Efemèrides anarquistes
efemerides | 27 Juliol, 2023 11:55
Anarcoefemèrides del 27 de juliol
Esdeveniments
La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896
- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.
***
La
imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la
crema
d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà
publicada
en La Actualidad
del 28 d'agost de 1909)
- Segon dia de la Setmana
Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya), dins dels
fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es
caracteritza per la crema
d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns
mercats i algunes botigues
obriren per abastir la població, però aviat
tancaren. El silenci informatiu era
total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat
força estesa. Sobre les nou
del matí la residència dels Maristes fou atacada
i el germà Lycarión (Francisco
Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va
morir. També fou
atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la
construcció de
barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb
un
protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot
arreu –s'hi van
arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva
Peñafiel,
ministre de Governació, que des d'un primer moment va
sostenir la tesi
insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment
barceloní tenia un
caràcter clarament separatista, així ni els
polítics catalans ni els dirigents
obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la
revolta o ni
tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les
garanties
constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any.
Antoni Fabra
Ribas, membre del Comitè Central de Vaga,
s'entrevistà amb Antoni Rovira
Virgili, editor d'El Poble Català i
membre del Centre Nacionalista
Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes
d'esquerra
encapçalessin la revolta. Cap al migdia van
començar a circular per tot
Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos
polítics
radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled
Altemir, Joan
Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i
de convents que
cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial
Col·legi de Sant
Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat,
etc.). Diverses
armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també
es va fer amb
fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats
entre revoltats i
l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria
militar s'imposa. Els
membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de
les 14 hores amb el
lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que
encapçalés el
moviment i que proclamés la República,
però cap grup polític no acceptà
fer-se
càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment
autònom i
espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un
primer atac i mitja
hora després el franciscà P. Ramon M.
Usó fou ferit greu quan abandonava la
residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en
metàl·lic de la
comunitat; morirà l'endemà i serà el
tercer i últim religiós finat durant la
setmana –la consigna fou en tot moment respectar la vida de
les
persones. A
les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió
entre l'alcalde Joan Coll Pujol
i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que
parlamentés amb els
rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va
convèncer de l'absurditat de
l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou
atac i una
hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del
Taulat, al Poblenou, mor
d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos
va ser arrossegat pel carrer
i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en
sessió urgent, on el regidor
radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució
d'una sessió permanent del
consistori, però dues hores després la
sessió fou dissolta, per l'acció
persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes
i de
nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes
càrrec d'encapçalar la
revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia
desbordada abandonà les
comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una
segona onada d'incendis de
convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia
cremaven una
trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència,
l'Eixample, Gràcia,
Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona,
durant
aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la
República i es constituïren
juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers,
Mataró i Palafrugell. Mentrestant,
i sense que Catalunya tingués cap possibilitat
d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es
lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida
arran d'un atac de
les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú,
des de la qual la
guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les
tropes colonials
acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda
espanyola, 180
mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la
tropa i
que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.
***
Adhesiu de l'AIA (1906)
- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.
***
Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol
- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Naixements
Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)
- Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix al IV Districte de París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Sos pares es deien Michel Duchmann, empleat, i Joseph Gothon, modista, i tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 8 de febrer de 1900 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Euphrosine Joséphe Létévé, de qui es va divorciar el 8 de juliol de 1905. En aquesta època vivia al número 67 del carrer de Reuilly de París. El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. El seu últim domicili va ser al número 30 bis de l'avinguda de Suffren de París. Henri Duchmann va morir el 19 de febrer de 1923 a l'Hospital Rothschild de París (França).
***
- Teodoro Antillí:
El 27 de juliol de 1883 neix a Sant
Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista
anarquista
Teodoro Antillí. Només pogué assistir
a l'escola primària, però aconseguí de
manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola
entrà a fer feina al
Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en
la Policia com a
escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a
publicar a San Pedro la revista La Tribunita
i, aquest mateix any,
abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es
traslladà a Buenos Aires
(Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo
Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista
Rodolfo
González Pacheco, que esdevingué el seu amic
coral; aquest editava la revista Germinal,
i ell començà a col·laborar-hi.
En 1907 publicà la conferència Patria y
militarismo. En 1908 els dos
amics fundaren el periòdic Campana
Nueva
i en aquest any col·laborà en La
Mentira.
A partir de 1910, dirigí La
Batalla.
Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la
repressió desencadena pel
president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu
de la celebració del
«Centenari Argentí», va ser deportat al
penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del
Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El
Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915
col·laborà en Ideas y
Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge,
començà a
col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article
sobre Simón Radowitzky
(«Radowisky», La Protesta,
14 de
novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra
Ramón Falcón,
va ser empresonat durant tres anys per «apologia del
crim» –també va ser
condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó
conegué Emilio
López Arango. En 1916 abandonà, amb
González Pacheco, per discrepàncies, el
diari La Protesta.
Defensà, amb Diego
Abad de Santillán i Emilio López Arango, les
posicions de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a
les d'Errico
Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà
l'anarcosindicalisme espanyol de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Es
manifestà crític amb el concepte
«lluita de classes». Intentà amb
González Pacheco refundar La
Protesta Humana com a resposta, per a després
editar, durant
tres anys, el periòdic La Obra,
clausurat en 1919 a causa de la «Setmana
Tràgica». Poc abans d'aquests fets
revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb
la
intenció d'editar un periòdic que havia de dir-se
La Revolució Social,
però finalment no va haver acord i els
anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera
Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme
y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco,
Alberto S. Bianchi i
González Pacheco, fundà, amb el suport dels
sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.
Órgano defensor de los
intereses gremiales, que també va ser clausurat, i
El Libertario. En 1921
participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran
quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i
retornà a
la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8
d'agost de 1923 a Sant
Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran
amic González
Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el
títol ¡Salud a la
anarquia! Páginas de un militante, que va ser
publicada
per l'editorial de La Antorcha.
***
Angelo
Damonti
- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
Notícia
sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el
periòdic parisenc Gil Blas del 7
d'agost de 1909
- Lucien
Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix al XIX Districte
de
París (França) el jornaler
anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. De mare desconeguda, son
pare es deia Henri François Lecourtier, torner en coure i
després venedor de diaris, i reconegué l'infant
en néixer. Vivia al
número 33 del carrer des
Bois del XIX Districte de París. El març de 1909
va substituir Jeanne Morand,
aleshores empresonada per participar en una manifestació,
com a gerent del
setmanari L'Anarchie, fundat per
Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22
de desembre de 1909 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena
pel delicte d'ultratges i
injúries a l'Exèrcit a tres anys de
presó i a 100 francs de multa per l'article
«Aux soldats», signat per Maurice
le
Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el
número del 20 de maig de
1909 de L'Anarchie, on es
glorificava
l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del
delinqüent
Émile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser
substituït en la
gerència de L'Anarchie
per André
Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per
desaparegut a París. En
1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el
febrer de 1916
pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de
França, França). Va ser condecorat amb la Creu de
Guerra. El 19 d'octubre de 1918 es casà al IV Distrecte de
París amb la modista Alice Maria Nicouleau. En aquesta
època treballava de fuster i vivia al número 13
del Quai de l'Ourcq de Pantin (Illa de França,
França). En
1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament
del
Sena. Lucien Lecourtier va morir el 16 de gener de 1977 a Le Raincy
(Illa de França, França).
***
Notícia
sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari
catòlic tarragoní La Cruz del 17
d'agost de 1913
- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Era fill de Miquel Bruno i de Magdalena Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i després a Chatou (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Sa companya fou Montserrat Ullés Torrella. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França) i fou enterrat lendemà al cementiri d'aquesta població.
***
Ludovico
Caioli
- Ludovico Caioli:
El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina,
Toscana,
Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades
citat Cajoli. Sos pares es deien
Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan
era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana,
Itàlia), on entrà
a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer
i establí
contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del
grup
juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) prengué part, amb el
grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites
sindicals i polítiques de Piombino,
com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la
vida de 1919.
Obligat per la repressió policíaca i feixista a
emigrar, s'instal·là a Roma
(Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on
va ser detingut per deserció
i empresonat gairebé un any. En sortir de la
presó, es traslladà a Aosta (Vall
d'Aosta), on visqué durant tot el període
feixista treballant com a obrer a
l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla
que
abandonà la militància. A Aosta
conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En
1943 retornà a la Toscana i prengué part en la
reconstrucció de la Federació
Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio
(Giulio
Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni
Turini, etc.),
on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el
«Bienni
Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de
1991 a Novacchio (Cascina,
Toscana, Itàlia).
***
Frédy
- Frédy:
El 27 de
juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França,
França) el cançonetista
social anarquista Robert Lucien Bernard, més conegut com Frédy. Sos pares es deien
Alcide Victorin Bernard, empleat ferroviari, i Suzanne Marie Victoire
Astier. Buscat per les
autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la
seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat,
treballant en negre
en la construcció i posteriorment en la
decoració. Compositor aficionat de
cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris
del grup de poetes i
cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat
en 1901. A començament de
1928 començà les seves actuacions sota el
pseudònim Frédy
i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la
II Guerra
Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari
Jean-Paul
Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i
antimilitaristes, les
quals va interpretar, a més d'altres cançons de
diferents autors (Gaston Couté,
Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades
per «La
Muse Rouge», en les gires propagandístiques
pacifistes de Victor Méric o en
actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.).
Algunes de
les seves cançons (Quand les gueux
le
voudront, Brisez vos armes,
Révoltons-nous contre tous les
tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades
en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan
esclatà la guerra, aconseguí
regularitzar la seva situació militar sense anar a files,
essent llicenciat
definitivament per «desordres mentals». En 1940,
quan l'ocupació nazi, passà a
la «Zona Lliure» i
s'instal·là amb sa companya a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa
companya arribà a l'edat de la
jubilació, tots dos fixaren la seva residència en
una petita població de la
Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i
vegetarians. En
1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de
jubilats de La Libre
Pensée al departament de Maine i Loira. Frédy va
morir el 13 d'octubre de 1995 a Amboise (Centre, França).
***
Necrològica
de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc L'Humanité
del 6 de gener de 1949
- Georges Alusse: El
27 de juliol de 1902 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista, anarcosindicalista
i lluitador antifeixista Georges Henri Joseph Alusse
–també citat erròniament Aluse.
Sos pares es deien Henri Joseph
Alusse, agent de policia, i Joséphine Augustine Gevraise,
domèstica. A mitjans
dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista
comunista». El 23 de setembre de
1924 es casà a Saint-Méen-le-Grand (Bro
Sant-Maloù, Bretanya) amb Jeanne Louise
Barré, de qui es va divorciar el gener de 1949 a Gap
(Provença, Occitània). El
2 de novembre de 1927 la camioneta de repartiment que conduïa
a París es pujà a
la vorera i matà una nina i ferí greument altres
quatre persones, i va ser
detingut per homicidi imprudent. En aquesta època vivia al
número 16 del carrer
Arbalète i treballava de venedor de patates a
l'engròs. Posteriorment treballà
de terrelloner en la construcció i visqué a
Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). Entre 1936 i 1939 lluità en la guerra
d'Espanya, al principi enquadrat
en el Grup Internacional de la «Columna Durruti».
Durant l'Ocupació nazi, formà
part dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de Sarthe. En
aquesta
època s'afilià al Partit Comunista de
França (PCF). Malalt de tuberculosi, Georges
Alusse va morir el 2 de gener de 1949 a Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França)
i va ser enterrat el 5 de gener en aquesta població, amb la
presència de
delegacions de l'Amical d'Antics Voluntaris d'Espanya, dels FTPF i del
PCF, i
André Breton va fer l'elogi fúnebre.
***
Necrològica
de José Javierre Rivas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 d'abril de 1983
-
José Javierre
Rivas: El 27 de juliol
de 1905 neix a Saidí (Baix
Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista José Javierre
Rivas. Sos pares es deien Francisco Javierre i
Ramona Rivas. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en els combats
contra la Guàrdia Civil i va ser nomenat membre del
Comitè Revolucionari de
Saidí. Formà part de les
col·lectivitats locals i després dels fet de maig
de
1937 i de l'atac a les col·lectivitats aragoneses per les
tropes estalinistes
contrarevolucionàries d'Enrique Líster
Forján, va ser empresonat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
de Vernet. Posteriorment s'establí a la zona i el maig de
1945 va ser nomenat
delegat de la Federació Local de Mirapeis (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT al
I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili
celebrat a París
(França). Sa companya fou Asunción Solans.
José Javierre Rivas va morir el 6 de
desembre –algunes
fonts citen erròniament el 5 de desembre–
de 1982 al seu domicili de L'Avelhanet
(País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània).
Guillem
Gally Grivé
- Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto o Árbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Guillem
Gally Grivé (1907-1981)
***
Necrològica
d'Ángel Ros López apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
març de 1973
- Ángel Ros
López:
El 27 de juliol de 1908 neix a La Alberca (Múrcia,
Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Ángel Ros López. Sos pares
es deien Salvador Ros i Dolores
López. Començà a militar molt jove en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França.
Durant l'Ocupació participà en la
Resistència. Després de la II Guerra Mundial
treballà
en la construcció i fou membre de la Federació
Local de Fumel (Aquitània,
Occitània) de la CNT. Els seus últims anys
visqué a Grabèls (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Josefa Conesa Reina. Malalt,
Ángel Ros López va
morir el 25 de desembre de 1972 a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Cal no
confondre'l amb Ángel Ros del Castillo, anarquista nascut el
10 de març de 1889
a Cartagena (Múrcia, Espanya) i mort el 3 de juny de 1945 al
camp de concentració
nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya).
***
Miguel Vallejo Sebastián
- Miguel Vallejo
Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Vallejo Sebastián. Sos pares es deien Domingo Vallejo
i Joaquina Sebastián. Encara adolescent,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector
«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT
«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Guiena,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor
cerebral. Sa
companya fou la
destacada militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.
Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)
***
Necrològica
d'Aurora Viñuales Lasierra publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
desembre de 1988
- Aurora Viñuales Lasierra: El 27 de juliol de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juliana Aurora Viñuales Lasierra. Sos pares es deien Pablo Viñuales i Dolores Lasierra. Era filla d'una família acomodada aragonesa amb la qual trencà i esdevingué companya del militant llibertari Mariano Lorente Sabau, amb qui visqué a Peralta de Alcofea (Osca, Aragó, Espanya). Participà amb son company en les lluites de juliol de 1936 i posteriorment formà part d'una col·lectivitat agrícola. Quan l'avanç de les tropes franquistes, va ser evacuada cap a Catalunya amb sa filla de cinc anys, mentre son company lluità al front del centre peninsular, on va ser capturat a final de la guerra i afusellat pels feixistes en 1940. En 1939 passà amb sa filla a França i s'instal·là a Aussilhon (Llenguadoc, Occitània), on esdevingué companya de Jesús Manuel Solana i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aurora Viñuales Lasierra va morir el 21 d'octubre de 1988 a la Clínica del Refug Protestant de Masamet (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 26 Juliol, 2023 12:02
Anarcoefemèrides del 26 de juliol
Esdeveniments
Capçalera del primer número de The Alarm
- Surt The Alarm: El 26 de
juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número
del setmanari anarquista The
Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra
llibertat i per
la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma
Goldman, entre d'altres.
Deixà de publicar-se el desembre de 1896.
***
Capçalera
de La Lotta
- Surt La Lotta: El 26 de juliol de
1908 surt a
Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el
primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La
Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf
«Anàrquic és el pensament i
cap a l'anarquia va la història», de Giovanni
Bovio. El gerent i responsable del
periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la
impremta d'Arnaldo
Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i
agitacions agràries de la zona i
articles contra l'Església i el parlamentarisme.
Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí
- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com «Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes –molts d'ells catalans i, a més, pares de família–, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. A última hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero –o Francisco Miranda Concha segons altes versions– i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista –desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost– i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial –decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general–, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga –que d'antuvi havia de ser de 24 hores–, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.
***
Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest
- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis
Naixements
Foto policíaca d'Étienne Bruchacsek (11 de març de 1894)
- Étienne
Bruchacsek: El 26 de juliol de 1863 neix a Presbourg
(Regne d'Hongria;
actualment Bratislava, Eslovàquia) –algunes fonts
citen Leváre (Lévárt,
Banská
Bystrica, Regne d'Hongria; actualment Eslovàquia)–
l'anarquista Étienne
Bruchacsek –el seu nom també podria ser
Stephanus–, també citat Bruchasek
i conegut com Lepare. De pare
desconegut, era fill
d'Ève Bruchacsek. Es guanyava la vida
fent de sastre a París
(França). El 25 d'agost de 1890 es casà al X
Districte de París amb la cuinera
austríaca Agnès Voytek. Amb aquest matrimoni la
parella legitima Étienne Oscar
Bruchacsek, fill que havien tingut el 26 de juliol d'aquell any. En
aquesta
època vivia al número 29 del carrer Saussure de
París. En 1891 la parella
tingué una filla, Suzanne Bruchacsek. L'11 de
març de 1894 va ser detingut,
juntament amb altres quatre companys (Étienne-Achille
Chevalier, Édouard-Eugène
Cottée, Louis Duffour, i Grégoire Recco), en una
de les operacions de la
Prefectura de Policia contra sospitosos de pertànyer a grups
anarquistes, i,
després d'escorcollar el seu domicili, al número
21 bis del carrer Molière de París,
va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse
Bertillon. El 24 de març de 1894 el seu dossier va ser
enviat al jutge
d'instrucció Henri Meyer, qui va decretar tres dies
després la seva llibertat.
En 1910 regentava amb sa companya una taverna i restaurant al
número 7 del
carrer Port-Mahon de Paris. Étienne Bruchacsek va morir el
25 de febrer de 1913
al XIII Districte de París (França).
***
Orsini Bertani
- Orsini Bertani: El
26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'editor i
propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares,
oriünds de Cavriago
(Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio
Bertani i Clementina Toni. Sa
família, desitjosa de donar-li una bona educació,
a 14 anys l'envià a estudiar
a la Sorbona de París (França). A
París, ben aviat, entrà a formar part dels
cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una
llista d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres francesa. El 19
de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon
Ortiz, i se li va trobar una
pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat
«Procés
dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats
considerat com a
«il·legalista»
–Léon Ortiz (15 anys de treballs
forçats), Pierre Chiericotti
(vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos
de presó per
«portar arma prohibida»)–,
però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a
Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment,
fugint d'un requeriment de la
justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires es casà amb
l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita
Lagouardette), col·laboradora de La
Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del
periòdic llibertari El Perseguido,
destacant com a orador en
els mítings anarquistes. En aquesta època va fer
amistat amb Errico Malatesta i
Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son
pare el comerç
«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la
importació de productes italians
(olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a
l'engròs i al detall,
que acabà essent un fracàs. Expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo
(Uruguai). Posseïdor d'una
refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura,
arts, música, etc.),
entrà en contacte amb l'elit cultural del país i
participà en diferents
tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café
Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb
l'aleshores periodista José Batlle y
Ordóñez i, juntament amb altres
anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el
seu
programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va
ser cridat pel
diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració
de la Llei de la
Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball
nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans
setmanal, llicències
obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera
impremta i editorial
s'anomenà «Talleres Gráficos El
Arte» i fou la primera del país que
introduí la
impremta monotip; després, en 1904,
instal·là la seva famosa editorial al
carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La
«Librería
Moderna» –«Lo de Orsini», com
l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al
número 240 del carrer Sarandí, fou un important
centre de tertúlies literàries,
filosòfiques i sociològiques, on concorrien
escriptors, actors teatrals,
pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota
casta. Fou l'editor («O.
M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres
d'autors i
dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira
Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las
Carreras, Otto
Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos
Sabat Ercasty, Ovidio
Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo,
María Gautier, Federico
Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro,
Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de
la Vega, César Miranda, Octavio Morató,
Orosmán Moratorio, María Morrison de
Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique
Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro
Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes
(Rafael
Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel
Falcó, Rodolfo González Pacheco,
Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez,
etc.), i fomentà
la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy
Boothby, Anatole France, E.
Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo
Vignali, etc.).
La característica fonamental dels seus llibres, a
més d'estar molt ben editats,
era el seu baix preu. En 1927 fundà La
Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras
(1927-1931), dirigida
per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més
importants
d'Amèrica. Després va vendre la
«Librería Moderna» al poeta Manuel
Pérez y Curi
i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada
de llibres, entre
els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà
amb el nom del seu gran amic
Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb
els guanys de les seves
iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada
«Cuina Econòmica»,
menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres
la finalitat del qual era
oferir una alimentació sana a preus molt mòdics,
arribant a oferir 1.800
menjars per torn, a més de bona literatura per a la
sobretaula. Més tard
instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema
«Biógrafo Excelsior», al local de
l'antic diari de Natalio Botana El Eco
del País. En 1937 fundà el
«Comitè Pro Batalló
Garibaldi» i l'«Asociación
de Amigos de España Republicana de Carrasco»
(Carrasco és un barri de
Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra
civil a
Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de
Julio, el «Círculo
Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era
reunir els
antifeixistes no només italians i uruguaians,
sinó de totes les nacionalitats,
especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats
culturals
(història, filosofia, literatura, música, dibuix,
etc.). Vivia al barri de
Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida
exercí d'inspector de
Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel
Terra. Orsini
Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo
(Uruguai) i les seves
restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El
Progreso». Milers de persones
acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es
van pronunciar emotius
discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de
Montevideo,
on reposa al panteó de la Lògia «Les
Amis de la Patrie». Un carrer de la
capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la
mare
del cineasta i cantant Hugo del Carril.
***
Louise
Hutteaux (1912)
- Louise Hutteaux:
El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny–
de 1870 neix a Marsella
(Provença, Occitània) la llevadora
anarcoindividualista Marceline Élisabeth
Hutteaux, més coneguda com Louise
Hutteaux o Louise Clément.
En
1908 s'instal·là a París
(França), on freqüentà les
«Causeries populaires»
(Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció
neomaltusiana,
renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de
1910 esdevingué la
companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre
Clément) i amb aquest gestionà una
parada de calceteria pels
mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de
França, França), on
repartia alhora el periòdic L'Anarchie.
Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des
de feia tres anys, va se
detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un
membre de
la banda, però finalment no va ser inculpada i fou
alliberada. Son company,
Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el
procés de la «Banda
Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una
denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser
jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove
Henriette Piana a avortar i
condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó
–Henriette Piana i son
amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de
presó. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Paul Berthelot
- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) –altres fonts citen erròniament el 3 de novembre de 1880 a París (França)– l'anarquista esperantista Marcel Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Sos pares, forners, es deien Paul Berthelot i Marie Vigreux –algunes fonts citen que era fill il·legítim del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte –dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).
***
Necrològica
de Vicenta Díaz Guillén apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962
- Vicenta Díaz
Guillén: El 26 de juliol de 1881 neix
a Búbal (Biescas, Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Vicenta Díaz Guillén. Sos
pares es deien Juan Díaz i Vicenta
Guillén. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), son company
Cajal, també militant confederal i amb qui tingué
un infant, va caure en els
primers dies del cop militar feixista de juliol de 1936. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França. A l'exili
milità en la CNT i visqué a Châteaudun.
També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vicenta Díaz
Guillén va morir el 23 de
juliol de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Châteaudun
(Centre, França) i va ser enterrada
l'endemà en aquesta població.
***
Foto
policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)
- Fulvio Canzio
Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri
(Campània, Itàlia)
l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i
forner de professió,
milità en el moviment anarquista a començament
del segle i va ser fitxat i
sotmès a una estreta vigilància entre els anys
1932 i 1943. Inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser
finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Clemente
Vieira dos Santos
- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).
***
Necrològica
de Vicent Santágueda García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962
- Vicent Santágueda
García: El 26 de juliol de 1894 neix a Borriana
(Plana Baixa, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Santágueda García.
Sos pares es deien Camil
Santágueda i Josefina García. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Borriana, en 1932, fugint de la repressió,
passà a França, on acabà
instal·lant-se. Durant la Revolució i la guerra
civil, organitzà un Comitè
d'Ajuda al Poble Espanyol. Son germà, Camil
Santágueda García (Bachoca),
forner i també militant anarquista
i anarcosindicalista, va ser afusellat el 21 de maig de 1940 a
Castelló (Plana
Alta, País Valencià) pel feixisme.
Després de la II Guerra Mundial fou membre
de la CNT de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Dolors
Ribes. Malalt, Vicent Santágueda García va morir
el 23 d'agost de 1962 al seu
domicili de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània).
***
Jankel
Adler fotografiat per August Sander (1924)
- Jankel Adler: El
26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź
(Polònia, Imperi Rus;
actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i
gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz
Adler, mercader de fusta i
de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill
d'una família jueva de 10 germans
–els quals tots moriren a la Xoà– i es
crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad
(Sèrbia) començà a formar-se com a
gravador amb un oncle seu i en 1914
s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on
visqué durant una temporada
amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola
d'Arts i Oficis amb
el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en
l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però
l'alliberaren ràpidament. En
1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra
retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon,
Henoch Barczyński,
Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat
«Yung-Yidish»
(Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup
artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub
Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel
Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en contacte amb el grup editor de la
revista anarquista Die Aktion,
especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué
l'estudiant d'art
Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota
sa vida. En 1921
retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El
Wupper; nom del riu renà). En 1922
s'instal·là a Düsseldorf, on
esdevingué
professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una
estreta amistat amb els pintors
Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i
participà en la
creació del grup «Die Kommune» (La
Comuna), col·laborant en l'Exposició
Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a
Berlín. També en 1922
fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro
d'Argent), format per Henryk Hirszenberg,
Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament en el moviment
anarquista i formà part de l'organització
anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
Alemanys). En 1926 pintà
els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf. En 1928,
durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé una
medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a
diversos indrets de
la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de
1930 compartí estatge amb el
pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya
electoral
de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals esquerrans
una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per
a la unió de tota
l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933,
com a artista i com
a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis realitzaren
contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de
1933 dues pintures
seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a
exemple
d'«art degenerat». En aquesta època
decidí exiliar-se i s'instal·là a
París
(França), on es va veure fortament influenciat per Picasso,
Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres.
***
Leo
Bianconcini
- Leo Bianconcini:
El 26 de juliol de 1898 neix a Sassoleone (Casalfiumanese,
Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Sos pares es deien
Vito Bianconcini i
Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a
Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i després
aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat,
juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser
apallissats i perseguits
pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista.
El 2 de maig de 1920
s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di
Romagna (Emília-Romanya, Itàlia),
en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a
Andrea Costa. En aquest
esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la
concentració
obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se
després en la
caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els
carrabiners
refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta
acció
Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà.
Després d'aquest sagnant
episodi, el govern va haver de reforçar de manera
significativa el nombre de
carrabiners presents a la població, per poder fer front als
actes d'hostilitat
que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el
número del 15 de maig de 1920
del periòdic Sorgiamo! i
promogué una
col·lecta que recaptà la important suma de 4.000
lires que va ser lliurades a
la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir
més de vuit mil persones
i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio
Miceti, per
part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del
Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres
vuitanta associacions i
grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo
Anarchico Giovanile (GAG,
Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i
socialistes.
***
Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1992
- Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. L'1 de maig de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi (Llenguadoc, Occitània) fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.
***
Necrològica
d'Isidoro Aguilar Albert apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 d'octubre de 1988
- Isidoro Aguilar Albert: El 26 de juliol de 1903 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isidoro Aguilar Albert. Sos pares es deien Esteban Aguilar i Gregoria Albert. Amb dos germans (Alberto i Miguel), va ser enviat a la guerra del Marroc, on entraren en contacte amb les idees llibertàries. El juliol de 1923 resultà ferit d'arma blanca en una baralla amb dos joves a Calanda. Des de 1925, com sos germans, milità en el moviment anarquista del seu poble i amb aquests participà en els fets revolucionaris de desembre de 1933; jutjat per això, va ser condemnat a tres anys de presó. El març de 1936, amb son germà Miguel, va sortir en llibertat provisional de la Presó Central de Guadalajara (Castella, Espanya). En aquesta època tenia dues filles, de quatre i cinc anys, de sa companya Joaquina Carbó. En 1936 intervingué activament en el Consell de la Col·lectivitat del seu poble, la qual va reconstituir i presidir després de l'atac de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Durant el període revolucionari fou regidor municipal del Comitè Revolucionari de Calanda. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Les Sartrous (L'Avelhanet, País d'Olmes, Occitània). Isidoro Aguilar Albert va morir el 9 de juny –algunes fonts citen erròniament el 10 de juny– de 1988 a la Clínica La Saulano de L'Avelhanet (País d'Olmes, Occitània).
---
efemerides | 25 Juliol, 2023 12:47
Anarcoefemèrides
del 25 de juliol
Esdeveniments
Portada del primer número d'El Libertario
- Surt El
Libertario:
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número d'El Libertario. Periódico semanal.
Era l'òrgan d'expressió dels
grups anarquistes «Verdad» i
«Constancia». Sembla que el responsable va ser
José Más Gomeri i hi van col·laborar
Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per
contrarestar la propaganda dels polítics i la de les
entitats, científiques i
econòmiques, que «extraviaven» els
treballadors del veritable camí. Només s'ha
conservat aquest primer número i, a causa de la
persecució per part de la
policia que patí, es publicà amb retard ja que
l'impressor original no volgué
estampar-lo per por.
***
Portada del primer
número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto
Scarpelli
- Surt Il Pensiero: El
25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer
número de la revista bimensual Il Pensiero.
Sociologia, arte, letteratura.
Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911,
any de la
mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara
a Bolonya,
consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de
1913).
***
Curs
d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"
-
Creació del Groupement Communiste: El 25 de
juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de
l'anarquista Georges
Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que
esdevindrà l'any
següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta
organització tindrà com
a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà
dels mítings, la
creació de Cercles d'Estudi, la publicació de
periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur)
i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda
l’origen d'un intent de
posada en pràctica del comunisme llibertari amb la
creació, per part d'Émile
Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia
«L'Expérience» on viuran,
d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908,
una desena de
persones i que editaran el periòdic mensual Le
Communiste. Hi van ser
membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.
***
Cartell
del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols
(1937)
- Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.
***
Propaganda
del Gran Picnic apareguda en el primer número del
periòdic barceloní Boletín de la
Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de
Hoy» de juliol 1937
- Gran Picnic: El
25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera
(Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici
de la Casa Alberg
«Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar.
Aquest centre assistencial
intentà resoldre les carències
d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians
i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per
l'Agrupació Anarquista
«Los de ayer y los de hoy», compta al
matí amb un concert de la Banda de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers
(Vallès Oriental,
Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de
Rodolfo González
Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a
la tarda, amb una actuació
infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de
resistència entre
carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs
de cançons
revolucionàries i la representació d'obra Els
mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al
català de Felip
Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de
l'Agrupació Anarquista
«Los de ayer y los de hoy».
Naixements
Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894)
- Eugène Job:
El 25 de juliol de 1862 neix al XI Districte de
París
(França) l'anarquista, i
després comunista, Eugène François
Job, també conegut com Bineur.
Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Flevie
Adélaïde Gicardin, jornalera. Es guanyava la vida
com a
cadiraire. En 1882 fou
secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el
periòdic Le Prolétaire,
i assistí a l'assemblea
general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de
París. El
24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de
persones,
durant una manifestació per a commemorar la
«Setmana Sagnant» celebrada al
cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de
1886, durant una
reunió de l'Aliança Republicana dels
Comitès Radicals i Progressistes amb Henri
Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia
ordenà l'evacuació
de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es
produïren
nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels
organitzadors de la reunió i havia tractat el
guardià de la pau Jommier de
«lladre i assassí» tot arriant-li cops
de puny. El 15 de desembre de 1886 el
Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de
presó. En 1887 era membre del
grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou
secretari del diari L'Insurgé,
òrgan socialista
revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de
París, encarregant-se
de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al
número 275 del
Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest
Lejeune,
organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris
independents «Les
Égaux» del XII Districte, «Le
Réveil» del XI Districte i «L'Avant
Garde» del XX
Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala
Favié de París, on
prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà
en una baralla entre
partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888
fou un
dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que
s'havia
acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel.
El 16 de gener de
1889 en una reunió pública celebrada a la Sala
Gruzard, presidida per Jeansen i
on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb
Espagnac, l'abstenció. El
22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup
de manifestants en
sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va
ser detingut amb Michel Zévaco per
la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè
d'Élysée. El 15 de juny de
1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquesta
època vivia
al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891
s'encarregà, amb Constant Martin,
de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés
Revolucionari Internacional
que es va publicar en Le Révolte.
En
aquesta època vivia al número 8 del
carreró de la Loi i era membre dels grups
socialistes independents «L'Audace» i «La
Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials
«Les Égaux» del XX Districte. A partir
de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i
altres companys, projectà publicar un cartell mensual de
propaganda
internacional anarquista sota el títol La
Libre Initiative, però sembla que mai no
arribà a sortir. Durant tot l'any
1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe
d'un confident de la
policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de
Job era una de les
organitzadores dels
«menjars-conferències». En una
reunió celebrada el 8
d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150
persones,
atià el públic a no votar i a lluitar per la
Revolució social. Segons un
informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25
d'abril de 1893 fou un
dels promotors, amb altres companys (Amédée
Denéchère, Jacques Petitjon, Victor
Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva
Anarquista de la Regió
de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i
crear un
diari anarquista entre Le Père
Peinard
i La Révolte. El juliol
de 1893 es va
presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de
París a les
eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió
celebrada el 5
d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí
gairebé un miler de persones,
i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala
estigués controlada pels
«possibilistes». Assistí amb altres
anarquistes a la reunió celebrada el 24
d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al
número 83 del carrer Haies,
on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que
havia que combatre la política
socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893
s'associà amb altres
companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a
feines
d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de
1893 al domicili
d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el
propietari d'una sala perquè els
anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili,
al
número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la
policia. El 26 de
desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes de la policia.
El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de
companys a París i
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per
«associació criminal», va ser
posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquesta
època vivia al número
65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer
Vignoles. El seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i
del 31 de
desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla
Léontine Job. Desconeixem
les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920,
però el fet és que s'allunyà
de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint
vivia a
Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des
del Congrés de Tours de desembre
de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa
de la Internacional
Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals
col·laboradors de Germinal,
òrgan comunista dels cantons
d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat
conseller
municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde
comunista de
Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de
1926 l'assemblea municipal el
nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de
gener
de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves
activitats
polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne
i sa néta Odette.
A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini
més, però continuà
col·laborant
en Le Travailleur.
Eugène Job va
morir el 29 d'abril de 1941 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França).
***
Kate Austin
- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
***
Foto
policíaca d'Émile Fournier (13 de març
de 1894)
- Émile Fournier:
El
25 de juliol de 1867 neix a Chantaud (Sent Marçau de la
Vavetz, Llemosí,
Occitània) l'anarquista Émile Christophe
Fournier. Era fill de
Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i
d'Élisabeth Nicolas.
Serraller de professió, milità en el moviment
anarquista de Levallois-Perret
(Illa de França, França). El 2 de desembre de
1890 es casà a Levallois-Perret
amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època
vivia al número 9 del carrer Marché.
El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al
número 116 del
carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat
d'«associació criminal i de robatori»,
el 14 d'abril d'aquell any va ser posat
en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de
Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella
època
vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897
enviudà de la seva
primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII
Districte de París amb la
brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta
època i fins el seu final
visqué al número 9 del carrer Moreau.
Émile Fournier va morir l'1 de maig de
1919 al seu domicili del XII Districte de París
(França).
***
Julius
Boisson
- Julius Boisson: El
25 de juliol de 1874 neix a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista
Julius Baptiste Boisson,
també conegut com Jules Boisson. Sos
pares es deien Jacques Boisson
–també anarquista i corresponsal del
periòdic Le Tire-Pied– i Marie
Brémond. Tipògraf de professió com son
pare,
rebia a casa seva correspondència,
fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que
distribuïa entre els seus
companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves»
(Marius Bayol, Antoine
Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier,
etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la
reaparició a Marsella
(Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que
havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de
la
manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies
després pel Tribunal
Correccional de Marsella a 15 dies de presó per
«afront als agents de
l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment
assetjat per les
autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter
general del carrer
d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893),
escorcolls (gener
i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes
anarquistes
enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del
Roine al
Ministeri de l'Interior en ocasió d'una
investigació d'àmbit estatal. Atret per
l'«expropiació individual», el 10 de
març de 1895 va ser detingut per la
policia per «complicitat en robatori» i fou
finalment amollat el 25 d'abril. De
bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt
amb efracció» i
condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó,
pena que es va
veure reduïda a un any en l'apel·lació.
El 23 de març de 1898 l'Audiència de
les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit
anys de treballs
forçats i a cinc anys d'assignació de
residència. El desembre de 1898 embarcà
cap a la colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa. Durant la seva condemna
destacà per la seva bona conducta i al final de la pena
passà a la relegació.
El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes
d'anarquistes. Julius
Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia
penitenciària de la
Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria,
també era
anarquista.
***
Ercolano
Cinti
- Ercolano Cinti: El
25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de
Benito Mussolini, es
guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant
de comerç. Després d'un temps militant en el
republicanisme, a començament del
segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es
casà amb Iside Frittelli, amb
qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,
«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per
«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la
«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador de
Volontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada
«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano
Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques,
Itàlia).
***
Notícia
del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 5 de gener de 1913
- Benoît Liothier:
El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps,
Arpitània)
l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg,
neomaltusià, propagandista
del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i
després comunista,
Benoît Liothier. Sos pares es deien Benoît
Liothier, metal·lúrgic, i François
Combasson, domèstica. Durant el seu servei militar va ser
condemnat a Alger
(Algèria) per un consell de guerra a tres anys de
presó per «violències a un
superior» i enviat a les companyies
disciplinàries. En 1910, considerat com a
un dels antimilitaristes més perillosos de
Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània),
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B».
Militant, amb Philippe Goy
i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de
Sant-Etiève, de les quals
va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste
Rascle, Jean-Marie Tyrlot
i Urbain Malot, la campanya contra les colònies
penitenciaries militars i portà
la caixa del «Sou del Soldat». En 1910
edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern
militaire, on denuncià
l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars.
En
aquesta època, que treballava a la fàbrica
Barrouin, participà activament en el
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació General del Treball (CGT), del
qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de
1910
representà els emmotlladors en coure de Lió
(Arpitània) en el XVII Congrés
Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en
un míting a Saint-Etiève, amb
el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi
hagué grans
desordres públics i la policia carregà durament
contra la manifestació. En 1911
proposà que a la Borsa del Treball de
Saint-Etiève cap polític en pogués
prendre la paraula en els mítings que se celebraven als
locals. Autor dramàtic
aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de
març de 1912
estrenà, davant gairebé un miliar de persones al
Teatre Municipal Roanne
(Roine-Alps, Arpitània) pel grup
artístic
«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux
travaux, on denunciava els treballs forçats als
batallons africans (Biribi),
representació que va ser
prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser
publicada per
l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una
gira de
conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La
Grand-Croix, Saint Chamond i Viena
del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista
Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes
conferències reivindicà
la unitat revolucionària de totes les tendències
socialistes contra la guerra,
alhora que l'ús del sabotatge de les línies
telegràfiques en cas de mobilització,
i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de
desembre de
1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel
Tribunal
Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies
després a dos anys de presó
ferma per «incitació al sabotatge» i a
100 francs de multa, encara que el 20 de
juliol d'aquell any una apel·lació a
Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de
1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va
ser
escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle,
participà en la
campanya contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per a una eventual
guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913
representà el
Sindicat de la Metal·lúrgica de
Saint-Etiève en el Congrés Federal de
Metal·lúrgics celebrat a París
(França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de
1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la
creació d'una nova Unió dels
Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus
(Torcieux) i Urbain Malot,
considerats moderats. El 14 de febrer de
1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i
el grup artístic
«Germinal» de Saint-Etiève
representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social
antialcohòlic en tres actes La
source
fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del
«Foyer
Populaire», grup anarquista més important de
Saint-Etiève hereu de les
Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al
Cafè Ferriol, al
passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent
Moulin, Claude
Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i
Catherine Bernard,
entre d'altres, i que s'adherí a la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària
(FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy,
Jean-Baptiste Rascle
i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat
fugint d'una possible
detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat,
però va ser alliberat el
novembre d'aquell any i entrà a treballar a la
fàbrica Lescure de Saint-Etiève.
El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot
durant l'agitació
pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de
policia i
tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció
Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), intervingué en reunions
públiques i, fins el desembre de 1927,
va ser responsable del setmanari comunista Le
Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà
comptes polítiques i
financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va
ser reprovat; dimití
immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Necrològica
de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957
- Jaume Tomàs
Turull: El 25 de juliol de 1890 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret.
Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou
i Teresa
Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de
l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels
promotors de l'«Agrupació
Lliurepensadora» d'aquesta
població. Abans de la
Revolució formà part en diferents ocasions dels
Comitès Organitzadors de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels
Comitès de
Vaga, tants en els
períodes legals com clandestins. Representà
diversos
sindicats confederals d'Igualada
(Art Fabril, Construcció, Fusta,
Metal·lúrgica,
Molers, Transport i Oficis
Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a
Barcelona. Quan
esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser
membre de
les Patrulles de
Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a
la
rereguarda. En
1937 va haver de fugir a França després dels
«Fets
de Maig». En l'exili fou un
dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont
d'Alvèrnia de la CNT. Sa
companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla.
Malalt,
Jaume Tomàs
Turull va morir el 5 de desembre–algunes fonts citen
erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu
domicili de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània).
***
Amando
Jordà Botí
- Amando Jordà Botí: El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 14 de novembre de 1968
-
Juan Antonio
Llerda Serrano: El 25
de
juliol de 1903 neix a
Cretes
(Matarranya, Franja de Ponent)
el militant
anarcosindicalista Juan Antonio Llerda Serrano. Sos pares es deien
Francisco Llerda i
Ramona Serrano. Militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), el
juliol de
1936 s'allistà en la columna de milicians que
partí de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) cap a Horta i Gandesa (Terra Alta, Catalunya), participant
en la
presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al
front d'Aragó. Després va fer
de sanitari. Ferit en un braç a la batalla de l'Ebre, fou
hospitalitzat a Vilafranca
del Penedès (Alt Penedès, Calalunya). Quan els
franquistes estaven a punt de
ocupar la regió, passà a França i
retornà a la Península per Barcelona.
Després
lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al
braç per una bala
explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a
França i fou internat en diversos
camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel
Servei de Treball
Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on va
perdre un
dit de la mà esquerra. A Bordeus entrà en
contacte amb la resistència. Durant
l'alliberament formà part del «Batalló
Llibertat», format per maquisards
llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló
Guernica» basc, participà en
els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe
de Grave (Mèdoc,
Bordelès, Occitània). En el curs d'aquests
combats, prengué a l'assalt un
búnquer on va fer presoners els alemanys presents i
acaparà tot l'armament, que
més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària
antifranquista que lluità a la
Península. En acabar la guerra, treballà de
manobre, fou membre de la comarcal
cenetista de
Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació
Local de Bordeus. Juan
Antonio Llerda Serrano va morir el 20 d'agost de 1968 a l'Hospital
Saint-André de
Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després.
***
Necrològica
d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de setembre de 1993
- Isidor Oro Ricart:
El 25
de juliol de 1905 neix a Alcanó
(Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Isidor
Oro Ricart –el
seu nom a vegades citat
erròniament Isidro.
Sos pares es deien Josep Oro i Maria
Ricart. A partir
dels anys vint milità en el
moviment llibertari de Barcelona (Catalunya). En 1923 va ser detingut i
empresonat arran de l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya) del 20 de setembre d'aquell any. Durant la guerra civil
lluità com a
milicià en una unitat de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i fou reclòs al camp de
concentració d'Argelers. Després de la II Guerra
Mundial visqué a L'Isla de
Baish (Gascunya, Occitània) i Aubièth i
milità en el Sindicat d'Oficis Diversos
de la CNT d'Aush (Gascunya, Occitània). En 1953
col·laborà econòmicament en la
creació de la Casa de Repòs de la
Regió Parisenca promoguda per Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Sa compana fou Ramona
Basó. Isidor Oro Ricard va morir el 29 de juliol de 1993
en un accident a La
Tuilerie (Aubièth,
Gascunya,
Occitània). Son germà Pere Oro Ricart
també fou militant
anarcosindicalista.
***
Necrològica
d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de maig de 1974
-
Andrés Granero
Morcillo: El 25
de juliol de
1907 neix a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Sos pares
es
deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent
s'establí a Catalunya
i començà a treballar a les mines de potassa de
Súria (Bages, Catalunya) i a
militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del
franquisme,
participà activament en la clandestinitat confederal,
però, fugint de la
repressió, acabà passant a França, on
encara patí els camps de concentració.
Treballà
de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i
participà en nombroses missions
d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de
l'interior. Sa companya
fou Maria Concepció Amigó, amb qui
tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés
Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu
domicili d'Oceja (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord).
Luce
Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)
- Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai).
***
José
Díaz Ortega
- José Díaz Ortega: El 25 de juliol de 1912 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Sos pares es deien Francisco Díaz Alonso i Francisca Ortega Justos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un grup de companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona, on va ser especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega, el company de la qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort o la captura de la major part dels companys, sembla que després de la caiguda de Màlaga, marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella nasqué a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou règim anul·laren el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de concentració d'Argelers i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en una granja. En 1942 va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de Cassanuèlh (Aquitània, Occitània) per a treballar en una granja de Senta Liurada (Aquitània, Occitània). A partir de 1944 milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de França, França), població on s'establí definitivament, es casà el 19 de gener de 1946 amb Andrée Henriette Marie Nicolas i fundà una nova família. Treballà a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de França, França) i milità en la CNT local fins als anys setanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a Nerja i visitar sa família. José Díaz Ortega va morir el 18 de setembre de 1996 a l'Hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).
---
efemerides | 24 Juliol, 2023 12:56
Anarcoefemèrides del 24 de juliol
Esdeveniments
Infermeres de la Columna Durruti
- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 16 de juliol de 1949
-
Míting al Wagran:
El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París
(França) un gran
míting commemoratiu del «19 de Juliol»
organitzat per la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart;
Maurice
Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa;
Eugène Juhel, en
representació de la Unió Regional de la CNT
francesa; i Manuel Luis Blanco,
secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro,
president de l'acte, va
fer un resum de les intervencions i donà la paraula als
presents: va parlar Sebastián
Martínez del Hoyo (Progreso
Martínez),
del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista
Internacional.
***
«Acte
d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)
- «Acte d'Homenatge als
nostres
avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes
del Centre Cívic Francesc
Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya),
organitzat per la Federació
Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), se celebra un
homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar
contra Franco sota el
títol «Acte d'Homenatge als nostres
avis». Gregoria Aramendiria –vídua de
Marià Casasús, mort tres dies abans–,
Joaquina
Dorado, Manuel Llàtzer, Abel
Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de
més de cinc-centes
persones. A l'acte també participaren familiars i
descendents de militants
desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón
Acín. El Centre d'Estudis
Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un
videodisc.
Naixements
Foto policíaca de Georges Jacob (27 de febrer de 1894)
-
Georges Jacob: El
24 de juliol de 1850 neix a Batignolles-Monceau, actualment XVII
Districte de
París (França), l'anarquista
Frédéric Georges Gustave Jacob. Sos pares es
deien
Charles Joseph Jacob, xarcuter, i Agathe Octavie Crindart. Es guanyava
la vida
com a jornaler i brocanter. En 1893 vivia al carrer Moulin de
Saint-Denis (Illa
de França, França). L'1 de gener de 1894 el seu
domicili, al número 18 del
carrer Boulangerie de Saint-Denis va ser escorcollat per la policia,
que va
trobar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat.
El 27 de febrer
d'aquell any el seu domicili va ser novament perquirit, trobant-se
periòdics i
fullets anarquistes, i en aquesta ocasió va ser detingut,
fitxat aquell mateix
dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon i empresonat; el 5 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31
de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes de
la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al
número 20 del carrer Boulangerie
de Saint-Denis. El 20 de novembre de 1895 va ser esborrat dels
registres
policíacs perquè havia abandonat les idees
llibertàries. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica de Jules Coullery apareguda en el periòdic de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 28 de juliol de 1934
- Jules Coullery:
El 24 de juliol de 1864 neix a Fontenais
(Porrentruy,
Jura, Suïssa)
l'anarquista Jules
Pierre Coullery. Era nebot de Pierre Coullery (Docteur
Coullery), metge
socialista, conegut com Le médecin des pauvres,
i un dels pioners del
socialisme suís. Es guanyà la vida treballant de
remuntador rellotger, d'artesà,
d'obrer i de representant i petit comerciant d'articles de rellotgeria.
En 1889
va ser testimoni de descàrrec en el judici celebrat per la
Cambra Criminal del
Tribunal Federal suís reunida a Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa) contra el grup d'anarquistes
(Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi, Albert
Nicolet, etc.) que havia publicat
i difós el cartell bilingüe francès i
alemany «Manifeste des anarchistes
suïsses»,
imprès (10.000 còpies) per Jean Grave a
París (França), on es reivindicava la
«propaganda pel fet» i es denunciaven les
expulsions d'anarquistes estrangers
de Suïssa, tot afirmant haver estat ell un dels que el van
difondre i aferrat
entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 per les principals ciutats
suïsses. En 1892,
amb Alcide Dubois i Albert Nicolet, publicà, sota el nom
«Un groupe d'anarchistes
suïsses», el fullet Les anarchistes et ce
qu'ils veulent. Dialogue entre
ouvriers. El febrer de 1894 un informe policíac
assenyalava que es dedicava
a distribuir el periòdic ginebrí L'Avenir.
El 3 de maig de 1894 va ser
un dels principals acusats dels aldarulls que es desencadenaren arran
de la
manifestació dels obrers en vaga contra la
fàbrica «Gygax» de Saint-Imier
(Berna, Suïssa); jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de
detenció correccional. El
24 de setembre de 1894 se li va decretar preventivament
l'expulsió de França en
cas de ser descobert per la policia. En 1908, amb altres companys
(Alcide
Dubois, Ernest Droz, Émile Flotron, etc.), formà
part del Grup d'Instrucció
Mutual de Saint-Imier. També va ser membre fundador del
Cercle Obrer de
Saint-Imier i s'encarregà durant molts d'anys de la seva
biblioteca. Antic
membre de «La Libre Pensée», el juliol
de 1919 participà en la reconstrucció
d'aquesta organització i va ser nomenat president
provisional. Com a membre de «La
Libre Pensée», participà en el seu
congrés de 1921 a Yverdon (Vaud, Suïssa). En
1922 assistí amb destacats anarquistes (Luigi Bertoni,
Antonio Gagliardi,
Errico Malatesta, etc.) a una reunió per celebrar el
cinquantenari del congrés bakuninista
de 1872 a Saint-Imier. Es dedicà a distribuir el
periòdic anarquista Le
Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El
seu últim domicili va ser al número
55 del carrer Baptiste-Savoye de Saint-Imier. Sa companya fou Marie
Stauffer. Malalt,
després de patir dos anys, Jules Coullery va morir el 26 de
juliol de 1934 a Saint-Imier
(Berna, Suïssa) i va ser incinerat quatre dies
després a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa) amb un discurs de Luigi Bertoni.
Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy
- Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Victoire Françoise Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Sos pares es deien Alexis Louis Rhimboult, mestre d'ensenyament primari lliure, i Eugénie Félice Françoise Mancourt. El 23 de gener de 1901 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Gaston-Calixte-Casimir Estassy, amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes. Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'tits à Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.
***
Foto
policíaca de Jacques Borderie (1 de març de 1894)
-
Jacques Borderie:
El 24 de juliol de 1874 neix a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El
Perigord,
Aquitània, Occitània) l'anarquista Jacques
Ferdinand Borderie, conegut com Ferdinand
Boldoni. Sos pares es deien
Théodore Borderie, perruquer, i Marie Lafon, cosidora. El 13
de novembre de
1889 va ser jutjat per vagabunderia pel Tribunal d'Amiens (Picardia,
França),
però va ser absolt i lliurat als pares. En 1892
arribà a París (França) procedent
de Bordeus (Aquitània, Occitània) on vivien sos
pares. Amb son germà Raoul
Borderie, durant els dies abans de l'execució de
l'anarquista Auguste Vaillant,
hi anaven cada dia al vespre a la plaça de la Roquette per
assistir a
l'execució amb la intenció de cridar
eslògans («Visca Vaillant!»,
«Visca
l'anarquia») per encoratjar-lo. En aquesta època
treballava amb son germà al
taller del pintor esmaltador Maire a Saint-Ouen (Illa de
França, França).
Durant el febrer de 1894 la redacció de La
Révolte l'encarregà, juntament amb son
germà, de la distribució de fullets
anarquistes. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia
ordenà el seu
arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'1 de març d'aquell
any el comissari
de policia de Saint-Ouen escorcollà el domicili dels
germans, trobant-se cinc
cartells anarquistes, dos paquets de fullets, periòdics
anarquistes i dos
barbes falses. Detinguts ambdós, van ser fitxats aquell
mateix dia en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; inculpats
l'endemà per pertinença a
«associació criminal», van ser tancats a
la presó
parisenca de Mazas. Ell va ser posat en llibertat provisional el 4 de
juny de
1894. El 30 de juny d'aquell any, una nova ordre d'arrest i d'escorcoll
va ser
lliurada pel prefecte de policia i durant la perquisició ell
no va ser present
ja que havia fugit el dia abans amb l'anarquista Jean Louis Paget, amb
qui
treballava des de feia dues setmanes. El 27 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció va sobreseure el seu cas. El 31 de desembre de
1896 figurava en el
llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18
de juny de 1900 va
ser esborrat de les llistes d'anarquistes. A finals de febrer de 1904,
sembla
que tornar de l'estranger amb altres anarquistes (Chapey, Philip,
etc.), i que
acompanyà Paul Maxime Découée als
locals de les «Causeries Populaires» del
carrer Muller per demanar explicacions a Albert Joseph (Albert
Libertad) que l'havia calumniat
Découée. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Filareto Kavernido
- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 –juntament amb l'escriptor Alfred Döblin–, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults –Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)– i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.
***
Marcel Gromaire
- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Georges Gromaire. Sos pares es deien Léon Georges Gromaire, professor agregat a la Universitat i posteriorment de l'Institut Buffon de París, i Marie Léopldine Bisiaux. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit (condecorat amb la «Creu de Guerra»). A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. El 7 d'abril de 1920 es casà al XV Districte de París amb Jeanne Yvonne Marie Catherine Berthonneau, fill d'un inspector d'ensenyament primari, i a partir d'aquest any inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 30 de desembre de 1931 se separà a Aubusson (Llemosí, Occitània) de Catherine Berthonneau. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson. També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà al XIV Districte de París amb la pintora Hélène Marie Détroyat, qui va morir en 1951. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. El 12 de juliol de 1965 es casà al XIV Districte de París amb Madeleine Hélène Levy. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a l'Hospital Saint Jacques de París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.
***
Necrològica
de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de febrer de 1972
- Josep Beltran Ribas: El 24 de juliol de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència «ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.
***
Ammon Hennacy
-
Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley
(Ohio, EUA) el
pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia
nascut en una
família quàquera i es va criar com a baptista. En
1909 després de sentir les
predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc
després es va
fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial
Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va
estudiar en tres
institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913),
la
Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University
(1915). En
aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit
Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques
militars amb la finalitat
d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar
la Gran Guerra va ser
empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a
objector de
consciència al servei militar obligatori. Durant la seva
estada a la presó
l'únic llibre que se li va permetre va ser la
Bíblia i la seva lectura el va
canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva
autodefinició, «anarquista
cristià»; anarquista perquè era
contrari als governs
i cristià perquè era pacifista. Va
encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a
vuit mesos en règim d'incomunicació. En
1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels
Estats
Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va
comprar una granja i
s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va
començar la seva tasca social a
Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de
treballadors socials. En les
seves lluites es va negar a l'ús de la força i de
la legítima defensa, fent
servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra
Mundial no va signar
l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en
protesta pel
bel·licisme governamental; també va intentar
reduir els deutes tributaris
mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i
basat en els intercanvis.
Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant
arreu del sud-oest
dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic
romà per un sacerdot
anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va
instal·lar a Nova
York i va fer de director associat del periòdic The
Catholic Worker. A
Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les
seves accions antibel·licistes
contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas,
Cabo Cañaberal, Washington i
Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a
Catholic Anarchist.
En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes
nuclears.
En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House
of Hospitalty»,
un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va
crear
un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts
bèl·lics
fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb
Joan
Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església
Catòlica Romana. En 1968,
després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill
House of Hospitalty», va
dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The
Book of Ammon,
on deixa clar la prostitució del missatge de
Jesús per part de Pau, i The
One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris
nord-americans (Henry
David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo
Vanzetti, etc.).
Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah,
EUA) d'un
atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i
defensor de la
resistència passiva; criticà virulentament
l'«Església institucional», portant
una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el
vegetarianisme. Gran
part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la
proliferació
nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu
ús per a
fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En
1993 la
seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a
"biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise
Page
A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic
troublemakers in the
USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament.
El seu arxiu personal es
troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.
***
Necrològica
de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1979
***
Cartell llibertari antirepressió
-
Virgínia Dantas: El
24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia
Teixeira, més coneguda
com Virgínia Dantas, pel llinatge del
seu marit. Quan tenia set anys
deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com
a obrera costurera al taller
de confecció de camises «Camiseria
Confiança», on conegué militants
sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en
conferències, en
representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions
fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà
part en diverses
vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes
de feina (Margarida
de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel»
per lluitar contra la
repressió política i les deportacions sense
judici de militants. Per fer sentir
la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista
Portuguesa (UAP),
creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení
d'Educació Social. En 1925 es
va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la
dictadura militar
d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48
anys, s'instal·la i els
anarquistes començaren a patir durament la
repressió i aquells que
aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els
Comitès de Socors als
Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres
militants llibertaris,
s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb
la Revolució dels Clavells del
25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia
participarà en la
reconstrucció del moviment anarquista portuguès,
difonent els periòdics A
Batalha, Voz Anarquista i A
Ideia, entre altres. Virgínia
Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).
***
Notícia
de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del 5
de març de 1935
- Joan Font Bauló:
El 24 de
juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Sos pares es deien Francesc
Font Hernández, llaurador, i Rosa Bauló Vernet.
Cap al
1929 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del Prat de
Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la
Guàrdia
d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat,
fou
detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares.
Després d'alliberat, fou
novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb
Ceferino Casanovas
Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón
García Núñez, Francesc
Verdú Bono i
Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou
alliberat
en 1936 després de l'amnistia proclamada després
de la victòria del Front
Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el
batalló «Frente de la Juventud»
de València, on fou adjunt d'un comissari polític
republicà. Al final de la
guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració
de la platja
d'Alacant i després a la presó muntada al
«Grup Escolar Miguel de Unamuno» de
Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa
d'Elizondo,
aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí
arribar a França, on fou
internat al camp de concentració de Gurs. Després
de ser curat per un metge
espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà
en la
resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol
«Marte». Després de
l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947
embarcà a l'Havre cap a
Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa
família el buscà mitjançant
el programa de la televisió espanyola ¿Quién
sabe dónde?
***
Jean-Roger Caussimon
- Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix al XIV Districte de París (França) l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Era fill natural de Yvonne Thomas i posteriorment, el 30 de desembre de 1927, va ser reconegut per Jean Caussimon, metge. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan, Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. El 16 de juliol de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Paulette Marie Alphonsine Clément. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. En la seva última etapa visqué a Le Perray-en-Yvelines (Illa de França, França). Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.
***
Jean-Jacques
Réal i Hélène Tallet
-
Jean-Jacques
Réal: El 24 de juliol de 1947 neix a Begla
(Aquitània, Occitània) el
lliurepensador, antimilitarista i militant anarquista i
anarcosindicalista
Jean-Jacques Gilbert Réal. Sos pares es deien Gilles Gabriel
Réal, obrer de la
construcció, i Jacqueline Jeanne Marthe Rossignol,
secretària comptable. En
1959 va morir son pare en un accident de treball. Després de
fer els estudis
primaris, treballà d'obrer xarcuter. Després va
fer estudis d'infermeria,
professió a la qual va dedicar la resta de sa vida. Cap el
1970 es casà amb
Françoise Marie Labat-Labourdette, amb qui va tenir quatre
infants; divorciat
vuit anys després, compartí posteriorment sa vida
amb Hélène Tallet. Va ser
empresonat per insubmissió a l'exèrcit i
formà part de l'associació «Amis
d'Aristide Lapeyre» del departament de la Gironda, de la qual
esdevingué membre
del seu consell d'administració. En 1980 conegué
les idees anarquistes
mitjançant Le Monde Libertaire
i a
principis de 1982 s'adherí a la Federació
Departamental de la Gironda de «La
Libre Pensée», formant part del secretariat del
Congrés Nacional que se celebrà
en 1983. Participà activament en una ràdio
lliure, aprengué l'esperanto i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNT-F). Infatigable
propagandista antimilitarista, creà una agència
d'informació per a la salut i publicà
la revista trimestral del grup anarquista
«Sébastien Faure», arran de la seva
adhesió a la Federació Anarquista (FA). En 1987
dimití de «La Libre Pensée».
Entre 1989 i 1993 s'encarregà amb el seu grup de la
publicació del butlletí
interior de la FA. A partir de 1992 creà amb sa companya el
Centre
Internacional de Recerques i d'Arxius Socials (CIRAS) a Begla, que
arreplegava
documentació anarquista. En 1996 abandonà la
CNT-F. Apassionat per la història
de la Revolució espanyola, entre juny de 1996 i 1997
organitzà reunions amb
antics militants a l'antiga colònia llibertària
d'exiliats espanyols d'Aymare (Guiena,
Occitània). Malalt, Jean-Jacques Réal va morir el
20 d'abril de 2004 a
l'Institut Bergonié de Bordeus (Aquitània,
Occitània). En 2005 la important
documentació del CIRAS va ser donada per
Hélène Tallet a la Fundació Anselmo
Lorenzo (FAL) de Madrid (Espanya).
---
efemerides | 23 Juliol, 2023 12:58
Anarcoefemèrides del 23 de juliol
Esdeveniments
Thoreau empresonat
- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.
***
Un
dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de
París)
- Cas dels
llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de
l'Interior francès
Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies
Eugène Étienne i
el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial
Georges Treille
reben als seus domicilis de París (França) uns
paquets postals sospitosos,
provinents de Toló (Provença,
Occitània), que en aparença semblen llibres.
Enviats
al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus
funcionaris
descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200
grams de
fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de
l'obertura del
llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no
van ser
descoberts i els investigadors policíacs, després
de realitzar algunes indagacions
a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels
vaixells de guerra i feu del
moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.
***
L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892
- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.
***
Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra
- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el «Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remy de Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.
***
Notícia
de l'acte apareguda en el periòdic
barceloní Solidaridad
Obrera del 23 de julio de 1938
- Conferència de
Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del
Sindicat Únic del Ram de
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona
(Catalunya) la conferència del propagandista anarquista
Ponciano Alonso Alonso
(Mingo) titulada «Mosaicos
de la vida
que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari
del Sindicat de
Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims,
el Sindicat de
Metal·lúrgica, les Joventuts
Llibertàries i el grup anarquista
«Faros».
***
Capçalera de Barcelona Libertaria
- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.
Naixements
Nota necrològica de Maxime Négro apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 27 de maig de 1909
- Maxime Négro:
El
23 de juliol de 1843 neix a Toló (Provença,
Occitània) el socialista llibertari
i sindicalista Maxime Bernard Négro. Sos pares es deien
Charles Bernard Négro,
barquer sard, i Marie Marguerite Blanc. En 1881 es casà a
Marsella (Provença,
Occitània) amb la revolucionària
llibertària d'origen polonès
Adèle-Pauline
Mekarski (Paule Mink)
amenaçada
d'expulsió i així aquesta aconseguí la
nacionalitat francesa, alhora que va
reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink
havia tingut a l'exili del seu
primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz. Es guanyava la
vida com a obrer
mecànic i fou delegat d'organitzacions sindicals de diverses
localitats (Sant Rafèu,
Bellscaire, Arles i Albi) al congrés celebrat el setembre de
1882 a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), on optà per posicions
«possibilistes». En aquesta època
vivia a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1883
representà el bronzistes parisencs
en el Congrés de la Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF)
celebrat a París (França). Fou
col·laborador del diari L'Aurore.
Entrà a treballar en l'administració i
acabà militant en
les files «demòcrates republicanes». La
seva última residència va ser a
Boulogne-sur-Seine,
actual Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França). Malat, Maxime Négro va
morir el 25 de maig de 1909 a Hospital de la Charité de
París (França) i va ser
enterrat al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). El
fill que havia tingut
amb Paule Mink, Maxime Negro –sos pares el volgueren
inscriure sota els noms
Lucifer Blanqui Vercingétorix, però l'oficial del
registre civil es va negar–,
va ser alcalde comunista de Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa
de França, França)
després de la II Guerra Mundial.
***
Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)
- Pierre Daressy: El
23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
erròniament Chemin (Llenguadoc,
Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares
es deien Jean Daressy,
conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es
guanyava la vida com a obrer
sabater a París (França). L'octubre de 1893 era
responsable d'un grup de suport
als militants «aïllats» a les zones rurals
als quals enviava propaganda anarquista
(llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament
amb
altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del
jutge d'instrucció Henri
Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos.
També va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de
1894, quan la gran
agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a
la
Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la
policia li
va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El 28 de
febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon.
En aquesta època vivia al número 6 del carrer
Fauvet de Montmartre. Entre el 6
i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per
l'Audiència del Sena de París en el
famós «Procés dels Trenta»;
acusat
simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que
contenia
la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per
l'advocat Laureau i absolt.
Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de
suïcidi no reeixit amb un
braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de
juny de 1898
penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del
carrer Etex del XVIII
Districte de París (França).
***
Justin Mazade (1940)
- Justin Mazade: El 23 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1860 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Sos pares es deien Jean Ange Mazade, calafat, i Marianne Marie Mars, domèstica. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs. En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste –de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)
- Jean Cahuzac: El 23 de juliol de 1868 neix a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Sos pares es deien Raymond Salvy Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i Ernestina Bougeâtre. Cisellador de professió, a finals dels anys vuitanta formà part del grup «Els Treballadors Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a París (França). Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle Anarquista Internacional, que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel. També figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26 d'abril de 1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting anarquista de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren unes cinc-centes persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri Llatí. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar, amb conferència de Sébastien Faure inclosa, que se celebrà al número 70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb la descripció de «militant»; en aquesta època vivia al número 14 Cité Grisel. El 12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres companys (Pierre Adrien, Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i, després de ser escorcollat sense èxit el seu domicili, al número 5 del carrer del passatge Corbeau, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de març de 1896 assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des d'agost de 1895, al número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897 participà amb altres nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa celebrada a la Sala Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al XI Districte de París amb Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al final de sa vida vivia al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de França, França). Jean Cahuzac va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de París (França).
***
Foto
antropomètrica policíaca de Fulvio Algeri
- Fulvio Algeri: El
23 de juliol de 1873 neix a Reggio Emilia (Emilia-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Fulvio Algeri. Sos pares es deien Domenico Algeri i Lucia Bottazzi.
Fugint de
la vigilància policíaca, passà a
França. Instal·lat a Niça
(País Niçard,
Occitània), treballà de pintor en la
construcció i visqué que número 16 del
carrer Victor. En arribar, es posà en relació amb
els anarquistes italians
residents a Niça. El 4 de gener de 1899, a resultes d'un
informe del delegat de
Seguretat Pública del Consolat General d'Itàlia a
Niça, que el considerava una
anarquista a vigilar, fou fitxat per la policia de Niça. Per
les seves idees
llibertàries, va ser acomiadat de la feina pel seu
patró Antoine Orengo. El 6
de maig de 1899, amb son germà Alessandro Algeri,
també anarquista, abandonà
Niça i retornà a Reggio Emilia, on encara es
trobava en 1901. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Apolinario
Barrera
- Apolinario
Barrera: El 23 de
juliol de 1877 neix a Buenos Aires (Argentina) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Apolinario Barrera,
conegut com El Indio Barrera.
Suboficial artiller de la
Marina de
Guerra argentina, a començament del segle XX
abandonà la carrera naval i
s'integrà en el moviment anarquista. El 29 de juny de 1902
va ser un dels
fundadors de la Societat d'Obrers Fusters de Buenos Aires, creada per
contrarestar el predomini socialista en aquest gremi. Membre del grup
editor
del periòdic anarquista La Protesta,
durant molts d'anys va ser el seu administrador i un dels seus pilars,
col·laborant també amb articles. En 1910, quan la
repressió del Centenari
Argentí (centè aniversari de la
«Revolución de Mayo»), edità
números
clandestins de La Protesta i del
periòdic La Batalla,
però va ser
detingut i deportat a la colònia penitenciària
d'Ushuaia, a la Terra del Foc.
Alliberat uns anys més tard, amb Teodoro Antillí
i Rodolfo González Pacheco fundà
en 1911 el periòdic de Buenos Aires Alberdi,
però sorgiren desavinences entre tots tres. Entre 1912 i
1914 col·laborà en la
revista pedagògica de Buenos Aires La
Escuela Popular, òrgan de la Lliga de
l'Educació Racionalista. El novembre
de 1912 presidí el III Congrés de la Unitat
Sindical que volgué unificar la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA), anarcocomunista
del V Congrés, amb
la sindicalista Confederació Obrera Regional Argentina
(CORA). En 1913, com a
administrador de La Protesta, va
ser
condemnat a presó, juntament amb el seu director Teodoro
Antillí, sota
l'acusació d'«apologia del delicte», per
haver publicat el 14 de novembre de
1913 un article en defensa de l'anarquista Simón Radowitzky;
l'apel·lació en la
seva defensa es va veure a la Cort Suprema de Justícia
argentina i fallà en
contra de la seva llibertat. Entre el 14 i el 16 d'octubre de 1915
assistí com
a delegat de la FORA (V Congrés) al Congrés
Internacional Pro Pau que se
celebrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) convocat
per la Confederació
Obrera Brasilera (COB). Entre el 17 i el 19 d'octubre de 1915
també participà
en la Congrés Anarquista Sud-americà. En 1916
dirigí una campanya en La Protesta
de boicot decretat per la
FORA contra l'empresa cervesera Quilmes arran d'un conflicte laboral.
El grup
dirigit per Antillí i González Pacheco, que anys
després edità el periòdic
anarquista La Antorcha, l'acusaren
d'haver rebut diners de l'empresa cervesera competidora Palermo,
però va tenir
el suport de la FORA i del grup editor de La
Protesta. El novembre de 1918 protagonitzà un
intent d'evasió de Simón
Radowitky del penal d'Ushuaia amb una llanxa, però finalment
van ser detinguts
a Punta Arenas (Magallanes, Xile); jutjat per aquest fet,
purgà un any de presó
a Río Gallegos (Santa Cruz, Argentina). Un cop lliure, el
desembre de 1919
assumí de bell nou l'administració de La
Protesta. El març de 1920, durant les grans
batudes policíaques seguides
arran de l'anomenada «Vaga de les Bombes», el local
de La Protesta va ser violat per la
policia i ell novament detingut,
restant fins l'agost de 1920 empresonat. Novament en
l'administració de La Protesta,
sostingué posicions
anarcocomunistes i contràries a la unificació de
les dues tendències de la
FORA, dirigint dures campanyes contra la Unió Sindical
Argentina (USA),
d'orientació sindicalista, i també contra la
tendència anarquista de La Antocha.
Arran d'aquests conflictes,
que afectaren el grup editor de La
Protesta, en 1925 abandonà
d'administració d'aquest periòdic, ingressant
com a intendent de l'edifici del diari Crítica,
esdevenint l'home de confiança de la parella
llibertària formada per Natalio
Botana i Salvadora Carmen Medina Onrubia, que dirigien aquesta
publicació. A
principis de 1926 es va produir un conflicte amb els treballadors de la
distribució d'aquest diari i resultà, en
circumstàncies molt poc clares, mort
d'un tret al cap el repartidor de diaris anarquista Raúl
Pinto i ferit un
altre, essent acusat novament per La
Antorcha de ser el promotor del crim. Els testimonis del fet
apuntaren que
l'actuació de Barrera consistí a treure el
cadàver al carrer per a no
comprometre el diari i que el tret hauria esta realitzat per altre
repartidor. Apolinario Barrera va morir el 29 de novembre de 1944 mor a
Buenos Aires (Argentina).
***
Luigi Meta
- Luigi Meta: El 23
de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). Sos
pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat
secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de
Pratola Peligna,
fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local
gràcies al suport
de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per
primera vegada als
Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a
Steubenville (Ohio, EUA),
on treballà i dirigí un periòdic
local, Il
Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser
cridat a files a causa de
la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva
propaganda
anarquista, especialment en el si de la secció de Partit
Socialista Italià
(PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli
(Abruços,
Itàlia), les úniques associacions en les quals
s'arreplegaven en aquells anys
els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els
carrabiners el
qualificaren de «maximalista» –seguidor
del corrent oposat al «reformisme» dins
del PSI– i «el més facinerós
i intransigent dels socialistes» de la Vall
Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el
trobà en possessió del número
únic de Guerra e Pace
d'Ancona
(Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual
s'anunciava la represa
regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919
col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione
Socialista Abruzzese.
En aquest període, va fer costat la proposta
llançada per Luigi Fabbri de crear
un Front Únic Revolucionari (FUR), que
arreplegués militants de tots els
sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes,
antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània,
sindicalistes, anarquistes,
insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni
Rojo», segons la
policia, reuní un important nombre d'activistes que
incitaven amb la seva
propaganda la rebel·lió de la població
i fins al 1922 destacà per la seva
capacitat d'organització. En aquesta època es
relacionà amb anarquistes i grups
llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup
anarquista «Pisacane»
de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup
«Umanità Nova» de Paterno
di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació
Anarquista dels Abruços
(FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat
del
grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou
l'organitzador d'un grup anarquista de
Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de
recaptar fons per
als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos
polítics. El 23
d'octubre de 1921 presidí i participà activament
en el II Congrés de la FAA,
que se celebrà als locals de la Secció
Republicana de Sulmona. Amb Quirino
Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola,
Francesco De
Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres,
sostingué la proposta
d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera
Casa del Poble als
Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests
anys es guanyà la vida
com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922,
amb el començament
de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups
anarquistes locals,
fundà i dirigí, col·laborant sobretot
amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo
Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),
últim front de
resistència organitzat contra la violència
desenfrenada dels escamots
feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna
la vaga convocada
per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923
la LP va ser
dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i
no
podent aspirar a cap càrrec públic per
antifeixista, es dedicà als negocis com
a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a
l'engròs i al detall i exercint
de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà
amb sa família a
Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el
«Registre de les persones a detenir en
determinades contingències», entre el 31 de juliol
i el 2 de setembre de 1929
va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de
la convocatòria
d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9
de novembre de 1930
va ser reclòs preventivament, després
d'escorcollar el seu domicili sense
resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació.
En 1932, a causa de
la desocupació en massa, es van convocar nombroses
manifestacions de protesta
en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico,
Popoli,
Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i
condemnes de
confinament. La investigació policíaca d'aquests
motins espontanis el posaren
en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la
seva
«cèl·lula anarcocomunista»,
com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio
Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat
contínuament per la seva
activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a
Pratola Peligna, on la
pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11
d'agost de 1937,
eludint la seva condició de «vigilat
especial», prengué el tren cap a Roma i
després a Torí, aconseguint passar la frontera
francesa. A París formà part de
l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home);
freqüentà la seu de l'Avanti!,
dirigit per Pietro Nenni;
participà en l'organització i en la
realització de manifestacions de protesta
contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes
italoamericans
Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia
e Libertà» i mostrà la seva
solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939
retornà als EUA i
s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa
de son germà Tarquinio
–conegut com Ercolino, i
després com Lino, quan
aconseguí la ciutadania
nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable.
Immediatament es
posà a col·laborar en diferents publicacions
anarquistes i antifeixistes, com
ara La Controcorrente. Pubblicazione
dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata
dei Refrattari (Nova York) i Il
Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova
York, EUA), aquest
últim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella,
referent local del Comitè
Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles
amb diferents
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes,
com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani
i
altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini
Society local, associació
republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo
Tresca,
i on intentà contrarestar l'acció dels
comunistes. També com Tresca, s'oposà
als seguidors de les tendències de la Internacional
Comunista que agitaven les
banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des
de les
pàgines de La Controcorrente,
denuncià la penetració feixista en els
organitzacions obreres italoamericanes.
Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22
de gener de 1943 a
Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als
«sense Déu»
del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de
la II Guerra Mundial, el
carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal
esdevingué carrer Luigi Meta. En
2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo»
publicà el llibre d'Edoardo
Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un
libertario abruzzese.
***
Necrològica
de Vicente Sánchez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
març de 1971
- Vicente Sánchez
García: El 23 de juliol de
1885 neix a Xestalgar (Serrans, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García.
Sos
pares es deien Vicente Sánchez i
Manuela García. Quan era molt jove emigrà a
França a la recerca de feina i
s'establí a Aigüesmortes, on
començà a militar en el moviment llibertari.
Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del
Comitè d'Ajuda a
l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945,
després de la II Guerra Mundial,
fou un dels organitzadors de la Federació Local
d'Aigüesmortes de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Josefa Valero. Vicente
Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970
al seu domicili d'Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
d'aquesta població.
***
Elias
Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho
- Elias Matias: El
23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de
1888 neix a Évora (Évora,
Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias,
conegut com Marti. Fill d'una
família pagesa, amb
set anys començà els estudis primaris,
però quan tenia 10 anys els hagué de
deixar per ajudar econòmicament sa família.
D'antuvi va fer feina al camp i amb
11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment,
entre 1903 i 1907, va
fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906
començà la seva
militància política i a partir de 1907
col·laborà amb republicans (Armando
Álvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos,
Edmundo de Oliveira,
etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo
Cutileiro assistí a
conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima,
Bernardino Machado, etc.) a
Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco,
estava a punt de
ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi
de Carles I de
Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador
del «Grupo
Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i
1911 edità a
Évora el periòdic Avante!,
que
esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista
d'Évora (José Sebastião Cebola,
Francisco
Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques
Leitão, Possidóno Mesquita,
António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos,
Celestino Vale, etc.), adherit
en 1911 a la Federação Anarquista da
Região Sul (FARS, Federació Anarquista de
la Regió Sud). Participà activament en
l'aixecament revolucionari del 5
d'octubre de 1910 que portà la implantació de la
I República portuguesa. Portà,
sota el pseudònim Marti,
la
corresponsalia dels periòdics O
Sindicalista
i A Aurora (1911-1912). L'1 de
gener
de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals
d'Évora.
Durant els primers anys de la I República portuguesa
creà associacions rurals a
l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i
1925) i
organitzà vagues entre els treballadors agrícoles
de la regió. Destacà
especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments
vaguístics
de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre
del grup
revolucionari «Luz e Acção»,
de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora,
Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). Participà
activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la
dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa,
deixant de militar
en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del
calçat d'Ébora.
El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut
periòdic A Batalha i en
1981 en A
Ideia. Després de la Revolució dels
Clavells tornà a instal·lar-se a
Évora.
En 1985 publicà el llibre de memòries O
Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a
1ª
república, amb un pròleg de
João Freire, i el juliol d'aquell any participà
en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el
seu testimoni. Elias Matias va
morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo,
Portugal). El Núcleo de Estudos
Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris)
d'Évora porta el seu nom.
***
Certificat
de defunció de Joaquín Barón Arazo
- Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Liborio Barón Arazo. Sos pares es deien Joaquín Barón Bosque, llaurador, Pabla Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot» –altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.
***
D'esquerra
a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano
Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini
- Luciano Della Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com «activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17 d'octubre de 1984 a Moggio Udinese (Friül).
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |