Administrar

Efemèrides anarquistes

[03/04] «Novos Horizontes» - Atac a l'IWW - Míting dels «obrers blancs» - Xerrada de Sentís - Robin - Turtós - Belli - Brescancin - Larcher - Amargan - Borràs Casanova - Durigon - Gil - Hans - Faro - Hiraldo - Flourens - Popov - Daudé - Schmidt - Ghirardi - González Bravo - Bonsignori - Calvo Sahún

efemerides | 03 Abril, 2019 18:41

[03/04] «Novos Horizontes» - Atac a l'IWW - Míting dels «obrers blancs» - Xerrada de Sentís - Robin - Turtós - Belli - Brescancin - Larcher - Amargan - Borràs Casanova - Durigon - Gil - Hans - Faro - Hiraldo - Flourens - Popov - Daudé - Schmidt - Ghirardi - González - Bonsignori - Calvo Sahún

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de "Novos Horizontes"

Portada del primer número de Novos Horizontes

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

Marines dispersant una concentració de "wobblies"

Marines dispersant una concentració de wobblies

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

Notícia del míting apareguda en l'"Heraldo de Madrid" del 4 d'abril de 1931

Notícia del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid del 4 d'abril de 1931

- Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní "La Vanguardia" del 3 d'abril de 1986

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní La Vanguardia del 3 d'abril de 1986

- Xerrada de Ramon Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau fa la conferència «Procés històric de l'anarquisme».

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

Anarcoefemèrides

Naixements

Paul Robin

Paul Robin

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània), en una família burgesa, catòlica i patriòtica, el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité (1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès --sovint citat erròniament com Antoni. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Joan Turtós Vallès va morir el 14 de febrer de 1965 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1900-1965)

***

Oreste Belli

Oreste Belli

- Oreste Belli: El 3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Belli, conegut com Alfredo. Sos pares es deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de primària i després es posà a fer feina de manobre i, posteriorment, d'obrer mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i per ultratge. Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser destinat a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys també va participar en l'organització dels «Arditi del Popolo» del seu barri i amb l'arribada del feixisme al poder freqüentà els cercles subversius. En 1927 esdevingué anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les seves preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins d'Itàlia. El 29 de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver brindat per la Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat formalment. En 1930 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies i reclòs juntament amb els anarquistes Attilio Cantini i Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia assenyalà la seva expatriació clandestina a França; segons les autoritats, aquesta expatriació es realitzà via marítima a través de Còrsega, mentre que declarava que havia creuat la frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per despistar les investigacions policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia passat a França amb un veler juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio Barontini i Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta enviada a la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll policíac portat a terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina, al popular i revolucionari barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia pogué confirmar que es trobava a Marsella (Provença, Occitània), on treballava de soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per «expatriació clandestina» i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. El març de 1932 va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent va ser arrestat al port de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «immigració clandestina amb finalitats polítiques» i empresonat per complir una condemna de sis mesos, a més de haver de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en rebel·lia el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932 es beneficia d'una amnistia i va ser alliberat després d'una amonestació formal. El 22 de març de 1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del comunista Mario Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser excarcerat, però va ser qualificat com a «terrorista potencial». Segons una informació de la Legió Territorial dels Carrabiners Reials de Liorna, datada el 31 de març de 1933, estava considerat «capaç de cometre actes terroristes i d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit Comunista». En aquesta conjuntura, es traslladà a Catània (Sicília), on treballà en una fàbrica de betum. L'any següent retornà a Liorna, on trobà feina de dependent en una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica. Després es traslladà amb sa família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual Líbia), on treballà per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici (SICELP, Societat Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937, encara que no es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre de subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947, retornà a Itàlia amb sa família. No reprengué la militància activa, però continuà freqüentant la Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir el 4 de març de 1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Silvio Brescancin

Silvio Brescancin

- Silvio Brescancin: El 3 d'abril de 1902 neix a San Paolo di Piave (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Silvio Brescancin. Emigrà a França i va fer de manobre a La Sanha de Mar (Provença, Occitània). Es definí com a comunista llibertari i freqüentà la seu anarquista de Toló, al cul-de-sac Zimmermann, a prop de les drassanes. Lluità com a milicià en la guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial gaudia d'una pròrroga en el seu decret d'expulsió de França i el setembre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Vernet, on se'n perdé tot rastre.

***

Simone Larcher, correctora a la impremta de "Franc-Tireur"

Simone Larcher, correctora a la impremta de Franc-Tireur

- Simone Larcher: El 3 d'abril de 1903 neix a Montataire (Picardia, França) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Rachel Willissek, més coneguda com Simone Larcher. D'origen polonès, era filla d'un obrer de les forges de Montataire. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la seva àvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat «Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del Marroc Crosse en l'air (Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdic L'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) --on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres--, els quals van donar lloc a la revista trimestral Controverse (11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire del qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fullet La renaissance libertaire (1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial «Élisée Reclus» a París i van editar Les nouvelles pacifistes (1949-1950). Larchet va col·laborar també en Le Libertaire, L'Eveil des Jeunes Libertaires (1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde. Simone Larcher va morir el 10 d'abril de 1969 a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1966

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Pere Amargan Marès: El 3 d'abril de 1906 neix a Sant Feliu de Pallarols (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En un accident de treball en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va perdre una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) --no pogué aconseguí la beca de Roma-- per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural «Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de «Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a València (País Valencià). El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

***

Fitxa antropomètrica d'Achille Durigon

Fitxa antropomètrica d'Achille Durigon

- Achille Durigon: El 3 d'abril de 1913 neix al barri de Torre de Pordenone (Friül) l'obrer i sabater comunista, i després anarquista, Achille Durigon, conegut com Chile. Sos pares es deien Antonio Durigon i Seconda Sist. Des que fou un infant estigué en contacte amb les organitzacions antifeixistes clandestines del barri de Torre de Pordenone, conegut per haver estat «conquerit» pels escamots feixistes amb el suport de l'exèrcit després d'un seguit d'enfrontaments el maig de 1921. Aviat entrà a formar part del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), segurament de la mà de Vittorio Carli. En 1930 va ser detingut per haver hissat una bandera roja al campanar de l'església de Torre amb motiu de la celebració del Primer de Maig. Jutjat per un Tribunal Especial, en 1931 va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó per «reconstitució del PCI». Empresonat a Florència (Toscana, Itàlia), va ser alliberat en 1933 gràcies a un indult. El setembre de 1934 s'exilià clandestinament amb Tranquillo Romanet. Detingut a Àustria, va ser expulsat d'aquest país i visqué una nova vida errant per diversos països europeus (Suïssa. Hongria, Romania, etc.). Arribà amb bicicleta fins a Odessa (Ucraïna, URSS), on va ser detingut per la policia política i expulsat del país, arribà a Turquia, a Txecoslovàquia i a Polònia, i finalment s'instal·là a París (França) i posteriorment a Drancy (Illa de França, França). En tot aquest temps s'introduí en el pensament anarquista. L'octubre de 1936 marxà, a bord del vaixell Ciutad de Barcelona des de Marsella (Provença, Occitània), cap al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i a Albacete (Castella, Espanya) s'allistà en la I Companyia del I Batalló «Garibaldi», on va fer tasques d'ajuda mèdica portant ferits i d'intendència, combatent al front de Madrid (Cerro Rojo, Ciudad Universitaria, El Pardo). Ferit en una cama en la batalla de Guadalajara (Castella, Espanya), el juny de 1937, després de passar per diversos hospitals (Guadalajara, Albacete, Múrcia, Barcelona, València), retornà a França, on s'expressà críticament contra l'acció repressiva de les forces armades republicanes espanyoles contra el moviment llibertari i, després de trencar amb el comunisme, es declarà anarquista. En aquesta època es relacionà amb Ernesto Zorzit i Constante Massuti, i entaulà relacions amb Giuseppina Zannetta, amb qui tingué un fill (Bruno), treballant de descarregador en un mercat. Detingut a França quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser extradit a Itàlia. Jutjat, el novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Ventotene. El 21 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Pordenone, on col·laborà en la constitució de la primera organització partisana de la ciutat i, amb son germà Bruno i Tranquillo Romanet, creà un grup anarquista al barri de Torre. L'abril de 1944 va ser detingut pels alemanys, enviat a un camp de presoners de Mònaco i, segons alguns, internat a Klagenfurt (Caríntia, Àustria) fins al final de la contesa bèl·lica. Durant la postguerra, després de representar els anarquistes en la Cambra del Treball de Pordenone, retornà a França i s'establí a la regió parisenca, des d'on estava subscrit a Umanità Nova. Achille Durigon va morir el 3 de novembre de 1990 a París (França).

Achille Durigon (1913-1990)

***

Necrològica de Vicent Gil Álvaro apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" de l'1 d'octubre de 1991

Necrològica de Vicent Gil Álvaro apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 d'octubre de 1991

- Vicent Gil Álvaro: El 3 d'abril de 1913 neix a Vallat (Alt Millars, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Álvaro. Sos pares es deien Joaquim Gil i Antònia Álvaro. Quan era infant passà a viure al Poblenou de Barcelona (Catalunya). Treballà de mecànic i milità en el Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en les lluites de carrer el juliol de 1936 contra l'aixecament militar i després combaté el feixisme en un regiment d'Artilleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània) i durant l'Ocupació fabricà carbó per als gasògens a prop de Saint-Ours i en el desminat del camp militar de La Courtina (Llemosí, Occitània) sota control alemany. En 1940 s'instal·là a Saint-Ours. Esdevingué companya d'una jove francesa, Marie Anne Langlais, de la qual dos germans seus havien estat assassinats per la Gestapo per haver avituallat de benzina el maquis de la zona. Entre 1941 i 1943 participà en la Resistència francesa i després de la II Guerra Mundial en la reorganització de la Regional III de la CNT. Vicent Gil Álvaro va morir el 28 de juny de 1991 a Saint-Ours (Alvèrnia, Occitània) durant una intervenció quirúrgica a l'estomac.

***

Suzanne Hans

Suzanne Hans

- Suzanne Hans: El 3 d'abril de 1914 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Suzanne Hans. Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al moviment àcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoule i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la Columna Durruti --ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoule i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

Membres de la Columan Durruti

Membres de la Columan Durruti

- Antonio Faro Sánchez: El 3 d'abril de 1916 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) --algunes fonts citen erròniament Esplucs (Llitera, Franja de Ponent)-- l'anarcosindicalista Antonio Faro Sánchez. Sos pares es deien Antonio Faro i Francisca Sánchez. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya Purificación Martínez Blasco i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro Sánchez va morir el 6 de novembre de 2003 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

José Hiraldo Aguilar

José Hiraldo Aguilar

- José Hiraldo Aguilar: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 15 d'abril– de 1917 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Hiraldo Aguilar. Sos pares es deien José Hiraldo i María Aguilar. Fill d'una família nombrosa d'idees anarquistes, amb 10 anys, i amb poca escola, començà a treballar als cortijos de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) en llargues i mal pagades jornades i començà a assumir el pensament llibertari ja present en son pare i son germà Francisco. El juliol de 1936 aconseguir fugir de la repressió feixista i combaté a la zona de Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) fins a la pèrdua de Màlaga; després aconseguí arribar a València (València, País Valencià) per Almeria. Amb son germà Francisco i altres companys (Vicente Balaguer, els germans Zenón i José Granell, Eliseu Pons Torres, etc.), s'enrolà en el grup «Los Incontrolables» de la 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità a Terol (Aragó, Espanya), on fou ascendit a sergent. En acabar la guerra patí presó, camp de concentració i batallons de treball fins al seu alliberament el juny de 1943. Instal·lat a València, milità en el «Grup Sud» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina fins al 1948, quan fugí cap a França per Andorra. Treballà i milità a La Rochelle (Poitou-Charentes, França); a Lió (Arpitània), on fou secretari de Propaganda; a Oullins (Roine-Alps, França), on fou secretari de Propaganda. La seva activitat es desplegà en l'organització de debats, actes culturals i musicals i en la premsa. En 1960 participà en el Congrés de Llemotges en representació de la Federació d'Oullins. Més tard s'instal·la a Marsella (Provença, França), on en 1966 fou nomenat secretari general de la CNT local i dos anys més tard de la Regional de Provença. En 1975, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), Daniel Morchón Arbea i Manuel Temblador López, i deixà la CNT de l'Exili mitjançant una declaració, «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals. En 1978 es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Els anys següents va viure a cavall entre Perpinyà i València. En 1980 fou nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de València. Va estar molt lligat a Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández) i a Vicente Galindo Cortés (Fontaura). El 26 de juny de 1996 participà amb Rafael Abella Bermejo, Francisco Alejandro Pérez Martínez (Francisco Umbral) i César Vidal Manzanares en un debat sobre la guerra civil en el programa «El Lector» de la Televisió Espanyola. Va fer servir nombrosos pseudònims (Octavio Aguilar, Paulino Vázquez, José María Sánchez) i col·laborà en nombrosos periòdics àcrates: Acción Libertaria, Andalucía Libertaria, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fragua Social, Germinal, El Hacho, Ideas-Orto, El Luchador, Nervio, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. En 1998 prologà el llibre de José Vergara Vicente Los hombres y las ideas. Es autor d'Andalucía libertaria y mártir (1966), El anarquismo, sus posibilidades (1971, amb altres), Memorias de un rebelde andaluz. Biografía de José Hiraldo Aguilar (2006, edició de Melchor Guzmán García) i Crónicas de un rebelde andaluz (2006, edició de Melchor Guzmán García). En 2013 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vencidxs, d'Aitor Fernández Olmo. José Hiraldo Aguilar va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 4 de setembre– de 2016 a l'Hospital La Fe del barri de Campanar de València (València, País Valencià) i fou incinerat al Tanatori Municipal d'aquesta ciutat.

José Hiraldo Aguilar (1917-2016)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gustave Flourens amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional de la Comuna (fotografia d'Eugène Thiébault)

Gustave Flourens amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional de la Comuna (fotografia d'Eugène Thiébault)

- Gustave Flourens: El 3 d'abril de 1871 és assassinat a Rueil, a prop de París (Illa de França, França), el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Havia nascut el 4 d'agost de 1838 a París (França). Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París. Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[02/04] Enfrontaments a Roma - Conferència de Galleani - «Ce Qu'il Faut Dire» - I Congrés de la NABAT - Parmeggiani - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Simancas - Soriano - Navarro - Grau - Tamborero - Dalmau - Brailey - Alavoine - Poinard - Dommanget - Paúles - Ortiz

efemerides | 02 Abril, 2019 13:31

[02/04] Enfrontaments a Roma - Conferència de Galleani - «Ce Qu'il Faut Dire» - I Congrés de la NABAT - Parmeggiani - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Simancas - Soriano - Navarro - Grau - Tamborero - Dalmau - Brailey - Alavoine - Poinard - Dommanget - Paúles - Ortiz

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" de l'11 de març de 1911

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de març de 1911

- Conferència de Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Luigi Galleani llegeix la conferència «Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA). El 26 de maig d'aquell any repetí la conferència a l'Arlington Hall de Nova York, sempre amb gran èxit de públic.

***

Capçalera de "Ce qu'il faut dire"

Capçalera de Ce qu'il faut dire

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

Makhno i un grup de companys

- I Congrés de la NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el I Congrés de la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats hi denunciaran el domini dels comunistes sobre els soviets i l'organització purament militarista de l'Exèrcit Roig, tot reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de partisans revolucionaris» organitzat espontàniament i semblant al que opera a Ucraïna sota el nom de Makhovtxina. També es reprotxarà als anarcosindicalistes que no s'hagin afegit a la NABAT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) --altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia-- l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista «L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup «L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la «Maison Marcy» i creà el «Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de «regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la «donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 27 d'abril de 1912

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 27 d'abril de 1912

- Ersilia Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda com Ersilia Grandi, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va completar els estudis primaris i es dedicà a les tasques domèstiques. En la seva joventut es casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb qui tingué una filla (Edvige). La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de la seva regió, destacant en tasques propagandístiques, distribuint la premsa llibertària i prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les dones. El seu domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de molts militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es relacionà força amb la internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i també conegué Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar la residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa (Vèneto, Itàlia), i l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la fundació del Cercle «Giordano Bruno», organització anticlerical que pretenia acostar els membres a l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una reunió del Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina (Emília-Romanya, Itàlia) que va ser dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per absència de delicte», el juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va ser dissolt. El 7 de setembre de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada per organitzar la campanya contra l'assignació de residència, presentà un programa on es rebutjava explícitament la «lluita parlamentària». En aquesta època col·laborà, sota la signatura Ersilia Grandi i amb articles referits a la dona, en La Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques, Itàlia), realitzà gires propagandístiques a Romanya i a les Marques, i freqüentà els anarquistes napolitans i romans. Distribuí un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full «Oppresso ricordati», signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van segrestar un gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la policia, els informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de «mala reputació» i de «costums llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a Bolonya Giuseppe Ciancabilla, aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques preparatòries del V Congrés Socialista, al qual assistí com a representant de les Societats Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara (Toscana, Itàlia). És més que evident la influència que exercí la personalitat d' Ersilia Cavedagni en el pas del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre de 1897 abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a París (França) i, exceptuant una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el seguí en tot el seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897 participà, amb Giuseppe Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani i altres, en el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la Federació Socialista Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que hagué de ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies després. De París, en 1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost d'aquell any, amb Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres, col·laborà en el periòdic L'Agitatore. Periodico comunista anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), fundat per son company. L'octubre de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on, després d'alguns mesos a Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on Ciancabilla havia estat cridat per a dirigir La Questione Sociale. Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella col·laborà i que edità en 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser detingut per lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any el president dels Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello, intentà, sense èxit, editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de les files dels anomenats «antiorganitzadors», amb son company i Enrico Travaglio, el febrer de 1902 reedità a Chicago La Protesta Umana, periòdic que desencadenà una croada contra els «organitzadors» i reivindicà figures de l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry. El febrer de 1903 la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia, EUA). Aquest mateix any va ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara la tenien sota vigilància considerant-la «perillosíssima». Després de la mort de Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim poca informació sobre la seva persona, referida sobretot a correspondència i subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de març de 1905, amb altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i Espanyola, organitzà a San Francisco una vetllada dramaticolírica a benefici dels revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907 a Home (Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En 1909 Nella Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari (Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El setembre de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York. El febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911 ja convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912 subscriu des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca Sovversiva, que va ser publicada en aquest periòdic el 27 d'abril de 1912 i que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia a Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), des d'on participà en una recol·lecta de suport als fills de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a San Francisco. En 1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella a Nova York i en 1926 a San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement acabarà els seus dies, participà en la recol·lecta de suport per a una gira propagandística de Carlo Tresca i del seu periòdic Corriere del Popolo. En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton (Califòrnia, EUA) que no té cap intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75 anys, va ser esborrada de les llistes de subversius i dels registres de fronteres d'Itàlia. L'última notícia seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai no va deixà d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de l'ordre», la té encara com a resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbano Arrighi

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article «Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 2 de desembre de 1907

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya), el 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marietta Bibbi

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a «dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny "ABC" del 27 de juliol de 1934

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 d'octubre de 1936 a Estella (Navarra).

***

Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 21 de juliol de 1936

Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 21 de juliol de 1936

- Fernand Fortin: El 2 d'abril de 1899 neix a Loches (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Fernand Félix Fortin, també conegut com Ferdinand Fortin. Sos pares es deien Narcisse Marie Félicien Fortin, empleat de comerç, i Angèle Louise Girard. En 1924 fou un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Loches, establert al número 1 del carrer de la République. A partir de 1925 tingué com a companya Georgette Kokoczinski. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé (1925-1926), dirigit per André Colomer. S'instal·là a París (França), on visqué al número 11 del carrer Jules Lamaitre, i treballà com a corrector d'impremta en els periòdics Le Quotidien i L'Ère Nouvelle, d'on va ser acomiadat per les seves absències. En aquesta època participà en les activitats del moviment neomaltusià i fou partidari de l'amor lliure. Fou un dels animadors de les Joventuts Anarquistes Autònomes (JAA), fundades el setembre de 1925 per Louis Louvet i Simone Larcher, i de les quals va ser secretari en 1929. Entre 1927 i 1935 va ser condemnat en diverses ocasions per actes violents i ultratges, molts d'aquests censurats fins i tot pels seus companys anarquistes. El juny de 1928 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), però va ser expulsat més tard després d'una baralla amb son col·lega Nicolas Platon-Argyriadès. Durant la primavera de 1928 va ser condemnat a una pena de presó i a una multa per protestar contra la presó per deutes a la qual havia estat castigat un jove company seu de 20 anys. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, d'E. Armand, i cofundà, amb l'anarquista il·legalista Georges Salanson, La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action (1929-1936), publicació no lligada a cap organització, en la qual hi participaren nombrosos individualistes, i que, segons la policia, es finançava dels lladronicis de Salanson. Des de 1930 aquesta revista tingué el suport d'una xarxa de lectors i de simpatitzants («Les Amis de La Revue Anarchiste»), que intentà durant un temps transformar en un nou grup anarquista sota el nom de l'«Entente Anarchiste». Com a col·laborador i gerent d'aquesta publicació, patí nombroses condemnes, com ara la del 5 de juliol de 1935 pel Tribunal Correccional (sis mesos de presó i 200 francs de multa) per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; la de juny de 1936 (dos mesos de presó i 200 francs de multa, més dos anys de presó i 1.000 francs de multa); la del 20 de juliol de 1936 (tres mesos de presó i 100 francs de multa) per haver reproduït en La Revue Anarchiste fragments del Manuel du Soldat de Georges Yvetot; etc. L'abril de 1930 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El 19 de juliol de 1930 es casà amb Léa Feldmann a Gennevilliers (Illa de França, França), de qui es va divorciar l'11 de juny de 1935. El novembre de 1931 va ser admès en la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL). En 1932, després de la detenció de Georges Salanson, assumí, amb G. Syyr-Nhair, la direcció de La Revue Anarchiste. Durant els anys trenta vivia al número 11 del carrer Jules Lemaitre del XII Districte de París i figurava en una llista de domicilis d'anarquistes a vigilar. Entre 1933 i 1935 intentà, sense èxit, obtenir un passaport per anar a Espanya per a instal·lar-s'hi. El 10 d'agost de 1935 intervingué en la Conferència Nacional contra la Guerra, arran de la «Declaració Stalin-Laval», que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França). Voluntari durant la guerra civil espanyola el novembre de 1936, fou membre de la Secció Francesa del Comitè Anarquista Internacional (CAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i col·laborà en l'edició francesa del Bulletin d'Information CNT-AIT (1936-1938), publicat a Barcelona pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En el número 19 d'aquest butlletí llançà la consigna de «disciplina integral», que va ser molt criticada per alguns companys, com ara Hem Day. El 17 de desembre de 1936 participà en el gran míting internacional celebrat al Gran Price de Barcelona. El 9 de març de 1937 intervingué en una reunió de milicians i del Grup Internacional on, en nom de la Secció Francesa, demanà als milicians triar entre «acceptar la militarització o abandonar Espanya». Durant la seva estada a Barcelona també va dirigir les emissions franceses d'«ECN1» (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament entre les 22 i les 22.30 hores, i on va defensar les posicions oficials dels Moviment Llibertari Espanyol (MLE), emissions que van acabar el maig de 1937 amb el tancament de la radio per la Generalitat de Catalunya. En el número del 21 de novembre de 1936 La Voix Libertaire assenyalà la mort, el 17 d'octubre anterior, de la seva excompanya Georgette Kokoczinski (Mimosa), que havia anat a participar en la guerra d'Espanya com a infermera del Grup Internacional de la «Columna Durruti». Amb Félix Danon i G. Styr-Nhair, creà un grup francès de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) anomenat «Mimosa», en homenatge a la seva antiga companya, l'objectiu del qual era neutralitzar en les assemblees les hostilitats contra el governamentalisme confederal. El gener de 1937 va ser nomenat, per Bernat Pou Riera i Augustin Souchy, delegat de Propaganda de la Secció Francesa de la CNT-FAI. El 9 de gener de 1937 creà, amb Félix Danon i G. Syr-Nhair, el «Grup Francès de la CNT», que pretenia agrupar els sindicalistes confederals francesos –ell estava afiliat en el Sindicat de Periodistes– amb l'objectiu de sostreure'ls de la influència del grup barceloní de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), molt crítica davant el governamentalisme confederal; aquest grup tingué un paper molt important a l'hora de protegir els estrangers amenaçats per la repressió estalinista. El gener de 1937, amb G. Styr-Nhar, publicà un manifest titulat Les individualistes d'action. L'11 de febrer de 1937, amb Marcel Schlauder, va ser nomenat secretari de la Secció Francesa i com a tal copresidí la reunió extraordinària de milicians que se celebrà el 9 de març destinada a respondre a les crítiques sorgides contra la militarització de les milícies i a gestionar els problemes que aquesta ocasionava als voluntaris estrangers; Marcel Schlauder, però, intenta crear una nova Secció Francesa amb companys de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la CGT-SR, però aquesta no va ser reconeguda per la CNT i el 13 de maig de 1937 es va dissoldre arran del «Fets de Maig» de 1937. El març de 1937 la CNT va delegar en ell la «Llar del Francès Antifeixista», que s'ocupava dels combatents francesos a Barcelona i, com a delegat dels presoners antifeixistes, s'encarregà de les visites als presos reclosos a la Presó Model de Barcelona (Félix Danon, Samuel Kaplan Milgram, etc.) arran dels «Fets de Maig». També s'encarregà del tràfec d'armes que venia de França i gestionà una xarxa d'espionatge llibertari al si de les Brigades Internacionals. Després de la mort de Buenaventura Durruti Domínguez, edità el fullet Buenaventura Durruti, en el qual redactà l'article «Durruti et la "Section Française"». El febrer de 1939 restà fins l'últim moment en el seu càrrec de responsable de Propaganda Exterior i quan ja els franquistes eren a Barcelona passà a França amb els últims representants de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT-FAI. Creuà la frontera amb un camió amb una ínfima part de l'arxiu de l'MLE, que posteriorment, després de moltes peripècies, va ser confiat la l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Malgrat ser francès, va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on col·laborà en la revista SIA. Un cop lliure, fou secretari de la Federació de Llogaters. El gener de 1940 va ser readmès en el Sindicat de Correctors i en 1941 fou membre del Comitè Sindical de Correctors de la CGT. En aquesta època estava estretament vigilat per la policia del Govern de Vichy i un informe policíac de gener de 1941 assenyalava que el Comitè Sindical de Correctors el considerava «bolxevitzant». Després de la II Guerra Mundial fou subscriptor regular de Le Libertaire. En 1948 el seu domicili, al número 54 del bulevard de Bellville de París, figurava en les llistes de domicilis anarquistes a vigilar. El 27 de desembre de 1951 es casà al XX Districte de París amb Aurora Salud Pilar Prats. L'octubre de 1964 es va jubilar. Fernand Fortin va morir el 28 d'octubre de 1987 a Saint-Maurice (Illa de França, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/04] «La Lutte» - «Il Pugnale» - Contra el «Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - IX Congrés de la FORA - Vaga general a Palma - «Germinal» - «Anarchia» - «Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Bernardello - Maurin - Hédin - Lanciotti - Ascaso - Begout - Caracremada - Hermosilla - Dot - Molina Iturbe - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Nieto - Garrofé - Sos - Marcelino García - Santaló

efemerides | 01 Abril, 2019 13:22

[01/04] «La Lutte» - «Il Pugnale» - Contra el «Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - IX Congrés de la FORA - Vaga general a Palma - «Germinal» - «Anarchia» - «Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Bernardello - Maurin - Hédin - Lanciotti - Ascaso - Begout - Caracremada - Hermosilla - Dot - Molina Iturbe - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Nieto - Garrofé - Sos - Marcelino García - Santaló

Anarcoefemèrides de l'1 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Lutte"

Capçalera del primer número de La Lutte

- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical La Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie «Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).

***

Capçalera del primer número d'"Il Pugnale"

Capçalera del primer número d'Il Pugnale

- Surt Il Pugnale: Per l'abril de 1889 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista il·legalista en llengua italiana Il Pugnale. Editada pel «Grup Intransigent de París i de Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es distribuïa gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la força bruta de la burgesia cal oposar la força bruta, però intel·ligent i conscient, de l'individu i de les masses» i «Quan més homogènia sigui la propaganda anarquista, més proper i segur serà el triomf de la Revolució Social». Entre les seves pàgines donà receptes de com fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que es va finançar gràcies als cops «socialitzadors» de Vittorio Pini i el seu grup expropiador, es distribuí també per l'Amèrica Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis, Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un altre número, el 14 d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale anarchico» (Diari anarquista).

***

El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal"

El "Terror Verd" segons Le Petit Journal

- Contra el «Terror Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple «Terror Verd», el Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de París (França) crea un Servei Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de neutralitzar i de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la pólvora utilitzada en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes (Ravachol, Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea sorgí quan Charles Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a Jean Constans, ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca de feina propiciada pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà desactivant els obusos que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les excavacions parisenques i jugarà un paper important durant la Gran Guerra en la investigació dels gasos tòxics.

***

Capçalera de "Le Plébéien"

Capçalera de Le Plébéien

- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i «El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» --més tard «Sociologie, arts, littérature»-- a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 --a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)-- i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateix Étienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).

***

Un exemplar de "Ciencia Social"

Un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.

***

Capçalera del primer número d'"El Proletario"

Capçalera del primer número d'El Proletario

- Surt El Proletario: L'1 d'abril de 1902 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarquista El Proletario. Hi van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez, Francisco Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez, Isabel Duran, José Jiménez i el grup gadità «Amor y Libertad». Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre l'estranger i pàgines literàries. En van sortir 21 números, l'últim l'1 de febrer de 1903, i un suplement al número 14; deixà de publicar-se per manca de mitjans i fou continuat per Germinal, que només publicà un número el 24 de març de 1903. L'única col·lecció completa d'El Proletario es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada de "Le Réveil Anarchiste"

Portada de Le Réveil Anarchiste

- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Anagrama de la FORA V Congrés

Anagrama de la FORA V Congrés

- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas --que havia atemptat contra el president Quintana--, Simón Radowitzky --que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909-- o Kurt Gustav Wilckens --que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).

***

Assemblea obrera

Assemblea obrera

- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.

***

Capçalera de "Germinal"

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 d'abril de 1926 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Germinal. Mensile anarchico di propaganda. Després portarà com a subtítol «Anarchico di propaganda» i, més tard, en canviar la periodicitat «Quindicinale anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van participar en la seva redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando Riberi, Hugo Roland i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números, l'últim l'1 de maig de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut un únic número de distribució gratuïta de la mateixa capçalera editat pel «Grup de Propaganda Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.

***

Capçalera d'"Anarchia"

Capçalera d'Anarchia

- Surt Anarchia: L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale. Portava l'epígraf «Per totes les llibertats i totes les rebel·lions». Contraposà el concepte d'associació lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del moviment específic anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual. Va ser editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di Giovanni, qui hi col·laborà fent servir també diversos pseudònims (Mario Vando, Alberto Lubeni, El Albigense, etc.). També hi van escriure Alejandro Scarfó i América Scarfó (JAS), entre d'altres. Portarà una secció fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà sobre diversos temes (l'antifeixisme, els presos polítics, les dictadures americanes, l'expropiació, l'«anarcobandidisme», l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta publicació també edità llibres i fullets de diversos autors, com ara Élisée Reclus, Nino Napolitano, etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de setembre de 1930, quatre dies després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquest últim número s'incità a lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre, però, es publicà clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per eludir la censura, que estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a Buenos Aires.

***

Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937)

Capçalera del primer número de Regeneración (1937)

- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón i òrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.

***

Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos"

Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos

- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de 1939 surt a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic mensual anarquista Rumbos Nuevos. Órgano libertario. Posteriorment va portar els subtítols «Órgano libertario de Cuba» i «Publicación semanal antitotalitaria». Portà els epígrafs «Propulsor de la cultura» i «Órgan d'orientació social». Va ser editat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i espanyols exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència la portà Rafael B. Valdés; en la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per Domingo R. Díaz i administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941, dirigit per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez. Trobem textos de Diego Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John Anderson, Julio Ayllón Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel Cabanellas, Adolfo Camiño, P. G. Campón, Álvaro César, Juan Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G. Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo Iglesias Saavedra, Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor Marguerite, José Martí, Claudio Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar, Damián Paredes, Rudolf Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i Adrián del Valle Costa, entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia, anarcosindicalisme, història, biografies, cultura, notícies orgàniques, cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i contra el pacte germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el suport de l'Associació Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una campanya de suport econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En sortiren números, almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.

***

Portada del primer número de "Le Réfractaire"

Portada del primer número de Le Réfractaire

- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association «Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire.  A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Augusto Bernardello

Augusto Bernardello

- Augusto Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno de Salerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti. Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Charles Maurin va morir el 22 de juliol de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.

***

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1865 –altres fonts citen 1869– neix a La Neuville (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin –citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Hédin i Irma Ilt. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per «robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Umberto Lanciotti

Umberto Lanciotti

- Umberto Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina, Laci, Itàlia) l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio Lanciotti, ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es traslladà a Sassoferrato (Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta ciutat Umberto freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb simpatia les peripècies de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà a França i posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA) treballà de miner i en una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes antioganitzadors que publiquen el periòdic Cronaca Sovversiva a Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la Gran Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA. Conegué Raffaele Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i col·laborà amb els l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en diverses activitats d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a operari a la fàbrica de xapes de metall Monessen i després de comptable de banca. Denuncià la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani: «Contra la guerra, contra la pau, per la Revolució Social». Posteriorment treballà en una fàbrica automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i participà activament en la campanya de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea Costa i el juny de 1920 retornà a Itàlia, desembarcant a Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona, Itàlia), on es reuní amb sos pares. En aquesta ciutat treballà en la construcció de la línea del ferrocarril entre Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos després per haver participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un majorista vitícola a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona, Itàlia) es va veure obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà ferit. Fugint de ser detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà clandestinament altra vegada a l'Andrea Costa cap als Països Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni, s'embarcà cap a Londres. A la capital anglesa treballà fins al març de 1925, quan va haver d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós correctiu a l'empresari que el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires treballà de cambrer al restaurant de la botiga «Harrods» i es relacionà amb les colònies d'anarquistes italians i espanyols, establint una relació especial amb Nicola Recchi i Aldo Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes expropiadors, com ara els de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere Boadas Rivas, els germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino i Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà nombroses accions d'expropiació, atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos, falsificació de moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena d'atemptats anarquistes, va ser detingut a la trattoria Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó que purgà a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del general José Félix Uriburu, «martell» dels anarquistes, va ser alliberat, però novament detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de calar foc un cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i deportat a la Itàlia feixista en aplicació de la Llei de Residència. Arribà a Nàpols el 24 d'octubre de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per un tribunal militar romà per deserció a un any de presó i, posteriorment, a cinc anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes Poncianes, Laci, Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va ser de bell nou condemnat, el 14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les obligacions del confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les illes de Tremiti (Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a la romana en la formació i patí nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a Lucera (Pulla, Itàlia) fins al gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a Bernalda (Basilicata, Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a Tremiti. El 5 de febrer de 1940 va ser alliberat, però sense feina, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra Mundial tornà a prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en nombrosos congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En 1964 es traslladà a Follonica, on freqüentà els anarquista Renato Palmizzi i Andrea Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI), en 1966 s'integrà en els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el 9 de juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit per Alberto Prunetti per al llibre Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2004).

Umberto Lanciotti (1894-1974)

***

Francisco Ascaso Abadía

Francisco Ascaso Abadía

- Francisco Ascaso Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso Abadía. Era el membre més jove d'una família confederal i va viure a Saragossa des de 1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament  amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los  Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació a Àfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera-- es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.

Ma Pilar Molina Javierre: «Ascaso Abadía, Francisco», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 129-131

***

Notícia de la condemna d'Yvan Begout apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 14 d'agost de 1927

Notícia de la condemna d'Yvan Begout apareguda en el diari parisenc Le Journal del 14 d'agost de 1927

- Yvan Begout: L'1 d'abril de 1906 neix a Perigús (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista Pierre Jean Yvan Begout. Era fill d'un fuster i d'una costurera. El 3 d'octubre de 1921 entrà com a aprenent de ferroviari als tallers la xarxa París-Orleans de Perigús de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) i amb altres dos companys, Pierre Chaumeil i Calès, creà una secció sindical de joves de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). L'1 d'agost de 1924 va ser acomiadat per «propaganda sindical i comunista» al seu centre d'aprenentatge. El 5 de juliol de 1927 va ser detingut a Saint-Laurent-sur-Manoire (Aquitània, Occitània) amb tres companys per repartir pamflets antimilitaristes; jutjat per això, el 13 d'agost de 1927 va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. El 8 d'agost de 1938 va ser reintegrat en l'SNCF, gràcies a la llei d'amnistia votada pel Front Popular i conforme a la decisió de la comissió paritària. Obrer al magatzem de la xarxa París-Sud-Oest, milità activament en la Federació de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Vivia al número 31 del carrer des Mobiles de Perigús. Durant la dècada dels trenta fou membre del grup local de Perigús de la Unió Anarquista (UA), on militaven Élie Bonnet, Albert Perier (Germinal) i André Rouleau, entre d'altres. Durant la II Guerra Mundial, entrà a formar part de la Resistència, exercí càrrecs de responsabilitat en les comitès popular i posteriorment esdevingué responsable del sector de París-Sud-Oest. Després de la guerra, aquest compromís va ser agraït amb la medalla de la Resistència i el diploma d'honor de l'SNCF pels serveis retuts als ferrocarrils i a l'Estat francès. L'1 de gener de 1948 entrà a fer feina com a conductor elèctric de maniobres als magatzems de l'estació París-Austerlitz, lloc de feina que mantingué fins a la seva revocació en 1952. Després prengué diverses responsabilitats sindicals, primer com a delegat de primer grau i cosecretari del sindicat a la xarxa París-Sud-Oest i en 1948 esdevingué secretari general d'aquest sindical i secretari general del sector. Per la seva militància, va ser sancionar en diferents ocasions, especialment amb retencions financeres. Malgrat aquests càrrecs orgànics, sempre va ser un militant de base i animador de moviments reivindicatius i de diverses vagues. L'endemà de la manifestació del 17 de febrer de 1950, marcada per dos hores d'aturada de treball, va ser amenaçat de revocació de la feina i portant davant un consell disciplinari, desencadenant-se una forma mobilització solidària per part dels ferroviaris cegetistes. Durant la vaga de març de 1951 va ser novament sancionat. Jugà un paper molt important en la vaga del 4 de juny de 1952, engegada sobretot per protestar contra la detenció de Jacques Duclos i André Still; en aquesta ocasió la revocació va ser immediata i sense apel·lació. No va ser restablert dels seus drets de ferroviari fins trenta anys més tard, arran de la amnistia de 1981, anys després de la seva defunció. A partir de 1952 entrà a formar part del Comitè Regional d'Acció Social (CRAS) i treballà, fins al 1967, en una fàbrica d'aparellatge elèctric. L'octubre de 1967 es va casà amb Thérèse Tissot al XIII Districte de París. Yvan Begout va morir el 21 d'octubre de 1977 a Loché-sur-Indrois (Centre, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[31/03] «Anticristo» - Poesia antianarquista – Concerts de Léo Ferré - Hivon - Colladant - Buj - Michaelis - Regueras - Beltran - Sanz - Guyau - Trenta - Recchioni - Abad Guitart - Subías - Goded - Campoy - Álvarez - Sansano - Cánovas

efemerides | 31 Març, 2019 11:46

[31/03] «Anticristo» - Poesia antianarquista – Concerts de Léo Ferré - Hivon - Colladant - Buj - Michaelis - Regueras - Beltran - Sanz - Guyau - Trenta - Recchioni - Abad Guitart - Subías - Goded - Campoy - Álvarez - Sansano - Cánovas

Anarcoefemèrides del 31 de març

Esdeveniments

Capçalera d'"Anticristo"

Capçalera d'Anticristo

- Surt Anticristo: El 31 de març de 1906 surt a La Línia (Cadis, Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo. Periódico quincenal anarquista. Editat pel grup «Andalucía Rebelde», fou dirigit per José Rodríguez Romera, administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta d'A. Roca d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador Rodríguez, Josep Prat, Vicente March, A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez Cabrera, entre d'altres. D'aquesta publicació anarquista de tendència individualista, molt influenciada per Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de l'encalçament de la justícia un altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós es dedicaran gairebé exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des del punt de vista purament individualista. L'única col·lecció que es conserva d'aquesta publicació es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera d'"El Briocense" del 31 de març de 1907

Capçalera d'El Briocense del 31 de març de 1907

- Poesia antianarquista: El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia antillibertària El anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta publicació José Pérez y Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb aquest poema, José Pérez, resumia la seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un corrent de pensament davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu terror; poques vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos fins quin punt els somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el director de la publicació, Antonio Pareja Serrada, i un col·laborador, Antonio Pareja Serrada, eren militants republicans federals i tenien simpaties per l'anarquisme, com es demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una novetat editorial d'aleshores, El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus, editada per l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de desembre de 1905 i en el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense (1904-1907).

José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31 de març de 1907)

***

Cartells dels concerts

Cartells dels concerts

- Concerts de Léo Ferré: El 31 de març i l'1 d'abril de 1898 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti (Toscana, Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo Ferre.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Pierre Hivon (4 de març de 1894)

Foto policíaca de Pierre Hivon (4 de març de 1894)

- Pierre Hivon: El 31 de març de 1848 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el gravador litògraf anarquista Pierre Hivon, conegut com Yvon –a vegades escrit Yvons. Era membre del grup anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de París (França), del qual formaven part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier, entre d'altres. El 22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir des électeurs. Tètes de bois et oreilles d'ànes, editat pel Grup d'Acció Política «Le Perce-Neige». Durant la tardor de 1883, amb François Sevestre, Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup «Le Drapeau Noir de Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de París. En aquesta època tenia al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de Saint-Mandé (Illa de França, França), una petita premsa manual i recaptava diners per a adquirir una més important que li pogués permetre imprimir fullets i cartells. El desembre de 1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de França, França) de la Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»), fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el cartell «Aux ouvriers sense travail», signat per la Comissió d'Obrers Sense Feina. També participà en les reunions del grup «Les Libertaires du XXème», que es realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre el manifest «Aux Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe d'un confident del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de 20.000 exemplars del ban Vive Ravachol! a resultes de la condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les agafades antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època vivia al número 51 del carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de 1894 va ser de bell nou detingut. Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà el 28 d'agost de 1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la qüestió de la carestia del pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En 1902 vivia a l'île de Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions legislatives d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa de França, Franca). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Pierre Hivon (1848-?)

***

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920): 1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant i Joséphine Pasquier. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un dels òrgans d'expressió del grup artístic revolucionari «La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara «Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant», «Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier; «Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.

***

Necrològica de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de maig de 1972

Necrològica de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de maig de 1972

- Francisco Buj Iranzo: El 31 de març de 1901 neix a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo --a vegades el llinatge citat com Bug. Sos pares es deien Vicente Buj i Lina Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil vivia a Montornès del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i formà part del Comitè Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Moissídan de la CNT. Francisco Buj Iranzo va morir el 5 de febrer de 1972 a Moissídan (Aquitània, Occitània).

***

Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

- Rudolf Michaelis: El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la «Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a Santa Úrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

Rudolf Michaelis (1907-1990)

Margaret Michaelis (1902-1985)

***

Ramón Regueras Deza

Ramón Regueras Deza

- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna «El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal «Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons «Larrañaga» i «Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seus últims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc).

***

Miquel Beltran i Alomar

Miquel Beltran i Alomar

- Miquel Beltran i Alomar: El 31 de març de 1911 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran Alomar. Era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà --conegut com a Es Barbó, ja que era barber de professió--, col·laborador de la revista popular Foch y Fum (1917-1936), on signà Barbó Inquero, i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu amic Gabriel Buades Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar Ramis. Miquel Beltran va fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu Bestard, de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. El 17 de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu Albertí, Enrique Carcedo, Francisco García i Andrés Quintana, als locals de la CNT d'Inca. Aquest any s'encarregà de la presentació de Frederica Montseny en el cicle de conferències que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença). Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a allitar-se, i fou llavors quan va escriure una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan Montseny Carret (Federico Urales). Miquel Beltran i Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca (Mallorca, Illes Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes característiques que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. L'endemà de morir, el seu fèretre va ser portat per anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers de la població mentre una banda interpretava música clàssica; fou  enterrat a la tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son germà Ramon en 1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare, Llorenç Beltran Salvà, va ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri d'Inca i enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El Moixet Demagog publicà un llibret que conté la conferència «Poder y Libertad» i la novel·leta Violeta sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Necrològica de Pascual Sanz Lambea apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de setembre de 1991

Necrològica de Pascual Sanz Lambea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1991

- Pascual Sanz Lambea: El 31 de març de 1920 neix a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Sanz Lambea. Sos pares es deien Mariano Sanz i Gregoria Lambea. Es guanyava la vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb 16 anys en la «Columna Durruti», on va combatre fins al febrer 1939 ja com a 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, quan, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí el mateix destí que els seus companys de columna (La Tor de Querol, Montlluís, camps de concentració de Vernet i de Sètfonts) i el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als pous del Pontil, La Fontaine i Ricard. Visqué acollit per la família confederal Latorre. En aquesta època milità en la CNT, on desenvolupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1952 s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui tingué infants. En 1978 participà en els intents de recuperar el local de la CNT de Velilla de Ebro, que havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz Lambea, quan ocupava el càrrec de secretari d'Organització del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 a la Clínica Bonnefon d'Alès (Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia agreujada per la silicosi que patia per la seva feina.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jean-Marie Guyau

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 31 de març de 1888 mor a Menton (País Mentonasc, Occitània) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Havia nascut el 29 d'octubre de 1854 a Laval (País del Loira, França), fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu.

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 21 de novembre de 1882

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

- Hyacinthe Trenta: El 31 de març de 1897 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Jules-Hyacinthe Trenta. Havia nascut el 17 d'agost de 1857 a Rives-sur-Fure (Rives, Arpitània) i son pare es deia Pierre Joseph Trenta. Cap el 1864 la família italiana Trenta, originària d'Aosta (Vall d'Aosta, Arpitània), s'instal·là a Lió. Hyacinthe Trenta es guanyà la vida com a mecànic d'instrumentals mèdics de precisió i d'òptica. En 1881, ben igual que son germà Joseph, s'adherí a la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), la qual arreplegava la major part dels anarquistes de la zona. El 30 de juliol de 1882, com exaccionista del periòdic Le Droit Social, publicat a Lió entre el 12 de febrer i el 23 de juliol d'aquell any, va ser nomenat membre de la comissió administrativa (subcomissió de Correspondència i de Propaganda) del setmanari anarquista successor L'Étendard Révolutionnaire, que es publicà a la mateixa ciutat entre el 30 de juliol i el 15 d'octubre de 1882. El 13 i el 14 d'agost de 1882 fou un dels 12 delegats de Lió en la reunió anarquista internacional celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a iniciativa d'Élisée Reclus i de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i on s'adoptà un manifest de rebuig al sufragi universal, recomanant la separació total amb qualsevol partit polític i adoptant el comunisme llibertari com a finalitat. Arran de les manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba de Lió d'octubre del mateix, va ser detingut el 19 de novembre, juntament amb son germà i 24 altres militants de la FRE, i tancat a la presó de Saint-Paul. Encausat en la Segona Categoria de l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribuna Correccional de Lió i en el qual va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó i a 100 francs de multa –no va ser condemnat  a cinc anys de prohibició dels drets civils, com la resta dels seus companys, per la seva qualitat d'estranger, ja que encara era súbdit italià. Un cop complerta la pena, i sota l'amenaça d'un decret d'expulsió, el 14 de gener de 1884 signà un compromís de respectar «les lleis i reglaments de la República francesa». Obtingué l'anulació condicional de l'expulsió gràcies a la intervenció dels professors de la Facultat de Medicina i de l'Escola de Veterinària que no volien perdre un obrer especialitzat indispensable en la posada al punt dels delicats aparells que usaven. Des d'aquest moment sembla que abandonà els cercles anarquistes i durant les festes del 14 de Juliol i les visites del president de la República a Lió, va fer ostensibles els seus sentiments republicans de manera exagerada. El 8 de desembre de 1896 patentà una turbina. Hyacinthe Trenta va morir, alcohòlic, el 31 de març de 1897 a Lió (Arpitània), deixant un fill natural que havia tingut amb sa companya.

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 31 de març de 1934 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1864 a Russi (Emília-Romanya, Itàlia). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti.  En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Julià Abad Guitart

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 31 de març de 1939 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Havia nascut el 4 d'abril de 1882 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Abad i Josefa Guitart. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Sa companya fou Sara Ourben. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Cartell propagandístic de la 26 Divisió

Cartell propagandístic de la 26 Divisió

- Ramón Subías Mir: El 31 de març de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir --el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Havia nascut el 14 d'abril de 1916 a Lapuña (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[30/03] Detenció de Ravachol - «Action Révolutionnaire» - «L'Affranchi» - «Internationale Arbeiter Chronik» - «Es saqueo de sa plasa» - «¡Despertad!» - Wysmans - Gallau - Navel - Mariani - Faucier - Filippi - Artés - Ponzán - Muñoz Pérez - Sabaté - Muñoz Cornejo - Bassave - Cepeda - Arzuffi - Vázquez Rubio - Sedó - Poulaille - Castells - Bonias - Riera - Manresa - Querol - Szary - Torrano

efemerides | 30 Març, 2019 09:35

[30/03] Detenció de Ravachol - «Action Révolutionnaire» - «L'Affranchi» - «Internationale Arbeiter Chronik» - «Es saqueo de sa plasa» - «¡Despertad!» - Wysmans - Gallau - Navel - Mariani - Faucier - Filippi - Artés - Ponzán - Muñoz Pérez - Sabaté - Muñoz Cornejo - Bassave - Cepeda - Arzuffi - Vázquez Rubio - Sedó - Poulaille - Castells - Bonias - Riera - Manresa - Querol - Szary - Torrano

Anarcoefemèrides del 30 de març

Esdeveniments

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer ("Le Petit Journal Illustré", 16 d'abril de 1892)

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)

- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.

Detenció de Ravachol (30 de març de 1892)

***

Premsa llibertària Internacional

Premsa llibertària Internacional

- Surt Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin --gerent dels dos primers números-- i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista «Germinal» --gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.

***

Capçalera de "L'Affranchi"

Capçalera de L'Affranchi

- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience i Si la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

***

Portada del primer número d'"Internationale Arbeiter Chronik"

Portada del primer número d'Internationale Arbeiter Chronik

- Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30 de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual anarquista en llengua alemanya Internationale Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative, selbstständiger Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del Treball. Òrgan per a promocionar en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció independent). Va ser editat i publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda d'August Lott i el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula Lliure). Tenia la redacció al número 751 East 181st Street del Bronx novaiorquès. Aquest periòdic antimilitarista, reproduí textos de Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos sobre sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA i l'estranger, a més de poesies i altres notícies culturals. En sortiren set números, l'últim el setembre de 1914.

Max Baginski (1864-1943)

***

"Es saqueo de sa plasa"

Es saqueo de sa plasa

- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit «sorollós».

Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

***

Capçalera de "¡Despertad!"

Capçalera de ¡Despertad!

- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc "La Lanterna" del 21 de març de 1893

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893

- Henry Wysmans: El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman, Weysmans, Weysman, etc.). Es guanyava la vida fent de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe policíac, en 1880 era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de Brussel·les. Amb Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre Bèlgica en el número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra Anarchiste, de Lió (Arpitània). Milità en el Syndicat Bruxellois des Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de Brussel·les). Entre 1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts. Destacat orador, entre 1886 i 1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses conferències i mítings de propaganda anarquista i de la Libre Pensée a diferents poblacions belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat per L'Étincelle Révolutionnaire, parlà en un míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a la «revolució violenta». El 10 de gener de 1886 participà en una reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes més tard ho va fer en una vetllada literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre la història de la humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la situació. El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un míting anarquista a Brussel·les a la sortida del qual es produïren diferents incidents. El 14 de juny mantingué un  intens debat dialèctic en un míting a Brussel·les amb el socialista Edouard Anseele. En 1886 acompanyà Guillaume Davister (Jean) per les regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir socors econòmics, especialment el resultat d'una col·lecta de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers en lluita. En 1888 publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el primer volum del fullet d'Hector Morel Dialogues entre un anarchiste et un autoritaire. Publication anarchiste; el segon volum va ser publicat el novembre d'aquell any també a Brussel·les per Ferdinand Pintelon. El 29 d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista contra les penes de mort als «Màrtirs de Chicago». En 1889 formà part del grup anarquista «L'Égalité» (Octave Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert Delsaute) que intentà comprar material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el fullet Le Communisme Anarchiste i entre abril i agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el periòdic Le Drapeau Noir. La policia el presentà com «el cap d'un grup d'anarquistes moderats». En el Congrés Internacional Obrer Socialista que se celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a Brussel·les, representà els grups anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand Pintelon i Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a la Sala Rubens per protestar per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que reivindicaven la dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de març de 1893 el seu domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de Saint-Josse-ten-Noode, va ser escorcollat sense èxit per la policia en la seva absència, ja que es trobava a la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà que des de feia molt de temps son marit no s'ocupava de la «política militant» i durant l'escorcoll només es van trobar unes cartes enviades des de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son germà Corneille Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també va ser un destacat anarquista de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

- Charles Gallau: El 30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) el carreter anarquista Charles-Louis-Joseph Gallau –també citat Galau i Gallot–, conegut com Baudin. Sos pares es deien Louis Gallau i Éléonore Proust. El febrer de 1891 va ser processat per «crits sediciosos». El febrer de 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al Stanhope Street de la ciutat. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de febrer de 1894 va ser detingut per la policia britànica portant els retrats de Ravachol i d'Auguste Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance is a duty i Dynamiters' Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Charles Gallau (1873-?)

***

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 20 de juliol de 1918

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc Le Journal del 20 de juliol de 1918

- Lucien Navel: El 30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'antimilitarista i anarquista Louis Lucien Navel. Fill d'un peó, era el germà major de l'escriptor Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament llibertari. Es guanyava la vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu antimilitarisme i, arran d'un informe de la comissaria de policia de Pont-à-Mousson del 26 de maig de 1913 elaborat per les seves crítiques a la «Llei dels Tres Anys» –llei que ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar amb la finalitat de preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb Alemanya–, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes amb l'anotació «a detenir». En aquesta època es definia com a «socialista unitari i anarquista llibertari» i era membre dels «Amics de Le Libertaire». L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le Libertaire. No obstant tot això, en 1914 s'enrolà voluntari en el 169 Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat després per commoció cerebral. S'instal·là al número 28 del carrer Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París (França) i, després de llegir Ce qu'il faut dire i La Vague, publicacions anarquistes contràries a la «Unió Sagrada», retornà al seu antimilitarisme de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la fàbrica Revelin i entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al número 57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al número 6 de l'avinguda Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una ganiveta al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió. Després s'instal·là a Lió (Arpitània), on sa família s'havia establert. Animador de les Joventuts Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de desembre de 1918 pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la Revolució russa que realitzà en una manifestació del Sindicat de la Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la Part-Dieu, del barri de La Guillotière de Lió i en aquesta època treballava com a obrer en una màquina desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith («Société du Carburateur Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es casà amb la cantant antimilitarista i anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat delegat sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels animadors de la vaga de metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va morir el 18 d'agost de 1974 a Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània).

***

Giuseppe Mariani

Giuseppe Mariani

- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

Giuseppe Mariani (1898-1974)

***

Nicolas Faucier (setembre 1939)

Nicolas Faucier (setembre 1939)

- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Faucier. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

***

Bruno Filippi

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Vicent Artés Tornero

Vicent Artés Tornero

- Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal, Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seus últims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Francisco Ponzán Vidal

Francisco Ponzán Vidal

- Francisco Ponzán Vidal:El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

«Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat [documental]

***

Necrològica de Francisco Muñoz Pérez apareguda en el periòdic "Rojo y Negro" de febrer de 2000

Necrològica de Francisco Muñoz Pérez apareguda en el periòdic Rojo y Negro de febrer de 2000

- Francisco Muñoz Pérez: El 30 de març de 1914 neix a Castro Urdiales (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz Pérez. Sos pares es deien Francisco Muñoz Pérez i Juana Pérez Helguera. Durant la guerra civil lluità al front nord enquadrat en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou greument ferit en un braç i una cama, lesions de les quals mai no es recuperà plenament. En acabar la guerra s'exilià a França. El 3 de febrer de 1945 es casà a París (França) amb Alicia Vaz Argüelles. Després de les vicissituds típiques, s'establí a Dreux (Centre, França), on treballà de sastre i milità activament en la Lliga de Mutilats i en el sector escindit de la CNT. Destacà en el suport als guerrillers antifranquistes llibertaris i a les Joventuts Llibertàries. En morir en dictador Franco, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya) i amb el seu amic Ramón Álvarez Palomo (Ramonín) participà activament en la reorganització de la CNT. Més tard, amb sa companya Alicia Vaz Argüelles, marxà cap a Noruega. Francisco Muñoz Pérez va morir el 24 de desembre de 1999 a Skien (Grenland, Noruega).

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS