Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 13 de gener

Esdeveniments

Henrik Ibsen

- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del «teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

***

Montjuïc, "el castell maleït"

- Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales) «Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

***

Míting de la FORA contra la Llei de Residència

- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou provada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o «Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del que és i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Montevideo El Hombre del 6 de gener de 1917

- Vetllada pro Radowitzky: El 13 de gener de 1917 se celebrà al Centre Internacional de Montevideo (Uruguai) una vetllada a benefici de l'activista anarquista Simón Radowitzky, aleshores tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina). L'acte, organitzat per l'Agrupació Propaganda Anarquista, amb el suport del Quadre Escènic «El Internacional», comptà la interpretació orquestral d'Hijos del pueblo, la representació de l'obra de Joaquín Dicenta Benedicto Juan José, la recitació de poesies i una conferència a càrrec del destacat intel·lectual anarquista Rodolfo González Pacheco, vingut expressament de l'Argentina per a aquest acte.

***

Capçalera de Tinta y Libertad

- Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

Naixements

Hippolyte Ferré fotografiat per E. Appert

- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix a França el communard i internacionalista anarquista Hippolyte Ferré. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou empresonat un temps, però acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre un consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista Federació del Jura, de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat a La Chaux-de-Fonds entre el 6 i el 7 d'abril de 1874. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de «comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la «Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Alerini, Paul Brousse, Dumarteray, Jules Montels i Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França i s'establí a Levallois-Perret (Illa de França) i milità en el grup anarquista «La Solidarité» de Levallois. Entre 1882 i 1888, amb el suport de Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». Hippolyte Ferré va morir en 1913 a París (França). Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista i íntima de Louise Michel.

***

Arturo Campagnoli

- Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Necrològica de Joan Gil Balañà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de novembre de 1990

- Joan Gil Balañà: El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan Gil Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Quan l'Ocupació, el 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual era president en morir. També col·laborà en la revista Hispania, òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. Joan Gil Balañà va morir el 13 de juliol de 1990 a París (França).

***

Necrològica de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de març de 1993

- Fidel Gorrón Canoyra: El 13 de gener de 1921 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge també citat Gorrión i el segon Canoira erròniament. Sos pares es deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les Joventuts Llibertàries. A començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de transports «Agencia Comercial Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a uns metres de l'edifici de la Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi de tapadora a les activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al transport de propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael Rodríguez Ajax, marxà cap a França per a representar la CNT de l'Interior en el Congrés Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges (Llemosí, Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels delegats de l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a Llemotges. En retornar l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb un desena d'altres militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per «associació il·lícita i propaganda il·legal», va ser condemnat la tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona Castaño, a sis anys de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000 pessetes de multa. Un cop alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on conegué el futur ministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976 participà en el primer Ple Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En aquests anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT. Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 participà en la «Semana Confederal Durruti» que se celebrà a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny Mañé. El 21 de novembre de 1979 va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i obrera, hoy» a Barcelona, en el marc del cicle de conferències del V Congrés Confederal de la CNT. Durant els anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari anarcosindicalista Cenit i de Radio Libertaire, i participà en nombrosos mítings, tants a la Península com a França. Entre 1982 i 1985 col·laborà en la revista Mediterráneo. Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però dimití d'aquest càrrec després del XVIII Congrés de l'AIT (Congrés de Bordeus) per raons de salut i després que la seva gestió fos fortament criticada per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la militància activa. En 1985 publicà el fullet La Crisis del sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986 llegí a Colònia (Rin del Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la conferència AIT, la Internacional desconocida. Una aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986), que s'edità posteriorment. En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la pel·lícula documental Un autre futur. L'Espagne en rouge et noir, de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Adarga, Bulletin GRIFA, CNT, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19 de febrer de 1993 a l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

Defuncions

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

- Pirro Orsolini: El 13 de gener de 1887 mor a Lucca (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. Havia nascut el 17 d'octubre de 1854 al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia). El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la «Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Diego Asensio Pérez

- Diego Asensio Pérez: El 13 de gener de 1973 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Diego Asensio Pérez, conegut com El Pipa. Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya), visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià en la Columna «Hijos del Pueblo». En aquesta època tenia per companya Antonia Alarcón Casquet. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del Barcarès i d'Argelers. Després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Saint Juèri (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1940 va ser novament enviat al camp d'Argelers i al mes següent va ser integrat en una CTE a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

Diego Asensio Pérez (1911-1973)

***

- Juan Monforte Galbe: El 13 de gener de 1977 mor a Champclausson (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat Galve o Gálvez. Havia nascut el 2 de desembre de 1902 a Andorra (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclausson, a la zona de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari.

***

Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

- Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

***

Necrològica de Miguel Jiménez-Herrero Gargallo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Miguel Jiménez-Herrero Gargallo: El 13 de gener de 1983 mor a Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Jiménez-Herrero Gargallo. Havia nascut el 6 de maig –segons algunes fonts erròniament el 5 d'abril o el 5 de maig– de 1899 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel Jiménez-Herrero i Monica Gargallo. Impressor de professió, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera formar part del grup que a l'entorn de Manuel Buenacasa Tomeo publicava a Blanes (La Selva, Catalunya) el periòdic El Productor. En 1923 va ser nomenat secretari del Comitè Nacional de la Federació de Grups Anarquistes d'Espanya (FGAE) i entre el 24 i el 25 de juliol 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebrada a València (València, País Valencià), on obrí la sessió inaugural presentant un informe de gestió sobre l'activitat reorganitzadora que havia portat ha terme. Entre 1927 i 1928 col·laborà en la revista Prismas, publicada a Besiers (Llenguadoc, Occitània), òrgan oficiós dels anarquistes espanyols establerts a França, i des d'on defensà la necessitat que els anarquistes s'afiliessin a la CNT amb la finalitat d'eliminar el «desviacionisme» sindicalista i anarcosindicalista. El desembre de 1928 fou un dels responsables del grup «Solidaridad», iniciativa engegada per Ángel Pestaña Núñez per tal de reagrupar tots els sectors confederals sense distinció. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad, Prismas, El Productor, El Sembrador, Solidaridad Obrera, El Vidrio, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. En 1935 fou un dels redactors del periòdic barceloní Liberación. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, treballava com a mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari del barri del Carmel de Barcelona. Després marxà cap a Aragó i entre octubre i desembre de 1936 fou conseller d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, i el desembre de 1936 passà a ocupar la secretaria de la Delegació i Presidència del Consell d'Aragó, fins a la seva dissolució manu militari per les tropes de la reacció comunista encapçalades per Enrique Líster Forján el juliol de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí primer a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després a París. A França fou un dels majors representants de la tendència «apolítica» del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, enfrontada a l'anomenada tendència «circumstancialista» o «política». En aquests anys col·laborà en Atalaya, CNT, Espoir, Le Combat Syndicaliste, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Fou el company de l'anarcosindicalista María Ascaso Budría, cosina dels germans Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill, Miguel Jiménez Ascaso, que va ser un destacat militant de les Joventuts Llibertàries. Miguel Jiménez-Herrero Gargallo va morir el 13 de gener de 1983 al seu domicili d'Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) d'una crisi cardíaca.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de gener

Esdeveniments

Anunci de la Festa-Conferència pro "L'Avenir Social"

- Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»: El 12 de gener de 1908 se celebra a la Sala de la Cooperació de les Idees de París (França) una festa i conferència en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà d'actuacions musicals i corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir Social» i del pianista Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista anarquista Charles Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à 1908» i la representació de la comèdia en un acte La Paix chez soi, de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i Lebouvret. L'acte va ser anunciat en dos números de Les Temps Nouveaux.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de gener de 1919

- Míting confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; i Ángel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l'adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà recórrer a la violència per a anihilar l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l'operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d'assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s'engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

***

La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac

- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).

Atac contra els wobblies de Walsenburg (12-01-1928)

Naixements

Rodolfo Felicioli llegint Umanità Nova

- Rodolfo Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien Annibale Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a ferrer, d'obrer sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el «Circolo di Studis Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de l'equip de redacció de L'Agitazione. Amic d'Errico Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo Smorti en l'organització del moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla, Itàlia) pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts polítics confinats en aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El març de 1897 signà en nom del grup «I Libertari» el manifest abstencionista I socialisti anarchici ai lavoratori italiani. El juliol d'aquell any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al prefecte, denunciant la descarada vigilància per part de les autoritats a ambdós. Fou un dels promotors de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de 1898 a Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la totalitat del grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo Smorti) i condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell any se li va assignar per un període de tres anys la residència i portat a l'illa de Ventotene i després traslladat a Favigna (Sicília), on restà fins a finals del juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de mantenir bona conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb l'article «Era tempo» en el número únic I Morti, text molt polèmic enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel Partit Socialista Italià (PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup llibertari d'aquesta localitat que aleshores patia un nou procés. El març de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el desembre de 1902 substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir d'aquell moment, el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a més d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb Augusto Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va participar en el I Congrés de la Federació Socialista-Anarquista de les Marques i l'any següent s'encarregà, en nom del CSS, de l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de 1904 representà el «Circolo Risveglio» d'Ancona en el Congrés de Roma de la Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26 de novembre de 1905 assistí al Congrés Sindicalista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), promogut per Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi Fabbri, Domenico Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell mateix any participà activament en els disturbis esdevinguts a Ancona en protesta per l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la seva persona i contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà a causa de la intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda entre el 9 i el 12 de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers sucrers i de les drassanes navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre 1906 i 1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda socialista anarquista per le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i entre 1908 i 1912 col·laborà en el Bolletino della Camera del Lavoro di Ancona e provincia; també va col·laborar en La Gioventù Libertaria. En aquesta època mantingué correspondència entre els anarquistes exiliats a Londres (Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i Arturo Mazza li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta ciutat i a la qual seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i on va ser nomenat membre del Comitè Nacional de Resistència. En aquesta època col·laborà en L'Internazionale i en L'Alleanza Libertaria. El 29 de març de 1908 presidí el Congrés Italià dels Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El 12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als vaguistes de les fàbriques de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el propietari de la factoria el demandà per difamació. A principis de 1909 va ser processat per la vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball d'Ancona en suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910 intervingué en el Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a Ancona. El 18 de maig de 1913 assistí a la conferència organitzada per Domenico Zavattero a Bolonya per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria Rygier. Tota aquesta activitat llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats. Entre 1913 i 1914 es posà a disposició d'Errico Malatesta i del moviment llibertari local per a reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja» es perdé el seu rastre, però en 1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la postguerra encarà prengué part activa en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va morir el 13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).

Rodolfo Felicioli (1870-1964)

***

Marino Grilli

- Marino Grilli: El 12 de gener de 1884 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista «Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de «Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló «Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) –altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Marino Grilli va morir el 20 d'octubre de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier

- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Fill d'un sastre i d'una modista, treballà al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà amb Suzanne Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

José López Soriano

- José López Soriano: El 12 de gener de 1896 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José López Soriano. El 20 de maig de 1911 va ser detingut, juntament amb son germà Pedro, per la Guàrdia Civil de Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya), per haver disparat contra Antonio Guerrero Rodríguez que resultà ferit lleugerament al coll; processat, va ser jutjat el 14 d'agost de 1912. Peó de paleta de professió, abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Construcció del barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i posteriorment marxà com a milicià cap el front d'Aragó. El 30 de gener de 1940 va ser detingut; jutjat el 14 de juliol de 1941 en consell de guerra, va ser condemnat el 6 de setembre de 1943 a dues penes de presó, una de 12 anys de reclusió temporal per «auxili a la rebel·lió» i altra de 17 anys, quatre mesos i un dia de reclusió menor i indemnització de 20.000 pessetes per la mort en una baralla del ferroviari Joaquim Minesa, i reclòs a diverses presons (Model de Barcelona, Alcalá de Henares, Guadalajara). L'abril de 1950 va ser posat en llibertat condicional a la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

María Mateo Bruna

- María Mateo Bruna: El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

María Mateo Bruna (1902-1992)

***

Necrològica de Pere Montagut Ferruz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de juny de 1989

- Pere Montagut Ferruz: El 12 de gener de 1907 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Montagut Ferruz. Sos pares es deien Frances Montagut i Teresa Ferruz. A partir dels set anys ajudà son pare en la distribució de llenya. Obrer agrícola, estava afiliat al Sindicat d'Agricultors de Pinell de Brai de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. En 1940 va ser enviat a fer feina a les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) anomenada «Companyia Muñoz», on participà en la organització clandestina de la CNT i en els combats de l'alliberament de la zona. Posteriorment milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània). Un cop jubilat, s'establí a Tarascon (Llenguadoc, Occitània), on continuà formant part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També freqüentà el «Club des Aînés» (Club de la Tercera Edad) de Tarascon. Pere Montagut Ferruz va morir el 17 de gener de 1989 al seu domicili de Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: El 12 de gener de 1913 mor a París (França) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de 1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Fill d'un petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Pedro Augusto Mota segons un dibuix de l'època

- Pedro Augusto Mota: El 12 de gener de 1926 mor a la Guaiana Francesa l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Mota. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al Sindicat de Gràfiques. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Gráfico, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo. A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquesta època van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document «Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Mota, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro. A finals de 1924 va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar d'Oiapoque (Clevelândia do Norte, conegut com l'«Inferno Verde»), al nord del Brasil, juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments i de les condiciones insalubres resultants de la seva deportació a Oiapoque.

***

Cosimo Pirozzo

- Cosimo Pirozzo: El 12 de gener de 1937 mor a Bicién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. Havia nascut el 4 d'agost de 1912 a Rosarno (Calàbria, Itàlia). De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de «Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién, a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.

***

Mariano Viñuales Fariña

- Mariano Viñuales Fariña: El 12 de gener de 1955 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Mariano Viñuales Fariña. Havia nascut l'abril de 1900 a Madrid (Espanya), en una família oriünda de Loporzano (Osca, Aragó, Espanya). Orfe des de molt infant, visqué a Galícia amb sa tia Dominga. Posteriorment, després d'abandonar el seminari d'El Escorial (Madrid, Espanya) i la carrera sacerdotal –conegué el llatí i la literatura grecollatina– a la qual sa família li havia destinat, treballà dos anys en una mina. Anarquista convençut, en 1921, en plena guerra del Marroc, va ser empresonat per insubmissió al reclutament i posteriorment destinat a les quadres del Regiment de Llancers del Rei. Després d'anar i venir per presons i comissaries de Vigilància, s'establí a Bilbao (Biscaia, País Basc), fins que va ser interceptat per la policia. Quan la instauració de la II República espanyola s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on participà en moviments socials i activitats anarquistes. Durant els anys de la II República espanyola obtingué un cert prestigi com a divulgador i periodista. En 1935 publicà el fullet Los horrores de la guerra aeroquímica. La ciencia al servicio de la barbarie i l'any següent col·laborà en diverses publicacions llibertàries (Biofilia, Más Lejos i Solidaridad Obrera). En 1936, en plena guerra civil, s'integrà com a «auxiliar no lletrat» en l'Oficina Jurídica de Barcelona, dirigida per Eduardo Barriobero y Herrán, i en 1937, després de la seva dissolució, fou fiscal dels Tribunals Populars catalans. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus, però deixà, al seu domicili de Tona (Osona, Catalunya), sa companya Pilar i sos infants Mariano, José i Ariel. L'octubre de 1939 aconseguí embarcar, al port de Saint-Nazaire (País del Loira, França), a bord d'El Frandre rumb cap a Ciudad Trujillo, actual Santo Domingo (República Dominicana), on arribà el 7 de novembre. Va ser enviat a treballar a la Colònia Agrícola «San Rafael» d'El Llano, a prop de Las Matas de Farfán (San Juan, República Dominicana), amb l'anarquista Fidel Miró Solanes, l'exdiputat socialista Luis Romero Solano i altres companys exiliats (Aurelio Abid, L. Cabrera, Guillermo González, José González, José Jiménez Millares, Joaquín Martínez, Ángel G. Roldán, Alfredo G. Roldán, José G. Roldán, etc.), i exercí tasques docents. En aquesta època col·laborà en la revista Hogar. Finalment s'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Lligat al grup «Estudios Sociales» de Mèxic, col·laborà en el seu òrgan d'expressió Humanidad (1942). Afecte al sector «col·laboracionista», el 13 de gener de 1945 es pronuncià a favor de la formació d'un «programa mínim de govern». Membre de la Delegació General de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mèxic, en 1945 participà en la seva última junta,  encapçalada per Juan Gallego Crespo. Posteriorment es reintegra en la CNT «ortodoxa» i col·labora en la seva premsa. Es guanyava la vida fent de corrector i de traductor. Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, CNT de Toledo, Criticón, Cultura Proletaria, Humanidad, Inquietudes, Luz y Fuerza, Mediterrani, Nuevo Aragón, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc. És autor de tres llibres, Blanquito (1943, relats autobiogràfics amb pròleg de Benjamín Jarnés, reeditats en 1946 a França sota el títol Blanquito. A los niños dominicanos sin hogar, hermanos de Chilico, i adaptats en 2013 al còmic amb dibuixos de José Antonio Ávila Herrero), Titín y los perros (1944, amb pròleg de A. Almarza y Herranz) i Frente a la Cruz del Sur. Selección poética (1947, amb pròleg de R. Sancho Granados). Deixà nombroses obres inèdites i inconcluses, com ara una selecció de poesies i Mi tía Dominga. Mariano Viñuales Fariña va morir el 12 de gener de 1955 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'una angina de pit i fou enterrat l'endemà.

Mariano Viñuales Fariña (1900-1955)

***

Necrològica de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic tolosà CNT del 9 de febrer de 1958

Tomàs Vericat Roig: El 12 de gener de 1958 mor a Serinhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomàs Vericat Roig. Havia nascut cap el 1902 a Traiguera Baix Maestrat (País Valencià). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Malalt de cor i asmàtic, Tomàs Vericat Roig va morir el 12 de gener de 1958 a Serinhan (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Vicente Granero Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'abril de 1977

- Vicente Granero Gimeno: El 12 de gener de 1977 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarconsindicalista Vicente Granero Gimeno. Havia nascut el 27 de gener de 1907 a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Vicente Granero i María Gimeno. Quan era un infant sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya). A començament de la dècada dels vint ja participava en el moviment anarquista i sembla que amb 16 anys ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Paleta de professió, cap el 1926 començà a militar en el clandestí Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona i va ser nomenat en diverses ocasions delegat de personal, patint sempre el boicot de la patronal i les seves llistes negres. De cultura autodidacta, fou un apassionat de la lectura i era assidu de la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. Durant quatre anys presidí l'Ateneu Cultural «Amanecer» del barri barceloní de Les Corts i tingué aficions poètiques. Quan la insurrecció de Jaca de desembre de 1930, va ser detingut per participar en la vaga general a Barcelona i tancat a la presó Model. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari del Comitè Revolucionari de Les Corts; entre agost d'aquest any i maig de 1937 en fou segon secretari i a partir d'aquesta data exercí de tresorer del Comitè de Relacions de la Indústria Col·lectivitzada de l'Edificació, de la Fusta i de la Decoració de Catalunya. El maig de 1937 lluità contra la reacció estalinista. En 1938 assistí a un Ple Nacional de Federacions d'Indústria, estructura orgànica que defensà, i l'agost d'aquell any marxà cap el front incorporat en el XX Batalló d'Enginyers. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Instal·lat a Besiers, treballà de paleta i va contreure la malaltia del ciment, que el va enllitar molts d'anys. En aquests anys d'exili milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i ocupà diferents càrrecs orgànics. Entre 1960 i 1962 presidí la colònia espanyola de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Trinidad Bort. Vicente Granero Gimeno va morir el 12 de gener –algunes fonts citen erròniament el 14 de gener– de 1977 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]

- Fernando Santos Arranha: El 12 de gener de 1990 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Santos Arranha. Havia nascut el 14 d'abril de 1920 a Lisboa (Portugal). Era fill del militant llibertari José da Silva Santos Arranha, que fou secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) en els anys vint i director del periòdic anarcosindicalista A Batalha, i d'Olimpia dos Santos. Va fer classes a l'Escola Industria Alfonso Domingues de Lisboa i posteriorment entrà a treballar en l'administració pública, exercint de funcionari d'antuvi als Tallers Generals d'Equipaments de Santa Clara i posteriorment a la Direcció General del Comerç Exterior. El passat de son pare i les seves simpaties pel moviment llibertari van fer que fos estretament vigilat per la dictadura d'António de Oliveira Salazar, a més d'impedir la seva promoció professional dins de l'Administració; malgrat tot això, continuà la seva militància llibertària. Després de la caiguda de la dictadura del 25 d'abril de 1974, una assemblea popular el nomenà tresorer de la Comissió Administrativa de la Junta del Freguesia de Santa Engracia de Lisboa, càrrec que exercí fins a les primeres eleccions lliures després de la Revolució dels Clavells. En aquesta època ajudà a la creació del Sindicat de Funcionaris Públics de la CGT i s'integrà en la cooperativa editorial del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT, i en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL). A més a més, va participar en diverses associacions populars del seu barri lisboeta de residència, Monte Pedral. En 1985 es va jubilar. Fernando Santos Arranha va morir el 12 de gener de 1990 a Lisboa (Portugal). Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Historicosocial de la Biblioteca Nacional de Portugal.

***

Ferdinand Gross

- Ferdinand Gross: El 12 de gener de 1998 mor a Graz (Estíria, Àustria), d'una afecció cardíaca, el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Havia nascut l'11 de febrer de 1908 a Viena (Àustria). Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les «Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser Sozialisten Österreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft».

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de gener

Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897

- Acte contra la «Inquisició a Espanya»: L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una reunió per parlar sobre la «Inquisició a Espanya», fent referència a la repressió desencadenada durant l'anomenat «Procés de Montjuïc» i després de la celebració, el desembre anterior, del primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats. L'acte, organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París a benefici del periòdic Les Temps Nouveaux, comptà amb les intervencions de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph Tortelier, Francis Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les tortures infligides als companys catalans i la campanya propagandística de certa premsa a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta repressió. A la sortida de la reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin va ser detingut per la policia sense cap motiu.

Naixements

Giovanni Rossi

- Giovanni Rossi: L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nasqué en una família liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels «socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquesta època col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de «colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la «Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale. Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques --director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

Giovanni Rossi (1856-1943)

***

Detenció de Liabeauf

- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el sabater anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1910 a París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L’homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc Le Radical de l'1 de juny de 1920

- Gabriel Journé: L'11 de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista Jules-Gabriel Journé, citat a vegades com Journet. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per «provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appel à la classe 20» publicat en Le Libertaire del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Juan Perea Doña apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de febrer de 1973

- Juan Perea Doña: L'11 de gener –el certificat de defunció cita el 5 de gener– de 1899 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perea Doña –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Oñate. Sos pares es deien Francisco Perea Acevedo, jornaler, i María Josefa Doña Ordoñez. Jornaler de professió, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies que es formaren a Morón de la Frontera i lluità a diversos fronts (Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya), aconseguint el grau militar de capità gràcies als seus coneixements de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mans (País del Loira, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa María Maquilla. Juan Perea Doña va morir, després de patir una malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital Château de Lucé a Le Grand-Lucé (País del Loira, França).

***

Fontaura (1986)

- Fontaura: L'11 de gener de 1902 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'escriptor, periodista, mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i anarcosindicalista Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura, encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel C. Alarcón, Argos, Marcolan, Evelio G. Fontaura, etc.). Fill de pares aragonesos emigrats a Catalunya (Tomás Galindo i Valeria Cortés), durant la seva infància patí diverses malalties que malmenaren l'economia familiar. Estudià amb els escolapis, cosa que el decantà per l'anticlericalisme i l'ateisme, i ben aviat s'interessà per la literatura. Sa família s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys establí contacte amb l'anarquisme i entrà a treballar en un taller, on aprengué l'ofici d'ajustador mecànic. A Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista i conegué Avelino Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme del qual el va influí força. En 1917 contactà amb anarcoindividualistes barcelonins que el van introduí en les idees d'André Lorulot i E. Armand a les quals restarà fidel, encara que això no li va impedir col·laborar amb l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19 anys, fugint del servei militar, passà a França, on patí tota mena de penalitats. A Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses feines (peó agrícola, miner, etc.) i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar sovint a canviar de residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A Lió (Arpitània), on treballà d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) i participà des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres exiliats peninsulars, en diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a París (França), on tractà coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano Orobón Fernández, etc.) i començà a escriure. Retornà clandestinament a Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després passà al País Valencià (València, Elx, Elda), on formà el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) treballà de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i dirigí la revista La Voz del Pueblo. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera i en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro. Folleto de Cultura Racionalista, a més d'encapçalar «Ediciones Faro». Més tard, fundà i dirigí Proa, Al Margen i Vida i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció de Solidaridad Obrera, la qual dirigí quan Liberto Callejas estava malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front d'Aragó. Amb el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies que no fou identificat pogué salvar la vida. Després de patir cinc anys de presó, durant els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada (Andalusia, Espanya), on va fer contactes amb la resistència antifranquista. Un any i mig més tard, retornà a Badalona i s'integrà en la FAI i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad Obrera. Fugint de la pressió policíaca, creuà els Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys fou secretari de Cultura del Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la societat dels esperantistes llibertaris, així com el seu butlletí Libera Ligilo. En aquesta època realitzà nombroses conferències, col·laborà en la premsa llibertària i ocupà càrrecs orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres companys. Amb Francisco Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local d'Oullins (Roine-Alps, França) i milità en el «Grupo Lealtad». En 1973 ocupà la secretaria de Propaganda del Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a París i a Perpinyà. En 1975 defensà la unificació de totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de divisió confederal, s'allunyà de la primera línia militant. En els anys vuitanta s'establí a Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la Península. Col·laborà amb el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en el butlletí consagrat als Anarchistes espagnols dans la tourmente (1989). Trobem col·laboracions seves en infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción Social Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín Interior de la FIJL, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Confrontación, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, ¡Despertad!, Despertar, Esfuerzo, España Nueva, Espoir, Ética, Fragua Social, Frente Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes, L'Internazionale, IRL, El Luchador, Más Lejos, Mi Tierra, Mujeres Libres, La Noche, Nueva Senda, El Productor, La Razón, Reconstruir, Ruta, El Sembrador, Sistema Comunal, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, L'Unique, etc. És autor de ¿Cómo es posible vivir actualmente en anarquía? (1934), La escuela del trabajo (1950), Hacia una vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La juventud ante la incógnita del futuro (1972), Anarquismo para anarquistas (1973), Anarquismo individualista en la sociedad de consumo (1975), Poesía y anarquismo (1977), Felipe Alaiz, anarquista heterodoxo (1978), La estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe Alaiz (1990), etc. Sa companya fou Francisca Arróniz Meroño. Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990 al seu domicili de Vénissieux (Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a Lió (Arpitània). Deixà textos inèdits, com ara Una tarde en el parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca va ser llegat al Centre Llibertari «Isaac Puente» de Vitòria (Àlaba, País Basc), que posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid.

Fontaura (1902-1990)

***

Dominick Sallitto

- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

***

Antoni Pascual Bonfill

- Antoni Pascual Bonfill: L'11 de gener de 1904 neix a Morella (Els Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Antoni Pascual Bonfill. Sos pares es deien Germà Pascual i Miquela Bonfill. Des de la infància patí una mena d'epilèpsia. Després de l'escola elemental, amb 14 anys marxà cap a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) amb la intenció de curar-se de la malaltia i tot d'una començà a treballar en la construcció de carros i carretes. En aquesta època es va sentir atret pel cristianisme. En 1925 s'establí a Amposta (Montsià, Catalunya) i l'any següent començà a treballar en una fusteria mecànica a la Sénia (Montsià, Catalunya), on va freqüentar el Centre Obrer Socialista. Després de la lectura del periòdic de José Nakens Pérez El Motín, s'allunyà de la religió i, gràcies a Gabriel Alian, s'introduí en el pensament anarquista i amb aquest i alguns pagesos formà un grup anarquista. En 1927 participà en una subscripció en favor dels presos promoguda per La Revista Blanca. L'estiu de 1927 s'establí a Ulldecona (Montsià, Catalunya), on treballà en una fàbrica de mobles, portant a terme una intensa activitat propagandística arreu la regió. El gener de 1928, amb Gabriel Alian, intentà organitzar a Ulldecona la Federació de Grups Anarquistes de la comarca. En 1931, amb tota sa família, inclosos sos germans Hermini i Josep, també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries, s'establí a Saragossa (Aragó, Espanya) per a ocupar-se d'una fàbrica de dolços adquirida per sa família, però aquesta acabà fent fallida a causa de les idees llibertàries familiars. En 1935 retornà amb els seus a Ulldecona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va fer tot el possible per evitar arbitrarietats i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat en el Sindicat de Regants de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), abans de ser nomenat conseller municipal per la CNT. Després dels fets de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) amb els estalinistes, fugint de la repressió, hagué d'abandonar Ulldecona. L'abril de 1938 marxà cap a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i Barcelona i lluità contra el feixisme als fronts de Lleida (Segrià, Catalunya) i de l'Ebre amb el grau de sergent. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. El gener de 1940 s'instal·là a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà d'obrer agrícola i en la indústria. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sant Esteve del Monestir de la CNT, càrrec que ocupà fins 1965. Després de la mort del dictador Francisco Franco, realitzà nombroses visites a Ulldecona. En 1985 publicà les seves memòries sota el títol Tristezas, amores y luchas de un anarquista, prologades per Félix Álvarez Ferreras. Cap el 1987 passà a residir a casa del seu fill Josep Pere Pascual Homs a Ulldecona. Antoni Pascual Bonfill va morir el 30 de desembre de 1989 al seu domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya).

Antoni Pascual Bonfill (1904-1989)

***

- Francisco García Aguilar: L'11 de gener de 1906 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Aguilar. Fill d'una família pagesa, cap els 20 anys començà a compaginar la feina de jornaler i d'obrer surer amb la d'electricista. En els anys republicans milità, amb altres companys (Antonio Benítez Pinos, Cristóbal i Francisco Calle Naranjo, Juan De Miguel García, Bartolomé Espinosa Melga, Antonio Furmon Morales, Jacinto García Escalante, Francisco i José Melgar Calle, Francisco Montes García, Francisco Montes Melgar, Manuel Sánchez Gallego, etc.) en el Sindicat Únic de Treballadors de Montejaque de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà en la Columna «Pedro López» i va combatre fins el final de la guerra. Ferit en un hospital en acabar la contesa, aconseguí creuar els Pirineus amb crosses. A La Sala (Llenguadoc, Occitània) treballà de miner. Durant l'ocupació, aconseguí fugir dels alemanys i el març de 1943 arribà a Marsella, on treballà en una empresa de serveis públics i organitzà un grup de la CNT, amb Alabar, Morato i altres, grup que es fusionà amb el format per Acracio Bartolomé Díaz. El desembre de 1943 assistí al Ple de Marsella en representació d'aquesta ciutat. En 1945, arran de la divisió confederal, s'arrenglerà amb els escindits. Posteriorment visqué a Marsella treballant d'obrer portuari. Després de la reunificació confederal s'abocà a la CNT. Assistí a les Conferències de Narbona (Llenguadoc, Occitània), d'abans i després de la mort del dictador Francisco Franco. Fins el seu final lluità per una CNT unificada. Francisco García Aguilar va morir el 3 de gener de 2000 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran

- Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]

- Jesús Veiga Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira (Moaña, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de «Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya, Amelia Martínez Pérez, i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile).

***

Necrològica de Bartolomé Navarro Cervantes apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 4 de gener de 1994

- Bartolomé Navarro Cervantes: L'11 de gener de 1910 neix a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Navarro Cervantes. Sos pares es deien Francisco Navarro i María Cervantes. De jove emigrà a Catalunya, on va fer feina en la construcció de marjades, de carreteres i de vies fèrries a la comarca del Pallars Jussà (Tremp, La Pobla de Segur, Senterada, etc.) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la qual assumí diversos càrrecs dels comitès. Amb l'aixecament feixista de 1936 formà part dels grups de defensa i va fer d'enllaç del Comitè Nacional a Lleida. En 1936 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treball. En acabar la II Guerra Mundial s'establí a Martres-Tolosana (Llenguadoc, Occitània) i treballà a als pous petroliers de Sent Gaudenç fins que un accident laboral li tallà una cama. En 1987 es reuní a Besiers amb sa germana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Bartolomé Navarro Cervantes va morir el 23 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1993 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Martres-Tolosana.

***

Francisco Soler Ciércoles

- Francisco Soler Ciércoles: L'11 de gener de 1915 neix a Bergé (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Soler Ciércoles, conegut com Paco Soler. En 1936 entrà a formar part del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquell mateix any assistí al míting del Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) i en aquesta època era tresorer i comptable de la Federació Local de Barcelona de la CNT. Quan esclatà la Revolució, es traslladà a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya), on organitzà les Joventuts Llibertàries i els grups de la FAI, intervingué en mítings i prestà la seva ajuda en el sindicat local. Després passà a la secretaria de Propaganda del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries de Lleida i s'integrà en un batalló d'Artilleria de la «Columna Durruti», seguint a sa companya, la militant anarquista Florencia Vicente Carreras. Des de finals de 1936, amb sa companya, entrà a formar part de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). El 2 juliol de 1937 tingué un fill, Renacer Soler Vicente, que també serà militant llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner dels feixistes italians a València i va ser tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera, d'on va sortir amb avals falsos gràcies a la seva companya. Aconseguí passar els Pirineus i poc després va ser detingut pels alemanys i portat a treballar a una base submarina a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pogué fugir, però va ser novament detingut i tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT i ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT i posteriorment fou secretari de Propaganda de la Regional d'Aude-Erau-Losera-Pirineus Orientals-Gard i delegat pels Pirineus Orientals al Ple d'Aymare de 1952. Amb altres companys (Andrés Clavero Flores, Eulalio Esteban, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero, etc.) formà part dels grups de suport a la resistència antifranquista i fou membre del Comité Ibérico de Liberación (CIL, Comitè Ibèric d'Alliberament); per aquests fets, en 1963 va ser detingut a Perpinyà. Participà en el grup teatral «Talía» de Perpinyà i, amb Jordi Gonzalvo Benedicto i son fill Renacer Soler Vicente, publicà el butlletí El Cencerro. Després dels conflictes interns dels anys seixanta, en 1965 s'integrà en els Grups de Presència Confederal. Francisco Soler Ciércoles va morir el 17 de gener de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de gener

Esdeveniments

Erich Muhsam

- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.

***

Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval

- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títol Social reconstruction in Spain.

Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)

Naixements

Honoré Bonnefoy

- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet, Edme, Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).

***

Tribut necrològic de Casiano Edo Martín aparegut en el periòdic tolosà Espoir del 3 de febrer de 1974

- Casiano Edo Martín: El 10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas, Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA).

***

Pietro Mosso

- Pietro Mosso: El 10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia) l'enginyer, lògic, historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat també com Pietro Mossi, i que va fer servir el pseudònim Carlo Pietri. Sos pares es deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran Guerra. Enginyer mecànic de carrera, s'especialitzà en la investigació experimental de la lluita contra els gasos bèl·lics i col·laborà amb la Societat per a l'Increment de les Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a Torí i a Roma. També treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia teorètica a la càtedra de Lògica de la Universitat de Torí (Piemont, Itàlia), portada pel professor i amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de novembre de 1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo Pietri, en L'Ordine Nuovo, el setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor e i Consigli di produttori», on defensà d'una manera teoricopràctica el taylorisme, «vertadera ciència de la vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt de vista anarquista. En 1920 formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic «Comitè d'Acció» que durant l'ocupació de les fàbriques jugà un paper central de coordinació i d'orientació, juntament amb altres anarquistes, com ara Nonio De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest Comitè també participaren socialistes, alguns dels quals després fundarien el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliatti. A més de col·laborar en L'Ordine Nuovo, trobem articles seus en diferents publicacions anarquistes, com Umanità Nova i Volontà. En 1923 publicà l'important treball Principii di Logica del Potenziamento. Durant els anys del feixisme es retirà de tota activitat política i no obstant això va ser contínuament vigilat per les autoritats. En 1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el seu nom i adreça aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri, secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i 1941 publicà Appunti per la storia di Cerreto d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941 i 1944 per Storia di Piovà, Cerreto e Castelvero del Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit Feixista Republicà (PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions de la zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà). Pietro Mosso va morir el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant, depenent d'Asti (Piemont, Itàlia), com a conseqüència del metrallament aeri del seu cotxe, quan tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el sacerdot Molas dei Becchi per demanar la llibertat d'un religiós salesià pres com a ostatge pels alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a la seva memòria.

***

Emilia Pérez Pazos

- Emilia Pérez Pazos: El 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). Emilia Pérez Pazos va morir el 27 de maig de 1960.

***

Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director

- Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs  directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Martín Roldán (El Baena)

- Juan Martín Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán, conegut com El Baena. Jornaler de professió, destacà com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest any participà en un míting al corral de «Los Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el poble, però, per evitar el seu processament, decidí viure al camp, però dos mesos més tard va ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat al Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de 1936 va ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan Martín Roldán va ser assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Deixà sa companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill, Julio, de tres anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor inaugurà una plaça del poble amb el seu nom.

Juan Martín Roldán (1902-1936)

***

Charles Aigon (dreta) [ca. 1920] [militants-anarchistes.info]

- Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a  Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Jean Aigon. Primogènit d'una família de tres infants, cap el 1919 es traslladà des de La Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat a la companyia naviliera «Messageries Maritimes», a Marsella amb sa família. Va fer feina amb son pare, que segons la policia també era anarquista, a les drassanes navals del carrer de Lyon de Marsella i vivia amb ell, sa mare Lucie Dho i sos dos germans al número 22 del carrer Ferrari. A començament dels anys vint, fou un dels militants més actius del grup «Joventut Anarquista» (JA), que es reunia al bar «Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921 treballa d'obrer forjador a la caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels «Guardians de la Pau» quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb Alphonse Léon Boissin i Édouard Clément Arestein, cartells signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats «Contre la guerre, contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat, amb Édouard Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era condemnat a dos mesos. Durant la primavera de 1923 començà a fer el servei militar al 24 Batalló de Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). Charles Aigon va morir el 4 de febrer de 1954 a Marsella (Provença, Occitània).

Charles Aigon (1903-1954)

***

Necrològica de Domingo Macías Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1989

- Domingo Macías Muñoz: El 10 de gener de 1914 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Macías Muñoz. Pogué anar molt poc a l'escola i amb set anys ja guardava els porcs. En l'adolescència s'adherí al moviment anarquista. Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser evacuat cap a Catalunya, on s'integrà en la 24 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb la seva divisió i va ser internat en diversos camps de concentració, fet que va agreujar el seu problema de descalcificació de la columna vertebral que patia des de feia anys i que en 1940 el va obligar a ingressar en un Hospital Civil de Montalban (Guiena, Occitània), on va restar vuit anys. Durant l'ocupació, quan estava a punt de ser operat, un ciutadà francès que patia la mateixa malaltia, va ser elegit en el seu lloc. En 1948 va ser acollit a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on restà sis anys. Posteriorment s'establí amb una família de companys a Rochefort (Poitou-Charentes, França) i milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT). Domingo Macías Muñoz va morir el 23 d'abril de 1989 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)

- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

***

Salvador Fernández Canto

- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquesta època son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència «col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i Félix Álvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.

***

Philip Levine

- Philip Levine: El 10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984), Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el «Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el «Harriet Monroe Memorial» (1978), el «National Book Critics Circle Award» (1979), el «National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).

Defuncions

Lucien Pemjean (anys trenta)

- Lucien Pemjean: El 10 de gener de 1945 mor a París (França) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Havia nascut el 5 de maig de 1861 a Lió (Arpitània). Sos pares es deien Antoine Pemjean i Amélie Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquesta època col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser «candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré.  Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée par Édouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de París (França).

Lucien Pemjean (1861-1945)

 *** 

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista.

***

Necrològica de Manuel Ortega apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de març de 1970

- Manuel Ortega: El 10 de gener de 1970 és enterrat a Rochefort (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Manuel Ortega. Havia nascut cap el 1918 a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Gairebé analfabet, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Rochefort de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt, durant deu anys patí un càncer de pulmó que el portà a la tomba.

***

- Antonio Muñoz Ramos: El 10 de gener de 1978 mor a Rochèr (Vivarès, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Muñoz Ramos. Havia nascut el 5 de març de 1901 –algunes fonts citen erròniament 1900– a Lubrín (Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Muñoz i Isabel Ramos. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Treballador a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en totes les lluites i les vagues que es desencadenaren en els anys vint i començament dels trenta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després de la militarització de les milícies, el juny de 1937, entrà a formà part de la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Participà en diversos combats als fronts (Madrid, Toledo, Guadalajara, Belchite, Aragó, etc.) i en la retirada a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de l'exili i treballà durant un temps en les mines de Gardana (Provença, Occitània). Posteriorment s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on s'encarregà de l'obertura de pous de mina. En 1950, a causa d'un accident, hagué de deixar la feina de miner i esdevingué obrer agrícola a la regió. Un cop retirat, amb Juan Álvarez i Daniel Leal, compraren «Le Roulet», una casa campestre on s'hi instal·laren. Quan els seus dos companys moriren restà tot sol a partir de 1973 i quatre anys més tard va caure malalt. Després d'un temps al sanatori Les Cèdres de l'Argentièira (Roine-Alps, France), Antonio Muñoz Ramos va morir el 10 de gener de 1978 a Rochèr (Vivarès, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Los Mages (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

***

Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel «Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el «vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

***

Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació --tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932--, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

***

Propaganda de les representacions apareguda en el periòdic de Terrassa Brazo y Cerebro del 9 de gener de 1932

- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de gener de 1932 es representa, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», al Saló Catalunya de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra s'havia estrenat amb gran èxit el 24 de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la qual es feren una centena de representacions.

Naixement

Portada del llibre de Charles Cival

- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Charles Cival, també citat Sival. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc, Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pere Salvó Daví apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de març de 1968

- Pere Salvó Daví: El 9 de gener de 1883 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Salvó Daví, conegut com L'Avi. Començà a militar en el moviment llibertari del seu poble natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en diferents ocasions de refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser detingut, juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà Ollé i Jaume Valls Daví, per agressió a una parella de la Guàrdia Civil al col·legi electoral de Sant Llorenç Savall durant la jornada de celebració de les eleccions municipals; tancats a la presó de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), van ser posats en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any. Milicià durant la guerra civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular interí de Sant Llorenç de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Malalt, Pere Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Mario Lami

- Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per «atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per «homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó --morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31 d'octubre de 1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en Liberté

- Robert Proix: El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Proix. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).

***

Pedro Pujalte García

- Pedro Pujalte García: El 9 de gener de 1901 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pedro Pujalte García (1901-1974)

***

- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de 1904 neix a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche. Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937

- Oscar Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i Paola Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a treballar i s'establí a La Sanha (Provença, Occitània), on treballà d'obrer a la construcció i d'operari en una drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló (Provença, Occitània), amb Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres anarquistes, al procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat falsa identitat i passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a Ieras (Provença, Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934 destacà per les seves activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació de detenció i també va ser inscrit en la llista de recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va ser detingut per les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia feixista en la II Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. El 15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha, però se li va decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2 de novembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia) negà haver militat en el moviment anarquista, però va se amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a Buti (Toscana, Itàlia), on va se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Silvio Astolfi

- Silvio Astolfi: El 9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio Sartor i Eugenio Poletti. Sos pares es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a paleta i a Itàlia, sembla, no participà en activitats polítiques. En 1927, per a no realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires treballà de metal·lúrgic i esdevingué amic de l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí sobre ell una forta influència i que el portà a adherir-se al seu grup anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans Scarfó, Emilio Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano, Agostino Cremonesi i Jorge Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb América Josefina Scarfó, amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre ambdós. Entre 1928 i 1930 participà en la major part de les expropiacions i dels atemptats realitzats pel grup, accions que van crear una forta polèmica en el moviment llibertari argentí. Després de l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup il·legalista encapçalat per l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán) amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en l'atac del pagador de l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18 anys, mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel seu compte, tot sagnant, intentà escapar de la policia. Després d'una llarga persecució a peu, amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els quals va ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un taxi que hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la Unión de Resistencia de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels Xofers). D'antuvi s'amagà a casa de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano Bayo, a finals de maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti. Aquest últim el portà a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on el doctor Delachaux, simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus ferides. Posteriorment es refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos anys. Segons altres versions, marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb Buenaventura Durruti. El 10 d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos Aires i va aconseguir fugir quan la policia encerclà l'immoble i detingué nombrosos militants, com ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan Battista Bustamante, Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto Lanciotti. A partir d'aquí es perd el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca establertes tant per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes. Segons algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets o per la policia argentines. Una altra versió assegura que morí en 1935 a Barcelona i América Scarfó digué que fou abatut al front durant Guerra Civil espanyola.

Silvio Astolfi (1909-?)

Defuncions

Louise Michel

- Louise Michel: El 9 de gener de 1905 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Havia nascut el 29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França) i n'era filla del senyor, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

- Jean-Baptiste Thuriault: El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

Continua...

---