Efemèrides anarquistes
efemerides | 30 Octubre, 2023 07:01
Anarcoefemèrides
del 30 d'octubre
Esdeveniments
Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna
- Surt el Boletín de la
Escuela Moderna:
El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el
primer número de la publicació mensual anarquista
Boletín de la Escuela
Moderna. Enseñanza científica y racional.
Va ser el portaveu de l'Escola
Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Fou dirigida per
Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas
Maseras. Aquesta revista,
que tingué una àmplia difusió entre
les escoles racionalistes i els cercles
lliurepensadors i llibertaris de la Península i de
l'estranger, es publicà fins
a l'1 de juliol de 1909 amb només una única
interrupció d'un any (entre juny de
1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer
processament de
Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques,
aquest butlletí publicà 62
números i només deixà de publicar-se
amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i
l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de
les conferències
dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites
escolars, a les quals s'afegiren breus notícies
postil·lades, aquest butlletí
no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu
contingut recollia articles
d'opinió sobre temes educatius i didàctics,
encarregats per la redacció o
recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una
mena de
crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi
de les experiències
contemporànies –escoles de Decroly a
Brussel·les, orfenat «La Ruche» de
Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per
Paul Robin, etc.–,
convertint aquesta publicació en una síntesi de
les idees pedagògiques més
radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament
com l'Escola
Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la
superstició
religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri,
Joan
Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de
Buen, Maurice Dubois, J.-F.
Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga,
Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances
Ferrer i Guàrdia,
Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert
Lagardelle, Odette Laguerre,
Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves
Michel, Alejandra
Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul
Robin, E. Vaillant, Georges
Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les
«Publicaciones de la Escuela
Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i
fulletons diversos de
propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.
***
Premsa
anarquista internacional
- Surt L'Entente Anarchiste:
El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira,
França) el primer
número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de
relations, d'informations, de
coordination et d'étude organisationnelle du mouvement
anarchiste. Aquesta
publicació de periodicitat irregular sorgí arran
de l'Assemblea Anarquista de
Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí
l'edició d'un butlletí. Fou creat
amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus
que es
qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a
reacció
contra el «sectarisme» que, segons ells,
manifestaven els responsables de la
Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis,
Maurice Joyeux, etc.).
En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin
(admistrador)
i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem
articles d'Émile
Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert
François, René
Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape,
Louis
Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André
Prudhommeaux, Fernand Robert
i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es
tiraren 200 exemplars i
de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953,
450.
***
Míting de
Mataró (30 d'octubre de 1976)
- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.
Naixements
Foto
policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)
- Georges Delabie:
El 30 d'octubre de 1850 neix a Gamaches (Picardia,
França)
l'anarquista Georges Arthur Joseph
Delabie. Sos pares es deien Thomas François Delabie,
ajustador
mecànic, i Marie Anne
Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual
que son pare, fent
de mecànic a París (França). L'1 de
juliol de 1894 va ser detingut, juntament
amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis
de Cité de
l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap
resultat. Després de
passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser
fitxat
l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge
d'instrucció reclamà informes
policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de
Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va
morir el
16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer
Vercingétorix del
XIV Districte de París (França).
***
Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)
- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).
Cesare Agostinelli (1854-1933)
***
Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)
- Auguste Paul Pontet:
El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts
policíaques citen erròniament l'1
de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis
(Llenguadoc,
Occitània) l'empleat de
comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel
o Poutet. Sos pares es deien
Auguste Joseph Pontent, propietari, i Clémence Magdeleine
Genoyer. Per
les seves activitats
anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894
figurava en un registre
d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de François Vernaux apareguda en
el periòdic parisenc L'Homme Libre del
28 de juny de 1913
- François Vernaux:
El 30 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 31 d'octubre–
de 1881 neix a Lo Puget Tenier
(Provença, Occitània) l'anarquista
François Joseph Marius Vernaux. Sos pares, conreadors, es
deien
François Vernaux i Marie Maurin. Treballava d'obrer a
l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de
guerra– de Toló
(Provença, Occitània), participant en l'important
grup anarquista que hi havia
organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de
1910 va
ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan
aferrava
cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de
Toló. En aquesta
època la policia el relacionava amb el sindicalista
revolucionari Gustave Hervé
i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de
Toló i
que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut
a Marsella
(Provença, Occitània), juntament amb altres
companys (Josep Dubois, obrer a
l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy,
pintor), com a
autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols
comés el 16 de maig
anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard;
Vernoux en el moment
de la detenció, en la qual intentà aixecar el
públic contra la policia, portava
15.000 francs en títols i Dubois documentació
falsa, i en l'escorcoll dels seus
domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers
compromesos» (una
cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a
«espies». En 1935 el seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var
(Provença,
Occitània). François Vernaux va morir el 9 de
maig de
1959 a Toló (Provença, Occitània).
***
Johannes Holzmann (Senna Hoy)
- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) –altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.
***
Marcelo Salinas y López
- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país –conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa –a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).
Marcelo Salinas y López (1889-1976)
Domènec Masachs Torrente
- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre –oficialment el 2 de novembre– de 1891 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Sos pares es deien Frances Masachs i Francesca Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania –el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi. Domènec Masachs Torrente va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
***
Gino
Coletti
-
Gino Coletti: El 30
d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia)
l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos
pares es deien Dante Coletti i
Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910
es traslladà amb sa
família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). En aquesta època la Prefectura de
Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia)
informà a la de Bolonya que en 1909 havia
participat, en nom del «Partit Anarquista», en la
protesta celebrada a Adria
contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es
guanyà la vida
tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el
moviment llibertari i
desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina
l'obligà
a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale
Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) conegué
l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que
dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense
èxit marxar com a
voluntari a Albània i l'any següent a
Grècia seguint Amilcare Cipriani en
ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912
publicà el seu article
antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el
periòdic L'Agitatore, on
defensava les seves idees garibaldines i
anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i
s'instal·là a Bucarest
(Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una
cerveseria. Durant la tardor
de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà
com a voluntari en la VIII
Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini
delle Argonne») i partí cap al
front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta
època envià col·laboracions i
correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale.
Posteriorment, en el fullet titulat Peppino
Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915),
declarà la seva ruptura amb
l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de
març de 1915, quan
la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i
dos mesos més tard
va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria
estacionat a
Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb
els «Arditi» i aconseguí el grau de
sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia,
Itàlia), s'adherí a l'Associació
Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser
nomenat secretari
general polític de la Secció de Milà,
organització caracteritzada pel seu
estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació
amb el feixisme va
ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però
desconfiant d'ell. El 27
d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes
i
municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment
el 27 de novembre de
1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu
càrrec de secretari
general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de
setembre de 1924 el seu domicili va
ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions
hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la
Federació Nacional de
Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa
sindicalista
d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer
topar amb el
feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es
dissolgué s'apartà de
l'escena política. El novembre de 1929 deixà
Milà i s'establí a Sanremo, on
trobà feina de segon violí al Casino Municipal.
Visqué la resta de la seva vida
completament apartat de la política, però la
policia feixista el continuà
vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article
«Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre
Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de
la
llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a
l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).
***
Necrològica
de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de setembre de 1985
- Mariano Javierre Citoler: El 30 d'octubre de 1899 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos.
***
Claudio
Doroteo Diéguez Loza
-
Claudio Doroteo Diéguez Loza: El 30
d'octubre de 1901 –algunes fonts citen 1900– neix a San Asensio (La Rioja,
Espanya)
l'anarcosindicalista Claudio Doroteo Diéguez Loza
–el segon llinatge també
citat Losa. Sos pares
es deien Millán Diéguez i Concepción
Loza. Es guanyava la vida com a fogoner
del ferrocarril de Miranda de Ebro i estava afiliat a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Participà activament en la vaga i les
manifestacions
d'octubre de 1934. Vivia a Etxarri Aranatz (Pamplona, Navarra) amb sa
companya Francisca
Jaca Mendiola i sos quatre infants (Ángel, Castor,
Concepción i Isabel). Arran
del cop militar feixista, va ser captura a Altsasu (Pamplona, Navarra),
on
acabava de ser destinat com a maquinista, per un escamot de
requetès. Claudio
Doroteo Diéguez Loza va ser assassinat, amb altres tres
persones, el 13 de
setembre de 1936 a Sorozarreta (Altsasu, Navarra) de dos trets i
llançat a la
sima d'Otsoportillo (Urbasa, Navarra). En 2016 les seves restes van ser
desenterrades, identificades i lliurades en 2020 a sa filla Concha
Diéguez.
Félix
Guyard (1947)
-
Félix Guyard: El
30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo
i Lapin. Sos pares
es deien Léon Guyard, fumista, i Marie Augustine Bersuat,
jornalera. El 29 de novembre de 1919
es casà a Pantin (Illa de França,
França) amb
Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de
1921 la seva
incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per
«insuficiència muscular»,
però
finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria
i
destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr
(Guer,
Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de
París de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
Després formà part del grup d'amics
anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier,
Robert Léger,
etc.) que s'autodenominaven «Les moules à
gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre
el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el
congrés de l'UACR
celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat
membre de la Comissió
Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de
1934 va ser
delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França,
França) en el «Congrés
d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que
reunificà, enfront del feixisme,
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR,
sota el nom d'Unió
Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà
aquesta transformació
que, segons ell, portava a l'abandó del programa
revolucionari i comunista. Amb
altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles
Carpentier
i Robert Léger), fundà la Federació
Comunista Llibertària (FCL), que criticà la
concepció antifeixista del «frontisme»
de l'UA, que segons aquesta conduïa a la
renúncia de les posicions de classe. La FCL, que
tingué una existència efímera,
romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a
l'assemblea general
de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de
reintegrar-se en l'UA en el
proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol
de 1934, durant el
funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La
Patrie Humaine i alliberat després de controlar la
seva
identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del
Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els
revolucionaris
amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va
ser contractar com a torner
mecànic als establiments
«Sautter-Harlé» de París,
industria que fabricava part
del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya
Georgette
Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos
d'Aubervilliers. La parella
vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier
d'Aubervilliers. El setembre
de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el
domicili
dels quals calia vigilar. Fou candidat
«abstencionista» per l'UA per a la III
Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França,
França) a les eleccions
legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més
importants, amb el
socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig
i juny de 1936.
L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al
Ministeri de
l'Interior que realitzés una investigació sobre
la seva persona, que donà lloc
a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet
B», on van ser fitxat els militants
antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte
bèl·lic. Entre
el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el
comitè de vaga d'un nou moviment
vaguístic contra els acomiadaments a
«Sautter-Harlé» i signà el
pamflet que va
ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937
de la revista Commune. Els obrers a
la fàbrica
l'anomenaven Napoléon.
En aquesta
època era membre de la Comissió Executiva del
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional
de Le Libertaire,
publicà el 4 de setembre
de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te
tendons la main». En
1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa
dels grups anarquistes de fàbriques»
(Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën
Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de
Montrouge, etc.), de la qual fou el seu
secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA,
considerant el caràcter
no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret
de votar en el congrés
d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector
obrerista
de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle
Sindicalista «Lluita de
Classe» (LDC), constituït el març de 1937
per anarquistes, trotsquistes,
pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al
Café de
l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives),
al IV Districte de París,
agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de
l'ensenyament, de la
metal·lúrgica, de la construcció i
dels tècnics. Entre els seus animadors hi
havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry,
Michel Collinet,
Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave
Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc.
També fou, amb Nicolas Lazarévitch i
Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan
d'expressió, Le Réveil
Syndicaliste
(gener-octubre de 1938). En 1939, després de la
declaració de guerra, va ser
internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont
(Llenguadoc, Occitània),
d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de
1941 va
ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de
Saint-Barthélémy de Barraux
(Roine-Alps, Arpitània) i després als
«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo
Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va
ser detingut de bell nou en
1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un
company de l'UA, li
va aconsellar que entrés a formar part dels
«Restaurants Communautaires» i del
Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres
«benèfics» petanistes on alguns
anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per
fugir de
la repressió i poder continuar amb la militància.
Després del desembarcament de
Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a
Aubervilliers
en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat
el mateix dia, amb la
matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França).
Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval
intervingué per
demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser
deportat al camp de
concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En
aquest camp, com a
«deportat d'honor», tenia dret a romandre
aïllat en un dels dos blocs especials
de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals,
i
estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment
va ser
alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central,
actual
República Txeca), però realment va ser posat en
llibertat a mitjans d'agost de
1944, per raons desconegudes. En tornar a França,
treballà en un centre de
repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial,
deixà de militar,
encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació
Anarquista (FA). En
1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes
a controlar. Félix
Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de
França,
França).
---
efemerides | 29 Octubre, 2023 07:00
Anarcoefemèrides del 29 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera
de L'Ordre
[CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]
- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).
***
Capçalera
d'El Hombre
- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de
1916 surt
a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic El Hombre. Semanario
anarquista de combate. Estava editat pels
Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz,
barris de Montevideo,
però a partir del segon número va ser editat per
tots els Centres d'Estudis
Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com
a editor
l'Agrupació «El Hombre». El responsable
de la publicació fou Manuel Alfredo
Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en
1918 hi figurava Andrea
Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo.
En 1917 tirava entre 1.000 i
1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers:
anticlericalisme, antimilitarisme,
antipoliticisme, antirepressió, esperanto,
estètica, feminisme, filosofia, literatura,
música, notícies nacionals i internacionals,
pedagogia, ressenyes
bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat,
sindicals, teoria i història
llibertària, etc. Publicà proclames i documents
orgànics de diverses
organitzacions i centres socials, com ara la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga
Racionalista,
la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels
articles no hi anaven
signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De
Alarcón, Germina
Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo,
N.
Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo
Boyer, Dalmiro
Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P.
Calderón, Juan E.
Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca,
Diógenes Costa, H.
Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo,
Martín Díaz, José
Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo
Dúctil, José Eizbeten,
Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo
Florero, Ricardo
Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A.
Foradori, Pompeu Gener, E.
Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R.
González Pacheco, Alcides
Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando
Gualtieri, Gerharl Hauptmann,
Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard,
Ellen Key, Armando Larrosa, L.
De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E.
Martínez, Meco, Pascual
Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto
Niemann, Noy de
Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio
Pereyra, Juan del
Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf,
Leopoldo Ramos
Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José
Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H.
Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas,
Domingo Sánchez, Florencio
Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine,
José Tato Lorenzo, Urania Tato,
Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso
Tronconi, Miguel de Unamuno, H.
G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i
per
l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre
de 1919, publicà el
«Manifest Futurista de la Luxúria», de
Valentine de Saint-Point. Es publicà fins
al 1931.
***
Premsa
llibertària
- Surt Le
Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de
1932 surt a Jupille-sur-Meuse
(Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer
número del periòdic Le
Réveil
Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste.
Després
es publicarà a Brussel·les (Bèlgica).
El cap de redacció i editor responsable en
fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J.
Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De
Boë, Jacques Berthelier, Max
Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A.
Dewit, J. Gottfreid,
A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore,
Fernand Rondelet, entre
d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22
d'abril de 1934. En 1938
reaparegué la mateixa capçalera a
París (França) com a
òrgan bimensual del Cercle Sindicalista «Lutte de
Classe».
Naixements
Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)
- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893; va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2
de novembre de 1919
- Armand Beaure: El
29 d'octubre de 1866 neix a Sent Liunard (Llemosí,
Occitània) l'anarquista
Christophe Beaure, més conegut com Armand Beaure
–el seu llinatge a
vegades citat Baure. Sos pares es deien
Léonard Beaure, sabater, i Marie
Dorat, modista. Es guanyà la vida com son pare, treballant
de sabater a
Llemotges (Llemosí, Occitània). L'1 de gener de
1894, ben igual que una vintena
d'altres anarquistes de Llemotges, el seu domicili va ser escorcollat
per la
policia i aquesta trobà notes de discursos de
Régis Meunier i un llistat de
companys de Castèlgelós (Aquitània,
Occitània). En 1895 va difondre el periòdic
parisenc La Sociale, editat per Émile
Pouget, venent-lo pels carrers de
Llemotges. En aquesta època era membre del Grup
d'Educació «Les Libertaires».
En 1896 empenyorà el seu rellotge al mont de pietat de
Llemotges per pagar les
despeses d'estada de l'anarquista François Broussouloux per
a fer una
conferència en una gira propagandística. En 1897
vivia al número 72 del camí Rouchoux
i era responsable de la biblioteca del grup «La Jeunesse
Libertaire». Entre
1898 i 1899 col·laborà en periòdic
parisenc Le Cri de Révolte. Durant la
primavera de 1898 va ser condemnat a 16 francs de multa per haver
atupat el
confident Auguste Sarre, antic secretari de la Federació de
Sindicats obrers de
Llemotges. A partir de 1900 portà la corresponsalia de
Llemotges de Le Libertaire.
El 27 de juliol de 1900 va fer una conferència
contradictòria sobre la
filosofia anarquista per a «La Jeunesse
Libertaire». El 5 de novembre de 1900,
quan circulava amb bicicleta per Lu Palaiç
(Llemosí, Occitània), alguns pagesos
cridaren «Lladre!» i va ser detingut, i com que
portava un revòlver, va ser
tancat; l'11 de gener de 1901 va ser jutjat per l'Audiència
de l'Alta Viena de
Llemotges per «temptativa de robatori amb escalada i
efracció», juntament amb els
germans anarquistes J.-B. Niarfeix i Jean Niarfeix, i tots tres van ser
absolts
–en aquest afer Jean Grave li va negar la solidaritat per
tractar-se d'un
delicte que considerava de «dret comú».
En 1902 animà el grup llibertari de
Llimotges (Aubert, Coulaud, L. Darthout, H. Desbordes, H. Desset, L.
Desset,
Debragéas, A. Debraud, H. Douat, B. Gardel, M. Pericaud,
Pouyaud, L. Sègue, L.
Tuillière, etc.). En 1904 col·laborà
en Les Temps Nouveaux. L'octubre de
1905 va ser un dels fundadors del periòdic bimensual
anarcocomunista de Llimotges
L'Ordre (1905-1907), que arreplegà
destacats anarquistes (Henri Beylie,
André Boulesteix, Léon Darthou, Jean Peyroux,
etc.), i que fou reemplaçat per Le
Combat Social (1907-1909). En 1906 el periòdic L'Ordre
publicà el
seu fullet Arguments anarchistes. El 9 d'octubre de
1909 va ser un dels
oradors, amb Adrien Boudet, Georges Yvetot i altres, en el gran
míting de protesta
contra la condemna a mort de Francisco Ferrer i Guàrdia
celebrat a la Borsa del
Treball de Briva (Llemosí, Occitània).
També col·laborà en altres
capçaleres
anarquistes, com ara L'Homme Libre (1903-1904), Germinal
(1904-1914), Le Combat (1905-1914) i L'Insurgé
(1910-1911).
Durant la Gran Guerra es mantingué ferm en el seu
anarquisme. A partir de 1917
col·laborà en Le Libertaire i
aquest any passà una temporada a Niça
(País
Niçard, Occitània). Fou l'administrador de la
societat cooperativa «L'Union» de
Llemotges. Sa companya fou Catherine Marbatin. Malalt de laringitis
aguda, Armand
Beaure va morir el 20 d'octubre de 1919 al seu domicili, al
número 36 de
l'avinguda de Beaupuy, de Llemotges (Llemosí,
Occitània). El juny de 1928 el periòdic
L'Anarchie reedità el fullet Arguments
anarchistes, el gener de
1929 Armand Bidault (Cabet) el publicà en
la col·lecció «La Brochure
Mensuelle» i el gener de 1959 en els «Cahiers de Contre-Courant».
Actualment existeix el «Groupe Armand Beaure» de
Llemotges, adherit a la Federació
Anarquista (FA).
***
Barber
- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Sos pares es deien François Émile Loquier, carboner, i Caroline Madelaine Beaugé. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Victor Loquier va morirel 10 de maig de 1944 a l'Hospital d'Épinal (Lorena, França).
***
Josep
Moix Regàs al seu despatx ministerial
-
Josep Moix Regàs:
El 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament
el 28 d'octubre– de 1898 neix a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista, i
després destacat dirigent comunista, Josep Pere Moix
Regàs. Era fill de Josep
Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol,
costurera, i tingué un
germà i dues germanes. Quan tenia dos anys morí
son pare i amb 12 sa mare. Amb
10 anys es posà a fer feina a l'Impremta Comas i amb 11
començà a estudiar
dibuix i arts gràfiques a l'Escola Industrial d'Arts i
Oficis, però aviat
abandonà els estudis. Esdevingué teixidor i
treballà de contramestre en la
indústria tèxtil, arribant a cap de la
secció de fil de l'empresa «Fills de J.
Colomer». Militant anarquista, en 1914 s'afilià a
la Unió d'Art Fabril, adherida
a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en la vaga
revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys
1919 a 1923. Formà
part del Sindicat de la Indústria Tèxtil de
Sabadell. En 1919 va ser cridat a
files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País
Valencià), on treballà de
teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres de
Carcaixent. Entre 1921 i
1923 emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol,
a l'Argentina. En 1923 retornà
a Catalunya i patí 50 dies de detenció per la
seva insubmissió. Entre 1926 i
1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià
novament a l'Argentina.
De bell nou a Catalunya, va ser secretari general de la
Federació Local de la
CNT de Sabadell. L'abril i l'agost de 1931 va fer mítings a
Sabadell. Va ser
delegat per diversos sindicats sabadellencs (alimentació,
gas, transports, barbers
i fusta) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
celebrat entre l'11 i el
17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya) i va ser
nomenat
secretari de la Federació Local de la CNT de Sabadell.
L'agost de 1931 va fer
costat el «Manifest dels Trenta». El gener de 1932
va fer un míting a Sabadell
en representació del Sindicat Fabril. En el Ple Regional de
Catalunya de la CNT
de febrer de 1932 s'enfrontà a l'estratègia
insurreccionalista de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1932 va ser delegat pel
Sindicat Fabril
sabadellenc al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell.
L'abril de
1932 també va ser orador a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental, Catalunya) i el
maig a Sabadell. El juny de 1932 va fer la conferència
«El sindicalisme y la política»
a Sabadell i va ser orador a Sant Feliu de Codines (Vallès
Oriental, Catalunya).
El juliol de 1932 xerrà a Caldes de Montbui. El 6 d'octubre
de 1932 patí un
atemptat per part de Manuel Molina (El Valencia),
membre de la FAI, i hagué
de ser hospitalitzat amb un tret a la cama. Va ser expulsat de la CNT.
El febrer
de 1933 va ser la xerrada «Sindicalismo en su aspecto
económico y estadístico»
a Sabadell i el març «Crítica d'una
actuació. Camí a seguir pel
proletariat» a
Barcelona. El maig de 1933 s'integrà en els Sindicats
d'Oposició, arrossegant
la Federació de Sabadell. Participà en els fets
revolucionaris d'octubre de
1934 i s'hagué s'exilià a França. El
27 d'agost de 1935 es lliurà a les
autoritats republicanes i va ser empresonat. El 5 de febrer de 1936 va
ser
condemnat a un any i sis mesos de presó, però la
victòria del Front Popular el
16 de febrer l'alliberà. S'afilià al la
Unió Socialista de Catalunya (USC) i a
la Unió General de Treballadors (UGT) i en juliol de 1936 al
comunista Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra
formà part del Comitè
Antifeixista de Sabadell i entre
el 17
d'octubre de 1936 i el 17 d'agost de 1938 va ser alcalde d'aquesta
població, vicepresident
de l'UGT i director general de Treball de la Generalitat de Catalunya.
Entre el
16 d'agost de 1938 i el 31 de març de 1939 va ser ministre
de Treball i
Assistència Social amb el govern de Juan Negrín
López. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i en 1942
aconseguí embarcar cap a Mèxic. En 1942 va
signar pel PSUC l'acord de l'Aliança Nacional Catalana (ANC)
que feia costat Josep
Irla Bosch, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili, davant
el
Consell Nacional establer a Londres (Anglaterra). En acabar la II
Guerra
Mundial retornà a França. En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics
comunistes España Popular, Lluita,
Lucha Obrera, Mundo
Obrero, Nuestra Bandera, Quaderns
del Comunisme, Treball,
etc. En 1953 va ser expulsat de França i
s'instal·là definitivament a Praga. Va
ser vocal de la Federació Sindical Mundial (FSM). En 1949,
després de l'expulsió
de Joan Comorera Soler del PSUC, va ser elegit coordinador del
secretariat del
Comitè Central d'aquest partit i a partir de 1956
ocupà al secretaria general
del PSUC; des de 1965, i fins a la seva mort, en fou president. Sa
companya fou
Dolors Ruano i tingué dos infants, Marc i Diana. Malalt del
cor, Josep Moix
Regàs va morir el 26 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 3 de setembre,
data del seu enterrament– de 1973 a Praga
(Txecoslovàquia; actualment Txèquia).
En 1977 l'avinguda José Antonio de Sabadell passà
a portar el seu nom.
Josep Moix Regàs
(1898-1973)
***
Émilienne
Morin (1935)
- Émilienne Morin:
El 29 d'octubre de 1901 neix al II Districte d'Angers
(País del Loira,
França)
l'anarquista i
anarcosindicalista Émilienne Clémence
Léontine Morin,
coneguda com Mimi i
també com Émilienne
Durruti.
Era filla natural de l'obrera de fàbrica
parisenca Léontine
Ernestine Giroux i aquesta reconegué sa filla el 9 de
novembre de 1901;
son pare va ser Étienne Baptiste Jean Morin, militant
anarcosindicalista del Sindicat de la
Construcció, que legitimà sa filla amb el
matrimoni amb sa
mare
celebrat el 19 de gener de 1904 al II Districte d'Angers.
Émilienne
Morin freqüentà de ben joveneta
els cercles revolucionaris. A partir de
1916 entrà a treballar de secretària per al
periòdic pacifista Ce qu'il faut
dire, alhora que militava
en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte
de París
(França), formant part, a partir de 1923, de la seva
directiva. El 27 de desembre de 1924 es casà
a Yerres (Illa de França, França) amb el militant
anarquista Mario Antonio Casari (o Cassari, conegut com Cesario
Tafani
o Oscar Barodi), del qual es
divorcia dos o tres anys després. El 14
de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti
Domínguez, a les hores exiliat a
París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les
Prairies del XX
Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia,
sa amiga Berthe
Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco
Ascaso Abadía. El
juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i
ella abandonà el
seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a
Brussel·les, lloc on residien
semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga
va fer
especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La
parella
visqué com pogué la difícil vida del
proscrit, però en 1931, amb la proclamació
de la II República espanyola, ambdós marxaren cap
a Catalunya. Durant els anys
republicans participà activament en nombroses reunions i
manifestacions i
col·laborà en els periòdics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4
de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que
hagué de criar
tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava
en fuita o a la
presó. Gràcies a l'ajuda dels companys,
aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre
Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà
de la petita Colette
quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la
Revolució, s'integrà en la
«Columna Durruti» al front d'Aragó i
treballa com a secretària a la seva Caserna
General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però
les necessitats de
Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company
marxà cap a
Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i
on
aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936.
Després d'una temporada
treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a
França, on desenvolupà una
intensa tasca propagandística a favor de la
Revolució espanyola. En aquesta
època, col·laborà activament amb
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan
d'expressió. També
col·laborà en Le
Libertaire, òrgan de
la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus
records al front aragonès. El 22
de novembre de 1938 presidí el míting de
commemoració de la mort de son
company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de
la Mutualité de
París, i on prengué la paraula E.
Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero
i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial
establí relació amb els
nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França.
Émilienne Morin va
morir el 14 de febrer de 1991 a l'Hospital de Cornouaille de Quimper
(Cornualla, Bretanya), població on
s'havia
retirat.
***
Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]
- Joaquín Aznar Solanas: El 29 d'octubre de 1904 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Francisco Joaquín Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Sos pares es deien Benito Aznar Amés, jornaler, i Joaquina Solanas Villanova. Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos. Un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès, Joaquín Aznar Solanas va ser afusellat el 25 de setembre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya).
***
Necrològica
de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de desembre de 1989
- Narciso Arranz
Andrés:
El 29 d'octubre de 1912
neix a Peñaranda
de Duero (Burgos, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista
Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i
Cándida Andrés. Entrà a formar part
del moviment
llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la
guerra
civil, en
1939, amb el triomf franquista passà a França i
va ser internat en un
camp de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
treballà de lampista i
s'afilià a la Federació Local de
Chartres (Centre, França) de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT).
Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França,
França), on milità en
la
Federació Local de la CNT fins a la seva
jubilació. Un cop retirat de
la vida
laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), on
milità en
el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada
de sa vida
visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina
Gómez. Narciso Arranz Andrés va
morir el 4 d'octubre
de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País
Niçard, Occitània), després
de dues
intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies
després.
Defuncions
Notícia sobre Lucien Massé publicada en el diari de Rochefort Le Phare des Charentes del 17 de gener de 1894
- Lucien Massé:
El
29 d'octubre de 1891 mor a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista
Lucien Louis-Élie Massé, conegut com Le
Petit Lucien. Havia nascut cap
el 1865 a, segons la partida de defunció,
Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França).
Sos pares, molt humils, es deien Louis Philippe Massé i
Catherine Dominica
Fermé. Son pare morí quan tenia quatre anys i sa
mare quan en tenia 17. En els
anys vuitanta es guanyà la vida treballant de perruquer a
Ars-en-Ré i posava a
disposició dels clients publicacions anarquistes (L'Homme
Libre, Le
Père Peinard, La Révolte,
etc.). Fou el primer subscriptor del
periòdic La pot à colle,
publicat per Lucien Guérineau a partir de l'1
de maig de 1891. Després treballà de conreador i
vivia al carrer d'Anglaterre.
Lucien Massé va morir amb 26 anys en la
indigència, el 29 d'octubre de 1891, al
seu domicili d'Ars-en-Ré (Poitou-Charentes,
França). Segons Jean Grave va
deixar a La Révolte la suma de 1.200
francs per a la segona edició dels fullets
de Piotr Kropotkin L'anarchie dans l'évolution
socialiste i Le
salariat, dels quals s'editaren en 1892 set-mil exemplar de
cada títol,
però evidentment va ser una forma de protestar per la seva
mort i de netejar la
font d'on havien sortit els diners.
***
L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya
- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater. Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.
Leon Czolgosz (1873-1901)
***
Foto
antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior
- Abílio Augusto
Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap
Verd; aleshores colònia
portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior.
Havia nascut l'1 de
gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança,
Portugal). Sos pares es
deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina.
Instal·lat a Porto (Porto,
Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el
Sindicat
de la Construcció de la Confederació General del
Treball (CGT). Arran de l'atemptat
del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia
Política
de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va
ser alliberat el
13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat
d'haver
participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de
gener i
empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser
condemnat
a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores).
El 16 de juliol de 1932 va
ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament
a les
Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va
ser enviat a Porto per a ser
jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el
23 de juny de
1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb
presó i a una
multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat
a la presó de
l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser
embarcat amb el vapor Carvalho
Araújo cap a la Fortalesa de São
João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira,
Illes Açores). El 23 d'octubre de
1936 formà part del primer grup de confinats que va ser
enviat al camp de
concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior
va morir el 29 d'octubre de
1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa)
d'una «febre
perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.
***
Manuel Bugallo Lois i senyora
- Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Capturat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.
***
- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.
***
Odilo
Masid Masid
- Odilo Masid
Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a
l'Alto do Acebo (A Fonsagrada,
Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia
nascut en 1905 a
Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia).
Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930
residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la
proclamació de la II República
espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), fou
secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor,
adherida a la CNT. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, després del
fracàs de la resistència a
Ourense, passà a la Corunya (La Corunya,
Galícia). El desembre de 1936
participà en la fugida en la motora La
Libertaria i el gener de 1937 s'establí a
Gijón (Astúries, Espanya). Combaté
com a comissari polític de la III Companyia del
«Batalló Galícia» i el febrer
d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries,
Espanya). A
Astúries formà part de l'Agrupació
Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig
Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà
retornar a Galícia
formant part del grup encapçalat per José Monrero
Torres (Comandante Moreno). Capturat
pels feixistes, Odilo Masid Masid va
ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do
Acebo (A
Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i
març de 2008 l'Associació
per a la Recuperació de la Memòria
Històrica (ARMH) exhumà les restes dels
afusellats A Fonsagrada.
***
José
Moreno Torres
- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.
---
efemerides | 28 Octubre, 2023 06:59
Anarcoefemèrides del 28 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer
número de CaneNero
- Surt CaneNero: El 28
d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana,
Itàlia) el primer número del
periòdic CaneNero. Setimanale anarchico
(Ca Negre. Setmanal anarquista).
Representant de les tendències anarquistes extremes, fou
perseguit per la
magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la
qual cosa hagué
d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo
Passamani, Mario
Spesso, Antonio Budini,
Spyros Dapergolas, etc.
En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de
1997, més un número especial
sobre repressió, que sortí el desembre de 1995,
referent a l'«Afer Serravalle».
Naixements
Jean-Marie Guyau
- Jean-Marie Guyau: El 28 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Era fill de Jean Guyau, fabricant, i de l'escriptora Augustine Tuillerie (G. Bruno), que va publicar Le tour de France par deux enfants (1877). Sa mare patí violència masclista i un cop divorciada es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Sa companya fou l'escriptora Barbe Marguerite André (Pierre Ulric). Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a la Ville Fouillée de Menton (País Mentonasc, Occitània).
Santiago
Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»
Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209
***
Fitxa
policíaca d'Henri Albrand
- Henri Albrand: El 28 d'octubre de 1857 neix al barri de la Table Ronde de Lo Borg de Valinça (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Henri Élisée Albrand –l'acta de naixement cita el segon nom com Elisé i el llinatge sovint apareix com Albran. Sos pares es deien Jean-Louis Albrand, jornaler, i Henriette Dupré. El 10 de juliol de 1894 el seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) va ser escorcollat sense èxit per la policia. Posteriorment, segons informes policíacs, s'establí a Toló (Provença, Occitània) amb l'ocultista anarquista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). A mitjans d'agost de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Bon Pasteur, va ser escorcollat i la policia va trobar escrits que el delataven com a autor d'unes inscripcions que havia realitzat en sobres que contenien la declaració de l'anarquista Émile Henry que havien estat enviats a les bústies de l'ajuntament i de la comissaria de la ciutat i on s'exaltava l'anarquia i es feia una crida a la venjança; detingut, va ser empresonat a Toló, jutjat a principis de setembre d'aquell any i condemnat a sis mesos de presó. L'11 d'agost de 1894 un informe de la comissaria del III Districte de Marsella el qualificava d'«anarquista perillós». El 19 de juny de 1895 va ser detingut a Le Beausset de Toló; jutjat per «cops i ferides», va ser condemnat a tres mesos de presó que purgà a Ais de Provença (Provença, Occitània). El 9 de novembre de 1895 va ser novament condemnat pel Tribunal Correccional de Toló. Posteriorment es guanyà la vida venent diaris pels carrers. El maig de 1896 en un escorcoll a casa seva, al número 18 del carrer Larmodieu, se li requisaren 70 exemplars de Le Libertaire. Malgrat estar privat dels drets civils i sota l'amenaça de detenció de constrenyiment, en 1896 fou gerent del periòdic de Toló Le Christ Anarchiste (1895-1897), en substitució de Joseph Babinger, periòdic que havia estat fundat per Marie de Saint Rémy. Durant la primavera de 1896, amb Joseph Babinger, representà una empresa de llauneria per la zona dels Alts Alps. El 13 de juny de 1896 va ser detingut durant 10 dies per a executar el pagament de les despeses d'un judici. El 29 de juny d'aquell any va ser detingut a La Sanha (Provença, Occitània) i se li requisaren periòdics. El 4 de juliol de 1896 va ser novament detingut i empresonat per constrenyiment. El 26 de febrer de 1897 va ser detingut amb Marie de Saint Remy arran de la publicació d'un article en Le Christ Anarchiste on s'amenaçava de mort a diversos monarques si els vuit anarquistes condemnats a mort en els judicis de Montjuïc eren executats, però van ser posats en llibertat provisional l'endemà i participaren en una reunió amb una desena de companys per a celebrat la seva llibertat. El 21 de setembre de 1897, amb Jeanjean, assessorà la conferència «La révolution est elle nécessaire?» d'Henri Dhorr a Toló. L'agost de 1899 la policia notificà que havia desaparegut de Toló acompanyat per un tal Laplanche i ambdós van ser localitzats a Saint-Étienne i a Lió (Arpitània). Entre 1900 i 1901 venia, amb Charles Perdigon, diaris i el fullet Le séguestrée de Poitiers per la Costa d'Atzur (Draguinhan, Gonfaron, La Ciutat, Marsella, Niça, etc.). El juliol de 1901 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània), on va ser fitxat i fotografiat. Posteriorment partí cap a Draguinhan i Toló. El 19 de juliol de 1902 va ser novament localitzat per la policia a Niça, on vivia a l'alberg Bovis, al número 3 del carrer Sant François. El 27 de juliol marxà cap a Grassa (Provença, Occitània) i el 30 de juliol de 1902 es dirigí a peu cap a Canes (Provença, Occitània). El març de 1903 va ser localitzat circulant a peu per Antíbol. Canha de Mar i Niça. En aquests anys va estar inscrit en diversos registres d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El juliol de 1905 va ser interceptat circulant a peu, amb tren o amb tramvia per Niça, Canes i Toló. El gener de 1907 va ser un dels 31 signants del cartell Conscrits, de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on es feia una crida als soldats a deixar les armes. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Équerre de Toló. El juliol de 1907 la policia assenyalava que havia deixat Grassa i que marxava a peu cap a Draguinhan venent cançons. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Joseph Ouin apareguda en el diari
d'Amiens Le
Progrès de la Somme del 14 de gener de 1904
- Joseph Ouin: El
28 d'octubre de 1870 neix a Feuquières-en-Vimeu (Picardia,
França) l'anarquista
Firmin Joseph Alfred Ouin, conegut com Joseph
Ouin i Cou Tordu, i que
va fer
servir els pseudònims Angel
Lamartine
i Walet. Sos pares es deien Firmine
Fidèle Ouin, serraller, i Marie Julie Eudoxie Deguerville.
Es guanyà la vida treballant
en diferents oficis (serraller, venedor ambulant, firaire, d'obrer en
la
confecció tèxtil, etc.) i milità en el
moviment anarquista d'Amiens (Picardia,
França). El juny de 1888 va ser condemnat a 15 mesos de
presó per barallar-se
amb un veí i en saber la condemna cridà
«Visca l'anarquia! Visca la Revolució
Social!», mentre que el company anarquista Narcisse Ancelle,
que va anar a donar-li
la mà tot cridant «Coratge camarada! Visca
l'anarquia!», va ser condemnat a 25
francs de multa. A principis dels anys noranta vivia a Wancourt
(Nord-Pas-de-Calais, França) i era un dels responsables, amb
Jules Rousset, de
les «sopes-conferències» a Amiens, on es
donava de menjar als més desfavorits
mentre escoltaven diversos oradors anarquistes. El 14 de novembre de
1892 va
ser detingut, juntament amb els anarquistes Charles Guermann i Jules
Rousset,
per causar aldarulls en un restaurant. L'1 de gener de 1894, ben igual
que una
trentena de militants de la regió a resultes de l'atemptat
amb bomba d'Auguste
Vaillant contra la Cambra de Diputats el 9 de desembre de 1893, el seu
domicili
va ser escorcollat per la policia i es van trobar un petit quadern de
cançons
anarquistes, diaris parisencs sobre els atemptats de Ravachol i de
Vaillant,
fullets socialistes, dos pots de cartutxos de revòlver i
targetes de visita al
seu nom com a delegat de les
«sopes-conferències». El setembre de
1894 va ser
condemnat en gran procés contra el contraban a Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais,
França), juntament amb son germà
Séraphin Quin i una vintena de persones, a un
any de presó per «frau». Posteriorment
va ser condemnat a cinc anys de presó
per «emissió de moneda falsa». El 12 de
gener de 1904 va ser detingut a Amiens
sota l'acusació de «complicitat de
robatori» i en aquesta època treballava de
firaire i vivia amb la seva companya Angèle Roussel,
vídua de Vallet, al número
111 del carrer Beauvais d'Amiens. El novembre de 1904
participà en la creació
del setmanari Germinal i en
l'agitació
a favor de l'anarquista Alexandre Jacob, que havia de ser jutjat a
Amiens. L'11
de febrer de 1905 una manifestació en suport a Jacob
arreplegà centenars de
persones i Joseph Ouin va ser detingut en un altercat. El maig de 1905
va ser
condemnat a un any de presó per contravenir una
prohibició de residència. En
1907 va ser un temps gerent de Germinal.
El 14 de juliol de 1908 va ser detingut en una manifestació
antimilitarista; inculpat
per «ultratge a magistrat», va ser condemnat a un
mes de presó. El 26 de juny
de 1910 prengué part en el congrés fundacional de
la Federació Revolucionària
del Somme. En 1912 s'instal·là a París
(França), treballà d'obrer en la
confecció tèxtil i vivia al número 26
del carrer Pradier, i després al número
41 del carrer Piat. Entre març i maig de 1912
formà part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en
ocasió de les
eleccions municipals de maig; aquest comitè, del qual Henry
Combes era
secretari i Lucien Belin tresorer, ajuntà 25 destacats
anarquistes i
sindicalistes revolucionaris. A partir de juny de 1912 fou membre del
Comitè
«L'Entr'aide», caixa de resistència i
solidaritat amb els militants anarquistes
empresonats i les seves famílies impulsada per l'FCA i que
arreplegava una quarantena
de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El desembre
de 1912
era membre del consell d'administració de Le
Libertaire i en 1913 tresorer del Comitè per la
Defensa del Dret d'Asil,
impulsat per l'FCA en el marc del procés de la
«Banda Bonnot». Amb el pseudònim
Walet, dirigí un taller
de confecció al
XX Districte de París, en el qual continuà el
desembre de 1915 després d'haver
estat llicenciat de l'exèrcit. El març de 1919 va
ser un dels signataris (Armad
Bidault, François Boudoux, Joseph Liger, André
Schneider, Henri Sirolle, etc.)
d'una protesta contra els escorcolls efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat
d'Émile Cottin contra Georges Clemenceau,
president del Consell de Ministres francès, el 19 de febrer
anterior. En 1921 militava
en la Unió Anarquista (UA) i en el Comitè de
Defensa Social (CDS) i encara
vivia al número 36 del carrer Pradier de París.
El setembre de 1923 figurava en
un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Sembla
que morí
en la dècada dels quaranta.
***
Florentin Chantemesse
- Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Florentin Chantemesse. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat, «Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de «revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Luisa
Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a
l'Havana
- Luisa Capetillo:
El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores
colònia
espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista
llibertària i
anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone
(castellanitzada
com Margarita Perón),
immigrant
francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com
a institutriu per
als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo,
però acabà fent de minyona i
de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo
Echevarría, arribà
a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció
de fer fortuna, però acabà
realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta,
etc.). La parella era
d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap
matrimoni. La seva
única filla fou educada en un ambient força
liberal i aprengué el francès de sa
mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les
més considerades
del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel
de Ledesma, fill del marquès
d'Arecibo, una de les famílies més reputades de
l'illa on sa mare feia feina. En
1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys
després nasqué son
segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es
trencà tres anys
després d'iniciada, encara que el pare reconegué
els infants i pagà la seva
educació. Mare fadrina, en 1904
començà a publicar articles en
periòdics del
seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i
mocadors.
Després deixà sos fills amb sa mare i
començà a treballar en una fàbrica
tèxtil.
En 1906 començà a fer feina com a lectora a les
fàbriques de tabac d'Arecibo;
pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors
manipulaven les
fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes
fàbriques entrà en
contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a
la Federació Lliure
de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors
clàssics (Zola, Tolstoi,
Hugo, Balzac, Dumas, Vargas
Vila, Zamacois,
etc.), també llegí obres de contingut social i
polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin,
Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i
anarquistes (El Porvenir del Trabajo,
Unión Obrera, La Revista Blanca, El
Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la
primera dona porto-riquenya
a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En
1907
publicà per lliuraments Mi
opinión sobre
las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como
compañera, madre y ser
independiente, que tingué diverses edicions
posteriors (1911, 1913 i 1917).
En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos
libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i
també va escriure
l'obra de teatre Influencias de las ideas
modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se
feminista, mai
no s'afegí a cap organització feminista, ja que
sobretot pensava que el front
sindical era el més necessari i que les dones s'havien de
sindicar i lluitar
pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que
portà pantalons en
públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores.
Reivindicà una educació
lliure i liberal per als dos sexes. També fou
«escandalosa» la seva reivindicació
de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a
qui vol estimar lliurement sense
interferències legals i sense matrimoni–,
presentat per la premsa burgesa com
promiscuïtat. També fou partidària de
l'escola racionalista, del vegetarianisme,
de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V
Congrés Obrer de
l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità
perquè l'organització fes costat el dret
al vot de la dona, però no únicament per a les
dones alfabetitzades, sinó per a
totes les dones. El juliol de 1909 participà en la
«Croada de l'Ideal», gira
propagandística de destacats militants (J. B. Delgado,
José Ferrer y Ferrer,
Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín,
etc.) organitzada per l'FLT que
recorregué tot el país per a conscienciar els
treballadors de la necessitat de
sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora
de l'òrgan de l'FTL Unión
Obrera, fundà a San Juan de Puerto
Rico el periòdic anarcofeminista La
Mujer,
del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una
Escola Granja
Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva
relació amb un comerciant
d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis
Capetillo. En 1912 viatjà
a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de
treballadors del
tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en
periòdics anarquistes (Cultura
Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza
Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor
City, barri de Tampa (Florida, EUA),
on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de
tabac de la ciutat
i col·laborà en el periòdic La Unión de
Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors
Federats de l'Estat de Florida. A Ybor
City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i
destacat anarquista. En
1914 marxà a Cuba, on residí a
Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als
treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la
Federació
Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de
l'Havana
per «escàndol públic» per
portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un
procés que fou seguit per tots els grans
periòdics cubans i porto-riquenys, es
defensà dient que no havia cap llei que prohibís
posar-se roba d'home i, davant
l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el
president cubà Mario
García Menocal l'expulsà del país per
«anarquista estrangera i perillosa».
Retornà
a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses
vagues (Patillas, Ceiba,
Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916
–40.000
obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una
augment
salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en
diverses ocasions acusada
de «violència, desobediència i
insubordinació als agents de l'ordre». En 1919
s'instal·là novament a Nova York, on
establí una casa d'hostes amb un restaurant
vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en
lloc de reunió dels agitadors
hispans de la ciutat. També viatjà, convidada
pels obrers sabaters, a la
República Dominicana per fer costat les vagues de 1919,
però les autoritats no
li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí
a Río Piedras, un barri obrer
de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves
conviccions
anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de
Puerto Rico.
A més de les citades, és autora de La
humanidad del futuro (1910) i Verdad
y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb
altres), entre d'altres. Tuberculosa
des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres
fonts citen
erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a
Río Piedras (Puerto Rico) i fou
enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma
Valle
Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el
títol Mi patria es la libertad.
Luisa Capetillo (1879-1922)
***
Notícia
sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 23 de setembre de 1921
- Lucien Mével:
El
28 d'octubre de 1886 neix a París (França)
l'anarquista individualista Lucien Julien
Mével. Es guanyava la vida fent de repartidor. En la
dècada dels deu milità en
el grup anarquista del V I XIII Districtes de París. En
aquesta època vivia al
número 71 de l'avinguda d'Italie del XIII Districte de
París. Donat de baixa
per al servei militar, l'abril de 1915 encara mantenia aquesta
posició. El
gener de 1918, a resultes de la condemna de l'anarquista Ernest-Lucien
Juin (E. Armand) a cinc anys de
presó per
«afavoriment de la deserció»,
creà el «Comitè d'Amics d'E.
Armand», amb la
finalitat d'aconseguir la seva llibertat, proposta que
obtingué el suport de
nombrosos escriptors avantguardistes, com ara Han Ryner, i
engegà una campanya
amb el suport de la premsa (La
Mêlée,
Le Sphinx) que finalment
aconseguí una
reducció de la pena de sis mesos. Va ser gerent, i
col·laborador, dels primers
números del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors,
publicat a Orleans (Centre, França) entre maig de 1922 i
octubre de 1939 per E.
Armand; el febrer de 1923 va ser reemplaçat per Alice
Morand-Vathonne. Deixà
París i s'instal·là al departament del
Yonne, on sa companya morí. Lucien Mével
va morir l'octubre o el novembre de 1945.
***
Torquato
Tomassini
- Torquato Tomassini:
El 28 d'octubre de 1893 neix a
Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista
Torquato Tomassini. Sos pares es
deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista
revolucionari,
en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava
de reconstituir
després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle
XIX, i que tenia
entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe
Lenzi,
Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani,
Tito
Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico
Biancucci i
Guido Moreschini. Envià correspondència a
diferents periòdics del moviment
llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico,
de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de
Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó
per «crits
sediciosos». Posteriorment s'instal·là
a Portocivitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia), on contribuí a la
creació d'un grup llibertari i entrà a
formar part de la secció local de la Cambra del Treball de
Macerata (Marques,
Itàlia). Durant el règim feixista
s'allunyà de la vida política, concentrant-se
en la seva feina de tipògraf que desenvolupà
primer a Portocivitanova i després
a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del
Tronto (Marques, Itàlia) i a
Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista
Poligrafici (SFP, Sindicat
Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat
dels registres
policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25
de febrer de 1963 a
Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri
de Borgo Solestà
d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985
- Emili Geli Clotes:
El 28 d'octubre de
1899 neix a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Sos pares es deien Josep
Geli i Joana Clotes.
Entrà a formar part
del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat
durant la
dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió,
milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la guerra
civil ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica. En 1939, amb el triomf
franquista, va passar a França i va ser internat en diversos
camps de
concentració. Durant l'ocupació nazi va ser
obligat a fer feina per al Servei
de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de
Lorient.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània)
i milità en la Federació Local de la CNT de
Carcassona i en la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la
CNT en l'exili, en la qual
ocupà càrrecs directius. Sa companya fou
Mercè Teixidor. Després de
diverses intervencions quirúrgiques, Emili
Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes
fonts citen erròniament el 28 de gener–
de 1985 a la Clínica Bastion de Carcassona (Llenguadoc,
Occitània).
***
Notícia
orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
18 de novembre de 1937
-
Gilbert Rollet: El 28
d'octubre de 1902 neix a Épinal (Lorena,
França)
l'anarquista
Léon-Raymond-Gilbert Rollet, conegut com Tellor.
Sos pares es
deien Gustave Félix Rollet, empleat de comerç a
Épinal, i Marie Léonie Louise
Henriot. Es guanyava la vida com a monitor d'educació
física i corrector
d'impremta. A partir de 1925 assistí a reunions de les
Joventuts Llibertàries
del XVII Districte de París i a les conferències
i al congrés de la Unió
Anarquista (UA). El juliol de 1926 va ser detingut per distribuir un
fullet a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. En
1926 va ser nomenat secretari de la «Lliga Internacional de
Refractaris a Totes
les Guerres». El 13 de novembre de 1930 es casà al
XVII Districte de París
(França) amb la venedora parisenca Léontine
Ungar. En aquesta època treballava
de comptable en un magatzem i vivia al número 23 del carrer
Balagny. En 1936
era secretari del grup del XVII Districte de l'UA, encarregant-se de
les
relacions entre aquest grup i el secretariat nacional. En aquesta
època vivia
al número 41 del carrer Nollet i era conegut per ser un
apassionat del
culturisme. Col·laborà en aquests anys amb
nombrosos articles sobre política
exterior en Le Libertaire. L'11 de
febrer de 1937 va fer la xerrada «Les ententes industrielles
et le fascisme»
per al grup anarquista del XVII Districte de París. El
febrer de 1937, arran de
ser atropellat per un cotxe, una cama li va se amputada. Posteriorment
va ser
admès en el Sindicat de Correctors de París. En
el Congrés de l'UA, celebrat
entre el 20 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat, com a
redactor
de Le Libertaire, membre de la
comissió administrativa i abans de la II Guerra Mundial
encara n'era membre. El
15 de gener de 1938, com a «anarquista
perillós», va ser inscrit en un llistat
d'anarquistes del departament del Sena i el seu domicili va ser
controlat
mensualment. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la
seu de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), al número 26 del carrer
Crussel, van ser trobats
el seu nom i la seva adreça, i aleshores n'era secretari de
la secció del XVII
Districte. Durant l'Ocupació va estar desocupat i entre 1941
i l'estiu de 1944
treballà intermitentment com a corrector fent substitucions
en el Journal Officiel
Després de la II Guerra
Mundial va fer feina de linotipista en Le
Figaro. L'abril de 1946 participà en la
subscripció popular per a facilitar
el retorn de la Guaiana Francesa de l'anarquista deportat
Éliacin Vézian,
tornada que no es va poder aconseguir. En 1950, encara que sembla ja no
participava en activitats polítiques, el seu domicili del
carrer Truffaut de
París figurava en el llistat d'adreces d'anarquistes a
vigilar per la policia. Gilbert Rollet va morir el 22 de juliol de 1986
a Coubert (Illa de França, França).
***
Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)
- François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Sons pares, teixidors no casats, es deien François Carpentier i Germaine Béranger. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància –va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948–, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. El 14 d'agost de 1947 es casà al IX Districte de París amb Jeanne Louise Bonvalot. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988 a Écouen (Illa de França, França).
***
Necrològia
de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 10 de juliol de 1969
- Josefa Montero Girón:
El 28 d'octubre de 1905 neix a Capella (Osca,
Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita
Montero.
Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant
de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili,
fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a
París (França).
Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969
a
l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine
(País del Loira,
França).
***
Necrològica
de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de gener de 1981
- Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'octubre de 1911 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània).
---
efemerides | 27 Octubre, 2023 06:58
Anarcoefemèrides del 27 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'El Explotado
- Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de «delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per «desobediència a les autoritats» i «excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència
sobre l'antiga Iugoslàvia: El 27 d'octubre de
1993 se celebra al Centro
Stranieri de Pistoia (Toscana, Itàlia) la xerrada
«Ex Jugoslavia: Terrorismo di
Stato» (Ex-Iugoslàvia: Terrorisme d'Estat) a
càrrec de la sociòloga croata
Melita Richter Malabotta. L'acte, organitzat pels arxius anarquistes
Centro
Studi Libertari Leda Rafanelli de Pistoia i Biblioteca Franco Serantini
de Pisa
(Toscana, Itàlia), consistí en la
presentació de la segona edició del fullet Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato,
editat pel grup anarquista «Germinal» de Trieste
(Friül).
***
Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855
- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.
Naixements
Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)
- François-Louis
Duprat: El 27 d'octubre
–algunes fonts citen erròniament el 25
d'octubre– de 1857 neix a Saint-Martin
(Aquitània, Occitània) el militant i
propagandista anarquista François-Louis
Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat,
i que va fer servir els
pseudònims Paul i Piloux.
Sos pares es deien Simon Duprat,
jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el
juny de
1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i
Conchot, companys del
Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de
sastreria
(Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys
vuitanta
participà en les reunions del grup anarquista «La
Panthère des Batignoles»,
fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una
reunió de grups anarquistes
de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i
encarregat de recaptar fons
per al nou setmanari parisenc La
Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el
moviment reivindicatiu dels
obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals
redactors del
periòdic anarquista Terre et Liberté.
Organe communiste anarchiste, que
va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac
i de la persecució contra el
seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març
de 1885 pel
Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200
francs de multa i a
cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al
pillatge». Terre et
Liberté fou substituït per L'Audace
(1885). Cap a la primavera de
1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert
Maugé, del
fullet L'Action, manual per a la
fabricació d'explosius i per a la qual Rozier
intentà trobar impressor. Segons
la policia en aquesta època era membre del grup
«Les Dynamitards», del qual
formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier)
i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del
grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en
una reunió, va ser acusat per
Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les
recaptacions dels
mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista
Internacional (CAI) que, fundat en
1888, era el principal lloc de reunió anarquista de
l'època. Proper a Émile
Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva
i la vaga dels estibadors
britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va
col·laborar en l'òrgan anarquista Le
Ça ira. Establert com a venedor de
vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número
11 del carrer
Ramey de París, es va transformar en un lloc de
reunió i de magatzem de
propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del
Grup Parisenc de
Propaganda Anarquista que publicà un número
únic del periòdic antimilitarista Le
Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com
molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una
gran agafada
preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant
l'escorcoll de casa seva es
van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense
munició i un
punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a
controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Aquest mateix any,
en virtut de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
implicat en el
«Procés dels Trenta», però
tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres
(Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en
absència i condemnat a
20 anys de treballs forçats per
«associació criminal», pena que va ser
amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa
visqué, amb sa company
Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de
Grafton Street del barri del
Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand
Lapie, Mattaini, Monceaux i
Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895
retornà a París i es posà
al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser
detinguts el 4 de març d'aquell
any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la
revisió del seu
procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment
absolt per l'Audiència del Sena.
El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de
França, França) amb Adèle
Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
François-Louis Duprat (1857-?)
***
Pietro Vasai
- Pietro Vasai: El
27 d'octubre de 1866 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el propagandista anarquista
Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli.
Sos pares
es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de
professió, quan
tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle
«Amilcare
Cipriani», destacant la seva educació i la seva
intel·ligència. Entre 1883 i
1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i
gerent del periòdic La Questione
Sociale. Organo
comunista-anarchico, que es publicava a Florència
per iniciativa d'Errico
Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884
un dels
89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els
seus companys»,
entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que
sumaven
gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta
repressió, durant la tardor de
1894 va passar a França, on treballà de
perruquer, però el 17 de març de 1885
va ser detingut amb gran resistència a Lió
(Arpitània) quan aferrava cartells en
commemoració de la Comuna de París. Jutjat per
aquest delicte, en va ser
absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de
presó per vagabunderia i
l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les
autoritats italianes.
Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887
aconseguí la llibertat i retornà a
Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe
Cioci, un dels promotors del nou
grup «Né Dio né Patria» i de
la nova època de La Questione
Sociale, que començà a publicar-se el
maig de 1888. El
28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos
anys i tres
mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino,
Suïssa), però a finals de l'any
passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la
identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli,
però, així i tot, va ser ràpidament
detingut. Amb cinc ordres de detenció,
només recobrà la llibertat gràcies a
l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència,
després del «Congrés de
Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i
va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S.
Papini,
representant dels grups anarquistes a la Comissió del
Comitè d'Associacions
Populars per a la celebració del «Primer de
Maig» de 1891. Bon orador, parlà en
la concentració realitzada a la plaça Savonarola
de Florència aquell 1 de maig,
quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb
altres companys. Entre
el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10
anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici
aprofità l'avinentesa per
a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren
i el condemnaren a
dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el
juny de 1894 es
desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a
exiliar-se. El 21
de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest
país va aprendre l'ofici de
tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà
el periòdic cultural L'Etna.
Després d'aquesta experiència
editorial, passà a Marsella (Provença,
Occitània), on estava considerat com a
«subversiu perillós», i l'11 de novembre
de 1895 va ser detingut durant la
tumultuosa commemoració dels «Màrtirs
de Chicago». Després de quatre mesos de
presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats
italianes. Després
de nou mesos de presó per «infracció de
la vigilància especial», va ser
condemnat a cinc anys de deportació, que
començaren a comptar a partir del 2
d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça,
després a l'illa de Favignana i
finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar
l'«absolució condicional», que
implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la
condició que s'instal·lés
a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat,
eludí la vigilància i passà a
Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment
anarquista local.
Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del
país. En aquesta
època ja havia contret la tuberculosi i decidí
retornar a Tunísia, des d'on,
l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i
després cap a Alexandria
(Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i
després Francesco
Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia
bé, havien
establert una activa colònia anarquista a Egipte,
però dividida per les
polèmiques sobre l'organització i sobre
l'individualisme. Ell intentà
equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les
figures claus del
moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra.
Detingut amb
altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a
l'Arsenal d'Alexandria i
el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901
publicà a Alexandria,
amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal,
el setmanari
francoitalià La Tribuna Libera.
Organo
internazionale per l'emancipazione del proletariato, que
animà el debat
sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament
amb L'Agitazione de Roma
(Itàlia) i Les Temps Nouveaux
de París (França),
encara que només va poder publicar dos números.
Amb Luigi Galleani, que havia
arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet,
fundà el 3
d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la
implicació
de la intel·lectualitat local i en la qual van participar
els escriptors Enrico
Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab
era
coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant
l'epidèmia de còlera a la regió,
organitzà l'«Associació Internacional
dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU),
que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i
Audiberto Icilio Ugo Parrini,
intentà crear les Lligues de Resistència Obrera
en diversos sectors proletaris
(sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del
suport
del proletariat local, ja que només els treballadors
tipogràfics se sentiren
atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18
d'abril
de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto
D'Angiò, el setmanal L'Operario,
i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903
publicà Il Domani. Periodico
libertario. Aquest
mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali»
(Cercle d'Estudis Socials)
d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa
sindical dirigida
als obrers locals despertà ferotges crítiques
d'Audiberto Icilio Ugo Parrini,
que va veure el projecte com a una
«desviació» anarcosindicalista. Ni tan
sols
un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904
per Pietro Gori
solucionà la controvèrsia desencadenada entre els
cercles anarquistes italians
establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era
contrària al
sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme
antiorganitzador. A
finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant
de la
Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar
fons per als
treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una
reunió al cementiri
civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou
diari de propaganda
anarquista L'Idea. L'1 d'agost de
1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat
a la seu del
«Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes
locals concretaren una homogeneïtat
d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano,
Camillo Brigido,
Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi
Ferdinando
Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de
materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea.
Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que
va tenir
continuació en Libera Tribuna.
Critica,
polemica e propaganda (1913) i L'Unione
(1913-1914). Aquesta experiència periodística,
boicotejada per les autoritats consulars
i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última
aportació al moviment, ja
que la seva salut va empitjorar força. No obstant
això, encara va patir un
últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular
Italià del Caire,
juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per
«apologia del regicidi», arran
d'un article aparegut en L'Unione,
del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí
retornar a Florència,
on va ser posat sota vigilància per les autoritats.
Intentà, sense èxit,
curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia). Pietro Vasai va
morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència
(Toscana, Itàlia).
***
Notícia
de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari
parisenc Paris
del 14 de novembre de 1893
- Francesco
Fasola: El 27 d'octubre de 1875 neix a Maggiora (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Francesco Fasola, també conegut com François
Fasola. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Establert
a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), es
relacionà l'anarquista Auguste Von
Gunten. El 28 de setembre de 1893 deixà d'aquesta
població i s'instal·là a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània), des d'on
mantingué contacte amb Von Gunten.
En les reunions anarquistes tenia la funció de vigilar amb
la finalitat que la
policia no sorprengués els reunits. Durant la nit del 11 a
l'12 de novembre de
1893 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Mognier, venedor de Le Père Peinard,
després de ser trobar
aferrant uns cartells («À bas le
Tsar!»), signats per la «Lliga dels
Antipatriotes», contraris al tsar i glorificant l'atemptat
amb bomba al Gran
Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), tot recomanant la
població que, en
declarar-se la guerra, degollés els propietaris en comptes
d'anar al front. El
16 de novembre de 1893 la Prefectura del departament de Doubs
decretà la seva
expulsió de França i passà a
Suïssa. El 29 de novembre de 1898 el Consell
Federal de la Confederació Helvètica
ordenà la seva expulsió del país. En
1901
vivia a Estrasburg (Alsàcia) i el maig d'aquell any el
president del
departament de la Baixa Alsàcia decretà la seva
expulsió de França. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918
- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Sos pares es deien Gaston Vézian, empleat dels ferrocarrils, i Julie Floris. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
Foto
antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa
(1935)
- Angelo Montacci:
El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista
Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo
Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i
Maria Santa Croci,
conegut com L'Americano. Es
guanyà la
vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel,
etc.) i l'abril de
1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data
indeterminada i en 1924 emigrà
il·legalment a França, vivint en diverses
poblacions (París, Évian-les-Bains,
Vichy). A Niça (País Niçard,
Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i
després
gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En
aquesta època vivia
al número 18 del carrer Grégoire i amb
l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà
una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut
i acusat
del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de
l'antiquari
Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava
de criat, però va
ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva
culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota
l'acusació
d'«anarquista militant». A principis de la
dècada dels trenta milità amb altres
anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico
Nanni,
Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu
(Provença, Occitània). En 1933
tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa
(Provença, Occitània),
del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) al voltant de
Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la
creació
de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de
Marsella, va ser
greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935
se li va
decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses
organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a
França. El 15 de
setembre de 1935 participà a Niça, amb altres
anarquistes (Ermanno Diana,
Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova
línia política de la
Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que s'havia de
celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França,
França). Després
de ser qualificat per les autoritats de Niça com a
«un dels principals exponents
del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936
passà Barcelona (Catalunya) en
plena Revolució i s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
però,
a causa de la seva ja avançada edat, passà poc
després a la capital catalana
fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de
propaganda en
suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu
d'aquell any retornà a
Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de
recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental,
Catalunya), on segons informes
d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya
propagandística contra
el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i va ser internat al camp de
concentració de Gurs, on el juliol
d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard
figurava en un llistat
de membres del grup anarquista «Libertà o
Morte» internats al camp de
concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser
integrat per les
autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons
algunes fonts Angelo
Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín
(Alemanya) i segons altres en
1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser
esborrat del butlletí de recerca
de la policia italiana.
***
Comasco Comaschi
- Comasco
Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana,
Itàlia) el fuster anarquista
Comasco Comaschi. Sos pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia
Baccardi.
S'inicià en el pensament anarquista de la
lectura de Lev
Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori.
Professor de l'Escola
d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i
ebenisteria. Milità
en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters
Anarquistes) i fou
un dels fundadors de l'Assistència Pública de
Cascina, lloc de reunió de les
forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció
local dels «Arditi
del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler
adherir-se al feixisme i
aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va
ser
abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra
versió apunta a un
tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina
(Toscana)
el 19
de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina
(Cascina, Toscana,
Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren
centenars de
persones. Els assassins –entre ells Gabriellini
Orfeo– van ser
identificats i
detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no
els processà per manca de
proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina
va ser clausurada pel feixisme
imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual
hi ha
una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada
en 1961, dedicada a
la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup
anarquista de Cascina que
portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko
estrenà l'espectacle teatral La
notte di Comasco sobre el seu
assassinat.
***
Necrològica
de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 de març de 1987
- Manuel Peralta
Bernal: El 27 d'octubre de 1895 neix a Alcorisa (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Sos pares es
deien Damaso Peralta i
Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a
treballar de sagal d'un pastor
qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb
son pare
a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo,
però ambdós
van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment
emigrà a Fígols (Berguedà,
Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari.
En 1917 va ser un
dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). També es va integrar en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931,
amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de
Barcelona (Catalunya)
i en 1932 intervingué en la insurrecció
anarquista de Fígols, on es va
proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres
companys
al vaixell-presó Buenos Aires,
ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les
colònies africanes.
En tornar a la Península s'establí a Balsereny
(Bages, Catalunya). Durant la
Revolució participà en les
col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939,
amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs a diversos camps de
concentració (Vernet, Barcarès i
Sètfonts). A finals de 1939 començà a
treballar a les mines de carbó de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya
fou Bienvenida
García Pérez, amb qui tingué tres
infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots
militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de
1987 al
seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).
Pedro Peralta
García (1923-2014)
***
Simón
Bondio
- Simón Bondio:
El 27 d'octubre de 1904 neix a Ponte in Valtellina (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer
servir els pseudònims El Petiso,
Señor Tavelli i Tavelli.
En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà
activament en els moviments
antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista
de Severino de
Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves
accions. Fou membre de
«Italia Libre» i de la «Unione e
Benevolenza» i estava afiliat a
l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions
Navals. Participà, amb
destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo
Giusti, Manuel Martín
Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte
comunitari llibertari de reserva
natural «Cerro Negro» (Córdoba,
Argentina), on plantà un milió de pins
–finalment
aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc
de vacances de
l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques
d'aforestació,
mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a
Villa General
Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més
tard retornà a Buenos Aires. Simón Bondio va
morir l'1 de juliol de 1992 a Buenos Aires (Argentina).
***
Antonio
Zapata Córdova (Montadin, 1996)
- Antonio Zapata
Córdova: El 27 d'octubre de
1908 neix a El Mirador (San Javier, Múrcia, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdova –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Córdoba.
Fill d'una
família jornalera, sos pares es deien Antonio Zapata
Albadalejo i Dolores Córdova. Entre els cinc
i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien
fundat els miners de
La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan
restà orfe de pare, s'integrà a les
feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà
en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de
pagès, a la construcció,
etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran
de les
protestes pels afusellaments dels capitans Fermín
Galán Rodríguez i Ángel
García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat
sindical i l'any següent entrà
a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri
barceloní de Gràcia.
També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari
de Gràcia, el qual
presidí durant alguns anys. Com a membre dels
Comitès Pro Presos, en 1934 va
ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya.
Força perseguit per
les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va
ser detingut, amb
Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en
construcció a Barcelona;
en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies,
marxà cap a
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de
la Junta Central de
la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona.
Participà en la lluita als
carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
immediatament
s'incorporà en la «Columna Durruti».
Posteriorment, en la reraguarda, en
representació de la CNT, formà part de la
Comissió Confederal de Control de la
Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el
conseller de Serveis Públics,
Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es
negà a acceptar
la municipalització de l'habitatge. A
començaments de 1937 entrà a formar part
del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Posteriorment s'uní al XX Batalló de
fortificacions al front de l'Ebre i més
tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II
República espanyola.
Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
passà a França i fou internat
a diversos camps de concentració (Sant Cebrià,
Barcarès i Argelers). Després
passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de
1940 i fins a juny
de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts
Llibertàries i aquest mateix any, quan
l'escissió, s'arrenglerà amb els
partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat
de
Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal,
passà a viure a Tolosa de
Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà
assíduament a Barcelona. En 1996
participà en la celebració del centenari del
naixement de Buenaventura Durruti.
Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997
assistí al Congrés
de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). En 1999 va
escriure unes Notas autobiográficas,
que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents
publicacions
llibertàries, com ara Boletín
Amicale 26
División Durruti, CNT,
El Frente, etc. Antonio Zapata
Córdova
va morir el 12 de gener de 2000 a la Clínica Saint-Jean
Languedoc de Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou
l'anarcosindicalista María Cruzado
Sánchez (1907-1982).
Antonio Zapata Córdova (1908-2000)
***
Juan
Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti
- Juan Escoriza
Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix
a Olula de
Castro
(Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza
Martínez. Sos pares es deien Manuel Escoriza i Dolores
Martínez. Amb sa família emigrà a
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
on treballà de paleta i s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran
del cop
feixista, participà en
la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i
després s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti». En 1939
creuà els Pirineus i des del 9 de
febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats
de la
Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als
camps
de concentració
de Sant Cebrià i d'Argelers i després
passà a fer
feina en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la
Loira
(Llemosí,
Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys,
traslladat a
Briva la
Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del
tren en
marxa i
s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle
(Alvèrnia,
Occitània). Amb José Berruezo Silvente,
José
Germán González i Manuel Morey
Blanch creà un dels nuclis més importants de la
CNT en
l'exili. Participà, sota
el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers
enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona.
Integrat en
el «Batalló Didier» del pantà
de l'Aigle de
les Forces Franceses de l'Interior
(FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de
l'Armée (ORA, Organització
de Resistència de l'Exèrcit),
participà en
nombroses operacions, especialment
en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont
d'Alvèrnia, en la
recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses
missions
clandestines.
Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de
desembre
de 1944 fou
desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la
construcció de pantans i en
la penetració de túnels a Marinhana
(Provença,
Occitània) i en 1969 es retirà
minat per la silicosi al seu domicili de Marinhana. Sa companya fou
Enriqueta Ochoa Pérez (Kety),
amb qui tingué dos fills (Rolán i Jeano). Juan
Escoriza Martínez va
morir el 14 de desembre de 1980 a la Clínica Parc Rambot
d'Ais de
Provença (Provença, Occitània).
Juan Escoriza Martínez (1917-1969)
---
efemerides | 26 Octubre, 2023 06:57
Anarcoefemèrides del 26 d'octubre
Cartell de l'acte
- Homenatge a
Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se
celebra al saló d'actes de Caja
España de Palència (Castella, Espanya), sota el
títol «La presencia de Eduardo
de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor
anarcosindicalista Eduardo
de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de
Palència i la
llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones
«Palencia:
Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les
intervencions de Manuel Blanco
Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort
per la
dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo
García Colmenares,
compromès amb les taques de recuperació de la
Memòria Històrica i representant
d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de
José María
González Corrales, alcalde socialista de Villada
(Palència, Castella, Espanya),
població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes,
vídua d'Eduardo de
Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un
centenar de persones, s'analitzaren
sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor:
els seus llibres
testimonials i la seva obra periodística, des dels seus
grans reportatges
durant la II República espanyola i la guerra civil –fou testimoni
de combats (Madrid, Terol,
Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment
(Lluís Companys,
Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als
seus articles que
durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels
vuitanta publicà en
diferents diaris i revistes (Diario 16,
Tiempo de Historia, Triunfo,
etc.), tot això sense oblidar
el seu compromís polític i el seu costat
humà.
Naixements
Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929
- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij, el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...
***
Necrològica
d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 d'abril de 1972
- Adolphe
Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en
francès Adolphe Cavallina.
Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va
ser inscrit per les
autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres
(Anglaterra), on conegué
Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand
Hotel. El maig de 1916
va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i
en
l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista;
jutjat
per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs
forçats i, en
complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a
lluitar com a voluntari
en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou
membre de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a
Niça (País Niçard,
Occitània),
destacant en la difusió de la premsa llibertària.
Adolphe Cavallina va morir el
26 de març de 1972 al Centre Geriàtric
Beauséjor d'Ieras
(Provença, Occitània) a
conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i
fou incinerat a Marsella (Provença,
Occitània).
***
Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila
- Justin Olive: El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companya Émilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir, d'una brusca i ràpida malaltia, el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Convocatòria
d'una conferència de Jean Galy apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 9
de juny de 1933
-
Jean Galy: El 26
d'octubre de 1892 neix a Lirbat (Maçat,
Llenguadoc, Occitània)
l'ensenyant
anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el
pseudònim Lyg.
Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François
Galy Fajou,
domèstica. Nascut en una família obrera modesta,
després de fer els estudis
primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li
va permetre fer
estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament
públic a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files
però si li va atorgar
una pròrroga militar per continuació d'estudis.
L'11 d'agost de 1914 va ser
mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de
gener de
1915 sergent. Després de 14 mesos al front,
desertà i es refugià a Barcelona
(Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també
insubmís, Pierre
Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a
França, va ser jutjat i
condemnat a dos anys de presó i exclòs
definitivament de l'ensenyament públic –entre
els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar
el polític
socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat,
va fer
classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista
xinès Tchang– i va
ser «professor lliure» al liceu privat
catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa.
El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy
Fajou. En els anys
vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles
sobre ensenyament i sobre el
funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire,
en La Revue
Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête
du Pain (1924-1935). Participà,
al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups
anarquistes de
Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925
«Bien-être
et Liberté». Cap el 1930 publicà a
Tolosa L'obligation militaire. El
gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de
mítings per
l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres
companys, en el míting «Contre
le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup
Anarquista del XIII
Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer
la xerrada «Jules Romains et
la littérature moderne» i el 24 de març
l'anomenada «Le droit à la paresse», a
la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup
Anarquista del XIX i XX Districte
de París. L'11 de juny de 1933 va fer la
conferència «L'abolition du salariat»,
organitzada pel grup «Amis du Libertaire»
de Montreuil (Illa de França,
França). En un informe policíac del 3 de novembre
de 1933 assenyalava que es
dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de
consciència als departaments
veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu
poble natal de
Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André
Prudhommeaux, va ser un dels
principals redactors de Terre Libre,
òrgan de l'Aliança Lliure dels
Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals
a tota França. El
15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux,
Pierre Le Meillour
i Pierre Odéon), en el míting «Sur les
moyens de réaliser la Commune
Libertaire», celebrat a la sala del Café de la
Mairie de Carrières-sur-Seine
(Illa de França, França). Després de
la II Guerra Mundial, continuà participant
en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació
Anarquista (FA), col·laborant
regularment en Défense de l'Homme i Le
Libertaire. Com a membre
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
col·laborà en SIA.
També col·laborà en Cahiers
du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i
en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota
el pseudònim Lyg. En
1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues
pratiques sur la révolution
égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans
l'école française. En 1955
denuncià en La Dépêche
l'existència de la bomba atòmica. Va ser
secretari
de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava
conferències setmanals. Poc abans de la seva
defunció, publicà els primers
capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers
du Socialisme Libertaire.
Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat
(Maçat,
Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on
va fer classes li
celebraren misses.
***
Alberto
Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al
centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament
de Pisa
- Alberto
Bargagna: El 26 d'octubre de 1894 neix a Pisa (Toscana,
Itàlia) l'anarquista, i
després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Sos pares es deien Alfredo
Bargagna i Ida Campani. Es
guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos
germans Pietro i
Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i
1911
participà en el grup llibertari juvenil
«L'Avvenire», al barri Porta a Piagge
de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari
«Pietro Gori». El
setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia
di fronte allà storia al suburbi pisà
de San Giusto in Cannicci, on vivia,
i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre
de 1911,
amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino
(Toscana,
Itàlia), demanà enèrgicament la
solidaritat proletària pisana i en acabar va
tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per
«ultratges i
violència» i per «incitació
al crim», passà clandestinament a
França,
establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A
finals de 1911 retornà a
Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels
càrrecs dels quals era
acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el
periòdic L'Avvenire Anarchico
i amb altres publicacions periòdiques, com ara
la nord-americana Cronaca Sovversiva.
Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre
de 1913
formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup
anarquista pisà Gioventù
Studiosa. Durant la Gran Guerra
va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el
«Bienni Roig»
(1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on
ocupà entre 1923 i
1925 el càrrec de secretari de la Federació
Provincial de Pisa. En aquests anys
va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes.
A
principis dels anys trenta creà un negoci propi de
producció de detergents. En
aquest període va estar contínuament vigilat per
les autoritats feixistes, que
el consideraven un «anarquista
perillós». En 1934 es va inscriure en
l'«Opera Nazional Dopolavoro
(OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa
obrera creada pel règim
feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania
(FFA). Segons algunes
fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista
d'Itàlia (PCdI) i
fou un dels fundadors en 1933 de la primera
cèl·lula comunista pisana i, segons
aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós
d'«activitats
subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres
policíacs
italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni
cap detenció. En
1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la
caiguda del
feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició
política, entrant a
formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional), sota el nom Giorgio, i
dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes.
El maig
de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la
XXIII Brigada
Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que
actuà a la zona toscana de
Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats
arribaren
a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat
lliurament de totes
les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys
més. Un
cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa,
que acabava de ser
alliberada, on continuà amb les seves activitats en les
files comunistes i
ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament
en el nou consell
municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla
d'Argent al
Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor
municipal en les
eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la
política de Palmiro
Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels
impulsors del Partit
Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). Alberto Bargagna
va morir l'1 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).
***
Necrològica
d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 8 de gener de 1954
- Evariste Boclet:
El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia,
França) l'obrer
metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista
Evariste Delfin François Boclet,
conegut com Lazien. Sos pares es
deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile.
Destacat militant anarquista de
la regió metal·lúrgica de Le Vimeu
(Picardia, França) durant el període
d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17
de
desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de
França, França) amb Raymonde
Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta
fou un
dels animadors de la Confederació General del Treball
Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la
secció local de la Lliga
d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934
participà en la campanya
antiparlamentària i participà exercint la
contradicció en els mítings
comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un
míting electoral del
candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França)
denuncià la guerra i el
feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia,
França) a
un mes de presó per «complicitat
d'avortament». En aquesta època figurava en el
llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la
policia sota
la qualificació de «molt violent i
perillós». Inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el
responsable
de l'edició del nord-est del periòdic Terre
Libre, òrgan de la Federació Anarquista
en llengua Francesa (FAF). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a la
regió parisenca i milità en el
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar
establerta per
la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i
sembla va ser detingut
el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció
Sindical de la
CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de
França, França). Evariste
Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII
Districte de París (França) –el
certificat de defunció cita erròniament el 26
d'agost de 1894 com a data de naixement.
***
Marcel
Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)
- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix al IV Districte de París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne, Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània).
***
Louis
Briselance
- Louis
Briselance:
El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya)
l'anarquista
Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis
Briselance,
sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de
sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una
casa que
s'havia construït amb
les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a
París
(França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es
guanyà la vida,
primer,
com a firaire i, després, com a
comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el
setmanal
d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta,
freqüentà l'anarquista
il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a
la
regió nombroses reunions i,
poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb
Sébastien
Faure a Châteauroux
(Centre, França). Durant el conflicte
bèl·lic
estigué en contacte permanent amb
Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal
d'Issoudun. Després
de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou
membre de la
Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949
organitzà a
Châteauroux
conferències anarquistes seguides de discussions, en les
quals
prengueren part
destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou
militant
del Moviment
Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques
Duboin, i
defensor de les tesis de
l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual
era
membre, sempre
denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb
Guy
Denizeau, va comprar,
amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de
qui es
considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i
ajudà
regularment fins el
seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va
comprar
un
furgó-basar per anar a les fires i després es va
fer
sedentari i regentà el
magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis
Briselance va morir
el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i
va ser
enterrat tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Francisco
Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)
- Francisco Sala Tolo:
El 26 d'octubre
–algunes
fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903
neix a
Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes
fonts citen Bonanza (Sanlúcar de
Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant
anarquista i resistent
antifeixista Francisco Sala Tolo. Sos pares es deien Francisco
Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a
França i,
d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude
(Llenguadoc,
Occitània), abans d'establir-se com a paleta a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). A la capital del Rosselló fundà
l'Associació Mutualista «Centro
Español», de la qual fou secretari. Durant la
guerra civil fou membre del
Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà
especialment dels infants
evacuats, transformant el «Centro
Español» en una colònia infantil. Quan
la Retirada,
participà activament en el suport i en l'acollida dels
refugiats. Durant
l'ocupació nazi formà part de la
resistència enquadrat en la Xarxa «Pat
O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal.
Detingut pels alemanys, fou
enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula
63.127, que sortí el
6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) cap al camp de concentració de
Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies
després. Restà al camp de concentració
fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes
aliades.
Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors
de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de
Perpinyà i la tardor de
1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a
Perpinyà, va ser
nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus
Orientals de la FEDIP.
Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili,
ajudà els companys
a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la
resistència. A
començament dels anys seixanta fou secretari departamental
de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala
Tolo va
morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord).
Francisco Sala Tolo (1903-1975)
***
Josep Ester i Borràs
- Josep Ester Borràs: El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Joan Ramon Ester i Borràs, conegut com Minga. Sos pares es deien Francesc Ester Escobet, paleta, i Dolors Borràs Solanas. Fills d'una família treballadora però benestant, estudià a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona Odette Lucienne Marie Kervorc'h (Odette Ester), a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzán, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc –en ser interceptada una carta–, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella –una nena aleshores– es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval –s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthausen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja que és el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mauthausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i amb èxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 –durant el procés de reconstrucció de la CNT– va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Els últims anys de la seva vida els passà Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Joan Ester Borràs va morir el 13 d'abril de 1980 al Centre Hospitalari Alès-Cévennes d'Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella (Provença, Occitània). El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |