Efemèrides anarquistes
efemerides | 08 Març, 2024 20:21
Anarcoefemèrides del 8 de març
Esdeveniments
Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista
- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.
***
L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat
- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Terre Libre,
òrgan de la FAF, de març de 1939
- Xerrada de Geuffroy:
El 8 de març de 1939 se celebra a la Sala de la
Federació Anarquista Francesa
(FAF) de París (França) la xerrada i
debat-contradictori «Ce qu'est
l'anarchisme» (Allò que és
l'anarquisme) feta pel militant de la FAF i de la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR) Henri
Charles Geuffroy. L'acte va ser organitzat pel pels Grups del IX i X
Districte
de París del Cercle d'Estudis Socials (CES).
Naixements
Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906
- Jean-Baptiste
Reynard: El 8 de març de 1862 neix a
Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista,
sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es
deien Jean
Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben
igual que
son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament
en els lluites
obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.).
A partir de la
dècada dels noranta milità a
Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del
grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué
animador d'un dels grups, el que es
reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per
Claude Chapoton, es
reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava
de la difusió del
periòdic lionès L'Insurgé.
A finals
d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament
abans de
la manifestació del «Primer de Maig» i
processat per «associació criminal»,
però
el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895
participà en la
fundació del periòdic Le
Libertaire,
de Sébastien Faure, i col·laborà en Le
Père Peinard, d'Émile Pouget. En
aquesta època participà activament en tots
els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou
un dels
responsables de la biblioteca del grup literari i artístic
«Le Cénacle
Plébéien», establert al
número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a
resultes d'una reunió antimilitarista a Le
Chambon-Feugerolles (Forez,
Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i
adversaris. Abandonà
l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a
Saint-Jean-Bonnefonds (Forez,
Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels
vint, participant en la
creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat
secretari l'estiu de
1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives
per a la
III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir
dos vots a la primera volta.
Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí
el periòdic anarquista La Patrie
Humaine.
Durant els seus
últims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de
Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el
12 de febrer de 1937 al seu domicili
d'Andrézieux-Bouthéon (Forez,
Arpitània).
***
Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)
- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II Districte de Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Perian, cotillaire. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Alphonse-Charles Soulage (1863-?)
***
Pasquale
Luigi Mazzoleni
- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Ressenya
del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
novembre de 1971
- Jean Calandri: El
8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont,
Itàlia) l'anarquista, sindicalista
revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri,
més conegut com Jean Calandri
–a vegades el llinatge
citat Calendri. Sos pares es deien
Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera.
Arribà a França amb
sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb
les cames cremades
en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i
ben aviat començà a
militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els
cercles
anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de
França, França). Quan
es desencadenà el cas de la «Banda
Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René
Valet,
pogués fugir de la policia. A principis de la
dècada dels deu, entrà a formar
part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912
acompanyà Gustave Cauvin,
aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires
propagandístiques per
les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que
acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra,
col·laborà en les «Xerrades
Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En
aquests anys
participà activament en la campanya del Comitè de
Defensa Social (CDS) a favor del
terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les
companyies disciplinàries i colònies
penitenciàries establertes a les possessions franceses
d'Àfrica del Nord
(Biribi),
i acompanyà René de Marmande
en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una
temporada a Londres
(Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué
Errico
Malatesta.
Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença,
Occitània), on treballà de lampista
especialitzat en galvanització i participà en les
activitats del moviment
llibertari francès i en les dels seus companys italians
exiliats
a la Costa
Blava. També milità en la Confederació
General del
Treball (CGT), en «La Libre
Pensée» de Niça (País
Niçard,
Occitània), en el grup
«Élisée Reclus»
de la
Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux
Travailleurs (AVT, Associació
de Vells Treballadors), i col·laborà amb les
«Universitats Populars». En 1917
va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part
del
que es va
anomenar «cultura proletària» i es
relacionà
molt amb l'escriptor llibertari
Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre
cançons
i va escriure
poemes musicals, com ara Oraison
funèbre
à mon charreton, Les
cloches, Chanson bachique,
etc. Entre 1956 i 1959
col·laborà en el periòdic anarquista
de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei
Refrattari. Sa companya
fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà
el llibret Mon ami Calandri en
homenatge al seu
amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de
Menton
(Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la
Facultat de Medicina de Niça.
***
Juan de Dios Filiberto
- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra –la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.
***
Émile
Aubin (1923)
- Émile Aubin:
El
8 de març de 1886 neix al XI Districte de París
(França) l'anarquista,
antimilitarista i sindicalista, i després polític
socialista, Émile Aubin,
conegut com Marat. Era fill natural
de
la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant,
juntament amb son
germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb
Antoine Jean Aubin, treballador
dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII
Districte
de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei
militar com a
mariner al cuirassat Vérité,
es
rebel·là en agües escandinaves durant el
viatge del president de la República
Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia
arribà al vaixell i es negà a
crida «Visca la República!». Un
escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses
cançons
revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions
anarquistes i
antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i
seguir les idees
de Sébastien Faure i de Gustve Hervé,
però finalment el seu cas va ser
sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser
enviat des de la Presó
Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies
disciplinàries
africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en
1910, va ser nomenat
secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les
Indústries Elèctriques
(STIE) de París i, en absència d'Émile
Pataud, organitzà les manifestacions.
L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les
fosques el Teatre
de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10
de maig
de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels
Presidis Militars», que comptà amb
una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne,
Arcole Vauloup, i
que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer
Saint-Maur de París. Membres
d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet,
Prêtre, Titeux i
Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se
físicament dels
oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de
1910 en La Guerre Sociale. El 26 de
novembre de
1910 edità el cartell «Liberté,
égalté, fraternité. Armée
territoriale. Soldats
morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití
del càrrec de secretari
d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament
elegit secretari i
publicà el cartell «Galonnés
assassins». Va participar activament en la
campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i
reivindicà l'abolició del
«Biribi». Processat per un discurs antimilitarista
pronunciat l'1 d'octubre de
1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França),
va ser jutjat per l'Audiència
de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig
de 1911 va ser condemnat a 18
mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses
del judici; no
obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de
maig en cassació. El 7
d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne
a cinc mesos de
presó i a 500 francs de multa per
«injúries a l'exèrcit». El 4
de novembre de
1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de
presó i 100
francs de multa per «difamació i
injúries a l'exèrcit». En aquest judici
tingué
el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga
dels Drets
de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de
juliol de 1912 va ser
posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de
setembre de 1912 fundà Le Cri du
Sodat, el gerent del qual fou
Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme
et militarisme. El març de 1913, en una
reunió de l'Escola de Propaganda de
la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb
Jacques Long, per
reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a
«professor d'energia i
d'eloqüència», mentre Havane, de la
Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la
formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al
«Foyer Populaire» (Llar
Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del
carrer Henri
Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada
el 20 de
maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel
IX
Tribunal Correccional a dos mesos de presó per
«cops, ferides i violències». En
aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa
de França, França). El
18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del
Congrés Anarquista Nacional
que se celebrà a París. El juliol d'aquell any,
reemplaçà Silvaire en la secretaria
de redacció de Le Libertaire,
càrrec
que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys
també fou un dels
responsables de l'Impremta Comunista
«L'Espérance». El novembre de 1913 va
ser
gerent del número únc de Liberiamo
Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians
de París, i amb el
suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui
disparà un
oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En
aquesta època
era membre de «Les Amis du Libertaire», del
«Foyer Anarchiste» del XIX
Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte
adherit a la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR). En l'últim número de Le
Libertaire, publicat l'1 d'agost de
1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!».
Mobilitzat com a caporal en
el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front
–Pierre Martin,
quan s'assabentà de la notícia,
desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes
que feien costat la «Unió Sagrada». El
21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII
Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine
Point, amb qui tingué dos
infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en
polític
socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers
(Illa de
França, França) per la Secció Francesa
de la Internacional Obrera (SFIO).
Esdevingué ferroviari de la xarxa
«État-Rive Droite» i en 1920
participà
activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920
prengué la paraula en un
míting de vaguistes per protestar contra destitucions i
exigir la tornada del
personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula
en un míting
celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant
la Gran
Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre,
França) de l'SFIO de desembre de
1920, passà a militar en la Secció Francesa de la
Internacional Comunista
(SFIC). En aquesta època era secretari de la
Secció de Drancy (Illa de França,
França) de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). El desembre de
1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF),
el qual el 30 d'abril de 1926
es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista
(PRS). El 25 d'abril de 1925 es
casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de
1926 participà en un
míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la
plaça de l'Ajuntament de
Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de
Drancy i
vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El
16 de maig de 1931 va ser
esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A
començament dels anys trenta,
comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la
creació d'una
cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet.
Émile
Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de
França,
França).
***
Marie-Adèle Anciaux
- Marie-Adèle
Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand
Béart de Prisches
(Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga
llibertària Marie-Adèle
Anciaux, també coneguda com Mary Smiles.
Sos pares es deien Jean
Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i
Marie
Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre
1906 i
1910 a «La Ruche», escola llibertària
creada per Sébastien Faure. Juntament amb
el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la
Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de
febrer de 1983 a Chartres
(Centre, França), 11 anys després que el seu
company.
***
Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953
- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup «Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.
***
Salvator
Schiff segons un retrat publicat en el periòdic
parisenc Le
Carnet de la Semaine del 12 de març de 1922
- Salvator Schiff:
El 8 de març de 1891 neix al XI Districte de
París (França) el poeta, dramaturg
i propagandista anarquista i sindicalista Salvator Schiff, que va fer
servir
els pseudònims Cultivateur de Bégonias
i Salvator. Fill d'una
família estrangera d'origen rus, sos pares es deien Charles
Schiff, empleat, i
Slava Liebekinde, domèstica, i tingué vuit
germans. El 27 de juliol de 1908 va
ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó, amb
llibertat condicional, per «ultratges i
rebel·lió a agents». En 1911 treballava
de diamantista. Entre 1914 i 1918 col·laborà amb
contes (L'appel de l'or de
l'aigle bleu, Le charmeur de rêves,
L'homme né dans la nuit, L'oiseau
du plus profund lointain, Le vendeur de Dieu,
etc.) en la revista Mercure
de France, molts d'ells inspirats en llegendes escandinaves.
El 8 d'octubre
de 1915 va ser incorporat al IV Regiment d'Infanteria. Va fer la
campanya
contra alemanya del 2 d'agost de 1914 al 3 de maig de 1915, data en la
qual va
ser llicenciat per «gastritis crònica» i
«enteritis crònica» i enviat al Servei
Auxiliar. L'abril de 1918 va ser nomenat secretari del
Comitè d'Entesa de les
Joventuts Sindicalistes, càrrec del qual dimití
l'agost d'aquell any. L'1 de
desembre de 1918 va fer la conferència «Art,
Science et Peuple» a la Salle des
Sociétés Savantes de París,
organitzada per la Joventut Sindicalista del Sena. El
febrer de 1919 sortí el primer número de la
revista artística Art, Science
et Peuple, de la qual va ser director, la intenció
de la qual era promoure
la «creació d'obres socials d'educació
popular». El 5 de setembre de 1919 va
fer, a La Nouvelle Tribune, la conferència «La
philosophie des bals musettes»,
organitzada per les Joventuts Sindicalistes. El gener de 1920
s'integrà en la
Unió Anarquista (UA) i va fer nombroses
conferències. També milità en la
Confederació General del Treball (CGT). Sota el
pseudònim de Salvador,
col·laborà en Le Libertaire i
sota el de Cultivateur de Bégonias
en La Revue Anarchiste. En 1920 fou membre fundador
del grup artístic
«Idéal et
Réalité», per al qual va fer
conferències. El febrer de 1921 publicà
en la revista Art, Science et Peuple l'obra en cinc
actes La voix
lointaine. El 10 de març de 1922
s'estrenà al Nouveau Théâtre la seva
farsa
tràgica en cinc actes La montée vers
l'amour, dirigida per Irenée Maugé
–els companys de Le Libertaire i de la
CGT tingueren descompte en
l'entrada i André Colomer li va fer la crítica
artística en el número de març
de Le Libertaire. El 24 de març de 1922
va fer la conferència
contradictòria «L'agonie de
l'élite» a Salle des Sociétés
Savantes, on André Colomer va fer
també una altra sota el títol «Un
chef-d'oeuvre ou la mort». El 13 de juliol de
1922 es llegí a La Potinière la seva
peça teatral La Saccaïa, acte
organitzat pels «Amis du Nouveau
Théâtre». L'11 d'agost de 1922
parlà en el
gran míting de l'UA, celebrat a la sala del carrer
Grange-aux-Belles de París,
on també intervingueren destacats anarquistes (Francis
Boudoux, André Colomer,
Sébastien Faure, Létrange, Louis Lecoin, Georges
Pioch, Han Ryner, Surleau,
Teulade, Jean-Louis Thuilier, Quinton, etc.), i al qual assistiren unes
tres-mil persones. L'11 de febrer de 1923 va fer una xerrada en una
gran festa
a la Casa dels Sindicats del XV Districte de París en profit
de la Joventut
Comunista Anarquista (JCA). L'11 d'abril de 1923 va fer, amb
André Colomer, la
xerrada «Votre opinion et la nôtre»,
organitzada per «La Pensée Libre» a la
Universitat Popular de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de
França, França). El 27
d'abril de 1923 va fer, a la Maison Commune de París, la
conferència «Ibsen»,
organitzada per la Federació de Joventuts Anarquistes. El 8
de juny de 1923 va
fer, també a la Maison Commune, la conferència
«Une doctrine de régression: le
marxisme», organitzada per les Joventuts Anarquistes. El
novembre de 1935
dirigí el grup teatral de l'UA. El 29 de desembre de 1925,
en una reunió del
Comitè d'Iniciativa de l'UA, nombrosos assistents el van
proposar per
reemplaçar Jules Chazanoff (Chazoff) en
una gira de conferències arreu
de França, però alguns militants s'oposaren
argumentant que no militava
regularment. El 8 de gener de 1927 assistí al
míting celebrat a la Sala Wagram
de París en suport dels militants anarquistes Francisco
Ascaso, Buenaventura
Durruti i Gregorio Jover. El 28 de maig de 1929 assistí a la
reunió del Grup
Anarquista dels V, VI i XIII Districtes de París. El maig de
1930 vivia al
número 64 del bulevard Jean-Jaurès de Clichy
(Illa de França, França). El març
de 1937 participà, amb altres companys francesos i
espanyols, en la compra de
material de guerra per a lluitar contra el feixisme a la
Península. L'agost de
1937 s'estrenà al Théâtre 1937 el
ballet Finance, de temàtica
anticapitalista, amb llibret seu i música del
coreògraf Constantinoff. Des de
novembre de 1937, visqué al número 3 del carrer
Cité Universitaire del XIV
Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu.
Citat a tots els
registres oficials com a «home de lletres»,
treballà a més a més en nombroses
feines (lampista, galvanitzador, electricista, ferrer, encerador,
diamantista,
oficinista, administrador de societats, etc.). El 9 de desembre de 1937
es casà
al XV Districte de París amb la parisenca Marguerite Justine
Lucienne Jobard,
amb qui vivia des de 1928. El 1938, en relació amb Chazoff i
amb la Missió
Comercial Francoespanyola, se'l va comissionar per adquirir material de
guerra
per a l'Espanya republicana. En 1939 s'encarregà de diverses
empreses, la major
accionària de les quals era la seva cunyada Lucie Estelle
Jobart, vídua del banquer
Gaston Fossey, propietària d'una important fortuna que havia
invertit en
societats immobiliàries. El 9 de juny de 1942, denunciat com
a propagandista
contra el Govern de Vichy, el seu domicili va ser escorcollat,
però sense cap
resultat. Després de la II Guerra Mundial es
consagrà al món teatral i en
l'escriptura de guions cinematogràfics. El 25 de febrer de
1945 assistí a una
reunió del Grup Anarquista «Elisée
Reclus», celebrada al número 6 del carrer
Douane del X Districte de París, on va prendre la paraula.
Dos mesos més tard,
lliurà 500 francs per al llançament del diari Ce
qu'il faut diré. El 27
de maig de 1945 participà en una reunió privada
celebrat al domicili de Louis
Louvet, en el curs de la qual va ser nomenat membre del
comitè encarregat de
crear una nova organització, la qual prengué el
nom de «Égalité» (Moviment
Federatiu dels Llibertaris Racionalistes), que tingué una
existència efímera.
El seu nom figurà en diverses ocasions en les llistes
d'anarquistes del
departament del Sena el domicili dels quals s'havien de verificar
periòdicament. Salvator Schiff va morir el 31 de gener de
1949 –una nota
marginal del seu certificat de naixement cita erròniament el
31 de desembre de
1948– al seu domicili del XIV Districte de París
(França).
Salvator
Schiff
(1891-1949)
Necrològica
de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 22 de maig de 1990
- Josep Torres
Vallès: El 8 de març de 1897 neix a
Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Torres Vallès. Sos
pares es deien Bonaventura
Torres i Teresa Vallès. Jornaler i obrer tèxtil
de professió, durant la seva
adolescència fou un dels fundadors del Sindicat
Únic de Sant Feliu de Llobregat
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que
presidí. Durant tota la
guerra civil fou el tresorer de la Col·lectivitat
Agrícola de la CNT del seu
poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat als
camps de concentració d'Argelers, Barcarès i
Brams. Quan l'Ocupació alemanya,
va participar en la Resistència. Capturat pels nazis, va ser
enviat a un stalag de triatge del
qual pogué fugir,
evitant així la deportació a un camp d'extermini.
Després de la II Guerra
Mundial treballà d'obrer en la construcció i
milità en la Federació Local de
Pàmies de la CNT. Sa companya fou María
Martínez. Josep Torres Vallès va morir
l'11 d'abril de 1990 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània).
***
Necrològica
de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'octubre de 1981
- Vicent Monzó Cervera:
El 8 de març
de 1901 neix a Cervera del Maestrat
(Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista
Vicent Monzó Cervera –el certificat de
defunció cita com a segon llinatge Ververa. Sos pares
es deien Antoni Monzó i Antònia Cervera. Fill de
pagesos,
quan tenia dos mesos son pare
morí i arran d'aquest fet sa família
patí grans dificultats. En 1908
s'instal·là
amb sa mare a França, on va créixer.
Insubmís al servei militar espanyol, en
1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb
altres companys
(Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup
artístic i de propaganda
anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 retornà a la Península. A partir
del 2 d'abril de 1937 presidí
al seu poble natal el Comitè Local i la
col·lectivitat, a més de ser regidor de
Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que
passà a presidir a
partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de
desembre
d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat
l'Agrupació Anarquista «Fecundidad»,
adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El 10 d'abril de 1938,
pressionat per la reacció comunista encapçalada
per Enrique Líster Forján, fugí
cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la
col·lectivitat de
Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç
de Cerdans (Vallespir,
Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat
d'aquests,
fou tancat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Després de la II Guerra
Mundial, amb altres companys, organitzà la
Federació Local d'Argelers de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
agafà una masoveria a Sant
Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en
1947 s'instal·là a Sant Laurenç
de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la
Federació Local de la CNT de la
qual representà en diversos plens interdepartamentals a
Perpinyà. El setembre
de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la
secretaria de la CNT un temps;
després passà a residir a Cucçac
d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims
anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a
Montpeller. Vicent Monzó
Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a l'Hospital de Narbona
(Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.
***
Manifestació d'objectors de consciència
- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.
---
efemerides | 07 Març, 2024 12:47
Anarcoefemèrides
del 7 de març
Esdeveniments
Capçalera
de L'Audace
- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).
***
Portada
d'un número d'A
Lanterna
- Surt A Lanterna: El 7 de
març de 1901 surt a São Paulo (São
Paulo,
Brasil) el primer número del periòdic anarquista
i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga
anticlerical.
D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de
São Paulo i
es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000
exemplars. Aquesta longeva
publicació, de la qual sortiren més de
quatre-cents números, tingué tres
èpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat
anarquista i maçó
Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel
propagandista anarquista
Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a
reacció a l'execució del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies
abans– al 19 de
novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar
Leuenroth, va del 13
de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la
publicació
portà diversos subtítols: «Anticlerical
i de combat», «Periòdic de combat al
clericalisme», etc. La periodicitat passà de
setmanal, a diària i a quinzenal,
segons els períodes, els problemes financers i les pressions
del clergat. Dos periòdics
anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta
publicació denuncià, sobretot,
l'opressió i els privilegis de l'Església
catòlica, i dels seus sectors més integristes,
des d'una perspectiva
anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les
influències que exercia la
religió en els poders polític i
econòmic i en els diversos sectors socials
(educació, cultura, etc.). A més d'articles
anticlericals i de crítica
religiosa, trobem de molts altres temes, com ara
convocatòries, cròniques, informes
socials, notes orgàniques dels grups anarquistes
(Federação Operária de São
Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura
Social, etc.), temes
sindicals, articles antimilitaristes, crítiques
literàries, temes pedagògics,
ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones
il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb
el periòdic anarcocomunista La
Battaglia, els crims sexuals comesos
pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una
nina que
havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São
Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São
Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu
benefici fou denunciat
per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els
articles
eren anònims o signats amb pseudònims,
però hi van col·laborar Carlos de
Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda,
Florentino de
Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo
Felipe, Antonio
Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard
Leuenroth, Helio Negro, José
Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino
Spagnolo, Gil
Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio
Vandelvarde,
Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i
França s'editaren
periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.
A Lanterna (1901-1935)
***
Capçalera
de La Batalla
- Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.
***
Portada
del fullet de la conferència (1937)
- Conferència de
Martí Ibáñez: El 7 de
març de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona
(Catalunya) la conferència «Grandezas y miserias
de la revolución social espanyola»
del metge anarquista i anarcosindicalista Félix
Martí Ibáñez, aleshores director
general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de
Catalunya. Aquesta
conferència era la setena d'un cicle organitzat per les
Oficines de Propaganda
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Jacinto Toryho, secretari de les Oficines de
Propaganda de la
CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera,
presentà l'acte. En aquesta
conferència Martí Ibáñez
tractà nombrosos temes, com ara l'individu i la
col·lectivitat, la justificació
científica de les revolucions, els perills del
sectarisme, la CNT davant la polític, les
crítiques al procés revolucionari, la
reconstrucció econòmica, el paper dels sindicats,
el nacionalisme, la justificació
de la participació llibertària en les
institucions estatals, etc. La
conferència es va transmetre en directe per les emissores
ECN 1, Radio CNT-FAI,
Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya
per a tota la Península. Aquell
mateix any s'edità la conferència en
fulletó, amb el mateix títol, per les
Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.
Conferència de Martí
Ibáñez (7 de març de 1937)
***
Un
moment del míting
- Míting de la FAI:
El
7 de març de 1938 se celebra al Monumental Cinema de Madrid
(Espanya) un míting
de la Federació Local de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'acte va ser
presentat per Melchor Rodríguez García, de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la FAI, i hi van parlar Gregorio Gallego García,
en nom de les
Joventuts Llibertàries; José García
Pradas, membre del Comitè de Defensa del
Centre; i Suceso Portales, en representació de
«Mujeres Libres». En aquest
míting se celebrà la unitat aconseguida en
l'Aliança de Joves Antifeixistes i
es va fer una crida a aconseguir la unitat entre tots els sectors en un
Front Popular
Antifeixista i en una Aliança Obrera
Revolucionària. També es va celebrar
l'enfonsament el dia anterior del creuer de l'armada franquista Baleares.
L'acte acabà amb la intervenció d'Antonio Agraz,
que recità poesies, i la
interpretació de diversos himnes confederals i
revolucionaris.
***
Cartell
anunciador de l'acte
- Acte contra
l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de
1974 se celebra al Union Hall de
l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de
denúncia contra l'execució cinc dies abans a
Barcelona (Catalunya) del militant
anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who
Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el
qual
intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García
García, exiliat a
Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista,
es va
passar el film Amanecer sobre
España
(Dawn over Spain o The
Will of the People, en anglès), film
documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la
Revolució espanyola.
Naixements
Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)
- Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Sos pares es deien Ferjeux Simonin, empleat a l'Asil Imperial de Vincennes, i Anastasie Allaux, cuinera. Es guanyava la vida fent de faixaire i vivia al número 9 de l'Impasse Ménilmontant de París (França). A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». El 16 de desembre de 1899 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Courtois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el
diari Le
Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne del 23 d'abril de
1901
- Edmond Carpentier: El 7 de març de 1873 neix a Montreuil-sur-Mer (Picardia, França) l'anarquista Auguste Julien Edmond Carpentier, conegut com Edmond Carpentier. Sos pares es deien Denis Edmond Carpentier, paleta, i Marie Fannie Théophanie Savreux. Sabater de professió, vivia al número 14 del carrer Marissons d'Amiens (Picardia, França). En 1893 va ser cridat a files, però a causa de «palpitacions» va ser destinat a serveis auxiliars. A finals de la dècada dels noranta la policia el donà com a «desaparegut» a Amiens. Entre gener i setembre de 1900 visqué al número 49 del carrer de l'Aventure d'Amiens, al domicili del company Jules Lemaire, i posteriorment s'establí al número 2 de la plaça del Marché-aux-Chevaux. El 4 de juliol de 1900 va ser jutjat amb Benjamin Crépel per «violències». En 1901 fundà un grup anarquista a Amiens. L'11 de gener de 1901 va ser desnonat del seu habitatge per manca de pagament i va escriure a l'exterior de la seva habitació «La propiété c'est le vol» (La propietat és un robatori) i al sòcol de la xemeneia «Vive l'anarchie» (Visca l'anarquia). El 10 de març de 1901 participà en el carnaval en el curs del qual diversos anarquistes (Bastien, Ferdinand Calazel, Dubourguet, Ducamp, Foullin, Gosselin, Goullencourt, Alice Marcellin, Péchin, Edmond Pépin, Ségard, Émilien Tarlier i Camille Tarlier) llançaren des d'un carro que representava «El Capital esclafant el Treball» pamflets amb textos revolucionaris, anarquistes, feministes i antimilitaristes. Organitzà diferents reunions polítiques, com ara la conferència de Ferdinand Calazel sobre la «Revolució obrera» del 17 de març de 1901 o la de Julie Pajaud (Séraphine) celebrada a la Sala Alcazar d'Amiens. El 3 d'abril de 1901 va ser denunciat per haver exhibit una pancarta amb el text «Vive la Liberté» i el 16 d'abril de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó per haver xiulat, el 15 de març anterior, des de la finestra del seu domicili, al número 56 del bulevard Jardin des Plantes, el pas del VIII Batalló de Caçadors a Peu. El 30 de maig de 1901 va ser desnonat per un algutzir del seu habitatge del bulevard Jardin des Plantes i una colla de companys de la «Lliga dels Antipropietaris» el van ajudar al desallotjament dels mobles, portant-los a mà pels carrers de la ciutat tot cantant cançonetes contra els propietaris. El 2 de juny de 1901 s'instal·là al número 8 del carrer Saint-Germain, juntament amb altres anarquistes (Jules Lemaire, Edmon Pépin, Émilien Tarlier i Camille Tarlier), on muntaren un taller de sabateria, decorat a la façana amb propaganda anarquista i una gran pancarta «Ligue des Anti-Proprios» (Lliga dels Antipropietaris), i on cantaven durant tot lo dia cançons anarquistes, alhora que xiulaven i insultaven els membres del clergat que hi passaven per la porta. El 8 de juny de 1901 Le Journal d'Amiens li va dedicar un article i Le Progrès de la Somme un altre on li donava la paraula. Vigilats per la policia, va ser denunciat per un gravat de Ravachol on posava «Si tu veux être heureux, nom de dieu, pends ton propiétaire» (Si vols ser feliç, redéu, penja el teu propietari). El 2 de juliol de 1901, després d'haver aferrat a l'interior d'un local ocupat com a seu de la «Lliga dels Antipropietaris», al número 8 del carrer Saint-Germain, un cartell que deia «L'Armée est l'école du crime» (L'Exèrcit és l'escola del crim), va ser condemnat, juntament amb Jules Lemaine i Émilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; però, en l'apel·lació de l'Audiencia del 24 d'octubre de 1901 el seu cas va ser sobresegut. El 20 de juny de 1902, en un nou desnonament del seu domicili, al número 34 del carrer Grand-Vidame, va ser detingut i denunciat per «escàndol nocturn i rebel·lió». El 14 de juliol de 1902 vivia al carrer Corps-Nus-Sans-Tête i des de la finestra del segon pis penjà una bandera negra, la qual va ser decomissada pel comissari central i el van processar. El setembre de 1902, amb Edmond Pépin i Tarlier, van ser denunciats a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on havien anat a fer la verema, per distribuir el fullet La peste religieuse. L'octubre de 1902 va ser interceptat, amb Jules Lemaire, per circular a peu sense cap finalitat per la zona de Xampanya. En 1904 el seu nom figurava com a «nòmada» en un registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades». Posteriorment visqué maritalment amb la costurera Marie Antoinette Maloigne i els dos infants d'aquesta al número 16 del carrer Perreau i el 24 de març de 1904 l'acompanyà al domicili del seu marit on, després d'una discussió, ella trencà set vidres de les finestres; jutjat el 20 d'abril de 1904 per aquest fet, ell va ser condemnat a 15 dies de presó per «complicitat». El juny de 1917 va ser mobilitzat. Després de la Gran Guerra vivia al número 3 del carrer Petite Rue de la Veillère d'Amiens. Edmond Carpentier va morir el 13 d'octubre de 1930 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França) i va ser enterrat dos dies després al Cementiri Nou de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.
***
Notícia
de l'alliberament de Victor Ernest publicada en el periòdic
parisenc Le
Parti Ouvrier del 2 de setembre de 1895
- Victor Ernest: El
7 de març de 1875 neix a Brussel·lès
(Bèlgica) l'antimilitarista llibertari,
neomaltusià,
i després polític socialista, Victor Charles
Julien Joseph Ernest. Sos pares es
deien Joseph Ernest i Annette Mas. En 1895 era membre de les Joves
Guàrdies
Socialistes (JGS). Entre 1895 i 1898 fou corresponsal de
Bèlgica del periòdic
parisenc Le Parti Ouvrier. En 1895 va ser
condemnant per unes
declaracions antimilitaristes per un tribunal belga a 16 mesos de
presó, però
recobrà la llibertat el setembre de 1895 després
romandre sis mesos empresonat.
Membre de la Lliga Neomaltusiana de Bèlgica,
mantingué correspondència amb l'anarquista
Paul Robin. Col·laborà en el periòdic
neomaltusià anarquista Génération
Consciente (1908-1914), dirigit per Eugène
Humbert. A principis de segle
fou redactor del Journal de Charleroi. Entre 1911 i
1938 va ser regidor
municipal del Partit Socialista Belga (PSB) i entre 1912 i 1920 regidor
adjunt
al burgmestre de Charleroi i en 1922 de Jumet. Durant la Gran Guerra
s'encarregà d'una important missió d'espionatge
per a l'autoritat militar consistent
a cartografiar els combois ferroviaris alemanys i transmetre aquesta
informació,
via Països Baixos, al servei
d'intel·ligència britànic
«Cameron»; detingut,
aconseguí evadir-se i passar als Països Baixos i
després a Jumet (Charleroi,
Valònia), obtenint la Creu de Guerra francesa amb mencions
honorífiques. Entre
1918 i 1940 va ser diputat de Charleroi. Combaté el flamenc
a la Universitat de
Gand (Flandes Oriental, Flandes) i el bilingüisme dels
sotsoficials i oficials
de l'exèrcit i en l'administració; pronunciant-se
a favor d'una Bèlgica federal
de nou Estats provincials, única forma, al seu parer, de
compaginar els interessos
valons i la unitat de Bèlgica. En 1930 patrocinà
el I Congrés de la
Concentració Valona. Entre les seves obres podem destacar L'Almanach
Socialiste (1897, amb altres), Socialisme et
malthusianisme (1901) i
La Commune de Paris (1931). El seu últim
domicili va ser a Jumet. Sa companya
fou Marie Joséphine Clémentine Lampert. Victor
Ernest va morir el 14 d'agost de
1940 a Canes (Provença, Occitània).
***
Carlo Frigerio
- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià –que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina–, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera –sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana– reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
Notícia
de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys,
apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22
de novembre de 1935
- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització «Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Pietro Cociancich
-
Pietro
Cociancich: El 7
de març de 1884 neix a Umag (Ístria,
Imperi Austrohonagares; actualment
Croàcia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Pietro
Cociancich, també conegut com Pietro
Canziani i Il Triestino.
Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk
(o Vocek). Fuster
de professió, esdevingué anarquista quan era molt
jove, al voltant del moviment
obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül)
i entrà a formar
part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius,
però també molt
controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en la
Marina austrohongaresa i després del conflicte
bèl·lic es va dedicar a
recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de
Monfalcone
(Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes
locals. Participà en
diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i
participà en la defensa de
la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser
cremada
per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per
possessió d'una
granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El
maig de 1926 va ser
detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria,
Itàlia), probablement durant un
intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret
d'italianització dels
noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani.
El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser
detingut al
Fiume sota l'acusació de «falsificació
de moneda». Un informe de la Comandància
de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de
Torí (Piemont, Itàlia) de
juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de
Trieste més actiu». Després
d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de
peó, aconseguí l'abril de
1930 passar a França, però deixà sa
companya i son infant a Trieste. A Marsella
(Provença, Occitània) treballà per a
l'empresa Coder i, un cop va ser
acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquesta
època va fer contacte
amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria
local. Amb altres
companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore),
entrà en la lluita violenta contra les estructures i els
capitosts del règim
feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a
l'edifici no hi
havia gent, llançà, juntament amb el
republicà Dante Fornasari, una bomba contra
la «Casa dels Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània), seu
l'Associació
d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar
i
provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb
son
company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà
tota la responsabilitat
política i moral de l'acció, excloent totalment
Dante Fornasari. Aquest procés,
que començà el 26 de gener de 1933 a
l'Audiència d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània), es convertí realment en un judici
contra la dictadura feixista,
gràcies a les accions dels comitès que es crearen
en el seu suport, però ell va
ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de
prohibició de residència –Dante
Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies
després del seu
alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc,
Occitània), el 17 de juny de
1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà
en la Revolució llibertària.
Gràcies a la seva experiència militar de la Gran
Guerra, s'integrà en el servei
de guardacostes a bord del Francisco,
enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va
romandre fins el febrer de
1939, que passà a França i va ser internat en un
camp de concentració. Aconseguí
fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a
Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El
novembre de 1940 va ser detingut,
jutjat, condemnat per «residència
il·legal i falsificació de passaport»,
i
empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels
alemanys, va ser detingut per la
Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser
condemnat a tres anys de
confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres
anarquistes, però va
ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat,
en un procés
reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12
d'abril de
1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren
18 persones. Malgrat la situació
crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser
interrogat sobre les seves
relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes
italian. Va ser
transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on
conegué el jove militant antifeixista
Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a
resultes
d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia
(Emília-Romanya,
Itàlia).
Pietro Cociancich
(1884-1944)
***
Notícia
sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari
parisenc Le
Matin del 4 de maig de 1905
- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix al I Districte de París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. Sos pares es deien Pierre Marie Souplet, sastre, i Françoise Julie Simon, modista. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Georges Souplet va morir el 4 d'abril de 1980 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Chartres (Centre, França).
***
Josep
Larroca Vendrell
- Josep Larroca
Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a
Lleida
(Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo
Manco. Sos pares es deien Domènec Larroca i
Mercè Vendrell. Ferroviari
de professió –s'encarregava d'enganxar els vagons
a l'Estació de Ferrocarril de
Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres
destacats de la Secció
de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
adscrita a la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF). Entre el
18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la
Paeria, el primer
Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal
revolucionari del qual també
formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea,
Francesc Pelegrí
Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons
Argilès, entre d'altres, i que va dictar,
sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942
va ser detingut i, acusat de
pertànyer a la Resistència, internat al camp de
càstig de Vernet i, després
d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània,
Occitània), el 30 de juny de 1944
deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones
més, amb
l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de
concentració nazi de Dachau (Baviera,
Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la
II Guerra Mundial milità en
la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) i residí al
Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de
1974 al seu domicili del Pertús (Vallespir,
Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la
FEDIP.
***
Necrològica
de José García Pacheco apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
juny de 1990
- José
García Pacheco:
El
7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura,
País Valencià) l'anarcosindicalista
José García Pacheco. Sos pares es dien Juan
García
Riqueline, llaurador, i Josefa Pacheco Pérez. Pastor des
d'infant, quan
tenia 18
anys emigrà a França i
s'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on
milità en el moviment anarquista francès. Fou
membre del Grup Anarquista «Sébastien
Faure» de la Federació Anarquista (FA) i,
amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La
Libre Pensée i la
Unió Pacifista. Quan esclatà la
Revolució de 1936 retornà a la
Península i, amic
íntim de David Antona Domínguez, va ser enviat
per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida,
País Valencià).
També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la
CNT. En 1939, al
final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat
un
temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on
treballà de pastor i participà en la
lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carmen
Molinero Esteban,
els Pirineus i
s'instal·là a Bordeus, on visqué de la
venda de plantes medicinals a les apotecaries.
Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès,
Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée
Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de
violència. El seu últim domicili va ser a Dormont
(Aquitània, Occitània). José
García Pacheco
va
morir el
23 de març –algunes fonts citen
erròniament el 22 de març– de 1990 a
l'Hospital
Saint-André de
Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat tres
dies després.
***
Léo
Malet
- Léo Malet: El 7 de març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el novel·lista i poeta, d'antuvi, llibertari, després, trotskista i, finalment, conservador, Léon Jean Malet, més conegut com Léo Malet i que en la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam, Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge Arcouët i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee. Era fill natural de la modista Louise Nathalie Refréger i l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el funcionari Jean Marie Gaston Malet celebrat el 6 de juny de 1910. Un germà seu va morir de tuberculosi quan encara no havia fet els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que l'introduí de manera autodidacta en el món de la literatura. Un cop obtingué el certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a venedor de teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925 assistí a una conferència de l'anarquista André Colomer al Cercle d'Estudis Socials (CES) de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie, ravagent l'humanité» (Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la humanitat) que l'influí força i el decantà pel pensament anarquista. Després d'això seguí una correspondència amb el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de desembre d'aquell mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa començà a actuar com a cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache Enragée», i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer Végétalien» (Fogar Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que més tard serà protagonista de moltes de les seves novel·les. A més de cantar, va fer de tot: oficinista, empleat bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin, manobre, gerent de botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de diaris, embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es resguarda del fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser detingut per vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en sortir de la presó intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar, però en arribar a Mâcon s'assentà en un bordell. També va fer de periodista per a publicacions llibertàries (En Dehors, L'Insurgé, Journal de l'Homme aux Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de «negre» d'escriptors reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que esdevindrà sa companya. El seu interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949 a participar en les publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà al trotskisme i entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en el Partit Obrer Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista. Assidu del cafè Cyrano, fou íntim d'André Breton, Jacques Prévert, René Magritte, Yves Tanguy, Dalí i altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. El 16 d'abril de 1940 es casà amb Paulette Léonce Doucet –Oscar Domínguez i Jacques Prévert van ser els testimonis de les noces– i ambdós fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El 25 de maig de 1940 va ser detingut per «atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat» per haver signat un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes, però els guardes l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop lliure va ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant que era un desertor i fou reclòs només 18 mesos al camp de concentració de Sandbostel [Stalag X-B] (Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels surrealistes li va fer un diagnòstic mèdic fals. A començaments dels anys quaranta començà a escriure novel·les policíaques, negres i de «capa i espasa». Durant l'Ocupació formà part de l'organització semiclandestina «La Main à Plume» que intentava mantenir l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942 s'instal·là a Châtillon, on el 13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb la novel·la policíaca 120, rue de la Gare posarà en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de 33 obres seves i portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge inspirarà una sèrie televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Policíaca», en 1958 la seva sèrie de novel·les Les Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el «Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984 rebé el «Gran Premi del Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi adaptarà algunes de les seves obres al món del còmic. En 1981 sa companya Paulette Doucet morí. Una entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985 causà un gran escàndol per les seves declaracions considerades xenòfobes i racistes. En 1988 publicà la seva autobiografia La vache enragée. Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 al seu domicili de Châtillon (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Pòstumament, en 1997, va ser publicat el seu Journal secret.
---
efemerides | 06 Març, 2024 12:32
Anarcoefemèrides del 6 de març
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Vengeance Anarchiste
-
Surt La
Vengeance Anarchiste:
El 6 de març de
1883 surt a París (França) el primer
número del setmanari La Vengeance
Anarchiste. Organe hebdomadaire. Es va presentar com
el successor parisenc del periòdic lionès L'Étendard
Révolutionnaire. Per finançar la
publicació una cinquantena de companys de
diferents grups de París i de la regió parisenca
es reuniren en una plenària on
s'acordà que cada grup aportaria 10 francs per al
sosteniment del setmanari i
l'anarquista François-Louis Duprat s'encarregà,
com a tresorer, de recaptar-ne els
fons. El gerent fou Prosper Legrand. Hi van col·laborar
Émile Gautier,
Marguerite Leloup i Louise Michel, entre d'altres. En sortiren
només dos
números, el segon l'1 d'abril de 1883.
***
Una colla de sabaters
- Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.
***
Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès Coerenza del 25 de febrer de 1915
- Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.
Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)
***
Forces
de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova
durant la vaga general de 1919
- Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.
***
Propaganda
de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic
londinenc Spain
and the World del 4 de març de 1938
-
Gira escocesa de
Goldman: Entre el 6 i el 13 de març de 1938 la
propagandista anarquista Emma
Goldman realitza una gira informativa sobre la Revolució
espanyola a Escòcia.
Organitzada pel grup de Glasgow de l'Anarchist Communist Federation
(ACF,
Federació Anarquista Comunista), la gira consistí
en quatre conferències: tres
amb el títol The Betrayal of the
Spanish
People (La traïció al poble espanyol),
que se celebraren el 6 de març al
St. Andrew's Hall de Glasgow, el 7 de març al Oldfellows
Hall d'Edinburgh i el
13 de març al Hamilton Co-op Hall de Glasgow; i una amb el
títol The Constructive
Achievements of CNT-FAI
(Els èxits constructius de la CNT-FAI), que se
celebrà al Shettleston Public
Hall de Glasgow. L'ACF s'havia creat l'agost de 1937 amb els
anarquistes
dissidents de l'Anti Parliamentary Communist Federation (APCF,
Federació
Comunista Anti Parlamentària) i mantingué una
estreta col·laboració amb el
periòdic londinenc Spain and the
World
i l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió
Anarcosindicalista), que s'havia
fundat l'abril de 1937. La gira escocesa d'Emma Goldman es va realitzar
quan
les relacions entre l'ACF i els marxistes de l'APCF i de l'United
Socialist
Movement (USM, Moviment Socialista Unit) eren menys cordials arran dels
fets de
«Maig de 1937» a Barcelona i a la resta de
Catalunya.
***
Desfilada feixista pels carrers d'Almeria
- Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael del Águila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael del Águila Aguilera res no sabem.
***
Cartell
de l'acte
-
Homenatge a Puig Antich: El 6 de març de 2014
se celebra al restaurant-llibreria
Anònims de Granollers (Vallès Oriental,
Catalunya) un acte d'homenatge a
l'anarquista Salvador Puig Antich en el 40 aniversari del seu
assassinat. Organitzat
per l'Assemblea Llibertària del Vallès Oriental
(ALVO), comptà amb les
intervencions de Jann Marc Roullian i Ricard de Vargas Galarons,
exmembres del Movimiento
Ibérico de Liberación (MIL, Moviment
Ibèric d'Alliberament) i amb la
presentació de Lluís Guix Moreno, membre de
l'ALVO. Durant l'acte es va palesar
el context social en el que va néixer el MIL (lluites obres,
autònomes i
anticapitalistes; vagues; etc.) i es va denunciar el paper jugat per
alguns
partits antifranquistes en l'assassinat de Puig Antic que van fer tot
el
possible per desmobilitzar la població en la seva
solidaritat. A l'acte
assistiren una seixantena de persones.
Homenatge
a Puig Antich (6 de març de 2014)
Naixements
Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902
- César Prenant: El 6 de març de 1845 neix a Dontilly (Illa de França, França) l'anarquista César Victor Prenant. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Isidore Prenant, ferrador, i Eléonore Augustine Goix. Entre 1870 i 1871 lluità en la guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març de 1871, quan esclatà la Comuna de París, es trobava en la capital francesa i participà en els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna, va ser jutjat pel XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la deportació simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia). Durant la seva deportació va ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis dies a pa i aigua, entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat juntament amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4 d'abril de 1880. A París s'arrenglerà en les files blanquistes i esdevingué anarquista, declarant-se «exdeportat i col·lectivista revolucionari». Molt impressionat pel que passava a Nova Caledònia i per les injustícies que va patir, volgué atreure l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la mà, abordà Charles de Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un port a Occitània; acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a presó i a l'estada prohibida en determinades ciutats, entre elles París. Restà 20 mesos a la presó de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença, Occitània) i va ser alliberat gràcies a la campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es dedicà a enviar cartes al president de la República i als seus ministres per denunciar les injustícies que havia patit durant la seva deportació. En 1882 aferrà al carrer Saint-Maur de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on amenaçava de mort Jules Grévy, president de la República francesa, i als seus ministres; dies després, el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del carrer de Saint-Maur. Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional del Sena, que el considerà «dèbil psíquicament i anèmic, però responsable dels seus actes», va ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a vigilància policíaca especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no sense abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885 treballà de manobre a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Posteriorment treballà en diferents poblacions de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i patí diferents detencions. En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres companys, formà part del comitè de redacció del periòdic parisenc Ça Ira (1888-1889), però aquesta publicació hagué de cessar víctima de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser detingut a la Cambra de Diputats francesa després de llançar des de les tribunes un gran full tot cridat «Justícia!». En 1891 era secretari de redacció de Le Père Peinard i, segons la policia, havia estat condemnat en 12 ocasions per «ultratges als agents o als magistrats». El 29 de juny de 1891 va ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la residència; jutjat el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a sis mesos de presó per infracció de la prohibició de residència i reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a treballar com a oficinista en el periòdic Renaissance i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en els jutjats aquesta publicació. El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de Charles de Freycinet, aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a ser rebut, entrà en còlera i finalment va ser novament detingut. En el judici contra el periòdic Renaissance no només no li van donar la raó, sinó que el van condemnar a pagar les despeses i indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser detingut el 29 de juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà reclòs en aplicació d'una llei de 1838 («Règim dels alienats»), que permetia perllongar preventivament els empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici parisenc de Bicêtre, després a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne, i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran d'una important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de les pàgines del diari L'Aurore, a la qual se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del Ciutadà i diverses lògies maçòniques, i després que un equip de metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes organitzacions demanaren la necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9 d'agost de 1902 participà en la gran vetllada artística i literària a benefici de la gira de conferències d'Émile Girault, on també van participà Laurent Tailhade, el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et Galilée» i diversos poetes montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de París. El 5 d'octubre de 1902 va fer la conferència Ce que sont les asiles d'aliénés a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la titulada Les cages de fer en France au XXe siècle a la Sala Vermillet de l'XI Districte de París. A començament de 1911, atacat de paràlisi, César Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París i declarat incurable, va ser traslladat a Ivry (Illa de França, França), on morí el 4 de maig de 1911.
***
Notícia
de la confiscació de la correspondència de Paul
Chabard apareguda en el diari parisenc L'Éclair
de l'11 de gener de 1894
-
Paul Chabard: El
6 de març de 1869 neix a Vichy (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista Paul Vincent
Gabriel Chabard –algunes fonts citen erròniament
el seu llinatge com Chabart–
conegut com L'Architecte i Paul Vincent.
Era fill de Louis Chabard,
fuster, i de Louise Petot. En 1890 era secretari del Cercle d'Estudis
Socials
del VII Districte de París, lligat a la Federació
de Treballadors Socialistes
de França (FTSF). En aquesta època va fer costat
econòmic els vaguistes dels
departaments del nord. Posteriorment milità en el moviment
anarquista de la
regió parisenca i destacà com a oradors en les
reunions. Tingué un germà que
milità en el moviment anarquista del barri parisenc de
Genelle i un altre germà
va morir en 1892, després de sortir de la presó
per «robatori». Signà com Paul
Vincent diversos cartells llibertaris. Tingué com
a companya l'anarquista Éliska
Coquus (Brugière), vivint
ambdós al número 118 del bulevard Montparnasse
de París. En 1892 vivia al número 19 de
l'avinguda Breteuil. També amb sa
companya assistí regularment a les reunions del Cercle
Anarquista Internacional
(CAI) a la Sala Horel de París. En 1893 estudiava
arquitectura, d'aquí el seu
malnom de L'Architecte. El 10 de gener de 1893 va
ser detingut,
juntament amb altres 14 persones (Martial Bucher, Jules Dejoux, Pierre
Garnes,
Ernest Humbert, Laroche, Edmond Leboucher, Alexandre Magnin,
Eugène Moucheraud,
Eugène Renard, Eugène Richard, Étienne
Robineau, Eugène Sabatier, Edmond Souday
i Louis Varennes), a prop del Palais Bourbon, seu de la Cambra de
Diputats
francesa, per «negativa a circular». Entre juliol i
octubre de 1893 va realitzar
amb sa companya dos viatges a Londres (Anglaterra) i sempre per a una
estada de
pocs dies. Durant la tardor de 1893 va fer una gira de
conferències a la zona
nord francesa. Quan les grans agafades d'anarquistes de gener i de
febrer de
1894, el seu correu va ser confiscat per l'administració de
correus que el va
lliurar a la policia. En 1894 vivia al número 179 del carrer
Vaugirard de
París. Segons algunes fonts, Paul Chabard va morir a finals
de 1897, però el
febrer de 1898 l'administració de Le Libertaire
buscava la seva adreça.
En 1908 un arquitecte del mateix nom era oficial de l'ensenyament
públic a
Nimes (Llenguadoc, Occitània).
***
Eugène Humbert
fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)
-
Eugène Humbert: El 6 de març de 1870
neix a Metz (Lorena, França) el militant
llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean
Baptiste Humbert. Era fill
natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de
professió, descobrí de ben jove l'anarquisme.
Durant la tardor
de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle
«L'Essor Socialiste» de
Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el
distribuïdor de La
Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors
del grup llibertari «Guerre
aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup
que a partir de juny de 1891 prengué el
nom de «Liberté». Entre juliol i agost
de 1891 publicà tres números de L'Indépendent.
Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de
Commercy (Lorena,
França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la
policia com a
«anarquista perillós». Durant la tardor
de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a
Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que
organitzava conferències per als
cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a
París (França) i participà en la
Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31
d'agost d'aquell any,
esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan
d'expressió, la revista
neomaltusiana Régéneration (1904-1908).
Entre 1897 i 1898, amb
Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista
literària, artística i
científica Le Libre, que
també va informar sobre el cas Dreyfus. El
desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja
(Valònia), va ser nomenat
secretari administrador de la Unió Internacional de les
Lligues Neomaltusianes.
En 1908 conegué la taquígrafa anarquista
Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà
casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i
que col·laborà en
les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant
neomaltusià,
edità a partir de l'abril de 1908 el
periòdic Génération
Consciente –amb
Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor
Méric. Organitzà
nombroses conferències amb altres companys (Auguste
Courtois, Sébastien Faure,
Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius,
fets pels quals va ser
denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser
tancat a la
presó parisenca de La Santé. En aquesta
època era membre del Grup Revolucionari
del XVIII Districte de París, adherit a la
Federació Revolucionària Comunista
(FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà
insubmís i es refugià a Barcelona
(Catalunya), on participà activament en la lluita contra la
guerra, i fou un
dels organitzadors del «Congrés Internacional
contra la guerra» entre el 30
d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919
va tornar a França
clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a
París i
condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de
presó per
insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou
condemnat, juntament
amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó
suplementària i a 3.000 francs de
multa cadascun per propaganda neomaltusiana i
«provocació d'avortament». Ell va
ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la
seva tasca, alhora
que començà a treballar en el servei de
publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le
Merle Blanc. En aquests anys col·laborà
en L'En Dehors. En 1928 va
dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres
per tothom» de Montmartre i en
1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma
Sexual». A partir de 1931, i
fins 1939, edità La Grande
Réforme, que esdevingué
òrgan de la
Lliga de la Regeneració Humana, organització de
la qual va ser nomenat en 1932
secretari. Entre 1931 i 1938
col·laborà en Simplement. Va
col·laborar en l'únic número del
periòdic L'Amnistie (París,
14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per
demanar un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,
que condemnava els
militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquesta
època va
col·laborar en L'Encyclopédie
Anarchiste, de Sébastien Faure, i va
ser membre del buró de la Unió dels
Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el
president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que
publicava el
periòdic La Clameur (1932-1936).
En 1939, quan esclatà la guerra,
deixà París i amb sa companya marxà
cap a Lisieux (Baixa Normandia, França),
per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de
presó per distribuir
un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda
antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig
de 1943
pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens.
Purgà la pena a Amiens (Picardia, França),
però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de
juny de 1944, un dia
abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un
bombardeig aliat a l'Hospital
d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu
arxiu documental es
troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert
publicà la biografia Eugène
Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i
1970 Émile Bauchet
publicà el fullet Deux grandes figures du moviment
pacifiste libertaire: Eugène
Humbert et Sébastien Faure.
***
Foto
policíaca de Gaston Pérot (4 de març
de 1894)
- Gaston Pérot:
El 6 de març –algunes fonts citen
erròniament el 16 de març– de 1872 neix
al XVIII Districte de París (França)
l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a
vegades citat erròniament Perrot.
Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià
de la pau, i Joséphine
Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de
professió, la seva natura malaltissa i
la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular.
Vivia amb sos
pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de
París. Des de 1889
freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i
esdevingué lector de Le
Père Peinard. En 1893, segons informes
policíacs, assistí a nombroses reunions
anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels
Antipatriotes» i l'estiu
d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les
eleccions
legislatives, assistint com a esvalotador en mítings
electorals. A començament
del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut
juntament amb
12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia
trobà nombrosos
escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia
dirigides a Anne de
Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que
intentà acostar-la al moviment
anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons
econòmics. El 4 de març de
1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer
Bertillon», encara que la
policia el considerava incapaç d'«actes
reprensibles», i tancat a la presó
parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les
reunions anarquistes
al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de
París, i de
llegir periòdics anarquistes com Le
Père Peinard. El 10 de març de 1894
vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat
al 153
Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies
després, el 24 de novembre,
per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de
1901 es casà al XIX Districte
de París amb la cartonera Pauline Marie François.
El seu últim domicili va ser
al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida
treballava de fotògraf. Gaston
Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del
XIX Districte de
París (França).
***
María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)
- Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista «Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942 a Montevideo (Uruguai).
***
Necrològica
de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 de gener de 1972
- Miguel Domeque Nadal: El 6 de març de 1885 neix a Gurrea de Gallego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Suz, llaurador, i Valera Nadal Sarraseca. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la presa del seu poble natal per les tropes franquistes, fugí a les muntanyes amb sos fills i altres companys, i, amb el suport d'altres militants, passà a zona republicana. Sa companya, Felisa Til Montori, de família confederal, que no pogué fugir de Gurrea de Gallego, va ser detinguda i afusellada aquell mateix 1936. Amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer tècnic als camins i pantans de l'Alta Viena i de Cantal. Membre del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili, s'instal·là posteriorment a Fleurance. Miguel Domeque Nadal patí un atac d'apoplexia el 12 de novembre de 1971 i morí dos dies després a Florença (Llenguadoc, Occitània). Els seus fills, Alejandro i Miguel Domeque Till, també militants confederals, lluitaren durant la guerra civil en una unitat guerrillera a Aragó i el juny de 1944 aconseguiren fugir de la presó d'Osca i creuar els Pirineus. Miguel Domeque Nadal va morir el 14 de novembre de 1971 a Florença (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de novembre de 1966
- Albert Ledrappier: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1885 neix al XIV Districte de París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Charles Léon Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Sos pares es deien Léon Joseph Ledrappier, mecànic als ferrocarrils, i Marie Jéronima Adam. Era fill d'una família nombrosa de 10 infants. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. El 10 de desembre de 1919 es va casa a Bex (Vaud, Suïssa) amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 al seu domicili de Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Necrològica
de Josep Ferrer Ferreres apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de març de 1968
-
Josep Ferrer
Ferreres: El 6 de març de 1893 neix a Morella
(Els Ports, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Ferrer Ferreres. Sos pares es
deien
Felip Ferrer i Magdalena Ferreres. Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i acabà exiliat. Establert a Privas,
milità en la Federació Local
de La Vòuta-Privas de la CNT. Sa companya fou Julia Prats.
Josep Ferrer
Ferreres va morir el 27 de novembre de 1967 al seu domicili de Privas
(Roine-Alps, França) i va ser enterrat l'endemà
al cementiri d'aquesta
localitat.
***
Necrològica
de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 d'octubre de 1989
-
Ramon Huguet
Cañelles: El 6 de març de 1897 neix
a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Huguet
Cañelles. Sos pares es deien Francesc Huguet i Carme
Cañelles. Pagès
de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat
de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) on milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa,
organitzà des
del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al
Prat de Llobregat. Va
ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou
un dels
responsables de la col·lectivitat agrícola local.
Sa companya, Josefina Rofes, dirigí
en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del
Prat de Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de
Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet
Cañelles va morir el 3
d'agost de 1989 al seu domicili de Bellegarde (Sent Naufari, Guiena,
Occitània).
***
- Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix al XIII Districte de París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jules Louis Jeanson. Sos pares es deien Jules Jean Baptiste Jeanson, professor, i Marie Perret, barretaire de senyores. En 1917, després de diverses petites feines, entrà a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. El 16 de juny de 1928 es casà al I Districte de París amb l'artista dramàtica Germaine Marie Ernestine Debo, de qui es va separar el 2 de febrer de 1962 a París. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per «provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (L'Aurore, Le Canard Enchainé, Combat, Le Crapouillot) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). El 31 de gener de 1967 es casà a Équemauville amb Marcienne Odette Vaudrey. Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 al seu domicili d'Équemauville (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.
---
efemerides | 05 Març, 2024 12:23
Anarcoefemèrides
del 5 de març
Esdeveniments
Borsa de París
- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Auguste Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.
***
Cartell de la conferència neomaltusiana
- Conferència de
Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra
al Salon de l'Harmonie de París
(França) una conferència
«pública i contradictòria»
sota el títol «Le
néo-malthusianisme et la révolution»
(El neomaltusianisme i la revolució).
Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser
presidida per
l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog
anarquista Paul
Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe
policíac assistiren unes 400
persones de les quals 150 n'eren dones.
***
Capçalera
de L'Etna
- Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 3 de març de 1955
- Exposició de
cartells: Entre el 5 i el 6 de març de 1955 se
celebra als locals del
Confederació Nacional del Treball (CNT) de París
(França) una exposició de
cartells de la guerra d'Espanya organitzada per les Joventuts
Llibertàries.
L'exposició, que comptà a més de
cartells amb periòdics i altres documents, va
ser presentada, entre altres, per René Lamberet.
***
Un
escorcoll d'aquest muntatge policíac
- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).
Naixements
Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894)
- Pierre Eugène
Cana: El 5 de març de 1847 neix al VIII
Districte de París (França)
l'anarquista Pierre Eugène Cana –a vegades el seu
nom escrit erròniament Canat.
Sos pares es deien François Marie
Cana, fuster, i Adèle Pauline Legou. Es guanyava la vida com
a muntador de
peces de coure i de bronze. El 2 d'octubre de 1869 es casà
al XI Districte de
París amb la bugadera parisenca Augustine Delpuech, amb qui
va tenir set
infants. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 190 del bulevard de
Charonne del XX Districte de París. En 1871
nasqué son fill Eugène Louis Cana,
que treballarà en el mateix ofici que son pare i
també esdevindrà anarquista.
En aquesta època Pierre Eugène Cana vivia al
número 31 del carrer Amelot de
París. El 13 de juny de 1884 el seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes i formava
part dels grups llibertaris del XX Districte (Amandiers i Alarme).
L'abril de
1892 freqüentà amb son fill el grup
«Cercle Internacional», que es reunia tots
els diumenges a la tarda a la Sala Horel de París. En 1894
pare i fill
figuraven en un llistat d'«anarquistes perillosos»
i ambdós treballaven al
mateix taller, especialitzat en la confecció de vitrines i
aparadors de coure i
de bronze, al número 135 del carrer Ménilmontant,
i ell vivia al número 24
d'aquest mateix carrer. El 2 de març de 1894 en el marc
d'una gran batuda de
les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia dels
comissaris Fédée i
Boy, que detingueren una trentena de militants anarquistes, el seu
domicili va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser portat a
comissaria i
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. Cinc dies després, el 7 de març, va
ser posat en llibertat ben igual
que son fill. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre general
d'anarquistes i vivia al número 56 del carrer Sedaine.
Durant els anys següents
figurà en els registres policíacs i en 1898 vivia
la número 2 del carrer
Keller. Pierre Eugène Cana va morir el 20 de setembre de
1900 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França).
***
Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882
- Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Sos pares es deien Jean Marie Coindre, teixidor, i Julienne Morand. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com «Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». El 14 de setembre de 1901 es casà a Lió amb Antoinette Blanc, vídua de Claude Chorlet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès Le Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881
- Antoine Desgranges: El 5 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1852 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Sos pares es deien Jean Claude Desgranges, sabater, i Marie Berlande. Després de perdre la feina de sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat secretari d'una secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878 i el març de 1881 fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de 1879 va ser elegit regidor municipal de Villefranche, però l'any següent, renovat en el carrer, el rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i de la dura repressió de la vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la seva comissió executiva, esdevingué anarquista i fou un dels creadors del grup llibertari d'estudis econòmics «Le Glaive». Com que no trobava treball, s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al domicili del company anarquista Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió pública a Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient que la burgesia tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només calia anar al restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió. Vint-i-quatre hores més tard, una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat «Procés dels 66», sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre d'aquell any a Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en la Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una associació internacional de treballadors amb la intenció de provocar la suspensió del treball, l'abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió i d'haver comés un atemptat contra la pau pública» a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de prohibició d'exercir els drets civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta pena va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de Lió. Sa companya, Mathilde Manasses, planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se suspengueren. Un cop purgada la pena, retornà a Villefranche on continuà animat grups anarquistes. El 14 de novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de març de 1886 va ser detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una trentena de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en les reunions preparatòries per a la publicació del setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, del qual fou el seu dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i el 29 d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar periòdics anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre Pensée de Villefranche. El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Joseph Gama (6 juliol de 1894)
- Joseph Gama: El 5
de març de 1853 neix al I Districte antic (actual IX
Districte) de París
(França) l'anarquista Joseph Constant Hippolyte Gama. Sos
pares es deien Jean
Hippolyte Gama, cotxer, i Marie Allard. Es guanyava la vida treballant
de gravador
en joies. En 1873 va ser sortejat al VIII Districte de París
i va ser declarat
exempt de fer el servei militar perquè un germà
seu ja servia a l'exèrcit. El 9
d'octubre de 1886 va ser condemnat a tres mesos de presó per
complicitat en
robatori. El 4 de juliol de 1894 el comissari de policia de
Levallois-Perret
(Illa de França, França) escorcollà el
seu domicili, al número 21 del carrer
Valentin, controlat com a refugi habitual de dones
prostituïdes i proxenetes. Juntament
amb 12 homes, vuit d'ells anarquistes, i tres dones, va ser detingut
quan es
trobava al llit amb Marie Legrand, a la qual tenia prostituïda
al seu càrrec.
Detingut, va ser portat a comissaria i interrogat. A més de
reconèixer-se
anarquista, declarà que es dedicava des de feia set anys a
la venda d'antiguitats
pels mercats pel seu compte, que no tenia estoc, que treballava a
comissió i
que aquesta activitat li reportava cinc francs diaris de mitja.
Reconegué que coneixia
des de feia molts d'anys Marie Legrand i que es prostituïa des
de feia un any –ella
confessà que ho feia des de feia nomes 15 dies i que no era
anarquista. Dos
dies després, 6 de juliol de 1894, va ser fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
presentat davant el
jutge d'instrucció sota l'acusació
d'«associació criminal i vagabunderia
especial (proxenetisme)». Segons informes
policíacs, freqüentava destacats
anarquistes, com ara Émile Bocquet, Jean Bouchet, Jules
Chatillon i Louis
Léveillé. La instrucció del cas no
arreplegà càrrecs suficients per mantenir-lo
tancat i el 13 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de
juliol de
1895 aquest cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
Fotografia
policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de
1894)
- Célestin
Bossard:
El 5 de març de 1861 neix a La
Gaubretière (País del Loira, França)
l'anarquista i sindicalista Célestín
Félix Onésime Marie Bossard. Sos pares es deien
Célestin Auguste Bossard, transportista, i Marie Antoinette
Planchot. Sabater de
professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del
fabricant de sabates
Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de
París. L'1 de març de 1892 es
casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21
de novembre de 1892 vivia tot
sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del
XVIII Districte de
París. Considerat un bon treballador, tot els diners que
aconseguia els gastava
en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en
cotitzacions a diversos
grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i
formà part
de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de
juny de
1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i
de detenció al seu
nom sota l'acusació d'«associació
criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari
de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al
seu domicili on treballava
amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach
de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la
Cambra
Sindical de Sabaters, dos números de La
Révolote
del febrer i març de 1894 i
dos carnets electorals de l'any 1893
al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la
presó parisenca de Mazas, però
va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any.
Durant la
tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois,
Pierre Louvet, Noël i altres,
d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al
cafè
«Aux Lions Caulaincourt», al número 17
del carrer Caulaincourt de París. Més
tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet
i
Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que
es trobava al
número 18 del carrer Molière de París.
El 5
d'abril de 1902 es casà al XVIII Districte de
París amb
Eugenie Robinat.
Potser es tracti del mateix Bossard,
militant anarquista que en 1907 substituí Auguste
Delalé al front de la
secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que
ocupà anteriorment en alternança
amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Alberico
Angelozzi
- Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. Sos pares es deien Armando Angelozzi i Maria Elisa Parmiani. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Ludovico Caminita (1908)
- Ludovico
Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm
(Sicília) el periodista, poeta,
dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita,
més conegut
com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig
Caminita, i que signava Ludovico
M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna
Pizzo.
Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans
d'emigrar en 1902 als Estats
Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei
militar. En arribar a Nord-Amèrica
es posà a fer feina de miner a Jessup
(Pennsilvània, EUA) i es decantà per
l'anarquisme després d'un debat amb el català
Pere Esteve, seguidor d'Errico
Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels
tintorers de
seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després
residí a Barre (Vermont, EUA), on
treballà d'impressor en la publicació anarquista
de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva,
en la qual també
col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció
Socialista del Nucleo dell'Arte
Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de
Barre. El 31 de
desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en
aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren
1.200
exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball
al Pavillon Hall de
Barre a benefici dels condemnats polítics i per a
l'edició de L'idea cammina.
En 1905 va ser fitxat
per la policia com a «actiu propagandista
anarquista». En aquesta època també
publicà el llibre de poemes Versi.
Però el vertader Ludovico no només no figura en
el registre de subversius, sinó
que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de
febrer, segons Michele– de
1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg
(Manitoba, Canadà),
segons la versió de Michele– a causa d'una
fractura en una cama després de
caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una
carta que Michele
mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm,
responsable
d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als
pares la
mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom
de son germà.
Profundament anticlerical –anomenà son fill
Lucifero–, en 1906 l'impressor
anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che
cosa è la religione, amb un prefaci de Guido
Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti
sono un paese
libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una
conferència contradictòria amb
Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb
Trueba i
Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en
ocasió del Primer de Maig de
1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) de
Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo
Filodrammatico «Enrico
Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea
cammina. També en 1906
col·laborà en The
Emancipator i Il Lavoratore Italiano.
En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un
dels
anarquistes italians «més reputats i
perillosos» i membre del «Gruppo Diritto
all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu
conferenciant, va fer
intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut.
S'instal·là a
Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del
periòdic anarquista La Questione
Sociale, on publicà
articles amenaçadors contra el president dels Estats Units
Theodore Roosevelt i
la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres
delegats per
Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant
la vaga com a mitjà
de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York,
EUA), on
segons les autoritats atacà les «institucions
nord-americanes i al president
Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de
1908, va ser novament detingut
a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una
conferència en nom dels IWW,
però va ser posat en llibertat dos dies després
amb la condició que mai no
tornès a la regió; un mes després, va
ser acusat a Nova Jersey d'«incitació
a la revolta» arran d'uns
articles publicats en La Questione
Sociale. En 1908 tingué una sonada
relació amb una dona casada, Amalia
Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa
companya, donant lloc
a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa
família i va perdre la
custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara
la mare demanava al pare
poder veure la filla. En 1908 publicà Il
diritto d'amare i L'educazione
dè
fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908
desaparegué de
Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i
Alexander Berkman amb la
finalitat de treballar en les oficines de Mother
Earth. A començament de 1909
començà a publicar a Filadèlfia
(Pennsilvània,
EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale.
També col·laborà en Cronaca
Sovversiva,
de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i
Camillo Rosazza Riz,
L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago
(Illinois, EUA), promogué el suport al moviment
revolucionari mexicà entre els
membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago
Mexican Liberal
Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago),
de la que
Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera.
En 1910 es
traslladà a Los Ángeles (Califòrnia,
EUA), on promogué la integració dels jornalers
italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL,
Federació Americana
del Treball), i per això participà, com a orador
en italià, en el «Gran Míting
Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a
l'Italian Hall. El maig de
1910 participà en la formació del
Comitè Internacional del Partit Liberal
Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians,
nord-americans, alemanys,
russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es
proposà difondre
internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco
Ignacio
Madero i la seva primera acció fou publicar una
«Crida als Treballadors del
Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo
La Demolizione», de Latrobe
(Pennsilvània, EUA), li va publicar I
delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità
la columna italiana del
periòdic mexicà magonista Regeneración
i posteriorment també col·laborà amb
articles i il·lustracions en aquesta
publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a
realitzar una gira
propagandística entre els treballadors italians arreu els
EUA. El 4 de febrer
de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una
conferència contradictòria sobre
la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El
març de 1912 va ser
detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys
abans per uns articles
publicats en La Questione Sociale.
En
sortir de la presó el primer que va fer fou una
conferència a Nova York (Nova
York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la
Revolució mexicana. L'octubre de
1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança,
juntament amb
Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver
exposat al
mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de
Paterson] del carrer
Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra
civilitzadora
d'Itàlia a Líbia»; la caricatura
(«El Triunfo de Italia sobre Turquía»),
que va
ser publicada en primera plana de Regeneración
i l'octubre de 1912 en Mother Earth,
havia
suscitat el «ressentiment» d'alguns italians
residents a Paterson i va ser
acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i
Itàlia». En 1913
col·laborà amb il·lustracions en el
periòdic Land and Liberty.
El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren
l'oficina de L'Era Nuova a Paterson
i
el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició
d'aquesta
publicació. Ente 1917 i 1918
col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander
Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de
tornada a Paterson,
edità el periòdic clandestí La Jacquerie,
que va treure pocs números a causa de la
repressió. En aquest mateix any dirigí
a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova.
La creació de la Cambra del Treball de Nova York,
més radical que els IWW, va provocar
dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo
d'«espia pagat per
la burgesia». Les acusacions llançades per
l'òrgan propagandístic de la
Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de
1920
John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID,
Divisió
General d'Intel·ligència) de la Bureau of
Investigation (BI, Oficina
d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de
voluntaris de
l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una
gran batuda a Paterson
que portà a la detenció de 29
«perillosos terroristes» anarquistes locals,
entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro
Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo
Guabello,
Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.).
Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació
a Itàlia, però la
mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada,
probablement per
les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar
Hoover, portat
a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una
fiança de 10.000
dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre
de 1921 i el gener
de 1922, essent novament interpel·lat. La
informació treta de tots aquests
interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes
Andrea Salsedo, Roberto Elia
i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu,
en 1922 L'Avvenire Anarchico
parlarà de la seva
col·laboració amb la policia i Carlo Tresca
serà un dels seus detractors. En
1922 va escriure les seves memòries Twenty
Years of Experience in the Radical Movement, que resten
inèdites. En 1924
publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola
delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en
una cel·la
aïllada en aquesta illa. L'única cosa
certa, però, és que en 1926, per
evitar la deportació, va prometre al cònsol de
Nova York que «mai no havia
militat en el partit anarquista». Després de
l'afer de 1920, abandonà completament
l'anarquisme i es dedicà al «periodisme
burgès». El 16 de maig de 1921 la
representació del seu drama en quatre actes Sonata
elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per
Mimì Aguglia,
obtingué un gran èxit de públic i va
ser publicat finançat per sa companya
Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà
completament» del seu passat anarquista
en articles publicats en els diaris New
York World i New York Herald.
En
1924 col·laborava en Corriere
d'America
i en 1926 era redactor d'Il Bolletino
della Sera, declarant que professava «sentiments
patriòtics». En 1930 la
policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el
periòdic Il Minatore, va
ser informada per les
autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria
i desertor», però que segons
les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una
apreciable obra
d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran
admiradors del Duce i del
Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos
esborrat del registre de subversius.
No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut
acusat d'estar
implicat en la col·locació d'una bomba al
domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol
italià a Scranton, i només posat en llibertat
després de pagar una fiança de
2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani,
creà a Scranton l'empresa
radiofònica «Italian Reveries Broadcasting
Company», però l'abandonà el juny
d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In
Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo
Obici (Peanut King) sota el
títol Obici. Biografia.
Traslladat a Virginia,
Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta.
Ludovico Caminita (1878-?)
***
Dora
Marsden
- Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce –va editar el seu Portrait of the artist as a young man–, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).
***
Pau Sabaté i Lliró (El Tero)
- Pau Sabaté Lliró: El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabaté i Lliró –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Sabater–, conegut com El Tero. Sos pares es deien Antoni Sabaté Rubies i Maria Lliró Ramells. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari– van anar al domicili de Pau Sabaté (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabaté, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabaté va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabaté en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.
---
efemerides | 04 Març, 2024 12:43
Anarcoefemèrides
del 4 de març
Esdeveniments
Capçalera del primer
número d'Avenir
amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista,
el
primer i únic, fins al present, en català, segons
creu el
seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920"
(Biblioteca de Catalunya)
- Surt Avenir: El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau, Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Inventari del Fons Felip Cortiella de la
Biblioteca de Catalunya
***
Pamflet
anunciant l'acte
- Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).
***
Convocatòria
de la conferència apareguda en el diari
barcelí Solidaridad
Obrera del 4 de març de 1933
- Conferència de
Pérez
Combina: El 4 de març de 1933 se celebra a
l'Ateneu Racionalista de Barcelona
(Catalunya) la conferència «La
persecución de los anarquistes en Rusia» de
Vicente
Pérez Viche (Vicente Pérez Combina),
aleshores membre del Comitè
Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
***
Cartell
de l'acte
- Homenatge a Puig Antich:
El 4 de març de 2016 se celebra al Centre Cultural
«Casa del Reloj» de Madrid
(Espanya), sota el títol «La impunidad
permanece», un homenatge a l'activista
anarquista Salvador Puig i Antich, executat el 2 de març de
1974 per la dictadura
franquista. Hi van parlar Luisa Gavasa, Gutmaro Gómez,
Carlos Olalla, Elena
Ortega, Jaime Pastor, Merçona Puig i Antich i Carlos Slepoy,
i comptà amb les actuacions
de Coro de Mujeres Endredós, Cuca Escribano, Bernardo
Fuster, Luis Mendo, Rojo
Cancionera i Eduardo Velasco.
Naixements
Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)
- Émile Rabouin:
El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre,
França) l'anarquista Pierre
Émile Rabouin –en ocasions citat
erròniament com Raboin.
Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry.
Destil·lador de professió, a
començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i
son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer
de l'Épinette de Choisy-le-Roy
(Illa de França, França). Amb sos germans Paul i
Victor i sa germana Émile,
animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy.
Considerat per la policia
com «anarquista perillós», el 22 d'abril
de 1892 va ser detingut preventivament,
juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans
de la manifestació
del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut
sota
l'acusació d'«associació
criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de setembre de 1969
- Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquesta època vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup «Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau) «Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys. Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània).
***
Notícia
orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 7 de setembre de 1929
- Gaston Terry: El 4
de març de 1887 neix a Saint-Claude (Franc Comtat,
França) l'anarquista i sindicalista
revolucionari Célien Gaston Louis Terry –algunes
fonts citen erròniament Tery.
Sos pares es deien Louis Terry, torner, i Marie Louise
Chavériat. Es guanyà la
vida treballant d'obrer fabricant de pipes i vivia al número
64 del carrer de
la Poyat de Saint-Claude. El 6 de setembre de 1908
representà els metal·lúrgics
de Saint-Claude en el congrés fundacional de la
Unió Regional de Sindicats Obrers
de l'Ain i del Jura celebrat a la Borsa del Treball de la Casa del
Poble de
Saint-Claude. Va ser un dels fundadors del Sindicat Unitari de
Marqueteria. El
setembre de 1921 era el portaveu del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) de
Saint-Claude i aquest any col·laborà en La
Vie Ouvrière. El febrer de
1922 va ser nomenat delegat suplent al Consell Nacional Federal. El 28
de maig
de 1922, com a secretari general de la Unió de Sindicats del
Jura de la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU), presidí el
congrés constitutiu de la Unió de
Sindicats Unitària de l'Ain, celebrat a l'Aurore Sociale de
Oyonnax
(Roine-Alps, França). El juliol de 1923 era secretari de la
Unió Departamental
Unitària del Jura. A finals dels anys vint militava en la
Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir
de l'1 de juliol
de 1929 es mostrà especialment actiu durant la vaga de
més de dos mesos dels
obrers fabricants de pipes de Saint-Claude de la CGT-SR. Sembla que
l'agost de
1933 llogà per administrar una botiga de venda de
cafè a Villeurbanne (Forez,
Arpitània). En 1935 figurava en un llistat d'anarquista del
departament del
Jura. En 1936 era secretari del Sindicat Autònom dels Obrers
de la Pipa de
Saint-Claude. En 1937 va fer costat econòmic Le
Libertaire. Gaston Terry
va morir el 14 de maig de 1941 a Saint-Claude (Franc Comtat,
França).
***
Frank Tannenbaum (1915)
- Frank Tannenbaum:
El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia,
Imperi austrohongarès; actualment
pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva
pagesa, l'historiador, sociòleg,
economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank
Tannenbaum.
En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i
Estelle)
als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills
(Great Barrington,
Massachusetts, EUA) passà la infància i
assistí a l'escola elemental, alhora
que estudià les bases teològiques del judaisme.
Quan tenia 13 anys marxà a la
ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso,
ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits
estudià a l'Escola
Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el
moviment anarquista,
coneixent a diferents activistes i intel·lectuals
llibertaris (Emma Goldman,
Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de
1910
s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), del qual
esdevingué ràpidament un destacat
militant. L'1 de març de 1914
encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels
Desocupats,
grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que
ocupà pacíficament
l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de
Manhatttan, demanant pa
i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar
sumant altres
concentracions a altres esglésies, demanant una jornada
laboral màxima de vuit
hores diàries i un salari mínim de tres
dòlars al dia. Detingut per aquest fet,
va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en
el seu
judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 dòlars
de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les
refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el
juny de 1915 va ser
detingut com a «agitador» –Emma Goldman
va escriure sobre la seva detenció i
empresonament en les seves memòries Living
my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal
en el periòdic Masses,
òrgan wobblie, on
col·laborà durant tres mesos i on va escriure
tres articles
sobre les condicions i les precarietats de la vida
carcerària. Amb aquest punt
de partida, s'interessà per l'anàlisi
sociològic del crim i per l'organització
de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries.
Gràcies al
seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué,
amb identitat
falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de
Sing Sing i amb
aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall
Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne
of Sing Sing (1933) i Crime and the
community (1938). L'estiu
de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué
l'editor jueu Joseph Freeman,
que més tard publicarà les revistes The
Liberador i The New Masses.
En
1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation
of Labor (AFL, Federació
Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919
realitzà el servei
militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps
pogué observar
de prop les plantacions de cotó, el racisme i la
violència del Ku Klux Klan,
experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En
1921 es graduà amb menció
honorífica en Economia i Història al Columbia
College i aconseguí entrar en la
prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921
publicà la seva primera
obra, The Labor movement. Its
Conservative Functions and Social Consequences, que
dedicà al professor
anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923
col·laborà en la revista Century
i viatjà a Mèxic per conèixer de
base la seva problemàtica política i social. En
1924 aquesta revista canvià el
nom per Survey i passà a
ser dirigida
per Thomas Mott Osborne, col·laborant
intel·lectuals esquerrans de primera
línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel
Guy Inmman, etc.). Com
a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista,
realitzà nombroses entrevistes a
personatges en ple procés revolucionari (Plutarco
Elías Calles, Felipe Carrillo
Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez
Ureña, José Vasconcelos,
Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més
de escriure articles sobre
diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa,
l'estabilitat
política, la reforma agrària, les associacions
agràries i laborals, les
relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent
els Estats Units de
Mèxic de punta a punta. En aquesta època
formà part de la Confederació Regional
Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924
fou
testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i
Adolfo de la Huerta (Rebel·lió
delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel
Gompers com
a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de
Mèxic per assistir a
la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el
30 de novembre. Realitzà
diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i
fou assessor del president
Lázaro Cárdenas, que esdevingué un
dels seus millors amics. En aquests anys va
estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington
ingressà en el
primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia
de
Brookings Institution i escrigué la tesi The
mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En
1932 ensenyà
criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com
a professor d'Història
d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i
en 1944 fundà la
càtedra «Latin American Seminar» en
aquest centre universitari. En 1965 es
retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The
Mexican agrarian revolution (1930), Peace
by revolution (1933), Whither Latin
America? (1934), Slave and citizen.
The Negro in the Americas (1947), Mexico:
the struggle for peace and bread (1950), Crime
and the Community (1951), A
philosophy of labor (1951), The
United States and Latin America (1959) i Ten
Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank
Tannenbaum
va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu
es
conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.
***
Notícia
de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 21 de juliol de 1926
- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado. Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada «síntesi anarquista» ‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928), Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després.
***
Maria
Amalia Melli
- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Renato
Gialluca
- Renato Gialluca:
El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico
(Abruços, Itàlia) –algunes fonts
citen Pescara (Abruços, Itàlia)–
l'anarquista i resistent antifeixista Renato
Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i
Giovina De
Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis
després de fer el primer
nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona
cultura política autodidacta llegint
els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a
files, va
servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en
els Ferrocarrils
Estatals, participà activament en els agitacions del
«Bienni Roig» (1919-1920)
i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de
1922. En 1923 va
ser acomiadat de la feina per la seva militància
política i, amb son germà
Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de
1926, data
en la qual emigrà clandestinament a França,
fitxant la seva residència a La
Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment
passà a viure a Marsella (Provença,
Occitània), on milità en el moviment llibertari i
freqüentà la Cambra del
Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la
II República
espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son
germà Mario
Gialluca. Poc després també va arribar son
germà Giuseppe Gialluca i els tres
germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans
més combatius,
participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la
Prefectura de
Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior
sotmetre'l a mesures
policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat
pel seu activisme anarquista.
De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a
Catalunya, amb una
companya espanyola i decebut de la política republicana
espanyola, continuà amb
la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i
Angelo
Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro
Víctimes Polítiques creat per a
defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante
Fornasari,
detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels
Italians d'Aubanha
(Provença, Occitània). En els anys
següents freqüentà el socialista
maximalista,
antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a
més d'Antonio Chiodini i
altres exiliats, i continuà militant activament en els grups
llibertaris marsellesos,
tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El
novembre de 1936 va
ser present en la conferència sobre la Revolució
espanyola que va fer el
socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front
d'Aragó. El
gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en
una unitat militar no
identificada. Restà a la Península fins a la
caiguda de Barcelona, el 26 de
gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus
després de moltes penalitats. El 7
de febrer de 1939 passà a França, sortejant els
camps de concentració i trobant
refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys
llibertaris.
L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen,
Provença,
Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger.
Després de la II Guerra Mundial
retornà a Itàlia i s'establí a
Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10
d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços,
Itàlia) arran d'un accident de
trànsit.
***
Necrològica
de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976
- Pablo Gimeno
Valero: El 4 de
març de 1900 neix a
Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien
Francisco Gimeno i
Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la
Telefònica de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
a Portbou (Alt
Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i durant
l'Ocupació va ser internat en diversos camps de
concentració, entre ells de Cerelhac.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Llemotges, on milità en la
Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo
Gimeno Valero va
morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí,
Occitània) i va ser enterrat
dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Caterina
Piolatto
- Caterina
Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische
(Piemont, Itàlia) la costurera i
obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada
a vegades com Silvana Piolatto–,
coneguda com Rina i que va fer
servir el pseudònim de
Maria Gaiazzo. Sos pares es deien
Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina
Anarò. Sa família es traslladà a
Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al
cadastre. Son pare la
introduí en el moviment anarquista i es formà a
l'Escola Moderna, on a més de
classes de costura i de màquina de cosir estudià
literatura, història,
esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes
anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola
Comercial de Maria
Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari.
Es va veure molt influenciada
per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda
Bonnot». La Prefectura
de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la
definí com a «fervent anarquista
i perillosa» i formà part d'un grup llibertari
molt actiu durant el Bienni Roig
(1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont,
Itàlia), on també
participà en les activitats del Circolo «Francisco
Ferrer», al carrer Palermo i
després al número 63 del carrer Vercelli
d'aquesta barriada. El 29 de desembre
de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu
exili londinenc i va
fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es
realitzà una gran festa
al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer».
Companya de l'anarquista expropiador
Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de
gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al
Caffè Reale del carrer Regina
Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi
resultà mort i un policia
ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada
a dos
anys i un mes de reclusió, però fugí
cap a París (França) abans de ser
capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda
il·legalista de Sante
Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi
Peotta, membre del grup.
En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi
Peotta, que aleshores feia
servir el nom de Garibaldi Pedrocco,
a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on
visqué a casa de l'actor Michele
De Rosa sota la falsa identitat de Maria
(o Rosa)
Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a
Milà. El
20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda
Pollastro» a Milà, va ser
condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per
complicitat en
l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que
tingué lloc a Milà
durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser
alliberada i
s'ocupà de l'assistència als detinguts de la
banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant
plans d'evasió i distribuint el suport econòmic
que els anarquistes italians
emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo
Maraviglia i des de França o
des d'Il Risveglio de
Suïssa. Durant
el règim feixista, el seu domicili al número 92
del carrer Vercelli de Torí, on
vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre
de correspondència i
propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser
amonestada
formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de
«terroristes». En 1938 es casà amb
l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per
un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la
colònia penitenciària
de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i
s'exilià. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
D'esquerra
a dreta: Achille Lausille, Jules Chazanoff, Jean Girardin i Jean Bucco
(1927)
- Jean Girardin: El 4 de març de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, pacifista i sindicalista Jean Girardin, conegut com Bouboule. Sos pares es deien Jean François Girardin, jornaler, i Marguerite Eugéne Lombal, modista, i son germà Georges Girardin també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida empaquetant diaris a la sortida de la rotativa. Entre 1919 i 1922 fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XIII Districte de París, de les quals va ser secretari, i el febrer de 1921 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè d'Entesa del Sena. També milità en el grup de les Joventuts Revolucionàries de París. L'11 de maig de 1922 va ser cridat a files i incorporat en el 56 Regiment d'Infanteria; va ser llicenciat el 17 de juny d'aquell any. En 1923 s'adherí al Grup Anarquista del XV Districte de París. A finals de 1924 va ser corresponsal internacional en esperanto de la Joventut Sindicalista, el secretari de la qual fou Charles Cibois. El 15 de maig de 1925 reemplaçà Achille Lausille en la gerència de Le Libertaire. L'agost de 1925 va ser denunciat, juntament amb Jules Chazanoff (Chazoff) i Maurice Lacroix, per «provocacions de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista», arran de la publicació en Le Libertaire del cartell «À bas la guerre!», que va ser aferrat als murs d'arreu França. Tots tres van ser tancats a la presó parisenca de La Santé i demanaren la reducció d'un quart de la pena, realitzant una vaga de fam durant 25 dies, gràcies a la qual tots tres obtingueren la seva reivindicació. Entre el 15 de gener i el 12 de juliol de 1926 va ser secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). El 21 de gener de 1926 va ser condemnat a un mes de presó i a 500 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista». L'abril de 1926 va ser jutjat i condemnat a tres mesos i a una pena suplementària d'un any de presó, per mor de multes no pagades en processos anteriors de Le Libertaire. El 24 de maig de 1926 va ser detingut en un enfrontament amb un grup de feixistes davant la tomba del Soldat Desconegut de París, on era present l'ambaixador italià. L'octubre de 1926 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Fresnes i després a la secció de polítics de La Sante, on purga una pena de tres mesos de presó. A finals d'octubre de 1926 va ser substituït per Louis Loreal en la gerència de Le Libertaire. El desembre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia a 500 francs de multa i a 5.000 francs per danys i perjudicis arran de la denúncia d'un capellà de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després de publicar-se l'article «Entre curés», d'Émile Rousset, en Le Libertaire del 8 de gener de 1926. Durant la seva detenció, l'11 de gener de 1927 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a quatre mesos de presó com a gerent de Le Libertaire per un article aparegut el 24 de setembre de 1926, signat per FDLR, on l'autor comentava l'atemptat de l'anarquista Gino Lucetti contra Benito Mussolini. El 21 de gener de 1927 va escriure al ministre de Justícia demanant purgar sa pena per multes acumulades d'un any de presó a la secció de polítics de La Santé i no a Fresnes amb les presos comuns, tot anunciant que si no era acceptada la seva petició engegaria una vaga de fam. El 4 de febrer de 1927 Le Libertaire anunciava que havia estat traslladat a la secció de polítics. A finals de maig de 1927, amb Jean Bucco, Chazoff i Lausille, es posà en vaga de fam per obtenir la reducció d'un quart de la pena que des de feia vint anys es donava als detinguts polítics sense excepció; després de 18 dies de vaga, van ser traslladat a l'Hospital Cochin. El 15 de juny de 1927, quan feia nou dies que es trobava a l'hospital, va ser agraciat. A partir d'octubre de 1927 visqué amb sa companya, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo), al número 13 del carrer Eugène Varlin de París. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, en formà part de la comissió administrativa en representació de la Federació del Nord i va ser nomenat tresorer de la FARP, càrrec que va ser renovat el 27 d'agost de 1928. També formà part de la comissió de control de Le Libertaire. El 17 de gener de 1928, en la causa del capellà de Vitry-sur-Seine, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional per «difamació a mossèn Covin» a 300 francs de multa i a 1.000 francs per danys i perjudicis. Oposat a l'anomenada «tesi de síntesi» de Sébastien Faure, intervingué en el Congrés de l'UACR celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França) i va ser elegit membre de la comissió administrativa en representació, juntament amb Gabriel Even i Pierre Mualdès, dels XIX i XX Districtes de París. També va ser nomenat representant de l'UACR en el Comitè d'Entesa. S'adherí, des de la seva fundació a principis de 1928, al grup «Les Amis du Libertaire», del qual Nicolas Faucier era el secretari. A més a més, fou gerent del periòdic anarquista en castellà Tiempos Nuevos, prohibit a França. L'abril de 1928 va ser candidat anarquista-comunista a les eleccions legislatives per la II Circumscripció del XIX Districte de París. El maig de 1929 va ser candidat «formalment» a les eleccions municipals pel V Districte de París. El gener de 1930 proposà, amb Louis Lecoin i Pierre Mualdès, que el proper congrés de l'UACR es dividís en dues parts: una primera amb anarquistes-comunistes, membres de la Unió Anarquista (UA) i militants de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i altra amb els militants de l'UACR, tot això amb la finalitat d'unir el moviment anarquista. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés de l'UACR que se celebrà a París i va ser elegit administrador de Le Libertaire i de la Llibreria «Éditions Sociales», a més de membre de la comissió administrativa. En 1931 era tresorer del Comitè de Defensa del Dret d'Asil. En el Congrés de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser novament elegit membre de la comissió en representació, juntament amb sa companya Henriette Royo, dels X, XVIII i XIX Districtes de París. A partir de 1931 fou tresorer del Comitè d'Acció contra les Presons Militars i per l'Amnistia i, fins octubre de 1932, secretari del grup parisenc de «Les Amis du LIbertaire», en substitució de Jean-Paul Gravereau –sa companya Henriette Royo va ser reemplaçada en la tresoreria del grup per Rachel Lantir. El 3 d'abril de 1932 presentà la dimissió de la comissió administrativa de l'UACR, després de dissensions sobre la gestió de Le Libertaire, i va ser reemplaçat com a administrador delegat de Le Libertaire per René Frémont. Posteriorment s'adherí a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), dirigida per Victor Méric, esdevenint-ne tresorer de la X Secció. El 26 de juny de 1932 assistí al I Congrés de la LICP. El 7 d'octubre de 1932 trencà amb l'UA i Le Libertaire i dimití de la secretaria del grup parisenc de «Les Amis du Libertaire», essent reemplaçat per Jean Gravereau. Malgrat tot, continuà subscrit a Le Libertaire i freqüentant les reunions anarquistes. En 1933 va ser nomenat gerent del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica, on publicaven destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Remo Franchini, Virgilio Gozzoli, Leonida Mastrodicasa, etc.). També fou gerent del periòdic pacifista La Patrie Humaine, en substitució de Louis Raffin (Loréal), que havia estat detingut el 7 de febrer de 1936, i de La Voix Nouvelle, el gener de 1937. Membre de la comissió administrativa de l'UA, des de l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, també assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 a París. A partir de 1935 fou membre de «La Phalange», grup de suport de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París i figurava en un llistat de domicili d'anarquistes a controlar per part de la policia. Segons alguns, el maig de 1936 fou, amb Nicolas Faucier, René Frémont i Jean Ribeyron, delegat de l'UA a l'assemblea constitutiva del Front Popular. En 1939 encara militava en l'UA i vivia al passatge Sainte-Avoie del III Districte de París. Durant l'Ocupació treballà en el periòdic Paris-Soir, del qual va ser acomiadat el setembre de 1940. Entre el 2 d'abril de 1942 i l'abril de 1945 visqué al número 216 bis del carrer Pyrénées del XX Districte de París, edifici del qual sa companya Henriette Royo era conserge. El 6 de març de 1947 es casà al XX Districte de París amb sa companya, ja vídua, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo). Després de la II Guerra Mundial treballà en el servei d'impressió de L'Humanité. En 1950 continuava vivint al carrer Pyrénés i encara figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar. Jean Girardin va morir el 16 d'agost de 1954 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |