Efemèrides anarquistes
efemerides | 20 Desembre, 2023 11:16
Anarcoefemèrides del 20 de desembre
Esdeveniments
Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest
- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.
***
L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia
- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.
***
Convocatòria
del míting publicada en el periòdic de
Filadèlpia La
Libera Parola del 17 de desembre de 1921
- Míting de
Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick
Hall de Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA) un gran míting a
càrrec del destacat anarquista i
anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel
Comitè General
d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated
Clothing Workers of America
(ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil
d'Amèrica), portà el títol
«La
situazione attuale del movimento operaio» (La
situació actual del moviment
obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.
***
Notícia
sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 18 de desembre de 1936
- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.
***
Capçalera
del primer número, i únic, de ¡Liberación!
- Surt ¡Liberación!:
El 20 de desembre de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i
únic número
conegut del setmanari anarquista ¡Liberación!
¡Por la libertad de los presos
revolucionarios!. L'objectiu d'aquesta publicació
era aconseguir la
llibertat dels presos antifeixistes des de la unitat de les
organitzacions obreres
revolucionàries.
***
Convocatòria
de la conferència apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1962
- Conferència de
Lapeyre: El 20 de desembre de 1962 se celebra a la Sala
Sénéchal de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) la conferència
pública i contradictòria de l'anarquista,
pacifista i
neomaltusià Aristide Lapeyre «Les mauvais
garçons de l'Anarquia» (Els nois
dolents de l'Anarquia). L'acte tractà sobre el terrorisme i
il·legalisme anarquistes (Ravachol, Caserio,
«Banda Bonnot», etc.). Aquesta
conferència, organitzada
pel Centre d'Estudis Socials, era continuació d'una altra
que
havia tingut força èxit que es titulava
«Les grands hommes de l'Anarchie» (Els
grans homes de l'Anarquia).
Naixements
Retrat de Guillaume Maugnard publicat en el diari parisenc Le Journal del 5 d'agost de 1902
- Guillaume Maugnard:
El 20 de desembre de 1868 neix a Rebréchien (Centre,
França) l'anarquista
Guillaume Jean Joseph Maugnard, conegut com Raoul l'Anarchiste
i sota altres
pseudònims (Colson, Cosson,
Peters). Sos pares es deien
Jean Joseph Maugnard, empresari i rendista, i Joséphine
Émilie Marie Burban. Es
guanyà la vida de diferents maneres (obrer de fleca, pintor
decorador, fotògraf,
etc.). Considerat anarquista perillós, patí set
condemnes per cisa d'aliments,
robatori i ultratges. El 22 de maig de 1901 va ser condemnat en
rebel·lia per
l'Audiència del Sena a treballs forçats a
perpetuïtat per «falsificació de
moneda». Segons les autoritats hauria fugit a
Amèrica i estava fitxat en
diversos països europeus (Àustria,
Bèlgica, Espanya, Regne Unit, Suïssa, etc.)
com a falsificador de moneda. El 18 de març de 1902 va ser
jutjat novament en
rebel·lia per l'Audiència del Sena per
«fabricació de moneda falsa». El 4
d'agost
de 1902 va ser detingut al seu domicili, al número 23 del
carrer París de
Puteaux (Illa de França, França), juntament amb
Émile Ricbourg, sota l'acusació
de moneda falsa, i els policies van ser rebuts a trets pels
anarquistes. També
van ser detingudes Louise Clémentine Zucker, companya de
Maugnard, amb qui
tenia un infant de tres anys, i Marie Berthe Cadet, companya de
Ricbourg. El 29
i el 30 d'abril de 1903 va ser jutjat per l'Audiència del
Sena i condemnat per
«fabricació i distribució de moneda
falsa». El 5 d'agost de 1907, en sortir de
la presó, va ser donat com a desaparegut. El 2 d'abril de
1914 es casà a
Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la
propietària Justine Élise Legrand i
passà a viure a Vendin-lès-Béthune
(Nord-Pas-de-Calais, France), població d'on
era ella. En aquesta època treballava de
fotògraf. En 1934 figurava en un llistat
d'anarquistes del departament de l'Oise. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva defunció.
***
Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911
- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Sos pares es deien Edmond François Gourmelon, ajustador al port, i Léonie Françoise Labat. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 23 de juliol de 1915, quan estaba mobilitzat, es casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.
***
Domingo
Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)
- Domingo Torres
Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts
citen erròniament altres dates–
neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País
Valencià) el destacat
anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu
nom a vegades
catalanitzat com Domènec.
Sos pares
es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es
traslladà a València
(València, País Valencià) i
entrà a treballar de metal·lúrgic i
d'obrer
carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en
la Unió Naval de
Llevant i a tot el Grau de València. Formà part
de la Societat d'Obrers del
Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de
València, adherit a la
Federació Anarquista de la Regió Valenciana
(FARV). En 1916 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de
València i fou un dels
fundadors del Sindicat del Transport, destacant en
l'organització dels
Sindicats Únics arran del «Congrés de
Sants» confederal de 1918. Participà
activament en l'organització de la vaga general de 1917.
Després de la mort el
5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José
Pérez Ruiz i Serafín
Sanz García) al Grau de València durant la vaga
contra «Superfosfatos La Unión
Española», va ser acusat, juntament amb Miguel
Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime,
de participar en les activitats dels grups d'acció
anarquistes i de ser l'inductor
d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els
acusats van
ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la
«llei de fugues», passà a
França. El març de 1923 va fer mítings
a València i a Cullera (Ribera Baixa,
País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser
detingut a Castelló (Plana Alta,
País Valencià), juntament amb Pedro
Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les
sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat
Lliure
de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València,
però va ser alliberats
poc després. En 1928 representà
València en el Ple Nacional de Regionals de la
CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en
la seva estratègia. En 1930
participà activament en les conxorxes republicanes de
derrocament de la
dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de
José Sánchez
Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals
protagonistes de la
reactivació sindical de la Confederació Regional
de Llevant de la CNT i fou
membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El
març de 1931 participà en el
míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat
a Madrid (Espanya).
L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura
del Grau
de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 fou
delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de
València al III Congrés Nacional de
Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del
Conservatori») que se celebrà a
Madrid, on defensà les Federacions Nacionals
d'Indústria (FNI). Partidari de
les postures trentistes, en 1931
signà
el manifest «La misión de la clase obrera en esta
hora» i volgué muntar un
sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931
desplegà una
intensa activitat propagandística, realitzant
mítings en diverses localitats (Alcoi,
Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata,
València) i l'estiu de 1932
participà en una gira arreu de la Península
(Alacant, Alcoi, Algeciras,
Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta,
Mazarrón, Santander, Sant Feliu de
Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil
Piñón Oriola i Ricard Fornells
Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports.
Entrà formar
part dels Sindicats d'Oposició a València i el
juliol de 1932 s'integrà, amb Josep
Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio
Sánchez, en la comissió encarregada
d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València,
iniciativa que va
fracassar per la forta oposició de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Entre
1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura
Libertaria de Barcelona. El març de 1933
defensà les tesis trentistes
en el Ple de Federacions
Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El
novembre de 1933 participà
com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El
gener de 1934, en
representació dels Sindicats d'Oposició,
signà el pacte de constitució de
l'Aliança Obrera Antifeixista del País
Valencià i aquest mateix anys s'exilià
després de la fracassada Revolució d'Octubre
asturiana. En 1935 va ser nomenat
secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol
d'aquell any, amb Juan
López Sánchez, va fer un míting a
València. El novembre de 1935, amb Martín
Alandí
Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL) a
Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per
la reunificació confederal a
Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de
València en el congrés de
la reunificació, signant la ponència sobre el
periòdic CNT. Entre l'1
i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al
IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa
(Aragó, Espanya). El maig
de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla
(Andalusia, Espanya) i
va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera
meitat de 1936 va
fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla,
València, etc.) i, com a
secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya,
formà part del comitè
de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
formà part del comitè de vaga de
València. Com a membre del Comitè Executiu
Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va
ser nomenat
conseller de Comerç en el Consell d'Economia de
València. Amb el tinent de
l'exèrcit Josep Benedito Lleó,
organitzà la «Columna Torres-Benedito»,
de la
qual va ser delegat polític, que lluità al front
de Terol (Aragó, Espanya), i
que després de la militarització de les
milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A
partir de febrer de 1937, i
fins el final de la guerra, en substitució de
José Cano Coloma, fou alcalde-president
del Consell Municipal de València i també
presidí la Junta Provincial de
Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta
institució va estar més a prop del
programa unitari del Front Popular valencià que des les
postures dels sindicats
anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació
llibertària en el
Govern republicà, intervingué en el
míting d'octubre de 1936 on es justificava
la presència confederal en aquest. El juny de 1937
demanà en un míting el
retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el
consell del Banc
de Crèdit Local. En 1937 publicà la
conferència Problemas vitales de
la actualidad, que havia fet el 25 de febrer
d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938
prologà el llibre de Joan
Peiró Belis Problemas y cintarazos.
El
triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia
(EUA) fent
propaganda
republicana i s'exilià a Marsella (Provença,
Occitània). Partidari del sector
«col·laboracionista»,
l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del
Comitè Nacional de
la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ciutat
en la qual s'establí. També fou membre de la
Junta
Española de Liberación (JEL,
Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al
I
Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a
París
(França). Entre
1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i
conferències (Marsella, Montpeller,
Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat
secretari polític del
Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment
emigrà a Veneçuela
i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya,
s'adherí
als projectes
reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del
«Nucli
de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta
anys
d'exili, retornà a la
Península i treballà al port de
València. Durant
sa vida col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura
Libertaria, ¡Despertad!,
Diciembre, España
Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo,
Solidaridad
Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de
1980 al Centre
Sanitari Municipal de València (València,
País Valencià) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980
existeix una plaça amb
el seu nom a València. L'octubre de 2018 la
Delegació de Cultura de l'Ajuntament
de València restaurà el seu retrat, que es troba
al passadís que porta al Museu
Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso,
també va ser anarquista
i militant de «Mujeres Libres».
Domingo Torres
Maeso (1895-1980)
***
Necrològica
de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981
- Manuel Visar Naval: El 20 de desembre 1896 neix a Aragó (Espanya) –el certificat de defunció cita erròniament Besiers (Llenguadoc, Occitània)– l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Sos pares es deien Antonio Visar i Teresa Naval. Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat «Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya Carmen Brava Cansado i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili. Manuel Visal Naval va morir el 3 de novembre de 1980 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània).
***
Charles
Ferdinand Dussart
- Charles Dussart:
El 20 de
desembre
de 1901 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista neomaltusià Charles Ferdinand Dussart, conegut
com Charlot. Era fill natural
d'Eve Joséphine
Marie Haxaire, obrera modista cosidora a màquina, i l'infant
i sa germana Léone
Charlotte van ser reconeguts amb el matrimoni de la primera amb
Léon Dussart,
obrer miner, celebrat el 28 de setembre de 1912 a Onnaing. Son pare
morí als
fronts durant la Gran Guerra. Entre 1922 i 1939 Charles Dussart
milità en el
grup anarquista d'Onnaing, que es reunia a casa seva, i en la
Unió Anarquista
(UA). El 7 de juny de 1924 es casà a Onnaing amb Laure
Boulanger (Ferdinande), fabricant de
faiança. En
aquesta època treballava de xofer repartidor i d'obrer a la
fàbrica
metal·lúrgica «Venot» i vivia
al número 92 del carrer de l'Industrie d'Onnaing.
L'1 de novembre de 1924 assistí al Congrés de la
Federació Anarquista del
Nord-Pas-de-Calais, que se celebrà a Onnaig, en el qual va
ser nomenat secretari
d'aquesta federació. Entre 1925 i 1926 albergà,
al seu domicili del número 28
del carrer Giraud d'Onnaing, un militant espanyol de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou
l'organitzador d'una gira propagandista el febrer de 1925 a la
regió del Nord-Pas-de-Calais
(Lille, Carvin, Roubaix, Ablain-Saint-Nazaire, Wattrelos,
Marcq-en-Baroeul,
Seclin, Onnaing i Maubeuge) de l'anarquista Louis Loréal. En
1936 participà al
cinema d'Onnaing en la projecció d'una
pel·lícula sobre la Revolució
espanyola
en presència de Sébastien Faure. En 1938 estava
subscrit a Le Libertaire i vivia al
número 16 del carrer Giraud. Durant la II
Guerra Mundial va ser presoner dels alemanys. En tornar a Onnaing,
treballà de
perruquer estilista i de mica en mica abandonà la
militància en el moviment
llibertari, però sense deixar de banda la propaganda
neomaltusiana a favor de
la contracepció i de la limitació de naixements.
Charles Dussart va morir el 29
de desembre de 1971 a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França).
Son nét, Éric
Dussart, en 1977 s'adherí a la Federació
Anarquista (FA), fou un dels
organitzadors del grup comunista llibertari de Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais, França) i del Centre Cultural
Llibertari «Benoît
Broutchoux» de Lille Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França), a més de militant de
la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i, des
de 2017, de la Unió
Sindical «Solidaires».
***
Rafael Torres Escartín
- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).
***
Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 13 de juliol de 1928
- Alphonse
Scapitta: El 20 de desembre de 1902 neix a
Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista Alphonse Pierre Scapitta, conegut com Pierre
Scap. Sos pares, italians, es
deien Camille Alexandre Eugène
Scapitta, fuster, i Rose Françoise Ceppi, jornalera, que no
estaven casats i
que legitimaren l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 16 de
desembre de
1905. Vivia amb sos pares al número 2 del carrer Sainte
Famille del barri de Le
Rouet del VIII Districte de Marsella. Es guanyava la vida com a obrer
modelista
als tallers metal·lúrgics
«Paulet» de Saint-Giniez, al VIII Districte de
Marsella. Freqüentà assíduament les
reunions de la Unió Anarquista (UA). El 8
d'abril de 1922 participà en el congrés
constitutiu de la Federació Anarquista
del Sud (o Federació Anarquista de Provença),
creada amb la finalitat de
mantenir lligams entre els diferents grups llibertaris de la zona.
L'octubre de
1931 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar
establert per la
policia. Alphonse Scapitta va morir el 13 de juliol de 1928 a
l'Hospital de la
Conception de Marsella (Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Josep Villagrasa Boldó apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 23 de
gener de 1990
-
Josep Villagrasa Boldó:
El 20 de desembre
de 1910 neix a Arnes
(Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Josep Villagrasa Boldó –el segon llinatge
també citat erròniament Baldó–,
conegut com Pepito. Sos pares es deien Climent
Villagrasa i Pilar
Boldó.
De jove treballà de pedrapiquer i després de
carboner, d'obrer als cellers Codorniu
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya),
on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), d'estibador portuari i d'agricultor. Durant
la
dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat al penal de Sant Miquel
dels
Reis de València (Valencia, País
Valencià), moment que aprofità per aprendre a
llegir i a escriure, fins el seu alliberament en 1930. Durant els anys
republicans va ser detingut en diferents ocasions a Barcelona
(Catalunya), on
treballà en la construcció. En 1932
col·laborà en Solidaridad Obrera.
Detingut arran de la insurrecció anarquista de desembre de
1933, el gener de
1934 va ser condemnat a Barcelona per un tribunal d'urgència
a dos anys de
presó menor per «tinença
d'explosius». Un cop lliure, milità activament a
Barcelona. En 1935 s'uní amb la militant confederal
Nativitat Esteve Marquès (Nati).
El maig de 1936 va ser delegat pel ram de la construcció al
IV Congrés
Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya).
El cop militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a Sant Sadurní
d'Anoia i s'integrà en la
«Columna Durruti», on arribà a
comissari. També participà en el moviment
col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i patí el
camp de concentració d'Argelers. Posteriorment
treballà de pagès a Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània). En 1942, en plena
ocupació, els alemanys el portaren com
a obrer del Servei de Treball Obligatori (STO) a les construccions del
«Mur de
l'Atlàntic» a Cherbourg (Alta Normandia,
França), d'on a finals de 1943
aconseguí fugir i passar a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Va ser integrat en
els treballs de fortificació de la base submarina de
Bordeus, on contactà amb
la CNT clandestina. Després de la II Guerra Mundial
treballà d'estibador a
Bordeus, on milità en la CNT. En els anys cinquanta, amb sa
companya Nati,
s'establí a Aisinas, on treballà de
pagès independent, venent la seva producció
al mercat de Bordeus. Durant la vaga de maig i juny de 1968, moment de
mancança
de distribució d'aliments, lliurà en diferents
ocasions sacs de patates a la
Federació Local de la CNT de Bordeus perquè
fossin distribuïts a la militància.
Sempre en la CNT, Josep Villagrasa Boldó va morir el 30
d'octubre de 1989 d'un
atac de cor al seu domicili d'Aisinas (Aquitània,
Occitània), poc després
d'haver fet una estada a la seva població natal, i va ser
enterrat a Cancan
(Aquitània, Occitània).
***
- Jean Gauchon: El 20 de desembre de 1911 neix a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França) l'advocat pacifista llibertari Jean André Ernest Gauchon. Sos pares es deien Ernest François Gauchon i Laure Germaine Aubert. Passà els seus primers anys al costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a escriure, i li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys passà a viure a París (França), on son pare regentava una apotecaria, i entrà a l'Institut Buffon. Després d'acabar els estudis secundaris un any avanç del que li tocava, descartà estudiar medicina, com hagués volgut son pare; decebut, decidí que son fill seria militar de carrera i signà per son fill menor d'edat un allistament voluntari per quatre anys. Aquesta decisió autoritària va fer que esdevingués antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de sa vida. Després de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin, decidí posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de consciència. De bell nou a la vida civil, es dedicà a l'ensenyament com els seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar els joves objectors de consciència era esdevenir advocat i estudià dret. En 1947, amb Émile Veran i Henri Sellier, creà a París el «Comitè de Suport als Objectors», del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista anarquista Louis Lecoin, durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97 d'objectors de consciència, molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser nomenat «l'advocat dels objectors». En aquests anys participà en nombrosos mítings, conferències de premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique, sociologique, philosophique» que es realitzaren a les Sociétés Savantes de París, organitzades per «Défense de l'Homme», a més d'escriure en diferents publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle Capy, Jean Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Robert Proix, Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.), fundà el Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO). La seva tesis doctoral (L'Objection de conscience devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de 1951 a París, és un text essencial per a la definició de l'objecció de consciència i en 1963, quan es va discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició d'objector, les 16 primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment aprovades per unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió Pacifista de França (UPF), hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964 engegà una polèmica en el si de la redacció del periòdic La Voie de la Paix i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de Nuremberg, desencadenant la polèmica sobre el «negacionisme». En 1967 formà part del Comitè per a l'Extinció de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre Valentin Berthier, Bernard Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler, Louis Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone Signoret, etc.). El 2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), organitzada per la Federació Anarquista (FA). El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis Lecoin, el fullet La pacifisme integral, reeditat en 1975. El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents (François Cavanna, Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine Lazarus), en el gran míting «La repression c'est la civilisation?», celebrat a París i organitzat per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert Camus, Henri Grouès (Abat Pierre), entre d'altres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes i pacifistes, com ara Défense de l'homme, Le Libertaire, Liberté, Les Réfractaires, L'Union Pacifiste, La Voie de la Paix, etc. Jean Gauchon va morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament 1974– a l'Hospital de Nogent-le-Rotrou (Centre, França), població on residia. Pòstumament, en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur de conscience devant la loi pénale i aquest mateix any s'editaren set cassetes sota el títol Jean Gauchon un vrai pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres companys (Henri Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz publicà, amb un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman d'un pacifiste. Els seus arxius van ser classificats per sa vídua, l'exiliada espanyola Rosario Oller Ortí (Rosarito), i dipositats al Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action Sociales (CEDIAS) de París.
---
efemerides | 19 Desembre, 2023 12:02
Anarcoefemèrides del 19 de desembre
Esdeveniments
- Surt L'Égalité: El 19 de
desembre de 1868 –encara que a la capçalera posi
el 16
de desembre– surt a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número
(espècimen) de L'Égalité.
Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de
la Suisse romande. Portava l'epígraf «No
hi ha drets sense deures, ni
deures sense drets». Era successor de La
Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada
per Charles Perron i
redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista
Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista en el si de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar
Jean-Philippe Becker,
Amédée-Benjamin Combault, César De
Paepe, Johann George Eccarius, Carlo
Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon,
Nicolas Outine, Albert
Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel,
Eugène Varlin i Pierre Waehry,
entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la
Federació Suïssa de Parla Francesa
de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es
produí l'excisió d'aquesta
federació i L'Égalité
esdevingué
l'òrgan d'expressió del grup aliancista.
Després d'una interrupció entre el 4
d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta
publicació reaparegué entre
gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la
redacció aleshores esdevingué
antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una
edició facsímil.
***
Un exemplar de La Guerre Sociale de 1914 (època ultranacionalista)
- Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.
***
Cartell
de la conferència de Faure
- Conferència de
Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al
Teatre Chave, al bulevard Chave de
Marsella (Provença, Occitània), una
conferència «pública i
contradictòria» del
pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres
temes van ser els
centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les
anomenades «Lleis
perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des
del franc al mig
franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola
llibertària de
Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola
amenitzaren amb un concert la
vetllada.
***
L'atemptat
contra Elizalde segons La
Vanguardia del 20 de desembre de 1919
- Atemptat contra
Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers
Bailén i Còrsega, a prop
del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus
disparen sobre
l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de
l'automòbil Arturo
Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica
d'automòbils. En
aquest atemptat Elizalde resultà
il·lès, però el xofer del cotxe,
l'obrer
Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia
acusà els anarquistes Ramon
Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa
Elizalde d'aquest
atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense
gaire
fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia
finançat
l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any.
L'enterrament de
l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran
manifestació burgesa i empresarial
contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les
autoritats
polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.
Naixements
Fritz Kater (ca. 1920)
- Fritz Kater: El 19
de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt,
Alemanya) el socialista i després anarquista i
anarcosindicalista Friedrich
Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare
morí quan tenia dos anys i quan
en tenia cinc començà a treballar a la granja
familiar i durant l'hivern feia
feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més
tard compaginà les tasques de la
granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant,
dedicà tot el seu
temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883
s'afilià
al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en
el qual les Lleis
Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals.
Després de
relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de
llegir nombroses obres
polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou
força actiu en els
seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el
Sindicat
de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En
1889 fou
condemnat a dos mesos de presó per organitzar un
míting il·legal i l'any
següent novament arran d'un discurs considerat
sediciós. En 1890, després de la
revocació de les Lleis Antisocialistes, es
relacionà amb el moviment opositor
de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força
influenciat per les idees anarquistes,
i entaulà amistat amb diversos membres del grup a
Berlín (Bruno Wille, Carl
Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època
fundà el periòdic socialdemòcrata
Magdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de
Magdeburg), amb altres
membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz
Koester i Paul Kampffmeyer). En el
Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die
Junger» fou expulsat del Partit, però
Kater, encara que votà en contra de l'exclusió,
romangué dins de l'SPD. Els
expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten
(VuS, Unió de
Socialistes Independents), però Kater es negà a
unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là
a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit
delegat del Sindicat de Paletes
berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb
Mathilde Deichsel, amb qui
tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En
aquests anys
col·laborà en la revista Besinnung und
Aufbruch (Reflexió i Renovació).
En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions
per al Reichstag
alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà
l'SPD i, encara que
tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al
Congrés Anarquista
d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el
fulletó Über die Entwicklung
der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar
la història i l'evolució
del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung
deutscher
Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats
d'Alemanya), que
reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta
organització
al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional,
celebrat en 1913 al Holborn
Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan
d'expressió Die Einigkeit (La
Unió) i n'ocupà importants càrrecs
orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la
semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les
poques organitzacions
que mantingué els principis internacionalistes i
s'oposà a la contesa mundial.
Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels
principals fundadors de
l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD,
Unió Lliure de
Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) a
partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la
burocratització i la
centralització del moviment obrer. S'oposà
durament a la maniobra d'intent
d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR).
En 1925 fou
nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys
col·laborà en
el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist
(El Sindicalista) i fundà
la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que
publicà nombrosos textos
anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD
durant molts anys,
en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla
Elise Kater es casà amb
l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater
va morir el 20 de
maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després
d'agonitzar durant 12 dies a
l'hospital arran que intentés desactivar una bomba
incendiària que havia caigut
al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la
cara i al pit. Fou íntim amic
de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en
morir.
***
Nicolas Stoïnov
- Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència –va morir amb 101 anys– no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse, «Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia, Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).
***
Foto
policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)
- Oscar Petzold: El
19 de desembre de
1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia,
Confederació d'Alemanya del Nord;
actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista
Oscar-Guillaume Petzold. Sos
pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de
professió, en 1894
el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 24 de maig de 1902
- Pierre Degreef:
El
19 de desembre de
1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el
propagandista anarquista
Pierre Degreef. Sos pares es deien Jean Baptiste Degreff, ensinistrador
belga, i Jeanne Marie Hanssens. A finals dels anys 1890
destacà
dins del
moviment anarquista de
Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou
acusat per la policia
d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant
la
primavera de 1898 visità a Londres André
Philippe, antic gerent del periòdic La
Cravache refugiat a Anglaterra. Entre
la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer
tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), on venia Le Libertaire
i
participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre
el 4 i el 5
d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois).
Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat
abstencionista i
entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou
l'impressor-gerent de La Petite Feuille
Anarchiste, publicació
de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25
d'agost d'aquell any, imprimí La
Feuille Anarchiste, que tirava entre
5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de
juny de 1902 va
fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada
«Le parlementarisme et
les anarchistes». Milità en el Sindicat del
Teixit, el qual tenia la seu al
Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses
xerrades. El desembre
de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article
antimilitarista
publicat en Le Libertaire,
però en
l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de
presó amb aplaçament per la Cort
d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais,
França). Entre 1903 i 1904 col·laborà
en el periòdic parisenc Les Temps
Nouveaux.
A començament de 1905 abandonà Roubaix per a
treballar per a una fàbrica de
màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a
tres mesos de
presó pel robatori de la caixeta d'almoines de
l'església de Saint-Antoine de
Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre
següent. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de José Casas Moya apareguda en el periòdic
parisen Solidaridad
Obrera de l'11 de maig de 1961
- José Casas Moya: El 19 de desembre de 1887 neix a Gaucín (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Casas Moya, conegut com El Viejo de Málaga. Sos pares es deien José Casas i Josefa Moya. Militant anarquista, s'hagué d'exiliar a França, on participà en el moviment llibertari. José Casas Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França).
***
Retrat
de Salvatore Zumpano dibuixat per Ralph Chaplin (Bingo) el 7 de
març de 1918 a la preso del comtat de Cook
- Salvatore Zumpano:
El 19 de desembre de 1888 neix a San Nicola dell'Alto
(Calàbria, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvatore Zumpano. Sos pares es deien
Vincenzo Zumpano i Vittoria Turano. Es va graduar d'electricista en una
escola
industrial de Cosenza (Calàbria, EUA). El desembre de 1913
emigrà als Estats
Units i acabà instal·lant-se a Old Forge
(Pennsilvània, EUA), on treballà de
jornaler i de professor d'italià. En 1914
s'afilià al sindicat Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
i esdevingué un dels
organitzador d'aquest entre els miners locals. En 1916
s'establí a Youngstown
(Ohio, EUA), on participà activament en la campanya de
defensa del sindicalista
anarquista Carlo Tresca, detingut arran de la vaga a Mesabi Iron Range
(Minnesota,
EUA). De bell nou a Old Forge, va obrir una petita llibreria en una
mena de
barraca. El 3 de juny de 1917 va ser detingut a Old Forge per
participar en la
campanya contra de detenció del sindicalista anarquista
Carlo Tresca, per distribuir
manifests antimilitaristes i per possessió de 70 quilos de
pes en llibres subversius
i anarquistes –en realitat havia llibres de tota mena (Victor
Hugo, Jules
Verne, La Biblia, etc.)–, la majoria en
italià, per a vendre entre els
companys, a més de trobar-li un sobre amb uns grams de les
cendres de Joe Hill,
membre dels IWW executat en 1915; també se li va acusar de
ser subscriptor del
periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i
d'haver violat la llei nord-americana
sobre el reclutament obligatori. Se li va posar una fiança
de 15.000 dòlars. Jutjat
el 13 d'agost de 1917 amb altres 165 companys wobblies,
va ser condemnat
a un any de reclusió, que purgà a la
presó del comtat de Lackawanna
(Pennsilvània, EUA). Posteriorment va ser processat segons
la Llei d'Espionatge
en un judici federal contra els IWW a Chicago (Illinois, EUA) i
traslladat a la
presó del comtat de Cook (Illinois, EUA), però el
seu cas va ser sobresegut
després de sis mesos perquè no era membre dels
IWW en el moment d'entrar als
EUA. El 15 d'agost de 1918 va ser posat en llibertat, però
va ser detingut
immediatament per les autoritats d'immigració per a la seva
expulsió. El 3 de
juliol de 1919 va ser deportat cap a Itàlia, on
arribà el 27 de juliol. S'establí
a Crosia (Calàbria, Itàlia), on sembla
abandonà la militància política. En
1937
va ser esborrat de la llista de subversius i, segons les autoritats,
«participava
activament en tots els actes patriòtics i celebracions
feixistes». Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Senya Fléchine (autoretrat)
- Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.
***
Foto
antropomètrica d'Amadeu Costa Carrera (1917)
- Amadeu Costa
Carrera: El 19 de desembre de 1896 neix a Camprodon
(Ripollès, Catalunya)
l'anarquista Amadeu Costa Carrera. Sos pares es deien Miquel Costa i
Paula
Carrera. Emigrà a Montevideo (Uruguai) i a principis de 1917
hi retornà amb dos
companys (Roberto Gaggero Marini i Bernardino Gómez
González), establint-se a
Barcelona (Catalunya). Després de dos mesos a la capital
catalana, sense feina,
el 27 d'abril de 1917 tots tres creuaren clandestinament la frontera
per Prats
de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Els tres treballaren
durant un mes amb el
propietari Sabardeill de Vilanava d'Arribèra (Llenguadoc,
Occitània), on el 2
de maig Amadeu Costa Carrera va fer la declaració
d'estrangeria a les
autoritats franceses. Posteriorment, el juny d'aquell any,
treballà com a
empleat de comerç per a l'empresari de teixits Morel de
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). En aquesta època vivia al número
10 del carrer Queya de
Perpinyà i va ser fitxat per la policia d'aquesta ciutat com
a «individu
intel·ligent que professa les idees anarquistes».
Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Necrològica de Juan Santiago Murcia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de setembre de 1983
- Juan Santiago Murcia:
El 19 de desembre de 1902 neix a
Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Juan Miguel Santiago Murcia. Sos pares es deien Juan
Miguel
Santiago i Dolores Murcia. Paleta de
professió, en la
dècada dels trenta milità en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i es
mostrà força actiu al barri de Gràcia
de Barcelona (Catalunya). A principis de
1931 va ser tancat al vaixell-presó Antonio
López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de
març de 1932 des de la Presó
Model barcelonesa signà el manifest contra Ángel
Pestaña Núñez i la seva
estratègia trentista. Va ser detingut a Barcelona per la
seva participació en
la revolució anarquista de gener de 1933. L'1 de febrer de
1935 va ser detingut
juntament amb Félix Estrada Sierra i durant l'escorcoll del
seu domicili es van
trobar armes, explosius i documentació relativa al
Comitè Pro Presos;
processats ambdós per aquests fets, el 22 de juny de 1935 va
ser condemnat a
sis anys i vuit mesos i un dia de presó per
tinença d'explosius i son company a
12 anys de presó per dipòsit d'explosius. Arran
del cop militar feixista de
juliol de 1936, s'enrola com a milicià en la Columna
«Los Aguiluchos» i lluità
al front d'Osca. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
milità en les Federacions Locals de Marsella
(Provença, Occitània) i de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. Juan Santiago Murcia va
morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 30
d'abril– de 1983 a l'Hospital de Riam (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat al
cementeri de Clarmont d'Alvèrnia.
Juan Santiago Murcia
(1902-1983)
***
Brunone
Gambino
- Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.
***
Joan
Pinos Molinas
- Joan Pinós Molinas:
El 19 de desembre de 1908 neix a
Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Joan Marià Pere Pinós
Molinas. Sos pares es deien Joan Pinós Maymí,
llaurador,
i Dolors Molinas Batlle. Treballava en una fàbrica de taps
de
suro de
Palafrugell i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Era cunyat de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà.
Representà
Palafrugell en el Ple Regional de la CNT de març de 1933. En
1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als
camps de
concentració de Vernet i de Sètfonts.
Sortí del camp per a treballar com a
obrer agrícola a granges de la regió.
Posteriorment s'instal·là a Borionac de
Mirandòl (Llenguadoc, Occitània), on, sense
renunciar a les seves conviccions
llibertàries, deixà de
militar. Sa companya fou Rosa Bosch. Joan Pinós Molinas va
morir
el 6 de maig de 1974 a l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Joan Pinós Molinas
(1908-1974)
***
Necrològica
de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978
- Francisco Ramiz
Sopena:
El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Sos pares es deien
Francisco Ramiz Oncins i Josefa Sopena Casasnovas. Des de molt jove
milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva
localitat. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts
altres joves de Montsó
(Antonio García Barón, Hipólito
Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la
«Columna Durruti», formació en la qual
lluità durant tota la guerra un cop
militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus
i s'establí a Montalban.Sa companya
fou Pilar Pallarès Solano. Francisco Ramiz Sopena va morir,
després d'anys de
malaltia, el 27 de juny de 1978 al seu domicili de Montalban (Guiena,
Occitània).
***
Luis
Lizán Pérez
- Luis Lizán Pérez: El 19 de desembre de 1915 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Lizán Pérez, conegut com Perenas. De família confederal, son pare Luis Lizán era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació, amb son germà Braulio, milità de molt jove en el sindicat anarcosindicalista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble ocupat per les tropes franquistes i es pogué amagar a les muntanyes de Zuera fins el 6 d'agost quan pogué arribar a la zona republicana a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) formant part d'una expedició de cinc-cents evadits. Lluità tota la guerra en el Batalló «Paso a la Idea» de la 28 Divisió «Ascaso», formant part d'un dels seus grups de guerrillers-dinamiters que realitzaven incursions rere les línies franquistes per a portar a terme sabotatges, tasques d'informació i rescats de companys antifeixistes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, on passà un any. Un cop lliure, retornà als seu poble natal i va ser destinat al Batalló de Treballadors Forçats d'Errenteria (Guipúscoa, País Basc), d'on desertà el 2 de març de 1942 juntament amb altres tres companys. Després de 17 dies de travessia, ajudats per pastors navarresos, passaren a Aragó, estant-se pel Vedado de Zuera, la Sierra de Guara i els Pirineus aragonesos, perseguits sempre per la Guàrdia Civil. Un cop desfet el grup, els dos llibertaris del grup, Juan Antonio Lacima i Luis Lizán, retornaren a les muntanyes de Zuera, on establiren una base guerrillera juntament amb Hilario Gracia Marín. Després de sis mesos de resistència, són tirotejats per la Guàrdia Civil i Hilario Gracia va ser ferit i Juan Antonio Lacima detingut i torturat. Clandestinament Luis Lizán i Hilario Gràcia van ser portats a Saragossa i el setembre de 1942 enviats per ferrocarril a Lleida (Segrià, Catalunya). Ajudats per dos companys de Zuera, Francisco Lacruz Guallar i Mariano Ardeo Pardo, també clandestins i amb identitats falses, s'instal·laren a Gimenells-Alpicat (Segrià, Catalunya). En 1944 donaren aixopluc a cinc militants confederals fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya) que estaven condemnats a la pena de mort. Descoberts, van ser tirotejats i s'amagaren en un lloc segur i en contacte amb Luis Begué van ser introduïts a Barcelona amb el suport dels companys barbers de la plaça Catalunya. De tornada a Lleida Luis Lizán i sa companya Victoria Romé Nivela seguiren actuant en la resistència, mentre ell treballava en l'agricultura i en les mines de carbó. Mantingué contacte amb els resistents d'Osca Pascual Otín Samper, Máximo Fonseca i Pedro Navarro. En un intent de detenció va ser ferit a l'esquena, però aconseguí salvar-se i sanat per la xarxa clandestina confederal lleidatana. Després de cinc anys de resistència armada s'exilià a França juntament amb sa companya, entrant clandestinament el 27 d'octubre de 1947 al Principat d'Andorra. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà al seu poble i deixà escrits uns escrits autobiogràfics sota el títol Mi modesta experiencia en la resistencia al régimen dictatorial del general Franco. El seu testimoni va ser recollit en el llibre en dos volums Rueda, rueda, palomera. Recuperando la memòria històrica y oral de Zuera (2008), de Raúl Mateo Otal i Luis Antonio Palacio Pilacés. Luis Lizán Pérez va morir el 5 de maig de 2009 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya).
***
Josep
Roig Lladó
- Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Sos pares es deien Pau Roig Alzamora, jornaler, i Teresa Lladó Musset. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel Navarro Elcacho, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al seu domicili del Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).
***
Pepieta Carpena al CIRA de Marsella
- Pepita Carpena: El 19 de desembre de 1919 neix –encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28– al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Sos pares es deien José Carpena Sánchez, paleta, i Ana Amat Lorenzo, costurera. Era la primogènita d’una família obrera catòlica de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb el francès Germain Fortuné Guy, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia «Acratia» i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» –com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)–, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit, Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.
---
efemerides | 18 Desembre, 2023 13:03
Anarcoefemèrides del 18 de desembre
Esdeveniments
Capçalera de Le Progrès
- Surt Le Progrès: El 18
de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel,
Suïssa) el primer número de Le
Progrès. Organe des démocrates loclois,
primera publicació anarquista de
Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de
1869, portarà el subtítol
d'«Organe socialiste» i tindrà una
periodicitat bimensual, i setmanal a partir
del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la
capçalera portava l'epígraf:
«Tot per al poble i pel poble». Fou el
periòdic oficiós de l'Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el
responsable de la
redacció va ser James Guillaume. Els seus principals
col·laboradors foren
Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James
Guillaume, Benoît
Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel.
Polemitzà
fortament amb el Consell General de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42
números, l'últim el 2 d'abril de
1870.
***
"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922
- «Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una «batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.
***
Capçalera
de Siete
- Surt Siete: El 18 de
desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic
número de la
publicació anarquista Siete, periòdic de
l'Assemblea de Solidaris/es amb
Grècia. Aquest butlletí sorgí per
donar compte de l'agitació revolucionària
sorgida al país hel·lènic arran de
l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any
a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de
la
policia. També hi trobem articles sobre la
repressió policíaca a l'Estat
espanyol. Els articles es publicaren sense signar.
Naixements
Necrològica
d'Édouard Aragon apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 20 de setembre de 1913
- Édouard Aragon:
El 18 de
desembre de 1860 neix a
Seta (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Jean Paul Édouard Aragon. Sos pares es deien
Jean
Aragon, treballador de la
«Compagnie du Chemin de Fer de Lyon à la
Méditerranée», i Françoise
Pagès. Abans
de la Gran Guerra fou el principal representant de l'anarquisme a
Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània). Vivia al número 24 de la
plaça Marché des Trois Six de
Pesenàs. Rellotger de professió, a l'aparador del
seu taller i botiga aferrava cartells
revolucionaris. Destacà com a organitzadors de reunions
públiques llibertàries
a Pesenàs i s'encarregà de la
distribució de manifests antireligiosos i
antimilitaristes a la zona. A partir de la tardor de 1904 fou
l'animador de la
secció local de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). Quan les
eleccions, penjava a la seva botiga cartells i objectes per burlar-se
dels
candidats. Una vegada, quan un regiment passà per la seva
localitat, tancà la
seva rellotgeria i penjà una pancarta que deia:
«Tancat pel pas de tropes. Aquí
els vius no entren amb eines de mort». A principis de 1906,
durant una passada
de tropes per la zona, rebutjar allotjar militars al seu domicili, fet
pel qual
va ser tancat a la presó Saint-Nazaire de Besiers
(Llenguadoc, Occitània), on
la seva salut, ja malmenada, es ressentí. Va ser processat
en diverses
ocasions, com ara l'estiu de 1907, a resultes del cartell
«Gouvernement
d'assassins!», de la Confederació General del
Treball (CGT), que havia aferrat
a la seva botiga i que substituïa cada vegada que la policia
el requisava. Patí
l'hostilitat d'una part de la població
reaccionària. A les eleccions municipals
de 1912 es presentà com a candidat abstencionista. Al final
de sa vida
s'instal·là a Tunis, on treballà de
jornaler i vivia al número 1 del carrer
Soudan. Édouard Aragon va morir el 26 d'agost de 191 a
l'Hospital Civil Francès
de Tunis (Protectorat francès de Tunísia;
actualment Tunísia). El periòdic Le
Libertaire li va retre un homenatge
en una necrològica publicada en el número del 20
de setembre de 1913.
***
Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)
- Jean Battola: El 18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria, Itàlia) el sabater anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les seves versions francesa Jean Joseph Battola i anglesa John Battola, i que va fer servir els pseudònims Deognaviety i Deoganoff. Sos pares es deien Camillo Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de 1891 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats anarquistes. Cap octubre de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres visqué a Fitzroy Street i a Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas Wasall», detingut i acusat de «fabricació d'explosius», arran de la detenció el 6 de gener de 1892 del grup anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de Wasall (West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa Auguste Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892 va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire, Midlands de l'Oest, Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb Frederick Charles Slaugther (Fred Charles) i Victor Cails, mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres dos membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William Ditchfield, van ser absolts. En sentir la sentència, Battola digué que tot era un muntatge, arengà el tribunal en francès i acabà el seu discurs cridant «Visca l'anarquia, futur de la humanitat, lligam d'unió entre tots els éssers humans!». El maig d'aquell any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat per «conspiració», en va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The Commonweal un article on feia costat els seus companys, i Charles Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser absolt. Battola, que no parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser l'autor d'una carta signada Degnai, adreçada a Victor Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En 1894 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres francès. Des de la presó mantingué correspondència amb l'escriptor anarquista Edward Carpenter. Recobrà la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia reconegueren que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge policíac. Curiosament, Josephine Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era lliure, cinc lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de febrer de 1903 d'un agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fitxa
policíaca de Giuseppe Barbaglia (1894)
- Giuseppe Barbaglia: El 18 de desembre de 1867 neix a Cuggiono (Llombardia, Itàlia; actualment pertany a la ciutat metropolitana de Milà) l'anarquista Giuseppe Ambrogio Barbaglia. Sos pares es deien Giorgio Barbaglia i Rosa Merlo. Es guanyava la vida treballant de pintor decorador i va estar fitxat com a anarquista a Itàlia. El juny de 1889, després de desertar, passà a França. Entre 1889 i 1891 visqué a Lió (Arpitània), on treballà amb el tender Grasso. El 6 de març de 1890 va ser detingut a Lió, juntament amb Pietro Ozelle, per haver ferit amb navalles Herni Moratille en una baralla; jutjat per aquest fet, el 10 de juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a sis mesos de presó per «cops i ferides» i el 23 de desembre d'aquell any es va decretar la seva expulsió. La policia francesa el considerava «anarquista militant d'acció». Després d'un temps a Itàlia, retornà de bell nou a França, en 1891 va ser novament detingut a Lió; jutjat, va ser condemnat a dues penes de 15 dies de presó i expulsat. El maig de 1893 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballà de pintor per a un tal Jourmelle. Posteriorment s'instal·là a Menton (País Mentonasc, Occitània), on treballà de pintor per a un tal Amy, i visqué a Ròcabruna Cap Martin (Provença, Occitània) al domicili d'un tal Calandri. L'1 d'agost de 1894 el seu domicili de Carnier, a La Túrbia (Provença, Occitània), va ser escorcollat. Aquest mateix mes, segons informes policíacs, estaria treballant a Vintimiglia (Ligúria, Itàlia) i estaria allotjat al Restaurant des Voyageurs de Mònaco. Passà una temporada al Principat de Mònaco, on treballà per a un empresari de pintura del barri de La Condamina, on es relacionà amb l'anarquista Alfredo Jules Orsini (Franchetti) i on segons la policia francesa hauria participat en un complot. L'11 de desembre de 1894, venint de Mònaco, va ser detingut a Niça per «vagabunderia» i el 27 de desembre de 1894 se li va decretar una nova expulsió. Jutjat, el 19 de gener de 1895 va ser condemnat a un mes de presó per «infracció del decret d'expulsió». En 1895 estava a Cuggiono sota vigilància de la policia italiana que el considerava «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de
Phoenix (Arizona, EUA) Arizona
Republican de l'1 de juny de 1918
-
Pietro Perruchon:
El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta,
Arpitània) el
propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també
conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien
Lorenzo Perruchon i Teotista
Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment
anarquista i en 1911,
amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units.
Entre 1913 i 1914
passà un temps a Clinton (Indiana,
EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica
Libertaria i una
Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a
Aspen (Colorado, EUA),
on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat
amb un grup
d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció
d'Itàlia en la Gran
Guerra, a finals de 1915 va escriure un
«violentíssim» article titulat
«Guerra
e civiltà», publicat en La
Questione
Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les
autoritats, «a
la subversió, a la revolució i al
delicte». En aquesta època, envià
paquets de
periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi,
de Boccheggiano
(Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana,
Itàlia). Participà activament
en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat
detallat dels
fets que es va publicar en diferents lliuraments en el
periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva de Lynn (Massachusetts,
EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants
dels Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món), els afiliats a la
Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de
l'Oest) i els que no
formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en
les
estratègies a seguir; també denuncià
la intervenció intimidatòria de
l'Exèrcit
nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i
les actuacions
d'espies i detectius a sou de la patronal. També
informà que desfilada del 6 de
setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en
honor
dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917
col·laborà
habitualment en Cronaca Sovversiva
i
visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA).
El 15 de març de 1918 va ser
detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà
Tomás Martínez, sota
l'acusació de propaganda revolucionària
després de trobar-li al seu domicili
diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA);
jutjat el
31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i
trenta segons, va ser
condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb
Tomás Martínez. Deportat
a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de
Nàpols i retornà a Arnad. En
aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS,
Centre d'Estudis
Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione
Anarchica», el qual va exercir una
forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe
Mariani, el 12
d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre
Diana de
Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de
març anterior, i portat a Milà; però
el 5
de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de
1923 passà
clandestinament a França i s'establí a
París, on va romandre fins l'octubre,
data en la qual retornà a Arnad. En 1925
s'instal·là de bell nou a la capital
francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928
hagué de presentar-se
en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup
de terroristes i inscrit
en la llista de militants a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa
filla Lotta a Veurey-Voroize i
el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers
sobre una herència,
però va ser detingut a Domodossola (Piemont,
Itàlia) i escorcollat sense
resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en
el qual va dir que
ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937
partí cap a França.
El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de
Chambéry (Savoia, Arpitània) informà
que la seva conducta era «regular» i que no
freqüenta els «ambients
subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta
envià al Ministeri de
l'Interior un informe demanant la modificació dels seus
antecedents policíacs,
ja que estava considerat com a un «element molt
perillós» i el 29 de febrer de
1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra
Mundial,
amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar
la fugida cap a
Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme.
Després del conflicte bèl·lic,
romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13
de setembre de 1967 a Veurey-Voroize
(Roine-Alps, França).
***
Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)
- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. Sos pares es deien Enrico Garinei i Concetta Bellatalla. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale, L'Internazionale, La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el «Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns números únics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.
***
Notícia
sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 4 de gener de 1923
- Pierre Gouzien: El
18 de desembre
–algunes
fonts
citen erròniament el 18 d'abril–
de 1889 neix a Lambézellec (Bretanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Pierre Gouzien. Sos pares es deien Yves Marie
Gouzien i Marie Jeanne Le Verge. En 1913 entrà com a
funcionari en pràctiques
a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest (Bro Leon,
Bretanya) i
acabà la seva carrera
com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant
anarcosindicalista, entre
1922 i 1923 reemplaçà el comunista
Émile Carn en la secretaria del Sindicat
dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la
Borsa del
Treball de Brest i col·laborà en el
periòdic de la Confederació General del
Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest
i en l'òrgan de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) Le
Syndicaliste du Finistère. Arran de
la publicació en el número 1 de Le
Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de
l'article col·lectiu «Plus
que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit
Georges Clémenceau, president del
Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos
de presó, juntament
amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i
Pierre Camblan,
militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc
de treball, en
tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió
contrària de
l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen,
exsecretari de la Unió
Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de
setembre de
1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit
formalment. El 27
de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva
de la VI Regió (Finisterre,
Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la
tendència
anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i
el novembre de 1923
al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre,
França), esdevenint
tresorer de la Federació Unitària dels Serveis
Públics. El maig de 1924 va ser
nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de
Finisterre. En 1935 el
seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del
departament de
Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
Casat amb Marie Claudine Morizur, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien
va morir el 17 de febrer de
1942 a Landivisiau (Bro Leon, Bretanya) –algunes
fonts
citen erròniament Brest (Bro Leon, Bretanya).
***
Necrològica
de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1980
-
Marius
Parsonneau:
El 18 de desembre de
1891 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França)
l'anarquista i anarcosindicalista Marius Adrien
Parsonneau.
Sos pares es deien François Victor
Parsonneau i Adrienne
Loetitia Renaud. En 1911 començà a militar en
la Confederació General del Treball (CGT), però
s'enfrontà a les
tendències
reformistes i polítiques i abandonà
l'organització. Després de la Gran
Guerra
participà en el grup anarquista de La Rochelle, format
majoritàriament
per
funcionaris de l'Estat i en el qual no acabà de sentir-se
bé. Abocat a
l'estudi, aconseguí una solida cultura i creà una
important biblioteca.
També
fou candidat abstencionista per al departament francès de
Charente
Marítim en
les eleccions i Aristide Lapeyre s'encarregà de la seva
«campanya
electoral». Entre
1935 i 1936 col·laborà en el periòdic
anarquista La Révolte,
editat a Bordeus (Aquitània, Occitània), i va fer
costat econòmic La Revue Anarchiste.
Destacà
per la seva hospitalitat i generositat, albergant a casa seva, al
carrer Petit
Marseille de Pont des Salines de La Rochelle, nombrosos companys de
passada (E.
Armand, Bally, Cyrano, Aristide
Lapeyre, Albert Libertad, Louis Louvet, Pierre Rousseau, etc.). Quan
esclatà la
II Guerra Mundial fou un dels primers anarquistes a ser internat a la
colònia
penitenciària de l'Illa de Ré i posteriorment en
un camp de concentració del
departament de Corresa, on restà molts de mesos.
Després de la guerra milità en
la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF). En 1948 va ser nomenat secretari del grup local de La Rochelle
de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i creà una
biblioteca circulant. En
aquest any col·laborà en Le
Libertaire.
En aquesta època es dedicà a la cria de
coipús i, a començament de la
dècada
dels cinquanta, sembla que passà alguns mesos al Paraguai.
Sa companya
fou Léopoldine Marie Hilairine Camille Fabarez. Marius
Parsonneau va
morir el 25 de setembre de
1978 –algunes fonts citen erròniament
1979– a l'Hospital
General de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França).
***
Herman
Frank
- Herman Frank: El
18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi
rus; actual Polònia)
l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista
Herman
Frank, també citat com Herman
Franck.
Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on
es va veure fortament
influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats
Units. Entre 1940
i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en
llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme.
A començament
dels anys cinquanta col·laborà en el
periòdic rus Delo Truda
editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American
Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i
d'altres
institucions històriques i d'estudis judaics. És
autor d'obres i estudis sobre
història del judaisme i sobre el moviment cooperativista,
com ara Drei yor fun Bialistoker
konsum-kooperatsie
(1915-1918) (1918), Grikhishe
kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe
typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn
khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di
yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks.
Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte
yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul
Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un
bavegungen
bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime»
(1951), Natsionale un politishe bevegung bay
Yidn in Bialystok (1951), Anarchism
and the jews (1954, pòstum), Geklibene
shriften (1954, pòstum), etc. Herman
Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova
York,
EUA) d'un atac de cor.
***
Enrico Crespi
- Enrico Crespi: El
18 de desembre de 1897 –algunes fonts
citen el 30 de març de 1891– neix a
Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista
Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien
Giovanni Crespi i
Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola
elemental, però adquirí una
bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja
freqüentà el cercles
revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig
de 1916
va ser jutjat per la justícia militar acusat de
«greu insubordinació» i
condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la
llibertat a resultes de l'amnistia
promulgada en acabar la guerra i començà a
freqüentar les organitzacions
socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista
Italià (PCI), que s'havia
creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un
escorcoll i la policia
li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel
qual va ser denunciat
per «incitació a l'odi de classes».
Participà activament en els motins de 1927
i el juny de 1928 passà clandestinament a França.
En aquesta època va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) treballà com a
mecànic en un garatge i milità en grups
antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el
corrent encapçalat
per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup
d'anarquistes italians de
Marsella (Provença, Occitània) gràcies
al qual establí una forta amistat amb el
militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment
esdevingué anarquista. L'abril de
1932 va ser condemnat en rebel·lia –possiblement
en aquesta
època es trobava a
Espanya– a sis mesos de presó i a dos anys de
llibertat
vigilada. Segons el
consolat feixista italià a Lió
(Arpitània), participà activament en les vagues
i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des
del començament de
la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per
lluitar a la
Península i, davant el perill d'una expulsió,
marxà a Barcelona (Catalunya).
Com a milicià de la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», participà, com a
tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar
(Aragó, Espanya) on va ser
ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la
reacció estalinista.
Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de
Barcelona i
l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de
la
caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al
camp de
concentració d'Argelers, formà part del grup
anarquista «Libertà o Morte».
Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on
estava reclòs i en 1942 s'integrà
en el maquis i la Resistència. Després de
l'Alliberament retornà a Clarmont
d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a
Gènova on continuà militant en el moviment
anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico
Crespi va morir el 24 de
novembre de 1973 a Gènova (Ligúria,
Itàlia).
***
D'esquerra
a dreta: Clara Prat Coll, Dolors Prat Coll i Carlos
Fernández Medrano.
Camp de
concentració de Magna-Laval (1940)
-
Clara Prat Coll: El 18 de desembre de
1897 neix a
Sant Ferriol (Garrotxa, Catalunya)
l'anarcosindicalista Clara Prat Coll. Sos pares es deien Josep Prat,
carreter, i
Maria Coll, i tenia quatre germans (Dolors, Joan, Josep i Rita). Nascuda en un família pobra
molt creient, quedà òrfena de
mare i la seva vida, de naturalesa malaltissa, a més de
sord-muda, restà lligada
a la de sa germana petita Dolors Prat Coll, destacada militant
anarcosindicalista. Es va criar amb sa família a Ripoll
(Ripollès, Catalunya),
on milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa germana Dolors
i l'infant de cinc anys Carlos
Fernández Medrano, refugiat madrileny que la
família tenia acollit. Ambdues van
ser internades al camp de concentració de Magnac-Laval
(Llemosí, Occitània). El
febrer de 1940 el govern francès ordenà que
retornessin a l'Espanya franquista
les dones i els infants no acompanyats per un familiar
masculí. Carlos va ser
reclamat per sa família madrilenya i elles dues tornaren a
Ripoll. Davant la
imminència de la seva detenció, Dolors
aconseguí escapar i, després de dos
mesos amagada a Barcelona, passà, el 15 de maig de 1940, a
França, travessant
clandestinament els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord).
Clara va ser enviada a
treballar de minyona, gairebé
com a esclava, a un mas de Vallfogona de Ripoll (Ripollès,
Catalunya).
Finament, en 1953, sa germana aconseguí que
passés a França i que les dues
germanes es poguessin reunir. Clara Prat Coll va morir el 20 de
setembre de
1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
ser enterrada tres
dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Victoriano
Crémer en els anys republicans
- Victoriano
Crémer: El 18 de desembre de 1908 –algunes
fonts
citen erròniament 1906–
neix al
carrer Barrio Gimeno de Burgos
(Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i
militant
anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Fill d'una
família nombrosa
molt humil, sos pares es deien Teodoro Crémer, treballador
de la Companyia de Ferrocarrils
del Nord,
i Benita Alonso. La seva infantesa transcorregué entre
Burgos, Bilbao i
Lleó. Quan tenia 10
anys es traslladà definitivament amb sa família a
Lleó, on estudià al Cercle
Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys
publicà el seu primer poema
en el setmanari La Crónica
de León. De jove treballà
com a venedor ambulant del diari El
Castellano, peó de pagès, mosso en
l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense
en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta
«La Moderna» i en el
diari La Mañana, locutor i periodista.
Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Lleó,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo
(1931), La Calle, El
Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,
Solidaridad Obrera
(1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys
republicans va ser
secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la
impremta «La Moderna». El
juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad
Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico
Cobas i Claro
José Sendón, va fer un míting a la
Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell
any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el
periòdic madrileny La Tierra
«Vía Crucis. Romance proletario», un
text en prosa poètic on testimoniava la
repressió del govern republicà per sufocar la
revolta llibertària de Casas
Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes,
però també
l'obertura d'un expedient militar. El capità i
maçó Juan Rodríguez Lozano, avi
de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de
Crémer, el defensà davant el
tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient.
Cap al 1934
l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va
publicar el conte Invierno,
compartint fulletó amb El porvenir de nuestros
hijos d'Élisée Reclus.
Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel
Pestaña, el 27 de març de
1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de
1936, amb
l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de
concentració de l'antic
Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la
mort, salvat per capellans
(Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues
ocasions. Després,
acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla
Larrey, va
ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo.
Alliberat en 1938, amb la
condició que treballés per al periodisme
franquista, va ser enviat com a soldat
de l'«Exèrcit Nacional» als fronts
d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra
treballà de caixista en un periòdic i es
dedicà al periodisme –col·laborant en
periòdics franquistes (Proa, Pueblo,
ABC, Informaciones,
etc.) i en la cadena SER– i la literatura. En 1944
fundà a
Lleó, amb Eugenio
García de Nora i Antonio González de Lama, la
prestigiosa publicació Espadaña.
Revista de poesía y crítica, que
publicà l'obra de poetes oposats al règim
franquista i mantingué una línia editorial de
compromís polític i social i que
es perllongarà fins al 1951 –en el seu
número 20
publicà un famós poema, La
fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti.
La seva escriptura lírica
es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades,
angoixants, tremendistes,
existencialistes i nihilistes força crítiques
vers la realitat d'aleshores i on
destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els
«perdedors», i en la
seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva
denúncia
de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de
la ciutat de Lleó.
En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi
Castella i
Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla
d'Or al Mèrit en el Treball. En
2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari El
último jinete.
El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit
en les Belles Arts 2008. Amb
més de 100 anys, publicava una columna diària en El
Diario de León,
titulada «Crémer contra
Crémer». Fou autor de més de 15.000
articles en la
premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León,
coneguda com «Radio
Crémer». Entre les seves obres
poètiques destaquen Tendiendo
el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra
adentro
(1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos
de mi sangre (1947), Las horas perdidas
(1949), La
espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y
esperanza
(1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II
(1952), Libro
de Santiago (1954), Furia y paloma
(1956), Con
la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad
(1962),
Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la
sangre (1966),
Poesía
total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para
Elisa
(1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los
cercos (1976), Poesía (1944-1984)
(1984), El
mundo de José Jesús (1987), El
cálido bullicio de la ceniza
(1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La
escondida senda (1993), El fulgor de la memoria
(1996), Parábola de Amalia «La
Petarda» (1997), La
resistencia de la espiga (1997), La paloma coja
(la encrucijada)
(2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El
palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos
tardíos (2007), Antología
poética (2007); i
de narrativa Libro de Caín (1958), Historias
de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos
(1981,
autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los
trenes no
dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los
extraños terroristas de la Sábana Santa
(marionetas, títeres y otros volatines)
(1994), La casona (2001). Victoriano
Crémer va morir el
27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó
(Castella, Espanya), on es
trobava ingressat des de feia uns dies, i va ser incinerat.
Victoriano Crémer (1906-2009)
***
Francisco
Javier Miguel Aznárez
- Francisco Javier
Miguel Aznárez: El 18 de desembre –algunes
fonts
citen erròniament el 8 de
març– de 1908 neix a Hecho
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco
Javier Miguel Aznárez,
conegut
com El Largo. Sos pares es deien
Javier Miguel i Isabel Aznárez. Carnisser de
professió, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de 1934. Quan el cop militar feixista,
va poder fugir de Jaca (Osca, Aragó, Espanya)
després de fracassar la resistència, passar a
França i retornar a la Península per Barcelona
(Catalunya). Durant la Guerra
Civil
espanyola fou delegat de la «II Columna
Ortiz», participant en la presa de Fuendetodos i Belchite
(Saragossa, Aragó, Espanya), també
comandà un batalló de muntanya a la
comarca d'Angüés i la Foia
d'Osca (Osca, Aragó, Espanya) i fou capità de la
153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. L'agost de 1937 va ser
ferit a Belchite. Amic de Francisco Ponzán Vidal,
col·laborà en el seu grup especialitzat
en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista
passà a
França i durant la ocupació continuà
participant en les activitats de la xarxa
d'evasió del «Grup Ponzán».
L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López
Laguarta (Coteno)
a escapar de la Gestapo. Sa companya fou Fernande Célina
Armande Brunet. Francisco Javier Miguel Aznárez va
morir el 27 de desembre
–algunes
fonts
citen erròniament el 29
de desembre–
de 1990 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Francisco Javier Miguel Aznárez (1908-1990)
***
Fructuoso
Fernández Ungo quan feia el servei militar
(Mataró, 1933)
- Fructuoso Fernández Ungo: El 18 de desembre de 1912 neix a Gueñes (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Fructuoso Fernández Ungo, conegut com Madriles. Sos pares es deien Saturnino Fernández i Felipa Ungo. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya) i després al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina a la «Papelera Española», coneguda com «La Paperera», i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 va ser un dels militants més destacats en la col·lectivització d'aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra, condemnat a 15 anys de reclusió menor i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Posteriorment va ser traslladat a Madrid per a fer treballs forçats. En 1943 va ser desterrat a València (València, País Valencià). En 1947, un cop lliure després d'un indult, retornà al Prat de Llobregat. En 1976 participà activament en la reorganització de la CNT al Prat de Llobregat. Sa companya fou Antònia Pere Amigo. Fructuoso Fernández Ungo va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
efemerides | 17 Desembre, 2023 11:10
Anarcoefemèrides
del 17 de desembre
Esdeveniments
Premsa anarquista
- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.
***
Capçalera
del primer número de Le Réaliste
- Surt Le Réaliste: El 17 de desembre
de 1923
surt a Niça (País Niçard,
Occitània) el primer número del
periòdic anarquista Le
Réaliste. Revue critique des idées, des
faits et des personnes. Éthique, philosophique,
scientifique, politique,
économique, esthétique, éclectique.
Estava editat per Michel Antoine i va
ser administrat per Auguste
Vérité.
Era una publicació mensual de caràcter
monogràfic. El primer número es va
consagrar al cas del «suïcidi» de Philippe
Daudet, on s'acusa per igual de la
mort d'aquest jove a Action
Française
i a Le Libertaire, i el segon a
l'objecció de consciència. Les úniques
signatures que apareixen són els
pseudònims habituals de Michel Antoine (Levieux,
Lux, Simplice).
Només sortiren tres números, l'últim
el 15 de febrer de
1924.
***
Gran
Price de Barcelona
- Míting internacional
al Price:
El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona
(Catalunya) se
celebra un míting internacional organitzat pel
Comitè Regional de Catalunya de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
col·laboració amb la Secció
Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors
(AIT), al qual assistí
nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin,
de la Secció Francesa de
l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. En foren
oradors Paul Lapeyre, en representació de la
Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de
l'AIT); Bernat Pou i Gaston
Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F.
Lorenzo Justi, de la
Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i
Lesiege, delegat de la
Confederació General del Treball (CGT) francesa. El
míting es concentrà en les
dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la
creació d'un
«Comitè de No Intervenció» en
la guerra d'Espanya i la proposició d'un
armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el
«Comitè de No
Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords
que volgués, però els
treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el
feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I
sobre la proposició
de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no
n'acceptaria cap [«Estem
disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que
acceptar un
armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf
de la revolució no només
estava als fronts de batalla, sinó també als
tallers, a les fàbriques i als
camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la
Revolució
Llibertària.
Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)
- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la «neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...
***
Écoutez May Picqueray
(1983)
- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.
***
Cartell
del congrés
- Congrés d'estudis
sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se
celebra a l'Auditorium
Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia) el congrés
d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio
italiano e
internazionale» (Armando Borghi en la història del
moviment obrer italià i
internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca
Llibertària «Armando
Borghi» de la citada ciutat en ocasió del
vintè aniversari de la mort del
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van
començar
el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en
memòria d'Armando Borghi,
obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins
d'Armando Borghi»,
davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també
es van inaugurar els
locals de la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi», al número 20 del carrer
Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir
destacats
historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià,
com ara Maurizio
Antonioli (Il viaggio in Russia),
Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini),
Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico
all'anarchismo «puro». La significativa parabola di
Armando Borghi), Luigi
Di Lembo (Borghi in Francia tra i
fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana
Dadà (L'arrivo di Borghi negli
Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e
purismo ideologico), Carlo Doglio (In
viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi
oratore e scrittore «naturale») Emilio
Falco («L'alleanza
libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del
1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto
polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio
Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia
dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il
movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino
Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in
Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito
sull'organizzazione nel
1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia
d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i
Claudio Venza (Borghi e la Spagna).
En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la
Biblioteca
Llibertària «Armando Borghi», en el
número 25 del Bolletino del Museo
del Risorgimento, publicat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
Naixements
Foto policíaca de Pierre Beaure (1 de març de 1894)
- Pierre Beaure:
El 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament
el 18 de desembre– de 1852
neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània)
l'anarquista Pierre Beaure, també
citat erròniament de diverses maneres
(Baur, Baure,
etc.). Sos pares es deien Martial Baure, forner, i Catherine
Octavie Frangué. Fill d'una família anarquista de
Sent Liunard, treballava de sabater.
Es va instal·lar a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França), on era veí i amic de
l'anarquista Auguste Vaillant, que vivia al número 17 del
carrer de la
Raffinerie. L'1 de març de 1894, en una batuda
policíaca que captura 23
anarquistes de la regió parisenca, va ser detingut al seu
domicili del número
35 del carrer de la Raffinerie de Choisy-le-Roi sota
l'acusació de pertinença a
«associació criminal» i fitxat en el
registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Dies
després, el 6 de març, va ser
posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)
- Christian Kempf:
El 17 de desembre de
1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació
Germànica) l'ebenista anarquista
Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,
Allweier, H.
Lang, Ferdinand Häuzi,
Jacob Gall, Weber,
etc.). Emigrà a Suïssa i
s'instal·là a Binningen (Arlesheim,
Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la
presó de Basilea (Basel-Stadt,
Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos
anarquistes
alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric
Püschel), acusat de «propaganda
anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de
1889, en un gran
nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.) l'anomenat Manifest dels
anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista
Albert Nicolet (Metternich), de La
Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups
anarquistes, a més de
distribuir premsa anarquista (Freiheit,
Le Réveil, etc.). A
començaments dels
anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià
a Londres (Anglaterra). En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per
la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Urbain Gohier (1912)
- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Sos pares es deien Emmanuel Abel Urbain Degoulet, empresari de pintura, i Élise Augustine Torcol. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) –ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 al seu domicili de Saint-Satur (Centre, França).
***
Josep Comas Solà
- Josep Comas Solà: El 17 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Sos pares es deien Benvingut Comas Andreu, comerciant progressista, i Francesca Solà. De jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya –posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva «Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants –el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.
***
Foto
policíaca de Charles Parisis (10 de juliol de 1893)
- Charles Parisis:
El
17 de desembre de 1872 neix a Aubervilliers (Illa de França,
França) l'anarquista
Charles François Parisis. Sos pares, jornalers, es deien
Jules Parisis i Désirée
Puchérie Poluche. Es guanyava la vida treballant de sastre a
Aubervilliers. En
1892 va ser declarat no apte per fer el servei militar per raquitisme.
El 10 de
juliol de 1893, en una gran agafada contra el moviment anarquista, va
ser
detingut per «ultratges» i per
«anarquista» i fitxat aquell mateix dia en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
El 3 de març de 1894 el comissari de la Prefectura de
Policia Rocher escorcollà
el seu domicili, al número 88 de l'avinguda Victor Hugo
d'Aubervilliers, on
vivia amb sos pares, i trobà periòdics i fullets
anarquistes. El 10 de juliol de
1894 figurava en un llistat d'anarquistes controlats per la III Brigada
de la
Prefectura de Policia i tenia un expedient particular. També
figurava en una
llista d'anarquistes d'Aubervilliers. En plena Gran Guerra, el 23
d'octubre de
1915 va ser cridat a files, però no es va presentar i el 7
de novembre de 1915
va ser declarat insubmís. El 31 de març de 1916
va ser esborrat dels controls
d'insubmissió. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció –algunes fonts
diuen que morí l'11 de desembre de 1902 a Aubervilliers
(Illa de França, França),
però aquesta defunció no figura en els registres
civils.
***
Notícia
de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari
parisenc L'Univers
del 14 d'abril de 1897
- Lucien Richaud: El 17 de desembre de 1872 neix a Beujanciá (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Lucien Richaud. Era fill natural de Pélagie Richard, vídua de Venture, i aquesta va tenir l'infant de passada per la població de Beujanciá. Establert a Caulònga (Provença, Occitània), el 22 d'abril de 1893 va ser condemnat per l'Audiència dels Alps Marítims a cinc anys de presó per «incendi voluntari». Fitxat com a anarquista, el novembre de 1895 va ser enviat a la secció d'exclosos de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània) i on havia de ser alliberat el juliol de 1898. El 13 d'abril de 1897, arran d'un discurs subversiu que va fer en una plaça pública i de repartir propaganda anarquista, va ser detingut per la gendarmeria marítima a Toló; jutjat, va ser condemnat a 30 dies de presó i a la prohibició d'estar-se a la ciutat. Sembla que és el mateix L. Richaud que vivia en 1909 a Mison (Provença, França), on intentà organitzar un grup anarquista a la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de Marius Verpilleux (1894)
- Marius
Verpilleux: El 17 de desembre de 1872 neix a
Saint-Martin-la-Plaine (Forez,
Arpitània) l'anarquista André Marius Verpilleux
–en alguns registres policíacs
citat erròniament Marius
André. Sos
pares es deien Antoine Marie Verpilleux, comerciant de sastreria, i
Reine
Joséphine Barry, domèstica. Es guanyava la vida
com a mecànic i electricista a
París (França), on va ser fitxat com a
«militant» a començament dels anys
noranta. El 13 de febrer de 1893, quan era recluta, en
ocasió d'una campanya
contra el sorteig de quintes de Saint-Denis (Illa de França,
França), va ser
detingut al carrer Turbigo de París pel comissari de policia
Martin quan amotinava
els vianants, després d'haver aferrat al seu capell un
cartell que deia: «Fora
el patriotisme! Visca la vaga dels reclutes! Deixeu lloc a la
fraternitat dels
pobles!». En aquesta època vivia al
número 18 del carrer Hélène de
París. El 29
de desembre de 1893 va ser declarat insubmís. Quan la vaga
repressiva de 1894,
va ser condemnat a 15 dies de presó per barallar-se.
Aleshores es va refugiar
clandestinament amb sa companya a Brussel·les
(Bèlgica), d'antuvi amagat pels
companys, acabà instal·lant-se al carrer
Mégissiers d'aquesta ciutat i
treballant en una fàbrica d'electricitat de Cureghem
(Anderlecht, Brussel·les,
Bèlgica). L'11 de març de 1894 va ser expulsat de
Bèlgica, refugiant-se aleshores
a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa treballà
d'electricista i visqué
al número 97 del carrer Charlotte, a partir de setembre de
1894 al 103 del
carrer Euston, el novembre de 1896 al carrer Wardour i des de
març de 1898 al
carrer Broad. El 6 de maig de 1902 va ser cridat novament per
l'exèrcit i, sense
resposta, va ser declarat novament insubmís el 21 de juny de
1902. El 6
d'octubre de 1906, des de Londres, demanar beneficar-se de la llei
d'amnistia
del 12 de juliol de 1906 i va ser declarat fora del servei actiu per
major de
30 anys. En aquesta època viva al número 68 del
carrer Chesterton. Quan esclatà
la Gran Guerra va ser cridat a files en la mobilització
general, però va ser
declarat insubmís el 29 d'octubre de 1915. El 16 de juny de
1933 patentà un
estri per a la neteja de pintes per als cabells. En aquesta
època vivia al
número 24 del carrer Dynham del barri de West Hampstead de
Londres. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Portada del fullet Bas les armes!...
(1931)
- Hoche Meurant:
El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) el
militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Sos
pares es deien Aristide Narcisse Meurant, venedor de diaris, i
Adolphine Joseph Dubois.
Autodidacte des
de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista
arran del
servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a
tres anys
de presó i enviat a un presidi militar a Algèria.
Per revoltar-se, va ser
condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra,
però li van
commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de
ser
indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la
Confederació
General del Treball Unitària, però va ser
exclòs pels comunistes i es va
afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària
(CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre
Libre i en Le
Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista,
va promoure
diversos grups de la Regió Nord, com ara
«L'Entraide» (El Suport Mutu) de
Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de
presó per repartir
pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els
congressos
anarquistes francesos, així com en la premsa
llibertària (Le Libertaire),
essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal
(1919-1933)
i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre
del Comitè de Defensa
Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya
revolucionària en
1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera
francobelga, i després va
organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
així com l'acollida
dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència
i restarà fidel a
l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril
–el certificat de naixement cita erròniament el 13
agost– de 1950 al seu domicili de Croix
(Nord-Pas-de-Calais, França). Entre
les seves
obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe
(1934).
***
Silvio
Annovi
- Silvio Annovi: El
17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso
Annovi i
Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta
i després de gelater. Membre
de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena,
després de la Gran
Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En
1924 va obrir un
petit negoci de dolços i gelats a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927
es va traslladar a Niça (País Niçard,
Provença, Occitània), on regentà una
gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en
les activitats de la secció
local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana
dels
Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment
llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats
perquè el seu nom fos
esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del
Codi
Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser
interceptat a
Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de
Niça, amb propaganda
anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona
(Catalunya), on
vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia
considerà que després de la
detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la
direcció del servei
de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el
març de 1942 va ser buscat per la
policia. Després de la II Guerra Mundial retornà
a Mòdena. Silvio Annovi va
morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Pierre
Lentengre
- Pierre Lentengre: El 17 de desembre de 1890 neix al XIX Districte de París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. Sos pares es deien Célestin Lentengre, empleat, i Françoise Théuret. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primer òrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup «La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el «Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del «Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure. Sa companya fou Aïda Capocci. Pierre Lantengre va morir el 20 de març de 1982 a l'Hospital de la Dracénie de Draguinhan (Provença, Occitània).
***
Pompeo Crespi
- Pompeo Crespi: El
17 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 19 de desembre– de 1897 neix a
Sestri Levante (Ligúria, Itàlia)
l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi –en
algunes fonts es citat erròniament
com Enrico Crespi. Sos pares es
deien
Bartolomeo Crespi i Luigia Galli. Membre del moviment llibertari des de
la
joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una
escala a
Bakú desertà i participà en la
Revolució russa, restant a la Unió
Soviètica
fins al desembre de 1920. De bell nou a Itàlia,
fou indultat d'una pena
de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta
època
participà activament en les activitats dels
«Arditi del Popolo» contra els
feixistes. En 1926, amb l'arriba de Mussolini al poder, es va veure
obligat a
exiliar-se clandestinament a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). Sol·licitada l'ordre
d'expulsió, aconseguí una moratòria,
renovable
mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la
Península. Es casà amb l'espanyola
Virtudes Zafra, amb qui tingué dos infants (Libero i
Ibério). El juliol de
1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià,
amb altres companys, com ara
Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de
Barcelona
(Catalunya). En aquesta època era membre del grup anarquista
«Angiolillo».
Després marxà al front d'Aragó com a
milicià enquadrat en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso», participant en diverses
batalles (Monte Pelado, Torre
Seca, Tardienta, etc.). El 22 de novembre d'aquell any, a
Almudèver (Osca,
Aragó, Espanya), on comandava una bateria d'artilleria, fou
ferit. Malgrat que
la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no
pogué ser extreta, marxà
novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal
(Osca,
Aragó, Espanya). Rebutjà restà
ingressat per recuperar-se i tornà al front el
22 de juliol de 1937, però dies després, les
ferides l'obligaren a retornar a rereguarda.
Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina
de cuiner a Ribes de
Freser (Ripollès, Catalunya). L'octubre de 1937, arran de la
repressió
antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de
1937», fou detingut,
juntament amb sa companya i altres companys (Dante Armanetti, Carlo
Cocciarelli, Massimo Morisi, Santiago Pisani, etc.), per un escamot
estalinista
i acusat d'espionatge i de deserció, va ser tancat a la
Presó Model de
Barcelona. Després d'aquest fet, una campanya organitzada
per les
organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la
dels seus companys.
A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el
Comitè Anarquista
Italià de París demanà el seu
alliberament i el d'altres companys (Giuseppe
Checchi, Salvatore Fusari, Gina Graziani, Libero Mariotti, Carlo
Montresor, Ermanno
Neri, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a
mans
feixistes, fou amollat i aconseguí passar a
França amb son fill Libero Crespi,
on fou internat al camp de concentració de Gurs i
passà tot tipus de penalitats
i malalties. Durant l'Ocupació s'integrà en la
Resistència i entre el 15 de
juliol i el 17 de setembre de 1944 fou membre del Batalló
«Liberté» de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI) a París, participant en els
combats contra els
alemanys. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a l'Hospital
de Saint-Antoine
de París (França).
***
Necrològica
de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre –oficialment el 20 de desembre– de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Sos pares es deien Vicent Gil Miró, llaurador, i Ana Maria Mata Ramos. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Sa companya fou Pilar Agramunt. Vicent Gil Mata va morir el 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 17 d'octubre– de 1980 a l'Hospital Militar Michel-Lévy de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).
---
efemerides | 16 Desembre, 2023 11:20
Anarcoefemèrides del 16 de desembre
Esdeveniments
Louise Michel, fotografiada per Eugène Appert, just abans del Consell de guerra de 1871; porta vel negre en senyal de dol per Théophile Ferré, afusellat el 28 de novembre d'aquell any
- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.
***
Anagrama
de la futura AIT
- Conferència Sindical
de Berlín
(1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920
té lloc a Berlín (Alemanya),
convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat
(NAS, Secretariat
Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una
conferència sindical
anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la
reconstrucció
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La
Revolució russa de
1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el
bolxevics, com ara els
congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de 1919,
però el congrés rus de Moscou de 1920
deixà ben clar quin era el caràcter que
els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per
això sorgí la
necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència
estigueren
representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), sector minoritari
de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop
Steward & Workers'
Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el
rus Belensky
d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana
(USI, Unió Sindical
Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF,
Federació
Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions
Professionals de Dinamarca; la
CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova
Internacional. Una comissió
formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que
foren finalment
aprovades, basades en els principis de la lluita de classes,
l'anticapitalisme,
antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la
independència dels partits
polítics i internacionalisme. L'associació que es
volia crear prengué el nom
provisional de Internacional Revolucionària dels
Treballadors (IRT). La
Conferència va fer una crida a totes les organitzacions
sindicalistes
revolucionàries i industrials a prendre part en el
congrés convocat per a maig
de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical
Roja
(ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A
més a més es va
fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per
afavorir la
preparació del congrés moscovita. Els grups
anarquistes que finalment van
participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que
patien els anarquistes russos i significà el trencament amb
els bolxevics.
Després de diverses trobades, la refundació de
l'AIT fou un fet en el Congrés
de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre
de 1922 i el 2 de gener de
1923.
Naixements
Romualdo Pappini
- Romualdo Pappini: El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa Bianco. Es guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al reclutament, el desembre de 1883 va ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant el servei militar, després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat per les seves idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta a Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut en diverses ocasions per «ociós i vagabund». En 1887 passà a França i s'enrolà en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals s'hagué de sumar un any més que passà a la garjola per desobediència. A França va completar la seva formació llibertària i es va veure molt influenciat per l'anarcoindividualisme de Max Stirner. Admirador de François Claudius Koënigstein (Ravachol), aprengué la fabricació d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser expulsat de França i retornà a Torí, on es dedicà activament a la propaganda anarquista i a l'explicació de l'ús dels materials explosius. A principis de 1894 va fer una conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont, Itàlia) sobre la fabricació d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El març de 1894 es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato» –l'intent d'aixecament revolucionari promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella (Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys (Luigi Alasia, Ferdinando Capisano, Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto Guabello, Giacomo Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14 mesos i 20 dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de vigilància, per «associació criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els documents que se li segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la màxima «Si vols ser feliç, penja, per l'amor de Déu, el teu patró», es trobava un opuscle francès amb el projecte de destrucció de l'Òpera, la traducció autògrafa de L'indicateur anarchiste amb fórmules d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa lavoratrice, i diversos números de publicacions anarquistes (La Révolte, L'Insurgé, Le Père Peinard, etc.). Després d'acomplir la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va ser portat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on participà, amb altres companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti, Roberto D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en l'aixecament de l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista Argante Salucci. Pel seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per «violació de l'assignació de residència, resistència i lesions». El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet que implicà un manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna sencera. Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de 1900 va ser detingut i empresonat per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure, manifestà la intenció de penedir-se i es traslladà a Tànger (Marroc) portant una recomanació del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger formà part del Centro Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista), majoritàriament format per treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia interceptat una circular des de Tànger signada per ell on s'anunciava la creació d'un Comitè Internacional de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS en estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es casà amb una espanyola, de família «honorable» segons la policia, amb qui tingué fills. A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i allunyà del COS. En 1906 aconseguí una discreta posició, esdevenint viatjant comercial d'una empresa belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva reconversió i del seu allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'atemptat d'Édouard Marlo apareguda en el diari
parisenc L'Intransigeant
del 4 de març de 1894
- Édouard Marlo:
El
16 de desembre de 1865 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Édouard Joseph Marlo. Sos pares es deien Léon
Marlo, teixidor, i Augustine
Florin, domèstica. Com son pare, es guanyà la
vida treballant de teixidor a
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 27 d'abril de 1885
va ser condemnat a
sis mesos de presó per «frau» i pel
mateix delicte el 27 de març de 1886 a un
mes de presó. El 12 de març de 1886 va ser
condemnat a vuit dies de presó per
«trencament de tanca». Anarquista des de 1893, a
finals de febrer d'aquell any deixà
sa companya i s'anà a viure amb un company. Partidari de la
«propaganda pel fet»,
decidí matar un patró qualsevol per materialitzar
les seves idees i per a tal
finalitat comprà un trinxet. El 2 de març de 1894
es presentà a l'empresa que
havia abandonat dues setmanes abans voluntàriament
–segons altres versions
hauria estat acomiadat– i davant l'establiment, sense dir cap
paraula, donà un
violent cop de trinxet a prop de l'orella del patró
Florimond Cauchies; es
desencadenà una baralla i el patró encara
rebé dues ferides més al cap, però
aconseguí alliberar-se i fugir cap a l'interior de la
fàbrica. Detingut,
declarà que la seva intenció era assassinar un
propietari o un director del
tissatge qualsevol i que li va tocar a Florimond Cauchies. En
l'escorcoll de la
casa de son company on s'allotjava i en el de la seva companya no es va
trobar
res que el pogués incriminar. Jutjat, el 28 de maig de 1894
va ser condemnat
per l'Audiència del Nord a la pena de mort per
«temptativa d'assassinat», però
el 26 de juliol d'aquell any el Tribunal de Cassació
reduí la pena a la de
treballs forçats a perpetuïtat en
deportació i va ser enviat a la colònia
penitenciària
de la Guaiana francesa. El 25 d'octubre de 1896 aconseguí
evadir-se, però va ser
capturat dos dies després; jutjat per aquest fet, el 26 de
gener de 1897 va ser
condemnat a dos anys de calabós per
«evasió». El 19 de febrer de 1905 el
Consell Nacional Federal del Grup Socialista Revolucionari de la Cambra
de
Diputats francesa demanà al ministre de Justícia
la gràcia al seu favor. En
1906 es beneficià d'una remissió de pena i de la
supressió de l'obligació de
residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella
- Amédée Dunois: El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, –després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme–, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Fill d'una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851; sos pares es deien Jacques Philippe Catonné, alt funcionari, i Anaïs Agathe Chaufournier. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret –i casat amb la filla d'un jutge– i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès –de qui serà el seu secretari personal– i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg (Alemanya), i és transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945. És autor de nombroses obres d'història –era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)–, del capítol «Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) i Jaurès internationaliste (1936).
***
Una de les obres de José Torralvo
- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria, El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).
***
Julio
Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)
- Julio Camba: El
16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra,
Galícia) el
periodista, humorista i escriptor anarquista, i després
franquista, Julio Camba
Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son
pare, Manuel Camba Bóveda,
compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i sa mare es deia Juana
Andreu Temes; son germà
major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor.
Després de fer estudis
a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria
de Marín
(Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en
un grup de
lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes
fonts en diuen 16–,
en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es
fes capellà, fugí
de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell
cap a l'Argentina. A Buenos
Aires treballà amb un amic de sa família i
s'introduí en els cercles
anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup
editor
del periòdic La Protesta Humana
i amb
la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure
néixer. En aquesta època
començà
a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests,
pamflets,
etc.) i a col·laborar en els periòdics
anarquistes La Protesta, dirigit
per Diego Abad de Santillán i Emilio López
Arango, i La Protesta Humana.
També
participà activament en la vaga general de 1902. Per totes
aquestes activitats,
en aplicació de l'anomenada «Llei de
Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre
de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián
Troitiño, Ramón
Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel
Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de
l'Argentina cap a
Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva
Galícia
natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a
Galícia, començà a
col·laborar en El Diario de
Pontevedra,
però ràpidament s'instal·là
a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions
anarquistes, com ara El Porvenir del
Obrero. Mesos després creà el seu propi
periòdic, El Rebelde
(1903-1905); aquest setmanari literari de continguts
obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich
Nietzsche, va ser
dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les
col·laboracions de Pietr Kropotkin
–l'única
col·lecció gairebé completa dels 51
números d'El Rebelde es
conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–,
Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus,
Anselmo Lorenzo, Francisco
Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja,
José Martínez Ruiz (Azorín),
José María Blázquez de Pedro,
Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en
llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes
d'impremta. El 23
de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista
modernista Afirmación. A
partir de 1905, i fins
1907, col·laborà com a cronista en el
periòdic republicà El
País. En 1907 va ser contractat pel
periòdic España Nueva
com a cronista parlamentari
i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la
política. En
aquests anys col·laborà en diversos
periòdics (La Correa, El Cuento Semanal,
El Intransigente, Los
Lunes del Imparcial, La Voz,
etc.) i en les publicacions
anarquistes La Anarquía Literaria,
La Revista Blanca i Tierra
y Libertad. En aquest any, durant el procés per
l'atemptat
contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906),
va ser
cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista
regicida Mateu Morral
Roca, però sempre reconegué, durant el judici i
en articles de premsa, que el
coneixia escassament. També en 1907 publicà el
llibre El destierro, on narra la
seva etapa Argentina i la seva
introducció en el pensament anarquista. En 1908
entrà a formar part com a
corresponsal en la plantilla del periòdic La
Correspondencia de España i va ser enviat a
Constantinoble (Imperi Otomà),
on cobrí el moviment dels anomenats «Joves
Turcs», les eleccions i el canvi de sultà
d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de
redacció i El Mundo el
va enviar com a corresponsal
a París (França) i a Londres (Anglaterra). En
1912 començà a escriure en el
diari conservador La Tribuna sota
el
pseudònim Diario de un
Español.
Retornà a Londres i també envià
cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir,
aprengué el francès, l'anglès i
l'alemany. En 1913 començà a
col·laborar per al
diari monàrquic ABC,
contribució que
durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort.
En 1916, en el
context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York,
EUA), per a cobrir
les eleccions de 1917 en els quals guanyà el
demòcrata Woodrow Wilson. Una
d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista
per al
diari liberal El Sol.
Repetí a Berlín
i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia).
De bell nou a ABC, cobrí
la corresponsalia de Nova
York i retornà a Espanya després del crack
del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves
idees anarquistes ja
s'havien refredat força. En 1930 viatjà a
Mèxic i, ben igual que el seu viatge
a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia
sobre aquests. Durant la Guerra
Civil espanyola, que passà gairebé tota a
Portugal, les seves cròniques, on
expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren
en l'ABC de Sevilla (Andalusia,
Espanya). En
1948 es publicaren les seves Obras
completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un
recull de les seves
publicacions. En 1947 s'instal·là de manera
intermitent com a hoste de l'Hotel
Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril
de 1954,
ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer
Joan March Ordinas,
per a qui havia treballat de negre.
Entre 1951 i 1953 col·laborà en el
periòdic franquista Arriba.
També va escriure per a La
Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser
anomenat per alguns
com el Brillant-Savarin espanyol,
però també pel pòquer, joc que
l'obligava a escriure més per necessitat
econòmica
que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme
«Mariano de Cavia» del diari
ABC. Publicà nombrosos
llibres, molts
d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las
alas de Ícaro (1913), Londres
(1916), Alemania, impresiones de un
español (1916), Playas,
ciudades y montañas (1916), Un
año en otro mundo (1917), La
rana viajera (1920), Aventuras de
una
peseta (1923), El matrimonio de
Restrepo (1924), Sobre casi todo
(1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer
(1929), Haciendo de República
(1934),
La ciudad automática
(1934), Esto, lo otro y lo de más
allá (1945), Etc., etc.
(1945), Mis páginas mejores
(1956 i 2012), Ni fuh ni fah
(1957), Millones
al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de
1962, com a
conseqüència d'una embòlia, a la
Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972
i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos
de Julio Camba» que es reunia al
restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi
periodístic
que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls
dels seus articles,
molts d'ells inèdits, com ara Maneras
de
ser periodista (2013), Caricaturas
y
retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un
corresponsal español (2014) i Galicia
(2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes
sota el
títol «¡Oh,
justo, sutil y poderoso
veneno!». Los escritos de la Anarquía.
***
Jean
Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic
(Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana]
- Jean Cariat:
El 16 de desembre de 1889 neix a Saint-Michel
(L'Auriera,
Llemosí, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista
Jean Cariat. Sos pares es deien André Cariat, conreador,
i Émile Desbrugères. Establert a
París
(França), treballà d'obrer en una
cimentera. Entre 1910 i 1912 va fer ser servei militar i
patí dos mesos de
presó per possessió de fullets antimilitaristes.
En 1913 s'afilià al Sindicat
d'Obrers de Cimentera de la Confederació General del Treball
(CGT). El 12 de
juliol de 1913 es casà al IV Districte de París,
amb Catherine Roulhac. En
aquesta època vivia al número 16 del carrer
Hôtel de Ville de París. El 22
d'abril de 1914 nasqué son fill Marcel Cariat. A finals de
juliol de 1914 marxà
amb sa companya i son fill pretesament per visitar
l'Exposició Nacional de
Berna (Berna, Suïssa), però en realitat era per
fugir de la lleva arran de
l'esclat de la Gran Guerra. Visqué una temporada a
Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa), on no trobà feina i, en
situació miserable, va ser condemnat a una
multa de cinc francs per «furt de productes
agrícoles». S'establí a Ginebra
(Ginebra,
Suïssa), on treballà d'obra en obra. En aquesta
època participà activament amb
el grup editor de Le Réveil
Anarchiste.
El 7 de juny de 1919 nasqué son segon fill Raymonde Cariat.
El 22 de gener de
1921 va fer una xerrada sobre la història de les
cooperatives en l'assemblea
general de la Societat Cooperativa de la Confecció que se
celebrà a les Sales
de Reunions Obreres de Ginebra. En 1922 creà amb
l'anarcosindicalista Lucien
Tronchet i alguns anarquistes italians el Sindicat Internacional
Autònom de
Paletes i Manobres, de caire sindicalista revolucionari, que
presidí alguns
anys fins a la seva dissolució en 1931. Segons la llei sobre
assegurança per a
l'atur obligatòria, aquest sindicat es va veure obligat a
fusionar-se amb la «Fédération
des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB,
Federació d'Obrers de la Fusta i de
la Construcció). Nombroses vegades, grups de militants es
presentaven a les
obres per fer agitació o per engegar els obrers que
treballaven el Primer de
Maig. En 1926 es va construir una petita casa de fusta a les rodalies
de
Ginebra. El guarda rural de la zona declarà que treballava
regularment i que sa
companya venia joguines a les festes. En 1928 estava subscrit al
butlletí Le Trait d'Union
Libertaire, òrgan de l'Associació
dels Federalistes Anarquistes (AFA) de França.
Després de la mort de Luigi
Bertoni en 1947, es dedicà a portar els comptes del grup
editor de Le Réveil Anarchiste
i s'ocupà
especialment de les subscripcions de Le
Libertaire a Suïssa. També
participà en les activitats del Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) i es mantingué sindicat fins els
seus últims dies. Jean Cariat va morir el 4 d'agost de 1974
a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
Kim
Jwa-Jin
- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao «El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.). Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.
***
Necrològica
de Valentina Beivide Solana apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de gener de 1994
- Valentina Beivide Solana: El 16 de desembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1893– neix a Liaño (Villaescusa, Cantàbria, Espanya) l'anarquista, naturista i esperantista Valentina Beivide Solana –també citada Beibide–, coneguda com Sara. Sos pares es deien Ricardo Beivide i Visitación Solana. Quan era molt jove emigrà a França i a París entrà en contacte amb el moviment llibertari i conegué son company Pedro. La parella s'establí a Cuers (Provença, Occitània), on Pedro animà el grup esperantista local dins del quall ella col·laborà activament. També participà en les activitats del grup vegetarià llibertari de Niça (País Niçard, Occitània), especialment com a cuinera. Posteriorment formà part del grup de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) fundat en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per participar en la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornaren a Cuers i el seu domicili acollí nombrosos refugiats als quals ajudaren, amb el suport del grup de Lo Pònt de Soliers, per aconseguir ajuda material i documents. Després de la mort de Pedro, continuà militant fins que un atac li va paralitzar les cames i es va veure obligada a retirar-se a una llar d'ancians de Cuers. Valentina Beibide va morir centenària el 18 de desembre de 1993 a la Residènica «L'Ensoleillado» de Cuers (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la Facultat de Medicina de Marsella.
***
Necrològica
de Francisco Álvarez Carranza apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
desembre de 1977
- Francisco Álvarez
Carranza: El 16 de desembre de 1895 neix a Madrid
(Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Álvarez Carranza. Sos pares
es deien Ramón
Álvarez i Carmen Carranza. Milità en la
Secció de Pintors del Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, el novembre d'aquell any
s'integrà en
el «Batallón España Libre»,
la Columna Confederal encapçalada per Cipriano Mera
Sanz, i després en la «Comuna España
Libre». Exiliat a França, va se un dels
fundadors de la Federació Local de la CNT de
Montluçon. Sa companya fou Manuela
Rivera. Francisco Álvarez Carranza va morir el 6 de novembre
de 1977 al seu
domicili de Montluçon (Borbonès,
Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat dos
dies després.
***
Valentín
de Pedro (ca. 1922)
- Valentín de
Pedro: El 16 de desembre de 1896 neix a San Miguel de
Tucumán (Tucumán, Argentina)
el periodista, escriptor, poeta, dramaturg i traductor anarquista
Valentín de
Pedro Antón, que va fer servir el pseudònim Valentín
de la Villa. Fill d'immigrants castellans, sos pares es deien
Juan de Pedro
i Joaquina Antón. Va fer els estudis secundaris a Buenos
Aires (Argentina) i
aprengué taquigrafia, activitat amb la qual serví
al poeta Rubén Darío, la
biografia del qual va escriure anys després. Quan era molt
jove s'inicià en el
periodisme i treballà en la revista humorística PBT de Buenos Aires, en la qual
obtingué un premi. Encara menor
d'edat, viatjà com a polissó en un vaixell de
càrrega que hi anava a Espanya i
va ser retornat al port d'origen quan va ser descobert intentant
desembarcar.
En 1916 publicà el quadern de poesies El
ritmo de la idea i en aquesta època va escriure la
seva primera obra
teatral, Con las alas rotas. En
1917
marxà cap a Espanya com a corresponsal de les publicacions
de Buenos Aires Caras y Caretas, Plus Ultra i La
Gaceta. Instal·lat
a Barcelona (Catalunya), en 1918 col·laborà en la
revista Un Enemic del Poble. En
1918 viatjà a Mallorca, on va ser allotjat
a Valldemossa (Mallorca, Illes Balears) per la parella
intel·lectual formada
per Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. El febrer de 1919
fundà a
Barcelona la revista Río de la
Plata.
En 1920 publicà la seva primera obra a Espanya, Cartas de amor de Clara Matei. En aquesta
època visqué la bohèmia i
va fer amistat amb l'escriptor Rafael Cansinos Assens, assistint a les
tertúlies de Ramón María del
Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Manuel
Azaña
Díaz. Entre 1921 i 1922 viatjà per
Veneçuela. En 1922 retornà a la
Península i
aquest mateix any publicà el seu assaig España
renaciente. Opiniones. Hombres.
Ciudades. Paisajes i la traducció del
portuguès de l'obra de Raúl Brandâo
La farsa. En 1923
col·laborà en Los
Hombres Libres. En aquests anys publicà
articles assíduament en els periòdics madrilenys Estampa, La
Libertad i La Nación.
L'1 d'octubre de 1927 fundà
la revista de crítica teatral La
Farsa.
Publicación semanal de obres teatrales (1927-1936)
i a partir d'aquest any
col·laborà en el diari La
Prensa de
Buenos Aires. En 1932 col·laborà en El
Amigo del Pueblo. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució espanyola formà part de les
Milícies de Premsa, col·laborà
en publicacions llibertàries (CNT,
Castilla Libre, Juventud
Libre, Solidaridad
Obrera, etc.) i fou redactor en cap d'El
Sindicalista. Durant els anys bèl·lics
fou director de l'Escola
Professional de Capacitació Teatral, organitzada pel
Sindicat Únic Regional
d'Espectacles Públics de la CNT del Centre a la Sala Ariel
del Teatre Lope de
Vega (abans Teatre Alcázar), al carrer madrileny
d'Alcalá, on també impartí la
classe d'Història del Teatre i Literatura
Dramàtica. El 13 de febrer de 1938
participà en l'homenatge al militant anarcosindicalista
Ángel Pestaña Núñez que
es realitzà al teatre Fuencarral de Madrid. Amb el triomf
franquista, l'abril
de 1939 va ser detingut, reclòs a les presons madrilenyes de
Les Saleses i de
Porlier, jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió. A la
presó s'assabentà que
havia estat pare, fruit d'una relació mantinguda amb una
jove anomenada
Aurelia. El 10 d'abril de 1941 va ser alliberat per la seva
nacionalitat
argentina i retornà al seu país –el
juny de 1943 la seva pena va ser commutada
oficialment i reduïda a 12 anys. En 1942 va fer un viatge a
Tucumán, on va ser
rebut calorosament. A Buenos Aires visqué amb la seva
companya, l'actriu catalana
Maria Boixader; reconegué son fill, encara que mai el va
integrar a sa família,
i treballà per a l'Editorial Sopena, col·laborant
en la revista Leoplán.
Entre gener i febrer de 1942
publicà les seves experiències a la
presó («Quiebros de la
cárcel») en el diari
Crítica i aquest mateix
any va
escriure la novel·la La vida por
la
opinión. Novela del asedio de
Madrid –reeditada
en 2014–, sobre
aquesta terrible etapa de la seva vida. En 1964, amb Maximino Moyano i
Rafael
Rodríguez, creà la Companyia Argentina de
Comèdies. Entre les seves obres podem
destacar El sindicalismo frente a la política
(1920),
La
compañera
(1922), Delatores (1923), La novia del gaucho (1924), «La
Prensa» de Buenos Aires. Historia del gran diario argentino;
su nacimiento y
prosperidad (1925), El
hijo del
Rey (1927), Nuevo Parnaso Argentino (1927), El poder del ejemplo
(1928), Veinticuatro hores fuera
del col·legio
(1930), Pobre Aurelia
(1940),
Viaje de vuelta. Itinerario lírico
(1944), Próceres argentinos en
España
(1954), América en las letras
españolas
del Siglo de Oro (1954 i 1961), Vida
de Rubén Darío (1965) Rimas,
leyendas, teatro y artículos (1966), Antología
de la poesia castellana (1966) i Cuando en
España estalló la paz.
Galería de condenados tras la Guerra Civil: escritores,
periodistas y políticos
(2014). Com a dramaturg publicà El
caudillo (1925), El veneno del tango
(925) i El
hechizo del mar (1933), entre moltes altres.
Valentín de Pedro va morir el
7 de novembre de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
Valentín de Pedro (1896-1966)
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |