Efemèrides anarquistes
efemerides | 24 Maig, 2023 12:15
Anarcoefemèrides del 24 de maig
Esdeveniments
París incendiat
durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època
- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).
***
Portada
del primer número de Le Drapeau Rouge
- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de
1885
surt a París (França) el primer número
del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe
Révolutionnaire, Anarchiste, International.
Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les
moyens sont légitimes» (Contra
la tirania tots els mitjans són legítims). El
gerent d'aquesta publicació, que
es declarava «anarquista internacional», fou
Amédée Denéchère. Els
articles
sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime
Ducamp i Eugène Vermersch.
En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol
de 1885. Ja havia aparegut en
1880 una capçalera amb el mateix títol a
Brussel·les (Bèlgica) i una altra
apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània).
El 18 de març de 1882, durant un míting a
París, Louise Michel demanarà
l'adopció de la bandera negra per al moviment
anarquista.
***
Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)
- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els «instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la «minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.
***
Propaganda
del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge
del 24 de maig de 1885
- Míting
d'aniversari de la «Setmana Sagnant»:
El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café
du Vingtième Arrondissement» de París
(França) un gran míting revolucionari
d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que
va ser organitzat pels
editors del periòdic anarquista Le
Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia,
portà com a títol «Les
conséquences de la chute de la Commune» (Las
conseqüències de la caiguda de la
Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una
gran
reunió pública a la Sala Graffard, al
número 138 del bulevard de Ménilmontant
del XX Districte de París.
***
Intervenció
de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat
proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de
maig de
1936)
- Míting per la unitat
proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a
la
plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un
míting per la unitat proletària
organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i
presidit pel socialista Mariano
Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester
Tinoco, de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
atacà el feixisme i assenyalà la
necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer
pas per aconseguir
el triomf de la revolució. Després
intervingué Francisco Largo Caballero,
secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT),
el qual afirmà
l'existència de la lluita de classes i agregà que
el feixisme es trobava
incrustat en totes les institucions de la II República
espanyola (Exèrcit,
Magistratura, força pública, etc.) i que calia
una «republicanització» d'aquestes
institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la
producció i de boicotejar
econòmicament el govern republicà.
També reivindicà l'aliança sindical i
la
«unificació» proletària
(anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la
dictadura del proletariat no era opressió contra el
proletariat mateix, sinó
contra la classe capitalista. Acabà la seva
intervenció amb un record a Luis
Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de
Getúlio
Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a
gom.
Míting per la unitat
proletària (24 de maig de 1936)
***
Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon
- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la «crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en «Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats –en seran 130 avui–; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.
***
Portada del primer número de L'Enragé
- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària –no anarquista stricto sensu– L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de «Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.
Naixements
Notícia sobre el judici de Clair Sicard apareguda en el periòdic de Bourges L'Independent du Cher del 22 de setembre de 1891
- Clair Sicard: El 24 de maig de 1840 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Clair Sicard –a vegades el llinatge citat erròniament Siccard o Sicart– i que va fer servir el pseudònim de Victor Sicard. Sos pares es deien Joseph Sicard, sastre, i Louise Val. Antic communard esdevingut anarquista, heretà l'ofici de son pare. Fou un dels gerents del periòdic parisenc Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El juny de 1891 reemplaça Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard, condemnat a dos anys de presó per «incitació a militars a la desobediència civil i per incitació a l'assassinat, el pillatge i l'incendi». El 21 de setembre de 1891, com a gerent de la citada publicació, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 3.000 francs de multa i a dos anys de detenció de constrenyiment per un article sobre unes maniobres militars («Les grans manoeuvres») on s'insultava el general Félix Gustave Saussier aparegut el 13 de setembre d'aquell any, pena que va se confirmada el 12 d'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena –en aquesta ocasió sí que acudí al judici, però fugí durant l'interval en el qual el jurat deliberava abans de ser detingut. Arran de la condemna, va ser reemplaçat per Jules Dejoux. Es va refugiar d'antuvi a Brussel·les (Bèlgica) i després a Londres (Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Victor Sicard, vivint al número 5 de Wardour Street i freqüentant els cercles anarquistes francesos. Vidu, l'octubre de 1894 es casà per papers amb Ernesta Forti, companya de l'anarquista Constant Martin –aquest ja estava casat i ell s'esposà perquè ella, italiana, pogués obtenir el dret de residència a França–, amb el matrimoni també reconegué son fill, Alfred Forti, també anarquista, que passà a ser Alfred Sicard. A Londres albergà l'anarquista Antoine Vignaud (Négrot). Segons la policia, amb Jules Corti i Federico Mattaini, compraven, fabricaven i assajaren amb explosius. Segons els informes policíacs, estava en la misèria, treballant en petites reparacions de sastreria al seu apartament d'una peça al número 9 d'Stanhope Street. En 1894 va ser inscrit en el registre de vigilància especial de la policia de fronteres francesa. Beneficiat amb la Llei d'amnistia del 28 de gener de 1895, retornà a França el setembre d'aquell any i s'establí a París, al carrer de la Goutte d'Or, i posteriorment s'instal·là a Marsella. A finals de 1896 viva al número 5 del carrer Gérando de París. També fou membre del Grup de Socors als Detinguts, creat en 1898. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Charles Willems (18 de març de 1894)
- Charles Willems:
El
24 de maig de 1841 neix a Hondschoote (Westhoek, Flandes del Sud,
Flandes)
l'anarquista Charles Louis Willems. Era fill natural de Marie Corneille
Willems.
Es guanyava la vida treballant de sastre a París
(França). Considerat perillós
per les autoritats, el 27 d'abril de 1892 va ser detingut per agents de
policia
de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París a les
portes del Palau de Justícia quan s'havia acabat el
procés a l'anarquista
Ravachol; intentà resistir-se a la detenció,
però sis policies el reduïren i va
ser portat a comissaria. El seu nom figurava en un registre de
recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893, amb adreça
desconeguda. El 18 de març
de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 8 del
carrer Davy de París,
el qual va ser escorcollat, i aquest mateix dia va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 3
d'abril de 1894 el seu expedient va ser enviat a les autoritats
judicials i el
5 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. En 1894 figurava en un
llistat
d'anarquistes perillosos. Posteriorment el seu nom figurava en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 sense
domicili i encara
considerat perillós. Enviudà d'Hermance
Leregnant. El seu últim domicili va ser
al número 21 del carrer Feutrier del XVIII Districte de
París. Charles Willems
va morir el 5 de juliol de 1898 a l'Hospital Lariboisière
del X Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Pantin (Illa de
França, França).
***
Partitura d'una obra d'Émile Spencer
- Émile Spencer:
El
24 de maig de 1859 neix a Ixelles (Brussel·les,
Bèlgica)
el pianista i compositor musical
anarquista Alexis Xavier Spencer-Owen, més conegut com William Schit's, Émile-Alexis-Xavier Spencer o,
simplement, Émile Spencer.
Era fill natural de la rendista Fanny Émily Spencer-Owen,
que no
reconegué l'infant fins el 11 de febrer de 1897.
Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i
destacà com a compositor musical i professor. En 1879
viatjà a París (França) i
poc després entrà com a director d'orquestra en
un teatre de Luxemburg. En 1881
s'instal·là a París i
treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per
al cantant Émile Duhem. En 1881
s'instal·là a París, on es
dedicà principalment
a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució
en 1894 de
l'anarquista Auguste Vaillant engegà la
indignació del moviment llibertari el
qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb
text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que
reemplaçà La
Ravachole. Va compondre gairebé 4.000
cançons per
a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard,
Jeanne Bloch, Dranem,
Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals
destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile,
côté face, La
fée verte, Gervaise,
En revenant de
Suresnes, L'océan,
Les petits pois, Le
rapin, La travailleuse,
Vautour d'enfer, Voulez-vous
des z'homards i, sobre tot, La
jambe de bois. Émile Spencer va morir, el dia del
seu aniversari, el 24 de
maig de 1921 al seu domicili, al número 11 bis de
Pongerville, de
Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat
quatre dies després al
Cementiri del Centre d'aquesta localitat.
***
Zo d'Axa
- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Era fill d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.
***
Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894)
-
Ivan Aguéli: El
24 de maig de 1869 neix a Sala
(Comtat de
Västmanland, Suècia)
el pintor impressionista,
filòsof,
orientalista i militant anarquista i animalista John Gustaf Agelii,
més conegut
com Ivan Aguéli, Gustave Agneli o Sheikh
'Abd
al-Hadi Aqhili. Fill d'una família
burgesa, sos pares es deien Johan Gabriel
Agelii, veterinari, i Anna Kristina Nyberg. Mal estudiant,
passà per diverses
escoles (Sala, Västerås, Falun i Visby) i
abandonà els estudis en acabar
l'educació secundària. Quan tenia 20 anys volia
ser artista, però son pare es
va oposar. No obstant això assistí a l'escola
Praktiska Arbetsskolan, al barri
de Brunkebergstorg d'Estocolm (Suècia). En un viatge a
l'illa bàltica de
Gotland, dibuixà i pintà molt, demostrant talent
en les seves primeres obres,
fet que va atreure l'atenció dels pintors Richard Bergh,
Karl Nordström i
Anders Zorn que l'encoratjaren a continuar. L'abril de 1890
s'establí a París
(França), on es relacionà amb el comerciant de
pintures i quadres Julien
François Tanguy (Père
Tanguy), proper
al cercle dels impressionistes i amic de destacats pintors (Van Gogh,
Renoir,
Manet, etc.). Gràcies al seu patrocini, va ser
admès al taller del pintor Émile
Bernard, membre de l'«Escola de Pont-Aven», moment
en el qual prengué el
pseudònim artístic d'Ivan
Aguéli. A
més d'aquesta vocació artística,
filosòficament s'interessà pel corrent
espiritualista i, apadrinat per Émile Bernard, va ser
admès en la secció
francesa de la Societat Teosòfica, relacionant-se amb el
grup teosòfic «Ananta»
(E. J. Coulomb, Jacques Tasset, etc.) i amb la neoteosofia d'Helena
Blavatsky i
d'Henry Stell Olcott. També s'interessà pel
moviment anarquista, sovintejant
els cercles llibertaris i els artistes militants. En 1891, de tornada a
Suècia,
passà per Londres (Anglaterra), on conegué Piotr
Kropotkin. Freqüentà la
Societat d'Artistes Suecs i la Biblioteca Nacional d'Estocolm, on
llegí sobre
orientalisme. En aquesta època pintà paisatges i
escrigué «poemes en colors»,
inspirats en l'obra de Charles Baudelaire. En 1892 retornà a
París i mantingué
una estreta amistat amb la militant anarquista, poetessa i defensora
dels dret
dels animals Marie Huot. A París allotjà al seu
domicili Charles Chatel, gerent
de L'En Dehors i
col·laborador de La Revue
Anarchiste. Víctima de les
«Lois Scélérates» (Lleis
Perverses), va ser detingut l'abril de 1894 per haver
allotjat a casa seva Charles Chatel, aleshores buscat per la policia, i
per
haver-se relacionat epistolarment amb la revista anarquista prohibida La Révolte, va ser tancat
quatre mesos a
la presó parisenca de Mazas a l'espera de judici. En aquest
període de
reclusió, començà a estudiar l'hebreu,
l'àrab i l'Alcorà, i a interessar-se de
valent per l'orientalisme. Jutjat entre el 6 i el 12 d'agost de 1894
per
l'Audiència del Sena en l'anomenat
«Procés dels Trenta», el setembre de
1894 va
ser absolt i excarcerat. Un cop lliure marxà cap a
Alexandria i El Caire
(Egipte), on visqué uns mesos pintant paisatges i retrats
dels habitants.
Durant l'estiu de 1895 retornà a París. De cada
vegada més es consagrà a
l'esoterisme i a la metafísica, llegint determinats autors
(Dionís l'Areopagita,
Villiers de l'Isle-Adam, Fabre d'Olivet, Emanuel Swedenborg, etc.),
però sense
deixar de banda la seva obra artística. També
estudià amb detall l'hebreu,
l'àrab, l'hindustànic i el sànscrit a
l'Escola Especial de Llengües Orientals,
on son professor d'àrab clàssic, l'orientalista
Joseph Derenbourg, el va
introduir en el sufisme, especialment l'exegeta Abdallah ibn Omar
al-Baidawi (Al Baidawi). Entre 1896
i 1913 va
escriure cròniques sobre les novetats artístiques
per a l'Encyclopédie Contemporaine
Illustrée, revista creada per Anatole
Théodore Marie Huot, marit de la seva amiga Marie Huot.
Després de la mort de
son pare el 22 de desembre de 1896, l'estiu de 1897 retornà
a Suècia per a
veure sa mare, però el juliol de 1897 ja era de bell nou a
París. En aquesta
època es va convertir a l'islam, però
també va estudiar el budisme, el taoisme
i el bahaisme. Entre 1898 i 1899 s'estigué a
l'Índia i Colombo (Ceilan; actual
Sri Lanka) en representació de l'Encyclopédie
Contemporaine Illustrée. A Colombo
visqué en una madrassa. Sense recursos,
que li enviava sa mare regularment a París, hagué
de tornar a França, però
acabà tornant a Colombo, on restà fins 1900. El 4
de juny de 1900, amb el
suport de Marie Huot i en el marc d'accions contra la
tauromàquia en plena
Exposició Universal, disparà amb un
revòlver contra el torero francès
Félix
Robert i el banderiller de la seva quadrilla Ramón Laborda
Tejero (Chato Laborda) quan hi
anaven amb un
cotxe que els transportava a la plaça de braus de
Deuil-la-Barre (Illa de
França, França), on s'havia de celebrar la cursa;
Chato Laborda resultà
lleument ferit al braç i al costat dret. Empresonat per
aquest fet, va ser posat
en llibertat provisional després de passar unes setmanes de
reclusió preventiva
a la presó de Pontoise (Illa de França,
França) i de ser condemnat a una multa
i a tres mesos de presó. Gràcies al debat que es
desencadenà per aquesta acció
antitaurina, les curses de braus van ser prohibides a la
regió parisenca.
Defensor del dret de les dones, en aquesta època va tenir
una polèmica sobre el
tema amb l'escriptor August Strindberg, a qui qualificà
d'idiota per afirmar
que la dona era inferior a l'home. En 1900
col·laborà en La Revue
Blanche i en la revista ocultista L'Iniciation.
A París, en 1901, conegué el metge,
lingüista i
militant anarquista italià Enrico Insabato, que compartia la
mateixa passió per
Orient, i ambdós projectaren la creació d'una
mena d'aliança entre els pobles
musulmans, asiàtics i europeus. Ambdós
s'instal·laren a Egipte, on publicaren
els periòdics anarquistes i anticolonialistes
bilingües en àrab i italià Il Commercio Italiano i Il
Convito, on Ivan Aguéli, sota la
signatura de Sheikh'Abd al-Hadi'Aqili,
publicà nombrosos articles, així com traduccions
en italià de tractats
esotèrics islàmics. En 1903 rebé al
Caire la vista de Marie Huot. Cap el 1907
conegué a Egipte el xeic Abder-Rahman Elîsh
El-Kebîr, seguidor del ritus
malikita i un dels caps de la Universitat d'al-Azhar del Caire, que el
va
iniciar en el sufisme, esdevenint Sheikh'Abd
al-Hadi'Aquili (Abdul-Hâdî) i mokaddem
(representant de la confraria sufí
xadhilita). A començament de 1909
començà a partir un sordesa creixent,
però
que no li va impedir continuar amb els seus estudis sobre l'islam
esotèric i
exotèric. Durant la tardor de 1909 se separà
dramàticament de Marie Huot a
Marsella (Provença, Occitània) i
viatjà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Cap a
finals de 1910 conegué l'orientalista René
Guénon, que aleshores dirigia la
revista La Gnose, en la qual
col·laborà
entre desembre de 1910 i gener de 1912, destacant la
publicació de l'assaig
«L'Art pur», publicat el gener de 1911. En 1911
cofundà amb René Guénon a
París
la societat secreta sufí «El-Akbariyah»,
destinada a l'estudi del mestre
andalusí Ibn al-Arabi. L'estiu d'aquest any de 1911
visità Suècia i assistí
esporàdicament a l'escola de pintura de Carl Wilhelmsson a
Estocolm. En 1912
exposà en la Societat d'Artistes Suecs, única
ocasió de la seva vida en la qual
mostrà les seves obres en públic, però
el mateix dia de la inauguració de
l'exposició tornà a París. En 1913
visità la Turena i pintà paisatges de la
vall del Loira. En 1914 retornà, per última
vegada, a Egipte, on, a més de fer
de guia i intèrpret d'un grup d'empresaris, es
consagrà a la pintura de
paisatges i de personatges del lloc. En 1915, en plena Gran Guerra, les
autoritats britàniques l'acusaren de ser un espia a sou de
l'Imperi Otomà i va
ser expulsat d'Egipte, posant-lo en un vaixell cap a Espanya,
país neutral. A
finals de febrer de 1916 arribà a Catalunya, però
mancat de recursos finances
no pogué retornà a Suècia i
s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat,
Catalunya) i a Barcelona. Completament sord, l'1 d'octubre de 1917 Ivan
Aguéli
va ser atropellat per un tren quan passava la via fèrria a
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya); greument ferit, va morir
quan acabava
d'arribar a un hospital de Barcelona (Catalunya). Alguns autors, sense
cap
prova concloent, sostenen la teoria que va ser llançat a la
via i per tant
assassinat. Les seves restes romangueren a Barcelona fins el 1981, data
en la
qual van ser portades a Suècia i enterrades amb ritus
islàmics al cementiri
antic de la seva ciutat natal. La major
col·lecció de les seves obres d'art es
troben al Museu Aguéli de Sala i al Museu Nacional Suec de
Belles Arts
d'Estocolm. En 1969, en el centenari del seu naixement, sis quadres
seus van
ser reproduïts en segells suecs.
***
Necrològica
de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de desembre de 1976
- Luis Blasco
Gazo: El 24 de maig de 1889 neix a Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Trinidad Luis Blasco Gazo –algunes fonts
citen erròniament
el segon llinatge com Durán.
Sos
pares es deien Luis Blasco i Juana Gazo. Emigrà a Barcelona
(Catalunya), on
treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1929 era vocal de la junta directiva del
Centre
Obrer Aragonès (COA) de Barcelona i el 23 de febrer de 1936
va ser nomenat
vicepresident de la junta directiva de la Cooperativa del COA,
integrada en la
Federació de Cooperatives de Catalunya. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial milità en les Joventuts
Llibertàries
i en la Federació Local de la CNT de Castres (Llenguadoc,
Occitània), població on
residia. També formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou
Concepció Prats Camins.
Luis Blasco Gazo va morir el 10 d'octubre de 1976 a l'Hospital de
Castres
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població.
***
Foto
policíaca de Francesca Guasco (1936)
- Francesca Guasco: El 24 de maig de 1892 neix a Alessandria (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesca Maria Guasco. Sos pares es deien Antonio i Carolina. Filla d'una família pagesa, aviat quedà orfe i amb 10 anys es posà a treballar en diverses feines (bugadera, aiguadera, filadora, etc.). Quan tenia 17 anys començà a fer feina d'infermera en un manicomi. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on es guanyava la vida com a venedora ambulant de quincalla. Aprofitava la seva professió per repartir propaganda anarquista i antifeixista nacional i internacional arreu dels mercats on hi anava. Estava casada amb l'anarquista Michele Guasco, amb qui vivia al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza i amb qui militava en el grup anarquista clandestí que hi operava. Ajudà son company en l'expatriació il·legal de militants i en la logística de suport creada per fer costat la Revolució espanyola. L'octubre de 1936 va ser detinguda quan repartia manifests antifeixistes del grup «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i processada pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat». Alliberada per manca de proves dos mesos després, va ser requerida per la Comissió Provincial de Torí i condemnada a dos anys de confinament, que patí a Sant'Elia a Pianisi (Molise, Itàlia). L'estiu de 1938 la pena que li quedava va ser reduïda a una amonestació. Alliberada alguns mesos després, restà vigilada fins a la caiguda del feixisme. Escalivada, les mesures disciplinàries que patia el seu marit a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia), van fer que s'apartés de la militància política. Un fill de la parella fou partisà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Francisco Bajén Blanch apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de setembre de 1967
- Francisco Bajén Blanch: El 24 de maig de 1893 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Bajén Blanch –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Blan–, conegut com El Tío Paco. Sos pares es deien Juan Bajén i Manuela Blanch. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri del Clot de Barcelona (Catalunya), on era conegut com El Tío Paco. El seu domicili sovint va servir de refugi per als anarquistes perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser membre del seu comitè en diferents ocasions. Francisco Bajén Blan va morir el 10 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França) i fou enterrat civilment. Deixà companya, Pilar Castells Castro, i fills.
---
efemerides | 23 Maig, 2023 12:58
Anarcoefemèrides
del 23 de maig
Esdeveniments
Barricada davant de
l'església de la Madeleine
- Tercer dia de la Setmana
Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París
(França) el Comitè de Salvació
Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a
l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a
la confraternitat.
Serà una vana il·lusió. Les
hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre
caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels
federats es fa
matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per
«salvar
l'honor». La resistència persisteix a la
Butte-aux-Cailles, comandada per
Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime
Lisbonne, als carrers de la
Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a
l'estació de l'Est. Les
tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg
Montmartre, la Concorde
i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al
parc
Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran
nombrosos
monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes,
el
Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri
de Finances... No
se sap ben bé si fruit de l'acció de communards
incendiaris, dels obusos
versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir
arxius
comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de
foc.
***
Capçalera
del primer número de Ni Dieu ni Maître
- Surt Ni Dieu ni
Maître:
El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número
del periòdic bimensual Ni Dieu ni
Maître. Organe communiste-anarchiste.
Era continuació de L'Insurgé
(1885).
Prohibit a França, passarà a ser setmanari a
partir del número de febrer-març
de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del
segon número (juny de
1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una
trentena de militants
anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest,
Ferdinand Monier, Henri
Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste
Winandy i
els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè
de Eugène
Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del
barri brussel·lès de
Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números,
l'últim el del 22 de
maig de 1886, quan és reemplaçat per La
Guerre Sociale i La
Liberté (1886). Els
epígrafs de la capçalera són unes
cites de Bakunin: «Si Dieu existait il
faudrait l'abolir» (Déu existís,
caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre
ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic
és el nostre amo) i a l'interior
del periòdic trobem cites d'Émile Pouget
(«Matar un diputat, un patró o un
magistrat, es mejor que cent mil discursos»),
d'Émile Gautier («El sufragi
universal és la mistificació més gran
del segle») o de Louis Alibeaud («El pa
no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el
mato») que encapçalen
les pàgines.
***
Portada
de l'únic número de Teatro Social
- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.
***
- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.
***
Anagrama
d'ASO
- Creació de
l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig
de 1961 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), després d'un
període de gestació davant el
ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la
Confederació Nacional del Treball (CNT) –per la
CNT
unificada van signar Roque
Santamaría i Josep Borràs–, la
Unió
General de Treballadors (UGT) i l'Euskal
Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que
serà
anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins
al final del
franquisme, però que només fins al 1966 va tenir
alguna rellevància a
l'interior de la península (Catalunya, País Basc
i Astúries); entre 1967 i 1975
va tenir els seus moments crítics: la CNT
rebutjarà la incorporació de nous
grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de
comitès al marge de l'Aliança, la
UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió
Sindical Obrera (USO) i les
Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la
constitució de la
Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar
l'aparició de noves
tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa
a favor de
l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la
CNT en l'Exili que ho va
proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a
Perpinyà el Comitè d'Enllaç
Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya,
criticat per la UGT i el Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés
ugetista de 1959 va donar
llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per
estar present l'altre
sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre
PSOE i
cristians per formar la Unió de Forces
Democràtiques (UFD). L'Aliança es va
retardar un any pel procés de reunificació
confederal i com que s'imposen els
ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial,
gestió sindical de
les assegurances socials i les universitats laborals, etc.).
L'Aliança va tenir
més incidència a l'Estat francès que a
l'Estat espanyol: es creen comitès a
nombroses ciutats gales que organitzaren mítings,
assemblees, col·lectes,
propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la
Península les coses eren
força més difícils i només
a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna
importància. L'Aliança al País Basc va
trobar-se amb diferents problemes: com
una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i
ELA –volia anar a les
eleccions–, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna
(ETA,
País Basc i
Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970
va convocar
manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de
1964, abril
de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a
Catalunya arriba
l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el
Sindicat Obrer Català
(SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una
reunió celebrada
l'octubre a Madrid –que va prendre el nom
d'Aliança
Sindical Obrera d'Espanya
(ASOE), més coneguda com ASO– i que pretenia:
enderrocar el
franquisme,
constituir un ample front de conspiració antifranquista, un
règim provisional
que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a
una fusió
sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional
antifranquista; el procés
per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava
autonomia pel que
fa el sector de l'exili, futura unitat sindical,
participació en eleccions
sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres
d'empresa, així com
l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el
Partit Comunista
d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de
Martínez Amurrio comptés amb molt
poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964
per entendre que
més que un pacto era un fusió de sindicats,
alhora que l'aparició del
«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de
1966. A Astúries també es va
arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va
llançar alguns manifests entre 1960
i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el
Comitè de Solidaritat Obrera (USO,
CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.
***
Les
forces de l'"ordre"
- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.
***
Cartell
de l'acte
- Conferències sobre
Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren
a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia), quatre
conferències al voltant de la figura de
l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la
Federació Anarquista de
Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista
Italiana (FAI), es
realitzà en ocasió del cinquantè
aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van
intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la
formació política de Berneri;
Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva
actuació
a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.
Naixements
Foto
policíaca de Frédéric Mazzoldi
(23 de març de 1894)
- Frédéric
Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala
(Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment
Itàlia) l'anarquista
Frédéric-Jean-Baptiste
Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi.
Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi
Austrohongarès)
va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la
vida fent de llauner, de
calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de
París (França). Va ser
condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880
comprà un habitatge
al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif
(Illa de França, França), on
s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un
nebot (Aristide Pitois).
Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881
l'assegurà contra incendis.
El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les
flames;
detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència
del Sena per haver
calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i
condemnat a cinc anys de
presó i a 10 anys de vigilància en expirar la
pena. Més tard vivia al número 4
del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner
Lucien Mauzon. El
27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de
França i el 23 de març va
ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc);
en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda
anarquista.
Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg.
Aquest mateix any de 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Després
passà a Suïssa, d'on va ser expulsat
del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser
expulsat de Suïssa
juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat
de l'emperadriu
Elisabeth d'Àustria (Sissi)
a mans de
Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Sanshirô Ishikawa
- Sanshirō Ishikawa:
El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el
teòric, historiador,
traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō
Ishikawa
(Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut
com Kyokuzan o Asahiyama.
Fou educat en
una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i
dret a Tòquio, es
llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a
l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del
Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per
a la qual escrigué
nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel
cristianisme
social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen
(Nova Era) i de la qual
esdevindrà redactor en cap. Després de la
desaparició d'aquesta revista en
1906, esdevé l'any següent el director de la nova
revista Sekai Fujin
(Dones al Món) i des del primer número (25 de
gener de 1907) del diari Heimin
Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits
fou detingut
el març de 1908 i restà empresonat a
Tòquio fins al maig de 1908. El maig de
1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la
presó de
Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu,
quan al Japó es
desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i
anarquista, aconseguí
escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913
fugí amb un vaixell francès
del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer
s'exilià a Brussel·les
(Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i
després a França, on
entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward
Carpenter –amb qui viurà
una temporada al Regne Unit–, i amb els quals
perfeccionà la seva formació
política. A començaments de la Gran Guerra
començà a escriure el seu Diari
dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a
partir del febrer de 1915 a
París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de
Borgonya de Paul Reclus.
Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc
amb Paul Reclus i sa
família. L'octubre de 1920 retornà al
Japó i creà un grup anarquista, on
participà Miura Seiichi, que edità un
periòdic, Kokusen. Però la
seva cooperació
amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista
japonès. Va ser
detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol
de Kanto de l'1 de
setembre de 1923 que assolà la regió de
Tòquio i de Yokohama i desencadenà una
ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar
la vida gràcies a
la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa,
noble japonès força influent.
Amant de la vida agrícola, s'instal·là
en un petit poble a prop de Tòquio per a
fer de pagès. En 1927 fundà la
«Societat d'Educació Mútua» i
la revista Dinamikku
(Dinàmic), en la qual redactà números
monogràfics consagrats a Élisée
Reclus,
Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També
traduí i edità les obres de
Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a
l'estudi de la història
de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El
maig 1946 prengué
part com a assessor en la creació de la Federació
Anarquista Japonesa (FAJ) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Heimin Shinbun (Diari de
l'Home
del Poble). També va fer estudis sobre història i
teoria anarquistes. És autor
de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista
estètic i sobre
els seus principis teòrics, sobre la història
dels moviments socials europeus i
americans, sobre la mitologia japonesa; també té
una biografia d'Élisée Reclus
i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts
de l'anarquisme i
de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola,
etc.). En 1956 s'edità
una autobiografia seva (Jijoden) en
dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la
seva casa
del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una
congestió cerebral i fou enterrat el
2 de desembre.
***
Notícia
orgànica de Joseph Pachot publicada en el
periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué
de l'1 de gener de 1912
- Joseph Pachot: El
23 de maig de 1880 neix a Tours
(Centre, França) l'anarquista i sindicalista Josep Marie
Pachot. Era fill
natural de la modista Marie Zozime Hermine Pachot. Es guanyava la vida
treballant d'obrer pastisser. El 7 de gener de 1908 es casà
a Marsella
(Provença, Occitània) amb Victorine Marie
Guichard, amb qui tingué un infant i
de la qual es divorcià el 19 de juny de 1922. En 1909 vivia
al número 18 del
carrer Musée de Marsella i treballava de pastisser al carrer
d'Aubagne.
Sindicalista llibertari, fou membre del Comitè de Defensa
Social (CDS). Membre
del Consell d'Administració de la Borsa del Treball de
Marsella i
antimilitarista, a partir de finals de 1911 fou membre de la
comissió de
gerència de la caixa del «Sou del
Soldat». Assistí a les conferències
llegides
per Sébastien Faure i albergà al seu domicili un
dels infants alumnes d'aquest
a la seva escola «La Ruche». Secretari del Sindicat
d'Obrer Confiters i
Pastissers de Marsella de la Confederació General del
Treball (CGT), des de
maig de 1912 col·laborà amb articles en L'Ouvrier
Syndiqué, òrgan de la Unió
des Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament de les Boques del
Roine i
de la Borsa del Treball de Marsella, periòdic del qual era
membre de la seva comissió
editorial. L'agost de 1913 va ser nomenat representant del Sindicat de
Cuiners
de Marsella per a l'UCSO. El 5 de maig de 1925 es casà a
Toló (Provença,
Occitania) amb Marguerite Julia Poli, divorciada d'Adrien Franklin. En
aquesta
època vivia al número 6 del carrer Bastide de
Toló. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Notícia
d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 25 de juliol de 1914
- Édouard Boudot:
El 23 de maig de 1886 neix a Rennes
(Bretanya) el dissenyador industrial i enginyer anarquista i
antimilitarista
Édouard Eugène Louis Jean Nicolas Boudot. Sos
pares es deien François Eugène
Boudot, treballador estatal en l'Artilleria, i Laurence
Joséphine Marguerite
Bouchard. En 1907 s'incorporà en un regiment d'enginyers i
va ser destinat al
Ministeri de la Guerra; durant aquesta època militar,
llogà una habitació al
número 4 del carrer Schoelcher i després al
número 24 del carrer Glacière de
París (França) i va ser amant d'una jove russa,
Anna Ginzberg. El setembre de
1909, per penes d'amor, intentà suïcidar-se amb
gas. En 1910 passà a viure amb
son pare, al número 70 del carrer République de
Puteaux (Illa de França,
França). En aquesta època
començà a militar en el moviment anarquista i,
amb
contacte amb Miguel Almereyda, va ser un dels principals animadors del
Grup
d'Acció Revolucionària (GAR) de Puteaux, creat a
la Borsa del Treball. El 24 de
març de 1911 va ser condemnat, per un delicte de
«provocació de militars a la
desobediència», per l'Audiència del
Sena com a cosignant d'un cartell
antimilitarista, que reproduïa passatges del «Manuel
du soldat» de Georges
Yvetot, que va se aferrat l'octubre de 1910 durant la vaga de
serrallers, a
tres mesos de presó i 500 francs de multa. Entre altres
inculpats figurava sa
futura companya, Julie Attinost, també militant del GAR. El
8 de juliol de
1911, juntament amb Louis Alignier, va ser tancat com a pres
comú a la presó
parisenca de La Santé i ambdós decidiren fer vaga
de fam per a aconseguir el
règim polític. El 14 de juliol encara continuaven
amb la vaga. A finals
d'octubre de 1911 s'instal·là amb Julie Attinost
a Courbevoie (Illa de França,
França), on visqué fins que hagué de
fugir de França el 19 de novembre de 1912.
Entre el 20 de febrer i el 17 de novembre de 1912 treballà
de dissenyador amb
Priol, agent de l'empresa Arol, al carrer Beaurepaire de
París. El 6 de juliol
de 1912 va ser nomenat, juntament amb Louis Lecoin, secretari de la
Federació
Comunista Anarquista (FCA), en substitució
d'Eugène Martin. L'11 de juliol de
1912, amb Jean Bonafous, Pierre Martin i André Mournaud,
parlà en un míting
contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom
que fos condemnat a penes de presó de
més de tres mesos per qüestions de vaga, per
rebel·lió a l'autoritat o per
propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris
africans (Bat'
d'Af)– a la Maison Commune del III Districte de
París. L'agost de 1912 va
ser un dels fundadors, amb Georges Durupt i Pierre Ruff, de la revista
mensual Le Mouvement Anarchiste i
l'octubre
d'aquell any impulsà l'Escola de Propaganda de l'FCA, de la
qual va ser nomenat
secretari. El 9 d'octubre de 1912 va fer un discurs contra
«el militarisme i el
patriotisme revolucionaris» de Gustave Hervé en un
míting de l'FCA («Contra tot
militarisme») celebrat a les
Sociétés-Savantes de París, on
assistiren més de
mil persones. El novembre de 1912 cofundà amb
Eugène Jacquemin i Édouard Sené
la revista Le Réveil Anarchiste
Ouvrier,
que publicà 14 números fins el desembre de 1913,
i que va ser substituït per Le
Réveil Anarchiste (abril-maig 1944),
on va col·laborar. El novembre de 1912 era membre del
consell d'administració
de Le Libertaire. El 12 de novembre
de 1912 prengué la paraula en el míting de l'FCA
«Si la guerre éclate, ce que
nous ferons», celebrat a les
Sociétés-Savantes de París, on va fer
un discurs
força radical, explicant detalladament com fer sabotatges
per a entrebancar la
mobilització. Aquest discurs radical implicà,
quatre dies després, l'escorcoll
del «Foyer Populaire» de Belleville, seu de l'FCA.
El 17 de novembre de 1912
participà en una gran reunió pacifista a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França), però, sabent que la policia el buscava,
aprofità per a desaparèixer. Dos
dies després va ser reemplaçat en la secretaria
de l'FCA per Élie Collange.
Refugiat a Bèlgica, va escriure una carta de desafiament a
les autoritats
franceses, que La Bataille Syndicaliste
publicà el 27 de novembre de 1912. En aquesta
època son pare trencà relacions
amb ell i no el volia veure. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat en
rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a dos anys de
presó i a 100 francs de
multa. El 3 de març de 1913 parlà en el
míting antirepressiu «Antipatriotes...
quand même!» de l'FCA, celebrat a les
Sociétés-Savantes. Dos dies després,
amb
son advocat Oustry, es lliurà a les autoritats i va ser
empresonat, realitzant
vaga de fam per a aconseguir el règim polític.
Tancat com André Mournaud,
ambdós no pogueren assistir al Congrés Nacional
de l'FCA celebrat l'agost de
1913, però enviaren una carta que va ser llegida pels
delegats on protestaven
enèrgicament contra la presència
d'individualistes de L'Anarchie en
el congrés. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys
anarquistes (Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud i
André Parmeland)
tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes,
França), envià una carta al
director del diari parisenc La Lanterne on
denunciava la violació de la
seva correspondència per part de les autoritats
penitenciàries. El 16 de març
de 1914 va ser autoritzat per a sortir de La Santé unes
hores per a visitar la
néta de sa companya Julie Attinost, aleshores
hospitalitzada. Durant les
eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de
denúncia
sobre la situació dels presos polítics, va ser
nomenat «candidat de la
llibertat» per al XVIII Districte de París. El 18
de juliol de 1914 assistí a
una reunió de la Unió Regional Parisenca de la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR), on parlà sobre els objectius del Congrés
Anarquista Internacional que
s'havia de celebrar les pròximes setmanes a Londres
(Anglaterra). El 28 de
juliol de 1914 va fer la xerrada «Les anarchistes
révolutionnaires et le
Congrés de Londres», organitzada pel
«Groupe des Temps Nouveaux»
i celebrada a la «Lutèce Sociale». Quan
esclatà la
Gran Guerra, no es va presentar el seu regiment i s'exilià a
Londres. Va ser
inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
El
febrer de 1915 signà, amb Henry Combes i Jules Lemaire,
també refugiats a
Londres, el manifest «L'Internationale anarchiste et la
guerre», contrari a la
«Unió Sagrada». El 12 de juliol de 1915
es declarà insubmís. En 1922 retornà a
París i s'instal·là al
número 44 del carrer Gutenberg. No reprengué
contacte
amb el moviment anarquista i treballà en una empresa de
maquinària per a grues
(«Société des Engins de
Levage») al número 47 del carrer Miromesnil. El 23
de
maig de 1923 va ser jutjat pel II Consell de Guerra per la seva
insubmissió
durant la Gran Guerra i va ser posat en llibertat amb la
condició de
presentar-se sempre que fos convocat. El juny de 1923
s'instal·là al número 12
del carrer Val de Meudon (Illa de França, França)
i en 1924 al número 1 del
carrer de l'Avenir de Saint-Denis (Illa de França,
França). En aquesta època
treballava d'enginyer a la Unió de l'Electricitat de
París. El 8 de gener de
1927 assistí a l'assemblea general de la Unió
Anarquista Comunista (UAC),
celebrada la número 163 del bulevard de l'Hospital de
París. Sembla que es va
comprometre a col·laborar en la nova sèrie de Le Libertaire i que
freqüentà intermitentment el grup de l'UAC de
Saint-Denis,
però, a resultes de dissensions amb militants d'aquest grup,
deixà de militar
definitivament. El 10 de març de 1930 es casà a
Saint-Denis amb Victorie
Antoinette Joubert, de qui acabà enviudant, i l'11 de
setembre de 1944 al XVIII
Districte de París amb l'empleada bancària
Lucienne Marguerite Baradé. En
aquesta època vivia al número 54 del bulevard de
Clichy de París. El seu últim
domicili va ser al número 43 del carrer Stephenson.
Édouard Boudot va morir el
21 de febrer de 1974 a la Clínica Alpha del XVIII Districte
de París (França).
***
Felipe
Alaiz
- Felipe Alaiz
de Pablo: El
23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya) el
periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos
pares es deien Felipe Alaiz,
capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i
Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida
i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb
Bel, Acín,
Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les
forces reaccionàries. El seu
interès per la literatura el va portar a fer de professor a
Lleida i com a
peridista va publicar amb Ramón Acín diverses
revistes aragonesistes a Osca i a
Saragossa –Aragón,
que va dirigir en
1914, Caridad, Floreal,
Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario
de Huesca.
Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i
va ser amic de Pío Baroja, a
qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el
seu
viatge electoral per Aragó «per fer-li
fracassar»; també va intentar ser
funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del
periòdic El
Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva
prometedora carrera
periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va
participar en el
Congrés de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del Teatre de la Comèdia
de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable
rellevància com a
periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso
(1919), director
de Los Galeotes (1920-1921), Superación
(1937), Hoy
(1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,
CNT, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad
Obrera, etc. A
començaments de 1921 va formar part del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
per Tarragona i l'any següent va assistir a la
Conferència de Saragossa. Va
posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de
Sevilla en 1922, que va
abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer
conferències a
Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un
míting a Barcelona. El
setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad
Obrera que no va
dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director,
càrrec que va ser
ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la
revolució de l'Alt
Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la
geografia –va
viure a
Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també
ho va ser en el
terreny ideològic –en 1942 va suggerir la
creació del Partit Llibertari; en
1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de
Tourniac, va signar
la ponència col·laboracionista i era partidari de
presentar-se a les eleccions
municipals, però mesos després s'agrupava en les
files ortodoxes– encara que
gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del
purisme, malgrat que
en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la
direcció del CNT
francès per mantenir una línia de la qual
discrepava–
i fins i tot el portés a
la presó –va ser empresonat quatre anys per la
República per delictes
d'opinió, adscrit a la línia de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el
trentisme. Després del triomf franquista
es va exiliar a França: entre
1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de
Paul Reclus, i més
tard dirigirà CNT fins al 1948 a
París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic,
crític i erudit–, fent
servir diversos pseudònims (Rodela,
Clavileño, Calatraveño,
etc.) en infinitat de publicacions
llibertàries, com ara Ação
Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,
Cenit,
CNT, CNT del Norte, Cultura
y Acción, El Día
Gráfico,
Esfuerzo, Ética, FAI,
El Ideal de Aragón, La
Ilustración Ibérica, Inquietudes,
Juventud Libre, Lucha
Obrera, El Luchador, La Noche,
Proa, Redención,
La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra
Libre, Tierra y Libertad, Umbral,
Voluntad, etc. Va
traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells,
etc. És
autor d'El trabajo será un derecho
(1922), El Cardenal
Soldevila
(1923), Oro molido (1923), Elisabeth
(1923), Quinet (1924),
Amor mío, ven temprano (1926), El
grumete (1927), El
voluntario superviviente (1931), Sociología
del lobo (1931), Un
club de mujeres fatales (1931), María se
me fuga de la novela
(1932), Los aparecidos (1933), La
expropiación invisible (1933), Cómo
se hace un diario (1933), Reforma agraria y
expropiación social
(1935), El problema de la tierra (1935), Por
una economía solidaria
entre el campo y la ciudad (1937), Durruti:
biografía del héroe de la
revolución de julio (1937), Vida
y muerte de Ramón Acín (1937),
La Universidad Popular (1938), Arte de
escribir sin arte (1945), Hacia
una Federación de Autonomías Ibéricas
(1945-1948), Indalecio Prieto,
padrino de Negrín y campeón anticomunista
(1947), La zarpa de Stalin
sobre Europa (1948), Tipos espanyoles
(1962-1965, pòstuma), La
nueva maldición del practicismo (1976,
pòstuma), Azaña: combatiente en
la paz, pacifista en la guerra, La jueza,
etc. Va deixar nombroses
obres inacabades i inèdites, com ara Biografía
de Reclus, Siglo y
medio de España pendular, Historia de la
literatura castellana, etc.Felipe
Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18
d'abril –algunes fonts citen erròniament
el 8
d'abril– de
1959 a l'Hospital Broussais de París
(França).
***
Foto
policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos
- Indalecio Ibañez
Campos:
El 23 de maig de 1890 neix a
Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès,
Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio
Ibañez Campos, conegut com Denis
i Dionisio.
Fill d'immigrants
espanyols, sos pares es deien Indalecio Matías Ignacio
Ibáñez López, jornaler nascut a Felix
(Almeria,
Andalusia, Espanya), i Antonia Josefa Tomasa Campos, nascuda a Asp
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià). A
començament dels anys 1910 vivia a París
(França), on compartia habitatge amb
la seva amant Barbe Leclerch (Marthe)
i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del
carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es
guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higiene
íntima, a més de
fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir
l'adreça postal del
restaurant de la Cooperativa Obrera «La
Solidarité», lloc on dinava, per a les
comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a
la redacció del
periòdic L'Anarchie,
freqüentà la
llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
seu de la revista anarcoindividualista L'Idée
Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes
il·legalistes Jules Bonnot
i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a
París en possessió
de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un
editor d'un llibre
sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va
demostrar ser
cert (Cours d'hypnotisme et
d'éducation
de la volonté, signat com «Denis,
professeur d'hypnotisme») i que també
treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor
Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del
seu domicili els agents
trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver
Browning les bales del
qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant
l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa
de
França, França), efectuat, segons la policia, per
Léon Lacombe (Léontou,
Nez de Chien) i Alexandre-Louis
Noury, i que mataren Henri Cartier,
marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de
botí. Implicat
en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant
per l'Audiència del
Sena a treballs forçats perpetus per
«complicitat»; Noury va ser condemnat a la
mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre
Lacombe no va poder ser jutjat perquè
es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la
presó de La Santé. Portat a una
colònia
penitenciària, aconseguí fugir-ne,
però va ser detingut el febrer de 1919 a
Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou
a la deportació. Posteriorment
s'instal·là a Algèria on
entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i
més
tard fou, a Orà (Orà, Algèria),
brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels
ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Egisto
Gori
- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per «difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de «desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.
---
efemerides | 22 Maig, 2023 11:52
Anarcoefemèrides del 22 de maig
Esdeveniments
Les tropes de Versalles ocupant
París
-
Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a
París
(França) les tropes de Versalles prenen les portes
d'Auteuil, de Passy, de
Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre
el turó de Chaillot i a la
glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV
(Vaugirard) i XVI
(Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una
proclama en
forma de cartell on fa una crida a la «guerra
revolucionària» contra les tropes
monàrquiques i de l'Església fent servir
qualsevol arma. Una gran part de communards
es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita
coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de
la Comuna que es
troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar
amb
l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot
París: a la
placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun,
del Faubourg
Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a
Chapelle, a la
Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al
Panthéon, etc. –164 comptaran les tropes de
Versalles–; defensades per homes, dones
i
infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces
suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per
ocupar els
eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència,
però els oficials
es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la
ràbia i que
l'ocupació sigui clarament una victòria.
Són 130.000 versallesos dins París i
ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a
Batignolles, però
les tropes prussianes han donat permís a la
divisió de Montaudon perquè
travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda.
L'Élysée,
l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan
emplaçats els canons de
la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als
voltants de la Concorde,
la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi
baten sense
afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers,
després d'haver
felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:
«L'expiació, en nom de
les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà
completa.» Les execucions
sumàries per «fornades» són
un fet, especialment a la caserna del carrer de
Baylone.
***
Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]
- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.
***
Novament barricades a París
- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.
***
Cartell
de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa
- II Fira del
Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig
de 2009 se celebra al
Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. A
més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren
tallers (pràctiques de
resistència, enquadernació, etc.), cinema
(«Cinema & Anarquia), xerrades
(anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia
Anarchist
Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.),
exposició
de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts,
etc.
Naixements
Necrològica
de Vincent Antinori apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari de l'1 d'agost de 1942
- Vincent Antinori:
El 22 de maig de 1879 neix a Santo Stefano Quisquina
(Agrigento,
Sicília)
l'anarquista Vincenzo
Pizzuto Antinori, més conegut com Vincent Antinori
o Vicente Antinori.
Era fill de Paolo Pizzuto Antinoro i Angela
Capitano i tingué nou
germans. Emigrat als Estats Units, d'antuvi treballà sis
mesos de reporter en
un diària italià a Nova York (Nova York, EUA) i
després es guanyà la vida fent
de lector (especialment de Dante Alighieri, els grans
clàssics italians i els
diaris) a les fàbriques de tabac de Tampa (Hillsborough,
Florida, EUA), tot
militant en els grups anarquistes italians. També va ser
coeditor d'un diari
italià un temps. L'estiu de 1903, amb l'anarquista Filippo
Di Bona, mantingué
una agra polèmica des de les pàgines del
periòdic anarquista cubà ¡Tierra!
amb alguns treballadors cubans que des de les pàgines del
diari La Discusión
de l'Havana (Cuba) criticaven que els italians acceptessin feines que
haurien
de fer els cubans. A principis de 1916 va ser nomenat secretari del
Club Italià
«L'Unione Italiana». El 15 d'octubre de 1936 va ser
orador en un míting del
Grup Italià Antifeixista celebrat al Centre obrer de Tampa
en suport a la
Revolució espanyola. Abandonà la
militància activa, però sempre restà
fidel a
les idees llibertàries. Vivia al número 1510 del
20th Street de Tampa. Sa
companya fou Giovannina Giglia (Jennie), amb qui va
tenir cinc nines
(Vincenzina, Angelina, Laura, Ada i Dora) i dos nins (Paolino i Paolo).
Vincent
Antinori va morir el 17 de juliol de 1942 a
conseqüència d'un atac de cor quan parlava
ardentment en un míting en commemoració de la
Revolució espanyola celebrat al
Centro Asturiano de Tampa (Hillsborough, Florida, EUA) mentre anava a
l'hospital i va ser enterrat a l'Italian Club Cemetary d'Ybor City de
la ciutat.
***
Foto policíaca de Rosendo A. Dórame
- Rosendo Dórame:
El 22 de maig de 1879
neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari,
anarquista i magonista
Rosendo A. Dórame. Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,
únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a Los
Ángeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).
***
Jack White (ca. 1930)
- Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht, òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formada únicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc «Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de «Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).
Jack White (1879-1946)
***
Martí
Laviña, al centre de la foto
- Martí
Laviña
Torroella: El 22 de maig de 1884 –algunes fonts
citen erròniament el 26 de
maig– neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya)
el llibreter anarquista
Martí Laviña i Torroella. Fou el mitjà
de tres germans i era fill de Nicolau
Laviña Cairó i de Francesca Torroella Noguer. Son
pare, membre de la lògia
maçònica «Luz» de
Palafrugell, tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta
localitat. Després de fer els estudis elementals,
Martí començà a fer feina de
menestral en una fàbrica surera i entrà en
contacte amb les idees socialistes i
anarquistes que es debatien al Centre Obrer de Palafrugell i
començà a militar
en els grups anarquistes de la vila («Luz y
Armonía», «El Justiciero»,
«El
Despertar», etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files
fer per el servei
militar, però en sortí exclòs del
sorteig per «curt de talla»; l'estiu de 1907
aconseguí l'exclusió definitiva. El 25 de
desembre de 1904 va ser elegit vocal
de la Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquesta
època
realitzava diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de
setembre de 1909 es casà amb l'obrera modista
Engràcia Carreras Isern (Na
Gracieta). El setembre de 1910 participà en la
creació del Centre de
Cultura Popular de Palafrugell, desvinculat de tota
tendència politicosocial i
on participaren els intel·lectuals de la vila. A
començaments d'abril de 1912,
com a membre del Comitè d'Empresa de la fàbrica
surera Can Torres, participà
activament en la vaga dels obrers surers, que es perllongà
fins al 23 de juny i
la qual implicà un gran desplegament de la
Guàrdia Civil. Quan son pare es
retirà, heretà la barberia, però no
continuà amb el negoci i obrí una llibreria
al mateix local, on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra
catalanista. Com que el negoci no donava molt –fiava llibres
a molta gent, com
ara l'escriptor Josep Pla i Casadevall–, compaginà
la llibreria amb la feina de
barber i sa companya treballant en una fàbrica. En 1914, any
del naixement de
son fill Lluís, creà a la llibreria unes sessions
de lectura d'autors catalans
sota el títol «Lectura Popular» i
després traslladà la llibreria a un local
més
adient al carrer dels Valls. En 1918 nasqué el segon fill de
la parella, Rosa,
que també militarà en el moviment anarquista. El
maig de 1924 va ser detingut
per la Guàrdia Civil, juntament amb altres veïns,
per fer classes de català;
com que era el representant de la l'Associació Internacional
Anarquista (AIA) a
Palafrugell, un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre
empresonat durant uns quants dies més. El 26 de febrer de
1927 va se nomenat
vocal associat de la Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928
publicà
al setmanari palafrugellenc Baix Empordà
un article, el primer d'un
seguit de col·laboracions a partir d'aquell moment i fins
1930, on remarcà les
excel·lències de la trofologia,
ciència dintre del naturalisme que tracta de
l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia
alimentària. A partir de 1932
col·laborà en el diari Ara
amb articles naturistes i de medicina
alternativa. El 25 d'abril de 1933 participà en la
fundació de l'Ateneu
Cultural Racionalista de Palafrugell, que en 1936 es
transformà en l'Ateneu
Llibertari de la localitat i que era conegut com la «Casa
Àcrata». Com a membre
del Centre Fraternal, el juny de 1933 proposà uns nous
estatuts d'aquesta
institució per aconseguir major transparència en
la gestió. Entre 1934 i 1936
els seus articles en Ara versaren sobre economia,
la guerra i la
Revolució i l'antifeixisme. Durant la guerra
albergà nombrosos membres de les
Brigades Internacionals i refugiats, un d'aquests, que es feia dir Vladimir,
amb el temps es va saber que es tractava de Josip Broz Tito,
futur president
iugoslau. Quan el triomf feixista era una fet, creuà els
Pirineus. Malalt,
Martí Laviña Torroella va morir el 7 de
març de 1939 a Arràs (Bigorra,
Occitània)
d'una congestió pulmonar.
Rosa
Laviña Carreras
(1918-2011)
***
Valeri
Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de
Catalunya
-
Valeri Mas Casas: El 22 de maig de
1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Valeri Mas Casas. Sos pares es deien Joan Mas
i Maria Casas. Quan tenia 14 any
s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de
Granollers. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre
fabril, fou un
destacat militant del ram tèxtil del Vallès
Oriental dins de la Federació
Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres
«El Radium».
Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres
companys, l'Ateneu
Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933
fou delegat al Ple
Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat
a Barcelona. El 24
de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en
una reunió
clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera
on es tractaven
qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es
portava a terme
aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i
participà
activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut
per la
CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets,
s'instal·là a Barcelona.
Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar
càrrecs de responsabilitat
orgànics: representà la CNT en el
Comitè Central de Proveïments durant els
primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional
de Catalunya (entre
novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de
Propaganda. El gener
de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç
entre la CNT, la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors
(UGT) i el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de
1937», i després de
dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
a causa de les violentes crítiques dels militants vers
l'actitud dels
responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el
7 de maig i el 29
de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i
Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de
la CNT. En 1938 va
fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena
Torrent i Sara
Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al
Ple conjunt de
CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà
sobre l'evacuació de Lleida.
Durant el conflicte bèl·lic mostrà
postures conciliadores i no acceptà els
suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
per intentar
neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els
Pirineus per Girona.
El març de 1939, a Perpinyà, en
representació del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i elegit
membre del Consell General d'aquesta organització. A partir
de setembre de 1939
fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol
de 1942 deportat a
l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix
Gurucharri, Antonio Ortiz
Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech,
Ricard Sanz García, Germinal de
Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany,
etc.), i
tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i
l'alliberament del
camp, s'instal·là a Orà, on
trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945
assistí al Congrés de París de
reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica
del Nord i participà en la ponència sobre el
balanç de la guerra, oposant-se al
sector «col·laboracionista». L'agost de
1946 formà part de la comissió
organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple
Nacional de Regionals
de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al
Congrés de 1948 i al
Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a
l'Àfrica del Nord, membre
del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre
del
Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949
treballava en una granja a l'occitana
Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica
Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en
l'Exili en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat
a Puteaux. Trobem
textos seus en Tierra y Libertad de
Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia
de la CNT de Renée Lamberet. Sa companya fou
Francesca Serras. Valeri Mas Casas va morir el 21 de juliol –algunes fonst citen
erròniament el 19 de juliol– de 1973 al seu domicili del barri
de La Condamine de Lissac
(País de Foix,
Occitània).
***
Necrològica
de Rafael Adell Flos apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de setembre de 1988
- Rafael Adell Flos:
El 22 de maig de 1898 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Rafael
Adell Flos. Sos pares es deien Agustí Adell i Dolors Flos.
Des d'adolescent va militar en el Sindicat dels
Cilindradors del Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
del barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya). Cap al 1914, arran
d'una
reunió amb Josep Negre Oliveras, va formar amb Josep Llovid,
Julio Ramón i
Sánchez el grup «ABC Sindicalista» que
s'encarregava de la difusió de 300
exemplars de Solidaridad Obrera i de 150 de Tierra
y Libertad. Va
ser també un dels organitzadors del Sindicat del
Tèxtil de la CNT al barri del
Clot de Barcelona i un dels fundadors de la Comissió
Cultural de l'escola
«Natura» (La Farigola). Exiliat a França
després de la guerra civil, va ser
membre de la Federació Local d'Alen (Provença,
Occitània), de la qual va ser
secretari en nombroses ocasions i va ser assidu dels plens regionals de
Provença. En 1947 fou delegat en el II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El febrer de 1949 va ser
nomenat secretari de la Lliga de Mutilats del departament de les Boques
del
Roine. En aquesta època vivia al número 1 del
carrer de les Tuileries de
Charlaval (Provença, Occitània). En 1961 va ser
delegat al Congrés de Llemotges
(Llemosí, Occitània) de
l'MLE en l'exili. Durant la dècada dels seixanta als setanta
va viure a
Charlaval i va col·laborar en Le Combat
Syndicaliste i en Cuadernos
de pedagogía
(1977). En la seva última
època fou secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT d'Alan. Sa companya fou
Assumpció Surinach.
Sa filla, Azucena Adell Surinach, i son
gendre
Cristóbal Parra Román també van ser
destacats militants anarquistes. Rafael Adell Flos va morir el 26 de
març de 1988 a l'Hospital de Selon de Provença
(Provença, Occitània) –algunes fonts
citen erròniament Charlaval (Provença,
Occitània)– i va ser enterrat a
Charlaval.
***
Georgi Popov
- Georgi Popov: El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
- Martí Pago Tomàs: El 22 de maig –el certificat de defunció cita el 23 de maig– de 1901 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Pago Tomàs. Sos pares es deien Martí Pago i Teresa Tomàs. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer el servei militar als Tambors d'Infanteria de les Forces Regulars Indígenes del Protectorat Espanyol al Marroc. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou membre d'un grup anarquista adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); posteriorment fou un dels fundadors de la CNT de Godall. Entre 1927 i 1928 va fer costat les subscripcions a favor dels presos polítics portades a terme per La Revista Blanca. Durant els anys trenta treballà de cambrer pels cafès i a les caves de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions agràries, organitzà combois de queviures cap a Madrid (Espanya) i fou milicià en una columna confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la CNT de Torrelles de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord). En 1946 va ser nomenat secretari de la reorganització dels militants de Godall exiliats a França. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya i participà en la reorganització de la CNT de Godall. Sa companya fou Maria Paradís. Quan es va trobar major, es retirà a casa de sa filla a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Martí Pago Tomàs va morir el 25 de setembre de 1991 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Josep Pago Tomàs també va ser militant llibertari.
***
Necrològica
de Rufino Meseguer González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 29
d'octubre de 1972
- Rufino Meseguer González: El 22 de maig de 1902 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Rufino Meseguer González. Sos pare es deien Martín Meseguer i Filomena González. Militant de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Ferit al front al final de la guerra, el febrer de 1939 passà a França i va ser hospitalitzat un temps. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer agrícola a Cauçade (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Aconseguí que sa família es reunís amb ell i amb l'acord dels companys llogà un petit terreny per a conrear hortalisses. Després de tres anys, malgrat el consolat espanyol de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) li va negar l'autorització per a tornar a la Península, sa família retornà deixant-lo tot sol a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània). Quan passaren cinc anys de la sol·licitud, a finals dels anys seixanta, decidí retornar clandestinament a la Península, on no va tenir cap problema. Rufino Meseguer González va morir el 23 de gener de 1972 a Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Alberto
Lacave Vigalondo
-
Alberto Lacave
Vigalondo: El 22 de maig de 1907 neix a Miranda
de Ebro
(Burgos,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Alberto Faustino Lacave Vigalondo
–els llinatges sovint
citats erròniament de diferents maneres (Lacabe,
Vicalondo,
etc.). Sos pares es deien Felipe Lacave Gumiel i Constantina
Vigalondo
Argomániz.
En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ferroviari de
professió, treballà en diferents zones
peninsulars (Galícia, Bilbao, Palència,
Vitòria, Miranda) i va ser membre de la Federació
Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la CNT. Per la seva
participació en els fets
revolucionaris d'octubre de 1934, va ser empresonat a Sant
Sebastià (Guipúscoa,
País Basc). El novembre de 1936 era milicià al
«Batalló UHP» i el 9 de setembre
de 1938 va ser nomenat sergent de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Entre agost de 1939 i gener
de 1941 fou secretari de la comissió del camp de
concentració de Gurs.
Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE), on va
romandre fins a finals de 1944. En 1945 formava part del grup
confederal dels
Baus (Provença, Occitània), amb Francisco Olalla
Miguel i Fausto Villamor Pérez,
i es mostrà a favor de les estratègies de la CNT
de l'Interior. En 1946 rebutjà
el seu nomenament com a delegat de l'Interior i també com a
encarregat de la
delegació de guies de frontera del Comitè
Regional del Nord de caire «reformista».
El novembre de 1946 fou delegat per Bordeus (Aquitània,
Occitània) al Ple de la
Regional del Nord celebrat a Baiona (Lapurdi, País Basc), on
va ser nomenat
membre del secretariat. En 1947 treballava de llenyataire a
Ishós (Aquitània,
Occitània) amb altres companys (Gil, Quintana, Fausto
Villamor Pérez, etc.). A
finals dels anys quaranta vivia amb Fausto Villamor Pérez a
Bordeus. En 1949
col·laborà en el setmanari España
Libre.
En els anys cinquanta retornà a
la Península i s'instal·là a Sant
Sebastià.
El 2 d'octubre de 1957 es casà per l'església al
seu poble natal amb Carmen Berrio Ruiz. Alberto
Lacave Vigalondo va morir de càncer el 12 de gener de 1968
al seu domicili de
Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i
va ser enterrat al Cementiri Municipal
de Polloe de la ciutat.
***
Necrològica
d'Aurelio González Vallina apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 19 de gener de 1961
- Aurelio González
Vallina:El 22
de maig de 1908 neix a
Barros (Langreo,
Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Aurelio
González Vallina. Sos pares es deien Manuel
González Llaneza i Filomena
Vallina Priego. Paralític des de la infantesa,
aprengué l'ofici de sabater de
son pare, amb el qual es guanyà la vida. Milità
en la Federació Local de
Barros-La Felguera de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Guardava la propaganda anarquista clandestina a les
capses de
sabates. No obstant la seva invalidesa, durant la guerra civil
formà
part com a milicià del IV Batalló
d'Astúries. Quan la zona nord de la
Península va caure a mans
franquistes, pogué
fugir amb un vaixell cap a França i, rebutjant establint-se
a França que
l'acceptava com a refugiat, s'instal·là en una
col·lectivitat de Girona
(Gironès, Catalunya), on treballà de sabater.
Exiliat, patí els camps de concentració
d'Argelers, Rivesaltes i Noé; posteriorment passà
a l'asil de Le Perron (Baixa
Normandia, França) i més tard va fer feina en un
taller de reparació de calçat,
passant mil i una penalitats. L'última part de sa vida
visqué a Genoble (Delfinat, Arpitània). Aurelio
González Vallina va morir el 23 de novembre de 1960 a
l'Hospital
Civil de La Tronche (Delfinat,
Arpitània).
***
Necrològia
de Carmen Oto Esquerra publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de febrer de 1984
- Carmen Oto Esquerra: El 22 de maig de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Oto Esquerra. Sos pares es deien Joaquín Oto i Joaquina Esquerra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Albalat de Cinca, tingué com a company l'anarcosindicalista Miguel Castro Gil, secretari de la Federació Local d'aquesta població. El seu domicili serví de refugi de la militància perseguida i de lloc de tertúlia dels companys, entre ells Felipe Alaiz de Pablo. S'exilià amb son company a França. Carmen Oto Esquerra va morir el 8 d'octubre de 1983 al seu domicili d'Escalquens (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 21 Maig, 2023 12:35
Anarcoefemèrides del 21 de maig
Esdeveniments
Maximilien Luce: Une rue de
Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée
d'Orsay, París]
- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon. És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.
***
Els
afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28
de maig 1894
- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de «¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.
***
Notícia
del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el
periòdic Los
Angeles Herald del 20 de maig de 1907
- Conferències de
Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la destacada
militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de
conferències sobre el
pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de
Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank
Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme»
i el 24 de maig conferencià sobre «La
construcció del vertader caràcter».
L'endemà
25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou
«Crims dels pares i
educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els
dos actes finals del cicle a
Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit
revolucionari i el drama
modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista
Claude Riddle sobre
«Acció directe versus
acció
política». Després d'unes quants debats
entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà
el socialisme i es declarà anarquista.
***
París
és ple de brutícia
- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».
***
Cartell
de la xerrada de Maurice Joyeux
- Conferència de
Joyeux: El 21 de maig de
Naixements
Hutchins Hapgood fotografiat
per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)
- Hutchins Hapgood:
El 21 de maig
de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i
pensador
anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton
(Illinois), a la
vorera del riu Mississipí, on
realitzà
els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual
que son pare i sos
dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es
llicencià en Filosofia
i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i
filosofia) a les
universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897).
Es va veure fortament
influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
Entre 1895 i 1896
realitzà un viatge al Japó amb la
col·leccionista de pintura i mecenes
artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps
ensenyà redacció
anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després
de realitzar
diversos feines, esdevingué periodista com son
germà major Norman, especialitzant-se
en el periodisme muckraker (remenar la merda), com
eren coneguts els
articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la
corrupció política,
l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els
draps bruts de
personatges i d'institucions de l'època. La seva primera
feina com a periodista
fou en The New-York Commercial Advertiser, de la
mà de Lincoln Steffens.
El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora
Neith Boyce
(1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904
entrà com a crític
teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a
Nova York, va fer
d'editorialista per als periòdics The Evening Post,
The Press i The
Globe. La feina de periodista la compaginà amb la
publicació de llibres,
com ara Paul Jones (1901), The spirit of
the ghetto
(1902), The autobiography of a thief (1903), The
spirit of labor
(1907), An anarchist woman (1909) i Types
from city streets
(1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison
memoirs of an
anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma
Goldman, de qui
era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un
acte Enemies,
que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista.
En 1919
publicà anònimament Story of a lover,
on descrivia les seves relacions
«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida
inicialment per pornogràfica
i que el catalogà com a un dels grans defensors de
l'«amor lliure». En 1933
sortí la seva autobiografia, A victorian in the
modern world,
considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de
l'escriptora i
patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i
freqüentà assíduament el seu
saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics
seus van ser Bernard i Mary
Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann,
Robert
Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i
Mark
Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors
del grup
d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown
Players», que estrenarà
l'obra Enemies. La seva carrera de periodista
declinà a partir de 1918,
amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker.
Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a
Ney West (Florida), a la seva
casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New
Hampshire). Hutchins Hapgood va
morir
el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou
enterrat al
panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham
(Massachusetts). Pòstumament,
en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The
story of an
american family. Letters and commentary on the Hapgood family
(1648-1917),
on es relaciona la família Hapgood amb la
història dels Estats Units.
Hutchins Hapgood (1869-1944)
***
Émile
Méo (Tissier)
- Tissier: El 21 de maig –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, i després «socialista nacionalista», Émile Vincent Méo, més conegut com Émile Tissier o, simplement, Tissier. Sos pares es deien François Alberi Méo, empleat, i Marie Félicité Tissier. Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola Professional de Tipografia Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a participar en manifestacions i en 1894 entrà a formar part del grup anarquista «Les Égaux du XVIIe» (Els Iguals del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un any de presó per participar en una manifestació contra el tsar. El gener de 1899 participà en l'efímer periòdic Le Camarade. Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes Llibertàries), administrà La Revue Communista (1903-1904), revista fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de Vaux (Poitou-Charentes, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Georges Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del Comitè de Socors als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E. Armand, tancat aleshores a la presó de La Santé com pres comú encausat en un procés per emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser secretari de redacció del Bulletin du Comité de Défense Sociale. El 24 de març de 1910 fou un dels 16 signataris del cartell «À bas Biribi!», imprès pel CDS per a exigir justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però van ser absoltes. Aquest procés implicà el seu acomiadament del banc on treballava com a empleat. Després d'això, esdevingué redactor en el periòdic La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè Antiparlamentari, que portà una campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb altres companys de la redacció de La Guerre Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard, Maurice Baur, Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat tres excamarades (Eugène Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven de ser confidents de la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un «Tribunal Revolucionari», però tots els encausats van ser absolts. A començaments de 1912, en nom del CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de França, França), per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El març de 1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris i impulsada per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), creada per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals de maig, però l'abandonà a començaments d'abril després d'haver pres la paraula en un míting el 29 de març. Deixà el CDS, juntament amb altres companys, arran de la agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis llibertaris d'aquesta publicació (Miguel Almereyda, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild, Eugène Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista). El 26 d'agost de 1914 es casà a París amb Rosalie Ango. Durant la Gran Guerra continuà col·laborant en La Guerre Sociale, que canvià el títol per La Victoire. Quotidien socialiste national, organe de la République Autoritaire, assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave Hervé, evolucionà amb ell i durant el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI Districte parisenc obtinguen 201 vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Paul
Reboux fotografiat per l'Agència Maurisse (1921)
- Paul Reboux: El
21 de maig de 1877 neix al II Districte de París
(França) l'escriptor,
periodista, pintor i propagandista pacifista, antimilitarista i
llibertari Paul
Henri Amillet –algunes fonts citen erròniament André com a nom–,
conegut sota el nom de Paul Reboux.
Sos pares es deien Charles Ernest Amillet, periodista
i negociant, i Caroline Isabelle Reboux, reconeguda
dissenyadora de
modes. Durant
sa vida publicà desenes d'obres, conreant diversos camps
literaris i culturals,
com ara les crítiques literària i
gastronòmica, la novel·la, la història
natural, les biografies, els relats de viatges, la novel·la
negra, els llibres
per infants, la poesia i va ser redactor en cap de diverses
publicacions. Va
ser conegut especialment pels seus pastiches,
on se'n riu sense malícia dels tics literaris d'escriptors
molt coneguts (Arthur
Conan Doyle, Alphonse Daudet, Gyp, José-Maria de Heredia,
Jean Jaurès, Stéphane
Mallarmé, Octave Mirbeau, Anna de Noailles, Charles
Péguy, Marcel Proust, Jules
Renard, Léon Tolstoi, etc.). Escrits d'antuvi amb
l'escriptor Charles Müller, aquests
pastiches sortiren en tres
sèries sota
el títol À la maniere
de... en tres
anys diferents (1908, 1910 i 1913); quan Müller
morí el setembre de 1914 a la
batalla del Marne, ell va treure un quart recull en 1925 i un
cinquè en 1950,
on va fer pastiches de personatges
del
món de la cultura molt coneguts (Jean Giono, Henry de
Montherlant, Jean-Paul
Sartre, Boris Vian, etc.). El 6 d'abril de 1909 es canvià
oficialment el
llinatge pel d'Amillet-Reboux. El 27
d'abril de 1911 es casà al IX Districte de París
amb la pintora miniaturista
parisenca Léontine Marcelle Henriette Georges (Léone
Georges). En aquesta època vivia amb sa mare al
número 42 del
carrer Clichy. El 21 de febrer de 1919 es divorcià de
Léone Georges i el 5 de
març de 1921 es casà al IX Districte de
París amb Odette Lucie Suzanne
Bernache-Assolant. A partir de 1919 col·laborà en
el periòdic Le Merle Blanc.
En 1921 publicà la
novel·la social antimilitarista Les
drapeaux.
Entre 1922 i 1923 fou redactor en cap del mensual humorístic
il·lustrat La Charrete Charrie,
a la manera de l'exitós
periòdic llibertari L'Assiete au
Beurre.
En 1923 començà a
col·laborà en el diari Paris-Soir
i també en aquest any en la primera
sèrie de la revista llibertària
parisenca La Muse Rouge, dirigida
pel
cantautor anarquista Clovis Poirier (Clovys).
En 1928 fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels
Gastrònoms. Membre de la
llibertària Lliga de la Regeneració Humana,
col·laborà en els anys trenta en el
seu òrgan d'expressió La
Grande Réforme
(1931-1939), dirigit per Eugène Humbert –en
aquesta línia publicà en 1937 Attention
aux enfants!, on denunciava els
perills de la superpoblació, llibre que li va portar
problemes amb algunes
associacions familiars. A partir de 1933
col·laborà en la revista Paris
Sex-Appeal. Després de la II
Guerra Mundial col·laborà en diversos
periòdics llibertaris, com ara Défense
de l'Homme, de Louis Louvet; La
Grande Réforme, de Jeanne Humbert; i Liberté, de Louis Lecoin. En
1951, amb
Émile Bauchet i Félicien Challaye,
fundà el periòdic pacifista La
Voie de la Paix, òrgan del Comitè
Nacional de Resistència a la Guerra i a
l'Opressió (CNRGO), organització que en
1961 esdevingué la Unió Pacifista de
França (UPF). La seva faceta de pintor
artístic es concretà en obres d'estil naïf
de caràcter humorístic. Paul Amillet-Reboux va
morir el 14 de febrer de 1963 al
seu domicili de Niça (País Niçard,
Occitània).
Paul Reboux
(1877-1963)
***
Ugo
Rindi
- Ugo Rindi: El 21 de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una «expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami, «cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi» és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
***
Notícia
de la detenció de Raphaël
Bénetière aparareguda en el diari
parisenc Excelsior
del 14 d'octubre de 1913
- Raphaël
Bénetière:
El 21 de maig de 1891 neix Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) l'anarquista Michel
Raphaël Bénétierre, més
conegut com Raphaël
Bénetière. Sos pares es deien Louis
Bénétierre, velluter, i Marie Vernet. Membre
del «Foyer Populaire» de Saint-Étienne,
es guanyava la vida com a impressor. El 12 d'octubre de 1913 va ser
detingut, juntament amb Claude Marius Charrat i Philippe Goy,
també membre dels
«Foyer Populaire», per haver distribuït
pamflets antimilitaristes –en realitat
un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la
caserna d'infanteria
Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats
per «provocació de militars a la
desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres
van ser condemnats pel
Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les
Temps Nouveaux del 15
de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia
apareguda en L'Humanité
de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat
«llibertaris» sinó antimilitaristes, fet
absolutament fals. En 1914 va ser
inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar i l'agost d'aquell any va
ser
detingut per «possessió d'armes». Durat
la Gran Guerra participà en reunions
del grup «Les Amis de Ce qu'il faut
diré»
i milità, amb Jean-Baptiste Rascle, en el Comitè
de Defensa Social (CDS). El
desembre de 1926 s'integrà en el Grup Anarquista Comunista
de Saint-Étienne, acabat
de fundar i que s'adherí a la Unió Anarquista
(UA). En 1928, malalt i privat de
recursos, el periòdic La Voix
Libertaire,
òrgan d'expressió de l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA), del qual
era membre, va llançar una subscripció popular al
seu favor i de la seva
companya Georgette Buisson. En aquesta època vivia al
número 4 de la plaça
Sainte Barbe de Saint-Étienne, que restà el seu
domicili definitiu. El 31
d'octubre de 1929 es casà a Saint-Étienne amb sa
companya Georgette Félice
Buisson. Entre els anys 1936 i 1939 participà en les
subscripcions al periòdic La Voix
Libertaire. Raphaël Bénetière
va morir el 8 d'agost de 1950 a l'Hospital Édouard Herriot
de Lió (Arpitània).
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 7 de juny de 1921
- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Théodore Astier. Sos pares es deien Charles Henri Astier, cisteller, i Catherine Boisberthelot; no estaven casats, però el pare reconegué l'infant en el moment de registrar-lo. Es guanyà la vida com son pare fent de cisteller. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 22 de maig de 1920 es casà a Boulogne-sur-Seine amb Susanne Charlotte Potel, de qui acabà divorciant-se. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Boulogne-Billancourt amb Marie Amélie Léa Renaud. Posteriorment s'establí a Marolles-en-Hurepoix (Illa de França, França). Charles Astier va morir el 17 de maig de 1980 al Centre Hospitalari d'Arpajon (Illa de França, França).
***
Necrològica
de Manuel Hernández García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
juny de 1970
- Manuel Hernández García: El 21 de maig de 1896 neix a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García –el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Ebenista de professió, milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial treballa d'ebenista i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
- Alpinolo Bucciarelli: El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per «possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat «Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils– d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Lucia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que «mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir el 8 de setembre de 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt «dubtós».
***
Notícia
de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925
- Achille
Lausille: El 21 de maig de 1901 neix a Llemotges
(Llemosí, Occitània) l'antimilitarista
i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu
llinatge citat erròniament Lauzille. Sos
pares es deien Auguste Lausille, jornaler, i Anne Laurent.
Treballà
de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a
París (França). El
febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de
morir, com a gerent
del diari Le Libertaire.
També en
aquell any fou gerent del Bulletin
Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes
Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de
1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la
comissaria del
Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i
Robert
Papet), aferrant pels carrers de París els cartells
antimilitaristes «La guerre
au Maroc» i «Le sang coule au Maroc».
Processat per «propaganda
antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser
condemnat, juntament
amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó,
mentre Jean
Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la
presó parisenca de
La Santé, ambdós se solidaritzaren amb
l'antimilitarista anarquista Jules
Chazanoff (Jules Chazoff), qui
portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres
polític» i la reducció
d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la
seva demanda va ser
acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé,
juntament amb Jean
Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va
ser traslladat a
l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es
presentà,
com a candidat «anarquista comunista», a les
eleccions legislatives d'abril de
1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de
París. El 7 de setembre de
1929 es casà a Bury (Picardia, França) amb
Henriette Louise Butteaux. El 7 de
febrer de 1932 resultà ferit, juntament
amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri
Llatí de París i van ser
agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes
d'«Antion
Française». En 1933 fundà, amb Lucie
Huberty, el periòdic parisenc L'Action
Libertaire (1933-1934), el
gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933
fou delegat al XIII
Congrés de la Federació Anarquista de
París (FAP) i entre el 14 i el 16 de
juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de
París al
Congrés de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR), que se celebrà a
Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà
d'aquesta organització ja que
estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del
Congrés
d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la
Confederació General del
Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la
I Circumscripció
del IX Districte de París en les eleccions legislatives per
l'anomenat
«Partidaris del Dret a Viure per a Tothom»,
candidatura lligada a la Lliga
Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització
de la qual era
membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X
Districte
de París al X Congrés
(«Congrés de la Unitat») de la
Unió Anarquista Comunista
(UAC), que se celebrà a París. En el camp
sindicalista fou partidari d'una
acció comuna amb la Confederació General de
Treball Sindicalista Revolucionària
(CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del
carrer Saint Jacques del V
Districte de París i figurava en un llistat de domicilis
anarquistes a
controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març
–algunes fonts citen
erròniament el 20 de març– de 1936 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França)
arran de patir un accident laboral després de caure d'una
escala a l'obra on
treballava.
***
Luigi
Crisai
- Luigi Crisai:
El 21 de maig
de 1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia)
l'anarquista
Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai.
Sos pares es deien Antonio Krizai
i Caterina Zustovich. Durant la postguerra s'adherí al grup
de joves
anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar
en
diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran d'un
decret
feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai.
Sense feina,
en 1931 emigrà a França i
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan
esclatà la guerra
d'Espanya vingué com a voluntari a la Península.
Com a milicià, entrà a formar
part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i
membres
del grup «Giustizia e Libertà», la qual
s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou
destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936
participà en els combats
de Monte Pelado i durant la tardor en la defensa de Tardienta (Osca,
Aragó,
Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudèver (Osca,
Aragó, Espanya) Luigi
Crisai participà en l'atac amb granades a
l'estació i, cegat per l'explosió
d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat
immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys
seus: André
Cauderay, Natale Cozzucoli, Vittorio Golinelli, Giuseppe Livolsi,
Filippo
Pagani, Corrado Silvestrini, etc.
***
Necrològica
d'Eduardo Frauca Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de maig de 1983
- Eduardo Frauca Ferrer: El 21 de maig de 1912 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Frauca Ferrer. Sos pares es deien Blas Frauca i Vicenta Ferrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari a la «Columna Durruti», on fou responsable d'una centúria i participà en diverses accions, com ara la presa de les poblacions saragossanes d'Osera de Ebro, Monegrillo i Farlete. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent d'Infanteria i després capità de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on combateren també tres germans seus. Cap del sector de la Noguera Pallaresa, participà en els combats de Bastús i de Sant Romà d'Abella (Pallars Jussà, Catalunya), on van caure presoners vuit-cents soldats del «Batalló de Ceriñola» i del «Batalló d'Arapiles» de l'exèrcit franquista. Sa germana Rosario Frauca Ferrer va ser empresonada pel feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Ròca d'Òlmes, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Reblet. Eduardo Frauca Ferrer va morir el 23 de desembre de 1982 al seu domicili de La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 20 Maig, 2023 13:03
Anarcoefemèrides del 20 de maig
Esdeveniments
Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de La Revista Blanca (1901) [IISH]
- Surt Tierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com a òrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.
Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)
***
Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)
- Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una «vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de Los Ángeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.
***
Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)
- Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.
Míting
d'Emma Goldman
(20 de maig de 1916)
***
Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)
- Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)
- París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.
Naixements
Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)
- Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria, sos pares es deien Alcide Henri Delacroix i Fanny Woollett, anglesa. Va ser introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross –versió anglesa i reduïda de l'original– per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Joséphine Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest «neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Bòrmas dei Mimòsas (Provença, Occitània).
***
Foto
policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)
- Victor Raabe: El
20 de maig de 1868 –altres fonts citen el 25 de febrer de
1867– neix a
Grosszschocher (Leipzig, Regne de Saxònia) l'obrer pelleter
anarquista Viktor
Constantin Weilmann Raabe, conegut com Victor
Raabe, Victor Rabé
i Karl Heintz. Son pare es deia
Théodore
Raabe i Marie Fortkeate. Treballà en la indústria
pelletera a diferents ciutats
europes (Sant Petersburg, Berlín, Ginebra, Viena, Londres,
etc.). Instal·lat a
París (França), va ser detingut sota
l'acusació de complicitat en l'atemptat de
la bomba de la comissaria del carrer parisenc dels Bons-Enfants del 8
de
novembre de 1892; en l'escorcoll del seu habitatge es van trobar
formules
químiques per a la fabricació d'explosius i un
exemplar del llibre L'Indicateur anarchiste.
Dies després,
l'11 de novembre, se li va decretar-ne l'expulsió per les
seves activitats
anarquistes i per fabricació de moneda falsa, motiu pel
qual, segons la
policia, canviava sovint de lloc de residència. Es
refugià a Brussel·les (Bèlgica)
i posteriorment a Londres (Anglaterra). En el número 2 del
setmanari anarquista
londinenc Le Tocsin, del 7 de gener
de 1893, publicació editada per Charles Malato, es deia que
era confident de la
policia francesa des de la seva detenció del novembre de
l'any anterior i que feia
servir el nom de Karl Heintz per
contactar amb el seu enllaç policíac. En 1894 el
seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a controlar establer per la policia
ferroviària de fronteres francesa.
En 1896 viva al número 46 d'Strode Road del barri londinenc
de Willesden. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Lucien
Jean
- Lucien Jean: El 20
de maig de 1870 neix al XVIII Districte de París
(França) l'escriptor
anarquista Antoine Lucien Dieudonné, més conegut
com Lucien Jean.
Fill d'una modesta
família d'origen
alsacià, sos pares es deien Alphonse Diudonné,
policia
municipal, i Françoise Muckensturm. De petit
assistí a
l'Escola Municipal i
després fou alumne de l'Escola
Turgot; sa mare l'educà en la religió
catòlica. Orfe de pare als 16 anys,
tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat
municipal i entrà com
a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més
tard, treballà com a
dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al
1895
començà a freqüentar les reunions
literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on
destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les
reunions anarquistes de la
Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa,
Jules Guérin, Victor
Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme,
entre d'altres, i les de
«L'Art Social», celebrades a Belleville o a
Ménilmontant. Escriptor reconegut,
només tingué temps per autopublicar-se 200
exemplars d'un petit llibre Dans le jardin
(1901) i dos petits
opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906).
Fou
col·laborador de nombroses revistes anarquistes i
d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,
L'Ermitage, L'Humanité
Nouvelle, Le
Mercure de France, La Nouvelle
Revue
Française, Le Parti
Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle,
etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només
publicà quatre
números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904
fundà, amb Émile Janvion
i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals
(SPEM), de
caire llibertari, adherit a la Confederació General del
Treball (CGT). En 1910
son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors
escrits i els
publicà sota el títol de Parmi
les hommes,
que tingué una segona edició en 1960.
Exercí una gran influència sobre Charles-Louis
Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model
literari: per
al seu Louis Buisson en Bubu de
Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de
juny de 1908 al seu domicili del IV Districte de París
(França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua,
Emma Anne Françoise Archambault,
amb qui tingué dos infants (Jean
i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria,
destruí records i escrits
deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry
Poulaille el
reivindicà en la seva nòmina
d'«escriptors proletaris» i en 1942
publicà el seu
llibre L'homme tombé dans un
fossé.
Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis
Lanoizelée publicà l'assaig
biogràfic Lucien Jean.
L'écrivain,
l'apôtre.
***
Izak
Samson
- Izak Samson: El 20 de maig de 1872 neix a Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Nascut en una família jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per «traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).
***
Notícia
de la condemna d'Alfred Bouchard publicada en el diari
parisenc La
Patrie de l'1 de juliol de 1906
- Alfred Bouchard:
El 20 de maig de 1874 neix a Menetou-Salon (Centre,
França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Alfred
Alexandre Bouchard.
Era fill d'Alexandre Bouchard, fuster, i
d'Amélie Sennedot,
domèstica. Es guanyà la vida ben igual que son
pare, treballant de fuster. Establert
a París (França), milità en el
moviment anarquista, sindicalista, on destacà
per la seva reivindicació a ultrança de la vaga
com a mitjà de lluita, i
antimilitarista, formant part de la Lliga Antimilitarista. El 6 de
novembre de
1897 es casà al II Districte de París amb la
domèstica Marie Louise Déjoux. En
aquesta època vivia al número 195 del carrer
Saint-Denis. En 1899 col·laborà en
Le Journal du Peuple i a partir de
1900 regularment en Le Libertaire.
Posteriorment
s'instal·là al número 162 del carrer
Marcadet del XVIII Districte de París
(França), on visqué la resta de sa vida. Amb sa
companya intentà crear, amb
altes companys i companyes, la «cooperativa
comunista» de fusteria «L'Harmonie»,
però les coses no reeixiren i la parella acabà
barallada. Més tard, en les
reunions sobre la vaga del sector de la fusta que es realitzaren a la
Borsa del
Treball de París, la parella va fer les paus. Amb el
també vaguista, membre de «L'Harmonie»
i francmaçó Joseph Habert, el 8 de maig de 1906
resultà ferit per l'explosió
d'una bomba que intentaven fabricar a la cuina del domicili d'aquest
darrer, on
vivia amb son germà Albert Habert, al número 56
del carrer des Plantes; jutjats
per aquest fet, el 29 de juny de 1906 ambdós van ser
condemnats pel XI Tribunal
Correccional a cinc anys de presó i a 100 francs de multa,
la màxima pena, per
«possessió i fabricació d'enginys
explosius». En aquesta època era tresorer
adjunt de la Unió Sindical dels Obrers Fusters. En 1914 va
ser mobilitzat en el
62 Regiment d'Infanteria, situació que mantenia en la
primavera de 1916. Alfred
Bouchard va morir el 3 de setembre de 1960 al seu domicili del XVIII
Districte
de París (França).
***
Notícia de la detenció de Marius Bayol apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 29 de desembre de 1893
- Marius Bayol: El 20 de maig –algunes fonts citen erròniament el 19 de maig– de 1876 neix a Arle (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Pascal Bayol. Sos pares es deien Paul Félix Bayol, ajustador, i Marie Anne Finaigre. Treballà de mariner fins 1891, quan, a resultes d'unes febres, hagué de deixar aquesta feina i esdevingué jornaler. Establert a casa de son pare, mecànic, visqué al número 9 del carrer de l'Arsenal de Marsella (Provença, Occitània). En aquests anys assistí nombroses reunions anarquistes, on prenia la paraula. Patí tres mesos de presó preventiva acusat de «robatori amb circumstàncies agreujants». Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Antoine Baudy, Julius Boisson, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Cap el 1893 marxà cap a Avinyó (Provença, Occitània) a la recerca de feina. El 24 de desembre de 1893 va ser detingut, amb altres dos companys (Léon Blanchard i Marius Madier) al carrer de la République d'Avinyó quan distribuïa el fullet Riches et pauvres i el periòdic La Révolte; també portava un cartell (Les dynamitards aux panamitards), del qual intentà desembarassar-se quan fugia de la vigilància dels policies, i exemplars de La Revue Libertaire, que contenien articles susceptibles de ser denunciats per «apologia de l'assassinat, explosió i incendi». Durant l'interrogatori afirmà penedir-se d'haver freqüentat les reunions anarquistes a Marsella i es comprometé a abandonar aquestes idees. Processat amb els altres dos companys per aquests fets pel Tribunal d'Avinyó el 29 de desembre de 1893, demanà al jutge d'instrucció la seva posada en llibertat provisional retractant-se de les seves idees, fruit de l'«infantilisme». El 10 de juliol de 1894 el seu domicili marsellès va ser escorcollat sense cap resultat. El 4 de setembre de 1894 va ser detingut quan, amb Paul Dallest, retirava un rossinyol amagat en un amagatall de la voravia del carrer Montoux i va ser acusat d'haver participat en robatoris comesos al carrer del Dragon. Després que aquest cas fos sobresegut, el novembre de 1894 abandonà Marsella i signà un allistament militar per quatre anys a Toló (Provença, Occitània), reintegrant-se al seu regiment. Qualificat com «anarquista molt perillós», el 2 d'abril de 1895 va desertar, portant-se les armes i efectes militars, del VIII Regiment d'Infanteria de Marina de Toló al qual havia estat destinat, però el 23 d'abril d'aquell any va ser detingut a Toló. A començament de la dècada de 1900 estava inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». En 1907 treballava d'empleat al servei de paqueteria postal de les Missatgeries Marítimes de Marsella. El 26 de novembre de 1907 va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), juntament amb Jules Piroux, a una multa de 60 francs per «emissió de moneda falsa» a Montpeller. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la constitució del «Comitè per
l'Espanya
Lliure» apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de
l'11 de desembre de 1936
- Louis Radix: El 20 de maig de 1879 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista naturista Louis Radix. Sos pares es deien Benoît Radix, empleat de fàbrica, i Marie Dubois. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè i de negociant cafeter. A finals dels anys noranta va ser denunciat i condemnat en diferents ocasions, com ara el 26 de juliol de 1898 pel Tribunal de Lió a 16 francs de multa per «possessió d'arma», el 27 de desembre de 1898 a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», el 15 de febrer de 1899 pel Tribunal de Marsella (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per «violències i ofenses», etc. Els seus antecedents penals van ser esborrats gràcies a la «Llei del 5 d'agost de 1899 sobre antecedents penals i sobre la rehabilitació del dret». El 2 de gener de 1901 va ser declarat insubmís i es va lliurar a les autoritats davant el cònsol de França a Brussel·les (Bèlgica) el 20 de gener d'aquell any; després d'haver-se beneficiat de la «Llei d'amnistia del 27 de desembre de 1900», va fer el servei militar entre el 4 de juliol de 1901 i el 9 de juny de 1904 en el II Regiment d'Infanteria. Entre 1904 i 1913 residí a Amiens (Picardia, França), Givors (Roine-Alps, Arpitània) i de bell nou a Amiens. Quan esclatà la Gran Guerra, el 13 d'agost de 1914 va ser incorporat en la Infanteria i, per buf cardíac, el 22 de maig de 1915 va ser reclassificat al servei auxiliar. El 24 de juny de 1915 va ser destinat a la 14 Secció d'Infermers acantonats a Lió. Entre 1917 i 1918 freqüentà el cercle artístic anarquista «Le Nid Rouge» de Lió, animat per la parella formada per Albert Chevenard i Jeanne Viollet (Jeanne Chevenard) i altres companys (Théophile Leclair, Georges Navel, etc.), i que jugà un paper important en la propaganda i en la lluita contra la guerra. En aquests anys, per la seva militància anarquista, va ser vigilat per la policia. El 25 de juny de 1917 un informe policíac comunicava que projectava crear un periòdic anarquista. El 26 de juliol de 1917 va ser destinat al 121 Batalló de Caçadors, a l'hospital militar d'Ambrun (Provença, Occitània), i, finalment, el 18 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant el període d'entreguerres sembla que milità en la Unió Anarquista (UA) i en l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). També col·laborà en la premsa llibertària (Germinal, Le Libertaire, La Voix Libertaire), on publicà alguns articles contra la dictadura comunista. Fou un dels promotors de la republicació, el setembre de 1919, del periòdic Germinal a Amiens, població on vivia al número 34 del carrer Antonin. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut, juntament amb altres 33 manifestants (André Alexandre, Raymond Barbet, Georges Bastien, Maurice Mazier, François Rose, Robert Roussel, Joseph Tarlier, etc.), després d'haver cridat «Amnistia!» en una cerimònia oficial celebrada a l'esplanada de l'Ajuntament d'Amiens, però un cop identificats tots van ser amollats. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) celebrat a Amiens i del qual va fer una ressenya per a La Voix Libertaire de l'1 de setembre de 1928. En aquesta època vivia al número 16 de la plaça Feurre d'Amiens. El 8 d'agost de 1931, amb una tal Pauwels, adquirí un conjunt de barraques i terres de la colònia anarcovegana de Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), creada el 8 de febrer de 1920 i dissolta el 2 de maig de 1931. El 28 de gener de 1935 participà en el congrés regional que havia de crear la Federació Llibertària del Nord-Est i en el qual presentà l'informe «Les anarchistes et les paysans». En 1936 era membre del grup de Bascon de l'UA. Amb la finalitat de fer costat la Revolució espanyola, va fer una crida als llibertaris de la regió del Nord-Est, publicada en el número del 25 de setembre de 1936 en Le Libertaire, per a crear un setmanari específic sobre el tema que portaria el nom de La Feuille Antifasciste, i també fou el promotor de la fundació de l'anarquista «Comitè per l'Espanya Lliure» de Château-Thierry, que se creà en una reunió celebrada el 6 de desembre de 1936. En 1937 s'integrà en la Federació Anarquista Francesa (FAF) i publicà regularment anuncis en Terre Libre. Per a fer una edició a la zona est d'aquesta publicació, buscà un ciclostil d'ocasió o una màquina impressora. Promogué la xerrada «La naissance et la mort des Dieux» que Sébastien Faure va fer a la sala de conferències de Château-Thierry i de la qual va fer una ressenya publicada en Le Libertaire del 22 de gener de 1937. Continuava vivint a l'antic conjunt de barraques de la colònia anarcovegana de Bascons, la qual es va transformar el setembre de 1937, sota el nom de «La Basconnaise», en un centre naturista de divulgació de l'anarconaturisme, obert als treballadors (sabaters, sastres, ebenistes, tipògrafs, jardiners, etc.) que volguessin establir-se per fer feina i com a colònia vegatariana de vacances. El desembre de 1937 hi instal·là una impremta, oferint tarifes baixes per a l'edició de propaganda; els guanys d'aquesta es destinarien al cinquanta per cent a les caixes de resistència de la Federació Llibertària del Nord-Est i de la FAF. En 1948, encara actiu en la colònia, formà part de l'Alberg de Joventut de Bascon i en aquesta època intentà crear una comunitat agrícola i artesanal sota el nom de «Famille Nouvelle». El 19 de febrer de 1948 es casà a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) amb Julie Augustine Cadrot. Louis Radix va morir el 8 de gener de 1951 a l'Hôtel-Dieu de Château-Thierry (Picardia, França). El 22 d'abril de 1953 el conjunt de barraques de la colònia va ser venut a particulars.
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |