Administrar

Efemèrides anarquistes

[19/12] «L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Pinos - Ramiz - Roig Lladó - Lizán - Carpena - Corredor - Pons Prades - Prieto - Abarca - Légeret - Mualdès - Romera - Malsand - Seijas

efemerides | 19 Desembre, 2016 13:29

[19/12] «L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Pinos - Ramiz - Roig Lladó - Lizán - Carpena - Corredor - Pons Prades - Prieto - Abarca - Légeret - Mualdès - Romera - Malsand - Seijas

Anarcoefemèrides del 19 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de l'"Égalité"
Capçalera de l'Égalité

- Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 --encara que a la capçalera posi el 16 de desembre-- surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

***

Un exemplar de "La Guerre Sociale" de 1914 (època ultranacionalista)

Un exemplar de La Guerre Sociale de 1914 (època ultranacionalista)

- Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

***

Cartell de la conferència de Faure

Cartell de la conferència de Faure

- Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

***

L'atemptat contra Elizalde segons "La Vanguardia" del 20 de desembre de 1919

L'atemptat contra Elizalde segons La Vanguardia del 20 de desembre de 1919

- Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fritz Kater (ca. 1920)

Fritz Kater (ca. 1920)

- Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrata Magdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

***

Nicolas Stoïnov

Nicolas Stoïnov

- Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència --va morir amb 101 anys-- no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse, «Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia, Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

Nicolas Stoïnov (1862-1963)

***

Josep Comas Solà

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità,  etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva «Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

- Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 24 de maig de 1902

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 24 de maig de 1902

- Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada «Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent.

***

Senya Fléchine (autoretrat)

Senya Fléchine (autoretrat)

- Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

Secció Italiana de la Columna Ascaso

Secció Italiana de la Columna Ascaso

- Pompeo Crespi: El 19 de desembre de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a París (França).

***

Brunone Gambino

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Necrològica de Joan Pinos Molinas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'octubre de 1974

Necrològica de Joan Pinos Molinas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'octubre de 1974

- Joan Pinos Molinas: El 19 de desembre de 1908 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pinos Molinas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era cunya de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. Posteriorment s'instal·là a Borionac de Mirandòl, on, sense renunciar a les seves conviccions llibertàries, deixà de militar. Joan Pinos Molinas va morir el 6 de maig de 1974 a Borionac de Mirandòl (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 7 de setembe de 1978

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978

- Francisco Ramiz Sopena: El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la «Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 a Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Pilar Pallarès.

***

Josep Roig Lladó

Josep Roig Lladó

- Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

***

Luis Lizán Pérez

Luis Lizán Pérez

- Luis Lizán Pérez: El 19 de desembre de 1915 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Lizán Pérez, conegut com Perenas. De família confederal, son pare Luis Lizán era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació, amb son germà Braulio, milità de molt jove en el sindicat anarcosindicalista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble ocupat per les tropes franquistes i es pogué amagar a les muntanyes de Zuera fins el 6 d'agost quan pogué arribar a la zona republicana a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) formant part d'una expedició de cinc-cents evadits. Lluità tota la guerra en el Batalló «Paso a la Idea» de la 28 Divisió «Ascaso», formant part d'un dels seus grups de guerrillers-dinamiters que realitzaven incursions rere les línies franquistes per a portar a terme sabotatges, tasques d'informació i rescats de companys antifeixistes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, on passà un any. Un cop lliure, retornà als seu poble natal i va ser destinat al Batalló de Treballadors Forçats d'Errenteria (Guipúscoa, País Basc), d'on desertà el 2 de març de 1942 juntament amb altres tres companys. Després de 17 dies de travessia, ajudats per pastors navarresos, passaren a Aragó, estant-se pel Vedado de Zuera, la Sierra de Guara i els Pirineus aragonesos, perseguits sempre per la Guàrdia Civil. Un cop desfet el grup, els dos llibertaris del grup, Juan Antonio Lacima i Luis Lizán, retornaren a les muntanyes de Zuera, on establiren una base guerrillera juntament amb Hilario Gracia Marín. Després de sis mesos de resistència, són tirotejats per la Guàrdia Civil i Hilario Gracia va ser ferit i Juan Antonio Lacima detingut i torturat. Clandestinament Luis Lizán i Hilario Gràcia van ser portats a Saragossa i el setembre de 1942 enviats per ferrocarril a Lleida (Segrià, Catalunya). Ajudats per dos companys de Zuera, Francisco Lacruz Guallar i Mariano Ardeo Pardo, també clandestins i amb identitats falses, s'instal·laren a Gimenells-Alpicat (Segrià, Catalunya). En 1944 donaren aixopluc a cinc militants confederals fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya) que estaven condemnats a la pena de mort. Descoberts, van ser tirotejats i s'amagaren en un lloc segur i en contacte amb Luis Begué van ser introduïts a Barcelona amb el suport dels companys barbers de la plaça Catalunya. De tornada a Lleida Luis Lizán i sa companya Victoria Romé Nivela seguiren actuant en la resistència, mentre ell treballava en l'agricultura i en les mines de carbó. Mantingué contacte amb els resistents d'Osca Pascual Otín Samper, Máximo Fonseca i Pedro Navarro. En un intent de detenció va ser ferit a l'esquena, però aconseguí salvar-se i sanat per la xarxa clandestina confederal lleidatana. Després de cinc anys de resistència armada s'exilià a França juntament amb sa companya, entrant clandestinament el 27 d'octubre de 1947 al Principat d'Andorra. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà al seu poble i deixà escrits uns escrits autobiogràfics sota el títol Mi modesta experiencia en la resistencia al régimen dictatorial del general Franco. El seu testimoni va ser recollit en el llibre en dos volums Rueda, rueda, palomera. Recuperando la memòria històrica y oral de Zuera (2008), de Raúl Mateo Otal i Luis Antonio Palacio Pilacés. Luis Lizán Pérez va morir el 5 de maig de 2009.

***

Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

- Pepita Carpena: El 19 de desembre de 1919 neix --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Era la primogènita d’una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)--, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit, Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.

Pepita Carpena (1919-2005)

***

Necrològica de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Domingo Corredor Valderrama: El 19 de desembre de 1919 neix a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[18/12] «Le Progrès» - «Strage di Torino» - «Siete» - Battola - Villeval - Perruchon - Garinei - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznares - Schwab - Ferrero - Roussel - Cuadrado - Morata - Veiga - Mélet

efemerides | 18 Desembre, 2016 14:31

[18/12] «Le Progrès» - «Strage di Torino» - «Siete» - Battola - Villeval - Perruchon - Garinei - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznares - Schwab - Ferrero - Roussel - Cuadrado - Morata - Mélet

Anarcoefemèrides del 18 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Progrès"

Capçalera de Le Progrès

- Surt Le Progrès: El 18 de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de Le Progrès. Organe des démocrates loclois, primera publicació anarquista de Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de 1869, portarà el subtítol d'«Organe socialiste» i tindrà una periodicitat bimensual, i setmanal a partir del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la capçalera portava l'epígraf: «Tot per al poble i pel poble». Fou el periòdic oficiós de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el responsable de la redacció va ser James Guillaume. Els seus principals col·laboradors foren Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James Guillaume, Benoît Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel. Polemitzà fortament amb el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42 números, l'últim el 2 d'abril de 1870.

***

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

- «Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una «batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.

***

Capçalera de "Siete"

Capçalera de Siete

- Surt Siete: El 18 de desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la publicació anarquista Siete, periòdic de l'Assemblea de Solidaris/es amb Grècia. Aquest butlletí sorgí per donar compte de l'agitació revolucionària sorgida al país hel·lènic arran de l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia. També hi trobem articles sobre la repressió policíaca a l'Estat espanyol. Els articles es publicaren sense signar.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

- Jean Battola: El 18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria, Itàlia) el sabater anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les seves versions francesa Jean Joseph Battola i anglesa John Battola, i que va fer servir els pseudònims Deognaviety i Deoganoff. Sos pares es deien Camillo Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de 1891 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats anarquistes. Cap octubre de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres visqué a Fitzroy Street i a Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas Wasall», detingut i acusat de «fabricació d'explosius», arran de la detenció el 6 de gener de 1892 del grup anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de Wasall (West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa Auguste Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892 va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire, Midlands de l'Oest, Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb Frederick Charles Slaugther (Fred Charles) i Victor Cails, mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres dos membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William Ditchfield, van ser absolts. En sentir la sentència, Battola digué que tot era un muntatge, arengà el tribunal en francès i acabà el seu discurs cridant «Visca l'anarquia, futur de la humanitat, lligam d'unió entre tots els éssers humans!». El maig d'aquell any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat per «conspiració», en va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The Commonweal un article on feia costat els seus companys, i Charles Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser absolt. Battola, que no parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser l'autor d'una carta signada Degnai, adreçada a Victor Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En 1894 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres francès. Des de la presó mantingué correspondència amb l'escriptor anarquista Edward Carpenter. Recobrà la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia reconegueren que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge policíac. Curiosament, Josephine Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era lliure, cinc lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de febrer de 1903 d'un agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la data i el lloc de defunció de Jean Battola.

***

Albin Villeval

Albin Villeval

- Albin Villeval: El 18 de desembre de 1870 neix a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Son pare, Joseph Villeval (Albin), fou un militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT, La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925), òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Le Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) "Arizona Republican" de l'1 de juny de 1918

Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) Arizona Republican de l'1 de juny de 1918

- Pietro Perruchon: El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre  1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un «violentíssim» article titulat «Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).

***

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale, L'Internazionale, La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el «Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns números únics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

***

Herman Frank

Herman Frank

- Herman Frank: El 18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia) l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank, també citat com Herman Franck. Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure fortament influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A començament dels anys cinquanta col·laborà en el periòdic rus Delo Truda editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres institucions històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres i estudis sobre història del judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954, pòstum), Geklibene shriften (1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac de cor.

Herman Frank (1892-1952)

***

Enrico Crespi

Enrico Crespi

- Enrico Crespi: El 18 de desembre de 1897 –algunes fonts citen el 30 de març de 1891– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de «greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel qual va ser denunciat per «incitació a l'odi de classes». Participà activament en els motins de 1927 i el juny de 1928 passà clandestinament a França. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) treballà com a mecànic en un garatge i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella (Provença, Occitània) gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquesta època es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió (Arpitània), participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i, davant el perill d'una expulsió, marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participà, com a tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar (Aragó, Espanya) on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico Crespi va morir el 24 de novembre de 1973 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Vicent Martí Llorens

Vicent Martí Llorens

- Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).

***

Victoriano Crémer en els anys republicans

Victoriano Crémer en els anys republicans

- Victoriano Crémer: El 18 de desembre de 1906 neix al carrer Barrio Gimeno de Burgos (Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i militant anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Nascut en una família nombrosa molt humil, fou fill d'un treballador de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i la seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i Lleó. Quan tenia 10 anys es traslladà definitivament amb sa família a Lleó, on estudià al Cercle Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys publicà el seu primer poema en el setmanari La Crónica de León. De jove treballà com a venedor ambulant del diari El Castellano, peó de pagès, mosso en l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta «La Moderna» i en el diari La Mañana, locutor i periodista. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo (1931), La Calle, El Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha, Solidaridad Obrera (1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys republicans va ser secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la impremta «La Moderna». El juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico Cobas i Claro José Sendón, va fer un míting a la Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el periòdic madrileny La Tierra «Vía Crucis. Romance proletario», un text en prosa poètic on testimoniava la repressió del govern republicà per sufocar la revolta llibertària de Casas Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes, però també l'obertura d'un expedient militar. El capità i maçó Juan Rodríguez Lozano, avi de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de Crémer, el defensà davant el tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient. Cap al 1934 l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va publicar el conte Invierno, compartint fulletó amb El porvenir de nuestros hijos d'Élisée Reclus. Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña, el 27 de març de 1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de concentració de l'antic Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la mort, salvat per capellans (Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues ocasions. Després, acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla Larrey, va ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo. Alliberat en 1938, amb la condició que treballés per al periodisme franquista, va ser enviat com a soldat de l'«Exèrcit Nacional» als fronts d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra treballà de caixista en un periòdic i es dedicà al periodisme --col·laborant en periòdics franquistes (Proa, Pueblo, ABC, Informaciones, etc.) i en la cadena SER-- i la literatura. En 1944 fundà a Lleó, amb Eugenio García de Nora i Antonio González de Lama, la prestigiosa publicació Espadaña. Revista de poesía y crítica, que publicà l'obra de poetes oposats al règim franquista i mantingué una línia editorial de compromís polític i social i que es perllongarà fins al 1951 --en el seu número 20 publicà un famós poema, La fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti. La seva escriptura lírica es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades, angoixants, tremendistes, existencialistes i nihilistes força crítiques vers la realitat d'aleshores i on destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els «perdedors», i en la seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva denúncia de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleó. En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball. En 2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari El último jinete. El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2008. Amb més de 100 anys, publicava una columna diària en El Diario de León, titulada «Crémer contra Crémer». Fou autor de més de 15.000 articles en la premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León, coneguda com «Radio Crémer». Entre les seves obres poètiques destaquen Tendiendo el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra adentro (1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos de mi sangre (1947), Las horas perdidas (1949), La espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y esperanza (1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II (1952), Libro de Santiago (1954), Furia y paloma (1956), Con la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad (1962), Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la sangre (1966), Poesía total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para Elisa (1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los cercos (1976), Poesía (1944-1984) (1984), El mundo de José Jesús (1987), El cálido bullicio de la ceniza (1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La escondida senda (1993), El fulgor de la memoria (1996), Parábola de Amalia «La Petarda» (1997), La resistencia de la espiga (1997), La paloma coja (la encrucijada) (2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos tardíos (2007), Antología poética (2007); i de narrativa Libro de Caín (1958), Historias de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos (1981, autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los trenes no dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los extraños terroristas de la Sábana Santa (marionetas, títeres y otros volatines) (1994), La casona (2001). Victoriano Crémer va morir el 27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó (Castella, Espanya) on es trobava ingressat des de feia uns dies.

Victoriano Crémer (1906-2009)

***

Francisco Javier Miguel Aznares

Francisco Javier Miguel Aznares

- Francisco Javier Miguel Aznares: El 18 de desembre de 1908 neix a Hecho (Osca, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznares, conegut com El Largo. Durant la Guerra Civil espanyola comandà un batalló de muntanya a la comarca d'Angüés i la Foia d'Osca. Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista passà a França i durant la ocupació continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán». L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López Laguarta a escapar de la Gestapo. Francisco Javier Miguel Aznares va morir el 29 de desembre de 1990 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Francisco Javier Miguel Aznares (1908-1990)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Justus Schwab segons el diari de Richmond (Virgínia, EUA) "The Times" del 18 de novembre de 1894

Justus Schwab segons el diari de Richmond (Virgínia, EUA) The Times del 18 de novembre de 1894

- Justus Schwab: El 18 de desembre de 1900 mor a Nova York (Nova York, EUA) el propagandista anarquista Justus H. Schwab. Havia nascut en 1847 a Frankfurt del Main (Darmstadt, Confederació Germànica; actualment pertany a Hessen, Alemanya). Son pare, que sembla que regentava una taverna, va participar en la Revolució de 1848 i per això patí quatre anys de presó sota l'acusació de disturbis contra l'exèrcit. Quan tenia 16 anys, Justus Schwab, per demostrar el seu menyspreu a l'exèrcit prussià, inutilitzà un canó que hi havia apostat a prop de casa seva; també es diu que va robar una bandera prussiana i n'enterrà la meitat, mentre que son pare va fer servir l'altra meitat per a fregar el terra. Aprengué l'ofici de paleta i participà en el moviment obrer fins a finals de la dècada dels seixanta. Quan tenia 21 anys va ser cridat a files, però decidí desertar; amagà el seu uniforme en un cementiri i fugí cap a França. El maig de 1869 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on treballà en la construcció i entrà a formar part de la secció alemanya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Perdé la feina arran de la crisi («Pànic Financer») de 1873 i amb altres treballadors desocupats, participà en campanyes per a aconseguir que s'activés un programa d'obres públiques per part les autoritats municipals per crear llocs de feina. El 13 de gener de 1874 assistí a una gran concentració de protesta d'uns 10.000 treballadors a la plaça Tompkins que va ser dissolta a cops per 1.600 agents de policia, però ell tornà amb una bandera vermella cantant La Marsellesa; detingut, va ser acusat d'«incitació a la revolta» i de portar una bandera roja, aleshores prohibida. Empresonat, va ser graciat pel governador de Nova York John Adams Dix. Poc després d'aquest incident es va casar amb Louisa, filla d'immigrants alemanys, amb qui en 1800 tingué dos infants (Justus H. Jr. i Louisa) i posteriorment altres dos. En aquesta època obrí una taverna al número 50 de First Street, al cor de Litte Germany (Petita Alemanya), que esdevingué centre de reunions del moviment radical novaiorquès. Aquesta cantina, que comptà amb una biblioteca d'uns sis-cents llibres, va ser fustigada tant pel Moviment per la Temprança com per la policia. Com que es va negar a donar les begudes de frac als agents de la policia que feien la ronda, sovint la seva taverna va ser assaltada i escorcollada. El juny de 1876 va ser detingut per vendre cervesa en diumenge, però va ser absolt en el judici. Durant la gran vaga de 1877 va ser nomenat president del seu comitè negociador i va fer nombrosos mítings a Tompkins Square. L'abril de 1877 va ser novament jutjat per «conducta desordenada» durant un míting al Chickering Hall, però també va ser absolt. Entrà a formar part del Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Laborista), que s'havia creat en 1876, però el gener de 1880, amb Moritz Bachmann, es mostrà crític per la seva aliança amb el Greenback Party (GP, Partit del Greenback), un partit reformista antimonopoli que preconitzava una moneda governamental no basada en el patró or. Es va subscriure a la publicació anarquista Freiheit, editada per Johann Most, i de mica en mica reforçà el seu ressentiment contra la direcció reformista de l'SLP i la prepotència dels seus líders. Aquesta animositat tingué el seu punt àlgid quan l'SLP va votar a favor d'una plataforma conjunta amb el GP, mentre ell reivindicava la descentralització del poder. Expulsat de l'SLP amb altres 40 membres, que es definien «socialrevolucionaris» seguint Johann Most, aquest grup es reunia a la seva cantina. Wilhelm Hasselmann, que feia poc havia arribat als EUA, s'hi sumà i suggerí que el nou grup s'anomenés Social Revolutionary Club (SRC), inaugurant-se el 15 de novembre de 1880 amb 27 membres. L'SRC, que cada vegada es declarà més anarquista, tingué reunions setmanals durant tota la dècada dels anys vuitanta. Schwab tingué un paper destacat l'octubre de 1881 al Congrés dels Socialrevolucionaris que se celebrà a Chigaco (Illinois, EUA), al qual acudí com a delegat de l'SRC de Nova York; en aquest congrés es va denunciar l'esclavitud assalariada i la propietat privada i va fer seves les resolucions, on s'incloïen la «propaganda pel fet» i l'insurreccionalisme armat, del Congrés Socialrevolucionari celebrat el juliol anterior a Londres (Anglaterra). Mantingué correspondència amb Albert Parsons quan aquest estigué tancat a la presó de Cook County. Estret col·laborador de Johann Most, quan aquest partí en 1882 de gira propagandística a Europa, esdevingué l'editor de Freiheit. També fou distribuïdor del periòdic Liberty de Benjamin Tucker. Aquesta amistat amb Most es va trencar en 1886 quan alguns anarquistes organitzaren una estafa consistent en assegurar les seves llars i després calar-les foc per cobrar la indemnització; alguns d'aquests van ser detinguts, processats i condemnats. Aquest fet portà una ruptura en el moviment llibertari alemany quan Johann Most es negà a desaprovar els incendiaris. Schwab, home moralment molt recte i seguidor de la sentència segons la qual «la fi mai no justifica els mitjans», s'encarà amb Most i molts dels seguidors d'aquest últim boicotejaren la seva taverna. Malgrat tot, continuà l'animació a la cantina, on acudiren activistes radicals de tota mena, entre ells, la seva amiga Emma Goldman i altres (Ed Brady, John Swinton, Robert Reitzel, Samuel Gompers, etc.), i artistes i escriptors novaiorquesos (Ambrose Bierce, James Huneker, Sadakichi Hartmann, etc.). En 1884 formà part del grup d'anarquistes que va interrompre una reunió de l'SLP quan el seu comitè executiu volia aprovar una moció de denúncia contra els llibertaris; detingut, va ser jutjat per «incitació a la revolta», però novament va ser absolt. L'11 de novembre de 1894 parlà, amb Emma Goldman, Max Baginski, Voltairine de Cleyre, John Edelmann i Charles Mowbray, en un míting commemoratiu a Nova York dels «Fets d'Haymarket». Durant sa vida contribuí econòmicament a la defensa legal d'anarquistes i participà activament en diverses campanyes per la llibertat d'expressió; també va ser membre de la Internationale Arbeiter Liedertafel (IAL, Societat Coral de Treballadors Internacionals), una societat musical d'anarquistes alemanys de Nova York. L'hivern de 1895 va contreure la tuberculosi i es va veure prostrat al llit des d'aleshores. Justus Schwab va morir el 18 de desembre de 1900 de pneumònia a Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat. Al seu seguici fúnebre acudiren unes dues-mil persones i assistiren gairebé totes les faccions del moviment obrer, moltes d'elles oposades i enfrontades. Son fill Justus H. Jr. continuà amb la taverna. El 30 de maig de 2012 es va col·locar una placa commemorativa a l'indret on es trobava la taberna de Justus Schwab.

Justus Schwab (1847-1900)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[17/12] «El Trabajo» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Barrett - Cauderay - Lamua - Villagra - Agustí Gebellí - Catani - Perissino - Cano - Moliner - Gambáu

efemerides | 17 Desembre, 2016 13:36

[17/12] «El Trabajo» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Barrett - Cauderay - Lamua - Villagra - Agustí Gebellí - Catani - Perissino - Cano - Moliner - Gambáu

Anarcoefemèrides del 17 de desembre

Esdeveniments

Premsa anarquista

Premsa anarquista

- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

***

Gran Price de Barcelona

Gran Price de Barcelona

- Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un «Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el «Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

***

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint 'Pravda'" (anys 30)

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)

- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la «neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

***

"Écoutez May Picqueray" (1983)

Écoutez May Picqueray (1983)

- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

***

Cartell del congrés

Cartell del congrés

- Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

- Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus, Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi, Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit, Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Urbain Gohier (1912)

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

***

Cartell de la CGT-SR

Cartell de la CGT-SR

- Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara «L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal (1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Silvio Annovi

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pierre Lentengre

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre: El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primer òrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup «La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el «Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del «Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.  Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Vicent Gil Mata va morir el 17 d'octubre de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).

***

Francisco Foyos Díaz en l'exili

Francisco Foyos Díaz en l'exili

- Francisco Foyos Díaz: El 17 de desembre –algunes fonts citen setembre– de 1905  neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyo i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg, Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

Francisco Foyos Díaz (1905-1977)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

- Rafael Barrett: El 17 de desembre de 1910 mor a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Havia nascut el 7 de gener de 1876 a Torrelavega (Cantàbria, Espanya). Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

- André Cauderay: El 17 de desembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista André Cauderay –sovint el seu llinatge es citat d'altres maneres (Cauderai, Canderay, etc.). Havia nascut en 1914 a París (França) i descendia d'una família originària d'Allaman (Vaud, Suïssa). Estudià medicina a París i, arran del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, l'octubre marxà cap a la Península i es presentà voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Destinat a la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», comandada per Libero Battistelli, va ser ferit el novembre a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). André Cauderay va morir a resultes de les ferides el 17 de desembre de 1936 en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) on havia estat traslladat.

***

Josefina Lamua Broto

Josefina Lamua Broto

- Josefina Lamua Broto: El 17 de desembre de 1941 es afusellada per les tropes franquistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefina Lamua Broto. Havia nascut cap al 1918 a Boltaña (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil espanyola actuà a la zona de Barbastre amb son company milicià.

***

Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de març de 1970

Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de març de 1970

- Segundo Villagra: El 17 de desembre de 1969 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Segundo Villagra. Havia nascut cap el 1881 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pastor d'ovelles a les muntanyes del seu poble natal, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Châteaudun, on residia.

***

Ventura Agustí

Ventura Agustí

- Bonaventura Agustí Gebellí: El 17 de desembre de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí, conegut com Ventura Agustí. Havia nascut el 14 d'octubre de 1898 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Picapedrer de professió, s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[16/12] Judici Michel - Conferència Sindical (Berlín, 1920) - Pappini - Deffosse - Dunois - Torralvo - Camba - Kim Jwa-Jin - Varo - Gimeno - Rodríguez Fernández - Escot - Tombolino - Laisant - Ascaso - Malaguti - Marcassoli - Ibáñez

efemerides | 16 Desembre, 2016 13:17

[16/12] Judici Michel - Conferència Sindical (Berlín, 1920) - Pappini - Deffosse - Dunois - Torralvo - Camba - Kim Jwa-Jin - Varo - Gimeno - Rodríguez Fernández - Escot - Tombolino - Laisant - Ascaso - Malaguti - Marcassoli - Ibáñez

Anarcoefemèrides del 16 de desembre

Esdeveniments

Louise Michel durant el Consell de guerra de 1871

Louise Michel durant el Consell de guerra de 1871

- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.

***

Anagrama de la futura AIT

Anagrama de la futura AIT

- Conferència Sindical de Berlín (1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920 té lloc a Berlín (Alemanya), convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una conferència sindical anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la reconstrucció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La Revolució russa de 1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el bolxevics, com ara els congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919, però el congrés rus de Moscou de 1920 deixà ben clar quin era el caràcter que els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per això sorgí la necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència estigueren representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), sector minoritari de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop Steward & Workers' Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el rus Belensky d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions Professionals de Dinamarca; la CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova Internacional. Una comissió formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que foren finalment aprovades, basades en els principis de la lluita de classes, l'anticapitalisme, antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la independència dels partits polítics i internacionalisme. L'associació que es volia crear prengué el nom provisional de Internacional Revolucionària dels Treballadors (IRT). La Conferència va fer una crida a totes les organitzacions sindicalistes revolucionàries i industrials a prendre part en el congrés convocat per a maig de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical Roja (ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A més a més es va fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per afavorir la preparació del congrés moscovita. Els grups anarquistes que finalment van participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que patien els anarquistes russos i significà el trencament amb els bolxevics. Després de diverses trobades, la refundació de l'AIT fou un fet en el Congrés de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923.

Anarcoefemèrides

Naixements

Romualdo Pappini

Romualdo Pappini

- Romualdo Pappini: El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa Bianco. Es guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al reclutament, el desembre de 1883 va ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant el servei militar, després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat per les seves idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta a Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut en diverses ocasions per «ociós i vagabund». En 1887 passà a França i s'enrolà en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals s'hagué de sumar un any més que passà a la garjola per desobediència. A França va completar la seva formació llibertària i es va veure molt influenciat per l'anarcoindividualisme de Max Stirner. Admirador de François Claudius Koënigstein (Ravachol), aprengué la fabricació d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser expulsat de França i retornà a Torí, on es dedicà activament a la propaganda anarquista i a l'explicació de l'ús dels materials explosius. A principis de 1894 va fer una conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont, Itàlia) sobre la fabricació d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El març de 1894 es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato» –l'intent d'aixecament revolucionari promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella (Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys (Luigi Alasia, Ferdinando Capisano, Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto Guabello, Giacomo Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14 mesos i 20 dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de vigilància, per «associació criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els documents que se li segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la màxima «Si vols ser feliç, penja, per l'amor de Déu, el teu patró», es trobava un opuscle francès amb el projecte de destrucció de l'Òpera, la traducció autògrafa de L'indicateur anarchiste amb fórmules d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa lavoratrice, i diversos números de publicacions anarquistes (La Révolte, L'Insurgé, Le Père Peinard, etc.). Després d'acomplir la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va ser portat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on participà, amb altres companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti, Roberto D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en l'aixecament de l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista Argante Salucci. Pel seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per «violació de l'assignació de residència, resistència i lesions». El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet que implicà un manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna sencera. Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de 1900 va ser detingut i empresonat per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure, manifestà la intenció de penedir-se i es traslladà a Tànger (Marroc) portant una recomanació del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger formà part del Centro Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista), majoritàriament format per treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia interceptat una circular des de Tànger signada per ell on s'anunciava la creació d'un Comitè Internacional de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS en estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es casà amb una espanyola, de família «honorable» segons la policia, amb qui tingué fills. A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i allunyà del COS. En 1906 aconseguí una discreta posició, esdevenint viatjant comercial d'una empresa belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva reconversió i del seu allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Claude Deffosse (ca. 1894)

Foto policíaca de Claude Deffosse (ca. 1894)

- Claude Deffosse: El 16 de desembre de 1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Deffosse –el seu llinatge sovint citat de diferents maneres (Defosse, Defossa, Delfosse, Lafosse). Sos pares es deien Louis Deffosse i Jeanne Coussant. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

- Amédée Dunois: El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), i és transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945. És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol «Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) i Jaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

Una de les obres de José Torralvo

Una de les obres de José Torralvo

- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria, El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

***

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

- Julio Camba: El 16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra, Galícia) el periodista, humorista i escriptor anarquista, i després franquista, Julio Camba Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son pare, Manuel Camba Bóveda, compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i  sa mare es deia Juana Andreu Temes; son germà major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor. Després de fer estudis a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria de Marín (Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en un grup de lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes fonts en diuen 16–, en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es fes capellà, fugí de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell cap a l'Argentina. A Buenos Aires treballà amb un amic de sa família i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup editor del periòdic La Protesta Humana i amb la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure néixer. En aquesta època començà a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests, pamflets, etc.) i a col·laborar en els periòdics anarquistes La Protesta, dirigit per Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, i La Protesta Humana. També participà activament en la vaga general de 1902. Per totes aquestes activitats, en aplicació de l'anomenada «Llei de Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián Troitiño, Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de l'Argentina cap a Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva Galícia natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a Galícia, començà a col·laborar en El Diario de Pontevedra, però ràpidament s'instal·là a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions anarquistes, com ara El Porvenir del Obrero. Mesos després creà el seu propi periòdic, El Rebelde (1903-1905); aquest setmanari literari de continguts obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich Nietzsche, va ser dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les col·laboracions de Pietr Kropotkin –l'única col·lecció gairebé completa dels 51 números d'El Rebelde es conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus, Anselmo Lorenzo, Francisco Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja, José Martínez Ruiz (Azorín), José María Blázquez de Pedro, Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes d'impremta. El 23 de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista modernista Afirmación. A partir de 1905, i fins 1907, col·laborà com a cronista en el periòdic republicà El País. En 1907 va ser contractat pel periòdic España Nueva com a cronista parlamentari i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la política. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics (La Correa, El Cuento Semanal, El Intransigente, Los Lunes del Imparcial, La Voz, etc.) i en les publicacions anarquistes La Anarquía Literaria, La Revista Blanca i Tierra y Libertad. En aquest any, durant el procés per l'atemptat contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906), va ser cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista regicida Mateu Morral Roca, però sempre reconegué, durant el judici i en articles de premsa, que el coneixia escassament. També en 1907 publicà el llibre El destierro, on narra la seva etapa Argentina i la seva introducció en el pensament anarquista. En 1908 entrà a formar part com a corresponsal en la plantilla del periòdic La Correspondencia de España i va ser enviat a Constantinoble (Imperi Otomà), on cobrí el moviment dels anomenats «Joves Turcs», les eleccions i el canvi de sultà d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de redacció i El Mundo el va enviar com a corresponsal a París (França) i a Londres (Anglaterra). En 1912 començà a escriure en el diari conservador La Tribuna sota el pseudònim Diario de un Español. Retornà a Londres i també envià cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir, aprengué el francès, l'anglès i l'alemany. En 1913 començà a col·laborar per al diari monàrquic ABC, contribució que durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort. En 1916, en el context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York, EUA), per a cobrir les eleccions de 1917 en els quals guanyà el demòcrata Woodrow Wilson. Una d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista per al diari liberal El Sol. Repetí a Berlín i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia). De bell nou a ABC, cobrí la corresponsalia de Nova York i retornà a Espanya després del crack del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves idees anarquistes ja s'havien refredat força. En 1930 viatjà a Mèxic i, ben igual que el seu viatge a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia sobre aquests. Durant la Guerra Civil espanyola, que passà gairebé tota a Portugal, les seves cròniques, on expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren en l'ABC de Sevilla (Andalusia, Espanya). En 1948 es publicaren les seves Obras completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un recull de les seves publicacions. En 1947 s'instal·là de manera intermitent com a hoste de l'Hotel Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril de 1954, ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer Joan March Ordinas, per a qui havia treballat de negre. Entre 1951 i 1953 col·laborà en el periòdic franquista Arriba. També va escriure per a La Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser anomenat per alguns com el Brillant-Savarin espanyol, però també pel pòquer, joc que l'obligava a escriure més per necessitat econòmica que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme «Mariano de Cavia» del diari ABC. Publicà nombrosos llibres, molts d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las alas de Ícaro (1913), Londres (1916), Alemania, impresiones de un español (1916), Playas, ciudades y montañas (1916), Un año en otro mundo (1917), La rana viajera (1920), Aventuras de una peseta (1923), El matrimonio de Restrepo (1924), Sobre casi todo (1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer (1929), Haciendo de República (1934), La ciudad automática (1934), Esto, lo otro y lo de más allá (1945), Etc., etc. (1945), Mis páginas mejores (1956 i 2012), Ni fuh ni fah (1957), Millones al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de 1962, com a conseqüència d'una embòlia, a la Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972 i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos de Julio Camba» que es reunia al restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi periodístic que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls dels seus articles, molts d'ells inèdits, com ara Maneras de ser periodista (2013), Caricaturas y retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un corresponsal español (2014) i Galicia (2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes sota el títol «¡Oh, justo, sutil y poderoso veneno!». Los escritos de la Anarquía.

***

Kim Jwa-Jin

Kim Jwa-Jin

- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao «El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

Remedios Varo

Remedios Varo

- Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret --qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la «Columna Durruti»--, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959), Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de febrer de 1994

Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1994

- Julio Gimeno: El 16 de desembre de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Juntament amb sos germans grans, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel Correa. Julio Gimeno va morir el gener de 1994 i fou incinerat l'11 de gener d'aquest any a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Dolores Rodríguez Fernández

Dolores Rodríguez Fernández

- Dolores Rodríguez Fernández: El 16 de desembre de 1915 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 a Roanne (Roine-Alps, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

***

Eduardo Escot Bocanegra, tinent de Transmissions de l'Expercit republicà (Madrid, agost de 1937)

Eduardo Escot Bocanegra, tinent de Transmissions de l'Expercit republicà (Madrid, agost de 1937)

- Eduardo Escot Bocanegra: El 16 de desembre de 1919 neix a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Escot Bocanegra. Fill de jornalers del camp empobrits i analfabets, entrà com a aprenent de sabater i durant la primavera de 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els mestres republicans José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els quals l'introduïren en la literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, entrà a formar part, malgrat la seva curta edat, del Comitè de Defensa local i s'enfrontà a la Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de juliol de 1936 aquesta localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez Zamalloa, la qual afusellà aquest mateix dia els seus mestres Sepúlveda, «víctima dels seus errors», i Juarino --93 persones més del poble van ser assassinades pels feixistes--, fugí a la muntanya fins arribar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Lluità amb un grup de 20 homes, que pertanyia a la «Columna Ascaso» encapçalada per Manuel Mora Torres, i després es traslladà a Màlaga i a Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el Batalló 598, comandat per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos a l'Escola de Guerra del Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts (Jarama, Madrid, Extremadura, Ebro, Catalunya). Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Barcarès, on féu la verema d'aquell any, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a treballar en la fortificació de la «Línia Maginot» a la regió de Belfort (Franc Comtat, Arpitània). Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va ser detingut a Belfort i enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel (Heidekreis, Baixa Saxònia, Alemanya), a prop de Hamburg. Més tard, el 27 de gener de 1941, va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques (a la pedrera, construint carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de sabater, etc.) als kommandos de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, membre del Comitè Internacional Clandestí que preparava la insurrecció i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35 quilos i estava gairebé desnonat. Després de set dies a la infermeria, va ser enviat al Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França). Acabà establint-se en aquesta localitat i es casà amb una francesa (Aimée), amb qui tingué dos infants. D'antuvi treballà de sabater, després en una empresa de publicitat i finalment en la sanitat pública francesa, sempre militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del «Memorial sobre la Deportació» erigit a Bretstein (Murtal, Estíria, Àustria). El seu testimoni va ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de Mauthausen (2006), de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo Martín. El 19 de març de 2007 va ser distingit per la Diputació de Cadis (Andalusia, Espanya) amb la Placa d'Or pel seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i l'endemà li va ser retut un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per l'Ajuntament de la localitat. Eduardo Escot Bocanegra va morir el 23 de maig de 2015 al seu domicili de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França) d'una aturada cardiorespiratòria.

Eduardo Escot Bocanegra (1919-2015)

***

Marco Ferruzzi ("Tombolino")

Marco Ferruzzi (Tombolino)

- Tombolino: El 16 de desembre de 1979 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarcoinsurrecionalista Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino o Ardito. El 8 de març de 2000 va ser detingut per lesions i resistència a l'autoritat durant els violents enfrontaments contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la celebració del carnaval. En aquesta època formava part del grup anarquista «Compagne e compagni» i del «Colletivo Antagonista» de Viterbo, i del «Comitè ciutadà contra la presó i la repressió social». Novament fou denunciat el maig de 2002 a resultes d'una manifestació anarquista celebrada a Sulmona i acusat de bloquejar carreteres, danys, robatoris i invasió de d'edificis. Fou assidu dels centres socials okupats de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma. El 3 de desembre de 2003 la Divisioni Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS, Divisions d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de Roma, en col·laboració amb la DIGOS de Nàpols, el detingué a casa d'una amiga a Il Vomero (Nàpols); jutjat amb Massimo Leonardi (Il Sardo) per copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de 2003 durant una manifestació a Roma contra la Conferència Intergovernamental de la Unió Europea, fou condemnat a un any de presó i a una indemnització de 1.000 euros al policia i tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli, però en el judici d'apel·lació celebrat el 16 de març de 2004 a Roma ambdós van ser absolts. El 27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en el marc de l'anomenada «Operació Cervantes» contra el grup anarcoinsurreccionalista Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista Informal (FAI), acusat d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels carrabiners del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix dia, a la Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte esclatà i va fer perdre dues falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano Sindonia. Per aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per «fabricació i enviament d'explosius» i «temptativa d'homicidi agreujada» i condemnat a nou anys de presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en règim especial a la presó de Poggioreale de Nàpols. El judici d'apel·lació del febrer de 2007 l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la Primera Sala Penal del Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el recurs de la Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7 d'octubre de 2007 de sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[15/12] «La Revue Libertaire» - «L'Effort» - «L'Agitazione» - «Anarchiste» - «Le Combat Syndicaliste» - «La Revue Anarchiste» - «Lotte Sociali» - «Il Comunista Libertario» - «Le Rebelle» - «Germen» - «Atalaya» - «IRL» - Mir - Guérineau - Molinari - Daudé - Petrini - Rúa - Cacucci - Pinelli - Ragazzini - San Martín - Dufour - Ego-Aguirre - Leggio - Bozhilov

efemerides | 15 Desembre, 2016 12:49

[15/12] «La Revue Libertaire» - «L'Effort» - «L'Agitazione» - «Anarchiste» - «Le Combat Syndicaliste» - «La Revue Anarchiste» - «Lotte Sociali» - «Il Comunista Libertario» - «Le Rebelle» - «Germen» - «Atalaya» - «IRL» - Mir - Guérineau - Molinari - Daudé - Petrini - Rúa - Cacucci - Pinelli - Ragazzini - San Martín - Dufour - Ego-Aguirre - Leggio - Bozhilov

Anarcoefemèrides del 15 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Revue Libertaire"

Portada del primer número de La Revue Libertaire

- Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi) --que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició--, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números --l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894-- a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon, Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir: «L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art --vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.

***

Capçalera del primer número de "L'Effort"

Capçalera del primer número de L'Effort

- Surt L'Effort: Pel desembre de 1904 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer i únic número conegut del periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille libertaire. Publicat pel grup anarquista francès «Germinal», reemplaçava el Supplément français, del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La Protesta Umana (1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe Ciancabilla. La redacció i l'administració la portà Raymond Buchmann, que juntament amb Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem en la publicació. La seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules buides», com ara Déu, Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc. Sota el títol citava el següent exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa, la decadència, res més que l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre cap a la direcció pel propi temperament, vers una meta que és impossible d'assolir. X».

***

Portada d'un número de "L'Agitazione"

Portada d'un número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.

***

Capçalera d'"Anarchiste"

Capçalera d'Anarchiste

- Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste [Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de «propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.

***

Capçalera de "Le Combat Syndicaliste"

Capçalera de Le Combat Syndicaliste

- Surt Le Combat Syndicaliste: Pel desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste. Era l'òrgan oficial de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), secció francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de l'anarcosindicalisme francès, el periòdic tindrà com a principal responsable Pierre Besnard i es publicarà posteriorment a París, Sant-Etiève i Llemotges. En foren administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne, André Gross, L. Chabeaudie, Pierre Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E. Juhel i Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson, Andrieux, J. Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot, Sébastien Faure, A. Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet, André Gross, Lucien Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour, Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant, Puechagut, Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S. Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril de 1933 se'n publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir del 12 de maig de 1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de 1939. La publicació reapareixerà després de la guerra a París l'abril de 1947 com a òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), secció francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.

***

Portada d'un número de "La Revue Anarchiste"

Portada d'un número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action --més tard portarà el subtítol «Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).

***

Portada de "Lotte Sociali" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Portada de Lotte Sociali [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Lotte Sociali. Edito a cura della Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials. Editat a cura de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era l'òrgan d'expressió de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França) que agrupà antifeixistes i anarquistes italians exiliats a França i a Suïssa. El responsable d'aquesta publicació, que defensava les tesis de la tendència partidària de l'organització en el moviment anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors trobem Amleto Astolfi (Amleto Franzini), Savinio Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico Ludovici, Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el febrer de 1935.

***

Portada d'"Il Comunista Libertario"

Portada d'Il Comunista Libertario

- Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana. Aquesta publicació de la FCLI sorgí com a fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione Libertaria. Els dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser dirigit per Mario Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal Concordia i Mario Perelli, entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim el 5 d'octubre de 1945, i va ser substituït per Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es perllongà fins al 15 de setembre de 1961 amb algunes interrupcions.

***

Capçalera de l'últim número de "Le Rebelle"

Capçalera de l'últim número de Le Rebelle

- Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle». Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.

***

Capçalera de "Germen"

Capçalera de Germen

- Surt Germen: Pel desembre de 1945 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen. Al servicio de la Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, els últims números sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora. Hi van col·laborar Jorge Veraclis, Víctor Fernández Anca, Manuel Martín Fernández, Adolph Fischer, Diego de La Noche, El duende de la moneda, Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro Carsi i Bernardo Vallejos Zurita, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juliol de 1947.

***

Capçalera d'"Atalaya"

Capçalera d'Atalaya

- Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión, òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga.  Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), només Atalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la «reunificació».

Atalaya (1957-1958)

***

Portada d'un número d'"IRL"

Portada d'un número d'IRL

- Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon. Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.

***

Joan Mir i Mir

Joan Mir i Mir

- Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).

Joan Mir i Mir (1871-1930)

Anarcoefemèrides

Naixements

D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

- Lucien Guérineau: El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Fill d'un fuster de carcasses francmaçó, la Comuna de París el marcà profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup «La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per «violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de «Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin), «La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Pot à Colle, òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Le Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per «participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquesta època fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat», «Bois», «Charpentier», «Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la «Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seu òrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fou íntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Casat amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de 1940 a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).

 ***

Luigi Molinari

Luigi Molinari

- Luigi Molinari: El 15 de desembre de 1866 neix a Crema (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1918 a Milà (Llombardia, Itàlia), a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

Luigi Molinari (1866-1918)

***

Achille Daudé

Achille Daudé

- Achille Daudé: El 15 de desembre de 1870 neix a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901), Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916), Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc. Achille Daudé va morir el 3 d'abril de 1963 a Rouen (Alta Normandia, França).

***

Alfonso Petrini

Alfonso Petrini

- Alfonso Petrini: El 15 de desembre de 1900 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Alfonso Petrini. Entre 1919 i 1923 va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats revolucionàries i el juny de 1926 va ser condemnat en absència pel Tribunal d'Ancona, juntament amb altres companys (Remo Franchini, Silvio Galeazzi, Alvaro Marsigliani, Carlo Pergoli, Attilio Silvestrelli, etc.) a 22 anys de deportació en colònia penitenciària per haver participat en l'aixecament revolucionari del 26 de juny de 1920 a Ancona, conegut com la «Revolta dels Bersaglieri», durant el qual va ser ferit en una cama. Fugint de la condemna, i deixant a Ancona sa companya i dos infants, es refugià a Viena (Àustria) i, després de diversos incidents, passà a la Rússia bolxevic. D'antuvi acollit per les autoritats comunistes, rebé ofertes de feina per part del govern, però, com que no dissimulà gens ni mica el seu pensament anarquista, el 16 de desembre de 1927 va ser detingut per la policia política. Després d'aconsellar els companys de la fàbrica que no treballessin més de vuit hores, va ser acusat de «sabotejar la producció» i sense cap judici, el 14 de gener de 1929 va ser condemnat administrativament i secretament a 10 anys de presó. A Europa sorgí una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i altres organismes, però no s'aconseguí cap resposta per part de les autoritats soviètiques. Després de quatre anys i vuit mesos deportat a les illes Solovietski (Arkhànguelsk, Rússia, URSS) i a Súzdal (Vladímir, Rússia, URSS), va ser alliberat, però se li va establir residència forçosa i vigilada a Àstrakhan (Àstrakhan, Rússia, URSS). A partir de juny de 1932 el CIDA establí correspondència regular amb ell. Malalt de tuberculosi, tingué seriosos problemes per a poder alimentar-se i, sense feina, vivia del que els pagesos li donaven solidàriament. Ciutadà italià, ja que mai no volgué prendre la nacionalitat soviètica, les autoritats es negaren en tot moment a deixar-lo sortir de l'URSS. Durant aquests anys, la premsa comunista europea l'acusà en tot moment de ser un espia. Durant el Congrés Nacional de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), celebrat l'octubre de 1934 a Grenoble (Delfinat, Arpitània), l'anarquista Enzo Fantozzi invità els congressistes a protestar contra la seva detenció i també durant el Congrés Antifeixista celebrat entre el 12 i el 13 d'octubre de 1934 a Brussel·les (Bèlgica), fet que provocà les protestes comunistes. Finalment, 1 de juny de 1935 en va ser expulsat i el 9 de juny lliurat a les autoritats de la Itàlia feixista a Odessa. Empresonat a Ancona i a L'Aquila (Abruços, Itàlia), va ser alliberat poc després, però novament detingut per la seva oposició a la guerra imperialista d'Abissínia. En 1938 va publicar un diari dels seus anys a l'URSS que porta per títol Appunti di vita vissuta nel «Paradiso bolscevico». El 19 de maig de 1898 va ser rehabilitat per la perestroika per «absoluta manca de proves».

Alfonso Petrini (1900-?)

***

Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès "Hoja Oficial del Lunes" del 12 de juliol de 1937

Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès Hoja Oficial del Lunes del 12 de juliol de 1937

- Manuel Rúa Losada: El 15 de desembre de 1905 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per «vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.

***

Valerio Cacucci

Valerio Cacucci

- Valerio Cacucci: El 15 de desembre de 1928 neix l'anarquista Valerio Cacucci. En 1943 treballava com a aprenent de barber a Bari (Pulla, Itàlia). El 2 de desembre de 1943, durant un atac alemany al port de Bari on diversos vaixells nord-americans, com ara el John Harvey, carregats de milers de bombes d'iperita, prohibides des de la Convenció de Ginebra de 1925, s'enfonsaren, participà activament en el socorriment dels marins immersos en fums d'oli i d'iperita, aconseguint salvar-se d'aquest desastre. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer metal·lúrgic a la «FIT Ferrotubi» de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) i milità en el moviment anarquista fins el final dels seus dies. Valerio Cacucci va morir, després d'una llarga malaltia, el 13 de març de 2004. Son fill, Pino Caccci, és un destacat escriptor llibertari.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

- Giuseppe Pinelli: El 15 de desembre de 1969 es assassinat a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Havia nascut el 21 d'octubre de 1928 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario, òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser «suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Pinelli (1928-1969)

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS