Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

- Congrés Nacional de Mujeres Libres: El 20 d'agost de 1937 a València va començar el Congrés Nacional de Mujeres Libres. En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de 7 agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de Mujeres Libres, establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de Mujeres Libres va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de Mujeres Libres va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de Mujeres Libres que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Defuncions

- Michele Angiolillo Lombardi: El 20 d'agost de 1897 és executat a Bergara (País Basc) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Havia nascut el 5 de juny de 1871 a Foggia (Itàlia). Va començar a militar en aquesta ciutat en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

- Josep Peirats Valls: El 20 d'agost de 1989 mor a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) el militant, periodista i historiador, figura importantíssima de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Havia nascut el 15 de març de 1908 a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià). La seva família emigra a Barcelona i des de petit freqüenta l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans, però s'ha de posar a fer feina amb vuit anys. Obrer de la construcció, s'adhereix ben aviat a la CNT. Autodidacta, va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Ética, La Revista Blanca, Acracia, Ruta o Tierra y Libertad; són els anys 20, els anys del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera. Durant la República esdevé secretari de la FAI a Barcelona i serà un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. De 1934 a 1936 serà membre del comitè de redacció, i després director, de Solidaridad Obrera. En juliol de 1936 pren part en els combats al carrer i particularment en la presa de la caserna d'infanteria del Bruc, i més tard participarà en l'autogestió de la ciutat. Redactor de Tierra y Libertad, després responsable del diari Acracia, es va oposar aferrissadament a la participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme intransigent, fet que després dels Fets de Maig del 37 li valdrà ser expulsat d'Acracia. Aleshores marxa als fronts d'Aragó i de Catalunya emmarcat en la 26 divisió (ex Columna Durruti). Després de la desfeta, es refugia a França, on és internat en els camps de concentració de Verneti i de Cognac. En desembre de 1939 embarca cap a Sud-amèrica, on passa set anys en diferents països. En 1947 torna a França, on és elegit secretari general del Moviment Llibertari en l'Exili (CNT-MLE) i desplega una intensa activitats militant, efectuant nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit secretari en 1950, aferma la publicació del periòdic CNT en l'exili, però serà per dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran del congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com ell i la direcció (Montseny-Esgleas) és manifesta. Aleshores entrarà en Frente Libertario, l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista espanyola (1970-1977); a més a més escriurà nombrosos articles en tota la premsa llibertària --va fer servir diversos pseudònims (Jazmín, Fraternal Lux, etc.)--, i va fer obres d'anàlisi i d'història que han esdevingut de referència, com ara Estampas del exilio en América (1950), La CNT en la Revolución española (1952-1953), Breve historia del sindicalismo libertario español (1962), Los anarquistas en la crisis política española (1964), Cipriano Mera, un anarquista en la guerra de España (1976), Figuras del movimiento libertario español (1977), Pequeño diccionario del anarquismo, etc. Amb la mort del dictador va tornar a la península. Dotze anys després de morir, en 2001, l'arxiu de Josep Peirats va ser dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Maria Occhipinti: El 20 d'agost de 1996 mor a Roma (Itàlia), per complicacions del Parkinson que patia, la militant pacifista i després anarquista Maria Occhipinti. Havia nascut el 29 de juliol de 1921 a Ragusa (Sicília) i després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions provocant una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada, matant un manifestant; i la insurrecció s'escampa per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946 que surt gràcies a una amnistia. En sortir va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa.

***

- Guillembert: El 20 d'agost de 1999 mor a Montady, a prop de Besiers (Occitània), el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Havia nascut el 31 d'octubre de 1913 a Montan (País Valencià). Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres, Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén.

Actualització: 05-06-08

Anarcoefemèrides del 12 de març

Esdeveniments

- Surt L'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.

Defuncions

- Joan Montseny i Carret: El 12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Havia nascut el 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- a Reus (Baix Camp, Catalunya) en una família humil; son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon, a la regió d'Aquitània, on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

- Louis Estève: El 12 de març de 1955 mor l'anarquista individualista Louis Estève. Havia nascut a Galhac (Occitània) en 1884 i a més d'estudiar a la universitat de Tolosa de Llenguadoc, va escriure poesia, novel·la i assaig. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. És autor d'Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913) i de Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres.

***

- Manol Vassev: El 12 de març de 1958 mor a Sliven (Bulgària) el militant anarcosindicalista Jordan Sotirov, més conegut com a Manol Vassev. Havia nascut a Kustendil (Bulgària) en 1898 i va lluitar gran part de sa vida en la clandestinitat, encara que treballava en una fàbrica de tabac i organitzava les vagues i les lluites sindicals sota el nom de Vassev. Durant una vaga del sector del tabac l'exèrcit va atacar un míting i Vassev va matar un oficial; detingut i empresonat durant 15 anys, va reprendre la lluita tot d'una que va ser alliberat, ja fos contra el feixisme o contra el bolxevisme. Va ser un dels organitzadors de la resistència contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. El règim estalinista l'envià al gulag uns quants anys i després a presó. Vassev esdevé el símbol viu de la resistència a l'opressió, una figura molt popular de l'anarquisme búlgar. Va morir enverinat a la seva cel·la per la policia secreta comunista un dia abans de ser alliberat.

***

- Joaquín Ascaso Budría: El 12 de març de 1977 mor en la indigència a Caracas (Veneçuela) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Havia nascut el 5 de juny de 1906 a Saragossa (Aragó, Espanya) i era cossí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció «Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragosa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la «gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de «tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

***

- Renée Lamberet: El 12 de març de 1980 mor de càncer a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges, a prop de París (França), la professora d'Història i Geografia i militant anarquista Renée Lamberet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1901 a París (França) en una família de lliurepensadors. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Le Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona Bernard Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera, Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). Entre 1953 i 1956 va ser secretària internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista i va ser enterra el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

- Fernand Rude: El 12 de març de 1990 mor l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Fernand Rude. Nascut el 13 de juny de 1910 a Lió en una família de mestres, començarà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949), Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrier à Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourieisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.

 

Actualització: 12-03-08

Anarcoefemèrides del 18 d'agost

Esdeveniments

- Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932, a Madrid, té lloc el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries --prenent l'esquema organitzatiu de la FAI-- en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com a una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups  organitzacions tenien una àmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.

Naixements

- André Léo: El 18 d'agost de 1824 neix a Lusignan (Poitou-Charentes, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix --llinatge del seu marit--, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Nascuda en una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie i Élisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la «Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista --va identificar Marx amb Bismarck--, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L'enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les --Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l'éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)--, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 a París (França), després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.

***

- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Bessaràbia l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada com Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU va alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, P'otr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, se n'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 26 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperarà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i l'independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddish i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddish Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per las herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local realitza un cerimònia en el seu record. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar un pamflet anarquista en llengua zulú en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

Actualització: 20-05-08

Anarcoefemèrides del 17 d'agost

Esdeveniments

- Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «mort natural».

Naixements

- Librado Rivera: El 17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México) el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou periòdic El Paso. Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempre és un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins la seva mort, el 21 de juny de 1918 mor a Varsòvia (Polònia), essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció --L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.

***

- Jeanne Morand: El 17 d'agost de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Son pare va ser un terrelloner anarcosindicalista. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del «Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 a París (França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.

***

- Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Bèlgica), en una família de revolucionaris russos exiliats, el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch). En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp --que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienneel llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unificada (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d'Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets --que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.--, com ara Ce que j'ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie(1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire(1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles(1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).

***

- Sébastien Briat: El 17 d'agost de 1982 neix a Louppy-sur-Chée (França) el militant antinuclear i anarcosindicalista Sébastien Briat (Bichon). Va ser un dels creadors de la Secció d'Estudiants de la CNT-Educació de Nancy i feia feina de peó de paleta. En 2003 va participar en la fundació de l'associació juvenil «Car'PeDiem», la finalitat de la qual era estrènyer els lligams socioculturals al medi rural a través de la música, el teatre de carrer i el circ; també era membre de l'equip de rugbi local «Bar Ovalie Club». El 7 de novembre de 2004 a Avricourt (França), juntament amb altres companys antinuclears, participava en una acció pacifista i simbòlica que consistia en bloquejar un tren de residus radioactius que es dirigia a Alemanya amb la finalitat de sensibilitzar l'opinió pública contra el perill nuclear. Va morir encadenat a la via i esclafat per les 2.200 tones del comboi que arrossegava una dotzena de contenidors i 400 metres de llargària.

Defuncions

- Francisco Ponzán Vidal: El 17 d'agost de 1944 és afusellat al bosc de Buzet-sur-Tarn (Occitània) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. Havia nascut el 30 de març de 1911 a Oviedo (Astúries, Espanya). De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa de Llenguadoc, el 17 d'agost de 1944. Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

«Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat [documental]

***

- Francisco Granado Gata: El 17 d'agost de 1963 mor garrotat a Madrid (Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Havia nascut el 4 d'octubre de 1935 a Valencia del Ventoso (Badajoz, Espanya). Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963 un comunicat oficial anuncia a la premsa les execucions realitzades a garrot vil. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

***

- Joaquín Delgado Martínez: El 17 d'agost de 1963 mor garrotat a Madrid (Espanya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. Havia nascut el 4 de març de 1934 a Cardona (el Bages, Catalunya). En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963 un comunicat oficial anuncia a la premsa les execucions realitzades a garrot vil. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

***

- Todor Mitev: El 17 d'agost de 2002 mor a França el militant anarquista Todor Mitev (Tocho, Théo o Doctor Mitev). Havia nascut el 26 de març de 1926 --alguns autors citen el 21 de març--a Bulgària. En 1947, estudiant medicina, milita en un grup anarquista clandestí a Bulgària, però empaitat per la policia política comunista, que li proposarà trair els companys, s'exilia en 1950 a Iugoslàvia. El seu rebuig a treballar per a Tito li valdrà la presó. De bell nou exiliat a Itàlia, és internat en un camp de Trieste, d'on s'evadeix i s'instal·la a França, on reprendrà els seus estudis de medicina i continuarà la seva militància llibertària en el si dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària, que editaran a partir de 1956 la revista Noir et Rouge. En aquesta publicació escriurà articles sobre l'autogestió iugoslava, escrits de crítica del marxisme, tot reivindicant la figura de Bakunin. Quan va deixar de publicar-se Noir et Rouge, exercirà la solidaritat vers els seus companys ja sigui financerament, medicament o intel·lectualment. Participarà més tard en la revista llibertària sobre els països de l'Est Iztok, editada per Nikola Tanzerkov, on publica a expenses seves en 1993 una obra sobre Kristo Botev, poeta i anarquista revolucionari búlgar. Morirà serenament d'un càncer cerebral, que ell mateix es va diagnosticar.

Actualització: 21-06-08

Anarcoefemèrides del 16 d'agost

Esdeveniments

- Surt La Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Posteriorment es va traslladar a Gràcia i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge en serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya va retorna a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social va compta amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, Ernesto Álvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets --entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez-- i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Va desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total, entre 1872 i 1884, se'n van publicar 418 números.

***

- Surt La Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía, dirigit per l'anarquista Ernesto Álvarez. Va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o «Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades.

Naixements

- Pierre Martin: El 16 d'agost de 1856 neix a Viena (Isère, França) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després per haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins a la seva mort, el 6 d'agost de 1916, a la seu del periòdic parisenc Le Libertaire, on vivia.

***

- Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista Mujeres Libres arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de Mujeres Libres de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de Mujeres Libres en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Va col·laborar en Mujeres Libres de l'exili. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Erau, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).

Defuncions

- Geronimo Sante Caserio: El 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (França), amb una gentada expectant, és guillotinat l'anarquista italià Geronimo Sante Caserio. El 24 de juny de 1894, per venjar els anarquistes Auguste Vaillant i Émile Henry, havia apunyalat i matat el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot quan visitava Lió. Va ser jutjat a Lió el 2 i 3 d'agost de 1894 i condemnat a mort. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la decapitació de Caserio, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant potes i finestres.

Actualització: 11-06-08

Anarcoefemèrides del 15 d'agost

Esdeveniments

- Manifestació en suport d'Eudes i de Brideau: El 15 d'agost de 1870, a París, Louise Michel participa en una manifestació organitzada en favor dels republicans blanquistes Émile Eudes i Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la caserna de bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general Trochu, governador militar de París, una petició en favor dels detinguts, feta per Jules Michelet.

***

- Rivera i Flores Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als Estats Units, Ricardo Flores Magón i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic», per haver publicat el 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de McNeil Island (Steilacoom, Washington).

***

- Reunió italiana antirepressió: El 15 d'agost de 1920 va tenir lloc a Florència (Itàlia) una reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar la solidaritat i l'agitació en favor de les víctimes de la repressió política. Va ser presents Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió Comunistaanàrquica d'Itàlia (UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità Nova; Diego Guadagnini, pel Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio Spinaci, del Comitè per les Víctimes Polítiques de Milà; Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de Treballadors de la Mar; Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona; Camillo Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea Viglongo, pel Comitè dels Consells de Fàbrica de Torí.

***

- Surt Nuestra Tribuna: El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Argentina) el periòdic quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir anárquico femenino. Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una publicació fundada i escrita per un grup de vint dones (entre elles Teresa i María Fernández, i Fidela Cuñado) i dirigida a dones. Va publicar 39 números fins al 1925, any de la seva prohibició per la repressió del comissari Varela, germà de l'autor de la matança de Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500 exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea (dels números 1 al 28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels números 29 al 36 i amb periodicitat mensual) i Buenos Aires (els tres últims números, entre febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els números figuraven dos textos molt explícits del pensament de la revista: «La inferioritat mental de la dona és una mentida teològica, repetida i propagada per totes les congregacions religioses i jurídiques» i «No hi ha emancipació de la dona. L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciem és social, netament social». D'àmbit internacional, es distribuïa a tota Argentina per tren, a la resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies un company mariner. A Argentina és una publicació gairebé impossible d'aconseguir perquè ha estat perseguida per totes les dictadures argentines i l'única col·lecció completa que es coneix es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam. En maig 2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per la Universitat Nacional del Sud (EdiUNS).

***

- Constitució de l'FAF: El 15 i 16 d'agost de 1936, a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), va tenir lloc el congrés constitutiu d'una nova organització: la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la Unió Anarquista. Volin i André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre Libre, en seran els principals animadors.

***

- Primera actuació del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York (Estats Units), la primera actuació del grup anarquista «dramàtic» Living Theatre té lloc al domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del col·lectiu, mancats d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre peces van ser representades aquell dia: Childish Jokes, de l'anarquista Paul Goodman; Ladies Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he who says no, de Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young man, de Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una contestació radical al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut polític no convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual cosa les autoritats van entrebancar la seva acció sempre que van tenir oportunitat. A més de l'acció política als escenaris, el col·lectiu era conscients de la necessitat d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i per això van impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es va portar a terme el gener de 1962, acabant en una gran marxa; aquesta idea d'acció directa va calar i se'n van realitzar dues més.

***

- Correspondència Ishill: El 15 d'agost de 1967 es va acabar d'imprimir, als Tallers Gràfics Olimpo de la Ciutat de Mèxic, editat per Tierra y Libertad, amb l'esment de Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia selecta de Joseph Ishill. El recull de correspondència va estar al càrrec de Vladimir Muñoz, que la va traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph Ishill va mantenir correspondència amb infinitat de persones de l'àmbit llibertari i de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir Tcherkesoff, Sofia Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S. Janovski, Havelock Ellis, Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman, Benjamin R. Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis, Ludwig Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore Debs, Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars.

Naixements

- Carmen Conde Abellán: El 15 d'agost de 1907 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy la madre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i  Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona en fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronunciant el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde va morir el 8 de gener de 1996 a Madrid (Espanya), deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

Defuncions

- Spartaco Stagnetti: El 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928-- mor assassinat a l'illa d'Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Havia nascut el 4 de juliol de 1888 a Roma (Itàlia) i va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova va lloar la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que va donar lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a Ustica, el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

 

Actualització: 05-07-08

Anarcoefemèrides del 14 d'agost

Naixements

- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Occitània) la militant anarquista individualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. A París, cap el 1906, descobrirà l'anarquisme. Companya de l'anarquista Maurice Vandamme (Mauricius), s'estableix a Bèlgica, d'on serà expulsada en 1909. De tornada a París, va freqüentar els anarcoindividualistes que editaven el periòdic L'Anarchie, del qual assumirà la direcció després de Lorulot. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche) esdevindrà son nou company abans de ser s