Administrar

Efemèrides anarquistes

[04/05] Execucions del «Procés de Montjuïc» - Fets de Maig - París (04-05-68) - González Pacheco - Dauthuille - Díez - Giannotti - Berneri - González Inestal - Corghi - Ballobar - Castells - Paon - Etchenique - Molas - Prenant - Ascaso - Irigoy - Aliacar - Corral - Urraca - Girelli - Cannito - Radresa

efemerides | 04 Maig, 2018 20:37

[04/05] Execucions del «Procés de Montjuïc» - Fets de Maig - París (04-05-68) - González Pacheco - Dauthuille - Díez - Giannotti - Berneri - González Inestal - Corghi - Ballobar - Castells - Paon - Etchenique - Molas - Ascaso - Irigoy - Aliacar - Corral - Urraca - Girelli - Cannito - Radresa

Anarcoefemèrides del 4 de maig

Esdeveniments

L'afusellament del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny publicat en el diari barceloní "La Campana de Gràcia" del 8 de maig de 1897

L'afusellament del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny publicat en el diari barceloní La Campana de Gràcia del 8 de maig de 1897

- Execucions del «Procés de Montjuïc»: El 4 de maig de 1897 són afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras, processats com a responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra la processió religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona. La repressió que es desencadenà contra el moviment obrer català ha passat a la història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties. Moltes de les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un dels afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4 de maig de 1897 els voltants del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per escamots de soldats, destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia. Tractaven de mantenir allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants de la muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de Caçadors de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única corda. Al seu voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de certificar oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al piquet d'execució i manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»; Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la Revolució Social!» i altres clamaven la seva innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren els trets de gràcia. Mesos després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels seus cinc companys.

***

Una ambulància i barricades a la Rambla

Una ambulància i barricades a la Rambla

- Segon dia dels Fets de Maig: A la matinada del dimarts 4 de maig de 1937 es van produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de Barcelona (Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al dematí encara van sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n pogués garantir ni la distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i aconsellaven l'acord de les parts en lluita --Solidaridad Obrera no va informar dels fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no va dir ni una paraula de les barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites més sagnants es van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la Ciutadella, a la part baixa de la Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i tots els carrers que envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels Colón i Victòria els guàrdies disparen contra la Telefònica. Les forces governamentals i les del PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els anarcosindicalistes i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a més de l'artilleria de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va ser radiada una nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la missió d'imposar la pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per això requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva adhesió al Govern, la UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de Rabassaires, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana i altres partits polítics de menor entitat. A un quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el ministre de Justícia del Govern Central, García Oliver, i Marianet R. Vázquez, del Comitè Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán, que havia estat conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional, i per Alfonso, de la Federació Local; tots ells significats anarquistes. Moments després van arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la Comissió executiva de la UGT, i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat regional; i tots plegats es van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van parlar per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez Zancajo, García Oliver --aquest va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades que s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els llibertaris van anomenar aquest discurs, amb befa, «La llegenda del bes»-- i Companys mateix, i tots, van recomanar calma a la població i demanaren el cessament de les lluites. La crisi del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de provisional amb representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals que participaven en l'anterior.

***

Daniel Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron

Daniel Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron

- París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als «blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.

Anarcoefemèrides

Naixements

Rodolfo González Pacheco (1938)

Rodolfo González Pacheco (1938)

- Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha, La Batalla, Germinal, Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo, Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les «societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la «Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creà Tribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro, El Comunista, ¡Despertad!, Los Nuevos, La Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

***

Notícia sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 30 de setembre de 1911

Notícia sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de setembre de 1911

- Auguste Dauthuille: El 4 de maig de 1891 neix a Avranches (Baixa Normandia, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint Dauthuille. Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més «dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «injúries a l'Exèrcit»,  Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquella època estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà amb Charlotte Billard al XIV Districte de París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà amb Mari Obach al XIX Districte de París. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey. Auguste Dauthuille va morir el 31 de maig de 1950 a Beauchamp (Illa de França, França).

***

Paulino Díez Martín

Paulino Díez Martín

- Paulino Díez Martín: El 4 de maig de 1892 neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino Díez Martín, que va fer servir diversos pseudònims (José Pérez, Rafael Pérez, José Toribio Crespo, etc.). Fill de treballadors sense cap ofici, originaris del camp de Burgos. Als quatre anys va assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina, passant a l'escola de Tomàs Esteban, on també es va rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en la Societat de Fusters i Ebenistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat d'aprenent i dos anys més tard és elegit vocal d'aquesta societat, càrrec que ocupà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a Melilla buscant feina. En aquesta ciutat treballà en la construcció de barracots per a l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que volien corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911 es declarà en el sector de la construcció en una caserna d'artilleria que estava construint. En aquest temps coneixerà socialistes i anarquistes destacats, com ara José García Viñas, Manuel García, Victoriano Mairena, etc. En 1912, després de moltes gestions, aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any següent crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista, que distribuirà premsa llibertària entre la milícia. Durant l'estiu de 1913 realitzà tres mesos se servei militar a Sevilla (Andalusia, Espanya), on va fer amistat amb l'anarquista José Sánchez Rosa. El març de 1914 aconsegueixen legalitzar les Societats Gremials de Resistència i el Primer de Maig d'aquell any va fer el seu primer míting a Pechina (Almeria, Andalusia, Espanya). El 2 d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció com a «element perillós» per mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla i que es perllongà durant 15 dies. Tornà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de subsistències. El grup anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar el tripijoc contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa que provocà un gran escàndol i que va provocar la destitució del governador militar Federico de Monteverde. Com a conseqüència de l'escàndol del contraban, l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat, però aconsegueix refugiar-se en un vaixell ancorat al moll (El Sister, de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va resultar ser un sicari anomenat Zaplana arribat a Melilla expressament i que després es va traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre públic. El Primer de Maig de 1917 participà en un míting a Melilla en record dels «Màrtirs de Chicago» i a favor de la Revolució russa, i serà detingut pels visques a aquesta revolució que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra. Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà detingut de bell nou en ocasió de la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i l'endemà les parets del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de ferroviaris de les mines del Rif que afectava els transports i els subministraments, va ser expulsat de Melilla i l'octubre de 1918 marxa cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana ingressà en el Sindicat de la Fusta (carrer de Sant Pau) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del Sindicat de la Federació Local de la CNT de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan treballava en una obra del carrer Milà i Fontanals de Gràcia, serà pel desgast d'eines que els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels primers militants que va conèixer va ser Gastón Leval, que es reunia amb els companys al Sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25). El gener de 1919 va ser elegit secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Una de les primeres mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys cenetistes, en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els ensenyés el carnet del sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta tàctica de pressió va donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la Canadenca (gener de 1919) va pertànyer al «Comitè Fantasma», grup clandestí coordinador de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del periòdic Solidaridad Obrera. El 17 de gener de 1919 va participar en un míting d'orientació en suport dels obrers tèxtils de «La Constància» en vaga. També va participar en el conegut míting del teatre del Bosc per informar de la situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es va celebrar el míting de la plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919 serà detingut en un restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un confident francès anomenat Louis, i serà processat militarment per 10 delictes i per cada delicte les autoritats demanaren 10 anys de presó. Internat al vaixell-presó Teresa Taya, el 5 de setembre de 1919, el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo, va ser posat en llibertat provisional a la Presó Model de Barcelona després de passar cinc mesos empresonat. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar molts patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia, seguint els consell del Comitè Regional català que demanava la descongestió de militants a Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant, serà detingut juntament amb un capità basc, cosa que motivà la convocatòria d'una vaga general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligà al seu alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va organitzar els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el Transport. El novembre de 1919 tornà clandestinament a Melilla amb la intenció d'unir-se a qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que ha d'abandonar la ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de forners reivindicant la jornada de vuit hores; també serà detingut a Melilla per la vaga de dependents del comerç i més tard alliberat. El desembre de 1919 participa en el «Congrés de la Comèdia» de Madrid, en representació dels sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de propaganda per Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en el congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig, va ser expulsat de la ciutat pel governador Gil Municio. S'instal·là a Sevilla (Andalusia, Espanya) sota el nom fals de José Pérez i començà a fer feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en la constitució dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció, del Metall i dels Transports. En aquesta època va fer amistat amb Pedro Vallina Martínez i participà en l'edició de Solidaridad Obrera de Sevilla. El juliol de 1920 serà detingut a ca seva (carrer Enladrillada) en trobar-li una carta que la policia relacionà amb l'atemptat del mes anterior al periòdic malagueny La Unión Mercantil. Des de la presó de Màlaga organitzà una campanya de premsa sota el nom «Com es forgen els processos contra l'organització obrera» i el seu propi comitè de defensa confederal. El procés contra ell i sis companys seus començà el 16 d'octubre de 1920 i seran defensats pels advocats José del Río i Francesc Layret Foix; després de tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga general a Màlaga i província. Layret va fer una argumentació tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava entre el públic va cridar «Visca l'anarquia!», per la qual cosa els companys anarquistes van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van sortir absolts i la població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a l'hotel, tot braolant visques a la CNT. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina i en corda de presos serà conduït de Sevilla a Còrdova, viatge que va durar tot un mes. Més tard serà confinat a un poble cordovès anomenat Las Torres i posteriorment a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la presó de Còrdova, on romandrà tancat en una cel·la de càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de setembre de 1921, ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament prenent un tren que el portà a Puertollano i d'allà a Pueblo Nuevo del Terrible (Còrdova), on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop d'allà, a Peñarroya, obriren una escola racionalista, on ell, amb nom suposat, començà la seva tasca docent en una classe amb quatre infants. La infraestructura de l'escola la va proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els llibres eren els editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes eren una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos d'aprendre. El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i Peñarroya van reduir els salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies, que va ser traïda per la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquells dies va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les contínues repressions i decidí marxar cap a Melilla amb la seva família per refer-se'n. Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa on s'acordà la sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional del Treball (AIT)–, un pic legalitzada la CNT, partí cap aquesta ciutat l'11 de juny de 1922; després de la conferència, juntament amb Salvador Seguí, marxà cap a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertà sobre el «Concepte de la nova civilització». A més, van recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga, Algesires, Jerez i Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als presos. A finals de juliol torna a Melilla, però va ser detingut el 10 d'agost i enviat a Màlaga, on passà 10 dies empresonat. Quan va sortir de presó es va trobar amb la vaga del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT malaguenya, a la qual es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser detingut de bell nou juntament amb altres companys. A la presó van trobar 16 companys pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja durava quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró (Maresme, Catalunya) com a delegat de la Federació Local de Màlaga per assistir a una conferència de federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues i es va començar una campanya pro presos. Després, amb el Comitè Nacional, va partir cap a Bilbao, on va participar en un míting al Frontó Euzkalduna amb el jove misser Aldasoro; després visitaran Tolosa, Vitòria, Burgos i Santander, però la gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador Seguí a Barcelona, i marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió a Catalunya, el Comitè Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i n'esdevingué secretari general, al costat seu hi havia Pedro Vallina Martínez (tresorer), Manuel Pérez Fernández (comptador) i Ramón Mazón Díaz (secretari d'actes). Poc temps després arribà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Després del cop d'Estat de Primo de Rivera de setembre de 1923, la CNT passà a la legalitat, però no obstant això, s'aconseguí organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre a Saragossa (Aragó, Espanya), on s'acorda enviar dos delegats per entrevistar-se  amb el coronel Francesc Macià Llussà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), que seran ell, per la CNT, i Antonio Parra pels grups anarquistes. En aquest període de la dictadura es va veure obligat a sortir d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa família, cap a Cuba amb el vapor Buenos Aires, on passà tres anys i quatre més als EUA. A l'Havana treballà en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas Ruiz fundà la Federació Nacional Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA) amb el suport de Marcelo Salinas y López i Adrián del Valle Costa i va organitzar els gremis de l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la constitució de la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), en el segon congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el pseudònim de Rafael Pérez va poder sortejar un temps la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927, quan va haver de fugir als Estats Units fent-se passar per José Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York (Nova York, EUA) participà en el gran míting pro Sacco i Vanzetti, en activitats contra dictadors europeus al costat de nombrosos companys (José Pantín, Frank González, José Restoy, Francisco Eive, etc.). En 1928 comença la publicació de Solidaridad, amb A. García, Castilla, Francisco Eive i José Restoy. Un cop instaurada la II República espanyola, el juliol de 1931 tornà a Barcelona, on es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT, i més tard es traslladà a Melilla, on de bell nou participà en la reorganització dels sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins. Arran d'una vaga del transport a Melilla, increpà el governador civil, per la qual cosa serà detingut, processat i condemnat a dos anys, 11 mesos i 21 dies de presó. Després d'una apel·lació davant el Tribunal Suprem de Madrid, en la qual va ser defensat per Eduardo Barriobero y Herrán, aconseguí l'absolució. El febrer de 1932 va ser detingut pels «Fets de Fígols» i fou deportat a Almeria, juntament amb els germans Tarragó i Cano; més tard va ser enviat a Burgos en llibertat vigilada. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT de Melilla a la qual representà en el congrés andalús d'aquell any i en el míting de clausura en el qual va participar amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía, acabant pres alguns mesos al penal del Puerto de Santa María. Després del fracàs de la revolució asturiana d'octubre de 1934 va passar prop d'un any amagat a Melilla, on entrà en contacte amb militars republicans. L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 a l'Àfrica l'agafa a Melilla, fet que el va obligar a amagar-se, però finalment aconseguí, l'abril de 1937, passar al Marroc francès i d'allà a Barcelona. El juliol de 1937 participà en el Ple Regional de Baza i l'agost d'aquell any en el Ple Nacional de Regionals. El 18 de novembre de 1938 va ser operat d'úlcera a Barcelona, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia per fer-se càrrec del Comitè Regional andalús; després partí a Perpinyà per refer-se de l'operació. La caiguda de  Barcelona, el gener de 1939, impedí la seva tornada a la Península i treballà en el comitè de suport als exiliats fins que va ser detingut i tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Mesos més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell que el portà a Amèrica. Recorregué Santo Domingo, L'Havana –on organitzà la CNT cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo Rojas– i Panamà. Amb Parra i altres confederal s'instal·là treballà de fuster a Colón (Colón, Panamà) en la construcció de carreteres i després en la construcció de cases a la zona del canal. Durant una temporada restà al marge de la CNT, ja que fou expulsat pel Comitè Local de Colón, però més tard va ser reintegrat. Bon orador, també va col·laborar amb la premsa llibertària, com ara Cenit, España Nueva, O Libertario, Nervio, Solidaridad Obrera, etc. Va prologar Mis memorias de Pedro Vallina. És autor del llibre Una anarcosindicalista en acción. Memorias, publicat a Caracas en 1976 i que va ser reeditat a Barcelona en 2006 sota el títol Memorias de un anarcosindicalista en acción. Paulino Díez va morir el 20 de juliol de 1980 a Colón (Colón, Panamà).

Paulino Díez Martín (1892-1980)

***

Gino Giannotti

Gino Giannotti

- Gino Giannotti: El 4 de maig de 1893 neix a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Sos pares es deien Faustino Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran Guerra, ja formava part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per «activitats subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial creà a Santa Croce sull'Arno la Secció «Pietro Gori» de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI), pertanyent a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i col·laborà ocasionalment en Il Libertario de Milà. Funcionari, participà activament en els àmbits socials, polítics i sindicals de la seva regió. En 1966 va ser traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), on continuà amb les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat lector, en 1976 donà la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP). Gino Giannotti va morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en 1977 el «Fons Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli bibliogràfic que nodrí la Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa.

***

Giovanna Caleffi

Giovanna Caleffi

- Giovanna Berneri: El 4 de maig de 1897 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Filla d'una família pagesa pobre, el pare de la qual va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulat Pensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis a Àustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora de Rivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revista Volontà, membre de la redacció de la revista Umanità Nova, etc. També va col·laborar en L'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fullet Il controlla delle nascite (1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia).

Giovanna Berneri (1897-1962)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[03/05] Trobada campestre - Fets de Maig - París (03-05-68) - Nikitine - Coissac - Collino - Anteaume - Ith - Ruipérez - Pedrero - Prat - Marco - «La Jabalina» - Lapidus - Grau - Salsedo - Odón de Buen - Corbí - Lacaze-Duthiers - Cano Pérez - Franchini - Tartari - Roa - Reznikov - Lisbona

efemerides | 03 Maig, 2018 13:56

[03/05] Trobada campestre - Fets de Maig - París (03-05-68) - Nikitine - Coissac - Collino - Anteaume - Ith - Ruipérez - Pedrero - Prat - Marco - «La Jabalina» - Lapidus - Grau - Salsedo - Odón de Buen - Corbí - Lacaze-Duthiers - Cano Pérez - Franchini - Tartari - Roa - Reznikov - Lisbona

Anarcoefemèrides del 3 de maig

Esdeveniments

Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista

Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista

- Trobada campestre anarquista: El 3 de maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada llibertària campestre de companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador Max Nettlau i del destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un míting de controvèrsia on es discutiren problemes educatius. També se celebrà una Festa Literària en la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia Llozas, Josep Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña, Llibertat Puig i Rosa Traveset, entre d'altres. A més es representà, a càrrec d'Armonia Segarra i de Placer Artigas, del quadre artístic «Alegría Cultural», l'entremès Solico en el mundo. Els actes es van veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la participació de la militància llibertària va ser molt nombrosa.

Trobada campestre anarquista (3 de maig de 1931)

***

Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

- Esclaten els Fets de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a Barcelona (Catalunya), en un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i militants de la CNT-FAI, grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la història amb el nom de Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el Manco), exanarquista, expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre Públic --amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'Interior--, intentà amb tres camionetes de forces de guàrdies d'assalt apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la plaça de Catalunya, controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va ser confiscat al trust nord-americà American Telegraph & Telephon, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions en el control de les comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la CNT --tots els transports públics i tramvies van deixar de funcionar--, la lluita de barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va arribar a Barcelona el president de la Generalitat Lluís Companys, que al matí havia anat a Benidorn a entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A les 8 del vespre, Companys va convocar una reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar fins a la matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat. També al vespre va tenir lloc una reunió comuna dels Comitès regionals de la CNT, de la FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè executiu del POUM; els representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar fins al final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van estar-hi d'acord i van decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va estendre per altres localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000 guàrdies d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió estalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)

Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)

- París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité «els petits grupuscles esquerrans» i afegeix: «Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta «Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos de motylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació --de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)-- a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt --en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenir únicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits: «Mori la repressió!», «Allibereu els companys!», «Gaullisme-dictadura», «CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)

Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)

- Nicolas Nikitine: El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tatària, Imperi Rus) l'impressor i propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la seva transcripció francesa de Nicolas Nikitine. Sos pares es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França, a començaments de 1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en contacte amb Sébastien Faure. Es va veure implicat en el «Procés dels Trenta» i el 23 de setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no se li va notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i visqué al domicili de Charles Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles Malato, Jules Renaux i Armand Lapie i fou l'administrador (signant L. Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista Internacional de Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles Malato, entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista Internacional de París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine que col·laborà en les revistes parisenques La Société Nouvelle (1894-1896) i L'Humanité Nouvelle (1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i treballava en una impremta. Un tal Nikitine va ser confident de la policia francesa, però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Victor Coissac

Victor Coissac

- Victor Coissac: El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí, Occitània) el mestre i escriptor anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els pseudònims Marcel Illidé i Ambroise Fournier. Havia nascut en una família modesta, catòlica i nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i Marie Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a París (França) per que aprengués l'ofici de sastre, però, atret per la vida intel·lectual de la capital francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora que freqüentà els cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a l'Escola Politècnica. Després d'acabar els estudis universitaris de magisteri, en 1889 marxà a Tours (Centre, França), on exercí la docència. S'integrà en el moviment sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), que feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències de cooperatives obreres i d'educació popular. El febrer de 1909 fundà a Tours, amb alguns companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena d'universitat popular especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a més de fomentar el teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de l'intel·lectual anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire (1908-1913) i Revue d'Éducation. Petites chroniques d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art (1912-1913). Després de veure com els partits socialistes i els sindicats eren incapaços de suprimir la injustícia social, es decantà cap a una forma de revolució no violenta llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera comunitària; aquesta organització futura va ser batejada com «L'Intégrale» (La Integral) i va ser descrita detalladament en la seva obra La réalisation du bonheur par l'établissement fraduel et pacifique du régime communiste, ou la Rénovation sociale accomplie sans à coups ni violence (1916). Fundà i dirigí l'editorial «L'Intégrale» (1916-1922) i publicà el Bulletin de l'Intégrale, des soutiens de l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de France. En 1917 aquesta associació, ja legalitzada, tingué força èxit entre la militància i entre els cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base d'obligacions reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions van ser subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922, adquirí una finca agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en comunitat, sota els principis del comunisme econòmic i la «camaraderia amorosa». Entre 1926 i 1934 dirigí La Libre Pensée Intégrale. Però l'agricultura no reeixí i la impremta i l'edició de llibres no fou suficient per a finançar el projecte; només el projecte pogué subsistir gràcies al suport d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns, «L'Intégrale» deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per reemborsar els creditors i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret anomenat Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya, Occitània), on dirigí a partir de 1935 i fins la seva mort les edicions «L'Idéale». Publicà nombrosos llibres, com ara L'art de faire fortune. Exposé des moyens d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle confère (sd), Les entretiens de maître Barthélemy. Dialogues éducatifs sur les principales questions que soulève la libre-pensée et sur les questions sociales (sd i 1938), L'Être vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse nouvelle sur les causes de la vie et explication rationelle des phénomènes qu'elle présente, par le système pluraliste (sd), La réalisation du bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail normal, la vie large, confortable et heureuse (sd), Les manifestations de l'énergie. Explication scientifique d'ensemble sur les causes de tous les phénomènes naturels et nouvelles théories sur l'attraction universelle, la lumière, la chaleur, l'électricité et la constitution intime de la lumière (1905), Dieu devant la science et devant la raison. Étude critique sur les religions, les sytèmes philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de Dieu (1913 i 1932), La Nature et ses secrets (1913), Les erreurs de la science contemporaine. Exposé et discussion des hypothèses erronées ayant actuellement cours dans les milieux scientifiques. Théorie des ondulations de la lumière et de l'éther, théorie de la fin du monde par le froid, théorie de la dégradation de l'énergie, théorie cinétique des gaz et des mouvements browniens, théorie de la dissolution de la matière, théorie physique de la musique, théorie de la dissociation de la matière, théorie physique de la musique, théorie géologique des plissements du sol, théorie mécanique de la puissance vive, théorie d'Einstein, etc. (1914), L'évolution des mondes. La conquête de l'espace (1916), La morale sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de base à une morale rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer l'homme à faire le bien (1916 i 1938), Le mariage, le ménage et l'éducation des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille (1923), Histoire impartiale de la Troisième République véridique et par conséquent «non conforme aux programmes» (1925), La conquête de l'espace. Étude sur la possibilité des communications avec les différentes planètes du système solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais non impossibles (ca. 1928), L'évolution des mondes. Exposé des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste processus qu'elles déterminent (ca. 1928), Contes, nouvelles et récits et poésies philosophiques et sociales. Résumé du système pluraliste (1929),  L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la lune (1935) i L'éducation sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres. Victor Coissat va morir el 7 de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya, Occitània), al costat de sa companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista», i del seu fill Georges, nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin publicaren la biografia L'exercice du bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux guerres dans la communauté de l'Intégrale.

Victor Coissat (1867-1941)

***

Robert Collino, segons un gravat de Jean Lebedeff (1937)

Robert Collino, segons un gravat de Jean Lebedeff (1937)

- Robert Collino: El 3 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig– de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitània) el pensador anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació Robert Baptistin Collino, també conegut com Ixigrec. Fill d'un apotecari de Marsella, cap al 1906 es va interessar per les qüestions socials i filosòfiques, i arran d'escoltar les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista individualista Jean Marestan va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie, de Libertad. A començaments dels anys 1910 va participar a la colònia llibertària de Georges Butaud a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), que va resultar un fracàs. En aquesta època va col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec, en el periòdic mensual La Vie Anarchiste, publicat per Henri Richard i Georges Butaud entre juny de 1911 i agost de 1914. Després de la Gran Guerra es va instal·lar a París (França), on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents periòdics llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher i Louis Louvet; L'En-dehors, d'E. Armand; La Revue Anarchiste, de Fernand Fortin; i Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista. El 8 de desembre de 1929, amb Soubervielle i Armand, participà en el debat «Le travail sanctifiant et l'illégalisme anarchiste» al Club Scientifique de la Semaille de París. El 24 de febrer de 1930 va fer la conferència «De la pratique de la sociabilité à l'ésotérisme de la morale personnelle», el 28 de juliol de 1930, amb E. Armand, l'anomenada «Discussion contradictoire sur les colònies comunistes et cooperatives et certaines thèses y ayan rapport» i el 13 d'octubre de 1930 la titulada «Mon point de vue du "Naturisme et de ses dérivés"», totes tres a la seu parisenca de L'En-dehors. Va redactar diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, relatives a la mort i a la raó, que publicarà més tard en forma de fulletons –Qu'est-ce que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933). En 1935 il·lustrà, amb Lliano Florez, el llibre de Denis Parazols Rêve à Vénus. Anticipation sociale. En 1940 va publicar el llibre Panurge au pays des machines, que és una obra de ciència ficció satírica contra el totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en 1966 per Les essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra Mundial, instal·lat a Provença (Occitània), va reprendre les seves col·laboracions es diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique, L'Homme et la Vie, Défense de l'Homme, Contre Courant, Ego, Le Monde Libertaire, etc. Fou membre, amb altres destacats llibertaris (P.-V. Berthier, Eugène Bizeau, Hem Day, René Guillot, Lauron-Néjean, Mauricius, Marcel Sauvage, etc.), del grup «Amis d'E. Armand». Pintor amateur, va especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir est-il prévisible? (1949), Absolu et compromis (1956), Le vrai Sade (1957) i Les problèmes de la cruauté (2002, pòstum). Casat, era pare d'un o dos infants. Robert Collino va morir el 30 de setembre de 1975 a Torretas, a prop de Faiença (Provença, Occitània), quan preparava dues obres d'anticipació.

Robert Collino (1886-1975)

***

Notícia de la detenció de Paul Anteaume apareguda en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 27 de maig de 1916

Notícia de la detenció de Paul Anteaume apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 27 de maig de 1916

- Paul Anteaume: El 3 de maig de 1895 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'obrer torner anarquista Paul Anteaume. Vivia al número 76 del carrer Vertbois del III Districte de París (França). Freqüentà assíduament les reunions que se celebraven a la «Maison Commune», al carrer Bretagne. Quan la crida a files de 1915, la seva incorporació va ser ajornada. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb la seva companya Fernande Stelzé, després que el seu domicili del número 10 del carrer Clignancourt de París fos escorcollat i es trobessin 186 monedes falses d'un i de dos francs i divers material per a l'elaboració de moneda falsa –en 1914 ja havia estat processat pel mateix delicte i absolt d'aquest delicte. Jutjat per l'Audiència del Sena el 18 de juliol de 1916, va ser condemnat a cinc anys de presó, mentre que la seva companya va ser absolta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Émile Ith apareguda en el diari de Martigny "Le Confédéré" del 18 de gener de 1929

Notícia de la condemna d'Émile Ith apareguda en el diari de Martigny Le Confédéré del 18 de gener de 1929

- Émile Ith: El 3 de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster, psicòleg, antimilitarista i anarquista Émile Ith. Originari del cantó de Turgòvia, visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Durant els anys 1920 i 1930 milità en la Fédération Ouvrière du Bois et du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció). Objector de consciència, en 1926 va ser condemnat per un tribunal militar a tres mesos de presó i l'any següent a quatre. En sortir de la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per haver perdut els drets civils. El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana (Vaud, Suïssa) i fou condemnat a sis mesos de presó, a l'expulsió de l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels drets cívics i polítics i al pagament de les despeses judicials. Durant el seu empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB integrés un subsidi setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé la visita de l'escriptor i psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta disciplina i que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la Universitat de Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting antimilitarista organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'objecció de consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais (Ginebra, Suïssa). A partir de 1929 col·laborà en el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille (1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del llibre Hommes sans visage (1942, 1950 i 2014), que recull testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la Gran Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys (Émile Luscher, Francis Lebet, Louis Tronchet, Charles Meillasson, Edmond Scopellino) a 48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a pagar la taxa militar; arran d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a cadascun i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del cantó de Ginebra, en 1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny de 1947 publicà «La Suisse et le servei civil» en el número 6 de la revista de René Bovard Suisse Contemporaine i del qual s'edità una separata. En aquesta època col·laborà en el periòdic pacifista L'Essor. En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de consciència Garry Davis i on s'exigia una legislació que garantís aquest dret. Mantingué estrets contactes amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI), Pierre Ceresole. Émile Ith va morir en 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

El Château des Halles, on fou creada la colònia per a infants refugiats espanyols

El Château des Halles, on fou creada la colònia per a infants refugiats espanyols

- Lorenzo Ruipérez Sánchez: El 3 de maig de 1904 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Ruipérez Sánchez. Fill d'obrers temporers, començà a treballar quan tenia 11 anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i emigrà a França, on es reuní amb son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les fàbriques metal·lúrgiques Grammont de Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en contacte amb el moviment anarquista, incorporant-se a més en «La Libre Pensée». Després s'instal·là a Villeurbanne, on el maig de 1925 s'afilià al Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups anarquistes de militants espanyols --n'hi havia sis grups anarquistes espanyols a la regió de Lió aleshores--, comptant amb el padrinatge de Francisco Ascaso en aquell moment radicat a la capital arpitana. Més tard participà en el grup artístic anarquista «Tierra y Libertad», creat en 1927, i el qual animava els mítings i les excursions dels grups anarquistes citats. A partir de 1928 entrà a treballar a la fàbrica Fil-Dynamo, de la qual va ser acomiadat per les seves activitats sindicals. Després es passà al sector tèxtil i treballà com a obrer tintorer a la fàbrica tèxtil Bertrand, on acabà jugant un paper important durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la guerra civil espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la Revolució Espanyola i en la colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General del Treball (CGT) de França, al Château des Halles, a prop de Lió, i on va ser acollits i escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va ser detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al camp de Vernet i després enviat a Bordeus enquadrat en el servei de treball obligatori fins a l'agost de 1944. Amb l'Alliberament retornà a Villeurbanne, on continuà militant en la CNT de l'Exili. En 1962 va fer una conferència a Lió. Lorenzo Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de 1980 a Villeurbanne (Arpitània), quan ocupava el càrrec de secretari de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Roine-Alps.

***

Emilio Pedrero Mardones

Emilio Pedrero Mardones

- Emilio Pedrero Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangista Ángel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família «amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.

***

Josep Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958, juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casas és el primer per la dreta) i alguns familiars

Josep Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958, juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casas és el primer per la dreta) i alguns familiars

- Josep Prat Closa: El 3 de maig de 1912 neix a Santpedor (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Prat Closa –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Closas. Sos pares es deien José Prat i Maria Closa. Obrer fabril, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 153 Brigada Mixta. Després de la victòria franquista va ser detingut, fou jutjat en consell de guerra el 14 de desembre de 1939 a Terrassa amb altres 41 companys per «rebel·lió militar» i condemnat i empresonat durant alguns anys. En els anys cinquanta formà part de la CNT clandestina de Terrassa i el juliol de 1956, amb Lluís Font Cunill, Higinio González Rostoy i sa companya Montserrat Cavall Cunill, viatjaren clandestinament a Tolosa de Llenguadoc per assistir a un míting de la CNT al Palau d'Esports en commemoració de la Revolució espanyola. El gener de 1957 va ser detingut amb sa companya i altres confederals en una important agafada destinada a desmantellar els grups de suport del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico) i en la qual van ser detinguts 43 militants cenetistes. Jutjat en consell de guerra el 14 de juliol de 1958 a Barcelona, va ser condemnat a 12 ans i un dia de presó per rebel·lió, tinença de material subversiu i pertinença a la clandestina CNT, condemna que purgà a al penal de Burgos; sa companya fou condemnada a un any i mig de presó per pertinença a les Joventuts Llibertàries. En 1964 va ser alliberat i s'establí a Terrassa. Després de la mort del dictador Francisco Franco, continuà militant amb sa companya en la CNT de Terrassa. Josep Prat Closa va morir el 25 de maig de 1983 d'un infart al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Enric Marco Nadal

Enric Marco Nadal

- Enric Marco Nadal: El 3 de maig de 1913 neix a València (Horta, País Valencià) el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. Va començar a treballar amb 13 anys i amb 14 es va fer aprenent de muntador a l'empresa de ferrocarrils. En 1930 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el ram ferroviari i amb la República va ser membre de les Joventuts Llibertàries. Va ser fundador de la Subsecció de València de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària, adscrita a la CNT, de la qual va ser secretari entre 1931 i 1936. Quan va començar la guerra del 1936 va ser membre del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries. Va combatre en la Columna de Ferro i després de la militarització, en la 215 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular, participant sobre tot en accions al front de Terol i d'Extremadura. Va ser oficial en cap d'Informació i de Cartografia de l'Estat Major de la 215 Brigada Mixta, ascendint al grau de tinent. Quan va acabar la guerra, va ser detingut a Alacant i internat als camps d'Albatera i Los Almendros; després de quatre mesos, el setembre de 1939, amb un salconduit falsificat va poder passar a França en companyia de Salas i Génesis López. A Perpinyà va ser detingut per la gendarmeria francesa i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d'on va sortir enrolat en el 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès. A Síria va desertar, juntament amb altres companys, de les tropes de Vichy per unir-se als aliats. Va formar en la Primera Divisió Francesa Lliure de Leclerc i va combatre contra els nazis a Egipte, Líbia, Síria, Líban, Tunísia, Itàlia i França. Apressat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser (Nüremberg, Alemanya), d'on va sortir mesos després. Va ser condecorat pels Estats francès i nord-americà. El maig de 1945 va arribar a París i amb l'escissió de la CNT a França, es va alinear amb els partidaris de la CNT de l'Interior (col·laboracionistes), desenvolupant una intensa tasca a Poitiers, d'on va ser secretari d'aquella regional, i a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser secretari de la Regional de Llevant i secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional en 1945. Durant la primera meitat de 1946, després de la detenció de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) l'abril d'aquell any, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera clandestinament amb l'ajuda d'Aransáez i via Pamplona es dirigeix a Madrid, on farà contacte amb Antonio Barranco. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals (Aranda i Beigbeder); també va aconseguir ampliar la premsa confederal i relacionar-se amb les guerrilles del nord-est. En aquesta època la CNT de l'Interior va organitzar un atemptat contra Franco, que incloïa la voladura del Ministeri de la Governació i les Corts el 18 de juliol. En un viatge a Barcelona per gestionar l'arribada dels explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947; jutjat, va ser condemnat el 5 de febrer de 1949 a Ocaña a mort. Després de tres mesos i mig esperant l'execució, la pena va ser commutada per 30 anys de presó --gràcies a les gestions de les autoritats aliades que defensaren la vida del lluitar condecorat pels seus serveis durant la guerra--; n'hi va passar 17 en diverses presons (Alcalá de Henares, Ocaña, Segòvia, Sant Miquel dels Reis i Burgos), rebutjant les pressions franquistes perquè col·laborés amb el règim dictatorial. Finalment, va ser alliberat en 1964, arran de l'indult decretat per Franco amb ocasió de la celebració dels «25 años de Paz». En 1966, inexplicablement, es va aliar amb els partidaris del cincpuntisme, corrent dins de la CNT que propugnava, en cinc punts, l'establiment de conversacions amb el sindicat vertical franquista per intentar transformar-lo des de dins i aconseguir plens drets sindicals per als treballadors. En aquest mateix any, es va publicar a Mèxic el seu llibre Condenado a muerte, on narra la seva entrada clandestina a Espanya, la seva detenció i els seus anys de presó. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, lloc laboral on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va tornar a la central anarcosindicalista, de la qual va ser nomenat president Sindicat del Transport a València. Quan es va produir l'escissió cenetista durant el V Congrés, es va enrolar en les files escindides i va ser nomenat secretari honorari en el Congrés de València de 1980. Durant els seus últims anys va fer conferències sobre la guerra i el franquisme arreu de la Península i l'estranger (França, Irlanda, etc.) i va participar activament en la Fundació Salvador Seguí de València; però van ser uns anys de molt de patir moltíssim: pèrdua d'una cama el setembre de 1993 arran d'una sobtada malaltia, mort de sa germana Amparo amb qui convivia, ingrés el març de 1994 en una residència d'ancians al Vedat de Torrent... La seva salut es va agreujar i el juliol de 1994 va patir una embòlia que li dificultaria la parla. Enric Marco Nadal va morir el 13 de novembre de 1994 a la residència on estava ingressat al Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià) d'un atac cardíac; l'endemà, seguint la seva última voluntat, les seves restes van ser incinerades. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Condenado a muerte. Trozo autobiográfico (1966), Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947) (1982) i La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1993, amb altres). L'historiador Francisco Javier Navarro Navarro li va dedicar en 1993 un estudi, La construcción de nuestra autopresentación: la historia de vida de Enrique Marco Nadal, luchador antifranquista.

Enric Marco Nadal (1913-1994)

***

María Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga

María Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga

- María Pérez Lacruz: El 3 de maig de 1917 neix a Terol (Aragó, Espanya) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz –alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la «Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims: «caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València –mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per «adhesió a la rebel·lió» i «desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre «Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María «La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[02/05] Míting de «Los Amigos de Durruti» - París (02-05-68) - Charrier - Lino - Blanch - Malla - Wulf - Boussinot - Fieux - Piccinini - Chardon - Landauer - Bianconcini - Dragnev - Peotta - Rodríguez Pérez - Friedrich - Almela - Salvador - Lapeyre - Monte - Urzáiz

efemerides | 02 Maig, 2018 13:50

[02/05] Míting de «Los Amigos de Durruti» - París (02-05-68) - Charrier - Lino - Blanch - Malla - Wulf - Boussinot - Fieux - Piccinini - Chardon - Landauer - Bianconcini - Dragnev - Peotta - Rodríguez Pérez - Friedrich - Almela - Salvador - Lapeyre - Monte - Urzáiz

Anarcoefemèrides del 2 de maig

Esdeveniments

Teatre Goya (Barcelona)

Teatre Goya (Barcelona)

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda --el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any-- sota el títol «19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperit àcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar els ànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».

***

"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)

"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)

- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes «Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista «Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.

Anarcoefemèrides

Naixements

Mécislas Charrier durant el seu procés

Mécislas Charrier durant el seu procés

- Mécislas Charrier: El 2 de maig de 1895 neix a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de «robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

***

Joaquim Lino Balaguer

Joaquim Lino Balaguer

- Joaquim Lino Balaguer: El 2 de maig de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Lino Balaguer. En 1932 era tresorer de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz (Extremadura, Espanya) i a finals de 1937 al de València (País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on, amb el company Àngel Ferrer Jordà, constituí una important biblioteca. En 1961, a causa de la guerra civil, retornà a França. Després milità en la zona de París. Amb Luis Andrés Edo defensà en aquests anys l'Aliança Sindical amb la Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa Travesset Agell (1909-1982). Joaquim Lino Balaguer va morir el 8 de juny de 1985 a Villepinte (Illa de França, França) i deixà escrites unes memòries que abracen des dels anys 1938 a 1950.

***

Necrològica de Cinta Blanch Blanch apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 d'octubre de 1986

Necrològica de Cinta Blanch Blanch apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 d'octubre de 1986

- Cinta Blanch Blanch: El 2 de maig de 1905 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Blanch, coneguda com Cinta Blanch. Sos pares es deien Joan Blanch Villaubí i Maria Cinta Blanch Espinach. Amb son company Agustí Pons Verge, son germà Joan Blanc i altres companys, fou un dels pilars de la col·lectivitat agrícola d'Aldover durant la Revolució espanyola. Jacinta Blanch Blanch va morir el 20 de maig –algunes fonts citen erròniament 24 de maig– de 1986 mor a Mondonville (Llenguadoc, Occitània). 

***

Maria Malla Fàbregas

Maria Malla Fàbregas

- Maria Malla Fàbregas: El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània).  Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit, CNT, Las Noticias, Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres. Maria Mallas Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França).

***

Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

- Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Münster (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

***

Roger Boussinot

Roger Boussinot

- Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent, és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 a Bassanne (Aquitània, Occitània).

***

Joël Fieux (Matagalpa, 1983)

Joël Fieux (Matagalpa, 1983)

- Joël Fieux: El 2 de maig de 1958 neix a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França) l'anarquista i militant sandinista Joël Fieux. Era diplomat en micromecànica, especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia experiència com a impressor. Entre 1977 i 1980 visqué a Lió (Arpitània) on milità en els moviments llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del grup editor de la revista anarquista IRL. En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de Mèxic (Mèxic) on col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal López i Omar Cortés, i en la revista anarquista Caos. S'integrà en el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a Matagalpa (Matagalpa, Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la Creuada d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè Regional VI (Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una impremta i la instal·lació d'una xarxa de ràdios locals i formació del personal en radiocomunicacions. El seu compromís amb la Revolució Sandinista va ser tan gran que es nacionalitzà nicaragüenc i a Matagalpa es casà amb la periodista Fátima Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui nasqué el 19 de juliol de 1985, el mateix dia de la celebració del triomf de la Revolució sandinista. Joël Fieux fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera entre Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la «Contra» –l'exèrcit irregular contrarevolucionari nicaragüenc format per exmembres de la Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern nord-americà– contra dos camionetes civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants internacionalistes, Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals, William Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa família i amics a França entre 1980 i 1986, així com els seus testimonis enregistrats en cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per l'Atelier de Création Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles et écrits. Rassemblés à Lyon par les amis de Joël. En honor seu, a Ciudad Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar «Joël Fiuex» i a Ris-Orangis (Illa de França, França) un pavelló esportiu.

Joël Fieux (1958-1986)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Francesco Piccinini

Francesco Piccinini

- Francesco Piccinini: El 2 de maig de 1872 és assassinat a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Havia nascut el 18 de setembre de 1839 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

Pierre Chardon segons una xilografia de Louis Moreau

Pierre Chardon segons una xilografia de Louis Moreau

- Pierre Chardon: El 2 de maig de 1919 mor a França el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Havia nascut el 3 de novembre de 1892 a Châteauroux (Centre, França). En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.

***

Gustav Landauer

Gustav Landauer

- Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Baviera, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d’abril de 1870 a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l’Edat Mitjana d’inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d’Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l’any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d’editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l’Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d’avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d’unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n’era una altra—exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d’alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l’agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l’Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l’anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l’honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d’una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l’Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d’intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l’Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l’atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l’Estat com a la negació de l’amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d’un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d’una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l’existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Leo Bianconcini

Leo Bianconcini

- Leo Bianconcini: El 2 de maig de 1920 mor a Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Havia nascut el 26 de juliol de 1898 a Sassoleone (Casalfiumanese, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Vito Bianconcini i Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i després aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat, juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser apallissats i perseguits pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista. El 2 de maig de 1920 s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a Andrea Costa. En aquest esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la concentració obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se després en la caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els carrabiners refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta acció Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà. Després d'aquest sagnant episodi, el govern va haver de reforçar de manera significativa el nombre de carrabiners presents a la població, per poder fer front als actes d'hostilitat que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el número del 15 de maig de 1920 del periòdic Sorgiamo! i promogué una col·lecta que recaptà la important suma de 4.000 lires que va ser lliurades a la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir més de vuit mil persones i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio Miceti, per part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres vuitanta associacions i grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo Anarchico Giovanile (GAG, Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i socialistes.

***

Paniu Entchev Dragnev

Paniu Entchev Dragnev

- Paniu Entchev Dragnev: El 2 de maig de 1925 és assassinat a Tírnovo, actual Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària), l'estudiant anarquista Paniu Entchev Dragnev. Havia nascut en 1902 a Liaskovetz (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família benestant. Durant el feixisme participà en les reunions clandestines de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1925 prengué part en una conferència a Gorna Orehovitza (Veliko Tarnovo). Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys (Dimitar K. Matrov, Kosta Kasandjiev, Marine Prapinov, Christo Roguev, Georges Pargov, etc.) pels militars. El 2 de maig de 1925 Paniu Entchev Dragnev va ser torturat i estrangulat fins la mort amb un fil telefònic als soterranis de la caserna de Tírnovo.

***

Luigi Peotta

Luigi Peotta

- Luigi Peotta: El 2 de maig de 1945 mor a Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria) l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino, Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca, Giulio Coccari, Singru, Zingaro, etc.). Havia nascut el 16 de maig de 1901 a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, i Almerica Marconato. Quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemont, Itàlia), on son pare havia trobat feina en una fàbrica metal·lúrgica. Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit del 18 de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquesta època va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena perpètua, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauhausen –algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San Giovanni.

Luigi Peotta (1901-1945)

***

Necrològica de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de maig de 1953

Necrològica de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de maig de 1953

- Cristóbal Rodríguez Pérez: El 2 de maig de 1953 se suïcida a Vermenton (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez Pérez. Havia nascut l'11 de novembre de 1894 a Igualeja (Málaga, Andalusia, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va ser adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, treballà de llenyataire a Sacy (Borgonya, França). Desesperat per la malaltia que patia, Cristóbal Rodríguez Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953 llançant-se a les vies del tren a l'indret anomenat «Le Champ du Noyer» de Vermenton (Borgonya, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/05] «Le Travailleur» - «L'Autonomie Individuelle» - «L'International» - «Le Pot à Colle» - «L'Insurgé» - «Ribelliamoci!» - «L'Exploitée» - Míting de Solidaritat Obrera - «Liberación» - «Der Freie Arbeiter» - «Le Réveil de l'Esclave» - «Germinal» - «La Voix Libertaire» - «El Libertario» - «Tierra Libre» - «Mujeres Libres» - Goldman per la CNT-FAI - «Germinal» - «Solidaridad Proletaria» - París (01-05-68) - «Ruta» - Dieudonné - López - Penina - Roncoroni - Neira - Roldan - Martínez - Chenard - Alberola - Arruego - Botelho - Pujalte - Michelet

efemerides | 01 Maig, 2018 07:33

[01/05] «Le Travailleur» - «L'Autonomie Individuelle» - «L'International» - «Le Pot à Colle» - «L'Insurgé» - «Ribelliamoci!» - «L'Exploitée» - Míting de Solidaritat Obrera - «Liberación» - «Der Freie Arbeiter» - «Le Réveil de l'Esclave» - «Germinal» - «La Voix Libertaire» - «El Libertario» - «Tierra Libre» - «Mujeres Libres» - Goldman per la CNT-FAI - «Germinal» - «Solidaridad Proletaria» - París (01-05-68) - «Ruta» - Dieudonné - López - Penina - Roncoroni - Neira - Martínez - Chenard - Alberola - Arruego - Botelho - Pujalte - Michelet

Anarcoefemèrides de l'1 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Travailleur"

Capçalera del primer número de Le Travailleur

- Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus, Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà.

***

Portada de l'últim número de "L'Autonomie Individuelle"

Portada de l'últim número de L'Autonomie Individuelle

- Surt L'Autonomie Individuelle: Pel maig de 1887 surt a París (França) el primer número de la publicació anarcoindividualista L'Autonomie Individuelle. Revue mensuelle des idées an-archiques. Es pot considerar la primera revista de la tendència individualista anarquista francesa, encara que en 1882 havien sortit dos números de la revista L'Individu Libre, però que no tingué cap influència. Els principals redactors de L'Autonomie Individuelle van ser André Carteron, Georges Deherme, Jean-Baptiste Louiche i Charles Schaeffer. Hi van col·laborar Colline, Alain Gouzien, C. Henry, Joris-Karl Huysmans, Julendré, Némo, Paul Paillette, Patrick, Lucien Pemjean, Jean Richepin, A. Rougé, Henri Riocreux, Aurélien Scholl, Alexandre Tennevin i Émile Zola, entre d'altres. En el primer número Lucien Pemjean publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Tingué una forta polèmica amb Jean Grave i la seva publicació Révolté; L'Autonomie Individuelle defensava que el comunisme era l'antítesi de l'anarquia i que, contràriament, l'individualisme n'era el seu corol·lari, la seva quintaessència. En sortiren nou números, l'últim el març de 1887. Georges Deherme i Charles Scaeffer fundaran posteriorment la revista La Coopération des Idées i el moviment de les «Universitats Populars».

***

Un exemplar de "L'International"

Un exemplar de L'International

- Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament.

***

Capçalera de "Le Pot à Colle"

Capçalera de Le Pot à Colle

- Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de 1891 surt a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França) el primer número del periòdic llibertari Le Pot à Colle. Organe corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número 5 passarà a publicar-se cada quinze dies. Portà diversos subtítols: «Organe corporatif mensuel», «Organe corporatif paraissant tous les quinze jours» i, a partir del número 6, «Organe corporatif publié par les soins de l'Union Syndicale de l'Ébénisterie et du Meuble esculpté». Va ser fundat per l'ebenista i propagandista anarquista Lucien Guérineau i comptà amb el suport d'ebenistes i de fusters que treballaven als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara François Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic Bertrant, Fraisse, etc. El articles i poemes es publicaren anònimament, però trobem col·laboracions de Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn, Jules Jouy, Ernest Lecocq, Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre d'altres. Dos dels seus gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes. En sortiren 19 números, l'últim el 26 de març de 1892. En sortí a París una segona sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899 que publicà 10 números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin), el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la policia durant una vaga. Aquesta vegada  els articles anaven signats, però només amb inicials o amb pseudònims. Hi trobem col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri Couthier, Henry Curel, Amédée Denéchère, André Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie, Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar, amb l'epígraf «Ni Déu, ni Amo. Educació i Revolució», una tercera sèrie a París entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que publicà sis números, sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000 exemplars i cap article va anar signat.

***

Capçalera de "L'Insurgé"

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: L'1 de maig de 1896 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual L'Insurgé. Organe anarchiste paraissant tous les quinze jours. Portava els epígrafs «Si Déu existís, caldria abolir-lo» i «El nostre enemic és el nostre patró». La gerència va ser portada per Émile Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules Pigeon, René Praet i Georges De Behogne (Georges Thonar). El segon número, del 15 de maig, critica durament el refús que aquesta publicació tingué entre els socialistes que la prohibiren als seus locals. Es publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de 1896.

***

Capçalera de "Ribelliamoci!"

Capçalera de Ribelliamoci!

- Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer i únic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa.

***

Capçalera de "L'Exploitée" [CIRA - Lausana]

Capçalera de L'Exploitée [CIRA - Lausana]

- Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seu òrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol «Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» --a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil.

***

Un moment del míting al Teatre Iris

Un moment del míting al Teatre Iris

- Míting de Solidaritat Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per l'organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es van celebrar mítings d'aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

***

Capçalera del primer número de "Liberación"

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.

***

Capçalera de "Der Freie Arbeiter"

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm, Spartakus, Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment --amb una prohibició entre març i juny de 1925-- fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933.

***

Capçalera de "Le Réveil de l'Esclave"

Capçalera de Le Réveil de l'Esclave

- Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies --a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925.

***

Capçalera del número 5 de "Germinal", l'únic que es conserva

Capçalera del número 5 de Germinal, l'únic que es conserva

- Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte.

***

Capçalera de "La Voix Libertaire"

Capçalera de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire: L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic La Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament.

***

Capçalera del primer número d'"El Libertario"

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: L'1 de maig de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El Libertario. Semanario anarquista, òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en van ser administradors José Fuentes i Serafín González. Entre agost i novembre de 1931 i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la publicació a causa de la repressió desencadenada pel govern de la II República espanyola. A més de les suspensions governatives, patí denúncies i confiscacions de les edicions. A part d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de crítica política, publicà un full de les Joventuts de la FAI. Trobem col·laboracions de Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo, José España, Santiago A. Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A. Martínez, Antonio Morales, Sánchez Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio Serrano, Vega Álvarez, etc.; i molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En sortiren 68 números, l'últim el 10 de maig de 1933.

El Libertario (1931-1933)

***

Portada del primer número de "Tierra Libre"

Portada del primer número de Tierra Libre

- Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935.

***

Diversos exemplars de "Mujeres Libres"

Diversos exemplars de Mujeres Libres

- Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos --escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones-- i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de «projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.

Mujeres Libres (1936-1938)

***

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

- Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el «Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.

***

Capçalera de "Germinal"

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista «Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment.

***

Portada de "Solidaridad Proletaria"

Portada de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de 1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucia. Aquesta publicació clandestina, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.

***

Càrrega de "flics" contra estudiants

Càrrega de flics contra estudiants

- París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.

***

Portada del número pilot de "Ruta"

Portada del número pilot de Ruta

- Surt Ruta: L'1 de maig de 1979 surt a Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y combate de la F. Comarcal de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Era una nova època del portaveu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van col·laborar Octavio Alberola, Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere Solà i Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números i l'últim, el 15, sortí l'abril-maig de 1982.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné

Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné

- Eugène Dieudonné: L'1 de maig de 1884 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista, membre de la Banda Bonnot, Eugène Dieudonné, també conegut com Aubertin. Fuster de professió, va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville, a prop de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924 va ser assignat a Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Sacco i de Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne. Eugène Dieudonné va morir el 21 d'agost de 1944 a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França, França).

***

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de novembre de 1990

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de novembre de 1990

- Julio López: L'1 de maig –algunes fonts citen erròniament el 2 de maig de 1904 neix a O Páramo (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat erròniament com Juan López. Sa mare es deia Flora López. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Lucia Ruiz. Julio López va morir el 10 de setembre de 1990 a Senon (Aquitània, Occitània).

***

Joaquim Penina Sucarrats

Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: L'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

Libero Roncoroni

Libero Roncoroni

- Libero Roncoroni: L'1 de maig de 1910 neix a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista i lluitador antifeixista Libero Roncoroni, citat a vegades com Liberto Roncoroni. Sos pares es deien Saverio Roncoroni, militant anarquista, i després socialista, propietari d'una botiga de delicadeses a Brussel·les (Bèlgica), i Eugenia Panozzo. L'octubre de 1936 marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià voluntari en el Batalló Francobelga de la XIII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Destinat al front de Madrid com a oficial, posteriorment passà a la XIV Brigada. El 13 de gener de 1937 va ser ferit greument a Majadahonda (Madrid, Castella, Espanya). Libero Roncoroni va morir el 29 de març de 1937 a l'Hospital de Sang de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri madrileny de Fuencarral. Algunes fonts el citen com a comunista.

Libero Roncoroni (1910-1937)

***

Necrològica de Gabriel Neira Espejo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 31 de maigde 1988

Necrològica de Gabriel Neira Espejo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maigde 1988

- Gabriel Neira Espejo: L'1 de maig de 1913 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Neira Espejo. Estudià amb els salesians del seu poble. Fuster de professió, fou secretari de la Secció de Fusters del Sindicat de Construccions i Afins de  la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera, on desenvolupà tasques orgàniques en la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, feia poc que havia acabat el servei militar i hagué de fugir pels camps davant la possibilitat de ser militaritzat per l'exèrcit franquista. Lluità en la guerra civil com a comissari de companyia en el II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, companyia coneguda com «La Pana», ja que tots els milicians anaven vestits amb aquest teixit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès; posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 8 de setembre d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) amb la matrícula 4.387. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat i repatriat a França s'instal·là a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de CNT. Poc després es casà i treballà d'ebenista a la fàbrica Allimand de Rives (Delfinat, Arpitània). Tingué dos infants. Diabètic, Gabriel Neira Espejo va morir el 27 de gener de 1988 a l'hospital de Grenoble (Delfinat, Arpitània) a causa d'una crisi cardíaca.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[30/04] «La Cuestión Social» - Actes FORA - «¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?» - Keller - Chevenet - Nettlau - Gervasini - Moucheboeuf - Correia - Lachèvre - Castellà - Rosquillas - Nebot - Baldó - Pey - Puentes Tudurí - Moñino - Artero - Cipriani - Bassoli - Gálvez - Del Nudo - Pollastri - Iñigo - Morales

efemerides | 30 Abril, 2018 21:37

[30/04] «La Cuestión Social» - Actes FORA - «¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?» - Keller - Chevenet - Nettlau - Gervasini - Moucheboeuf - Correia - Lachèvre - Castellà - Rosquillas - Nebot - Baldó - Pey - Puentes Tudurí - Moñino - Artero - Cipriani - Bassoli - Gálvez - Del Nudo - Pollastri - Iñigo - Morales

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Cuestión Social"

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanal ácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos ¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Keller

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Registre militar de Benoît Chevenet

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges Étiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires "El Perseguido" del 16 de juliol de 1893

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" del 30 d'agost de 1907

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 30 d'agost de 1907

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Maurice Eugène Moucheboeuf. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

- Miguel Correia: El 30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la seva època. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora, A Batalha, Germinal, A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste, Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diari O Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 de desembre de 1953

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 de desembre de 1953

- Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Caricatura de Jaume R. Magrinyà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 13 de febrer de 1938

Caricatura de Jaume R. Magrinyà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de febrer de 1938

- Jaume Rosquillas Magrinyà: El 30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magrinyà --signava Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime Rosma, etc.). Establert a Tarragona, entre l'11 i el 13 d'abril de 1920 participà en el I Congrés Provincial de Tarragona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix any marxà a França fugint del servei militar.  En 1923 formava part del grup anarquista «Fecundidad» del barri barceloní de Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el propagandista anarquista Hermós Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el març de 1925 signà, des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper hegemònic de les idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou un dels patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la redacció del periòdic anarquista El Productor, dirigit per Manuel Buenacasa. Després s'exilià a França i durant aquest mateix 1926 assistí, en representació dels grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella pe la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França. També assistí al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A França treballà de paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney Solterra, el periòdic El Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el seu grup «Verbo», va col·laborar en Prismas (1927-1928), òrgan oficiós dels grups anarquistes a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta publicació, el juliol de 1927, saludà entusiàsticament la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al congrés fundacional de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929, establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad! i Acción Social Obrera, participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel Pestaña, Juan López, etc.) sobre la reorganització i la conveniència o no d'organitzar-se en tendències llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot i defensar alhora el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI advocava. El juny de 1930, s'incorporà en representació del Sindicat de la Construcció al Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat vicepresident. L'agost de 1930, substituí Pere Massoni --que havia estat detingut amb Joan Peiró i Eusebi Carbó--, en representació del Comitè Regional català cenetista, en les relacions amb el comitè format després de la signatura, el març d'aquell any, del «Manifest d'Intel·ligència Republicana». L'octubre de 1930 representà la CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de crear. Poc després, formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat, que reclamà la llibertat dels detinguts, entre ells el dirigent independentista català Francesc Macià. El desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, donà suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent de prendre l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut amb altres companys i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera de 1931. El juny de 1931, en representació del Sindicat de la Construcció de Mataró, participà en el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on prengué una actitud conciliadora vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria, defensat pels dirigents cenetistes més moderats, però es manifestà contrari a una hipotètica entesa amb les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer mítings a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada, El Pont de Vilomara i Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la CNT d'agost de 1932, participà en la reorganització anarquista d'aquesta sindicat i presidí els sectors mercantils cenetistes fins al març de 1933 que presentà el Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el mallorquí Bernat Pou Riera, Un año de conspiración (antes de la República). El 22 de setembre de 1933 intervingué en el gran míting a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada, José Corbella i altres. Aquest any també va fer un míting a Igualada. L'estiu de 1934 participà en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a l'Aliança Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting Pro Hospital Proletari de Barcelona, amb Félix Martí Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto Carsí. En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. L'estiu d'aquell any, anà a Ginebra, a instància de Joan García Oliver i designat pel Comitè de Milícies Antifeixistes, per discutir amb el Comitè d'Acció Marroquina uns plans de col·laboració revolucionària que dificultés les accions de les tropes franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou nomenat membre del Departament de Propaganda del Comitè de Milícies Antifeixistes. L'octubre de 1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en el Consell Municipal de Barcelona. Després de la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes, fou nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de l'Est, depenent de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests primers mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos mítings i gires propagandístiques (Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers, Rubí, Arenys de Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella, Lleó, etc.). Després dels «Fets de Maig» de 1937, s'incorporà a l'Exèrcit Popular republicà com a comissari polític de brigada. Amb el triomf feixista passà a França. En 1941 aconseguí arribar a Mèxic on s'establí i encapçalà la Subdelegació de la CNT al país asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la construcció, explotant, segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961 morí sa companya, Adelaida Bou Cañalda, que compartia sa vida des de 1920. En 1965 es mostrà favorable a l'estratègia cincpuntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. Entre 1975 i 1977 participà en la revista Sindicalismo, que fou una de les plataformes de la reorganització de la CNT després de la mort del dictador Franco. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Acción Social Obrera, Albada, Boletín Interno, Comunidad Ibérica, ¡Despertad!, Espoir, Nervio, El Porvenir del Obrero, El Productor, Rebelde, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. Jaume R. Magrinyà va morir el novembre de 1975 a Mèxic.

Jaume Rosquillas Magrinyà (1901-1975)

***

Necrologia d'Adelina Nebot Presols apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 de març de 1988

Necrologia d'Adelina Nebot Presols apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de març de 1988

- Adelina Nebot Presols: El 30 d'abril de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Adelina Nebot Presols, també coneguda com Adelina Calvo Nebot, pel llinatge de son company. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a infermera voluntària en una columna confederal al front d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo, que esdevingué son company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a infermera als Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca del Penedès) i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració i refugis. Després de la II Guerra Mundial milità, amb son company Pedro Calvo Calvo, en la Federació Local de Perpinyà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una afecció pulmonar, Adelina Nebot Presols va morir el 19 de novembre de 1987 a l'Hospital de Perpinyà  (Rosselló, Catalunya Nord); incinerada quatre dies després, les seves centres van ser llançades a la mar de Barcelona.

***

Ricard Baldó García

Ricard Baldó García

- Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 en una residència d'ancians d'Alcoi (Alcoià, País Valencià).

***

Pere Pey Sardà

Pere Pey Sardà

- Pere Pey Sardà: El 30 d'abril de 1911 neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Sos pares es deien Isidor Pey i Rosa Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palaureorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un Batalló de Marxa del 22 Regiment. Durant l'ocupació alemanya el 5 de juny de 1940 va ser fet presoner i deportat. Primer va ser internat a Chaulnes (Picardia, França), després a l'Stalag VII-A de Moosbourg an der Isar (Bavièra, Alemanya), sota la matrícula 11.771, i finalment, en 1941, sota la matrícula 4.713, acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort). El febrer de 1942 va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de la Mort». En 1944 formà part de l'organització clandestina del «Kommando Steyr» i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència «col·laboracionista» de la CNT. En 1964, juntament amb Josep Tur Ivars, va ser nomenat secretari del departament de la Gironda de la Zona IV de la FEDIP. Sa companya fou Neus Bosch. Pere Pey Sardà va morir el 22 de setembre de 1974 a Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pere Pey Sardà (1911-1974)

***

Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]

Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]

- Juan Puentes Tudurí: El 30 d'abril de 1916 --algunes fonts citen erròniament 1917-- neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Puentes Tudurí. Sos pares es deien José Puentes i Mercedes Tudurí. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava en el sector editorial. Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'enrolà voluntari en la «Columna Terra i Llibertat» i participà en els combats de Talavera de la Reina, al front de Madrid (Espanya). De bell nou a Barcelona, des de la caserna de Pedralbes marxà cap el front d'Aragó i participà en diversos combats a Casp, Lécera i Belchite. A Lécera va ser nomenat responsable de la IV Centúria «Proletarios». Després de la militarització, va ser nomenat capità de la IV Companyia del IV Batalló de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República (antiga «Columna Ortiz») i participà en la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser capturat a l'estació de València i empresonat. Enviat al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat el 21 de gener de 1943. Participà en la CNT clandestina i per aquest fet va ser empresonat en dues ocasions a la presó Model de Barcelona. Cada vegada que el dictador Francisco Franco viatjava a la capital catalana, era detingut preventivament per la policia. Després de la mort de Franco, participà activament en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Tinta Negra i també en Solidaridad Obrera. Juan Puentes Tudurí va morir el 12 de novembre de 1985 a Barcelona (Catalunya) i, segons expressa voluntat seva, el seu cos fou enterrat al cementiri de Collserola amb la bandera confederal.

Juan Puentes Tudurí (1916-1985)

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS