Administrar

Efemèrides anarquistes

[28/01] Sentència antianarquista - «Acracia» - Carouy - Garavini - Guajardo - Ramos - Jiménez Orive - Bidault - Corna - Galván - Rueda Jaime - Figueroa - Téllez - Solero - Lozano - Woodcock - Jimeno

efemerides | 28 Gener, 2019 13:19

[28/01] Sentència antianarquista - «Acracia» - Carouy - Garavini - Guajardo - Ramos - Jiménez Orive - Bidault - Corna - Galván - Rueda Jaime - Figueroa - Téllez - Solero - Lozano - Woodcock - Jimeno

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual: «L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia, és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

Capçalera d'"Acracia"

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segona època del periòdic Acracia. Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Carouy

Foto policíaca d'Édouard Carouy

- Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.

***

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la «Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista «específic». S'ocupà secretament de la «preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions –Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Arminio Guajardo Morandeira

Arminio Guajardo Morandeira

- Arminio Guajardo Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio o Armiño i el seu llinatge com Morandeiza. Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball, òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a «desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

***

Manuel Ramos Castillo

Manuel Ramos Castillo 

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).

***

Wenceslao Jiménez Orive

Wenceslao Jiménez Orive

- Wenceslao Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns citen el seu primer llinatge com Giménez--, conegut com Wences i Jimeno. Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

Anarcoefemèrides

Defuncions

"La Brochure Mensuelle", editat per Émile Bidault

La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault

- Émile Bidault: El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1935 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Giuseppe Corna

Giuseppe Corna

- Giuseppe Corna: El 28 de gener de 1957 mor a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) el pagès anarquista Giuseppe Corna. Havia nascut en 1871 a Mercenasco (Piemont, Itàlia). De jove emigrà per motius econòmics als Estats Units, on participà activament en la difusió del periòdic llibertari Cronaca Sovversiva i en la propaganda anarquista al costat de Luigi Galleani. Durant la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Corna va morir el 28 de gener de 1957 a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) i fou enterrat civilment.

***

Florentino Galván (circa 1942)

Florentino Galván (circa 1942)

- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.

***

Necrològica de Juan Rueda Jaime apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de març de 1969

Necrològica de Juan Rueda Jaime apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1969

- Juan Rueda Jaime: El 28 de gener de 1969 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Rueda Jaime. Havia nascut el gener de 1884 a, sembla, Sevilla (Andalusia, Espanya) –altres fonts citen Màlaga (Andalusia, Espanya). Començà a militar en les antigues societats obreres andaluses i fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després passà a València (València, País Valencià) i a Barcelona (Catalunya), on destacà com a orador en el comitè de vaga de la metal·lúrgica de 1910. Participà en nombroses reunions i congressos, com ara els de 1911 i 1919. L'agost de 1919 va ser acusat d'instigació a l'assassinat contra l'obrer Juan Domínguez Borrás, però l'abril de 1921 fou absolt. En 1922 assistí, com a delegat de la comarcal alacantina, a la Conferència de Saragossa (Aragó, Espanya). En 1930 fou un dels organitzadors, amb Ramón Caballero, de l'Ateneu de Mislata (Horta Oest, País Valencià). Durant els anys del pistolerisme i la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diverses ocasions i deportat a Bata (Guinea). El juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de València en el Congrés Extraordinari de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), on formà part de la comissió revisora de credencials. Durant els primers anys de la II República espanyola formà part del Comitè Regional de Llevant de la CNT. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), després dels fets revolucionaris de Fígols (Berguedà, Catalunya) de gener de 1932 va ser tancat al vaixell-presó Buenos Aires i va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Sàhara espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). En aquesta època militava en la Federació Local de Sindicats de la CNT de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social de La Línea de la Concepció (Cadis, Andalusia, Espanya). El gener de 1933 va ser detingut a Cartagena (Múrcia, Espanya) per la seva participació en l'aixecament revolucionari d'aleshores i empresonat a València. Durant els anys republicans fou, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny Mañé, Ángel Pestaña Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc., orador en diferents mítings, com ara Mislata (1931), Adra i Madrid (1933), Algeciras (10 de novembre de 1935, amb Rafael Peña García i Pedro Falomir Benito), Cullera i Villareal (1936), etc. El maig de 1936 fou delegat al Congrés de Saragossa de la CNT, però abandonà la reunió arran dels desacords amb son fill Juan Rueda Ortiz, també destacat militant anarquista, i fou víctima d'un accident automobilístic en retornar a València. Participà en la guerra civil i l'estiu de 1937 formà part de la Comissió de Propaganda Unificada (CNT, JJLL i FAI) i va fer mítings arreu del País Valencià. En 1939, amb el triomf franquista, pogué passar a l'Àfrica del Nord. En 1943 vivia a Boufarik (Blida, Algèria) militava en el Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT. Després passà a França i emigrà a Mèxic, on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Dolores Serrano i fou sogre de Juan Santa Calero. Després d'anys malalt i d'hospitalitzacions al Sanatori Espanyol, Juan Rueda Jaime va morir el 28 de gener de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i son fill, Juan Rueda Ortiz, protagonitzà un incident en el seu enterrament quan retirà en dues ocasions la bandera roja i negra del seu taüt, reposada finalment per sa filla Clavellina Rueda Serrano i sa companya Lola Serrano.

Juan Rueda Jaime (1884-1969)

Juan Rueda Ortiz (1911-1999)

***

Necrològica de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1978

Necrològica de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1978

- Manuel Figueroa Lires: El 28 de gener de 1978 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Figueroa Lires. Havia nascut el 29 d'abril de 1901 a Noia (la Corunya, Galícia). Fins els 19 anys treballà de pescador a Noia i després marxà cap a la Corunya, on conegué sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui tindrà quatre infants. A la Corunya començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i pesquers i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster, Irlanda) i retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes. En aquesta ciutat constituí un comitè clandestí que evacuà per mar nombrosos militats de la zona. Després embarcà amb sa companya i altres 21 militants llibertaris a bord d'un vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya). Immediatament retornà amb sa família a la Península i restà a Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració, per després passar a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada a realitzar treballs de fortificació a la «Línia Maginot», fet que aprofità per ajudar a la Resistència antinazi. Fet presoner pels alemanys, va ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i després al de Gusen (Alta Àustria, Àustria). El maig de 1945, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, retornà a França i treballà a les mines hulleres de La Grand Comba, on s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí dels camps de concentració, i on milità en la seva Federació Local de la CNT. Malalt amb greus complicacions cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima d'un infart de miocardi, i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Necrològica de María Téllez Téllez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

Necrològica de María Téllez Téllez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- María Téllez Téllez: El 28 de gener de 1979 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista María Téllez Téllez. Havia nascut el 7 de juny de 1912 a Faraján (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Téllez i Rosaria Téllez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on el seu domicili es convertí en refugi dels companys.

***

Necrològica d'Antonio Solero Gómez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de juny de 1985

Necrològica d'Antonio Solero Gómez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de juny de 1985

- Antonio Solero Gómez:El 28 de gener de 1985 mor a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'artesà i militant anarcosindicalista Antonio Solero Gómez. Havia nascut cap el 1918 a Churriana (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Rafael Solero i Dolores Gómez. Secretari de la Federació Local de de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tànger, efectuà nombroses missions orgàniques a la Península. Quan la retirada de les tropes espanyoles del Marroc, s'instal·là a Tetuan (Marroc) amb sa família nombrosa, on organitzà la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a militar a Algesires. Antonio Solero Gómez va morir el 28 de gener de 1985 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de juny de 1993

Necrològica de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de juny de 1993

- Francisco Lozano Pensador: El 28 de gener de 1993 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Lozano Pensador. Havia nascut el 15 de setembre de 1903 a València (València, País Valencià). Es va instal·lar amb sa companya, Isabel Pina, son fill i sa filla a Orà (Algèria). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa família per a lluitar contra el feixisme. Quan la victòria franquista era un fet, embarcà de bell nou sa família cap a Orà. En 1939, al final de la guerra, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat nombrosos anys. Un cop lliure passà a França. Francisco Lozano Pensador va morir el 28 de gener de 1993 a Agde (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[27/01] «Le Libertaire» - «La Anarquía» - «The Firebrand» - «Le Pygmée» - «The diary of Sacco and Vanzetti» - Dumartheray - Gutiérrez de Mendoza - Spinaci - Granero - Jimeno - Acamer - Naya - Gil Oliver - Aguayo - Martínez Márquez - Borodaenko - Gamell - Abella - Neira - Vallés - Pitarch - García Murillo

efemerides | 27 Gener, 2019 12:13

[27/01] «Le Libertaire» - «La Anarquía» - «The Firebrand» - «Le Pygmée» - «The diary of Sacco and Vanzetti» - Dumartheray - Gutiérrez de Mendoza - Spinaci - Granero - Jimeno - Acamer - Naya - Gil Oliver - Aguayo - Martínez Márquez - Borodaenko - Gamell - Abella - Neira - Vallés - Pitarch - García Murillo

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

Capçalera de "Le Libertaire"

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

***

Premsa anarquista internacional

Premsa anarquista internacional

- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicació La Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons --com ara La Inquisición en España (febrer de 1897)--, manifests i traduccions (Josep Prat).

***

Capçalera de "The Firebrand"

Capçalera de The Firebrand

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família --s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary--, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).


***

Facsímil de la policia del primer número de "Le Pygmée"

Facsímil de la policia del primer número de Le Pygmée

- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de 1895 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu). Pretenia tenir periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine Dehoe. Cap article hi anava signat, però el principal redactor fou Thonar. En aquest número s'afirmava: «El nostre objectiu, no és llarg de definir: lluitar sense treva et sense repòs per tot allò que representi l'ideal de Justícia, de Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».

***

Cartell de "The diary of Sacco and Vanzetti"

Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti

- S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Capçalera de "L'Avant-Garde"

Capçalera de L'Avant-Garde

- François Dumartheray: El 27 de gener de 1842 neix a Collonges (Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Constant Dumartheray. Era fill de Jean Dumartheray i de Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina «L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra --en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària --amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres-- que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

***

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» --on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres--, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)

***

Emilio Spinaci

Emilio Spinaci

- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).

***

Necrològica de Vicente Granero Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 d'abril de 1977

Necrològica de Vicente Granero Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'abril de 1977

- Vicente Granero Gimeno: El 27 de gener de 1907 neix a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarconsindicalista Vicente Granero Gimeno. Sos pares es deien Vicente Granero i María Gimeno. Quan era un infant sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya). A començament de la dècada dels vint ja participava en el moviment anarquista i sembla que amb 16 anys ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Paleta de professió, cap el 1926 començà a militar en el clandestí Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona i va ser nomenat en diverses ocasions delegat de personal, patint sempre el boicot de la patronal i les seves llistes negres. De cultura autodidacta, fou un apassionat de la lectura i era assidu de la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. Durant quatre anys presidí l'Ateneu Cultural «Amanecer» del barri barceloní de Les Corts i tingué aficions poètiques. Quan la insurrecció de Jaca de desembre de 1930, va ser detingut per participar en la vaga general a Barcelona i tancat a la presó Model. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari del Comitè Revolucionari de Les Corts; entre agost d'aquest any i maig de 1937 en fou segon secretari i a partir d'aquesta data exercí de tresorer del Comitè de Relacions de la Indústria Col·lectivitzada de l'Edificació, de la Fusta i de la Decoració de Catalunya. El maig de 1937 lluità contra la reacció estalinista. En 1938 assistí a un Ple Nacional de Federacions d'Indústria, estructura orgànica que defensà, i l'agost d'aquell any marxà cap el front incorporat en el XX Batalló d'Enginyers. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Instal·lat a Besiers, treballà de paleta i va contreure la malaltia del ciment, que el va enllitar molts d'anys. En aquests anys d'exili milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i ocupà diferents càrrecs orgànics. Entre 1960 i 1962 presidí la colònia espanyola de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Trinidad Bort. Vicente Granero Gimeno va morir el 12 de gener –algunes fonts citen erròniament el 14 de gener– de 1977 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

El camp de concentració Morand

El camp de concentració Morand

- Juan Jimeno Montalbán: El 27 de gener de 1912 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Jimeno Montalbán també citat erròniament com Gimeno. Sos pares es deien Julian Jimeno i Aurora Montalbán. Ferroviari, s'afilià al Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En acabar la guerra civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva professió li va facultar per treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà ajudar a evadir-se nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys cinquanta s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels fundadors a Casablanca de l'«Asociación Cultural Armonia», amb José Muñoz Congost i altres companys, de la qual serà el primer president. Arran de la reunificació confederal en l'Exili i de la formació de l'organisme semiclandestí de lluita antifranquista Defensa Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta organització i del nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord d'Àfrica. En 1965 abandonà el Marroc i s'instal·là a Bèlgica, militant en la Federació Local de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i milità en el Sindicat de Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant (Alacantí, País Valencià) fins a la seva mort. Juan Jimeno Montalbán va morir el 28 de gener de 1997 a la Residència Geriàtrica Santa Teresa de Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant. Sa companya fou Teresa Avendaño Ortiz-Angulo.

***

Eduardo Acamer Pérez

Eduardo Acamer Pérez

- Eduardo Acamer Pérez: El 27 de gener de 1914 neix a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià) l'anarcosindicalista Eduardo Acamer Pérez. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, lluità com a voluntari en la «Columna Torres-Benedito», en una unitat anarcosindicalista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Juan Ángel Naya Perallón apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de març de 1978

Necrològica de Juan Ángel Naya Perallón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de març de 1978

- Juan Ángel Naya Perallón: El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 21 de gener– de 1914 neix a Castejón del Puente (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Ángel Naya Perallón. Sos pares es deien Simón Naya i Pilar Perallón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) on residia. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local d'Orleans de la CNT, on milità fins el seu final. Sa companya fou Lucia Gracia. Juan Ángel Naya Perallón va morir el 7 de desembre de 1977 a Orleans (Centre, França).

***

Antonio Gil Oliver

Antonio Gil Oliver

- Antonio Gil Oliver: El 27 de gener de 1921 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

Antonio Gil Oliver (1921-1948)

***

Mariano Aguayo Morán

Mariano Aguayo Morán

- Mariano Aguayo Morán: El 27 de gener de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

***

Francisco Martínez Márquez

Francisco Martínez Márquez

- Francisco Martínez Márquez: El 27 de gener de 1922 neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco i Porthos. Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló «Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa «Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc.

Francisco Martínez Márquez (1922-1949)

***

Ilya Borodaenko

Ilya Borodaenko

- Ilya Borodaenko: El 27 de gener de 1981 neix a Najodka (Primórie, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista «Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pere Gamell Dull

Pere Gamell Dull

- Pere Gamell Dull: El 27 de gener de gener de 1940 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Gamell Dull. Havia nascut cap el 1906 a Osor (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Gamell i Lluísa Dull. Rodellaire de professió, en 1933 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entre el febrer de 1934 i el juliol de 1936 fou regidor d'Osor per ERC. Quan esclatà la Revolució s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la presidència de la Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT. Entre el 20 de juliol de 1936 i el 14 d'octubre d'aquest any fou President del Comitè Revolucionari d'Osor i feu d'alcalde per la CNT. Durant tot el procés revolucionari intentà ajudar els veïns del poble i evitar venjances. Amb el triomf franquista, el 16 de març de 1939 va ser detingut a Osor i, després de passar per Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), va ser tancat a la presó de Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya). En aquest empresonament pogué veure sa companya, embarassada, i son fill un pic per setmana, però quan el van traslladar a Girona, això es va acabar. El 27 d'octubre de 1939 va ser jutjat, amb 10 persones més, a Girona i condemnat a mort. Pere Gamell Dull va ser afusellat, juntament amb vuit persones més, el 27 de gener de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya).

***

Joaquim Abella Pi

Joaquim Abella Pi

- Joaquim Abella Pi: El 27 de gener de 1973 mor a Llemotges  (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Abella Pi, conegut com Garey. Havia nascut el 13 de desembre de 1920 a Alcanar (Montsià, Catalunya). Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arran del cop militar feixista de juliol de 1936, malgrat la seva joventut, es presentà voluntari en una columna confederal. En 1938 col·laborà en la revista Titán, òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, la Rioja i Navarra publicada a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració, entre ells el d'Argelers, i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la resistència al Llemosí enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En l'exili milità en la CNT de Llemotges. Existí un altre militant anarquista anomenat Joaquín Abella, que fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del Consell Regional d'Aragó de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) durant la guerra civil i que s'exilià a Mèxic, on fou membre del comitè d'enllaç entre l'FIJL i les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), i tal vegada algunes dades s'entrecreuen, com la de col·laborador en Titán.

Joaquim Abella Pi (1920-1973)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[26/01] «Par delà la mêlée» - «Alba Rossa» - Lacaze-Duthiers - Guerdjikov - Van Dongen - Giménez Igualada - D'Angina - Aspès - Aufseher - Rolland - Vilardaga - Bueno - Sánchez Gutiérrez - Smorti - Nabita - Cherici - Bellini - «Paco» - Failla - Gil Domènech - Venturini - Montefameglio

efemerides | 26 Gener, 2019 11:12

[26/01] «Par delà la mêlée» - «Alba Rossa» - Lacaze-Duthiers - Guerdjikov - Van Dongen - Giménez Igualada - D'Angina - Aspès - Aufseher - Rolland - Vilardaga - Bueno - Sánchez Gutiérrez - Smorti - Nabita - Cherici - Bellini - «Paco» - Failla - Gil Domènech - Venturini - Montefameglio

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Par delà la mêlée"

Capçalera del primer número de Par delà la mêlée

- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

***

Capçalera del primer número d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera del primer número d'Alba Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gérard Lacaze-Duthiers

Gérard Lacaze-Duthiers

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, va terminar els seus estudis a París, llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze- Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 a París (França).

***

 Mikhael Guerdjikov (1903)

Mikhael Guerdjikov (1903)

- Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia--, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

Kees Van Dongen (ca. 1902)

Kees Van Dongen (ca. 1902)

- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables --Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

***

Arduilio D'Angina

Arduilio D'Angina

- Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a «actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per «activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra «15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista «Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica «Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic "Alger Socialiste" del 4 de desembre de 1931

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931

- Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà --el padrí Carlo combaté amb Garibaldi-- i son pare Charles Aspès feia feina de fuster ebenista; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de «malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

***

Isak Aufseher

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

***

Armand Rolland

Armand Rolland

- Armand Rolland: El 26 de gener –algunes fonts citen el 5 de gener– de 1906 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand-Pierre Rolland, més conegut com Armand. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el «Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). Armand Rolland va morir el novembre de 1981 en una llar d'ancians de Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França).

***

Emili Vilardaga Peralba

Emili Vilardaga Peralba

- Emili Vilardaga Peralba: El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 en un accident laboral a Dreux (Centre, França).

***

Alfonsina Bueno Vela

Alfonsina Bueno Vela

- Alfonsina Bueno Vela: El 26 de gener de 1915 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfonsa Bueno Vela. Era filla del destacat militant anarcosindicalista Miguel Bueno Gil. Quan era nina sa família es traslladà a Berga (Berguedà, Catalunya). En 1928, quan treballava d'aprenent de filadora a la fàbrica Ca l'Asensio («Hilados Asensio, SA») de Berga, conegué l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, que esdevingué son company i amb qui es casà el 9 de gener de 1932, en saber, des del mes d'octubre, que estava embarassada. Cap dels dos volia un fill, però finalment el 3 de juny de 1932 nasqué sa filla Àngela Ester Bueno. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació, el juliol de 1940, s'integrà amb son company, son germà José Bueno Vela i son pare Miguel Bueno Gil en la xarxa de la resistència creada per Francisco Ponzán Vidal (Xarxa «Pat O'Leary»). A partir de 1941, quan son company estava reclòs al camp de càstig de Vernet, participà en el grup de Francisco Ponzán Vidal en el transport d'armes per a la Resistència. La seva residència de Villa Tallada de Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) fou un dels punts de suport de la xarxa per evacuar i passar a la Península nombroses persones perseguides pels nazis (pilots aliats, jueus, resistents, etc.). Aquesta tasca la pogué realitzar gràcies a suport de Poncet, cap de la Gendarmeria i profundament antinazi. El 2 de novembre de 1943 –o febrer, segons les fonts–, a l'endemà de la detenció per la Gestapo de son pare Miguel i de son germà José, va ser apressada amb son company Josep Ester Borràs i només sa filla Angelina, d'11 anys i absent en el moment de l'arrest, escapà de la detenció. Tots van ser traslladats, després de l'interrogatori, a la presó de Saint Michel de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Entre l'abril i el maig de 1944 van ser deportats a Alemanya, enquadrats en la categoria «Nach un Nebel» (Nit i Boira): els homes va ser traslladats al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i ella al de Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg, Alemanya), sota la matrícula 37.884 i al «Block 32», on hagué de realitzar treball forçat a la fàbrica Siemens durant 12 hores diàries i patir experiments mèdics (injeccions de diferents productes al coll de l'úter) pel doctor nazi Karl Gebhardt, president de la Creu Roja alemanya. El 18 d'agost de 1944 son pare va ser assassinat pels nazis al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). A començament de març de 1945 els nazis evacuaren el camp de Ravensbrück i va ser traslladada, amb unes 2.500 presoneres, 30 de les quals espanyoles, a Mauthausen, on retrobà son company Josep Ester Borràs, i passà a treballar a la pedrera. Després de l'alliberament del camp el 22 d'abril de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriada, via Suïssa, a França per la Creu Roja Internacional. Per la seva participació en la Resistència, va ser condecorada amb les més altes distincions britàniques, franceses i nord-americanes. En 1947 se separà, no sense dolor per ambdues parts, de Josep Ester Borràs. Mai no es va recuperar de la malaltia contreta durant la seva deportació i patí nombroses hospitalitzacions. Alfonsina Bueno Vela va morir el 3 de gener de 1979 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Neus Català Pallejà en el llibre De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas (1984).

Alfonsina Bueno Vela (1915-1979)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[25/01] Atemptat contra Larroca - Míting a Melilla - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Giannini - Ribé - Perrone - Bernasconi - Kaneko - Millà - Lissagaray - Prado - Domínguez - Leto - Saladrigas - Fontán - Ruju - Bilbao

efemerides | 25 Gener, 2019 13:20

[25/01] Atemptat contra Larroca - Míting a Melilla - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Giannini - Ribé - Perrone - Bernasconi - Kaneko - Millà - Lissagaray - Prado - Domínguez - Leto - Saladrigas - Fontán - Ruju - Bilbao

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla "El Telegrama del Rif" del 25 de gener de 1914

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif del 25 de gener de 1914

- Míting a Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer míting obrer a la «plaça de sobirania espanyola» de Melilla (Nord d'Àfrica). L'acte, organitzat per la Societat Obrera «La Defensa», se celebrà al Teatre Alfonso XIII de la ciutat. De tendència anarquista, «La Defensa» havia estat fundada el setembre de 1913 per Paulino Díez Martín. En aquella època Melilla estava sota administració militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni social dels vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el permís per fer el míting per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez Jordana va ser tot un èxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar presidit per Victoriano Mairena, aleshores president de «La Defensa», i actuaren com a secretaris Pedro Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel Merino, que centrà la seva intervenció en la manca de treball, en l'alça dels preus dels articles de primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El capità de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán assistí al míting com a responsable de l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el sabater José Estapé, segon dels oradors del míting, va ser «invitat» a callar-se quan es va sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena, qui atacà els arrendadors i proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien rebaixat les rendes. Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de finques urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers; desgravació de duanes i arbitris de materials de construcció procedents de la península com a mitjà de facilitar les edificacions i posar fre als abusos dels propietaris; desgravació o municipalització del mercat, únic mitjà d'abaratir els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un termini de dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la vaga. Al final del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap incident, es va fer una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts en el naufragi de la barca Pepe y sus hermanos.

***

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina "Caras y Caretas" del 3 de feber de 1923

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923

- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco & Vanzetti», que ho va fer en italià.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada de "Le Père Peinard"

Portada de Le Père Peinard

- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de «Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.

***

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Aristide Giannini

Aristide Giannini

- Aristide Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta Tognarelli. El 5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una carta enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del Cercle Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana, Itàlia). Per qüestions de feina emigrà d'antuvi a França i després a Albània i a primers dels anys vint s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la semblança biogràfica enviada per la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia) indicava que durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions revolucionàries. El 14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc públic de San Terenzio (Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia reprès un feixista amb les següents paraules: «Què fas amb aquesta insígnia, avui, que aquest símbol s'està morint de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del feixisme» (fascio littorio), va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana (Ligúria, Itàlia) que no podia retornar a la província de La Spezia. El febrer de 1938 va ser inclòs en el llistat de «terroristes perillosos» de la província de Massa i Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les autoritats feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de la Policia anotava que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" de l'11 de febrer de 1954

Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de febrer de 1954

- Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquesta època realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Vincenzo Perrone

Foto policíaca de Vincenzo Perrone

- Vincenzo Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern (Campània, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta Padula. El juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià i, després de participar en diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a Tripolitània per participar en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20 de desembre de 1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la secció de Salern dels «Combattenti ed ex Arditi di Guerra» (excombatents). Funcionari dels ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en 1923 va ser cessat per les seves activitats polítques. Com a sospitós de ser membre del grup antifeixista «Italia Libera» (Itàlia Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar manifests a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà Salern amb el militant anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles llibertàries i, sota la influència de Gino Bibbi, esdevingué anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir d'aquesta data patí nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre de 1926 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó per «portar una navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a diverses colònies penitenciàries (Favignata, Ponça i Lipari). Amb altres companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli), participà en un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va ser portat davant un Tribunal Especial per «activitats comunistes», però finalment va ser absolt per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el novembre de 1933 passà clandestinament a França i després a Suïssa, on a Ginebra establí contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà cap a Tunísia, on, gràcies als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio Barresi, obtingué l'autorització per a residir-hi. Treballà com a representant comercial i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a França. El juliol de 1936, quan es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya, amb altres companys (Camillo Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, etc.), formà part del grup d'anarquistes que, després de passar per Perpinyà, entraren a la Península gràcies al suport de Giuseppe Passoti. Milicià enquadrat en el «Batalló Giacomo Matteotti» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», partí cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes franquistes. Vincenzo Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els combats al Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou enterrat al cementiri de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Giustizia e Libertà, de París; L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; L'Avanti, de París; Tunis Socialiste, de Tunis; Il Risveglio Anarchico, de Ginebra; i Guerra di Classe, de Barcelona, entre altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu sacrifici. En 1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano publicà la biografia Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna.

Vincenzo Perrone (1899-1936)

***

Emilio Bernasconi

Emilio Bernasconi

- Emilio Bernasconi: El 25 de gener de 1901 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) l'anarquista Emilio Bernasconi. Sos pares es deien Antonio Bernasconi i Carlolina Giordano. Quan era adolescent emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar amb son germà qui feia feina en una barberia. Amb gairebé 16 anys participà activament en els motins populars contra l'apujada dels preus i la Gran Guerra que esclataren l'agost de 1917 al Piemont. En 1920 va ser detingut quan es disposava a cometre un atracament a mà armada; jutjat per l'Audiència de Torí, va ser condemnat a 10 anys i vuit mesos de presó, més dos anys de vigilància especial, i a la prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. Portat a la colònia penitenciària de l'illa de Pianosa, el 29 d'abril de 1928 va ser alliberat gràcies a un indult. De bell nou a Torí, s'integrà immediatament en la lluita antifeixista. Difongué activament publicacions anarquistes que l'enviaven des de França exiliats anarquistes, es comprometé en la recaptació dels fons pro víctimes polítiques i en l'organització de l'expatriació clandestina de militants. També s'encarregà de proporcionar informació sobre l'estat d'ànim dels treballadors i de la població en general a Cesare Sobrito, corresponsal a Torí, sota el pseudònim Germinal, del periòdic llibertari Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de L'Adunata dei Refrattari de Nova York (Nova York, EUA) i estretament lligat a Luigi Bertoni. La rebotiga de la seva barberia, al carrer Saluzzo de Torí, esdevingué un lloc de reunió clandestí del moviment llibertari. L'estiu de 1930 va ser identificat com a el cap del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza» (Michele Candela, Michele Guasco, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, etc.) i va ser fitxat com a «una de les figures més destacades del moviment anarquista torinès». En la semblança biogràfica enviada al Ministeri de l'Interior, el comissari de Torí el va definir com a «element molt perillós i digne de disposicions especials de penalització, per les seves tenaces conviccions polítiques, per la seva animositat i el nodrit odi que sent contra el règim i per la seva capacitat de cometre accions violentes i impulsives quan l'ocasió sigui favorable». El febrer de 1931 va ser detingut i va ser proposat per la Comissió Provincial per a l'Assignació al Confinament per a una amonestació formalment. Poc mesos més tard, va ser inscrit en la cinquena llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. A partir d'aquest moment, sense deixar de banda els seus ideals llibertaris, reduí dràsticament les seves activitats antifeixistes sense, però, abandonar definitivament la militància. El juny de 1942 se li va enviar una petició explícita a Benito Mussolini perquè fos esborrat del registre de persones a detenir en determinades circumstàncies, però aquesta instància va ser rebutjada a causa dels seus antecedents polítics i perquè no havia demostrat amb evidències concretes el seu penediment. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fumiko Kaneko

Fumiko Kaneko

- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

***

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

- Carme Millà Tersol: El 25 de gener de 1907 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Barcelona (Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Sos pares es deien Francesc Millà i Isabel Tersol. Estudià a l'Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on coincidí amb el pedagog Artur Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al cartell del Club Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre els anys 1931 i 1934 fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut Català de les Arts del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat Valor i entre 1934 i 1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias. També realitzà figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la impremta obrera col·lectiva i cooperativa «La Neotipia», regida per son pare Francesc Millà i Gàcio, dibuixà per a la publicitat d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any 1936. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Ramon Saladrigas Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i va ser nomenada vocal de la seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els estatuts del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de 1936, amb Ramon Saladrigas Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es produïren a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i ugetistes, un manifest demanant que s'aturés tota violència entres els obrers; en aquesta mateixa data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya. En 1938 es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Ballbé, amb qui romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser nomenat vicepresidenta de la junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel seu company Ramon Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els companys cenetistes Ramon Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado, Emili Freixes, Josep Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un manifest dirigit al poble de Catalunya demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere Calders i Ramon Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos llibres, com ara 13 ½ cuentos, de José M. Francés, i Los senderos fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i encapçalà l'equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a la decoració d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig realitzà una exposició d'aiguades sobre indis mexicans a la sala «Selecciones Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona, dedicant-se a la publicitat. Un cop jubilada continuà amb activitats artístiques, fent dibuixos sobre ceràmica, i participant en diferents activitats culturals, com ara les realitzades per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme Millà Tersol va morir l'1 de desembre de 1999 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Prosper-Olivier Lissagaray

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.

***

Timoteo Prado Mendiara

Timoteo Prado Mendiara

- Timoteo Prado Mendiara: El 25 de gener de 1937 és afusellat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Timoteo Prado Mendiara. Havia nascut cap el 1904. Paleta de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Timoteo Prado Mendiara va ser afusellat pel feixistes, juntament amb set persones més, el 25 de gener de 1937 al Fort de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat. Deixà escrit en un paper de fumar que amagà a la costura dels calçons el nom dels tres falangistes que l'havien detingut.

***

Amador Domínguez Pan

Amador Domínguez Pan

- Amador Domínguez Pan: El 25 de gener de 1949 és executat a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Amador Domínguez Pan –el segon llinatge a vegades citat Paz–, conegut com Jaime Pimentel. Havia nascut en 1916 a San Xoán de Pravio (Cambre, La Corunya, Galícia) –algunes fonts citen A Gándara (Cambre, La Corunya, Galícia). Es guanyava la vida fent de pagès i militava en la Unió Camperola, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de San Pedro de Nós (Oleiros, La Corunya, Galícia). Quan esclatà la guerra civil feia el servei militar i era cap a l'Escola de Marineria de Ferrol (La Corunya, Galícia). El juliol de 1936 feia de cap de l'Armada al cuirassat España II i oferí resistència als sosllevats dins del vaixell ancorat al dic de l'Arsenal de Ferrol. Desertà per a evitar la detenció i visqué clandestinament a la zona de Cambre, Oleiros i Bergondo, protegit per una xarxa de solidaritat familiar i veïnal. Juntament amb altres fugitius participà en alguns enfrontaments amb falangistes i guàrdies, destacant la mort de l'agent del Servei d'Informació Militar i Policia (SIMP) José Barcia Rioboó a començaments de l'estiu de 1939 a Gándara (La Corunya, Galícia). Durant la tardor de 1939 va ser detingut per la Guàrdia Civl. Jutjat pels franquistes, va ser condemnat a quatre anys de reclusió per deserció i altres quatre anys per agressió a la força armada, pena reduïda posteriorment a tres anys i dos mesos, i tancat a la presó naval de La Escollera, a la Base Naval d'A Graña (La Corunya, Galícia), i al castell de Sant Felip de Ferrol. Son germà, Benito Domínguez Pan, va ser assassinat pels feixistes el 7 de setembre de 1937. El 28 de febrer de 1943 aconseguí la llibertat provisional i s'establí a Bergondo (La Corunya, Galícia), on es dedicà a organitzar grups que operaven a O Castro (Liáns, Oleiros, La Corunya, Galícia) i San Pedro de Nós per a ajudar els presos republicans que sortien en llibertat. El grup va ser desmuntat per la policia i passà a la clandestinitat per evitar una nova detenció. El desembre de 1945 s'integrà en un petit grup de la resistència antifranquista que operava a la zona d'Abegondo, Ordes i Carballo, format per José María Castelo Mosquera (O Doctor), José María Pan (O Jaime), Manuel Ramiro Souto i Francisco Rey Balbis (Moncho). Després de la seva integració, el grup va ser organitzat sota el nom de «Grupo Volante A», grup itinerant de la IV Agrupació de l'Exèrcit Guerriller de Galícia, format per Manuel Díaz Pan, Amador Domínguez Pan, José Gómez Gayoso (Pepe), José Piñas Pons, Avelino Rivas Pombo (Edelmiro), Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer) i Antonio Seoane Sánchez (Julián), que actuava (cops econòmics contra dretans, sabotatges a línies elèctriques i fèrries, ocupació de poblacions i requises, etc.) als partits judicials de la Corunya i de Betanzos. El 18 d'abril de 1946 formà part del comando format per Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire), Manuel Díaz Pan (Rogelio), José Pedreira De Las Iguesias (Tomás Padilla), Mery Pin Pan, Francisco Rey Balbis (Moncho) i Antonio Seoane Sánchez, que eliminà Manuel Doval Lemat (Coché), cap de la Falange de Cambre. El maig de 1946 va ser nomenat cap militar del «Destacamento Enrique Líster», amb Francisco Rey Balbis (Moncho) com a comissari. El 21 de juliol de 1947 abandonà, sense avisar els companys, el grup guerriller arran de les serioses divergències amb el responsable comunista Fernando Rey Balbis, fet que explica el rumor que circulà sobre la seva execució a mans dels antics companys. Amagat a casa dels pares, i a altres indrets (Callobre, Iñás, Bergondo i Sofán-Carballo), tot esperant partir cap a Amèrica, el 18 d'agost de 1948 va ser detingut a Sofán (Carballo, La Corunya, Galícia) per la Guàrdia Civil. Jutjat en consell de guerra amb tres enllaços de la guerrilla, el 14 de novembre de 1948 va ser condemnat a mort per «formar partides armades». Amador Domínguez Pan va ser garrotat el 25 de gener de 1949 a la presó de la Corunya (La Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de la Corunya. Sa companya fou Angelina Nogueira Calviño, amb qui tingué un infant, Raúl Domínguez Nogueira.

Amador Domínguez Pan (1916-1949)

***

Necrològica d'Alfonso Leto apareguda en el periòdic anarquista novaiorquès "L'Adunata dei Refrattari" del 16 de febrer de 1957

Necrològica d'Alfonso Leto apareguda en el periòdic anarquista novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 16 de febrer de 1957

- Alfonso Leto: El 25 de gener de 1957 mor a Tampa (Florida, EUA) l'anarquista Alfonso Leto, conegut com La Pila Elettrica. Havia nascut en 1888 a Itàlia. Entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove i cap el 1903 emigrà als Estats Units. Membre de l'«Italian Club» de Tampa, en 1907 es lligà entusiàsticament al grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani. En 1910 participà activament en la vaga general que es va realitzar a Tampa i envià cròniques a la premsa llibertària. En 1911 denuncià la repressió del govern nord-americà contra el moviment anarquista de Puerto Rico des de les pàgines de Cronaca Sovversiva. Formà part de l'anomenat Grup Independent Pro Revolució Mexicana (GIPRM), agrupació formada sobretot per tabaquers cubans, italians i espanyols (Agustino Angelo, Ciro Bruno, Antonio Candelas, Victorio Casals, Juan Casas, Antonio Di Bona, Filippo Di Bona, Giuseppe Di Bona,  Gaetano Favata, Luigi Levita, Angelo Martellaro, Marcelo Salinas, Pietro Seaglione, etc.), de la qual Pere Esteve va ser secretari; aquest grup, que va canviar de nom en 1912 pel de «Grupo Regeneración» i que mantingué una estreta relació amb el periòdic anarcosindicalista El Internacional de Tampa, desenvolupà tasques de propaganda a favor de la lluita llibertària del Partit Liberal Mexicà (PLM) a, almenys, 28 fàbriques de Tampa, organitzant mítings, realitzant col·lectes i distribuint premsa partidària de la revolució magonista. En 1912 era un dels promotors del grup anarquista «Risveglio» del barri d'Ybor City de Tampa. Alfonso Leto va morir el 25 de gener de 1957 al seu domicili de Tampa (Florida, EUA) i va ser enterrat al Cementiri «L'Unione Italiana» d'Ybor City de Tampa. Son fill, Ateo P. Leto, fou director de la Chamberlain High School de Tampa.

Alfonso Leto (1888-1957)

***

Joan Saladrigas Amigó (Paris)

Joan Saladrigas Amigó (Paris)

- Joan Saladrigas Amigó: El 25 de gener de 1964 mor a París (França) l'anarcosindicalista Joan Saladrigas Amigó. Havia nascut el 4 de novembre de 1903 a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Sebastià Saladrigas i Francesca Amigó. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on treballà de premsador i milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França).

Joan Saladrigas Amigó (1903-1964)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Berlucchi - Humbert - Pitarch - Benito - Biscàro - Cazorla - Bianconi - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

efemerides | 24 Gener, 2019 13:23

[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Berlucchi - Humbert - Pitarch - Benito - Biscàro - Cazorla - Bianconi - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers --entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire-- i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als «proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció «L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais –també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" del 5 de setembre de 1914

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

***

Jeanne Humbert

Jeanne Humbert

- Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Nascuda en una família petitburgesa, va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrarà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i es casarà en 1924. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris --el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant, Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.

***

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de febrero de 1961

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961

- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

Feliciano Benito Anaya

Feliciano Benito Anaya

- Feliciano Benito Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del «Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també Nicasio Álvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción, Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!, La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940 al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). 

Feliciano Benito Anaya (1894-1940)

***

Silvio Biscàro

Silvio Biscàro

- Silvio Biscàro: El 24 de gener de 1901 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) el periodista i militant anarquista Silvio Fernando Biscàro –el segon nom també citat Ferdinando. Sos pares es deien Giulio Biscàro i Barbara Mengazzi. Després de fer estudis primaris, cap el 1905 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1915, davant la Gran Guerra, va prendre posicions intervencionistes. Posteriorment s'acostà als cercles socialistes juvenils i freqüentà l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), con conegué Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo i altres anarquistes. En 1919 va ser fitxat per les forces de seguretat i en aquesta època, en la qual ja formava part de manera definitiva dels cercles anarcoindividualistes milanesos, va tenir els primers problemes amb la llei. Treballador mecànic a la fàbrica Isotta-Fraschini de Milà, el juny de 1920, durant una vaga, va ser detingut juntament amb altres anarquistes. Empresonat en diferents ocasions, en una d'aquestes declarà «professar les idees anarquistes des de fa anys, però abominar de la violència». Participà en les reunions celebrades a la Via Casale, on es va organitzar l'atemptat al teatre Diana de Milà del 23 de març de 1921, i es va veure implicat en les investigacions policíaques posteriors. Després de l'atemptat, considerat per la policia com un dels autors materials del fet, es va refugiar un temps, sembla, en el cercle del grup editor del periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i més tard a Suïssa. El juny de 1921 va ser detingut, juntament amb Giordano Ustori i Carlo Bianchi, a Mendrisio (Ticino, Suïssa) per haver passat clandestinament la frontera per Arzo (Morbegno, Llombardia, Itàlia). Tancat a Bellinzona (Ticino, Suïssa), aconseguí fugir-ne amb Giordano Ustori, però ambdós van ser apressats dos dies després i portats a la Penitenciaria Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). El 15 de setembre de 1921 va ser extradit a Itàlia. Acusat d'«associació criminal, ultratges i violència», va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. En 1925 va ser amnistiat i començà a treballar d'empleat i fent algunes col·laboracions periodístiques. Amb Augusto Micelli, fundà i dirigí el periòdic mensual Theatralia, prohibit a finals del 1927 perquè desagradava el règim feixista. Al mateix temps col·laborà en les revistes Teatro i Pensiero di Bergamo. Posteriorment va acceptar la direcció d'un setmanari propagandístic de l'abadia de Montecassino, però el prefecte de policia de Frosinone (Laci, Itàlia) descobrí alguns articles antifeixistes seus i va ser acomiadat. A partir de 1928 patí tuberculosi, malaltia que li va provocar contínues hospitalitzacions. La nit del 5 de juliol de 1932 va ser detingut per «activitats antifeixistes» i acusat d'intentar publicar el periòdic clandestí Lo Studente. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser alliberat amb una amonestació. El 18 de maig de 1934 va ser detingut per la policia suïssa, lliurat a les autoritats italianes i denunciat per «expatriació clandestina per motius polítics»; processat a finals de juny d'aquell any davant el Tribunal de Sondrio (Llombardia, Itàlia), es va defensar afirmant haver creuat la frontera involuntàriament mentre esquiava enmig d'una tempesta de neu. L'octubre de 1934 obtingué el passaport per motius d'estudi per a visitar el Museu Britànic i marxà cap a Londres (Anglaterra), on va romandre fins a principis de 1935, moment en el qual es traslladà a Versalles (Illa de França, França), on va romandre més de quatre anys. A França va mantenir contactes amb nombrosos antifeixistes (Francesco Fausto Nitti, Carlo Rosselli, etc.) i freqüentant durant un temps les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), abans de ser marginat per donar «informació no massa favorable des del punt de vista antifeixista». En aquesta època treballà de corrector de galerades del diari Ce Soir i va publicar el llibre en el qual havia treballat els anys anteriors titulat Roma o Mosca? En 1937, «en consideració al seu grau de perillositat», va ser inscrit en el registre policíac de fronteres i a l'ambaixada italiana a França, on va ser definit com un actiu militant del «Partit Socialista Massimalista», però que n'havia estat expulsat per «boig i perillós per als companys». L'estiu de 1939 retornà a Itàlia i va ser detingut a la frontera. Confinat a Limosano (Molise, Itàlia) per cinc anys, posteriorment va ser tancat a la presó de Campobasso (Molise, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme, fou director del diari de la Federació Marítima i vicesecretari del  Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) de Nàpols (Campània, Itàlia). En aquesta època col·laborà en Sempre Avanti!. En acabar la II Guerra Mundial, retornà a Milà i va ser periodista fins el 1968, quan abandonà la direcció del setmanari ABC. En 1967 havia publicat l'assaig L'inconformista i en 1973 va ser reeditat la seva obra Roma o Mosca?, sota el títol La coesistenza impossible i amb un prefaci de Franco Catalano. Silvio Biscàro va morir l'11 d'octubre de 1978 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Silvio Biscàro (1901-1978)

***

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

- Juan Cazorla Pedrero: El 24 de gener de 1920 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir, Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Juan Cazorla Pedrero va morir el 27 de novembre de 2005 a Barquisimeto (Lara, Veneçuela). Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al «Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Pietro Bianconi

Pietro Bianconi

- Pietro Bianconi: El 24 de gener de 1924 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'anarquista, resistent antifeixista i historiador del moviment obrer Pietro Bianconi. De molt jove començà a treballar als alts forns de l'empresa siderúrgica Ilva, després anomenada Italsider, on va romandre fins el 1948. Antifeixista per convicció personal i per tradició familiar, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, començà a actuar en una unitat partisana dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) a Monterotonto, Marittimo i Piombino. El gener de 1944 va ser condemnat a mort en rebel·lia per un tribunal republicà «per haver organitzat la deserció de soldats joves en reiterades ocasions». Després de la dissolució del Partito d'Azione (PdA, Partit d'Acció), al qual havia participat enquadrat en la III Brigada Garibaldi «Camicia Rossa», s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI), sense deixar de freqüentar la seu de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM) de Piombino, on conegué Egidio Fossi, exmilicià de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la guerra espanyola; Adriano Vanni i Dario Fanci, exiliats a França; Alessandro Cinci, condemnat per l'atemptat de Monterotondo del 1892; Primo Menichetti i Chiaro Mori, desertors durant la Gran Guerra i membres de la «Banda del Prete»; i Renato Palmizzi i Lorenzo Anselmi. També seguí un curs d'economia política portat a terme per Ottorino Perrone, exredactor, a Brussel·les (Bèlgica) de Prometeo i de Bilan. En aquesta època col·laborà en Nuova Repubblica, el quinzenal de Tristano Codignola editat a Florència (Toscana, Itàlia). En 1953 s'adherí a la Unitat Popular (UP) de Piero Calamandrei, Tristano Codignola i Ferruccio Parri, entre d'altres, i en 1956 va ser elegit per formar part de la direcció nacional de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que mantingué fins 1959. En el decenni següent participà en els Quaderni Rossi de Milà (Llombardia, Itàlia) i en Classe Operaia de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Durant els anys seixanta va restar empresonat en diferents ocasions i el 27 de desembre de 1968 va ser detingut, juntament amb dues persones més, arran de l'explosió duna bomba-carta en una finestra de la caserna de carrabiners. Empresonat a Liorna (Toscana, Itàlia) durant un mes i mig sota l'acusació de «creació i participació en associació subversiva», va ser jutjat i condemnat a pagar una multa per la possessió d'un vell fusell de caça i alguns cartutxos, mentre que els altres dos imputats van ser condemnats pel Tribunal d'Apel·lació de Florència a 16 mesos de reclusió per «explosió i danys». A començament de 1970 va crear, juntament amb altres militants llibertaris de la zona, una organització anarquista i l'agost d'aquell any publicà l'estudi Il movimento operaio a Piombino. La nascita della classe operaia in una città fabbrica, reeditat en 2013. L'octubre de 1970 va treure a la llum l'únic número d'Il Martello, relacionat temàticament amb el periòdic anarcosindicalista homònim dirigit per Riccardo Sacconi i Giulio Bacconi mig segle abans. Es traslladà a Monteverdi Marittimo i s'instal·là en una cabana que construí a la vora del bosc, on oferí hospitalitat, a finals de 1973, a molts exiliats xilens, entre ells l'anarquista Soto Paillacar.  Va ser detingut a Monteverdi Marittimo juntament amb Paillacar després que aquest fou llarg temps vigilat per la policia italiana i se li hagués segrestat la correspondència política que havia mantingut amb l'escriptor antimilitarista Carlo Cassola. També va ser detinguda sa companya Giulietta Veronesi i don fill Noè. Per aconseguir l'alliberament dels imputats, es va crear a la Biblioteca de Follonica (Toscana, Itàlia) un Comitè, del qual formaren part Carlo Cassola, Luca Ferretti, Alfonso Leonetti i militants d'esquerra. Defensat públicament per Carlo Cassola i Alfonso Leonetti, va ser alliberat després de dos anys d'empresonament preventiu i retornà a la militància política i a la investigació històrica. En 1975 publicà 1943. La CGL sconosciuta. La lotta degli esponenti politici per la gestione dei sindacati operai (1943-1946), investigació dedicada a l'«altre moviment obrer», sobre la història de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) del sud i dels seus militants (Nicola Di Bartolomeo, Dino Gentilli, Enrico Russo, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques (Azione Comunista, Classe Operaia, Lettere ai Compagni, Il Ponte, Potere Operaio, etc.) i, més de les obres citades, és autor de La resistenza libertaria. L'insurrezione popolare a piombino nel settembre '43 (1984) i Gli anarchici italiani nella lotta contro il fascismo (1988), entre d'altres. Pietro Bianconi va morir l'1 de desembre de 1991 a Monteverdi Marittimo (Toscana, Itàlia). El seu arxiu i biblioteca es troba dipositat a l'Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Shusui Kotoku

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 24 de gener de 1911 és executat a Tokio (Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Havia nascut el 22 de setembre de 1871 a Nakamura (Shikoku, Japó). Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS