Efemèrides anarquistes
[24/04] Detenció de membres de la «Banda Bonnot» - Afusellaments d'Sliven - Xerrada d'E. Armand - Conferència de Saladrigas - «El Parapeto» - Thuriault - Frumkin - Ingenieros - Le Meillour - Gracia - Vidal - Arellano - Tortosa - Séverine - Lozano - Pittalunga - Dettori - Borillo - Ramonet Xic
efemerides | 24 Abril, 2018 13:26
Anarcoefemèrides del 24 d'abril
Esdeveniments
L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912
- Detenció de membres
de la «Banda Bonnot»:
El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França), durant la
recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el
sotsdirector número 2 de
Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al
càrrec de la investigació i que havia
detingut durant el matí Élie Monier en un hotel
del barri parisenc de
Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi,
arriba a Ivry per escorcollar
la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi
detingué
Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren
Jules Bonnot que
obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà
mort, i l'inspector Colmar, que
caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es
va fer el mort i l'altre
inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan
els agents
retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament
veí i, saltant
per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons.
Detingut, Gauzy podrà
escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part
dels 100.000 francs de
recompensa per la captura de Bonnot serien més tard
destinats a la vídua de
Jouien.
***
Reunió d'obrers búlgars
- Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de «temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.
***
Pamflet
de la xerrada
- Xerrada d'E. Armand:
El 24 d'abril de 1932 se
celebra a la Maison Commune de París (França) una
xerrada de controvèrsia a
càrrec d'Ernest
Juin (E. Armand) sota el
títol «Ce
que veulent les individualistes») (Allò que volen
els individualistes). L'acte,
organitzat pel periòdic
anarcoindividualista L'En Dehors,
comptà per a la controvèrsia amb la
participació dels anarquistes Robert
Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice
Vandamme (Mauricius). E. Armand
havia editat el 15
de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.
***
Anunci
sobre la retransmissió de la conferència aparegut
en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera
del 23 d'abril de 1937
- Conferència de
Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es
radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon
Saladrigas Balbé,
president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat
de l'Ensenyament i
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de
Barcelona, «El artista delante la
Revolución». Aquesta conferència,
retransmesa
per «EAJ-15. Ràdio Associació de
Catalunya», inaugurava un cicle de
conferències d'orientació per a acostar l'art i
la revolució al poble.
***
Capçalera
d'El Parapeto
- Surt El
Parapeto:
El 24 d'abril de 1937 surt a València (País
Valencià) el primer
número del periòdic anarcosindicalista El
Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del
Comité Nacional – Secció de
Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal,
òrgan de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors
(rosa, violeta, etc.).
Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren,
almenys, 37 números,
l'últim el 12 de febrer de 1938.
Naixements
Jean-Baptiste Thuriault (1893)
- Jean-Baptiste Thuriault: El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriault va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.
***
- Abraham Frumkin:
El 24 d'abril de 1873 neix a
Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a
Israel) el periodista,
traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim,
més
conegut com Abraham Frumkim i que
va
fer servir els pseudònims Albert
i Aviv. Fill d'una
família jueva intel·lectual
i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques
del
periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina
Frumkin). Estudià en un héder
tradicional, on aprengué les bases del
judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed
(mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es
graduà a l'escola Lemel i
després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet,
editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah,
etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel
Belkind de Jaffa
(Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble
(Imperi Otomà), on començà a
estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la
carrera per manca de diners. En
1890 fundà la societat «Dorshei Leshon
Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de
la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola
hebraica i una
biblioteca. En aquesta època aprengué el
judeocastellà dels sefardites. En 1893
emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en
contacte amb el pensament
anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894
retornà a Constantinoble
carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els
anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el
seu
domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb
Moses Schapiro i el
doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro
viatjà a París
(França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura
anarquista (Élisée
Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres
es
relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip,
Rudolf Rocker, Lazar
Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que
envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual
va col·laborar. De
bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896
s'instal·là a Londres, on va fer especial
amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i
s'encarregà de l'edició
de Der Arbeter Fraynd.
Obrí amb Moses
Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a
Constantinoble i li deixà la impremta, on edità
11 números del periòdic Der
Propagandist. Durant la tardor de 1898, després
d'un temps a Liverpool
(Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire,
Anglaterra),
passà a París, on restà un any, com a
corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd.
El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904
edità el diari Die
Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de
Baal Shem-Tov en 1903,
realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors
clàssics i
d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander
Berkman, Georg Büchner,
Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki,
Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann,
Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck,
Louise
Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus,
Rudolf Rocker, Sergei
Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar
Wilde, Israel Zangwill,
etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i
Palestina en el periòdic
novaiorquès en jiddisch Forward. En els
seus últims anys edità el
periòdic Tag, on va escriure sobretot
crítica teatral. Estava casat amb
Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després
d'una llarga malaltia, el
29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Bookly,
Nova York,
Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1
de maig al
cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès
de Queens. Pòstumament,
aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en
jiddisch sota el títol In friling
fun Yidishn sotsializm.
Zikhroynes fun a zhurnalis (La
primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).
***
José Ingenieros
-
José Ingenieros: El
24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge,
psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari,
assagista, filòsof, professor i
escriptor socialista i després anarquista Giuseppe
Ingegnieri, més conegut com José
Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana
Tagliavía, vivien de
manera força modesta i emigraren primer a Montevideo
(Uruguai) i després a
l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris
a
l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista
que milità
en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia
una
biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a
l'escriptura. Quan
encara era un infant, treballà com a corrector de proves en
una impremta i
traduint al castellà altres llengües
(italià, francès, anglès, etc.). En
1888
es matriculà per al batxillerat al Col·legi
Nacional de Buenos Aires, que
dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i
després
d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà
el periòdic La Reforma.
En 1893 començà els estudis mèdics a
la Facultat de Medicina de la Universitat
de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb
els
cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones,
etc.) i obrers de la capital
argentina. Interessat per les protestes proletàries de
l'època, fou un dels
fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894
donà lloc a
la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista
Justo, Enrique
Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones,
etc.), al Partit Socialista
Obrer Internacional (PSOI) --que amb el temps esdevindrà
Partit Socialista
Obrer Argentí (PSOA)--, del qual fou nomenat secretari,
però en 1902 va ser
amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb
levita i copalta i
presentà la seva dimissió. En 1895
publicà el fullet ¿Qué es el
socialismo?
En 1897 es llicencià en farmàcia.
També en 1897 fundà, amb Lugones, La
Montaña. Periódico socialista revolucionario,
que durà fins l'1 de juny
d'aquell any quan, després de publicar 12
números, fou suprimit arran d'un
judici sobre un article. En aquesta època
participà en el cercle ocultista
literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda,
Doello, Pardo, Lugones, Freyre,
Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista
Atlántida. En 1898
publicà els fullets La mentira política
i La jornada de trabajo.
En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación
en la
lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de
José María Ramos
Mejía, que havien estat professors seus a la facultat,
aconseguí càrrecs en
diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913
dirigí la revista Archivos
de Psiquiatría y Criminología i es va
fer càrrec de l'Institut de
Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903
l'Acadèmia
Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación
de la locura,
continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la
Clínica de
Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de
Buenos
Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de
la Ciutat de
Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions
higièniques i
socials dels obrers i marginats i formular un projecte de
legislació laboral.
En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia
Experimental de la Facultat de
Filosofia i Lletres. També treballà en la
Càtedra de Neurologia, a càrrec de
Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació
d'Alienats de la Policia de la ciutat
de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més
d'aquesta feina
científica, impartí conferències a
diferents universitats europees i amplià
estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i
Heidelberg). En
1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de
Psicologia i entre el 30
d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves
cròniques europees que van
ser publicades en el diari La Nación de
Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología,
primer tractat del tema publicat al continent. En 1908
guanyà la càtedra de
Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat
de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de
Psicologia. Entre 1909
i 1910 fou president de l'Associació Mèdica
Argentina i fou el delegat argentí en
el Congrés Científic Internacional de Buenos
Aires. En 1910 dictà un curs sobre
Psicologia del Caràcter en la Càtedra de
Psicologia de la Facultat de Filosofia
i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario
de Filosofía. En 1913
publicà el seu llibre més conegut, El
hombre mediocre, on atacà durament
el president de la República Argentina Roque
Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la
suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants
(Delia, Amalia, Julio i
Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el
suport del moviment
estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la
Joventuts d'Amèrica Llatina»,
va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i
Lletres. En aquests anys
defensà la Revolució russa, fet que fou durament
criticat des de diversos
sectors socials i intel·lectuals. En 1919,
després d'acceptar entrevistar-se
amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions
sobre la crisi
sociopolítica argentina, renuncià a totes els
seus càrrecs docents i en 1920 es
lliurà a la lluita política, fent costar el grup
progressista «Claridad».
Gràcies a les influències de l'advocat i
criminòleg anarquista Pietro Gori,
abandonà les positures marxistes,
començà a col·laborar en la premsa
llibertària i es declarà obertament anarquista.
En 1920 proposà la formació de
la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita
antiimperialista i de la qual
redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la
seva mort, creà el
periòdic mensual antiimperialista Renovación,
on signà articles sota els
pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl
H. Cisneros. Entre les
seves obres podem destacar Dos ensayos de
psiquiatría criminal (1900), La
psicopatología en el arte (1902), La
simulación en la lucha por la vida
(1902), Simulación de la locura (1903), Los
accidentes históricos
(1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación
de alienados
(1904), Nuova classificacione del delinquente
(1905), La legislation
du travail (1906), La pathologie du langage musical
(1906), Crónicas
de viaje (1906), La locura en la Argentina
(1907), Al margen de
la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria
y sugestión
(1908), La evolución sociológica
(1910 i 1913), Principios de
psicología (1911), Principios de
psicología genética (1911), Psicogemia
(1912), El hombre mediocre (1913), Tratado
de criminología clínica
(1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia
y filosofía
(1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones
relativas al
porvenir de la filosofía (1918), Evolución
de las ideas argentinas
(1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los
tiempos nuevos
(1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa
(1922), La cultura
filosófica en España (1922), Las
fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado
del amor (1940, pòstuma), La universidad
del porvenir y otros escritos
sobre filosofía, educación y cultura
(1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint
títols honorífics d'acadèmies i
d'institucions científiques internacionals,
inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la
Universitat de
Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a
Buenos Aires
(Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar
mèdicament i que
el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940
es publicaren a Buenos Aires
en 24 toms les seves Obras completas, a
càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de
juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la
«Biblioteca Popular José Ingenieros»,
entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que
encara perdura;
també existeixen centres culturals i col·legis
que porten el seu nom.
José Ingenieros (1877-1925)
***
Redacció de Le Libertaire
- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).
***
Necrològica
de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 25 de setembre de 1969
- Rafael Gracia Pérez: El 24 d'abril de 1903 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Gracia Pérez. Sos pares es deien Sebastián Gracia i Manuela Pérez. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució fou responsable de la CNT d'Andorra, on treballà de pagès. Amb el triomf franquista passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne. En els últims anys de sa vida treballà en una calceteria. Rafael Gracia Pérez va morir el 17 de juny de 1969 al Centre Hospitalari General de Roanne (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment.
***
Georges Vidal (ca. 1923)
- Georges Vidal: El
24 d'abril de 1903 neix a Guérigny (Borgonya,
França)
el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. De
ben
jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el
món de la poesia, fortament
influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre
d'altres. Estudià a
Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos
instituts d'Ais de
Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els
12 i els 15 anys va
escriure moltes poesies, però en cremà
gairebé totes. Quan tenia 15 anys
publicà una petita plagueta amb versos (Quelques
rimes). Viatjà molt arreu de França
(Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon,
Briançon, les Vosges, etc.).
Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires,
La Criée, La
République des Alpes, etc. Amb altres
companys, fundà a Marsella el periòdic anarquista
Terre Libre. El 16 de novembre de
1922 va ser condemnat a Marsella
a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver
publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després,
el 24 de novembre, va ser condemnat a
París a tres mesos de presó i a 200 francs de
multa pel mateix delicte i tancat
a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar
l'estatut de pres
polític, engegà una vaga de fam i una campanya
solidària es desencadenà en la
premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère
Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després
fou traslladat
a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el
poemari Devant la vie.... Un cop
lliure va ser nomenat secretari i
administrador de Le Libertaire. El
novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe
Daudet». En aquesta
època publicà assaigs d'estètica en Art
et Action. En 1925 publicà el poemari La
halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic
André Colomer, Dix-huit ans de
bagne, de Jacob Law; i
l'abril d'aquest any publicà Jules
le Bienheureux,
amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a
Costa Rica i s'establí
a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest
país després de llegir
les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia
publicat en L'En Dehors. A Costa
Rica recollí molts
de temes que després desenvoluparia en les seves narracions.
En 1928 retornà a
França, on es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i començà a escriure
novel·les policíaques i d'aventura i guions
cinematogràfics que signà amb
diversos pseudònims (Georges de
Guérigny,
Jorge Jimenez, Jorge
El Macho, Edward G.
Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930
publicà Aventure. Poèmes.
Entre les
seves obres polítiques podem destacar Comment
mourut Philippe Daudet (1924), Han
Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires.
1re série (1923-1924) (1925), Six-fours.
Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964
va ser internat a
l'hospital parisenc de Beajon per un càncer
gàstric. Georges Vidal va morir el 13
de novembre de 1964 a París (França).
***
Necrològica
d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 d'abril de 1980
-
Antonio Arellano
Cortí: El 24 d'abril de
1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el
segon llinatge també citat erròniament Curtí–,
conegut com Lujo. Sos pares es
deien Joaquín Arellano i Agustina Cortí.
Pagès,
ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de
Rivera.
Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La
Aurora», que entre altres
activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i
pagesos, i un dels
organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
local després de la
caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la
detenció de José
Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista
fundada per aquest. Quan
del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del
Comitè Revolucionari
i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga,
participant
activament en les col·lectivitats agrícoles
locals. Enviat a una missió a
Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la
reacció estalinista, portat
al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un
simulacre d'afusellament.
Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya
s'integrà en la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, on va
romandre fins al final de la guerra. Passà a
França i va ser internat al camp
de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions,
però durant
la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació
nazi. Detingut pels alemanys
durant un pas per la línia de demarcació,
aconseguí fugir i pogué arribar a la
zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el
suport d'un grup de francesos,
pogué treballar la terra a Agen (Aquitània,
Occitània). Després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là com a obrer
agrícola amb la família Moga a Agen, on va
romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la
CNT. Malalt, després
de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano
Cortí va morir el 10
d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José
Arellano Cortí també va ser un
destacat militant llibertari.
***
Necrològica
d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de desembre de 1969
-
Eliseo Tortosa Lorente:
El 24
d'abril –el
certificat de naixement cita el 24 d'abril i el certificat de
defunció el 25 d'abril–
de 1914 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya)–
l'anarcosindicalista Eliseo Tortosa Lorente. Sos pares es deien Eliseo
Tortosa Perucho i Pilar Gresencia Lorente Garcia. Milità en
el
Sindicat de la Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya)
i en 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la
Federació Local de
Nantes de la CNT. El 31 d'agost de 1957, amb Joan Canals,
assistí amb moto al VIII
Ple Intercontinental de Nuclis Confederals que se celebrà a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i en tornar van ser atropellats per un cotxe a
Sent Laurenç de
Puisarn (Aquitània, Occitània); Joan Canals
morí en l'accident i ell resultà
amb les dues cames fracturades. Eliseo Tortosa Lorente va morir el 22
de setembre de 1969 a Nantes (País del Loira,
França).
Defuncions
Séverine per Louis Welden Hawkins
-
Séverine: El
24 d'abril de 1929 mor a Pierrefonds (Picardia, França) la
periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga
dels Drets de l'Home
Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine.
Havia nascut el 27
d'abril de 1855 a París (França) en una
família de la petita burgesia i son
pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà
als 17 anys amb el
seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill;
més tard, ja divorciada, es
guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora.
Als 23 anys es casarà
de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien
Guebhard, i tindrà un
altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès
a Brussel·les, de qui serà
secretària; aquest encontre canviarà el curs de
sa vida. Convidada a participar
en l'aparició de Le Cri du Peuple i en
les seves activitats literàries,
se li confiarà la direcció del
periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort
de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès,
Séverine mantindrà el diari obert a
totes les tendències del socialisme, amb el suport financer
del doctor
Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà
enfrontat al marxisme de
Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en
1888, sense deixar de denunciar
en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir
un afer amorós amb
el periodista de L'Écho de Paris Georges
de Labruyère i va conviure amb
ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent
Séverine la vida comuna
amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu
rebuig general a
tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici
respecte al boulangisme,
però quan es desencadena l'afer Dreyfus,
defensarà el militar enèrgicament. En
1897 escriurà les cròniques
llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras,
en La Fronde, primer periòdic feminista
i dirigit exclusivament per
dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt
lligada. En 1914,
sempre pacifista, condemnarà la «unió
sagrada» militarista. Entusiasmada per la
Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el
Partit socialista (1918) i més
tard en el Partit comunista (1921), i
col·laborarà en L'Humanité
(1920-1921), però l'abandonà dos anys
més tard, comminada a triar entre el
Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a
crear. Séverine defensarà
sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément
Duval, Auguste Vaillant,
Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en
un míting per
intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia
signat,
amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules
Romains i
altres, la petició apareguda en la revista Europa
contra la Llei
d'organització general de la nació per a temps de
guerra, que abrogava per la
independència intel·lectual i per la llibertat
d'opinió. A més de milers
d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com
ara Pages rouges
(1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages
mystiques (1895), En
Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La
toute-puissance de la
bonté (1900), Sac à tout
(1903), À Sainte-Hélène,
pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867)
(1921), Impressions
d'audience (pòstumament, 1999), etc.
***
Manuel
Lozano Guillén
- Manuel Lozano
Guillén: El 24 d'abril de 1945 és
afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i
que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Havia nascut el 26 de febrer de 1904 a
Bellver de Cinca
(Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa
humil, quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal
«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941).
Manuel Lozano Guillén (1904-1945)
***
Antonio
Pittalunga
- Antonio Pittalunga: El 24 d'abril de 1945 cau abatut al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Havia nascut el 12 de setembre de 1912 al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà a Nervi en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
[23/04] «La Gioventù Libertaria» - Mella - Mairet - Morros - Mateu - Martín de la Haza - Rabitti - Schröder - Miró - Sampériz - Tortajada - Casado - Ramos - Lazarine Dall'Oca - Bertolani - Agostinelli - Sánchez Infante - Bitrián - García Ortega - Macías - Ángeles - Falgàs
efemerides | 23 Abril, 2018 13:13
Anarcoefemèrides
del 23 d'abril
Esdeveniments
+
Notícia sobre la
suspensió de La
Gioventù Libertaria apareguda en el
periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva
del 18 de juliol de 1914
- Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria(La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiren tres números, l'últim el juliol d'aquell any. Aquesta publicació deixà de sortir perquè Felicani es traslladà a Nova York (Nova York, EUA) per motius laborals. Aquell mateix any va ser continuada per La Questione Sociale a Nova York (Nova York, EUA).
Naixements
Ricardo Mella
- Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensament àcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu «radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid; El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria «La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del «jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava «jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.
***
Alexandre
Mairet (1934)
- Alexandre
Mairet: El 23 d'abril de 1880 neix a La Tour-de-Peilz
(Vaud, Suïssa) el
professor, pintor, gravador xilògraf i
il·lustrador llibertari Charles
Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre
Mairet. Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie
Louise Prélat.
Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La
Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb
pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on
començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899
estudià a l'Escola de Belles Arts i
d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de
Barthélemy Bodmer, Léon Gaud,
Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901
guanyà el primer premi
en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i
treballà, fins a 1907,
al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946
participà en
totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer
diverses
estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent
de Lys (Friburg,
Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i
realitzà nombroses
aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya.
Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi,
en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a
ser resposta per
l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la
Beca Lissignol, que
va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van
permetre
viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i
desembre de
1908 romangué a Florència (Toscana,
Itàlia). La primavera de 1909 la passà a
Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest
mateix any obtingué el tercer
premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb
Alexandre Blanchet,
William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En
1910 viatjà a
Itàlia i després a Grècia, i entre
maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de
1911 va ser nomenat membre de la Société des
Peintres, Sculteurs et Architectes
Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes
Suïssos) durant
l'assemblea general d'aquesta institució que se
celebrà a Aarau (Argòvia,
Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer
curs d'història de l'art. En
1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any
següent participà en
l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En
1913 publicà a
Ginebra el fullet À propos de
Ferdinand
Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui
es considerava
alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre
una
exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va
participar en el cercle
antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat
a Ginebra, i en
aquesta època freqüentà l'artista
anarquista Frans Masereel, el sindicalista
revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat,
Lucien
Tronchet i Giovanni Ruga. També
freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos
Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es
casà a
Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler.
En 1916 fou un
dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin,
participant amb textos
sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i
dissenyant-ne la
capçalera. Entre 1918 i 1930
col·laborà com a il·lustrador en el
bimensual de
Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste,
publicació per a la qual realitzà 49 xilografies.
El maig de 1918 participà en
l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler
acabat de
morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art
de l'Escola de
Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a
1946. També en 1919 col·laborà
en La Nouvelle Internationale. En
1921 va fer les il·lustracions per al llibre de
Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc
persécuté, sobre dibuixos
d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà
amb 36 xilografies en el
periòdic comunista L'Avant-Garde.
Fou
un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels
Pintors, Escultors,
Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la
qual assumí el càrrec
de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló
a l'Edifici Electoral de
l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922
nasqué Suzanne,
l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el
«Club des Grimpeurs» li comanà
un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat
membre del comitè
central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a
París (França), on pintà el
Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà
l'edició bimensual
d'estampes en fascicles (Le Burin, i
després Les Bois),
empresa, però, que
mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una
exposició d'artistes suïssos
contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia),
guanyà el primer premi en el Concurs
per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i
exposà al Saló de
Tardor de París. En 1927 s'encarregà de
l'exposició d'artistes italians contemporanis
que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà
en la seva inauguració. En 20
de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia
realitzat al Temple de la
Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es
realitzaren. Entre
novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de
Ginebra,
depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de
Ginebra. En 1929 il·lustrà el
llibre de Jean-Théodore Brutsch Le
visage
pensif i va ser nomenat membre del jurat del II
Saló Rhodanien de Ginebra.
Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En
1930
realitzà la nova capçalera de Le
Réveil
Anarchiste i il·lustrà Cimes
del
seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de
l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol
d'aquell any entrà
al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais,
Suïssa), on durant la seva
llarga convalescència pintà paisatges de la zona.
En 1934, malgrat la seva
crisi personal, realitzà una exposició individual
al Musée de l'Athénée de
Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa
de les altes
temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous,
Vaud, Suïssa), on
passà tots els estius següents pintant grans rams
de flors. En 1938, gràcies al
seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la
decoració de l'Edifici
Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat
professor de xilografia de
l'Escola de Belles Arts, en substitució de
Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II
Festa de Maig», celebrada l'any següent,
realitzà la decoració de la façana i
de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la
comissió del Gabinet d'Estampes
de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric,
Suïssa) i l'any següent va fer
xerrades radiofòniques sobre art holandès a
Radio-Genève. En 1942 fou membre
fundador del grup de gravadors «Tailles et
Morsures» (Pierre Aubert, Marc
Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any
i 1945
fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va
ser nomenat membre
de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i
d'Història de Ginebra i l'estiu
d'aquell any animà l'exposició
«Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII
siècle» que se celebrà al Museu Rath de
Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire
de l'art per als seus alumnes
de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada
a Aeschi (Berna,
Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any
següent en va ser operat
satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les
seves últimes obres a La
Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i
dibuixos seus en
diferents publicacions, com ara L'Art
Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le
Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La
Suisse, Les Tablettes,
La Tribune d'Orient, etc. Alexandre
Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). L'octubre
d'aquell any un número de Le Carmel
li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En
1983 els realitzadors
Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la
Télévision Suisse
Romande Le drapeau noir d'Alexandre
Mairet, on es palesa la importància
política de la seva obra, i entre el 13
d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una
exposició antològica a la
Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa).
***
Necrològica
de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de juliol de 1972
- Bartomeu Morros Miralles: El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal de la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va ser enterrat el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània). Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol.
***
Pere
Mateu Cusidó (1923)
- Pere Mateu
Cusidó: El 23 d'abril de 1897 neix a Valls (Alt
Camp, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Pere Mateu i Cusidó --citat a vegades
Matheu. Fill d'una
família obrera, son pare feia de teixidor i sa mare de
modista. Quan era molt
jove, s'instal·là a Barcelona amb sa
família buscant feina. Mecànic de
professió, treballà com a ferrer de tall en la
indústria metal·lúrgica. Cap al
1918 començà a llegir autors anarquistes i
s'afilià al Sindicat de Mecànics de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
entrà a formar part dels grups
d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la
patronal i del Sindicat
Lliure. També formà part dels grups de seguretat
que protegien els delegats
obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia
l'acusà de
participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara
els
atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de
l'automòbil
Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda
del baró
de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i
contra José Maestre
de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena
de
sindicalistes víctimes de la «llei de
fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març
de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch,
metal·lúrgics
confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato
Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim
responsable de la
repressió antisindical dirigida pel governador civil de
Barcelona Severiano
Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital
catalana. Detingut
el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el
2 i el 9 d'octubre
de 1923 amb Lluís Nicolau --Ramon Casanellas havia fugit a
Moscou (URSS)-- i ambdós
van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran
campanya de suport que
van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de
Rivera i les penes
van ser commutades per cadena perpètua. Penà a
diferents presons (Figueres, Cartagena,
Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de
manera autodidacta.
En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis,
rebutjà tota ajuda que no
sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en
1931 va ser
amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola --el
president de la
Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en
un acte públic el saludà amb
l'expressió «Fill meu!». A Barcelona
milità als ateneus llibertaris,
especialment als de Gràcia i del Clot. En els
«Fets d'Octubre» de 1934
participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer
Lepant de
Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts
d'Aragó amb la Columna Durruti i
posteriorment participà en el procés
col·lectivitzador del sector
metal·lúrgic.
Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut
acusat de custodiar un
arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la
rebel·lió», però,
després de
ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica
Montseny, i alliberat
el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista
ja era
un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al
camp de concentració
d'Argelers, va fer costat la resistència contra
l'ocupació nazi, especialment
el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària
(GAR). A partir d'octubre de 1940,
des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups
d'acció i de
resistència de Barcelona. En 1945 assistí al
Congrés Regional de Tolosa. Ocupà
càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de l'Exili.
En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè
Nacional de CNT-MLE
i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat
Intercontinental. Com a
secretari de Coordinació, assistí a nombroses
reunions de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli
confederal de Tarn. En aquests
anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el
dictador
Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat
Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut,
torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de
Lió» --processament de militants
llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per
recaptar diners per a la
lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el
judici
gràcies a la intervenció de diversos
intel·lectuals francesos que al·legaren
els seus serveis en la resistència contra els nazis,
però va ser obligat a
residir a Lió i a Grenoble, on milità activament
en la CNT. En 1959 va ser
novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de
desprestigi contra la
CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas
d'Albigés, on treballà de mecànic fins
passat els setanta anys i militant en la Federació de
Còrdas fins el seu final.
Pere Mateu Cusidó va morir el 14 de novembre de 1980 a
Còrdas d'Albigés (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez,
morí el 3 de març de 1984 a
Cauçada (Llenguadoc, Occitània).
Pere Mateu Cusidó (1897-1980)
***
Manuel
Martín de la Haza
- Manuel Martín de
la Haza: El 24 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza,
conegut com El Niño de la Canita.
Fill d'una família
pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant
ajudà en les tasques
agrícoles i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El
22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada
Jiménez, amb qui tingué un
infant. Després de treballar com a jornaler a la major part
de les explotacions
agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de
pagès a les finques
El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II
República espanyola, va ser
nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos
Hermanas, que
agrupava els treballadors agrícoles i olivaters,
càrrec en el qual va ser
reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos
després. Arran del cop feixista de
1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i
guàrdies
civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel
Martín de
la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al
lloc anomenat
Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18
de
juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la
Llibertat», que anualment se
celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.
***
Milicians
italians de la Columna Ascaso. D'esquerra a dreta: "Gaby", Emilio
Canzi, Vindice Rabitti i Pio Turroni
- Vindice Rabitti: El 23 d'abril de 1902 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vindice Rabitti. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Teodorico Rabitti i Marta Torri. Començà a militar molt jove i el 22 de setembre de 1917 participà amb altres companys, entre ells Armando Guastaroba, en el clandestí Congrés Regional contra la Guerra celebrat a Imola per la Unió Anarquista d'Emília-Romanya i organitzat per Diego Guadagnini. El juliol de 1920 va patir la seva primera condemna per «ultratges a la força pública». Com a membre dels «Arditi del Popolo» participà en diferents enfrontaments amb els escamots feixistes. El 17 d'agost de 1921 va ser detingut amb altres 10 companys i tancat durant dos mesos abans de ser alliberat després de dues vagues de fam i per ser menor d'edat. El 25 de juliol de 1922 fou condemnat novament a un any i tres mesos de presó per l'Audiència per «participació en banda armada», arran de l'enfrontament amb el feixista Clemente Capizzi. El juliol de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a 11 mesos de presó arran d'un enfrontament armat amb grups feixistes en el qual resultà greument ferit al tòrax i hagué de ser intervingut quirúrgicament d'urgència. Marxà a Florència, on conegué Camillo Berneri i Enzo Fantozzi. Buscat pels escamots feixistes, obtingué passaport per treballar com a minaire a Bèlgica i el setembre de 1923 marxà a París. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteotti, retornà a Itàlia i va ser detingut i durament interrogat durant dies a la Caserna Mussolini de Bolonya. Hospitalitzat gràcies a la intervenció de Leandro Arpinati, exanarquista passat al feixisme, en sortí marxà clandestinament a França i després a Bèlgica. En la tardor de 1926, amb altres companys anarquistes italians (Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto Meschi, etc.), participà com a mercenari en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Aconseguí fugir a la detenció i retornà a París. Amb Erasmo Abate, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi i altres, participà en el projecte d'expedició organitzat per Riccioti Garibaldi, que resultà ser un agent al servei de Benito Mussolini. El desembre de 1929, mentre treballava amb altres militants italians a les vies fèrries, va ser detingut a Chambèri com a sospitós de preparar un atemptat contra la delegació feixista italiana a Ginebra. Acusat per la policia política italiana de coordinar accions a Itàlia, es va veure involucrat en diversos projectes d'atemptats contra la dictadura feixista i va ser detingut en diverses ocasions: en 1931 per preparació d'un atemptat, amb Cremoni i altres, contra Mussolini; el maig de 1932, amb Edmondo Lelli, Ulisse Merli i Emanuele Granata, arran del robatori de 38 quilos d'explosius per Ludovico Vergendo a les mines de Montgenèvre. Encara que va ser condemnat a dos anys de presó per l'Audiència del Sena, aconseguí restar a París on treballà coma pintor. Perseguit per la policia política italiana, a finals de 1933 fugí a Algèria, on continuà la seva tasca militant. A finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre d'altres, s'embarcà a Portvendres i arribà a Barcelona (Catalunya) amb Enzo Fantozzi i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià contra l'aixecament feixista. A la Caserna Bakunin de la capital catalana, participà en l'organització de la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Com a delegat polític de la Secció Italiana en el Comitè de Defensa del front d'Aragó, participà en els combats de Monte Pelado, Almudébar i Carrascal de Castejón. A finals d'octubre de 1936 va ser un dels signants d'un comunicat de rebuig del decret de militarització de les milícies. Després marxà a Barcelona per realitzar diversos informes sobre la situació al front i la responsabilitat del socialista Carlo Rosselli en les pèrdues patides. Després de la dimissió de Rosselli el 9 de desembre de 1936 i la seva substitució per l'anarquista Giuseppe Bifolchi, retornà al front. Acusat de «sabotatge» pel comunista Severino Casati Raimondi i arran de les tensions internes dins de la Columna Ascaso, obtingué autorització per marxar a Barcelona i posar-se al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Treballà per als serveis militars de la Generalitat de Catalunya i va ser membre del grup anarquista «Pietro Gori», el responsable del qual era Lorenzo Giusti. Denunciat de bell nou per Severino Casati, va ser detingut per una patrulla de control de la CNT-FAI, però ràpidament va ser alliberat arran de la intervenció d'Ercole Girolimetti i de Lorenzo Giusti. A començaments de 1937, segons un informe de la policia feixista italiana, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Ercolani i Guido Schiaffonati, va fer acopi d'armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. Durant els combats de «Maig de 1937», des de la Caserna Espàrtac, amb Lorenzo Giusti, Pio Turroni i altres, preparà l'assalt a la Caserna Karl Marx, que finalment va ser anul·lat. El juliol de 1937, amb un passaport suís aconseguit gràcies a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), passà a França. Detingut a Perpinyà, va ser empresonat un més per «violació del decret d'expulsió». Després obtingué el permís de residència a Sains, a 100 quilòmetres de París, on treballà com a pintor. A finals de març de 1940 va ser extradit a Itàlia; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament a Ventotene. El novembre de 1941 obtingué la llibertat condicional i retornà a Bolonya, on sembla que s'abstingué de participar en activitats polítiques. El 16 de maig de 1943 participà, amb Attilio Diolaiti i Giuseppe Sartini, en el congrés anarquista clandestí organitzat a Florència per Augusto Boccone i on es va fundà la Federació Comunista Anarquista Italiana (FCAI). El 26 de juliol de 1943 organitzà el bloqueig de l'empresa on feia feina per celebrar la caiguda del feixisme. Mesos després passà a la clandestinitat i col·laborà en la lluita partisana. El setembre de 1943, amb Ugo Guadagnini i altres, participà en els combats contra les tropes nazis a la regió d'Imola. Després de l'Alliberament, com Lorenzo Giusti i altres anarquistes bolonyesos, s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI), encara que mantingué contactes amb els companys anarquistes i mostra la seva solidaritat amb els que tingueren dificultats. En 1965 es va reintegrar al moviment llibertari i el novembre d'aquell any, en el Congrés de Carrara, va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1967 proposà als excombatents llibertaris italians de la guerra d'Espanya (Umberto Mazocchi, Nicola Turcinovich, Umberto Tommasini, etc.) coordinar un treball de reconstrucció històrica d'aquesta experiència. En 1983, amb altres joves militants, participà en un «viatge de la memòria» a Barcelona i a Monte Pelado, del qual va fer una recensió per a la Revista A el febrer d'aquell any. Vindice Rabitti va morir el 3 de novembre de 1984 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Fritz Schröder
- Fritz Schröder:
El 23 d'abril de 1905
neix a Kassel (Hessen, Prússia) l'anarcosindicalista i
esperantista Fred Schröder,
conegut com Fritz Schröder.
Es
guanyava la vida com a electricista. Propagandista esperantista, en
1924
s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union
Deutschland (FAUD, Unió
Lliure dels Treballadors Alemanys). A finals dels anys vint
formà part dels Schwarze Scharen
(Escamots Negres), grups
d'acció per contrarestar els atacs de les patrulles
nacionalsocialistes. Amb
Willi Paul i Erno Wolf, a començaments dels anys trenta, fou
un dels principals
animadors dels moviments de desocupats de Kassel. En 1932
passà quatre mesos a
l'Espanya republicana. El juny de 1933, arran d'un escorcoll del seu
domicili
per l'acabada de crear Gestapo, hagué de fugir als
Països Baixos, però el novembre
d'aquell any va ser expulsat a Bèlgica. Després
passà a Suècia i
s'instal·là a
Kiruna (Norrbotten). A la ciutat lapona fou redactor de Norrlandsfolket,
òrgan d'expressió de la Federació
Local de l'Sveriges
Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs).
En aquesta època conegué una sueca, Maja, i es
casà amb ella. El setembre de
1936, amb sa companya, viatjà a Barcelona (Catalunya) en
plena revolució.
D'antuvi entrà a formar part de les Patrulles de Control i
dels Grups d'Investigació
encarregats de la vigilància dels militants i dels
simpatitzants nazis. Com a
membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes
Alemanys),
col·laborà en el butlletí en llengua
alemanya Informationsdienst der CNT-FAI.
El gener de 1937, a proposta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser enviat a
València (País
Valencià), amb Maja i Willi Engels, per treballar per a
l'Oficina de Propaganda
del Comitè Nacional de la CNT i organitzar-hi un servei
d'informació
internacional en esperanto i una ràdio regional. L'abril de
1937 retornà a
Barcelona i va ser destinat als serveis de censura de la central de
correus. El
maig de 1937, arran dels enfrontaments amb la reacció
estalinista, va ser
detingut, però com portava passaport suec, va ser alliberat
i l'agost pogué
retornar a Suècia. Al país escandinau
treballà primer com a torner i després
com a responsable d'una folkshuset
(Casa del Poble). Posteriorment abandonà la SAC i
s'adherí a la
socialdemocràcia. En 1978, amb Willi i Erna Paul,
viatjà a Barcelona i
visitaren els companys de la CNT. Fritz Schröder va morir a
Estocolm (Suècia).
***
Fidel Miró
- Fidel Miró Solanes: El 23 d'abril de 1910 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'editor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista Fidel Miró Solanes. Fill de pagesos, va quedar orfe de mare (Maria Solanes Requesens) quan tenia nou anys i de pare (Lluís Miró Prats) amb 14. Va viure amb una germana casada i va anar a escola fins als 13 anys. De petit ja llegia premsa anarquista (El Motín, El Patufet, Solidaridad Obrera) i va acompanya son pare a mítings i conferències durant una campanya de parcers i de mitgers. L'abril de 1925 va emigrar a Cuba amb el seu amic Josep Coll; desembarcà a Santiago, va fer feina al cafè d'un germà i estudià a l'Acadèmia de Comerç. Cap al 1928 va començar sistemàticament a llegir premsa (La Revista Blanca, La Protesta, Cultura Proletaria) i literatura anarquista. Aquest mateix any, amb l'establiment de la dictadura de Machado, va integrar-se en un grup subversiu. Amb el seu amic Jaume Baella, es va afiliar al Sindicat del Ram del Comerç i es va subscriure a La Protesta i Liberación, alhora que va començar a col·laborar en el portaveu sindical El Progreso i en Aurora, de l'Havana. En 1929 des de Santiago va enviar diners als presos de la Península a través de la subscripció realitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any va conèixer Esteve Pallarols i va ser secretari del sindicat fins que per pressions dels sindicalistes grocs dimití i es va instal·lar a Kingston (Jamaica) --altres fonts, però, afirmen que va formar un grup anarquista (amb Baella, els germans Linsuain, Alfredo Rodríguez i Pallarols) que es va mostrar força actiu contra el machadisme fins al punt que van assassinar Alfredo Rodríguez quan el van confondre amb ell el 5 de març de 1931 i per la qual cosa va haver de fugir a Jamaica. Va viure com va poder (venda de camisetes i roba de senyores, torrador de cafè...) a Jamaica i després de dos anys i mig, va tornar des de Cuba a la Península en 1933. Després de passar una temporada al seu poble guardant ovelles, es va instal·lar a Barcelona, on es va integrar en 1934 en el grup «Nervio», amb Herrera i Abad de Santillán, i després en el grup «Z» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També afiliat a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), a proposta d'Abad de Santillán, va ser força influent en el grup de Concha Liaño, Alfredo Martínez i Juan Francisco Aso. En 1934 va ser elegit secretari de Catalunya de l'FIJL i es va mostrar favorable a l'aliança amb la Unió General dels Treballadors (UGT), alhora que va condemnar les actuacions del grup «Nosotros». En aquesta època va col·laborar en Solidaridad Obrera i va patir diverses detencions. En 1936 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la FAI i de l'FIJL, i d'aquesta última organització serà elegit secretari en 1937 encapçalant la línia moderada enfront de Peirats. Afiliat al Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer mítings amb Oriz a Poble Nou. Duran la guerra va ser dels que van acceptar el «circumstancialisme» i es va ficar de ple en el col·laboracionisme polític. Va signar pactes amb les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i intervingué en mítings amb Faure, García Oliver, Montseny, Abad, Toryho, Martí Ibáñez i Souchy. El febrer de 1937, arran del Ple de València al qual va assistir delegat per Catalunya, va ser elegit secretari de l'FIJL. El maig de 1937 va ser tancat uns dies i gairebé alhora separat de la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Catalunya pels més puristes (Liarte, Amador Franco), fet que no va impedir que un mes més tard fos elegit secretari general del Comitè Peninsular de l'FIJL. El setembre de 1937 va signar amb les JSU un pacte que creava l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que també presidí. Va assistir al Congrés Internacional de Joventuts per la Pau i el Desarmament a Ginebra. En 1938 fou elegit secretari del Comitè Executiu del Moviment Llibertari (ML) català i, després de la seva dissolució quatre mesos després, secretari del Consell Nacional de la Infància Evacuada. També en 1938 es va mostrar contrari a la tornada al Govern de la CNT i fou novament detingut breument pels estalinistes. Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939. Va passar un temps exiliat a Ginebra i, després de mort Marianet, va deixar el Consell General del MLE. Des de França va aconseguir arribar a Amèrica i visqué un temps a Santo Domingo, fent feina quatre anys en una colònia agrícola i com a mestre a Los Llanos, amb Mariano Viñuales i Romero Solano. Després es va instal·lar a Mèxic, on la sort li va acompanyar. En 1942 va formar part de la Nova FAI a Mèxic contra García Oliver i s'alineà amb els escindits en 1945. Dos anys després va ser elegit vocal del Comitè de l'Agrupació de CNT a Mèxic. Instal·lat com a llibreter i editar, va crear en 1955 la important editorial mexicana Edimex (Editores Mexicanos Unidos). Va ser un desl que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del militant anarcosindicalista vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès després de la mort de Franco per una entitat cultural de Valls. A partir de 1958 va viatjar a Espanya amb freqüència, fent contacte amb cenetistes de l'Interior a Barcelona, València i Madrid. En 1960 va representar els escindits en les conversacions que donaren lloc a la reunificació confederal. A partir de 1962 va finançar i dirigir durant nou anys la revista Comunidad Ibérica. Acostat al cincpuntisme, en la dècada del 70 va intervenir en converses amb Rodolfo Martín Villa i amb Josep Maria Socías Humbert amb la finalitat de rellançar la CNT, i es va relacionar amb veterans cenetistes de l'Interior (Ferrer Villamala, Lera, Gómez Casas...). En 1974 va fer costat la Comissió de Relacions creada a Barcelona i que es va mantenir viva fins a la reconstrucció definitiva de la CNT en l'assemblea de Sants de 1976 i a la qual també assistí. Després de la reconstrucció confederal, criticà el radicalisme i va acceptar les tesis moderades i fins i tot les revisionistes de Diego Abad de Santillán. En els seus últims anys va ser membre de la redacció de la revista Polémica. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, fent servir en ocasions el pseudònim Mirlo, com ara CNT, Comunitat Ibérica, Excelsior, Historia Libertaria, Polémica, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Veu Catalana, etc. És autor de Revisión de las tácticas de CNT de España (1956), ¿Y España, cuándo? El fracaso político de una emigración (1959), Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967), El anarquismo, los estudiantes y la violencia (1969), Informe personal al grup «Comunidad Ibérica» (1976), Anarquismo y anarquistas (1979), Vida intensa y revolucionaria (1989), etc. Fidel Miró Solanes va morir el 29 de juny de 1998 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea - Bergegren - Lucheni - Sacco - Zanasi - Perrissaguet - Aranda - Manent - Girabau - Milla - Broto - Neebe - Cerchiaro - González Linera - Barón - Arpinati - Amador Franco - Marco
efemerides | 22 Abril, 2018 13:36
Anarcoefemèrides del 22 d'abril
Esdeveniments
L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897
- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta sense èxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàlia quan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.
***
Cartell
de la conferència-debat
- Conferència
«Actualitat de l'anarquisme»: El 22
d'abril de 1959 se celebra al Palais de la
Mutualité de París (França) la
conferència-debat «Actualité de
l'anarchisme»
(Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació
Anarquista (FA) de
la regió parisenca, hi van intervenir Daniel
Guérin, Charles-Auguste Bontemps,
Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice
Laisant (Hemel).
Naixements
Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)
- Domenico Gallea:
El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el
jornaler anarquista
Domenico Gallea, també citat en la seva
transcripció francesa com Dominique
Galléa. Sos pares es deien
Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a
França i per les seves
activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se
li va decretar l'expulsió del
país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Hinke Bergegren
- Hinke Bergegren:
El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el
socialista, periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i
Carolina Hillberg,
i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis
primaris i entre
1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria
estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna
Cajsa Gustafsdotter. En
1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges
Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors
Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de
1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm.
Destacat representant de la tendència
revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891
edità i dirigí els nou números
de la revista anarquista Under Röd
Flagg
(Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació
sueca que presentà de
manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin,
Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que
polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga
general. En
1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves
Socialistes), on es
reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892
passà a denominar-se Sveriges
Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la
Joventut Socialista de
Suècia). A partir de 1898 col·laborà
en el periòdic anarquista editat a Estocolm
Brand (Torxa). A causa dels seus
punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts
altres
companys de la tendència socialista llibertària,
després d'una dura polèmica
amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà
especialment com a propagandista de
l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva
conferència Kärlek utan
barn (Amor sense infants) va
ser processat i condemnat a una curta pena de presó en
virtut d'una llei que
recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava
il·legal la defensa dels
sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a
denominar-se Lex Hinke, en el seu
«honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos
anys després de la seva mort. En
1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit
Comunista Suec), amb
l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest
mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés
de la Internacional Comunista
com a representant de Suècia, juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan
en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP,
Partit Socialista), oposat a la línia
prosoviètica. A més de textos de caire
polític, com a escriptor és autor de
novel·les, contes i obres de teatre. Entre
els seus llibres destaquen Jakten efter
själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter (1909), Fri
kärlek. Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner
(1910), Ljusets fiender. Föredrag
(1910), Ungsocialismen. Historik.
På
uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad
(1917),
entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a
Estocolm
(Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen (Cementiri
del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà
la biografia Små mord, fri
kärlek. En biografi om Hinke
Bergegren.
Hinke
Bergegren
(1861-1936)
***
Fitxa policíaca de Luigi Lucheni
- Luigi Lucheni: El
22 d'abril de 1873 neix a
París (França) l'anarquista,
defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Lucheni
(o Luccheni). Sa mare,
Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia
(Emília-Romanya,
Itàlia) –algunes fonts citen Albareto
(Emília-Romanya, Itàlia)– probablement
embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a
França.
Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament
el llinatge Lucheni en comptes
de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de
París i ella
va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser
repatriat a Itàlia, on,
després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare
era un sabater borratxo i la
mare una bugadera al límit de la prostitució.
L'abril de 1881 l'assistència
pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i
amb 10 anys va ser adoptat per
una nova família que el posà a mendicar. En 1887,
amb 14 anys i una educació
fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer,
abandonà la seva
família d'acollida i començà una vida
errant (Gènova, Sizzera, Àustria i
Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume
–actual
Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves
obligacions militars i
traslladat a Parma, on només va ser excarcerat
després d'enrolar-se en el XIII
Regiment de Cavalleria «Monferrato», on
passà tres anys i mig, participant
en campanyes bèl·liques a l'Àfrica
oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona,
a qui servirà com
a criat un temps a Palerm (Sicília) després de
ser llicenciat. El març de 1898
abandonà el seu antic capità i
s'embarcà cap a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Decidí
emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a
Lausana (Vaud, Suïssa). A la
Confederació Helvètica entrà en
contacte amb les idees anarquistes i va ser
fitxat per la policia com a «anarquista no
perillós»; treballant en la
construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la
«propaganda pel
fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de
1898 en un embarcador del llac
Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no
tenia diners ni per
comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth
d'Àustria, més coneguda com
a Sissi. Durant el seu
procés, el 10
de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que
la seva primera
intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans,
però que finalment es va
decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor,
per copejar un bon
exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe
obrera». Com que a
Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena
perpètua a l'edat
de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:
«Visca l'anarquia! Mort a
l'aristocràcia!». Aprofità la seva
reclusió per perfeccionar la seva educació i
començà a redactar les seves memòries,
però quan aquestes van ser robades pels
seus guardians, es va revoltar i patí en
represàlies tota mena de vexacions. El
van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de
1910, penjat del seu cinturó a la
cel·la de càstig de la presó de
Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on
estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni
perquè la
víctima era una dona.
Luigi Lucheni
(1873-1910)
***
Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)
- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neix a Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.
***
Gelindo
Zanasi
- Gelindo Zanasi: El
22 d'abril de 1892 neix a
Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Gelindo
Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta.
Va
començar a militar en el moviment llibertari quan encara era
adolescent. En
1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda
antimilitarista. Es
guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i
1923, com a membre
dels «Arditi del Popolo», participà
activament en les lluites contra la pujada
dels feixisme i per això va ser detingut en diferents
ocasions. L'octubre de
1923, fugint de la repressió, s'exilià a
França. Després de l'assassinat de
Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar
part de la Centúria
«Camicie Rosse» (Camises Roges) a París,
que agrupava militants antifeixistes
italians disposats a actuar si hagués un canvi en la
situació italiana. En
1926, amb altres militants italians, participà en
l'expedició militar de
Francesc Macià Llussà per proclamar la
República Catalana, coneguda com els
«Fets de Prats de Molló».
Després del fracàs de la invasió, va
ser detingut a
França i expulsat. Marxà cap a
Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element
perillós», relacionant-se amb anarquistes
refugiats en aquell país (Gigi
Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932
retronà a França i
s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva
activitat antifeixista,
va ser inclòs en la llista de
«terroristes» establerta pel Ministeri de
l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
passà a Catalunya i
el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front
d'Aragó s'encarregà d'una
metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette
Mercier).
El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre
fou repatriat a
França. Poc després retornà a la
Península, on cap el gener de 1938 va ser
nomenat capità. Amb el triomf franquista passà
França i el juny de 1939
figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la
declaració
de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al
camp de
concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser
extradit a Itàlia. Jutjat
per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser
condemnat a
quatre anys de deportació a Ventotene. Poc
després va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci di Anghiari (Toscana,
Itàlia), del qual va ser
alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra
milità en la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió
Sindical Italiana (USI) de
Bolonya. Després del II Congrés de la USI
celebrat entre el 6 i el 7 de gener
de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb
Generoso Procaccini,
secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a
Bolonya. En aquesta època
col·laborà assíduament en el
periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i
el 2
de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés
Nacional de la USI celebrat a
Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973
a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937
-
Adrien Perrissaguet: El 22 d'abril de 1898 neix a Mas
Loubier,
barri obrer de Llemotges (Llemosí, Occitània) el
pacifista, militant
i propagandista
anarquista Adrien Perrissaguet. Obrer sabater de professió,
va participar des
de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt
de temps fou
secretari del Grup Anarquista de Llemotges. En 1922, juntament amb
altres
militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la
presó de Llemotges
per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el
Sindicat Autònom dels
Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i
ferides i
amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de
sabates que havia
acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En
1927 animà el
«Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta
Viena i fou un dels organitzadors de la
manifestació que recorregué els carrers quan se
sabé la nova de l'execució dels
dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic
personal de
Sébastien Faure --l'havia acompanyat en gires
antimilitaristes durant la Gran
Guerra--, va ser considera com a
«perillós» per les autoritats i va ser
inscrit
al «Carnet B» dels antimilitaristes --llista de
sospitosos creada pels serveis
especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors
de
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou
nomenat tresorer. Va
col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La
Voix Libertaire,
setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del
Centre. En 1932 fou
candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions
legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup
Intercorporatiu
de la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels
treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la
Unió Departamental de
la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la
impressió del periòdic
Le Combat Syndicaliste, òrgan de la
CGTSR, a Llemotges; també va
organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat
Syndicaliste». Va albergar i
protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti,
Gregorio
Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí
a l'altra banda
dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera
posés preu
al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al
congrés constitutiu de
la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa.
També a partir de
1936, a més de responsable de les «Edicions de la
CGTSR», organitzarà nombrosos
mítings de suport a la Revolució espanyola amb
Miranda, de Tolosa de
Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en
qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) i
de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la
resistència contra
l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part
del «Comitè per l'Espanya
Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre
Pensée» llemosina, de la qual
serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en
l'organització del congrés de la
FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març
de 1970 a Llemotges. Víctima
d'un accident de circulació --havia estat tomat per un cotxe
quan circulava amb
moto-- el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de
gener de
1972 a l'hospital de Llemotges (Llemosí,
Occitània) i fou enterrat al
cementiri de
Lougat.
Adrien Perrissaguet (1898-1972)
***
Manuel
Aranda Martí
- Manuel Aranda
Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon
llinatge també citat Marfil.
Llaurador de professió, estava
casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues
filles, Josefina i Sebastiana. Fou
assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en
la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament revolucionari de
desembre de 1933 a la
seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la
presó de Val-de-roures
fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de
1936 fou
membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost
d'aquell any, i presidí
la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre
gener i agost de 1937 presidí
el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de
Justícia. Quan
l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb
sa família a Barcelona
(Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat
d'Indústries
Metal·lúrgiques del barri barceloní
del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb altres habitants de
Massalió i va ser internat al camp de
concentració de Bram. El 27 d'octubre de
1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats
polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000
pessetes de multa i a 10 anys
d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra
Mundial formà part de la
Federació Local de Vierzon de la CNT. Manuel Aranda
Martí va morir el 27 de
març de 1977 a Vierzon (Centre, França).
Manuel Aranda
Martí (1900-1977)
***
Joan Manent
- Joan Manent i Pesas: El 22 d'abril de 1902 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.
Joan Manent i Pesas (1902-1984)
***
El
comissari Jaume Girabau Esteve fotografiat per Francesc Boix Campo
- Jaume Girabau
Esteve: El 22
d'abril de
1914 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista, i després comunista, Jaume Girabau i
Esteve –el segon
llinatge a vedades citat Esteba i Estévanez. Sos pares es
deien Jaume Girabau
i María Esteve. Després de fer els estudis
primaris a l'escola del pedagog
anarquista Ricard Fornells Francesc, estudià a l'Escola
Industrial i d'Arts i
Oficis. Treballà al sector d'acabats de la
indústria tèxtil i s'afilià al
Sindicat Unió de l'Art Fabril i Tèxtil de la
Federació Local de Sindicats (FLS),
adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
la crisi trentista,
l'FLS es passà a la socialista Unió General de
Treballadors (UGT) i va ser
nomenat secretari del seu sindicat. A començament dels anys
trenta s'afilià a
les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC). Va ser tancat al
vaixell-presó Uruguay
per la seva participació en els
fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934. El febrer de 1936,
després de la
victòria del Front Popular i la consegüent
amnistia, va ser alliberat. Participà
en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de
Catalunya (JSUC), de
les quals va ser membre del seu Comitè Nacional, i en 1936
s'afilià al Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Eludint la
incorporació a files, va
ser detingut al bosc de Can Feu de Sabadell i empresonat a Mallorca
(Illes
Balears) fins a juliol de 1936. Un cop alliberat retornà a
Sabadell i, quan ja
havia esclatat la guerra civil participà en el fracassat
desembarcament de
Mallorca al comandament d'Alberto Bayo Giroud, enquadrat en la
«Columna Carles
Marx», i posteriorment lluità al front
d'Aragó, primer com a voluntari i després
com a comissari de la 141 Brigada Mixta i de la 30 Divisió
de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, on va conèixer el
fotògraf comunista Francesc
Boix Campo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
al camp de concentració de Barcarès i
posteriorment al castell de Cotlliure amb
altres militants comunistes. Un cop lliure emigrà a la
República Dominicana –algunes
fonts citen erròniament Cuba– i va ser enviat a
treballar a San Pedro de
Macorís (San Pedro de Macorís,
República Dominicana). El setembre de 1941 la
direcció del Partit Comunista d'Espanya (PCE) el va enviar a
Lisboa (Portugal)
per tal d'incorporar-se a la direcció clandestina del PSUC i
ajudar Isidoro
Diéguez Dueñas i el grup que
encapçalava. Detingut a la frontera el novembre de
1941 juntament amb la resta de l'anomenat «Grup de
Lisboa» per la policia
portuguesa de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, va
ser lliurat a les
autoritats franquistes i torturat de valent. Jutjat en consell de
guerra, va
ser condemnat a mort. Jaume Girabau Esteve va ser afusellat el 21 de
gener de
1942 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid
(Espanya), juntament amb altres
companys (Manuel Asarte Imaz, Francisco Barreiro Barciela, Isidoro
Diéguez
Dueñas, Jesús Gago Correas, Jesús
Lagañarra Churruca, Eladio Rodríguez
González
i Joaquin Valverde). Posteriorment es va crear en el seu honor un grup
urbà
clandestí del PSUC, la I Brigada Guerrillera
«Jaume Girabau» de l'Agrupació
Guerrillera de Catalunya, comandada per Numen Mestre Ferrando.
Actualment una
plaça de Sabadell porta el seu nom.
***
Ramón
Milla Rodríguez i Martina Ballarizo Esteban (1935)
- Ramón Milla
Rodríguez: El 22 d'abril de 1916 neix a
Jaén (Andalusia, Espanya) el fuster anarcosindicalista
Ramón Milla Rodríguez. Sos pares es deien Matias
Milla i Josefina Rodríguez. En
1928 s'instal·là a Còrdova (Andalusia,
Espanya), on son pare, funcionari de
correus, havia estat destinat. Quan tenia 14 anys, després
de fer els estudis
primaris, començà a treballar en un taller com a
aprenent de fuster. En 1930
emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el
Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual
arribà a ser secretari
provincial. Quan la guerra civil lluità en la
«Columna Del Rosal». Sa companya,
Martina Ballarizo Esteban, va ser assassinada per la
repressió franquista. L'11
de setembre de 1936 caigué ferit al front d'Arenas de San
Pedro (Àvila,
Castella, Espanya), però a partir d'aquesta data no s'ha
pogut saber res més d'ell.
En 1997 vivia a Pehuajó (Buenos Aires, Argentina) una
persona amb els mateixos
noms i llinatges, de la mateixa edat i exiliat espanyol.
***
José Broto Roldán
- José Broto
Roldán: El 22 d'abril de 1918 neix a Albalate
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
José Broto Roldán. Obrer
metal·lúrgic, quan tenia 15 anys va ser
empresonat a
Osca a causa de la seva participació en la
insurrecció llibertària del 8 de
desembre de 1933. Un cop lliure gràcies a la seva curta
edat, s'instal·là a
Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, va ser
voluntari en la «Columna Durruti» i
marxà cap al front d'Aragó. Després de
la
militarització, va ser nomenat tinent de la 26
Divisió (antiga «Columna
Durruti»). Amb el triomf franquista, passà a
França per Puigcerdà i fou
internat a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i al camp de
concentració d'Argelers. En 1940 trobà son
germà Domingo, que també havia estat
voluntari al front abans de ser enviat a Lleida per una malaltia.
Ambdós s'instal·laren
a Nevers (Borgonya, França), on reberen la
notícia de l'assassinat de sa mare a
mans dels feixistes el maig de 1938. José Broto, que
tingué contacte freqüent
amb Ricard Sanz García, comandant de la 26
Divisió, milità en la Federació
Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nevers.
José Broto Roldán
va morir el desembre de 1992 a Nevers (Borgonya, França).
Defuncions
Oscar Neebe fotografiat per Jestram en 1887
- Oscar Neebe: El 22 d'abril de 1916 mor a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Havia nascut el 12 de juliol de 1850 a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA). Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d’apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).
***
Tomba
de Bruno Cerchiaro al cementiri luterà de Saint Peters de
Pittsburgh
- Bruno Cerchiaro:
El 22 d'abril de 1933 mor a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA) el
propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Havia nascut el 20 d'octubre
de 1879 a
Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia). Sos pares es
deien Raffaele Cerchiaro i
Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i
s'establí a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps,
col·laborà en els periòdics
llibertaris
L'Avvenire i Cronaca
Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per
les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916
participà activament en la campanya pel seu alliberament
quan aquest va ser
detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca
propagandística aprofitant
la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació
de calcat, tenint
contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el
22 d'abril
de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou
enterrat al cementiri
luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.
***
Emilio
González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916)
- Emilio González
Linera: El 22 d'abril de 1933 mor a
Madrid (Espanya) el tipògraf anarquista,
maçó, teòsof, esperantista i
propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera,
conegut també com Emilio G. Linera,
Emilio G. de Linera i Emilio
González de Linera. Havia nascut en data
indeterminada a Salamanca
(Castella, Espanya). D'antuvi republicà, derivà a
l'anarquisme. Propietari
d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del
Comercio de Madrid,
edità nombroses publicacions de tota casta; anys
després traslladà la seva
impremta i residència al número 5 del carrer San
Lucas. L'abril de 1908 va ser
condemnat per editar «publicacions clandestines»
per publicar un full amb un
text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació
Anticlerical. Participà
activament en l'alfabetització i l'educació dels
infants de les escoles laiques,
escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva
«Colección Linera»,
de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals,
i llibres de
lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en
aquesta llengua, algunes
traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana
Rosenörn i Fernando
Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La
Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan
kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik
Lejzer Zamenhof, a
qui va fer costat econòmicament. En aquesta època
era membre de la Lliga
Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista,
entre el
10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918
edità 88 números de la revista ultraista
Los Quijotes. Revista mensual
ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio
Mangada Rosenörn la «Zamenhofa
Federacio» i publicà el seu òrgan
oficial Hispana
Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la
Universala Esperanto-Asocio
(UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que
esclatés la vaga
general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels
organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo
Barriobero
Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada
Rosenörn. El març de 1918 fou
un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No
Diària, de la junta
directiva de la qual fou vocal. En 1919
col·laborà en la revista Letras.
Durant els anys vint publicà
llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un
artefacte que inventà
en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924
contribuí en la subscripció popular
per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall
per al centenari
del seu naixement. Participà en la vaga d'arts
gràfiques de gener de 1931. Com
a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia
«El Progreso» de Madrid, on va fer
servir el nom simbòlic Civilización,
i publicà les revista Luz
Española / Hispana
Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica
(1926-1933), de la lògia madrilenya «La
Catoniana»,
que presidí. També fundà la
maçònica
«Biblioteca Catón» (1916-1934),
propietat
de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran
Orient
d'Espanya (GOE)
i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en
la
maçoneria. A
partir de 1924, va pertànyer a la «Rama
Madrid» de
la Societat Teosòfica
Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i
president
(1925-1926). També fou membre de l'associació
«Los
Amigos del Progreso» i va
fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social.
Publicà un Catecismo
humano-social. Máximas morales
(sd). És el personatge Lucas, de l'obra La
huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de
la revista Los Quijotes, que
apareix en aquesta
novel·la com La Ofrenda.
Emilio
González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid
(Espanya) i fou
enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després
d'anys ja mort, el Tribunal
Especial de Repressió de la Maçoneria i del
Comunisme franquista li va obrir
causa judicial.
Emilio González Linera (?-1933)
***
Certificat
de defunció de Joaquín Barón Arazo
- Joaquín Barón Arazo: El 22 d'abril de 1943 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Havia nascut el 23 de juliol de 1907 a Azara (Osca, Aragó, Espanya). Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot» –altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[21/04] «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Muñoz Benítez - Colla - García Álvarez - Giacomelli - Ambrona - García Polanco - Lins - Kühnis - Callemin - Monier - Soudy - Ródenas - Garnery - Díaz - Pasotti - Tassi - Felicani - Borghi - Radigales - Aparicio
efemerides | 21 Abril, 2018 12:48
Anarcoefemèrides
del 21 d'abril
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Voluntad
-
Surt Voluntad: El 21 d'abril de
1922 surt a
Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del
setmanari anarquista Voluntad. La libertad
por la cultura.
Entre 1918 i 1918 existí la mateixa capçalera
editada més o menys el mateix
grup. Aquesta publicació, que tenia un caràcter
cultural, pedagògic i
filosòfic, en la línia de La
Revista Blanca,
va estar dirigida per Josep Torres Tribó. Les
temàtiques que abordà van ser
diferents (feminisme, filosofia, naturisme, pedagogia, etc.) i
deixà entreveure
l'enfrontament entre sindicalistes «purs» i
anarquistes «purs», com els membres
del grup editor. Hi trobem textos de Felipe Alaiz de Pablo, Luigi
Fabbri i
Anselmo Lorenzo Asperilla. En tirà uns 2.800 exemplars. En
la seva biblioteca
publicà fullets de Josep Torres Tribó i Felipe
Alaiz de Pablo. En va treure 19
números, l'últim el 6 d'octubre de 1922.
***
Cartell de l'acte
-
Míting d'Adurza:
El 21 d'abril de 1977 se celebra al poliesportiu del barri obrer
d'Adurza de
Vitòria (Àlaba, País Basc) el
míting de presentació oficial de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Euskadi després de la dictadura
franquista. Hi van prendre
la paraula Esteban Gallego Menéndez, José Gonzalo
Rodríguez (Pepe del Valle),
de la CNT de San
Salvador del Valle (actual Valle de Trápaga, Biscaia,
País Basc), i Manuel
Gutiérrez García, secretari de la CNT de
Vitòria, que presentaren les ponències
«Historia de la CNT», «Perspectivas
históricas» i «Presente y
futuro». Hi
assistiren unes 150 persones, entre elles històrics
combatents anarquistes de
la guerra (Atanasio Gainzaráin, Manuel Gutiérrez
García, Macario Illera Tejeda,
etc.). L'acte comptà amb la presència d'un
delegat governamental imposat per a
controlar allò que s'hi deia i que en un determinat moment
intentà suspendre'l.
Naixements
Anselmo Lorenzo
- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya i les seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya). Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).
***
Notícia
de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el
periòdic parisenc Le Radical del 16
de maig de 1895
-
Pietro Turina: El
21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre
Turina. Membre de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Gallilleo
Palla,
Amilcare Cipriani i altres, a Roma (Itàlia) i el
març de 1892 va ser jutjat en
el «Procés dels 61», anomenat
així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma
i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada.
Refugiat a Suïssa, en 1893
en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895
en va ser expulsat, amb
Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les
illes
penitenciàries. A finals de 1900 retornà a
Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra,
pogué fugir d'una
nova expulsió gràcies a la intervenció
del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se
novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les
edicions de
diversos periòdics anarquistes, com ara Il
Risveglio i, en 1926, Volontà.
Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
***
Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma
- Anselmo L. Figueroa:
El 21 d'abril de
1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i
magonista Anselmo
Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis
Contreras. El 7
de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam
Mercedes Redondo, amb
qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María,
Marcelina, Eleonor,
Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la branca mexicana
del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta
ciutat la direcció
de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración.
Semanario revolucionario,
òrgan d'expressió del Partit Liberal
Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i
Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez
de Lara i Antonio I. Villareal, que
havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats
nord-americanes.
Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà
(JOPLM), amb Ricardo
i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el
«Manifest del 23 de setembre
de 1911», publicat en Regeneración,
on es reivindicava l'anarcocomunisme
davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia
una crida als
obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de
producció,
declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14
de juny
de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la
penitenciaria federal de
McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado
Rivera i
Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de
treballs forçats pel
Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del
Departament de Justícia del
govern nord-americà, per «violació de
la Llei de Neutralitat» pels fets
revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt
debilitat, en sortir
de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se
de l'edició de Regeneración.
Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma,
Arizona,
EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat
pels treballs
forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al
Yuma Pioneer Cemetery de Yuma
(Yuma, Arizona, EUA).
Anselmo L. Figueroa (1861-1915)
***
Revolta
anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal
del 16 de desembre de 1894
- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.
***
Antonio Muñoz Benítez
- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.
***
Vittore
Antonio Colla
-
Vittore Antonio
Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore
Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini.
Amb sa família
es traslladà a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) i estudià fins al tercer grau
d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els
Ferrocarrils de l'Estat.
Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de
Bèrgam (GLB), secció
local de la Unió Anarquista Italiana (UAI),
organització llibertària autònoma
de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI),
freqüentant assíduament
els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale
Gamba, Romeo
Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio
Lazzaroni,
Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà
propaganda anarquista. El 17
de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el
condemnà a un any i tres mesos de
presó per «lesions». Aquest mateix any
va ser acomiadat dels Ferrocarrils de
l'Estat per «mala conducta» i després
d'això obrí un petit taller mecànic de
reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava
subscrit a diverses
publicacions anarquistes, com ara Fede!
La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà
de «perillós» en cas de
disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare.
El 23 d'agost de
1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per
això va
ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de
1926 va ser
amonestar com a «element perillós per a l'ordre
nacional de l'Estat», però el
gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa.
Treballà fent de mecànic fins a
juliol de 1935, data en la qual es traslladà de
Bèrgam a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat
com a encarregat en l'empresa «Pastorino
– Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Agustín
García Álvarez (1948)
-
Agustín García
Álvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La
Felguera (Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Agustín García
Álvarez. En 1915 s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a
la Conferència de
Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal.
El
setembre d'aquell any representà la Federació
Local de La Felguera de la CNT al
Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil
milità en el sindicat «El
Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri
(Biscaia, País
Basc). Durant el conflicte bèl·lic
lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el
«Batalló Isaac Puente» de la CNT.
Greument ferit al final de la guerra, fou
evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va
ser hospitalitzat a
Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou
internat al camp de
concentració d'Argelers. Més tard,
després d'una breu estada a Tolosa de
Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb
l'Alliberament intentà emigrar als
Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li
va ser denegat el visat per
l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la
Federació Local de la
CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de
Martínez Prieto, fou
partidari de la tendència reformista o
col·laboracionista. Agustín García
Álvarez
va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i fou
enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa
companya.
Agustín García Álvarez (1899-1965)
***
Cornelio
Giacomelli
-
Cornelio
Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle
Corti (Cascina,
Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio
Giacomelli. Sos
pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un
infant es
traslladà amb sa família a Piombino (Toscana,
Itàlia). Treballà com a obrer a
l'empresa siderúrgica Ilva i començà a
establir relació amb destacats
anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del
qual
també entraren a formar part sos germans petits Amos i
Gisberto. Lliurat a
l'acció, durant la postguerra participà
activament en la lluita contra el
feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi
del Popolo». Fitxat per la
Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a
«subversiu perillós»,
durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per
atemptar contra la vida
de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a
l'empresa Ilva a
principis dels anys vint i la por de ser víctima de
represàlies per part dels
escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí
(Piemont, Itàlia).
Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere,
ràpidament destaca com
a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu
domicili
escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per
l'autoritat
judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca
(Toscana, Itàlia) el condemnà a dos
anys i sis mesos de presó per
«possessió d'explosius amb finalitats
terroristes».
Mentrestant, però, aconseguí fugir
d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va
romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el
permeté retornar a
Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué
la seva tasca propagandística antifeixista
entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de
les víctimes de la
persecució política i organitzant expatriacions
clandestines. També mantingué
correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a
Lió (Arpitània) i
s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti».
El 10 de febrer de 1929 de la seva unió
amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única
filla, Renata. L'estiu de 1930
va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista
«Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino
D’Angina, Dante Armanetti,
Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de
Policia de
Torí com a «anarquista convençut i
irreductible antifeixista». El febrer de
1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial
de Torí i amonestat,
però va ser absolt en ocasió de la
celebració del desè aniversari de la
«Revolució
feixista». Es traslladà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on treballà en la
seu local
de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al
Ministeri de l'Interior per a
obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental,
però la petició va ser rebutjada
«en consideració dels seus pèssims
antecedents polítics». Després
d'això, es
dedicà a preparar la seva expatriació clandestina
d'Itàlia. De bell nou a Torí,
restablí els seus contactes i l'estiu de 1937
creuà la frontera clandestinament
i s'establí a Bèlgica. Després d'uns
mesos a Brussel·les, va ser expulsat del
país i passà a França, establint-se a
Marsella, on s'uní a un grup
d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi,
Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la
Revolució espanyola i
lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a
bord del vapor Ciudad de Barcelona
i s'enrolà immediatament
com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola i combatent valerosament fins el
final de les
operacions militars. Després de la conquesta de Madrid
(Espanya) per part de
l'exèrcit franquista, passà a França,
establint-se a Briva (Aquitània,
Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre
públic, va ser
internat per les autoritats franceses al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto
Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi,
etc.).
Després de la II Guerra Mundial retornà a
Itàlia i s'establí a Cascina, on
continuà amb les seves activitats en el grup local de
Cascina i Navacchio de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio
Bidelli, Pietro Bindi,
Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini,
entre
d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a
Navacchio
(Cascina, Toscana, Itàlia).
***
Necrològica
de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966
-
Manuel Ambrona
Tudela: El 21
d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Manuel Ambrona Tudela, conegut com Morales.
Sos pares es deien
Calixto Ambrona i Justa Tudela. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), treballava de paleta. El 22 d'octubre de
1936 va
ser nomenat alcalde de Cervera (Segarra, Catalunya) en nom de la CNT.
En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local de Alèst
de la CNT. Va estar casat amb Josepa Bergadà, de qui es
divorcià, i de Ramona Vila. Manuel Ambrona Tudela va morir
el 14 de juny –algunes fonts citen
erròniament el 16 d'abril– de
1966 a Alèst (Llenguadoc,
Occitània) d'una congestió cerebral.
***
Bernabé Garcia
Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que
salvà del naufragi
- Bernabé
García Polanco: El 21
d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant
anarquista
Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva
infància freqüenta l'Ateneu
Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70
Brigada Mixta
i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939,
aconsegueix embarcar
al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del
port, cap a Orà. En aquest
vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers.
Internat
al camp de concentració francès de Morand enmig
del desert, va poder escapar i
s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé.
Per mor d'un enfrontament amb
un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella
i a l'asil d'Ais de
Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels
alemanys, que l'internen al camp
de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels
anglesos. Portat
per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a
Sigtunas i farà
classes d'espanyol a Göteborg. Després
s'enrolarà com a marí mercant al vaixell
Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se
del
naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres
marítims més
famosos de la història, només superat pel
Titanic. Roman un mes a Nova York i
passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a
Montreal. Allà va
fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la
Federació
Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ).
És detingut el
1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap
de
l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a
Canadà i com a apàtrida feia feina
a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va
permetre fer
xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els
càrrecs poc temps
després, marxarà a Puerto España i a
Mèxic. En 1972 passa una temporada per
Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans
penúries econòmiques.
Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili,
a l'Estat espanyol
i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el
Sindicat de
Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar en
Cenit
(1995-1999), CNT (1991), La Escuela
Moderna, Ideas-Orto, Force,
Ráfagas i Umbral, de
Montreal. Així mateix va escriure diversos
llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque
(Saragossa, 1989), El
hombre de Cádiz, Pensamientos
ácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos
de un viejo luchador, Un viejo marino, Por
tierra de señoritos,
El Profeta, Papá Perro,
El pastor de Ejea o Cosas
marineras. Bernabé García Polanco va
morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa
(Aragó, Espanya).
Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)
***
Jaceguay
Lins
- Jaceguay Lins: El 21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van «convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo.
***
Nino
Kühnis
- Nino Kühnis: El 21 d'abril de 1978 neix a Oberriet (Rheintal, Sankt Gallen, Suïssa) l'historiador, dissenyador gràfic, músic, activista cultural i militant anarquista Nino Kühnis. Fou un dels militants més actius del moviment anarquista de Zuric, participant activament en un gran nombre d'iniciatives, com ara realitzant transmissions a Ràdio Lora, organitzant concerts musicals (Quiet Records, etc.), publicant revistes alternatives, editant còmics, distribuint receptes vegetarianes, fent de periodista independent, participant en el projecte d'arxiu K-SET, dissenyant amb l'ordinador per als col·lectius, arranjant bicicletes, etc. Treballava com a dissenyador gràfic en Büro Elixir. Cantava i tocava la guitarra en el grup de música punk «The Rabbit Theory». Va estudiar història, ciències informàtiques i filologia nòrdica a Zuric i Estocolm (Suècia) i en 2012 llegí la seva tesi doctoral «Selbstwahrnehmung, Fremdwahrnehmung und Kollektive Identität» (Autopercepció, percepció social i identitat col·lectiva) sobre els anarquistes suïssos. Va ser professor del departament d'Història de la Universitat de Zurich. El 23 d'octubre de 2008 participà en «Anarchie! zwischen Utopie und Alltag» que se celebrà a Zuric. El novembre de 2009 signà el manifest «Education is not for sale!». El 7 de gener de 2012 participà en la III Annual North American Anarchist Studies Network Conference, que se celebrà a San Juan (Puerto Rico). Era assidu del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa), on estudià sobretot la premsa, i els seus centres d'interès eren l'anarquisme, els moviments socials, les identitats, la cultura del consum i els espais alternatius. Nino Kühnis va morir el 23 de setembre de 2013 a Zuric (Zuric, Suïssa) atropellat per un camió quan hi anava amb bicicleta. Deixà sense concloure el seu gran projecte d'investigació, «Freiräume: Mehr als freie Räume - Form, Formation und Transformation von materiellen und immateriellen Freiräumen in der Schweiz (1917-1987)» i deixà inèdit un estudi sobre els espais autònoms suïssos de parla alemanya. Pòstumament, en 2015, es va publicar el seu estudi històric, adaptació de la seva tesi doctoral, Anarchisten! Von Vorläufern und Erleuchteten, von Ungeziefer und Läusen. Zur kollektiven Identität einer radikalen Gemeinschaft in der Schweiz (1885–1914), sobre el moviment anarquista suís.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre - Imhoff - Nourrisson - García Rodríguez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Mairone - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - Tamayo - Usón - Regal - Carlizza - Terrenoire
efemerides | 20 Abril, 2018 13:31
Anarcoefemèrides del 20 d'abril
Esdeveniments
Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà Rumbos Nuevos de l'1 d'abril de 1939
- Acte de SIA: El 20
d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se
celebra al teatre
Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els
refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons,
consistí en el
passi de pel·lícules, un espectacle de varietats
i en el parlament de diversos
oradors.
***
Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)
- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.
***
Cartell
de la conferència de Lapeyre
- Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la
Salle de la Mutualité
de París (França) la conferència
pública de l'anarquista, pacifista i
neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à
l'Église. Le Planning Familial et
l'avortament» (Enfront de l'Església. La
Planificació Familiar i l'avortament),
organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de
la Federació Anarquista
(FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de
Lapeyre de l'avortament el portarà
a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser
empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de
l'Embaràs francesa s'aprovà
gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.
Naixements
Foto
policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de
1894)
- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 29 de febrer de 1912
- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne-de-Montluc (País del Loira, França).
***
Necrològica
d'Augusto García Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir 14 de juny
de 1964
- Augusto García
Rodríguez: El 20 d'abril de 1896 neix a Puebla
de Lillo (Lleó, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Augusto García
Rodríguez. Miner de professió, des
de molt jove milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Astúries
(Espanya). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat i
apallissat per la
policia abans de ser deportat de la regió. En una
reunió del 18 de setembre de
1931, després de l'exclusió dels comunistes del
Sindicat Miner de la CNT
d'Astúries, en va ser nomenat president. El febrer de 1932
fou delegat dels
miners en el Ple Regional confederal. En 1933 va fer un
míting a Sama (Langreo,
Astúries, Espanya). Durant la Revolució espanyola
ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica a Astúries i,
després de la caiguda del front nord a
mans dels feixistes, fou delegat de la Junta d'Ordre Públic
de la Garriga
(Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. A partir d'octubre de 1939 treballà com a
miner a les mines de La Sala
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Augusto García Rodríguez va
morir el 18 d'abril de 1964 a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) a conseqüència
d'una intervenció quirúrgica en
l'úlcera
d'estómac que patia des de feia anys i fou enterrat tres
dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Gueorgui Getchev
- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).
***
Ordre
de crida i cerca emès per la Direcció General de
Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons
Viñas, i altres «activos elementos
rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la
provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)
- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).
***
Akiyama
Kiyoshi
- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat «Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).
***
Foto
policíaca de Juan Lobo Gago (1930)
- Juan Lobo Gago:
El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya)
–algunes
fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)–
l'anarquista Juan Lobo Gago,
que va fer servir diversos pseudònims (Fernando
García Jiménez, José
María Pagés
Avilés, etc.). Fuster de professió, fou
un actiu militant del Sindicat de
la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en
diferents ocasions
acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a
la
finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya),
etc. El
13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys
(José María
Jiménez Bermúdez, Miguel León
Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un
atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou
detingut un
mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de
1932 va ser
detingut, juntament amb Juan Marín y Marín,
acusat d'haver atracat un fabricant
de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de
novembre
d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció
IV de l'Audiència de Madrid i
van ser alliberats a compte del temps que havien passat en
presó preventiva. El
novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino,
en un
hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les
consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. En
1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra
y Libertad de Mèxic. Desconeixem la data i el lloc
de
la seva defunció.
Defuncions
Foto
policíaca d'Antonio Mairone
- Antonio Mairone:
El 20 d'abril de 1945 mor al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista
Antonio Mairone. Havia nascut el 15 de febrer de 1900 a San Germano
Vercellese (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa
Sarasso.
Obrer torner metal·lúrgic, després de
la Gran Guerra es traslladà a Torí
(Piemont, Itàlia), on començà a
treballar a la fàbrica «Fiat Grandi
Motori»
(«Fiat-Fierriere») i a freqüentar els
cercles anarquistes, esdevenint membre
del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del
Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco
Ferrer» –d'aquesta
última participà activament en la seva
«Filodrammatica». Durant les
mobilitzacions socials del «Bienni Roig»
(1919-1920), participà en les
protestes obreres que es donaren a les principals indústries
milaneses,
caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de
les
fàbriques «Fiat-Brevetti» i
«Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser
detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb
explosius contra una
patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per
l'Audiència de Torí, el març de
1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó,
a més de dos anys
de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat,
però es mantingué la
vigilància policíaca. Durant els anys de la
dictadura feixista, s'encarregà
d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la
lluita antifeixista,
com ara en l'organització de l'expatriació
clandestina de militants, la difusió
de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors
per a
les famílies dels presos polítics. La Prefectura
de Policia de Torí el
qualificà d'«element perillós,
capaç de cometre actes inusitats en els moments
oportuns» i de «persona a detenir en cas de
disturbis d'ordre públic per la
seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions
criminals
col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil
espanyola, participà activament
amb els grups de «Giustizia e Libertà»
(GL) milanesos, encarregant-se de la
distribució clandestina del full Giustizia
e Libertà. També es dedicà
al reclutament de voluntaris antifranquistes i a
l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya.
La matinada del 9
d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial
per a la
Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi,
Giuseppe
Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro
Enrietti,
Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano
Pugliese,
Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.)
i acusat
de «conspiració política,
mitjançant associació per a atemptat contra la
constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió
i haver participat en l'associació
secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la
imputació per manca de proves,
va ser formalment amonestat. Després de les vagues de
març de 1944, va ser
detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la
«Fiat-Fierriere» i
deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el
20 d'abril –algunes
fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la
matrícula 58954.
***
Foto policíaca d'Antonio Gil Oliver
- Antonio Gil
Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el resistent
antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut
com Antonio Sancho Agorreta. Havia
nascut el
27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol,
Aragó, Espanya). Durant els anys
quaranta participà en els grups d'acció
anarquistes que operaven a Catalunya.
Partidari de la línia més radical d'enfrontament
contra el franquisme, va fer
costat la creació del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). El 12 de juliol
de 1947 participà, amb José Pareja
Pérez (Parejilla)
i José Villegas Izquierdo, en l'execució del
confident Eliseu Melis Díaz; fou
ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap
després que aquest ferís mortalment
José Pareja. Amb José Villegas requisà
una camioneta per transportar Pareja a
casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital
Clínic perquè fos
intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí
tres dies després a
conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil
Oliver va morir el 20 d'abril
de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un
camió. La seva parella,
Maria Assumpció Calvó Grané,
esdevingué la companya del també guerriller
llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo),
amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.
Antonio Gil Oliver (1921-1948)
***
Notícia
del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 12
d'agost de 1912
- Augustin Lasseur: El 20 d'abril de 1950 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Havia nascut el 23 d'agost de 1879 a Lada Peyre (Llemosí, Occitània). Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne.
***
Necrològica
d'Álvaro Bernabeu Garín apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 15 de juny de 1972
- Álvaro Bernabeu
Garín: El 20 d'abril de 1972 mor a Buenos Aires
(Argentina)
l'anarcosindicalista Álvaro Bernabeu Garín. Havia
nascut el 1894 a Belchite
(Saragossa, Aragó, Espanya). Quan encara era un nin
emigrà amb sa família a
Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic,
s'afilià al Sindicat del Metall de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al
Poblenou de Barcelona i
treballava en uns tallers mecànics de Badalona
(Barcelonès, Catalunya). El 8 de
maig de 1919 va ser detingut, juntament amb Francisco Berrocal
García i Alfons
Corneda Comells, acusat d'haver atemptat a trets contra
Fermí Torres Costa,
encarregat de la secció de compressors dels tallers
«Material per a
Construccions i Ferrocarrils» dels patrons Girona i esquirol
durant la vaga de
la dita fàbrica; jutjat entre el 10 i l'11 de juny de 1920
en consell de guerra
a Barcelona per aquest fet, va ser absolt, ben igual que els seus
companys. Durant
la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a
Badalona. Fou un dels fundadors
de la Societat Cultural «La Camèlia»,
que servia de tapadora per a les reunions
clandestines de la CNT. El 28 de setembre de 1930 presidí un
míting a favor
dels presos polítics i socials que se celebrà al
cinema Recreo de Sant Adrià de
Besòs (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1931
assistí com a delegat del
Sindicat del Metall de Badalona, amb uns dos-mil afiliats, al
Congrés de la CNT
que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i passà pels camps de
concentració. Posteriorment milità a La Sala
(Llenguadoc, Occitània), fins al 1953, any que
emigrà al Brasil. En 1954
s'establí a Buenos Aires (Argentina) i s'adherí a
la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). Paralitzat des del 1971, Álvaro Bernabeu
Garín va morir el 20
d'abril de 1972 al seu domicili de Buenos Aires (Argentina).
***
- Fernand Planche: El 20 d'abril de 1974 mor a
Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe
quan circulava amb bicicleta, l'escriptor
i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut
com Fernand
Granier. Havia nascut el 12 de febrer de 1900 a
Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia,
Occitània). Fill d'un modest artesà, que
morí poc després del seu naixement,
també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser
recollit pels avis materns.
Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les
moles del riu
Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren
morts,
s'instal·là a París.
Després va fer el servei militar com a mecànic
d'aviació a
Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota
aquesta experiència va
fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a
la vida civil va treballar de
ganiveter i començà a freqüentar els
cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de
desembre de 1922 assistí a Levallois al III
Congrés de la Unió Anarquista (UA).
Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es
presentà com a
candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV
Circumscripció de
Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925
col·laborà en Le
Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La
Voix Libertaire,
òrgan de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA). Fou un dels
promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a
l'adquisició
d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison
Anarchiste», que
finalment fou edificada a París. En 1934, amb
Émile Bidault, fundà La
Conquête du Pain, periòdic obert a totes
les tendències de l'anarquisme
(«Síntesi anarquista») i del qual
s'editaren 45 números fins al 1935. També
col·laborà en La Brochure Mensuelle.
En una botiga del barri parisenc de
Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que
també reparava i
esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a
París al Congrés de la
Unió Anarquista («Congrés de la
Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la
Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia
creat arran del
congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16
d'agost d'aquell any
en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a
centralista i com a acostada
a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme).
Entre
març i agost de 1937 fou el responsable de
l'administració i de la redacció de Terre
Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936
marxà a Barcelona (Catalunya) per
fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser
inculpat de
complicitat en un delicte de deserció i tancat durant
l'hivern de 1939 i 1940 a
la presó parisenca de la Santé;
després fou internat com a «mesura
administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta,
els detinguts van
ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung
aconseguí escapar
furtant una bicicleta i retornà a París, on
retrobà sa companya Laure i es posà
a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota
l'amenaça de ser
detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a
Alemanya i marxà a
Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de
provocació a la insubmissió i
fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional,
però no s'hi
presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de
presó que estaven coberts
preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya,
tornà a París. El seu
nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del
moviment anarquista
clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el
representant de les ganiveteries
d'Alvèrnia i participà activament en la
reconstrucció del moviment anarquista,
col·laborant en Le Libertaire, L'Unique
i Pensée et Action.
Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i
Martinet-sur-Durolle, va escriure
el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide
de Louise Michel (1946
i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La
Révolution inconue, de Volin. El
febrer de 1948 publicà Durolle
--reeditat en 1986 sota el títol Durolle
au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine,
en col·laboració
amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique
et sa propriété,
de Max Stirner --redactà el pròleg i
Émile Armand el prefaci. La fallida de la
seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i
aleshores
esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova
guerra, emigrà amb
sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de
fer maons, amb la idea
d'elaborar totxos per a la construcció; però el
projecte fou un fracàs ja que
la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que
mostrava signe de
desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en
un hospital
psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell
tornà al seu antic ofici de polidor
de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista,
distribuint cinc
números de Défense de l'Homme,
periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre
1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un
periòdic mimeografiat, La Raison. Organe
de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie
et dépendances.
En aquests anys realitzà programes radiofònics,
entre els quals destaquen el
del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del
centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia
s'oposà al règim colonial,
defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac.
Després va comprar uns
terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la
ramaderia, però el
projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que
tenia amb els
nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat.
Finalment
es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que
compaginà fent de vigilant
nocturn.
***
Necrològica
de José Tamayo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- José Tamayo: El 20 d'abril de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Tamayo. Havia nascut el 29 de novembre de 1911 a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya). Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 20 d'abril de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.
***
Necrològica
de José Usón apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 30 d'agost de 1983
- José Usón:
El 20
d'abril de 1983 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José
Usón. Havia nascut cap el 1915 a Gelsa (Saragossa,
Aragó, Espanya). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la «Columna
Durruti» quan aquesta arribà a Gelsa.
Després de la militarització de les
milícies, continuà lluitant enquadrat en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i
va ser internat al camp de concentració de Vernet.
Després de la II Guerra
Mundial s'integrà en la Federació Local de
Castres de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), on milità la resta de sa vida.
Existí un tal José Juson que
milità a Barcelona (Catalunya) en els anys vint i trenta i
col·laborà en Tierra y
Libertad, però no podem dir si
és la mateixa persona.
***
Necrològica
de Teresa Regal Bodí apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de febrer de 1994
- Teresa Regal Bodí: El 20 d'abril de 1992 mor a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Teresa Regal Bodí. Havia nascut el 28 de febrer de 1904 a Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Vicent Ramon Regal i Teresa Bodí. Quan era adolescent milità en la Unió General dels Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia aleshores a Borriana. Fou en aquest sindicat on va trobar Jose Cervera Torres, que fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local a resultes de les vagues d'obres agrícoles engegades en 1922, i que esdevingué son company. Ella continuà militant en la UGT fins un dia que, durant una reunió d'aquest sindicat, va ser acusada d'espiar en profit de son company i de la CNT, fet pel qual va dimitir del sindicat socialista i s'afilià a la CNT. Durant la Revolució de 1936 fou amb son company responsable d'una col·lectivitat fructícola, que exportà taronges a l'estranger. En 1938 sembla que va participar en l'expedició de dones de Borriana que anaren al cementiri i agafaren totes les creus de coure i de bronze que destinaren a la fabricació de bales. En 1939, amb el triomf franquista, va se detinguda i acusada d'haver participat en una manifestació nocturna on va haver un enfrontament amb feixistes i d'haver saludat Buenaventura Durruti Domínguez al seu pas per la zona; jutjada, va ser condemnada a sis anys i un dia de presó. El 23 de desembre de 1939 tingué un infant, José Cervera Regal, al convent-presó en el qual estava tancada. En 1942 va ser posada en llibertat condicional. Restà vídua, ja que son company José Cervera Torres va ser afusellat el 18 de setembre de 1942. En 1949 aconseguí passar a França i s'instal·là a Cornon lo Terral, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'exili tingué com a company Vicente Palomero. Teresa Regal Bodí va morir el 20 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 21 d'abril– de 1992 al seu domicili Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Presentació
Joan Alcover, 54 (07006 Palma)
Telèfon i fax: 971 726 461
Adreça postal: Apartat 1566 (07080 Palma)
www.estelnegre.org
Correu electrònic
-----------------
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2019 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Recentment
- [24/03] Conferència de Borghi - Margerand - Ceccarelli - Benoît - De Bläsus - Domingo - Campion - Tapia - Cano - Paradela - Farvo - Cobos - Cuadrado - Ocaña - Digeon - Dodot - Lombardozzi - Gavioili - Florentino de Carvalho - Jelinek - Prior - Nubola - Ryner - Fraysse - García - Salomone
- [23/03] Comuna de Marsella - «Lux» - «L'action anarchiste» - Teatre Diana - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu - Bellegarrigue - Nicolet - Girard - Medina Onrubia - Fraysse - Serra - Aguggini - Lezcano - Adler - Fauvet - Droccos - Ghiraldo - Subinyà - Aparicio - Sbriccoli - Lapeyre - Barrieras - Plaja - Botaya - Abad - Marziani
- [22/03] Vaga de les Selfactines - «Els treballadors de la nit» - «Moviment 22 de Març» - Agafada del 1974 - Tosca - Abad - Claux - Garioni - Léoni - Mascii - Moya - Sternini - Argelès - Muñoz - Galzerano - Collazo - García Macho - Amaral - Bonometti - Moriones - Hernández - Oiticica - Relgis - García - Montforte - Mañas - Ibáñez - Schmitz
- [21/03] Consells hongaresos - Vaga de xofers - Conferència de Noja - «Il Corvo» - Manifestació per Rueda - «El Canto Insurgente» - Homedes - Melosi - Lazarte - Álvarez Garrido - Harel - Hernández Rodríguez - Vitales - Arjona - Maurin - Domanico - Dunois - Mendes - Baglioni - Hernández Cortés - Mirón - Carpentier - Valls - Sánchez Migallón - Zabala - Tittarelli - Brailey
- [20/03] Festival Comuna - «L'Insurgé» - Xerrada control de natalitat - Alerini - Fayolle - Bruzzi - De Boe - «Herrerita» - Alcodori - Marcos - Michelet - Benítez - Blasco - Bailac - Alcaraz - Tetenbaum - García Segarra - Lacerda - Maynar - Andreo - Lentengre - Castro - Lombarte - Montero - Gómez Arcos - Bustín
- [19/03] «L'Anarchie» - «Le Tire-Pied» - Assemblea de Les Arenes - «Germinal» - Míting anarquista - 140 Aniversari de la Comuna - Gambon - Brylicki - Magrini - Héritier - Gatti - Gialluca - Llorens - Carballeira - Alemany - Moreno - Faggioli - Comaschi - Barreiro - Benoît - Izquierdo - Arco - Viusà
- [18/03] Comuna de París - Bandera Roja - Bandera negra - «L'Anarchia» - «A Gréve» - Atemptat d'Schinàs - Evasió de Punta Carretas - Míting pro amnistia - «L'Internazionale» - Enterrament de Rueda - Míting a Vista Alegre - Descaves - Luppi - Le Flaouter - Jupin - Bonomini - Ochagabias - Rebolé - Campà - Lahuerta - Ruiz Borao - March - Bill - Lami - Guerdjikov - Cruz - Carbonari - Pla - Grangel - Ribolini
- [17/03] Kronstadt - Conferència d'Emma Goldman - Xerrada de Bertrand - Aniversari de la mort de Bertani - Aldarulls per Rueda - Xerrada de Liarte - Forti - Colombo - Alexandrovitch - Grandidier - Torricelli - Balaguer - Kopp - Yáñez - Di Giovanni - Colina - Castillo - Galindo - Léger - Jouy - Most - Blot - Sellenet - Román - Silvestre - Macías - Aldama - Rosquillas - Cunard - Silverio - Malara - Alonso
- [16/03] «Zsherminal» - Manifest magonista - «Studi Sociali» - «Le Musée du Soir» - Estrena de «Sacco & Vanzetti» - Parsons - Gégout - Converti - Pérot - Reinert - Bertrand - Nolla - Carbó - Floristán - Bossu - Saladrigas - Alba - Bertani - Molas - Sánchez Marcos - Maksimov - Pereira - Silva - Expósito - Bifolchi - Micelli - Rogalski - Olaya - Saudy - Garavini
- [15/03] «L'Insurgé» - «Mother Earth» - «Un Enemic del Poble» - «Les Glaneurs» - «La Mêlée» - «La Jeunesse Anarchiste» - «Die Internationale» - «Plus Loin» - «Elevación» - «La Grande Réforme» - «Noir et Rouge» - «L'Agitazione del Sud» - Acte solidari amb Hongria - «Anarchy» - Grup Primer de Maig - «El Escaparate Libertario» - Reclus - Granet - Felicani - Maroto - Peirats - Molina - Ros - Cappelletti - Ziglioli - Pauwels - Tarrida del Mármol - Antona - Hernández Pérez - Campos Lima - Biso - Liern - Louvet - Piñón - Lamela - Pérez Ibáñez - Broto - Bernardi
- [14/03] «Ariete Anarquista» - «L'Agitazione» - Atemptat contra Víctor Manuel III - Batalló de la Mort - Conferència de Montseny - Conferència de P. Fàbregas - Conferència de Lapeyre - Friedeberg - Gorion - Cottin - Badaraco - García García - Etchebehere - Orselli - Gil Calvo - Rubino - Wulz - Pieretti - Granach - «El Yayo» - Urrea - Berneri - Galeazzi - Ishill - Vitoria - Mac Say - Aguilar - Ortuño - Rueda - Serrano - Pascual - Caioli - Fernández Cabricano - Estorach - Prévotel - Villanova - Zaplana - Dorado
- [13/03] Atemptat contra Alexandre II - Revolta a Inca - «L'Idée Anarchiste» - «Prometeo» - Luce - Zielinski - Arana - Aspas - Giua - Lafforgue - Grignard - Pelloutier - Comas - Suberviola - Barrucand - Sayanes - Paraf-Javal - Havel - Arrighi - Teruel - Tudela - Lefebvre - Señer - Segura - García Díaz - Cacucci - Colombo
- [12/03] «Cultura Proletaria» - Matteucci - Seyssel - Bertran - Bonacini - Gillot - Giné - Tapiolas - Sartini - Edgar Rodrigues - Domingo Germinal - Montseny - Estève - León - Vassev - Aranda - Gatell - Ascaso - Borda - Lamberet - Martínez Guerricabeitia - Rude - Siles - Saldaña - Roldan
- [11/03] Atemptat de Ravachol - Atemptat a Llemotges - «Combate» - III Congrés Nacional Llibertari cubà - Duval - Lapique - Tabarroni - Barberis - Foz - Alcoceba - Laisant - Pedra - Vázquez Gómez - Castoriadis - Accame - Fernández Zapata - Merino - Lorulot - Grimal - Fernández González - Correas - Rojas - Berner - Salvo - Manzano - Cercos - Conde - Ester
- [10/03] «Le Bulletin de "La Ruche"» - IV Congrés de l'USI - Atemptat contra Seguí i Comas - Conferència de Goldman - Repressió Bulgària - «Dag van de Anarchie» - Bahonneau - Soufflet - Citoler - Bernal - Cunard - Moscatelli - Gilabert - Francisco Cáceres - Bouchet - Seguí - Salamero - Zubiarraín - Guerra - Checa - Montoya - Fedeli - Ascaso - Pujalte - Capdevila - Vierge - Wafner - Viñas - Arroyo
- [09/03] Manifestació a París - Victòria de Mera - Rose - Tresca - Massot - Delorme - Tommasini - Jullien - Guillén - Fontserè - Alonso - Ginestet - Marcos - Barba - Moreau - Parra - Mancuso - Conejos - Vicente Castells
- [08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Filiberto - Anciaux - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Gröndahl - Monsant - Sadier - Abad Donoso - Pallarès - Rueda - Ponce de León - Turón - Gelabert
- [07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Simonin - Frigerio - La Chiesa - Souplet - Larroca - García - Malet - Vimes - «Ramonín» - Arrieta - Rouge - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Garrigós - Burón - Carod - Montoya - Meckert - Massaguer - Frager - Walter
- [06/03] Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova - Gira escocesa de Goldman - Águila Aguilera - Prenant - Humbert - Collazo - Huguet - Jeanson - Lodovici - Royo - Lamberet - Hiraldo - Garemi - Teresa - Arrieta - González Pardo - Reverter - Campion - Rumney
- [05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Bossard - Angelozzi - Caminita - Sabater - Ledrappier - Doucet - Fornasari - Eulogi - Muñoz - Giné - Tilli - Baissat - Marsden - Perrare - Binazzi - Broto - Canudas - Cebrián