Administrar

Efemèrides anarquistes

[06/08] «Liberty» - Procés dels Trenta - Lucchesi - Nannini - Nomellini - Landschoot - Gobbi - Castelnuovo - Cañizares - Martínez Fernández - Johansson - Martin - Acín - Pasanau - Pujol - Montoliu - Cabero

efemerides | 06 Agost, 2017 16:06

[06/08] «Liberty» - Procés dels Trenta - Lucchesi - Nannini - Nomellini - Landschoot - Gobbi - Castelnuovo - Cañizares - Martínez Fernández - Johansson - Martin - Acín - Pasanau - Pujol - Montoliu - Cabero

Anarcoefemèrides del 6 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de "Liberty"

Portada del primer número de Liberty

- Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order --aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.

***

Banc dels acusats del "Procés dels Trenta" segons el diari parisenc "Le Journal Illustré" del 9 d'agost de 1894

Banc dels acusats del "Procés dels Trenta" segons el diari parisenc Le Journal Illustré del 9 d'agost de 1894

- Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen; Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí  que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

- Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per «cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per «ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese i Il Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

Lorenzo Nannini

Lorenzo Nannini

- Lorenzo Nannini: El 6 d'agost de 1866 neix a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Nannini. Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

***

Plinio Nomellini

Plinio Nomellini

- Plinio Nomellini: El 6 d'agost de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el pintor anarquista Plinio Michele Omero Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini, funcionari de duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa família a Càller (Sardenya), on son pare havia estat traslladat, i en 1875 retornà a Liorna, on va fer estudis tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola Tècnica i es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i 1884 seguí els cursos de dissenys figuratiu i ornamental impartits pel pintor Natale Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també en aquesta escola va fer estudis amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca, va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on va estudiar amb Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno del carrer San Gallo. El seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza da Volpedo, que estudiava amb ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en l'Exposició de la Societat de Belles Arts de Florència, on exposà de manera continuada fins a començaments del segle. En 1889 exposà la seva obra Il Fieno a l'Exposició Universal de París (França). En 1890 s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. A partir de 1890 començà a mostrar les seves obres en les exposicions de la Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i, més esporàdicament, en la «Promotrice» de Torí (Piemont, Itàlia). En 1891 participà en la I Triennal de Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero Mascagni. Al seu domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i literats, majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo Balbi, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario Novaro, Eugenio Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que prengué el nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la conjunció en l'art dels valors estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes (Giuseppe Pellizza da Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de les experiències artístiques europees, fruit de la seva estada a París (França), i el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític genovès, van influenciar la seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels esdeveniments dels proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers impressionistes  Il fienaiolo (1888), Il vangatore (1889), Contadina che zappa (1889), Sciopero (1889), I Mattonai (1889)–, per passar després al corrent divisionista –Sciopero (1899), Incidente in fabbrica (ca. 1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino in officina (1893), La Diana del lavoro (1893), Il Naufrago (1893), L'incidente in fabbrica (ca. 1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per Jean-François Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de tensió polèmica contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8 juny de 1894 va ser encausat, juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont, entre ells Luigi Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància llibertària en l'anomenat «Procés Pallone», muntatge policíac concebut pel superintendent romà Siro Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un retrat, i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor Telemaco Signorini. Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui va organitzar una subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar una gran quantitat d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant els cinc mesos que restà tancat a la presó genovesa de Sant'Andrea pogué realitzar els aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera artística que esdevingué una constat partir de 1903. En 1898 participà en l'Exposició de Torí i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El 6 de maig de 1899 es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de l'estètica simbolista també es reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i de crítica artística que realitzà en els periòdics progressistes que col·laborà, com ara Caffaro, L'Elettrico, Endymion, L'Era Nuova (del qual va dissenyar la capçalera), Il Laboro (del qual va redactar en 1903 el manifest), La Riviera Ligure, Lo Svegliarino, etc. Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la comarca toscana de Versilia, primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i, després, a partir de 1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El setembre de 1903 participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori i Corrado Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se celebrà a Viareggio.  Al seu voltant es va constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per Lorenzo Viani, membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua» (Delenda Carthago, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquesta època freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini, Grazia Deledda, Isadora Duncan, Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini, etc., i mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris com Alceste de Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu periòdic Il Popolo), Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres dècades del segle XX la seva pintura es caracteritzà per una ambivalència que el fa oscil·lar entre l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un simbolisme al·legòric carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i humanitari. Tot això caracteritzà les pintures relacionades amb la temàtica proletària –L'Orda (1905), Migrazione d'uomini (1905), Gl'Insorti (1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del Risorgimento –L'imbarco dei Mille a Quarto (1911), il·lustracions pels Poemi del Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les il·lustracions per a novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris o de contingut social –Il Popolo (1906); La zattera (1907); La Nuova Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a Roma, Inno a Torino, de Giovanni Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico Pea, els sues Sonetti e poemi (1910); etc.); L'arte del Sogno, enllestida en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb Galileo Chini, Edoardo De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi. En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat amb els pagesos de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i hostatjà els seus fills als quals ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi, dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera del Lavoro di Parma, mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la unió del proletariat ciutadà i pagès». També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser nomenat president de la Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on ensenyaren els seus amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells decoratius de temàtica social (Cantieri i Gente Nova) per a l'Ajuntament del barri genovès de Sampierdarena. Probablement en aquesta època és l'autor, que signa sota el pseudònim Pittore, dels articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel vitalisme de tall nietzschià, passà de posicions patriòtiques a posicions nacionalistes i fins i tot intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la inauguració del «Monumento ai Mille», al barri genovès de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni, moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1916 col·laborà en el setmanari Versilia. Settimanale socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els paràmetres estètics de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là definitivament a Florència, encara que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i l'illa d'Elba. Durant els anys vint, una certa confusió ideològica i una interpretació força superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al moviment feixista. En aquests anys col·laborà en revistes artístiques i periòdics (La Nazione, Il Telegrafo, etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit nova aetas, que mostra l'arribada a Florència dels camises negres. En 1936 morí la seva companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva minvà. Des de 1939 fins a la seva mort fou president de l'artístic «Gruppo Labronico». Plinio Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de Florència (Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després de la II Guerra Mundial, a causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut fins al 1966, quan una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al Palazzo Strozzi de Florència reivindiqués el seu lloc en la història de l'art.

Plinio Nomellini (1866-1943)

***

Foto policíaca d'Edouard Landschoot (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Edouard Landschoot (2 de juliol de 1894)

- Edouard Landschoot: El 6 d'agost de 1867 neix al XIX Districte de París (França) el joier anarquista Edouard Landschoot. L'agost de 1893 es va presentar a les eleccions municipals per la II Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana

Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana

- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el «Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per «distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup «Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.

Torquato Gobbi (1888-1963)

***

Elías Castelnuovo

Elías Castelnuovo

- Elías Castelnuovo: El 6 d'agost de 1893 neix al barri de Palermo de Montevideo (Uruguai) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i després comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Es crià en la més absoluta misèria en una família nombrosa d'origen italià --era el penúltim de 10 germans-- i no acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà en multitud de feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià, fuster, etc.) i finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i linotipista. Apallissat per un cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys fugí de casa seva i es dedicà a recórrer el país a peu com un rodamón. Després conegué un contractista que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do Sul, Uruguayana, Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a Montevideo, s'interessà pel món de la cultura (literatura, música, pintura), visità biblioteques i es matriculà l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al Cercle de Belles Arts de la capital de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà el Centre Internacional d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en el pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on restà de per vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on se li va encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de medicina; conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona amistat, i amb el temps arribà a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri edità la revista de literatura llibertària La Palestra, on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920 dirigí el suplement de La Protesta, un dels òrgans oficials del moviment anarquista argentí, publicació que abandonà arran de les seves constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i 1922 residí en precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la desembocadura del Paraná Miní, atenent els illencs i fent tasques humanitàries, especialitzant-se en treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent cures, etc.; també ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als pobladors de la zona els seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després va passar a fer de mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i delinqüents, però l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes repressius. En 1922 retornà a Buenos Aires, on començà a col·laborar en diferents revistes (Mundo Argentino, Nueva Era, etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo Boedo», format per escriptors de la família socialista (anarquistes i marxistes) i cultivadors del compromís social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta, Raúl González Tuñón, Roberto Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo Stanchina, César Tiempo, Álvaro Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme, del realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac, Anatole France, Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el lliurament dels premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic anarquista La Montaña i amb la iniciativa del director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla d'escriptors estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo, Extrema Izquierda i Los Pensadores --revista de la qual Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo Boedo» s'«enfrontà» al «Grupo Florida» que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura més preciosista, elitista, avantguardista i «europeïtzant» i aglutinà escriptors com Francisco Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari --que començà boedo i acabà florida--, José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín Fierro --l'escriptor anarquista Roberto Arlt freqüentà els dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de Literatura» de Buenos Aires pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada l'obra inaugural del «Grupo Boedo». En 1928 es casà amb Inés Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe i María Eugenia). En aquesta època formà part dels grups Teatre Proletari i Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres seves. El juny de 1931 marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre científic alemany Jorge Nicolai, a l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb Victor Serge. En tornà a l'Argentina hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot s'intentà aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del país, cosa que no s'aconseguí gràcies a la intervenció del seu amic Liborio Justo (Lobodón Garra), fill del general Agustín Pedro Justo, aleshores president argentí. S'afilià al Partit Comunista Argentí (PCA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Bandera Roja i en El Trabajo. Fou redactor en cap del Boletín Oficial de la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual sorgí la Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto Arlt, fundà la Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942 col·laborà, amb Arlt, en Santa Fe de Hoy. A començaments de la dècada dels cinquanta, passà a ser un intel·lectual al servei del peronisme --considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i antioligarquisme del Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees polítiques-- i col·laborà en Mundo Peronista, sota el pseudònim Elicás, i La Prensa, aleshores oficialista. Finalment políticament acabà en allò que es deia «esquerra nacional». En 1973 va ser nomenat doctor honoris causa i professor emèrit per la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per nombrosos autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio Sánchez, Rafael Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus escenaris (zones marginals i de marginació de les ciutats) caracteritzen la seva obra marcadament llibertària. És autor de Carne de cañón (1923 i 1930), Tinieblas (1923), Notas de un literato naturalista (1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas benditas (1926), En nombre de Cristo (1927), Los señalados (1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas. Cuentos (1931), Yo ví...! En Rusia (1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje a través de la tierra de los trabajadores. (Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras (1934), Vidas proletarias. Escenas de la lucha obrera (1934), El arte y las masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad estética (1935), Resurrección. Impresiones de una conciencia libre sobre la epopeya heroica del pueblo español (1936, novel·la dedicada a la Guerra Civil espanyola), La noria (1936), Psicoanálisis sexual y psicoanàlisis social, examen de una nueva teoría de desorientación política y económica (1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres (1971), Memorias (1974), Caña fístula (1976), Sacrificados. Cuentos de la resistencia (1988, pòstuma), entre d'altres. Elías Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de 1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de Buenos Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un Centre Cultural Elías Castelnuovo.

***

Entrada al camp de concentració de Vernet

Entrada al camp de concentració de Vernet

- José Cañízares Trujillo: El 6 d'agost de 1907 neix a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Cañízares Trujillo. Amb sos pares emigrà a Montcada i Reixac, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També en aquesta localitat conegué sa futura companya, Conchita Idea. El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, a Tolosa de Llenguadoc va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castelfranc i Puy-l'Évêque. José Cañizares Trujillo va morir el 5 de novembre de 1989 a Puy-l'Évêque (Carcin, Guiana, Occitània).

***

Maximino Martínez Fernández

Maximino Martínez Fernández

- Maximino Martínez Fernández: El 6 d'agost de 1909 neix a Outes (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

Ingemar Johansson durant un congres de la SAC (28 d'octubre de 1968)

Ingemar Johansson durant un congres de la SAC (28 d'octubre de 1968)

- Ingemar Johansson: El 6 d'agost de 1945 neix a Göteborg (Bohuslän, Suècia) l'escriptor, traductor, editor, botànic, escaquista i militant anarquista Ingemar Johansson, que va fer servir els pseudònims Sixten Johansson i Simpson Cahoot, per evitar ser confós amb el famós boxejador del mateix nom nascut a la mateixa ciutat. Especialista en el dadaisme i el situacionisme, va traduir, de diferents idiomes (anglès, alemany i francès), i introduït a Suècia importants autors, com ara Konrad Bayer, Pat Conroy, Paul E. Erdman, Ernst Jandl, Heinz Körner, Ross Macdonald, Benjamin Peret, Jayne Anne Phillips, Dorothy L. Sayers, William Wharton, etc. Jugador d'escacs, durant molts d'anys col·laborà en diverses revistes d'aquest joc i està considerat un dels millores historiadors dels escacs escandinaus. També va publicar obres sobre plantes i horticultura. Militant de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), entre 1958 i 1970 formà part del corrent Syndikalistiska Grupprörelsen (Moviment del Grup Sindicalista) i va participar en diversos congressos d'aquesta central sindical, com ara el Congrés de la SAC de 1968, on presentà un important manifest, col·laborant en les seves publicacions. En 1969 publicà, amb Bengt Ericson, l'antologia sobre el moviment anarquista Anarkisterna i klasskampen, considerada com a una obra de referència, i en 1985 Dada. En antologi. Des del punt de vista llibertari va traduir autors com Mikhail Bakunin, Paul Cardan, Ida Mett, George Orwell o Raoul Vaneigem. Ingemar Johansson va morir el 25 d'abril de 2014 a Göteborg (Bohuslän, Suècia), per problemes cardíacs a causa de la seva diabetis, quan preparava un llibre sobre l'anarquisme durant la Revolució espanyola.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pierre Martin al llit de mort

Pierre Martin al llit de mort

- Pierre Martin: El 6 d'agost de 1916 mor a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Havia nascut el 16 d'agost de 1856 a Viena del Delfinat (Arpitània). Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Viena del Delfinat, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[05/08] Bande Noire - «La Protesta» - Moncaleano - «Le Mouvement Anarchiste» - Atemptat contra esquirols - Covelli - Pauly - Moral - Galve - Vives - Eudes - Marie - Ceccarelli - Palante - Zanella - Bassi - Viscasillas - Ferri - Guigui-Theral - Antó - Volin

efemerides | 05 Agost, 2017 13:28

[05/08] Bande Noire - «La Protesta» - Moncaleano - «Le Mouvement Anarchiste» - Atemptat contra esquirols - Covelli - Pauly - Moral - Galve - Vives - Eudes - Marie - Ceccarelli - Palante - Zanella - Bassi - Viscasillas - Ferri - Guigui-Theral - Antó - Volin

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de "La Protesta"

Capçalera de l'edició de Sabadell de La Protesta

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser Ernesto Álvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

"¡Luz!"

¡Luz!

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de "Le Mouvement Anarchiste"

Portada d'un número de Le Mouvement Anarchiste

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Emilio Covelli

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Nascut en un família burgesa --son pare era advocat--, va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 29 de novembre de 1918

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc L'Humanité del 29 de novembre de 1918

- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari «L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari «Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup «L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aquilino Moral Menéndez

Aquilino Moral Menéndez

- Aquilino Moral Menéndez: El 5 d'agost de 1893 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els pseudònims de Mario Guzmán i Teócrito. Era el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de la fàbrica Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va enviudà aviat; encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades, donant-li dues germanes més de la seva última esposa. Quan tenia 10 anys començà a treballar recercant carbó als enderrocs, dos anys després fou aprenent de paleta i amb 15 anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera per fer feina d'obrer metal·lúrgic. Formà part del Centre Obrer «La Justícia», on en 1911, amb José María Martínez Sánchez, fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). Després del fracàs de la vaga de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les represàlies, amb un nom fals es posà a treballar a la mina, però després pogué retornar a la seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de 1917 va ser empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any va criticar durament en el periòdic anarquista Tierra y Libertad la creació per Laureano Piñeira, secretari de la Confederació dels Metal·lúrgics de tendència anarquista, de l'agrupació política Grup Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions municipals a Gijón. Col·laborà habitualment en el diari El Noroeste de Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad Obrera criticà rotundament la línia sindical dels socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino González Mallada i José María Martínez Sánchez) a trobar feina i aquest mateixa any va ser nomenat delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries al Congrés Nacional («Congrés de la Comèdia») que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1920 participà com a delegat de La Felguera al I Congrés de la CNT d'Astúries que se celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del periòdic anarquista de La Felguera El Comunista i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta població de la CNT. En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim Teócrito, en la revista anarquista Tierra y Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional d'Astúries de la CNT i fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16 de setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb Benjamín Escobar, Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli asturià del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de l'Associació «El Horreo». Després de participar activament en la Revolució d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Astúries i col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seu òrgan d'expressió La Batalla i en Tribuna Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president del Sindicat Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de la Unió General dels Treballadors (UGT). En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser detingut i empresonat per l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de la qual va ser nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970 participà en l'intent de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). En 1965 representà Astúries en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968 s'encarregà del transport de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà activament en diverses organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS), el Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural «Gesto» de Gijón, el Comitè de Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de març de 1975 va ser entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española (1979). El 26 d'agost de 1976 presidí el primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de La Felguera després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977 va ser nomenat vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, La Batalla, Sindicalismo i La Voz de Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia pamflets a les portes de les fàbriques. Vegetarià convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir el 16 de febrer de 1979 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i el seu enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat, constituí una impressionat manifestació de dol al qual assistiren gairebé totes les organitzacions obreres de la regió. Pòstumament, l'octubre de 2003, l'Ateneu Obrer de Gijón publicà el seu breu relat autobiogràfic sota el títol Mis memorias. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i les cartes que creuà amb Joaquín Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).

Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)

***

Nemesio Galve Lisbona (1937)

Nemesio Galve Lisbona (1937)

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost --alguns autors citen el 18 d'agost-- de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas --també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i de Le Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons --arreplegà uns 5.000 dòlars-- en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista «Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 d'octubre de 1972

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

- Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Le Père Lapurge

Le Père Lapurge

- Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas.

Constant Marie (1838-1910)

***

Aristide Ceccarelli

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Havia nascut el 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquesta època lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà «I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[04/08] Conferència de Rimini - Atemptat contra Salvatierra - Atac contra «La Pampa Libre» - «Vida Nueva» - Flourens - Pavón - Penteado - Domingo Germinal - Dolié - Bellini - Gómez Rojas - Popov - Juanel - Pagès Xartó - Pérez Navarro - Pirozzo - Avrich - Horna - Moles - Andujar - Clement - Ravelli - Ajuria - Juan el Camas - Fortuny

efemerides | 04 Agost, 2017 12:57

[04/08] Conferència de Rimini - Atemptat contra Salvatierra - Atac contra «La Pampa Libre» - «Vida Nueva» - Flourens - Pavón - Penteado - Domingo Germinal - Dolié - Bellini - Gómez Rojas - Popov - Juanel - Pagès Xartó - Pérez Navarro - Pirozzo - Avrich - Horna - Moles - Andujar - Clement - Ravelli - Ajuria - Juan el Camas - Fortuny

Anarcoefemèrides del 4 d'agost

Esdeveniments

Pelizza da Volpedo: "Il Quarto Stato" (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

- Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de «comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

***

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

- Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

***

Diverses capçaleres de "La Pampa Libre"

Diverses capçaleres de La Pampa Libre

- Atac contra La Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

***

Capçalera del primer número de "Vida Nueva"

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gustave Flourens

Gustave Flourens

- Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)

- Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

- Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup «Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat una àmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència «Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdic Cultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

Domingo Germinal (1880-1936)

***

Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc "La Lanterne" del 8 d'abril de 1917

Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc La Lanterne del 8 d'abril de 1917

- René Dolié: El 4 d'agost de 1887 neix a Liborna (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista i maçó, i després ultranacionalista, René Christian Michel Joseph Dolié. Es guanyava la vida com a obrer electricista. A començaments del segle XX fou col·laborador del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad. El 7 de gener de 1907, a La Libre Discussion de París (França), va fer la conferència «Les conditions d'existence dans la societé et comment les transformer». Entre setembre i novembre de 1909 fou gerent del periòdic anarquista revolucionari Les Révoltés, on col·laboraven Jean Goldsky, Christian Dernoile, Charles Malato, Eugène Peronnet i el doctor Marc Pierrot, entre d'altres. En la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari i participà en la seva campanya. També fou membre de l'Aliança Comunista Anarquista (ACA) de Georges Durupt. Més tard reemplaçà Eugène Martin com a administrador delegat de la impremta comunista revolucionària «L'Espérance», oberta a partir del 15 de juny de 1910 al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, però ben aviat cedí el càrrec a Jacques Long. El 30 de juny de 1910, a la sala del Restaurant Coopératif (núm. 49 del carrer de Bretagne), va fer la xerrada «La propagande anarchiste. L'action révolutionnaire. L'imprimerie communiste L'Espérance». En aquesta època vivia al número 262 del carrer dels Pyrénées del XX Districte parisenc. L'agost de 1910 va fer una gira propagandística per l'est d'Occitània dins del marc d'una campanya contra els treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). El setembre d'aquell any, participà en la reorganització del periòdic Le Libertaire, però va ser marginat el novembre per haver-se pres «excessives llibertats» –durant la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt van imprimir, sense el consentiment de la resta de la redacció, un número especial de Le Libertaire encoratjant les temptatives d'atemptats i, a resultes d'aquesta edició, els locals del periòdic van ser escorcollats per la policia i tres militants detinguts. Un cop fora de la redacció de Le Libertaire, formà part, amb Combes i Durupt, del Grup Anarquista de Montmartre. Entre octubre i novembre de 1910 participà en la creació de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i en la mateixa època, sempre amb Combes i Durupt, intentà, sense èxit, editar un nou òrgan d'expressió anarcocomunista. Després milità en el grup del XVIII Districte de París de l'FRC i s'acostà al es posicions del grup editor de La Guerre Social, de Gustave Hervé. L'abril de 1911 entrà a formar part, amb Miguel Almereyda, Jean Goldsky, René Petit i Lucien Éverard, del comitè executiu dels Joves Guardes Revolucionaris (JGR). El maig de 1911 abandonà l'FRC al darrera d'Éugene Merle i d'Almereyda. El 3 d'agost de 1911 va ser detingut, com a «Cap de la Seguretat Revolucionària», juntament amb Émile Méo (Tissier) i Jean Goldsky, i tancat a la presó parisenca de La Santé acusat del segrest de tres sindicalistes (Bled, Dudragne i Métivier) per jutjar-los en un «tribunal revolucionari» com a confidents de la policia; a finals d'agost es declarà en vaga de fam reivindicant el règim de pres polític, organitzant-se una campanya de suport portada a terme per la Confederació General del Treball (CGT), la Unió dels Sindicats del Sena i els JGR. Posteriorment evolucionà cap el «socialisme ultranacionalista» de Gustave Hervé i, en el número del 10 de desembre de 1912 de La Guerre Sociale, fou un dels signants de la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti socialiste» (Perquè entrem en el Partit Socialista). El novembre de 1913, amb Merle i Almereyda, fou un dels fundadors del periòdic Le Bonnet Rouge i ocupà el càrrec de secretari de redacció. A començaments de 1914 entrà en la lògia maçònica «La Fidélité» de París. El 31 de juliol de 1914 fou testimoni, quan sopava amb la seva esposa, de l'assassinat del polític socialista Jean Jaurès al Café du Croissant de París. Exempt de fer el servei militar i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de novembre de 1914 continuava en aquesta posició. El març de 1917 fundà i dirigí el diari Agence Républicaine d'Informations Politiques, Financières, Économiques. René Dolié va morir súbitament el 7 d'abril de 1917 al seu domicili del número 57 del carrer Gambetta de París (França) i fou incinerat en 10 d'abril al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'abril de 1918, quan el «Procés de Le Bonnet Rouge», sa vídua testimonià en el judici.

***

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

- Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

José Domingo Gómez Rojas

José Domingo Gómez Rojas

- José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

Vasil Popov

Vasil Popov

- Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 --algunes fonts cite el 4 d'abril de 1879-- neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Ballester - Bruschi - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Maurice - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Munné - Cartier-Bresson

efemerides | 03 Agost, 2017 18:46

[03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Ballester - Bruschi - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Maurice - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Munné - Cartier-Bresson

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

Estàtua d'Étienne Dolet

Estàtua d'Étienne Dolet

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet --humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament--, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants, Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de «Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Anarcoefemèrides

Naixements

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Giovanni Santandrea

Giovanni Santandrea

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

"La Mêlée", periòdic del qual Ducauroy era gerent

La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Artur Ballester Marco

Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat –el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com ara El Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe; Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas; Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad; Campesino: éste es tu puesto; El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria; Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio, Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie «Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la «Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

***

Angiolo Bruschi

Angiolo Bruschi

- Angiolo Bruschi: El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Mario Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno Toccafondi i Ernesto Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici, que formaren una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una petita fàbrica artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915 Angiolo Bruschi s'instal·là amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1917 freqüentà els anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi i Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni Roig», prengué part en les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i reparticions d'aquestes a la població organitzades per les Cambres del Treball; processat per saqueig, finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei militar en la Marina Reial a bord del Pisa, retornà a Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de pintor a la construcció. Segons la policia milità dos anys en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22 de desembre de 1922 –altres fonts citen a començaments de 1925–, fugint de les represàlies dels escamots feixistes, passà a França i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època estava subscrit a Pensiero e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava a Roma (Itàlia). Considerat per la policia com «el cap del grup comunista italià», el 29 de juny de 1925 se li va decretar l'expulsió del país i fugí cap a París (França), on residí al número 229 del carrer de Crimée. A començament de 1926 visità clandestinament un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una protesta a l'Arc del Triomf de París contra la celebració de l'onzè aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i escortat a la frontera belga. Durant els anys posteriors viurà a Bèlgica, on treballarà a l'editorial anarquista «Editions FrancoBelges» de Brussel·les i a la zona minera e Mons (Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929, juntament amb Pietro Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels llocs de trobada dels anarquistes de la zona, contribuí a la distribució de fullets i de periòdics i en la recaptació de fons per al suport dels presos polítics. El juny de 1930, arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de l'Ambaixada italiana, es traslladà a Brussel·lès (Bèlgica), on freqüentà el cafè Au Roy, lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931 participà en una manifestació convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra l'execució a Itàlia de l'anarquista Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El setembre d'aquell any, el tribunal de Mons el condemnà per «possessió d'arma il·legal» a vuit dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128 francs de multa i l'expulsà del país. Sembla que fou en aquesta època que, amb Pietro Bruzzi i Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma part de l'Oficina Llibertària de Correspondència, dirigida per Rafael Martínez. De bell nou a Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per violació del decret d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut l'endemà per la policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a França. A principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota l'epígraf de «comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va ser detingut a Brussel·les sota el nom fals d'Ernesto Torres i durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara Pasquale Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El 8 de març de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de Brussel·les i un cop alliberat l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va ser ajudat per l'anarquista Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, i participà en el Comitè d'Ajuda a les Víctimes Polítiques (CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a dos mesos de presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i on assistiren destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Antonio Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En aquesta època participà en diverses reunions clandestines a París amb destacats militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste Mombello, Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936 s'adherí al Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi, Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any partí cap a Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres combats (Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va estrènyer l'amistat amb Luigi Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i venir entre la Península i França, ocupant-se de l'enrolament de voluntaris per a les columnes confederals. Després, sembla, passà al «Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser hospitalitzat a Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna redactà un informe on el va qualificar d'«actiu propagandista», «individu molt turbulent», «violent» i «fanàtic». Després de la caiguda de Barcelona a mans de l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però el 30 d'abril de 1939 va ser detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i 15 dies de reclusió per infracció del decret d'expulsió de juny de 1925 i tancat a la presó de parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939, tres dies després de la declaració de guerra. A començament de 1941 va ser detingut durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la llista de sospitosos de la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la Caserna de les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat forçat per a realitzar tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes, França). El juny de 1944, durant una llicència a París, s'adherí al Comitato Italiano de Liberazione Nazionale (CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de Vincennes-Saint-Mandé (Illa de França, França). Després de l'Alliberament, retornà a París i entrà a formar part del moviment antifeixista «Italia Libera». Quan el febrer de 1948 son amic Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa família i un any més tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37 anys tenint cura dels seus fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va morir el 8 d'agost de 1986 a París (França). Les informacions que diuen que va caure l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis són del tot errònies.

Angiolo Bruschi (1900-1986)

***

Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 28 de maig de 1927

Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 28 de maig de 1927

- Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per «infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelita del Campo

Adelita del Campo

- Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán, òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del «Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

Adela Carreras Taurà (1916-1999)

***

Hayden Carruth

Hayden Carruth

- Hayden Carruth:El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectes és el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).

***

Jacques Maurice

Jacques Maurice

- Jacques Maurice: El 3 d'agost de 1934 neix a París (França) l'hispanista, especialitzat en la història del moviment anarquista espanyol, Jacques Maurice. Estudià a l'Escola Nacional Superior de Lletres i Humanitats de Saint-Cloud (Illa de França, França) i em 1959 obtingué l'agregació d'espanyol. Va fer classes a l'institut de Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), i l'institut parisenc de Janson de Sailly, on ensenyà fins 1967, amb 16 mesos d'interrupció a causa del seu servei militar entre setembre de 1961 i febrer de 1963. En 1985 presentà a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), sota la direcció de Noël Salomon i d'Albert Dérozier, la seva tesi doctoral Recherches sur l’anarchisme rural en Andalousie de 1868 à 1936. Fou catedràtic de Civilització i Literatura Espanyola en les universitats de Dijon (Borgonya, França), París 8 de Saint-Denis (Illa de França, França) i París X de Nanterre (Illa de França, França), on es va jubilar el juny de 1998 i continuà com a catedràtic emèrit fins a la seva mort. Entre 1973 i 1992 dirigí el grup de recerca «Pratiques culturelles des groupes sociaux dominés dans l'Espagne contemporaine» d'hispanistes francesos que publicaren diverses obres col·lectives sobre història contemporània d'Espanya. Participà de manera destacada en els Col·loquis de la Universitat de Pau (Aquitània, Occitània), organitzats per l'historiador Manuel Tuñón de Lara. En 1988 organitzà el col·loqui internacional «Peuple, mouvement ouvrier et culture dans l'Espagne contemporaine - Pueblo, movimiento obrero y cultura en la España contemporània», publicat en 1990. Va ser membre de l'Associació d'Hispanistes Francesos. En 2006 fundà, amb altres hispanistes francesos i espanyols, la revista electrònica especialitzada en la història espanyola contemporània Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine. El 29 de juny de 2009, reconeixem de la seva tasca, el Govern espanyol li atorgà la Creu de l'Ordre del Mèrit Civil. De formació marxista no dogmàtic, criticà el caràcter mil·lenarista i «arcaic» que altre historiador marxista, Eric John Ernest Hobsbawm, atribuïa a l'anarquisme espanyol en el seu llibre Primitive Rebels. Studies in Archaic Forms of Social Movement in the 19th and 20th centuries (1959, 1968 i 1971), traduït al francès en 1967 sota el títol Les Primitifs de la révolte dans l'Europe moderne. Com a hispanista, va traduir escriptors com José Manuel Caballero Bonald, José Agustín Goytisolo i José Ángel Valente, entre d'altres. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Bulletin d'Histoire Contemporaine de l'Espagne, Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine, Cahiers d'Histoire de l'Institut Maurice Thorez, Crisol, Estudios de Historia Social, Historia Agraria, Historia Contemporánea, Langues Néo-latines, Matériaux pour l'histoire de notre temps, Le Mouvement Social, Revista de Estudios Regionales, etc.). Entre les seves obres podem destacar L'Anarchisme espagnol (1973), La reforma agraria en España en el siglo XX (1900-1936) (1975 i 1978), Historia y leyenda de Casas Viejas (1976, amb Gérard Brey), Joaquín Costa. Crisis de la Restauración y populismo (1875-1911) (1977, amb Carlos Serrano Serrano), Anarquismo y poesía en Cádiz bajo la Restauración (1986, amb altres), Un anarchiste entre la légende et l’histoire : Fermín Salvochea (1842-1907) (1987, amb altres, publicat en castellà en 2009 sota el títol Fermín Salvochea. Un anarquista entre la leyenda y la historia), L'Espagne au XXe siècle (1990, amb Carlos Seco Serrano), Peuple, mouvement ouvrier, culture dans l'Espagne contemporaine (1990, amb altres), El anarquismo andaluz. Campesinos y sindicalistes (1868-1936) (1990, versió en castellà sintetitzada de la seva tesi doctoral de 1985), Regards sur le XXe siècle espagnol (1993, director), El anarquismo andaluz, una vez más (2006, col·lecció de 12 articles publicats per la Universitat de Granada), Apóstoles, publicistas, hombres de acción y sindicalistas en la historia del anarquismo español (2012), entre d'altres. Jacques Maurice va morir el 28 de juliol de 2013 a París (França). Deixà vídua, Jacqueline Covo, i dos infants, Sylvain i Claire.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[02/08] Judici de Caserio - Atemptat de Salson - «Spártacus» - Tarrida del Mármol - Mertz - Messac - López Arencibia - Borda - Órtore - Casasús - Smythe - Nicolazzi - Podshivalov - Corghi - Adamas - Cicuta - García García - López Ayesa - Álvarez Ferreras

efemerides | 02 Agost, 2017 13:43

[02/08] Judici de Caserio - Atemptat de Salson - «Spártacus» - Tarrida del Mármol - Mertz - Messac - López Arencibia - Borda - Órtore - Casasús - Smythe - Nicolazzi - Podshivalov - Corghi - Adamas - Cicuta - García García - López Ayesa - Álvarez Ferreras

Anarcoefemèrides del 2 d'agost

Esdeveniments

El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc "Le Petit Journal" del 20 de juliol de 1894

El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894

- Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

La temptativa de Salson segons el periòdic parisenc "La Vie Illustrée" del 10 d'agost de 1900

La temptativa de Salson segons el periòdic parisenc La Vie Illustrée del 10 d'agost de 1900

- Atemptat de Salson: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salson intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles. Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribarà a fer foc. Desarmat i detingut, va poder fugir del linxament de la gentada.

***

Capçalera del primer número d'"Spártacus"

Capçalera del primer número d'Spártacus

- Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fernando Tarrida del Mármol

Fernando Tarrida del Mármol

- Fernando Tarrida del Mármol: El 2 d'agost de 1861 neix a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de  Cuba-- el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».

Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)

***

Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari "Journal de Fourmies" del 30 de gener de 1890

Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari Journal de Fourmies del 30 de gener de 1890

- Georges Mertz: El 2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat, França) l'anarquista i antimilitarista Georges Mertz. Es guanyava la vida com a obrer fonedor i pintor de la construcció. El 27 de gener de 1890 boicotejà a Dijon (Borgonya, França) el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les paperetes amb àcid sulfúric al crit de «Fora les fronteres!», però va ser detingut; jutjat per aquest fet l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser condemnat a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer de 1892 repetí el mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al crit de «Visca l'anarquia!». En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard, Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre, François Monod, Lucien Poncelet i Rousset, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

- Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Régis Messac. Seguint les passes de sa mare, mestra, i de son pare, inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.

***

Alfredo López Arencibia

Alfredo López Arencibia

- Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el «fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquesta època es creà extraoficialment un «Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquesta època, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella --a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària--, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament --«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

***

Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

- Ángel Borda: El 2 d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys, començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera «La Forestal», al Chaco, on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc. Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba, Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos i linyeras –persones sense llar i sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des de l'any següent animà l'Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich i Ángel Medina, aconseguí convèncer els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular «Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder. També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu òrgan d'expressió Avance (1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer «Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García, Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940 s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista anarquista Reconstruir, dirigida per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària Argentina (FLA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i del periòdic Resistencia. Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques, periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de 1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat. Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus textos sota el nom de Perfil de un libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les seves experiències, Que vivan los crotos, en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.

Ángel Borda (1901-1980)

***

Vittorio Órtore

Vittorio Órtore

- Vittorio Órtore: El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien Giuseppe Órtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic torner, començà a militar de molt jove en la Unió Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va ser buscat per la policia. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió. L'any següent fugí clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser detingut a París (França), amb el també anarquista Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928 l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de reclusió per «robatori a mà armada» després d'haver reconegut que formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre inèdit (La Chiesa cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Des del front d'Aragó envià diversos articles a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; a Guerra di Classe, de Barcelona; i a Il Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche. Mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi a sa família a Itàlia, però aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.

Vittorio Órtore (1904-1937)

***

Marià Casasús Lacasta

Marià Casasús Lacasta

- Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la «Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí «Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona --amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 en una residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

***

Tony Smythe

Tony Smythe

- Tony Smythe: El 2 d'agost de 1938 neix al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les «armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment «Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 al Regne Unit.

Tony Smythe (1938-2004)

***

Alfonso Nicolazzi en un acte de la FAI

Alfonso Nicolazzi en un acte de la FAI

- Alfonso Nicolazzi: El 2 d'agost de 1942 neix a Premosello-Chiovenda, Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi, conegut com Alfo. Son pare, immigrant als EUA, en 1915 s'enrolà «voluntari» per lluitar en la Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso marxà del seu poble cap a Torí (Piemont, Itàlia) a cercar feina. Dos anys després, en acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria, emigrà buscant fortuna a diversos indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i s'embarcà en vaixells de passatge com a cambrer. En 1960 es traslladà a Roma (Itàlia), on treballà en diversos hotels curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat com a assistent de vols intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant les primeres vagues, es deixà créixer un gran mostatxo, aleshores prohibit per les rígides normes internes de la companyia aèria, i amb altres companys posà en pràctica protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat del militant anarquista Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista i establí contacte amb la redacció del setmanari Umanità Nova, òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A partir d'aquest moment, les seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base l'autogestió i el rebuig a l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita l'Espanya franquista i, dotat d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis de vells militants anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939, entrevistes que en 1996 van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el títol Chi c'era racconta. La Rivoluzione libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori Alitalia) de dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el possible contagi del fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per dedicar-se exclusivament a la militància. Establert amb sa germana Paola i son amic Gilbert a Carrara (Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista italià, comprà de segona mà maquinària tipogràfica i en un antic graner darrere de l'històric teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta (Cooperativa Tipolitografica «Il Sem», després «Anarchia») que, amb el temps, esdevingué una de les més importants del moviment anarquista italià, on es van imprimir nombrosos periòdics (Umanità Nova, Volontà, A Rivista Anarchica, Senza Patria, Anarres, Il Peccato, Il Seme, Musiche, etc.), llibres de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco Serantini, etc.) i infinitat de manifests polítics de tota casta. En aquests anys, a més de la FAI des de març de 1979, milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits). Militant del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es dedicà, amb una meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra l'amenaça d'instal·lació d'una planta química a Massa-Carrara, tot això abans del desastre de Seveso (1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no estaven de «moda» les lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per l'alliberament de Marco Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i després a Suïssa. A principis dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu històrica de la «Biblioteca Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per una empresa que volia reestructurar l'històric palau Politeama; el març de 1990, després de tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la seu de la FAI destrossant tot el que trobà. En plena tensió, el maig de 1991 explotà el cotxe de l'enginyer Alberto Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que morí, i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista, encara que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció de la Màfia. Gràcies a conèixer molts idiomes (anglès, francès, castellà, etc.), que havia adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta col·laborà amb la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA), en la preparació de congressos de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) i en la traducció simultània de nombroses trobades anarquistes internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant, mentre acabava d'imprimir el número d'Umanità Nova, el 13 de setembre de 2005 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb els honors de la banda municipal que tocava cançons llibertàries i de milers de companys. Deixà companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabito Non son l'uno per cento.

Alfonso Nicolazzi (1942-2005)

***

Igor Podshivalov

Igor Podshivalov

- Igor Podshivalov: El 2 d'agost de 1962 neix a l'URSS el periodista i militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. En 1979 es matriculà a la Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981, mentre estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En aquesta època publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin en samizdat (publicacions clandestines autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha. En aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es llicencià en filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no trobà feina de la seva especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels fundadors del Club Socialista, primera organització legalitzada a Irkutsk que incloïa militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la creació de la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta organització, assistí a tots els seus congressos --incloent la Conferència d'Anarquistes Siberians de l'estiu de 1990 a Baikal-- fins la seva dissolució a mitjans dels anys noranta. A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del carrer Fourier, quan les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va ser jutjat i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la seva llibertat. Durant la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga dels miners de Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades anarquistes a prop de la Casa Blanca de Moscou --compartí barricada amb Ignasi de Llorens, de l'Ateneu Llibertari Estel Negre-- contra el cop d'Estat que intentà liquidar la Perestroika. A mitjans dels anys noranta destacà en la lluita ecologista i prengué part en els campaments antinuclears de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de Txèquia (1997) i de la península de Kola (1998). Durant molts anys treballà com a periodista en diaris de la regió d'Irkutsk i col·laborà, sobretot amb articles d'història del moviment anarquista --arribà a arreplegar tots els llibres en rus sobre Nestor Makhno--, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya, etc. És autor d'un llibre sobre les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara inèdit. Igor Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a l'autopista Kultukskom d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) i, a causa de les nombroses i importants ferides, morí quatre dies després en un Hospital Regional d'Shélejov; fou enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres fills, que tingué amb sa companya Podshivalova.

Igor Podshivalov (1962-2006)

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS