar
Jacob.
Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc
anys de
reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la
colònia penitenciària de la pitjor manera
i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de
lluites i de penes. El gener de
1924 va ser relegat en residència perpètua a la
Guaiana, on esdevingué cuiner a
Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.
Joseph Ferrand va
morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en
data desconeguda.
***
Eugenio Macchi
-
Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com Antonio Astaldi
o Antonio Ansaldi. Sos pares es
deien Albino
Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris,
quan tenia 11 anys
es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia)
i amb 12 emigrà per feia per
primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a
Itàlia i es posà a fer feina
d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia,
Itàlia), però, després de
demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i
retornà a Suïssa,
instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre
de 1908 va ser detingut a
Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a
la vaga» als treballadors del ferrocarril
Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa)
un mes, per ser
a continuació expulsat de la Confederació
Helvètica per tres anys, retornant
amb sa família a Gallarate. Poc després,
però, en 1909 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets
en un míting de protesta
per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1910 va ser
cridat a files i l'any següent, mentre estava de
permís, desertà i passà
novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa)
i des del 1913 a Locarno
(Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de
propaganda «Pietro Gori», on
participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que,
segons
la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915
col·laborà amb articles
reivindicant la violència i contra la guerra en el
periòdic socialista Libera Stampa,
escrits que no agradaren
gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914
retornà de bell nou a Itàlia i,
cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà
novament. S'establí
d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i
després a Zuric. En
1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de
Berna,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés
de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo
Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo
Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser
detingut.
Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser
expulsat de Suïssa
el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia,
pogué instal·lar-se el
gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo
Restelli, obrí un taller
de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc
de reunió del moviment
anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe
Mariani i Giuseppe
Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a
les
muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria
industrial «Franco
Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor
responsable dels quatre números
del quinzenal milanès L'Individualista,
fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels
dos
últims números d'Umanità
Nova,
publicats a Milà el 23 i el 24 de març,
coincidint amb l'atemptat al teatre
Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11
anys, sis
mesos i 10 dies de presó i a dos anys de
vigilància per «associació criminal i
fabricació, possessió i transport de
bombes». Complí, fins el gener de 1930, la
pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont,
Itàlia). El juliol
de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa
per la frontera entre
Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el
qual morí un guàrdia de duanes
i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent
fracassat, aconseguí passar
la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a
Ginebra i després a
Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà
finalment als Estats Units, on
polemitzà durant molt de temps, en el periòdic
anarquista de Nova York (Nova
York, EUA) L'Adunata dei Refrattari,
amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició
mantinguda pels
anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930
acusà,
suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata
dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els
companys col·laborant amb
la policia i de ser un espia feixista. Segons informes
policíacs, en 1939
residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio
Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on
s'hauria entrevistat
amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i, després de passar una curta
estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11
de juny
de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).
***
Manuel Rojas
Sepúlveda
- Manuel Rojas Sepúlveda: El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).
***
-
Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener
–algunes fonts citen erròniament el 4
de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el
dibuixant,
caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de
pel·lícules de dibuixos
animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut
sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,
Santdiumenge, etc.) i
que va fer servir el nom d'Óscar Daniel.
Era fill d'una família humil
mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu
ofici de manera autodidacta.
Estudià a l'escola pública de la seva localitat
i, un cop se li va despertar la
seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors plàstics i
acadèmies
lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) i començà a
treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses
editorials, especialment
per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà
col·leccions de novel·les populars i
revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito,
etc.). L'agost
de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu
Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En
1930 exposà al Saló d'Humoristes i
participà en els successives edicions fins a
l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb
dibuixos i caricatures en la premsa
obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La
Campana de Gràcia,
El Día Gráfico, L'Esquella
de la Torratxa, Fotogramas, Front,
La Humanidad, ¡Ja... ja!,
Lecturas, Lleida, La
Mainada, Papitu, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
etc.). També va fer mítings per al moviment
anarquista a diferents localitats
catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau
Fitó, una exposició de
dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la
Societat Coral Sadurnienca
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya).
Entre el 21 de gener i el 12
de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I
Saló d'Humoristes de
l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es
casà civilment a Boldú (La
Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró
–el primer d'aquestes
característiques que es realitzà a la
província de Lleida– i
s'instal·là amb sa
companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933
s'implicà en la campanya
abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) per a
les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En
1934 va fer el servei
militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca
(Aragó, Espanya) i el 17 de
febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per
«incitació a la sedició».
L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i
caricatures als locals de
la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET).
En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant
la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i al
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també
entrà a formar part de
l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda
el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila
Franquesa (Shum),
Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre
Cristòfol
Peralba, Antoni García Lamolla, Julián
Gómez García (Julián Gorkin),
Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i
Joan Baptista
Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els
«Fets de
Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer
al costat dels anarquistes
contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es
presentà com a voluntari al front
d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu
motoritzat són errònies– i
fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de
1938 guanyà un premi
de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat
pel diari
Vanguardia Postal,
òrgan del Sindicat de Correus de la Unió
General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a
peu els Pirineus i va ser
tancat al camp de concentració d'Argelers, on
coincidí amb el dibuixant i
col·laborador de Solidaridad Obrera
Gustau Vila Bergadà (Grapa).
Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre
«la bona acollida dels
refugiats republicans a França». Quatre mesos
després va ser traslladat al camp
de concentració de Brams, on també va fer
dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on col·laborà
en algunes revistes sota el pseudònim Óscar
Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de
1941, retornà a Barcelona,
amb el nom d'Óscar Daniel,
pseudònim que ja havia fet servir des de
1936, i s'instal·là al barri de Horta,
incorporant-se en diferents revistes (Lecturas,
Pulgarcito, TBO, etc.). Entre
1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació «Dibujos Animados
Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta
ciutat,
participant en nombroses pel·lícules,
especialment en la secció de fons i de
maquetes, com ara La sartén de Civilón
(1942), Garabatos José Nieto
(1944), Garabatos Valeriano León (1944),
etc. En 1943 va fer una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949
entrà a treballar en l'empresa
de dibuixos animats «Estela Films», on
col·laborà en la pel·lícula
Erasé una
vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com
pogué fent dibuixos
(historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes,
postals,
felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per
acolorir, etc.) per a
diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera,
Ediciones Generales, Hércules,
Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963
exposà al
Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de
caricatures dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir
el 31 de desembre de 1983 –algunes
fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al seu poble natal,
on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el
Reial Cercle Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.
Homenatge
a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en
Barret Picat (Linyola, juny de 2013)
***
Dante
Di Gaetano
- Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació «Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.
***
Belén
Galán Sosa
- Belén
Galán Sosa:
El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya)
l'activista anarquista
i anarcosindicalista María Belén Galán
Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires
(Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part
de l'Ateneu
Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 2005 es
traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on
començà a estudiar Ciències de
l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització
de la Biblioteca del
sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les
secretaries d'Acció
Social i Pro-Presos. També formà part de
diferents col·lectius llibertaris, com
ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la
Creu Negra Anarquista
(CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria
i en empreses de telefonia. En
2006 participà en el Congrés Internacional de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West
England,
Anglaterra). Col·laborà activament en la
Coordinadora Estatal de l'Ensenyament
de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla
Bolonya». També actuà
en representacions teatrals de caràcter social i en altres
iniciatives
culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els
patí lluitant contra el
càncer. Belén Galán Sosa va morir el
22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies
després les seves
cendres en un bosc granadí.
Defuncions
Grup de garibaldins
- Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».
***
Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)
- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).
***
Joaquín
Blanco Martínez
- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Juan Blanco i Alfonsa Martínez. Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquesta època feia servir el nom de José Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per «ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort, amb «fractura cranial» segons el certificat de defunció, el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) a les Rambles de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.
***
Tomás Iglesias Iglesias
- Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Güsen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).
***
Jorge
Oset Palacios
- Jorge Oset Palacios: El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia nascut el 3 de juliol de 1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.
***
Joan
Serralta Miralles
- Joan Serralta Miralles: El 8 de gener de 1970 mor, sembla, a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'escultor anarcosindicalista Joan Serralta Miralles. Havia nascut el 15 d'agost de 1904 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 8 de gener de 1970, sembla, a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).
---
efemerides | 07 Gener, 2019 07:52
Anarcoefemèrides del 7 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Débâcle
- Surt La Débâcle: El 7 de gener de
1893 surt a
Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el
primer número del periòdic
bimensual anarquista La
Débâcle. Organe
Révolutionnaire. No hi figura cap
menció de responsabilitat i cap dels articles
va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul
Verlaine. Errico
Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest
periòdic
edità el fulletó de Paul Sosset (Paul
Flaustier) Catéchisme du
jeune
propagandiste (1893). En sortiren 11 números,
l'últim del 23 de juliol al 6
d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor
anarquista
Denis Villeval (Jambe de Laine).
***
Capçalera d'El Eco de Ravachol
- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol --que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)-- i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número i últim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.
***
Capçalera de Probuda
- Surt Probuda: El 7 de gener de
1912 surt a Sofia (Bulgària)
el primer número del setmanari Probuda (El
Despertament), subtitulat
«Periòdic social anarquista».
Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de
setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars.
Entre 1919 i 1920 reaparegué
com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista
de Bulgària (FACB) i Georges
Getchev reemplaçà Guerdjikov en la
direcció del periòdic.
***
Portada
del primer número d'Espoir
- Surt Espoir: El 7 de gener de
1962 surt a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número
del periòdic anarcosindicalista
Espoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe
Union Régionale de la CNTF. La
capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el
subtítol era Organe de la CNTF.
Substituí CNT quan
aquest fou suspès
per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari
bilingüe
(castellà i francès) fou Frederica Montseny i el
gerent Antoine Turmo. Era
l'òrgan «oficiós» del sector
de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica
Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de
militants, tant
francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba,
Ramón Álvarez, Félix
Álvarez
Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel
Bernabeu, Pierre-Valentin
Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio,
Severino Campos, Floreal
Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis
Dorlet,
España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor
García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu,
Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte,
Pierre Méric, Monreal,
Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia,
Faustino Piquer,
Porté, Rodríguez Ureña,
Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó,
Temblador,
Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez,
René Villard, etc.
«Editions Espoir» publicà alguns fullets
de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges
Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr
Kropotkin,
Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen,
Gabriel Veillard, René Villard,
etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22
de desembre de 1982 i fou substituït
per Le Combat Syndicaliste a partir
del gener de 1983.
Naixements
Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)
- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».
***
Henri
Chassin
- Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al barri de Belleville de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat --juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels «Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).
***
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano
- Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a
La
Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el
metge anarquista Augusto
Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local,
José Alcrudo Roche, que hagué
d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa,
i
d'Eugenia Solórzano, i germà menor del
també metge i anarquista Miguel José.
Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels
editors de la
revista universitària saragossana Paraninfo.
Entre 1915 i 1920
col·laborà assíduament amb el
periòdic El Ideal de Aragón.
En aquests
anys freqüentà els cercles artístics i
travà amistat amb els pintors Rafael
Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro
Viñado. El juliol de 1916, quan
acabà la carrera, treballà com a metge de
malalties «secretes» (venèries) i amb
son germà muntà una mutualitat mèdica,
on assistien sobretot obrers
anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions
republicanes, com ara el
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda
Revolucionària y
Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César
Falcón. En 1930, però, amb
son germà, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el
sindicat anarcosindicalista fou
molt més important que el de son germà, que es
decantà més per la maçoneria, i
col·laborà en la premsa llibertària i
realitzà mítings i conferències. L'1
de
maig de 1931 participà en un míting cenetista amb
Ángel Pestaña i Ricard Sanz.
En aquesta època formà part de la
redacció del reaparegut Cultura y Acción.
El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat
cenetista de
Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al
teatre del
Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb
Isaac Puente al
Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que
creà la Federació Nacional
d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat
vicepresident i els
estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente.
Impartí nombroses
conferències a sindicats i ateneus saragossans i
assistí regularment a la «Peña
Salduba», que es reunia al cafè
saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar,
Miguel Abós, Ramón Acín, Servet
Martínez, Isaac Puente i son germà, entre
d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de
Saragossa,
juntament amb altres companys, i passà un temps a la
presó. En maig d'aquell
any polemitzà, en el periòdic CNT,
sobre el concepte de comunisme
llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà
la creació d'una xarxa de comitès
de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que
es va debatre en una assemblea
local i més tard regional el juliol de 1933 i que
acabà aprovant-se. Entre el 8
i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè
Nacional Revolucionari,
amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres,
i fou
empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les
presons de Torrero i de
Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió
enviada a Madrid per organitzar
el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la
construcció. En 1935
fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta
persecució i
acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les
Joventuts
Llibertàries, decidí abandonar
voluntàriament la CNT, decisió que fou mal
rebuda pels companys, però mesos després en
tornà. Durant sa vida va
col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,
Diario de Aragón,
Estudios, Hojas Médicas,
Independencia, Iniciales, Mañana,
Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tierra,
etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa.
El 29 de setembre
fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les
autoritats
feixistes perquè havien amenaçat de mort sa
companya i sa filla Aurora de dos
mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou
afusellat al migdia del 30 de
setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa,
Aragó, Espanya),
juntament amb son germà Miguel José.
***
Georgette Ryner
- Georgette Ryner: El
7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre,
França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista
Georgette Ner, més coneguda com Georgette Ryner,
filla del
filòsof anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner). Va
col·laborar en nombrosos periòdics
llibertaris, com ara Le
Semeur, de
Barbé; L'En
Dehors,
d'Émile
Armand; Ce
qu'il faut dire,
de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le
Monde Libertaire;
La Grife; Contre-courant; Cahiers des
Amis d'Han Ryner;
etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà amb
l'intel·lectual
anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son
company, va
fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy,
Pithiviers, etc.) i va
enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota
l'assistència de «Terre des
Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la
mort (1924), Dans la ronde
éternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb
altres), Adolescente
passionnée (1968)
i Qui
êtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975).
Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a
París (França) i el 28 de març
fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà
una important obra i
textos autobiogràfics inèdits.
***
Ludovic Massé
- Ludovic Massé: El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932), Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.
***
Albert
Meltzer (Heliopolis, juny de 1946)
- Albert Meltzer: El 7 de gener de 1920 neix a Totthenham (Londres, Anglaterra), en una família de jueus i protestants irlandesos, el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings --defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar-- i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup «The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista --sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista «The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy, War Commentary, Revolt!, Solidarity, Brand, Volontà, Freedom, Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham.
***
Horts Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (3 d'abril de 2009)
- Horst Stowasser: El 7 de gener de 1951 neix a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista «AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors), participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre «AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En els últims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.
***
Josep
Vicent Martí Boscà
- Josep Vicent Martí Boscà: El 7 de gener de 1954 neix a València (País Valencià) el metge i historiador anarquista Josep Vicent Martí Boscà. En 1977 es llicencià en Medicina i en 1996 es doctorà, amb la tesi Medicina y sociedad en la vida y la obra de Gaspar Sentiñón Cerdaña (1835-1902), en Medicina i Cirurgia en la Universitat de València. En 1980 es diplomà en Sanitat en l'Escola Nacional de Sanitat, en 1990 obtingué un màster en Salut Comunitària i en 1999 obtingué el títol de tècnic superior de Prevenció de Riscos Laborals en l'especialitat d'Higiene Industrial, fent-se auditor d'aquest sistema de prevenció en 2003. Entre 1978 i 1985 treballà en atenció primària i des d'aquest últim any com a cap d'una unitat en els serveis de Salut Laboral de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat Valenciana i des de 2004 en Sanitat Ambiental, presidint la Societat Espanyola de Sanitat Ambiental (SESA). En 1986 va fer cursos complementaris en l'Instituto Superiore di Sanità de Roma (Itàlia). Entre 2001 i 2010 ha estat membre del Consell Directiu de la Societat Espanyola de Salud Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Des del 2006 es professor associat de Salut Pública en la Facultat de Farmàcia, de la Universitat de València. En 2007 fou secretari del Comitè Científic per al Pla Nacional de Salut i Medi Ambient. Ha impartit cursos de postgrau i conferències sobre qüestions sanitàries a instituts docents, administracions sanitàries i universitats, i publicat nombrosos treballs científics sobre protecció de la salut. Fundà i dirigeix Revista de Salud Ambiental. És autor de Condiciones de trabajo en la manipulación de plaguicidas de uso fitosanitario en la Comunidad Valenciana (1993), Plaguicidas agrícolas: vigilancia sanitaria (1993), Reconocimientos médicos preventivos para trabajadores (1998, coeditor), Informe SESPAS 2004. La salud pública desde la perspectiva de género y clase social (2004, coeditor), Cambio global España 2020-2050. Cambio climático y salud (2012, amb altres), etc. Com a historiador de la medicina en l'àmbit llibertari, ha estudiat la presència dels sanitaris en el moviment anarquista espanyol (Félix Martí Ibáñez, Gaspar Sentiñón Cerdaña, Frederica Montseny Mañé, els germans Alcrudo Solórzano, Isaac Puente Amestoy, els sanitaris llibertaris gallecs, etc.) i el naturisme àcrata (Manuel Monleón Burgos, etc.). Ha presentat ponències i comunicacions en diversos congressos històrics, com ara el «Congrés Internacional. L'exili cultural de 1939» (València, 1999), «Simposio de la Promoción de la Ciencia y la Salud al Exilio. España (1875-1939)» (València, 2001), «Congreso Internacional Eduardo Barriobero y Herrán (1875-1939). Sociedad y Cultura Radical» (Arnedo, 2002), «I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez. Medicina, Historia e Ideología» (València, 2004), «V Jornadas Nacionaldes de Historia de la Psiquiatría» (Albacete, 2004), «Congreso Internacional Historia de las Universidades Hispánicas» (València, 2005), «II Congreso da Memoria. A II República e a Guerra Civil en Galicia» (Culleredo, 2005), «IX Jornadas de la Otra Historia» (Torrero, 2011), «Un viaje al pasado para fundamentar el futuro. XVI Jornadas Libertarias CGT» (València, 2014), «II Converses sobre el Llegat Cultural de la República» (València, 2015), etc. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Afers, Asclepio, La Aventura de la Historia, Bicel, Cercles, Gaceta Sanitaria, Medicina e Historia, Revista de Toxicología, Segermen, etc. Pel que fa els estudis històrics sobre la medicina, és autor de L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després (2001, amb altres), La Barcelona rebelde (2003, amb altres), Ciencia, salud pública y exilio (España, 1875-1939) (2003, amb altres), Actas del I Simposium Internacional Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Antología de textos de Félix Martí Ibáñez (2004, coeditor), Manuel Monleón. Disseny i avantguarda (2005, amb altres), La revolución libertaria. 70 aniversario del 19 de julio de 1936 (2006, amb altres), La rosa il·lustrada. Trobada sobre cultura anarquista i lliure pensament (2006, amb altres), Estudios (2007, edició facsímil d'aquesta publicació), Diccionario Biográfico Español (2009, amb altres), La muerte de la libertad. Represión franquista al movimiento libertario (2009, amb altres), etc. Amb el professor Antonio Rey González elabora des del 1998 la base de dades «Batas Negras», dedicada a la sanitat llibertària espanyola (organitzacions, militants, producció, bibliografia, etc.) entre els anys 1869 i 1949. L'octubre de 2011 rebé l'Emblema de Plata de la Sanitat Ambiental Espanyola.
---
efemerides | 06 Gener, 2019 07:51
Anarcoefemèrides del 6 de gener
Esdeveniments
Portada d'un número d'El Descamisado
- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria «Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.
***
Capçalera de Rabotnitcheska Misal
- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, també òrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.
Rabotnitcheska
Misal (1914-1945)
***
Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago
- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista. Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la seva última etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, els últims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.
Solidaridad Obrera (1923-1927)
Naixements
Cels Gomis i Mestre
-
Cels Gomis
Mestre: El 6 de
gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp,
Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador
científic i escriptor
anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres
erròniament. Cap al
1850 s'instal·là a Madrid amb sa
família. En aquesta ciutat va començar a
estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862,
abans de
deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a
Catalunya per treballar
en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la
Revolució
de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va
conèixer
Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa
vida, malgrat les
discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir
secretari del «Club dels
Federalistes», presidit per Almirall, i formà part
de la redacció d'El
Estado Catalán, periòdic fundat per
Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer
de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà
Federal de Barcelona i l'abril va participar
en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de
Tortosa», signat entre les
forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó,
i en la revolta
d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes
«intransigents» va
jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal
de 1869 va haver de
fugir a França i a Suïssa. En l'exili va
conèixer Bakunin i el 22 de gener de
1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista
bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció
ginebrina. De bell
nou a la Península el març de 1870, va participar
activament en l'organització
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)
d'antuvi a Zumarraga
(País Basc) i després a Madrid (Espanya),
presidint el primer acte públic de la
Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a
mecànic, va exercir el
càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del
consell de redacció
del primer òrgan oficial de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l'AIT La
Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la
formació llibertària dels
integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los
alguns dels
seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres
fullets. Durant l'any
1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la
Internacional, va
formar part de la comissió que s'entrevistà amb
el governador de Madrid per a
protestar contra l'actuació de la «partida de la
porra», en un banquet de
solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El
març de 1873,
residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la
Comissió Federal, li
va encarregar la traducció de la memòria del
Congrés de les seccions angleses
de l'AIT i li va demanar que treballés per la
constitució de la federació local
d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb
la madrilenya
Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va
traslladar a Barcelona
i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca
cultural,
folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir
d'aquesta data dedicà
molt de temps a realitzar estudis del folklore català que
foren publicats. Va
formar part del comitè de gestió de la Biblioteca
Arús barcelonina i va
col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,
El
Productor, La Tramontana, etc. Durant la
dècada dels vuitanta va
publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració
que van ser molt comentats. El
14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de
Reus.
Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment
anarquista que es
preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força
les pràctiques
violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar
d'un projecte per
portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el
braç esquerre
en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte,
però va
continuar escrivint i en la convalescència va redactar el
llibre Cantares.
Després va abandonar la seva professió d'enginyer
de camins, que va exercir
arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc,
Aragó i Andalusia),
construint gran nombre de carreteres i línies
ferroviàries --durant les obres
recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del
folklore
popular, que desprès va classificar i va publicar--, per
ocupar-se de la
direcció literària de l'editorial barcelonina
Seguí. Membre de l'Associació
d'Excursions Catalana i més endavant del Centre
Excursionista de Catalunya. Amb
una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en
català com en castellà,
especialment sobre literatura, lingüística,
agricultura, meteorologia,
botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot
llibres de text per
infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la
raó i del
coneixement científic com a instruments de
transformació de la societat i de
millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa
de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls
temporals (1884),La
lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició
facsímil en 1999), La
vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes
(1887, en
col·laboració), Costums empordanesas.
Dinars de morts, honras grassas
(1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de
confrontacions
(1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó
(1890), Botánica
popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en
1983 sota el
títol Dites i tradicions populars referents a les
plantes), Cantares
castellanos (1892), Cantars catalans
(1893), Cantares i dictats
tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),
Rudimentos de la
agricultura española (1900), De las
plantas y sus aplicaciones
(1895), Dictats tòpichs catalans (1901),
Literatura popular catalana
(1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia
general de
Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana.
Aplec de casos de
bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987,
pòstum), etc.
Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell
dos opuscles
plenament anarquistes, El catolicismo y la
cuestión social (1886) i A
las madres (1887). Va traduir i prologar al
castellà el llibre d'Almirall Lo
catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de
juny de 1915 a
Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va
ser cedit
per la família a l'Arxiu Històric Municipal de
Reus. Son nét, Cels Gomis i
Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar
materials de son avi.
***
Hristo
Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig
de 1875)
- Hristo Botev: El
6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari
julià búlgar de l'època– de
1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta,
revolucionari
nacionalista i
introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov,
més conegut com Hristo Botev,
i considerat un dels
herois nacionals búlgars. Era fill d'una família
cultivada i progressista, que
havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia
Ivanka
Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes
cançons populars del
folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i
traductor literari Botyo
Petkov, fou una de les figures més importants del moviment
anomenat
«Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a
lluitar contra la dominació otomana a
Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia,
dotà la biblioteca escolar de
Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres
que exerciren una
gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre
dels futurs grans
poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863,
després d'acabar els estudis
primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a
Kalofer,
va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel
lingüista Nayden Gerov,
aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la
secundària al II Institut d'Odessa
(Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels
més prestigiosos de la ciutat,
on s'introduirà de valent en la literatura russa,
però també en els reglaments
cruels i els càstigs corporals de l'educació
d'aleshores. Considerà que aquest
institut era una mena de «colònia
penitenciària» i l'abandonà, fent
estudis
durant un any a les facultats d'història i de filologia de
la Universitat d'Odessa.
Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a
Bessaràbia (Zadounaevka) i és en
aquesta època quan començà a escriure
els seus primers poemes, alhora que establí
contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A
començaments
de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com
a professor a son
pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de
la festa dels sants
Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs
públic improvisat
en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de
la burgesia búlgara; arran
d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa,
però la manca de diners el
portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa
colònia d'exiliats
búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania)
treballà amb Dimitar Panitchkov per al
periòdic Dunavska Zora
(Alba del
Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi
Dimityr i Stefan Karadzha.
L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat
de Jeliu Voyvoda,
del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es
matriculà en la facultat
de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar
per qüestions econòmiques. Sense
recursos, hagué de viure de manera bohèmia i
durant un temps compartí
penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la
insurgència búlgara, fent vida en un
molí abandonat a prop de Bucarest. Entre
febrer de 1869 i maig
de 1871, sempre en
contacte amb el moviment revolucionari búlgar,
treballà, gràcies al suport de
Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria,
Izmaïl, etc.) fent
classes de búlgar. A Izmaïl conegué el
revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els
fets de la Comuna de París el marcaren profundament i
decidí adaptar la seva
estructura política a la realitat búlgara. El 10
de juny de 1871 començà a
editar el periòdic revolucionari Duma
na
Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants
búlgars), on publicà
poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió
anual de l'Associació del
Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran
amistat amb el revolucionari
rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu).
L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de
conspiració, va ser tancat
durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i
aprofità la seva
reclusió per a col·laborar i establir relacions
amb el moviment revolucionari
rus. Col·laborà amb el periòdic
revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda
(Llibertat), on també treballà
com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis,
especialment
lingüístics (rus, romanès,
francès) i establí contactes amb revolucionaris
russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els
cercles
bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària.
Es dedicà a
escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail
Bakunin a Rússia i
a Romania, on creà el primer grup anarquista del
país. Sobretot difongué l'obra
de Bakunin Estatisme i Anarquia,
llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del
seu
domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest
l'efímer (només
sortiren tres números) periòdic
satíric Budilnik
(Despertament), on fou molt crític amb els estaments
enriquits búlgars que no
feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de
1872 Vasil Levski,
organitzador del Comitè Central Revolucionari
Búlgar (CCRB), òrgan encarregat
d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que
operava des de Romania,
va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el
19 de
febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí
en dos grups: el
que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov,
Panayot
Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben
Karavelov).
Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada
per Levski i treure
partir de la situació internacional de lluites entre
l'Imperi Otomà, Rússia i
Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità
el periòdic Zname
(Bandera) i a partir del 15 de
gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La
rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà
Botev i
Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia
atreure la
intervenció de les grans potències. A
començaments de 1875, en substitució de
Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la
insurrecció búlgara
contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875
començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es
casà amb
Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876
nasqué sa filla Ivana. El
setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora,
però a començaments de
1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania
consideraven que
l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana
a Bulgària era
imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de
Bechet organitzà una companyia
armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup
«Els
Apòstols», organitzadors de la
insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a
Romania i el varen convèncer perquè
enviés a la zona la companyia que estava
organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els
combatents
arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat
prematurament. Els reclutes
demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els
voivodes), com ara Filip
Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però
aquests rebutjaren
l'oferta per raons polítiques i, així les coses,
Botev assumí el comandament,
amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia
Militar Nikolaev i que
havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig
de 1876 decidiren
partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples
obrers i amagant
les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els
seus
instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que
després
prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert
Engländer, convençut
per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia
desembarcà a prop de
Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia
produït, però si la
resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars
i
irregulars (els mercenaris baxi-bozuq).
Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les
muntanyes de Vratza mentre
s'organitzava l'aixecament popular, però la
població, temorosa davant l'aclaparant
presència otomana, no es revoltà. La companyia
patí nombrosos i intermitents
atacs dels baxi-bozuq i el 18 de
maig
de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta
quilòmetres del Danubi,
l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels
rebels. L'1 de juny de
1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop
de la muntanya Okaltchitza.
Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses
pèrdues a les tropes turques,
la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els
qui no
aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure
aquest dia,
1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià
búlgar de l'època– de 1876, a
la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi
Otomà; actualment Bulgària).
Des del punt de vista poètic, la seva obra està
considerada una de les més
importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els
seus escrits,
recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels
escriptors russos
i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els
sentiments de solidaritat de
les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les
tiranies i la
rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent
a tots els seus
escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims
búlgars, especialment pel
comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire
nacionalista de la
seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu
Bulgària, centenars d'escoles,
biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha
poble, per petit
que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva
figura. Paradoxalment
i malauradament, Botev també és un personatge
reivindicat per l'extrema dreta
nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol
referència al seu
pensament llibertari.
Sébastien Faure
- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.
***
Llum
de la Selva
- Isidre Nadal
Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona
(Catalunya) el pacifista,
naturista, ecologista, vegetarià crudívor,
eremita i anarcoindividualista
tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum
de la Selva, L'Avi Llum o
L'Avi Selves. Fill d'una prostituta
del
Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri
conegut com
El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser
inscrit al registre civil.
Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la
zona i que
quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i
encara una altra versió
diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer
i que va ser criat
per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la
seva afició a
l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement
inventada, ja
que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge
Baqués era el de sa
mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué
els camins demanant caritat i
fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys
es posà a
treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els
moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan
tingué l'edat per
anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el
servei militar. Entre
1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de
l'anarquisme de Lev
Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels
Esperits Lliures», colònies
naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué
correspondència directa amb
Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En
1900, en l'Atlètic
Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la
Natura» i canvià el seu nom pel
de Llum de la Selva. Seguidor de
Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va
fer amistat amb Albà
Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt
impressionat quan aquest últim
va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la
natura,
un pagès el posà de capatàs. Es va fer
vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà
l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de
la Península i per Europa.
Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de
Naturisme, primera
societat naturista de l'Estat espanyol.
Col·laborà en la revista naturista Pentalfa.
En 1926 s'instal·là a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent
fundà el Grup d'Estudis
Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al
cafè de Cal Mistos de Sabadell,
freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru
Lladó i Edgardo Ricetti.
En aquesta època era partidari de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i fou
col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa
Obrera Cultura i Solidaritat,
encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya
Carme (Flor de Maig),
comprà un hort a Can
Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de
«Jardí de l'Amistat», on,
conseqüent amb les seves idees, visqué moltes
dècades sense diners ni
electricitat, només amb els productes del conreu de la
terra. En aquests anys
republicans es relacionà amb el grup teosòfic
«Rama Fides» de Sabadell i
presidí algunes de les seves reunions. Durant la
Revolució espanyola va fer
constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de
Sabadell de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus
coneixements agronòmics resultaren
de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola
naturista i la Granja
Natura que havia creat enregistrà una ampliació,
on a més de construir-hi una
biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues
colònies: una de set famílies al
mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre
de vuit famílies al barri de Can
n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de
1937», els seus membres van
ser detinguts per la reacció comunista acusats
d'emmagatzemar armes i
municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les
tropes franquistes al
final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu
habitatge del «Jardí de
l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el
seu Ateneu Cultural que s'havia
constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de
Larra de Sabadell
i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la
localitat. Durant el
franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que
ocupava va ser
engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies
a l'escriptor
Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí
de l'Amistat», conegué el
filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas
Gandhi, qui visità Can
Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els
activistes Lluís Maria
Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una
Escola de Naturosofia o Saviesa
Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell
(veïns de la
rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de
Montserrat,
teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent
de les comunitats
de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan
morí sa companya
Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva
«Kolònia de Plana
Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23
de desembre de 1983 a la
Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat,
i fou enterrat com
volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres,
amb una túnica blanca
i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de
Sabadell porta el seu
nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà
el documental El Jardí Oblidat. Un
relat coral i en
2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren)
publicà un recull de la seva filosofia sota el
títol Llum de la Selva.
Abandonat durant molts d'anys, actualment el
«Jardí de l'Amistat» està en
vies de recuperació gràcies a la feina de
diverses
entitats ciutadanes.
Isidre Nadal Baqués (1877-1983)
***
Salut Borràs Saperas
-
Salut Borràs
Saperas: El 6
de gener de 1878 neix a
Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista Salut
Borràs Saperas. Era la filla major de la parella anarquista
formada per
l'internacionalista Martí
Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A
finals dels anys vuitanta i
començaments del noranta va participar amb sa mare en la
distribució a domicili
de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad,
fundat per son pare.
Companya de Lluís Mas Gassió
d'ençà de 1895, arran de la detenció
de son
company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en
1896, fou obligada
per les autoritats a casar-se legalment i catòlicament dues
hores abans de
l'execució de Lluís Mas Gassió el 4 de
maig de 1897, sota l'amenaça d'internar en
un convent el fill que tenia (Enric) i un que n'esperava
(Lluís). Havia estat
detinguda l'11 de juny de 1896 juntament amb sa mare i empresonada
–tingué son
segon fill a la presó– i el 12 de juny de 1897 va
ser expulsada amb altres 51
militants cap a França. Instal·lada a Marsella
(Provença, Occitània), va fer
feina de modista al taller de Joan B. Esteve. A mitjans de febrer de
1898
retornà a Barcelona. La seva tasca dins el moviment
anarquista consistia a fer
de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès
en els temps de
clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la
solidaritat amb
els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista
Octave Jahn
a Charanta (Jarnac, Cognac,
Saint-Même-les-Carrières, etc.) i a partir de 1908
a Mèxic, on son company participà en la
revolució a les files d'Emiliano
Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company
quedà a Mèxic i a
Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a
Europa de difusió de
la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del
Món (COM) i fins a la
seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. En 1913 Salut
Borràs es va establir a
París amb son fill i va fer feina de modista, realitzant
constants viatges
entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930
retornà a Barcelona, on es va
instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al
barri del Raval. Arran
del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una
sortida campestre
son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11
d'agost de 1954 a
l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de
París (França), on vivia recollida. Una
part del seu arxiu –correspondència i
documentació sobre les revolucions
mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
Salut Borràs
Saperas (1878-1954)
***
Carnet
confederal de Joan Albós Franci
- Joan Albós
Franci: El 6 de gener de 1886 neix a Sant Joan de
Ministrells (Valls de Valira,
Alt Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Albós
Franci. Es guanyà la
vida fent de forner. Entre 1907 i 1909 va fer el servei militar al
Marroc, on esdevingué
antimilitarista i anarcosindicalista, i en tornar treballà
de forner a
Barcelona (Catalunya). Es casà a la Seu d'Urgell (Alt
Urgell, Catalunya) amb
una andorrana. Cap el 1916 emigrà a França amb sa
família i s'instal·là a
Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on
obrí un forn i on albergà nombrosos
companys, alhora que continuà finançant el
moviment llibertari. En 1931, amb la
proclamació de la II República espanyola,
s'establí amb sa companya i sos tres
infants a les Escaldes (Escaldes-Engordany, Andorra),
població natal de sa
companya. En 1934 la família
s'instal·là a la Seu d'Urgell, on, quan el cop
feixista de juliol de 1936, ell participà en el
Comitè Revolucionari local i en
operacions armades. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i arribà
a Pàmies. Va ser, juntament amb son fill Joan
Albós Besolí, nascut en 1915,
internat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc,
Occitània) i
posteriorment ambdós treballaren d'obrers de fleca a
Castellnou d'Arri
(Llenguadoc, Occitània). Després de
l'Alliberament, restà al camp de Bram per
treballar per a les tropes angleses. Després de la II Guerra
Mundial continuà
militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
l'exili. Lector
regular de Solidaritad Obrera, fou
fidel a la línia ortodoxa confederal. En 1951 es va jubilar.
Fou membre de
l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en
1953 per
Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1954 va fer un donatiu
per a
la Casa de Repòs de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Joan Albós
Franci va morir en 1971.
***
Giuseppe
Mezzano
- Giuseppe
Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i
Carolina
Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de
1935,
quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la
policia a Vercelli (Piemont,
Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap
càrrec contra ell, va ser
alliberat als pocs dies, però va ser posat sota
vigilància i amb l'obligació de
presentar-se en determinats dies al Registre Polític
Central. El 6 d'agost de
1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor
d'aquell any marxà
cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava
quallant. Enrolat en el
«Batalló Garibaldi», lluità
al front de Madrid (Boadilla del
Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va
ser
ferit en una mà i a la cama dreta. El març de
1938 va ser donat d'alta de
l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella,
Espanya), on
romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a
Suïssa. L'11 d'octubre de
1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i
internat al camp de
treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la
caiguda del feixisme realitzà
gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de
1943, com
que estava fitxat al Registre de Fronteres com
«exmilicià roig», va ser
detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli
(Piemont, Itàlia),
on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància.
Aleshores participà en
la Resistència, enquadrat en la V Divisió
«Garibaldi» de la 182 Brigada.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir
el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En
2003 son fill Luciano
Mezzano donà documentació de son pare a
l'Istituto per la Storia della Resistenza
e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e
Vercelli « Cino
Moscatelli».
---
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |