Efemèrides anarquistes
efemerides | 21 Agost, 2023 13:09
Anarcoefemèrides
del 21 d'agost
Esdeveniments
Cartell de l'acte
-
Pícnic pro Sacco
i Vanzetti: El 21 d'agost de 1921 se celebra a la
Thienerth Farm d'Albion
(Lincoln, Rhode Island, EUA) un gran pícnic familiar en
suport dels anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores processats.
L'acte
comptà amb els auspicis de la «Filodrammatica
Spartaco» i durant la jornada hi
hagué jocs, música, ball, refrigeris, menjar i
diversos entreteniments.
Naixements
Retrat atribuït, sense
cap fonament, a Jacques Roux
- Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França).
***
Fortuné
Henry
- Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germà Émile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir el 21 de novembre de 1931 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).
***
D'esquerra
a dreta: Foresto Ciuti, Michaela Bicchieri i Cafiero Ciuti (Pisa)
-
Cafiero Ciuti: El
21 d'agost de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Cafiero Ciuti. Fill
tercer d'una família nombrosa llibertària, sos
pares es deien Eliseo Ciuti,
antic garibaldià i destacat internacionalista, i Adele
Michelotti. Sos germans
Menotti (1871), Ricciotti (1877) i Amilcare (1887) també van
ser anarquistes i
sindicalistes. Es guanyà la vida fent feina de ferroviari i
mantingué relacions
d'amistat amb els anarquistes Augusto Castrucci i Angelo Sbrana,
també
treballadors als ferrocarrils. El gener de 1920 prengué part
en les agitacions
i vagues del sector ferroviari i en 1924 va ser acomiadat de la feina
per les
seves activitats. Durant el feixisme es mostrà actiu en el
moviment anarquista
i mantingué la connexió amb son germà
Amilcare Ciuti que residia a França per
motius laborals des de feia anys. En 1929 va ser detingut per
activitats antifeixistes
i el 10 de juny de 1932 va ser empresonat amb altres tres companys
(Cafiero Poli,
Ricciuti Prisco i Egidio Sbrana) sota la sospita d'haver mantingut
contactes
amb l'anarquista Angelo Sbardellotto, que havia intentat atemptar
contra Benito
Mussolini. Durant la II Guerra Mundial, s'uní als grups
antifeixistes, però sense
participar en accions armades, i en 1943 fou membre del Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional).
Després de l'alliberament de
Pisa, va ser un dels principals organitzadors de la
Federació Anarquista de
Pisa (FAP), de la qual va ser delegat al III Congrés
Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre l'1 i el 2
de maig de 1954 a
Liorna (Toscana, Itàlia); al IV Congrés Nacional
de la FAI, celebrat entre l'1
i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia (Ancona, Itàlia); a
la Conferència
Nacional de Pisa, esdevinguda entre el 6 i el 7 de desembre de 1959; al
VII
Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de
juny de 1961 a
Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia); i a la
Conferència Nacional de Liorna,
esdevinguda entre el 8 i el 10 de desembre de 1961. També
participà, en
representació del grup anarquista «Pietro
Gori» de Pisa, en la Conferència
Nacional de Senigallia, esdevinguda entre el 7 i el 9 de desembre de
1962.
Després del VIII Congrés Nacional de la FAI,
celebrat entre el 31 d'octubre i
el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia), on va
guanyar la
«tendència organitzadora», es
decantà pel grup pisà que sostenia el
«corrent
antiorganitzador» i fou un dels creadors el novembre de 1965
dels Grups
d'Iniciativa Anarquista (GIA) de Pisa. Mantingué molt bones
relacions amb els
grups de joves anarquistes i les seves protestes dels anys seixanta. El
9 de
maig de 1972 pronuncià el discurs de comiat al cementiri de
Pisa en l'enterrament
de l'anarquista Franco Serantini, assassinat per la policia. Cafiero
Ciuti va
morir l'1 de gener de 1973 a l'Hospital Santa Chiara de Pisa (Toscana,
Itàlia).
***
Necrològica
de Jacinto Gil Gracia apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 de març de 1992
- Jacinto Gil Gracia: El 21 d'agost de 1894 neix a Castelnou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Gil Gracia. Sos pares es deien Rudesindo Gil i Bruna Gracia. Quan tenia 18 anys abandonà el seu poble natal i marxà cap a Barcelona (Catalunya) per a treballar. Trobà feina d'estibador al port i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, i fins el 1936, treballà de carreter distribuint les mercaderies del port a la ciutat. Fou membre de la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la CNT i participà a totes les vagues de l'època, fet pel qual va ser empresonat en diverses ocasions, una d'elles en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona sota l'amenaça de deportació a Bata (Guinea Espanyola). A començament dels anys trenta, s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'oposà a la tendència trentista dins de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona. Militaritzat el port, amb Isidre Prats Llagostera, va ser nomenat tresorer de l'Art Rodat del Transport del Port de Barcelona, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a París, on les passà magres, posteriorment visqué a Chartres (Centre, França), on aconseguí que sa companya Clara i son fill adoptiu Liberto, internat en un camp de refugiats de la Savoia, es poguessin reunir-se amb ell. Durant l'Ocupació pogué crear, amb Manuel Menjón i altres, un petit grup de la CNT i després de la II Guerra Mundial el reorganitzà a nivell departamental. Va ser nomenat tresorer del Comitè Departamental d'Eure i Loir (Centre, França) fins al Congrés de la CNT de maig de 1945. Militant de la tendència més anarquista, s'oposà a totes les escissions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà fins i tot la reintegració dels membres de la Federació Local de Chartres de la CNT després de la reunificació del moviment en 1960. En 1981 morí sa companya Clara. Fou secretari de la Federació Local de Chartres fins a l'agost de 1983, any que es va retirar a Barcelona amb sa segona companya Brígida, que morí en 1989. Jacinto Gil Gracia va morir el 7 de febrer de 1992 al seu domicili del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri barceloní de Montjuïc amb la bandera confederal sobre el taüt.
***
Retrat
d'Oscar Vannini
-
Oscar Vannini: El
21 d'agost de 1894 neix a Terricciola (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oscar
Vannini. Sos pares es deien Nicodemo Vannini i Amabilia Campagni.
Paleta i
jornaler de professió, entrà a formar part del
moviment anarquista de molt
jove. Durant la Gran Guerra va ser allistat en el 75 Regiment
d'Infanteria i el
8 de febrer de 1917 va ser ascendit a caporal. Capturat per les tropes
austríaques, passà els últims cinc
mesos de la guerra en captivitat. El 12 de
setembre de 1919 va ser llicenciat amb el grau de caporal. Durant la
postguerra
desenvolupa una intensa propaganda professant obertament, segons la
policia,
«idees subversives i formant part de la secció
comunista de Terricciola». El 20
de febrer de 1922 es casà amb Carla Petronilla Angela. En
1922, fugint dels
escamots feixistes, passà a França i va ser
inscrit en el registre de la
policia de fronteres. Buscat per l'Opera di Vigilanza e Repressione
dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista
italiana, s'establí a
Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).
Entrà a formar part de la Confederació
General del Treball (CGT) i, segons fonts comunistes,
s'afilià al Partit
Comunista Francès (PCF). Cap a l'octubre de 1936, sembla,
arribà a Espanya per
lluità contra el feixisme. El desembre de 1937 amb un
permís passà a França i
retornà el gener de 1938 a la Península.
Després d'un temps al II Batalló
d'Instrucció de la base militar de Quintanar de la Orden
(Toledo, Castella,
Espanya), va ser integrat en el III Batalló de la XII
Brigada Internacional
«Batalló Garibaldi» i enviat a la
batalla. El 16 de febrer de 1938 va ser ferit
al front d'Extremadura; enviat al Camp de Recuperació de les
Brigades
Internacionals d'Olot (La Garrotxa, Catalunya), el 12 de setembre
d'aquell any va
ser repatriat pel Servei Sanitari de les Brigades Internacionals a
França.
L'abril de 1942 va ser detingut per distribuir pamflets amb altres tres
companys
(Vasco Corsi, Bruno Dall'Oppio i Salvator Moro) de la zona de
Bèucaire; jutjat
el 22 de juliol d'aquell any pel Tribunal Militar de la XV
Divisió per
«activitats comunistes», va ser condemnat a 10 anys
de treballs forçats,
degradació cívica i 20 anys de
prohibició de residència. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Hanka
Grothendieck (1917)
- Hanka
Grothendieck: El 21
d'agost de 1900 neix a Blankensee
(Hamburg, Imperi Alemany; actualment és un barri d'Hamburg,
Alemanya) l'escriptora, periodista i actriu
llibertària Johanna Grothendieck,
coneguda com Hanka Grothendieck. D'origen
holandès, era filla d'una família protestant de
classe mitjana; sos pares es
deien Albert Grothendieck i Anna Demmin, i tingué
una germana gran i tres
germans petits. Son pare
passà de regentar un hotel de renom a Hamburg a enllustrador
de sabates en una vertiginosa
escala descendent. Ella hagué d'abandonar l'institut,
però va ser educada per
una mestra particular. Quan tenia 17 anys començà
estudis per fer-se mestra
infantil, però acabà abandonant-los. En aquests
anys freqüentà el grup «Freideutschen
Jugend» (FJ, Joventut Alemanya Lliure). D'antuvi es
casà amb el periodista Johannes
Raddatz (Alf), amb qui en 1925 tingué una
filla (Frode), però de qui es divorcià. A Hamburg
treballà de periodista per al periòdic
progressista Der Pranger. En els
anys vint freqüentà els cercles bohemis i
llibertaris de Berlín i s'integrà en
el grup de teatre expressionista «Die
Kampfbühne», dirigit per Lothar Schreyer i
lligat al cercles anarcosindicalistes, amb el qual va fer gires
artístiques. En
1926 conegué el fotògraf anarquista d'origen jueu
Alexander Petrovich Shapiro (Sacha
Schapiro, Alexandre Tanaroff, etc.), que
esdevingué son company i
amb qui tingué en 1928 un infant, Alexander Grothendieck. En
1933, amb
l'arribada del nazisme al poder, Sacha Schapiro abandonà
Berlín i s'instal·là a
Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i el
desembre d'aquell any ella es
reuní amb aquest, deixant son infant amb la
família del pastor protestant
luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. A
París visqué fent cursos
d'alemany. Quan esclatà la Revolució espanyola de
1936, partí amb son company
cap a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Amb estatut de
refugiada política, entre setembre de 1937 i maig de 1939
fou governanta al domicili
del comissari de policia Valentin a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). En 1939,
quan el triomf franquista era un fet, Sacha Schapiro retornà
a França i ambdós
s'instal·laren amb la família de l'anarquista
Julien Malbet a Bois-Colombes
(Illa de França, França). El maig de 1939
recuperà son fill Alexandre i el
setembre de 1939 tots tres van fer la verema a Nimes. A Nimes res
relacionà amb
l'anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin),
que ja coneixia
de París, i amb André Prudhommeaux i sa companya
Dora Ris (Dori), a més
d'altres col·laboradors del periòdic llibertari Terre
Libre. Quan
esclatà la II Guerra Mundial els refugiats d'origen alemany
van ser considerats
«enemics potencials» i la parella va ser acollida
per una professora d'institut
a Nimes. L'octubre de 1939 Sacha Schapiro va ser detingut i internat al
camp de
concentració de Vernet i en 1942 de ser deportat al camp de
concentració
d'Auschwitz on va ser assassinat. El març de 1940, ella
abandonà Nimes amb son
fill i s'instal·là en una colònia de
refugiats espanyols a Muriés (Provença,
Occitània), que comptà amb el suport del
Comitè Francès de Socors als Infants i
estava finançada pels quàquers nord-americans.
Dos mesos més tard, aquesta
colònia es traslladà al castell dels Caillols de
Marsella (Provença, Occitània),
on l'1 d'agost de 1940 va ser detinguda i traslladada amb son fill al
camp de
concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc,
Occitània). El 13 de febrer de
1942 ambdós van ser traslladats al camp de
concentració de Brens (Llenguadoc,
Occitània). Son fill trobà refugi al
Collège Cévenol de Lo Cambon
(Alvèrnia,
Occitània) i ella va ser alliberada el gener de 1944 de
Brens i instal·lada en
un centre d'acollida a Vabre (Llenguadoc, Occitània)
gestionat pel «Comité inter-mouvements
auprès des évacués» (CIMADE,
Comitè Inter-Moviments amb els Evacuats). En
acabar la II Guerra Mundial, mare i fill es retrobaren a Meyrargues
(Vendargues,
Llenguadoc, Occitània) i Alexandre
començà els seus estudis de
matemàtiques a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1948
s'instal·là, sembla, amb son fill a
la regió parisenca i després a Bois-Colombes.
Reprengué els contactes amb el
moviment anarquista i es tornà a relacionar amb la parella
Prudhommeaux. Hanka
Grothendieck va morir el 16 de desembre de 1957 al seu domicili de
Bois-Colombes (Illa
de
França, França), a resultes d'una tuberculosi
contreta al camp de concentració,
i va ser incinerada tres dies després al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
Deixà una novel·la autobiogràfica
inèdita (Eine Frau), que relata sa
vida entre 1900 i 1928. Son fill Alexander Grothendieck
esdevingué amb el temps
un dels matemàtics més importants del segle XX.
Hanka Grothendieck (1900-1957)
***
José María Rodríguez Eiras (Cotexo)
- José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Sos pares es deien Jesús Rodríguez, mariner, i Josefa Eiras Bouzada, jornalera. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'O Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per «rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir el 21 de març de 1967 al seu domicili de Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) d'un colapse cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes.
***
Giacomo
Caneppele
- Giacomo Caneppele: El 21 d'agost de 1906 neix a Mori (Trentino - Tirol del Sud, Itàlia) l'anarquista Giacomo Caneppele –el seu llinatge també citat Canepele. Era fill de Narcisso Caneppele i de Maria Bona. Es guanyava la vida treballant de mecànic i de comerciant. En 1932 passà a França i s'acostà al grup «Giustizia e Libertà». Perseguit per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser fitxat com a «anarquista socialista» per la policia italiana. El 29 d'octubre de 1936 marxà cap a Espanya i s'integrà en la «Columna Durruti», on comandà una de les bateries de la «Brigada Garibaldi» (Batalló «Giacomo Matteoti»). Posteriorment lluità al front d'Aragó enquadrat en la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Joaquín Morlanes Jauilín i amb Manuel Poble Uruarte, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de comissari. Sembla que aconseguí el grau de tinent. El setembre de 1938 va ser ferit durant la Batalla de l'Ebre i va ser enviat pel govern republicà a un camp de desmobilització. El 6 de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a camp de concentració d'Argelers, on fou membre del grup «Libertà o Morte». Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Enrolat en la 253 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat al nord de França. El juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Dunkerque (Flandes del Sud). Lliurat a les autoritats feixistes italianes, va ser jutjat i condemnat aquell mateix 1940, juntament amb altres tres lluitadors de la guerra d'Espanya, a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Tremiti. Després de la caiguda del feixisme a Itàlia, l'agost de 1943 va ser posat en llibertat i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre.
***
Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 25 de setembre de 1934
- Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del «Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup «Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i «Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta» –enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)– i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.
***
Goliardo
Fiaschi als anys 50
- Goliardo Fiaschi:
El 21 d'agost de 1930 neix a
Carrara (Toscana, Itàlia) el
militant anarquista i partisà Goliardo Fiaschi,
també citat com Gogliardo
Fiaschi. Era fill de Pietro Fiaschi i de
Nella Del Vecchio. El
9
de setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la
Resistència
de la seva zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15.
Les forces aliades
acabaven el juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito
Mussolini havia estat
detingut per ordre del rei i un govern encapçalat pel
mariscal Badoglio havia
capitulat el 8 de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven
a la
península, a Salermo. Els antifeixistes de Carrara van
confiar Fiaschi la tasca
de fer-se amb l'armament abandonat per les tropes italianes que
desertaven, una
missió d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i que va
proporcionar les
primeres armes als partisans. Com que encara era molt jove, podia ser
usat com
a correu o per transportar armes sense despertar sospites.
Ràpidament va
aprendre a muntar i a usar un variat arsenal, fets que el van portar a
integrar-se en la formació llibertària
«Gino Lucetti», que estava, juntament
amb altres organitzacions, integrada en el CLN, fins al 31 de desembre
de 1944.
En aquestes dates les reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i
la gent
estava desesperada i esquelètica; el perill provenia de per
tot, dels nazis,
dels feixistes i dels bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser
confiades una
sèrie de missions a Marina de Carrara i a Avença,
on l'explosió d'un arsenal el
va deixar mig enterrat. A Bonascola, on s'havia creat una unitat
partisana sota
el comandament d'Alcides i havia començat la
distribució d'armes als pagesos, i
on també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu
participant en les
seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un
control de
carreteres feixista i per fortuna no el van aturar. A últims
de desembre de
1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per
unir-se a les forces
angloamericanes que havien posposat la continuació del seu
avanç fins a
l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de
defensa alemanyes (cadenes de
fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de
metralladores)
en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que
creuava Itàlia en diagonal des
de Pisa fins al mar Tirrè. Quan el mes de desembre acabava,
Fiaschi va començar
la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de
Pietrasanta. Sa
mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant
convèncer-lo que
quedés amb sa família. A Bergiola es va trobar
amb alguns partisans i junts van
anar cap a Ancona, on se'ls va unir una columna de civils que
també volien
creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris
menys, probablement
la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva
destinació. Fiaschi
es va presentar al post de comandament, on li van dir que la seva
presència no
era necessària, i l'enviaren al front d'Abetone, amb la
Tercera Brigada
Costrignano de la Divisió Mòdena, a
l'Emília. Li van encomanar granades i una sten,
en el maneig de la qual era destre. Durant l'ofensiva aliada que va
concloure
l'abril de 1945 amb l'atac al Mont Lancio, on les fortificacions van
ser
assaltades a plena llum del dia sota el foc enemic, Fiaschi va ser la
segona
persona que va assolir el cim, després del seu oficial
Filippo Papa. Poc temps
després, van haver de fer front a un contraatac alemany.
Pressionaren sobre
Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i finalment Mòdena.
L'avanç va ser molt
difícil, sobretot perquè les carreteres estaven
minades i només pogueren
traspassar-les en fila índia, mentre es feia front a
l'acarnissada resistència
nazi. A Mòdena, la unitat de Fiaschi va desfilar sota una
pluja de flors, amb
Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard. En aquelles dates, els
partisans
italians estaven aconseguint grans resultats rera les línies
alemanyes. A
Carrara, Gènova, Torí, Milà, etc.,
aquestes brigades guerrilleres obligaren els
nazis a rendir-se i quan els aliats arribaren ja tenien la
situació sòlidament
controlada. La campanya italiana, amb el seu avanç lent,
dolorós, sagnant, a
través d'àrees muntanyoses, que semblava que no
s'acabaven mai, s'acostava al
final. Preocupat per sa família i per sos companys que havia
deixat a Carrara,
Fiaschi va partir cap al seu poble a peu perquè no
pogué trobar cap cavall. A
prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90 quilòmetres, el
va recollir un
vehicle nord-americà i el va portar fins a Bagni de Lucca, a
uns 25 quilòmetres
d'Abetone, on va restar a l'ajuntament descansant uns dies.
Després, un oficial
nord-americà el va acompanyar fins a Carrara, on va poder
reunir-se finalment
amb sa família. Ugo Mazzucchelli, el comandant de la
formació anarquista «Gino
Lucetti», va lliurar Fiaschi una menció del
general Harold Alexander, que havia
comandat l'entrada a Mòdena, en reconeixement del seu paper
en la resistència a
Carrara. Després de l'Alliberament, va tornar a treballar a
les pedreres de
marbre de Carrara, com ho feia des que tenia vuit anys juntament amb
son pare i
son oncle. En 1956, quan s'encarregava del local del grup anarquista
«Pietro
Gori», situat al carrer Canal del Riu de Carrara, Fiaschi va
conèixer els
lluitadors antifranquistes Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente,
coneguts a Itàlia com Alberto i Mario Mella, respectivament. Es
va plantejar unir-se a la lluita a Espanya contra el dictador Francisco
Franco
i intentar atemptar contra ell. Durant el campament llibertari fet a
Villa
Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol al 31 d'agost de 1956,
Fiaschi
va estar a punt d'ofegar-se accidentalment. A finals de 1956 va passar
a França
en busca de Francesc Sabaté Llopart (el Quico), però aquest ja
havia
partit a finals de novembre cap a Espanya juntament amb altre grup
guerriller.
Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc a finals de novembre es va posar
malalt
com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els companys el
portaren a una
base als Pirineus perquè es recuperi. El març de
1957 Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente arribaren a França des
d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi
diverses vegades i li va mostrar retalls de la premsa italiana on es
deia que
la policia el buscava perquè creien que estava involucrat en
l'assalt d'una
sucursal del Banco di Casale e del Monferrato realitzat a Villanova el
15 de
gener de 1957. Facerías li va dir que després de
la seva tornada a Itàlia
podria aportar nombroses proves que era a França quan
l'acció va tenir lloc i
que, per tant, era innocent. Però el que Fiaschi volia en
aquell moment era
unir-se a la lluita contra Franco. Facerías li va suggerir
que l'acompanyés en
una incursió a Espanya per a la qual s'estava preparant, i
Fiaschi va acceptar.
El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi i Agustín
partiren cap a Espanya i passaren
la frontera plovent cap al tard, a les 20.40 hores del 17. El 28
d'agost,
Facerías i Fiaschi van arribar a Barcelona i es van refugiar
en una cabana al
Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi connecta per
tramvia i
telefèric. Vicente s'havia separat a Sant Joan de les
Abadesses (Girona) per
arribar a Barcelona tot sol; va ser una mala decisió, ja que
el 27 d'agost va
ser detingut a Sabadell, a casa d'un amic, abans que els seus amics
arribessin
al Tibidabo. A les 19.30 hores del 29 d'agost, Facerías
baixa a Barcelona
després de dir-li al seu amic que havia quedat amb
«un company» i que tornaria
a mitja nit a tot estirar. Si per alguna raó no tornava,
Fiaschi hauria de
traslladar-se a una base de la qual li va donar detalls. Fiaschi li va
acompanyar
durant part del trajecte i quan tornava al refugi va ser detingut per
sis
policies emboscats a la zona. Facerías va ser assassinat a
Barcelona el 30
d'agost a les 10.45 hores, de manera que es creu que l'hora de la cita
havia
estat ajornada, sense dubte per donar temps a preparar l'emboscada en
la qual
el van matar. Aquest «company» l'havia venut.
Fiaschi i Vicente van ser portats
a un Tribunal Militar el 12 d'agost de 1958; al primer li van caure 20
anys i
un dia de presó, i al segon 24 anys i quatre mesos. Fiaschi
havia complit cinc
mesos quan li va arribar la notícia de la mort de son pare,
Pietro. Després de
complir un total de set anys, 11 mesos i 14 dies, sortí de
la presó el 14
d'agost de 1966, però fou lliurat a les autoritats
italianes, que havien
sol·licitat la seva extradició pel cas del banc
Casale. Fiaschi va demanar una
revisió de la sentència, que havia tingut lloc
sense
ser-hi ell present el 12
d'abril de 1960, però li fou denegada. Va ser portat a la
presó de San Giorgio
di Luca. L'octubre de 1971 el traslladaren a la penitenciaria de Lecce
i
finalment a Portolongone, on va passar 13 mesos aïllat per les
seves contínues
protestes i demandes d'excarceració. Durant anys va enviar
als seus amics des
de les presons espanyoles i italianes precioses postals decorades per
ell
mateix. Després d'una perllongada campanya per al seu
alliberament, va ser
indultat i alliberat de càrrecs el 30 de març de
1974. Entre Espanya i Itàlia
havia passat per 48 establiments penitenciaris. Fiaschi es va convertir
en una
figura senyera del moviment anarquista local. Va impulsar una llibreria
i el
Cercle Cultural Anàrquic –que actualment porta el
seu nom–
i va ser un dels
promotors de l'ocupació del Teatre Germinal situat, per a
desesperació dels
poderosos de l'indret, a l'edifici més important de la
plaça principal de
Carrara. Ocupat per partisans anarquistes quan va ser alliberada
Carrara en
1945, es va mantenir com a focus irradiant d'activitat anarquista fins
que
finalment les autoritats el van desallotjar en 1990. Després
de les
celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat a
organitzar,
va anunciar que patia un càncer terminal. Goliardo Fiaschi
va morir el 29 de
juliol de 2000 a Carrara (Toscana, Itàlia). Centenars
d'anarquistes
van acudir al seu
funeral en aquesta localitat, donant-li el comiat tot agitant banderes
roges i
negres i cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt
a les
dels anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar
assassinar
Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria
milanesa en
1969. Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les
memòries, que havia
començat a escriure anys abans i que encara romanen
inèdites.
---
efemerides | 20 Agost, 2023 11:19
Anarcoefemèrides
del 20 d'agost
Esdeveniments
Premsa llibertària
- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de
1898 surt a París
(França) el primer número del periòdic
Le Cri de Révolte. Organe
révolutionnaire
bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i
J. Regis. En
aquest primer número es lliurà el
fulletó de Constant Martin Inqusition et
antisémitisme. Hi van col·laborar
Gabriel Andres, Angelleras, Antoine
Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri
Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais,
Boiscervoise, G. A. Bordes (A.
Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges
Durante, Idan
Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier,
Émile Henry, F.
Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion,
Ernest-Lucien Juin,
Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles
Malato,
Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour,
Max
Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost,
Albert Pruh'homme,
Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin
Sartoris, Auguste Vaillant,
E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre
de 1899
la policia escorcollà el local de la redacció i
denuncià G. A. Bordes, Gabriel
Andres i François Prost. En sortiren 10 números,
l'últim el de la primera
quinzena de març de 1899.
***
Portada del primer número de Hui-ming-lu [IISH]
- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de
1913 surt a Canton (Guangdong,
Xina) el primer número del periòdic
anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu
del gall que canta en l'obscuritat), òrgan
d'expressió del grup llibertari
«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall
que canta en l'obscuritat), fundat
l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava
també el nom en
esperanto La
Voĉo de l'Popolo i
després dels primers números canvià el
títol
xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En
aquest periòdic i en diversos
pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions
del
periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle),
publicació editada des del 1907 a
París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el
pensament de Proudhon,
Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament
xinès i
ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai,
etc.). En 1969 els 33 números de la
revista Min Sheng es van reeditar a
Hong Kong.
***
Cartell programàtic
de Mujeres Libres
- Congrés Nacional de «Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.
Naixements
Foto policíaca de Max Gordon (2 de juliol de 1894)
- Max Gordon: El 20
d'agost de 1854 neix a Vílnius (Gubèrnia de
Vílnius, Lituània, Imperi Rus;
actualment Lituània) l'anarquista Max Gordon. Era fill d'una
família jueva de Vílnius.
A finals dels anys setanta visqué dos anys a l'Imperi
Alemany. En 1885 va ser
deportat cinc anys a Sibèria per activitats
revolucionàries. En 1890 es casà
amb Rachel Paleyohe. Son fill David Israël Gordon,
mecànic, mantingué relacions
amb diversos nihilistes russos (Lavroff, Polah, Stepanoff) i
l'expresident del
Cercle d'Obrers Israelians Russos, i sa filla Eva Gordon va ser la
companya de
Katchinzeff, implicat en un cas de bombes el maig de 1890. El gener de
1892
arribà a França amb sa companya i son jove fill.
D'antuvi visqué al carrer de
l'Échiquier del X Districte de París i
posteriorment al Faubourg Saint-Martin.
Treballà com a corredor d'un negoci de cuiros russos
propietat d'un tal Guinsbourg
establert al número 74 del carrer Bondy. Son fill David
Israël Gordon figurava
en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de
desembre de 1893 i també
en una altra del 14 d'abril de 1894. L'1 de juny de 1894, en una gran
agafada contra
el moviment anarquista, la policia es presentà al domicili
de David Israël
Gordon, al número 78 del Faubourg Saint-Martin,
però només trobaren son pare,
Max Gordon, sa mare i un germà petit d'11 anys, Alexandre
Gaston Gordon. La
policia hi decomissà una gran quantitat d'impresos, fullets
i cartells
anarquistes en llengua francesa, periòdics anarquistes en
rus i en alemany,
impresos en ídix, una gran litografia de Mikhail Bakunin, un
àlbum fotogràfic,
carnets, manuscrits i correspondència en diverses
llengües, entre d'altres
materials. L'endemà, 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a
«anarquista» en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant
l'interrogatori, Max Gordon confessà que estava interessat
en l'estudi del
moviment anarquista, però que no era partidari de la
violència, sinó seguidor
de les doctrines pacifistes de Lev Tolstoi; també
reconegué que parlava
diverses llengües, com ara l'alemany, el francès,
l'ídix, el rus i una mica
d'anglès. Processat per «associació
criminal», va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas. El 8 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat
provisional i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Portada
del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)
- Gabriel Grandjean: El 20 d'agost de 1862 neix a Lux (Borgonya, França; en aquesta data pertanyia a Servey, Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sos pares es deien Jean Marie Claude Grandjean, geòmetra, i Amélie Françoise Marie Roberjot. Es guanyava la vida com son pare de geòmetra. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle. Vidu de Marie Julienne Roux, Gabriel Grandjean va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1919 al seu domicili del barri de Quart-en-Haut de Jully-lès-Buxy (Borgonya, França).
***
Foto
policíaca d'Eugène Billot (9 de març
de 1894)
- Eugène Billot:
El
20 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21
d'agost– de 1873 neix a La
Charité-sur-Loire (Borgonya, França) l'anarquista
Eugène Billot. Era fill de Pierre Billot, pedraire, i de
Françoise Eugénie Boussageon. Es
guanyà la vida treballant de sastre a París
(França). En 1893 va ser cridat a
files, però va ser declarat exempt per ser fill de
vídua. El 7 de març de 1894
va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel
Bellemans,
Francis-Élie Bertho, Auguste Bordes, François
Clidière, Jules-Paul Clouard,
Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de
Liège,
Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles
Vallès–, en
una operació policíaca molt violenta orquestrada
pel comissari de policia
Orsati i l'oficial de policia de la III Brigada
d'Investigació Fédée al cabaret
que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres
(Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió del
moviment llibertari. Portat al post de policia de l'Ajuntament del
XVIII
Districte de París, el seu domicili, al número 24
del bulevard Rochechouart de París,
va ser escorcollat sense cap resultat. El 9 de març de 1894
va ser fitxat com a
«anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat dos dies
després. Finalment,
el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas.
Entre el 13 de novembre
de 1894 i el 24 de setembre de 1895 va estar integrat en el IV Regiment
de
Sapadors. El 5 de desembre de 1904 vivia al número 27 del
carrer Saint-Didier
del XVI Districte de París. El 4 de gener de 1906 es
casà al XVII Districte de París
amb la barretaire de senyores Émilia Louise Valentine
Leconte i en aquesta època
vivia al número 24 de l'avinguda Bugeaud de
París. Segons informes militars, el
20 de juny de 1906 vivia al número 135 de l'avinguda
Villiers i el 14 de juliol
de 1908 al número 127 del bulevard Pereire. Quan
esclatà la Gran Guerra, el 31
d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 29 de setembre de 1915 va ser
incorporat
en el I Regiment de Sapadors, en el servei auxiliar, a causa de la seva
insuficient audició fruit de l'esclat d'una mina, i el 22 de
gener de 1917 va
ser llicenciat; però, voluntàriament, es va
reintegrar el 17 de juny de 1918 a
l'exercit, essent desmobilitzat el 19 de novembre de 1919. Desconeixem
la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicalista
del 23 de juny de 1966
- Manuel Bolívar
Torruella: El 20 d'agost de 1898
neix a Calella (Maresme,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Sos pares es deien
Josep
Bolívar Feliu, pescador, i Francesca
Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT) des d'abans
de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà
a França, on formà
part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de
França, França) de la
CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè
Departamental de Sena i Marne
de la CNT «ortodoxa». També fou membre
de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones
núpcies amb Sophie
Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig
–algunes fonts citen
erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França) a resultes d'una
intervenció quirúrgica.
***
Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)
- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Sos pares es deien Luigi Aguzzi i Francesca Pantera. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» –en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.
***
Eliezer
Hirszauge
- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge –també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge– i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats –posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).
***
Necrològica
d'Andreu Roig Bort apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de juny de 1963
- Andreu Roig Bort: El 20 d'agost de 1912 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Roig Bort. Sos pares es deien Andreu Roig Felip i Rosa Bort Fibla. D'antuvi republicà, restà absolutament decebut del republicanisme després de la repressió desencadenada arran de la Revolució d'octubre de 1934 a Astúries. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola organitzà un grup per combatre el feixisme a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i participà en el procés de les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 intentà, sense èxit, exiliar-se a Mèxic. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Joaquina Navarro, amb qui tingué un fill. Malalt, Andreu Roig Bort va morir el 6 de febrer de 1963 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània).
***
Afusellament
***
Nota
necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el
periòdic de Badalona Solidaridad Obrera
de setembre-octubre de 2006
- Josep Salaet Daudé:
El 20 d'agost de 1914 neix a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé
–algunes fonts citen erròniament
el segon llinatge Daudet. Sos pares es deien Josep
Salaet Cartoixa i
Salvadora Daudé Llesera. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei
militar. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, lluità en una columna
confederal. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França, on
patí els camps de concentració, com ara
el de Bram. Després passà per les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i
va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers,
Brienne-le-Château, etc.).
S'instal·là a la zona de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i
militar en la CNT local. Després de la mort del dictador
Francisco Franco,
retornà al seu poble, on milità en la
Federació Local de la CNT. Atret pel món
de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet
Daudé va morir el 8
de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i
va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població.
***
Eolo
Boccato
- Eolo Boccato: El
20 d'agost de 1918 neix a l'illa de
Lipari (Sicília) el fotògraf anarquista i,
després, resistent comunista antifeixista
Eolo Boccato. Fill d'una família nombrosa anarquista,
formada per 14 germans,
tres dels quals (Eolo, Elio i Espero), va ser militants llibertaris i
resistents antifeixistes. Sos pares es deien Amerigo Boccato, destacat
militant
anarquista, i Paolina Cavazzini. El
***
Els
germans Josefa i José Alcázar García
-
Josefa Alcázar
García: El
20 d'agost de 1920 neix a El Esparragal
(Múrcia, Espanya) –el certificat de
defunció cita Múrcia (Múrcia,
Espanya)–
l'anarcosindicalista Josefa Alcázar García. Sos
pares es deien Francisco Alcázar Sánchez,
jornaler, i Josefa
García Vidal. Emigrà
a
Barcelona (Catalunya)
i ben igual que son germà
major José Alcázar García (El Canillas)
milità en el moviment anarquista des de
l'adolescència a les «Cases Barates» de
Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Entre 1932 i 1932
participà activament
en la vaga dels llogaters i signà un manifest amb 505 dones
més contra l'encalçament
policíac al barri. En 1935, durant una
manifestació a les Rambles de Barcelona,
encapçalà una manifestació enarborant
la bandera republicana. En aquesta època
era assídua de manifestacions, reunions i
conferències llibertàries. En 1939,
amb el triomf franquista, passà amb son company Juan
López Martínez a França i va
ser internada amb sos fills al camp de concentració
d'Argelers. Posteriorment
s'establí a Firmin (Llenguadoc, Occitània).
Josefa Alcázar García va
morir l'1 de setembre de 2002 al Centre Hospitalari Pierre Delpech de
La Sala (Provença, Occitània).
Josefa Alcázar García (1920-2002)
José Alcázar García (1915-1938)
***
Necrològica
de Josefa Andrés Ibáñez publicada en
el periodic tolosà Cenit del 16 de
maig de 1989
- Josefa Andrés
Ibáñez: El 20
d'agost –el 24 d'agost segons el registre civil
reconstituït– de 1920 neix a
Albalat de l'Arzebisbe (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Josefa Andrés
Ibáñez, coneguda com Fina.
Sos pares es deien José Andrés Luixa i Manuela
Ibáñez Abad.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en el procés de
col·lectivitzacions durant la Revolució
espanyola.
Compartí vida amb l'anarcosindicalista Jesús
Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial, amb son company i altres
militants llibertaris, es dedicà a l'agricultura a
Virçac (Aquitània,
Occitània). Vídua, Josefa Andrés
Ibáñez va ser trobada morta el 17 de gener de
1989 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerada.
***
L'última
foto de Manuel Sabaté Llopart
- Manuel Sabaté Llopart: El 20 d'agost de 1925 –alguns citen erròniament 1927– neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo). Era fill petit de Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle, i van tenir quatre fills més: Josep, Francesc, Joan i Maria. Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
---
efemerides | 19 Agost, 2023 11:39
Anarcoefemèrides del 19 d'agost
Esdeveniments
- Surt La Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella –que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista– i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».
***
Portada del primer
númer d'Spanish
Revolution
- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de
1936
surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal
anarquista Spanish Revolution. A bulletin
published by
the United Libertarian Organizations. Editat per la
coalició de grups
anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions
Llibertàries
Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució
espanyola i la guerra
civil. L'ULO va ser una organització creada ad
hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat
d'aglutinar diverses
organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist
Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva; editora de Freie
Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU,
Unió General de
Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa;
editora de Dielo Trouda),
Libertarian Workers
Group, Vanguard Group (editor de Vanguard),
Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura
Proletaria), Il
Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes
canadencs, grups
anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats,
etc.)– per a
realitzar actes propagandístics de suport a la
Revolució espanyola. Olay va
deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois,
EUA) i es
traslladà a Nova York, on muntà una oficina
propagandística a la part baixa de
la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el
suport de tres
representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO
organitzà
nombrosos mítings de masses i actes públics de
tota mena a moltíssimes ciutats
nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser
enviats al moviment
llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal
de l'ULO va ser la
publicació d'Spanish Revolution,
que
comptà amb una política editorial
col·lectiva i per aquest motiu els articles
no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a
l'obra
constructiva de la Revolució espanyola (les
col·lectivitzacions agrícoles i
industrials, la funció dels comitès
revolucionaris, l'educació,
l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes
i
anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries,
«Mujeres Libres», Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes
militars de la guerra civil que
no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de
diferents textos publicats per la premsa llibertària de la
Península (Amigo del Pueblo,
CNT, Fragua
Social, Frente Libertario,
Juventud Libre, Nosotros,
Nueva España Antifascista,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.), però també
estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura
Proletaria, L'Espagne Antifasciste,
L'Espagne Nouvelle, Le
Libertaire, La Lutte Ouvriere,
Manchester
Guardian, New Statesman and Nation,
New Times, Le
Réveil, La
Révolution
Prolétarienne, Spain and
the World,
etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les
pàgines d'aquesta
publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren
crítiques a les
polítiques progovernamentals de les organitzacions
llibertàries espanyoles i a les
seves posicions, considerades «toves», davant els
estalinistes i la seva
contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes
vegades donessin veu al
sector dissident de la Revolució llibertària, com
ara les Joventuts
Llibertàries, els «Amics de Durruti» o
grups importants de la FAI. Spanish Revolution
va publicar 36
números, l'últim l'1 de maig de 1938, i
deixà d'editar-se quan el Govern
comunista de Juan Negrín López
s'assentà fermament al poder i la
contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968
l'editorial Greenwood
Reprint Corporation en va treure una edició
facsímil.
Naixements
Notícia d'una de les condemnes d'Adolphe Defreville apareguda en el diari parisenc La République Française del 28 de febrer de 1889
- Adolphe
Defreville: El 19 d'agost de 1854 neix a Vinneuf
(Borgonya, França)
l'anarquista Adolphe Hippolyte Defreville. Sos pares es deien Louis
Pierre
Prosper Defreville, perruquer i després xofer dels
ferrocarrils de Lió (Forenz,
Arpitània), i Joséphine Denis. Es
guanyà la vida com a jornaler i fent sabatilles.
El 26 de desembre de 1876 es casà a Troyes (Xampanya,
França) amb la jornalera
Augustine Bonnetot. En aquesta època vivia al
número 51 del carrer del Temple
de Troyes. Va ser jutjat set o vuit vegades per robatoris de menjar i
per fugir
sense pagar dels restaurants. En aquests anys formà part
dels grups anarquistes
de Troyes. El 27 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Troyes, juntament amb cinc companys (Louis Baudoin, Louis Dumay,
Charles
Morève, Henri Poujol i Albert Pouard), a sis mesos de
presó i a 16 francs de
multa per cops al comissari central de policia i al guardià
de la pau Cligny
durant una manifestació obrera anarquista celebrada tres
dies abans. En aquesta
època vivia al número 41 del carrer Saint-Aventin
de Creney-près-Troyes
(Xampanya, França). El juliol de 1892 va ser denunciat per
ultratjar i amenaçar
el guardià de la pau Douine. El 7 de maig de 1895 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Troyes a sis dies de presó per cops i
ferides a una veïna seva
anomenada Degoissey. En aquesta època vivia al
número 3 del carrer
Saint-Lambert de Troyes i ja portava 13 condemnes. L'abril de 1898
marxà cap a Montereau-Fault-Yonne
(Illa de França, França) amb la finalitat de
liquidar l'herència paterna.
Instal·lat a París (França),
treballà d'ensostrador amb l'empresari Mauduit. El
18 d'agost de 1900 assistí a una conferència de
l'anarquista Liard-Courtois a
Troyes. En la indigència, el 20 d'octubre de 1910 Adolphe
Defreville va ser
recollit gairebé mort per dos agents en un banc quiosc de
tramvies de la Porta
d'Arras de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); portat al
metge Warin, el
diagnosticà «misèria
psicològica» i va ser admès a
l'Hospital de la Caritat de
Lilla, on hi va morir quatre dies després, el 24 d'octubre
de 1910.
***
Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)
- Alfred Grugeau:
El 19 d'agost de 1864 neix a Tours (Centre, França)
l'anarquista Alfred
Alphonse Grugeau. Sos pares es deien François Grugeau,
sabater, i Marie
Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores.
Treballà, com son pare, de
sabater a París (França). El 7 de març
de 1894 va ser detingut, juntament amb
altres 17 anarquistes –Michel Bellemans,
Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste
Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard,
Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph
Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel), Charles Vallès–, en una
operació policíaca molt violenta
orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la
III
Brigada d'Investigació Fédée al
cabaret que havia regentat l'anarquista Louis
Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11
del carrer Ramey
de París, lloc de reunió del moviment llibertari.
El seu domicili, al número
4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a
comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat
a les autoritats
judicials que el van inculpar d'«associació
criminal» amb altres anarquistes.
L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de
juny de 1895 el seu
cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un
germà seu,
també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer
Pyrénées, ambdós es
posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els
anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant,
tot insultant el president de la República Sadi Carnot;
Nicoud intentà
treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests
fets, el 26 de juny de
1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la
inculpació de «cops i
ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de
desembre de 1894 figurava en
un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos
anys
després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i
aleshores vivia al
número 26 del carrer Duris. També en 1901
figurava en un altre registre policíac.
El seu últim domicili fou al número 4 de
l'Impasse Questre del XI Districte de
París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a
l'Hospital Tenon del XX
Districte de París (França).
***
Joan Montseny Carret
- Joan Montseny Carret: El 19 d'agost de 1864 –algunes fonts citen erròniament 1863– neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, Joan Montseny, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, Maria Carret, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942 al seu domicili del llogaret de La Charrière. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.
***
Foto
policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)
- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'obrer filador anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel, Bechnel, Berknell o Becknel. Sos pares es deien Pierre Delorme, filador, i Jeanne Gerin, jornalera. Desertor del 97 Regiment de Línia, a començament de la dècada dels noranta es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Anglaterra, primer a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme; cap el 1894 a Liverpool (North West England, Anglaterra) i, a partir de 1896, a Londres (Anglaterra), on usà el nom de Bercknell. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El juny de 1895 es va casar i en aquest any treballava en una fusteria a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Léon Marie (16 de març de
1894)
- Léon Marie:
El
19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia,
França; actual
Houlgate) l'anarquista Léon Louis Armand Marie. Sos
pares es deien Louis Joseph Marie, serraller,
i Émilie
Julie Duval. Es guanyava la vida
com a obrer
especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al
número 8
del passatge Vanves de París (França). El 16 de
març de 1894, a resultes de la
mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans
quan intentava posar una bomba
a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb
altres 11 persones
i fitxat com a anarquista. El 12 de febrer de 1898 es casà a
Boulogne (Illa de França, França) amb la bugadera
Mathilde Pauline Buzelin. En aquesta època vivia al
número 9 del carrer Chàteau del XIV Districte de
París. Léon Marie va morir el 24 de
març de 1913
al seu domicili de Clamart (Illa de França,
França).
***
Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)
- Pierre-Jules
Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger
(Algèria) el militant anarquista i
antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon.
Nascut en una família burgesa jueva, sos pares es deien
Michel Ruff, empleat, i Puna Dreyfus. Va llicenciar-se en
Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i
sa família per a militar en
el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta
i fent
classes particulars. En 1904 col·laborà en la
revista anarquista Libre Examen,
editada a París per Ernest
Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses
condemnes per propaganda
anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat
per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de
presó per «provocació a
la desobediència i a la mort dirigida a militars»
arran de la publicació d'un
manifest contra la matança d'obrers sabaters de
Raon-l'Étape (Lorena, França)
el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de
la
Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment
Anarquista. Detingut
amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de
reclusió
per «provocació a la mort, a l'incendi i al
pillatge». L'agost de 1915 signà,
amb Louis Lecoin, la crida Aux
anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes,
als
sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916,
però va ser
detingut un mes més tard amb Lecoin per la
distribució del pamflet pacifista Imposons
la paix! («Imposem la pau!»).
L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a
15 mesos
de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un
número clandestí de Le Libertaire.
Després de la guerra, continuà
col·laborant en Le Libertaire
i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se
al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser
detingut i
tancat a la presó parisenca de la Santé, on
romangué sis mesos sota l'acusació
d'haver signat un article contra Clemenceau sota el
pseudònim d'Epsilon.
Entre el 12 i el 13 d'abril de
1936 va prendre part en el congrés de la Unió
Anarquista (UA), on presentà un
informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la
Comissió Administrativa.
Durant l'ocupació alemanya participà en diverses
assemblees generals del
Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet
d'haver
expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i
internat
l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de
concentració de
Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574
(Block 6), d'on no va
tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de
1945, el
dia abans de l'alliberament del camp per les forces
britàniques. Son germà Paul
Ruff (Charles Lussy) fou un destacat
militant comunista i socialista.
Pierre-Jules Ruff
(1877-1945?)
***
Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)
- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Sos pares es deien Pietro Zaccaria i Maria Badini. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Cesare Zaccaria (1897-1961)
***
Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin
- Albin Cantone: El
19 d'agost de 1888 neix a Vigliano (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Albino Augusto
Cantone, més conegut com Albin
Cantone o simplement Albin.
Sos pares es
deien Carlo Cantone i Quinta Cerid. Sense escolaritzar,
començar a treballar
amb vuit ans en una fàbrica tèxtil. En 1905
s'instal·là a Lió on s'havia
establert son germà major Enrico Cantone. Abans de 1914
treballà de manobre en
diverses feines. Després va fer feina, com son
germà, de torner metal·lúrgic a
Lió i a la regió lionesa. Aprengué tot
sol el francès i visqué amb una
companya, coneguda per tothom com Albine.
En aquesta anys, gràcies a la lectura d'E. Armand,
descobrí el pensament
anarquista. Mutilat arran d'un accident durant la infància
que li va fer perdre
tres dits de la mà dreta, va ser exonerat de
l'exèrcit quan la Gran Guerra. En
aquests anys visqué al número 4 del carrer
Chaumais de La Croix-Rousse de Lió i
en 1916 tingué de veïnat l'anarquista
André Roulot (Lorulot)
Durant la guerra es va dedicar, amb altres companys,
especialment Paul Bergeron i Georges Manova, a la propaganda, la
poesia, la
crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918
va publicar la revista Les
Glaneurs i va participar en altres publicacions
periòdiques, com ara Les
Vagabonds Individualistes Libertaires (1921-1922), La
Brochure Mensuelle
o Semeur. Durant els anys vint es va veure
seduït per la Revolució
russa. Entre 1922 i 1924 edità Croquis
brefs, on realitzà el retrats i les biografies
d'anarquistes coneguts (E.
Armand, Pierre Chardon, André Colomer, Manuel
Devaldès, Piotr Kropotkin, André
Lorulot, Luigi Molinari, Han Ryner, Henry Zisly etc.). És
autor de Religion
(1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits
de militants
révolutionnaires (1927). Albin Cantone va morir de
càncer d'estomac l'11 de
maig de 1929 al seu domicili del IV Districte de Lió (Forez,
Arpitània),
acompanyat per son germà. Un mes després de la
seva mort, Léo Claude va
publicar el fullet Albin publiciste,
poète,
critique et dessinateur (1888-1929).
***
Fernando
Sancho Gracia
- Fernando Sancho
Gracia: El 19 d'agost de 1898 neix a Cucalón
(Terol, Aragó, Espanya) el
republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia.
Sos pares es deien Manuel Sancho Casan i María Gracia
Marín. Moliner com son pare,
gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant
la II República espanyola
freqüentà el Casino Republicà,
s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista
(PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid
de la Cuba (Saragossa,
Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els
pagesos més pobres.
Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de
la Cuba va ser controlat per
les milícies anarquistes i adscrit al Consell
d'Aragó. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà com a regidor en el Consell
Municipal de la població. Quan l'11 de març de
1938 les tropes feixistes
ocuparen la població, aconseguí fugir cap a
Barcelona (Catalunya), però sa
companya i sos infants restaren a la població. El gener de
1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses
frontereres a
Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de
1940 va ser enviat amb la seva
companyia a les tasques de reforç de la
«Línia Maginot». Capturat pels
alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort
i després a l'Stalag
XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de
gener de 1941 va ser
enviat al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) sota la
matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la
matrícula 10.617, va ser
traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir
el 2 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta
Àustria, Àustria).
Fernando Sancho
Gracia (1898-1941)
***
Vittorio
Malaspina
- Vittorio Malaspina:
El 19 d'agost de 1904
neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i
comunista, i després anarquista
i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni
Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia
Garibaldi. D'antuvi
milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a
Sanremo i es guanyava la vida en
el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En
1921 s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època
participà en el moviment d'ocupació
de fàbriques. En 1923 emigrà a França
on esdevingué anarquista. Sota una falsa
identitat visqué a París (França) i en
1924, amb altres companys, com ara Ugo
Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del projecte
internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de diverses
llengües. L'agost de 1926 retornà a
Itàlia i a Sanremo fou salvatgement
apallissat per un escamot de camises negres,
tornant a passar a
França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser
detingut arran de
l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio»
de Juan-les-Pins (Antíbol,
Provença, Occitània). En els cercles anarquistes
es parlà de «fals atemptat»,
la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una
campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari,
passà a Bèlgica,
on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre
perseguit per les
autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el
cap de
l'organització anarquista italiana que operava a
França. S'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927,
requerit per
la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver participat en
l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18
d'octubre de 1927
a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota
participació en aquests fets i amb una
coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat
dos mesos
empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El
juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11
de juliol –algunes fonts
citen erròniament l'11 de juny– de 1928 al seu
domicili de Bobigny (Illa de
França, França) a resultes del
lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any
abans. El
20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església
parroquial de San Giuseppe de
Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a
París, i L'Adunata dei Refrattari,
de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York
(Nova York, EUA), li reteren homenatges.
Vittorio Malaspina (1904-1928)
***
Liberto
Bernabéu Vilaplana
- Liberto Bernabéu
Vilaplana: El 19 d'agost de 1906 neix a Barcelona
(Catalunya) el maçó, anarquista
i anarcosindicalista Liberto Bernabéu Vilaplana. Sos pares,
militants
anarquistes, es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores
Vilaplana Abad. A
començament dels anys trenta regentava un quiosc de
periòdics i fou un dels
iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics
«El Apoyo», fundat en 1932 i
que s'adherí a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant el «Bienni
Negre» republicà (1933-1935), fugint de la
repressió, s'establí a Palma (Mallorca,
Illes Balears), on es recuperà d'una malaltia. Membre de la
maçoneria, sota el
nom simbòlic de Besnard,
formà part
de la lògia «Pitàgores» de
Palma. Després de les eleccions de febrer de 1936,
s'establí a Alacant (Alacantí, País
Valencià), on formà part de la lògica
«Numància» d'aquesta ciutat, on
arribà al tercer grau i assolí el
càrrec de
«Garant de la Pau i l'Amistat». En aquesta
època treballava de mecànic i estava
casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d'una
mestra de primària alacantina, que
restà a Alacant al final de la guerra. Arran del cop militar
feixista de juliol
de 1936, el 7 de setembre d'aquell any va ser nomenat secretari
provincial de
la CNT d'Alacant. També exercí el
càrrec de president de la Federació Local de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
assolí responsabilitats en la Direcció de
Vigilància i Seguretat d'Alacant. El 12 de març
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, pogué fugir, amb son germà
Gerardo Bernabéu Vilaplana, confederal
destacat com ell, cap a Orà (Algèria) a bord del Ronwyn. Van ser enviats primer a la
«Caserna Berthezene» del camp
de concentració d'Orléansville (actual Chlef,
Chlef, Algèria) i després a Orà,
i finalment ambdós acabaren al camp de
concentració Camp Morand (Boghari,
Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan
s'establiren a Alger.
En 1942 muntà a Orà un taller de
reparació de màquines d'escriure de la
companyia «Remington». Posteriorment va ser nomenat
inspector mecànic de la
«Remington Rand» a Alger. A Algèria
tingué com a companya Conchita Pons. El
gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de
responsabilitats polítiques. El 22 d'agost de 1963,
acollint-se a les lleis de
repatriació, retornà a la Península,
establint-se a Santa Pola. Liberto Bernabéu
Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola (Baix Vinalopó,
País Valencià).
***
Necrològica
de Francesc Aguilar Cartes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de març de 1973
- Francesc Aguilar Cartes: El 19 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 25 d'agost– de 1908 neix a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Aguilar Cartes. Sos pares es deien Joan Aguilar Cabanes, mariner, i Jacinta Cartes Matamoros (Cinta). Quan era jove emigrà a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). Pescador d'altura de professió, milità, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per mor de la seva participació en diverses vagues, va ser inscrit en la llista negra («Pacte de la Fam») de la patronal pesquera. El juny de 1931 assistí com a delegat de Balaguer (Noguera, Catalunya) al III Congrés de la CNT celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès). Posteriorment va ser enrolat en la 113 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat el 24 de desembre de 1939 a les feines de fortificació de la «Línia Maginot» a Vendresse (Xampanya-Ardenes, França). Quan l'Ocupació, el juny de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Gurs, enquadrat en el 722 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), on amb altres espanyols s'encarregà d'enterrar la vintena de jueus interns que morien diàriament. El maig de 1941 va ser enviat amb el 722 GTE per a tasques forestals i per a fer carbó a Era Varelha (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment aconseguí passar a Andorra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Versalles (Illa de França, França), on visqué al número 19 del carrer Vieux Versailles. A començament de 1948, amb Juan Aguilar i Francisco Delgado, ocupà la secretaria de la Federació Local de Versalles de la CNT. Posteriorment s'establí a Lorda, on treballà d'obrer en una fàbrica i continuà militant. Sa companya fou Maria Ramon, amb qui tingué una filla (Rosa). Després d'una llarga malaltia, Francesc Aguilar Cartes va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1973 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Langelle d'aquesta població.
---
efemerides | 18 Agost, 2023 12:36
Anarcoefemèrides
del 18 d'agost
Esdeveniments
Portada d'Il Socialista
- Surt Il Socialista: El 18 d'agost de
1889
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarcocomunista en
llengua italiana Il Socialista. Periodico
irreligioso, antipatriottico. Redatto da lavoratori. (El
Socialista.
Periòdic irreligiós, antipatriòtic.
Redactat pels treballadors). A partir del
número 3, del 15 de setembre de 1889, portà el
subtítol «Òrgan
comunista-anarquista». A la capçalera duia els
epígrafs «Ni Déu ni amo» i
«Parles de llibertat? Qui és pobre és
esclau». Encara que els articles anaven
sense signar, el principal redactor fou Felice Vigliano, amic d'Errico
Malatesta, qui va fer servir posteriorment el seu nom a
Suïssa. Es publicaren
alguns textos en castellà i en francès, i alguns
d'ells eren reproduccions del
periòdic barceloní Acracia.
En
sortiren sis números, l'últim el 27 d'octubre de
1889.
***
Portada del primer número de La Libre Iniciativa
- Surt La Libre Iniciativa: El 18 d'agost de 1895 surt Rosario (Santa Fe, Argentina) el primer número de La Libre Iniciativa. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular i editat per subscripció voluntària, va ser dirigit per C. Gino. Força violent, era un òrgan d'expressió de la tendència antiorganitzativa i individualista del moviment anarquista argentí i rebé el suport de diversos grups anarquistes, com ara «La Libre Iniciativa», «La Ribelión», «Panaderos», «Los Yeseros», «La Antorcha Anárquica», «La Luz», «La Abolición de la Esclavitud de la Ensenada», «La Expropiación», «Los Decididos de Almagro», «Antimoralista», «Anti Verdadista», «Alpargatas», etc. Els articles, alguns en llengua italiana, anaven sense signar i publicà textos de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, H. Sevrin, etc. En sortiren set números, l'últim el 7 de juny de 1896. A partir del 19 de desembre d'aquell any, unit a La Federación Obrera, publicaren el nou periòdic La Nueva Humanidad.
***
Pamflet
de la conferència
- Xerrada de Bartolozzi:
El 18 d'agost de 1991 se celebra a la sala de la Casa del Poble de
Ginebra
(Ginebra, Suïssa) la conferència de l'anarquista
Ettore Bartolozzi «La
degenerazione riformistica. L'equivoco rivoluzionario. L'obiettivo
sindicalista. La idee libertarie». L'acte va ser organitzat
el Grup
Racionalista Italià (GRO) de Ginebra.
***
Cartell
de la xerrada d'Emma Goldman
- Conferència
d'Emma Goldman: El 18 d'agost de 1927 se celebra al Labor
Temple de Toronto (Ontàrio,
Canadà) la conferència d'Emma Goldman
«The Heroic Struggle of Sacco and
Vanzetti» (L'heroica lluita de Sacco i Vanzetti). Aquesta
xerrada estava
emmarcada en la campanya internacional en protesta per la condemna a
mort dels
dos militants anarquistes italoamericans. L'execució de
Sacco i de Vanzetti es
va perpetrar dies després, el 23 d'agost de 1927.
Conferència d'Emma
Goldman (18 d'agost de 1927)
***
Cartell de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
- Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya) el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries –prenent l'esquema organitzatiu de la FAI– en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien una àmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.
***
Capçalera
del primer número d'Informations
d'Espagne
- Surt Informations d'Espagne: El 18 d'agost de
1936 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic anarquista Informations
d'Espagne. Communiquées par la
Confédération Nationale du Travail et la
Fédération Anarchiste Ibérique.
Va
ser editat per la publicació Le
Réveil
Anarchiste, editada a Ginebra per Lucien Tronchet. Els
articles, que anaven
sense signar, recollien diferents informacions distribuïdes
pels mitjans
d'informació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i per la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) sobre els esdeveniments de la
Revolució espanyola. Aquesta
publicació deixà d'editar-se amb el
número 6 (24 d'agost de 1936), quan
aparegué a Barcelona (Catalunya) el periòdic L'Espagne Antifasciste; però
encara va sortir un número 7, el
setembre de 1936, l'últim conegut, quan L'Espagna
Antifasciste deixà de publicar-se a Barcelona i
passar posteriorment a
París (França).
***
Capçalera
d'Orientación
Social
- Surt Orientación Social: El 18 d'agost de
1936 surt a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) el primer
número del diari Orientación
Social. Órgano del frente
aragonés. L'edició d'aquesta
publicació fou responsabilitat d'un Comitè
Provincial d'Osca format per delegats de l'anarcosindicalista
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la socialista Unió General
de Treballadors
(UGT). El mestre Miguel Martí dirigí el
periòdic, Evaristo Mur i Miguel Salinas
s'encarregà de la informació local, i
Ángel Mur, Luis Ruiz i José Alcolea foren
responsables de la secció doctrinal. Les informacions
sindicals van ser
responsabilitat de Mariano Asín, per la CNT, i de
José Torrente, per l'UGT.
Tècnicament ben realitzat, comptà amb gravats,
caricatures, secció femenina, notícies
culturals, reportatges sobre el front i informacions locals. Trobem
articles
d'Alcolea, Pedro Ara Ferrera, Mariano Asín, Manuel Latorre,
Maravilla, Evaristo
Mur, Puyuelo, Luis Ruiz, Marcelo Salinas y López, Wladimiro
Salinas Monclús,
José Sampériz Janín, etc.
L'últim número, el 65, sortí el 26 de
novembre de
1936, quan el Comitè Provincial d'Osca es va integrar en
l'acabat de crear
Consell Regional de Defensa (Consell d'Aragó).
Naixements
André Léo
- André Léo: El 18 d'agost de 1824 a neix Lusignan (Poitou, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire-Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix –llinatge del seu marit–, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Filla d'una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de notari i de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació; sa mare es deia Thalie Belloteau. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie i Élisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la «Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista –va identificar Marx amb Bismarck–, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L’enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les –Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l’éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)–, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 al seu domicili de Saint-Maurice (Illa de França, França); després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.
***
Fernando Tarrida del Mármol
- Fernando Tarrida del Mármol: El 18 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 2 d'agost– de 1861 neix a Santiago de Cuba (Cuba) –alguns citen erròniament l'Havana– el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península –actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera –a vegades a El Productor–, ni els locals obrers –només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia –on ensenyà física i química als tancats– i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars –Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo –aquest li va dedicar El proletariado militante–, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 15 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».
Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)
***
Nota
sobre la condemna de Charles Viel apareguda en el diari
lionès Le
Progrès del 3 de maig de 1891
- Charles Viel: El
18 d'agost de 1867 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Charles
Philippe, conegut com Le Nîmois. Era fill
de François Viel, bastaix, i d'Isabelle
Bastide. Es guanyà la vida treballant de pintor i
d'enguixador. Durant la
manifestació del Primer de Maig de 1891 a Lió
(Arpitània), que donà lloc a diferents
incidents, va ser detingut; jutjat l'endemà amb altres 28
manifestants pel Tribunal
Correccional, va ser condemnat a sis mesos de presó per
«possessió d'arma prohibida»
(una llima triangular) i «agressió a un
agent». En aquesta època vivia al
número
5 del carrer Clos-Suiphon Lió. El 14 de gener de 1892 va ser
condemnat a 11
francs de multa per una qüestió administrativa. Va
ser membre del grup antiparlamentari
«Les enemis de toutes candidatures», el
més important grup anarquista lionès
d'aleshores, que agrupava militants dels barris de La
Guillotière i de Les Brotteaux.
El 30 de març de 1892 el seu domicili, ben igual que el de
38 anarquistes
lionesos més, va ser escorcollat. Va ser implicat en una
investigació per «associació
criminal» que es perllongà entre abril i maig de
1892 i el 22 d'abril va ser detingut
en una gran agafada preventiva davant la convocatòria del
Primer de Maig i el
judici de l'anarquista Ravachol. Cap el 5 de maig va ser posat en
llibertat i
tornà a Nimes. A finals de 1893 el trobem de bell nou a
Lió. L'1 de gener de
1894 va ser detingut i en l'escorcoll d'on vivia, al domicili del
llibertari
Claude Mazoyer, al número 116 del carrer Mazenod, la policia
va trobar
periòdics i fullets anarquistes. Alliberat 10 dies
després, va ser donat per
desaparegut per la policia l'abril d'aquell any i s'ordenà
la seva recerca. A
finals dels anys noranta vivia al número 60 del carrer
Richelieu de Nimes i
militava en el grup anarquista local. El setembre de 1897, amb Jean
Barrial,
organitzà una sèrie de conferències de
l'anarquista Henri Dhorr a la Sala de la
Capella de l'antic liceu. El 5 de setembre de 1898, amb Victor Guiraud
i altres
companys, es presentaren a la redacció del diari Le
Journal du Midi, el
qual havia publicat un article contra el moviment anarquista; durant la
trobada
va bufetejar el redactor Méry, però finalment
Viel resultà greument ferit en la
baralla pels companys de Méry. Denunciat per aquests fets,
el 9 de novembre de
1898 va ser condemnat a 15 dies de presó i a 15 francs de
multes per «cops i
ferides» Segons un informe policíac de juny de
1900, treballava de guixaire a Sent
Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). En
aquesta època participava en les activitats
del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics, que es reunia al
carrer Saint-Paul de
Nimes. Charles Viel va morir el 8 de març de 1903 al seu
domicili del carrer d'Avignon
de Nimes (Llenguadoc, Occitània) acompanyat per son
germà Jeron Viel.
***
Propaganda
d'una de les xerrades de René Groult publicada en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 19 de desembre de 1908
- René Groult: El
18 d'agost de 1877 neix a Cherbourg (Alta Normandia, França)
el propagandista anarquista
i sindicalista René-Charles-César Groult. Era
fill
natural de Marie Louise Joséphine Groult. Va treballar de
mariner a
l'Arsenal, drassanes dels
vaixells de guerra, de Cherbourg i el novembre de 1905 va ser
condemnat, amb un
altre mariner anomenat Launay, a tres mesos de presó per
«insults a l'Exèrcit».
En 1907 fou un dels fundadors del grup «La Jeunesse
Libre» de Toló (Provença,
Occitània), al costat de Joseph Chandre i d'Antoine
Bertrand, grup que recollí
el testimoni de «La Jeunesse Syndicale».
«La Jeunesse Libre» tenia el local al
primer pis del número 14 del carrer Nicolas Laugier i es
dedicava sobretot a
fer xerrades «cientificosociològiques»
tots els dissabtes. Es mostrà partidari
de la creació d'una caixa de socors per als companys
acomiadats de la feina. El
15 de febrer de 1908 va fer la xerrada «L'individu contre la
Société» i el 13
de juny la titulada «Les crimes de la
Propriété», ambdues a «La
Jeunesse
Libre». L'11 d'abril d'aquell any va fer la xerrada
«Le crime d'obéir, la
meilleure volonté d'agir» al Groupe
d'Études Sociales, a la Maison Fenero del
Pont-Neuf de Toló. Malalt de tuberculosi, durant la tardor
de 1908 va ser
obligat a cessar les activitats. El 12 de novembre de 1908, durant un
escorcoll
al local del grup «La Jeunesse Libre», la policia
va trobar un quadern
d'adreces seu on es detallaven informacions de companys d'arreu de
França. El
19 de desembre de 1908 va fer la xerrada «Qu'est-ce qu'un
anarchiste?» i el 23
de gener de 1909 altra sota el nom «Réaction
individuelle contra l'action col·lectiva»,
totes dues als locals de «La Jeneusse Libre». En
1909 treballava a l'Arsenal de
Brest (Bro Leon, Bretanya). El maig de 1909 va ser denunciat, sense que
fos
processat, per un delicte d'expressió arran d'una
reunió. El juny d'aquell any,
amb els germans Charles i Paul Gosselin, fundà el
«Groupe d'Études
Rationnelles» (Grup d'Estudis Racionals), la seu del qual es
trobava al número
6 del carrer de Traverse de Brest. El 30 de juny de 1909 va repetir la
xerrada
publica contradictòria «L'individu contre la
Société» al local del «Groupe
d'Études Rationnalles». Aquest any va ser inscrit
per la policia en el «Carnet
B» dels antimilitaristes. El febrer de 1911 vivia al
número 85 del carrer Émile
Zola de Brest. Posteriorment s'instal·là a Le
Havre (Alta Normandia, França),
però retornà a Toló. Es va casar, com
a
mínim, tres vegades: el 13 de novembre de 1903 amb Marie
Louise
Cauvin, el 4 d'abril de 1913 amb Louise Eugénie Defouteney i
el
16 d'agost de 1920 amb Marie Joséphine Simon. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Shalom
Schwartzbard
- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) –actualment Ucraïna– l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any –més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès –que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera– serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.
***
Emil Szittya fotografiat per Rogi André (ca. 1950)
- Emil Szittya: El 18 d'agost de 1886 neix a Budapest (Imperi austrohongarès; actual Hongria) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Sos pares es deien Ignác Schenk i Regina Spatz. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris –conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Sa companya fou Erika Wilhelmine Marie Adolphe Drägert. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França) –el certificat de defunció diu que va morir al seu domicili del XIV Districte de París. És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebete über die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.
***
Retrat
de Moriya Emori (1946)
- Moriya Emori: El 18 d'agost de 1903 neix al barri de Koishikawa –actual Bunkyio– de Tòquio (Japó) el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdic Musanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic Akahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps. Moriya Emori va morir el 5 d'abril de 1960.
---
efemerides | 17 Agost, 2023 13:19
Anarcoefemèrides del 17 d'agost
Esdeveniments
Anunci del debat aparegut en el periòdic The Commonwealth del 14 d'agost de 1913
- Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) –aleshores director de The Commonwealth, òrgan del Partit Socialista de Washington– i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera.
***
Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid)
- Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid de Carabanchel Alto (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel Alto, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «Asistòlia, traumatisme bulbar».
Naixements
Foto policíaca d'Hubert Bourgouin (2 de juliol de 1894)
- Hubert
Bourgouin: El 17 d'agost de 1842 neix a Yèbles
(Illa de França, França)
l'anarquista Hubert Jules Bourgouin –citat
erròniament de diferents maneres (Bourgoin,
Bourguoin, etc.). Sos pares es deien
Henri Humbert Bourgouin,
manobre, i Appoline Marte Anne Morin. Vivia, amb sa companya Jacques,
vídua
d'un antic oficial communard i
d'«idees exaltades», segons la policia, al
número 17 del carrer Orvilliers de
Thiais (Illa de França, França) i treballava de
paleta amb l'empresari Roux de
Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Al seu
domicili, contigu al que ocupava
un anarquista anomenat Parisot, rebia la visita d'altres llibertaris,
com ara
Desjoux i Weber. També donà asil a la
llibertària Marchal, companya del
destacat anarquista Auguste Vaillant. L'1 de juliol de 1894 el seu
domicili va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat; detingut, juntament
amb 155
anarquistes parisencs, va ser fitxat l'endemà en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 8 de
novembre de 1894 el
seu nom figurava en un registre de vigilància
diària de la policia de
Choisy-le-Roi. També figurava en una recopilació
d'anarquistes establerta el 31
de desembre de 1896 i en aquesta època vivia al
número 35 de l'avinguda d'Estrasburg
de Saint-Denis (Illa de França, França);
també en el llistat de 1900.
Posteriorment visqué al número 41 del bulevard
Félix-Faure de Saint-Denis.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Giovanni Domanico
- Giovanni
Domanico: El 17 d'agost de 1855 neix a Rogliano
(Calàbria, Itàlia) el
periodista, maçó, internacionalista i
propagandista anarquista, i posteriorment
socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va
fer servir els
pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son pare, Domenico Domanico,
era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat
enòleg, productor i
comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa
mare, Caterina
Cardamone, també era terratinent. Estudiant a
Nàpols, va ser deixeble de
Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De
Santics. En 1870 va ser detingut
a Nàpols per haver participar en una manifestació
anticlerical i empresonat; a
la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué
internacionalista anarquista.
En sortir, fundà a Rogliano la secció de
Calàbria de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb
Marcello Domanico,
a Rogliano l'únic número del periòdic Il
Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874,
per les seves
activitats revolucionàries,
va ser
amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al
patrimoni familiar,
pogué viatjar arreu Itàlia i participà
activament en diverses iniciatives
periodístiques, com ara L'Anarchia,
amb Emilio Covelli en
***
Librado Rivera
-
Librado Rivera: El
17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis
Potosí, México) el militant i propagandista
anarquista Librado Rivera. Rivera,
professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i
Ricardo
Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees
llibertàries el van portar en
diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als
Estats Units, on
troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el
periòdic Regeneración.
Junts seran amenaçats moltíssimes vegades
d'expulsió i coneixeran les presons
americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat
als Estats Units a
15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo
el «Manifest als
anarquistes del món i als treballadors en
general». Després de la mort de
Ricardo a la presó és finalment alliberat (2
d'octubre de 1923) i extradit cap
a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó,
però no deixarà d'escriure per al seu
periòdic Sagitario abans que la policia
el prohibeixi. Novament lliure
crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta
del seu periòdic és
destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i
llançat d'un tren en marxa,
però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou
periòdic El Paso.
Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic).
***
- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempre és un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció –L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.
***
Notícia de la condemna de Georges Gillet apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 9 d'abril de 1914
- Georges Gillet: El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gustave Gillet. Sos pares es deien Auguste Sylla Gillet, sabater, i Marie Auguste Valentine Pétigny. El 14 de juny de 1899 es casà amb Juliette Obry, de qui es va divorciar. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar –amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot– el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». L'abril de 1914 va ser condemnat, com a director en cap de Le Grand Soir, pel Tribunal Correccional d'Arràs a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. El 12 de gener de 1932 es casà Alger (Algèria) amb Charlotte Raoult. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França).
***
El grup editor del periòdic L'Anarchie (1911)
- Jeanne Morand: El 17 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 17 de setembre– de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Filla d'una família pagesa, son pare, Claude Morand, va ser un terrelloner anarcosindicalista, i sa mare, conreadora, es deia Marie Amélie Royer. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad –pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph– amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del «Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. El seu últim domicili va ser a Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 al llogaret Bécrel a Fitz-James (Picardia, França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.
***
Cayetano Continente Bermúdez
- Cayetano Continente Bermúdez: El 17 d'agost de 1886 neix a Taüst (Saragossa, Aragó, Espanya) el guerriller anarquista Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Eusebio Continente Monguilod, llaurador, i Antonia Bermúdez Usan. Feia de pagès a Montcada (Horta Nord, País Valencià). Durant la guerra civil va fer servir el pseudònim d'El Abuelo dins del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup, «Los Libertadores», s'encarregava d'operacions especials infiltrat rere les línies feixistes al front d'Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port d'Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera. Traslladat a Madrid en l'«Expedició dels 101», fou torturat brutalment als centres de detenció d'Aragón, 36 i d'Alcalá. Acusat pel Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) de ser el cap dels guerrillers aragonesos, el 22 d'agost de 1939 ingressà a la presó. Cayetano Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint persones més, el 16 d'octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Estava casat i tenia dos infants.
***
Antonio
Moroni
- Antonio Moroni: El
17 d'agost de 1892 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
antimilitarista, i després feixista i novament anarquista,
Antonio Moroni. Sos pares
es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de
tendència
antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista,
desenvolupant
tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei
militar passà a
Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost
fins a finals de novembre de
1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a
Itàlia, el desembre de 1912 va
ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a
Nàpols (Campània,
Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta
a son germà Paolo,
lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus
superiors a causa
de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser
publicada el 23 de desembre
de 1912 en el periòdic Avanti!
i per
aquest motiu va ser acusat de «difamació a la
Autoritat Militar i a l'Exèrcit
Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de
Càller (Sardenya)
de l'acusació de difamació, però va
ser enviat a la companyia disciplinària del
fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual
Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort
de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es
van publicar
regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale,
Rompete le File!, Volontà,
etc.). Per iniciativa de Maria
Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure
associat, juntament al
d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà
lloc a la «Setmana
Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914,
retornà des de San Leo a Milà, on
va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a
formar part del «Comitè
Nacional contra la Companyia Disciplinària» i
freqüentà assíduament el Fascio
Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa
(USM). En plena Gran
Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva
dirigida a son germà
publicada pel periòdic Il Popolo
d'Italia
i després en L'Internazionale,
anunciés que s'allistava com a voluntari en la
Legió Garibaldina, enquadrada en
el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada
per Peppino
Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores
intervencionista. Aquesta
presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista.
Quan la
Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a
Lió (Arpitània) i a
començaments de maig de 1915 retornà a
Milà. Cridat a files el juliol d'aquell
any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses
ocasions. Després de la
guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al
Partit Nacional Feixista
(PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il
Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la
involució reaccionària del
règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de
protesta contra els Pactes del
Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només
l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà
menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del
periòdic. En 1934 va ser
esborrat del registre de «subversius»,
però continuà amb el seu enfrontament
amb les autoritats feixistes. A partir de 1936
començà a col·laborar amb el
setmanal parisenc Il Merlo Giallo,
que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on
criticà
reiteradament la política sindical feixista, sempre
subordinada als interessos
de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de
Milà, entre
ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant
l'intervencionisme
revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les
investigacions
van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la
tipogràfica
d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada
va ser acomiadat de la feina immediatament, però no
patí més conseqüències
gràcies a la intervenció directa de Benito
Mussolini. L'agost de 1941 va ser
condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a
l'illa
de Tremiti per haver imprès «manifests
anarquistes», però que en realitat van
ser exemplars del pamflet Il canto della
Rinascita, que contenien una versió
satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de
l'amnistia
concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la
«Marxa sobre Roma»
i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va
traslladar a Mombello (Llombardia,
Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital
Psiquiàtric Provincial de Milà
d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va
imprimir el
full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava
el programa anarcosindicalista
de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI).
Després de la II Guerra Mundial
entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos,
ocupant-se de
l'organització sindical i escrivint regularment per al
setmanari milanès Il Libertario,
dirigit per Mario
Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà
de l'11 de juny de
1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista
de Milà (FAM). Antonio
Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1998
son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio
Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo
dopoguerra.
***
Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]
- Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch) –la partida de defunció cita Nicolas Lazarewitch. Sos pares, revolucionaris russos exiliats, es deien Jean Ivan Lazarewitch i Anastasie Pochitonoff. En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp –que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d’Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets –que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.–, com ara Ce que j’ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).
Nicolas Lazarevitx (1895-1975)
***
Necrològica
de Liberto Barrena Santoba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de març de 1989
- Liberto Barrena Santoba: El 17 d'agost de 1897 neix a Muez (Guesálaz, Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Liberto Barrena Santoba. Sos pares es deien Hilario Barrena i Petra Santoba. Emigrà a Barcelona (Catalunya) de ben jovenet i, com a obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Orleans, on milità en el Federació Local de la CNT. Fundà família amb una francesa sense casar-se. Liberto Barrena Santoba va morir el 6 de gener de 1989 al seu domicili d'Orleans (Centre, França).
***
Necrològica
de Francesc Suñé Trenc apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 3
d'agost de 1975
- Francesc
Suñé
Trenc: El 17 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
Francesc Suñé Trenc. Sos pares es deien Josep
Suñé i Josepa Trenc. Paleta de
professió, durant els anys trenta milità
activament en el Sindicat de la
Construcció del barri barcelonès de
Gràcia de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El 5 de desembre de 1932 va ser detingut, juntament amb
Ramon
Farrés, per haver exigit, en nom del sindicat, la
contractació de més treballadors
en una obra en construcció al carrer Travessera de
Barcelona. Exiliat després
de la guerra civil, formà part de la Federació
Local de Chartres. Membre de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), formà part de
l'Spanish Refugee
Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy
MacDonald a
Nova York (Nova York, EUA). Francesc Suñé Trenc
va morir el 18 de març de 1975
a l'Hospital Hôtel Dieu de Chartres (Centre,
França) a resultes d'un atac de
cor.
***
Necrològica de Julián Guijarro Priego apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1987
- Julián Guijarro Priego: El 17 d'agost de 1902 neix a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Guijarro Priego. Sos pares es deien Paulino Guijarro i Guillermina Salmerón. De ben jovenet entrà en conflicte amb els grans propietaris i cacics del seu poble natal i, per aquest motiu i per la manca de feina, emigrà a Catalunya. A Barcelona entrà a treballar a «La Canadenca» i s'afilià a la Secció de Fonedors del Sindicat del Metall del barri barcelonès de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en totes les lluites socials i obreres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en els combats de carrer i en el Comitè Revolucionari. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i sa companya, Consuelo Vera, i sos quatre infants quedaren a Barcelona. Fou tancat al camp de concentració de Vernet i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Durant l'ocupació va ser inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos» per a ser enviat a treballar a Alemanya enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí arribar a Privas (Delfinat, Occitània) i s'integrà en el maquis. Després de l'Alliberament va ser un dels organitzadors, amb sa companya María Iglesias, de la Federació Local de la CNT de Privas. En l'exili conegué la notícia que sa companya de Barcelona havia mort el 30 de juny de 1951 atropellada per un señorito franquista i que sa filla Consuelo havia resultat greument ferida. Julián Guijarro Priego va morir el 17 d'agost de 1987, el mateix dia del seu aniversari, a l'Hospital Vals d'Ardèche de Privas (Delfinat, Occitània).
***
Necrològica
de Julio Rincón Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
maig de 1979
- Julio Rincón Gómez: El 17 d'agost de 1903 neix a Ciruelos de Coca (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Rincón Gómez. Sos pares es deien Marcelino Rincón i Gonstancia Gómez. Des de molt jove treballà, amb sos dos germans, a les mines del nord de la Península. Posteriorment marxà cap a Catalunya i farà de miner a Fígols (Berguedà, Catalunya) i després a Súria (Bages, Catalunya), participant en les vagues i aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució treballà als ferrocarrils de Manresa (Bages, Catalunya). Un de sos germans va ser afusellat pels franquistes i l'altre passà nombrosos anys empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb una filla petita i sa companya María San José a França, la qual va morir poc temps després. Internat en un camp de concentració, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) on va fer feina fins a la seva dissolució a causa de l'avanç nazi. Instal·lat a Tonnerre, després de la II Guerra Mundial organitzà la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser secretari, i en 1949, a causa de la seva malaltia, hagué de deixar el càrrec. Ferroviari, formà part de la Regional 8 de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili. Julio Rincón Gómez va morir el 10 de novembre de 1978 a l'Hospital de Tonnerre (Borgonya, França) i fou enterrat al cementiri d'Annay-sur-Serein (Borgonya, França), població on residia.
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |