Administrar

Efemèrides anarquistes

[30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité - «Umanità Nova» - Romans-Ville - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Failla - Carrasquer - Gambáu - Llaneza - Nouvellon - Gabarrús - Duval - Silvestre

efemerides | 30 Juliol, 2016 09:04

[30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité - «Umanità Nova» - Romans-Ville - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Failla - Carrasquer - Gambáu - Llaneza - Nouvellon - Duval - Silvestre

Anarcoefemèrides del 30 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Étendard Révolutionnaire"

- Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

***

Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

- Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos) --alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)-- continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

***

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité: El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

***

Portada del número d'"Umanità Nova" dedicat a Errico Malatesta

- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.

Anarcoefemèrides

Naixements

Sabater frances

- André Romans-Ville: El 30 de juliol de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant anarquista André Romans-Ville. De pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En 1872, quan realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per un consell de guerra a un any de presó per «ultratge vers un superior». En tornar a la vida civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir anarquista de manera autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el grup «Terre et Liberté» de Romans, i va establir correspondència habitual amb Jean Grave i Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants anarquistes. Sempre vigilat per la policia, quan es va desencadenar la histèria antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a París, fou detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de febrer de 1894 i tots inculpats de «participació en associació de malfactors». Alliberat algunes setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses vegades de la persecució policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés constitutiu de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO).

***

Aristide Delannoy

- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot un èxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

***

Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

- Nino Samaja: El 30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en «defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònim Kristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni i Émile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo «opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio, Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche, Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor de Le siège des convulsions épileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918), Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

***

Frans Masereel (1925)

- Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

***

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías: El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el «Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

 Joan Puig Elías (1898-1972)

***

Una actuació de "Mosaicos Españoles"

- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

***

Dino Fontana

- Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou seguidor d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut--, el naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia-- l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com «Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

Dino Fontana (1903-1982)

***

Alfonso Failla

- Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels «expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974-- a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

Alfonso Failla (1906-1986)

***

Francisco Carrasquer Launed

- Francisco Carrasquer Launed: El 30 de juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix Carrasquer Pueyo, petit terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de Regs d'Albalat de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals sobrevisqueren cinc (Félix, Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns dels quals arribaran a ser destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare, Presentació Launed Carrera, morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar la roba. Son pare va contreure nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu poble natal i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida (Segrià, Catalunya). Perduda la fe, quatre anys després abandonà els estudis i s'instal·là a Barcelona, on visqué la proclamació de la II República espanyola. A la capital catalana treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori, passant, hortolà, ajudant de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el retornà a Albalat de Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a la fleca de son germà major Félix. En 1933, com en altres indrets, es proclamà el comunisme llibertari a la població, instigat entre altres pel seu germà Félix. Fugint de la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja vivia son germà José. A la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut Balmes, va fer de mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans José i Félix en la creació de l'Escola Racionalista «Eliseu Reclus». És en aquesta època que entra a formar part del moviment llibertari català. Participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, especialment en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà part del seu Consell Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el saqueig del convent dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva les vides dels religiosos i les riqueses artístiques que hi havia. Després marxà al front enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou nomenat cap de Centúria, alhora que feia classes de primeres lletres als combatents. Després d'un curs de preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) va ser nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 passà a França i després de patir durant set mesos el camp de concentració de Vernet, va ser reclamat per la Universitat de Nantes per a dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra Mundial hagué de treballar en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets (Pau, Tolosa de Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943 retornà a la Península, però va ser detingut a Sort (Pallars Sobirà, Catalunya) i tancat a la presó Model de Barcelona. Després de mig any de presó, va ser enviat forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que durà tres anys, enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la Península s'integrà, juntament amb son germà Félix, en la lluita clandestina i fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1946 va ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat fins el juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí acabar el batxillerat en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà clandestinament a França i estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona, on tingué com a professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A París visqué amb Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de castellà i de literatura, matèries de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a secretari de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda Universitària, a José Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo Ibérico, amb qui mantingué sempre una estreta amistat. En 1953 s'establí a Amsterdam (Països Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa Radio Nederland Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de 1.500 xerrades culturals. En aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses traduccions i, un cop doctorat en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a la Universitat de Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de Leiden, on romangué 18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural del país, formant part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat d'Escriptors d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la Société Europeénne de la Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu d'Holanda la distinció de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de difusió de la cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, i s'instal·là a Tàrrega, localitat natal de sa companya Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca intel·lectual (premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.). En 1985 rebé l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ajoblanco, Alazet, Andalán, Anthropos, Archipiélago, Bicicleta, El Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Día de Aragón, España Libre, Frente Libertario, Ideas-Orto, Ínsula, La Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva Era, Papeles de Son Armadans, Poesía de España, Polémica, La Razón, Revista de Accidente, Revista de Occidente, Ruta, Sin Embargo, Taifa, Trébede, Triunfo, Umbral, El Viejo Topo, etc. A més d'aquestes, publicà i fundà nombroses publicacions periòdiques als Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de l'holandès nombrosos autors, com ara Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning, Willemse, Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs, Boost, Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia holandesa (Antología de poetas holandeses contemporáneos, Nueva antología de la poesía holandesa, La moderna poesía holandesa, Poesía moderna flamenca, Antología de la poesía neerlandesa moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i en Felipe Alaiz, publicà diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos gèneres, entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres podem destacar Manda el corazón (1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas (1960), Felipe Aláiz. Estudio y antología del primer anarquista español (1961), Carta de Holanda (1966), La traduction poética de la poésie (1968), Tres variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas (1969, 1976 i 1984), Imán y la novela histórica de Sender (1970), Samblancat, Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender (1982), Ramón J. Sender. In memoriam (1983, amb altres), Poemas a viva voz (1987), Máscaras para un espació (1990, amb altres), Nada más realista que el anarquismo (1991), El exilio de las Españas de 1939 (1991, amb altres), El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994), La integral de ambos mundos: Sender (1994), Holanda al eapañol (1995), Manos de amor manojo (1995), Coplas de la piel triunfante (1995), Palabra bajo protesta. Antología poética (1999), Ramón J. Sender, el escritor del siglo XX (2001), Sender en su siglo (2001), Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003), Pondera, ¡que algo queda! (2006), El altruísmo del superviviente (2007), Poesía completa (2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas de eternidad (2007), Poemario aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li retè un homenatge en unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de diverses entitats ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a Tàrrega (Urgell, Catalunya).

Francisco Carrasquer Launed (1915-2012)

***

Antonio Gambáu Gil

- Antonio Gambáu Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Andrés Llaneza Rozada

- Andrés Llaneza Rozada: El 30 de juliol de 1952 és abatut a San Martín del Rey Aurelio (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament com González–, conegut com El Gitano. Havia nascut el 24 d'agost de 1921 a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya). Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).

Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[29/07] Conferència de Reclus - Atemptat de Bresci - Setmana Tràgica - Presentació Comarcal - Tanini - Delesalle - Elia - Barriobero - Centeno - Occhipinti - García Olivo - Fedi - Clastres - Carles - Oro - Fiaschi

efemerides | 29 Juliol, 2016 12:39

[29/07] Conferència de Reclus - Atemptat de Bresci - Setmana Tràgica - Presentació Comarcal - Tanini - Delesalle - Elia - Barriobero - Centeno - Occhipinti - García Olivo - Fedi - Clastres - Carles - Oro - Fiaschi

Anarcoefemèrides del 29 de juliol

Esdeveniments

Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'"On anarchism"

Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism

- Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquista Élisée Reclus llegeix la conferència «On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).

***

El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc "Le Petit Journal" del 12 d'agost de 1900

El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal del 12 d'agost de 1900

- Atemptat de Bresci: El 29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres trets de revòlver (Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la regna Margherita, que resultà il·lesa, retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs gimnàstic organitzat per la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. En el moment de la detenció exclamà: «Jo no he matat Humbert. Jo he matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava Humbert I màxim responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la «Protesta de l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Després del tiranicidi es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson (Nova Jersey, EUA), ciutat on havia residit Bresci.

***

Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 2 d'agost de 1909

Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 2 d'agost de 1909

- Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.

***

Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

- Presentació de la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu, Frederica Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional de la CNT, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de Guíxols; i l'endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa població una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.

Anarcoefemèrides

Naixements

Giulio Tanini

Giulio Tanini

- Giulio Tanini: El 29 de juliol de 1855 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor, científic, inventor, escriptor, poliglota, maçó i propagandista anarquista i sindicalista Giulio Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà, s'uní a seguici de son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en l'«Expedició dels Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la batalla de Solferino i San Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra versió diu que aquesta morí en 1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes de les penúries patides al front. Després d'aquesta precoç mort i de diverses vicissituds, retornà a Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis superiors destacant per la seva intel·ligència. A l'Estació de Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia) trobà feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i inventà algunes màquines que permeteren unes comunicacions més fluïdes. Per les seves activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a càstig a la Maremma (Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys s'acostà la moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i posteriorment passà al moviment internacionalista, col·laborant en diverses publicacions. Es casà amb Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de còlera a Nàpols (Campània, Itàlia) s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els pacients; condecorat amb una medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de l'epidèmia. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Amico. En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener d'aquest mateix any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on col·laborà en L'Italia del Popolo. Després de viatjar arreu tota Sud-Amèrica, visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887 entrà a treballar en una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un vaixell que reparava els cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina, Uruguai, etc.) i col·laborà en Il Proletario. Durant aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i algunes fonts diuen que, a començaments del segle, en parlava correctament 14. Establert a Mercedes (Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de física i química en una escola superior, dirigí en aquesta època l'Institut Meteorològic Uruguaià de Montevideo i fundà una lògia maçònica. Realitzà importants exploracions al Mato Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un llibre sobre plantes medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la seva impressió, perdent els drets d'autor. Participà activament en els fets revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els quals moriren tres fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en diferents ocasions. Decebut i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia), trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat col·laborà en la recerca científica amb diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per tot arreu (Rússia Austràlia, Nova Zelanda, Àfrica, Pol Nord, etc.), i per un breu període de temps residí a Tunísia, on treballà de revisor ferroviari. Inventà un avisador d'inundacions, un telèfon «altisonant» i un anemògraf, entre altres objectes. Després retornà a la Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest període, en el qual es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual formà part de la seva direcció central, continuà mantenint relacions amb els moviments llibertari i republicà, i va escriure poesia social. A principis del segle XX es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà a Anglaterra i als Estats Units. En 1911 s'instal·là de bell nou a Gènova, on inicià les seves col·laboracions amb Il Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents qüestions amb la Federazione dei Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del Mar). Intensificà la seva activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers marítims i col·laborà en les tasques organitzatives amb el capità Giuseppe Giulietti. Col·laborà en nombrosos periòdics obrers, com ara Lavoratore del Mare, Avanti! o Il Libertario –en aquesta última publicació també col·laborà en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di Ceccardo Roccatagliata Ceccardi (1919), Al poeta Carlo Malinverni (1920), Cenni biografici della vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo, intitolato all'Eroe Romagnolo (1920), Pro asilo Amilcare Cipriani (1920), Vita di Giulio Pane scritta da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952, pòstum), i deixà inèdites diverses obres científiques. Durant sa vida mantingué una intensa correspondència amb multitud d'intel·lectuals i científics del seu temps (Battelli, Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso, Galletti, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni, Macaggi, Petroni, Viani, Prati, Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici Garibaldini (FRG, Federació de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la Casa de Salut del Galliera de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que porta el seu nom com a homenatge.

Giulio Tanini (1855-1921)

***

Paul Delesalle

Paul Delesalle

- Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pau Delesalle. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del 14è districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalment és absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacar La Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896), Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 a Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léona, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952.

***

Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari "Carson City Daily Appeal" del 17 de juny de 1920

Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920

- Roberto Elia: El 29 de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i tipògraf de professió, ben aviat s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i col·laborà en el periòdic Calabria Avanti, òrgan del partit a la província de Catanzaro. En 1906 decidí emigrar als Estats Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone, Andrea Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent propagandista. A Barre (Vermont, EUA) entrà en la redacció del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i durant un temps s'encarregà de l'administració. També formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York (Nova York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore, de Massimo Rocca (Libero Tancredi), i en 1913 en Il Movimento Anarchico, d'East Boston. Destacà en la traducció i en l'activitat literària. També va ser secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants congressos anarquistes nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de 1919 edità amb Andrea Salsedo el quinzenal Il Domani, que es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que va ser continuat pel periòdic clandestí L'Ordine, publicat entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal general dels EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense pietat contra els anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual acusava, sense proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba col·locada a la porta principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar alguns paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra personalitats polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington, Boston, Nova York, Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el pretext d'aquesta ona d'atemptats, el govern nord-americà engegà una «cacera de rojos», que aleshores se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la delació d'Eugenio Ravarini, excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia treballava al taller tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i durant la nit del 25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense cap ordre d'arrest, d'ambdós anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels dos militants, que patiren tortures físiques i psíquiques, es va mantenir en secret. Els anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i Luigi Quintiliano, i per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva detenció, es posaren a la recerca dels companys, descobrint casualment la detenció il·legal. La creació d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques (Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca, Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig de 1920 l'assassinat de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el decret de deportació d'Elia, suspès alguns mesos després de la dura campanya de premsa contra el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost de 1920 va ser expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a Nàpols, essent enviat immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo Schicchi el cridà perquè entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del periòdic sicilià Il Vespro Anarchico, però ell volia reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una publicació llibertària pròpia a la regió. S'encarregà d'organitzar el I Congrés Anarquista de Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia). Un mes després, amb Bruno Misèfari, llançà una circular per a la publicació de Pane e Libertà. Organo per la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria, periòdic que per ser més popular estaria escrit també en dialecte calabrès. La manca de suport econòmic dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA retardà la realització del projecte que només pogué materialitzar-se dos anys després, el 14 de desembre de 1924, amb l'edició de L'Amico del Popolo, redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i de Nino Napolitano. Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per la policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de Nàpols (Campània, Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.

***

Eduardo Barriobero

Eduardo Barriobero

- Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit --el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais --per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» --projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció--, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff; Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per «restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» --muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc --oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

***

Agustín Centeno Galván en una foto del Registre Nacional d'Estrangers de Mèxic (1947)

Agustín Centeno Galván en una foto del Registre Nacional d'Estrangers de Mèxic (1947)

- Agustín Centeno Galván: El 29 de juliol de 1919 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Centeno Galván, conegut com Tinín. Era fill d'una coneguda família de comerciants de Santander. Membre de les Joventuts Llibertàries, feia feina d'oficinista comptable. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1935 i 1936 fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat. Arran de l'aixecament feixista de 1936 lluità com a milicià i amb la militarització de les milícies assolí el grau de capità amb la categoria de cap de l'Estat Major --va ser un dels oficials més joves amb responsabilitat de l'Exèrcit republicà, comandant una companyia amb 17 anys. En acabar la guerra, va ser detingut a Alacant quan intentava fugir de les tropes franquistes. Jutjat en consell de guerra al saló de Cabildos de l'Ajuntament de Santander, va se condemnat a 30 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», pena que va ser commutada poc després per la de 20 anys i un dia de reclusió major. Passà cinc anys i mig a la Presó Provincial de Santander, on conegué el poeta José Hierro, el qual li dedicà alguns poemes. El 17 de maig de 1944 va ser alliberat. Entre juliol de 1944 i setembre de 1945 va fer de secretari provincial del Moviment Llibertari clandestí a Santander. El març de 1946 passà a França nedant a través del riu Bidasoa i després d'un temps per Occitània (Lo Boscat i Montalban), on fou nomenat secretari del Ministeri d'Informació i Premsa del govern republicà de Rodolfo Llopis Ferrándiz en l'exili, el juny de 1947 s'instal·là a Mèxic. El 15 de febrer de 1951 obtingué la nacionalitat mexicana. A la Ciutat de Mèxic treballà a l'empresa d'envasos de vidre Difa, de la qual es jubilà com a president corporatiu. Formà part del «Centro Montañés» i de diverses associacions socioculturals. L'Ateneu de Santander el premià amb el títol de «Montañés del Año». Sa companya, Manuela Alonso Elejalde, amb qui tingué dues filles, era filla del polític socialista Bruno Alonso González. Agustín Centeno Galván va morir el 20 de juliol de 2005 durant una intervenció cardíaca a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i el 22 de setembre de 2006 la Fundació Bruno Alonso li concedí pòstumament el títol de «Patró d'Honor».

***

Maria Occhipinti

Maria Occhipinti

- Maria Occhipinti: El 29 de juliol de 1921 neix a Ragusa (Sicília) la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. Maria Occhipinti va morir per complicacions en la seva malaltia de Parkinson el 20 d'agost de 1996 a Roma (Itàlia). El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto.

Maria Occhipinti (1921-1996)

***

Pedro García Olivo (Bogotà, 2010)

Pedro García Olivo (Bogotà, 2010)

- Pedro García Olivo: El 29 de juliol de 1961 neix a Fuente Álamo (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'historiador, contrapedagog i escriptor anarquista Pedro García Olivo. Fill d'obrers, es llicencià en Geografia i Història a la Universitat de Múrcia, on també va fer estudis de Filosofia. En 1984 guanyà una plaça de professor agregat de batxillerat. En 1985 va fer un viatge a les cooperatives de desplaçats de guerra de Matagalpa (Nicaragua) com a cooperant i va fer costat el règim sandinista. Els seus intents de renovació pedagògica, de caire radical --considera reformistes l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i l'experiència pedagògica de Paideia-- van ser contestats per les autoritats acadèmiques acusant-lo de «menyspreu a la Constitució, apologia del terrorisme i foment de l'anarquia i de la revolució a les aules» i se li van obrir diversos expedients. Entre 1988 i 1991 marxà com a investigador a la Universitat de Budapest (Hongria). En 1992 es va doctorar a la Universitat de Múrcia amb la tesi «La policía de la Historia Científica. Crítica del discurso historiográfico» --el president del tribunal va voler agredir-lo per les seves crítiques a la metodologia marxista-- i abandonà l'ensenyament. Entre 1994 i 2001 es dedicà a pasturar cabres per les muntanyes d'Arroyo Cerezo (Racó d'Ademús), però la pobresa el tornà a empènyer a l'ensenyament, que exercí al Racó d'Ademús. Ha participat com a conferenciant en nombrosos actes i jornades culturals llibertàries i confederals --Sevilla (2000), València (2001), Alacant (2002), Vitòria (2004), etc. A partir de juliol de 2005 realitza viatges a Llatinoamèrica per col·laborar amb les comunitats indígenes camperoles. Aficionat a la literatura, com a lector i escriptor, es considera deutor dels autors marginals (Lautréamont, Genet, Artaud, Baudelaire, De Quince, Barthes, etc.). Trobem articles seus en Al Margen, Andalán, Arbor, Aquelarre, L'Avenç, Bicel, CNT, Ekintza Zuzena, Escribir y Publicar, Iralka, Memoria, Orto, Pandora, Raíces, etc. És autor de Homenatge al doctor Sebastià García Martínez (1988, amb altres), Contra el fundamentalismo escolar (1998, amb altres), Un trozo de hueco (1999), El Irresponsable (2000 i 2008), La paciencia de los locos. Una entrevista a Pedro García Olivo (2000), Desesperar (2003), El husmo. Los filos reseguidos del dolor (2003), El enigma de la docilidad. Sobre la implicación de la Escuela en el exterminio global de la disensión y de la diferencia (2005), A falacia da sustentabilidade (2008, amb altres), A civilización enferma (2009, amb altres), La bala y la escuela (Holocausto indígena). Modos en que la educación oficial complementa el trabajo represivo de las fuerzas policíaco-militares en los pueblos indios de México (2009), El educador mercenario. Para una crítica radical de las escuelas de la democracia (2009), Cadáver a la intemperie. Para una crítica radical de las sociedades occidentales (2013), Dulce Leviatán. Críticos, víctimas y antagonistas del Estado del Bienestar (2014), La gitaneidad borrada. Si alguien te pregunta por nuestra ausencia (2016), etc. El seu últim destí fou el de professor de ciències socials i geografia a la Secció d'Educació Secundària (SES) d'Alpont (Serrans, País Valencià), però l'11 de gener de 1911 (11-1-11) abandonà definitivament l'ensenyament i a partir d'aquí es dedica a la seva «extinció en la llibertat».

---

Continua...

---

Escriu-nos

[28/07] Avalot de Raon-l'Etape - Setmana Tràgica - Detenció de Binazzi - Maurin - Pausader - Rossignol - Masson - Felici - Serra Vives - Jourdan - Torróntegui - Viñas - Abenavoli - Tisner - Costa Iscar - Costa - Fieux - Sarrau - Blasco - Mock

efemerides | 28 Juliol, 2016 11:39

[28/07] Avalot de Raon-l'Etape - Setmana Tràgica - Detenció de Binazzi - Maurin - Pausader - Rossignol - Masson - Felici - Serra Vives - Jourdan - Torróntegui - Viñas - Abenavoli - Tisner - Costa Iscar - Costa - Fieux - Sarrau - Blasco - Mock

Anarcoefemèrides del 28 de juliol

Esdeveniments

Barricada al carrer Thiers

Barricada al carrer Thiers

- Avalot de Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una manifestació pacífica d'obrers de la fàbrica de sabatilles de Frédéric Amos en vaga --que reivindicaven un salari mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de 10 hores (no tenien cap dia de descans) i la supressió de les multes--, les forces de l'«ordre» enviades pel prefecte --dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de Lunéville i el 20è de Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del 17è de Caçadors a cavall-- carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres obrers (Charles Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la fàbrica d'Amos hi treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després de l'enterrament dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la Unió de Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.

Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)

***

Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per "La Actualidad" del 26 de setembre de 1910

Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per La Actualidad del 26 de setembre de 1910

- Tercer dia de la Setmana Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments entre revoltats i forces de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i botigues van obrir en una mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, publicà un segon ban on ordenava que la gent es retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li dispararia sense previ avís; és a dir, que serien tractats com a combatents. Una hora després, Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans Jaume Carner Romeu, Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a fer-se càrrec del moviment fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat espanyol. Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre revolucionaris, que oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i forces de l'ordre es multiplicaren, però els béns patrimonials de la burgesia no van ser atacats, com tampoc no hi va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les botigues, ni violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de fàbriques o de tallers, ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la Guàrdia Civil de desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta resistència dels rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat --milícia formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien ofert al capità general per reprimir la revolta--, a les Drassanes, fou assaltada i les aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per atacar la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i de la defensa de les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i ferits de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes d'edificis religiosos (col·legis, seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a més, van ser saquejats alguns edificis abans assaltats, amb exhibició de les mòmies d'algunes monges. A les 11 hores el cos consular es reuní i exigí al general Luis de Santiago la protecció dels estrangers i dels seus béns. També al matí començaren els atacs a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16 hores tingué lloc una nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el Comitè Central de Vaga, que també resultà infructuosa i, una hora després, una nova reunió de diputats a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot tampoc no tingué resultats. A la tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de cadàvers de monges jerònimes i n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a l'Ajuntament i després fins al davant de les cases de Claudio López Bru, marquès de Comillas --empresari i terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del Riff, en els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el servei militar-- i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de Güell, casat amb la filla de l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en les obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu de barricada, amb morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les paüles i un patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va haver espectaculars barricades construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris, i amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil i van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia Emiliano Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), qui reconegué la davallada del moviment i ambdós acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias, per la seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin les barricades. Fora de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint clar que el tren era l'instrument efectiu de deportació dels reservistes, marxaren cap a l'estació de les Borges i, prenent la direcció de la Floresta, van anar destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap a Lleida i que acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, suspengué les garanties constitucionals a tot l'Estat, detingué els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora Méndez i Francisco Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.

***

Pasquale Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)

Pasquale Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)

- Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de juliol de 1920 l'anarquista Pasquale Binazzi, redactor del setmanari Il Libertario, és detingut a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota l'acusació d'haver format una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una fàbrica durant l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers van declarar la vaga general.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Émile Maurin

Foto policíaca d'Émile Maurin

- Émile Maurin: El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. Émile Maurin va morir el 21 de març de 1913 a París (França). En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).

***

Foto policíaca de Jean Pausader (ca. 1894)

Foto policíaca de Jean Pausader (ca. 1894)

- Jean Pausader: El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Jean Ernest Pausader –a vegades citat Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-Jean Posada. Sos pares es deien Pierre Pausader i Rosalie Kinappe. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato  i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquesta època milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-Jean Posada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergà Émile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà en L'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir en 1937 a París (França).

***

Foto d'Eugène Rossignol de la policia francesa

Foto d'Eugène Rossignol de la policia francesa

- Eugène Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix al Districte VIII de París (França) l'anarquista Eugène Rossignol. Era fill natural de Marie Rossignol. Es guanyava la vida com a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a començament dels anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i a finals de la dècada va ser inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En 1893 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres (Anglaterra).

***

Émile Masson

Émile Masson

- Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 a París (França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

- Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquesta època londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

- Josep Serra Vives: El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Garrigues, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Jean Jourdan

Jean Jourdan

- Jean Jourdan: El 28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard. Son pare estava casat amb Antoinette Bernard i tingué dos germans: Paul, també militant anarquista, i Marie Antoinette. Entre 1914 i 1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front, estudià a l'Escola de la República del seu poble. Abandonà l'escola sense el certificat d'estudis i, després d'entrar com a aprenent de ferrador, esdevingué obrer agrícola, sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure el va fer llibertari i s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a Aimargues durant els anys vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor Makhno i sa família, aleshores refugiat a França. El 6 de març de 1926, durant una manifestació contra una processó religiosa arran de la visita d'un cardenal, va ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues estava constituït per una dotzena de persones i creà una cooperativa de consum, La Fourmi, inspirada en el corrent cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927 participa en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També fou membre, amb altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de la Terra, que reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat del mateix tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc, Occitània), i sovint fou designat per a negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a casa seva els nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com ara Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain, André Prudhommeaux o Paul Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar voluntaris i André Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de passar-les a la Península. En aquesta conjuntura, participà en el robatori d'una armeria de Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per la insubmissió i canvià d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a Aimargues i tancat durant tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason (Provença, Occitània). Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània), va ser internat al camp de concentració de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir. De bell nou detingut, a Nimes aconseguí la llibertat gràcies a la intervenció de Vernier, expacifista que aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del Mariscal Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè d'Alliberament d'Aimargues i organitzà la requisa d'aliments per a la població i s'oposà a les rapades de les dones de la població sospitoses d'haver freqüentat l'ocupant. Rebutjà formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de la guerra, es barallà amb els companys d'Aimargues i s'instal·là en una població veïna, Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la que comprà en 1948 i on obrí, amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda com Guinguette à Chocho. Entre 1973 i 1974 participà en les manifestacions antifranquistes que s'organitzaren a Nimes. També va estar casat amb Carmen Segura i Marie Andréo, amb qui no va tenir infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 a Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel Falguières publicà el llibre Jean Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de 1908 a 1948.

***

Luciano Torróntegui Menchaca

Luciano Torróntegui Menchaca

- Luciano Torróntegui Menchaca: El 28 de juliol de 1916 neix a Meñaka (Uribe, País Basc) el militant anarcosindicalista Luciano Torróntegui Menchaca, també conegut sota el pseudònim Luis Torres. Des de molt jove es va afiliar al Sindicat del Transport Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935, juntament amb altres set companys cenetistes, va portar a terme una vaga al vaixell de la naviliera «Sota y Aznar» que guanyaren després de mesos de lluita. Més tard va protagonitzar altres vagues (Gijón, Barcelona, etc.). Quan va esclatar la sublevació militar de 1936 es trobava a Màlaga i com tots els marins va ser militaritzat. A Cuba, per instigació del règim franquista, el seu vaixell va ser apressat, però fou alliberat poc després i va poder retornar a la Península. A Cartagena es va enrolar en la infanteria de Marina i va intervenir en la presa de Terol. Malauradament li va tocar servir en la divisió d'Enrique Líster, al Segre, on va amagar la seva filiació cenetista per evitar la persecució; però es va manifestar en contra de les injustícies que es produïen en la seva unitat i se li va instruir un consell de guerra. Davant les amenaces de mort d'un comissari polític, va desertar i es va allistar en un batalló de dinamiters a la Seu d'Urgell. Després de la guerra va patir els camps de concentració francesos. Quan l'ocupació nazi va combatre contra els alemanys i ingressà en el batalló confederal «Libertad», on va assumir responsabilitats de comandament i que va lluitar per l'alliberament de França. Quan les tropes alemanyes es retiraven, va formar part d'un grup que es dedicava a recollir les armes alemanyes deixades i emmagatzemar-les per lluitar després contra la dictadura franquista. Després va participar a Urepel amb els grups de defensa als Pirineus i serví d'enllaç per a la CNT entre els emissaris de l'Interior i de l'Exili. Entre altres, va guiar Antonio Ejarque Pina, aleshores secretari general de la CNT de la Península. El 17 de juliol de 1946 va ser detingut per la Guàrdia Civil i patí continus apallissaments durant els 15 dies que va passar ala Direcció General de Seguretat. Jutjat, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó. El 8 de maig de 1948 va ser un dels 12 confederals que van protagonitzar la sonada fuga de la presó d'Ocaña. Detingut dies després, va passar per diversos penals (Ocaña, Guadalajara, Yeserías) i a la presó de Larrinaga va emmalaltir a causa del dur règim d’aïllament. En 1951, amb papers falsos, va aconseguir la llibertat condicional. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge organitzat per la CNT de Bilbao pels seus 90 anys de lluita llibertària. Luciano Torróntegui Menchaca va morir el 8 d'abril de 2010 a Bermeo (Busturialdea-Urdaibai, País Basc).

***

David Viñas (1960)

David Viñas (1960)

- David Viñas: El 28 de juliol de 1927 neix al barri de San Nicolás de Buenos Aires (Argentina)el novel·lista, dramaturg, assagista i historiador de l'anarquisme David Viñas Porter, que va fer servir el pseudònim Pedro Pago. Havia nascut en una família llibertària amb greus problemes econòmics. Sos pares es deien Ismael Pedro Viñas i Esther Porter, d'origen jueu ucraïnès. A començaments de la dècada dels quaranta aconseguí una beca d'estudis al Liceu Militar de Buenos Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat per l'ambient feixista que es respirava, es va fer despatxar insultant un tinent primer. Després d'acabar algunes assignatures en un altre institut, es matriculà en Filosofia i Lletres, on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb el temps es casà i amb qui tingué sos dos fills. En aquests anys d'estudiant, presidí la Federació Universitària de Buenos Aires (FUBA). Entre març i juny de 1953 publicà una sèrie de relats policíacs (Mate Cocido, Chico Chico i Chico Grande), signats sota el pseudònim Pedro Pago, en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953 fou un dels fundadors, amb son germà Ismael Viñas i sa companya, de la revista literària i política revolucionària Contorno, on col·laboraren destacats intel·lectuals esquerrans (León Rozitchner, Noé Jitrik, Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde, Rodolfo Kutsch, etc.) i que deixà de publicar-se en 1959 –en 2008 es publicà una edició facsímil. En 1963 es doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Rosario (Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal. De la mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh o Antonio di Benedetto, la temàtica de la seva narrativa és social i de dura crítica contra la classe oligàrquica llatinoamericana i les seves injustícies. Formà part de la junta directiva del Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment d'Alliberament Nacional), de caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina, visqué exiliat en diversos països d'Amèrica (Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya, França, Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i impartint classes de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro Orgambide, Jorge Boccanera, Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial «Tierra de Fuego». En 1984 retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat catedràtic de literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000 dòlars), com a un «homenatge a sos fills» María Adelaida i Lorenzo Ismael, segrestats i desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995 va ser nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires. Dirigí l'Institut de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de Néstor Kirchner, esdevingué un dels seus vocals i en 2008 cofundà», amb el periodista Horacio Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal d'intel·lectuals esquerrans que publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del kirchnerisme. El desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí important documentació seva. És autor de les novel·les Cayó sobre su rostro (1955), Los años despiadados (1956), Un Dios cotidiano (1957), Los dueños de la tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En la semana trágica (1966), Hombres de a caballo (1967), Cosas concretas (1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario (1993), Claudia conversa (1995), Tartabul (2006), i també conreà els relats en Las malas costumbres (1963). També és autor d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann, Maniobras, Dorrego, Lisandro (1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs, sobre tot d'història de la literatura i de temàtica social i històrica, ha estudiat el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquen Literatura argentina y política I. De los jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964), Literatura argentina y política II. De Lugones a Walsh (1964), Laferrére, del apogeo de la oligarquía a la crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura argentina y realidad política: de Sarmiento a Cortázar (1970), Rebeliones populares I. De los montoneros a los anarquistas (1971), Rebeliones populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo (1971), Momentos de la novela en América Latina (1973), Qué es el fascismo en Latinoamérica (1977), Historia de América Latina. México y Cortés (1978), Historia de América Latina. Expansión de la conquista (1978), Carlos Gardel (1979), Indios, ejército y fronteras (1982), Los anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA (1998) i Menemato y otros suburbios (2000). També ha escrit els guions cinematogràfics El jefe (1958), El candidato (1959, amb Fernando Ayala) i Dar la cara (1962), i els arguments de Sábado a la noche, cine (1960) i La muerte blanca (1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft (1957), Gerchunoff (1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre (1972), el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David Viñas va morir el 10 de març de 2011, a conseqüència de complicacions derivades d'una pneumònia, al Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Portada del llibre "L'emigrazione sconosciuta" (1911) d'Abenavoli

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 de juliol de 1930 mor a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia)– el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Havia nascut el 28 d'abril de 1856 a Roghudi (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

***

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" del 31 de maig de 1933

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny La Época del 31 de maig de 1933

- Antonio Tisner Bescós: El 28 de juliol de 1936 mor a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Havia nascut el 14 de juliol de 1904 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Duchmann - Dalmonte - Lecourtier - Bruno - Caioli - Frédy - Gally - Izquierdo - Vallejo - Jiménez Pérez - Pastor - Cartañà - García Altamira - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Foz

efemerides | 27 Juliol, 2016 13:43

[27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Duchmann - Dalmonte - Lecourtier - Bruno - Caioli - Frédy - Gally - Izquierdo - Vallejo - Jiménez Pérez - Pastor - Cartañà - García Altamira - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Foz

Anarcoefemèrides del 27 de juliol

Esdeveniments

La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic "Le Petit Belge" del 30 de juliol de 1896

- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

***

La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 28 d'agost de 1909)

- Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu --s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

***

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

***

Cartell del CENU

- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

- Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix a París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen

***

Angelo Damonti

- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc "Gil Blas" del 7 d'agost de 1909

- Lucien Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix a París (França) el jornaler anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. Vivia al número 33 del carrer des Bois del XIX Districte de París. El març de 1909 va substituir Jeanne Morand, aleshores empresonada per participar en una manifestació, com a gerent del setmanari L'Anarchie, fundat per Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22 de desembre de 1909 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena pel delicte d'ultratges i injúries a l'Exèrcit a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'article «Aux soldats», signat per Maurice le Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el número del 20 de maig de 1909 de L'Anarchie, on es glorificava l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del delinqüent Émile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser substituït en la gerència de L'Anarchie per André Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per desaparegut a París. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el febrer de 1916 pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" (17 d'agost de 1913)

- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.

***

Ludovico Caioli

- Ludovico Caioli: El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli. Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana, Itàlia), on entrà a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i establí contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i polítiques de Piombino, com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida de 1919. Obligat per la repressió policíaca i feixista a emigrar, s'instal·là a Roma (Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per deserció i empresonat gairebé un any. En sortir de la presó, es traslladà a Aosta (Vall d'Aosta), on visqué durant tot el període feixista treballant com a obrer a l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla que abandonà la militància. A Aosta conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En 1943 retornà a la Toscana i prengué part en la reconstrucció de la Federació Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio (Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni Turini, etc.), on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el «Bienni Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de 1991 a Novacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Frédy

- Frédy: El 27 de juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França, França) el cançonetista social anarquista Robert Bernard, més conegut com Frédy. Buscat per les autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat, treballant en negre en la construcció i posteriorment en la decoració. Compositor aficionat de cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris del grup de poetes i cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat en 1901. A començament de 1928 començà les seves actuacions sota el pseudònim Frédy i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la II Guerra Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari Jean-Paul Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i antimilitaristes, les quals va interpretar, a més d'altres cançons de diferents autors (Gaston Couté, Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades per «La Muse Rouge», en les gires propagandístiques pacifistes de Victor Méric o en actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.). Algunes de les seves cançons (Quand les gueux le voudront, Brisez vos armes, Révoltons-nous contre tous les tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan esclatà la guerra, aconseguí regularitzar la seva situació militar sense anar a files, essent llicenciat definitivament per «desordres mentals». En 1940, quan l'ocupació nazi, passà a la «Zona Lliure» i s'instal·là amb sa companya a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa companya arribà a l'edat de la jubilació, tots dos fixaren la seva residència en una petita població de la Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i vegetarians. En 1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de jubilats de La Libre Pensée al departament de Maine i Loira. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Frédy (1901-?)

***

Guillem Gally Grivé

- Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto o Árbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Guillem Gally Grivé (1907-1981)

***

Certificat oficial de defunció de Félix Izquierdo García

- Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.

***

Miguel Vallejo Sebastián

- Miguel Vallejo Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector «col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT «possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Manuel Jiménez Pérez

- Manuel Jiménez Pérez: El 27 de juliol de 1936 es assassinat a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Havia nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

***

Soledad Pastor Serrano

- Soledad Pastor Serrano: El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels feixistes a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista i membre del Comitè Revolucionari d'Almodóvar, aconseguí fugir del municipi quan les tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com que no trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la passejaren per la plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble insultant-la i seguidament l'afusellaren.

***

Cartoixa-presó de Portaceli

- Palmir Cartañà Plana: El 27 de juliol de 1940 es afusellat per l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Xofer-mecànic de professió, també va treballar al gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que feia el trajecte de Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu Popular de Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la Federació Local de la CNT, com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser tancat a la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de concentració de Portaceli, de València, i de la presó de València en la qual va romandre des del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.

***

Notícia de la detenció de David García Altamira publicada en "La Vanguardia" del 29 de gener de 1935

- David García Altamira: El 27 de juliol de 1943 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David García Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i emigrà a Catalunya. Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de 1935 va ser detingut juntament amb altres companys acusat de formar part d'una «banda de malfactors». Destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937 participà, juntament amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep Andreu Abelló, aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Detingut, el 20 d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de Barcelona; jutjat pel Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit per Rodríguez Dranguet, l'11 de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per «atemptat frustrat» --Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc després, el 21 de desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb altres companys anarquistes després de subornar el sotsdirector i director de la Model, Manuel Valls Gomis, el qual passà amb ells a França. Retornà abans del final de la guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes franquistes i executat.

***

Jean Roumilhac

- Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor en un accident de cotxe a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Comprenhac (Roergue, Occitània) en una família pagesa llemosina. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920.

***

Salvatore Cortese

- Salvatore Cortese: El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro (Calàbria, Itàlia). Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la «degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb  Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per «activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un «individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[26/07] «The Alarm» - «La Lotta» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Bertani - Hutteaux - Berthelot - Santos - Adler - Bianconcini - Gordo - Rueda Pérez - Oiticica - Fuentes - Sas - Cristofoli - Longas - Bassa - Monclin - Perlman - Mallo - Silvia Mistral

efemerides | 26 Juliol, 2016 13:12

[26/07] «The Alarm» - «La Lotta» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Bertani - Hutteaux - Berthelot - Santos - Adler - Bianconcini - Gordo - Rueda Pérez - Oiticica - Fuentes - Sas - Cristofoli - Longas - Bassa - Monclin - Perlman - Mallo - Silvia Mistral

Anarcoefemèrides del 26 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "The Alarm"

Capçalera de The Alarm

- Surt The Alarm: El 26 de juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari anarquista The Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra llibertat i per la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma Goldman, entre d'altres. Deixà de publicar-se el desembre de 1896.

***

Capçalera de "La Lotta"

Capçalera de La Lotta

- Surt La Lotta: El 26 de juliol de 1908 surt a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf «Anàrquic és el pensament i cap a l'anarquia va la història», de Giovanni Bovio. El gerent i responsable del periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la impremta d'Arnaldo Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i agitacions agràries de la zona i articles contra l'Església i el parlamentarisme.

***

Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com «Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes --molts d'ells catalans i, a més, pares de família--, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. A última hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero --o Francisco Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial --decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general--, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.

***

Portada del vídeo "Emma Goldman. The Anarchist Guest"

Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest

- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis

Anarcoefemèrides

Naixements

Orsini Bertani

Orsini Bertani

- Orsini Bertani: El 26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares, oriünds de Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio Bertani i Clementina Toni. Sa família, desitjosa de donar-li una bona educació, a 14 anys l'envià a estudiar a la Sorbona de París (França). A París, ben aviat, entrà a formar part dels cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon Ortiz, i se li va trobar una pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats considerat com a «il·legalista» –Léon Ortiz (15 anys de treballs forçats), Pierre Chiericotti (vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos de presó per «portar arma prohibida»)–, però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment, fugint d'un requeriment de la justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires es casà amb l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita Lagouardette), col·laboradora de La Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del periòdic llibertari El Perseguido, destacant com a orador en els mítings anarquistes. En aquesta època va fer amistat amb Errico Malatesta i Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son pare el comerç «Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la importació de productes italians (olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a l'engròs i al detall, que acabà essent un fracàs. Expulsat de l'Argentina per les seves activitats anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo (Uruguai). Posseïdor d'una refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura, arts, música, etc.), entrà en contacte amb l'elit cultural del país i participà en diferents tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb l'aleshores periodista José Batlle y Ordóñez i, juntament amb altres anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el seu programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va ser cridat pel diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració de la Llei de la Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans setmanal, llicències obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera impremta i editorial s'anomenà «Talleres Gráficos El Arte» i fou la primera del país que introduí la impremta monotip; després, en 1904, instal·là la seva famosa editorial al carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La «Librería Moderna» –«Lo de Orsini», com l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al número 240 del carrer Sarandí, fou un important centre de tertúlies literàries, filosòfiques i sociològiques, on concorrien escriptors, actors teatrals, pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota casta. Fou l'editor («O. M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres d'autors i dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las Carreras, Otto Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos Sabat Ercasty, Ovidio Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo, María Gautier, Federico Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro, Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de la Vega, César Miranda, Octavio Morató, Orosmán Moratorio, María Morrison de Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes (Rafael Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel Falcó, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez, etc.), i fomentà la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy Boothby, Anatole France, E. Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo Vignali, etc.). La característica fonamental dels seus llibres, a més d'estar molt ben editats, era el seu baix preu. En 1927 fundà La Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras (1927-1931), dirigida per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més importants d'Amèrica. Després va vendre la «Librería Moderna» al poeta Manuel Pérez y Curi i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada de llibres, entre els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà amb el nom del seu gran amic Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb els guanys de les seves iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada «Cuina Econòmica», menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres la finalitat del qual era oferir una alimentació sana a preus molt mòdics, arribant a oferir 1.800 menjars per torn, a més de bona literatura per a la sobretaula. Més tard instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema «Biógrafo Excelsior», al local de l'antic diari de Natalio Botana El Eco del País. En 1937 fundà el «Comitè Pro Batalló Garibaldi» i l'«Asociación de Amigos de España Republicana de Carrasco» (Carrasco és un barri de Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra civil a Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de Julio, el «Círculo Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era reunir els antifeixistes no només italians i uruguaians, sinó de totes les nacionalitats, especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats culturals (història, filosofia, literatura, música, dibuix, etc.). Vivia al barri de Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida exercí d'inspector de Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel Terra. Orsini Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo (Uruguai) i les seves restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El Progreso». Milers de persones acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es van pronunciar emotius discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de Montevideo, on reposa al panteó de la Lògia «Les Amis de la Patrie». Un carrer de la capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la mare del cineasta i cantant Hugo del Carril.

Orsini Bertani (1869-1939)

***

Louise Hutteaux (1912)

Louise Hutteaux (1912)

- Louise Hutteaux: El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1870 neix a Marsella (Provença, Occitània) la llevadora anarcoindividualista Marceline Elisabeth Hutteaux, més coneguda com Louise Hutteaux o Louise Clément,. En 1908 s'instal·là a París (França), on freqüentà les «Causeries populaires» (Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció neomaltusiana, renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de 1910 esdevingué la companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre Clément) i amb aquest gestionà una parada de calceteria pels mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de França, França), on repartia alhora el periòdic L'Anarchie. Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des de feia tres anys, va se detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un membre de la banda, però finalment no va ser inculpada i fou alliberada. Son company, Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el procés de la «Banda Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove Henriette Piana a avortar i condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó –Henriette Piana i son amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Berthelot

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

***

Clemente Vieira dos Santos

Clemente Vieira dos Santos

- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).

***

Jankel Adler fotografiat per August Sander (1929)

Jankel Adler fotografiat per August Sander (1929)

- Jankel Adler: El 26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź (Polònia, Imperi Rus; actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i gravador anarquista i anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz Adler, mercader de fusta i de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill d'una família jueva de 10 germans –els quals tots moriren a la Xoà– i es crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad (Sèrbia) començà a formar-se com a gravador amb un oncle seu i en 1914 s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on visqué durant una temporada amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis amb el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però l'alliberaren ràpidament. En 1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra retornà a Łódź, on el febrer de 1919 cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon, Henoch Barczyński, Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat «Yung-Yidish» (Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup artístic «Das Junge Rheinland» (La Jove Renània). En 1919 exposà les seves obres al Polski Klub Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel Polònia de Varsòvia. En 1920 restà una temporada a Berlín, on entrà en contacte amb el grup editor de la revista anarquista Die Aktion, especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué l'estudiant d'art Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota sa vida. En 1921 retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup d'artistes «Die Wupper» (El Wupper; nom del riu renà). En 1922 s'instal·là a Düsseldorf, on esdevingué professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una estreta amistat amb els pintors Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i participà en la creació del grup «Die Kommune» (La Comuna), col·laborant en l'Exposició Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a Berlín. També en 1922 fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro d'Argent), format per Henryk Hirszenberg, Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf milità activament en el moviment anarquista i formà part de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). En 1926 pintà els murals de l'Institut Astronòmic («Planetarium») de Düsseldorf. En 1928, durant l'exposició «Art alemany a Düsseldorf», una pintura seva rebé una medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a diversos indrets de la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de 1930 compartí estatge amb el pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya electoral de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i d'intel·lectuals esquerrans una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per a la unió de tota l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933, com a artista i com a jueu, s'enfrontà directament contra la persecució que els nazis realitzaren contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de 1933 dues pintures seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a exemple d'«art degenerat». En aquesta època decidí exiliar-se i s'instal·là a París (França), on es va veure fortament influenciat per Picasso, Max Ernst i Léger, i entrà a formar part del cercle intel·lectual d'anarquistes que girava al voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon Richards. Durant aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa (Polònia, Itàlia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la Unió Soviètica). En 1937 van ser confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a col·leccions públiques, com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i dos se'n mostraren en l'exposició «Der Ewige Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a Marie-Louise Berneri. Després d'un temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en aquest mateix 1939, amb l'esclat de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en l'Exèrcit polonès que s'havia reconstituït a França, però en 1941 va ser llicenciat per raons de salut. Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright (Kirkcudbrightshire, Dumfries and Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà a Londres. La mort de la seva gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres l'afectà profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel Adler va morir a Whitley Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere, Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves es va exposar a les New Burlington Galleries de Londres.

Jankel Adler (1895-1949)

***

Leo Bianconcini

Leo Bianconcini

- Leo Bianconcini: El 26 de juliol de 1898 neix a Sassoleone (Casalfiumanese, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Sos pares es deien Vito Bianconcini i Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i després aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat, juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser apallissats i perseguits pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista. El 2 de maig de 1920 s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a Andrea Costa. En aquest esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la concentració obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se després en la caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els carrabiners refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta acció Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà. Després d'aquest sagnant episodi, el govern va haver de reforçar de manera significativa el nombre de carrabiners presents a la població, per poder fer front als actes d'hostilitat que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el número del 15 de maig de 1920 del periòdic Sorgiamo! i promogué una col·lecta que recaptà la important suma de 4.000 lires que va ser lliurades a la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir més de vuit mil persones i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio Miceti, per part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres vuitanta associacions i grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo Anarchico Giovanile (GAG, Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i socialistes.

***

Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de desembre de 1992

Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1992

- Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. L'1 de maig de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi (Llenguadoc, Occitània) fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.

***

Jacinto Rueda Pérez

Jacinto Rueda Pérez

- Jacinto Rueda Pérez: El 26 de juliol de 1912 neix a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Sos pares es deien Felipe Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el periòdic local i això que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat. En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts Llibertàries de Fabero (Lleó, Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el Sindicat Únic Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i després de fracassar els intents d'oposició als aixecats a la conca minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa de Fabero–, va ser interceptat per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la localitat lleonesa de Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva i altres confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a través dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí en representació d'Astúries al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que celebrà a València i a partir del maig d'aquell any s'encarregà del Comitè de Propaganda del Comitè Interregional del Nord (Astúries, Lleó i Palència) de les Joventuts Llibertàries, fent gires propagandístiques pels fronts, a més de fer diversos actes públics amb Julio Patán i mítings a diverses localitats (Torrelavega, Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època conegué sa futura companya, Lucía Blanco García, en un míting a Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a València, va ser nomenat secretari d'Administració del Comitè Peninsular d'aquesta organització, que implicà haver de residir a València. A la capital valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb documentació falsa que li havien preparat els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí la gestoria Rueblan –fusió de les primeres síl·labes dels seus llinatges– que serví com a centre de relació i de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín Juárez, Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos), Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí contactes amb l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser detingut durant un viatge a Gijón a casa de José Penido Iglesias, de la Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de Lucía, i altres companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el 6 de gener d'aquell any va ser alliberat de la presó d'Alcalá de Henares per manca de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de Lleó per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb altres 23 companys. Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de 1946 a Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la presó lleonesa de Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el 22 de maig de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat, el 22 d'octubre de 1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella, Espanya).

Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)

***

Hélio Oiticica

Hélio Oiticica

- Hélio Oiticica: El 26 de juliol de 1937 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat «tropicàlia» va esdevenir «tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977, però el 22 de març de 1980 morirà víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomás Fuentes Velón, membre de la Banda Municipal de Betanzos

Tomás Fuentes Velón, membre de la Banda Municipal de Betanzos

- Tomás Fuentes Velón: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Tomás Fuentes Velón –el seu segon llinatge citat sovint com Belón o Veló–, conegut com Cornán. Havia nascut cap el 1908 a Betanzos (la Corunya Galícia). Sos pares es deien Manuel Fuentes Crespo, jornaler, i Manuela Velón Salorio. Es guanyava la vida com a jornaler i fuster i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, del qual ocupà càrrecs de responsabilitat i sembla que en 1936 en fou el president. Aficionat a la música, era membre de la Banda Municipal de Betanzos. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència armada, Tomás Fuentes Velón va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de «Mérida 35» el mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) sense formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Julio Sas Barros, i enterrat al mateix indret. Son germà Luis també fou militant confederal i ocupà el càrrec de comptador de la CNT de Betanzos.

Tomás Fuentes Velón (1908?-1936)

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS