Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París, una bomba és llançada contra el seguici oficial del president francès Émilie Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

- Atemptat de Mateo Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid, l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateo Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemants per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

- Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

Naixements

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en contumàcia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París i està enterrat al cementiri de Père Lachaise.

Defuncions

- Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

Actualització: 05-05-08

Anarcoefemèrides del 30 de maig

Naixements

- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjar Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés «Dieu», va fer servir el pseudònim «M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les, i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

***

- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena-Forli (Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, i La guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicant Rivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor de L'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquista Volontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.

Actualització: 08-04-08

Anarcoefemèrides del 29 de maig

Naixements

- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Ecoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

Defuncions

- Michele Schirru: El 29 de maig de 1931 es afusellat a Roma (Itàlia) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Havia nascut el 19 d'octubre de 1899 a Padria (Sàsser, Sardenya). Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D'Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini.

Actualització: 17-04-08

Anarcoefemèrides del 28 de maig

Esdeveniments

- Alliberament de Nold i Bauer: El 28 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Frick, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Pittsburgh (EUA). Berkman sortirà de presó en 1906.

***

- Condemna de Pietro Acciarito: El 28 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat per l'atemptat frustrat contra el rei Umberto I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»

***

- Assassinat del botxí de Barcelona: El 28 de maig de 1924 és assassinat pels anarquistes al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) Rogelio Pérez Cicario, botxí d'aquesta ciutat. Els militants anarcosindicalistes Juan Montejo Aranz i Josep Llàcer Bertran seran acusats d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la Presó Model de Barcelona.

Naixements

- Paul Lapeyre: El 28 de maig de 1910 neix a Monguilhem (Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. En novembre de 1926 s'adhereix, amb sos germans Aristide i Laurent, a la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i participen en el periòdic Le Combat sindicaliste. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», Aristide és empresonat, i serà Paul qui assegurarà l'aparició de La Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitza amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la CNT-FAI, i participa en el periòdic L'Espagne Antifasciste i en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu setmanari SIA, fundat per Louis Lecoin i Nicolas Faucier. El maig de 1939 és elegit delegat de propaganda de la Federació Anarquista Francesa (FAF) constituïda a Tolosa de Llenguadoc en 1936, arran d'una escissió de la Unió Anarquista. Aquest mateix any és mobilitzat a Alsàcia i caurà presoner en 1940. Enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg, intentarà sense èxit evadir-se'n. Alliberat el juny de 1945 reprendrà la seva militància anarcosindicalista, representant el grup anarquista de Bordeus en el Congrés de París del 6 i 7 d'octubre de 1945, que donarà lloc a la nova Federació Anarquista Francesa (FAF). Paul Lapeyre també participarà en el Congrés constitutiu de la CNT, secció francesa de l'AIT (del 7 al 9 de desembre de 1946). Després de la ruptura de 1952, prendrà part en la reconstrucció de la nova Federació fins a 1953, militant també en la «Libre Pensée», de la qual serà un dels seus oradors principals. La seva barberia (rue de La Fusterie) serà un centre de difusió de la premsa anarquista. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1935), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne: révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938). A començaments dels anys 70 un infart el retira de la militància activa i es retira a Barsac. Paul Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 arran d'un accident automobilístic en una carretera gallega.

 Actualització: 03-05-08

Anarcoefemèrides del 27 de maig

Defuncions

- Pierre Ramus: El 27 de maig de 1942 mor a aigües internacionals atlàntiques el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. Havia nascut el 15 d'abril de 1882 a Viena (Àustria). En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Actualització: 16-04-08

Anarcoefemèrides del 26 de maig

Defuncions

- René Darsouze: El 26 de maig de 1962 mor a Llemotges (França) el militant i propagandista anarquista René Darsouze. Havia nascut el 22 de novembre de 1876 a Llemotges. Va exercir de tipògraf a Llemotges, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa L'Union. Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés de la Unió Anarquista Comunista (a París, del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927), on Faure i els seus amics (16 grups i 67 individualitats) rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema.

Actualització: 14-09-07

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

- Constitució de la FOA: El 25 i 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) va tenir lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants d'una trentena de societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. El congrés es va cloure amb una «salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

Naixements

- Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenat Georges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 torna a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèges (Gard, França), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres, on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'estableix a Escòcia, on treballarà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establirà a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif(1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller. Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una villa dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

***

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

Actualització: 21-01-08

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri parisenc de Père-Lachaise, durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpoli, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els «instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior Allain-Targé, blasmarà contra la «minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

Naixements

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella, on romandrà fins la seva mort. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930, després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

Actualització: 30-08-07

Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Prohibit a França, apareixerà fins al maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale. Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin («Si Déu existís, caldria abolir-lo») i de La Fontaine («El nostre enemic, és el nostre amo»).

Naixements

- Sanshirô Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Japó el teòric, historiador, traductor, anarquista i anarcosindicalista Sanshirô Ishikawa (Ishikawa Sanshirô, en japonès). Quan era estudiant va ser militant socialista cristià. A principis de la dècada dels 10, quan a Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, Ishikawa aconsegueix escapolir-se de la detenció, fuig amb un vaixell francès del país l'1 de març de 1913 i s'exilia a Europa, primer a Brussel·les (Bèlgica), a casa de Paul Reclus, i després a França, on entrarà en contacte amb Edward Carpenter, amb els quals perfeccionarà la seva formació política. En 1920 retorna aJapó i crea un grup anarquista, on participarà Miura Seiichi, que editarà un periòdic, Kokusen. Però la seva alineació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. En 1923 publica el periòdic Dinàmic, i tradueix i edita les obres de Kropotkin. En 1946 prendrà part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa. Apassionat per la història, especialment per la de l'Àsia antiga, també farà estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme.Sanshirô Ishikawa morirà el 28 de novembre de 1956 a Japó.

***

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Fill d'un capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa --Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal, Revista Aragonesa-- i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia --va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.--, també ho va ser en el terreny ideològic --en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes-- encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment --va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava-- i fins i tot el portés a la presó --va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el trentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles --d'un estil irònic, crític i erudit--, fent servir diversos pseudònims (Rodela, Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico, Esfuerzo, Ética, FAI, El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), ElCardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937), La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc. Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 8 d'abril de 1959 a París (França).

Susanna Tavera García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

Actualització: 08-04-08

Anarcoefemèrides del 22 de maig

Esdeveniments

- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura la Borsa de Treball de París (rue du Château d'Eau, 3). Un cop federades totes les Borses de província en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari.

Naixements

- Georgi Popov: El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzadors de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

Defuncions

- Ernst Toller: El 22 de maig de 1939 se suïcida a Nova York (EUA) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller. Havia nascut l'1 de desembre de 1893 a Szamocin (Posnània). Fill d'un comerciant jueu benestant, després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi són àmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny, és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park novaiorquès. Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obra és un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.

Actualització: 01-02-08