Administrar

Efemèrides anarquistes

[28/11] Pisacane - Smorti - Rosado - Girolimetti - Dávila - Higueras - Zaplana - Dueso - Laffranque - Grogan - Bevington - Sorrentino - Abós - Riqué - Ishikawa - López Alarcón - Edo - Ivorra - Bulleri – Michaelis - Sanjuán

efemerides | 28 Novembre, 2017 13:16

[28/11] Pisacane - Smorti - Rosado - Girolimetti - Dávila - Higueras - Zaplana - Dueso - Laffranque - Grogan - Bevington - Sorrentino - Abós - Riqué - Ishikawa - López Alarcón - Edo - Ivorra - Bulleri – Michaelis - Sanjuán

Anarcoefemèrides del 28 de novembre

Naixements

Silvia Pisacane

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane, «filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amic íntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de «servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi, íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Adelmo Smorti

Adelmo Smorti

- Adelmo Smorti: El 28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de  setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels «Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a «associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquesta època col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes.

***

Antonio Rosado López durant els anys vint

Antonio Rosado López durant els anys vint

- Antonio Rosado López: El 28 de novembre de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada «1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino, òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde, òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill --que acabà enfollint--, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre, España Nueva, Fragua Social, Juventud Rebelde, El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno, La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Concha Dávila (1947)

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 28 de novembre de 1903 neix a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Concha Dávila va morir el 30 d'agost de 1974 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Francisco Higueras Pérrez

Francisco Higueras Pérez

- Francisco Higueras Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higueras Pérez, conegut com El Siete. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higueras Pérez va morir l'1 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya).

***

Cayetano Zaplana Zapata en el documental "Cautivos en la arena"

Cayetano Zaplana Zapata en el documental Cautivos en la arena

- Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la «Fundació d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment en Cenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa vida visqué al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de març de 2014 al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià) i llegà el seu arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL).

***

Confeccionant el periòdic "Atalaya". D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França).

***

Marie Laffranque

Marie Laffranque

- Marie Laffranque: El 28 de novembre de 1921 neix a Saint-Marcet (Llenguadoc, Occitània) la lingüista, filòloga hispanista, antimilitarista i llibertària Marie Laffranque. Filla d'una parella de mestres ateus que es va instal·lar en 1925 a Tolosa de Llenguadoc. Educada en el laïcisme de les escoles publiques, es va llicenciar en Filosofia i en Filologia castellana. Va ser directora de recerques de Filosofia en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de la Recerca Científica), membre del Centre Internacional d'Estudis Gitanos de Granada, de l'Escola Francesa d'Anàlisi Institucional i dels Amics del Teatre Espanyol a Tolosa. A Tolosa va fer contacte amb la comunitat d'exiliats llibertaris espanyols, amb grups cristians pacifistes seguidors de Gandhi i va pertànyer al col·lectiu Acció Cívica No-Violenta, amb el qual farà costat els insubmisos refractaris francesos a la guerra d'Algèria (1959-1963), i després ajudarà els objectors de consciència en la seva lluita contra el servei militar obligatori, especialment els moviments antimilitaristes espanyol i basc. En 1970, durant el «Procés de Burgos», es va encadenar a la tanca del consolat espanyol com a protesta. Va col·laborar activament en la revista Philosophie, on va introduir a França els pensadors espanyols. Va traduir filòsofs com Lanza del Basto o Juan David García Bacca. Com a hispanista era una de les millors especialistes mundials en Federico García Lorca i va traduir i estudiar Ángel Ganivet, Antonio Machado, Maria Zambrano, Gabriel Celaya, Vicente Aleixandre, Bandrés, Lluís Maria Xirinacs, Poseidonio de Rodas, Xosé Luís Méndez Ferrín, entre d'altres. Va estudiar en profunditat el teatre i els contes anarquistes de Federico Urales, de qui va editar, amb Lucienne Domergue, una selecció bilingüe, Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en «La Revista Blanca» (1898-1905) (2003). Entre les seves obres podem destacar Les idèes esthetiques de Federico García Lorca (1967), Marx et l'Espagne (1972), Réfractaires à la guerre d’Algérie (1959-1963) (2005, amb Érica Fraters), entre d'altres. La seva casa sempre va ser refugi de perseguits, exiliats, «sense papers», il·legals... Malgrat patir tetraplegia va poder desenvolupar una immensa activitat intel·lectual i militant. Marie Laffranque va morir el 13 de juliol de 2006 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada el 17 de juliol al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat. L'octubre de 2007 es va crear l'associació «Les Amis de Marie Laffranque» per honorar-ne la memòria.

***

Emmett Grogan fotografiat per John Dominis (1972)

Emmett Grogan fotografiat per John Dominis (1972)

- Emmett Grogan: El 28 de novembre de 1944 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'activista anarquista Eugene Leo Michael Emmett Grogan, més conegut com Emmett Grogan. Després de fer l'educació secundària a Brooklyn, estudià un any a la Universitat de Duke (Durham, Carolina del Nord, EUA) i més tard, en acabar el servei militar, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En la seva autobiografia Ringolevio. A life played for keeps (1972) diu que Kenny Wisdom, el nom que pren a l'obra, va marxar a Europa fugint que la Màfia i que hi restà uns anys, però és una de les seves moltes boutades, per això és difícil de discernir la veritat de la invenció en el seu relat. El setembre de 1966 fundà a San Francisco, amb Peter Coyote, Peter Berg i membres del grup de «teatre de guerrilla» i «improvisacional» San Francisco Mime Troupe del barri de Haigt-Ashbury (Billy Murcott, Roberto La Morticella, Butcher Brooks, etc.), el moviment contracultural llibertari Digger (The Diggers, Els Cavadors), que prendrà el nom «Free City Collective» (Col·lectiu Ciutat Lliure) i «Free Family» (Família Lliure) i que publicarà el periòdic Free City Newsletter. El nom de Diggers l'agafaren el grupuscle cristià revolucionari comunalista creat per Gerrard Winstanley a Anglaterra en 1649. Els diggers van tenir molt de ressò sobretot en el repartiment de menjar als necessitats de la zona de Panhandle, al Golden Gate Park de San Francisco, i ajudaren amb la creació de «Free Stores» (Botigues Lliures) centenars d'adolescents que arribaven a la ciutat sense un cèntim cridats pel somni hippie. Quan a principis de 1968 el col·lectiu Digger es dissolgué, retornà a Nova York, on començà a escriure la seva autobiografia. Casat amb l'actriu quebequesa Louise LaTraverse, hi tingué un fill (Max). En 1977 publicà la novel·la policíaca Final Score. Emmett Grogan va ser trobat mort el 6 d'abril de 1978 en un vagó del metro de Nova York, víctima d'un atac de cor possiblement induït pel seu consum crònic d'heroïna. Amic de Bob Dylan, aquest li dedicà pòstumament l'àlbum Street Legal.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Portada del llibre "Common-sense country" (1895) de Louisa Bevington

Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

- Louisa Bevington: El 28 de novembre de 1895 mor a Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Havia nascut el 14 de maig de 1845 a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- en una família de quàquers benestant. Sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en The Fortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb «Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

***

Fotografia antropomètrica de Giuseppe Sorrentino (18 de març de 1909)

Fotografia antropomètrica de Giuseppe Sorrentino (18 de març de 1909)

- Giuseppe Sorrentino: El 28 de novembre de 1911 mor en estranyes circumstàncies a Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino, també conegut com Joseph Sorrentino i Giuseppe Platano (Joseph Platano), però també com Mandino o Mandolino. Havia nascut el 30 de novembre de 1883 a Peveragno (Piemont, Itàlia). Provinent de Lió (Arpitània), en 1907 s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on a l'any següent va ser fitxat com a «anarquista perillós». A Toló visqué a diferents domicilis (Pomet, 29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner i després de manobra en una caserna. El 18 de març de 1909 va ser detingut, amb Pierre Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers, i, sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux soldats», acusats de propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la policia hi troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes d'Heyraud i publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran d'aquests fets, les autoritats proposaren la seva expulsió del país. Esdevingut anarquista il·legalista, a començament de la dècada dels deu freqüentà els cercles anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie, on conegué Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i integrar-se en una comunitat llibertària. Entrà a formar part de l'anomenada «Banda Bonnot» –segons alguns, conegué Jules Bonnot a Londres (Anglaterra)–, especialitzant-se en obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules Bonnot d'associar-se per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre viatjava a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta que uneix Melun i París, a l'alçada de Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França). Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la seva pistola Browning, i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes il·legalistes havien discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns anarcoindividualistes acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes.

Giuseppe Sorrentino (1883-1911)

***

Miguel Abós Serena

Miguel Abós Serena

- Miguel Abós Serena: El 28 de novembre de 1940 mor a Setfonts (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Havia nascut el 29 de setembre de 1889 a Saragossa (Aragó, Espanya), fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts, on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[27/11] «La Comune» - Assassinat de Canela - Renaud - Gramantieri - «Paco» - Ortiz - Merdzanov - «Pin el Cariñoso» - Ribeiro - Lima - Bartolini - Escudero - Castellari - Quílez - Cazorla

efemerides | 27 Novembre, 2017 13:25

[27/11] «La Comune» - Assassinat de Canela - Renaud - Gramantieri - «Paco» - Ortiz - Merdzanov - «Pin el Cariñoso» - Ribeiro - Lima - Bartolini - Escudero - Castellari - Quílez - Cazorla

Anarcoefemèrides del 27 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Comune"

Portada del primer número de La Comune

- Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf «Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

***

Josep Canela

Josep Canela

- Assassinat de Josep Canela: El 27 de novembre de 1920 és assassinat al bar El Ciclista, de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure --format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado--, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anido, el militant anarcosindicalista Josep Canela Recasens --també citat Caneda. Era ja tard i s'havien apagat les faroles públiques. El sereno feia la ronda quan uns desconeguts el van arrossegar a un portal ordenant-li, sota l'amenaça de les pistoles, que callés i no s'hi mogués. Després s'acostaren al bar. Canela seia en una taula a prop de la porta, sempre oberta. Els assassins dispararen des del carrer. Els trets van ressonar al local sobresaltant els clients. Canela es va posar dret d'un bot i es va amagar rere el mostrador; però tocat per tres bales, va caure en terra. Arrossegant-se, va intentar refugiar-se a la rebotiga, on vivien els amos i on estaria fora de perill. Però les forces li van fallar i hi va quedar estès, dessagnant-se. Els agressors van fugir a tot córrer, ja que els trets van atreure la guàrdia de la caserna que havia a la mateixa plaça. Caneda havia estat deportat a Tenerife durant el període que va seguir a les tortures de Montjuïc i en 1916 va estar tancat a la presó Model de Barcelona, des d'on col·laborava en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Va ser d'antuvi secretari del Sindicat d'Hoteleria de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i després del Sindicat de Metal·lúrgia, càrrec que ocupava quan va ser assassinat. Va assistir al Congrés del Teatre de la Comèdia (Madrid, 1919) com a delegat, on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va participar en un míting a Manresa el novembre de 1920 en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i era membre del sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí, Eveli Boal, Salvador Quemades, Josep Viadiu, Joan Peiró, Andreu Nin, entre d'altres).

Anarcoefemèrides

Naixements

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud: El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per «rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

- Antonio Gramantieri: El 27 de novembre de 1898 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família «subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. Antonio Gramantieri va morir el 30 de maig de 1973 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Francisco Pérez

Francisco Pérez

- Francisco Pérez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez, conegut com Paco. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Lió. Francisco Pérez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de l'apallissament de 1951.

Francisco Pérez (1907-1973)

***

Necrològica de Francisco Ortiz Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de març de 1981

Necrològica de Francisco Ortiz Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de març de 1981

- Francisco Ortiz Pérez: El 27 de novembre de 1911 neix a Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ortiz Pérez. En 1939, després de participar en la guerra i la Revolució, passà a França quan la Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració i enviat a fer feina a la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940 aconseguí evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta Savoia (Roine-Alps, Arpitània). A començament de 1944 s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí amagar-se al cim d'un arbre i durant la nit franquejar les línies alemanyes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de Coordinació del Comitè Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de l'atracament del furgó postal de Lió (Arpitània) de gener d'aquell any. En diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre ells el Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Màlaga i posteriorment va fer la vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa companya Visitación Esteván Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de 1981 a Màlaga (Andalusia, Espanya) víctima d'un infart.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria. 

***

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló «Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres --Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.-- formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la «Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

***

Manuel Ribeiro

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Havia nascut el 13 de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal). Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertària és de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el «catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)], A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Adolfo Lima

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 27 de novembre de 1943 mor a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Havia nascut el 28 de maig de 1874 a Lisboa (Portugal). Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente, Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre i O Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola; As leis sociológicas, de Guillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) i Pedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries.

***

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

- Guglielmo Bartolini: El 27 de novembre de 1958 mor a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Havia nascut el 2 de desembre de 1889 a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquesta època treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del cas és que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla de Vecchio, enquadrat en la 28 Brigada «Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una «neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de gener de 1963)

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1963)

- José Escudero Mermejo: El 27 de novembre de 1962 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Havia nascut cap el 1896 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT.

***

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

- Vincenzo Castellari: El 27 de novembre de 1966 mor a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Havia nascut el 19 de juliol de 1880 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils.

***

Necrològica d'Antonio Quílez Alcuedas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

Necrològica d'Antonio Quílez Alcuedas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Antonio Quílez Alcuedas: El 27 de novembre de 1978 mor a Saint-Lieux-Lafenasse (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Quílez Alcuedas. Havia nascut cap el 1906 a Terrer (Saragossa, Aragó, Espanya). Començà a treballar i a militar quan tenia 13 anys a la fàbrica sucrera de Terrer a Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1930 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 aconseguí fugir de Terrer, ocupat per les trobes feixistes, i amagar-se al domicili d'una de ses germanes a Villafranca de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya), des d'on l'agost de 1937 passà a zona republicana. Lluità als fronts enquadrat en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra. Aconseguí passar a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra mundial treballà a les mines de «Pierre Brune», a prop de Réalmont (Llenguadoc, Occitània), on patí la silicosi. Milità en la Federació Local de la CNT d'Albi. Antonio Quílez Alcuedas va morir el 27 de novembre de 1978 a Saint-Lieux-Lafenasse (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment en aquesta localitat.

***

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

- Juan Cazorla Pedrero: El 27 de novembre de 2005 mor a Barquisimeto (Lara, Veneçuela) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Havia nascut el 24 de gener de 1920 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir, Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al «Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

 Escriu-nos

Actualització: 27-11-17

[26/11] Atemptat contra «Combinados» - Mestag - De Carlo - Jung - Baldini - Rubino - Gatell - Arnould - Szittya - Falco - Giménez Igualada - Sin Payán - Perlongher - Claret

efemerides | 26 Novembre, 2017 12:07

[26/11] Atemptat contra «Combinados» - Mestag - De Carlo - Jung - Baldini - Rubino - Gatell - Arnould - Szittya - Falco - Giménez Igualada - Sin Payán - Perlongher - Claret

Anarcoefemèrides del 26 de novembre

Esdeveniments

Fàbrica de tabacs

Fàbrica de tabacs

- Atemptat contra «Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes «SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc "Journal des Débats" del 4 de febrer de 1903

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903

- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un «òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

- Antonio De Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria, Itàlia) el sastre i propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es deien Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova». En 1925 estava subscrit al periòdic Pensiero e Volontà a favor del qual va enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va ser segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927 col·laborà en la revista anarquista Claridad de Buenos Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny de 1930 va ser detingut a Buenos Aires per «propaganda anarquista». En aquesta època era corresponsal del periòdic L'Italia del Popolo i formà part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili durant el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda anarquista. En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La herencia de un proletario, amb un pròleg de Leónidas Barletta, director de Claridad, que va ser distribuïda a Itàlia. En 1937 participà activament en la recaptació de fons a favor del moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de juliol de 1938, en ocasió de la commemoració de la independència argentina, va escriure un article en el diari L'Italia del Popolo. En 1940 publicà Organización y libertad. Para el bienestar de todos. També fou autor dels llibres Veinte cuentos breves de una nueva moral (1932), Cartas de un corazón angustiado (1938) i Cuentos inquietantes (1940). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Franz Jung

Franz Jung

- Franz Jung: El 26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista anarquista, i després comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims (Joe Frank, Paul Renard, Franz Larsch, Franz Larsz i Frank Ryberg). Nascut en una família catòlica de classe mitjana, sos pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca cooperativa i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898 començà els estudis primaris i conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui mantindrà una eterna amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a partir de 1907 va fer estudis de música, economia, dret, art i religió a les universitats de Leipzig (1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la «Fraternitat Arminia» i a Jena de la «Fraternitat Germània a Jena». En aquesta època treballà en una impremta i en un periòdic. A Breslau conegué la ballarina Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a l'Acadèmia de Belles Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest mateix any nasqué son fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el matrimoni es caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911 reprengué els seus estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el doctorat en economia. Començà a treballar de periodista i en 1912 acabà a Munic una tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der Zündholzindustrie). En aquesta època es lligà l'anarquista «Tat Gruppe» (Grup Acció) i, especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich Mühsam, l'anarcosindicalista Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard Frank, Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es relacionà amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul Francé, Emil Szittya i Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les seves primeres col·laboracions literàries en les revistes avantguardistes Der Sturm (La Tempesta) i Die Aktion (L'Acció). En 1913 es traslladà a Berlín, on mantingué un estret contacte amb l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època conegué a la redacció de Die Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després d'esclatar la Gran Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la insurrecció a les trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El desembre d'aquell any, desertà amb documentació i certificats falsos i marxà cap a Viena (Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a Alemanya i empresonat entre abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un asil al barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat gràcies a un informe psiquiàtric d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb Otto Gross, Richard Öhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida, 1915-1918), col·laborant activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la Gran Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any següent se separà de Margot. Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz, la revista clandestina Die Neue Jugend (La Nova Joventut). En 1918 participà activament, amb John Heartfield, Wieland Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant sobretot xerrades públiques. Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest Dadà». El 9 de novembre de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista, comandant una tropa de soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la revolució dels Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín (República Alemanya) i el mes següent entrà a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser interrogat, però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del KPD, l'abril de 1920 fou un dels fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat del Komintern i, amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori Zinóviev no van reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut, jutjat i condemnat per «pirateria en alta mar». A la presó va escriure diverses «novel·les proletàries». En 1921 va ser alliberat sota fiança i es passà a la clandestinitat arran de la seva participació, el març d'aquell any a Mansfelder Land, en l'aixecament revolucionari de la «März Aktion» (Acció de Març). El maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya Cläre amb intenció d'arribar al Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser expulsat cap la Rússia bolxevic, on treballà per al servei de premsa del Komintern, alhora que va ser nomenat president de les oficines de la Internationale Arbeiterhilfe (IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi dirigí una explotació agrícola de 33.000 hectàrees als Urals, utilitzant material agrícola americà; aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai Bukharin i per Lev Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar subministraments. Posteriorment dirigí la fàbrica de llumins Solnze per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou responsable de la reconstrucció de la planta metal·lúrgica Ressora a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà a Alemanya clandestinament on treballà un temps com a periodista econòmic sota el pseudònim de Franz Larsz. En 1924 es va casar amb Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin Piscator adaptà nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà en la posada en escena de les obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny i Die Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren especialment Ernst Fuhrmann, Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931 conegué Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui tingué un fill, Peter, l'any següent.  En 1931 un escàndol financer implicà la dissolució de l'editorial Deko i es va veure obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936 formà part de l'organització il·legal antinazi Rote Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la presó l'any següent, fugí cap a Praga (Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però en 1939 va ser expulsat del país sota l'acusació d'«espionatge industrial» i marxà cap a Budapest (Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una reasseguradora suïssa. En aquesta època col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els polonesos a fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel grup feixista Creu Fletxada, però aconseguí surti'ns-en. En aquest any es divorcià d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945 aconseguí fugir i passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al camp de concentració tirolès de Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se separà d'Anna i a Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948 emigrà als Estats Units i a la ciutat de Nova York esdevingué corresponsal econòmic internacional de diversos periòdics americans i europeus (Der Bund, Industrie-Kurier, Weser-Kurier, Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953 es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la nacionalitat nord-americana. Aquest any, malalt amb un càncer a la gola i després de diverses operacions, viatjà a Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957 començà a escriure la seva autobiografia Der Weg nach unten, que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos judicials per difamació. En 1960 s'instal·là definitivament a Europa, vivint entre París (França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya, i Alemanya, i treballant en projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va morir, d'una crisi cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart (Bade-Wurtemberg, República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie. Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul (1916), Opferung. Ein Roman (1916), Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe Frank illustriert die Welt (1921), Der Fall Gross (1921), Proletarier (1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei Schauspiele (1921), Die Technik des Glücks (1921), Die Rote Woche (1921), Annemarie. Schauspiel in vier Akten (1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht (1923), Die Geschichte einer Fabrik (1924), Der neue Mensch im neuen Russland (1924), Geschäfte. Eine Komödie (1927), Hausierer. Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961, 1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor (1962), Bausteine für einen neuen Menschen. Über Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer Tagebuch (1984), Gequältes Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en 1927), Der Torpedokäfer. Hommage an Franz Jung (1988), Die Verzauberten. Erzählung (2000), Das Trottelbuch (2013, escrit en 1912), Das Jahr ohne Gnade (2014), etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus en 14 volums.

Franz Jung (1888-1963)

***

Maris Baldini

Maris Baldini

- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquesta època va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar sense èxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la «Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).

***

Giuseppe Rubino

Giuseppe Rubino

- Giuseppe Rubino: El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el fuster anarquista Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco. Quan era un infant emigrà amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia). Després d'haver militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part del moviment anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra, en 1917, amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia, Ilario Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di religiosi», signà i distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet el 25 de setembre de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per «incitació a la revolta, instigació a la deserció i insults a l'Exèrcit», però els sis antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà activament en les vagues durant la postguerra i, gràcies a conferències realitzades al la Cambra del Treball i al Cercle «Francisco Ferrer», aconseguí rellevància entre els companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el I Congrés de la Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut Revolucionària Italiana) que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli, col·laborà en L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i en Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en la tasca de distribució de periòdics i fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves treballadors. L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació i transport de bombes amb la finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat», emigrà a la regió de París (França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929 va ser novament condemnat en rebel·lia a un any de presó per deserció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Internacional Lenin» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la «Brigada Garibaldi», combatent a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a l'Estat Major del Cos de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la Unió Popular Italiana (UPI), una mena de comitè d'amistat francoitalià creat entre els interns que havien lluitat com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de Col·locació alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense passaport i trobà feina a Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giuseppe Rubino (1898-?)

***

Josep Gatell Comas

Josep Gatell Comas

- Josep Gatell Comas: El 26 de novembre del 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Gatell Comas. Era fill d'un blanquer que, després de patir el tancament patronal a començament de la II República espanyola, es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Josep Gatell Comas milità en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma de Gramenet. Quan el cop militar feixista participà el 20 de juliol de 1936 en l'assalt de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i quatre dies després marxà cap el front d'Aragó (Espanya), primer amb la «Columna Durruti» i després amb la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre»), participant en la presa d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). En 1937 col·laborà en Ruta. Posteriorment, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), entrà a formar part del grup guerriller de sabotatge «Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Enric Casañas Piera. Més tard passà a l'Esquadró Motoritzat de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Després de la presa de Terol (Aragó, Espanya), va fer estudis per a encarregar-se de l'Observatori de l'Exèrcit de Llevant i, quan el triomf franquista era un fet, el 24 de gener de 1939 se sumà a l'Exèrcit de l'Est per a finals de març passar amb Enric Casañas Piera la frontera. Patí els camps de concentració d'Arles, Barcarès i Argelers, que abandonà el gener de 1940 enquadrat en la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la derrota francesa per part d'Alemanya, passà a Occitània i més tard al famós embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1943 s'internà clandestinament a la Península i s'oposà al feixisme, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de l'est peninsular. Visqué amb sa família a València (València, País Valencià). En 1946 es casà amb Conxa Boscà i l'any següent tingué una filla, Núria. Reduïdes les seves possibilitats de lluita, legalitzà la seva situació gràcies a l'amnistia a pròfugs i desertors de 1951. Sense feina, en 1952 emigrà, amb Enric Casañas Piera, al Brasil, on seguí militant en el moviment anarquista, tant brasiler com de l'exili espanyol. Dos anys després retornà a la Península i en 1957 emigrà a França tot sol i l'any següent se li sumà sa companya i sa filla. Josep Gatell Comas va morir el 12 de març del 1971 a Sevran (Illa de França, França) d'un infart i fou enterrat a Varennes-sur-Fouzon (Centre, França). Sa germana, Angelina Gatell Comas (1926-2017), fou una destacada poetessa, traductora, actriu de doblatge, lluitadora social i militant antifranquista.

Josep Gatell Comas (1918-1971)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Arthur Arnould

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 26 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut com A. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Emil Szittya

Emil Szittya

- Emil Szittya: El 26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès). En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebete über die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

Ángel Falco

Ángel Falco

- Ángel Falco: El 26 de novembre de 1971 mor a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Havia nascut el 21 de setembre de 1885 a Montevideo (Uruguai). Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar «la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira «José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

***

Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de novembre de 1973 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Havia nascut el 26 de gener de 1888 a Iniesta (Conca, Castella, Espanya). Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

***

Necrològica d'Antonio Sin Payán apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de febrer de 1992

Necrològica d'Antonio Sin Payán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de febrer de 1992

- Antonio Sin Payán: El 26 de novembre de 1991 mor a Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Sin Payán. Havia nascut el 29 d'agost de 1917 a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya). Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[25/11] «Rabotnitcheska Missal» - «L'Action Libre» - Morral - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Campana - Wafner - Simov - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Sasot - Ballve - Rojas - Ségeral - Navarro - Cappelletti - Obregón

efemerides | 25 Novembre, 2017 12:00

[25/11] «Rabotnitcheska Missal» - «L'Action Libre» - Morral - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Campana - Wafner - Simov - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Sasot - Ballve - Rojas - Ségeral - Navarro - Cappelletti - Obregón

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Rabotnitcheska Missal"

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de "L'Action Libre"

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Anarcoefemèrides

Naixements

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

***

Autoretrat de Lébédeff publicat en el llibre de J.-P. Dubray "L'Ymagier Jean Lébédeff" (París, 1939)

Autoretrat de Lébédeff publicat en el llibre de J.-P. Dubray L'Ymagier Jean Lébédeff (París, 1939)

- Jean Lébédeff: El 25 de novembre de 1884 --algunes fonts citen el 12 de novembre-- neix a Bogorodskïé, barri de Nijni Nóvgorod (Volga-Viatka, Rússia), l'artista anarquista Ivan Konstantinovitx Lebedev, més conegut com Jean Lébédeff. Havia nascut en una família de comerciants i agricultors que tenia l'estatus lliure. El 12 de març de 1907 obtingué un diploma de l'Escola de Navegació Fluvial de Nijni Nóvgorod i esdevingué capità d'un vaixell del Volga. En aquests anys amagà nombrosos militants revolucionaris a bord de la seva embarcació. El novembre de 1908 expulsà de la nau, amb el suport dels passatgers, un grup de guàrdies del tsar que abandonà desarmat en una riba despoblada. Per fugir de la repressió tsarista, abandonà clandestinament el país i, a través de Finlàndia, Dinamarca i Alemanya, arribà a Bèlgica. A Ixelles es reuní amb son germà major, Nicolas (Nikolai Konstantinovitx Lebedev), estudiant a la Universitat Lliure, dirigida per Élisée Reclus. En 1909 s'instal·là a París, on exercí diverses feinetes i començà a estudiar dibuix. En 1911 es traslladà a Montparnasse i entrà a l'Escola Nacional de  Belles Arts. També freqüentà l'acadèmia de Lev Leonovitx Tolstoi, fill de l'escriptor, i l'Acadèmia Russa de París creada per emigrats de tendències anarquistes o anarquitzants. Arran d'unes diferències sorgides sobre el finançament de l'Acadèmia per una possible subvenció tsarista, l'Acadèmia es dividí en dues en 1912 i Lébédeff restà fidel al grup antitsarista (Avinguda del Maine, 54), però l'any següent fou elegit president de l'altre grup (Avinguda del Maine, 21). En aquesta època estudià sobretot a l'escola del mestre gravador Paul Bornet, on s'inicià en la xilografia, i realitzarà paisatges, retrats i gravats en fusta. Passà moltes hores a la Biblioteca Nacional de París estudiant els gravats antics. Al barri de Montparnasse, freqüentarà els cercles artístics (especialment el cafè «Camélèon») i farà amistat amb diversos artistes (Picabia, Maïakovski, Ravel, Mac Orlan, Erik Satie, Blaise Cendrars, Soutine, Modigliani, André Salmon, etc.). També fou assidu del taller d'Henri Matisse a Issy-les-Moulineaux i de l'estudi d'Anatole France al bosc de Boulogne. Entre 1921 i 1927 formà part del grup «Les Compagnons», creat per Germain Delatouche, que organitzà nombroses exposicions de diferents artistes (Antral, Claudot, Lébédeff, Paulémile Pissarro, Delatousche, etc.). Durant aquest període d'entreguerres estigué força lligat als cercles llibertaris i especialment als militants russos exiliats Volin i Makhno. Aquest últim visqué nombrosos mesos a ca seva i realitzà per ell nombroses gestions davant els poders públics per aconseguir papers. Amic de Piotr Kropotkin, s'encarregà d'acollir i guiar sa companya durant els seus viatges a París. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Néo Naturien, on col·laborava també el gravador llibertari Louis Moreau, i La Vache Enragée, periòdic dirigit per M. Hallé i òrgan d'expressió de la Comuna Lliure de Montmartre, de la qual era membre. Durant l'ocupació alemanya, amagà dins del seu taller de Fontenay-sous-Bois amics jueus i militants anarquistes perseguits per la Gestapo i pels quals realitzarà documents falsos d'indentitat. Després de la guerra, es casà amb Kamille Klimeck, filla d'una família burgesa polonesa, amb la qual tindrà un fill, Georges. En aquests anys continuarà treballant per a la premsa llibertària, com ara L'Unique, d'Émile Armand, i Maintenant, d'Henri Poulaille. En 1947 il·lustrà la coberta del llibre de Volin La révolution inconnue, editat pels «Amics de Volin» i l'obra de Fernand Planche consagrada a Kropotkin (1948). En 1972, malalt, es retirà amb sa companya Marie Claire Blanc (Maguelone) i son fill François a Gallargues-les-Montueux (Occitània). Jean Lébédeff va morir el 21 de setembre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Sant Geli.

Nicolas Lébédeff (?-1934)

***

Aurelio Aiacci

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a «antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

***

Ba Jin (1938)

Ba Jin (1938)

- Ba Jin: El 25 de novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, i La gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin --La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)--, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin --la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929) --galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre «Anarquisme i terrorisme»--, Deu heroïnes russes (1930) --altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner--, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) --lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), i El combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» --aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu), Resurrecció (1933, continuació de Destrucció), La pagoda de la longevitat (1937) i Lina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933), El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió (1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939), Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions --Històries d'herois (1953), Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació--, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge --relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963), A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de «rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren «com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les «Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell --més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» --encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural--, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava «contradiccions en el si del poble» --no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»-- i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions: Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums --recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000-- i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat i és nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses, és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson, el 17 d'octubre de 2005 a Xangai (Xina).

***

Jehan Mayoux (1956)

Jehan Mayoux (1956)

- Jehan Mayoux: El 25 de novembre de 1904 neix a Cherves-Chatelars (Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jehan Mayoux. Fill dels mestres anarcosindicalistes Marie i François Mayoux, amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en  l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demain joueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el «Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939), Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 a Ussèl (Llemosí, Occitània).

***

Foto policíaca de Jean Campana

Foto policíaca de Jean Campana

- Jean Campana: El 25 de novembre de 1912 neix a Grasse (Provença, Occitània) el comunista i després anarquista Jean Campana, també citat com François Campana. Vivia amb sos pares (Vincent Campana i Lucie Lerda) al barri de Saint-Jacques de Grasse i a començament dels anys trenta treballava com a passant d'algutzir de justícia, però acabà desocupat. Fou membre de la cèl·lula comunista de Grasse fins la seva exclusió l'octubre de 1936, data en la qual començà a militar en el moviment llibertari. Participà en la redacció i publicació de setmanaris llibertaris clandestins, com ara Rébellion i Action Directe. En 1937 fou el principal animador el grup de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Grasse, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire de Grasse, i del qual formaven part Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni i Felicité Girolimetti, entre d'altres; també fou responsable de la publicació dels Cahiers de la FCL des Alpes Maritimes. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup de Grasse de la Federació Anarquista (FA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Kurt Wafner (al centre assegut amb ulleres) i altres companys (1935)

Kurt Wafner (al centre assegut amb ulleres) i altres companys (1935)

- Kurt Wafner: El 25 de novembre de 1918 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i editor anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak, més conegut com Kurt Wafner. Descendia d'una família noble polonesa i d'hugonots francesos. En 1923 son pare morí i sa mare hagué de fer surar sa família. Quan tenia 13 anys, influenciat pel seu oncle Bernard, anarquista i son pare d'adopció, començà a llegir els clàssics de la literatura anarquista i cap el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i a la Freien Arbeiterjugend (FAJ, Joventut Lliure de Treballadoors) de Berlín-Sud-est, membre de la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya). També participà en les activitats de l'Anarchistische Vereinigung Weissensee (AVW, Federació Anarquista de Weissensee), organització establerta al barri berlinès de Weissensee on es parlava de la política quotidiana i de la teoria llibertària mitjançant activitats culturals (reunions literàries, visites a museus i a actuacions de teatre, etc.), que es dissolgué en 1934. En aquests anys establí relacions amb destacats anarquistes i intel·lectuals, com ara Erich Mühsam, Ernst Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor Plievier. En aquesta època participà en la vaga estudiantil contra l'expulsió del director de l'institut on estudiava, socialdemòcrata i jueu, fet pel qual ell també fou expulsat. Quan els nazis prengueren el poder, els anarquistes aconseguiren poder reunir-se durant unes setmanes en un centre juvenil i en domicilis particulars i, quan això ja era massa perillós, per a continuar les seves activitats, esdevingueren membres del Verband der Märkischen Wanderer (VMW, Associació d'Excursionistes de l'Estat de Brandenburg), organització que acollí membres de grups d'esquerra i antifeixistes. En 1938 molts de joves van ser enrolats en el servei militar i ell va ser cridat a files l'abril de 1939 i reclutat en el Servei de Treball en el moment que havia de començar els estudis a l'Escola d'Enginyeria i havia de passar l'examen d'ingrés; malgrat la seva mala vista, va ser declarat apte per al combat i integrat en una unitat d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder (Brandenburg, Alemanya). Després d'un nou examen oftalmològic, fou desmobilitzat i després d'un altre més estricte, declarat no apte per al combat i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a custodiar presoners de guerra francesos a Berlín. Quan acabà la II Guerra Mundial milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) en el sector soviètic i després en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) de la República Democràtica Alemanya (RDA); en 1950, però, abandonà el SED. Fins a la seva jubilació en 1983, canvià diverses vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una breu temporada oficial de policia, però abandonà el càrrec quan el volgueren passar a la policia política, l'Stasi; després pogué treballar en el món del llibre, fent de bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de la caiguda del Mur de Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL, Esquerra Unida), però abandonà la coalició fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi. Col·laborà en la revista anarcopacifista Graswurzelrevolution (GWR) i fou l'editor de la revista de literatura popular Roman-Zeitung. És autor d'Einfach klassisch! (1985), Ausgeschert aus Reih' und Glied. Mein Leben als Bücherfreund und Anarchist (2001, memòries) i Ich bin Klabund. Macht Gebrauch davon! Leben und Werk des Dichters [Alfred Henschke] (2003). Kurt Wafner va morir, cec des de feia temps, el 10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus manuscrits i testimonis radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la Radiodifusió Alemanya de Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya).

Kurt Wafner (1918-2007)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[24/11] «Foglio di Propaganda» - «El Proceso Ferrer» - Míting contra la repressió a Europa - Lissagaray - Bandler - «Libertad» - Sartoris - Sousa - Ros - Beruat - Cristofoli - Girotti - Meckert - Liaño - Quesada - Crisai - Scaglia - Baginski - Crespi - Ugeda - Colomar

efemerides | 24 Novembre, 2017 13:55

[24/11] «Foglio di Propaganda» - «El Proceso Ferrer» - Míting contra la repressió a Europa - Lissagaray - Bandler - «Libertad» - Sartoris - Sousa - Ros - Beruat - Cristofoli - Girotti - Meckert - Liaño - Quesada - Crisai - Scaglia - Baginski - Crespi - Ugeda - Colomar

Anarcoefemèrides del 24 de novembre

Esdeveniments

El pamflet "Foglio di Propaganda"

El pamflet Foglio di Propaganda

- Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamflet Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels «Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

***

Portada del llibre d'Eduard Borràs «El Proceso Ferrer. Drama en tres actos» (1931)

Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 22 de novembre de 1946

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1946

- Míting contra la repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) un gran míting contra la repressió a Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista Francesa (FAF), el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i la Federació Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població parisenca per a manifestar la seva indignació contra els governs de Bulgària, Espanya, Itàlia i Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i assassinats, la dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i hi intervingueren Joan Sans Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny Mañé; Georges Fontenis (Fontaine), secretari general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió Provisional de la Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la CNTF; i Santamaría, en representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi assistiren unes 3.000 persones.

Anarcoefemèrides

Naixements

Prosper-Olivier Lissagaray

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

***

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc "Journal dels Débats" del 30 de juny de 1894

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

- Aaron Bandler: El 24 de novembre de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Joseph Aaron Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Lepretre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

- Albert Joseph: El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 de setembre de 1902

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

- Augustin Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de juliol de 1958 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat «societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1974

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a Aubanha (Provença, Occitània).

***

Notícia necrològica de María Remedios Beruat apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Notícia necrològica de María Remedios Beruat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- María Remedios Beruat: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Beruat. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Beruat va morir el juny de 1979 i va ser enterrada civilment el 14 de juny al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Mario Girotti

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Jean Meckert

Jean Meckert

- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix a París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regiment és immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més «americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció «Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre,  Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la seva última obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.

***

Concha Liaño (Caracas, 1963)

Concha Liaño (Caracas, 1963)

- Concha Liaño: El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal «Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de «Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas. Concha Liaño va morir el 19 d'abril de 2014 a Caracas (Veneçuela).

Concha Liaño (1916-2014)

***

Rodrigo Quesada Monger

Rodrigo Quesada Monge

- Rodrigo Quesada Monge: El 24 de novembre de 1952 neix a Colima de Tibás (San José, Costa Rica) l'historiador, escriptor i professor llibertari Rodrigo Quesada Monge. Ha treballat com a professor de història a l'Escola de Història de la Universitat Nacional de Heredia (Heredia, Costa Rica) i realitzà estudis doctorals a la Universitat de Londres (Anglaterra). Ha publicat nombrosos llibres i articles en publicacions periòdiques (Diálogos, Escaner Cultural, Espéculo, Exégesis, Pacarina del Sur, Revista de Historia, etc.) sobre temes socials. En 1998 obtingué el Premi Nacional d'Història atorgat per l'Acadèmia de Geografia i Història de Costa Rica. En 2001 fou jurat internacional Casa de les Amèriques (Cuba). Actualment es troba jubilat de la Universitat Nacional de Costa Rica, d'on fou catedràtic d'història durant 32 anys. És autor de El siglo de los totalitarismos (1871-1991) (1992), Costa Rica y el mercado mundial (1993), Globalización y deshumanización. Dos caras del capitalismo avanzado (1995), Recuerdos del imperio. Los ingleses en América Central (1821-1915) (1998), La fantasía del poder. Mujeres, imperios y civilización (2001), El legado de la guerra hispano-antillano-norteamericano (2001), Las inversiones de Keith en Costa Rica (2003), La oruga blanca. Un retrato de Óscar Wilde (2003), El Banco de Costa Rica y el desarrollo económico nacional (1877-2007) (2007), Cien años de poesía popular en Costa Rica (1850-1950) (2008, amb altres), El pensamiento antiimperialista de Octavio Jiménez (2008, amb altres), Ideas económicas de Costa Rica (1850-2005) (2008), América Latina (1810-2010). El legado de los imperios (2012), Expediente 1533. El presidio de Vicente Sáenz en 1939 entre d'altres (2013). També és autor de la novel·la biogràfica El poema perdido de Aurora Cáceres (2010) i del llibre de poesies La cornucopia (1971). En 2013 publicà la biografia La fuga de Kropotkin i en 2014 el llibre de teoria política Anarquía. Orden sin autoridad.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Luigi Crisai

Luigi Crisai

- Luigi Crisai: El 24 de novembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Havia nascut el 21 de maig de 1902 a Pula (Ístria, actualment Croàcia). Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 20 de setembre de 1906

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

- Louis Scaglia: El 24 de novembre de 1940 mor l'anarquista Louis Scaglia. Havia nascut el 12 de febrer de 1886 a Itàlia. Es guanyava la vida com a obrer jornaler. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre (Alta Normandia, França) i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS