Efemèrides anarquistes
[13/11] Atemptat Léauthier - «Solidaridad Obrera» - «O Sindicalista» - Marbà - Paëpe - Busquère - Ramón Ramón - Le Levé - Duria - Coronel - Català - Cabañas - Vidal - Prudhommeaux - Beltran - Cané - Sáez - Ciullo - Marco
efemerides | 13 Novembre, 2018 13:55
Anarcoefemèrides del 13 de novembre
Esdeveniments
L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en Le Petit Journal del 2 de desembre de 1893
- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia «trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.
***
Capçalera del primer número de Solidaridad Obrera
- Surt Solidaridad Obrera: El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.
***
Capçalera
del primer número d'O
Sindicalista
- Surt O Sindicalista: El 13 de
novembre de 1910,
enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I
República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer
número del
periòdic sindicalista revolucionari O
Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora.
Propietat del Grup
Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a
editor figurava
Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira,
redactor
principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan
d'expressió de la
Comissió Executiva del Congrés Sindicalista.
Trobem articles de Severino de
Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto
Machado, Manuel Ribeiro,
Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre
Vieira, entre d'altres. Rebé
el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En
sortiren, amb
interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de
març de 1916.
Naixements
Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet
- Pere Marbà i Cullet:
El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia,
Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet
--gairebé sempre anomenat
erròniament Cullell, Cullel, Callet
o Collel-- i que
va fer servir els pseudònims de Poble
Patiràs i Patiràs.
Era fill major
d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi
Marbà, teixidor
republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys
ja treballava,
especialment de pastor, però d'adolescent pogué
assistir a classes a l'Ateneu
Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran
formà part del grup anarquista del
Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien
conferències, teatre social, etc.
Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de
vetes de cotó a mà de can Ramon
Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada
de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). Entre
1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882
retornà a
casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de
Cotó de l'anarcosindicalista
Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat
secretari. En aquesta
època entrà en la Societat Recreativa i de Ball
Centre Coral Apol·lo (Coro Vell),
de la qual va ser nomenat
vicepresident; també cantava en l'agrupació coral
L'Estrella. Fou un dels
responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura
Botines
Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra
Constansó, Josep Paloma i Josep
Carras Llansana, del setmanari anarquista La
Federación Igualadina. Órgano de las secciones
federades en Igualada, que
sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre
el 17 i el 18 de
març de 1883 representà la Societat de Vetaires
de Cotó en el II Congrés de la
Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se
celebrà a Igualada. En 1884
s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera
Igualadina», coneguda com Bandera
Negra. En 1883 passà a treballar
de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de
cotó de Josep
Casadesús (El Tajà),
feina que havia
de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la
Federació Regional
Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners
passà a la
clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí
com a delegat de la
seva societat al congrés clandestí de la
Unió Manufacturera que se celebrà a
Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del
Mármol. El novembre de
1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una
retallada
salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines,
Pelegrí Tapioles, Josep
Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans,
Martí Salinas, Frederic Carbonell,
Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada,
creà el Grup
Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix
1886 s'establí a
Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista
de la ciutat. El 9
de novembre de 1889 entrà a formar part de la
Secció de Teixidors de Vel i de
Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels
organitzadors de la celebració
per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una
vaga
general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la
llei del sufragi
universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà,
amb altres companys, un míting
antipolític al saló de ball del carrer de les
Ramelleres de Barcelona, on
parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera
de 1891
va ser enviat a Madrid per col·laborar en
l'organització del «congrés
ampli»
del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació
Espanyola de Resistència al Capital).
En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i
el 25 de març al Liceu Rius del
carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va
tenir un
fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en
acabar
el congrés la Comissió Nacional quedà
fixada a Barcelona i sembla que Marbà va
ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb
Manuel
Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En
1893, arran dels
atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896,
també, arran
de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat
«Procés
de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les
Drassanes, a Montjuïc, a la
presó militar dels Docks i a la presó nacional
del carrer d'Amàlia). En 1897
signà diverses cartes protestant contra el procés
i l'1 de novembre d'aquell
any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre
1901 i
1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a
encarregat de la fàbrica de faixes
de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A
començaments de 1904 participà en
l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de
Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la
fàbrica on
treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a
Barcelona, on es
col·locà com a ajudant a la fàbrica
Ferran i Parés. En aquesta època
col·laborà
en El Igualadino, òrgan
de la
Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu
Enciclopèdic
Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb
l'historiador
anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves
experiències en el moviment
obrer català. Entre 1931 i 1933
col·laborà en el periòdic quinzenal
igualadí El Sembrador.
Pere Marbà i Cullet,
sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure
una autobiografia en uns
quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu
llibre Costa amunt (1975),
però actualment
només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la
seva biblioteca i
hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà
tingué, com a mínim,
tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser
també un destacat militant anarquista.
***
Foto
policíaca de Jean-François de Paëpe (ca.
1894)
- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 28 de febrer de 1906
- Victor Busquère:
El 13 de novembre de 1876 neix a Sieis
Forns lei Plaias (Provença, Occitània)
l'anarquista, antimilitarista i
sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill
d'un miner
anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de
l'Arsenal de la
Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra–
de Toló (Provença,
Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de
Toló, amb sa companya i un
infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar
al taller de la caldereria
petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc
de
feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on
romangué fins el 1898,
quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer
de 1902 passà a
treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions
per no
respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del
Grup
Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista
«La Jeunesse Libre» (La
Joventut Lliure). També fou secretari de la
secció local de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine
Bertrand, i
membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb
Henri Riémer,
Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting
a la Borsa del Treball, amb
Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16
de
novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina
Nacional de
Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis
obrers sancionats,
entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió
Executiva de Vaga i un dels
delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que
marxà cap a París (França) per a
entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual
rendí comptes
el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26
de
febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes
(Benjamin
Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi,
Eugène Cholet i Jean Cervelli),
va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós
material propagandístic.
Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La
Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador
de la Unió de Cambres
Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre
d'aquell
any la representà en una desfilada d'obrers
agrícoles d'Ieras (Provença,
Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el
sotsprefecte de la policia el
qualificà com «antimilitarista destacat»
i «vaguista consumat». El novembre de
1908, acusada per la policia de ser una «agència
de deserció», la seu del grup
«La Jeunesse Libre», al número 14 del
carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser
escorcollada, així com el seu domicili del carrer del
Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de
1910 es
presentà com a candidat abstencionista per a la
circumscripció de Draguinhan
(Provença, Occitània), enfrontant-se amb el
socialista Gustave Fourment de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el
setmanari
de la Federació SFIO Le Cri du Var
anuncià que havia estat exclòs del Sindicat
d'Obrers de l'Arsenal. El gener de
1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol
de 1919 entrà a
formar part del Comitè d'Acció dels
No-Desmobilitzats, desconeixent si
finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la
Comissió
Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit.
Participà en la vaga que se
celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu
se li van retenir
24 dies de salari. Després formà part del
Comitè per l'Amnistia Integral,
participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va
ser nomenat
secretari adjunt de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU) i el 17
de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió
Local de la CGTU que s'havia
constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava
una entesa amb
els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà
l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i
el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor
Busquère va morir el 15 d'octubre
de 1936 a Toló (Provença, Occitània).
***
Foto
policíaca de Ramón Ramón
- Antonio Ramón
Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a
Molvízar
(Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel
Ramón Ramón. Fill
d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio
Ramón Ortiz i Encarnación
Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler
en les tasques agrícoles del
poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia
23 anys marxà al Marroc, on
realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc)
descobrí que tenia un mig germà per
part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per
un amic d'aquest.
Decidí buscar son germà i finalment el
trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós
inseparables. La necessitat econòmica els impulsà
a emigrar a Amèrica, però al
Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11
mesos i Manual marxà a
Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i
després emigrà al nord de
Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la
regió de Tarapacá,
on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina,
on
comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus
socials,
relacionant-se a través de la correspondència. A
finals de 1907, però, Antoni
no va rebre més notícies de son germà.
Assabentat de la «Matança de l'Escola
Santa María d'Iquique» –el 21 de
desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit
xilè Roberto Silva Renard assassinà
més de 2.000 obrers del salnitre i
familiars d'aquests– mitjançant la premsa
argentina, el juny de 1908 decidí
creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord
Gran xilè
tot buscant informació sobre son germà. Poc temps
després, s'assabentà que
Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la
matança. Després va treballar
de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso.
Àvid de venjança, el
matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto
Silva Renard caminava
pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile),
en direcció al seu
despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos
de l'Exèrcit, l'apunyalà
diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo,
però si deixar-lo
postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de
l'atemptat,
Antonio es va prendre un flascó de verí, que no
produí cap efecte, i corregué
cap al parc, on fou capturat per guàrdies de
l'exèrcit i ajudants del general i
ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la
presó. Els
grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de
col·lecta per a
defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat
(mítings,
manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan
entrà a la
presó, amb la intenció de forçar una
revisió del cas. Una campanya de
solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i
Rudolf Rocker, van
fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi
sumessin. Jutjat, va ser
condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de
presó per lesions
greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de
1919,
però restà empresonat. Una versió diu
que en 1922 es va dictar la seva expulsió
del país i que embarcà al port de
Valparaíso rumb a la Península;
establert al seu poble natal, morí (o se
suïcidà)
en 1924 a causa d'una profunda
depressió que l'abatia. Altres, però,
desmenteixen aquesta teoria i diuen que
mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat.
En 2007, centenari de la
«Matança de l'Escola Santa María
d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el
general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un
monòlit en memòria
d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena
Salazar estrenà el documental La
venganza de Ramón Ramón i el
col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo
realitzà el muntatge Ramón
Ramón.
Antonio
Ramón Ramón (1879-1924?)
***
![Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/leleve.jpg "Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]")
Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]
- François Le Levé: El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste, òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.
***
Antonio Duria
- Antonio Duria: El
13 de novembre de 1904 neix a Foggia
(Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també
conegut com Il Signore di Foggi,
per la seva
aparença aristocràtica, i que va fer servir el
pseudònim d'Antonio Dorini.
Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de
Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la
germana de l'anarquista Michele
Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova
al barri de Vico
Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació
primària. De ben jovenet
començà a treballar de barber i
s'acostà al moviment llibertari, oposant-se
immediatament a la violència feixista. En 1924 es
relacionà amb Errico
Malatesta i es va subscriure a Pensiero e
Volontà i al periòdic anarquista
italoamericà L'Adunata dei
Refrattari. També mantingué
correspondència amb
llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre
de 1924
i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont,
Itàlia). Segons un informe
policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de
«comunista», era
«perillós per a l'ordre
públic» i devia ser «atentament
vigilat». A mitjans
dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia
a mans dels
escamots feixistes, es va traslladar a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on treballà al
barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el
moviment anarquista fent
servir el pseudònim d'Antonio Dorini.
Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del
barri de
Sampierdarena de Gènova (Ligúria,
Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar
accentuada per una condició física malmenada per
les agressions feixistes.
Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla
petita. L'11 de
desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que
comptà amb
el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre
commemorativa a la seva
casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà
amb el seu nom un carrer de Foggia.
***
Necrològica
de Juan Coronel Giménez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 de maig de 1986
- Juan Coronel Giménez: El 13 de novembre de 1914 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Coronel Giménez. Sos pares es deien Simeón Coronel i María Concepción Giménez. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lorca. Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part, amb Amado Canalis, Ramón Sanz Almudébar, Juan Torner i altres, de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT, de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organitzacions en les quals ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Es dedicava a distribuir amb bicicleta el calendari anual de SIA als companys de la regió. Sa company fou Felipe Josefa Viñuales Monclús. Juan Coronel Giménez va morir l'1 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1985– al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).
***
Necrològica
de Vicent Català Balaguer apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
març de 1980
- Vicent Català
Balaguer: El 13 de novembre de 1916 neix
a València (València, País
Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Català
Balaguer. Sos pares es deien Facund Català i Dolors
Balaguer. Exiliat, visqué a
Sant Tiorre i milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Sa companya
fou María de la Paz Felicidad Altemir. Vicent
Català Balaguer va morir el 2 de
novembre de 1979 al seu domicili de Sant Tiorre (Alvèrnia,
Occitània) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
José
Ignacio Cabañas Magán (1998)
- José Ignacio
Cabañas Magán: El 13 de
novembre de 1958 neix a Madrid (Espanya) el periodista,
advocat i militant anarcosindicalista José Ignacio
Cabañas Magán, conegut com Nacho
o Nachete. Fill d'una
família comunista de treballadors del Metro, cap
el 1976 formà part
del Partit Comunista d'Espanya (PCE), única força
implantada al barri, i
participà en la Coordinadora Autònoma d'Aturats.
Després de llegir els clàssics
anarquistes, freqüentà l'acabat de crear Ateneu
Llibertari d'Aluche i el març
de 1979 entrà a treballar a la Secció de Via del
Metro de Madrid. A finals de
1980, després de fer la mili, es trobà que
l'Ateneu Llibertari del barri
madrileny d'Aluche havia desaparegut i l'abril de 1981,
després de l'intent de
cop d'Estat militar, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
participant, sense massa èxit, en els intents de
revitalitzar la Secció del Metro
de la CNT. En 1983 conegué Juani Robles, que
esdevingué sa companya. Després de
l'aparició al Metro d'una Secció de la
CNT-València, intentà unificar forces,
fet pel qual en 1984 va ser suspès de militància
en la CNT. Després d'assistir
al Congrés d'Unificació dels sectors de
CNT-València i els escindits de la CNT,
en 1986 participà en les eleccions sindicals i va ser
nomenat vocal del Comitè
d'Empresa, càrrec que mantingué fins 2011,
formant part de diferents comissions
negociadores de convenis i de seguiment i productivitat. En 1988 va ser
nomenat
secretari de Premsa del Transporte de la CNT escindida de Madrid.
Després del
Congrés de 1989 de la Confederació General del
Treball (CGT), abandonà aquesta
organització i en 1990 participà en la
fundació de la nova confederació
sindical Solidaritat Obrera (SO), de la qual ocupà la
secretaria general entre
1996 i 2000 i entre 2014 i 2017. Col·laborà en
diferents publicacions
llibertàries, com ara Contramarcha,
Expresiones, Libre
Pensamiento, Mujeres
Libertarias, Polémica,
Rojo y Negro, El
Solidario i Solidaridad
Obrera. El novembre de 2017 es publicà el llibre Rue Cavanilles. 30 años de historia del
Metro, recopilació de la
pàgina còmica inclosa en diferents publicacions (Contramarcha, Solidaridad
Obrera, El Solidario) de
la qual
era autor. José Ignacio Cabañas Magán
va morir el 3 de desembre de 2017 a
Madrid (Espanya) i va ser incinerat l'endemà al cementiri
madrileny de
Carabanchel.
José
Ignacio
Cabañas Magán (1958-2017)
Defuncions
Georges Vidal (1923)
- Georges Vidal: El
13 de novembre de 1964 mor a París (França) el
poeta,
periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. Havia nascut
el 24
d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). De
ben jovenet s'integrà en el
moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament
influenciat per
Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres.
Estudià a Grenoble,
després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais
de Provença i de
Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va
escriure moltes
poesies, però en cremà gairebé totes.
Quan tenia 15 anys publicà una petita
plagueta amb versos (Quelques rimes).
Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais,
Toló, Lió, Dijon, Briançon, les
Vosges, etc.). Col·laborà en diferents
publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La
Criée, La
République des Alpes, etc. Amb altres
companys, fundà a Marsella el periòdic anarquista
Terre Libre. El 16 de novembre de
1922 va ser condemnat a Marsella
a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver
publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després,
el 24 de novembre, va ser condemnat a
París a tres mesos de presó i a 200 francs de
multa pel mateix delicte i tancat
a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar
l'estatut de pres
polític, engegà una vaga de fam i una campanya
solidària es desencadenà en la
premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère
Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després
fou traslladat
a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el
poemari Devant la vie.... Un cop
lliure va ser nomenat secretari i
administrador de Le Libertaire. El
novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe
Daudet». En aquesta
època publicà assaigs d'estètica en Art
et Action. En 1925 publicà el poemari La
halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic
André Colomer, Dix-huit ans de
bagne, de Jacob Law; i
l'abril d'aquest any publicà Jules
le Bienheureux,
amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a
Costa Rica i s'establí
a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest
país després de llegir
les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia
publicat en L'En Dehors. A Costa
Rica recollí molts
de temes que després desenvoluparia en les seves narracions.
En 1928 retornà a
França, on es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i començà a escriure
novel·les policíaques i d'aventura i guions
cinematogràfics que signà amb
diversos pseudònims (Georges de
Guérigny,
Jorge Jimenez, Jorge
El Macho, Edward G.
Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930
publicà Aventure. Poèmes.
Entre les
seves obres polítiques podem destacar Comment
mourut Philippe Daudet (1924), Han
Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires.
1re série (1923-1924) (1925), Six-fours.
Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964
va ser internat a
l'hospital parisenc de Beajon per un càncer
gàstric. Georges Vidal va morir el 13
de novembre de 1964 a París (França).
***
André Prudhommeaux
- André Prudhommeaux: El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França), després de patir llargament la malaltia de Parkinson, el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- i era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom, L'Adunata dei Refrattari, Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Necrològica
de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de febrer de 1972
- Josep Beltran Ribas: El 13 de novembre de 1971 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Havia nascut el 24 de juliol de 1893 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència «ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
[12/11] «Le Drapeau Noir» - «L'Escarmouche» - «Le Cyclone» - Assassinat Canalejas - Míting commemoratiu - Mítings per Radowitzky - «Despertar» - Aparisi - Val - León - Viadiu - Toublet - Libertad - Nakens - Barbotin - Vielé-Griffin - Rochel - Vega Guerrero - Bottero - Acuña - Grandjouan - Llach - Sáez - Body - Puentes Tudurí - Merchán - Bernizet - Bueno Uribes - Antona
efemerides | 12 Novembre, 2018 13:43
Anarcoefemèrides del 12 de novembre
Esdeveniments
Capçalera de Le Drapeau Noir
- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre
de
1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el
primer número de Le Drapeau Noir.
Organe communiste
anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els
articles són
anònims llevat de la crònica «Mots de
Combats» que conté citacions d'Edmond
About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de
Sant-Just,
etc. En el número segon, únic que es coneix i el
qual no està datat, però
sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments
de 1889, s'informa
sobre el procés que Sébastien Faure va patir el
20 de desembre de 1888. Sembla
ser que es publicaren tres números d'aquesta
publicació.
***
Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche
- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.
***
Capçalera de Le Cyclone
- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.
***
El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació
- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol «Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
***
Cartell
d'aquest míting commemoratiu
- Míting commemoratiu «Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.
***
Cartell
dels mítings pro Radowitzky
- Mítings per
Radowitzky:
Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires
(Argentina)
tres mítings consecutius per exigir la llibertat de
l'activista anarquista Szymon
Radowicki, més conegut com Simón
Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del
seu «gest de venjança social»,
és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos
Aires, del coronel
Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols
de la repressió contra el moviment
anarquista argentí. Aquests mítings van ser
organitzats pels sindicats
autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per
diverses agrupacions i
publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre)
se celebrà a la
Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza
Once i el tercer (14
de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo
González
Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel
A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en
italià).
***
Capçalera
del primer número de Despertar
- Surt Despertar: El 12 de novembre
de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista no venal Despertar.
Boletín interno de la Confederación Nacional del
Trabajo de España en el
Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de
redacció fou
Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos,
Marcelino García,
Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir
provisionalment quan
el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'Exili CNT
fou
suspès pel Ministeri d'Informació
francès aquell mateix mes de novembre de
1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou
substituït a partir del 7 de
gener de 1962 per Espoir (1962-1982).
Naixements
Josep Aparisi Ivars
- Josep Aparisi
Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi
(Alcoià, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars. Teixidor de
professió, entre
1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana,
el grup anarquista
«Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i
més tard formà part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta.
Va ser tancat arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la
tendència trentista,
entre 1935 i 1936 dirigí la
revista alcoiana Boletín CNT-AIT
Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la
Industria Textil y Fabril de
Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament
de la caserna
confiscada a Alcoi i més tard
encapçalà el departament de fabricació
tèxtil del
Comitè de Confiscació de la Indústria
Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa
per
a la fàbrica de pólvora de Múrcia.
Lluità contra la centralització que els
comunistes volien imposar a les col·lectivitats i
aconseguí del Govern central
el permís perquè les fàbriques d'oli i
vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin
armes per a l'exèrcit republicà.
Participà en gires propagandístiques fent
conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna,
Énguera, l'Alcúdia
de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament
d'Alcoi fins al final
de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell
Econòmic Polític i Social
(CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer
costat la Junta
Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser apressat pels
feixistes
i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de
1941 va ser enviat al
Reformatori d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) esperant judici. El 27 de
setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de
presó
menor per «auxili a la
rebel·lió». El 22 de desembre de 1943
obtingué la
llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès
Occidental,
Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de
1944. El 19 de novembre de 1946
se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels
quaranta rebutjà la invitació
de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser
detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada
contra la CNT
clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser
enviat
pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de
1948.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la
seva avançada
edat, participà en la reconstrucció de la CNT.
Josep Aparisi Ivars va morir l'1
de juny de 1993 a Alcoi (Alcoià, País
Valencià). Son fill Celoni Aparisi Aracil
també va ser militant anarcosindicalista.
Josep Aparisi
Ivars (1893-1993)
***
Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934
- Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió –el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia– visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de setembre de 1989
- Antonio León Rubio:
El 12 de noviembre
--algunes fonts
citen erròniament el 12 de febrer-- de 1909 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista
Antonio León Rubio.
Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio.
Obrer
impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques
d'Amposta
(Montsià,
Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
estava casat
amb un fill.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
les milícies
confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis
especials de
Mines i
Contramines. Participà en els combats a Terol i
Sabiñánigo i en 1938 va
ser
nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista
era un
fet, passà
a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya
Nord) amb la
seva
unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de
concentració de
Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el
qual va ser
enviat
a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània).
Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser
detingut i reinternat al
camp de
Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de
concentració alemany.
Després
d'alliberament del camp per part de les tropes aliades,
s'allistà en
l'exèrcit nord-americà
fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la
Grand
Comba, on
treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva
jubilació amb 55
anys.
Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de
responsabilitat en la
Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la
Comissió de
Relacions
Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta
i
setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat
Intercontinental
(SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània), on a començament dels anys setanta
fou l'administrador del
setmanari Espoir, dirigit per
Antoine
Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el
23 d'agost de 1967
a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat
membre del SI, juntament amb
Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari
adjunt). Va ser
delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili,
com ara
el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens,
com els
intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi,
es va
veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio
León Rubio va morir
l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània) i va ser incinerat
dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja
(Provença, Occitània). Sa companya fou
María Lourdes Almo.
***
Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà
- Ismael Viadiu
Ródenas:
El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de
Barcelona
(Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill
dels destacats
militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas
Domínguez. Quan la
Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i
Hèctor), a
l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946,
unint-se amb sa família que
s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Heretà les idees llibertàries
familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents
editorials
mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions
anarquistes.
Milità en les Joventuts Llibertàries de
Mèxic. En 1963 fou administrador i
col·laborador del periòdic Solidaridad
Obrera, especialment en el «Suplemento
Literario». Casat amb Rosita
Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i
Héctor (1967). Entre 1970
i 1983 col·laborà en la traducció
castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
A partir de 1971 fou membre del grup
«Tierra y Libertad». Amb Salvador
García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo
Rojas i Marcos Alcón, participà activament en
campanyes de solidaritat amb el
Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE).
Col·laborà en Ruta
i Tierra y Libertad,
publicació que dirigí una temporada. En 1977
edità el llibre de Peter G. Earle
i Robert G. Mead Historia del ensayo
hispanoamericano, per a «Ediciones de
Andrea», i treballà en diferents
edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz,
Mèxic). En
1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad
(URSS) en el llibre
d'Eduard Pons Prades Las guerras de los
niños republicanos (1936-1955). Amb
Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución
española. Ismael Viadiu Ródenas va
morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic).
***
Jacky Touble
- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Era fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant). Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves «Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967. Jacques Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a França.
Defuncions
Albert Libertad
- Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.
***
José Nakens
-
José Nakens
Pérez: El
12 de novembre de 1926 mor d'una congestió
cerebral a Madrid (Espanya) el periodista, republicà radical
insurreccionalista
i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut el
21 de novembre de 1841 a
Sevilla (Andalusia, Espanya). De família humil i liberal,
son pare fou
perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada
Dècada Ominosa
(1823-1833), fet que marcà el destí de son fill.
Per necessitat, molt jove
s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la
Direcció General
del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues
obres de teatre que mai
no arribarien a representar-se. En 1866 començà a
escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen.
Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa
fama, però va ser en el «teatre per
hores» --peces curtes generalment d'un acte
que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on
reeixí; però ni
l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes
que ni tan sols signava. En
1876 començà a treballar en el
periòdic El Globo, des de les
pàgines del
qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar
Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom
a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que
els
liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari
satíric, republicà i
anticlerical El Motín, la finalitat del
qual era combatre els
conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i
lluitar contra el poder
del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb
l'actriu de repartiment
Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista
(Javier Bueno). En
1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en
mateix
any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou
redactor de la revista més
important de la Generació del 98, Vida Nueva.
Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que
salvà de la seva
crítica Estanislao Figueras, primer president de la
República, blasmà contra
els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás
Salmerón. Proposà la creació de
l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es
reuní amb gairebé dos mil
republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou
nomenat Salmerón
cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar
un càrrec en la
comissió directora. Però,
desil·lusionat, dimití l'any següent i
en 1905 se
separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical
revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador
el convertí en un
perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu
mordaç periòdic 84
processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments
dels
seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47
excomunions
contra els redactors. No obstant això, el
periòdic aconseguí sobreviure
miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves
dificultats de
distribució, ja que pràcticament no es podia
vendre al carrer. A més, Nakens,
fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla.
En 1906
fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia
llançat una
bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà
fou que va ajudar a amagar-lo
a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet
fou condemnat el juny de 1907 a
nou anys de presó. Durant el tancament a la
cel·la número 7 de la presó Model
de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El
País que compilà en dos
llibres --Mi paso por la cárcel i La
celda número 7-- on, entre
altres coses, defensà el programa de reformes
penitenciàries de Rafael
Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola
Moderna, fou també
detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou
novament
processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a
petició de popular
signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel
govern d'Antoni Maura i tornà
a redactar El Motín, afegint el
subtítol «Semanario Político»
i arribat
a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia
donat cert prestigi
«martirològic» i les seves edicions, com
ara els fullets de la «Biblioteca del
Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas
piadosas», assoliren tirades de 100.000
exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a perdre
lectors. En
1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava
d'escriure, ell que era
l'únic redactor de la publicació. En la
dècada dels vint el periòdic estava en
franca decadència, però el gener de 1923
edità un número extraordinari amb la
col·laboració d'eminents republicans (Roberto
Castrovido, Hermenegildo Giner de
los Ríos, Marcel·lí Domingo i
Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos
periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i
l'any
següent l'Associació de la Premsa, presidida pel
metge maçó, periodista i
alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li
concedí una pensió vitalícia de
150 pessetes mensuals. Un any després, però,
morí. Sa filla continuà editant El
Motín. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques i és autor de
centenar de llibres i fullets.
***
- William
Barbotin: El 12 de novembre
de 1931 mor
a París (França) el pintor,
escultor, gravador i propagandista
anarquista Joseph Barbotin, més conegut com William
Barbotin. Havia nascut el 25
d'agost de 1861 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes,
França). Nét i fill de mariners
pescadors de l'Illa de Ré, sos pares es deiem Joseph
Barbotin i Celeste
Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau
descobrí els seus
precoços talents com a dibuixant i esdevingué el
seu mentor artístic. Admès al
Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre de 1880 va ser
nomenat
professor suplent a París (França), on
freqüentà el taller de William
Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts,
especialitzant-se en el
gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony
Robert-Fleury i de Gustave
Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i
entre 1885 i 1886 va
romandre becat a l'«Acadèmia de França
a Roma» de la vil·la Médicis de Roma
(Itàlia). A finals de 1886 conegué
Élisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa)
de
qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els
cercles anarquistes. A Suïssa
també es reuní amb el communard
anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir
d'aquí començà a
col·laborar en
la premsa llibertària, com ara La
Révolte
i Le Temps Nouveaux, dirigit per
Jean
Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquesta
època realitzà els
retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de
l'època (Mikhail Bakunin,
Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre
Leroux, Yann
Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon,
Élisée Reclus, etc.). També
col·laborà amb Élisée
Reclus en la seva Géographie
Universelle. L'octubre de 1890 comprà la
vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré,
on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou
el secretari
general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà
nombroses
distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de
diversos Salons, etc.).
En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i
il·lustrà llibres de destacats autors
(Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894
realitzà una medalla amb l'efígie
d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre
artistes que gravaren en aiguafort
els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del
llibre d'Angelo
Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album
Mariani; ell mateix va figurar en
el volum VIII
(1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums
apareguts entre 1894 i 1925.
Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900
participà en
l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de
1901 es casà a l'Ajuntament
del XIV Districte de París amb Sophie Camille
Guériteau (Georgette Gonini),
filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont),
la companya
d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889;
tingueren dues filles (Carmen i
Denise Louise) i un fill (William) i es divorciaren entre 1909 i 1910. El
5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió
d'Honor; l'acceptació
d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys
anarquistes. En 1904 va ser nomenat
inspector
d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries
Públiques de Nins del
districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un
edifici que havia
restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle
d'Ars-en-Ré, i on havia
reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes
(Gustave
Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler,
Léon Gaud,
Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la mort de Perrier. En
1905 William Barbotin va ser
nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al
Phare des Baleines,
que esdevingué Museu «Jules Perrier»,
creat per dotar d'«educació artística
al
poble i a la joventut en particular» –en 1952
aquest museu va ser clausurat a
causa de la desatenció municipal. En
1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand
Fallières i va
ser nomenat inspector de l'Educació Nacional.
Després de la Gran Guerra la
fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va
caure en l'oblit. William
Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del
número 9 del
bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou
enterrat al cementiri de
Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier
Jung publicà l'estudi
històric Les Anarchistes de l'île de
Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.
William
Barbotin
(1861-1931)
***
Francis
Vielé-Griffin (1937)
- Francis
Vielé-Griffin: El 12 de novembre de 1937 mor a
Bergerac (Aquitània, Occitània)
el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis
Viélé, més conegut com Francis
Vielé-Griffin. Havia nascut el 26
de maig de 1864 a Norfolk (Virgínia, EUA). Son pare,
descendent d'una família
protestant de Lió (Arpitània) que
emigrà als Estats Units durant el segle XVII,
fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus
Viele i sa mare es
deia Térèsa Sands, que descendia d'una
família catòlica escocesa que fugí de
les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se
separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a
París (França) –un germà
seu restà als EUA i esdevingué
novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa
i altra suïssa, aprengué el francès i
estudià al catòlic Col·legi Stanislas
i
més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i
tingué quatre filles. En aquesta
època, amb son amic Henri de Régnier, que havia
conegut al Col·legi Stanislas,
fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la
natura i
la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre,
França) –durant els anys de la
Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a
prop d'Amboise
(Centre, França)– i posteriorment al Perigord
(Aquitània, Occitània). En
aquests anys viatjà per Europa (Itàlia,
Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un
dels teòrics del «vers lliure», del qual
fou un fervent practicant. Mantingué
una amistat íntima, gairebé filial, amb
Stéphane Mallarmé. Es relacionà
força
amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel,
Paul Valery i Paul
Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile
Verhaeren i del pintor Théo van
Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893
codirigí amb Paul Adam i
Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les
Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890
i 1907
col·laborà en la revista literària L'Ermitage,
on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade,
Alphonse
Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la
Revolució espanyola de 1936. Fou
un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé,
institució que presidí, i entre el 5
de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de
l'Académie Royale
de Langue et de Littérature Françaises de
Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur
de la Legió d'Honor. Traduí
de l'anglès al francès diversos autors, com ara
Stephen Crane, Algernon Charles
Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions
(Antée, L'Écho
de Paris, Mercure de
France, La Nouvelle Revue
Française,
La Phalange, La
Proue, Revue de Paris,
Vers et Prose, etc.) i en
col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En
Dehors, La Revue Blanche,
La Société Nouvelle,
etc. És autor de
Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86)
(1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889)
(1889), Diptyque (1891), Les cygnes.
Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La
chevauchée d'Yeldis et autres poèmes
(1892), Pagai
(1894), Swanhilde. Poème
dramatique
(1890-1893) (1894), La
clarté de vie.
Chansons à l'ombre (1897), Phocas
le
jardinier (1898), La Partenza
(1899), La légende
ailée de Wieland le
forgeron (1900), Sainte-Agnes
(1900), L'amour sacré.
Poèmes (1903),
La lumière de Grèce
(1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine
(1922), La rose au flot. Légende
du Poitou
(1922), Le domaine royal. Discours lyriques
(1923), Choix de poèmes
(1923), Le livre des reines (1929)
i Souvenirs d'enfance et de
première jeunesse
(1939, pòstum), entre d'altres. Francis
Vielé-Griffin va morir el 12 de
novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat, amb sa mare,
al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre
conservà la nacionalitat nord-americana.
Francis Vielé-Griffin (1864-1937)
***
Rafael
Rochel Hidalgo
- Rafael Rochel Hidalgo: El 12 de novembre de 1939 és afusellat al cementiri d'Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Rochel Hidalgo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río, fou membre del Comitè de Defensa de la República (CDR) del seu poble. A partir de 1937 lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Apressat pels feixistes, va ser afusellat, juntament amb altres companys llibertaris (Pedro Aguayo Prieto, Aranasio Capel Ramos, Pedro Jiménez Palacio, José Montero Zurita i Pedro Ruiz Aguililla).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
[11/11] «El Combate» - «La Lucha» - «La Voz de Ravachol» - «El Rebelde» - Friscia - Mir - Puffich - Bulzamini - Vairoleto - Rodríguez Pérez - Alandí - Palmiotti - Cieri - Sardinha - Terrer – Santiago - Vegas - Radresa - Parsons - Spies - Bigel - Giannangeli - Torner - Bosquet - Filiberto - Benner - Ferrer - Gilabert - Francitorra - Girón - Miravé
efemerides | 11 Novembre, 2018 16:34
Anarcoefemèrides de l'11 de novembre
Esdeveniments
Portada del primer número d'El Combate
- Surt El Combate: L'11 de novembre
de 1891
surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer
número de la publicació quinzenal
anarcocomunista El Combate.
Periódico
anarquista. La capçalera portava el
següent epígraf: «Los trabajadores
contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en
nuestro
conocimiento los que haremos públicos para
vergüenza de abusadores y
atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho
debidamente.
Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su
disposición
las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz,
mucha luz.» Va ser dirigit
per Vicente García i administrat per Mateo Díaz.
Trobem articles de Luis
Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el
número dos
s'anuncià la creació d'un grup de
«Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres
del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no
fossin
anarquistes». Per raons econòmiques
només en sortiren tres números,
l'últim el
12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació
només es conserven exemplars a
l'International Institute of Social History (IISH)
d'Àmsterdam.
***
Portada
del primer número de La Lucha
- Surt La Lucha: L'11 de novembre
de 1894 surt
a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico
comunista-anárquico. Defensor del obrero.
Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de
nuestro trabajo, la
expropiación es un derecho (para quedar en comun).
Condenados por esta socidad
mal organizada a ser explotados no explotadores, la
Revolución Social es una
necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo.
Només es coneix aquest número,
que publicà un dels seus articles en italià.
***
Portada
del primer número de La Voz de Ravachol
- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre
de
1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número i
únic número de la
publicació «anarcopetardista» La Voz de
Ravachol. Periódico comunista-anárquico.
Portava l'epígraf: «El único
contrario del bienestar social es la propiedad. El único
enemigo del obrero es
el rico.» El responsable de la publicació,
partidària de la «propaganda per
l'acció», va ser F. Vázquez. Realment
aquesta publicació és sobretot una
apologia de l'anarcoterrorista François Claudius
Koënigstein (Ravachol).
Trobem textos de José
Altafulla, J. Robert i Ravachol.
***
Portada
d'El Rebelde
- Surt El Rebelde: L'11 de novembre
de 1898
surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la
publicació de
periodicitat irregular El Rebelde.
Periódico anarquista. Alguns números
portaren l'epígraf: «La propietat és
un furt.». Estava
patrocinada pel grup
anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el
suport dels grups «Libertario»,
«Juventud Anárquica», «Anti
Federativo» i «Los Ácratas».
Va ser dirigit primer
per J. Mayorka (Manuel Reguera),
després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G.
García i finalment per A. V.
Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes
amb major tirada d'aquells
anys, juntament amb La Protesta Humana
i L'Avvenire, amb els quals
polemitzà.
Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo
Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo
Aznar, Leopoldo Bonafulla,
Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao,
Juan C. Cazabat, G.
Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter,
Delafranca, V. Dessola, Alejandro
Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra,
Francisco Fonseca, Julia
P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra,
Soledad Gustavo, A.
Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin,
Braulio
Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec,
Errico
Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo
Nachón, Luis
Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista
Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José
Reguera, Manuel Reguera (Mayurka),
M.
J. Requena, L. Rémy, Ribera, María
Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano,
León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G.
Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya,
entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a
mínim, 104 números. Cal no
confondre amb el periòdic anarquista xilè del
mateix títol que es publicà en la
mateixa època.
***
Naixements
Saverio Friscia
- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la «medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.
***
Joan Mir i Mir
- Joan Mir i Mir: L'11 de novembre de 1871 neix
al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó
(Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual
anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i
maçó Joan Mir i Mir. Son
pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren
terratinents
maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de
Maó. Joan Mir
serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en
1881, va ser internat
al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa,
Catalunya) i va estar-hi fins al
1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i
1884 va
estudiar al col·legi barceloní de Vilar i
després al col·legi d'Oriola
(Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886).
En 1886
tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut
d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En
1892 va mantenir un duel amb pistola sense
conseqüències amb Josep Mercadal. En
1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i
religiosa i s'inscriu a
l'Institut de Maó. Va participar en la creació de
l'Escola Nocturna d'Es
Castell promoguda per la Conferència de Sant
Vicenç de Paül de caràcter
religiós. En 1896 comença a escriure en la
revista espiritista La Estrella
Polar i se separa de l'Església
catòlica. L'1 de setembre de 1898 es
comença a publicar el periòdic mensual El
Porvenir del Obrero, dirigit
pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega
un moviment de
solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe
Castellote. Comença
a participar activament amb la maçoneria i manté
correspondència amb coneguts
intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos,
Pablo Iglesias, etc.). En 1899
llançarà un projecte d'Escola
d'Educació Integral de caire llibertari a Maó,
però aquesta primera temptativa fracassarà.
Aquest mateix any, El Porvenir
del Obrero esdevindrà l'òrgan de la
societat llibertària Agrupació Germinal
i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta
del periòdic
començarà a publicar fullets anarquistes
(Kropotkin, etc.) i el mes de desembre
es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article
«A El Grano de
Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero
(20-10-1899). En 1901 marxa
una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva
Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la
creació de la Federació
Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari,
i va impartir
nombroses conferències sobre qüestions socials i
anticlericals. En aquest any
també va participar en la constitució de l'Escola
Laica de la Societat
Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent
en el Col·legi Germinal de
la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article
contra Weyler va
sortir sense càrrecs; també en aquest anys va
participar en mítings
sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva
participació en les vagues
de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de
l'Angloespanyola a Maó i
l'octubre escriurà el pròleg de Vía
Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28
d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de
Maó, dirigida per Esteve
Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any
mantindrà
una polèmica periodística amb J. J.
Rodríguez, cap del Partit republicà
maonès,
per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les
vagues recents. El
febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per
l'article «Amor
Divino», sobre la corrupció del clergat i la
falsedat de la religió, i l'altre
per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es
crearan escoles lliures a
Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de
professor a la primera. En 1907 va ser
empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de
l'alliberament de
Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l
jutjà el 24 de juny i, tot
i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de
presó, sortí absolt.
El Porvenir del Obrero serà
suspès i no tornarà aparèixer fins al
5
d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui
es casarà civilment
l'any següent, i participa en la fundació de
l'Ateneu Popular. L'agost de 1909
el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és
escorcollat per ordre del delegat del
Govern i se li requisen 13 llibres considerats
«anarquistes». En 1910 participa
en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic i
escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà
en l'elaboració i
la correcció d'«El Pacte de
Maó», que establia una treva electoral entre els
partits polítics; la seva posició, favorable al
pacte i la seva participació en
l'elaboració, motivarà dures crítiques
d'alguns membres de l'anarquisme maonès.
En 1912 redactarà les bases per a la constitució
de la Casa del Poble i l'any
següent participa en la creació de l'Escola
Racionalista de Ciutadella. L'abril
de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en
el setmanari El
Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la
tardor llança una Biblioteca
de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita
Cerebral. Los cuentos
anarquistas más famosos. Aquest mateix any
l'anarcosindicalista catalana
Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en
l'edició d'El Porvenir del
Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els
primers problemes greus.
En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre
governativa. En 1915
Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara
postura aliadòfila i El
Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament.
La revista Cultura
Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el
paper d'aquesta
publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la
Federació Obrera
Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de
recent creació, i
anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el
refús a aquest moviment
sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença
a publicar en La
Veu de Menorca, nou diari republicà del qual
serà després copropietari, i
entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i
Industrial. En 1920
mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i
es casarà per l'Església, com
a culminació del seu procés de
«revisió» i com a ruptura total amb
l'anarquisme
menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu
Científic, Literari i
Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la
intenció de romandre-hi
i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès,
treballa als tallers d'El
Día Gráfico, publica en La
Veu de Catalunya; però el març de 1923
tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la
secretaria de
l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació
de la societat cultural
regionalista La Nostra Parla i escriurà
en l'òrgan d'expressió del
mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i
Música de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic, i
treballarà en una ponència sobre l'Autonomia
de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de
Rivera, però
abandonarà la comissió davant la seva
desconfiança en el concepte de «regió
balear». A partir de 1925 passarà llargues
temporades retirat a Bini-Umaia (Es
Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La
Veu de Menorca,
sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya.
L'any següent escriurà una
llarga sèrie d'articles, La paz del mundo,
considerats el seu testament
polític; l'últim «Una veu
amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies
abans de morir, el
21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca,
Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es
va proclamar la II
República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de
Maó in memoriam,
i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El
15 de
desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar
menorquí il·lustre.
***
Foto
antropomètrica de Vittorio Puffich
- Vittorio
Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste
(Friül, aleshores pertanyent a
l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich,
també conegut com Viktor Puffich.
Sos pares es deien
Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys
patí la seva
primera condemna per robatori, causat per la necessitat de
supervivència.
L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes,
especialment els
companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro,
Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf
Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la
carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a
quatre mesos
de arrest per «accions prohibides per la llei»
–durant una manifestació
anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara
«Visca l'anarquia!» i «Fora
capellans i frares!». El seu procés va ser seguit
pel setmanari anarquista de
Trieste Germinal, dirigit per
Marcello Andreani, amb el qual col·laborava
assíduament. El juliol de 1909 es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia)
buscant una feina estable i, segons
informes de la Prefectura de Policia milanesa,
freqüentà Giovanni Galmozzi,
redactor de La Protesta Umana. En
una
nota publicada el març de 1911 en Il
Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà
la seva presència a
Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les
drassanes navals que feia poc
s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més
tard es passà al
comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb
l'anarquista de
Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar
en el quinzenal
revolucionari local La Gioventù
Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de
la Gran Guerra treballà a les
drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de
colla, encara que
no es mostrà com a anarquista a la nova direcció.
Va estar present, en
concomitància amb els obrers, durant la ocupació
de dos dies de la fàbrica, però
la direcció considerà que havia intentat salvar
els seus interessos i li va
lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de
1925 va
ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista
Unió
Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb
un grup
de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè
Union, lloc de
reunions llibertàries diàries al centre de la
ciutat. Se li segrestaren
nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de
llargària» i va
ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs
al funeral laic
il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de
l'anarquista Umberto
Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste
assenyalà que en els
últims anys el seu comportament polític no havia
donat problemes, però que no
era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En
1937 participà en
un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale
Elettricità Gas
Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua
i
Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la
seva
companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de
veure's
obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva
readmissió
laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938
a Trieste (Friül).
***
Attilio Bulzamini
- Attilio
Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa.
Després
de fer els estudis primaris, durant l'adolescència
s'acostà al moviment
anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a
Milà on treballà com a maquinista
dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la
capital llombarda. En
1920 participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i la policia
el qualificà de «destacat propagandista
revolucionari». En aquests anys
esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui
mantindrà correspondència
durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana
del 23 de març de
1921, formà part dels grups de suport als companys
detinguts. Constantment
vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els
militants
cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de
ser violentament
agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i
es va
veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa
«Breda»
a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però
continuant amb la militància.
L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat,
emigrà clandestinament a
Suïssa, on treballà com a mecànic en la
indústria metal·lúrgica. D'antuvi
s'instal·là a Ginebra i al cantó de
Valais i després a Zuric. A Suïssa
s'assabentà que son germà Pasquale,
també militant anarquista, havia resultat
mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia)
arran de l'agressió
que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans.
Malgrat les condicions
penoses que patí a Suïssa (llargs
períodes de desocupació, problemes de salut
causats per la seva úlcera duodenal, amenaça
permanent d'expulsió, etc.),
continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el
suport de sa
companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb
el grup de Luigi
Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le
Réveil, i continuà
amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena
Melli. Entre l'11 i el
12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i
Guido Rusconi, els
anarquistes italians refugiats a Suïssa en el
Congrés Anarquista dels Refugiats
Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de
França, França) i que donà lloc a
la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians
(FAPI). Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés
Anarquista Italià
celebrat a Sartrouville (Illa de França, França),
promogut per Camillo Berneri
i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol
de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya,
abandonà Suïssa
i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona
(Catalunya), on
s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna
Ascaso. Responsable d'una bateria
al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en
els combats de Monte Pelado. El
setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri,
s'integrà en el grup italià
«Errico Malatesta», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
També va
ser membre del grup «Michele Angiolillo». El
novembre de 1936 marxà a Suïssa
per veure sa companya i renovar el seu permís de
residència, però va ser
immediatament detingut i expulsat amb sa parella per
«violació de la
neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren
a França i ell després passà a
Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també
milicià en la Columna Ascaso, i
altres companys, presentà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte
d'atemptat contra Benito
Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat
organitzativa. Retornà al
front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener
de 1937 va ser hospitalitzat a
Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El
març d'aquell any,
acabada la convalescència, retornà als fronts. El
setembre de 1937 obtingué una
llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb
sa companya i
després de bell al camp de batalla. Molt dèbil
físicament, al front va
contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1
de juny
de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).
***
Fotografia
policíaca de Vairoleto
- Juan Bautista Vairoleto:
L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez
(Santa Fe, Argentina) el bandejat
anarquista Juan Bautista Vairoleto --citat també com Bairoletto--, que va ser nomenat amb un
gran nombre de pseudònims (Gaucho
Bairoletto, Juancito Bairoletto,
José
Ortega Bairoletto, Marcelino
Sánchez,
Martín Mirando, El Pampeano, El
Atila de La
Pampa, San Bautista Bairoleto,
etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio
Vairoleto i
Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família
s'establí a la
província de La Pampa, a la zona bladera situada entre
Castex i Monte Nueva, on
arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent
i es posà a
treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant,
etc.) per
ajudar sa família. Des de jove tingué problemes
amb la policia. Treballà fent
de gautxo i com a militant llibertari representà els
treballadors en diversos
comitès. El 4 de novembre de 1919, després de
matar Elías Farach (El Turco),
caporal de policia de la ciutat
Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una
disputa
amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat,
fugí de la justícia
i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre
de 1919 morí son
pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia
esperà amagada
l'arribada de fill fugitiu; només després els
agents van saber que el proscrit
havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una
delació, el 14
d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa
Rosa fins l'1 de
juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després
de ser exculpat de
l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia
hagut provocació. Després
va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de
furtar en una botiga
de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament
a la
clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades
ajudat per Eusebio
Espíndola, Vicente Gazcón (El
Ñato) i
pel també anarquista i maçó Segundo
David Peralta (Mate Cosido), la gent
acabalada de diverses províncies argentines
(Córdoba,
San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent
humil i a
fer «justícia popular» contra els
terratinents explotadors; per aquest motiu va
ser anomenat Robin Hood Argentí
o Robin Hood Criollo. Especialment
lluità
contra l'empori britànic «La Forestal»,
indústria d'extracció de taní
caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i
pobladors. Va rebre el
suport de la població, que li ajudava a fugir, li
proporcionava queviures i
l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A
més de les activitats
expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista.
Durant
un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos
Aires fugint de la
persecució policíaca. En la dècada
dels trenta si li va fer responsable de tots
els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments
de la següent dècada
les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una
persecució sistemàtica contra ell.
Entaulà una relació sentimental amb Telma
Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla,
Juana. Arran
d'aquest fet decidí abandonar la vida errant,
prengué el nom de Francisco Bravo
i començà a construir un
ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca
regalada
pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a
determinats favors
rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla,
Elsa. La detenció de Vicente
Gazcón (El Ñato)
l'agost de 1941 posà
sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats.
Encerclat per
la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de
fugida, Juan
Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de
setembre de 1941
a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel
(Carmensa, Mendoza,
Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular
Sarmiento de la
ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i
assistiren
més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de
Mendoza. Un seguici de
3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de
General Alvear (Mendoza,
Argentina) on fou sepultat. Mesos després el
cadàver de Gazcón, el seu delator,
aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de
Vairoleto creà una
gran admiració popular i la seva figura es
mitificà durant la seva vida i
després de mort. Convertit en un personatge de culte, els
dies del seu
naixement i de la seva mort de cada any els
«devots» encenen espelmes al seu
mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot
(treball, salut,
amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li
nombrosos miracles. La
seva vida ha estat inspiració per a novel·les,
obres de teatre, pel·lícules i
sobretot cançons populars.
***
Necrològica
de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 23 de maig de 1953
-
Cristóbal
Rodríguez Pérez: L'11 de
novembre de 1894 neix a Igualeja
(Málaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez
Pérez. Milità en la
Confederació Nacional del
Treball
(CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va
ser
adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de
l'Exèrcit Popular de
la II
República espanyola. Exiliat, treballà de
llenyataire a Sacy (Borgonya,
França). Desesperat per la malaltia que patia,
Cristóbal Rodríguez
Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953
llançant-se a les vies del
tren a l'indret anomenat «Le
Champ du Noyer»
de Vermenton (Borgonya, França).
***
D'esquerra
a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel
García
Vivancos i Olegario Pachón Muñez
(París, 1957)
- Martín Alandí Pomer: L'11 de novembre de 1895 neix a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)– l'anarcosindicalista i maçó Martín Alandí Pomer –a vegades el seu nom citat erròniament com José. Sos pares es deien Josep Alandí García, carboner, i María Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d'on era sa mare. En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar. En 1930 i 1931 era membre, amb l'anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1931 presidí el Centre d'Estudis Socials (CES) de València (València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica la movimiento social», etc.). En 1931 era president de l'Associació d'Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València. Francmaçó, formà part de la lògia «Federación Valentina» de València. Simpatitzà amb l'estratègia trentista. El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l'1 i el 4 de desembre d'aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats. A favor de la participació confederal en el Govern de l'Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d'abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular. Col·laborà en Libre-Studio (1936-1938) de València. Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE). Amb el triomf franquista va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó. Un cop lliure, s'exilià a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), en 1946 era un dels 20 membres de la lògia maçònica «Esperanza» d'aquesta ciutat, integrada en el Gran Orient de França (GODF). En 1947 defensà les tesis de la CNT «política». El 22 de gener de 1961 va fer a París la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos». El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència «col·laboracionista» que des de París (França) encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme. Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Illa de França, França).
***
Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)
- Nicola Palmiotti: L'11 de novembre de 1895 neix a Ururi (Molise, Itàlia; aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària. Nicola Palmiotti va morir el 30 de desembre de 1969 a Ururi (Molise, Itàlia).
***
Antoni Cieri
- Antonio Cieri: L'11 de novembre de 1898 neix a Vasto (Abruços, Itàlia) el militant anarquista i antifeixista Antonio Cieri. Durant la Gran Guerra va obtenir el grau d'oficial i va ser condecorat nombroses vegades. Va fer de dissenyador tècnic --alguns li atribueixen erròniament el títol d'arquitecte-- per als ferrocarrils d'Ancona, militant alhora en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. En 1921 a causa de la seva activitat política va instal·lar-se a Parma. L'agost de 1922 va ser comandant dels «Arditi del Popolo» de Parma sota la direcció de Guido Picelli. Es va encarregar de la defensa del barri proletari des Naviglio contra els assalts dels esquadrons feixistes d'Italo Balbo, que va reemplaçar Roberto Farinacci a causa de la seva ineficàcia i sota les ordres de Benito Mussolini. En 1923 es va exiliar després d'haver de deixar la feina dels ferrocarrils. A París, a partir de 1925, va reprendre la seva militància anarquista i va crear el periòdic l'Umanità Nova. Entre 1932 i 1933 a Puteaux, amb Camillo Berneri, va editar La Protesta i La Vecchia Umanità Nova, però ambdues van ser de vida breu per mor dels entrebancs posats per les autoritats franceses. Amb Enzo Fantozzi, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi i Giulio Bacconi, entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Italià de Sartrouville que va crear el «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». En 1936 va marxar a lluitar a la guerra d'Espanya i amb Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Mario Angeloni va forma la Secció Italiana de la Columna Ascaso. L'abril de 1937 la columna italiana, comandada per Giuseppe Bifolchi, va intentar atacar per sorpresa el difícil emplaçament de Carrascal d'Osca i Cieri va anar encapçalant l'esquadra dels «bombers» formada especialment per als assalts. Antonio Cieri va caure mort el 7 d'abril de 1937 arran dels combats dels assalts per prendre Osca (Aragó, Espanya), que serà finalment presa per les milícies antifeixistes. Se sospita que va ser disparat per l'esquena per un estalinista durant l'atac i aquesta conjectura va ser denunciada en el periòdic de Berneri Guerra di Classe. Sos dos fills, Ubaldo i Renee, es van criar amb la parella formada per Giovanna Caleffi i Camillo Berneri. El 22 d'octubre de 2006 va ser inaugurada una placa commemorativa, obra de Massimo Ortalli, en memòria seva al barri de Naviglio de Parma; la cerimònia va estar realitzada en col·laboració amb l'Arxiu Històric de la Federació Anarquista Italiana (FAI) d'Imola.
***
Última
foto de Miquelina Sardinha
- Miquelina Sardinha: L'11 de novembre de 1902 neix a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa. Miquelina Sardinha va morir el 27 d'octubre de 1966 a Lisboa (Portugal).
***
Martín
Terrer Andrés
- Martín Terrer Andrés: L'11 de novembre de 1904 –algunes fonts citen 1906– neix a Sòria (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Terrer Andrés. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Arran de la «Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera engegat la nit del 24 de juny de 1926, va ser empresonat i també després de la vaga general d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era sergent primer en un regiment d'Artilleria a Mataró (Maresme, Catalunya) i estava de permís. En aquesta època mantenia estret contacte amb el Comitè de Defensa de Barcelona (Catalunya), animat pel grup anarquista «Nosotros», i no retornà a la caserna, encapçalant un grup de dos-cents militants dels sindicats de Metal·lúrgica i de Transports que assaltà la caserna de les Drassanes barcelonines amb l'ajuda i complicitat del company Valeriano Gordo Pulido que aleshores era sergent d'Artilleria al centre militar. El 19 de juliol va ser ferit al carrer Sant Pau de Barcelona durant els combats contra els aixecats feixistes. Un cop guarit de les ferides, s'incorporà a una de les columnes confederals que partiren cap el front d'Aragó i poc després s'integrà a la «Columna Sur-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on fou responsable d'una bateria i, amb Valeriano Gordo, un dels homes de confiança d'Ortiz en l'Estat Major de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop militaritzada la «Columna Ortiz», que esdevingué 25 Divisió, en fou el responsable de la Secció d'Operacions. Després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució durant la tardor de 1937 d'Ortiz al cap de la 25 Divisió, seguí aquest la primavera de 1938 a la 24 Divisió, on fou capità de la Secció d'Operacions. Arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, durant la nit del 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Félix Albert, Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Mañez Zaragoza, Ramón Negre, Antonio Ortiz Ramírez i Jacinto Santaflorentina López de Oñáte), passà a França. Interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), se'ls va assignar la residència a diferents indrets, alhora que el Govern republicà espanyol demanava la seva extradició per deserció. Ell va ser confinat a Caors (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment aconseguí emigrar a Bolívia i després a Veneçuela, on s'instal·là i on pogué reunir durant els anys cinquanta amb Ascaso, Gordo i Ortiz, amb els quals va formar el grup anarquista «Fuerza Única». Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là al Campello (Alacantí, País Valencià), sempre efectuant freqüents viatges a Veneçuela. Martín Terrer Andrés, en un d'aquests viatges, va morir el 24 d'agost de 1999 a Caracas (Veneçuela).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
[10/11] Segon Certamen Socialista - Execució Llàcer i Montejo - «SIA» - Arriaga - Gleizal - Bresci - Hostenbock - Caillat - Gozzoli - Le Duff - Aufrère - Maksimov - Segundo Blanco - Biel - Grau - Shapiro - López Prados - Soler - Cano - Guelfi - Pisani - Rincón - Amela - Aransáez - Martínez Sorroche
efemerides | 10 Novembre, 2018 12:26
Anarcoefemèrides del 10 de novembre
Esdeveniments
Primera edició del Segon Certamen Socialista
- Segon Certamen Socialista: El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona (Catalunya) el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup «Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l'acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones --10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia-- i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l'anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s'hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l'anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors...), que procedien de localitats catalanes gairebé tots --llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d'altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria «Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d'aquest principi social». L'exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l'«anarquisme sense adjectius econòmics». El tipògraf alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d'altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990).
***
La Presó Model de Barcelona a l'època
- Execució de
Llàcer i de Montejo: El 10 de novembre de 1924,
a les cinc
de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona
(Catalunya) són
garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer
Bertran, català de
26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras
(Sòria,
Espanya), militants de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) --Llàcer del
Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de
l'Alimentació--,
condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal
Militar per matar un
guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i
ferir-ne un altre (José Jarque)
durant l'assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de
1924, i de
la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d'aquell
mateix any. Les últimes
paraules de Montejo van ser: «Visca l'anarquia!»;
l'últim gest de Llàcer va ser
escopir el rostre de qui l'havia de matar, el botxí de
Burgos. Llàcer, que
tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava
a sa
companya que eduqués de manera llibertària sos
fills; aquesta dona, encinta, va
posar-se de part per la impressió la nit de
l'execució, però la bessonada va
néixer morta pel mal tràngol. La militant
anarcofeminista Lola Iturbe, que va
passar la vetlla amb la família de Montejo a la
presó amb els condemnats, va
escriure un article antològic, «Héroes
de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser
publicat en Solidaridad
Obrera, el 16
de novembre de 1938, amb el seu
pseudònim Kyralina.
***
Capçalera de SIA
- Surt SIA: El 10 de novembre de 1938 surt a París (França) el primer número del setmanari SIA. Organe de la Solidarité Internationale Antifasciste. Amb l'esclat de la Revolució espanyola en 1936, l'anarquista i antimilitarista Louis Lecoin va crear el Comitè per l'Espanya Lliure, que es va transformar, arran del congrés de la Unió Anarquista de 1937 en Solidarité Internationale Antifasciste (SIA), la finalitat del qual era l'ajuda als revolucionaris espanyols aprovisionant-los de queviures, medicaments i armes. Des de novembre de 1937 a octubre de 1938 el periòdic Le Libertaire va acollir dues pàgines escrites per SIA, però finalment aquestes pàgines van acabar independitzant-se i creant el setmanari bilingüe francoespanyol SIA, els principals responsables del qual van ser Louis Lecoin (secretari de redacció), Nicolas Faucier (administrador) i Vintrigner (gerent). Va comptar amb el suport de nombroses personalitats dedicades a la defensa de la llibertat i de la justícia social, mobilitzades en pro del poble espanyol contra els feixismes coaliats. La secció francesa de SIA comptarà el febrer de 1939 amb 15.000 adherits i el setmanari tindrà 5.500 subscriptors, amb un tiratge que arribarà als 50.000 exemplars en números especials i que es repartiran especialment durant els nombrosos mítings de suport a l'Espanya Lliure que es faran. Però, a finals de juliol de 1939, la repressió governamental s'abatrà sobre l'equip del periòdic; Robert Louzon, Henri Jeanson, membres també del Comitè de Defensa dels Pobles Colonials i autors d'articles en defensa del poble tunisià publicats a SIA, seran condemnats a 18 mesos de presó «per atemptar a la integritat de l'Imperi»; i Vintrigner, Lecoin i Faucier seran condemnats a dos anys de presó cadascun per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de propagar l'anarquisme». L'últim número serà el 38, del 3 d'agost de 1939; encara que va sortir un número clandestí el setembre d'aquell any. En la postguerra, en 1947, el periòdic reapareixerà i publicarà cada any un calendari per recaptar fons, ara, per ajudar els anarquistes espanyols refugiats a França.
Naixements
Camilo Arriaga (ca. 1900)
- Camilo Arriaga: El
10 de novembre de
1862 neix a San Luís Potosí (San Luís
Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines,
polític liberal i revolucionari llibertari Camilo Arriaga.
Fill d'una família
oligarca de San Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga, era
nebot de Ponciano
Arriaga, que havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del
liberal Benito
Juárez. Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de
Tuxtepec, proclamat per
Porfirio Díaz, contra la reelecció de
Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz
arribà a la presidència de Mèxic
compensà la família Arriaga amb
càrrecs
polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola
Nacional Preparatòria (ENP) de la
Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En
aquests anys d'estudiant
llegí els clàssics socialistes (Karl Marx,
Friedrich Engels, etc.) i
anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,
etc.) i
realitzà un viatge a Europa, on adquirí una
important biblioteca d'autors
anarquistes a París (França). En 1880
entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per
estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a
l'explotació minera. En 1884 realitzà
pràctiques professionals a les mines de plata
propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de
gener de 1887 aconseguí
el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En
1888, quan son pare
ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San
Luis Potosí
per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va
ser ascendit a
diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que
mantingué fins a 1898. En 1892
impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de
Mèxic i en 1898
encapçalà una protesta anticlerical al
Congrés contra el bisbe Ignacio Montes
de Oca y Obregón, exigint la separació real entre
l'Església i l'Estat, i per
aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres
diputats que el van
secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb
el capital que li restava
arran de la crisi financera («Crisi de la Plata»)
de 1892-1895 es dedicà a
preparar un moviment de protesta contra Díaz.
S'ajuntà amb joves revolucionaris
d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio
Díaz Soto y Gama,
José María Facha, Blas C. Rodríguez,
Santiago R. de la Vega, Moisés García,
Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre
d'altres, i el
grup fundà el Club Liberal «Ponciano
Arriaga», on es discutien textos
socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a
París.
Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal
«Ponciano Arriaga» celebrà
al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta
vigilància de
l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal
Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà
el
Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la
Constitució de
1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la
supressió dels caps
polítics i de la solució dels problemes agraris.
Entre els delegats que
assistiren al congrés es trobaven els germans Flores
Magón, editors del
periòdic anarquista Regeneración,
i
altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal,
etc.). El
pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es
radicalitzà de mica en mica,
passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra
la dictadura de
Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà,
que havia de començar el 5 de febrer de
1902, no se celebrà perquè el porfidista
Heriberto Barrón, infiltrat en el Club
Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar
l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà
contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la
detenció d'Arriaga,
la seva acusació pels delictes de sedició i
d'ultratge a funcionaris públics i
el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat
de Mèxic. Un cop alliberat el
10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal
«Ponciano Arriaga», moment en
el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores
Magón. El 27 de febrer
de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga»
publicà un manifest on denunciava
les injustícies socials i econòmiques imperants i
la corrupció governamental i
eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas
de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els
obrers
eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels
béns
nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada.
Aquest
mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es
reuní amb els germans Flores
Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on
col·laborà en els periòdics
anarquistes i revolucionaris Regeneración,
El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar.
Diferències,
econòmiques més que ideològiques, amb
Ricardo Flores Magón, el separaren del
grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà
(JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals
socialistes i anarquistes europees entre la joventut
intel·lectual mexicana de
les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari
quan aquestes
idees van començar a posar-se en pràctica. En
1908 retornà a San Luis Potosí i
treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual
va ser empresonat. En 1910
s'uní al moviment antirreeleccionista que
encapçalava el seu amic Francisco
Ignacio Madero González. El març de 1911
participà en el Complot de Tacubaya,
la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz
amb el suport de Madero;
detingut el 27 de març, va ser processat, però va
ser alliberat el maig
d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de
Ciudad
Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad
Juárez. Un cop lliure, el 28 de
juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la
Reorganització del Partit
Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una
manera crítica al maderisme. El
maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern
de Victoriano Huerta
Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA)
i en 1920 retornà a Mèxic amb
la intenció de reintegrar-se en la lluita
revolucionària. Aquest mateix any va
ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del
govern d'Álvaro
Obregón Salido, càrrec que mantingué
fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat
de Mèxic i es dedicà al periodisme,
col·laborant en El
Demófilo, El Renacimiento,
El Porvenir, Regeneración,
Tercer Imperio
i El Heraldo de México.
En l'últim
període de sa vida, simpatitzà amb la II
República espanyola i amb l'URSS,
alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva
versió mexicana, el
sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat
de Mèxic
(Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al
Panteó Civil de Dolores.
***
Notícia
de la detenció d'Antoine Gleizal apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne del 25
d'abril de 1891
- Antoine Gleizal:
El 10 de novembre de 1862 neix al III Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
Antoine Gleizal, conegut com Garnier-Gleizal.
Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Philomène
Gleizal. Treballà
d'obrer tapisser i de mecànic a Lió. El 19 de
gener de 1883 va ser condemnat a
Lió, en el famós «Procés
dels 66», a 15 mesos de presó, 200 francs de multa
i
cinc anys de privació dels drets civils per
«afiliació a l'Associació
Internacional dels Treballadors» (AIT). La pena va ser
finalment reduïda el 13
de març de 1883 pel Tribuna
d'Apel·lació a un any de presó, 100
francs de multa
i a cinc anys de privació dels drets civils. En 1885
engegà una campanya per
l'abstenció en les eleccions legislatives. El 23 d'abril de
1891 va ser
detingut, amb altres quatre companys (Claude Andauson, Alexandre
Teyssier, Jean
Teyssier i Veillet), acusat de fabricació de moneda falsa;
jutjat, el 21 de
maig de 1891 va ser condemnat per l'Audiència del
Rhône a dos anys de presó i
100 francs de multa per fabricació i emissió de
moneda falsa. Per alguns
companys, el seu comportament i els seus costums eren més
que discutibles. El
10 de gener de 1896 envià una carta a Rivaud, prefecte de
policia del Rhône, on
es retractava del seu passat i es declarava no anarquista. Entre 1882 i
1883
els cercles llibertaris denunciaren la seva
«traïció» i el seu paper
d'agent
provocador. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Gaetano Bresci
- Gaetano Bresci: El 10 de novembre de 1869 neix a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a «anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes «Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil & Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la «Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de «Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat sense èxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer.
***
Foto
policíaca de Joseph Hostenbock (26 de febrer 1894)
- Joseph Hostenbock: El 10 de novembre de 1871 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Joseph-Louis Hostenbock, conegut com Louis Carlos. Sos pares es deien Louis Hostenbock i Elisabeth Hanozet. Treballava de perruquer. Sospitós d'haver participat en 1894 en els atemptats anarquistes de Barcelona (Catalunya), va ser expulsat el 8 de març de 1894 de França. La policia francesa el considerà un «lladre professional». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 20 de març de 1925 va ser detingut a Marsella, amb sa companya, Julia Werck (Jukie), i Auguste-Marius Levallard (Sam), a la Borsa de París quan intentava vendre obligacions creditícies, bons del tresor, etc. Tots tres van ser acusats de formar una banda de lladres internacional caracteritzada per realitzar importants robatoris de papers borsaris i bancaris a domicilis burgesos francesos i belgues i d'haver assassinat el 18 de novembre de 1924 el ric rendista Ledoux a la seva mansió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jacques Caillat
- Jacques Caillat:
El 10 de novembre de 1876 neix a Marsella (Provença,
Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis
Guillaume Caillat.
Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de
Marsella. A partir
dels 15 anys començà a freqüentar els
cercles llibertaris i amb 16 ja figurava
en les llistes policíaques amb la nota «a
vigilar». Amic del propagandista
anarquista Joseph Barnouin, participà activament en els
actes de protesta
contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a
Marsella; en aquesta acció repartí el
fulletó de Tolstoi Le conseil de
révision. En els arxius policíacs
figurava en la Primera Categoria amb la
nota «perillós i ja condemnat». Segons
un informe policíac, va rebre el febrer
de 1891 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on feia una crida als
revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Entre
setembre
i octubre de 1895 fou força actiu durant les
conferències impartides per
Sébastien Faure a Marsella. Fou esborrat dels arxius
policíacs el 3 de maig de
1900, data en la qual es perd el seu rastre.
***
Virgilio Gozzoli
- Virgilio Gozzoli: El 10 de novembre de 1886 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. Virgilio Gozzoli va morir el 24 d'agost de 1964 a Pistoia (Toscana, Itàlia). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.
***
Notícia
de la detenció d'Alain Le Duff i d'altres companys apareguda
en el diari de L'Ouest-Éclair
del 11 de gener de 1919
- Alain Le Duff: El 10 de novembre de 1888 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alain Marie Le Duff. Fill d'un mecànic del port de Brest, el 16 de novembre de 1903 entrà com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Obrer calderer, ben aviat formà part del moviment anarquista i anarcosindicalista, pertanyent a les Joventuts Sindicalistes. El setembre de 1914 va ser cridat a files, però va ser llicenciat l'octubre d'aquell any i enviat a treballar a l'Arsenal de Brest com a «obrer mobilitzat». Entre 1915 i 1917 fou secretari adjunt del sindicat de l'Arsenal de Brest de la Confederació General del Treball (CGT). Durant tota la Gran Guerra, el seu correu va ser obert pel control postal a causa del seu anarquisme i del seu antimilitarisme. Membre del grup «Les Amis de La Vague» (publicació bolxevic), s'entusiasmà per la Revolució russa. En 1916 era secretari del Comité pour la Reprise des Relations Internationales (CRRI, Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals), que feia costat l'estratègia de la Conferència de Zimmerwald. El març de 1918, en una carta enviada a Alphonse Merrheim, afirmà la necessitat d'una escissió sindical i durant els anys següents fou membre de la directiva de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) local. En aquests anys col·labora en Le Libertaire. El 5 de gener de 1919 fou detingut a Brest, amb altres 27 companys civils i mariners, inculpat per «propaganda antimilitarista i complot contra la seguretat de l'Estat» i empresonat a Nantes. Jutjat en consell de guerra en aquesta ciutat, va ser absolt i el 31 de maig de 1919 alliberat. A començament dels anys trenta vivia a Montigny-lès-Cormeilles (Illa de França, França) i estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 31 d'agost de 1935
- Julien Aufrère:
El
10 de novembre de 1889 neix a Archignat (Alvèrnia,
Occitània) el sindicalista
revolucionari socialista, després comunista i finalment
anarquista i
anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Corrector
d'impremta sindicat des de 1910, vivia a
Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La
Cootypographie», de
Courbevoie (Illa de França, França). El gener de
1921, aleshores membre de la
Secció Socialista de Colombes, passà amb
gairebé tota aquesta secció al Partit
Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En
aquesta època
fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de
París i l'abril
de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el
càrrec de secretari de la Federació
dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el
setembre d'aquell any,
partidària a l'adhesió a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Militant
del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred
Rosmer. En 1922
col·laborà en Le
Travailleur du Livre
i en L'Imprimerie Communiste. Entre
1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de
la Federació
Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i
assistí entre el 8
i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de
la Federació Unitària del
Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés
Nacional d'aquesta
federació, on va ser nomenat, amb Victor
Godonèche, representant de la seva
comissió executiva en el Comitè Internacional de
Propaganda (CIP). El 24 de
desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als
Països
Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari
agrupat al
voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny
Berlioz, secretari del
Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja
(ISR), el 2 d'octubre de 1925,
contestà aquesta nominació per
«divergències profundes amb la línia
general de
l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió
executiva de la CGTU, càrrec
que prengué en titularitat l'any següent,
però en el qual no ser reelegit en
1925. El gener de 1925 participà en la creació de
la revista La Révolution
Prolétarienne, on
col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser
expulsat del PC i en 1926
organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a
Colombes. El febrer
de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical
(Comitè Unitari
Sindical) de Colombes, creat després de la
publicació del «Manifest dels 22».
El 20 de març de 1932, per transferència de la
CGTU, va ser admès en el
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT) i fou
membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari
adjunt d'aquest
sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat
de
Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta
població, adherit a la Unió
Anarquista (UA), tot representant la tendència
anarcosindicalista a la Casa del
Poble de la localitat. En aquesta època
col·laborà en Le
Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu
grup anarquista,
en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa
companya
assistí sovint a les reunions del grup. Julien
Aufrère va morir sobtadament el
26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França,
França).
***
Grigorij
Petrovic Maksimov i Olga (París, 5 de maig de 1925)
- Grigorij Petrovic Maksimov: El 10 de novembre de 1893 neix a Mitusino (Smolensk, Rússia) l'anarcosindicalista i escriptor rus Grigorij Petrovic Maksimov --també transcrit com Maximov i Maximoff. Els seus pares el van enviar de nin al seminari ortodox de Vladimir perquè estudiés el sacerdoci, però acausa de les seves protestes va acabar finalment estudiant agronomia a Sant Petersburg i en 1915 es va graduar a l'Acadèmia Agrícola. En una biblioteca provincial va descobrir dos llibres de Mikhail Bakunin i s'hi va veure profundament influenciat, definint-se anarquista amb 17 anys. Després dels estudis va ser cridat per l'exèrcit, on va fer propaganda revolucionària i antimilitarista a files. En 1917 va tornar a Sant Petersburg i va ser present activament a les vagues de febrer que tindrien com a conseqüència la caiguda del tsar. En agost d'aquest mateix any s'afegeix al comitè de redacció del periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu Obrera) que s'edita per primer cop i que era una publicació que s'oposava a la Federació Anarcocomunista, a la qual acusava de ser visionària, romàntica i utopicopastoral. Es va afegir a l'Exèrcit Roig, però quan el van utilitzar com a policia per desarmar els treballadors es va negar a obeir ordres i va ser condemnat a mort. La solidaritat dels obrers metal·lúrgics li va salvar la vida i finalment va ser alliberat. Quan el govern bolxevic va suprimir Golos Truda l'agost de 1918, va publicar Volny Golos Truda (La Veu Obrera Lliure), juntament amb Nikolai Dolenko i Efim Jartxuk. Maximov va ser el primer en utilitzar el terme «capitalisme d'Estat» per definir el que els bolxevics havien establer a la Unió Soviètica. En el segon congrés anarcosindicalista rus a Moscou de novembre de 1918, va ser nomenat secretari de la comissió encarregada de crear les bases d'una federació anarcosindicalista russa. Durant el segon congrés de la Internacional Comunista a Moscou (juliol i agost de 1920), va mantenir contacte estret amb els delegats anarquistes i anarcosindicalistes estrangers que hi van anar, com ara l'alemany Augustin Souchy, l'espanyol Ángel Pestaña, l'italià Armando Borghi i el francès Lepetit, i va fer veure els visitants la repressió despietada que els bolxevics feien servir contra els anarquistes, els socialrevolucionaris i, fins i tot, els bolxevics dissidents. Després d'aquest congrés la repressió encara va augmentar més i Maksimov es reuneix amb Alfred Rosmer, representant francès de la Internacional Comunista, i li lliura cartes de protesta que no tindran cap resultat. El 8 de març de 1921 és detingut poc després de la gran batuda contra els membres de l'anarquista Confederació NABAT de Kharkov i enmig de la rebel·lió de Kronstadt i es va juntar amb Volin, Jartxuk, Aron Baron i Mark Mratxny a la presó moscovita de Taganka. Quatre mesos després, Maksimov i altres anarquistes es van posar en vaga 10 dies. Sindicalistes d'Europa occidental que havien vingut a un congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern) van intercedir pels presoners i finalment van ser expulsats del país i pogueren arribar a Berlín. Maksimov a Berlín va participar en la fundació de l'Asociació Internacional dels Treballadros (AIT-IWA) i del Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia (1923-1926). Va editar, juntament amb Jartxuk i Alexander Schapiro el periòdic anarcosindicalista Rabocij Put' (El Camí del Treball). En 1924 es trasllada a París i d'allà a Chicago (EUA). Treballa de tapisser de dia i de nit en l'edició del periòdic de l'IWW Golos Truzhenika (La Veu del Treballador). Amb la tornada de Piotr Arshinov a la Unió Soviètica, Maskimov s'encarregarà de la correcció del periòdic Dielo Truda, transferit de París a Chicago. Aquesta publicació es fusionarà amb el diari anarquista de Detroit Probuzhdenie (El Despertar), amb Maksimov com a principal redactor fins a la seva mort. Durant els anys 30 i 40 Maksimov va intentar reconciliar els anarconsindicalistes russos amb la resta de corrents russes de l'anarquisme, sabent que moltes lluites internes eren degudes més a disputes personals que a diferències ideològiques. Va publicar en 1940 el llibre The Guillotine at Work, on exposava la repressió bolxevic al seu país. Malalt del cor, va morir sobtadament d'un atac quan encara participava activament en el moviment anarquista el 16 de març de 1950 a Chicago (Illinois, EUA). Els seus llibres Constructive Anarchism i The Political Philosophy of Bakunin: Scientific Anarchism, amb el qual havia estat treballant des de feia 20 anys, van ser finalment publicats pòstumament en 1952 i 1953 respectivament. El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute fo Social History (IISH) d'Amsterdam.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[09/11] Michel amnistiada - «L'Action Libertaire» - Mink - Thomachot - Lombard - Cortiella - Lévano - Aquino - Parker - Gourmelon - Busquets - Perpiñán - Rimbault - Cunillera - Hernández Morales - Gimeno - Achiamé
efemerides | 09 Novembre, 2018 17:43
Anarcoefemèrides
del 9 de novembre
Esdeveniments
Arribada
de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de
París on
és rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges
Clémenceau. Dibuix de Vierge
- Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud --entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons-- que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.
***
![Capçalera del primer número de "L'Action Libertaire" [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lactionlibertaire.jpg "Capçalera del primer número de \"L'Action Libertaire\" [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]")
Capçalera
del primer número de L'Action Libertaire
[CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]
- Surt L'Action Libertaire: El 9 de novembre de 1933 surt a
París (França) el primer
número del periòdic bimensual L'Action
Libertaire. Organe révolutionnaire.
Portava l'epígraf anarcocomunista «A
cadascú segons les seves forces i a
cadascú segons les seves necessitats».
Félicie Hubery (Lucie Huberty),
amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de
l'administració i de la
tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els
articles es publicaren sense
signar. Aquest periòdic portava il·lustracions,
caricatures, fotografies i
poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs
X i XI i a Bezons
i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números,
l'últim el 19 de març de 1934.
Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb
aquesta capçalera editat per
Marc Prévolte com a òrgan d'expressió
de la secció francesa de la Federació
Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Naixements
D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)
- Paule Mink: El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Paulina Mekarska, més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de la Perrière, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquesta època va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale, òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz --un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Socialei La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? i Le pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al barri d'Auteuil de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.
***
Necrològica
d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic
parisenc Le
Drapeau Rouge del 6 de juny de 1885
- Auguste
Thomachot: El 9 de novembre de 1843 neix a Mâcon
(Borgonya, França)
l'anarquista Claude Auguste Thomachot. Era fill del fuster Antoine
Thomachot, proscrit
de la Revolució de 1848 que s'havia refugiat a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), ciutat
on va morir l'abril de 1880, i de Jeanne Léonard. Obrer
fuster com son pare i
fabricant de somiers, el juliol de 1870 signà un manifest
contra la guerra
dirigit als treballadors de tots els països. Durant el Setge
de París, fou
delegat de l'Ajuntament del IX Districte de París
(França). Després de la
desfeta de la Comuna de París, amb son germà
petit Claude, s'exiliaren a
Ginebra, on administraren el restaurant cooperatiu per a refugiats
«La Marmite
Sociale». En 1873 Auguste Thomachot formà part de
la Secció de Propaganda i d'Acció
Revolucionària Socialista de Ginebra, secció on
participaren Armand Audebert, François
Nicolas Josselin, Nicolas Joukowsky i Lion, entre d'altres, i que va
durar poc.
L'1 de setembre de 1873 fou delegat en el VI Congrés
d'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT)
«antiautoritària» que se
celebrà a Ginebra, i, amb son
germà i altres dos militants ginebrins, organitzà
el míting de clausura de les
sessions, que se celebrà el 4 de setembre. Entre abril i
novembre de 1874
col·laborà el mensual llibertari
ginebrí La
Commune, que a partir del seu segon número va ser
prohibit i continua
sortint sota el subtítol Revue
Socialiste.
Cap el 1877 deixà Ginebra i passà a viure al
número 145 del carrer Saint-Maur,
al XI Districte de París. Entre 1881 i 1882 ajudà
Émile Gautier a organitzar
els primers grups anarquistes de la capital francesa i ell va
pertànyer al grup
del XI Districte. Va ser corresponsal del periòdic
anarquista Le Révolté,
fundat per Piotr Kropotkin, François
Dumartheray i Georges Herzig, que començà a
aparèixer el 22 de febrer de 1879 a
Ginebra i des del 12 d'abril de 1885 es publicà a
París. Cap el 1878 es va
casar i tingué un infant. Malalt de mania
persecutòria, Auguste Thomachot va
ser internat primer al sanatori parisenc de Sainte-Anne i
després al de Ville-Évrard
(Néully-sur-Marne, Illa de França), on va morir a
començaments de juliol de
1885.
***
Notícia
de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en
el diari La
Lanterne del 2 de maig de 1892
- Napoléon
Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix a Lió
(Arpitània) el passant de notari
anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Milità
en el moviment llibertari de
Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre
d'altres. El 30
d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys,
després de
trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del
carrer Perrache de Lió,
periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una
condemna, es refugià
a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de
Church Street i treballà com
a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per
l'Audiència de Lió, amb Alphonse
Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a
l'Exèrcit». En 1894 el seu
nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia
correspondència amb
l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel).
L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa
amb Jules Corti i Désiré
Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al
número 24 de Charlotte
Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i
vuit mesos
de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres.
Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
- Felip Cortiella i Ferrer:
El 9 de novembre
de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador,
agitador
cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip
Cortiella i Ferrer. Nascut
--al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici
emplaçat, actualment, a la
Rambla del Raval-- en una família acomodada vinguda a menys,
primer fill del
matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar,
com la
majoria dels infants de procedència humil, molt poc a
l'escola i als 11 anys ja
treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va
apassionar per les
lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions
culturals les compaginava
amb la feina al periòdic La Publicidad,
on va desenvolupar la seva
afició al teatre sempre en contacte amb els
crítics d'aquest periòdic. Per la
seva condició obrera, i influït per son
germà Josep, es va decantar ben aviat
per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat,
de Bakunin, i la
presència en actes de propaganda internacionalista el
transformaran en un actiu
militant àcrata. A començament dels 90 es va
traslladar a viure a Madrid i
seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els
cercles
llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a
conferències
sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo
Iglesias.
Desil·lusionat de l'«ambient de
ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a
Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any
fundarà la
Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres
obrers i teatres
barcelonins, representant obres modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors
de
paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el
mundo que nace) i
Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera
representació a l'Estat espanyol)--
que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també
aquesta companyia va
editar un butlletí Teatro Social, del
qual només sortirà un número
gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de
l'atemptat del
Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser
dissolta i el grup perseguit i patí represàlies,
ben igual que tot el moviment
obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de
caixista en la revista
modernista L'Avenç, fet que li
influirà des dels punts de vista artístic
i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda
recollit en el
llibret Anarquines (1908, 27 poemes
d'exaltació àcrata) i en l'obra de
teatre La brava joventut, on defensarà
la catalanització de
l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç
publicarà obres com El goig
de viure (1897), Els artistes de la vida
(1898), El cantor de
l'ideal (1901), Dolora (1903), El
morenet (1904). A
començaments de segle va promoure noves iniciatives
culturals, com ara el Grup
Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep
Prat,
Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans
Ramón i
Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va
dedicar a traduir al català les obres
dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux,
Descaves, Hervieu,
Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà
a París, on va
conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al
català la seva reeixida obra Els
mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de
Cultura, amb
el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar
activitats
culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe
treballadora.
També va col·laborar amb l'Ateneu
Enciclopèdic Popular realitzant conferències
i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees
teatrals i culturals
les va difondre a través de conferències i
d'escrits en la premsa obrera,
essent col·laborador habitual de Ciencia Social.
En 1904 publicarà la seva
conferència El teatro y el arte
dramático de nuestro tiempo, que va
realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4
de març
de 1905 surt primer número d'Avenir.
Publicació setmanal de nous horitzons
de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista
dedicada al teatre,
fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos
intel·lectuals
llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume
Bausà, etc.), i a
més de notícies artístiques i de
divulgació teòrica de l'art dramàtic,
també
publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat
l'Agrupació «Vetllades
Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que
serà la seva gran obra;
durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic
serà la principal
experiència organitzativa de teatre anarquista a la
península ibèrica, i a més
tindrà una editorial de llibres de teatre i un
periòdic. El grup Avenir
realitzarà representacions dramàtiques a
Barcelona i a diverses comarques
catalanes i en seran col·laboradors habituals
intel·lectuals com Albà Rosell,
Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i
Enric i Miquel
Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una
conferència que
emmarcava l'obra i també es repartien els
periòdics Avenir i Teatro
Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels
catalans a Enric Ibsen».
L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari
anarquista en català Tramontana,
que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos
populars. Arts i lletres» i
del qual només sortiran vuit números, passant al
castellà en canviar d'editor.
En 1910 publicarà la conferència Irradiacions,
que va realitzar a
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a
subtítol «De la simplicitat
de cor i elevació moral i intel·lectual com a
condició essencial per a la més
alta creació i fruïció de la
Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un
esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme,
sempre es va
declarar «anarquista català», fet que va
fer que no fos ben acollit en els
ambients catalanistes per la seva condició
llibertària i que fos marginat en
certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana.
Malgrat
tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va
col·laborar en la
premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad
Obrera en 1917, però com que va posar com a
condició d'acceptació que el
diari confederal fos redactat en català, la cosa no va
prosperar. La seva
última obra publicada va ser La vida gloriosa
(1933), recull d'articles,
de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927,
sobre els seus
temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació
humana i la llengua
catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que
l'anarquia / t'hagi llevat /
monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil
va col·laborar en
el periòdic cenetista Catalunya. Malalt,
Felip Cortiella i Ferrer va
morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la
casa del carrer
Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa
companya i son fill
il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment
com a un dels seus hereus. La
seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer
Viladomat, al costat
del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia
viscut la major part
de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre
li retré un
homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí
Julià, íntim amic de
Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha
restat
inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la
Biblioteca de
Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys
d'obres publicades i
inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una
autobiografia (La
vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974
per Aureli
Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important
recull de
premsa compilat pel seu pare i per la seva família que
incloïa poemes i
articles del seu pare publicats en diverses publicacions,
així com recensions
de llibres, crítiques teatrals, homenatges i
necrològiques, així com un recull
d'articles sobre el metge i polític Domènec
Martí i Julià.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya
***
Delfín Lévano
- Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari «Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista «La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte, Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador, D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va ser íntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners «Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica, Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!, Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos, Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas, La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la seva última detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano), és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».
***
Foto
policíaca de Acácio Tomás de Aquino
- Acácio
Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix
a Alcântara
(Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista
Acácio Tomás de
Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien
João Tomás de Aquino i
Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després
d'operari de la Cambra
Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels
anys vint es va fer
llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i
després en la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la
qual arribarà a ser
secretari. També va ser secretari de la Federació
dels Sindicats de la
Construcció Civil. En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics
anarquistes,
com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O
Construtor. A partir del
cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura
d'António de Oliveira
Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en
la clandestinitat i
en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En
1927 es casà amb la
també destacada militant llibertària
Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va
ser detingut, en qualitat de membre del Comitè
d'Acció Confederal de la CGT,
mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa,
Serafim Rodrigues,
etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que
fou
avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un
Tribunal Militar
Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre
militant
insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre
de 1934 va ser
enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes
Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va
ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão
Bom, Illa de Santiago,
Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper
força important en l'Organització
Llibertària Penitenciària i en la
denúncia del col·laboracionisme de
determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari
general del Partit
Comunista Portuguès (PCP) i membre de
l'Organització Comunista Penitenciària de
Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de
1949, però no aconseguí
la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després
de la Revolució dels
Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la
reorganització del
moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la
creació del Centre
d'Estudis Llibertaris i en la publicació del
periòdic A Batalha. També
col·laborà en Voz Anarquista,
d'Almada. En 1978 sortiren publicades les
seves memòries, O segredo das prisões
atlânticas, do Forte de S. João
Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de
història de tot el moviment
anarquista portuguès. Aquest mateix any també
col·laborà en el llibre
col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes:
depoimento colectivo.
Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre
de 1998 a Lisboa (Portugal).
Acácio Tomás de Aquino (1899-1998)
***
Sidney
Parker (1953)
- Sidney Parker:
El 9 de novembre de 1929 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra)
el
filòsof anarcoindividualista, propagandista i historiador de
l'egoisme
individualista filosòfic i anarquista, Sidney Edward Parker,
també conegut com Sidney E. Parker
o S. E. Parker. Quan tenia 14 anys
abandonà els estudis i mai no
tornà a realitzar estudis acadèmics.
Assistí a classes de filosofia de la
Workers' Educational Association (WEA, Associació Educativa
de Treballadors). Entre
1944 i 1946 va estar afiliat a la Communist Youth League (CYL, Lliga
Juvenil
Comunista) i entre 1946 i 1947 en la British Federation of Young
Co-operators
(BFYC, Federació Britànica de Joves
Cooperativistes), però després va
començar
a llegir sobre el pensament anarquista i entrà a formar part
d'aquest moviment.
A principis de la dècada dels cinquanta feia
mítings a l'Speaker's Corner del
Hyde Park de Londres (Anglaterra) i assistia a les reunions dominicals
del
«Bridge Cercle» del London Anarchist Group (LAG,
Grup Anarquista de Londres). En
1961 llegí Der Einzige und sein
Eigentum
(L'únic i la seva propietat), del filòsof Max
Stirner, i quedà convençut que
l'anarquisme no era una forma de comunisme sinó
d'individualisme. Durant sa
vida es va veure influenciat per diferents autors, com ara E. Armand,
Benjamin
De Casseres, Francis Ellingham, Laurance Labadie, Dora Marsden, Enzo
Martucci, James
J. Martin, Renzo Novatore, Ragnar Redbeard, Donald Rooum, Murray
Rothbard,
Lyman Tower Sargent, Max Stirner i James L. Walker, entre d'altres. Va
ser autor
de The First Person (1963), Might is Right (1984), The
Ego and Ist Own (1982 i 1993) i Benjamin
R. Tucker & The Champions of
Liberty (1986), i de nombrosos fullets. El seu pensament, a
més, va ser
exposat en diferents publicacions periòdiques
britàniques i nord-americanes (Anarchy,
The Brummagem Bugle,
The Ethical Record,
Freedom, Free
Life, The Match, The Storm, The
Vulture, etc.) i edità revistes
anarcoindividualistes, com ara The Anarchists
(1952), Man! (1955), Individualist.
Anarchist Publishing and Translation
Project Bulletin (1961-1963), Minus
One (1963-1980), Twice
(1963), Ego. An
Individualist Review (1982-1994) i En
Marge (1995-1996). En 1982 ja no es definia com a anarquista
sinó com a
«egoista conscient i sense adjectius», com un outsider més parkerita
que stirnerià, i enemic
acèrrim de
l'«anarquisme col·lectivista»; fins i
tot argumentà que «l'egoisme era
compatible amb qualsevol filosofia política, llevat de
l'anarquisme». Entre
1961 i 1994 es guanyà la vida treballant venent bitllets de
tren en una oficina
de la British Rail, la companyia nacionals de ferrocarrils del Regne
Unit. En
els últims anys de sa vida, amb sa companya Pat, es
retirà totalment de la vida
pública i de la societat. Sidney Parker va morir el 24 de
desembre de 2012 a
Londres (Anglaterra) i el seu cos va ser incinerat. En morir no va
haver cap
funeral o homenatge públic i molta gent no
s'assabentà de la seva mort sinó molt
temps després. En 2016 es creà una
pàgina web [www.sidparker.com], on es
divulga el seu pensament.
Defuncions
Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911
- Paul Gourmelon: El
9 de novembre de 1928 mor a l'Hospici Civil de Brest (Bretanya)
l'anarcosindicalista
i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com
Paulus i Mahurec.
Havia nascut el 20 de desembre de 1881 a Brest (Bretanya).
Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de
l'Arsenal de
Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle
Neomaltusià i en
els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser
qualificat per la policia d'«anarquista
perillós». El desembre de 1910 va ser
nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el
tresorer de la Unió Regional
de Sindicats de Finistère de la Confederació
General del Treball (CGT), juntament
amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys
1910 col·laborà en
l'òrgan local de la CGT Le
Finistère
Syndicaliste, amb la secció «Journal
d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio),
i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La
Bataille Syndicaliste i Les Temps
Nouveaux. També era membre de la Ligue
Antialcoolique Ouvrière Brestoise
(LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el
servei militar al II
d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911,
fou
detingut quan sabotejava les línies telegràfiques
de la via fèrria entre Brest
i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris.
Durant
l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia
descobrí la planxa multicopista
d'un pamflet neomaltusià a favor de la
contracepció i de l'avortament. Portat
en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any,
va ser condemnat a
la pena màxima: dos ans de presó, una multa de
3.000 francs i l'acomiadament de
la feina. Per la seva bona conducta, a la presó
marítima de Pontaniou de
l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda
d'Émile Goude,
diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà
al prefecte
marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la
seva feina, però justament se
li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i
revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra
que el
van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de
1913
abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa
de França, França). Durant la
Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria
Colonial. El
20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette
Guérenneur al barri de Recouvrance
de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà
Pengam a reorganitzar el moviment
obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser
un dels set
anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre,
René Yves Geuna, Hervé Cadec i
Jean Tréguer) elegits per al Consell
d'Administració de la Casa del Poble i se
n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de
l'escissió i de la
fundació de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), va ser nomenat
tresorer de la Unió Departamental de la CGT,
organització a la qual decidí
restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del
«Comitè a favor de
Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i
Tréguer, del grup llibertari que es
reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual
va ser nomenat
secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir
el seu
nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que
continuava sense cessar amb
la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any
col·laborà en Le
Finistère Syndicaliste. Membre del
Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923
representà la Borsa del Treball en el
Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA)
contra les amenaces feixistes d'Acció
Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta
època treballà a la
cooperativa de producció
«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou
un temps
director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre
passava pel port
comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres
individus
que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al
mar, deixant-lo mal
ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres
companys,
durant una manifestació espontània sorgida
després d'un míting celebrat a la
Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En
1925, per
la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar
la cooperativa.
Col·laborà en Le
Libertaire i, sota
els pseudònims de Paulus
i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a
resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els
experts grafològics
dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan
l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una
campanya per al seu
alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va
morir de
tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest
(Bretanya) on
havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va
ser seguit per una
gran multitud de companys.
***
Notícia del
nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La
Vanguardia
del 8 de novembre de 1936
- Joan Busquets
Queralt: El 9 de novembre de 1940 és afusellat
a Tarragona
(Tarragonès,
Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i
Queralt, conegut com Xerí.
Havia nascut en 1909 a Valls (Alt
Camp, Catalunya). A partir de 1925 fou membre de la cooperativa
Societat
Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola, s'afilià al
Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la
junta de la Societat Agrícola
i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls,
entre
1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació
de Sindicats Agrícoles de l'Alt
Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una
intensa tasca en la
formació de la cooperativa agrícola local que va
permetre mantenir les terres
productives i dignificar el treball dels camperols vallencs.
Després va ser
cridat a files i marxà al front
bèl·lic. Apressat per les tropes franquistes a
Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do
Caramiñal (la Corunya,
Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets
que no va cometre,
com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de
Valls i que havia perpetrat
diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a
causa de
les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la
seva
magnífica gestió al front de la Societat
Agrícola que s'enfrontà als seus
interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels
13
acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar,
avalats en aquest segon
cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de
la
postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat
que els sis denunciants van ser
declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser
condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets
Queralt va
ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de
Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i
Torrents publica el llibre biogràfic
Joan Busquets Queralt, afusellat. La
repressió franquista a Valls.
***
Feliciano
Perpiñán Pla
- Feliciano Perpiñán Pla: El 9 de novembre de 1948 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Feliciano Perpiñán Pla, citat a vegades com Félix Perpiñán o Félix Perpiñá. Havia nascut el 18 de novembre de 1926 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Sos pares eren jornalers emigrants de Castella. El 20 d'octubre de 1947 desertà de l'exèrcit franquista i marxà cap a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París (França) i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida (Segrià, Catalunya) i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. El 22 de juny de 1948 passà a la Península per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un atracament, el 31 de juliol de 1948 va ser detingut per la Guàrdia Civil al barri barceloní de Sarrià de Munt i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat el 27 de setembre al Penal Militar de Montjuïc. Feliciano Perpiñán Pla va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides i va ser traslladat a l'Hospital Militar Francisco Franco de Barcelona. Va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Presentació
Joan Alcover, 54 (07006 Palma)
Telèfon i fax: 971 726 461
Adreça postal: Apartat 1566 (07080 Palma)
www.estelnegre.org
Correu electrònic
-----------------
Menú
Cerca
Calendari
| « | Febrer 2019 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | |||
Recentment
- [21/02] «Le Père Peinard» - «Acción Directa» - Revolució de Baviera - Moviment Llibertari de Resistència - II Congrés Nacional Llibertari de Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Cini - Corucci - Longas - Bartolí - Vatteroni - Castro Sampedro - Carod - López Urranqui - Amo - Percheron - Pérez Miguel - Fabra - Gallardo - Soto - García - Gomar - Grau
- [20/02] Rossi cap al Brasil - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Bonservizi - «La Protesta» - Pissarro - Philippe - Faas-Hardegger - Le Bris - Arrigoni - Benito - Bifolchi - Ciliga - Miguel Martorell - Blasco - Ulldemolins - Durand - Balkhov - Binimelis - Alfarache - Recasens - Gasperini - Rosa - Mulet - Patiño - García Sánchez - Pérez Mur - Prévôtel
- [19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Clemenceau - Belloti - Oerter - Rosell - Girelli - Trigo - Lavilla - Molina Ortega - Multatuli - Rey - «Herrerita» - Creaghe - Besnard - Pierrot - Armand - Álvarez - Morcillo - Gorrón - Lozano - Iacopucci
- [18/02] «V com moja vera?» - «Germinal» - Conferència de Girault - Detenció dels Flores Magón - Revolta de subsistències (1918) - Revolta de subsistències (1919) - Baguet - Caffin - Pivi - Adam - Anceau - Parenti - Peiró - Sapoundjiev - Guillén Salaya - Morató - Alvira - Morales - Le Lann - Susín - Cuberos - Bayer - De André - Iacopucci - Jiménez Sánchez - Doubinsky - Noël - Cuadrado - Girón
- [17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Surgand - Cruz - Vericat - Gavioli - Obregón - Torrano - Orobón - Giua - Serrano - Gouzien - Bruzzi - Tejerina - Carreño - Ernestan - Simoncelli - Tarreras - Mareš - Miguel Arpa - Tantini - Reina - Roig Soler
- [16/02] Primera vaga general colombiana - La Plume Noire - «Antisistema» - Guillaume - Mirbeau - Owen - Tacconi - Isgleas - Eikeboom - Blanco - Ros - Astolfi - Clemente - Saborit - Diego Santillán - Vallet - Ruiz - Benito - Okamoto - Moral - Ferrer - Granada - Avrich - Valls Puig
- [15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» - «Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» - «Acción» - «Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» - «Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» - «Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Abate - Casanovas - Herrero - Peincedé - García Vera - Mairone - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Bourdin - Cannone - Piquer - Monroy - Mejías - Sánchez Rodríguez
- [14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col·lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Baret - Claudot - Quero - Sheitanov - Sáez - Val - Höme - Gilioli - Obac - Hernando - Gracia - Roger - Després - Santos - Turtós - Blanco - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Muzas - Andrés Edo - Levine - Pozas
- [13/02] «A Propaganda» - Funerals de Kropotkin - Homenatge a Pestaña - Dubois - Maince - Simenon - Massaguer - Tripiana - Monticelli - Pérez Tesar - Fancello - Arondel - Montoliu - Bonacini - Rubio - Casals - Jiménez Millán - Sinca - Tapia - Mestre
- [12/02] «Le Droit Social» - Bomba al Terminus - Sociétés Savantes - Manifest antimilitarista - «A la Lucha» - Conferència sobre Camus - Saperas - Druard - Ippoliti - Henkès - Aligué - Penido - Planche - Vallejo - Alba - Miranda - Montseny - Pérez Ibáñez - Nunkov - Matha - Roman - Vaglio - Giacomelli - Sánchez Izquierdo - Cano - Abió
- [11/02] Drescher - Pasín - Carrà - Martínez Sánchez - D'Andrea - García Lozano - Parrini - Rofes - Aranda - Gross - Cerrito - Gelabert - Jiménez Cubas - Martín Bellido - Caillot - Reclus - Vezzani - Fernández Rubiano - Zapater - Rebull - Pedrini - Comaposada - Bortolotti - Ward
- [10/02] Execucions de Jerez - «La Révolte» - Jahn - Bigel - Pasotti - Guelfi - Gavira - Vecín - Comfort - Hernández Montané - Roux - Lachaume - Ayuso - Bueno - Sanftleben - Rygier - Cuadrado - Flores - Lahuerta
- [09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» - «Alba Roja» - Marini - Sartorio - Cauvin - Bontemps - Chedeau - Farré - Puig Serrau - Masson - Domingo - Nannini - Adrián del Valle - Benetti - Mairet - Miranda - Caruso - Anciaux - Manent - Bellet - Aguilar - Saña - Kalin
- [08/02] La Canadenca - Soubrié - Giardo - Menghi - Monterneau - Dulcet - Méline - Pariente - Assi - Jaeger - Kropotkin - Metge - Taratuta - Barbedette - Mur - García Lozano - Clement - Flor - Ferrero - Gómez Díaz - Adão
- [07/02] «L'Émancipation» - Conferència de Juan López - «Il Cavatore» - Gallo - Gauche - Béranger - Louvet - Huertas - García - Íbero Galo - Solé - Pérez Ruano - De León - Friz - Reinsdorf - Turci - Barriobero - Luce - Ballarin - Ramoneda - Cortés - Quartin - Gavira - Cano - Lladó - Gil Gracia - Lombarte - Flor - Molina
- [06/02] «Le Journal du Peuple» - «L'Ouvrier Conscient» - «Bulletin d'information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste» - «¡¡Campo!!» - Georget - Mancini - Fréhel - Mackay - Bertoni - Desplanques - Macià - Corsi - Aransáez - Ghirardi - Costa - Granell - Estorach - Navarro - Galve - Lladós - Garrido Vila - Villanueva - Étiévant - Hallé - Fandiño - Espada - Pardo - Arisó - Patou - Zuazúa - Baquero - Rebordosa - Batoux
- [05/02] Atemptat de Zasulic - Xerrada de Kropotkin - «La Constitució ha mort» - «La Lueur» - Most - Raffuzzi - David - Devaldès - Tobes - Ballarin - Bibbi - Lefebvre - Pérez Mur - Pardiñas - Albarracín - Vaillant - Mañé - Buj - Paleo - Verde
- [04/02] «Ilota» - Matança de Riotinto - «Le Cravacheur» - Berlioz-Arthaud - Roinard - Haywood - Salsou - Durand - Planas - Margarita - Evangelisti - Prévert - Viallet - Castillo - Quillard - Willette - Boccato - López Penedo - Vidal Passanau - Aigon - Martínez Ruiz - Trenc - Stoïnov - Moya - Valldaura - Lafragueta - Viribay - Quintal - Villanueva - Bebić
- [03/02] Processament de Proudhon - «Le Défi» - Worker's Friend Club & Institute - Casa de l'Obrer Internacional - «The second oldest profession» - Basset - Holmberg - Weiss - Spohr - Reclus - Patou - García García - Salamero - Gégout - Lorente - Armanetti - Sanz - Archs - Pérez Osía - Pilarski - Illera - Payán - Rety
- [02/02] Molist - Bassal - Delgado - Fancello - García - Baldrich - Cassia - Engelson - Leroux - Alandete - Menghi - Brand - Jack White - Gimeno - Noja - Neri - Val - Casas - Raffaelli - Sanz - Giné - Rubio