Efemèrides anarquistes
efemerides | 08 Maig, 2023 12:52
Anarcoefemèrides
del 8 de maig
Esdeveniments
Capçalera de L'Alleanza Libertaria
- Surt L'Alleanza
Libertaria:
El 8 de maig de 1908 surt a Roma (Itàlia) el primer
número del setmanari
L'Alleanza Libertaria. Contro ogni forma di sfruttamento e di
autorità (L'Aliança
Llibertària. Contra tota forma d'explotació i
autoritat). La creació d'aquesta
publicació sorgí arran les resolucions adoptades
en el I Congrés Anarquista
Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma,
i esdevingué l'òrgan
d'expressió de la Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI) que es creà. L'1
de maig de 1908 s'edità un número únic
extraordinari per al Primer de Maig, que
en realitat fou un número de prova. En 1909
desplegà una intensa campanya
d'agitació contra la monarquia espanyola arran del
procés contra el pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser editat
gràcies a l'impuls de Luigi
Fabbri, Fortunato Serantoni i Ettore Sotavia. El gerent responsable va
ser Antoni
Torriani i hi van col·laborar Angelo Belli, Armando Borghi,
Luigi Branchi,
Agostino D'Alberto, Camillo Di Sciullo, Luigi Fabri, Rodolfo Felicioli,
Sante
Ferrini, Giacinto Francia, Agostino Gazzei, Secondo Giorni, Errico
Malatesta,
Ottorino Manni, Maria Rygier, Ignazio Scaturro, Fortunato Serantoni,
Adelmo
Smorti, Ettore Sotavia, Emilio Spinaci, Domenico Zavattero, entre
d'altres.
Adelmo Smorti, entre d'altrres. Es publicaren 134 números,
l'últim el 20
d'octubre de 1911.
***
Notícia
sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari
parisenc Le
Radical del 9 de maig de 1910
- Baralla entre
anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del
matí, al local dels periòdics L'Anarchie
i Le Libertaire, al
número 22 del carrer Chevalier de la Barre del
barri de Montmartre de París (França), seu de les
«Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors
enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries
Populaires» eren
una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa
ni regles precises,
establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les
temàtiques que es
tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per
Albert
Joseph (Albert Libertad) i per
Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre
Libertad,
que buscava més el caràcter
propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que
reivindicava un aspecte més formador, educatiu i
«anarquista científic» de les
xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i
«científics» degeneraren en
guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe
d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe
de la Pensée Libre (GPL, Grup
del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en
1908, i els seus
seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos
fills i d'una
desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé,
Ange Colin, Dubois,
Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al
local dels
periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el
material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou,
tipògraf
de L'Anarchie que havia estat
expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a
seus.
Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol
resultà mortalment ferit per
tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal
també resultaren ferits.
Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière
de París, Louis Sagnol va morir
durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de
les ferides d'armes de foc.
L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al
número 4 de l'avinguda
Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son
germà Philippe Sagnol, també
ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics).
Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires»
(Albert Buniero, Émile Butilleul,
André Laheurte, Herménégilde Lorenzi,
André Georges Roulot) van ser jutjats per
aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per
l'Audiència del
Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de
presó, Buniero (Banin) a
tres mesos de presó i 100
francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot)
van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre
«propagandistes» i
«científics», durà fins la
desaparició de les «Causeries
Populaires».
Carros de combat UNL-35 dels
guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins
-
Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
Una
pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68
- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els «organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
Notícia
sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 6 d'abril de 1910
- Daniel Gerbault: El 8 de maig de 1881 neix al I Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània).
***
Ignazio
Scaturro
- Ignazio Scaturro:
El
8 de maig de 1882 neix a Sciacca (Sicília) l'advocat,
historiador i militant anarquista,
i després comunista, Ignazio Scaturro. Fill d'una
família benestant, sos pares
es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de
jove al Partit
Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i
col·laborà en el periòdic socialista
local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en
1905 a la Universitat
de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb un
èxit moderat. En aquests anys
col·laborà en la revista Kronion.
S'acostà al pensament anarquista defensant
de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant
destacats
anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino,
etc.
Col·laborà en el periòdic
romà L'Agitazione, al qual
ajudà
financerament, i després en Il Pensiero,
La Gioventù Libertaria
i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser
redactor juntament
amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre
del Fascio
de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la
Federació Anarquista del
Laci (FAL), va fer nombroses conferències
propagandístiques (crítica al cristianisme,
antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.),
sobretot
entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli,
Marino) i a
altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser
denunciat per primer
cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells
abstencionistes
de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29
de gener de 1905 va
ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero
Merlino i
altres, quan protestava contra la prohibició d'una
manifestació «Pro Víctimes
de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una
xerrada contradictòria amb
Massimo Rocca sobre «La gioventù e
l'ideale». En 1906 s'adherí a
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb
la
finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el
Comitè Central
de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906
publicà La Russia e la rivoluzione. El
Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió
convocada a la Cambra del Treball de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un
dels organitzadors
del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el
16 i el 20 de juny de 1907 a
Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats
anarquistes (Luigi
Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia,
etc.),
redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i
la religió»), on
palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions,
sense oblidar,
però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre
de la comissió
encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria (1908-1911),
òrgan d'expressió de la recentment
constituïda Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per
Sicília (Sciacca,
Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla
(Barletta,
Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions
locals. El 22
de març de 1908 representà la
Federació del Laci en el Congrés Anarquista
celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig
de 1908 va fer una conferència
a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El
març a Benevent (Campània,
Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà
organitzar grups anarquistes. En
1909 publicà el llibre I casi di collisione
giuridica. En 1910, després
de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri
d'Educació a
Roma, eliminà de cop la seva militància
política. A partir d'aquell moment es
dedicà exclusivament a tasques burocràtiques
–en 1916 va ser nomenat primer
secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar
material per a fer estudis
històrics sobre el seu poble natal i sobre
Sicília en general. Entre 1925 i 1926
publicà en dos volums la seva obra Storia della
città di Sciacca,
reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser
esborrat del
registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de
la
Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels
anys trenta s'integrà
en una organització comunista clandestina a la zona
d'Agrigent (Sicília). En
1947 publicà Io vero impiegato, unes
memòries en clau d'humor sobre els
seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una
estreta correspondència
amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves
obres podem citar Dove
nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano
e croniense
(1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr.
Arturo Politi
(1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti
di storia
dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi
e dei Sicelioti
(1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI
a.C.
(1941), Agatocle (1942) i Storia della
Sicilia (1950). Ignazio
Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia).
Una avinguda i una
escola secundària musical del seu poble natal porten el seu
nom.
***
Francisco Salgado González
- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.
***
Antonio
Martínez Abellán (Fieldman) al seu
estudi (1938)
- Antonio Martínez Abellán: El 8 de maig de 1888 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònim Fieldman (Home del Camp, com es qualificava). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios, La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía, Nosotros, La Opinión, Ritmo, El Sol, Sophia, La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista «Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al «Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.
***
Moment
de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de
març de 1931)
- Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els
últims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»
–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de
«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers.
Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)
***
François
Bonnaud a començament dels anys vint
- François
Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers
(País del
Loira, França)
el socialista, comunista i, després, anarquista i
anarcosindicalista François
Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat
erròniament d'altres
maneres (Bonneau, Bonnot,
etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud,
ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà
ell
i sa mare. Entre 1907 i 1916
es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la
granja d'uns oncles.
El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV
Regiment de
Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França,
França), on entrà
en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la
mà del periòdic La Vague,
i en 1919 va ser
desmobilitzat; aquesta experiència
bèl·lica el vacunà definitivament de
tot
patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la
«Companyia París-Orleans»
de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de
maig de 1920, fet pel
qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre,
s'adherí al Comitè
per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa
de la Internacional
Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa.
Ben aviat va ser
nomenat secretari de la secció socialista de
Saint-Lô (Normandia, França) i
continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels
Ferroviaris. Entre
juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer
a la fusteria «Le Meuble
Massif» i a la fàbrica de productes
químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i
juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) del
departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es
casà. Després del
Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de
desembre de 1920, durant un
temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC),
però ràpidament l'abandonà, rebutjat
tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de
1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert.
Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del
periòdic L'Anjou Communiste,
on defensà el sindicalisme revolucionari. El
novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i
retornà a «Le Meuble
Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat
del Moble. En plena
escissió confederal, fou un dels fundadors de la
Unió Departamental de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
de la qual va ser nomenat
secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà
per la tendència anarcosindicalista
de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés
Confederal de la
CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a
Sant-Etiève
(Arpitània), on representà els sindicats del
Moble, de l'Alimentació i dels
Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou
secretari-tresorer de
la Unió Departamental Unitària (UDU) del
departament de Maine i Loira i del llibertari
Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923
fou el tresorer
del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any
següent a la Unió
Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8
d'abril de 1923 els
comunistes obtingueren la majoria, però ell en
restà secretari fins l'expiració
del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble
fins al
1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del
comitè local de
suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti.
Esdevingué la bèstia
negra dels comunistes locals, però, així i tot,
va ser proposat per formar part
de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de
la Internacional Sindical
Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb
la
finalitat de «convertir-los», però ell,
sabent el que l'esperava, preparà el
seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida
Mett. El 10 de març de
1928 deixà França amb tren amb els delegats de la
CGTU i arribà a Moscou tres
dies després. Hi restà un mes, assistint a
nombroses sessions del congrés, però
va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa
companya
Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne
Montégudet i
l'oposició llibertària clandestina, entre les
quals es trobava la vídua de
Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als
barris
obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta
a la del seu hotel
de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats
estrangers. Passà
clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes.
Dix ans de pouvoir
bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj
Lazarévitch al seu
retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928,
redactà un llarg text
(«Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la
dictature. Ce que
j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per
lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire.
Aquest escrit redoblà
l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la
repressió sobre
Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929
Ghezzi va
ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La
situació dins de la
CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929
el
Sindicat de la
Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació,
esdevingué autònom,
situació que es mantingué fins a la
reunificació
sindical de 1936, restant
Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar
sobretot al
pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau
(LICP) i en
1930 formà part de la Unió dels Propagandistes
Antireligiosos (UPA). Amic
d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres,
organitzà
diverses conferències promogudes pel grup anarquista
d'Angers-Trélazé i,
especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit
en
el «Carnet B»
dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter
auxiliar de Postes,
Télégraphes et Téléphones
(PTT; Correos,
Telègrafs i Telèfons) a Veigné
(Centre,
France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la
distribució
de la correspondència
a la petita localitat de Lublé (Centre, França).
En
aquesta època establa
afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària
(CGTSR) i col·laborava en Le
Combat
Syndicaliste i Le Flambeau.
En
1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou
(País del
Loira, França).
Secretari del Sindicat de PTT, l'abril
de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força
Obrera. Jubilat, s'adherí a la
Federació Anarquista (FA) i creà un
comitè local dels obrers laics, esdevenint
durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental
d'Educació. François
Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista,
antimilitarista,
pacifista, anticlerical, higienista i
neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de
1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira,
França) –algunes fonts citen
erròniament
Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira,
França). El seu arxiu personal va
ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al
Centre
d'Història del Treball de Nantes (País del Loira,
França). Pòstumament, en
2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste
(1896-1945). Du
Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i
1945 perquè fos llegit per
sa filla Jacqueline.
***
Ugo Fedeli en una fotografia
policíaca (1934)
- Ugo Fedeli: El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també com Hugo Treni o G. Renti. Sos pares es deien Edoardo Fedeli i Clara Barachi. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article: «Abasso la guerra». En aquesta època va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la «Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921), òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler, va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la «Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia).
---
efemerides | 07 Maig, 2023 12:51
Anarcoefemèrides
del 7 de maig
Esdeveniments
Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Insurgé: El 7 de
maig de 1925 surt a París (França) el primer
número del setmanari anarquista L'Insurgé.
Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste.
Va ser
dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert
Antoine, Émile Armand,
Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier,
Jean
Bucco, André Colomer,
Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée
Dunan, Sébastien
Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B.
Giaufret, Goulden, Hauteclaire,
F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain),
Aristide Lapeyre, Brutus
Mercereau, Marcel Millet,
Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier,
Henry Perrin, Henry
Poulaille,
Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon,
Albert
Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre
d'altres. El servei de llibreria del periòdic el
portà Madeleine Colomer. Les
«Editions de l'Insurgé» publicaren en
1925 el llibre A nous deux patrie! La
conquête de soi-même, d'André
Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el
juliol de 1926.
***
García Oliver
parlant per la ràdio durant els Fets de Maig de 1937
- Quart dia dels Fets de Maig: El divendres 7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la ràdio va transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que demanava el «restabliment complet de la normalitat». Els anarquistes van demanar als governamentals que tothom retirés les barricades, que es posessin en llibertat simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per ambdues parts tota mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes proposicions, en teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser gairebé absoluta a tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment els serveis públics, la majoria dels comerços van obrir les portes i la gent va començar a transitar pels carrers. Moltes fàbriques i el moll van reprendre les seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir començar a treballar a partir del dilluns. A la fàbrica l'«España Industrial» de Sants es va produir un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina, van observar que a l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils detinguts, concentrats allà després del desallotjament de diverses casernes i d'altres indrets que ara controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la feina si no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control de l'empresa va acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la producció. De tota manera va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial de la ministra de sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del Comitè Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de la ministra, Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC que guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres hores del matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat comissari general d'Ordre Públic, en substitució de Rodríguez Sales. A la Comissaria General d'Ordre Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206 detinguts per motius relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces governamentals, i van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda van arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres, nomenat pel Govern Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M. Díez, nou comissari general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van arribar des de València 80 camions (alguns autors parlen de 120) carregats de guàrdies d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades que van desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en passar per davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van ser tirotejades. La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de la CNT-FAI on es feia palesa la «voluntat unànime de col·laborar amb la major eficàcia i lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a Catalunya» i, després d'oferir el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre Públic, demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat de drets i de deures per a tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.».
***
Propaganda
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution de l'1 de maig de 1938
- Ball per la
Revolució: El 7 de maig de 1938 se celebra
a l'Astoria Mansion de Nova York (Nova York, EUA) un
«Festival i Ball de
Primavera» a benefici de la Revolució espanyola.
L'acte, organitzat per la
United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions
Llibertàries) de
Nova York, consistí en entreteniments diversos i en un ball
amenitzat per una
orquestra de jazz.
***
Topada
amb la membres de la CRS
- París (07-05-68): El 7 de maig de 1968 el Barri Llatí de París (França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es desenvolupen nombroses accions per parts dels anomenats «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les 18.30 hores a Denfert-Rochereau comença la «llarga marxa» de 25 quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) i el «Moviment 22 de març». La manifestació dura fins a mitjanit, travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista, només una gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la Comuna!». Els diputats i ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers que pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional. Sobre l'Arc del Triomf confraternitzen les banderes negres i les roges. També apareix el primer número d'Action, el periòdic de la insurrecció estudiantil; es van tirar 6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la manifestació. Per primera vegada s’estén el pànic. Un informe del cap de policia expressa que el servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000 membres. La manifestació, molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser realment controlada. Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació sinó de revolta –48 hores després faran servir el terme «insurrecció». Entre Montparnasse i Saint-Germain tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals sindicals regna l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT) desconfia dels «aventurers». La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) es manté a l'aguait, però centenars de trucades telefòniques es realitzen a les centrals sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien que els obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants pel Barri Llatí. Els motius: la repressió, però sobretot un creixent sentiment de solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar la capital. Un informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els ferits greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que manifestants. Els actes de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es multipliquen. Durant la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant la premsa mundial en aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els manifestants es refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a l'interior del local alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran de trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per evacuar els clients ofegats per efecte dels gasos.
***
Portada
del primer número d'Action
- Surt Action: El
7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer
número del periòdic Action,
portaveu de les reivindicacions dels
grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número
portà com a nota de
menció de responsabilitat «Ce journal a
été
réalisé avec le soutien de L'UNEF
[Unió
Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22
mars
(Nanterre) et des
Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a
partir del
número 4 (5 de juny de 1968) com
a subtítol «Ce journal a été
réalisé au service des Comités
d'Action, avec le
soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior]
et des
Comités d'Action Lycéens». D'antuvi
setmanal,
després tingué una periodicitat
irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers
números a una tirada de
100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir
del
número 45 (30 de
maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar
signats,
al contrari de les nombroses il·lustracions i dels
còmics
(Serge Bosc, Cardon,
Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné],
Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar
part del comitè de redacció
Frédéric
Bon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc
Kravetz, Jean
Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els
primers números del mes de maig es
van centrar en els enfrontaments amb la policia i la
repressió i a partir de
juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre
diversos temes
(ocupacions de fàbriques, vagues obreres de
Renault-Billancourt, funcionament
de les manifestacions, consells obreres de Torí,
acció directa, comitès
d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia,
violència, etc.). També cobrí
les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del
món,
especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47
números, l'últim el 3 de juny de
1969, un cop sufocada totalment la revolta.
***
Pedro
Barrios Guazo i Juan Gómez Casas al Registre d'Associacions
Sindicals
- Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s'acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat.
Legalització de la CNT
Naixements
Foto
policíaca de François Hénon (2 de
juliol de 1894)
- François
Hénon: El 7 de maig de 1842 neix a
Lió (Arpitània)
l'anarquista François Héno. Sos pares es deien
Corneille
Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise
Victorine Richelet. Es guanyava
la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27
de setembre de
1873 es casà al XII Districte de París amb la
modista Marie Mélanie Nicolas,
amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194
del carrer Charenton. El 14
d'octubre de 1879 assistí a una reunió del
Comitè Socialista del XII Districte,
celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66
del carrer de Charenton, on es
creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats
i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg
de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de
París i
amb la dona de Louis Galland, gerent de Le
Père Peinard, va crear l'anarquista
«Comitè Revolucionari per la Vaga dels
Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà
l'anarquista Alphonse Jamard,
que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de
Ville-Évrard a
Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França),
després d'haver estabornit dos guardes
a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra);
l'1 de
novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a
París, on
immediatament s'adherí al grup anarquista animat per
Émile Digeon i passà a
viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al
número 46 del carrer de Lió,
al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del
barri de
Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a
París, ordenà la seva
detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon
dematí, el comissari i diversos
agent de policia entraren al domicili de François
Hénon i trobaren Jamard,
maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic
anarquista; detingut, va
ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França). El 14 de novembre de 1883 publicà un
comunicat en Le Cri du Peuple on
defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una
bomba esclatà al domicili del comissari Cotton
d'Englesqueville, al carrer
Crozatier, però l'explosió no ferí
ningú, encara que si va danys importants a
l'immoble. L'endemà, François Hénon va
ser detingut per mor de les amenaces que
havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de
Mazas. En
l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un
revòlver, que ja havia estat
trobat en una perquisició anterior i que se li havia
retronat, ja que era d'un
calibre tolerat per a la defensa personal. Cotton
d'Englesqueville també va detenir
l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel.
Després de 12 dies
de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i
Hénon va ser posat en
llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió
celebrada al gimnasi
Tournayre, al número 66 del bulevard
Ménilmontant, va ser detingut amb
l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La
Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del
grup
anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885
visità a la
presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a
tres mesos de
reclusió. En aquesta època vivia al
número 38 bis del carrer Traversière. El 25
de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en
una
baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887
participà en les reunions del grup
anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al
número 195 del bulevard de
Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat
grup, parlà sobre
l'escorcoll fet a les oficines de Le
Révolté, a resultes de diverses
explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de
febrer de 1887, després de la reunió, el grup
«Le Drapeau Noir» va anar a la
tomba de Jules Vallès i al «Mur dels
Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on
diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887
proposà l'edició de
butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la
finalitat que fossin declarat
nuls i posà el problema del finançament de la
impressió d'aquestes butlletes.
Els confidents policíacs també l'identificaren en
les reunions del grup
anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de
1893, segons un informe
policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de
Policia, vivia al
número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan.
El 26 de desembre
de 1893 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes. L'1 de juliol
de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser
escorcollat
sense cap resultat, però va ser detingut, fixat
l'endemà en el registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per
«associació criminal». Al final de sa
vida vivia casat amb Louise Bonneville al
número 8 del passatge Abel Leblanc. François
Hénon va morir el 24 d'octubre de
1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París
(França).
***
Foto policíaca d'Henri Savard (2 de juliol de 1894)
- Henri Savard: El 7
de maig de 1865 neix al XX Districte
de París (França) l'anarquista Henri-Auguste
Savard. Sos pares es deien Henri Savard, òptic, i
Félicité Veschuere, florista. Cisellador d'ofici,
en
1886 va ser condemnat a vuit mesos de presó per
«robatori en un palauet». Va
fer cinc anys de servei militar a les Companyies
Disciplinàries d'Algèria. A
començament de gener de 1893 hauria format part, segons la
policia, amb Granger,
Octave Vernet i Vinchon, d'un grup que es reunia al seu domicili, al
número 6 del
carrer Delatre de París, especialitzat en l'estafa a
negociants de vins i de
comestibles. En aquesta època fou un dels que
acusà Georges Roussel d'haver
estat durant dos anys «confident a sou de 300 francs
mensuals». El 2 de juliol
de 1894 va ser fitxat pel laboratori antropomètric de la
policia dirigit per
Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia de la detenció d'Antoine Bracmard apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de juliol de 1894
- Antoine Bracmard: El 7 de maig de 1866 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Marie Bracmard. Sos pares es deien Louis Bracmard, obrer torner, i Lucie Horana Decane. Es guanyava la vida venent joguines i gravats pels mercats ambulants. Cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries, fet pel qual la policia el va intentar detenir sota la inculpació de vagabunderia. En dos escorcolls de casa seva es van trobar una gran quantitat de periòdics i de fullets anarquistes. El 25 d'octubre de 1893, al crit de «Fora Rússia!», participà en una contramanifestació durant una recepció d'oficials de l'esquadra russa a Lió. En nous escorcolls del seu domicili es van trobar correspondència que va permetre la seva detenció, amb altres anarquistes (Philippe Sanlaville, Marius Debard, Pierre Goton, Jean Roccas i Collas), el 7 de juliol de 1894 acusat del delicte d'«associació criminal», en mig del clima de repressió creat arran de l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot, però finalment, el 24 de juliol la seva causa fou sobreseguda. Després d'aquest fet sembla que abandonà la militància política. El febrer de 1896 va ser esborrat per la policia de la llista d'anarquistes a vigilar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Nota
necrològica de Foncette Gaultier apareguda en el
periòdic parisenc Le Monde Libertaire
de gener de 1957
- Foncette
Gaultier: El 7 de maig –algunes fonts
citen
erròniament el 9 de maig– de 1871 neix al XVIII
Districte de París (França)
l'anarquista Alphonsine Adelina Gaultier, coneguda com Foncette
Gaultier. Sos
pares es deien Sylvain Fidèle Gaultier, mecànic,
i Silvine Lambert. Des de 1893
freqüentà els cercles llibertaris,
assistí regularment a les sessions del grup
«Amis du Libertaire»
i fou amiga de
Louise Michel. Després del «Procés dels
Trenta» de 1894 fou la companya,
«platònica» segons alguns, de
l'intel·lectual anarquista Sébastien Faure. A
partir de la Gran Guerra, s'implicà fermament en el moviment
anarquista. El 17
de setembre de 1917, en un tren que havia agafat a Montparnasse per
anar a «La
Ruche», va lliurar a uns soldats ferits que venien del front
el fullet Paul
Savigny ou l'histoire d'un homme qui n'a pas voulu tuer, imprès a Lausana (Vaud,
Suïssa), i
en arribar a Rambouillet va ser denunciada per dues infermeres de la
Creu Roja
(Gross i Hartmann), detinguda i tancada incomunicada a la
presó de
Saint-Lazare, on va ser veïna de cel·la amb la
socialista Hélène Brion. En
l'escorcoll del seu domicili es trobaren nombrosos fullets llibertaris
i
correspondència amb Sébastien Faure. El 15
d'abril de 1918 va ser condemnada pel
III Consell de Guerra de París a dos anys de
presó i a 500 francs de multa per
«exhortació de militars a la
desobediència amb declaracions sedicioses i
derrotistes», però obtingué la
llibertat provisional pel seu dolent estat de
salut i pels informes psiquiàtrics del doctor Maurice de
Fleury que estimaven
que la seva responsabilitat era «limitada». A
principi dels anys trenta visqué en
condicions molt precàries en una granja d'un
pagès anomenat Renaud, lector de L'En
Dehors d'E. Armand, a la zona de
Molphey (Borgonya, França). L'octubre de 1932 L'En
Dehors llançà una
subscripció al seu favor. En 1933 diverses
publicacions anarquistes (Le Libertaire,
La Voix Libertaire, etc.) se sumaren
a aquesta subscripció. Li van fer costat nombrosos
militants, com ara Marius
Berger, Céline Lambin Pierre
Madel, Jean
Marestan o Henri Zisly. En 1934 passà a viure en una petita
casa construïda
pels companys en un terreny de l'antic castell de Chanteau a
Saint-Didier
(Borgonya, França). En aquesta època es
relacionà amb Marcel Hongrois, jove
infant de l'assistència pública, que amb el temps
esdevindrà un dels fundadors
del primer maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors
Partisans)
de la regió. Es pogué beneficiar d'un subsidi
mensual d'assistència als
desfavorits de l'Ajuntament de Saint-Didier. En 1952
ingressà a l'asil de
Roussines (Centre, França), zona d'on provenien sos pares.
Foncette Gaultier va
morir el 18 de novembre de 1956 a l'asil de persones majors de
Saint-Denis de
Châteauroux (Centre, França) i va ser enterrada en
una fossa comuna.
***
Francesc Tortosa Albert
- Francesc Tortosa Albert: El 7 de maig de 1880 neix a Moixent (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Cristòfol Tortosa Bellot i Maria Albert Donat. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc. Francesc Tortosa Albert va morir el 4 de setembre de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
Foto
policíaca d'Osvaldo Franceschini (4 de juliol de 1935)
- Osvaldo Franceschini:
El 7 de maig de 1881 neix a Perusa
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista Osvaldo
Franceschini. Sos
pares es deien Serafino
Franceschini i Erdelinda Beretti. Es guanyava la vida de
tipògraf. Abans de la Gran
Guerra va ser fitxat a Itàlia com a «revolucionari
i
antimilitarista». En 1919
passà a França i
s'instal·là a Niça
(País Niçard, Occitània), vivint al
número
6 del carrer Hérold de la ciutat. A França
també
treballà de tipògraf. Durant
els anys vint i trenta es relacionà amb nombrosos
anarquistes,
com ara els
germans Mondani, Berti i Bidelli. La policia francesa el
tingué
fitxat com a «anarquista
assidu de les reunions». El 2 de juny de 1930 la policia
trobà a l'anarquista
Mansuetto Luccherino un rebut al seu nom de 100 francs. El 23 de
desembre de
1932 demanà la naturalització francesa,
sol·licitud que va ser rebutjada pels
seus informes policíacs. Estava casat amb Emilia Seraphini.
Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Carlos Martínez Baena fotografiat per F. Bixio
-
Carlos Martínez
Baena: El 7 de
maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor,
dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista
cinematogràfic
llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena.
Quan era un infant
es traslladà amb sa família a Mèxic i
amb el temps esdevingué periodista. En
1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer
d'actor i poc després retornà a
Espanya amb una sòlida formació
escènica que li va permetre actuar en les
millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol
d'Enrique
López Alarcón, la de Gregorio Martínez
Sierra i la de Catalina Bárcena, que
dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral,
la «Companyia Carlos M.
Baena», que representà obres seves i d'altres
dramaturgs. El novembre de 1923
la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva
i el 28 de juny
de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre
Novedades de Barcelona
el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va
fer una gira teatral
per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb
la de Concepción
Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo
Martín, Esther Sanjosé,
Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en
l'acte per la
igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava
de
Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929
publicà,
i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva
companyia al Teatre Eslava
de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta
Magdalena!. Durant la
primera meitat dels anys trenta realitzà
pel·lícules a l'Argentina, Espanya i
als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de
cançons. Fou primer
baríton de la Companyia Esperança Iris i
interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro
Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa
del Actor per acollir
la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos.
Instal·lat a Barcelona,
s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles
Públics (SUEP) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la
conferència «Poetes de
la Revolució» en la II Conferència
Pro-Cultura, al local social d'Artistes
Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT
de Barcelona, organitzat per
aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre,
participà en el míting
d'afirmació revolucionària i confederal,
organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price
de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R.
Magrinyà. Per encàrrec
de la CNT, realitzà guions per a documentals i
pel·lícules produïdes pel
Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La
conquista de
Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras),
El cerco de Huesca
(1937, amb Ramón Oliveras), División
heroica (1937, amb Ramón Oliveras),
En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El
frente y la retaguardia
(1937) o Liberación (1937, amb
Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4
d'abril de 1937, en representació del Comitè de
Producció Cinematogràfica,
parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz,
Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos
Alcón, Valentín R. González i
Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el
front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona,
organitzat pel
SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè
Nacional d'Amics de
Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu
del vintè aniversari de la
Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica, als locals
barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la
Federació de Treballadors
de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM,
participà en el míting d'homenatge a la
solidaritat soviètica i mexicana vers
la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de
Barcelona, organitzat per
la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En
1937 fou membre de
la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell
Central del Teatre
(CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora
dels Espectacles
Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest
organisme, dirigí en 1938
el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona
–del
qual era director–, amb
obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard
Shaw, Jacinto
Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny
de 1938 recità un
recull de les seves poesies a l'acte de clausura de
l'«Exposició de Periòdics
Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs
dies després, el 26
de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà
en la festa (dansa, música i
poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici
dels mobilitzats
cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol
de 1938 participà
en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a
Mèxic, organitzat
pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el
poema «Mensaje al Mundo». El 18
d'agost d'aquell any inaugurà –i 15 dies
després
clausurà– l'exposició de
dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista
mexicà Ángel Soto sobre
motius de Marià Fortuny, organitzada per la
Comissió del Centenari Fortuny i la
Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà,
amb Jaume
Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el
míting radiofònic per
celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la
Comissaria de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al
Teatre
Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM,
clausurà amb un míting
antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández
Clérigo, Joan Sauret
García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual
Leone), la «Setmana de Mèxic».
En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura
Superior de la
II República espanyola, ben igual que altres
intel·lectuals d'aleshores
(Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de
Buen, Llopis, etc.).
En aquests anys bèl·lics
col·laborà en la revista barcelonina Mi
Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940
retornà a Mèxic. A partir
de 1941 va començar a aparèixer en
pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de
caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots,
etc.) i en molts de
papers secundaris. Realitzà
pel·lícules amb Luis Buñuel –El
(1953), Ensayo de un crimen (1955),
El río y la muerte (1955)–, amb
Mario
Moreno (Cantiflas) –El supersabio
(1948), El
portero (1950), El siete machos (1950), El
analfabeto (1961)– i amb
nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo
de
Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía,
Pedro Infante, Pepe Biondi,
María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va
implicar força en el Sindicat
d'Actors mexicans. En la seva època mexicana
també va escriure guions
cinematogràfics –La abuelita
(1942), Maravilla
del toreo (1943), El último amor de Goya
(1946), El amor abrió los ojos (1947).
En 1970 rodà la seva última
pel·lícula, Angelitos negros,
de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a
actor en 73
pel·lícules. Com a poeta publicà La
musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud.
Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos
Martínez Baena va morir el 29 de maig
de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill,
Carlos Baena, seguí les passes
de son pare i és un reconegut actor a Mèxic.
Carlos Martínez Baena (1889-1971)
***
Article
d'Armand Aubrion aparegut en el periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de novembre de 1936
- Armand Aubrion: El 7 de maig de 1912 neix a Les Moussières (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Armand François Aubrion –a vegades citat erròniament Aubrian o Aubillan. Sos pares es deien Joseph Antoine Aubrion i Marie Philomène Garadier. Es guanyava la vida treballant d'electricista a París (França) i vivia al número 172 del carrer Nationale del XIII Districte. Militant de la Unió Anarquista (UA), el 22 de juliol de 1936 marxà des de París com a voluntari cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme. S'integrà com a milicià en la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya), que posteriorment es fusionà amb la columna encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Va publicar en el periòdic Le Libertaire alguns articles sobre la vida al front i sobre el debat sorgit sobre la militarització de les milícies confederals. Lluità als combats de La Zaida i de Belchite, a Saragossa (Aragó, Espanya). L'agost de 1937, disconforme amb la militarització de les milícies, retornà a París. Col·laborador de Le Libertaire, va ser detingut el 15 de setembre de 1938 quan la seu d'aquest periòdic va ser escorcollada per la policia. Com a membre de l'Associació d'Antics Milicians Llibertaris (AAML) d'Espanya, l'abril de 1938 va ser nomenat secretari adjunt de l'Associació Revolucionària de Milicians d'Espanya (ARME), nou nom de l'AAML, que reagrupava exmilicians antiestalinistes. Establert a Lorda, el 9 de juliol de 1956 comprà una empresa de transport que explotà i dirigí. Sa companya fou Marie Juliette Françoise Salles. Armand Aubrion va morir el 27 de novembre de 1992 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Ángel
María de Lera fotografiat per Lagos (1960)
- Ángel
María de Lera:
El 7 de maig de 1912 neix a
Baides
(Guadalajara, Castella, Espanya) el periodista, escriptor i
sindicalista
llibertari Ángel María Estanislao
Hermenildo Máximo Bonifacio de
Lera García. Sos pares
es deien Ángel Julio de Lera Buesa, metge
cirurgià, i María Cristina
García Delgado.
Nasqué a Baides per mor de la professió
de son pare, metge rural. En 1913 es traslladà a Membrilla i
més tard a Fuente
del Fesno, ambdues localitats de Ciudad Real, on passà la
seva infantesa fins
al 1920 que marxà a prop de Guardia (Àlaba,
País Basc) per viure amb son avi,
apotecari. Després ingressà al Seminari Menor de
Vitòria, on cursà estudis de
Filosofia i Humanitats fins als 18 anys. Son pare havia mort en 1927 i
sa mare
i germanes s'havien traslladat a La Línea de la
Concepció (Cadis, Andalusia),
localitat on es va traslladà i on va acabar els estudis de
batxillerat. En 1932
començà la carrera de Dret a la Universitat de
Granada, de la qual només va
poder cursar quatre anys a causa de la Guerra Civil. Durant la
dictadura de
Primo de Rivera començà a escriure contra la
monarquia i a partir de la
instauració de la II República espanyola
col·laborà en el periòdic
revolucionari La Tierra. Militant
de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), però
crític amb la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 s'afilià al
Partit Sindicalista (PS), promogut pel
seu amic íntim Ángel Pestaña, i
s'encarregà de la seva expansió a Andalusia. En
aquesta època col·laborà en la revista
anarquista Estudios. En el II Ple
del PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu
candidat a les eleccions de febrer d'aquell any, partit que
aconseguí dos
escons, però el seu el cedí a Pestaña.
Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936, pogué fugir de La Línia per Gibraltar i el
setembre arribà a Madrid.
Milità activament en el PS i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió, El Sindicalista.
En 1937 entrà a formar
part del Comitè Nacional del PS. Lluità com a
comissari de Guerra als fronts de
Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El març de 1939
visqué directament la
rebel·lió de Segismundo Casado i el seu Consell
Nacional de Defensa, i amb el
triomf franquista, va ser detingut a Madrid. Empresonat en una casa de
detenció
falangista, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mor,
però la pena
fou commutada per una condemna de 30 anys. Tancat a la presó
madrilenya de
Porlier i a la toledana d'Ocaña, en 1944 se li va concedir
la llibertat
provisional, però en 1945 va ser novament detingut i
tornà a ser jutjat en
1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc després. Un
cop alliberat en 1947,
per guanyar-se la vida treballà en diverses feines
(peó de paleta, distribuïdor
de gasoses, comptable en una fàbrica de licors,
administratiu, etc.). Després
es dedicà a la seva passió, la literatura, vivint
els hiverns a Madrid i els
estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant com a
periodista literari
per al periòdic ABC. En
1957 publicà
la seva primera novel·la, Los
olvidados,
que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre els emigrants
andalusos que
malviuen als barris de barraques perifèrics de Madrid. Entre
1962 i 1963 viatjà
a Alemanya com a enviat especial d'ABC
per a fer cròniques sobre els treballadors emigrants
espanyols i que en 1965
van ser publicades en llibre sota el títol Con
la maleta al hombro. Fundà i presidí la
Mutualitat Laboral d'Escriptors de
Llibres i l'Associació Col·legial d'Escriptors, i
fou considerat un dels pares
de la defensa de la propietat intel·lectual i dels drets
d'autor; gràcies a ell
els autors pogueren entrar en el règim de la Seguretat
Social. Entre 1974 i
1977 publicà la seva trilogia
novel·lística sobre la guerra civil titulada Los años de la ira
–en
realitat una
continuació de la seva obra més popular, Las
últimas banderas (1967, Premi Planeta)–,
formada
per Los que perdimos (1974), La
noche sin riberas (1976) i Oscuro
amanecer (1977). En morir el dictador Francisco Franco,
tornà a la
militància política i participà en les
eleccions de 1977 en les llistes de
l'Aliança Socialista Democràtica (ASD), que no
aconseguí cap escó. En 1978
publicà la biografia novel·lada Ángel
Pestaña. Retrato de un anarquista. A
més de les citades, entre les seves
obres, especialment novel·les de tall realista i de forta
càrrega social (emigració,
èxode rural, crítica de la burgesia, etc.),
destaquen Los clarines del miedo
(1958; Orson Welles afirmà que era la millor
novel·la escrita sobre el món taurí i
fou portada al cinema), La boda
(1959, també portada a la gran
pantalla amb guió seu), Bochorno
(1960, també cinematografiada), Trampa
(1962), Hemos perdido el sol
(1963), Tierra para morir (1964), Por los caminos de la medicina rural
(1966), Los fanáticos
(1969), Necesidad del libro (1971),
Mi viaje alrededor de la locura
(1972), Se vende un hombre (1973,
Premi
Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de Sevilla), Diálogos sobre la violencia
(1974), Carta abierta a un fanático
(1975), El hombre que volvió del
paraíso (1979), La
masonería que vuelve (1980), Secuestro
en Puerta de Hierro (1982) i Con
ellos llegó la paz (1984, pòstuma).
Algunes d'aquestes obres han estat
traduïdes a diversos idiomes. També va ser
guionista de novel·les-serials
radiofòniques. Cap al final de sa vida donà
15.000 volums de la seva biblioteca
al poble d'Águilas. A començaments de juliol de
1984 va ser ingressat malalt a
causa d'una metàstasi òssia no localitzada.
Ángel María de Lera García va morir
el 23 de juliol de 1984 a l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i
fou
enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.
Deixà vídua i dos
fills. Diversos carrers a la Península porten el seu nom, a
més de dos premis
literaris.
Ángel María de Lera (1912-1984)
Anarcoefemèrides | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
efemerides | 06 Maig, 2023 12:49
Anarcoefemèrides del 6 de maig
Esdeveniments
Capçalera de Los Desheredados
- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de
1882
surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer
número del setmanari Los
Desheredados. Órgano de todos los que
aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle
Cooperatiu Recreatiu de
Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de
tendència republicana federal
i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José
Hernández Ardieta, per Enric
Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià
Burguès Serra. A
partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista
José López
Montegro, el qual li donarà una orientació
plenament anarcocol·lectivista. A
partir del número 119, del 6 de setembre de 1883,
portarà el subtítol
«Periódico defensor de la Federació
Española de Trabajadores» i a partir del
número 131, del 28 de novembre de 1884, el
subtítol serà «Periódico
anárquico
colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a
Sabadell («La Vaga de
les Set Setmanes»), que acabà amb la
intervenció del sometent, la derrota dels
vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest
periòdic. Entre juliol i
agost de 1883 interrompí la publicació i el
març de 1885 López Montenegro va
ser detingut. Tingué un marcat caràcter
anticlerical i laïcista i alguns
articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa
Claramunt, Joan Cusidó,
Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr
Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo
Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro
Murillo, Federico Oliver, Orfeo,
Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235
números, l'últim el
26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i
tragué nou números.
***
Capçalera d'Il Vespro Anarchico
- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de
1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer
número del periòdic Il
Vespro Anarchico. Quindicinale degli
anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels
anarquistes
sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi,
Gabriele
Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el
dirigí, i hi van
col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone,
Ilario Margarita, Raffaele
Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta
publicació,
partidària del sector antiorganitzador del moviment
anarquista, analitzà la
pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la
Unió Soviètica, avisà sobre
la creixent influència de la Màfia a Palerm,
s'enfrontarà directament amb els
interessos dels terratinents sicilians i criticà les
il·lusions legalistes i
parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns
10.000
exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i
segrests, el 15
d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini
arran
d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura
–l'últim número havia
sortit el 28 de setembre d'aquell any– i aquest va ser
detingut a
Collesano i
processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i
altre per incitació
a la desobediència a la llei i a l'odi de classe,
però Schicchi va ser absolt
de les dues acusacions.
***
Patrulla de Control
- Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM: «Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota: «Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició –un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes.
***
"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968)
- París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet: «De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament –vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.
Naixements
Juan Serrano Oteiza
- Juan Serrano Oteiza: El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat «La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba, La Voz de la Juventud –que dirigí–, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas, Dos mujeres –comèdia estrenada a Úbeda–, Historia de unas mujeres, Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo, La Quinta, Quien bien te quiere, El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).
***
Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901
- Alcide Gabreau:
El 6 de maig de 1854 neix a Hauviné
(Ardenes, França)
l'anarquista Alcide
Anselme Gabreau. Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor,
i Marie
Catherine
Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de
sabater a domicili i
llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà
com a assistent a
les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a
casa seva, al número
28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste
Courtois (Liard-Coutois)
i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour),
membre de la redacció
de Le Père Peinard; va inscriure el
primer, però no va registrar el
segon i va ser processat per no haver enviat la notificació
de Courtois a la
Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom
figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29
de març
de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de
l'anarquista Paul Eugène
Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i
fullets anarquistes
que havia demanat. Segons la policia, després
cessà de freqüentar les reunions
anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat
per a esborrat
de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie
Françoise
Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants.
Membre de la Magistratura del
Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de
1901 al
seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).
Retrat de Giuseppe Scarlatti
- Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per «conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).
***
Charlotte
Wilson (ca. 1874)
- Charlotte
Wilson: El 6 de
maig de 1854 neix a Kemerton (Worcestershire, Anglaterra) la fabiana,
anarquista i feminista Charlotte Mary Martin, més coneguda
com Charlotte Wilson. Filla
única d'una família
benestant, sos pares es deien Robert Spencer Martin, metge membre del
Col·legi
Reial de Cirurgians d'Anglaterra, i Clementina Susannah Davies, nascuda
en una
influent família evangèlica. Educada a casa, quan
tenia 15 anys va ser enviat
durant tres anys en règim d'internat al
«Cheltenham Ladies' College» de Chelternham
(Gloucestershire, Anglaterra), on va rebre una exquisida
educació. En 1873
entrà a estudiar al «Newnham College»,
centre d'ensenyament superior per a
dones de la Universitat de Cambridge, a Cambridge (Cambridgeshire,
Anglaterra),
fundat dos anys abans, formant part així de les primeres
angleses que pogueren
accedir als estudis universitaris. Va ser en aquests anys en els quals
va
descobrir les idees progressistes, que li van fer abandonar
definitivament la
religió, encara que mai no va abandonar els valors
evangèlics que li van ser
conculcats en la seva infància (amor al proïsme,
caritat, vida virtuosa, servei
a la comunitat, etc.). El 21 de setembre de 1876 es casà amb
son cossí Arthur
Wilson, agent de borsa, i la parella s'instal·là
al barri benestant d'Hampstead
de Londres (Anglaterra), on ella es consagrà a les obres de
caritat i
activitats educatives. En 1883 es va veure molt afectada per l'anomenat
«Procés
dels 66», causa judicial que va implicar el processament de
66 anarquistes a
Lió (Forez, Arpitània), que li va permetre
conèixer el pensament de Piotr
Kropotkin, un dels jutjats. Aquest mateix any es va definir com a
«socialista
anarquista», destacant del seu socialisme llibertari, a
més dels aspectes
polítics i econòmics, la dimensió
ètica. En 1884 la parella decidí deixar de
banda la vida burgesa que portava i adoptar una «vida
simple», instal·lant-se
en una casa de camp, Wyldes Farm, al barri de Barnet de Londres
(Anglaterra),
on portaren una mena de vida molt austera en tots els sentits
(habitatge, roba,
règim alimentari, maneres, etc.), com a primera passa per a
una reforma moral
imprescindible cap el socialisme. En 1884 s'integrà en la
«Fabian Society» (FS,
Societat Fabiana) i en la «Social Democratic
Federation» (SDF, Federació
Social-Demòcrata), els dos principals grups de l'anomenada
«renovació
socialista». El desembre de 1884 entrà a formar
part del comitè executiu de
l'FS, on va ser la seva ànima amb Edith Nesbit. Entre 1884 i
1886 participà
activament en els debats doctrinals i sobre estratègia que
es donaren en el si
del fabianisme, defensant la tendència anarquista. En 1886
redactà la part
sobre anarquisme del quart fullet de l'FS (Fabian
Tracts, Nº 4. What Socialism Is). El seu socialisme
anarquista s'oposava a
la tendència anarcocol·lectivista, que
considerava com al «somni d'una
regulació científica de la
indústria», i advocava per una
«espontaneïtat» en
l'organització
social que lluités contra les tendències
opressives de tota autoritat
reguladora. Va crear, amb Emma Brooke, l'«Hampstead Historic
Society» (Societat
Històrica d'Hampstead), amb la finalitat d'estudiar les
obres de Karl Marx,
aleshores mal coneguda al Regne Unit, i de Pierre-Joseph Proudhon,
participant
en els debats radicals i socialistes de diverses tendències,
sobretot els
fabians (Edith Nesbit, George Bernard Shaw, Beatrice Webb, Sidney Webb,
etc.),
però també representants de l'economia
neoclàssica d'aleshores (Francis Ysidro
Edgeworth, etc.) i intel·lectuals en general (Belfort Bax,
Annie Besant, Hubert
Bland, Ford Madox Brown, Edward Carpenter, Havelock Ellis, Frank
Podmore,
Edward Pease, Syney Olivier, Karl Pearson, Olive Schreiner, Graham
Wallas, etc.).
L'abril de 1887 dimití de comitè executiu de
l'SF, quan aquesta organització es
decidí pel socialisme col·lectivista, i els
fabians es decantaren per
l'estratègia parlamentària
(«gradualisme»), deixant de banda la via
revolucionària. Fora de l'SF, es consagrà al
moviment anarquista i amb Agnes
Herny participà en les activitats de les comunitats de
refugiats polítics de
tots els països establerta a Londres. Va ser una de les
primeres a comentar el
treball del nihilista i populista rus Serguéi
Mijáilovich Kravchinski (Serguéi
Stepniak), fent d'intermediària
entre els exiliats antitsaristes i els seus defensors sorgits en els
cercles
progressistes londinencs. Amb Karl Pearson, Serguéi Stepniak
i Wilfrid Voynich,
creà la «Society of Friends of Russian
Freedom» (SFRF, Societat d'Amics per a
una Rússia Lliure). A partir de març de 1885, amb
Henry Seymour, publicà el
primer periòdic anarquista d'Anglaterra, The
Anarchist, i ambdós fundaren l'«English
Anarchist Cicle» (EAC, Cercle
Anarquista Anglès). Quan Piotr Kropotkin va sortir de la
presó en 1886, el va
convidar a instal·lar-se a Londres, però la
col·laboració entre Kropotkin,
Seymour i Wilson durà poc per qüestions
polítiques. Piotr Kropotkin i ella
fundaren el «Freedom Group», petit grup
d'intel·lectuals anarquistes, acostats
a la «Socialist League» (SL, Lliga Socialista)
encapçalada per William Morris,
que va publicar a partir de 1886 el periòdic Freedom,
on ella ocupà les funcions d'editorialista, redactora en
cap, editora i tresorera, i on col·laboraren destacats
intel·lectuals
anarquistes (Jean Grave, Dyer D. Lum, Errico Malatesta, Louise Michel,
etc.).
En 1888 publicà Work,
obra que va ser
atribuïda durant molts d'anys a Piotr Kropotkin. En aquests
anys va fer
nombroses conferències i va publicar fullets defensant els
principis
llibertaris. En 1893, quan l'onada atemptats anarquistes i la
repressió desencadenada,
publicà el fullet Anarchism and
Outrage.
En 1895, per qüestions de salut, dimití del
càrrec de redactora en cap de Freedom
i es dedicà a activitats militants
menys controvertides. En aquesta època funda
«Hampstead Heath», grup de
protecció de la landa d'Hampstead, i encoratjà
les classes obreres i mitjanes a
viure plegades al barri d'Hampstead Garden Suburb. En 1906
s'instal·là amb son
company a la zona d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra). En aquests anys
retornà a
la militància llibertària, però des
del camp feminista, integrant-se en la
«Women's Industrial Council (WIC, Consell de Treballadores
Industrials), en la
«Women's Local Government Society» i en la
«Women's Freedom League». En el anys
d'abans de la Gran Guerra jugà un important paper en el
moviment feminista
internacional i assistí a nombrosos congressos arreu
d'Europa. Des de 1908
havia retornat a l'SF i amb Maud Pamber Reeves fundà el
«Fabien Women's Grup»
(FWG, Grup de Dones Fabianes), del qual assumí la
secretaria, i on reivindicà
els drets polítics de les dones i el reconeixements dels
seus drets socials.
Participà en investigacions sobre la situació
política i social de les dones
angleses, al marge del seu origen social o professional, promogudes pel
WIC i
l'FWG. Entre 1911 i 1915 de bell nou formà part del
comitè executiu de l'SF i
en 1911 participà en les negociacions entre aquesta
organització i
l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent). En 1912
publicà
amb Helen Blagg el fullet Women and Prisons.
Quan esclatà la Gran Guerra es retirà de la
lluita política i participa en
obres de beneficència destinades als soldats, fet pel qual
va ser condecorada
amb la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En 1932,
quan va morir son
company, quedà a cura de son nebot i ambdós
s'instal·laren als EUA. Durant sa
vida col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques com ara The Anarchist,
Fabian Tracts, Freedom,
Justice, The
Practical Socialist, Present
Day, To-Day, etc.
Charlotte
Wilson va morir el 28 d'abril de 1944 a Irvington-on-Hudson (Nova York,
EUA).
En 2000 Nicolas Walter va publicar un recull dels seus textos sota el
títol Anarchist Essays.
***
Notícia
de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el
periòdic parisenc La Presse del 9 de
maig de 1891
- Jean-Joachim Kreuzfeld:
El 6 de maig
de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya
del Nord; actualment Fulda, Hesse, Alemanya)
l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de
terrissaire i
de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) per haver pertorbat una conferència
religiosa del pastor antisemita
alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la
manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la
revolta, va ser expulsat
del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari.
L'agost de 1891
arribà a Dijon (Borgonya, França) i
mantingué una estreta correspondència amb
anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe
policíac el definia
com a «molt perillós» i «a
expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va
decretar l'expulsió de França. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911
- Fernand Julian: El
6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una
família
de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i
obrer
agrícola, s'havia passat
al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne
André). Mosso en
una
granja, Fernand Julian deixà sa família i,
després de treballar en diferents
feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de
Cavalleria Pesant de Línia
acantonat a Niça (País Niçard,
Occitània). Suportà de mala manera
l'exèrcit,
esdevingué antimilitarista i desertà,
però l'estiu de 1898 va ser detingut i
jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là
a Marsella (Provença,
Occitània) i entrà a fer feina a l'asil
d'alienats Saint-Pierre. En aquesta
època freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1905 portà la bandera que
encapçalà el seguici fúnebre que
acompanyà les despulles de Louise Michel fins
a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es
casà amb Clémentine
Latrémolière, empleada com ell a l'asil
Saint-Pierre, i la parella s'instal·là
a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i
amb tres cunyats treballà per a
l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos
cunyats, marxà cap les Boques
del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs
(Provença, Occitània) per a l'empresa
Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de
juny de
1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant
Loïs per als obrers de la sorra de
Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga.
Quan a començament de la
tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà,
retornà a Vigneux i esdevingué,
en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII
Secció del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909
l'agitació obrera
es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre
vaguistes
i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies
després va ser
detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació
d'haver apallissat un capatàs.
De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria
el risc de ser
enviat als batallons disciplinaris africans
(«Bat'd'Af»). El 23 de juliol de
1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company
Ricordeau a vuit mesos
i cinc anys de prohibició de residència als
departaments francesos del Sena i
del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel
Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li
va sumar una prohibició de residència de
cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va
ser aclamat per
1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil
–la pena de
prohibició de residència havia estat suspesa el 5
de març de 1910 per ordre
d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres
francès. Quan Joseph
Caillaux arribà a la presidència del Consell de
Ministres, l'11 de juliol de
1911 reactivà la prohibició de
residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de
novembre de 1911 va ser detingut a
Viry-Châtillon (Illa de França, França)
quan feia costat la vaga dels
enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres
setmanes
de presó per «infracció a la
prohibició de residència» i a 16 francs
de multa
per «infracció a la policia
ferroviària», beneficiant-se d'una
gràcia el 26 de
juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita
empresa, «Els Puisatiers
Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i
participà en la fundació de la
Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es
construí ell mateix la seva
casa. Durant la Gran Guerra treballà en una
fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar
com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En
1921 participà en la
«reconquista revolucionària» de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice
Forget, ambdós del
sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la
citada federació. En
el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig
de 1921 a Dijon
(Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la
majoria i va ser
reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de
1921 representà el
Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de
França, França) en el
Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França). En 1922 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de
Juvisy-sur-Orge de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Entre el 25 de juny i l'1 de
juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de
Saint-Etiève (Arpitània)
i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard.
En 1923 encara estava inscrit
en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com
a
director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França).
El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la
Construcció de la CGTU,
va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que
treballaven en
la línia fèrria París-Orleans. En 1927
va caure malalt. Fernand Julian va morir
el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). Sos
fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian
(1911-1995) van ser
destacats militants comunistes i membres de la resistència
durant l'ocupació
alemanya.
***
Foto
policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)
- Francesc Alabert Berga: El 6 de maig de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc Alabert Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Sos pares es deien Francesc Alabert i Zoa Berga. Desertor en dues ocasions de l'exèrcit, el 15 d'abril de 1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França. Instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater al barri de La Chaussée du Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com «anarquista militant i antimilitarista» en un informe departamental d'anarquistes establer per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es cita que entre els seus amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó. Retornà a la Península en data indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i Máximo Sánchez García, per la sostracció d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del processament d'Eugénie Attinost publicat en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 3 de juny de 1911
- Eugénie
Attinost: El 6 de maig de 1884 neix a Le Havre
(Alta
Normandia, França)
l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia
Attinost. Era filla
natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i
son pare, l'ajustador Jules
Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies
després, essent legitimada pel matrimoni
de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay
(Baixa
Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de
l'Estat per a fer els estudis
primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a
Puteaux (Illa de
França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va
tenir una filla cap el 1904 i de qui es va divorciar.
Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció
Revolucionària de Puteaux, creat
a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de
serrallers, signà,
amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard
Boudot, Fayard,
Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a
Puteaux
que reproduïa passatges del Manuel
du
soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser
processada per
«provocació de militars a la
desobediència» i jutjada per
l'Audiència del Sena
amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentre
Édouard Boudot va ser
condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa.
Esdevingué companya
d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i
l'abril de 1912 a Courbevoie
(Illa de França, França). Va escriure un article
contra la lluita pel dret al
vot de les dones, que va ser publicat en Le
Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933,
ja separada d'Édouard Boudot,
vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte
de París. Segons
informes policíacs, havia deixat de militar i
freqüentava els bordells. Eugénie
Attinost va morir el 17 d'abril de 1969 a la Residència
«Champs Fleuris» de Gisors (Alta Normandia,
França).
***
François
Jouhet
- François Jouhet:
El 6 de maig de 1893 neix a l'Hospici de la Maternitat de
Trévoux (Roine-Alps,
Arpitània) l'antimilitarista i anarquista
François Jouhet. Sos pares es deien
Jean Jouhet, mestre d'obres en la construcció, i
Joséphine Alexandrine Trépoz.
Es guanyà la vida treballant d'obrer en una
fàbrica de trefilatge de diamants. Fitxat
com a «anarquista», fou secretari del
Comitè de Defensa Social (CDS) de
Trévoux. Durant la Gran Guerra va ser greument ferit, va
perdre l'ús d'un
membre i aconseguí una invalidesa del 75 per cent. En 1922
s'instal·là a Lió
(Arpitània),
on la policia el fitxà com a «propagandista
antimilitarista» El desembre de
1930 es casà a Lió i el setembre de 1928
s'establí en una granja aïllada de Murs
(Provença, Occitània), on treballà de
pagès, criant conills i fent de
cisteller. En 1928 fou candidat antiparlamentari a les eleccions
legislatives.
Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, el
març de 1940 mantingué,
segons informes policíacs, correspondència amb un
objector de consciència
tancat a Avinyó (Provença, Occitània).
El maig de 1940, per ordre del prefecte
departamental de la Valclusa, va ser internat al camp de
concentració de
Chabanet, a Privàs (Vivarès,
Occitània), del qual fou alliberat el juliol de
1940, però se li va assignar la residència
obligatòria vigilada a Murs. Durant
la primavera de 1941 va ser esborrat del «Carnet
B», ja que segons el prefecte
de Valclusa portava una vida tranquil·la i no feia
propaganda. Durant
l'Ocupació avituallà els grups de la
Resistència i del maquis que actuaven per
les muntanyes de la zona. En els anys cinquanta estava subscrit a la
revista
sindicalista revolucionària La
Révolution
Prolétarienne. Sa
companya fou Geneviève Joséphine Valentin, de qui
enviudà. François
Jouhet va
morir el 13 de febrer de 1974 al seu domicili de Murs
(Provença,
Occitània).
***
Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)
- Gustavo Cochet: El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.
---
efemerides | 05 Maig, 2023 12:49
Anarcoefemèrides
del 5 de maig
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'El Internacional
- Surt El Internacional: El 5 de maig de
1878
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del setmanari
anarquista
bakuninista El Internacional.
Órgano de
las clases trabajadoras. Portava els epígrafs
«Justicia, moral, trabajo». Era
l'òrgan de la Federació Regional de la
República Oriental de l'Uruguai de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), secció que
nasqué el juny de 1875 i
tenia la seva seu al número 216 del carrer Florindas. El seu
secretari fou
Francisco C. Calcerán. Publicà textos de
clàssics de l'anarquisme, com ara Pierre-Joseph
Proudhon. Només va poder sortir un altre número,
el 12 de maig de 1878.
Curiosament portava publicitat.
***
Capçalera de L'Endehors
- Surt L'Endehors: El 5 de maig de
1891 surt a París (França) el
primer número del setmanari L'Endehors. Les cris
de l'Endehors sont lancés
una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual
anarquista Zo d'Axa,
tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert
Pessaux, Ritzerfeld,
Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L.
Vivier, en diverses
èpoques. Hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean
Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges
Brandal,
Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul
Chabard, Louis
Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de
Crept, Georges
Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus,
Sébastien Faure, Félix
Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard,
Georges-Lecomte, René Ghil, Paul
Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand
Hirsch, Marie Huot,
Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq,
Paul Macon, Errico
Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean
Manescau,
Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor
Melnotte,
Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean
Mortsauf,
Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre
Quillard, Henry de Regnier,
P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen,
Théophile Steinlen,
Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André
Veidaux, Émile Verhaeren,
Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El
periòdic fou il·lustrat
per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce,
Steinlen,
Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta
publicació, que tirava sis mil
exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan
Ravachol fou
detingut, el periòdic obrí una
subscripció en favor de les famílies dels
proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa
a la presó
parisenca de Mazas, però el periòdic
continuà publicant-se gràcies a Félix
Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren
Zo d'Axa a l'exili i a una
nova detenció, el periòdic continuà
publicant-se; en total en sortiren 91
números, l'últim el 19 de febrer de 1893.
Émile Armand reeditarà la capçalera,
lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i
1939, i des de 2002
existeix una revista en línia amb aquest nom.
***
Capçalera
de L'Avvenire
Anarchico
- Atac a L'Avvenire Anarchico: El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes ataquen i calen foc la impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico. Aquest setmanari, que es publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el desembre de 1922 víctima de la repressió feixista.
***
Número
extraordinari de Tiempos
Nuevos
- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de
1934 surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número de la revista doctrinal
anarquista Tiempos
Nuevos. Revista
quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego
Abad
de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal,
fins a gener-abril de
1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa
governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta
revista de
gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics
anarquistes (Juan Lazarte,
Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker,
etc.) i
intel·lectuals (Gonçal de Reparaz,
Fèlix Martí i Ibáñez,
Martínez Rizo, etc.);
tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep
Renau, Manuel Monleón, Eduardo
Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de
redacció Jacinto Toryho.
Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en
1936) i es distribuïa
internacionalment. Santillán s'esforçà
a definir un anarquisme constructiu,
que tingués en compte les realitats econòmiques a
l'hora d'elaborar un programa
per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al
llibre El
organismo económico de la revolución (1936). L'últim
número fou el
d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la
desfeta de la II
República espanyola.
***
Militants
anarquistes assassinats durant la repressió comunista
abandonats al cementiri de Sants de Barcelona
- Tercer dia dels Fets de Maig:
El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona
(Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una
relativa tranquil·litat. A mig matí combats
sagnants es van renovar,
particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al
carrer Corts i a les
zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la
metralladora
avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van
centrar no a atacar
els centres oficials, resguardats per la força
pública, sinó els centres vitals
de les respectives organitzacions; fou el començament de
l'extermini de les
organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els
grups
armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals.
Les
forces policíaques confiscaren la redacció i els
tallers de La Batalla,
el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren
de
fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial
comunicant el
nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles
Martí Feced,
d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de
Comitè Regional
de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i
Joaquim Pou, de la Unió
de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la
Generalitat en un
cotxe oficial per prendre possessió del seu
càrrec, va ser atacat al carrer
Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i
morí acte seguit.
Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso
Abadía, va fer
que la indignació general s'estengués i que els
combats es generalitzessin
arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels
intel·lectuals
anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia
abans, 4 de
maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça
de l'Àngel, 2, 2n,
2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que
Berneri escrivia; i
l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell
nou una dotzena
d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i
els van
assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa
nit per
la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital
Clínic. Com que Sesé ja no
podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella
com a
substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els
grups: al
Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre
Públic, a la caserna de la
Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la
Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de
Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts
Llibertàries, al Comitè Regional
de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van
editar un full on es pretenia
donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista
durant els
combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels
Comitès Regionals
de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona
els bucs
de guerra republicans Lepanto i Sánchez
Barcaiztegui, que es van
posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la
intervenció en el
conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre
Públic a
Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto
Arrando, que
abans exercia el comandament de les forces de seguretat i
d'assalt. També
el Govern de la República va designar el general Pozas per
exercir el càrrec de
cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que
el govern de la Generalitat
perdia automàticament dues atribucions importants: la
d'Ordre Públic i la de
Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va
exigir a totes les
organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de
micròfons
instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al
públic Vidiella, per
la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC;
Pedro Herrera, per la
CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere
Ardiaca, pel PSUC, i Frederica
Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la
República –s'ha de dir
que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans.
Abans de la
mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van
lliurar una nota
conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin
immediatament a
les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i
topades
hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26
Divisió de la CNT, comandats
per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29
Divisió del POUM,
que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van
aturar a
Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la
CNT i per Juan
Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia
d'evitar
qualsevol gest agressiu.
***
Concentració
d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)
- París (05-05-68):
El 5 de maig
de 1968 a París (França) compareixen davant la
justícia set estudiants que
havien estat detinguts en dues càrregues
policíaques durant els enfrontaments
al Barri Llatí entre membres de la Compagnie
Républicaine de Sécurité (CRS,
Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig.
Quatre
d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de
presó ferma
i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien
estat
jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el
prefecte de
policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de
presó ferma per a
fets de manifestació són molt rares aleshores.
Aquestes quatre condemnes
costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent
parisenc lluitarà
a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions
estudiantils prepararan la mobilització general prevista per
a l'endemà a la
Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en
Comitès d'Acció.
L'agitació comença a escampar-se a diverses zones
de l'Estat francès. El
periòdic comunista L'Humanité
convida «a considerar les greus
conseqüències a les quals porta l'aventurisme
polític encara que es disfressi
rera d'una fraseologia revolucionària».
***
Moment
de la detenció de Franco Serantini
- Detenció de Franco
Serantini:
El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen
violents
enfrontaments entre
manifestants antifeixistes i forces de la policia en una
manifestació convocada
per Lotta Continua per protestar contra el míting del
diputat feixista del
Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la
manifestació, el jove
Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli,
és detingut pels
agents després de ser violentament apallissat. Portat a la
caserna dels
carrabiners i després empresonat en una cel·la
d'aïllament a la presó pisana de
Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la
policia dos dies més tard,
el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.
Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)
Naixements
Necrològica d'Eugène Steiger apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 4 de març de 1939
- Eugène Steiger:
El
5 de maig de 1858 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista Eugène Jacques
Steiger. Es guanyava la vida com a artesà en bijuteria.
Col·laborà en l'edició
ginebrina de Le Révolté
(1879-1885)
de Piotr Kropotkin i fou redactor del periòdic bimensual L'Égalitaire. Organe communiste
anarchiste (1885-1886), publicació
ginebrina que difongué el conegut text de Johann Most La peste religieuse. En 1888 la
«Imprimerie Jurassienne» edità a
Ginebra Les chants du peuple,
recull
de 14 cançons franceses i italianes, anotades i amb un
prefaci seu, fullet que
va ser reeditat en 1909. En 1888 vivia al número 14 del
carrer Thalberg de
Ginebra. En 1893 la policia francesa l'assenyalà com un dels
caps, juntament
amb Eugène Dalloz, també artesà en
bijuteria, d'un pretès grup il·legalista
anarquista format per una vintena d'atracadors perillosos
(«Grup
Steiger-Dalloz»). El 13 de juliol de 1894 se li va decretar
l'expulsió
preventiva de França, resolució que no li va
poder ser notificada. En aquesta
època era membre del grup anarquista ginebrí
«Avenir» (Bérard, Bongard, Karlen,
Körner, etc.). El juliol de 1900 va ser un dels fundadors del
periòdic Le Réveil
Socialiste Anarchiste. El 5 de
novembre de 1918 fou un dels signants de la petició
«Une séquestration», que
demanada la llibertat de Luigi Bertoni, aleshores detingut
preventivament a
Zuric (Zuric, Suïssa). Quan s'instal·là
a les afores rurals d'Anières deixà d'assistir
a les reunions anarquistes. Eugène Steiger va morir cap el
febrer de 1939 a Anières
(Ginebra, Suïssa).
***
Foto policíaca de Lucien Pemjean (2 de gener de 1893)
- Lucien Pemjean: El 5 de maig de 1861 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean, militar, cavaller de l'Ordre de Médjidié de Turquia i sotstinent del XV Batalló de Caçadors a Peu, i Françoise Marguerite Thiriot, institutriu. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquesta època col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser «candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. El 16 de setembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb Marie Lallemand. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée par Édouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França).
***
Foto policíaca de Leon Czolgosz
- Leon Czolgosz: El
5 de maig de 1873
neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista
individualista
partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank
Czolgosz; també va fer servir
els pseudònims Fred Nieman, John
Doe i Fred Nobody. Fill
d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit
germans. Sa mare,
bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels
germans; son pare era
pouater. Leon va treballar en una vidrieria a
Pensilvània i més tard en
una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga.
Però, deprimit, va
tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar
a llegir
publicacions llibertàries i a assistir a mítings
socialistes i anarquistes.
L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de
juliol de 1900 el
va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors
de Free Society,
a Chicago, però aquests el van prendre per un confident
policíac. El 31 d'agost
de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de
desenvolupar una
gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan
el president dels
Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar
l'esdeveniment, en
mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb
un revòlver Iver
Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre
dòlars i mig.
Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut,
és va declarar
un «anarquista individual», no lligat a cap
organització. Va reconèixer haver
assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap
manera no el van influenciar
en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser
portat a ròssec amb
el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el
jutjarà a partir del
23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i
serà finalment
electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29
d'octubre de 1901 a la
presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres
paraules van ser:
«No em penedeixo de res. He matat el president
perquè era l'enemic de la classe
treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a
sa família i el van
destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman,
detinguda i acusada de complicitat,
va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va
fer
costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves.
Els grups
anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics
col·lectius
llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians,
hispans,
francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la
conjuntura
per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels
anarquistes i
afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.
Leon
Czolgosz (1873-1901)
***
Jean Marestan (1905)
- Jean Marestan: El 5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les seves col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de 1951 a Marsella (Provença, Occitània). A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.
***
Notícia
orgànica d'Armand Baudon publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 4 d'octubre de 1930
- Armand Baudon: El
5 de maig de 1893 neix a Lagny-sur-Seine (Illa de França,
França) l'anarquista
Armand Paul Henry Baudon. Sos pares es deien Paul Hippolyte Baudon,
manobre, i
Marie Ermence Noël, bugadera. Es guanyava la vida com a
tipògraf i vivia al
número 3 del carrer Pinel de Saint-Denis (Illa de
França, França). En 1913 va
ser cridat a files. A finals dels anys vint fou corresponsal de
Saint-Denis de La Voix Libertaire,
òrgan de
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA). En 1930
porta la secció
«Chronique de la Banlieue» de Le
Libertaire i aquest any fundà un grup anarquista a
Saint-Denis. En aquesta
època vivia al número 17 del bulevard
Jules-Guesde de Saint-Denis. Militant de
la Unió Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR), organització que esdevingué
en el Congrés de París de maig de 1934
Unió Anarquista (UA), posteriorment
formà part de la Federació Anarquista Francesa
(FAF), nascuda arran d'una escissió
de l'UA en un congrés celebrat entre el 15 i el 16 d'agost
de 1936 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En 1937 era membre de la
Comissió Administrativa de la
FAF. El març de 1937 va ser nomenat gerent del
periòdic Terre Libre,
òrgan de la FAF, càrrec que ocupà dins
1939. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
D'esquerra
a dreta: Miguel García Vivancos, Joan García
Oliver, Louis
Lecoin,
Pierre Odéon, Francisco Ascaso Abadía i
Buenaventura Durruti Domínguez
(Poble Espanyol.
Montjuïc.
Barcelona, maig de 1931)
- Pierre Odéon:
El
5 de maig de 1903 neix a Pontivy (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant
anarquista i antimilitarista Pierre Marie Perrin, més
conegut com Pierre Odéon.
Registrat com Pierre Le
Mouël, era fill natural de la criada Maria Le Mouël i
va ser legitimat pel
matrimoni amb el cisteller alemany Jacques Perrin, celebrat l'1 de
març de 1913
al VI Districte de París (França). Des de 1919
era secretari del grup «Ni Dieu
ni Maître» de les Joventuts Anarquistes del V i del
VI Districte de París. En
aquesta època treballava de paleta i vivia al
número 8 del carrer de l'Odéon de
París amb sa mare. En 1921 començà a
col·laborar en la secció «Tribunes dels
Jeunes» del periòdic Le
Libertaire.
Aleshores era responsable de la Joventut Anarquista i
col·laborava en el seu
òrgan d'expressió La
Jeunesse Anarchiste
(1921-1922). El 7
de maig de 1921 va ser
detingut i condemnat a sis mesos de presó pel cartell
«La mobilisation, c'est
la guerre. Ne partez pas!» per
«incitació a la desobediència i a la
insurrecció
en cas de guerra», pena que va ser confirmada en
l'apel·lació. Entre el 26 i el
27 de novembre de 1921 assistí com a representant de la
Joventut Comunista
Anarquista (JCA) al II Congrés de la Unió
Anarquista (UA) celebrat a Lió
(Arpitània). Entre 1922 i 1923 fou responsable de la JCA. El
28 d'octubre de
1922 es casà al IV Districte de París amb la
brodadora Adrienne Mazataud, amb
qui va tenir un infant. Entre 1923 i finals de 1924 va fer el servei
militar.
En el congrés de l'UA, celebrat entre el 31 d'octubre i el 2
de novembre de 1925
a Pantin (Illa de França, França), va ser nomenat
secretari del seu Comitè
d'Iniciativa i en el congrés celebrat entre el 12 i el 13 de
juliol de 1926 a
Orleans (Centre, França) va ser reelegit i
esdevingué secretaria de l'UA, rebatejada
Unió Anarquista Comunista (UAC). Per a les eleccions
legislatives del 14 de
març de 1926 fou candidat antiparlamentari de la II
Circumscripció del Sena.
Entre el 3 de novembre de 1925 i finals de juliol de 1927 fou
administrador de Le Libertaire. En
aquesta època fou
partidari de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i
Nestor
Makhno («Plataforma d'Arshinov»). El 12 de febrer
de 1927 representà les
Joventuts Anarquistes en una reunió de debat que
donà lloc a la creació d'un
comitè provisional d'organització d'una
internacional anarquista sobre la bases
de la «Plataforma d'Arshinov». El març
de 1927 participà en una reunió internacional
celebrada a L'Haÿ-les-Roses (Illa de França,
França), on va fer adoptar una
declaració d'acord amb les grans línies del plataformisme.
Com a membre del Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti de
París, envià al governador
de Massachusetts Alvan Tufts Fuller les 2.800.000 signatures recollides
a
França demanant l'indult de Nicola Sacco i de Bartolomeo
Vanzetti. Després del
congrés celebrat entre el 30 i 31 d'octubre de 1927 a
París, que portà a
l'escissió i a la creació, al voltant de
Sébastien Faure, de l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA), oposada als plataformistes,
va ser designat, amb Séverin Férandel,
responsable de la Federació del Migdia
de l'UAC. En 1927 fou un dels editors, amb Paul Celton i Berthe Fabert,
del
periòdic parisenc en llengua castellana Tiempos
Nuevos. En el congrés celebrat entre el 12 i el 15
d'agost de 1928 a Amiens
(Picardia, França), en el qual representava el XIII
Districte de París, va ser
nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari
adjunt de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Amb Louis Lecoin
(França), Joaquín
Cortes Olivares i Pablo Patricio Ruiz de Galarreta Burguete (Espanya),
Nestor
Makhno (Rússia) i Giuseppe Bifolchi (Itàlia), fou
un dels creadors i animadors
del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que
es reconstituí en
1929. Convocat el 7 d'octubre de 1929 per a fer el període
militar com a
reservista, no es va presentar i el desembre d'aquell any va ser
detingut; el
29 de gener de 1930 es va declarar objector de consciència
davant el Tribunal
Militar Permanent, fet que va sorprendre els companys, ja que havia fet
la mili,
però en el procés declarà que havia
fet el servei militar per pressions de sa
companya embarassada i de sa mare. El seu amic i company Louis Lecoin
va
escriure diversos articles crítics sobre la seva
objecció de consciència
«tardana», encara que finalment li va fer costat
des de les pàgines de Le Libertaire.
El 29 de gener de 1930 va
ser condemnat a un any de presó i realitzà, amb
altres companys insubmisos (Émile
Bauchet, René Guillot, Prugnat, Pierre Scize i Truignal)
tancats a la presó
parisenca de Cherche-Midi, una vaga de fam mentre les visites
estiguessin prohibides,
reivindicació que va ser acceptada dues setmanes
després. El 15 de desembre de
1930 va ser alliberat i es lliurà activament en la lluita
pel reconeixement de
l'objecció de consciència i contra les presons
militars. El 23 de febrer de
1931 organitzà i parlà, amb Fernand Corcos, de la
Lliga dels Drets de l'Home;
Pierre Le Meillour, de l'UA; Victor Méric, de la Lliga per
la Pau; Georges
Pioch; Émile Rousset, del Comitè de Defensa
Social (CDS) i Jean Zyromski, de la
Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), un gran
míting a les Sociétés
Savantes de París per l'amnistia total i per la clausura de
la presó de
Cherche-Midi. A partir de 1931 va ser nomenat secretari del
«Comitè d'Acció
contra Cherche-Midi i per l'Amnistia», comitè que
en 1933 prengué el nom de
«Comité d'Acció per l'Amnistia i
l'Alliberament de Gérard Leretour», i del qual
fou secretari –finalment Leretour es beneficià
d'una gràcia presidencial. L'1
de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a
delegat dels
llibertaris francesos en la delegació internacional de
l'anarquisme mundial en
la impressionant manifestació del «Primer de
Maig» de Barcelona (Catalunya) per
a exigir a la nova república espanyola una reforma radical
de la societat. El
16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc,
Occitània) va
participar en el Congrés Regional de l'UACR. Entre el 17 i
el 18 d'octubre
participà en el congrés de l'UACR de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on va ser
nomenat membre del comitè de redacció de Le
Libertaire i de la Comissió Administrativa de
l'UACR, el secretari de la
qual era des de feia quatre mesos. Entre 1931 i setembre de 1932 va ser
condemnat en diverses ocasions per insubordinació, insults a
l'exèrcit i
embriaguesa, i va ser condemnat a vuit dies de presó. El 24
d'abril de 1932
participà a la Maison Commune de París en la
xerrada de controvèrsia, amb E.
Armand, Robert Collino (Ixigrec) i
Maurice Vandamme (Mauricius), sota
el
tema «Ce que veulent les individualistes». En
aquesta època era secretari de la
Lliga Internacional de Combatents de la Pau de Victor Méric,
de la qual va ser
exclòs en 1935 per una mala gestió en la
tresoreria –algunes apuntaren a un
robatori, ja que sempre tenia problemes amb els diners.
Exclòs de l'UAC per
«malversació», en 1933 demanà
la seva readmissió, que va ser rebutjada per la
Comissió Administrativa d'aquell any. Entre el 2 de mar i
l'11 de maig de 1934
edità a Antony (Illa de França,
França) el periòdic anarcocomunista Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la
liberté!, dedicat sobretot a la lluita contra el
feixisme. La tardor de 1934
va ser integrat en el grup de Bezons (Illa de França,
França), a instàncies de
Louis Lecoin i de Pierre Le Meillour, que demanaren la seva
«amnistia» a canvi
de la seva col·laboració en la nova etapa de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 fou delegat del
grup del XIV Districte de París en el congrés de
l'UA celebrat a París. Quan va
esclatar la Revolució espanyola el juliol de 1936, va partir
en el primer grup
francès de l'UA (Charles Carpentier, Henri Cottin, Louis
Mercier Vega) que
marxà cap a la Península i que formà
l'embrió del «Grup Internacional» que
s'integrà en la «Columna Durruti».
Així i tot, sembla que ell no participà en
els primers combats i que s'encarregà de qüestions
d'avituallament (queviures,
medicaments, armes, municions, etc.) del grup, fet pel qual va estar de
manera
regular a Barcelona durant 1936. A més, amb Louis Lecoin,
s'ocupà del «Comitè
d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes» i
fou delegat de l'UA en el
«Comitè d'Enllaç Internacional dels
Combatents Antifeixistes del Fronts» a
París, centrat en comprar armes i passar-les clandestinament
a Catalunya i en
reclutar voluntaris per a les milícies. L'octubre de 1936
organitzà la
«Centúria Sébastien Faure»,
que va ser únic comboi
«públic» (no clandestí) que
els llibertaris francesos enviaren i que reunia voluntaris anarquistes
francesos i alemanys sobretot, alguns trotskistes i menors rebutjats
per les
oficines oficials de reclutament de les Brigades Internacionals. La
«Centúria
Sébastien Faure» donà el seu nom un
temps al «Grup Internacional» de la
«Columna Ortiz», fins el moment que es va integrar
en el «Batalló
Internacional» de la 26 Divisió
(«Durruti») de l'Exèrcit Popular de la
II
República espanyola; ell s'encarregà del seu
avituallament fins la seva
desaparició el juliol de 1937. En aquells moments, amb
Marcel Bullier, Nicolas
Faucier, Louis Lecoin i Pierre Le Meillour, fou l'ànima del
Comitè per
l'Espanya Lliure (CEL), que arreplegava 40 centres d'avituallament a
França i
19 a París i la seva regió, i de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA),
que prengué el seu relleu durant la tardor de 1937,
participant en la major
part dels combois de camions juntament amb Person i Lucien. A
començament de
1937 el CEL, de la mà de Renée Lamberet,
organitzà la «Colònia
Ascaso-Durruti»
que acollí 178 infants orfes evacuats en un castell requisat
a Llançà (Alta
Empordà, Catalunya), que funcionà fins el gener
de 1939, la gestió del qual
portà juntament amb Paula Felstein. El juny de 1937, en un
d'aquests viatges
d'acompanyament d'un comboi de queviures per als infants d'aquesta
colònia, va
ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i un cop
lliure a Barcelona va
ser novament detingut pels comunistes. Gràcies a la
intervenció del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), que
s'adonà per atzar de l'arrest, aconseguí la
llibertat. En 1937 el grup d'Orleans
de SIA també tingué problemes de diners amb ell.
La tardor de 1938 va comprar
per a SIA una nova casa de camp a Maçanet de Cabrenys (Alt
Empordà, Catalunya),
a 30 quilòmetres de Llançà, per a
obrir una nova Casa de Convalescència per a
infants que prendria el nom de «Louise Michel» i
que havia d'acollir 40 infants,
però el triomf franquista impedí la seva posada
en marxa. El 15 de març de
1939, en un escorcoll de la seu de SIA a París, va ser
investigat per la
policia; en aquella època vivia al número 4 del
bulevard Brune i era
responsable de correspondència del periòdic La
Jeunesse Anarchiste. El desembre de 1939 va ser empresonat
per haver
rebutjat incorporar-se al seu regiment com a reservista. En 1940,
després de la
desmobilització, retornà a París i es
mostrà crític amb el pacifisme integral
d'alguns companys. Durant l'Ocupació va ser detingut, sembla
que per haver
insultat oficials alemanys en un cafè, i deportat al camp de
concentració de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) i a les mines de
potassa de Wansleben
am See (Saxònia, Alemanya). L'agost de 1945 Le
Libertaire anuncià el seu retorn. En arribar a
París va crear el setmanari La
Chaîne. Les déportés survivants sont
les
maillons de cette chaîne, butlletí
d'enllaç entre les famílies de
desapareguts, i va ser condecorat amb la Legió d'Honor, fet
que va ser criticat
pels companys. El 2 de novembre de 1946 participà amb
nombrosos exdeportats
francesos i espanyols en un acte celebrat a la sala de les
Sociétés Savantes de
París per «protestar contra el règim
d'opressió que subsisteix sempre a Espanya
i honorar els milers d'espanyols morts per la causa de la
llibertat». En els
anys posteriors va fer costat la campanya portada a terme per la
Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) per
l'alliberament dels
republicans espanyols internats al camp de concentració 99
de Karagandà
(Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan). El 31 de
gener de 1949 el
seu nom va ser esborrat dels domicilis a vigilar per la policia a la
regió
parisenca. Pierre Odéon va morir el 14 de desembre de 1977 a
l'Hospital Boucicaut
de París (França), amb l'estatus de
«Mort per França», i incinerat,
després
d'una cerimònia religiosa, al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
Pierre Odéon (1903-1977)
---
efemerides | 04 Maig, 2023 12:47
Anarcoefemèrides del 4 de maig
Esdeveniments
L'afusellament del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny publicat en el diari barceloní La Campana de Gràcia del 8 de maig de 1897
- Execucions del
«Procés de Montjuïc»:
El 4 de maig de 1897 són
afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente,
Tomàs Ascheri Fossati,
Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni
Nogués Figueras, processats com a
responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra
la processió
religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona.
La
repressió que es desencadenà contra el moviment
obrer català ha passat a la
història sota el nom de «Procés de
Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la
causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties.
Moltes de
les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un
dels
afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4
de maig de 1897 els voltants
del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per
escamots de soldats,
destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia.
Tractaven de mantenir
allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants
de la
muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la
matinada els
reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de
Caçadors
de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única
corda. Al seu
voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de
certificar
oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al
piquet d'execució i
manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni
Nogués cridà als soldats: «Foc!
Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»;
Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la
Revolució Social!» i altres clamaven la seva
innocència. La descàrrega dels
màusers apagà totes les veus. Després
seguiren els trets de gràcia. Mesos
després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià
Michele Angiolillo mata de
tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres
espanyol, Antonio
Cánovas del Castillo, responsable polític de les
tortures i de la mort dels
seus cinc companys.
***
Una ambulància i barricades a la Rambla
- Segon dia dels
Fets de Maig: A la matinada
del dimarts 4 de maig de 1937 es van
produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de
Barcelona
(Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al
dematí encara van
sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n
pogués garantir ni la
distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i
aconsellaven
l'acord de les parts en lluita –Solidaridad Obrera
no va informar dels
fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no
va dir ni una paraula de les
barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites
més sagnants es
van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al
Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la
Ciutadella, a la part baixa de la
Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i
tots els carrers que
envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels
Colón i Victòria els
guàrdies disparen contra la Telefònica. Les
forces governamentals i les del
PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els
anarcosindicalistes
i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a
més de l'artilleria
de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va
ser radiada una
nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la
missió d'imposar la
pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per
això
requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva
adhesió al Govern, la
UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de
Rabassaires, Esquerra Republicana de
Catalunya, Acció Catalana i altres partits
polítics de menor entitat. A un
quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el
ministre de
Justícia del Govern Central, García Oliver, i
Marianet R. Vázquez, del Comitè
Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán,
que havia estat
conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional,
i per Alfonso, de
la Federació Local; tots ells significats anarquistes.
Moments després van
arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la
Comissió executiva de la UGT,
i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat
regional; i tots plegats es
van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van
parlar
per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez
Zancajo, García Oliver –aquest
va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades
que
s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els
llibertaris van anomenar aquest
discurs, amb befa, «La llegenda del bes»–
i
Companys mateix, i tots, van
recomanar calma a la població i demanaren el cessament de
les lluites. La crisi
del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de
provisional amb
representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals
que participaven
en l'anterior.
***
Daniel Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron
- París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als «blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.
Naixements
Foto policíaca de Gabriel De La Salle (16 de març de 1894)
- Gabriel De La Salle: El 4 de maig de 1849 neix al I Cantó de Nantes (Bretanya) el poeta, dramaturg, maçó, sindicalista i propagandista anarquista François-Gabriel Delasalle, més conegut com Gabriel De La Salle. Era fill natural de Julienne Delasalle, jornalera, i d'un gendarme. Apassionat per la poesia i el món del teatre, en 1878 publicà el poemari L'éternel roman i 1882 Le livre des revoltes. Poesies. Relacionat amb el diputat Chassaing i el regidor municipal Piperaud, es presentà, sota el seu patronatge, com a candidat socialista a les eleccions municipals del barri de l'Arsenal de París del 27 d'abril de 1890, obtenint 182 vots en el primer escrutini. Fins al desembre de 1893 col·laborà amb Eugène Chatelain en La Revue Européenne i en 1891 havia comptat amb el suport dels venedors de diaris per a la distribució d'una edició especial l'1 de maig. Amb Augustin Hamon codirigí la revista mensual politicoliterària parisenca L'Art Social (1891-1894), en la qual col·laboraren destacats intel·lectuals llibertaris (Charles Albert, Léon Cladel, Paul Delasalle, Bernard Lazare, Charles Malato, Fernand Pelloutier, Han Ryner, etc.). També publicà en la col·lecció «Bibliothèque de l'Art Social» diversos fullets d'alguns d'aquests autors (Albert, Hamon, Lazare, Pelloutier). En 1893 publicà el llibre Les Révoltes, I. Luttes stériles i el 12 de març d'aquell any representà un «espectacle assaig» del «Théâtre d'Art Social» a la Salle des Fantaisies de París, però només pogué fer aquesta representació. En 1894 vivia al número 5 del carreró de Béarn i treballava com a comptable des de feia molts anys de l'ortopedista «Huclin et Cie», al número 43 del carrer del Roi de Sicile. El 15 de març de 1894 el prefecte policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se exemplars de periòdics anarquistes italians (A Propaganda, La Nuova Idea, Sempre Avanti) i alemanys (Der Sozialist), un cartell (Les anarchistes au peuple), un informe sobre el moviment obrer democratasocialista holandès, dos fullets (L'ordre par l'anarchie i Petit catéchisme socialiste), diversos escrits, correspondència i altres textos. Detingut, va ser portat a comissaria i el 17 de març d'aquell any el jutge d'instrucció l'alliberà sense passar per la presó parisenca de Mazas, com a altres inculpats per «associació criminal». El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Mayer va sobreseure la seva inculpació de pertinença a «associació criminal». Va ser amic dels anarquistes Jean Grave i Fortuné Henri. Després de la repressió desencadenada en 1894, dirigí amb Louis Lumet la revisteta L'Enclos (1895-1899), que publicà sobretot traduccions al francès de textos de William Morris. En 1896 refundà la revista L'Art Social, que codirigí amb Louis Lumet, i el juny d'aquest any ambdós tornaren engegar el «Théâtre d'Art Social». Aquest mateix any representà la Borsa del Treball de Rennes (Bretanya) en el Comitè Federal de la Federació de Borses i fou un dels responsables de la «Chevalerie du Travail Française» (CTF, Cavalleria del Treball Francès). Entre 1897 i 1903 fou administrador de la revista L'Humanité Nouvelle, dirigida per Augustin Hamon i amb Victor Dave com a secretari de redacció, continuació de la belga La Société Nouvelle (1884-1897), en la qual sembla que també col·laborà. A començament del nou segle col·laborà en L'Éducation Libertaire (1900-1902), revista parisenca de les biblioteques d'educació llibertària. Abandonà la feina de comptable i muntà una llibreria al carrer des Francs Bourgeois de París. En la seva darrera etapa visqué al carrer Marché Popincourt de París. Sa companya fou Marie Catherine Gébay. Gabriel De La Salle va morir, en la més absoluta pobresa, el 21 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 23 d'abril– de 1914 a l'Hospital Tenon de París (França).
***
Fotografia
policíaca d'Henri Deforge (6 de gener de 1894)
- Henri Deforge: El
4 de maig –oficialment el 5 de maig– de 1874 neix a
Saint-Gilles (Brussel·les,
Bèlgica) l'anarquista Henri Walter Deforge. Fill de pare
francès (Émile Victor
Deforge) i mare belga (Lambertine Catherine Françoise Marie
Depaquier), quan tenia
quatre anys la família s'establí a
França. Cap el 1887 entrà com a aprenent
d'embalador i des de 1892 treballava amb son pare com a
distribuïdor de diaris.
En aquesta època vivia a casa de sos pares a la Villa Saint
Michel, al número
27 de l'avinguda de Saint-Ouen, al XVIII Districte de París
(França). Sa mare
tenia un quiosc de diaris a la plaça de Clichy i ell els
portava al quiosc i
després els distribuïa a domicili. Segons informes
policíacs, treballava de
matí, després passava el temps al seu barri en
companyia de dones de mala
reputació i a les nits assistia a les reunions anarquistes,
sobretot a les dels
barris de Montmartre i de Saint-Ouen. El 15 de setembre de 1892 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per
«possessió d'arma prohibida». Segons la
policia, estava ficat en el moviment
anarquista des de juliol de 1893 i freqüentà
Émile Pouget a la redacció de Le
Père Peinard. El 24 de setembre de
1893 participà en una vetllada familiar d'una trentena
d'anarquistes al carrer
Abbesses, on es cantaren cançons i es recitaren poesies
revolucionàries. Durant
la tardor de 1893 participà activament en la campanya contra
les Festes Francorusses
i l'1 d'octubre per a celebrat l'aliança militar entre
França i l'Imperi Rus i
en una reunió de la Lliga dels Antipatriotes celebrada a la
Sala Commerce havia
reivindicat la vaga general i havia fet apologia de l'anarquista
català Paulí
Pallàs Latorre que havia atemptat contra el general Arsenio
Martínez Campos el
24 de setembre d'aquell any. Segons la policia s'havia reunit entre
1893 i 1894
en tres ocasions amb l'anarquista Louis Duprat. El seu nom figurava en
diversos
llistats d'anarquistes establert per la policia sota la
consideració de
«militant anarquista». El 5 de gener de 1894 va ser
detingut sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal», però fou alliberat el 27 de gener i el
20
de març de 1894 el seu cas va ser sobresegut pel jutge
d'instrucció Meyer. L'1
de juliol de 1894 el seu domicili familiar va ser escorcollat de bon
matí i la
policia li va segrestar quatre números de La
Révolte, un exemplar del periòdic La
Lutte pour la Vie, el fullet La
remontrance de Maloupin. Cupindo l'anarchiste de Paul
Paillette i un
ganivet de 22 centímetres; no va poder ser detingut
perquè ja havia partir cap
a la feina. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb
Eugène Renard
(Georges), quan caminaven per
l'avinguda Trudaine cap el domicili de Paul Gibier (Gilbert),
que acabava de ser detingut. En el moment de la seva
detenció portava un revòlver carregat i quatre
exemplars de La Révolte.
Durant el seu interrogatori a
la comissaria del barri de Rochechouart digué que la seva
relació amb Paul
Gibier era de feina, ja que aquest treballava en el comerç
paperer i ell li feia
compres. L'endemà va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas sota l'acusació
de pertinença a «associació de
delinqüents». Son pare assegurà que des
de la
seva excarceració el gener passat son fill ja no
freqüentava les reunions
anarquistes. Durant el seu interrogatori declarà que no era
anarquista, que els
exemplars de La Révolte
eren a casa de
sos pares i que tenia la intenció de desfer-se'n i que el
revòlver pertanyia a
son pare i que el portava a una armeria per a reparar-lo. El 9 d'agost
de 1894
va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció incriminat
per «associació de
delinqüents», però el 22 de juny de 1895
el seu cas va ser sobresegut. El 15 de
juliol de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a
dos mesos
de presó i a 25 francs de multa per
«possessió d'arma prohibida», per l'arma
que portava en la seva detenció del 3 de juliol anterior
Entre el 13 de
novembre de 1897 i el 24 de setembre de 1898 va fer el servei militar
en el 91
Regiment d'Infanteria. El 30 de gener de 1903 va ser detingut per
complicitat
en l'anomenat «Crim de Bois-Colombes»: el 28 de
novembre de 1902 la rendista
Tusseau de Bois-Colombes (Illa de França, França)
va ser assassinada per robar-li
un conjunt de títols i d'obligacions de l'Estat; en aquest
afer van ser
detinguts Henri-Alfred Thiboueu, obrer mecànic
d'automòbils conegut sota
diversos pseudònims (Desforges,
Salmon, Samson,
Sckaller, etc.) i
assassí material de difunta, la seva amant
Marie-Françoise Piette (Flora),
el banquer suís Andrew Knos,
receptor del furtat, i l'intermediari entre aquest i el primer
Ferdinand-Moïse
Bloch; Henri Deforge va ser detingut per la seva amistat amb Bloch. En
aquesta
època treballava de repartidor amb bicicleta per al diari
nacionalista La Patrie. Entre el 3
d'agost de 1914 i
el 7 de gener de 1919 lluità als fronts
bèl·lics en la Gran Guerra. Sa companya
va ser Marguerite Louise Malvina Jallu. El seu últim
domicili fou al número 29 del
carrer Dautancourt. Henri Deforge va morir el 24 de juliol de 1937 a
l'Hospital
Bichat del XVIII Districte de París (França).
Rodolfo González Pacheco (1938)
- Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 –alguns autors citen 9 d'agost de 1882– neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha, La Batalla, Germinal, Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») –textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment– assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo, Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les «societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la «Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creà Tribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro, El Comunista, ¡Despertad!, Los Nuevos, La Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.
Rodolfo González Pacheco (1881-1949)
***
Foto
antropomètrica de Pietro Comastri (12 de març de
1910)
- Pietro Comastri:
El 4 de maig de 1890 neix a Marzabotto
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista Pietro
Comastri. Sos pares es deien Augusto Comastri i Elisa
Minelli. Estudià fins
tercer de primària. Paleta de professió, quan era
molt jove s'adherí al
moviment anarquista i participà activament en les lluites
socials del seu
temps. En 1908, per organitzar vagues, va ser detingut i condemnat. En
1911 va
ser novament fitxat. Lluità als fronts de la Gran Guerra. En
acabar el
conflicte bèl·lic, es va incorporar a l'equip
directiu de la «Vella Cambra del
Treball» i el març de 1920 en va ser nomenat
secretari provincial. Esdevingué
un dels membres més destacats de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI) de la seva regió i de la Comissió de
Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El 5 d'abril de 1920 va parlar a Decima, a
San
Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia),
on també intervingué en una
manifestació organitzada per la «Vella Cambra del
Treball» per a reivindicar
els treballadors pagesos; quan parlà Segismondo Campagnoli,
el sotscomissari de
policia ordenà la suspensió de la
manifestació i els carrabiners dispararen i
carregaren amb les baionetes; el resultat va ser de vuit morts, entre
ells
Campagnoli, i 35 ferits, resultant ell il·lès per
xamba. El 28 de juliol de
1920 va ser detingut per possessió d'un revòlver
no registrat i, un cop lliure,
es va refugiar a la República de San Marino, per evitar una
ordre de detenció
per la seva participació en un enfrontament amb al
Guàrdia Reial, en el qual va
morir un agent. El març de 1921 retornà a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) i,
després de ser agredit en dues ocasions pels escamots
feixistes (el 15 de juny
de 1921 a Casalecchio di Reno i el 8 de setembre de 1922 a la Via
dell'Indipendenza), en 1925 es traslladà a Roma
(Itàlia). El 17 de maig de 1930
va ser detingut a la capital italiana per ofenses a Benito Mussolini;
jutjat,
va ser condemnat a sis mesos de presó per «insults
a les institucions». Un cop
complerta la condemna, no va ser posat en llibertat i va ser confinat,
sota el
«Tercer Grau» de les persones
«políticament perilloses», per un
període de
quatre anys per «activitats anarquistes». Enviat a
l'illa de Ponça, el 3 de
setembre de 1931 va ser detingut per infracció de les
obligacions del
confinament i condemnat a quatre mesos i 15 dies de presó.
El 17 de novembre de
1932 va ser posat en llibertat gràcies a l'amnistia
decretada del desè aniversari
de la «Marxa sobre Roma» i retornà a
Bolonya. El 18 de setembre de 1940 va ser
esborrat del «Tercer Grau» i el 23 de gener de 1941
va ser detingut i confinat
per cinc anys per «derrotisme polític».
Va ser enviat a Pisticci (Basilicata,
Itàlia), on a final d'any va ser posat en llibertat i la
resta de la condemna va
ser commutada per un advertiment. Durant els anys de la II Guerra
Mundial
visqué a Nettuno i es va afiliar al Partit Comunista
Italià (PCI). El desembre
de 1944 va ser nomenat membre del Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) i alcalde de Nettuno. Pietro
Comastri va morir
el 21 de juny de 1956 a Nettuno (Laci, Itàlia). Un carrer de
Nettuno porta el
seu nom.
***
- Auguste Dauthuille: El 4 de maig de 1891 neix a Avranches (Baixa Normandia, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint D'Authuille, més conegut com Auguste Dauthuille. Era el fill primogènit de Edouard Joseph Guillaume D'Authuille, paleta, i de Marie-Louise Gontier, dona de fer feines. Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més «dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «injúries a l'Exèrcit», Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquella època estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà al XIV Districte de París amb la linotipista Charlotte Henriette Billard, de qui es va separar el 7 de febrer de 1924 a París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà al XIX Districte de París amb la dactilògrafa Marie Joséphine Obach, vídua de Georges Joseph Gyss. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey. Auguste Dauthuille va morir el 31 de maig de 1950 al seu domicili de Beauchamp (Illa de França, França).
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |