Administrar

Efemèrides anarquistes

[14/08] Procés contra la «Banda del Matese» - Inauguració de l'estàtua de Proudhon - Gori - Fattori - Maîtrejean - Pollastri - Torres - Comaposada - Cercos - Klose - Sánchez Migallón - Mayans - Ward - Farga i Pellicer - «Gran Bohemio» - Geronzi - Hem Day - Piera

efemerides | 14 Agost, 2019 12:58

[14/08] Procés contra la «Banda del Matese» - Inauguració de l'estàtua de Proudhon - Gori - Fattori - Maîtrejean - Pollastri - Torres - Comaposada - Cercos - Klose - Sánchez Migallón - Mayans - Ward - Farga i Pellicer - «Gran Bohemio» - Geronzi - Hem Day - Piera

Anarcoefemèrides del 14 d'agost

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Procés contra la «Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per «assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

- Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibre P.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pietro Gori

Pietro Gori

- Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.

***

Bruno Fattori

Bruno Fattori

- Bruno Fattori: El 14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Bruno Fattori. En 1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser perseguit per la seva militància tant pel govern monàrquic com pel feixisme. En 1920 presidia la Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port d'Ancona. Membre dels «Arditi del Popolo», en 1922 passà clandestinament a França i retornà en 1943, on, després d'un temps detingut, s'integrà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial formà part del «Grup Malatesta» d'Ancona, un dels grups anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano Farinelli, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Membre de la Federazione Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les Marques), fou el responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale i Volontà. També formava part del grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de 1975 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Rirette Maîtrejean

Rirette Maîtrejean

- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

Sante Pollastri

Sante Pollastri

- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri --o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo --personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret-- a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta --en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport--, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 --algunes fonts citen erròniament 1978-- a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

***

Necrològica d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de març de 1990

Necrològica d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Eusebio Torres Masegoso: El 14 d'agost de 1900 neix a Valdemorilla (Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Los Molinos (O Pueyo d'Araguás, Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Eusebio Torres Masegoso. Sos pares es deien Andrés Torres i Isidora Masegoso. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir passar a Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França). Després de l'Alliberament s'establí Salses (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de pastor d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio Torres Masegoso va morir el 13 de desembre de 1989 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Mercedes Comaposada

Mercedes Comaposada

- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en «Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral. És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l'11 de febrer de 1994 a París (França).

***

Capçalera de "Frente Libertario"

Capçalera de Frente Libertario

- José Cercos Redón: El 14 d'agost de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Helmut Klose

Helmut Klose

- Helmut Klose: El 14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor anarcosindicalista i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund. Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose, moliner del molí de Lauschützer d'Schenkendöbern (Brandenburg), i Ferdinandine. Sastre de professió, en 1922 començà un viatge de rodamón fent d'obrer ambulant (minaire, construcció de carreteres, etc.) i s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en diversos periòdics socialdemòcrates. Visqué com a vagabund i emprengué llargs viatges a Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista «Bruderschaft der Vagabunden» (Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929 participà en el Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929 interpretà un paper en Vagabund, de Fritz Weiss, amb guió de Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog, pel·lícula que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930 deixà la vida de rodamón i s'instal·là a Berlín fent feina com a escriptor independent. En 1933, després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme, emigrà, primer, a Àustria i, més tard, a Iugoslàvia, on visqué com a guia turístic a Sarajevo. El febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per possessió de literatura anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre març i juny de 1937, en ple conflicte bèl·lic, romangué a Catalunya allistat, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i Richard Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la Centúria Sébastian Faure --no confondre amb la centúria del mateix nom formada sobretot per voluntaris francesos enquadrada en la Columna Durruti--, conegut com «Batalló de la Costa», un destacament de la milícia fronterera depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establert a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys. També treballà a la col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de Barcelona. El 2 de juliol de 1937, quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser detingut pels estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat oficials republicans durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona, vaixell-presó Argentina, presó de València i al penal de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les condicions de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers (reglaments penitenciaris insuportables, manca d'atenció sanitària i d'aliment, etc.). Emma Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en l'article «Political persecution in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb la Retirada creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on formà part del comitè de la «9 Companyia», pel nom de la zona d'allotjament, grup d'un centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra d'Espanya que no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i s'organitzaren pel seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la mediació d'una coneguda (Hedda Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). Quan esclatà la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va ser internat a l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a Canadà. Al camp d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans Werner Lissmann. En acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a l'Institut Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut Klose va morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i deixà quatre fills. Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Helmut Klose (1904-1987)

***

Vicente Sánchez i sa companya Miguela

Vicente Sánchez i sa companya Miguela

- Vicente Sánchez Migallón: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Migallón va morir el 21 de març de 1993 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

***

Marcial Mayans Costa abans de la II Guerra Mundial

Marcial Mayans Costa abans de la II Guerra Mundial

- Marcial Mayans Costa: El 14 d'agost de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Marcial Mayans i Costa. Sos pares es deien Francesc Mayans Nogués i Júlia Costa Batlle, i tenia un germà petit, Agustí. Després d'estudiar al Col·legis dels Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de Barcelona, on va fer l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits anglès comercial en una acadèmia. Apassionat per la lectura, també jugava al bàsquet i al futbol. Amb 15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals exercí de bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan encara no havia fet els 17 anys, marxà com a voluntari al front per lluitar contra el feixisme. Va ser ferit en dues ocasions i condecorat dues vegades. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i posteriorment als Haras i al camp de Barcarès. Després treballà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE). En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de l'Exèrcit francès, però el juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanyes. Enviat primer a l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el 24 de febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà dos anys sota la matrícula 9.057 treballant a la pedrera. Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al camp de concentració d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), on restà un any i mig fent de traductor fins l'alliberament del camp el 6 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista, encarregant-se de passar armes per la frontera. Jutjat en rebel·lia, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó per un tribunal franquista, pena que mai no va purgar. En 1950 es casà a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué un fill quatre anys més tard, Llibert Aleix. A França visqué a Tula (Llemosí, Occitània) i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a tècnic de la construcció fins a la seva jubilació. En 1999 publicà en francès les seves memòries sota el títol Une si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945. Une si longue nuit), i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el títol Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga. En l'exili també milità en la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes) i en l'Amical de Mauthausen. Marcial Mayans Costa va morir el 18 d'octubre de 2016 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Marcial Mayans Costa (1920-2016)

***

Colin Ward

Colin Ward

- Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973), Housing: An anarchist approach (1976),  The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997), Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Rafael Farga Pellicer (ca. 1880)

Rafael Farga Pellicer (ca. 1880)

- Rafael Farga i Pellicer: El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona (Catalunya). Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina. És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Rafael Farga i Pellicer va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[13/08] Bande Noire - Vaga general de 1917 - «El Frente» - Assassinats de Ponte do Barco - Bandini - Dillès - Havel - Barbedette - Planells - Montiel - Cortez - Soler Amigó - Wayman - Tramcourt - Almereyda - Edreira - Maceiras - Yoldi - Felicioli - Domeque - Bella - Morchón

efemerides | 13 Agost, 2019 12:38

[13/08] Bande Noire - Vaga general de 1917 - «El Frente» - Assassinats de Ponte do Barco - Bandini - Dillès - Havel - Barbedette - Planells - Montiel - Cortez - Soler Amigó - Wayman - Tramcourt - Almereyda - Edreira - Maceiras - Yoldi - Felicioli - Domeque - Bella - Morchón

Anarcoefemèrides del 13 d'agost

Esdeveniments

Miner de Montceau-les-Mines

Miner de Montceau-les-Mines

- Atemptat de la Bande Noire: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Una escena de la vaga a Madrid

Una escena de la vaga a Madrid

- Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa --moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato--, a l'Assemblea de Parlamentaris --grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica-- i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari --com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa-- i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans.

***

Primera pàgina d'un exemplar d'"El Frente"

Primera pàgina d'un exemplar d'El Frente

- Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard «Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.

El Frente (1936-1939)

***

Monumento als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco

Monumento als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco

- Assassinats de Ponte do Barco: El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco (Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra, Galícia) són assassinats per un escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els pedrapiquers Secundino Bugallo Iglesias (Camba de Figueroa), de la Societat d'Obrers i d'Agricultors «El Trabajo» i de la Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la Societat d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de Francisco Arca trobà l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta, a la dreta de la carretera, quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de trobar el seu parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i cultural Verbo Xido de Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos treballadors que, com diu la inscripció, «moriren per la llibertat». Aquest monument ha sofert diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat restaurat.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Pietro Bandini (1894)

Foto policíaca de Pietro Bandini (1894)

- Pietro Bandini: El 13 d'agost de 1849 neix a Terra del Sole (actualment Castrocaro Terme e Terra del Sole, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Bandini. Sos pares es deien Antonio Bandini i Maria Bernabei. Vidu i pare de dos infants, vivia a França des de mitjans dels anys setanta. Es guanyava la vida venent cavalls i bous, i, posteriorment, comerciant amb vins. A començament de 1894 figurava en una llista d'anarquistes residents a Niça (País Niçard, Occitània) i va ser qualificat per la policia com a «socialista revolucionari que freqüentava els anarquistes i molt perillós per a la seguretat pública». També era assidu de la cantina regentada per l'anarquista Giameschi, lloc de reunió dels revolucionaris italians exiliats (Ballardini, Boffa, Maruzzi, etc.). El 9 de juliol de 1894 va ser detingut en una reunió al seu domicili, al número 16 del carrer Emmanuel Philibert de Niça, sota l'acusació d'«associació criminal i apologia de l'assassinat». Segons la policia hauria fet apologia de l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio. Malgrat que el seu cas va ser sobresegut, el 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió del país i el 19 de setembre d'aquell any va ser traslladat a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El juny de 1904 va demanar la retirada del decret d'expulsió, mesura a la qual s'oposaren les autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894)

Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894)

- Georges Dillès: El 13 d'agost de 1857 neix a Trèveris (Prússia, Confederació Germànica) l'enginyer anarquista Georges-Charles-Jean-Marie Dillès. Sos pares es deien Pierre Dillès i Maris Liès. El 2 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. En aquest any, el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Hippolyte Havel

Hippolyte Havel

- Hippolyte Havel: El 13 d'agost de 1869 neix a Tábor (Bohèmia del Sud, Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per «alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes --The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.-- i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 en un hospital psiquiàtric de Nova Jersey (EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.

***

Lucien Barbedette

Lucien Barbedette

- Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936), òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932), òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique: étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions: étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycle éternel (1938), Comprendre (1939), Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

***

Necrològica de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de maig de 1975

Necrològica de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1975

- Vicent Planells Cosme: El 13 d'agost de 1893 neix a Alfafar (Horta Sud, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Planells Cosme. Sos pares es deien Vicent Planells i Mariana Cosme. Obrer de la fusta, començà a militar molt jove en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Fréjus (Provença, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Concepción Navarro. Vicent Planells Cosme va morir l'1 de febrer de 1975 al seu domicili de Lo Puget de Frejús (Provença, Occitània).

***

José Montiel Gil

José Montiel Gil

- José Montiel Gil: El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Montiel Gil. Va passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un col·legi salesià de fèrria disciplina, els amics i el futbol («Centro Sport Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys, començà a fer feina amb son pare Andrés, anarcosindicalista, i son germà major Antonio, marxista, als tallers Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster carrosser, ofici que exercirà tota sa vida. Amb la instauració de la II República va començar a militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava afiliat a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de l'aixecament feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del sindicat socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la Unió de Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les tropes feixistes ocupen aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després marxarà a Madrid, on s'incorporarà en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità. Aquesta brigada estava composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en diverses batalles i cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina, Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre, etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un hospital de Girona (Gironès, Catalunya) i socorregut en ple bombardeig és portat fins a la frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant Cebrià. A mitjans de 1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de les tropes nazis i, amb un grup de companys, marxà a la frontera per reprendre la resistència contra el franquisme. A Bordeus (Aquitània, Occitània) fou detingut per la gendarmeria francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser destinat «voluntari» a l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb l'Alliberament, participarà de bell nou en la resistència antifranquista en la CNT, especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En aquests anys farà amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se a París (França) amb sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i José. A començaments de 1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee Organization (IRO, Organització Internacional del Refugiats), tots marxaran a l'exili americà. José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on es va dedicar a la fusteria. En 2016 celebrà el seu centenari envoltat de sa família.

José Montiel Gil

***

Carlos Cortez

Carlos Cortez

- Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly --militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.

***

Santi Soler fotografiat per Josep Maria Domènech

Santi Soler fotografiat per Josep Maria Domènech

- Santi Soler: El 13 d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Soler i Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede i El Petit. Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Askatasuna, Indolencia, El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a Barcelona (Catalunya).

***

Tom Wayman en una sessió de The Art Bar Poetry Series (23 de març de 2010)

Tom Wayman en una sessió de The Art Bar Poetry Series (23 de març de 2010)

- Tom Wayman: El 13 d'agost de 1945 neix a Hawkesbury (Ontàrio, Canadà) el periodista, professor, poeta, assagista i militant wobblie Thomas Ethan Wayman (Tom Wayman). Quan tenia set anys es traslladà amb sa família a Prince Rupert (Colúmbia Britànica, Canadà), ja que son pare, químic en una planta de cel·lulosa hi va ser destinat. En 1959 sa família s'instal·là a Vancouver, on acabà l'escola secundària i es matriculà en la Universitat de la Colúmbia Britànica. Durant els seus anys d'estudiant treballà com a periodista en el diari The Vancouver Sun i en el periòdic estudiantil The Ubyssey, del qual va ser editor en cap entre 1965 i 1966. En 1966 es graduà en filologia anglesa i marxà a Irvine (Califòrnia, EUA) amb una beca per fer els estudis de postgrau a la Universitat de Califòrnia. Després va fer feines manuals i acadèmiques a Colorado, Ontario, Michigan, Alberta i la Colúmbia Britànica. Ha fet cursos de postgrau a les universitats de Windsor, Alberta, Simon Fraser, Winnipeg i Toronto i ha impartit classes a l'Okanagan University College de Vernon i de Kelowna, a la Kootenay School of the Arts de Nelson i al Kwantlen University College. Des del 2002 fa classes la Universitat de Calgary (Alberta, Canadà). Ha conreat la poesia, l'assaig i la narrativa, i ha editat diverses antologies de poetes americans de parla anglesa (canadencs i nord-americans). Li ha interessat sobretot com els escriptors han testimoniat el món del treball en les seves obres. En 1982 fou un dels cofundadors de la Vancouver Industrials Writers' Union (VIWU), associació escriptors en la qual participà en diferents iniciatives (edicions de llibres i audiovisuals, recitals, festivals poètics, etc.) fins a la seva dissolució en 1993. És membre de les juntes del Nelson's Oxygen Art Centre i del Calgary International Spoken Word Festival. Ha estat guardonat amb la Medalla de Poesia de la Canadian Autors Association i amb el Premi A. J. M. Smith, i tres vegades ha estat nominat per la Premi de Poesia Dorothy Livesay. A finals dels anys seixanta, juntament amb altres joves activistes, reorganitzà el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) a la zona de Vancouver. La secció del sindicat IWW de Vancouver es dedicà a reconstruir les tasques orgàniques sindicals, organitzar concerts de suport al moviment wobblie, fer propaganda (pamflets, fullets, etc.), editar el periòdic mensual Solidarity Bulletin (1972-1973), etc. Durant la dècada dels setanta aquesta secció mantingué una certa confrontació amb la Junta General Executiva dels IWW amb seu a Chicago (Illinois, EUA) ja que desitjava el major grau d'autonomia possible. En 1973, a la Simon Fraser University de Vancouver, els wobblies canadencs fundaren la independent Administració Canadenca dels IWW, però més tard la Internacional wobblie refusà aquesta separació. Després d'un parèntesi de nou anys, Wayman tornà a reorganitzar la secció de Vancouver dels IWW i les relacions amb la central wobblie es van normalitzar fins al punt que en 1987 el congrés anual dels IWW fou organitzat per la secció de Vancouver, primera vegada que aquest congrés es realitzava fora de Chicago. El seu arxiu personal i el de la secció dels IWW de Vancouver es troben dipositats a la Secció de Llibres Rars i Col·leccions Especials de la Biblioteca de la Universitat de la Colúmbia Britànica sota el nom de «Tom Wayman Fonds». Actualment viu a Winlaw (Colúmbia Britànica, Canadà).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

- Albert Tramcourt: El 13 d'agost de 1897 mor a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar) l'anarquista Albert Tramcourt. Havia nascut el 10 de desembre de 1866 a Creil (Picardia, França). Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt  va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Miguel Almereyda (1912)

Miguel Almereyda (1912)

- Miguel Almereyda: Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 mor a la presó de Fresnes (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Havia nascut el 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- a Besiers (Llenguadoc, Occitània) --altres diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra-- i ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». El 14 d'agost va ser trobat «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes. Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

José Edreira Seoane

José Edreira Seoane

- José Edreira Seoane: El 13 d'agost de 1936 és assassinat a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia), l'anarcosindicalista José Edreira Seoane (O Chuno). Havia nascut cap el 1915 a Bentazos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Fermín Edreira Ferreira i Dolores Seoane González, i tenia quatre germanes i dos germans. Milità en el Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos. Realitzava el servei militar en la Marina i quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava de permís a la seva casa de Betanzos, participant en la resistència contra l'aixecament. Detingut per la Guàrdia Civil, José Edreira Seoane va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista Antonio Maceiras Amor i amb Antonio López (O Bergeiro),  el 13 d'agost de 1936 a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els cossos dels assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus carronyeres. Posteriorment, va ser jutjat per un tribunal militar franquista per deserció.

***

Antonio Maceiras Amor i sa companya Lucita

Antonio Maceiras Amor i sa companya Lucita

- Antonio Maceiras Amor: El 13 d'agost de 1936 és assassinat a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia), el llaurador anarcosindicalista Antonio Maceiras Amor –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Campillo. Havia nascut cap el 1916 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Francisco Maceiras Losada i Carmen Amor Carro. Primogènit de la família, tenia dos germans i dues germanes. Milità en el Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos. Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels defensors de la barricada de Ponte Nova de Betanzos. Detingut per les tropes franquistes, Antonio Maceiras Amor va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista José Edreira Seoane (O Chuno) i amb Antonio López (O Bergeiro),  el 13 d'agost de 1936 a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els cossos dels assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus carronyeres.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[12/08] «Le Drapeau Noir» - «Proteo» - Guy - Galleani - Ristori - Bucciarelli - Lombarte - Benito - Voyenne - Abel Paz - Jonas - Buesa - Fernández Rubiales - Castelló - Aransáez - Labadie - Cage - Bueso - Casildo

efemerides | 12 Agost, 2019 13:55

[12/08] «Le Drapeau Noir» - «Proteo» - Guy - Galleani - Ristori - Bucciarelli - Lombarte - Benito - Voyenne - Abel Paz - Jonas - Buesa - Fernández Rubiales - Castelló - Aransáez - Labadie - Cage - Bueso - Casildo

Anarcoefemèrides del 12 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de "Le Drapeau Noir"

Portada del primer número de Le Drapeau Noir

- Surt Le Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884).

***

Portada del primer número de "Proteo"

Portada del primer número de Proteo

- Surt Proteo: El 12 d'agost de 1916 surt a Buenos Aires (Argentina) la revista cultural llibertària Proteo. Dirigida per l'escriptor anarquista Andrés Falco i amb Martín Cires Yrigoyen com a cap de redacció, es publicà acuradament impresa i comptà amb les il·lustracions de destacats dibuixants (Aarón Bilis, Ernesto G. Cabral, Hohmann, etc.). Hi col·laboraren els escriptors argentins i uruguaians més importants de l'època, com ara Eduardo Acevedo Díaz, Enrique Agesta, Antonio Aita, Luis Barrantes Molina, Segundo Barreiro, José Pedro Bellán, Martín Bernal, Juan Burghi, Evaristo Carriego, César Carrizo, Joaquín Castellanos, Félix Esteban Cichero, Martín Cire Yrigoyen, Julio Cruz Ghio, Julio Díaz Usandivaras, Juan Pablo Echagüe, Ángel Falcó, Emilio Frugoni, Juan José Frugoni, Manuel Gálvez, Alberto Ghiraldo, Carlos Ibarguren Uriburu, Aníbal J. Imperiale, José Ingenieros, Alberto Lasplaces, Carlos César Lenzi, Gabriel A. de León, Julio Lerena Juanicó, Agustín Luján, Horacio Maldonado, Julio Raúl Mendilaharsu, Daniel Muñoz, Carlos Muzio Sáenz Peña, Alberto Nin Frías, José Alberto Ochogavía, Emilio Oribe, Ernesto Pacio, Valentín de Pedro, Víctor Pérez Petit, Wifredo Pi, Enrique E. Potrie, José Enrique Rodó, Ricardo Rojas, Carlos Roxlo, Carlos Sabat Ercasty, Florencio Sánchez, Fernán Silva Valdéz, Alfonsina Storni, Eduardo Talero, Manuel Ugarte, Mario Varangot, Arturo Vázquez Cey, Félix B. Visillac, Julian World, Juan Zorrilla de San Martín, Juan Antonio Zubillaga, etc. El número 13 està dedicat a la memòria de l'escriptor anarquista Florencio Sánchez. Hipólito Yrigoyen, publicà, en el número 10, del 12 d'octubre de 1916, el mateix dia de la seva presa de possessió com a president de la República argentina, un article («La Unión Cívica Radical»), fet únic en una revista d'aquestes característiques. En sortiren 24 números, l'últim el 20 de gener de 1917.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc "La Presse" del 3 de juliol de 1894

Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894

- François Guy: El 12 d'agost de 1843 neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el cultivador socialista, i després anarquista, François Guy. Membre del «Cercle des Amis Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers, vivia al número 60 de l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de França, que se celebrà a la sala dels Folies-Provençales de Marsella (Provença, Occitània). Posteriorment va ser elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del qual va dimitir després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881, comissionat pel grup anarquista «La Plèbe Biterroise» en el Congrés Regional Obrer Socialista del Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta (Llenguadoc, Occitània), va ser delegat al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). La comissió encarregada d'aplicar les decisions del Congrés Regional, el secretari del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les idees anarquistes revolucionàries i pronunciar-se per l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants detinguts, sota l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la batuda de desembre de 1882 que es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquesta època mantenia la corresponsalia local del periòdic anarquista Le Révolté. En 1888 publicà a Besiers el llibre Les Préjugés et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la segona època del periòdic L'Agitateur. El 30 de juny de 1894 vuit domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser l'únic que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels escorcolls va ser l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que patiria un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar correspondència d'un període de 18 anys amb anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres, Espanya, Itàlia i Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta s'instal·là a Marsella, on visqué en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del carrer Curiol, després al número 16 del carrer Pierre i finalment al número 43 del carrer Charras. En febrer de 1897 col·laborà en els dos números de la tercera sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur, publicat pel grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren membres Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre Jacob, Émile Rampal i Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu, que es tractava d'un únic número en format cartell per aferrar a tres columnes. Quan el juny de 1898 la redacció de Le Libertaire es traslladà a Marsella, formà part de la seva redacció local, amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. François Guy va morir el 13 de desembre de 1899 a l'hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) on estava en tractament.

***

El jove Luigi Galleani

El jove Luigi Galleani

- Luigi Galleani: El 12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el militant, pensador i propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe mitjana; son pare era professor. De ben jovenet s'interessà per la política i en 1881 es matriculà a la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en el republicanisme i en el garibaldisme, col·laborant en el periòdic demòcrata L'Operaio de Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar els estudis per lliurar-se a la militància, fundà a Vercelli el periòdic La Boje i col·laborà en La Questione Sociale de Torí. Després de trencar amb sa família, dirigí una lliga de treballadors a Vercelli i organitzà un gran nombre de conferències a diverses localitats piemonteses. En 1886 participà activament en el moviment vaguístic de Torí d'aquell, que acabà amb una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888 va ser un dels animadors del full anarcosocialista La Gazetta Operaiai de Torí i entre 1888 i 1889 de La Nuova Gazetta Operaiai. Participà en el III Congrés del Partit Obrer Italià (POI) celebrat a Pavia i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Fascio Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV Congrés del POI intentà sense èxit que s'adoptés la línia revolucionària i abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i de força vagues, destacà com a activista i, buscat per les autoritats, s'exilià primer a Suïssa, on assistí a la Universitat de Ginebra, però va ser expulsat per agitador arran d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als màrtirs de Haymarket. A Suïssa conegué importants teòrics i militants anarquistes (Élisée Reclus, Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després passà a França, on arran de les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va ser alliberat gràcies a la intervenció del socialista Alexandre Millerand sol·licitada pel revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890 retornà a Suïssa i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul Bernard, Giuseppe H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista trilingüe. Lliurat a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una amnistia. El 6 de gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa) on va fer costat les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una autèntica organització anarquista que abracés tota la península italiana (Partit Socialista Anàrquic). L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret dels Treballadors, celebrada a Milà, va fer un discurs contra les tendències legalistes del moviment obrer i presentà una moció a favor de l'organització de manifestacions per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a delegat en el Congrés de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A finals de 1892 i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per «associació de malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes, i el juny va ser condemnat a tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després va ser confinat a Pantel·leria. En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria Ralló, amb qui tindrà dos infants. També va fer amistat amb destacats militants anarquistes i socialistes (Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué la publicació del número únic de I Morti, publicat a Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué arribar a Tunísia i, després, a Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i després al Caire, on reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En 1900, després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut, però no extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901 s'embarcà cap als Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del 26 d'octubre de 1901, Giuseppe Ciancabilla en la direcció del periòdic La Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York, EUA), ciutat que comptava amb una important presència d'anarquistes italians immigrants. Destacat conferenciant i partidari de l'acció directa i de la insurrecció, esdevingué als Estats Units un dels opositors més intransigent a la tendència organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen escola i entre els seus seguidors (galleanistes) podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo, Luigi Bacchetti, Mario Buda (Mike Boda), Carmine Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti, Roberto Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi, Giuseppe Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de 1902 va fer costat la vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un míting al Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000 persones, va incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la provocació d'un capatàs va fer bascular la manifestació en motí. La llei marcial va ser decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser sufocada. Ferit d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la detenció passant a Mont-real (Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als Estats Units l'any següent sota el nom de Luigi Pimpino i s'establí a Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà a publicar el setmanari anarcocomunista en llengua italiana Cronaca Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En 1906, amb l'assessorament del químic i expert en explosius Ettore Molinari, publicà el fullet La Salute è in voi!, que explicà con fer una bomba, però va cometre un error en la transcripció de la fórmula de la nitroglicerina que li havia donat Molinari i causà més d'una explosió a militants que van intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que va ser publicada en Cronaca Sovversiva. En aquesta època mantingué una dura polèmica amb l'advocat i propagandista anarquista Francesco Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti Serrati, redactor del periòdic Il Proletario de Nova York; aquest descobrí a les autoritats nord-americanes la seva autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson on va ser jutjat l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn (Massachusetts) on continuà amb la seva tasca propagandística. Durant la Gran Guerra criticà els anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de reunions contra la guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia a facciao col nemico. Entre 1914 i 1919 es desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San Francisco, Milwaukee, Washington, etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes i les autoritats nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment. Després de la suspensió de Cronaca Sovversiva el 18 de juliol de 1918 --segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava tots els periòdics en llengua no anglesa a portar la traducció dels articles sobre la guerra--, de l'edició d'alguns números clandestins fins al març de 1919 i dels enfrontaments arran de la  celebració del Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919 extradit conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei d'Exclusió dels Anarquistes) i la «Sedition Act» (Llei de Sedició) de 1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on arribà el juliol a Gènova. Establer a Torí, amb Raffaele Schiavina (Max Sartin), que també havia estat expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de gener i el 2 d'octubre de 1920. També en 1920 i a Torí, publicà A Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri, periòdic del qual s'editaven 4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a 14 mesos de presó per un delicte de premsa. El gener de 1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa. Constantment vigilat per la policia feixista, no es va veure amb forces de passar a França com van fer nombrosos companys. En 1925 publicà La fine dell'anarchismo? El novembre de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito Mussolini, va ser detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en aquesta illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de reclusió per haver insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència de Caprigliola, on va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi Galleani va morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a Caprigliola (Toscana, Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la seva mort, el grup anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut, EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En 1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti e singulti.

Luigi Galleani (1861-1931)

***

Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)

Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)

- Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà --ell sota el nom de Cesar Montemayor-- a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.

***

Guido Bucciarelli

Guido Bucciarelli

- Guido Bucciarelli: El 12 d'agost de 1901 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Guido Bucciarelli, conegut com Buzzi. Sos pares es deien Diego Bucciarelli i Candida Strozzi. Participà activament en les lluites del «Bienni Roig» (1919-1920). Durant la segona meitat de 1920 entrà a formar part d'un grup anarquista sorgit arran de l'assassinat, el 7 d'abril de 1920, de cinc obrers a la plaça Grande de Mòdena a mans de les forces de seguretat i de la detenció d'una trentena de militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i de la Cambra del Treball Sindicalista, implicats en el robatori de metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres. Formà part, amb altres companys (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Aldo Gilioli, etc.), del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. L'11 de novembre de 1921, quan anava de camí cap a casa en companyia de l'anarquista Renzo Cavani, va caure en una emboscada d'un escamot del Gruppo d'Avanguardia del Fascio de Mòdena, format per quatre individus (Renzo Rubbiani, Gino Tabaroni, Mario Lasagni i Silvio Lasagni), però ambdós reaccionaren i en el tiroteig morí el feixista Gino Tabaroni i Mario Lasagni resultà ferit. L'agressió feixista en realitat estava destinada a Renzo Cavani, presumpte responsable de la mort del feixista Mario Ruini esdevinguda el 21 de gener d'aquell any. Després d'aquest enfrontament armat, ambdós hagueren de fugir d'Itàlia i, després de diverses peripècies i un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), arribaren a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). El 13 de gener de 1923 el Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena els va condemnar en rebel·lia a 30 anys de presó per la mort de Tabaroni. A Odessa trobaren l'anarquista Luigi Evangelisti, però mentre aquest i Cavani es traslladaren a França, ell va romandre a la Unió Soviètica. Les notícies sobre la seva estada a l'URSS son escasses i contradictòries. En 1928 es trobava a Moscou (Rússia, URSS), però algunes fonts deien que era a Novorossiïsk (Krasnodar, Rússia, URSS), on segons l'Ambaixada italiana treballava en una taller mecànic i desenvolupava «propaganda comunista». En 1933 va ser detingut per la policia política a Feodòssia (Crimea, Rússia, URSS) per realitzar propaganda anarquista i alliberat posteriorment. En 1935 era el director del garatge i taller de reparació de vehicles del Comissariat del Poble per a l'Agricultura de Simferòpol (Crimea, Rússia, URSS). En aquesta època estava casat amb una ciutadana soviètica i era pare d'un nin. En 1937 dirigents del Partit Comunista d'Itàlia (PCI) que treballaven en la Secció de Quadres del Komintern intentaren, sense èxit, obtenir informació sobre la seva vida i sobre les seves posicions polítiques. El febrer de 1938, durant el «gran terror estalinista», va ser detingut per «activitats contrarevolucionàries» i enviat a un gulag, on va morir en data desconeguda. La sentència promulgada contra Bucciarelli i Cavani va ser definitivament anul·lada el 17 d'agost de 1953, ja que s'emmarcava en un «episodi de lluita contra el feixisme».

***

Carlos Lombarte Serrat

Carlos Lombarte Serrat

- Carlos Lombarte Serrat: El 12 d'agost de 1905 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carlos Lombarte Serrat. Des de molt jove treballà al pantà del seu poble i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es trobava a França i assistí a reunions amb republicans i catalanistes amb la finalitat d'afavorir la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Durant els anys republicans es caracteritzà com a home d'acció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità a Vall-de-roures i després marxà cap el front i arribà al grau de tinent. Quan ja gairebé la guerra s'acabava, va perdre l'oïda a Barcelona (Catalunya) arran d'una explosió al port. En 1939 passà, amb el també ferit Joan Manent Pesas, la frontera per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i arribà a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). Quan esclatà la II Guerra Mundial, lluità en la guerrilla antinazi i després del conflicte bèl·lic s'establí a Besiers, on es guanyà la vida venent verdures. Quan l'escissió confederal, en 1946 arrenglerà amb els escindit a Besiers. Col·laborà activament en la colònia espanyola establerta a Besiers i fou un gran amic de Joan Manent Pesas. Posteriorment s'uní als Grups de Presència Confederal i Llibertària i entre l'1 i el 2 de maig de 1970 assistí a l'anomenada Conferència de Narbona d'aquesta tendència. Carlos Lombarte Serrat va morir el 20 de març de 1993 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Benito Martínez

Félix Benito Martínez

- Félix Benito Martínez: El 12 d'agost de 1910 neix a Sartaguda (Navarra) l'anarcosindicalista Félix Benito Martínez. Jornaler de professió, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa Moreno, amb qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Apressat pels feixistes, va ser obligat a formar part del «Tercio Legión General Sanjurjo». Félix Benito Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre –algunes fonts citen el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà major Francisco Benito Martínez, i molts altres companys, a Saragossa (Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.

***

Bernard Voyenne

Bernard Voyenne

- Bernard Voyenne: El 12 d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Voyenne. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 a París (França).

***

Diego Camacho (Barcelona, 1937)

Diego Camacho (Barcelona, 1937)

- Abel Paz: El 12 d'agost de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Camacho Escámez, més conegut com Abel Paz. Fill de jornalers pagesos, va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germans Águila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià --on farà contacte amb Raúl Carballeira--, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) --on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949--, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT, Crisol, Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción, Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany, Juan González, Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes (1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.

***

Jehan Jonas

Jehan Jonas

- Jehan Jonas: El 12 d'agost de 1944 neix a París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Son pare feia de representant de teixits i sa mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois. Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a «compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse», «Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Cançons conegudes seves són La couleur du papier, Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie, Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège, Le phare, etc. La seva obra -humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana-- resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació «Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria.

Jehan Jonas (1944-1980)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Agustín Buesa Simelio a la morgue

Agustín Buesa Simelio a la morgue

- Agustín Buesa Simelio: El 12 d'agost de 1934 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Buesa Simelio. Havia nascut cap el 1902 a Angües (Osca, Aragó, Espanya). Treballava de jornaler i de paleta i era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca. A finals de maig de 1931 participà en els enfrontaments armats arran d'una manifestació en homenatge al militar republicà Fermín Galán Rodríguez i per aquest fets va ser jutjat en rebel·lia el 21 d'octubre de 1933. El 12 d'agost de 1934, durant una temptativa d'execució de Florencio Palomeque Alonso –director de la presó de Torrero de Saragosa, amb fama de dur i de violent, que havia estat denunciat pels seus maltractaments als presos del penal de Chinchilla (Albacete, Castella, Espanya) en 1916–, va ser mortalment ferit pels trets dels seus companys i morí poc després d'hemorràgia a la Casa dels Socors de Saragossa. D'antuvi va ser identificat com el militant anarquista José Vidaller Llara (El Sordo), ja que portava la seva documentació en trobar-se buscat per la policia. Al seu enterrament, l'endemà 13 d'agost de 1934, assistiren uns cinc-cents obrers.

***

Isidoro Fernández Rubiales

Isidoro Fernández Rubiales

- Isidoro Fernández Rubiales: El 12 d'agost de 1936 és afusellat a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista Isidoro Fernández Rubiales, conegut com Federico. Havia nascut cap al 1919 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, quan el cop feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari per lluitar contra l'aixecament. Després de dos dies de resistència amb sis rifles i sis bales a la coneguda «Esquina de Pepe» de Dos Hermanas, va ser apressat a casa seva, on s'havia refugiat esperant l'esclafament de la rebel·lió que mai no arribà. Després d'un temps empresonat va ser afusellat.

***

Julià Castelló Grau

Julià Castelló Grau

- Julià Castelló Grau: El 12 d'agost de 1939 és afusellat pel règim franquista a Girona (Gironès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Julià Castelló Grau. Havia nascut en 1911 a La Cellera de Ter (Selva, Catalunya). Picapedrer d'ofici, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la Guerra Civil lluità als fronts com a milicià. Delatat per uns veïns, el 5 d'abril de 1939 fou detingut per la Guàrdia Civil; acusat de ser milicià cenetista, fou jutjat en Consell de Guerra l'11 de maig d'aquell any i condemnat a mort en aquest judici amb dos companys. Julià Castelló Grau fou afusellat, per un escamot del Terç de Requetès d'Àlaba, a les sis de la matinada del 12 d'agost de 1939 a les tàpies del cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) amb 33 homes més, tots catalans, i posteriorment enterrats a la fossa comuna.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[11/08] Atemptat contra Quintana - «L'Émancipateur» - «Golos Truda» - Dissolució del Consell d'Aragó - «Nuevo Aragón» - Detenció de Carballo i de Christie - Straggiotti - Volin - Cagno - Gómez - Fragori - Bolufer - Ferrer - Aparisi - Prouvost - Magaña - Borràs - Cinca - Moreno - Querol - Errandonea

efemerides | 11 Agost, 2019 13:05

[11/08] Atemptat contra Quintana - «L'Émancipateur» - «Golos Truda» - Dissolució del Consell d'Aragó - «Nuevo Aragón» - Detenció de Carballo i de Christie - Straggiotti - Volin - Cagno - Gómez - Fragori - Bolufer - Ferrer - Aparisi - Prouvost - Magaña - Borràs - Cinca - Moreno - Querol - Errandonea

Anarcoefemèrides de l'11 d'agost

Esdeveniments

Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina "Caras y Caretas" del 19 d'agost de 1905

Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905

- Atemptat contra Quintana: L'11 d'agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella --o Virelles, per alguns autors--, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola --Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871--, a l'alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l'arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Capçalera de "L'Émancipateur"

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: L'11 d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois, a prop de Brussel·les (Bèlgica), el primer número del setmanari L'Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista «De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els responsables d'aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van ser Émile Chapelier, fundador d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n carregava de l'administració i de la impressió. També van ser responsables de l'administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la société, de Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de desembre de 1906.

***

Capçalera d'una de les edicions de "Golos Truda"

Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda

- Surt Golos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.

***

Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó», últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

***

Capçalera del penúltim número de "Nuevo Aragón" del 10 d'agost de 1937

Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937

- Supressió de Nuevo Aragón: L'11 d'agost de 1937, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. Aquest portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent, havia començat a publicar-se el 20 de gener de 1937. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc "Le Radical" del 4 d'agost de 1894

Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894

- Tiburcio Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l'anarquista Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi. Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni. Treballador del marbre, emigrà a França. A començament de la dècada dels noranta compartí una habitació amb Julien Chevallier, al carrer Sébastine Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es va relacionar amb Sante Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres anarquistes, com ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès), etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va notificar el 29 de gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta (Llenguadoc, Occitània), on a començament de 1894 la policia no l'aconseguí localitzar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Volin (circa 1919)

Volin (circa 1919)

- Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant --sos pares eren metges--, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de setembre de 1945; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Dario Cagno

Dario Cagno

- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,  arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) --Garemi havia estat executat dos dies abans.

***

Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de novembre de 1962

Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962

- Emilio Gómez Rodríguez: L'11 d'agost de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.

***

Primo Fragori

Primo Fragori

- Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuel Bolufer Francés

Manuel Bolufer Francés

- Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903 –algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser apressat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).

***

Necrològica de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'abril de 1989

Necrològica de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Tiburcio Ferrer Cano: L'11 d'agost de 1911 neix a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna  (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser apressat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Celedonio Aparisi Aracil  (Alcoi, 22 de març de 2007)

Celedonio Aparisi Aracil  (Alcoi, 22 de març de 2007)

- Celedonio Aparisi Aracil: L'11 d'agost de 1923 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Celedonio Aparisi Aracil. Era fill del militant cenetista Josep Aparisi Ivars. Durant la guerra civil estudià a l'Internat Escola «Durruti» de l'Agrupació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià), però el final de la guerra impedí que pogués continuar estudis a l'Institut Obrer d'aquesta ciutat. En acabar la guerra, amb el pare empresonat i dos germans petits, es convertí en el cap de família amb 15 anys i entrà a fer feina durant un any en un magatzem. Després va fer feina en una fàbrica d'etiquetes i durant les nits en una fàbrica tèxtil. A començament dels anys cinquanta s'integrà com a enllaç sindical i vocal en la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista i col·laborà amb l'«Hermandad Obrera d'Acción Católica» (HOAC). En 1969, després d'haver intentat sense èxit orientar-les cap a una línia més obrerista, abandonà aquestes organitzacions. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la reconstitució de la CNT, fou el primer secretari de la Federació Local de Sindicats Únics d'Alcoi de la CNT i organitzà el míting del 22 de juliol de 1977 que se celebrà en aquesta localitat. En els seus últims anys milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Alcoi i durant uns anys fou secretari de la UNESCO. Celedonio Aparisi Aracil va morir el 2 d'octubre de 2009 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Documentació seva, donada pel Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), es troba dipositada a l'Arxiu Municipal d'Alcoi.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Obra de Prouvost

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: L'11 d'agost de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 28 de setembre de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

Encarnación Magaña Gómez

Encarnación Magaña Gómez

- Encarnación Magaña Gómez: L'11 d'agost de 1942 és afusellada a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista Encarnación Magaña Gómez, coneguda com Encarnación García Córdoba, pels llinatges dels seus pares adoptius. Havia nascut el 30 de novembre de 1921 a Tabernas (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Magaña Rosa i Dolores Gómez Soriano. Filla d'una família jornalera, de petita queda orfe, després de morir son pare en accident laboral en 1922 i sa mare quatre anys després. Va ser adoptada pel matrimoni format per Rafael García Montesinos i Epifanía Córdoba Tortosa, dels quals va prendre els llinatges. Estudià a Almería fins a secundària i aviat destacà pel seu compromís polític i intel·lectual. Son pare adoptiu va morir en 1936 i quan esclatà la guerra civil, amb 15 anys, agafa les regnes de la casa. Membre de les Joventuts Llibertàries i de «Mujeres Libres», ocupà els càrrecs de secretaria i de presidenta interina d'aquesta última organització. Portà a terme activitats benèfiques per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i realitzà visites als fronts de Granada (Andalusia, Espanya) per a portar premsa i queviures als milicians. El seu company fou el militant llibertari José Hernández Ojeda, membre del Comitè Revolucionari del Barrio Alto d'Almeria, delegat d'Ordre Públic i Abastos, comissari polític del «Batalló Floreal» i amic personal de Juan del Águila Aguilera, membre destacat del Comitè Pro Presos. Quan la guerra acabava, es va desplaçar a Baza (Granada, Andalusia, Espanya), seu del XXIII Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb la intenció de fugir amb son company des d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però va ser allà on van ser apressats pels franquistes i tancats a presons distintes. Un cop alliberada, es va refugiar amb Isabel Ojeda al Barrio Alto d'Almeria, però el juliol de 1939 va ser novament detinguda. En el registre del seu domicili al carrer Granada es trobaren fulls de propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un exemplar de Solidaridad Obrera, i a les cases de les seves veïnes María Díaz i Dolores Hernández es trobaren paquets amb llibres, correspondència i fotografies de militants. Per tot això va ser considerada pels feixistes com a perillosa per a l'«España Nueva». El 3 d'agost de 1939 va ser reclosa a la Presó Provincial de Dones d'Almeria («Gachas Colorás»), des d'on es va cartejar en clau amb son company, condemnat a mort, i amb les imputades María Cruz Soriano i Dolores Martín Palenzuela. La primavera de 1940 va ser posada en llibertat i entrà a treballar a la «Papelería Inglesa» d'Almeria, on aprofità per imprimir propaganda. Es relacionà amb un grup que difonia els butlletins («Parte Inglés») que la BBC britànica emetia sobre la II Guerra Mundial. El 24 de març de 1941 va ser detinguda i el 28 d'abril de 1941 va ser processada amb 116 companys. El 18 de maig de 1942 va ser condemnada a mort amb altres set companys (Cristóbal Company García, Francisco García Luna, Antonio González Estrella, Juan Hernández Granados, Francisco Martín Vázquez, Diego Molina Matarín i Joaquín Villaespesa Quintana) per «adhesió a la rebel·lió» i «afavorir el triomf dels Aliats». Encarna Magaña Gómez va ser afusellada l'11 d'agost de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i enterrada en la fossa número 30. Fou l'única dona executada en aquesta ciutat. En 2017 la seva història va ser explicada en el llibre El Parte Inglés. La lucha antifranquista desde la clandestinidad en Almería. Proceso 1.319/41, d'Eusebio Rodríguez Padilla.

Encarnación Magaña Gómez (1921-1942)

***

Salut Borràs Saperas

Salut Borràs Saperas

- Salut Borràs Saperas: L'11 d'agost de 1954 mor a París (França) la militant anarquista Salut Borràs Saperas. Havia nascut el 6 de gener de 1878 a Barcelona (Catalunya) i era la filla major de la parella anarquista formada per l'internacionalista Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys vuitanta i començaments del noranta va participar amb sa mare en la distribució a domicili de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, fundat per son pare. Companya de Lluís Mas Gassió d'ençà de 1895, arran de la detenció de son company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en 1896, fou obligada per les autoritats a casar-se legalment i catòlicament dues hores abans de l'execució de Lluís Mas Gassió el 4 de maig de 1897, sota l'amenaça d'internar en un convent el fill que tenia (Enric) i un que n'esperava (Lluís). Havia estat detinguda l'11 de juny de 1896 juntament amb sa mare i empresonada –tingué son segon fill a la presó– i el 12 de juny de 1897 va ser expulsada amb altres 51 militants cap a França. Instal·lada a Marsella (Provença, Occitània), va fer feina de modista al taller de Joan B. Esteve. A mitjans de febrer de 1898 retornà a Barcelona. La seva tasca dins el moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac, Cognac, Saint-Même-les-Carrières, etc.) i a partir de 1908 a Mèxic, on son company participà en la revolució a les files d'Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del Món (COM) i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. En 1913 Salut Borràs es va establir a París amb son fill i va fer feina de modista, realitzant constants viatges entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11 d'agost de 1954 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França), on vivia recollida. Una part del seu arxiu –correspondència i documentació sobre les revolucions mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Salut Borràs Saperas (1878-1954)

***

Necrològica de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de setembre de 1963

Necrològica de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de setembre de 1963

- Josep Cinca Vilagener: L'11 d'agost de 1963 mor a Salindres (Llenguadoc, Occitània) el tipògraf anarquista i anarcosindicalista Josep Cinca Vilagener –a vegades el seu primer llinatge citat Sinca. Havia nascut en 1899 a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya) –alguns citen Manresa (Bages, Catalunya). Començà a militar en l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es va veure obligat a passar a Barcelona (Catalunya). Durant una època fou conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona i hagué de patir nombroses provocacions policíaques. També perseguit a Barcelona per la Guàrdia Civil, fugí cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), on formà part del Centre d'Estudis Socials (CES), als costat d'Hermós Plaja Saló i de Felipe Alaiz de Pablo, i entre 1919 i 1921 treballà de maquinista a la impremta confederal «Gutenberg» de Tarragona. Ajudà Felipe Alaiz a la publicació de l'òrgan confederal El Trabajo. També participà, amb Joan García Oliver, a l'organització de la Federació Comarcal de Sindicats de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la CNT. En 1921, per mor de la repressió, s'instal·là a l'Arbóç (Baix Penedès, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà en la impremta de Joan Sallent. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Los Galeotes (1921) de Tarragona. En 1923 era secretari de la CNT de Manresa i participà en diversos mítings, motiu pel qual va ser empresonat fins octubre d'aquell any. Entre 1925 i 1927 fou l'administrador de l'editorial «Crisol» de Sabadell, d'Hermós Plaja Saló. En aquests anys fou assidu de les tertúlies («debats contradictoris») a Barcelona que realitzaven destacats militants (Felipe Alaiz de Pablo, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Hermós Plaja Saló, Jaume Vilajuana Padrós, etc.). Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat Únic d'Arts Gràfiques i de la Federació Local de Sindicats de Sabadell al III Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), on s'encarregà de presentar la ponència sobre publicacions confederals. S'oposà a l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i a la línia de Josep Moix Regàs, que amb els trentistes de Sabadell es passaren al sector marxista, i fundà, amb Bru Lladó Roc i Edgardo Ricetti, el Sindicat d'Oficis Diversos de Sabadell de la CNT. El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.)  en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre Los Campos de Recreo de Sabadell, però amb l'objectiu real de fer costat la candidatura del Front Popular. Durant la Revolució fou membre del Comitè de Propaganda del seu sindicat i va ser nomenat, l'agost de 1936, representant de la CNT en la Regidoria d'Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan els comunistes aconseguiren el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va anar a la Comissió Permanent de la Conselleria d'Obres Públiques i a la d'Indústries de Guerra. Durant els «Fets de Maig» d'aquell any, mantingué contactes amb les patrulles anarquistes que controlaven els carrers barcelonins i amb els delegats del Comitè Regional de la CNT; per aquest motiu, va ser acusat pels seus companys de consistori i es va veure obligat a abandonar-lo definitivament. També en 1937 fou redactor del periòdic Superación. Órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca de Sabadell, dirigit per Felipe Alaiz. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat amb sa família al camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània). Durant l'Ocupació va ser detingut i deportat cap el 1942 a un camp de concentració d'Alemanya. Aguantà fins a l'alliberament del camp, però amb la salut molt malmenada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Montserrat i son fill Crisol a Salindres, on treballà en una fàbrica de productes químics, i milità en la Federació Local l'Alèst (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Josep Cinca Vilagener, que patí nombroses operacions a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a resultes de malalties professionals, va morir l'11 d'agost de 1963 d'un atac cerebral a Salindres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a la mateixa localitat. Cal no confondre Josep Cinca Vilagener amb un altre Josep Cinca, un dels pistolers més sagnants del «Sindicat Lliure» i amic íntim del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[10/08] «La Campana» - «El Cosmopolita» - «El Libertario» - «A Voz Operária» - «Acción Sindicalista» - Patrulles de Control - Congrés de Montpeller - Leroux - Trouillier - Istrati - Pérez Fernández - Cuello - Lolli - Valls - Álvarez Menéndez - Íñigo - Gil - López Martínez - Piñeyro - Gardell - Real Pérez - Sanz Prad - Frank - Mil - Segu - Ardevol - Marey - Tolck

efemerides | 10 Agost, 2019 12:45

[10/08] «La Campana» - «El Cosmopolita» - «El Libertario» - «A Voz Operária» - «Acción Sindicalista» - Patrulles de Control - Congrés de Montpeller - Leroux - Trouillier - Istrati - Pérez Fernández - Cuello - Lolli - Valls - Álvarez Menéndez - Íñigo - Gil - López Martínez - Piñeyro - Gardell - Real Pérez - Sanz Prad - Frank - Mil - Segu - Ardevol - Marey - Tolck

Anarcoefemèrides del 10 d'agost

Esdeveniments

Premsa anarquista italiana

Premsa anarquista italiana

- Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore --terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics-- va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

***

Capçalera del primer número d'"El Cosmopolita"

Capçalera del primer número d'El Cosmopolita

- Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista El Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera d'"El Libertario"

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

***

Capçalera del primer número d'"A Voz Operária"

Capçalera del primer número d'A Voz Operária

- Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!», «Proletaris, uniu-vos!», «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i «L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira, Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

***

Premsa obrera

Premsa obrera

- Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza --que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista-- i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

***

Patrulla de Control

Patrulla de Control

- Creació del Cos de Patrulles de Control: El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

- Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindical única al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

Congrés de Montpeller (10/16-08-1965)

Anarcoefemèrides

Naixements

Fàbrica de sabates francesa

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el «Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

***

A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

- Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida» --el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

***

Panaït Istrati

Panaït Istrati

- Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

Manuel Pérez Fernández

Manuel Pérez Fernández

- Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició-- el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario, Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre «Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquesta època fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre «Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquesta última llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i «derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta, òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa, ¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego, Horizontes, Liberación, Más Allá, Nervio, Prismas, Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Spártacus, Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i RedenciónManuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

***

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de juny de 1978

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978

- José Cuello: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello va morir el 29 de gener de 1978 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).

***

Aurelio Lolli

Aurelio Lolli

- Aurelio Lolli: El 10 d'agost de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Aurelio Lolli. Només va rebre ensenyament primari, però aconseguí una bona cultura de manera autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista i freqüentà la posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes de Castel Bolognese, que es distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i corbatí negre, a diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de Badone i es distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb el destacat militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors, amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello Garavini, Domenico Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan tenia 17 anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser enviat al front, desertà. Després d'un mesos de presó a Casale Monferrato (Piemont), va ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses afeccions (malària, grip espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines del destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué la militància anarquista com pogué. En 1945, després de la II Guerra Mundial, contribuí a la reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En 1973, amb Nello Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva generació, refundaren la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese en un local de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves propietats a la biblioteca i en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir el 30 de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Aurelio Lolli (1899-1999)

***

Necrològica de Càndid Valls Casé apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'agost de 1992

Necrològica de Càndid Valls Casé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Càndid Valls Casé: El 10 d'agost de 1905 neix a Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Cándido Valls Casé –el segon llinatge també citat erròniament com Caré. Sos pares es deien Lluís Valls i Francesca Casé. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), vivia a Ulldecona (Montsià, Catalunya). Durant el «Bienni Negre» (1934-1935) participà en les reunions clandestines de la Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) que se celebraven als boscos d'Arenys de Lledó, Queretes, la Torre del Comte i la Freixneda. Arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933, l'abril de 1934 va ser empresonat a Vall-de-roures. Milicià durant la guerra, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Les Tourrettes (Ate, Provença, Occitània) i milità en la Comarcal de Vall-de-roures de la CNT en l'exili. En 1941 es casà amb la militant llibertària Lourdes Prades Rivera. El desembre de 1958 son fill Jacinto, de dos anys i mig d'edat, s'ofegà en un dipòsit d'aigua de la seva casa de camp de Les Tourrettes. Càndid Valls Casé va morir el 21 de març de 1992 a l'Hospital d'Ate (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS