Administrar

Efemèrides anarquistes

[11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Soullier - Schiaffonati - Estrig - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Castelnuovo - Bouvet

efemerides | 11 Octubre, 2016 09:40

[11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Soullier - Schiaffonati - Estrig - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Castelnuovo - Bouvet

Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"A Revolta"

- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de 1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal) el primer número de la publicació A Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era l'òrgan d'expressió de l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat per Antonio Tavares i com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento. El principal redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho, Caserio, Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico Malatesta, Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada d'esclatar la Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara una impugnació a les opinions de Piotr Kropotkin, a més de temàtiques diverses (teoria anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres, notícies sobre el Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la carestia de la vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons llibertàries, etc.). Només sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.

***

Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT --també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral --patronal i obrer-- de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.

Anarcoefemèrides

Naixements

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: L'11 d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de «propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a «compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia. Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante  Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títol Fundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Taller de tipografia

- Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Lyas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf, militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Sant-Etiève, on representà durant molts anys el seu sindicat. També en 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». En aquesta època col·laborà en la publicació sindicalista revolucionària Le Réveil Typographique, editada a París entre 1909 i 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Sant-Etiève. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que es desencadenà aquell mes. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals. Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent de la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent. Va formar part d'un grup anarquista a Sant-Etiève i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard. En 1938 va ser secretari general del Sindicat del Llibre de Saint-Étienne i es va mantenir sempre pacifista i partidari de la independència sindical.

***

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

- Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Schiaffonati. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. Guido Schiaffonati va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen el 4 d'octubre– de 1973 a Corbeil-Essones (Illa de França, França).

***

Concha Estrig

- Concha Estrig: L'11 d'octubre de 1909 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarcosindicalista Concepció Estrig (Concha Estrig). En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s'instal·là a Lió (Arpitània), on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad --encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals, etc.) del Centre d'Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació Nacional del Treball (CNT) instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L'abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal. Concha Estrig va morir el 17 de juliol de 1987 a València (València, País Valencià) de les complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l'Almudena.

Progreso Fernández (1897-1996)

***

Marie-Christine Mikhaïlo fotografiada per Jean Mayerat

- Marie-Christine Mikhaïlo: L'11 d'octubre de 1916 neix a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia--, la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquest últim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferrua és expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme. Marie-Christine Mikhaïlo va morir el 8 de novembre de 2004 a Lausana (Vaud, Suïssa).

Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

***

Necrològica d'Hipólito Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 d'octubre de 1980

- Hipólito Marivela Torres: L'11 d'octubre de 1917 neix a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Hipólito Marivela Torres, també citat com Germán Marivela. Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», i posteriorment, amb la militarització de les milícies, en la 26 Divisió, lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí amb sa companya Juana i fills a Champclausson i, a partir de 1962, a Tréscol, poblacions de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya). Malalt, Hipólito Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) després d'un temps hospitalitzat i fou enterrat l'endemà al cementiri de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Yael Langella

- Yael Langella: L'11 d'octubre de 1953 neix a París (França) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

Yel Langella (1953-2007)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Aniela Wolberg

- Aniela Wolberg: L'11 d'octubre de 1937 mor a Varsòvia (Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Havia nascut el 14 d'octubre de 1907 a Czestochowa (Silèsia, Polònia) en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensual Proletarien (Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesa Walka (Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de París de la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinament Walka Klas (Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències.

***

Alberico Angelozzi

- Alberico Angelozzi: L'11 d'octubre de 1948 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. Havia nascut el 5 de març de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia). En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Maurice de Vlaminck fotografiat per Robert Denoël

- Maurice de Vlaminck: L'11 d'octubre de 1958 mor a Rueil-la-Gadelière (Centre, França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice de Vlaminck. Havia nascut el 4 d'abril de 1876 al número 3 del carrer Pierre Lescot de París (França). Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare tocava el violí i sa mare el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares i ídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme --«La cage aux fauves», la «gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i es casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París.

Maurice de Vlaminck (1876-1958).

***

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Grossman: L'11 d'octubre de 1966 mor a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a Varsòvia (Polònia) i va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de Varsòvia.

***

Cartoixa de Montalegre

- Joan Serret i Bruguera: L'11 d'octubre de 1969 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Havia nascut en 1899 a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ocupar càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Lavaneres. Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Al seu enterrament civil assistiren centenars de persones.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[10/10] Emma - Radowitzky - Trigari - Eckstein - Marzocchi - Borràs - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Golosio - Defendi - Dórame - Méric - Montoya - Gómez - Vincileoni - Tesoro

efemerides | 10 Octubre, 2016 09:40

[10/10] Emma - Radowitzky - Trigari - Eckstein - Marzocchi - Borràs - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Golosio - Defendi - Dórame - Méric - Montoya - Gómez - Vincileoni - Tesoro

Anarcoefemèrides del 10 d'octubre

Naixements

Portada del llibre "Un anno di reclusorio militare"

- Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1878 neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice. En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a Les Lilas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

- Simón Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els «Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de «Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra «Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els últims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

Gaetano Trigari

- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

- Emmy Eckstein: El 10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia, Imperi Alemany) la feminista anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un cafè berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la seva família desaprovà aquestes relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es reuní a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1930 ajudà la propagandista anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves memòries Living my life, que van ser publicades l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant Tropetz (Provença, Occitània), molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat amant de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny de 1936, restà sola i en la misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno (Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de Niça (País Niçard, Occitània) després de patir sis operacions greus a l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Marzocchi (1927)

- Umberto Marzocchi: El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri --serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria, Itàlia). A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Jacint Borràs Bousquet

- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1901 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola --el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà --lligada al periòdic Frente Libertario--, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de juny de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT, Le Combat Syndicaliste, Dealbar, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto, Inquietudes, ¡Liberación!, Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir, La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic Félix Álvarez Ferreras per al premi de literatura «José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En els últims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

***

Sam Dolgoff

- Sam Dolgoff: El 10 d'octubre de 1902 neix al shtetl (poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk (Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany al districte de Bešankovičy, Bielorrússia) l'escriptor, editor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski, més conegut com Sam Dolgoff, i que va fer servir el pseudònim Sam Weiner. Son pare era un treballador del ferrocarril i son oncle, Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor i mestre jiddisch que acabà morint en un camp de concentració estalinista. En 1905, per evitar el reclutament obligatori del pare durant la guerra russojaponesa, sa família emigrà als Estats Units i es va criar al Lower East Side de Manhattan i al Bronx de Nova York. Amb 11 anys començà a treballar i amb 14 s'inicià com a ajudant de son pare pintant parets, feina amb la qual es va guanyar sa vida fins a la seva jubilació. Assistí a l'escola pública de Nova York i una mica a l'escola nocturna, encara que la bona cultura que tingué l'aconseguí de manera autodidacta; també estudià idiomes a la Rand School, però va aprendre les sis llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917 entrà a formar part de la Young People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves Socialistes), secció juvenil del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA), però aviat considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat per les seves critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com ara «Road to Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el periòdic The Road to Freedom, i en 1922 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els wobblies. Bona part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril d'una part a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i anarcosindicalista en diferent llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de la American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la policia repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els matons a sou de la patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida impossible. En aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com ara la de Thomas Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1924 edità el seu propi periòdic, Friends of Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es traslladà a Chicago (Illinois, EUA), on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al grup multicultural anarquista «Free Society» (FS, Societat Lliure), format per jueus, italians, espanyols i russos, que organitzà conferències i debats setmanals. Molt influenciat per l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic Maksimov, que fou el seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i l'anarcosindicalisme, a finals de la dècada dels vint denuncià en les seves gires propagandístiques la dictadura soviètica i els perills que per al moviment obrer portava el comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en 1930, mentre travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué l'anarquista d'origen rus Esther Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui s'establí a Nova York, on criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí al Congrés Anarquista del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com a objecte la creació de nou grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre 1932 i 1934 la parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on publicà el periòdic Looking Forward!, experiència que valorà molt críticament. En 1932 participà en la creació del grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que organitzà debats setmanals i edità el periòdic Vanguard. A Journal of Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat les tesis anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant el període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre del consell de redacció del periòdic mensual Spanish Revolution, òrgan de les United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà en la creació del grup anarquista «Challenge», que edità un periòdic d'igual títol. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege, etc.), moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del grup anarcopacifista «Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del periòdic Why?, que posteriorment passà a anomenar-se Resistance. Després de la guerra fou un membre destacat del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de juliol de 1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la Libertarian League (LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup anarcosindicalista que s'encarregà d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura, organitzar actes per recaptar diners, treure un periòdic (Views and Comments) i mantenir correspondència amb anarquistes d'arreu del món. La LL mantingué un front obert d'accions contra els interessos de la dictadura franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes dels països comunistes, especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys novaiorquesos de LL, del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter Shtimme» (FAS) i dels anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del periòdic Cultura Proletaria, denuncià la dictadura de Fidel Castro i la repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba, col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili (Guangara Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de l'illa cap a Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les garjoles cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents problemes. Durant els anys setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer conferències a facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units i pronuncià discursos en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs de Haymarket. A mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i s'entrevistà amb els anarquistes del grup editor del periòdic Problemen i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979 col·laborà amb el centre d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U», que edità la revista Freespace. En 1976, amb Abe Bluestein, Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el periòdic News from Libertarian Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península després de la mort del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi viatjà (Madrid, Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb nombrosos militants llibertaris. La seva tasca com a assagista fou força prolífica i entre les seves obres podem destacar Ethics and American Unionism (1958), The Labor Party Illusion (1961, sota el pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the activist-founder of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et gauche traditionnell (1973, publicat en Le Mouvement Social, 83), The anarchist collectives. Workers' self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974), Notes for a discussion on the regeneration of the American labor movement (1975), The Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society (1977, 1979, 1989 i 2001), The American labor movement. A new beginning (1980 i 1990), Third world nationalism and the state (1982), A critique of Marxism (1983) i Modern Technology and Anarchism (1986). També destacà des del punt de vista editorial, publicant nombrosos llibres de temàtica llibertària (Mikhail Bakunin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George Woodcock, biografies d'anarquistes, anarquisme cubà, Revolució espanyola, etc.) fins a finals dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves memòries sota el títol Fragments. A memoir. Amb Richard Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy sota el títol Beware, anarchist! A life for freedom. An autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther havia finat quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat al Tamiment Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York.

Sam Dolgoff (1902-1990)

***

Maximilien Rubel

- Maximilien Rubel: El 10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Imperi Austrohongarès, Romania a partir de 1919 i Ucraïna actualment) el sociòleg i «marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès  i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme «marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 a París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Domenico Golosio

- Domenico Golosio: El 10 d'octubre de 1910 neix a Mamoiada (Barbagia di Ollolai, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Domenico Golosio. Sos pares es deien Antonio Golosio i Anna Biggio. El juliol de 1933 emigrà a França i l'agost d'aquell any es reuní amb son germà Pietro Golosio a Madrid (Espanya). El juliol de 1934 manifestà idees subversives en una carta dirigida a sa família i el 18 de febrer de 1936 va ser detingut per distribuir fullets antifeixistes. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el V Regiment i en el «Batalló Garibaldi» i participà en la defensa de Madrid i en les batalles de Navacerrada i del Jarama, on va ser ferit en una cama el febrer de 1937. Hospitalitzat a Múrcia, va ser traslladat, després de la seva curació, a la base de les Brigades Internacionals a Albacete. Sembla que preparà amb son germà Pietro una emboscada a un servei italià de missatgeria amb la finalitat d'apoderar-se de la correspondència adreçada als diplomàtics feixistes establerts a Salamanca. Va ser incorporat a la XII Brigada Internacional «Brigada Garibaldi» i fou ferit al braç i al costat dret durant la batalla de l'Ebre el setembre de 1938. Arribà a tenir el grau de sergent. Llicenciat el 9 de desembre de 1938, el febrer de 1939 passà a França i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Grus, del qual va fugí el maig. Arribà a París (França) on l'abril de 1940 va escriure al Ministeri de l'Interior dient que a finals de 1933 havia emigrat a Espanya i que quan esclatà la Guerra Civil va ser obligat pels «rojos» a treballar en les indústries de guerra. L'octubre de 1940 va ser detingut a Llemotges (Llemosí, Occitània) i reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Rivesaltes. El novembre de 1942 estava tancat a Fresnes. El 13 de febrer de 1943 va se detingut a Brenner (Tirol) i interrogat a Sardenya (Nuoro i Sàsser). Durant els interrogatoris explicà que havia conegut durant la Guerra Civil espanyola destacats militants d'esquerra (Dino Giacobbe, Cornelio Martis, Pietrino Sale, Andrea Scano, Emílio Suardi, etc.) i que es comprometia a col·laborar amb la policia feixista sempre i quan ell no fos compromès. Un informe policíac del comissari Fabris, inspector general de la policia feixista, del 21 de maig de 1943, comunicà que, després d'iniciar contactes amb membres de «Giustizia e Libertà» i amb Emilio Lussu i de ser interrogat l'11 abril de 1943, semblava que la seva col·laboració amb les autoritats feixistes no eren gaire sinceres i es recomanava el seu internament en un camp de concentració durant tota la guerra. Empresonat a Sàsser, va ser alliberat el 14 d'agost de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Domenico Golosio (1910-?)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 10 d'octubre de 1925 mor a Londres (Anglaterra) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Havia nascut el 24 de juny de 1849 a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia). Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[09/10] Judici Ferrer i Guàrdia - «Tierra y Libertad» - «Le Révolté» - «Guerra di Classe» - Míting per Ferrer - Federscher - Persici - Maguid - Hooton - Martínez Sorroche - Bjørneboe - Earnshaw - Elizalde - Castillo Barreiro - Pampuro - Isart - Miller - Canuto

efemerides | 09 Octubre, 2016 09:39

[09/10] Judici Ferrer i Guàrdia - «Tierra y Libertad» - «Le Révolté» - «Guerra di Classe» - Míting per Ferrer - Federscher - Persici - Maguid - Hooton - Martínez Sorroche - Bjørneboe - Earnshaw - Elizalde - Castillo Barreiro - Pampuro - Isart - Miller - Canuto

Anarcoefemèrides del 9 d'octubre

Esdeveniments

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

- Judici contra Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d'anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s'escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d'Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d'una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l'article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d'una rebel·lió militar, s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest partint de les declaracions d'una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s'havia instruït el procés --no s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s'havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció--, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d'un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l'auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l'endemà, 13 d'octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

***

Capçalera de "Tierra y Libertad"

- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.

***

Capçalera de "Le Révolté"

- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de 1910 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari llibertari Le Révolté. Organe hebdomadaire d'union, d'action et d'éducation révolutionnaire regional --en números posteriors el subtítol perdrà l'adjectiu «regional». Aquesta publicació sorgí arran de la fusió de L'Action Syndicale (1904-1910) i Le Combat (edició del Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El seu gerent va ser Henri Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul Lenoir i Henri Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos. L'últim número fou el del 28 de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde (1913-1914).

***

Capçalera de "Guerra di Classe"

- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.

***

Cartell de l'acte

- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 5 de maig de 1883

- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats.

***

Celso Persici

- Celso Persici: El 9 d'octubre de 1896 --algunes fonts citen el 9 de desembre-- neix a Crespellano (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso Persici. Des de molt jove formà part del moviment anarquista i ja en 1913 va ser condemnat per la seva militància. Membre actiu de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bazzano (Bolonya) --amb Armando Borghi, Luigi Fabbri, Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli, etc.-- prengué part el 4 de desembre de 1919, després d'un míting a Bazzano, en una revolta; detingut, fou acusat d'«incitació a l'odi de classes». Fou un dels militants més actius de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil Revolucionària), creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma. Col·laborà en Umanità Nova i Guerra di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou processat el 6 de març de 1920 i condemnat a vuit mesos de presó, que complí a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya. Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de la Borsa de Treball. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de presó. En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa família, s'exilia a França. A París i a Marsella s'ajunta amb altres refugiats italians (Gino Balestri, Edoardo Angeli, la família Giglioli, Emilio Predieri, Antonio Persici, Mastrodicasa, la família Berneri, la família Fabbri, Mioli, Vezzani, Pio Turroni, Vella, Marzocchi, Chessa, etc.) i forma una cooperativa de paletes i de decoració de mosaics que permetré els companys tenir un treball i legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al moviment anarquista. També prendrà part en la construcció dels casinos de Vichy i de Donibane Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club de Niça. El setembre de 1925 participà en el Congrés de Refugiats Italians celebrat a París. Després de dos anys a Niça, s'instal·là per qüestions de salut a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni. En aquesta ciutat participà en les activitats de la Universitat Proletària i va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Giulio Bacconi, Ceccotti, Celso Persici, Marcelo Cicero, Edoardo Angeli i altres. L'octubre de 1934 marxà a Algèria durant uns mesos per qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per la policia, en una ocasió evità un segrest amb la finalitat de lliurar-lo secretament a la policia de Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14 de novembre de 1935, va ser detingut dos dies després, portat a la comissaria marsellesa d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a Catalunya, on uns mesos més tard participarà en els combats de Barcelona del 19 de juliol de 1936 i en el triomf de la revolució. Participà en l'organització dels voluntaris que venien per lluitar i passà un temps al front d'Osca. Més tard va treballar en la Secció Italiana del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona, juntament amb Camillo Berneri i Francesco Barbieri, i representà l'USI, amb Domenico Ludovici i Virgilio Gozzoli, en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. Després de l'assassinat de Berneri i de Barbiere per agents estalinistes el maig de 1937, tornà a França on viurà clandestinament a Brest gairebé durant dos anys. Buscat per la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond Lelli, arribar a Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino Angeli). Però un dia després de la seva arribada, el 19 de juliol de 1939, són detinguts amb Angeli. Dino només fou tancat dos mesos, però Persici i Lelli van ser empresonats durant un any per ús de documentació falsa. Després de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca (Marroc), on participaren en la resistència marroquí amb falses identitats espanyoles. Després de l'Alliberament, Persici retornà a Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i son fill Vertice (1931-2000), que també serà militant anarquista, i participà en la reconstrucció del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a Marsella amb Vertice i l'any següent substituí Gusmano Mariani com a responsable de la subsecretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental. Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a René Bianco en la fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Finalment s'establí a Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso Persici va morir el 15 de setembre de 1988 a Niça (Provença, Occitània).

Celso Persici (1896-1988)

***

Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)

- Jacobo Maguid: El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut com Jacinto Cimazo i Macizo. Sos pares, immigrants que havien arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid, ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues dones i sis homes. Després d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936 començà estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires, Argentina) i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La Plata participa en diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària «Ideas», com ara les de suport a Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el Partido Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra), dirigint el seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes. Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la impremta clandestina de l'Agrupació «Ideas», on s'imprimia Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar hagué d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga general estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos germans, va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria, juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés Anarquista», on de manera assembleària es tractaven temes i s'acordaven mètodes d'acció. El febrer de 1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo, va ser alliberat i marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys (Diego Abad de Santillán, Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán, Manuel Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932 després de l'aixecament de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues vegades, tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre de la Federación Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit mesos després de la seva reaparició, La Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de manera clandestina. Entre setembre i octubre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista, celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest congrés s'aprovà la creació d'una organització anarquista específica i col·laborà en la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres anys fins a la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). En 1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La Plata i el març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb les màximes qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà activament en la Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca «Emilio Zola» i en l'Agrupació Anarquista. En aquesta època engegà una correspondència amb Pascual Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la seva provada innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i d'impulsar les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell any començà la gira mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies del nord i centre de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per un escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un obrer, Benjamín Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després, viatjà a Buenos Aires, on amb Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés constituent de la FACA. En aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos, ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un congrés realitzat a La Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954, adoptarà el nom de Federació Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna Suárez Wilson, realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya pels «Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser nomenat pel Consell Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i col·laborar en la Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven gestant. Amb un vaixell francès arribà a Le Havre (Alta Normandia, França) i a París conegué Sébastien Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de Santillán, el Ple de la FAI el nomenà director del setmanari Tierra y Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i col·laborà en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona visqué en un apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera, José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista «Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per al setmanari recollí informació a fàbriques, tallers, col·lectivitats, centres de salut i d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o Emma Goldman. A la seu de Tierra y Libertad, ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra di Classe, després de l'assassinat de Berneri el maig de 1937. A començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà visitar València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI que se celebrà a Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció de Tierra y Libertad. En els últims mesos de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van ser publicats a Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad Obrera cap a l'exili. Amb una credencial de la FAI creuà la frontera. Després d'una caiguda, va ser hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i setmanes després fou enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir. A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà en la redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a l'Argentina i, després de dos viatges a París per realitzar els tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta Normandia, França) en un transatlàntic anglès. En arribar a Buenos Aires, va ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per Morano, cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de realitzar diversos informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe, s'instal·là a Buenos Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta col·laboració, s'edità el llibre Definición de la guerra. A finals de 1939 començà la gira propagandística més important de la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà en més de 20 localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940 realitzà tres noves gires de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est de la província de Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província d'Entre Ríos. En 1941 reinicià l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a Buenos Aires, sempre sense cap feina estable. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de América, Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per commutació de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de presó. A partir de 1943 participà activament en el moviment llibertari, integrant-se en agrupacions, assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa llibertària i parlant en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir publicà successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants morts: Fernando Quesada, un trozo de historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1981, amb José Grunfeld) i Una voz anarquista en la Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre Escritos libertarios, recull d'articles publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA. L'abril de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre Anarquisme», celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993, participà, amb sa companya Juana Quesada, en l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona. En 1994 publicà La revolución libertaria española (1936-1939) i l'any següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un libertario. Setenta relatos de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a l'Argentina.

Jacobo Maguid (1907-1997)

***

Harry Hooton

- Harry Hooton: El 9 d'octubre de 1908 neix a Doncaster (South Yorkshire, Anglaterra) el poeta, escriptor i filòsof anarquista Henry Arthur Hooton, conegut com Harry Hooton, un dels fundadors de l'anomenada anarcotecnogràcia. Sos pares es deien Levi Hooton, guardaagulles ferroviari, i Margaret Lester-Glaister, i tenia un germà major, Frank. Estudià a la socialista Sunday School i entre 1922 i 1923 al Christ's College de l'East Finchley de Londres. El 28 d'octubre de 1924, amb 16 anys, arribà a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) a bord del Demosthenes, formant part, amb altres 59 infants, del «Dreadnought Trust», pla econòmic de l'Imperi britànic consistent en enviar infants del Regne Unit a Austràlia per a la seva formació com a treballadors rurals qualificats --son germà Frank va ser enviat al Canadà. El juny de 1925 fugí de la Government Agricultural Training Farm (Granja Agrícola Governamental de Formació) d'Scheyville, a prop de Syndey, amb un petit robatori i va fer de rodamón per la zona nord de Nova Gal·les del Sud i Queensland. Declarat culpable de «robatori sense armes», va ser condemnat a vuit mesos, que purgà a la presó de Maitland (East Maitland, Nova Gal·les del Sud). A la garjola l'únic llibre que pogué llegir fou la Biblia i això el va influir de valent. En sortí va canviar de domicili i de feinetes en diferents ocasions. Es va instal·lar a Newcastle, on el 3 de novembre de 1936 es casà a l'església anglicana de Saint John amb l'empleada Thora Zilma Isabel Hatch, que donà a llum bessonada (Frank i Valerie). Després de canviar de domicili en diverses ocasions, la parella se separà. En aquesta època treballà del que va poder: venen fotografies a domicili, com a obrer de fàbrica, fent de pastor, jugant al billar, vivint d'ajudes públiques, etc. En 1936 la poetessa anarcofeminista Marie E. J. Pitt el va introduir en el món de la literatura, però la seva relació només fou epistolar. D'antuvi acostat al trotskisme, en 1939 participà en la vaga de desocupats de Newcastle. Ja anarquista i membre dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), col·laborà amb articles sobre política local i internacional en els periòdics Newcastle Morning i Miner's Advocate, sempre donant un punt de vista llibertari i donant branca a comunistes, feixistes i conservadors. Des del 1940, en plena II Guerra Mundial, va ser sotmès a vigilància per part de la policia militar. En 1941 publicà el seu primer llibre de poesia, These poets, que s'autoedità amb una tirada de 400 exemplars, la majoria dels quals regalà o intercanvià, i això que va ser força aclamat per la crítica. En 1943 va fer amistat amb els escriptors Nettie Palmer i Miles Franklin durant un viatge per Newcastle, els quals els van fer conèixer els poemes de Carl Sandburg i les noves propostes de la literatura nord-americana d'aleshores. En 1943 s'instal·là a Sydney i treballà al The Daily Telegraph --on usà el pseudònim Philistine-- fins a la vaga de periodistes d'octubre de 1944. A partir d'aquesta data mai no va treballar i moltes vegades sobrevisqué de la generositat dels amics. En aquesta època freqüentà la tertúlia que es reunia a casa de l'anarquista Angela Westbrook. En 1943 publicà el poemari Leave yourself alone, que no tingué gaire ressò i, aquest mateix any, s'autoedità Things you see when you haven't got a gun, escrit filosòfic pel qual va ser qualificat per un crític com a «bou anarquista que corre enfollit a través de la seva boira intel·lectual». En 1943 també publicà, juntament amb A. D. Hope i Gary Lyle, poemes en la revista alternativa literària No 1 --en 1944 apareixeria No 2 i en 1948 No 3. En aquests anys col·laborà amb Industrial Worker, dels IWW de Chicago. Després de la II Guerra Mundial, formà part activa dels cercles intel·lectuals de la Universitat de Sydney, del moviment «Sydney Push», de la societat artística que es reunia al Lincoln Inn Coffee Shop i del grup del Tudor Hotel. En aquests cercles es mostrà contrari a la filosofia realista de John Anderson i pel feia a la literatura, criticà durament els autors de moda (Joyce, Yeats, Pound, Eliot, etc.), els quals qualificà d'«antiartistes, filisteus i xarlatans», reivindicant sempre figures com Whitman, Wilde, Nietzsche o Henry Lawson. Va saber compaginar la bohèmia amb la literatura i mantingué correspondència amb nombrosos escriptors d'arreu del món (Japó, Índia, Grècia, Sud-àfrica, Regne Unit, França, Nova Zelanda, EUA etc.). Especialment forní una estreta relació epistolar amb els representants del moviment contracultural californià, com ara l'anarquista Tuli Kupferberg, que més tard creà el grup de rock The Fugs. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques australianes i de l'estranger (Londres, San Francisco, Chicago, Nova York, etc.), com ara Inferno, Industrial Worker, Meanjin, Flame, The Southerly, Coastlines, The Australian Quarterly, Coastlines, Australian Highway, Odyssey, The Bulletin, Aesthetics, Olivant Quarterly, Conditional Culture, Beloit Poetry Journal, Trace, Language, etc. Fou secretari de la secció de Newcasthe de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per un Compromís per la Pau). Filosòficament sostenia que el gènere humà ha de tenir poder sobre les coses, màquines incloses, però mai sobre les persones, pensament que definí com a anarcotecnocràcia. En 1952 conegué la cinematògrafa Margaret Elliot (Margaret Fink, més tard), amb qui va viure durant set anys a Potts Point. Entre el setembre de 1955 i 1957 publicà la revista 21st Century. The magazine of a creative civilization, que comptà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals d'arreu del món. En el primer número d'aquesta revista publicà el text «The politics of things» i, també en 1955 a San Francisco, l'assaig Power over things, reformulació dels seus postulats anarcotecnòcrates. El seu pensament filosòfic el va plasmar en l'obra inacabada Militant materialism, del qual va completar sis dels vuits capítols. Només va poder veure les galerades del que va ser el seu últim llibre, It is great to be alive, publicat pòstumament. Harry Hooton va morir de càncer el 27 de juny de 1961 a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al crematori d'Eastern Suburbs. El dia abans del funeral, el seu gran amic, el músic Bob Cummig, es va suïcidar amb les restes de píndoles que Hooton usava per tractar la seva malaltia. En 1966, com que ningú havia reclamat les cendres, van ser llançades en una fossa comuna. En 1969 Arthur i Corinne Cantrill estrenaren la pel·lícula experimental Harry Hooton. Outsider poet, on el poeta anarquista resumia la seva filosofia social en una sèrie d'entrevistes enregistrades en 1961 poc abans de morir. En 1990 es va publicar l'antologia Poet of the 21st Century. Collected poems. Harry Hooton.

Harry Hooton (1908-1961)

***

María Martínez Sorroche

- María Martínez Sorroche: El 9 d'octubre de 1914 neix a la cantina de «Los Patitas», al Rascador de Las Menas, aldea minera de Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista María Martínez Sorroche. Quan tenia quatre anys, son pare, Juan Martínez Cano (Patitas), morí. En 1924 sa mare, Ángeles Sorroche Pozo, amb l'avia i sos quatre germans i germanes emigraren a França i s'instal·laren a la zona de Lió (Villeurbanne i Vaulx-en-Velin). Amb 10 anys començà a treballar en una gran fàbrica de seda artificial de Vaulx. En 1926 sa família s'instal·là al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i amb 12 anys, i fins al 1932, treballà a la fàbrica «La Seda de Barcelona» del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Per influències de son cunyat Luis Cano Pérez arribà a les idees anarquistes. En 1931, durant la dura vaga del sector tèxtil, formà part del seu comitè. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries als barris barcelonins de Sants i de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, sobretot en el cercle llibertari de Félix Carrasquer Launed, realitzant diferents tasques (transport d'armes, cotitzacions, propaganda, etc.) durant els períodes de clandestinitat. A partir de 1932 treballà com a obrera fornera. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 participà en la presa de la caserna de Pedralbes i s'allistà com a miliciana en la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri d'aquesta ciutat. De bell nou a Barcelona, fou elegida membre del Comitè Econòmic de la Indústria del Pa de la Generalitat de Catalunya, gestionat per la CNT i per la Unió General de Treballadors (UGT), i fins al gener de 1939 s'encarregà d'abastir i de tramitar la producció i la distribució del pa a Barcelona. Amb el triomf franquista s'exilià a França i patí els camps de refugiats de Golbey Epinal i La Godelle. A partir d'octubre de 1939 treballà com a minyona a Pau (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità activament en la CNT de la tendència reformista. En 1952 aconseguí un passi de les autoritats franquistes i pogué visitar sa família a Serón. Son company fou el també militant confederal Federico Martínez Pérez. Entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però son fill Fredy Martínez n'ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies. María Martínez Sorroche va morir el 10 de novembre de 2010 a Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrada tres dies després al cementiri de Lons-Lartigue d'aquesta ciutat.

María Martínez Sorroche (1914-2010)

Fragments de Vida para una vida

***

Jens Bjørneboe

- Jens Bjørneboe: El 9 d'octubre de 1920 neix a Kristiansand (Vest-Agder, Noruega) l'escriptor, dramaturg, poeta, assagista, pintor i pedagog anarcoindividualista i antropòsof Jens Ingvald Bjørneboe. Fou el més jove de tres fills d'una família acomodada enriquida arran de la Gran Guerra; son pare Ingvald Bjørneboe era un navilier d'origen belga, cònsol de Bèlgica i polític conservador, i sa mare es deia Maja Svensson, coneguda com Sørlandets vakre Maja (Maja, la bella del Sud), per la seva joventut. La seva infància va està marcada per la depressió i la malaltia; hagué de romandre anys al llit afectat per una pneumònia greu, temps que va dedicà a la lectura i a l'escriptura. Quan tenia 12 anys començà a consumir alcohol amagat dels pares i quan tenia 13 anys va intentar suïcidar-se penjant-se d'un arbre, però la branca es va trencar. A l'escola mostrà una actitud rebel i va ser expulsat de l'Escola Catedralícia de Kristiansand, per mantenir relacions sexuals amb una nina més petita, i d'altres centres educatius. En 1938 morí son pare i l'any següent viatjà amb sa mare a Itàlia i a l'Alemanya nazi. En 1940, quan Alemanya envaí Noruega, es va presentà voluntari a l'exèrcit, però va ser rebutjat per la seva salut. L'estiu d'aquell any es va embarcar com a grumet, viatjant als EUA i a l'illa d'Svalbard, més enllà del cercle polar àrtic. Després es traslladà a Dinamarca i més tard s'instal·là a Oslo, on visqué en els cercles bohemis, artístics i llibertaris. A la capital danesa aprengué a pintar, assistí a l'Escola d'Arts i Oficis i s'interessà per la literatura i la filosofia danesa, especialment per la de Søren Kierkegaard; també es relacionà molt amb els refugiats europeus que fugien de la guerra. A Oslo entrà en contacte amb l'antroposofia, formant part del seu cercle, amb Karl Brodersen i André Bjerke. En 1943, fugint amb Karl Brodersen de l'«Arbeidstjeneste» (Servei de Treball obligatori alemany), s'establí a Estocolm (Suècia), on conegué la pintora i fotògrafa antropòsofa judeogermana Louise Charlotte Funk (Lisel), amb qui es casà. Funk el va introduir en la literatura, la dramatúrgia i l'art alemanys (Bertolt Brecht, Friedrich Durrenmatt, Georg Büchner, etc.), aspecte que li influencià força. La lectura de Die Moorsoldaten (1935), de Wolfgang Langhoff, on es descriu les dures condicions dels presoners del camp de concentració d'Oranienburg, li va impressionar fortament. De bell nou a Oslo en 1945, es dedicà la pintura simbòlica i a l'escriptura. També en 1945 va viatjar pel Berlín en reconstrucció. La seva predisposició vers l'antroposofia es va veure palesa quan en 1950 entrà com a mestre de fusteria i d'altres matèries en una escola Waldorf (Escola Rudolf Steiner) d'Oslo, experiència pedagògica que duraria fins al 1957, i en 1951 quan publicà el seu primer llibre Dikt, recull de poemes de fort contingut misticoreligiós i influïts per Rainer Maria Rilke. Després es passà a la literatura de marcat contingut criticosocial, com ara Før hanen galer (1952), dura invectiva contra la postguerra i l'horror nazi; Jonas (1955), contra el sistema escolar autoritari i l'Estat, i Den onde hyrde (1960), novel·la anticarcerària escrita després de passar un temps a la presó condemnat per conduir ebri. En 1952 abandonà la «Den norske Forfatterforening» (DnF, Associació d'Escriptors Noruecs) i fou un dels fundadors, amb son cosí l'escriptor i poeta André Bjerke (1918-1985), de la «Forfatterforeningen av 1952» (Associació d'Escriptors de 1952), partidaris de l'estàndard riksmal o bokmal en el debat sobre la llengua noruega. En 1957 va patir una forta depressió que el llançà encara més a la beguda, que intentà equilibrar viatjant (Itàlia, etc.). En 1959 va fer una visita al Berliner Ensemble, i va fer amistat amb alguns dels seus membres. Aquest mateix any va conèixer la jove actriu Tove Tveteraas i en 1961 es va separar de Lisel. En 1961 mateix es casà amb Tveteraas, amb qui va tenir tres fills. A partir de 1964 es dedicà força al teatre, col·laborant amb Eugenio Barba a l'Odin Teatret d'Oslo. Entre 1966 i 1973 publicà la trilogia «Bestialitetens historie» (La història de la bestialitat), amb empremtes pel filòsof Michel Foucault i considerada per molts com la seva obra mestra, formada per Frihetens øyeblikk (1966), Kruttarnet (1969) i Stillheten (1973). En 1966 s'edità anònimament la novel·la Uten en trad, per la qual va ser processat l'any següent per «pornografia i obscenitat», confiscant l'edició de l'obra i prohibint-la a Noruega. El judici, del qual va ser absolt finalment, li va suposar una enorme promoció i el llibre va ser traduït a diverses llengües europees. En 1974 va publicar la seva última gran obra, Haiene. Poc abans de morir sortí l'obra de teatre Rode Emma (Emma la Roja), sobre la vida de l'agitadora anarquista Emma Goldman. Minat per la depressió i l'alcoholisme, Jens Bjørneboe es va suïcidar penjant-se el 9 de maig de 1976 a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega). Entre els seus assaigs destaquen Semmelweis. Et anti-autoritært skuespill (1968), Norge, mitt Norge. Essays om formyndermennesket (1968), Vi som elsket Amerika. Essays om stormaktsgalskap, straffelyst, kunst og moral (1970), Anarkismen. I dag? (1971) i Politi og anarki. Essays om katter, domstoler og mennesker (1972). Marcat pel pensament de Friedrich Nietzsche, sempre es va autodefiní com «anarconihilista». Bjørneboe està considerat com un dels autors noruecs més importants de la postguerra.

***

Antony Earnshaw

- Anthony Earnshaw: El 9 d'octubre de 1924 neix a Ilkley (West Yorkshire, Anglaterra) l'il·lustrador, artista i escriptor anarquista Anthony Sydney Earnshaw. Son pare, rellotger i joier, va morir abans que ell nasqués i sa mare s'encarregà del negoci familiar abans que es declarés en fallida en 1930. La família es traslladà a Redcar (West Yorkshire, Anglaterra) i després a Leeds (West Yorkshire, Anglaterra). Per motius econòmics només pogué estudiar fins els 14 anys a l'Harehills School de Leeds i hagué de posar-se a fer feina, primer com a obrer torner i després com a conductor de grua, educant-se de manera autodidacta a la Biblioteca Pública de Leeds. Quan tenia 20 anys començà a interessar-se pel jazz i pel moviment surrealista i, amb son gran amic Eric Thacker, inventà activitats surrealistes, com ara pujar i baixar dels trens a l'atzar. A començament de la dècada dels seixanta, s'ajuntà amb companys amb idees afins (Patrick Hughes, Ian Breakwell, Glen Baxter, etc.) i realitzaren exposicions de caràcter surrealista, com ara la celebrada en 1966 al Leeds Institute o la The Enchanted Domain, a Exeter (Sud-oest d'Anglatera, Anglaterra). Posteriorment ensenyà a temps parcial primer a l'Harrogate School of Art i després a la Bradford Art School. En 1968 va escriure amb Eric Thacker en la novel·la Musrum, que esdevingué una obra de culte, i que en 1971 tingué una continuació, Wintersol. En aquests anys col·laborà en la revista TransformaCtion. Posteriorment publicà il·lustracions en The Times Educational Supplement, on creà el personatge Wokker. En 1972 aconseguí una beca per al Leeds Polytechnic i aquest mateix any publicà Seven Secret Alphabets, on recopilà alguns dels seus dibuixos. En 1982 publicà Flick Knives and Forks. Aphorisms, jokes, insults, stories with morals, lies i en 1985 abandonà l'ensenyament per a dedicar-se per complet a l'art. Entre els anys vuitanta i noranta va fer «capses d'art» surrealistes, amb elements trobats a l'atzar pels carrers. En 1995 viatjà a París (França) amb Stephen Clark i Ken Cox, on visità les tombes d'André Breton i Benjamin Péret. Anthony Earnshaw va morir de càncer el 17 d'agost de 2001 al South Cleveland Hospital de Saltburn-by-the-Sea (North Yorkshire, Anglaterra). En 2011 Les Coleman edità l'antologia homenatge The Imp of Surrealism, fruit d'una exposició del mateix nom.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Fromentin - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Varo - Casado - Serra - Margalef - Ramos - Pasello

efemerides | 08 Octubre, 2016 09:38

[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Fromentin - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Varo - Casado - Serra - Margalef - Ramos - Pasello

Anarcoefemèrides del 8 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "L'Avenir"

- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau, Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.

***

Borsa de Treball de París

- Detenció de Català: El 8 d'octubre de 1924 és detingut a París (França), quan rebia d'una parella de companys llibertaris dos fardells d'armes, l'activista anarquista català Ramon Català. Exiliat a França durant la dècada dels vint a causa del pistolerisme, organitzà amb son germà Josep el grup anarquista «Els Inseparables» a Firminy. El juliol de 1924, quan son germà Josep marxà a Elbeuf, s'instal·là a la regió parisenca. Participà activament en nombroses reunions d'exiliats espanyols a la Borsa de Treball de París i al «Foyer Végétalien», organitzades pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa la Lliga de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París, il·legalitzada per les autoritats franceses el setembre de 1924.

***

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina --segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924--, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern --on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes--, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.

***

Cartell de la gala

- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de 1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de Pantin de París (França), una gala de suport al periòdic Le Monde Libertaire organitzada per la Federació Anarquista (FA). L'objectiu concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un nou local per a la llibreria llibertària Publico. El concert tingué com a protagonista el cantant Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de difusió als mitjans de comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000 cartells arreu l'Illa de França, al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Auguste Chatel i Malvina Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 5 de juny de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe, en el pagament de les exèquies. 

***

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte --actual Mineral del Monte-- (Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete --el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el «Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía, Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la «Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

***

Pompeo Barbieri

- Pompeo Barbieri: El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

***

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 a Bagnolet (Illa de França, França), i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquesta època treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Antonio Soto a Río Gallegos

- Antonio Soto Canalejo: El 8 d'octubre de 1897 neix al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties --germanes de son pare-- beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, sense èxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquesta època patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso --en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)--, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud --patí diversos accidents de trànsit importants-- i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat «Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica --malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme-- i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules --La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)-- i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). Antonio Soto Canalejo va morir a causa d'una trombosi cerebral l'11 de maig de 1963 a Punta Arenas (Magallanes, Xile). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Carlo Scolari

- Carlo Scolari: El 8 d’octubre de 1898 neix a Val Marchirolo (Llombardia, Itàlia) l’anarquista Carlo Scolari. Sons pares es deien Luigi Scolari i Maria Colombo. Fins als 15 restà a Val Marchirolo i després marxà amb son pare a Zuric (Zuric, Suïssa) per treballar de paleta. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, ambdós van ser repatriats i ell va fer el servei militar en Artilleria. Fou enrolat, però no va participar en els combats a causa d’una malformació a la mà esquerra. En 1919 va ser desmobilitzat i reprengué el seu ofici de paleta. En 1926, després d’haver passat temporades a França, es va instal·lar als Pirineus. En 1930, després d’haver passat un temps a Alger, marxà a Toló, on treballà a l’Arsenal (drassanes marítimes). Des de 1933 la policia italiana el tenia sota vigilància i el Consolat d’Itàlia de Toló el considerà un dels anarquistes «més turbulents i actius subversius» de la ciutat. Sos pares retornaren a Itàlia i a la primavera de 1936 marxà de Toló i s’instal·là a La Sanha de Mar, on conegué Miguel Balard (Michel Balard). Ambdós entraren a Catalunya el 28 d’agost de 1936 i a Barcelona s’allistaren en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», marxant a Pina. Militarista convençut, durant els tres mesos que restà al front sempre va anar desarmat i es dedicava a recollir els companys ferits. Contrari a la militarització de les milícies, després es desplaçà a Barcelona on entrà a treballar en una cooperativa de distribució d’aliments, abans d’emplear-se com a ajudant de fuster al port. També s’incorporà, amb Carpentier i Balart, durant algunes setmanes al Servei d’Investigacions de Control de Fronteres de Portbou, dirigit pels anarquistes catalans. El maig de 1937, amb Charles Carpentier i Balart, participà activament en els combats de carrer contra la reacció comunista des d’una metralladora que havien instal·lat a la terrassa de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família. Després retornà a França. En 1940 es trobava detingut juntament amb altres subversius al fort de Sainte-Catherine de Toló. El 23 de novembre de 1941 quan intentà creuar la frontera francoitaliana per Bardonescha (Piemont, Itàlia), va ser detingut i interrogat. El 29 de desembre de 1941 va ser jutjat i condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene. Després es va perdre el seu rastre.

***

Camp de concentració de Setfonts

- Mariano Sorinas: El 8 d'octubre de 1906 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas. Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mariano Sorinas va morir el 4 de juliol de 1997 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Pilar, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França).

***

Heinrich Friedetzky

- Heinrich Friedetzky: El 8 d'octubre de 1910 neix a Bebra (Hessen, Imperi alemany) l'anarcosindicalista Heinrich Friedetzki. Fou l'últim fill d'una família nombrosa de vuit germans. En 1912 sa família s'instal·là a Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) --actual Racibórz (Silèsia, Polònia). Sa mare morí en 1913 i son pare, ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola popular i estudià durant tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold Dodel, abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves idees. En 1928 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També participà en un grup de teatre obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un viatge de sis mesos a la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf Blodarcz, trobà a Barcelona (Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia --Paul Czakon, Alfons Malina i Bernhard Pacha, entre ells-- que s'havien exiliat a la capital catalana fugint de la repressió desencadenada arran del descobriment un amagatall d'armes dels «Schwarze Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres companys, després d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i Suïssa vivint de la venda de postals, s'havien dispersat a França per passar per separat clandestinament la frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà, arribà a Barcelona amagat sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta ciutat, per intermediació de Solidaridad Obrera aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i els altres; després de viatjar per València i Almeria, retornà, sempre a peu, a Alemanya amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya, amb Max Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament a la Península i arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; sense èxit, marxaren a París on, sense mencionar la seva pertinença a la FAUD, s'allistaren a les Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se, com era la seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser integrats en una unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst Thälmann de la XI Brigada) a València. Després d'un curs de formació, el febrer de 1938 van ser enviats al front, on van ser objecte de vigilància per part dels comissaris polítics comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En març de 1938 ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser tancats al monestir burgalès de San Pedro de Cardeña. Friedetzki, que parlava perfectament el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya nazi, es va fer passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de 1939, quan la invasió de Txecoslovàquia, va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la seva vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel Volksgerichtshof (Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per «combatent de l'Espanya roja» i internat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu ofici d'electricista pogué salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes soviètiques l'abril de 1945. Després de la guerra, fugint de l'ocupació comunista de Silèsia, s'establí amb la seva companya i sos tres fills a Lübeck (Slesvig-Holstein, Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la FAUD, i formà part del Comitè dels Exinternats dels Camps de Concentració. En 1993, després de la mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on establí contacte amb joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre les seves experiències a diferents indrets. A partir de 1994 passà els hiverns a Alacant (Alacantí, País Valencià), on el clima era més benigne per a la seva malaltia; en aquesta ciutat es relacionà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant.

Heinrich Friedetzky (1910-1998)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[07/10] Estrena de «Dolora» - Judici a Ascaso, Durruti i Jover - Manzini - Barrucand - Joe Hill - Padrós - Locatelli - Tartari - Schwarzbeck - Colli - Colomer - Labadie - Carrasquer - Tombolino - Padín

efemerides | 07 Octubre, 2016 09:37

[07/10] Estrena de «Dolora» - Judici a Ascaso, Durruti i Jover - Manzini - Barrucand - Joe Hill - Padrós - Locatelli - Tartari - Schwarzbeck - Colli - Colomer - Labadie - Carrasquer - Tombolino - Padín

Anarcoefemèrides del 7 d'octubre

Esdeveniments

Anunci de l'acte en "La Vanguardia" (5 d'octubre de 1903)

- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista "L'Humanité" (08-10-1926)

- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un per ús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.

Anarcoefemèrides

Naixements

Giuseppe Manzini

- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per «organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.

***

Victor Barrucand

- Victor Barrucand: El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Amb 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).

***

Joe Hill

- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks --taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació-- (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La seva última paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

Joe Hill (1879-1915)

***

Jaume Padrós

- Jaume Padrós: El 7 d'octubre de 1890 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Vilajuana Padrós, més conegut com Jaume Padrós. Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou, son pare feia de boter i sa mare tenia una patent per vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la «fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. Quan tenia 86 anys es casà de bell nou amb Luisa Pujadas. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els últims anys de sa vida visqué retirat a Prada (Conflent, Catalunya Nord), ciutat on morí en 1982. Jaume Padrós fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus.

***

Angelo Natale Locatelli

- Angelo Natale Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es deien Santo Locatelli i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no apte» per al servei militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels principals promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord amb l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), intentà reunir en una estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i socialistes. Molt actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes. També col·laborà en la revista Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del GLB i del qual va ser gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb passaport i el març de 1915 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on romangué fins finals de maig de 1915, quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara que la declaració de «no apte» es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a tipògraf en el diari ginebrí La Tribune i vivia a Carouge (Ginebra, Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una revisió militar, però no es presentà i el març d'aquell any va ser declarat «apte» de Primera Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac de desembre de 1917 fa saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup editor del periòdic ginebrí anarquista Il Risveglio. El 29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar la seva situació militar, però dies després retornà a Ginebra. El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) el condemnà a 10 anys de presó militar, condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix any se separà legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923 s'establí a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit en 1928 en la Cambra del Treball. El 2 de març de 1930 la policia segrestà una carta d'un «periòdic subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia esdevingut socialista, i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930 treballà de tipògraf a Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i estava afiliat al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs), però no al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la Prefectura de Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Remo Tartari

- Remo Tartari: El 7 d'octubre de 1902 neix a Santa Maria Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Remo Tartari. Havia nascut en una família de jornalers anarquistes. Quan era jove s'instal·là a Pontelagoscuro (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1929, per la seva activitat llibertària, es va veure obligat a exiliar-se a França. En 1936 marxà a la Catalunya revolucionària i lluità als fronts. De bell nou a Itàlia, participà en la Resistència i va ser empresonat pel règim feixista. Després de la II Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara. També milità en la Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la qual representà en diversos congressos anarquistes. En 1968 va ser processat per participar en les manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni estrenà el documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre la seva vida i amb la seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a l'Instituto di Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història Contemporània), el qual creà el «Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a Ferrara el «Gruppo Libertario Remo Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li reté un homenatge a la Sala de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.

Remo Tartari (1902-1997)

***

Hubert Schwarzbeck

- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria, Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir en 1989 a Graz (Estíria, Àustria).

Anarcoefemèrides 

Defuncions

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 7 d'octubre de 1930 mor a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Havia nascut el 17 de juny de 1890 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

André Colomer

- André Colomer: El 7 d'octubre de 1931 mor a Moscou (Rússia) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista André Colomer. Havia nascut el 4 de desembre de 1886 a Cervera (Segarra, Catalunya), encara que immediatament es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània; després va acabar els estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà. Més tard va fer de professor al col·legi de Blois i a l'institut de Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l’individualisme héroïque  (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va ser empresonat a Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però és llicenciat i alliberat per malaltia. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En 1915 la Gran Guerra el porta a la clandestinitat, però serà descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d’action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Enrique Vlolatería, Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam), entre altres. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a Moscou, hi morirà poc temps després. Entre les seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme, Répression de l’anarchisme en Russie soviétique (1923), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

***

Jo Labadie en 1917

- Joseph Labadie: El 7 d'octubre de 1933 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Havia nascut el 18 d'abril de 1850 a Paw Paw (Michigan, EUA). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina --havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut-- per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS