Administrar

Efemèrides anarquistes

[16/04] «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Paillette - Tailhade - Ghibesi - Moriniere - Lazar - Balkanski - Jiménez Pérez - Bozhilov - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Lerousseau - Gil - Garino - Salvador - Fornés

efemerides | 16 Abril, 2017 06:09

[16/04] «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Paillette - Tailhade - Ghibesi - Moriniere - Lazar - Balkanski - Jiménez Pérez - Bozhilov - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Lerousseau - Gil - Garino - Salvador - Fornés

Anarcoefemèrides del 16 d'abril

Esdeveniments

Exemplar d'"El Hijo del Ahuizote"

Exemplar d'El Hijo del Ahuizote

- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic --el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

***

Manifestació de l'USA (1923)

Manifestació de l'USA (1923)

- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

***

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

- Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

Anarcoefemèrides

Naixements

Paul Paillette

Paul Paillette

- Paul Paillette: El 16 d'abril de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Paul Ambroise Paillette. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée --el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats--, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

***

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Bernardo Ghibesi

Bernardo Ghibesi

- Bernardo Ghibesi: El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).

***

Notícia de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari francès "Le Rappel" del 24 de setembre de 1927

Notícia de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari francès Le Rappel del 24 de setembre de 1927

- Étienne Moriniere: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Moriniere. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, i en 1950 encara era vigilat per la policia. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de setembre de 1949

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1949

- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules, durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la comarca de la Plana Baixa del País Valencià. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

- Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Bulgària el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de «Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí --11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA --10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971-- sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària).

***

Manuel Jiménez Pérez

Manuel Jiménez Pérez

- Manuel Jiménez Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

***

Georgi Bozhilov

Georgi Bozhilov

- Georgi Bozhilov: El 16 d'abril de 1927 neix a Rosoman, a prop de Sofia (Bulgària), l'anarquista Georgi Bozhilov Nedyalkov. Fill setè d'una família nombrosa pagesa de 10 germans, esdevingué anarquista durant la seva època d'estudiant a l'Escola de Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà. Durant la dictadura estalinista, va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i Kustendil i al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En 1974, durant un escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia trobà i requisà nombrosos manuscrits seus i deportà Bozhilov a la localitat de Bistra (Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets cívics, sobrevisqué a Sofia treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del comunisme, a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure), òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar tres llibres de memòries Balgarskijat prejod prez pogleda na edin anarjist (2009, La transició búlgara a través dels ulls d'un anarquista) Jivot pod ueren nebosvod (2009, La vida sota un cel negre) i Lichni otkrovenija (2010, Relacions personals). Georgi Bozhilov va morir el 15 de desembre de 2010.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Panaït Istrati

Panaït Istrati

- Panaït Istrati: El 16 d'abril de 1935 mor a Bucarest (Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Havia nascut el 10 d'agost de 1884 a Braila (Valàquia, Romania) i era fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

- Domingo Martínez García: El 16 d'abril de 1942 es afusellat a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Martínez García. Havia nascut el 17 de juny de 1907 a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya). Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d'Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s'incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d'Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de la localitat i d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d'abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i fou sepultat en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.

***

Hermilio Alonso Martínez

Hermilio Alonso Martínez

- Hermilio Alonso Martínez: El 16 d'abril de 1959 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Hermilio Alonso Martínez. Havia nascut el 15 de gener de 1897 a Castilla la Nueva --alguns citen Santander. D'infant emigrà a l'Argentina i la lectura de La Protesta i altres periòdics llibertaris el portà al moviment anarquista. Va militar en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1919 emigrà a França i a París s'incorporà al sindicalisme llibertari i criticà el sindicalisme pur de Pierre Besnard. Com a militant de la Unió Anarquista (UA), s'oposà que els anarquistes abandonessin la Confederació General del Treball (CGT), davant el perill que caigués en mans dels comunistes o per formar la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Besnard. Fou un dels fundadors de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE) a França (1924-1926), de la qual va ser secretari. Visqué a Bèlgica, Montpeller i Marsella i va treballà com a electricista. A França creà i participà en diversos grups artístics i teatrals. Participà en els intents revolucionaris de l'altra banda dels Pirineus, com ara els fets de Vera de Bidasoa (1924) i l'aixecament de Prats de Molló (1926). Quan caigué la dictadura de Primo de Rivera, passà a Catalunya, però retornà desil·lusionat per la manca de moviment revolucionari. En 1936 marxà a Barcelona, però el Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el va enviar com a enllaç i perquè organitzés l'ajuda vers la Revolució espanyola a França. Encapçalà la Federació de Comitès Antifeixistes d'Ajuda a Espanya, que aviat arreplegà més de 70.000 membres; recollí grans quantitats de queviures; amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) recaptà més d'un milió de francs i realitzà més de 300 mítings antifeixistes i de denúncia de les maniobres estalinistes. Denunciat pels comunistes al Ministeri de l'Interior francès com a «anarquista perillós», fou detingut a Besiers i empresonat. Alliberat per les pressions de l'ambaixada republicana espanyola, fou expulsat, encara que continuà la seva tasca clandestinament fins al 1939, especialment en l'organització de l'ajuda dels exiliats que creuaren els Pirineus en la Retirada i en millorar les condicions dels tancats als camps de concentració francesos. Amb el triomf feixista, s'instal·là a Mèxic, on formà part del grup editor de Tierra y Libertad des de la seva fundació. Entre el 26 i el 28 de desembre de 1945 fou delegat per Tierra y Libertad, juntament amb Rodolfo Aguirre i Floreal Ocaña, al I Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Formà part de la Delegació de la CNT en Mèxic, des de les files de l'anarquisme més ortodox. Poc abans de morir viatjà per diversos països americans.

Hermilio Alonso Martínez (1897-1959)

***

Necrològica d'Emili Salvador apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

Necrològica de Simone Lerousseau apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 18 de maig de 1972

- Simone Lerousseau: El 16 d'abril de 1972 mor de càncer a França la militant anarquista Simone Lerousseau. Amb son company, el també anarquista Maurice Langlois, regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira, França). Ambdós, amb Berthe Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van veure amb vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després de la II Guerra Mundical, fou membre del grup anarquista «Amis de Sébastien Faure». Quan la parella es retirà, s'establí a «La Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània, Occitània), on rebien la visita dels vells companys.

***

Julián Gil

Julián Gil

- Julián Gil: El 16 d'abril de 1973 mor al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Julián Gil. S'exilià a França i posà el seu domicili del Soler a disposició dels companys, especialment els que venien de la Península. Julián Gil va morir el 16 d'abril de 1973 al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya algunes setmanes més tard.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[15/04] Confederació Obrera Brasilera - «Páginas Libres» - «Gli Scamiciati» - «L'Adunata dei Refrattari» - «Bandiera Nera» - «La Obra» - Conferència d'Alfonso de Miguel - «L'Anarchiste» - «Le Rail Enchaîné» - «Anarchisme et non-violence» - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Jourdan - Civera - Mestre - «El Manco de La Pesquera» - Hiraldo - Chauvin - Poch - Blanch - Bartolomé - Pons Tortella - Martín-Artajo - Puig Serrau

efemerides | 15 Abril, 2017 06:08

[15/04] Confederació Obrera Brasilera - «Páginas Libres» - «Gli Scamiciati» - «L'Adunata dei Refrattari» - «Bandiera Nera» - «La Obra» - Conferència d'Alfonso de Miguel - «L'Anarchiste» - «Le Rail Enchaîné» - «Anarchisme et non-violence» - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Jourdan - Civera - Mestre - «El Manco de La Pesquera» - Hiraldo - Chauvin - Poch - Blanch - Bartolomé - Pons Tortella - Martín-Artajo - Puig Serrau

Anarcoefemèrides del 15 d'abril

Esdeveniments

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

- Creació de la Confederació Obrera Brasilera: Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdic A Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

***

Portada de "Páginas Libres"

Portada de Páginas Libres

- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

***

Capçalera de "Gli Scamiciati"

Capçalera de Gli Scamiciati

- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret un únic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

***

Un exemplar de "L'Adunata dei Refrattari"

Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari

- Surt L'Adunata dei  Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent «antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de "Bandiera Nera"

Capçalera de Bandiera Nera

- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà «Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

***

Capçalera de "La Obra"

Capçalera de La Obra

- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual La Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Miguel Martorell (Alfonso de Miguel), aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), pronuncia a València (País Valencià) la conferència «La guerra de España ante la situación de Europa». El ponent alertà de la situació global internacional en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta conferència va ser publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT.

***

Capçalera del primer número de "L'Anarchiste"

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

***

Capçalera de "Le Rail Enchaîné" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de Le Rail Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primera època (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

***

Portada d'"Anarchisme et non-violence"

Portada d'Anarchisme et non-violence

- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

Anarcoefemèrides

Naixements

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Antoine Antignac. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) --creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR--, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Le Bouscat, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc "Figaro" del 17 de maig de 1911

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de maig de 1911

- Julien Oger: El 15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del Loira, França) l'anarquista Julien Oger. Empleat en els ferrocarrils d'Angers (País del Loira, França) i secretari del seu sindicat, participà, durant la vaga dels ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge de la línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per aquest fet, el 16 de maig de 1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de presó per trencar fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics –dos companys seus, Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de juny de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista partidari de l'acció directa», amb l'ordre de detenció en cas de guerra. Posteriorment treballà de torner mecànic en la fàbrica metal·lúrgica «Beauvais & Robin». A començament dels anys trenta, encara figurava en el «Carnet B» del departament de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Pocquet de Livonnière d'Angers. Podria tractar-se de l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le Mans i secretari de la cèl·lula «Maurice Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista Francès (PCF) al consell de districte del primer cantó de Le Mans l'octubre de 1937. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Autoretrat de Louis Moreau

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Louis Moreau. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 a Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

- Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix a Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini, Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart, L'Apache, etc.). Era fill d'uns petits tenders establerts a Foix. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierre l'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment i associació de malfactors». Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

Pierre Jourdan (1887-?)

***

Marí Civera Martínez

Marí Civera Martínez

- Marí Civera Martínez: El 15 d'abril de 1900 neix a València (País Valencià) el professor mercantil, comptable, publicista, maçó i anarcosindicalista Marí Civera Martínez. Fou fill d'una família de classe mitjà. Estudià comptabilitat i treballà en una empresa consignatària de fustes del Grau valencià, alhora que estudià economia, disciplina que considerava fonamental per al progrés social i el sindicalisme. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 representà el Sindicat Únic d'Empleats de Comerç de València en el Congrés Nacional de CNT («Congrés de la Comèdia»); en aquest congrés la delegació de la qual formava part va ser l'encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a enquadrar tècnics i intel·lectuals en la CNT, mesura que fou acceptada i que suposà un avanç en la direcció cap a les tesis del sindicalisme revolucionari. El 20 de gener de 1925 ingressà, sota el nom de Mario, en la francmaçoneria valenciana (Lògia «Patria Nueva»), de la qual aconseguí alts graus fins al final de la guerra civil. En 1930 fundà, edità i dirigí, fins al 1933, a València Cuadernos de Cultura, publicació quinzenal en forma de fulletó distribuïda per la revista anarquista Estudios, i després per Orto, i de la qual es publicaren gairebé un centenar de títols sobre diverses disciplines (economia, sindicalisme, sociologia, història, filosofia, etc.), sempre d'interès per al moviment obrer, i escrits per autors de diverses tendències polítiques (llibertaris, republicans, socialistes, comunistes, antimonàrquics, etc.). En 1931 publicà El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Durant els anys republicans publicà articles en el periòdic El Luchador. Entre 1932 i 1934 dirigí la prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van publicar autors anarquistes, però també marxistes (Andreu Nin, Josep Renau, Ángel Pestaña, Valeriano Orobón Fernández, Émile Armand, etc.). En aquests anys intentà lligà els pensaments doctrinals marxista i liberal amb la pràctica anarcosindicalista i s'allunyà de l'anarquisme pur, en la línia d'Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors. En 1933 va treure una plaça per oposició a l'Institut del Vi i s'instal·là a Madrid. El març de 1934 participà en la fundació del Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña, del qual fou un destacat teòric, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Sindicalista. L'estiu de 1936 dirigí Pueblo, antic diari blasquista valencià. En 1937 fou membre fundador de la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut d'Estudis Valencians. El 28 de novembre de 1937 substituí Pestaña al capdavant del barceloní Mañana, periòdic de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. L'11 de desembre de 1937, després de la mort de Pestaña, assumí la presidència d'aquesta partit. En acabar la guerra creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després aconseguí embarcar cap a Mèxic, on s'establí. A partir de 1943 treballà com a gerent de producció de l'editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i l'exmembre del Partit Sindicalista Agustí Cabruja Auguet. Al país asteca col·laborà en diverses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, España Libre, Espoir, Horizontes, La Humanitat, Ilustración Ibérica, Mediterrani, Orfeó Català, Quaderns de l'Exili, etc. Entre les seves publicacions destaquen La política del porvenir (1928), Sindicalismo (1930), La formación de la economía política (1930), El marxismo. Origen, desarrollo y transformación (1930), El sindicalismo. Historia, filosofía, economía (1931), Socialismo (1931), El sindicalismo y la economía actual (1936), España contra el fascismo. La guerra civil desde el punto de vista internacional (1936), La sensibilidad en el mundo (1938), Rebelión del hombre (1948), Presencia del hombre (1957), La industrialización del espíritu: evolucion de las doctrinas sociales de vanguardia (1962) i El sindicalismo. Origen y doctrina (1963). Marí Civera Martínez va morir el 25 de maig de 1975 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Marí Civera Martínez (1900-1975)

***

Ricard Mestre Ventura

Ricard Mestre Ventura

- Ricard Mestre Ventura: El 15 d'abril de 1906 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Mestre Ventura, també conegut com Ricarditu o José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut en una humil família; son pare, Ricard, vilanoví cenetista que feia feina a la Pirelli i sa mare, Francesca, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris --anomenat «Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina-- que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 --amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries-- i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol, «Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) --el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe-- i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior --on féu servir el pseudònim José Riera--, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres. Ricard Mestre Ventura va morir el 13 de febrer de 1997 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

***

"El Manco de La Pesquera" el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)

El Manco de La Pesquera el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)

- El Manco de La Pesquera: El 15 d'abril de 1908 neix a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

***

José Hiraldo Aguilar

José Hiraldo Aguilar

- José Hiraldo Aguilar: El 15 d'abril de 1917 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Hiraldo Aguilar. D'infant, i amb poca escola, començà a treballar als cortijos de Jerez en llargues i mal pagades jornades i començà a assumir el pensament llibertari ja present en son pare i son germà Francisco. El juliol de 1936 aconseguir fugir de la repressió feixista i combaté a la zona de Grazalema i a la serra de Ronda fins a la pèrdua de Màlaga; després aconseguí arribar a València per Almeria. Amb son germà Francisco, Granell i altres, s'enrolà en el grup «Los Incontrolables» de la 81 Brigada i lluità a Terol, on fou ascendit a sergent. En acabar la guerra patí presó, camp de concentració i batallons de treball fins al seu alliberament el juny de 1943. Instal·lat a València, milità en el «Grup Sud» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina fins al 1948, quan fugí a França per Andorra. Treballà i milità a La Rochelle; a Lió, on fou secretari de Propaganda; a Oullins, on fou secretari de Propaganda. La seva activitat es desplegà en l'organització de debats, actes culturals i musicals i en la premsa. En 1960 participà en el Congrés de Llemotges. Més tard s'instal·la a Marsella, on en 1966 fou nomenat secretari general de la CNT local i dos anys més tard de la Regional de Provença. En 1975, amb Morchón, Temblador i Fontaura, deixà la CNT de l'Exili mitjançant un manifest on manifestava les seves discrepàncies orgàniques. En 1978 es traslladà a Perpinyà. Els anys següents va viure a cavall entre Perpinyà i València. En 1980 fou nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de València. Va estar molt lligat a Progreso Fernández i a Fontaura. El 26 de juny de 1996 participà amb Francisco Umbral, César Vidal i Rafael Abella en un debat sobre la guerra civil en el programa «El Lector» de la Televisió Espanyola. Va fer servir nombrosos pseudònims (Octavio Aguilar, Paulino Vázquez, José María Sánchez) i col·laborà en nombrosos periòdics àcrates: Acción Libertaria, Andalucía Libertaria, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fragua Social, Germinal, Ideas-Orto, El Luchador, Nervio, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. En 1998 prologà el llibre de José Vergara Los hombres y las ideas. Es autor de Andalucía libertaria y mártir, Memorias de un rebelde andaluz (2006) i Crónicas de un rebelde andaluz (2007).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[14/04] «Il Grido della Folla» - «L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Vilarrubias - Castagna - Biso - Urraca - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Llach - Chiapuso - Calvo - Palacios - Lozano - Pino - Subías - Arranha - Amador Franco - Martínez Marín - Pellicer - Meniconi - Ludovici - Navarro Mañas - Zava - Vivancos - Guérin - Aransáez - Roth

efemerides | 14 Abril, 2017 06:07

[14/04] «Il Grido della Folla» - «L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Vilarrubias - Castagna - Biso - Urraca - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Llach - Chiapuso - Calvo - Palacios - Lozano - Pino - Subías - Arranha - Amador Franco - Martínez Marín - Pellicer - Meniconi - Ludovici - Navarro Mañas - Zava - Vivancos - Guérin - Aransáez - Roth

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli --que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de "L'Action Anarchiste"

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en "La Vanguardia" del 15 d'abril de 1923

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte --citat a vegades Montes-- havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias, blanquer de professió, i Anna, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Foto policíaca de Carlo Castagna

Foto policíaca de Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

***

Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a París (França).

***

Julio Urraca Valmaseda

Julio Urraca Valmaseda

- Julio Urraca Valmaseda: El 14 d'abril de 1898 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir en 1968 a Vitòria (Àlaba, País Basc) de les conseqüències d'aquesta malaltia. Sa companya fou Petra Quintana.

***

Valeriano Orobón

Valeriano Orobón

- Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia, V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción, Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación, Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles, Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.

***

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

- Miguel Yoldi Beroiz: El 14 d'abril de 1903 neix a Lizarra (Navarra) --alguns autors citen Pamplona (Navarra) l'anarcosindicalista Miguel Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de Misericòrdia pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner, mariner, mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i retornà en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. En 1932 muntà a Pamplona una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després marxà a Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio Martínez Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del Comitè Nacional de la CNT. En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el càrrec de secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de carrer del 19 de juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en l'organització de la columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda, Antonio Carreño i Luis Ruano, del seu «Comitè de Guerra». També va ser nomenat delegat del Segon Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més tard, amb el sergent José Manzana Vivó, substituí el comandant Enric Pérez Farràs al front de la Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat als combats del front d'Aragó, formà part del grup de la columna que marxà amb Durruti a defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad Obrera al front i exercí la presidència de la Junta de Selecció de l'Acadèmia Popular Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la 24 Divisió, amb la qual participà en la defensa d'Aragó durant l'ofensiva franquista. Va ser ferit en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria madrilenya on caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938, arran de la desfeta del front, va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per part dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda del front. Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció, destitució del comandament i dissolució de la 24 Divisió. El març de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional confederal a la zona central i sud de la península que encara estava en poder de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí passar els Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les tesis col·laboracionistes de la CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de Martínez Prieto en el Govern de la II República en l'Exili presidit per José Giral Pereira. Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser desautoritzat, juntament amb altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané Barceló i Feliciano Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior. És autor de diversos fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i de Surcos polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el 13 d'agost de 1961 d'accident automobilístic en una carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic).

Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961)

***

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

- Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya), en una família jornalera, el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània).

***

Necrològica de Valerià Llach Bou apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de gener de 1971

Necrològica de Valerià Llach Bou apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de gener de 1971

- Valerià Llach Bou: El 14 d'abril de 1910 neix a Villahermosa (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Valerià Llach Bou. Des de molt petit a Barcelona (Catalunya), començà a treballar quan encara era un infant i aprengué a llegir i a escriure en els cursos per a adults organitzats als ateneus llibertaris. Tot d'una que pogué, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència, efectuant missions a l'interior de la Península. El juny de 1944, en una d'aquestes missions, quan tornava a França, va ser detingut a Andorra per la Gestapo i internat a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc. Deportat a Alemanya, el 30 de juliol de 1944 arribà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on pogué sortir el maig de 1945 amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. De bell nou a França, s'instal·là a Pàmies, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Valerià Llach Bou va morir el 12 de novembre de 1970 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Chiapuso Hualde

Manuel Chiapuso Hualde

- Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc --per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre--, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht-- per a la construcció del «Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) --del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez--; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França --el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.

Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)

***

Antonio Calvo Dieste

Antonio Calvo Dieste

- Antonio Calvo Dieste: El 14 d'abril de 1914 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Calvo Dieste. Llaurador de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, per la qual cosa fou empresonat a Jaca. L'agost de 1935 també fou tancat a Osca. Durant la guerra civil lluità en la 127 Brigada de la 28 Divisió (antiga Columna Ascaso). Amb el triomf feixista, fou detingut, jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1943 fou posat en llibertat condicional. Després se'n perd el rastre.

***

José Palacios Rojas

José Palacios Rojas

- José Palacios Rojas: El 14 d'abril de 1914 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Palacios Rojas, conegut com Piruli. Fill d'una família pagesa i jornalera, començà a treballar als camps quan tenia 10 anys i durant les nits estudiava a l'Ateneu Llibertari, que va ser la seva única escola. Encara un nin, en 1923 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan les tropes franquistes ocuparen el poble afusellaren tot el Comitè Local de la CNT i desenes de militants, però ell aconseguí fugir i arribar a zona lleial. Enrolat com a milicià, va combatre a diversos fronts (Còrdova, Granada, Almeria i Madrid). En acabar la guerra, va ser fet presoner a la ratonera del port d'Alacant i fou internat al camp de concentració d'Albatera i, posteriorment, a la presó de Màlaga. Després de diversos anys tancat i sense haver tingut cap judici, va ser alliberat. Milità en la CNT clandestina i després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT sevillana, organització en la que milità la resta dels seus dies. En 2004 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Fernando Ventura Calderón Democracia y sindicalismo de Estado. José Palacios Rojas va morir el 20 d'agost de 2007 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

***

Manuel Lozano davant l'Ajuntament de París (agost de 1944)

Manuel Lozano davant l'Ajuntament de París (agost de 1944)

- Manuel Lozano: El 14 d'abril de 1916 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pinto Queiroz-Ruiz, més conegut com Manuel Lozano. Fill d'un barber anarquista --acabà afusellat pel franquisme-- i orfe de mare de petit, des de molt jove treballà en una destil·leria i a les vinyes de Jerez. En 1932 s'afilià al Sindicat de Trafegadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Aquest mateix any aprengué a llegir i a escriure. En 1936, quan esclatà la guerra i Jerez fou ocupat pels feixistes, fugí a zona lleial. Enquadrat en l'Exèrcit republicà lluità a diferents fronts (Màlaga, Granada, Marbella, Almeria, Múrcia i Alacant) fins al final de la contesa. El 28 de març de 1939 aconseguí embarcar-se cap a Orà (Algèria) i just arribar fou detingut per la policia francesa i tancat en cinc camps de concentració a Algèria i al Marroc fins al desembarcament aliat al nord d'Àfrica de novembre de 1942. Després ingressà en la II Divisió Blindada de l'Exèrcit francès africà i l'abril de 1943 intervingué en la presa de Bizerta (Tunísia). El maig de 1944 fou traslladat a Anglaterra per preparar-lo per a la campanya de França i, a partir d'agost d'aquell any, va combatre a França, enquadrat en la IX Companyia del III Regiment de la Divisió Leclerc (La Nou) --formada per republicans espanyols i especialment militants cenetistes--, en la batalla de Normandia i la presa d'Alençon. La tarda del 24 d'agost de 1944 formà part de la primera que entrà al París insurgent i ocupà l'Ajuntament de la ciutat. Durant els dies següents participà en els combats per sotmetre les restes de resistència nazi. El 26 d'agost el general De Gaulle baixà els Camps Elisis parisencs triomfalment al seu vehicle eruga. El setembre de 1944 participà en l'alliberament d'Estrasbourg i en les preses del camp de concentració de Dachau i del «Niu d'Àguiles» hitlerià de Berchtesganden. Fou condecorat amb la Creu de Guerra per la campanya de França. Un cop lliure França, treballà per a l'alliberament de l'Espanya franquista. Després continuà en el moviment llibertari afiliat en la CNT de l'Exili a París. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Anarkía, CNT, Pueblo Libertario, Siembra, Tierra y Libertad, etc. Edità la revista poètica Ráfagasi publicà diversos fullets, sobretot poètics: Ensayo poético (1986), Aires libertarios (1986), Aires andaluces (1987), Andalucia sin fronteras, Eco anárquico, Eco jerezano (1987), Ráfagas (1987), Pensamiento poético (1988), Estampa andaluza (1991), Jerez sin frontera, Prosa poética, Recopilación poética (1991), etc. Manuel Lozano va morir el 23 de febrer de 2000 a París (França) i fou enterrat l'1 de març al cementiri parisenc de Pantin.

***

Jesús Pino Sech (1942)

Jesús Pino Sech (1942)

- Jesús Pino Sech: El 14 d'abril de 1916 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el militant anarcosindicalista Jesús Pino Sech. Amb 15 anys, l'1 de novembre de 1931, s'afilià en la Secció d'Alcohols, Vins i Cervesa del Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i en 1934 a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Tortosa. Arran de l'aixecament feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà voluntàriament com a milicià en la Columna Durruti. Després de l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster a l'Aragó i dels Fets de Maig de 1937, hagué de marxar de Tortosa cap a Barcelona fugint de la repressió estalinista. Ferit a les cames al front de l'Ebre, passà a França amb crosses durant la retirada de febrer de 1939. Després de ser operat a l'hospital de Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) fou internat al camp de concentració d'Agde (Llenguadoc-Rosselló, Occitània). Durant l'ocupació, l'1 de gener de 1942, fou enviat al 405è Grup de Treballadors Estrangers (GTE) a Maiçac (Llemosí, Occitània), enquadrat en la «Societat de Forces Motrius del Maronne», sota la matrícula 405.392. Més tard, el 22 de novembre d'aquell any, fou traslladat al 651è GTE a Ussac (Llemosí, Occitània), on restà fins al 21 de gener de 1943 després d'una esta al camp disciplinari de Saint Antoine de Briva (Llemosí, Occitània). El 27 de gener de 1943 fou enviat com a «treballador requerit per Alemanya» a Katowice (Polònia), però aconseguí fugir el 7 de febrer de 1944 i arribar al Llemosí. Després de la guerra continuà militant en la CNT de l'Exili i serà membre en diverses ocasions dels Comitès Regionals parisencs del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT. Jesús Pino Sech va morir el 21 de novembre de 1980 a Saint-Denis (Illa de França, França).

Jesús Pino Sech (1916-1980)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe» - «Solidaridad» - Guillet - Flores Magón - Després - Vignes - Omella - Ortiz - Quintero - Ruiz Montoya - Gil Roig - Huot - Vassilev - Berneri - Meurant - Carrà - Sáez Barcina - Martínez Sánchez - Ester - Alorda - Soler - Bösiger - Abel Paz - Dall'Oca

efemerides | 13 Abril, 2017 06:05

[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe» - «Solidaridad» - Guillet - Flores Magón - Després - Vignes - Omella - Ortiz - Quintero - Ruiz Montoya - Gil Roig - Huot - Vassilev - Berneri - Meurant - Carrà - Sáez Barcina - Martínez Sánchez - Ester - Alorda - Soler - Bösiger - Abel Paz - Dall'Oca

Anarcoefemèrides del 13 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de "L'Alarme"

Capçalera de L'Alarme

- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

***

Capçalera de "L'Anarchie"

Capçalera de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

***

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

- Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix «Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

***

Capçalera de "La Plèbe"

Capçalera de La Plèbe

- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld, Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

***

Capçalera del primer número de "Solidaridad"

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Enrique Flores Magón

Enrique Flores Magón

- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Era fill d'un cabdill nahua, veterà de les Guerres d'Intervenció i de Reforma, i va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolució, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Fernand Després quan era redactor de "L'Humanité" (1922)

Fernand Després quan era redactor de L'Humanité (1922)

- Fernand Després: El 13 d'abril de 1879 neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché, Centre, França) –algunes fonts citen Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre, França)– el periodista anarquista, i després comunista, Fernand-Désiré-Alfred Després –la grafia correcta és Després i no Desprès–, que va fer servir el pseudònim A. Desbois. Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de Constant Marie (Le Père Lapurge), qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas Dreyfus, en 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i en Le Libertaire, on portà la columna «Au hasard du chemin». Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel Almereyda, que esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va ser condemnat a un any de presó, Després demanà ajuda a Francis Jourdain per a alliberar-lo de la presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure Almereyda, la parella passà a viure en una habitació del carrer des Saules del XVIII Districte de París i milità en el grup «La Joventut Llibertària» del VI Districte parisenc, animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb Gaston Couté i Mac Orlan, el «Manifeste de la Pensée Libre». En aquesta època abandonà les feines manuals i es consagrà a la política i al periodisme en Le Libertaire En 1904 també col·laborà en Libre Examen, d'Ernest Girault, i en La Tribune Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda s'instal·là amb Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué l'abril de 1905, Després va ser son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La Guerra Sociale aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i 1907 va escriure en Cahiers de l'Université Populaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i de dia fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En aquesta època vivia al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats russos. El 4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota l'acusació de falsificació d'ordres de pagament, però finalment la maquinació policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la matinada de l'11 de juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una investigació sobre una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. En 1911 abandonà La Guerra Sociale i passà a La Bataille Syndicaliste, esdevenint un dels seus principals redactors sota el pseudònim A. Desbois. En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista Gaston Couté, a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial per a l'edició especial de La Guerre Sociale; posteriorment va escriure articles sobre Couté en La Vie Ouvrière, Le Journal du Peuple, La Bataille Syndicaliste i L'Humanité, i fou membre d'honor de l'associació «Les Amis de Gaston Couté». Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i durant el conflicte va ser donat de baixa. A partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland des de les columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de 1915 dimití, amb Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la seva línia pro «Unió Sagrada» i expressaren la seva posició en la carta oberta «Pourquoi nous avons quitté La Bataille Syndicaliste». Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École de la Fédération. A partir de 1916 col·laborà en Le Journal du Peuple, s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va escriure en L'Avenir International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril de 1918 edità el periòdic pacifista La Plèbe, juntament amb Jean de Saint-Prix i Marcel Martinet, però que ràpidament va deixar de publicar-se ja que el 28 de maig de 1918, poc després del congrés dels minoritaris de la CGT celebrat a Sant-Etiève (Arpitània), va ser detingut sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra, Suïssa); processat pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser sobresegut. L'agost de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia allunyat arran de la seva evolució política, confià son fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà molt proper a Jean Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de Correctors. En 1920 s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França) per a treballar de calderer. En 1921 esdevingué secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran propagandista, que sovint va fer servir la violència verbal, intentà atreure cap a la III Internacional Comunista els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes, però a finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa. Després s'afilià des de la seva creació en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou força actiu en la XX Secció de la Federació del Sena. En aquesta època fou l'administrador del periòdic comunista L'Humanité. Assistí com a delegat al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF), celebrat l'octubre de 1912 a París. Posteriorment, per protestar contra la decisió d'excloure els membres francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de gener de 1923 el Buró Polític del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de «grans informacions» de L'Humanité, funció que no podia ser confiada més que a un comunista. En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De cultura llibertària i sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment dimití en 1930. No obstant això, es presentà com a candidat comunista a les eleccions legislatives de 1932 per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França). Durant molts anys portà la crònica judicial de L'Humanité, però el gener de 1933 va ser substituït per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al número 17 del carrer Belgrand (XIII Districte), i s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). L'1 de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per impagament de la cotització. El juny de 1940 es traslladà a Alger, on visqué en una habitació d'hotel i treballà en el món de la radiodifusió. Els alemanys destruïren tots els seus llibres i documents. Després de la guerra no se li va permetre viatjar i col·laborà en la premsa d'Orà i d'Alger. Fernand Després va patir una congestió cerebral que el deixà paralitzat i dies després, el 14 de febrer de 1949, va morir en un hospital Alger (Algèria).

***

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 a Lió (Arpitània).

***

Necrològica d'Agustina Omella apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de maig de 1972

Necrològica d'Agustina Omella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de maig de 1972

- Agustina Omella: El 13 d'abril de 1899 neix l'anarcosindicalista Agustina Omella. Amb son company Manuel Gómez (Falgas) milità en la Federació Local de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella va morir el 7 de desembre de 1971 a Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterra tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Antonio Ortiz Ramírez

Antonio Ortiz Ramírez

- Antonio Ortiz Ramírez: El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya), de pares valencians (Pedralba), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup «Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

***

Julio Quintero Talavera

Julio Quintero Talavera

- Julio Quintero Talavera: El 13 d'abril de 1907 neix a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Quintero Talavera. Sos pares es deien Antonio Quintero i Inés Talavera. Fuster de professió, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a les Joventuts Llibertàries i a l'Ateneu de la Divulgació Nacional, participant activament en vagues i manifestacions que es realitzaren a Algesires. Estava casat amb Sebastiana Rubio Carrasco, amb qui tingué dos filles, Genera i Berta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 marxà cap a Màlaga (Andalusia, Espanya), on va romandre treballant de fuster uns quatre mesos. Després marxà cap a Almeria (Andalusia, Espanya), on s'incorporà, quan va ser cridat a files, en la Delegació Marítima de Cartagena (Múrcia, Espanya) de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Portat a Múrcia, després del reconeixement mèdic va ser declarat no apte per al servei militar per malaltia. S'establí a Cartagena i treballà de fuster. El febrer de 1939 va ser cridat per les autoritats militars per a una nova revisió mèdica i va ser declarat apte per al servei. L'abril de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes i tancat al castell del General Fajardo de Cartagena; posteriorment va ser traslladat a Algesires i a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on va ser jutjat i condemnat a 20 anys de reclusió per un delicte de «deserció» i d'«auxili a la rebel·lió». Després de patir condemna al penal del Caserío de Osio de San Fernando i a la Casa de les Cuatro Torres del barri de San Carlos de Cadis, el maig de 1943 va ser posat en llibertat i retornà a Algesires. El setembre de 1944 es trobà amb l'anarcosindicalista Sebastián Pino Panal, qui li va convèncer d'unir-se a la CNT clandestina i pocs mesos després formà part del Comitè Comarcal del Campo de Gibraltar de la CNT, ocupant la secretaria de l'Ateneu de Divulgació Social. El març de 1945 es desplaçà a Madrid (Espanya) en missió orgànica no oficial amb altres companys, però aquesta va ser vigilada per la policia i el 12 de març de 1945 va ser detingut en una gran agafada de militants. El 12 de desembre de 1945 va ser jutjat en consell de guerra a Cadis, juntament amb altres 28 antifranquistes (tots de la CNT menys set del Partit Comunista d'Espanya), per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i condemnat en ferm el 22 de gener de 1946 a una pena de 12 anys de reclusió i un dia. Va complir la pena a la presó del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el setembre de 1951 va ser posat en llibertat condicional, establint-se a Algesires. Julio Quintero Talavera va morir el 22 de gener de 1983 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Martín Ruiz Montoya

Martín Ruiz Montoya

- Martín Ruiz Montoya: El 13 d'abril de 1939 neix a Provins (Illa de França, França) el guerriller anarquista Martín Ruiz Montoya --alguns citen Manuel en comptes de Martín--, conegut com Amador Torres Gil. Era fill d'una família oriünda de Balsareny (Bages, Catalunya) que s'exilià en 1939. De nacionalitat francesa, residia a Lió (Arpitània). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar miraculosament. Fou enterrat, amb els seus companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona.

Martín Ruiz Montoya (1939-1960)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny "ABC" del 18 d'abril de 1923

Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny ABC del 18 d'abril de 1923

- Ramon Gil Roig: El 13 d'abril de 1923 es assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Gil Roig, conegut com Llauranet. Havia nascut cap al 1892. Instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments dels anys vint fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Ramon Gil Roig fou mort a trets el 13 d'abril de 1923 a la Font de la Mamella de la muntanya de Montjuïc (Barcelona, Catalunya). Feia tres mesos que s'havia casat amb Catalina Sitjà Duran. No va quedar clar si l'assassinat fou perpetrat pels esbirros del Sindicat Lliure o per un escamot de la CNT vingut d'Aragó, ja que un sector del seu sindicat l'acusà de ser un confident del cap de policia Miguel Arlegui Bayones.

***

Marie Huot (ca. 1908)

Marie Huot (ca. 1908)

- Marie Huot: El 13 d'abril de 1930 mor a París (França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Mathilde Marie Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Havia nascut el 28 de juny de 1846 a Tonnerre (Borgonya, França), en una família d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisenca L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique, Le Tintamarre, Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureaux à Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890 à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morir  el 13 d'abril de 1930 al VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent «antiespecista».

Marie Huot (1846-1930)

***

Pano Vassilev

Pano Vassilev

- Pano Vassilev: El 13 d'abril de 1933 és assassinat a Sofia (Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Havia nascut el 17 d'octubre de 1901 a Lovetch (Lovetch, Bulgària) i era fill d'un blanquer pobre. El 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim «democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

Pano Vassilev (1901-1933)

***

Marie-Louise Berneri

Marie-Louise Berneri

- Marie-Louise Berneri: El 13 d''abril de 1949 mor a Londres (Anglaterra) d'un infecció vírica la militant anarquista Maria Luisa Berneri, filla major de Camillo i Giovanna Berneri. Son pare va ser una figura molt popular i controvertida, alhora, en el moviment anarquista italià. Maria Luisa havia nascut l'1 de març de 1918 a Arezzo (Toscana, Itàlia) i uns anys més tard, en 1926, la família Berneri va marxar a l'exili per la seva oposició a Mussolini. Maria Luisa Berneri va prendre la versió francesa del seu nom i va estudiar psicologia a la Sorbona a mitjans de la dècada dels 30. Ràpidament es va involucrar en el moviment anarquista i va editar un fugaç periòdic anomenat Révision (1938), amb Louis Mercier Vega. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, son pare marxa a Espanya, on va lluitar al front d'Aragó, i es va traslladar a Barcelona, on editarà el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di classe. Marie-Louise va anar dues vegades a Barcelona, la segona després de l'assassinat de son pare a mans dels comunistes durant els Fets de Maig de 1937. Molt afectada, es va traslladar al Regne Unit i va formar part activa de la redacció del periòdic anarquista anglès Freedom. Marie-Louise Berneri va treballar en diversos projectes editorials llibertaris, com ara Spain and the World i el seu successor Revolt!, i va formar part del petit grup que va engegar War Commentary. Els seus amplis coneixements i contactes en el moviment anarquista internacional li van donar una gran autoritat entre els llibertaris. En abril de 1945 va ser una de les quatre editores de War Commentary que van ser jutjades per instigació a la insubmissió, però ella va quedar absolta per un tecnicisme legal i quan les tres companyes van ser empresonades va assumir la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. Després de la seva mort l'editorial Freedom Press en publicà diversos treballs, com ara Journey Through Utopia (1950) i Neither East Nor West (1952), a més de diverses antologies dels seus escrits publicades en la revista Freedom.

--

Continua...

---

Escriu-nos

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Conferència de Lapeyre - Lacombe - Masetti - Ricetti - Ayora - Trenc - Gutiérrez Arenas - Claramunt - García Romero - Ritter - Hoffman - Rosemont

efemerides | 12 Abril, 2017 06:04

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Conferència de Lapeyre - Lacombe - Masetti - Ricetti - Ayora - Trenc - Gutiérrez Arenas - Claramunt - García Romero - Ritter - Hoffman - Rosemont

Anarcoefemèrides del 12 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat de Miquel Artal segons un dibuix de l'època

L'atemptat de Miquel Artal segons un dibuix de l'època

- Atemptat contra Maura: El 12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miquel Artal, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític mallorquí havia acompanyat el Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment. Quan el carruatge es trobava davant de l'església de la Mercè, un jove es va acostar amb un sobre a la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El president va pensar que es tractava d'una petició i va estendre la mà per rebre el sobre, però el noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura, que va tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que vestia van impedir que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida, segons l'informe facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament tímid, apocat, introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. En morir Miquel Artal la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

***

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1912)

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)

- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).

***

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

- Congrés anarquista de 1919: Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga --de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.

***

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

- Conferència de Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de la Mutualité de París (França) la conferència L'Église et les travailleurs, a càrrec del militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» i la Libre Pensée de la regió parisenca.

Anarcoefemèrides

Naixements

Léon Lacombe (ca. 1912)

Léon Lacombe (ca. 1912)

- Léon Lacombe: El 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– neix a Aubinh (Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibié, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Sante, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Augusto Masetti

Augusto Masetti

- Augusto Masetti: El 12 d'abril de 1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys, «Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un «subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de «psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

Augusto Masetti (1888-1966)

***

Edgardo Ricetti

Edgardo Ricetti

- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquesta època traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día i Gaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).

***

Notícia de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al periòdic madrileny "La Libertad" del 4 de febrer de 1932

Notícia de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al periòdic madrileny La Libertad del 4 de febrer de 1932

- Julio Ayora Aznar: El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual Montoro de Mezquita, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar, conegut com Cherol. Fill d'una família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc després de néixer. Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu naixement. Començà a treballar de molt jove als camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es reuní amb son germà gran a París (França), on entrà a treballar als magatzems La Samaritaine. Després d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats anarquistes, hagué de fugir de França i retornà a la Península. Obrer terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va ser contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol (Alcorisa, Ejulve, Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries. Gràcies a aquesta feina acabà com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En 1931 va fer un míting a Andorra amb Ramón Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el grup anarquista «Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de gener de 1932 va ser detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué beneficiar-se de l'amnistia de març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre de 1933, passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra i Alcorisa, experiència que narrà en el periòdic Campo Libre del 28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934 organitzà un Comitè de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a Antonio Barranco Hanglin, l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la defensa jurídica dels presos. El febrer de 1936, després de la victòria electoral del Front Popular, va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i el 24 de juliol va ser ferit en un braç durant l'atac a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya). Segons algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i a diversos pobles de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats de Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de les Col·lectivitats d'Aragó que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), participant en l'elaboració de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí escapar amb un altre company. Després d'una marxa de 63 dies, pogué passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Gràcies al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i buscar sa companya, internada al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels delegats de la Federació Local de Besiers al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A França treballà en diverses professions, com ara de dinamiter, especialment en la construcció d'un pantà a l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc. En l'exili col·laborà en Espoir i Solidaridad. Sa companya, Elisa, també militant de la CNT, morí el 3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a Agde (Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet Elisa, el seu cos a la Facultat de Medicina de Montpeller.

***

Josep Trenc Cases

Josep Trenc Cases

- Josep Trenc Cases: El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Trenc Cases. En 1933 començà a fer fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista llegint El Luchador. Sos tres germans també militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan es trobava en plena sega, participà en la resposta obrera contra l'aixecament feixista al Campell, Tamarit de Llitera i Albelda --fou ell qui col·locà la bandera roja i negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un dels que proclamà el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca i s'incorporà a Santolarieta al grup de milicians voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la caserna dels Docs de la Barceloneta de Barcelona. Participà en accions de guerra, fins que va ser ferit al cap a Ipiés i va ser hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El març de 1937 ingressà en la Columna Ortiz, amb la qual va participar en l'atac a l'estació de La Puebla de Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte Sillero, etc.). Ja militaritzat (25 Divisió) lluità a Terol i, més tard, a Conca i a la zona d'Aliaga amb la Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com que no pogué fugir va ser detingut i tancat als camps de Los Almendros i d'Albatera. D'aquest últim centre d'internament fugí i, gràcies a l'ajuda de la família llibertària dels Perelló de Bunyol, pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els Pirineus. Tancat en un barracó de càstig al camp de concentració d'Argelers per haver creuat il·legalment la frontera, l'octubre de 1940 l'abandonà enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent tasques agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la resistència antinazi. En una missió, traslladà Félix Carrasquer a l'Hotel Paulet d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament retornà a Maseres (Llenguadoc, Occitània), on treballà en la construcció de centrals elèctriques i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí, juntament amb son germà Antoni i Molinari, el nucli de la CNT de Maseres, partidari del sector ortodox i del qual va ser nomenat delegat de Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com a obrer agrícola al mas de Rondole, a prop de Sallagosa (Cerdanya). En 1947 va ser detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la frontera amb Francesc Denís Díaz (Català), enviats pel Comitè Nacional de la CNT per a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la retirada de 1939 i traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es relacionà amb altres resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila (Caracremada). Després passà a Catalunya juntament amb Català, que aleshores era enllà del Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment llibertari de l'Interior. S'instal·là amb documentació falsa al Camp Petit de Terrassa, on va fer contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz. En 1948 retornà a França i en aquesta època es guanyà la vida en la construcció i fent llenya a Maseres, Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952 s'establí a París, on treballà la indústria del metall. Més tard marxà a Perpinyà i s'instal·là al poble de Bages, a prop d'aquesta localitat. En 1996 publicà el llibre de memòries Recuerdos históricos de un militante de la CNT-AIT. Josep Trenc Cases va morir l'agost de 2007 a la Catalunya Nord.

***

Juan Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955)

Juan Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955)

- Juan Gutiérrez Arenas: El 12 d'abril de 1930 neix a Alhama (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Gutiérrez Arenas. Son pare, Lucas Gutiérrez López (El Chófer), militant de la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i actiu col·lectivista, va ser afusellat en 1941 pel franquisme, ben igual que altres tres membres de la seva família; sa mare es deia Encarnación Arenas. Orfe i fill de «roig», assistí molt poc a l'escola i des dels 11 anys va fer feina al camp i guardant porcs i cabres fins el 1952, quan es va traslladar amb sa mare a València (País Valencià) i més tard a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià), on va treballar en la construcció i en diverses feines. A Sagunt conegué sa futura companya, María Motos Gómez. El 9 de maig de 1957 emigrà tot sol a França –l'any següent se sumà sa companya–, on treballà de paleta i residí en diverses localitats del Llenguadoc, com ara Orlun, Crampanhan (on construí la seva pròpia casa) i Banat. En 1969 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser assidu dels festivals i manifestacions que aquest sindicat organitzà al departament de l'Arieja. En 1998 a Banat fundà i presidí l'Association Culturelle Franco-Espagnole «García Lorca», amb seu a Tarascó (Llenguadoc, Occitània), la qual ha organitzat xerrades per col·legis i instituts sobre el poeta granadí, la Guerra Civil espanyola, la història d'Andalusia i altres temàtiques. En 1994 fou present en l'enterrament de Frederica Montseny i a finals de 1995 assistí com a observador, amb sa companya, al congrés de la CNT i a les seves Jornades Culturals que se celebraren a Granada. En aquests anys col·laborà en la revista Alhama Comarcal. El setembre de 2007, atiat per l'historiador Enrique Tudela Vázquez, publicà el llibre de memòries La revolución y las Colectividades en Alhama de Granada, del qual només es tiraren 50 exemplars. En 2010 participà en les jornades «Octubre Rojinegro», organitzades per la CNT de Granada i en 2011 assistí a la Fira del Llibre de Granada al costat de la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 2012 publicà una nova edició ampliada i revisada del seu llibre de memòries sota el títol Los hijos de Lucas Gutiérrez Arenas. Una historia de la gente de Alhama de Granada. Juan Gutiérrez Arenas va morir el 29 de gener de 2015 a Crampanhan (Llenguadoc, Occitània).

Juan Gutiérrez Arenas (1930-2015)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Teresa Claramunt

Teresa Claramunt

- Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

***

Enrique García Romero

Enrique García Romero

- Enrique García Romero: El 12 d'abril de 1949 és abatut al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Enrique García Romero, conegut sota diversos pseudònims (Bautista, Correas, Matías El Ropero). Havia nascut el 1903 a Agrón (Granada, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil fou responsable d'Aprovisionament del Comitè Local Revolucionari d'Agrón. Amb el triomf franquista, va ser detingut i acusat d'haver participat en l'execució de dretans al cortijo Los Chirivailes i condemnat a una llarga pena de presó. El 14 de febrer de 1942, però, va ser alliberat. El 9 de gener de 1948 s'integrà en l'Agrupació Guerrillera «Roberto», encapçalada per José Muñoz Lozano (Roberto). Enrique García Romero caigué abatut el 12 d'abril de 1949 al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) i fou enterrat a Cómpeta. Sos fills Antonio García Muñoz (Germán) i José García Muñoz (Ceferino) també actuaren en la guerrilla sota el nom dels Hermanos Gendarmen.

***

El brigadista Franz Ritter

El brigadista Franz Ritter

- Franz Ritter: El 12 d'abril de 1984 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el socialista, lluitador antifeixista i, després, anarquista Franz Ritter, que va fer servir diversos pseudònims (Chnurri, Knurri, Franz Scholl, etc.). Havia nascut el 30 de maig de 1914 a Flums (Sankt Gallen, Suïssa). Era originari d'Altstätten (Sankt Gallen, Suïssa). Vivia a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballava de formatger, i amb 14 anys ja militava en les Joventut Socialistes. En 1935 conegué a Zuric el metge antimilitarista llibertari Fritz Brupbacher. El maig de 1936 marxà per primer cop a Barcelona (Catalunya), on treballà un temps de formatger, però a finals de juny retornà a Suïssa. Com que no trobà feina, a mitjans de setembre de 1936 –algunes fonts citen que vingué el juliol de 1936 per participar en les Olimpíades Populars– retornà a Barcelona per lluitar contra el feixisme. Entrà a formar part del Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb destacats militants anarquistes, com ara Charles Ridel, François-Charles Carpentier, Bruno Salvadori (Antoine Giménez), etc., i lluità al front de Pina (Saragossa, Aragó, Espanya). Va fer una crida al seu amic Jacob Aeppli, del Partit Socialista Suís (PSS) de Zuric i periodista del Volksrecht, que s'enrolà com a mestre en la «Columna Durruti» i que finalment va ser assassinat pels estalinistes. Els fets de «Maig de 1937» l'agafaren a Barcelona i es decantà pel costat anarquista. Després de la dissolució del Grup Internacional, entre el 3 i el 19 d'agost de 1937 marxà de permís a Suïssa i després passà a França, on romangué fins el 19 de setembre. De bell nou a Catalunya s'integrà en les Brigades Internacionals sense aixecar sospites i va ser enviat a la Bateria d'Artilleria Núm. 13 de Defensa Contra Avions (DCA) alemanya establerta a Albacete. No obstant això, va ser estrictament vigilat pel Service Suisse des Cadres (SSC, Servei Suís de Quadres), d'obediència comunista, anotant en un informe que «fins i tot ha admès la seva relació amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)». A finals d'abril de 1938, fart de la vigilància comunista, abandonà la bateria i preparà la seva tornada a Suïssa. Com a voluntari estranger intentà obtenir la «baixa definitiva», encara que els comunistes posaren tots els entrebancs possibles. Tractà de seguir l'exemple de Gottfried Schreyer, extinent seu que pagà 6.000 pessetes a Rudolf Walter Frei, un agent de la Internacional Comunista, perquè li aconseguís documents. S'enfrontà a Frei al Bar Scandinavia, però Otto Brunner, cap de la delegació suïssa de les Brigades Internacionals a Barcelona i cap de la Policia Militar, amenaçà Ritter amb una pistola i intentà detenir-lo. Ritter aconseguí fugir, però més tard Brunner amb altres esbirros el localitzaren on dormia i es produí un enfrontament armant en el qual resultà mort per un tret de Brunner el jove brigadista comunista Karl Romoser. Gairebé nu, Ritter es refugià a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on només trobà el porter que li prestà una granota per vestir-se. Després de dormir en un banc, al matí contà la història a Martín Gudell, membre del Servei Jurídic de la CNT-FAI, qui va prendre nota i intentà d'intervenir. Ritter prengué el tren, però va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), ja que Brunner l'havia denunciat a la policia espanyola per la mort de Romoser. Empresonat, i malgrat la intervenció d'Agoustin Souchy, el cònsol suís Gonzenbach i el PSS, que havia parlat amb el president de la II República espanyola Juan Negrín López, no va ser alliberat fins el 28 de setembre de 1938 de la Presó Model de Barcelona, després de ser absolt per un tribunal regular que el considerà innocent. L'octubre de 1938 retornà a Suïssa. Jutjat el 24 de febrer de 1939, va ser condemnat per un tribunal militar suís a tres mesos de presó i a un any de privació dels drets civils per la seva participació en un «exèrcit estranger» durant la guerra civil espanyola, ja que això es considerava delicte a Suïssa. Quan aquest procés, el periòdic estalinista Freiheit de Zuric orquestrà una campanya de desprestigi i difamació a la seva persona aportant documents falsos que «demostraven» que havia realitzat dos viatges a Suïssa amb moto amb la finalitat de lliurat armes a les tropes franquistes. Ritter, que es mantingué en silenci per a no desprestigiar el moviment obrer suís, sempre col·laborà sense reserves amb la justícia amb la finalitat d'instruir un procés contra Brunner. Finalment, en aquest judici, que es realitzà el març de 1942 a Winterthour (Zuric, Suïssa) i que tingué un gran ressò mediàtic, Brunner va ser absolt de la mort de Romoser en considerar que el tret letal va ser accidental.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS