Administrar

Efemèrides anarquistes

[10/12] «A Revolução Social» - Conferència de Han Ryner - Spies - Tramcourt - Byington - Binimelis - Dufour - Buján - García Pradas - Jover - Julian - Bernal - Cinti - «El Manco de La Pesquera» - Ortega - Dandi - Montagut - Arnau - Richards

efemerides | 10 Desembre, 2017 12:01

[10/12] «A Revolução Social» - Conferència de Han Ryner - Spies - Tramcourt - Byington - Binimelis - Dufour - Buján - García Pradas - Jover - Julian - Bernal - Cinti - «El Manco de La Pesquera» - Ortega - Dandi - Montagut - Arnau - Richards

Anarcoefemèrides del 10 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"A Revolução Social"

Portada del primer número d'A Revolução Social

- Surt A Revolução Social: El 10 de desembre de 1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista quinzenal A Revolução Social. Folha quinzenal. Portava els epígrafs «No hi ha error que pugui ser útil, com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de Maistre, i «Abans vull patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu silenci», de John Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista «O Futuro», adherit a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la Regió Sud), i estava dirigit per Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu Constantino, Santos Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave, Botto Machado, Errico Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de Souza Paulo, entre d'altres. Tractà temes d'allò més divers: textos teòrics, sindicalisme, notes orgàniques, notícies locals i internacionals, educació, crides solidàries, etc.  En sortiren quatre números, l'últim el 9 de març de 1912.

***

Primera edició de l'obra de Ryner

Primera edició de l'obra de Ryner

- Conferència de Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».

Anarcoefemèrides

Naixements

August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya-- l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels «Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquesta època era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests «Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària i única filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les seves últimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista: «Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

***

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

- Albert Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Tenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt  va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

- Steven T. Byington: El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves Anarchist Letter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism –llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text «Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la «Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara The Boston Globe, Demonstrator, Discontent, Discussion, Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First, Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation, New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

Steven T. Byington (1869-1957)

***

Jaume Binimelis Rotger

Jaume Binimelis Rotger

- Jaume Binimelis Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i anarcosindicalista Jaume Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera, destacat militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida Rotger Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon). Quan tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la família s'establí a Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà l'oncle Jaume, que s'havia exiliat per la seva militància anarquista, però no en trobaren el seu rastre. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar a la caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat a l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en l'exèrcit per continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar amb Maria Castell Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida; Jaume volgué que aquesta nina portés el llinatge Binimelis, però Maria s'hi oposà. La parella tingué cinc infants (Gabriel, Carme, Maria, Ramon i Àngela) i més tard, a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es posà a fer feina de pescador. Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa família, s'instal·là, amb son germà Ramon, a Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A començament dels anys vint s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on comprà un terreny. En aquesta població milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense deixar de militar en la CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà sense èxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí el 12 d'octubre de 1974.

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

***

Baldomer Dufour Barberà

Baldomer Dufour Barberà

- Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara secretari del Sindicat Fabril de Barcelona de la CNT. Durant la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 24 Divisió. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1950 s'instal·là amb sa companya i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu primer llinatge és citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

***

Notícia sobre la conferència de Luis Buján Castiñeiras apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 16 de febrer de 1958

Notícia sobre la conferència de Luis Buján Castiñeiras apareguda en el periòdic tolosà CNT del 16 de febrer de 1958

- Luis Buján Castiñeiras: El 10 de desembre de 1910 neix a Santa Eugenia (Ribeira, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Buján Castiñeiras. Des de molt jove formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del grup anarquista «Germinal» de la Corunya. En 1936 lluità a Astúries (Espanya) contra el feixisme i quan aquesta zona caigué a mans franquistes passà a Barcelona (Catalunya). Posteriorment lluità al front d'Aragó, on va ser ferit. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència i quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Montalban, on fundà la Federació Local de la CNT. El 13 de novembre de 1954 llegí, al local social de la CNT de Marsella (Provença, Occitània), la conferència «Federalismo y autonomia». En 1955 participà econòmicament la subscripció «Pro-Premsa Clandestina a Espanya». El 16 de febrer de 1958 a la Maison du Peuple de Montalban, organitzada per la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat, va fer la xerrada «Aspectos actuales de la CNT». En 1963 s'instal·là Marsella. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a la CNT de Figueres (Alt Empordà), la qual representà en el V Congrés de la CNT de 1979, i més tard a la de Perpinyà. Trobem escrits seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Atalaya, Cenit, Espoir, Ideas-Orto, La Protesta Obrera, etc. Malat, Luis Buján Castiñeiras va morir, després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de 1988 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– i fou enterrat civilment.

Luis Buján Castiñeiras (1910-1988)

 ***

José García Pradas

José García Pradas

- José García Pradas: El 10 de desembre de 1910 neix a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit, CNT, Construcción, Cultura Proletaria, España Libre, Frente Libertario, Libertad, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente, En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará, Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro, Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición, El terror de Soso Khan, Tierra de lobos, Tributo de sangre, Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947), La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. José García Pradas va morir el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).

***

Amèlia Jover Velasco

Amèlia Jover Velasco

- Amèlia Jover Velasco: El 10 de desembre de 1910 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix com Amàlia. A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la seva època. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada «Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a París (França).

Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 7 de novembre de 1911

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

- Fernand Julian: El 10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Havia nascut el 6 de maig de 1877 a Generargues (Llenguadoc, Occitània). Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquesta època freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil –la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la «reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

Juan Antonio Bernal Ramírez

Juan Antonio Bernal Ramírez

- Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de desembre de 1945 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Havia nascut el 10 de març de 1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per «tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

***

Ercolano Cinti

Ercolano Cinti

- Ercolano Cinti: El 10 de desembre de 1950 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Havia nascut el 25 de juliol de 1882 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella», «Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per «insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la «Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador de Volontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI).

***

"El Manco de La Pesquera" (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat

El Manco de La Pesquera (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat

- El Manco de La Pesquera: El 10 de desembre de 1955 es afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el 15 d'abril de 1908 a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) i era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

***

Necrològica d'Antonio Ortega Cádiz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de març de 1968

Necrològica d'Antonio Ortega Cádiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de març de 1968

- Antonio Ortega Cádiz: El 10 de desembre de 1967 mor a Orà (Orà, Algèria) l'anarcosindicalista Antonio Ortega Cádiz. Havia nascut cap el 1880. Durant els anys trenta milità en el Sindicat de la Fusta de Melilla (Nord d'Àfrica) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 al Protectorat espanyol al Marroc, va ser detingut i internat als camps de concentració de l'alcassaba de Selouane i del penyal d'Alhucemas. En 1940 va ser posat en llibertat provisional i retornà a Melilla, on aconseguí passar a Algèria. D'antuvi s'instal·là a Alger i posteriorment a Orà, on milità en l'Agrupació Local de la CNT del barri de Gambetta fins a la seva defunció.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[09/12] «L'Émeute» - Atemptat de Vaillant - Kropotkin - Stepanov - Lega - Gourdouze - Jové - Meler - Puente Sahón - Serrano Ayuso - Latorre - Rubini - Vázquez Rubio - Serna - Piquer - Tocci - Monterneau - Berezo

efemerides | 09 Desembre, 2017 18:07

[09/12] «L'Émeute» - Atemptat de Vaillant - Kropotkin - Stepanov - Lega - Gourdouze - Jové - Meler - Puente Sahón - Serrano Ayuso - Latorre - Rubini - Vázquez Rubio - Serna - Piquer - Tocci - Monterneau - Berezo

Anarcoefemèrides del 9 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "L'Émeute"

Portada del primer número de L'Émeute

- Surt L'Émeute: El 9 de desembre de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer numero del periòdic L'Émeute. Organe anarchiste. Paraissant le dimanche (L'Aixecament. Òrgan anarquista. Apareix el diumenge). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Òrgan d'expressió de diversos grups anarquistes locals (Lió, Roanne, Sant Étieve, Dijon, Amiens, La Voulte), era continuació d'un reguitzell de publicacions anarquistes que van ser suprimides per la repressió: Le Droit Social (1882), L'Étendard Révolutionnaire (1882), La Lutte (1883) i Drapeau Noir (1883). Els responsables en el comitè de redacció eren Vincent Berthout, Claude Grillot, Pierre Labille (gerent), P. Parich (gerent a partir del número 6 del 13 de gener de 1884) i Léon Domergue (secretari). Els articles sortiren sense signar i arribà a tirar 9.000 exemplars. Víctima també de la repressió, només podrà publicar set números, l'últim el 20 de gener de 1884. Va ser substituït per una altre tirallonga de publiacions: Le Défi (1884), L'Hydre Anarchiste (1884), L'Alarme (1884), Le Droit Anarchique (1884) i La Lutte Sociale (1886).

***

L'atemptat de Vaillant segons Frederic Lix en 'Le Petit Journal' del 23 de desembre de 1893

L'atemptat de Vaillant segons Frederic Lix en Le Petit Journal del 23 de desembre de 1893

- Atemptat de Vaillant: El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, l'anarquista Auguste Vaillant, tot cridant «Visca l'anarquia», llança una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París (França). Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --de gran potència i amb nombrosos claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Auguste Vaillant va ser jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, condemnat a mort per «intent d'assassinat» i guillotinat el 5 de febrer d'aquell any.

Auguste Vaillant (1861-1894)

Anarcoefemèrides

Naixement

Piotr Kropotkin

Piotr Kropotkin

- Piotr Kropotkin: El 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- neix a Moscou (Rússia) el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero i Élisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la «Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme «anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista, Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Piotr Aleksejevic Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia).

***

Foto policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)

Foto policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)

- Ievgienij Stepanov: El 9 de desembre de 1864 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarquista Ievgienij Stepanov, més conegut en la seva transcripció francesa com Eugène Stépanoff i que va fer servir el pseudònim Orlowski. Sos pares es deien Dmitrij Stepanov i Marija Alcombarov. Emigrà a París (França) com a estudiant de medicina i visqué amb l'anarquista rus Ivan Kashintsev. En 1899 era el secretari d'una societat d'obrers russos exiliats. El 29 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres 26 revolucionaris russos, entre ells el seu company de pis, en una gran batuda antianarquista; jutjat el 4 de juliol de 1890 pel IX Tribunal Correccional del Sena en l'anomenat «Procés dels nihilistes russos», va ser condemnat per possessió d'explosius a tres anys de presó i 200 francs de multa. El 20 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on participà, amb altres exiliats del seu país, en la Russkaia Besplatnaia Biblioteka (Biblioteca Lliure Russa). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1926 col·laborà en el periòdic rus Katorga i Ssylka. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paolo Lega fotografiat per Guglielmo Borghese a Roma

Paolo Lega fotografiat per Guglielmo Borghese a Roma

- Paolo Lega: El 9 de desembre de 1868 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Paolo Lega, conegut com Marat. Sos pares es deien Giuseppe Lega, sabater, i Clotilde Baldini. Per manca de recursos, quan tenia nou anys abandonà l'escola primària i, després d'aprendre l'ofici de fuster a l'ebenisteria Forlivesi de Lugo, treballà a diverses localitats. Amb 15 anys freqüentà el cercle republicà irredentista juvenil «Guglielmo Oberdan», però poc després es declarà socialista i anarquista internacionalista, convençut de la necessitat d'abolir primerament la propietat privada. El sobrenom de Marat li ve de la representació en un teatre local de l'obra teatral homònima de 1885 del dramaturg anarquista Ulisse Barbiere, de qui era Lega era fervent admirador. En 1886 s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va treballar durant tres anys de fuster a la zona de Santo Stefano, i en 1889 a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de fuster i de tapisser i destacà com a propagandista anarquista, com a agitador i com a organitzador de vagues i de manifestacions. En 1890 va ser cridat a files, però se li va concedir un permís il·limitat. L'abril de 1891 va ser detingut a Gènova com a mesura preventiva davant l'imminent celebració del Primer de Maig i el desembre d'aquell any va ser novament detingut i enviat al seu poble natal.  En 1892 assumí la gerència del periòdic únic Primo Maggio, editat pels socialistes del  barri genovès de Sampierdarena i de Gènova, i va ser detingut i obligat a retornar a Lugo. Tres mesos després retornà a Gènova i el 12 de setembre de 1892 va ser novament detingut a conseqüència de la visita reial a la ciutat i enviat novament a Lugo el 15 de setembre. La seva persecució policíaca causà la mort de son pare, malalt del cor, el 22 de setembre. Absolt el 2 de novembre de 1892 per l'Audiència de Bolonya per delicte de premsa, el 25 de febrer de 1893 es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on entrà en relació amb companys anarquistes francesos. En aquesta època participà en les activitats dels grups anarquistes genovesos i de La Spezia (Ligúria, Itàlia), assumint la gerència d'algunes publicacions d'únics números i ocupant-se de la recaptació de fons. Després de sis mesos treballant entre Bolonya i Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes antiorganitzadors al voltant de Paolo Schicchi, malalt de bronquitis, es va veure obligat a retornar amb vaixell el 15 de juny de 1893 a Gènova  i l'endemà va ser novament detingut en aquesta ciutat i reenviat a Lugo. El mateix va passar el 19 d'agost i el 7 de març de 1894. Aquesta última vegada, però, durant l'escorcoll, se li va trobar un ganivet amb mànec fix, prohibit aleshores, que li va implicar una condemna de 45 dies de presó, però que en patí 60. És a la presó que madurà la idea d'atemptar contra la vida de Francesco Crispi, president del Consell de Ministres italià, com a venjança pel seu patiment personal i pel que estava fent sofrir a la població siciliana i a un grup companys anarquistes genovesos empresonats des de principis de gener. En sortir, després de passar uns dies a Bolonya, on s'afilià al Fascio dels Treballadors i al grup anarquista de Porta Mazzini, el 30 de maig de 1894 marxà cap a Roma, fent una parada per a veure l'exinternacionalista Domenico Francolini a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i Emidio Recchioni a Ancona (Marques, Itàlia), a qui va confiar el seu projecte. El 13 de juny arribà, probablement amb Recchioni, a Roma i dos dies després el trobem a Florència (Toscana, Itàlia), on es reuní amb Francesco Pezzi i sa companya Luisa Minguzzi. De bell nou a Roma sota el nom d'Annibale Bandini, el 16 de juny de 1894, armant de dues pistoles, s'abalançà contra el cupè de Crispi al seu pas per l'avinguda Gregoriana. El tret de la primera pistola quedà encallat i el dispar de la segona errà el tir, moment que el cotxer aprofità per desarmar-lo amb un cop de fusta i l'immobilitzar-lo. Crispi es va servir d'aquest l'atac, i del que patí dies després el president de la República francesa Sadi Carnot el 24 de juny, per enfortir el seu inestable govern ultramonàrquic colonialista i fer votar, el 19 de juliol de 1894, les «lleis d'emergència» contra els anarquistes, però que va dirigir contra tots els partits antigovernamentals, fins i tot contra el Partit Socialista Italià (PSI), que tenia representants al Parlament. El 19 de juliol de 1894 Lega va ser jutjat per l'Audiència de Roma i defensat per l'advocat socialista Vittorio Lollini. En una única sessió, va ser condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió –en sentir la sentència agità el capell al crit de «Visca l'anarquia!». Molt més llarg va ser el judici dels seus presumptes còmplices (Domenico Francolini, Luisa Menguzzi, Francesco Pezzi, Emidio Recchioni, etc.), que es desenrotllà entre el 7 i el 30 de novembre de 1895 i que va concloure amb l'absolució de tots els implicats per manca de proves i en la responsabilització exclusiva de Lega en l'atemptat. Paolo Lega va morir el 2 de setembre de 1896 a la Colònia Penitenciària Agrícola de San Bartolomeo de Càller (Sardenya), oficialment, però, l'òbit va ser registrat el 25 de setembre de 1896. Dies després de l'òbit, el periòdic The Rebel, publicat per Emidio Recchioni a Londres (Anglaterra), havia filtrat la seva prematura mort i s'acusava d'aquesta als carcellers de la presó de Sàsser (Sardenya). El 20 de setembre de 1896 el periòdic sicilià L'Avvenire Sociale també anuncià la seva mort, dies abans de la seva divulgació oficial. En 2014 Giuseppe Galzerano va publicar la biografia Paolo Lega. Vita, viaggio, processo, "complotto" e morte dell'anarchico romagnolo che attentò alla vita del primo ministro Francesco Crispi.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Adrien Gourdouze

Adrien Gourdouze

- Adrien Gourdouze: El 9 de desembre de 1872 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Adrien Albert Gourdouze. En 1896 s'establí a Marsella, on participà en les activitats del moviment anarquista de la ciutat. Quan Sébastien Faure i altres membres de la redacció de Le Libertaire s'instal·laren a Marsella, entrà en l'equip editor i va fer de gerent dels 13 números (entre el 18 de març i el 5 de juny de 1898) d'aquest periòdic publicats en la ciutat occitana. També participà activament en la organització de conferències realitzades a diversos barris marsellesos per Henri Dhorr. El 16 de març de 1898 presidí la conferència que es portà a terme al bar Alhambra. Partidari de mudar-se a l'estil «cloche de bois» --grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers--, canvia sovint de domicili. A començaments de juliol de 1898 sa companya morí a resultes d'una operació a l'hospital de la Concepció. A partir de 1899 orientà la seva activitat revolucionària en el sindicalisme i el desembre de 1900 fou nomenat secretari del Sindicat de Carboners. En 1901 intervingué, en nom d'aquest sindicat, en un míting a Arle en suport dels obrers dels ports i de les drassanes en vaga. En 1904 fou nomenat secretari dels carboners, però acusat de malversació, desaparegué del moviment llibertari. L'1 de novembre de 1907 arribà a Nova York (Nova York, EUA) procedent de Marsella i a partir d'aquest moment el seu rastre es perd.

***

Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 de novembre de 1974

Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974

- Pere Jové Viladrich: El 9 de desembre de 1900 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen, i una filla, Arlette.

***

Notícia de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 26 de maigde 1940

Notícia de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de maigde 1940

- Ignasi Meler Pomet: El 9 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor i activista anarquista i anarcosindicalista Ignasi Meler Pomet –el segon llinatge a vegades citat de diverses maneres (Pomés, Pomet, Portet, etc.)–, que va fer servir el pseudònim Miguel Miró Rech. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre dels Grups d'Acció confederals, en 1925 va ser detingut com a còmplice d'un atracament en un taller d'ebenisteria de la Riera Alta de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'estranger. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i milità en la CNT de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1931 sa primera esposa, Virginia García, morí després de practicar-se un avortament i ells restà a càrrec de dos fills i una filla. Entre l'1 de desembre de 1931 i el març de 1932 participà en l'edició dels set números de la revista cultural anarquista Ágora. Cartelera del Nuevo Tiempo, encapçalada per Ginés Alonso i que va estar finançada gràcies a un atracament al cafè «Oro del Rhin». Partidari de la tàctica de la «gimnàstica revolucionària», va ser detingut a Sant Adrià del Besòs, juntament amb altres companys (Baptista Agustí, Josep Balart Ciurana, Pere Bernardó, Josep Costa Ferrer, José Giménez, Frederic Maldonado, Amadeu Roig, Ramon Tabuenca, Ramon Vaqué Agramunt, etc.), amb motiu d'un complot en el qual s'intentà volar el desembre de 1932 la Prefectura de Policia de Barcelona. El desembre de 1933, quan estava empresonat a la Presó Model de Barcelona, s'escapà, juntament amb molts altres 57 companys, fent una excavació que donava als claveguerams de la ciutat. El 30 de juliol de 1935 va ser novament detingut, però amb la victòria del Front Popular en 1936 va ser alliberat. Després treballà de blanquer a la fàbrica Francolí. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part de les Milícies Antifeixistes anarquistes del barri barceloní del Clot i immediatament després s'incorporà a la «Columna Hilario-Zamora», on dirigí els abastiments. Posteriorment passà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) i s'integrà en la «Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies, va ser destinat a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República com a comandant de batalló a les localitats aragoneses d'Albero Bajo i de Tardienta; després lluità a poblacions diverses poblacions aragoneses (L'Almúnia de Sant Joan, Aliaga, Corbalán) i a Viver (Alt Palància, País Valencià). Entre maig i agost de 1938, comandà, en substitució de Máximo Franco Cavero i fins l'arribada d'Esteban Serna, la 127 Brigada Mixta. A començaments de 1939 marxà cap a València, on residia sa companya Gloria García Zapata, però retornà al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). Dies després, va rebre l'ordre de fer-se càrrec de la 125 Brigada Mixta, amb la qual intervingué decisivament el març de 1939 en nom del Consell Nacional de Defensa contra les tropes de Juan Negrín López. A Madrid va ser ferit greument per l'explosió d'una bomba i perdé la vista i el braç dret. Mutilat i cec, en acabar la guerra va ser empresonat, però a començaments de 1940 va ser posat en llibertat condicional. Instal·lat a Sevilla (Andalusia, Espanya) amb sa companya, va ser reclamat per les autoritats franquistes barcelonines. Jutjat, no va ser acusat de cap delicte de sang ni contra la propietat, però va ser condemnat a sis penes de mort, encara que totes van ser commutades, gràcies a la intervenció d'un advocat franquista al qual havia salvat la vida temps enrere i que també li va aconseguir una parada de venda de cupons dels cecs i de loteria al barri del Clot. Sa companya Gloria García Zapata també va ser tancada a la presó de dones, però també fou alliberada poc després. Ignasi Meler Pomet va morir en 1968, després de ser operat d'un càncer de còlon.

***

Mariano Puente Sahón

Mariano Puente Sahón

- Mariano Puente Sahón: El 9 de desembre de 1900 neix a Burgos (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Puente Sahón. Quan era jove son pare l'envià pensionat al Regne Unit per a aprendre l'anglès i quan tenia 18 anys retornà a la Península, posant-se a fer feina d'intèrpret a Bilbao (Biscaia, País Basc). A partir del 1919 viatjà i treballà arreu d'Europa i d'Amèrica –Estats Units (1924), Brasil i Argentina (1929)–, fent contacte amb diverses organitzacions anarcosindicalistes com ara Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i es mostrà força resolut al costat d'altres companys, com Basilio Hernáez Armas i Antonio Martín Escudero. En aquesta època col·laborà amb el periòdic anarquista de Puigcerdà Sembrador. En 1937 se li va encarregar la gestió de l'arxiu de la Secció de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França, on a partir del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista de la policia gal·la de militants anarquistes a controlar per la seva perillositat; en aquesta llista figurava com a «professor» i «propagandista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)» i feia costar que parlava «quatre o cinc llengües». El fet és que fou internat, juntament amb el seu amic Juan Muñoz, als camps de concentració de Les Haras de Perpinyà i Bram, on emmalaltí. A partir de 1950 residí a Aquitània (Les Landes, Vath Lada, Mostèirs-Viganon i Le Richet), amb continus viatges a Bordeus (Aquitània, Occitània) per a visitar el seu amic Eleuterio Quintanilla Prieto. A començaments dels anys cinquanta fou secretari de la Federación Española de Enfermos Crónicos e Inválidos (FEECI). En 1952 col·laborà en España Libre i en 1958 en CNT, gairebé sempre com a representant de la FEECI. Durant els anys seixanta fou «comprensiu» amb el sector cincpuntista. En 1962 col·laborà en el periòdic Espoir. En 1966 publicà el fulletó Tributo a Eleutorio Quintanilla, que previament havia publicat en lliuraments en Le Combat Syndicaliste. Mariano Puente Sahón va morir el 22 de juliol de 1974 a Le Richet (Aquitània, Occitània). En 1987 el seu testimoni va ser recollit per Nancy Macdonald en el llibre Homage to the spanish exiles. Voices from the spanish civil war.

Mariano Puente Sahón (1900-1974)

***

Notícia de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 18 de febrer de 1940

Notícia de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 18 de febrer de 1940

- Ambrosio Serrano Ayuso: El 9 de desembre de 1902 neix a Almodóvar del Pinar (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Sos pares es deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso Moreno i tingué quatre germans. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1930 tingué com a companya Julia Cano Sáez, també militant llibertària. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià). Aconseguí fugir-ne gràcies a una falsa ordre d'alliberament que va aconseguir sa companya i lluità en la clandestinitat antifranquista. Detingut, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso va ser afusellat el 17 de febrer de 1940 a València (València, País Valencià), juntament amb Tomás Alabau Verdaguer i Carmelo Ruiz Hernández.

***

Necrològica d'Isidro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de gener de 1973

Necrològica d'Isidro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de gener de 1973

- Isidro Latorre Laiglesia: El 9 de desembre de 1906 neix a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Isidor Latorre Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del «Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Isidro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.

***

Libertario Rubini durant la guerra civil

Libertario Rubini durant la guerra civil

- Libertario Rubini: El 9 de desembre de 1909 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Libertario Rubini. Emigrà a França. El 22 de novembre de 1935 va ser detingut, juntament amb Elíseo Rubini i Bergamín Renoto, al port de Huelva (Andalusia, Espanya) quan volia entrar clandestinament a Espanya a bord del vaixell Aurora i va ser expulsat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, passà a Barcelona (Catalunya) i el 3 de setembre de 1936 s'enrolà en la I Centúria «Gastone Sozzi», la qual el 9 de setembre s'integrà en la «Columna Libertad», traslladant-se des de Barcelona al front de Madrid (Espanya), on defensà la carretera d'Extremadura. A partir del 25 d'octubre de 1936 entrà amb la seva centúria al «Batalló Garibaldi» de la IX Brigada Mixta. El setembre de 1937 passà als Serveis de Censura de Correus de la «Brigada Garibaldi». En 1939 retornà a França. Durant l'ocupació, participà, amb la seva companya espanyola Abilia, en la resistència francesa a la zona de Sant-Maloù (Bretanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Libertario Rubini (1909-?)

***

Notificació de l'obertura de l'expedident de «responsabilitat civil» de Domingo Vázquez Rubio apareguda en el "Boletín Oficial de la Província de León" del 25 de novembre de 1938

Notificació de l'obertura de l'expedident de «responsabilitat civil» de Domingo Vázquez Rubio apareguda en el Boletín Oficial de la Província de León del 25 de novembre de 1938

- Domingo Vázquez Rubio: El 9 de desembre de 1912 neix a Cacabelos (Lleó, Castella) l'anarcosindicalista Domingo Vázquez Rubio. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida de jornaler. Durant la guerra civil fou, des del setembre de 1936, milicià en el Batalló «Onofre García Tirador». Apressat per les tropes feixistes, va ser tancat a la presó del convent de San Marcos de Lleó. Domingo Vázquez Rubio va ser afusellat el 30 de març de 1938 a Cacabelos (Lleó, Castella) i enterrat al cementiri de Lleó. Com va passar en moltes ocasions, el 31 d'octubre de 1938, quan feia mesos que havia estat assassinat, les autoritats franquistes li obriren l'expedient de «responsabilitat civil» repressiu.

***

Emiliano Serna Martínez

Emiliano Serna Martínez

- Emiliano Serna Martínez: El 9 de desembre de 1915 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. De pares burgalesos molt humils; son pare treballava als Alts Forns i va tenir  cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat «El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats --que el van portar quatre mesos a la presó en 1934--, fou delegat del Grup de Defensa Confederal «Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs --on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi-- i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat «El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre, Estudio y Acción, Champa, La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica --va ser membre del seu consell de redacció--, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996). Emiliano Serna Martínez va morir l'11 de maig de 2007 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

***

Necrològica de Faustino Piquer Nicolao apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de març de 1978

Necrològica de Faustino Piquer Nicolao apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1978

- Faustino Piquer Nicolao: El 9 de desembre de 1920 neix a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao. Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesa Demain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le Combat Syndicaliste, Despertar, Espoir, etc. Casat després de la retirada amb Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol. Faustino Piquer va morir el 15 de febrer de 1978 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Pilade Tocci

Foto policíaca de Pilade Tocci

- Pilade Tocci: El 9 de desembre de 1916 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste, Acratos, etc.).  Havia nascut l'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig–a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista «itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per «associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[08/12] «O Trabalhador Rural» - Insurrecció de desembre de 1933 - Míting cenetista - Bonafulla - Garavini - Thomas - Chacón - Solomon - Blasco Puyo - Abarca - Rety - Delaw - Grave - Bou - López Saura - Ortiz - Joyeux - López de Vega

efemerides | 08 Desembre, 2017 12:58

[08/12] «O Trabalhador Rural» - Insurrecció de desembre de 1933 - Míting cenetista - Bonafulla - Garavini - Thomas - Chacón - Solomon - Blasco Puyo - Abarca - Rety - Delaw - Grave - Bou - López Saura - Ortiz - Joyeux - López de Vega

Anarcoefemèrides del 8 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"O Trabalhador Rural"

Portada del primer número d'O Trabalhador Rural

- Surt O  Trabalhador Rural: El 8 de desembre de 1912 surt a Évora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic mensual sindicalista revolucionari anarquista O Trabalhador Rural. Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR) d'Évora, coneguda com «Federació Rural». La decisió d'editar aquesta publicació sorgí com a una resolució del I Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on participaren 39 sindicats locals. Editat per José António Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en fou l'administrador António Marcelino. Hi col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos, José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues, entre d'altres. Aquesta publicació jugà un paper molt important com a element organitzador del moviment camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a eina de denúncia de la repressió i l'explotació i com a mitjà d'informació sobre el moviment sindical de cara a abordar els problemes socials i ideològics, tot des d'una una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la Unió dels Sindicats d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre mesos, durant els quals la publicació no pogué editar-se. En sortiren 16 números, l'últim el setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918, s'edità un número únic d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja (Alentejo, Portugal) una publicació amb la mateixa capçalera, però com a òrgan del Partit Comunista Portuguès (PCP).

***

Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

- Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan: «Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre --Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)--, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi --els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.

***

Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

- Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al «Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingut àcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.

Anarcoefemèrides

Naixements

Leopoldo Bonafulla

Leopoldo Bonafulla

- Leopoldo Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de la capital catalana) el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat de diferents maneres (Esteven, Estebe, Estevez, etc.)–, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla –també citat d'altres formes (Léopold Bonnafouilla, etc.). Sos pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater d'ofici, regentava un taller de sabateria a la plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de lloc de reunió i de discussió. Desenvolupà una intensa activitat anarquista i revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió desencadenat arran de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l'anomenat «Procés de Montjuïc». En 1899, des de Marsella, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i col·laborà en el setmanari republicà madrileny Progreso. El 25 de març de 1900 organitzà un míting a la Sala Juvénal de Marsella, presidit per Sébastien Faure i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi Campolonghi, Marius Escartefigue Jouvarin, Emili Junoy Gelabert, Ángeles López de Ayala i Quilici, per la revisió del judici dels presos de Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili marsellès va ser escorcollat per una vintena d'agents de policia i s'intervingueren periòdics, fullets, cartes privades i altres materials compromesos; per evitar l'expulsió del país, deixà Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants, l'últim dels quals havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran d'aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió de França. De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García,  Ángeles López de Ayala i José López Montenegro), en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc, celebrat al Saló de la Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano Castellote Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos mítings a Barcelona contra la repressió engegada a diferents indrets de la Península (la Corunya, Saragossa i Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per la seva participació en la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902 signà, amb altres companys (Francisco Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc Coret, Antonio del Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández,  Juan, Eugène Germain Martin, Anselmo Lorenzo, Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats, Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere Vidal, etc.) detinguts a la presó de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va ser publicada en diferents periòdics francesos amb el suport de Charles Malato. El 23 de maig de 1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el capità general de Barcelona decretà la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a radicar-se a València (País Valencià). A partir del 7 de setembre de 1902 participà en una gira propagandística per la baixa Andalusia (La Línea, Montejaque, Jerez, Cadis, Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la destacada anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a favor de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la «Mano Negra». Ambdós foren els principals animadors dels periòdic anarquista barceloní El Productor, del qual fou l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les despeses que ocasionava El Productor creà una «Cooperativa Intel·lectual», en la qual va col·laborar Mateu Morral Roca recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra polèmica amb els periòdics madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la família Montseny –no comptà amb la simpatia de Joan Montseny Carret (Federico Urales), qui li va acusar de desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a més de cobrar del «fons de rèptils» per editar el periòdic El Productor. En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per «delicte de premsa» i aquest mateix any publicà el fullet Antimilitarismo reivindicado por los firmantes, recull d'articles antimilitaristes que havien estat processats militarment, i administrà la Revista de Pedagogía Fisiológica y Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels periòdics barcelonins El Rebelde i Páginas Libres, que deixaren de publicar-se arran del seu empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat d'haver fet fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva participació en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana Tràgica», va ser deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). També fou membre del grup anarquista «Avenir», que edità una publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué en 1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del centre obrer «Luz del Porvenir» de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer que decidí la constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual va ser escollit vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou a Marsella, on el 20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de ser confident de la policia, durant uns anys es mantingué al marge de la militància activa organitzada. A començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb altres companys (Pedro Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del Comitè Pro-Presos, participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921. El 2 d'abril de 1922, amb Julián Valles, representà el Comitè Pro-Presos de Marsella en el Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i el 18 de juny d'aquell any participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una reunió organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri, presidida per Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el moviment obrer a la Península. El juliol de 1922 retirà de l'estació una capsa que provenia de Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a José María Marco que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors dels presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs recollits a Marsella pel Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una reunió per a rendir comptes sobre les disposicions preses contra la repressió i el capitalisme pel Comitè Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena d'anarquistes reunits al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits polítics, per actuar contra la repressió organitzada per la reacció mundial i obtenir l'alliberament de tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922 representà els anarquistes espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de delegats dels grups anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat llibertària, aquest mateix any de 1922 se li va decretar la seva expulsió de França. Aquest any, a Barcelona, fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes (CNRA), que s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de 1923 va ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per «violació del decret d'expulsió». Durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola racionalista del carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de 1923, amb més de setanta anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical convençut i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure. Traduí al castellà destacats anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée Reclus. A part de les citades, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques llibertàries i republicanes, com ara L'Aube Nouvelle, Avenir, Buena Semilla, La Campaña, El Corsario, La Cuña, El Eco de la Fusión, L'Effort Éclectique, La Fraternidad, Germinal, La Idea libre, La Justicia Obrera, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor Literario, La Protesta, La Revista Blanca, Terre Libre, Tribuna Libre, etc. És autor de Las huelgas y la autoridad (1901), Criterio libertario (1905), Generación libre. Los errores del neomalthusianismo (1905), Hacia el porvenir (1905), Los dos polos sociales (1906), Idealismo y societarismo (1909), La Revolución de Julio (1909 i 2016), La familia libre (1910), La justicia libre (1910), entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a Barcelona (Catalunya).

Leopoldo Bonafulla (1857-1925)

***

Pietro Garvini

Pietro Garavini

- Pietro Garavini: El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese --Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per «associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per «associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello --son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet

Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet

- Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Thomas. Fill d'un forner, esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a «socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions «comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 en L'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 a Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París.

***

Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 d'agost de 1964

Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'agost de 1964

- Pura Chacón Domínguez: El 8 de desembre de 1888 neix a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Pura Chacón Domínguez –el segon llinatge sempre citat erròniament com a Rodríguez. Sos pares es deien Gregorio Chacón i María Domínguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant anarcosindicalista José Silva Fernández. Pura Chacón Domínguez va mori el 4 de juny de 1964 mor a Mülhausen (Alsàcia, França).

***

Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

- Sidney Solomon: El 8 de desembre de 1911 neix a Pogost (Minsk, Imperi Rus; actualment Minsk, Bielorússia) l'artista, pintor impressionista, dissenyador gràfic i editorial i propagandista i editor anarquista Sidney Solomon, conegut com Sid i que va fer servir el pseudònim Sidney Morrison. Fill d'una família jueva, son pare, barber de professió, fugí en 1911 als Estats Units per a no ser reclutat per l'exèrcit tsarista i dos anys més tard sa mare, amb Sidney Solomon i dos germans més grans, seguiren el pare; posteriorment nasqué una germana seva als EUA. Els Salomon s'instal·laren al Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i ell assistí a l'Escola Pública Núm. 50 i a l'Institut de Secundària Núm. 61, on va ser convidat a participar en un grup experimental encapçalat pel professor socialista Louis Klein. Aquest grup tenia un Club de Pintura, que practicava al parc del Bronx, i un Club de Ciències. Després de la graduació, amb Tommy Dolgoff, també membre del grup experimental, van ser seleccionats per a anar a la Townsend Harris High School, prestigiosa escola de secundària al Queens de Nova York per a «estudiants dotats». El Bronx era un barri amb una intensa activitat socialista i comunista i quan estudiava secundària s'uní a la Young Communist League (YCL, Lliga Juvenil Comunista), però fugí horroritzat de com funcionava el grup, amb un rígid control i sense que existís la discussió lliure. El sector trotskista de la YCL funcionava ben igual i decidí unir-se al «Cercle Núm. 1» de la influent Young People's Socialist League (YPSL, Lliga Juvenil Socialista) del Bronx. En aquest grup es podia discutir, però la figura de Karl Marx sempre era present i, després de llegir-lo, no va compartir el seu autoritarisme. Necessitat d'acció, i després de parlar amb Sam Dolgoff i Lou Slater, es decantà per l'anarquisme. En aquesta època, a més de tocar la bateria en un grup de jazz anarquista, amb Abu Bluestein, Tommy Dolgoff, Louis Genin i Louis Slater, creà el grup llibertari «Friends of Freedom» (Amics de la Llibertat), que organitzava mítings als cantons i xerrades al centre anarquista de la Segona Avinguda de New York. A finals de 1931 assistí, amb Lou Slater, Tommy Dolgoff, Albert Weiss i altres, a la reunió de fundació del Vanguard Group (VG, Grup Vanguard), a casa de l'anarquista Clara Freedman, filla de Samuel Freedman, deixeble de Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker a Londres (Anglaterra) i després secretari de la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), que esdevingué sa companya. Aquest grup estava format majoritàriament per fills d'immigrants jueus russos, però també hi havia xinesos (Eddie Wong), afroamericans (Glenn Carrington), italians (Bruno L'Americano), irlandesos (Gilbert Connolly, John Pinkman), novaiorquesos (Albert Mullady), etc., i organitzà debats i conferències amb socialistes, trotskistes i comunistes amb la finalitat d'atreure els descontents d'aquests sectors cap a l'anarquisme. En aquestes conferències van intervenir Edward Dahlberg, Sam Dolgoff, Dorothy Dudley, James Farrell, Arturo Giovannitti, Harry Kelly, Dwight Macdonald, Max Nomad i Mark Schmidt, entre d'altres. Amb Abe Bluestein i Roman Weinrebe, Sidney Solomon va fer propaganda al City College i intentà organitzar els treballadors, anat a les fàbriques d'acer de Youngstown i a diverses ciutats (Boston, Filadèlfia, etc.); Louis Genin també va participar en aquestes gires propagandístiques. El VG tingué a partir de 1932 el seu òrgan d'expressió mensual, la revista Vanguard, publicació que no feia distinció entre anarcocomunisme i anarcosindicalisme, però que no es declarava anarcoindividualista. En Vanguard col·laborà sota el pseudònim Sidney Morrison. En 1936, quan el debat sobre la Guerra Civil espanyola, Vanguard arribà a tenir una tirada de tres-mil exemplars. Amb Mark Schmidt, Roman Weinrebe i Jack White, col·laborà en el periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides) i dirigit per Warren S. Van Valkenburgh; també es relacionà amb Maximiliano Olay (o Ollay, conegut com Juan Escoto), que tenia una oficina a la Quinta Avinguda de Nova York i publicava un butlletí informatiu sobre la Revolució espanyola en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantingué estrets contactes amb diversos grups editors de publicacions anarquistes, com ara Fraye Arbeter Shtime, Il Martello, Cultura Proletaria, L'Adunata dei Refrattari, etc. Amb Roman Weinrebe, mantingué molt bona relació amb Carlo Tresca, a qui consideraven una anarquista pràctic i d'acció i no purament teòric, i ell s'encarregà de l'edició de la pàgina anglesa del seu periòdic Il Martello. Amb Carlo Tresca i Roman Weinrebe, realitzaren una gran tasca de propaganda antifeixista, especialment en el cas d'Athos Terzani, taxista novaiorquès acusat de la mort del seu company del grup editor d'Il Martello Antonio Fierro durant l'assalt d'un míting el 14 de juliol de 1932 a la Columbus Hall d'Astoria (Queens, Nova York) de la feixista Khaki Shirts of America (KSA, Camises Caquis d'Amèrica) i que finalment va ser absolt. L'associació entre VG i Il Martello creà dissensions dins del grup, ja que molts s'estimaven més L'Adunata dei Reffratari, i unit a divergències personals amb Mark Schmidt, que boicotejava la participació en tasques organitzatives amb el sindicat socialista International Ladies Garment Workers Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), va fer que el VG es dividís i Abe Blustein fundà un grup que edità la revista Challenge. Amb la pèrdua de pes del VG, l'esclat de la II Guerra Mundial, la marxa d'alguns dels seus membres (Audrey Goodfriend, Dave Koven, Melvin Greig, etc.), les febres reumàtiques que va contreure sa companya Clara i el naixement d'un nou fill, va fer que s'anés apartat del moviment llibertari de mica en mica. En 1939 la revista Vanguard deixà de publicar-se i en 1941, amb sa companya i fent servir els pseudònims Sidney Morrison i Clara Fredricks, publicaren dos números del periòdic Libertarian Views, on, malgrat les crítiques dels companys pacifistes, feien costat la guerra contra el feixisme. Després de la guerra, participà en el «New Trends Group» i col·laborà en el seu periòdic mensual New Trends. A Magazine of Modern Thought and Action, publicat per Alexandre Schapiro, però que només va treure 10 números entre el setembre de 1945 i l'agost de 1946. Posteriorment, i fins els anys vuitanta, fou, amb Paul Avrich, Sam i Esther Dolgoff, Sara i Bill Taback, i Valeria Isca, un dels màxims animadors del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), per al qual dissenyà llibres i distribuí literatura anarquista. En 1979 fundà l'empresa de disseny i d'agència editorial Publishers Creative Services i l'editorial Solomon Press. En els últims anys de sa vida milità, amb sa companya Clara, en l'Atlantic Anarchist Circle (ANC, Cercle Anarquista Atlàntic). Quan en 2000 morí Clara Solomon Freedman, amb son fill Raymond Solomon creà la revista Free Voices en el seu honor. Sidney Solomon va morir l'1 de març de 2004 al Queens de Nova York (Nova York, EUA) i son fill Ray Solomon continuà amb Free Voices i la Solomon Press.

Sidney Solomon (1911-2004)

***

Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa "Espoir" del 26 de setembre de 1971

Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa Espoir del 26 de setembre de 1971

- Juan José Blasco Puyo: El 8 de desembre de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Juan José Blasco Puyo. Sos pares es deien Antonio Blasco i Concepción Puyo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila. Juan José Blasco Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia i fou enterrat civilment dos dies després.

***

Francisco Abarca Gómez

Francisco Abarca Gómez

- Francisco Abarca Gómez: El 8 de desembre de 1915 neix a Motril (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Abarca Gómez. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, des de molt jove, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de pagès i formà part d'una col·lectivitat agrària creada en els anys trenta a Motril. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i després de l'ocupació de Motril per les tropes franquistes, pogué fugir-ne i arribar a Catalunya. S'instal·là a Maçanes (Selva, Catalunya), on continuà militant en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i d'antuvi treballà com a carboner en un bosc i, durant l'ocupació, destinat a Saint-Maloù (Bretanya) per a treballar-hi al Mur de l'Atlàntic (1941-1942). En contacte amb els serveis britànics d'intel·ligència, hi va participar en diversos sabotatges. Sospitós als ulls de les autoritats alemanyes, abans de ser detingut fugí i pogué arribar a Ballots (País del Loira, França), on s'integrà immediatament en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Detingut pels nazis, va ser deportat a l'illa de Guernsey (Illes Anglonormandes) fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, pogué recuperar-se d'una greu malaltia i aconseguí retrobar-se amb sa família amb la qual s'instal·là a Ballots, on treballà de paleta i continuà militant en la CNT i en la FAI. Francisco Abarca Gómez va morir el 9 d'agost de 1983 a Huy (Lieja, Valònia). Son fill, Francisco Abarca Ruiz, també fou un destacat anarquista.

***

John Rety (ca. 2009)

John Rety (ca. 2009)

- John Rety: El 8 de desembre de 1930 neix a Budapest (Hongria) l'escriptor, poeta, editor, traductor, pintor, escaquista i activista anarquista Réti János, més conegut pel seu nom en anglès John Rety. Son avi i son pare van ser agents teatrals i s'educà en llengua anglesa des dels pàrvuls. En 1944, en plena II Guerra Mundial, va ser separat de la seva família jueva i va ser emprat com a missatger per la Resistència. Contemplar l'assassinat d'un tret al front de l'àvia en els últims dies de la guerra el deixà marcat. En 1947, després de realitzar una obra teatral antibel·licista a les escalinates del Parlament de Budapest, sa família alarmada li aconseguí un visat i l'envià de «vacances» a Anglaterra a casa d'una tia seva. La seva estada a Londres s'allargà sense límit, ja que sa tia li cremà el passaport. Després d'ajudar a la bugaderia familiar de sa tia i de treballar com a traductor per a un editor txec que no parlava anglès, publicà al Soho amb Harold Jackson la revista underground artisticoliterària Intimate Review, on col·laboraven joves escriptors, com ara Doris Lessing, Bill Hopkins, Laura del Rivo, Frank Norman, Alan Owen, Cressida Lindsay, Bernard Kops, Feliks Topolski i Ralph Steadman, entre d'altres. En 1953 publicà Supersozzled Nights, novel·la epistolar sarcàstica. Després d'haver tancat Intimate Review forçat per una amenaça de difamació, coedità altres publicacions efímeres, com ara Cheshire Cat i Fortnightly. Fou el primer editor de l'escriptor Colin Wilson. En 1958 conegué Susan Johns, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants (Emily i Jacob), i la parella una botiga de mobles de segona mà a Camden High Street de Londres. En aquests anys fou quan començà a pintar; estudià a «City and Guilds» i aconseguí el Diploma en Belles Arts. A partir de 1960 participà activament en l'antimilitarista «Committee of 100» (Comitè dels 100) i en la seva campanya contra l'armament nuclear i entre 1964 i 1969 fou l'editor del setmanari anarquista Freedom, augmentant la seva tirada gràcies a la seva gestió. En 1964 coordinà la campanya internacional de suport a Stuart Christie i a Fernando Carballo Blanco («Comitè Christie-Carballo»), acusats d'intentar assassinar a Espanya el dictador Francisco Franco. L'1 d'abril de 1966 organitzà el primer Anarchist Ball al Fulham Town Hall. Lluità contra la guerra al Vietnam i participà el 27 d'octubre de 1968 en la famosa manifestació de Grosvenor Square davant l'ambaixada nord-americana i en la vaga de fam de 13 dies a l'Speaker Corner londinenc. En 1977 li van robar totes les seves pintures i abandonà aquest art centrant-se en la poesia. En 1982 cofundà la Torriano Meeting House, al barri londinenc de Kentish, lloc de propostes artístiques de tota mena i de lectures poètiques setmanals de diferents poetes (Stephen Spender, Adrian Mitchell, Dannie Abse, John Arden, Oliver Bernard, John Heath-Stubbs, Dilys Wood, etc.) i que tingueren un èxit impressionant. Fou un assidu de l'anual Fira del Llibre Anarquista de Londres. En 1987, amb el suport del Arts Council of London, fundà l'editorial Hearing Eye Press, que publicà més de 150 llibres. Membre de la Federació Internacional d'Escacs (FIDE), jugà per a la Middlesex & London University en representació d'Anglaterra en el Campionat Europeu d'Escacs Senior. Durant la major part de sa vida va viatjar amb un document d'apàtrida, però finalment obtingué el passaport britànic quan Hongria entrà en la Unió Europea. És autor de nombroses obres, com ara Community newspapers (1975), Song of anarchy and other poems (1984-1988) (1989), Banal incidents from my first period (1993), Through the anarchist press A column in "Freedom" (1996), What's in a word? (1996), Stranger her... Poems (1993-1997) (1998), Flight of time. Hearing eye anthology (1987-2002) (2002), In the museum. Poems (1993-2003) (2007), The best of all possible words (2008), Torriano Nights. A festschrift for John Rety (2009), Well versed (2009), Notebook in hand. New and sected poems (2012, pòstum), etc. John Rety va morir sobtadament el 3 de febrer de 2010 a Londres (Anglaterra) d'un atac de cor. Sa filla Emily Johns és l'editora de la revista Peace News.

Anarcoefemèrides

Defuncions

George Delaw treballant a la decoració de la vila d'Edmond Rostand

George Delaw treballant a la decoració de la vila d'Edmond Rostand

- George Delaw: El 8 de desembre de 1938 mor en la indigència a París (França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com George Delaw. Havia nascut el 4 de setembre de 1871 a Sedan (Ardenes, França). Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur, Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré, La Vie Drôle, Sourire, Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du «Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[07/12] «L'Écho de Montjuich» - «Cultura y Acción» - Conferència sobre Andrea Costa - Digeon - Han Ryner - Adam - Puschel - Benedé - Tena - Siuda - Cantarelli - Marcobal - Omella - Arrigoni - Carriol

efemerides | 07 Desembre, 2017 14:20

[07/12] «L'Écho de Montjuich» - «Cultura y Acción» - Conferència sobre Andrea Costa - Digeon - Han Ryner - Adam - Puschel - Benedé - Tena - Siuda - Cantarelli - Marcobal - Omella - Arrigoni - Carriol

Anarcoefemèrides del 7 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "L'Écho de Montjuich"

Capçalera de L'Écho de Montjuich

- Surt L'Écho de Montjuich: El 7 de desembre de 1909 surt a París (França) el número especial de Les Temps Nouveaux titulat L'Écho de Montjuich. La vérité sur l'affaire Ferrer. Aquest monogràfic estava dedicat a l'afusellament, el 13 d'octubre de 1909 a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), del pedagog lliurepensador llibertari Francesc Ferrer i Guardia sota l'acusació d'haver instigat els fets revolucionaris coneguts com «Setmana Tràgica». Aquest número del periòdic del propagandista anarquista Jean Grave va ser redactat i pagat de la seva butxaca per l'anarquista G. Pernet (Auguste Bertrand), col·laborador habitual de Le Temps Nouveaux. Altres fonts, en canvi, diuen que qui va finançar aquest especial va ser Georges Ardouin (Jules Ardouin). El text d'aquesta publicació va ser reeditat per aquest periòdic en 1910, en aquesta ocasió ja signat per Auguste Bertrand, amb una portada dibuixada per Maximilien Luce i un prefaci escrit Alfred Naquet i Charles-Ange Laisant, en forma de fulletó, sota el títol La vérité sur l'affaire Ferrer, amb una tirada de 10.000 exemplars.

L'Écho de Montjuich (7 de desembre de 1909)

***

Capçalera del primer número de "Cultura y Acción"

Capçalera del primer número de Cultura y Acción

- Surt Cultura y Acción: El 7 de desembre de 1930 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer i únic número conegut del periòdic quinzenal anarcosindicalista Cultura y Acción. Portavoz del Sindicato de Trabajadores de Elche y su radio. Defensor de los intereses generales proletarios. L'administrador fou Nicolás Sainz i el secretari Jacinto Alemán. Altres membres de la redacció en foren José de S. Garrido, Jaime Román, José Guilabert i Joaquín Lozano. El seu objectiu fonamental era el desenvolupament de la cultura en el poble, sense oblidar l'acció com a força creadora: «El saber i l'energia al servei del bé!»

***

Cartell de la conferència realitzat per Flavio Costantini

Cartell de la conferència realitzat per Flavio Costantini

- Conferència sobre Andrea Costa: El 7 de desembre de 1979 se celebra al Teatro Comunale d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) la conferència de l'anarquista Gino Cerrito, titular d'Història Contemporània de la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia), «Andrea Costa e la "Lettera ai miei amici di Romagna": l'interpretazione degli anarchici». L'acte va ser organitzat pel Gruppo Studi Sociali «Errico Malatesta» d'Imola, adscrit a la Federació Anarquista Italiana (FAI). La carta «Ai miei amici di Romagna», publicada per Andrea Costa en el periòdic La Plebe del 27 de juliol de 1879, és el testimoni d'un punt d'inflexió en el seu pensament i obrí una nova etapa en el moviment obrer italià. Reconegut com un dels més destacats internacionalistes italians, Costa havia militat, des del Congrés de Rimini de juliol de 1872, en les files de l'anarquisme internacional i la seva tasca propagandística i conspiradora va implicar nombroses detencions i judicis, a més d'una reputació i prestigi indiscutibles. Amb aquesta carta, Costa criticà l'acció anarquista portada a terme fins aleshores, sense negar el passat, sinó posant el punt sobre la necessitat d'una renovació per a superar el sectarisme conspirador i l'insurreccionalista, per arribar a l'enunciació d'un programa pràctic d'intervenció més popular.

Anarcoefemèrides

Naixements

Émile Digeon

Émile Digeon

- Émile Digeon: El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Llenguadoc, Occitània) l'advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després llibertari Émile Stanislas Digeon. Fill d'una família burgesa, son pare, Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, en contacte amb membres carbonaris italians, que lluità contra la Restauració. A causa de les persecucions, en 1829 sa família s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on muntà un despatx d'advocacia. En 1830, arran de la caiguda de Carles X, Stanislas Digeon s'integrà en les files republicanes, mentre son fill Émile començà la carrera de dret a la universitat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s'iniciava en el periodisme. Quan la proclamació de la II República francesa el febrer de 1848, Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpeller. Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic montpellerí Suffrage Universel. Quan el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts, juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpeller. El 5 de febrer de 1852 van ser condemnats a la deportació a Algèria i el 24 de febrer van ser embarcats a Seta (Llenguadoc, Occitània) cap a Alger i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar de Birkadem, a prop d'Alger. L'agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem. Aleshores ambdós decidiren fugir d'Algèria i amb la complicitat d'alguns militars embarcaren a bord d'un iot a Alger i el 2 d'octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s'entrevistaren amb el governador balear i es posaren sota la protecció del govern espanyol. Mentre son pare retornà a França en 1855, ell s'integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. Creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castres (Llenguadoc, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Bazile Canut Marty; destacada representant de l'alta societat mallorquina, va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. L'agost de 1865, quan Palma (Mallorca, Illes Balears) va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l'illa i es consagrà a l'assistència als malalts. Després de l'epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l'emperador, rebutjà la Legió d'Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d'infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. En 1868, quan l'Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb sa dona a França. Visqué entre París i Senta Aulàsia (Llenguadoc, Occitània), on vivia sa mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí. En 1870, quan la proclamació de la III República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l'Imperi Alemany. En aquesta època, recorregué tot el migdia francès creant lligues i comitès republicans. Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el 31 de gener de 1871. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb Léon Gambeta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l'Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Llenguadoc, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l'armament de la Guardià Nacional i l'adopció de la bandera roja. Quan l'aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d'exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. El 24 de març de 1871 s'ocupà l'Ajuntament de Narbona i es proclamà la Comuna. S'encarregà d'organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L'endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d'alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l'estació, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l'aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d'adéu a sa companya. Però els seus amics se'l portaren a la força abans de l'assalt de les tropes i l'amagaren en un lloc segur; no obstant això, l'1 d'abril es lliurà a l'enemic i fou empresonat a Narbona. Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l'agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l'Audiència de l'Avairon. L'abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Llenguadoc, Occitània) en espera de judici. Jules Guesde, aleshores periodista a Montpeller, organitzà la seva defensa per al procés, que finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor. En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne. El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. Després d'intentar crear a Besiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d'organitzar, amb el suport de republicans espanyols, un aixecament al sud de França. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d'armes que havien de ser desembarcades a La Novella (Rosselló, Catalunya Nord) per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el blanquista Émile Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna havia deixat sense forces el moviment insurgent. Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité. Amb l'exemple de la proclamació de la I República espanyola el febrer de 1873, elaborà un projecte de constitució d'una «república comunal-federativa» per a França, i, pel mateix temps, amb l'anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). En 1876 retornà definitivament a França. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L'Émancipation Sociale, sota el patrocini de Louis Auguste Blanqui. Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París. El 30 d'octubre de 1881 redactà i publicà el pamflet Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres. En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de França, participant en la redacció d'algunes de les seves obres. Michel jugà un paper molt important en l'evolució de Digeon vers l'anarquisme. També va fer amistat amb Louis Auguste Blanqui, Louis Blanc, Benoît Malon i Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l'amistat amb Jules Guesde. Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l'establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin; en aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual». En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de França predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale. L'agost de 1882 creà, amb Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però resultà un fracàs. En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l'armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d'Empleats del Tèxtil. Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s'implicà, amb Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts Louise Michel i Émile Pouget, entre d'altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d'agost pel Tribunal d'Apel·lació. El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté. El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes. En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Paris devant les anarchistes. Amb la salut molt deteriorada –l'octubre de 1885 va ser ingressat a l'Hospital Lariboisière de París– i sense recursos econòmics, hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic de son germà Fernand i de la seva exesposa. A finals de 1885 va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes on visqué els últims anys de sa vida aïllat i malalt, només Benoît Malon el visità una vegada. Émile Digeon va morir el 24 de març de 1894 a Trebes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d'Émilie Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon». En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L'itinéraire singulier d'un communard i en 2010 les memòries d'Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.

Émile Digeon (1822-1894)

***

Han Ryner

Han Ryner

- Han Ryner: El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours (Orà, Algèria) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Nascut en una família modesta --son pare era empleat de correus i sa mare mestra-- i força religiosa, Henri Ner va passar la seva infància a Rognac, petita vila occitana, i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912 «Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900), L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914), Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse, écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 a París (França). En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.

***

Paul Adam fotografiat per Nadar

Paul Adam fotografiat per Nadar

- Paul Adam: El 7 de desembre de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Fill d'una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare fou el director dels Correus de la Casa Imperial. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància i ús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. Paul Adam va morir el 2 de gener de 1920 a París (França). L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.

***

Foto policíaca de Frédéric Puschel (ca. 1894)

Foto policíaca de Frédéric Puschel (ca. 1894)

- Frédéric Puschel: El 7 de desembre de 1862 –algunes fonts citen 1863– neix a Roderbeck (Stettin, Pomerània, Prússia; actual Szczecin, Polònia) l'ebenista anarquista August Friedrich Püschel –també citat Pueschel–, més conegut per la seva transcripció francesa Auguste-Frédéric Puschel i que va fer servir el pseudònim Fritz Wolf. Sos pares es deien Friedrich Püschel i Dorotea Neumann. Instal·lat a Zuric (Zuric, Suïssa), va ser detingut amb altres companys (Christian Kempf i Willibald Schmid) i empresonat a Basilea (Basilea, Suïssa) acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit, Le Réveil, etc.). El 16 d'octubre de 1889 va ser expulsat de la Confederació Helvètica i es refugià a París (França). Posteriorment, sembla, marxà una temporada a Londres (Anglaterra), on va ser condemnat per «delicte polític». Dies després de retornar a París, el 18 de novembre de 1892 va ser detingut amb una quantitat important de propaganda anarquista i fou interrogat sobre l'atemptat del carrer dels Bons-Enfants. Poc després, el 8 de desembre de 1892 se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Luis Benedé Artieda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de maig de 1970

Necrològica de Luis Benedé Artieda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1970

- Luis Benedé Artieda: El 7 de desembre de 1902 neix a Sangüesa (Navarra) l'anarcosindicalista Luis Benedé Artieda. Sos pares es deien Teodoro Benedé i Ángela Artieda. En 1919 entrà a formar part, com tots sos germans, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sangüesa, on milità en el Sindicat de la Construcció, i fou secretari de la Federació Local. Després marxà cap a Pamplona (Navarra) i en 1936 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on fou molt amic de Félix Likiniano Hériz. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, estava de viatge professional a Madrid (Espanya) i participà en l'assalt a la caserna de la Montaña i en l'alliberament d'Alcalá de Henares i de Guadalajara. Milicià en la «Columna Del Rosal», fou responsable d'una centúria i, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat capità de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Combaté als fronts del centre peninsular fins al final de la guerra. L'abril de 1939 va caure presoner a mans de l'exèrcit franquista i va ser internat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella) durant uns anys. Un cop aconseguí la llibertat provisional, retornà a Navarra i l'octubre de 1946 passà a França pels Pirineus. En 1947 retornà a la Península i milità en el clandestí Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT. Durant un intent de passar a França, va ser detingut a Sant Sebastià amb Antonio Puncel Menaut un company de delegació. Torturat durant 15 dies a la comissaria, va ser posteriorment reclòs a la presó madrilenya d'Atocha. Posat en llibertat provisional un any després, amb l'obligació de presentar-se cada setmana a comissaria, dies després creuà clandestinament els Pirineus. Més tard ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT arpitana de Grenoble i de la Savoia, on va fundar diverses Federacions Locals a les obres hidràuliques dels pantans de la zona. Luis Benedé Artieda va morir, d'un atac de cor, l'11 de desembre –algunes fonts citen el 9 de desembre– de 1969 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramon Tena Edo (1931)

Ramon Tena Edo (1931)

- Ramon Tena Edo: El 7 de desembre de 1911 neix a Vistabella del Maestrat (Alcalatén, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ramon Tena Edo, conegut sota diversos pseudònims (Félix, Julián, Ramón, etc.). Sos pares es deien Gregorio Tena i Rosa Edo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), visqué a Mosquerola (Terol, Aragó, Espanya) amb sa companya Miguela Campos Julián. Durant la guerra civil lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en la postguerra formà part, com a agent d'enllaç, dels 17 i 23 Sectors de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'abril de 1948 desertà de l'AGL aterrit pe l'actitud del comunista Jesús Caellas Aymerich (Carlos), qui portava una campanya de depuració i d'execució dels militants llibertaris dins de l'AGL, i aconseguí passar a França. Instal·lat a Oleta (Conflent, Catalunya Nord), treballà de miner al Pas de les Cases i a les mines de ferro d'Escoms (Nyer, Conflent, Catalunya Nord). A començament dels anys cinquanta sa companya es pogué reunir amb ell. Ramon Tena Edo va morir el 6 d'octubre de 1980 a Marians (Soanyes, Conflent, Catalunya Nord) i mai no va retornar a la Península.

Ramon Tena Edo (1911-1980)

***

Portada de l'informe de Siuda publicat en 1992 a Moscou

Portada de l'informe de Siuda publicat en 1992 a Moscou

- Piotr Petrovich Siuda: El 7 de desembre –segons altres fonts el 13 de desembre– de 1937 neix a Rostttov del Don (Rostov, Rússia, URSS; actualment Rússia) l'anarquista Piotr Petrovich Siuda. Era fill de Peter Ilych Siuda, bolxevic que va morir en 1937 torturat en una presó de Rostov durant una purga estalinista i que va ser rehabilitat en 1939, i de Martha Siuda, cap d'una guarderia. L'agost de 1943 sa mare va ser condemnada a set anys de presó i ell va ser enviat a un orfenat. A començament de la dècada dels seixanta s'instal·là a Novotxerbassk i es posà a treballar en una fàbrica de locomotores elèctriques. Entre l'1 i el 3 de juny de 1962 participà en la vaga insurreccional a Novotxerbassk; detingut, va ser jutjat pel Tribunal Regional de Rostov el 10 de setembre de 1962 i condemnat a 12 anys en un camp de treball a la República de Komi. En 1966, però, després de l'eliminació de Nikita Khrusxov del poder, va ser alliberat. Tornà a treballar a la mateixa fàbrica i, després de graduar-se en la Universitat, entrà a treballar de dissenyador a la planta industrial «Neftemash». En 1979 va enviar al Soviet Suprem de l'URSS i al Comitè Central del Partit Comunista una carta de protesta contra la invasió soviètica de l'Afganistan; com a resultat d'això, va perdre la feina. A començament de la dècada dels vuitantes, per haver intentat organitzar un sindicat independent, va ser empresonat durant sis anys a Sibèria. En 1990 formà part de la investigació sobre la responsabilitat del Komitet Gosudàrstvennoi Bezopàsnosti (KGB, Comitè per la Seguretat de l'Estat) en les matances desencadenades arran de la insurrecció de 1962 a Novotxerkassk i preparava l'edició d'un informe sobre aquest tema on recollia testimonis i entrevistes dels protagonistes realitzades durant l'estiu de 1988. En aquesta època milità en la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) a Novotxerkassk. El 5 de maig de 1990 el cos de Piotr Petrovich Siuda va ser trobat inconscient amb una gran ferida al cap en un carrer de Novotxerkassk després d'haver estat apallissat fins a la mort segons els seus companys i segons la versió oficial per una «hemorràgia cerebral». Portat a un hospital, va morir vint minuts després. El seu informe complet sobre la insurrecció de 1962 finalment va ser publicat pòstumament en 1992.

Piotr Petrovich Siuda (1937-1990)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Vittorio Cantarelli

Vittorio Cantarelli

- Vittorio Cantarelli: El 7 de desembre de 1957 mor a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Havia nascut el 16 d'octubre de 1882 a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) i sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per «còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquesta època creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica on morí.

***

Necrològica d'Enric Marcobal apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1972

Necrològica d'Enric Marcobal apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1972

- Enric Marcobal: El 7 de desembre de 1971 es enterrat civilment a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista Enric Marcobal. Havia nascut cap el 1907 a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya). Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local.

***

Necrològica d'Agustina Omella apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de maig de 1972

Necrològica d'Agustina Omella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de maig de 1972

- Agustina Omella: El 7 de desembre de 1971 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Agustina Omella. Havia nascut el 13 d'abril de 1899. Amb son company Manuel Gómez (Falgas) milità en la Federació Local de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella va morir el 7 de desembre de 1971 a Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[06/12] «Der Arme Teufel» - Atemptat de Tokar - Massacre de Ciénaga - «Lotta Anarchica» - Míting a Palma - Congrés Extraordinari AIT - Perron - Ballard - Pena - Bueno - Vila - Fortuny - Ávila - Zeledón - Gálvez - Pesotta - Puig - Yamaga - Blanco - Larroca - Martín Muñoz

efemerides | 06 Desembre, 2017 13:36

[06/12] «Der Arme Teufel» - Atemptat de Tokar - Massacre de Ciénaga - «Lotta Anarchica» - Míting a Palma - Congrés Extraordinari AIT - Perron - Ballard - Pena - Bueno - Vila - Fortuny - Ávila - Zeledón - Gálvez - Pesotta - Puig - Yamaga - Blanco - Larroca - Martín Muñoz

Anarcoefemèrides del 6 de desembre

Esdeveniments

Portada d'un número de "Der Areme Teufel"

Portada d'un número de Der Areme Teufel

- Surt Der Arme Teufel: El 6 de desembre de 1884 surt a Detroit (Michigan, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya Der Arme Teufel (El Pobre Diable). D'antuvi publicat i dirigit per Robert Reitzel, a partir de març de 1899, després de la mort d'aquest, en serà responsable Martin Drescher. Sortí com a publicació lliurepensadora i de crítica religiosa, però progressivament esdevingué llibertària fins el número 583 (1 de febrer de 1886) quan es declarà obertament anarquista, però sempre fora de qualsevol corrent teòrica. Nombrosos números (86, 88, 93, 100, 104 i 107) del periòdic van ser prohibits. Hi van col·laborar Karl Henckell, John Henry Mackay, Christian Wagner, Lev Tolstoi, Adolf Ehrenberg, Franz Held, Eduard Fern, Georg Herwegh, entre d'altres. Es donà una especial importància a la literatura i molts d'articles es tragueren d'altres publicacions, com ara Gesellschaft, Zeit, Die Zukunft, Magazin für Literatur, Simplicissimus, etc. Es van publicar 822 números, en 16 volums, l'últim número el 6 de setembre de 1900. Martin Drescher edità dues publicacions successores Wolfsaugen, ein Blatt für freie Geister (1900) i Der Zigeuner (1902). El maig de 1902 en tornà a sortir la capçalera Der Arme Teufel a Berlín (Imperi Alemany), editada per Albert Weidner i Erich Mühsam.

***

Fortalesa de Trakai (Vílnius)

Fortalesa de Trakai (Vílnius)

- Atemptat de Tokar: El 6 de desembre de 1909 a Vílnius (Imperi Rus) --actualment Lituània-- el jueu anarquista rus Moishe Tokar intenta assassinar Sergei Hershelman, comandant militar de la fortalesa de Vílnius . Tokar s'havia guanyat a pols un nom en el moviment anarquista rus. Després de fugir de la detenció per la policia a Varsòvia, en 1907, amb documentació falsa, es refugià a París i després a Londres, on entrà en el grup llibertari de Judith Goodman i Rudolf Rocker. De bell nou a París amb la intenció de marxar a Rússia, entrà en contacte amb un grup anarcoil·legalista amb el qual orquestrà un pla per robar un banc, però traït per un company, el grup fou detingut. Gràcies a la intercessió del president Georges Clemenceau, els anarquistes en comptes de ser empresonats foren comminats a l'exili. Tokar retornà a Londres, on va romandre gairebé un any, fins que, sabedor de les cruels tortures que patien els presos polítics a Vílnius, decidí atemptar contra el seu responsable. El gener de 1909 passà la frontera de l'Imperi Rus a través de Lodz. El 6 de desembre d'aquell any disparà contra Hershelmen quan aquest passava en el seu carruatge, però resultà il·lès, encara que el general Fenga que l'acompanyava caigué ferit. El 13 de gener de 1910 Tokar fou condemnat a mort per l'atemptat. Uns quants dies abans de la seva execució, Moishe Tokar es calà foc amb la parafina de la llàntia de la seva cel·la i morí poc després a causa de les ferides.

***

Obrer bananer

Obrer bananer

- Massacre de Ciénaga: El 6 de desembre de 1928, a Ciénaga (Magdalena, Colòmbia), tropes de l'Exèrcit Nacional Colombià dispararen sobre una concentració pacífica de milers de vaguistes, matant més de mil treballadors. El 12 de novembre de 1928 havia esclatat la vaga massiva a la zona bananera de Ciénaga, Santa Marta, Aracataca, Fundación i Pivijay, al departament colombià del Magdalena, de la qual serà un dels dirigents principals el militant anarcosindicalista Raúl Eduardo Mahecha. Més de 25.000 treballadors de les plantacions es van negar a tallar les bananes produïdes per a la companyia multinacional nord-americana United Fruit Company i per productors nacionals sota contracte de la companyia, sinó acceptaven les seves reivindicacions: assegurança obligatòria, reparació per accidents de feina, habitacions higièniques i descans dominical remunerat, augment del 50% dels jornals, supressió dels comisariatos (economats on estaven obligats a comprar els obrers), eliminació de les bestretes mitjançant vals, pagament setmanal, abolició dels contractistes, millora del servei hospitalari. Malgrat la pressió, la multinacional i els seus treballadors no van aconseguir un acord col·lectiu. La United Fruit Company va arribar a controlar el 80% de la indústria bananera mundial i va constituir al Carib un vast imperi de gairebé 1.400.000 hectàrees de terra, 70.000 d'elles sembrades de bananes; milers de quilòmetres de ferrocarrils i cables de telègraf; una flota de uns cent vaixells i una força laboral de 150.000 homes, que recol·lectaven anualment 65 milions de raïms per a l'exportació. Per acabar amb la vaga, el govern conservador de Miguel Abadía Méndez va ordenar la militarització de la regió, declarant l'Estat de setge, i va nomenar com a cap civil i militar de la zona el tristament famós general Carlos Cortés Vargas. La nit del 5 de desembre els vaguistes es van concentrar a Ciénaga per de bon matí marxar cap a Santa Marta a exigir a les autoritats que obliguessin la multinacional a signar un acord. Milers d'obrers es van concentrar a la plaça de l'estació de ferrocarril i a l'1.30 de la matinada del 6 de desembre de 1928, alhora que un capità llegia el decret que ordenava els vaguistes dispersar-se, les metralladores dispararen contra la multitud emmudint els crits de «Visca Colòmbia Lliure!». Encara que el govern va fer el possible per amagar-lo --oficialment van morir «nou revoltosos comunistes»--, van ser assassinades unes 1.500 persones (homes, dones i infants); moltes van ser executades durant els dies posteriors i va haver centenars de detencions, de les quals més de 60 van acabar en consells de guerra. El terror es va instaurar a la regió: els oficials i soldats assalten, violen i roben; empresonen civils exigint-los diners si volen ser alliberats; imposen multes, cobren impostos, envien a treballs forçats, rematen els ferits, torturen i assassinen. El caos arribarà a proporcions tan enormes que fins i tot serà condemnat per diversos polítics lliberals i conservadors i pel propi cònsol nord-americà de Santa Marta.

***

Capçalera del primer número de "Lotta Anarchica"

Capçalera del primer número de Lotta Anarchica

- Surt Lotta Anarchica: El 6 de desembre de 1929 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Lotta Anarchica. Organo quindicinale del Comitato Provvisorio per il riallacciamento delle force comuniste-anarchiche. Arran de la transformació del grup «Pensiero e Volontà» en Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Comunista Anarquista de Pròfugs Italians) esdevindrà el seu òrgan d'expressió i portarà dos subtítols més: «Organo quindicinale dei gruppi comunisti anarchici aderenti all'Unione Anarchica Italiana» i «Organo quindicinale dell'Unione Comunista Anarchica». Dirigida per Leonida Mastrodicasa (Numitore), en seran gerents Jean Rebeyron i Alban Fontan i hi col·laboraran Bernardo Cremoni i Camillo Berneri, entre d'altres. El número del 6 d'agost de 1932 estarà dedicat a Errico Malatesta. En sortiren 35 números, l'últim el 3 de novembre de 1933. Aquesta publicació quinzenal tingué una important difusió clandestina arreu d'Itàlia.

***

La Casa del Poble de Palma

La Casa del Poble de Palma

- Míting a Palma: El 6 de desembre de 1931 la Federació Local de Sindicats Únics celebra a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) un míting per protestar «contra el despotisme imperant en la patronal de Palma». S'intentà la participació de totes les societats obreres, però només fou un míting dels anarcosindicalistes i dels comunistes. Els oradors foren: Joan Gelabert, Bartomeu Albertí i Pere Vanrell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en nom, respectivament, del Sindicat del Transport, de Gas i Electricitat i dels carreters; i Joan Cañellas, Aurora Picornell i Antoni Ambròs, comunistes, en nom dels sindicats de la Construcció, de les Sastresses i de la Corda. Els oradors tingueren uns temes fixos: els anarcosindicalistes, la denúncia de la república i l'assenyalament que l'ofensiva patronal era una mostra més de l'oposició entre el treball i el capital; els comunistes, a més d'això, la necessitat del «front únic revolucionari» --els comunistes, però, en el seu òrgan d'expressió (Nuestra Palabra), feien crides a l'ocupació de la Federació Local de Sindicats Únics, i insistien en la necessitat que els dirigents anarcosindicalistes dimitissin. En el míting s'aprovà, a més, donar quatre dies de temps al governadors per a la solució dels conflictes pendents i la dissolució del Sindicat Catòlic del moll; després, en manifestació, els assistents anaren al Govern Civil i una comissió presentà les demandes. El míting mostrà que, malgrat els forts atacs contra els «anarcoreformistes» els comunistes no havien pensat encara a retirar-se de la CNT.

***

Anagrama de l'AIT

Anagrama de l'AIT

- Congrés Extraordinari de l'AIT de París: Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) porta a terme un congrés extraordinari a París (França) per analitzar el procés revolucionari realitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l'excepcional fet de l'entrada d'aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger --que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l'acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com a única garantia de guanyar la guerra-- volgueren justificar l'«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l'AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l'AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l'AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una «visió més àmplia de les coses i menys dogmàtic».  La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d'organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l'AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l'«informe secret» --«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre's a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals-- de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)

Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)

- Charles Perron: El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communards parisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia.

***

George Ballard (ca. 1917)

George Ballard (ca. 1917)

- George Ballard: El 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883– neix a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquesta època s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència «Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup «Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta.

George Ballard (1888-1917)

***

Antoni Pena Rumia

Antoni Pena Rumia

- Antoni Pena Rumia: El 6 de desembre de 1896 –algunes fonts citen el 3 de desembre de 1898– neix a Seròs (Segrià, Catalunya) el professor, hispanista, traductor i militant anarcosindicalista Antoni Pena Rumia –a vegades citat Perna. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1918 i començaments de 1920 dirigí, per suggeriment del Comitè Nacional d'aquest sindicat, el periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era membre, amb Joan Ferrer Farriol, Juli Marbà, Alfredo Gómez, Salvio Ayguaviva i altres, del grup «Juventud Ácrata» de Barcelona, el qual en 1918, amb membres de la redacció de Tierra y Libertad, engegaren el projecte de creació d'una federació anarquista, assistint en 1920 a una reunió a Barcelona (Catalunya) amb aquesta finalitat. Amb Simó Piera i Pagès, en 1922 va ser encarregat pel Comitè Nacional de la CNT d'estudiar la situació dels presos anarcosindicalistes i en 1923 encapçalà el projecte de revista El Espíritu Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i col·laborà en el periòdic La Publicitat. En 1934 s'instal·là definitivament a París i el 3 de novembre d'aquest any va fer la conferència «L'Espagne en feu! Révolution ou Dictadure?» al Club du Faubourg Poissonnière. A París fou professor de l'École des Hautes Études Commerciales (HEC, Escola d'Estudis Superiors de Comerç), la qual li va condecorar amb les Palmes Acadèmiques, i president de l'Ateneu Hispanista. Després de la II Guerra Mundial organitzà conferències i debats a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París i a la Sorbona. Destacà com a professor de llengua i literatura castellanes i com a traductor de diverses llengües (francès, italià, portuguès, castellà i català). Era membre de l'Institut Superior d'Interpretació i de Traducció (ISIT) i d'École Supérieure des Sciences Économiques et Commerciales (ESSEC, Escola Superior de les Ciències Econòmiques i Comercials). Mantingué correspondència amb Louis-Ferdinand Céline. En 1978 encara vivia a París, al número 11 de la plaça Saint-Michel, encara que ja feia anys que no militava. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Serafín Bueno Marín apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de gener de 1991

Necrològica de Serafín Bueno Marín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Serafín Bueno Marín: El 6 de desembre de 1901 neix a Morés (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Serafín Bueno Marí. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya). Militant del Sindicat del Ram de la Fusta de la CNT de Saragossa, el març de 1931 formà part, amb Marcelino Esteban i Nicolás Grasa, de la Comissió Pro-Cultura d'aquest sindicat, i l'agost d'aquell any del seu Comitè Pro-Presos. El novembre de 1931 pertanyia al Sindicat d'Indústries del Cotxe i de l'Automòbil de la CNT de Saragossa, del qual va ser nomenat delegat per al Comitè Pro-Presos. Quan el cop militar de juliol de 1936 i la caiguda de la ciutat a mans feixistes, aconseguí amagar-se durant un any i posteriorment passar a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació, sembla que per actuacions lligades a la Resistència, el 24 de maig de 1944 va ser deportat pels alemanys al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i posteriorment enviat als camps de Fallersleben i de Wöbbelin, d'on va ser alliberat el 2 de maig de 1945 per les tropes aliades. Repatriat a França, es va instal·lar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT en l'exili. Durant una temporada administrà el setmanari CNT. Més tard s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser nomenat administrador de la seva Federació Local de la CNT i encarregat del Servei de Premsa, i a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on el febrer de 1976 va ser nomenat president i tresorer del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP), al costat de Leandro Pey (vicepresident), Juan Legaz (secretari), José Ruano (secretari adjunt) i Antonio Sánchez i Antonio Velasco (vocals). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En els seus últims anys fou administrador del Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Esteve del Monestir. Serafín Bueno Marín va morir el 18 de desembre de 1990 al seu domicili de Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), a conseqüència d'una desgraciada caiguda, i fou incinerat dos dies després a Canet (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Josep Vila Expósito apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

Necrològica de Josep Vila Expósito apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Josep Vila Expósito: El 6 de desembre de 1911 neix a Sant Jaume de Llierca (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Vila Expósito. Sos pares es deien Joan Vila i Bonaventura Expósito. Pagès de professió, quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Terra de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i participà activament en els conflictes sindicals de la comarca durant els anys republicans. Mobilitzat durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Va ser enviat a treballar a la presa de Gnioure, als Pirineus, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Arnhac (Llenguadoc, Occitània), s'integrà en la Resistència i en el maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local de Tarascon (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Serafina Farès. Josep Vila Expósito va morir el 17 de maig de 1978 a la Residència de Jubilats de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 17 de juny de 1978 a Arnhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Josep Fortuny Ferrer

Josep Fortuny Ferrer

- Josep Fortuny Ferrer: El 6 de desembre de 1919 neix a Vilallonga del Camp (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d'aprendre el castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de serrador a Reus (Baix Camp, Catalunya) i de ben jovenet s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit republicà (antiga «Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d'aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant en accions de sabotatge, sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac (Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). Josep Fortuny Ferrer va morir el 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada (Llemosí, Occitània) i fou enterrat el 7 d'agost a Peròls de Vasera (Llemosí, Occitània). En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco.

Anarcoefemèrides

Defuncions

António José Ávila

António José Ávila

- António José Ávila: El 6 de desembre de 1923 mor a l'Hospital de São José de Lisboa (Portugal) l'anarquista António José Ávila, també citat com António José de Ávila o António José D'Ávila. Havia nascut cap el 1853 a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, Açores). Aficionat a les arts plàstiques des d'infant, es traslladà a Lisboa (Portugal), subvencionat per una senyora espanyola admiradora del seu entusiasme, per estudiar a l'Escola de Belles Arts, però poc després la dama es va penedir i deixà abandonat el jove a la seva sort.  Després va fer feina de pintor decoratiu a Lisboa (Palácio das Necessidades, Palau Nacional d'Ajuda, etc.), a edificis municipals d'Elvas (Portalegre, Alentejo, Portugal) i al Palácio Sotto Maior de Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal). Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més eminents de la seva època. En 1866 conegué Élisée Reclus quan aquest viatjà a Lisboa. En 1882 s'instal·là a Beja (Alentejo, Portugal), on treballà de pintor decorador, col·laborà en l'organització del moviment obrer local i fundà una escola diürna per infants i nocturna per adults. A Elvas, entusiasmat pel mètode pedagògic de João de Deus Ramos, organitzà una escola nocturna per a adults, adoptant com a llibre de lectura A Anarquia d'Errico Malatesta. Per aquest motiu va ser detingut i tancat a la presó de Limoeiro de Lisboa. L'agost de 1907, després de l'atemptat amb bomba al carrer de Santo António d'Estrela de Lisboa, va ser empresonat al Quartel dos Lóios de la capital portuguesa amb l'andalús Miguel Díaz Córdoba (Miguel Córdoba), Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes (O Norte). Arran del Regicidi de Lisboa de l'1 de febrer de 1908, el 24 de maig d'aquell any va ser reclòs a la caserna de la Guàrdia Municipal juntament amb Miguel Díaz Córdoba, Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes –Carlos Cid aconseguí fugir. A la presó conegué destacats militants, com ara José Bacelar, João Borges, João Caldeira, Sebastião Eugénio, António Evaristo,  José de Jesus Gabriel, José do Vale, etc. Republicans i anarquistes protestaren per aquest fet, ja que els tres res tenien a veure amb l'atemptat i finalment van ser alliberats per manca de proves. En 1908, amb destacats militants (Miguel Díaz Córdoba, Jorge Coutinho, Hilário Marques, Pinto Quartim, etc.), creà el Grup de Propaganda Social (GPS), entitat creada per llançar i fer costat el periòdic A Greve. Diario operario da manhã. En 1914 va participar en la Conferència Anarquista de Lisboa, on destacà amb Emílio Costa en les tasques organitzatives. Quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels primers a mostrar el seu desacord amb la posició aliadòfila de Piotr Kropotkin. En aquesta època, quan les mobilitzacions contra la carestia de la vida, va ser detingut per la Guàrdia Republicana en una reunió, apallissat brutalment i empresonat al Forte da Serra de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). Entusiasta d'antuvi amb la Revolució russa, mostrà les seves crítiques al bolxevisme i a la dictadura sobre el proletariat. En els seus articles en la premsa llibertària (A Batalha, A Greve, etc.), defensà l'anarquisme teòric i pràctic («anarquia per l'exemple»). Ja gran, en 1923 assistí al Congrés Anarquista d'Alenquer (Lisboa, Portugal), amb António Altavila, Adriano Botelho, Luna de Carvalho, José Carlos de Sousa, Augusto Carlos Rodrigues i militants del grup «O Semeador» on militava. Durant sa vida visqué un temps a París (França) i a Espanya, i conegué Jean Grave, Piotr Kropotkin, Anselmo Lorenzo i Errico Malatesta. António José Ávila va morir el 6 de desembre de 1923 a l'Hospital de São José de Lisboa (Portugal) i fou enterrat al cementiri d'Alto de São João d'aquesta ciutat, amb la presència multitudinària de membres de la Unió Anarquista (UA), de les Joventuts Sindicalistes, del Sindicat Únic de la Construcció Civil i de la Federació Comunal de Lisboa. Cap el 1924 un grup d'amics publicaren la biografia Antonio José d'Avila. A virtude é o mais alto predicado do pensador.

***

Billo Zeledón

Billo Zeledón

- Billo Zeledón: El 6 de desembre de 1949 mor a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Havia nascut el 27 d'abril de 1877 a San José (Costa Rica). Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín, etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción, Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa, «Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria «Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca «La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

Billo Zeledón (1877-1949)

***

Necrològica de Ramón Gálvez Fuentes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de febrer de 1966

Necrològica de Ramón Gálvez Fuentes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de febrer de 1966

- Ramón Gálvez Fuentes: El 6 de desembre de 1965 mor a Tànger (Marroc) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Gálvez Fuentes. Sos pares es deien Ramón Gálvez i Dionisia Fuentes. Havia nascut cap el 1901 –algunes fonts citen cap el 1886– a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya). Paleta de professió, emigrà a Ceuta (Nord d'Àfrica), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista «Pedro Kropotkin», juntament amb Antonio García Arquero i Luis Manzanete Flores, ambdós executats posteriorment per les tropes franquistes. Vivia al número 7 del carrer Pavía de Ceuta. Setmanes abans del cop militar feixista de juliol de 1936, s'establí a Tànger (Marroc), on continuà militant en el Sindicat Únic de la CNT d'aquesta població fins a la dissolució del nucli confederal. Malalt, Ramón Gálvez va morir el 6 de desembre de 1965 a Tànger (Marroc) a conseqüència de les lesions patides durant un atracament uns mesos abans.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS