Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de The Rebel

- Surt The Rebel: El 20 de setembre de 1895 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número de la revista mensual The Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist communism (El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de l'anarcocomunisme). També portà el subtítol «Una revista anarcocomunista dedicada a la solució de la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel Group de Boston, del qual formaven part Nahum H. Berman (Burmin), Harry Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van col·laborar Voltairine de Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A. Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross Winn, etc. També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes, Piotr Kropotkin, Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser d'allò més variats: notícies sobre el moviment anarquista, feminisme, sindicalisme, propaganda, etc. En sortiren sis números, l'últim el de març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità una edició facsímil.

***

Portada de l'últim número de Pensée et Action

- Surt Pensée et Action: El 20 de setembre de 1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la revista anarquista Pensée et Action. Editada per Marcel Dieu (Hem Day), fou la segona època del seu efímer periòdic del mateix títol publicat entre 1930 i 1931 a la mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener de 1948 i, a partir d'octubre de 1948, es publicà més irregularment per motius econòmics. El grup editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la conferència del seu animador Hem Day titulada Pour rompre le silence i la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència individual i intel·lectual per lluitar contra totes les formes d'autoritarisme. Comptà amb nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand, Alphonse Barbé, Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier,  Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel Devaldes, G. Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux, André Prunier, Pierre Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance, Jean Van Lierde, Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc. Aquesta publicació es distribuí arreu del món (França, Suïssa, Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca, EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a més edità una quarantena de fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46 números, l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action (1953-1970).

Naixements

Léon Bonneff

- Léon Bonneff: El 20 de setembre de 1882 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Léon Bonneff. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son germà, Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Francesco Cianci

- Francesco Cianci: El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano (Calàbria, Itàlia) el litògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos pares es deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on el 4 d'agost de 1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo (São Paulo, Brasil) com a anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista La Propaganda Libertaria. Força actiu en el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917 formà part de la redacció del periòdic Guerra Sociale, que també edità quan el seu director Luigi Damiani hagué de fugir perseguit per les autoritats. També col·laborà amb articles en A Voz do Trebalhador i a partir de 1917 publicà regularment en A Plebe. Participà activament en la vaga general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del Comitè de Defensa Proletària (CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte, Rodolfo Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la Comissió d'Impremta del CDP que negocià els acords sindicals directament amb la patronal. Durant els anys trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a «sindicalista anarquista» i director de la Unió dels Professionals del Volant (UPV), que agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels sindicalistes més destacats de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i, a més d'A Plebe, col·laborà regularment en el periòdic anarquista O Trabalho. Considerat com a molt culte pels companys, va fer conferències sobre història del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics vers el comunisme estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista. Prengué part en la lluita antifeixista a São Paulo i formà part del Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo Battaglia, Giovanni Ciuffi, Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians més destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935 reprengué com a editor la publicació de Guerra Sociale en italià, fet que implicà ser perseguit per la dictadura feixista de Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i acusat de distribuir 300 exemplars del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta data se'n perd el seu rastre.

***

Necrològica d'Agapito Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de gener de 1970

- Agapito Martínez González: El 20 de setembre de 1911 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agapito Martínez González. Orfe de pare quan era molt jove, emigrà a Barcelona (Catalunya) amb sa mare, Margarita González, i ses germanes, María i Cándida. Després d'un temps a la Guàrdia Civil, entrà a fer feina als tallers dels Ferrocarrils del Nord a Barcelona i immediatament s'afilià al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i el desembre de 1934, quan les deportacions, va ser detingut i tancat un temps en un vaixell-presó al port de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i durant la Revolució fou responsable per la CNT d'un casal d'avis a Barcelona. El 23 de gener de 1937 s'uní civilment amb Josefa Torres Alorda i el novembre d'aquell any s'integrà com a soldat al front en un servei d'ambulàncies dels Serveis de Rereguarda i Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on s'establí a la zona de Bègles (Aquitània, Occitània). Fins a 1941 sa companya i sa filla Rosa no es pogueren reunir-se amb ell. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà als tallers aeronàutics i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). En 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom del Comitè Departamental de l'Alta Garona, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa i aquest mateix any passà a viure a Ròcacerièra (Llenguadoc, Occitània) i a treballar a l'empresa de construcció metàl·lica «J. Rigaud et Fils» de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 20 de desembre de 1962, alguns mesos després de la desaparició de sa companya, patí un greu accident laboral i, després d'un temps ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa, sortí amb una incapacitat del 70%. Agapito Martínez González va morir el 20 de setembre, el dia del seu aniversari, de 1969 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Piero Parisotto

- Piero Parisotto: El 20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament «Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim de Comandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

***

Jorge Rafael Benayas Manzanares

- Jorge Rafael Benayas Manzanares: El 20 de setembre de 1957 neix a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jorge Rafael Benayas y Manzanares. Sos pares es deien José Víctor Benayas i Georgina Manzanares. Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. Jorge Rafael Benayas Manzanares va ser trobat el 24 de juliol de 1980 penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. El seu advocat, José María Mohedano Fuertes, plantejà seriosos dubtes sobre el «suïcidi» del seu defensat.

Defuncions

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 20 de setembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Havia nascut el 24 de setembre de 1894 a Madrid (Espanya). Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida, fins a la seva mort durant la batalla d'Almudébar.

***

Foto policíaca de Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 20 de setembre de 1937 mor al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Havia nascut el 19 de juny de 1905 a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

***

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 20 de setembre de 1969 mor a Montevideo (Uruguai) el destacat propagandista anarquista José Tato Lorenzo. Havia nascut el 22 de desembre de 1886 a Mondariz (Pontevedra, Galícia). Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Suñé. Passà a Vigo (Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada.

José Tato Lorenzo (1886-1969)

***

Juan Manuel Molina (Juanel) (1981)

- Juan Manuel Molina Mateo: El 20 de setembre de 1984 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. Havia nascut el 4 d'agost de 1901 a Jumilla (Múrcia, Espanya). De petit treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 --ho serà en 17 ocasions--, va rebutjar fer el servei militar i amb documentació falsa es va traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de 1922. Va col·laborar en la premsa llibertària i va conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de material de construcció de Granollers i de Barcelona. Després de la fabricació amb poc èxit de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a França, on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la construcció a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans de ser expulsat de França. Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i Durruti fins a començaments de 1930, serà membre del Comitè de Defensa Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona, ocuparà la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) entre 1930 i 1935 en substitució de José Elizalde, amb un incís d'un any de presó en 1932. Durant la República dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia. Representarà els llibertaris en el Comitè d'Abastos i fins a maig de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat aquest any del Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per als camps de concentració. Va participar en els grups d'acció de Ponzán i de Remiro --l'abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla d'actuació a Espanya, però que va ser rebutjat l'any següent pel Comitè General del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas-- i va exercir de delegat de l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de Pallarols, facilitant que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses ocasions entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la reconstrucció de la CNT a França, essent present en els primers plens clandestins, i serà el primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les tesis col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va situar en el centre de les disputes de l'època, convertint-se en la bèstia negra dels ortodoxos. No va voler presentar-se a la reelecció durant el Congrés parisenc de 1945 i quan es va consumar l'escissió es va alinear amb el Subcomitè del qual va ser delegat a Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la península i assumeix la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional clandestí i, el març, de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril d'aquest any, va ser condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a França, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt de temps va romandre al marge de la militància activa, però sense abandonar les idees, fins al 1976, quan retornà mogut per la reconstrucció confederal a Espanya. Per a molts ha estat el màxim representant de les tesis col·laboracionistes --famosa és la seva Ponència Juanel-- entre 1939 i 1945, i per tant molt criticat per esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias, El Comunista Libertario, Cultura Obrera, Historia Libertaria, Redención, Solidaridad Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra Libre, Tierra y Libertad i La Voz Libertaria, entre altres. Va col·laborar en la Historia en fascicles d'Abad de Santillán. És autor de llibres com La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España Libre (Mèxic, 1966; recopilació i traducció de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo totalitario (Mèxic, 1982), entre altres.

***

Marcelino Boticario Sierra

- Marcelino Boticario Sierra: El 20 de setembre de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Havia nascut el 10 de gener de 1921 a Errenteria (Guipúscoa, País Basc). Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón.

Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

Actualització: 31-07-18

Anarcoefemèrides del 19 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail

- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs: «La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i «M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.

***

Capçalera de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: El 19 de setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucía y Extremadura. Publicà articles teòrics i orgànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità el fullet La Mujer, amb la finalitat de finançar el setmanari Rebelión. Trobem articles de Diego R. Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio Quesada i Antonio Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números, l'últim el 30 d'abril de 1932, i fou substituït per Andalucía Libre.

Naixements

Francesco Prevosto

- Francesco Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a Santhià (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del «Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles «subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per «violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per «infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP). Francesco Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García: El 19 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela).

***

Attilio Bortolotti

- Attilio Bortolotti: El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül, Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de «difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato, A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian, òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto (Ontàrio, Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000).

Attilio Bortolotti (1903-1995)

***

Félix Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta

- Félix Salcedo Arellano: El 19 de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant anarcosindicalista Félix Salcedo Arellano. De jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de Taüst (Aragó). Arran de la revolució asturiana d'octubre de 1934 fou detingut i empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada després del cop feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i aconseguí arribar a zona republicana. Després s'enrolà en la Columna Durruti i amb la militarització fou nomenat comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta, juntament amb son company Antolín, el qual morirà el 25 de desembre de 1938 al front. Amb la Retirada, passà a França, on, després de restar internat a diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament, s'establí a Cahuzac, on treballà com a paleta i fundà una nova família, ja que sa primera companya i sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels organitzadors de la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc, Occitània). Félix Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc, Occitània).

Félix Salcedo Arellano (1911-1996)

***

Necrològica de Joaquim Gil Mir apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juliol de 1980

- Joaquim Gil Mir: El 19 de setembre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt Ribagorça, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Gil Mir. Sos pares es deien Ramon Gil i Joaquina Mir. Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil lluita en la «Columna Durruti» i va ser ferit en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment participà en la Resistència contra l'ocupació nazi i es refugià a casa de l'anarcosindicalista Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili a Galhac i va ser delegat del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a Galhac, va estar especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui havia combatut en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després de la mort del dictador Francisco Franco, realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat econòmic la CNT durant la seva reorganització, especialment durant la gran vaga barcelonina de benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). Després de la seva mort, son amic Fernando Gamundi Oliveros li va fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo Rocinante, que havia de ser col·locada en la seva tomba, però, sa família, per raons de seguretat de l'obra, hi renuncià.

***

Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)

- Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de «Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista «Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).

Philip Sansom (1916-1999)

***

Josefa Martín Luengo

- Josefa Martín Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca (Castella, Espanya) la pedagoga llibertària i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo, coneguda com Pepita. De nina estudià en un col·legi de monges a Alacant (Alacantí, País Valencià) i després va fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva formació acadèmica, treballà un any en un col·legi religiós de protecció de menors a Zamora, del qual va ser expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions del personal de magisteri i per aquest motiu va ser destituïda. Després participà en una campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició --primera de la seva promoció-- una plaça de professora d'Educació General Bàsica en l'ensenyament públic i ensenyà durant dos anys a la localitat extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema pedagògic alliberador en consonància amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària; però els seus postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora que assessorà un centre d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any després es traslladà a Mèrida, amb la intenció de crear una escola, però el boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre enfocats en el món de la pedagogia: llicenciada en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat, estudis de psicologia pedagògica, assistència a cursos, cursets i congressos diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i María Jesús Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un edifici a prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé el suport d'un petit col·lectiu de persones i d'una cooperativa i després d'uns anys pogué adquirir una finca al camp, que funcionà, malgrat les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà el I Congrés d'Educació Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998 creà el grup anarcofeminista «Mujeres por la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a una trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la promotora d'unes Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot això participà en nombroses exposicions i conferències de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques llibertàries, com ara A Rachas, Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres Libertarias, Palante, Revuelta, La Samblea, etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És autora de Fregenal de la Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento de educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar (1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la anarquía (1993, obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva experiència vital i pedagògica en el documental Escuela viva, de Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va morir, a conseqüència d'un càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).

Josefa Martín Luengo (1944-2009)

Defuncions

Fritz Oerter

- Fritz Oerter: El 19 de setembre de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19 de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquest últim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia. És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Vicente Ballester Tinoco

- Vicente Ballester Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Havia nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup «Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

***

Luis Naveira Carballo

- Luis Naveira Carballo: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya, Galícia) el mariner anarcosindicalista Luis Naveira Carballo, conegut com O Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son germà Manuel, respongué l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims a abandonar la barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira Carballo va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i portat a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la carretera Betanzos-Ferrol. Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i un nin.

***

Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

- Jules Chazoff: El 19 setembre de 1946 mor a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Havia nascut el 21 de gener de 1891 a París (França). En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista --on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire --«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)-- on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de «israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre continuà militant en l'anarquisme.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887

- Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec de Émile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.

***

El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera --adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants --a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicà El proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

***

Portada del primer número de Socialismo y Libertad [CIRA - Lausana]

- Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista trilingüe Socialismo y Libertad. Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van col·laborar anarquistes, socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de la secció italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la francesa Julien Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas. Mantingué relacions amb el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En sortiren sis números, l'últim el 14 de juliol de 1944.

Naixements

Francesco Piccinini

- Francesco Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 18 de setembre de 1885 neix a a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De família pagesa, va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a «sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

***

Armando Malaguti

- Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Armando Malaguti (1897-1955)

***

Francesco Gasperini

- Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]

- Sergio Iacoponi: El 18 de setembre de 1914 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'ebenista anarquista Sergio Iacoponi. Sos pares es deien Rodolfo Iacoponi i Olga Betti. S'acostà al moviment llibertari quan a finals de la II Guerra Mundial, mentre treballava a Liorna (Toscana, Itàlia), començà a freqüentar els locals de la Federació Anarquista de la ciutat. En 1947 retornà a Cascina i participà en els activitats del grup anarquista local, amb Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli i Giovanni Turini. A finals dels anys setanta participà en la creació del grup «Comasco Comaschi» i freqüentà assíduament la Federació Anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). Anticlerical convençut, s'inscriví en la Societat de Cremació i sostingué l'Assistència Pública de Cascina, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Sergio Iacoponi va morir el 22 de febrer de 1999 a Vicopisano (Toscana, Itàlia), població on s'havia instal·lat anys abans.

***

Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]

- Pietro Ferrua: El 18 de setembre de 1930 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) l'escriptor, acadèmic i propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Cap al 1945 s'integrà en el moviment anarquista i en 1946 participà en la fundació de la Federació Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a delegat al Congrés Regional de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Entre 1948 i 1949 col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE) de París. En 1950 esdevingué el primer objector de consciència anarquista reconegut com a tal per un tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En 1953 cofundà la revista Senza Limiti i en aquesta època col·laborà en les publicacions del Grup «Anarchismo» de Nàpols i Palerm. En 1954 es refugià a Suïssa, on estudià a la Universitat de Ginebra i conegué la seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954 organitzà amb altres companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que es realitzaren a Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954). En 1955, durant el Càmping Internacional de Salèrna (Provença, Occitània), participà en la creació de les primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als desertors i insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts Llibertàries. Entre 1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger, aconseguí passar a Suïssa un gran nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956 refundà, amb Claudio Cantini, la revista Il Risveglio Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de Luigi Bertoni. En 1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres companys (Alexandre Alexiev, Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb seu a Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció Suïssa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa per les seves activitats llibertàries i s'instal·là al Brasil, on fundà el Centre Brasiler d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la Secció Brasilera del CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura militar del Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys.  El desembre de 1969 s'exilià als Estats Units. En els anys setanta entrà en la docència universitària, estudiant diferents camps (anarquisme, avantguardes artístiques i literàries, revolució mexicana, etc.). Després d'una conferència sobre anarquisme realitzada al Cercle Filosòfic, la Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA) organitzà un curs superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí el I Simposi Internacional sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al Lewis & Clark College de Porland. En 1982 participà en la fundació de l'Institut Anarchos de Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la seva càtedra i es dedicà a la difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors oficials del congrés «Outros Quinhentos», que se celebrà en 1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica (PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i estudis com ara Gli anarchici nella Rivoluzione Messicana: Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme et anarchisme (1982), Anarchists in films (1983), John Kenneth Turner: a portlander in Mexican Revolution (1983), Ricardo Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista (1984), Entretiens sur le lettrisme (amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti sul cinema nero americano (1987), Anarchists seen by painters (1988), Italo Calvino a Sanremo (1991), L'obiezione di coscienza anarchica in Italia (1997), Ifigenia in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en innombrables publicacions llibertàries i científiques internacionals.

***

Roland Lewin

- Roland Lewin: El 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1940 neix a París (França) l'historiador anarquista i maçó Roland Lewin. Fou fill d'una jueva polonesa i d'un jueu alemany refugiats a França fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega, un membre força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland es crià a la zona sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien establert. En 1959, abans de ser cridat a files i enviat a Algèria, s'allistà en la Marina Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de Grenoble de la Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus militants més destacats durant els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el responsable de la Comissió d'Història de la FA, que edità nombrosos textos sobre la història de l'anarquisme, i col·laborà en Le Monde Libertaire, especialment amb articles sobre la història del moviment anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual publicà una petita biografia. També col·laborà en aquests anys en Liberté, de Louis Lecoin, i Recherches Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions i envià cartes en aquesta llengua per encàrrec de la Comissió Preparatòria del Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on es fundà la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble abandonà la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), però ell restà en la Comissió d'Història de la FA fins al 1970, any en qual deixà aquesta organització. Treballà com a periodista independent per a Le Dauphiné Libéré i, encara que no tenia el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en Història en la Universitat de Grenoble II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de Ciències Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una tesi de tercer cicle sobre Sébastian Faure i l'educació llibertària. Fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de l'Ordre Maçònica Mixta «Le Droit Humain», del Cercle Judaic «Bernard Lazare» de Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels organitzadors d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic dels seus pares Willy Münzenberg, exresponsable del Komintern que esdevingué antiestalinista en 1937 i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte assassinat per agents soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu apartament de Grenoble n'estava literalment farcit. Participà en nombrosos col·loquis, com ara «La Quinzaine Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà la comunicació «Judaisme et révolution»; «Terreur et représentation» (Grenoble, novembre de 1993); «Littérature et anarchie» (Grenoble, març de 1994), on presentà la comunicació «Littérature et anarchisme en Allemagne sous la République de Weimar»; «La Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de 1996), «L'extrême droite en France de 1880 à nos jours» (Dublín, març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français (Le Maitron). Historiador de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en 1984 denuncià el negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal d'Investigació sobre l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació en 1997. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Erich Mühsam (1968), Grenoble et le Vercors de la Résistance à la Libération (1985, entre d'altres), Sébastien Faure et la Ruche ou l’éducation libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un infart mentre dormia el 18 de novembre de 2009 a Grenoble (Delfinat, Arpitània), quan estava a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg; fou incinerat el 25 de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble.

Roland Lewin (1940-2009)

Defuncions

Juan José Bernete Aguayo (Chimeno)

- Capitán Chimeno: El 18 de setembre de 1937 mor a Fuenteobejuna (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Havia nascut el 23 de novembre de 1912 al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

***

- Natale Passeri: El 18 de setembre de 1942 mor al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia) l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut com Natal Passeri. Havia nascut el 29 de desembre de 1898 a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino, Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va fer d'obrer per a acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia com a subversiu de «tendència socialista», cap el 1923 s'exilià a França. S'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i després en diverses localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), Audun-le-Tiche (Lorena), Hayange (Lorena) i Belfort (Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb Magdalena Gustineani (Il Perugino), amb qui tingué quatre infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen represàlies, va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el març de 1929. Amb sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que va fer fallida ràpidament. Després s'instal·là a Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballà d'obrer i després de cap de colla a la fàbrica siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser detingut a Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint cartutxos de dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però en l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va ser absolt. Entre 1936 i 1939 estigué afiliat a la Federació del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment s'establí a Jarny, on fou propietari del «Café du Cinema», lloc, segons les autoritats, de «reunions comunistes». Un informe policíac afirmà que estigué afiliat al Partit Comunista Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la guerra». En plena ocupació alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut per distribuir pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11 de juliol i internat administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va romandre 15 dies. En 1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit del 19 al 20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va ser detingut per les autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada d'Écrouves (Lorena). El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de trànsit alemany Royallieu, a Compiègne (Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a ostatge. El 6 de juliol de 1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en el comboi d'ostatges conegut com dels «4.500» i arribà dos dies després, essent enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit i malalt de tifus, va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia), després d'una selecció de persones aptes i no aptes per al treball.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de setembre

Esdeveniments

Una escena de la Conferència de Londres

- Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.

***

Portada del primer número de Demolitore

- Surt Demolitore: El 17 de setembre de 1887 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal Demolitore. Órgano comunista-anarchico. Òrgan d'expressió del Cercle Comunista-Anarquista «Il Lavoratore», es declarà «antiorganitzador». Tingué com a gerent i redactor responsable Francesco Cocozza. Va ser imprès a la tipogràfica del periòdic Il Grido del Popolo. Portà l'epígraf «Il lampo della baionetta di A. Milano fu una propaganda più efficace di mille volumi scritti dai dottrinarii, che sono la vera peste del nostro, come di ogni paese» (El llampec de la baioneta d'A. Milano fou una propaganda més eficaç que la de mil volums escrits per doctrinaris, que són l'autèntica pesta del nostre país, com la de tots els altres), tret del Testamento Politico de Carlo Pisacane, en referència a l'atemptat d'Agesilao Milano del 8 de desembre de 1856 contra el rei Ferran II de les Dues Sicílies. El primer número va ser segrestat per les autoritats i només va sortir un número més, l'1 d'octubre de 1887.

Naixements

Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 16 de juliol de 1904

- Rocco Montesano: El 17 de setembre de 1873 neix a Tricarico (Basilicata, Itàlia) el propagandista anarquista Rocco Montesano, també conegut com Carlo Prato. Sos pares es deien Pancrazio Montesano i Maria Oliva Porcellini. Després d'assistir a l'escola elemental, passà a ajudar son pare en les tasques pageses. En 1890 emigrà als Estats Units, on esdevingué anarquista. Fou un dels redactors del periòdic d'un únic número La Pasqua dei Lavoratori, publicat a Nova York (Nova York, EUA) l'1 de maig de 1898. Membre de la redacció de La Questione Sociale, òrgan d'expressió del grup «Diritto all'Esistenza» de Paterson (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1899 abandonà amb Giuseppe Ciancabilla aquesta publicació per fundar L'Aurora, de la qual fou un dels col·laboradors més assidus. Quan el desembre de 1901 deixà de publicar-se aquest periòdic, deixà la colònia anarquista d'Spring Valley (Illinois, EUA), on residia, i s'establí a Nova York. Se'n va portar la impremta, anteriorment propietat del periòdic, i a partir del 24 de maig de 1902 publicà La Libertà. Pubblicazione anarchica, òrgan del «Club Indipendente», un dels dos cercles anarquistes novaiorquesos, fundat en 1901, i d'una dotzena d'altres grups de diversos estats nord-americans, de tendència antiorganitzadora. Després de publicar tres números, el periòdic va ser suspès per les autoritats a causa de la dura ona de repressió policíaca engegada arran de l'atemptat de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley del 6 de setembre de 1901. En aquesta època es relacionà a Nova York amb els anarquistes Ernesto Cantoni (Ernesto Rizzotti) i Arnaldo Antonio Azzo Nosotti, i formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'aquesta ciutat. El gener de 1905, la impremta Galimberti de Milà (Llombardia, Itàlia), editora del periòdic anarquista Il Grido della Folla, li va estampar el seu fullet La necessità del sapere nelle lotte sociali, publicat sota el pseudònim Carlo Prato, fruit d'una conferència que «per determinades circumstàncies la seva exposició va ser impedida» a Nova York; per a sufragar aquesta edició, s'havia fet un «Gran Pícnic Llibertari» el 31 de juliol de 1904 a l'Hotel Cavagnaro de Nova York, amb música, cant i ball. Posteriorment s'establí a Chicago (Illinois, EUA), on entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista anarquista novaiorquesa Il Novatore, dirigida per Masimo Rocca (Libero Tancredi) i administrada per Alfredo Consalvi. Fou un dels vint militants anarquistes que signaren el manifest «Mexicana. Invece di un manifesto», que va ser publicat en Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA), de l'11 de novembre de 1911, on es defensava aquesta publicació contra els atacs sorgits en el debat d'aleshores sobre si la Revolució mexicana era una revolució anarquista o no. En 1912 col·laborà en Cronaca Sovversiva. Milità en el moviment anarquista i antifeixista nord-americà de Chicago almenys fins al setembre de 1935, data en la qual es va perdre el seu rastre.  

***

Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920

- Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain, òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 a Lió (Arpitània).

***

José Santos González Vera

- José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 --encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l-- neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble --experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago --actual Liceu Valentín Letelier--, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad, òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com «Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada «minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava --«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955), La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

***

Attilio Diolaiti

- Attilio Diolaiti: El 17 de setembre de 1898 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio Diolaiti. Sos pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista «Emilio Covelli» de Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.), que es mostrà força actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. Pel seu activisme en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1916 va ser fitxat per la policia. En aquesta època col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del Congrés Regional celebrat a finals d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de difusió d'un manifest d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I d'Itàlia, va ser detingut i processat per «apologia del crim polític», però va ser alliberat el gener de 1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per un consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al llogaret de San Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a tres anys de presó per deserció i internat a la presó de Savona (Ligúria, Itàlia); després d'una remissió de la pena, el juny de 1919 va ser alliberat. Posteriorment participà en la campanya contra la carestia de la vida a Romanya, mantenint en aquesta època una important correspondència amb nombrosos militants, com ara Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés celebrat entre el 28 i el 29 d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del Consell Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou secretari administratiu de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto, Itàlia), adherida a l'USI. De bell nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal, tingué moltes dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del poder per part del feixisme, sembla que es desinteressà per la política, però el 23 d'agost de 1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc anys, passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener de 1930, amb un carnet d'identitat que l'identificava com a «perillós en la línia política». Va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat, va ser detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a «possible autor d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades circumstàncies. En 1936 participà activament en la campanya a favor de la Revolució espanyola i recaptà fons per a la «Brigada Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi. Quan esclatà la II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda llibertària i en l'arreplec d'armament, encara que constantment vigilat per agents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El juliol de 1941 va ser cridat a files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana (Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne d'Itàlia), però finalment obtingué un permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943 va ser empresonat per haver promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost d'aquell any. Com a representant dels companys bolonyesos, participà en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943 a Florència (Toscana, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943, participà en la formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP) «Gianni Garibaldi» de Bolonya. A Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia) organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36 Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un molí, que realitzà nombrosos sabotatges, com ara els portats a terme a la línia telegràfica per a impedir les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser cridada a Bolonya per a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però en realitat era una trampa parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la Guàrdia Nacional Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc membres del GAP (Francesca De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i Ferdinando Grillini) i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio Diolaiti va ser afusellat amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a l'1 d'abril de 1944 a la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El seu cos es troba sepultat al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i recordat al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació Anarquista de Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu.

Attilio Diolaiti (1898-1944)

***

Domingo Tirado Benedí

- Domingo Tirado Benedí: El 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 neix a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso.  En aquesta època col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un gran èxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrollo íntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955), La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Domingo Tirado Benedí va morir l'1 de gener de 1971 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

***

Notícia sobre Jacques Revaud publicada en el diari parisenc Le Temps del 12 d'abril de 1928

- Jacques Revaud: El 17 de setembre de 1903 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el fuster ebenista anarquista i antimilitarista Jacques Claude Revaud, conegut com Claudius. Era fill d'un armer. Durant les eleccions legislatives de 1928 va ser candidat abstencionista de la Unió Anarquista (UA) en la IV Circumscripció de San-Etiève. A començament dels anys trenta fou el tresorer del «Comitè de Suport a Gérard Leretour» –aquest fou un insubmís anarquista perseguit per la justícia francesa–  de Sant-Etiève, el secretari del qual fou André Montagne. En 1936 fou secretari de la secció local de la Lliga d'Objectors de Consciència (LOC), fundada per Gérard Leretour. Jacques Revaud va morir el 30 de maig de 1944 a Sant-Etiève (Arpitània) a resultes de les ferides patides durant un bombardeig de la ciutat quatre dies abans.

***

José Alcubierre Alastruey

- José Alcubierre Alastruey: El 17 de setembre de 1917 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid i marxà a Alacant amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. Després passà a França i s'instal·là a Decazeville (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca.

***

Cesare Fuochi

- Cesare Fuochi: El 17 de setembre de 1917 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista i resistent antifeixista Cesare Fuochi. Sos pares es deien Federico Fuochi i Maria Serenelli. Fill d'una família treballadora humil i llibertària, completà els seus estudis elementals treballant alhora com a aprenent a la barberia de Decimo Sarti, l'anarquista d'Imola més atupat pels feixistes, i pogué veure com aquests destrossaven el seu local en tres ocasions. Crescut en un ambient subversiu, el seu domicili va ser lloc de reunions il·legals fins després de la II Guerra Mundial. Quan tenia 18 anys, amb altres antifeixistes, promogué una llibreria ambulant, amagada en un domicili privat, i mitjançant la qual es van difondre la literatura social prohibida. En 1936, amb altres joves anarquistes, entre ells Andrea Gaddoni, aprofitant que durant la nit la vigilància era reduïda, freqüentà el destacat anarquista Primo Bassi, que acabava de sortir de la presó després de purgar una llarga pena per haver matat un feixista. A la nit, durant la Revolució espanyola, escoltà, en una saleta del bar de l'anarquista Ireneo Sassi, «Ràdio Barcelona», en la qual treballaven els comunistes Ezio Zanelli i Giovanna Zanarini, parents de la família Fuochi. Entre el 19 de març de 1940 i el 8 de setembre de 1943, en plena II Guerra Mundial, va fer el servei militar en Sanitat com a infermer a hospitals del Vèneto i després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 retornà a Imola, reprenent els contactes amb els companys anarquistes i antifeixistes. Amb son pare, Federico Fuochi, i son germà, Emilio Fuochi, partisà comunista, participà en nombroses reunions clandestines amb totes les forces antifeixistes d'Imola i contribuí, amb Attilio Diolaiti, Attilio Bazzocchi i Domenico Zavattero, al renaixement del moviment anarquista de Romanya. En els primers mesos de 1944 marxà cap a les muntanyes i l'1 de maig d'aquell any s'uní a la IV Brigada «Garibaldi»; nomenat vicecomissari polític de la companyia, participà en nombroses i perilloses accions de guerra. En un d'aquests combats va ser testimoni de la mort del jove Cesare Masetti, fill del destacat anarquista Augusto Masetti. Mentrestant, la seva casa d'Imola esdevingué un dels principals centres de propaganda, on es va imprimir el periòdic comunista La Comune. En 1945, després d'haver estat enrolat en la 36 Brigada Garibaldi «Alessandro Bianconcini» i en el grup de combat «Cremona» del nou exèrcit italià, retornà a Imola, però poc després va ser detingut per les autoritats de la Itàlia alliberada sota l'acusació de deserció, ja que havia abandonat el «Cremona» després de l'Alliberament d'Itàlia el 25 d'abril de 1945. Vint dies després fou posat en llibertat gràcies a la intervenció de Gualandi, un dels gran caps partisans de Romanya. Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de reclusió. En 1945 fou un dels fundadors del «Grup Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI) quan aquesta es va crear. En aquells anys, participà activament en contrarestar la propaganda comunista que intentà anihilar el moviment llibertari. Gràcies al seu treball de ferroviari, que li permetia viatjar, va mantenir intensos contactes amb els companys d'altres indrets i participà en tots els congressos de la FAI. En 1965, quan l'escissió de la FAI, juntament amb altres companys (Primo Bassi, Spartaco Borghi, Cesare Gaddoni, Giuliano Golinelli, etc.), el grup d'Imola, gairebé l'únic de Romanya, mantingué l'adhesió a la FAI. Tingué una bona relació amb els joves llibertaris que en els anys setanta es van sumar al moviment anarquista. Cesare Fuochi va morir el 14 de desembre de 2003 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Piratello d'aquesta localitat. La seva biblioteca i arxiu va ser donada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta», integrat a l'Arxiu Històric de la FAI.

Cesare Fuochi (1917-2003)

***

Maria Rosa Alorda

- Maria Rosa Alorda Gràcia: El 17 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l'11 de gener de 2006 a Barcelona (Catalunya). Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.

***

Robert François (Mystag)

- Mystag: El 17 de setembre de 1919 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'il·lusionista i propagandista anarquista, neomaltusià, pacifista i lliurepensador Robert François, més conegut sota el nom artístic de Mystag. D'adolescent entrà a formar part del moviment anarquista i quan tenia 18 anys es va sotmetre a la vasectomia en l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» --en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» o «afer Bartosek». En aquests anys aprengué l'ofici de barber, professió que practicà nombrosos anys. Durant la II Guerra Mundial visità Sébastien Faure a Royan (Poitou-Charentes, França) i li va indicar que, si hagués de fer-se una nova edició del seu llibre La doleur universelle, tot el capítol dedicat al neomaltusianisme hauria de ser modificat. Després de l'Alliberament establí contactes amb els cercles anarquistes de la seva regió i organitzà nombroses conferències a l'església desafectada L'Oratoire, tant de la Federació Anarquista (FA), de la Libre Pensée o del grup editor del periòdic Ce Qu’il faut dire, publicat per Louis Louvet i Simone Larcher. Cap al 1946 organitzà una gira al sud-oest del compositor i intèrpret Raymond Asso. Després s'instal·là a París, on treballà de barber, i s'integrà en la FA. Més tard engegà la seva carrera de prestidigitador sota el nom artístic de Mystag i esdevingué un reconegut il·lusionista especialitzat en diferents disciplines (màgia blanca i de foc, hipnosi, telepatia, visions, etc.) i fou membre de l'Associació Francesa d'Artistes Prestidigitadors (AFAP) i del Comité d'Expertise et d'Expérimentation des Phénomènes Paranormaux (CIEEPP, Comitè de Peritatge i d'Experimentació dels Fenòmens Paranormals) i secretari general del Comitè de Defensa de l'Il·lusionisme (CDI). El seu art es basava en la raó i denunciava en les seves actuacions els xarlatans professionals (mags, faquirs, ocultistes, espiritistes, etc.) que pretenien tenir dons transcendentals o sobrenaturals, i per la qual cosa se li considera un dels precursors del mètode zetètic. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire i en L'Entente Anarchiste, butlletí editat a Le Mans entre 1952 i 1953 per Raymond Beaulaton, Jean Perrin i André Prudhommeaux que agrupava els opositors a la línia que Georges Fontenis marcava en la FA i en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després participà en la reconstrucció de la FA al voltant de Maurice Joyeux, exercint diversos càrrecs, com ara l'encarregat de controlar els comunicats i anuncis de la redacció de Le Monde Libertaire. Arran del Congrés de la Reconstitució, realitzat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953, va ser nomenat secretari de Relacions Interiors, al costat de Pierrette Martínez (Secretaria General), Maurice Laisant (Relacions Exteriors) i André Prudhommeaux (Relacions Internacionals). Durant la tardor de 1952, amb un grup de companys (Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Georges Glazer, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey), creà el grup anarquista de lliure discussió «Centre de Recherches Philosociales» (Centre de Recerques Filosocials) que cada dissabte organitzava debats (Conferències «Défense de l'homme») a la Sala de les Sociétés Savantes de París. Fou el promotor de l'edició en fascicles del llibre de Han Ryner L'Église devant ses juges. Organitzà nombroses gales i mítings per a diverses organitzacions llibertàries o anarquitzants, especialment la «Gala de Màgia», per recaptar fons per al periòdic Liberté de Louis Lecoin. En 1965, amb Charles-Auguste Bontemps i Alain Sergent, publicà el fulletó L'anarchisme et la science. Després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA i la creació de la Unió dels Anarquistes (UA), va ser nomenat secretari de Relacions Exteriors en el congrés de fundació d'aquesta nova organització realitzat entre el 17 i el 18 de novembre de 1979. També fou membre d'altres organitzacions, com ara La Libre Pensée --col·laborà en L'Idée Libre--, la Unió Racionalista, la Unió Pacifista, Amis de Han Ryner i del Moviment d'Autogestió Distributiva. A més de les obres citades, és autor de Badinages d'illusionnistes (sd), Mensonges et vérités de la magie (1976), Han Ryner, philosophe et militant libre-penseur (1983) i De Bakounine ou de Marx, qui est l’ombre et qui est la lumière (1984), entre d'altres. En 1975 intervingué en el documental d'Agnès Varda Daguerréotypes i la seva figura ha servit de model a un dels personatges de la novel·la de Patrick Pécherot Belleville-Barcelone. Robert François va morir el 22 d'agost de 1988 a Puy-du-Lac (Poitou-Charentes, França) en un accident automobilístic en el qual el seu cotxe s'incendià.

Mystag (1919-1988)

Defuncions

Notícia de la detenció de José Suárez Luque apareguda en el diari de la Corunya El Noroeste del 15 de febrer de 1902

- José Suárez Luque: El 17 de setembre de 1923 mor de tuberculosi a la Corunya (la Corunya, Galícia) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista José Suárez Luque, també conegut com Celso Dolet. Havia nascut en data indeterminada a la Corunya (la Corunya, Galícia). Fuster de professió, en 1899 va ser nomenat secretari, en la seva assemblea de constitució, de la societat de resistència del seu ofici «La Emancipación, que portà una activa vaga aquell mateix any. Començà a destacar-se dins de la Federació Local Obrera (FLO) de la Corunya arran dels fets de maig de 1901, quan s'enfrontà en la tribuna pública en un míting a la Plaça de Toros al líder socialista José Rodríguez, que criticava els anarquistes per la seva positura procliu a l'ús de la vaga general com a eina de lluita. Soci del centre sociocultural «Germinal» de la Corunya, en 1901 hi estrenà l'obra de teatre Una sociedad que muere. El 21 de maig d'aquest 1901 va fer un míting, amb altres companys gallecs, al Teatre Barbieri de Madrid (Espanya) contra la repressió a la Corunya arran dels fets de maig d'aquell any i el jutge militar d'aquella regió considerà que havia injuriat la Guàrdia Civil, fet pel qual va ser processat i empresonat l'any següent. En aquesta època mostra una actitud crítica, com altres companys (Joan Toronell, Juan Fernández, Francesc Tomàs, etc.), cap a Federico Urales i la seva publicació La Revista Blanca. Després emigra a Gijón (Astúries), on conegué Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla. El 29 de maig de 1905 intervingué, amb Quintanilla, en un míting a Mieres. Aquest mateix any dirigí el periòdic Tiempos Nuevos de Gijón i més tard Solidaridad Obrera, també d'aquesta localitat. El 12 d'octubre de 1906, amb motiu d'una vaga del ram de la construcció, que fou coneguda a la Corunya amb el nom de «Vaga de la Fam», a causa de la seva durada, va ser assassinat el president de l'Associació Patronal Miguel Muñoz Ortíz i la policia el buscà com a presumpte autor d'aquest atemptat; per aquest motiu fugí a França, on visqué a París i altres indrets sota el nom de Celso Dolet fins al 1920. A França continuà la seva tasca propagandística, conegué les tendències anarcosindicalistes franceses i la tasca de la Confederació General del Treball (CGT) i col·laborà assíduament amb cròniques en La Voz del Obrero de la Corunya. En 1913 assistí, subvencionat pels obrers gallecs i en representació d'aquests, al Congrés Sindical de Londres (Anglaterra) i aquest mateix any publicà a la Corunya el fullet La muerte de un partido, invectiva contra el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). De bell nou a la Península, i encara que malalt de tuberculosi, continuà la militància. En 1918 assistí com a delegat de Galícia a la Conferència Nacional Anarquista que se celebrà a Barcelona (Catalunya) i entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid al II Congrés Confederal de la Confederació Nacional Treball (CNT), conegut com «Congrés de la Comèdia. Milità en el Sindicat de Fusters de la Corunya i l'agost de 1922 va ser nomenat secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT en el congrés fundacional i director de la gallega Solidaridad Obrera, càrrecs que van ser confirmats l'abril de 1923 a Santiago. Trobem articles seus en Cultura Libertaria, La Emancipación, El Proletariado, La Protesta, El Rebelde, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'El Derecho a la Vida

- Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació El Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900.

***

Gilbert-Martin: «La citoyenne Louise Michel» (Le Don Quichotte, 5 de maig de 1882)

- Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país.

***

Capçalera de L'Aurora

- Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona).

***

Pamflet de convocatòria de l'acte

- Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1911 se celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues jornades de solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de la mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven més de 70 dies de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la Federació dels Sindicats Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i Guixaires, per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il Risveglio», pel Grup dels «Senza Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes començaren el 16 de setembre amb una gran míting de solidaritat on intervingueren el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors suïssos. La segona jornada consistí en una gran festa amb ball, tómbola i sessió teatral, amb la representació dels drames Triste carnevale i I Senza Patria, aquest últim de Pietro Gori.

***

Bomba a Wall Street

- Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants «radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company.

***

Pàgina del periòdic Mainichi Shimbun sobre l'"Afer Amakasu"

- Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu --que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio-- fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol --que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc-- fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans --els sempiterns lumpenproletariats del Japó-- l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu».

***

Cartell del concert

- Concert de Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se celebra a l'Stadio Comunale de Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista Fabrizio De André, acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a la creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la «cultura comercial del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera, comptava amb el suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La Comune» de Liorna i la Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.

Naixements

Jules Perrier (ca. 1871)

- Jules Perrier: El 16 de setembre de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquesta època freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Élisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Ricardo Flores Magón

- Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de Los Ángeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de «fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca «Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.

***

L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)

- Campos Lima: El 16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade, O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova, Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato, Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa, òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria, Diário de Notícias, A Notícia, Diário da Noite, Gleba, A Batalha, Revista do Instituto de Coïmbra, Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers.  

Campos Lima (1877-1956)

***

Steef Davidson fotografiat per Gerard Pas (Amsterdan, 1979)

- Steef Davidson: El 16 de setembre de 1943 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador dels moviments socials Steef Davidson. Va créixer en una família on el compromís polític i la passió artística era la seva forma de vida. Son oncle, Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la dècada dels seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa, en el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys publicà nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek, Bajeskrant, De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se centrà en la lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona situada al centre d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la construcció del metro--, participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt» (Grup d'Acció de Nieuwmarkt), que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una gran importància a Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat «De Vrije Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller col·lectiu de disseny i d'impressió serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre diferents temes, com ara l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i destacà com a recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits, publicà nombroses publicacions alternatives i undergrounds, especialment cartells i còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en la seva gran col·lecció de còmic underground, Beeldenstorm. De ontwikkeling van de politieke strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta. L'evolució del còmic polític (1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982 i publicat sota el títol The Penguin Book of political comics. La seva exposició de cartells va ser exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any següent al Musée de l'Affiche et de la Publicité de París; i els catàlegs d'aquestes exposicions van ser publicats sota els títols De kunst van het protest / The art of protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la révolte (1982), respectivament. La major part d'aquesta col·lecció de cartells, i d'altres documents, està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, institució amb la qual col·laborà durant tota sa vida. A finals dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa recollint cartells per a l'IISH. També s'interessà força pel disseny avantguardista i durant els anys noranta es dedicà a la investigació del cartell soviètic i del seu entramat politicoartístic, aconseguint una de les col·leccions més importants del món d'aquestes característiques. En 1995 l'IISH exhibí una selecció aquesta col·lecció de cartells avantguardistes soviètics (constructivisme, futurisme, etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht l'exposició «Situationisten op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les característiques polítiques i artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres seves són Het recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood (1972), Vrijheid van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als levenshouding (1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de Russell tribunaal. De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled group show (1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982), De mooie stad (1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel (1982), How can one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988), etc. Durant els últims anys de sa vida patí greus problemes de salut. Steef Davidson va morir el 31 de maig de 2010 a Amsterdam (Països Baixos).

Steef Davidson (1943-2010)

Defuncions

Ferdinand Gambon

- Charles-Ferdinand Gambon: El 16 de setembre de 1887 mor a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Havia nascut el 19 de març de 1820 a Bourges (Centre, França). Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 16 de setembre de 1888 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Havia nascut el 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- a Gènova (Ligúria, Itàlia). Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane, «filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amic íntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de «servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi, íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894

- Placide Catineau: El 16 de setembre de 1899 mor a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Havia nascut l'1 de novembre de 1858 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

Continua...

---