Administrar

Efemèrides anarquistes

[27/01] «Le Libertaire» - «La Anarquía» - «The Firebrand» - «Le Pygmée» - «The diary of Sacco and Vanzetti» - Dumartheray - Gutiérrez de Mendoza - Spinaci - Gil Oliver - Aguayo - Martínez Márquez - Borodaenko - Gamell - Neira - García Murillo

efemerides | 27 Gener, 2017 13:21

[27/01] «Le Libertaire» - «La Anarquía» - «The Firebrand» - «Le Pygmée» - «The diary of Sacco and Vanzetti» - Dumartheray - Gutiérrez de Mendoza - Spinaci - Gil Oliver - Aguayo - Martínez Márquez - Borodaenko - Gamell - Neira - García Murillo

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

Capçalera de "Le Libertaire"

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

***

Premsa anarquista internacional

Premsa anarquista internacional

- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicació La Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons --com ara La Inquisición en España (febrer de 1897)--, manifests i traduccions (Josep Prat).

***

Capçalera de "The Firebrand"

Capçalera de The Firebrand

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família --s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary--, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).


***

Facsímil de la policia del primer número de "Le Pygmée"

Facsímil de la policia del primer número de Le Pygmée

- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de 1895 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu). Pretenia tenir periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine Dehoe. Cap article hi anava signat, però el principal redactor fou Thonar. En aquest número s'afirmava: «El nostre objectiu, no és llarg de definir: lluitar sense treva et sense repòs per tot allò que representi l'ideal de Justícia, de Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».

***

Cartell de "The diary of Sacco and Vanzetti"

Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti

- S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Capçalera de "L'Avant-Garde"

Capçalera de L'Avant-Garde

- François Dumartheray: El 27 de gener de 1842 neix a Collonges (Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Constant Dumartheray. Era fill de Jean Dumartheray i de Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina «L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra --en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària --amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres-- que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

***

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» --on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres--, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)

***

Emilio Spinaci

Emilio Spinaci

- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).

***

Antonio Gil Oliver

Antonio Gil Oliver

- Antonio Gil Oliver: El 27 de gener de 1921 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

Antonio Gil Oliver (1921-1948)

***

Mariano Aguayo Morán

Mariano Aguayo Morán

- Mariano Aguayo Morán: El 27 de gener de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

***

Francisco Martínez Márquez

Francisco Martínez Márquez

- Francisco Martínez Márquez: El 27 de gener de 1922 neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco i Porthos. Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló «Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa «Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc.

Francisco Martínez Márquez (1922-1949)

***

Ilya Borodaenko

Ilya Borodaenko

- Ilya Borodaenko: El 27 de gener de 1981 neix a Najodka (Primórie, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista «Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pere Gamell Dull

Pere Gamell Dull

- Pere Gamell Dull: El 27 de gener de gener de 1940 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Gamell Dull. Havia nascut cap el 1906 a Osor (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Gamell i Lluísa Dull. Rodellaire de professió, en 1933 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entre el febrer de 1934 i el juliol de 1936 fou regidor d'Osor per ERC. Quan esclatà la Revolució s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la presidència de la Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT. Entre el 20 de juliol de 1936 i el 14 d'octubre d'aquest any fou President del Comitè Revolucionari d'Osor i feu d'alcalde per la CNT. Durant tot el procés revolucionari intentà ajudar els veïns del poble i evitar venjances. Amb el triomf franquista, el 16 de març de 1939 va ser detingut a Osor i, després de passar per Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), va ser tancat a la presó de Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya). En aquest empresonament pogué veure sa companya, embarassada, i son fill un pic per setmana, però quan el van traslladar a Girona, això es va acabar. El 27 d'octubre de 1939 va ser jutjat, amb 10 persones més, a Girona i condemnat a mort. Pere Gamell Dull va ser afusellat, juntament amb vuit persones més, el 27 de gener de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya).

***

Necrològica de Gabriel Neira Espejo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 31 de maigde 1988

Necrològica de Gabriel Neira Espejo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maigde 1988

- Gabriel Neira Espejo: El 27 de gener de 1988 mor Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Gabriel Neira Espejo. Havia nascut l'1 de maig de 1913 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Estudià amb els salesians del seu poble. Fuster de professió, fou secretari de la Secció de Fusters del Sindicat de Construccions i Afins de  la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera, on desenvolupà tasques orgàniques en la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, feia poc que havia acabat el servei militar i hagué de fugir pels camps davant la possibilitat de ser militaritzat per l'exèrcit franquista. Lluità en la guerra civil com a comissari de companyia en el II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, companyia coneguda com «La Pana», ja que tots els milicians anaven vestits amb aquest teixit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès; posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 8 de setembre d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) amb la matrícula 4.387. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat i repatriat a França s'instal·là a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de CNT. Poc després es casà i treballà d'ebenista a la fàbrica Allimand de Rives (Delfinat, Arpitània). Tingué dos infants. Diabètic, Gabriel Neira Espejo va morir el 27 de gener de 1988 a l'hospital de Grenoble (Delfinat, Arpitània) a causa d'una crisi cardíaca.

***

Adela García Murillo (Granada, 1 de maig de 2011)

Adela García Murillo (Granada, 1 de maig de 2011)

- Adela García Murillo: El 27 de gener de 2012 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Adela García Murillo. Havia nascut a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya) cap el 1919. Durant la guerra civil, quan la «Columna Maroto», encapçalada per Francisco Maroto del Ojo, entrà a Güéjar Sierra, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la postguerra, juntament amb son cunyat José Barcojo i altres militants, ajudà la guerrilla llibertària i participà en la reorganització clandestina de la CNT a Granada. Detinguda arran d'una delació, va ser tancada durant 10 anys a la presó de dones. En sortir de la garjola es dedicà a la reorganització confederal a la ciutat de Granada. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reaparició de la CNT granadina. En aquests anys vivia al barri obrer del Zaidín de Granada.

 Escriu-nos

Actualització: 27-01-17

[26/01] «Par delà la mêlée» - «Alba Rossa» - Lacaze-Duthiers - Guerdjikov - Van Dongen - Giménez Igualada - D'Angina - Aspès - Aufseher - Rolland - Vilardaga - Sánchez Gutiérrez - Smorti - Nabita - Bellini - «Paco» - Failla - Gil Domènech - Venturini - Montefameglio

efemerides | 26 Gener, 2017 12:55

[26/01] «Par delà la mêlée» - «Alba Rossa» - Lacaze-Duthiers - Guerdjikov - Van Dongen - Giménez Igualada - D'Angina - Aspès - Aufseher - Rolland - Vilardaga - Sánchez Gutiérrez - Smorti - Nabita - Bellini - «Paco» - Failla - Gil Domènech - Venturini - Montefameglio

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Par delà la mêlée"

Capçalera del primer número de Par delà la mêlée

- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

***

Capçalera del primer número d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera del primer número d'Alba Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gérard Lacaze-Duthiers

Gérard Lacaze-Duthiers

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, va terminar els seus estudis a París, llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze- Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 a París (França).

***

 Mikhael Guerdjikov (1903)

Mikhael Guerdjikov (1903)

- Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia--, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

Kees Van Dongen (ca. 1902)

Kees Van Dongen (ca. 1902)

- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables --Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

***

Arduilio D'Angina

Arduilio D'Angina

- Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a «actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per «activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra «15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista «Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica «Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1952. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic "Alger Socialiste" del 4 de desembre de 1931

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931

- Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà --el padrí Carlo combaté amb Garibaldi-- i son pare Charles Aspès feia feina de fuster ebenista; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de «malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

***

Isak Aufseher

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

***

Armand Rolland

Armand Rolland

- Armand Rolland: El 26 de gener –algunes fonts citen el 5 de gener– de 1906 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand-Pierre Rolland, més conegut com Armand. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el «Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). Armand Rolland va morir el novembre de 1981 en una llar d'ancians de Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França).

***

Emili Vilardaga Peralba

Emili Vilardaga Peralba

- Emili Vilardaga Peralba: El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 en un accident laboral a Dreux (Centre, França).

***

José Sánchez Gutierrez (abril de 1953)

José Sánchez Gutierrez (abril de 1953)

- José Sánchez Gutiérrez: El 26 de gener de 1931 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Sánchez Gutiérrez. Fill d'una família de classe mitjana benestant, va ser educat en col·legis religiosos, de monges primer, a l'Ave María (Escola Normal de la Fundació Ybarra) després, i el batxillerat amb els salesians, fins 1942, quan son pare, malgrat la capacitat intel·lectual del jove, el va treure'n per a treballar a les seves propietats agrícoles. Llegí en la bona biblioteca d'autors clàssics del seu avi matern Diego Gutiérrez Franco, conegué la Confederació Nacional del Treball (CNT) gracies als obrers recollidors d'oliva que treballaven per son pare i es va veure atret per l'anarquisme, encara que ho va mantenir amagat. El novembre de 1949 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries clandestines de Dos Hermanas i en va ser nomenat coordinador general. Entre l'abril de 1953 i el juliol de 1954 va fer el servei militar al IV de Regulars de Larraix, acantonat a Kasr al-Kabir (Larraix, Marroc), i per evitar les misses dominicals al·legà ser musulmà. De bell nou al poble el 21 de juliol de 1954, treballà en la construcció al cementiri del poble i en tasques agrícoles a La Florida. A principis de 1955 s'establí a Sevilla (Andalusia, Espanya), on treballà en la construcció. A instàncies de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) clandestina, demanà l'ingrés en la Guàrdia Civil amb la intenció de descobrir el nom de dos guàrdies torturadors que actuaven a la caserna de la plaça del Sacrifici de Sevilla. El novembre de 1955 s'examinà i obtingué el número 1 de la seva promoció. A finals de 1956 va identificar els dos elements que buscava (Guerrro i Rico) i el febrer de 1957 refusà incorporar-se a l'Acadèmica Fiscal de la Guàrdia Civil de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), ingressant el 18 de gener d'aquell any a la Central Tèrmica de «Sevillana d'Electricitat» d'Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya), organitzant la lluita sindical. El març de 1959 s'afilià a la CNT clandestina i el març d'aquell any va ser nomenat secretari de la Federació Local, viatjant per tota la Península en tasques sindicals. Va ser acomiadat de la feina en dues ocasions, però gràcies a la solidaritat dels companys i a l'assessorament legal del gabinet sevillà dels advocats del carrer Cabeza del Rey Don Pedro, on feia feina aleshores Felipe González Márquez, amb qui va fer amistat, aconseguí la seva readmissió. En 1965 intervingué, amb altres tres confederals i un republicà, en la col·locació d'una bandera republicana a la carretera de Dos Hermanas a Sevilla, a la Cuesta de Barranco, lloc on havien estat afusellats nombrosos companys, com a protesta per la celebració de la desfilada del «Día de la Victoria» (18 de juliol). El 23 de juny de 1973 participà, amb una desena de companys llibertaris, en un intent frustrat d'assassinar l'almirall Luis Carrero Blanco, acabat de nomenar president del Govern franquista, a Dos Hermanas; l'atemptat, preparat durant sis mesos, s'hagué d'ajornar al darrer moment a causa de les investigacions de les forces repressives. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i intervingué en el gran míting que se celebrà el 17 de juliol de 1977 a Dos Hermanas, amb José Luis García Rúa, i en altres mítings i conferències. En plena lluita intestina confederal, va ser acusat de radicalisme i patí una campanya de desprestigi, fet pel qual l'1 de juny de 1977 abandonà la secretaria de la CNT de Dos Hermanas i s'afilià a la Federació Local d'Alcalá de Guadaíra de la CNT, on va romandre fins a la seva desaparició. El març de 1978 la Central Tèrmica de Guadaíra va ser tancada i fou traslladat la Subestació Elèctrica de Dos Hermanas. En 1984 fundà l'«Asociación de Obreros del Turno» de l'empresa Elektra de material elèctric de Sevilla, en realitat un sindicat confederal encobert, que agrupà més de dos-cents treballadors. El 27 de gener de 1994 es va jubilar, però continuà militant en la CNT. En els últims anys s'ha encarregat de fer les biografies dels companys assassinats pel franquisme, que publica en una col·laboració anual de la Revista de Feria y Fiestas de Dos Hermanas,  i cada 18 de juliol organitza una marxa, històrica des de l'any 1951, des de la plaça del Arenal fins a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanas per a homenatjar els companys assassinats. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Fundación Federica Montseny, Orto, La Semana, etc. Actualment milita en Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), és president d'honor del «Foro Republicano Manuel Benítez Rufo» i col·labora amb la Confederació General del Treball (CGT) d'Andalusia.

José Sánchez Gutiérrez

---

Continua...

---

Escriu-nos

[25/01] Atemptat contra Larroca - Míting a Melilla - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Giannini - Perrone - Bernasconi - Kaneko - Millà - Lissagaray - Saladrigas - Fontán - Ruju - Bilbao

efemerides | 25 Gener, 2017 12:51

[25/01] Atemptat contra Larroca - Míting a Melilla - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Giannini - Perrone - Bernasconi - Kaneko - Millà - Lissagaray - Saladrigas - Fontán - Ruju - Bilbao

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla "El Telegrama del Rif" del 25 de gener de 1914

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif del 25 de gener de 1914

- Míting a Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer míting obrer a la «plaça de sobirania espanyola» de Melilla (Nord d'Àfrica). L'acte, organitzat per la Societat Obrera «La Defensa», se celebrà al Teatre Alfonso XIII de la ciutat. De tendència anarquista, «La Defensa» havia estat fundada el setembre de 1913 per Paulino Díez Martín. En aquella època Melilla estava sota administració militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni social dels vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el permís per fer el míting per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez Jordana va ser tot un èxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar presidit per Victoriano Mairena, aleshores president de «La Defensa», i actuaren com a secretaris Pedro Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel Merino, que centrà la seva intervenció en la manca de treball, en l'alça dels preus dels articles de primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El capità de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán assistí al míting com a responsable de l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el sabater José Estapé, segon dels oradors del míting, va ser «invitat» a callar-se quan es va sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena, qui atacà els arrendadors i proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien rebaixat les rendes. Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de finques urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers; desgravació de duanes i arbitris de materials de construcció procedents de la península com a mitjà de facilitar les edificacions i posar fre als abusos dels propietaris; desgravació o municipalització del mercat, únic mitjà d'abaratir els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un termini de dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la vaga. Al final del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap incident, es va fer una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts en el naufragi de la barca Pepe y sus hermanos.

***

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina "Caras y Caretas" del 3 de feber de 1923

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923

- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

Atemptat contra Varela (25-01-1923)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco & Vanzetti», que ho va fer en italià.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada de "Le Père Peinard"

Portada de Le Père Peinard

- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de «Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.

***

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Aristide Giannini

Aristide Giannini

- Aristide Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta Tognarelli. El 5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una carta enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del Cercle Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana, Itàlia). Per qüestions de feina emigrà d'antuvi a França i després a Albània i a primers dels anys vint s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la semblança biogràfica enviada per la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia) indicava que durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions revolucionàries. El 14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc públic de San Terenzio (Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia reprès un feixista amb les següents paraules: «Què fas amb aquesta insígnia, avui, que aquest símbol s'està morint de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del feixisme» (fascio littorio), va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana (Ligúria, Itàlia) que no podia retornar a la província de La Spezia. El febrer de 1938 va ser inclòs en el llistat de «terroristes perillosos» de la província de Massa i Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les autoritats feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de la Policia anotava que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Vincenzo Perrone

Foto policíaca de Vincenzo Perrone

- Vincenzo Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern (Campània, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta Padula. El juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià i, després de participar en diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a Tripolitània per participar en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20 de desembre de 1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la secció de Salern dels «Combattenti ed ex Arditi di Guerra» (excombatents). Funcionari dels ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en 1923 va ser cessat per les seves activitats polítques. Com a sospitós de ser membre del grup antifeixista «Italia Libera» (Itàlia Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar manifests a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà Salern amb el militant anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles llibertàries i, sota la influència de Gino Bibbi, esdevingué anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir d'aquesta data patí nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre de 1926 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó per «portar una navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a diverses colònies penitenciàries (Favignata, Ponça i Lipari). Amb altres companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli), participà en un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va ser portat davant un Tribunal Especial per «activitats comunistes», però finalment va ser absolt per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el novembre de 1933 passà clandestinament a França i després a Suïssa, on a Ginebra establí contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà cap a Tunísia, on, gràcies als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio Barresi, obtingué l'autorització per a residir-hi. Treballà com a representant comercial i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a França. El juliol de 1936, quan es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya, amb altres companys (Camillo Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, etc.), formà part del grup d'anarquistes que, després de passar per Perpinyà, entraren a la Península gràcies al suport de Giuseppe Passoti. Milicià enquadrat en el «Batalló Giacomo Matteotti» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», partí cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes franquistes. Vincenzo Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els combats al Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou enterrat al cementiri de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Giustizia e Libertà, de París; L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; L'Avanti, de París; Tunis Socialiste, de Tunis; Il Risveglio Anarchico, de Ginebra; i Guerra di Classe, de Barcelona, entre altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu sacrifici. En 1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano publicà la biografia Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna.

Vincenzo Perrone (1899-1936)

***

Emilio Bernasconi

Emilio Bernasconi

- Emilio Bernasconi: El 25 de gener de 1901 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) l'anarquista Emilio Bernasconi. Sos pares es deien Antonio Bernasconi i Carlolina Giordano. Quan era adolescent emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar amb son germà qui feia feina en una barberia. Amb gairebé 16 anys participà activament en els motins populars contra l'apujada dels preus i la Gran Guerra que esclataren l'agost de 1917 al Piemont. En 1920 va ser detingut quan es disposava a cometre un atracament a mà armada; jutjat per l'Audiència de Torí, va ser condemnat a 10 anys i vuit mesos de presó, més dos anys de vigilància especial, i a la prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. Portat a la colònia penitenciària de l'illa de Pianosa, el 29 d'abril de 1928 va ser alliberat gràcies a un indult. De bell nou a Torí, s'integrà immediatament en la lluita antifeixista. Difongué activament publicacions anarquistes que l'enviaven des de França exiliats anarquistes, es comprometé en la recaptació dels fons pro víctimes polítiques i en l'organització de l'expatriació clandestina de militants. També s'encarregà de proporcionar informació sobre l'estat d'ànim dels treballadors i de la població en general a Cesare Sobrito, corresponsal a Torí, sota el pseudònim Germinal, del periòdic llibertari Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de L'Adunata dei Refrattari de Nova York (Nova York, EUA) i estretament lligat a Luigi Bertoni. La rebotiga de la seva barberia, al carrer Saluzzo de Torí, esdevingué un lloc de reunió clandestí del moviment llibertari. L'estiu de 1930 va ser identificat com a el cap del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza» (Michele Candela, Michele Guasco, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, etc.) i va ser fitxat com a «una de les figures més destacades del moviment anarquista torinès». En la semblança biogràfica enviada al Ministeri de l'Interior, el comissari de Torí el va definir com a «element molt perillós i digne de disposicions especials de penalització, per les seves tenaces conviccions polítiques, per la seva animositat i el nodrit odi que sent contra el règim i per la seva capacitat de cometre accions violentes i impulsives quan l'ocasió sigui favorable». El febrer de 1931 va ser detingut i va ser proposat per la Comissió Provincial per a l'Assignació al Confinament per a una amonestació formalment. Poc mesos més tard, va ser inscrit en la cinquena llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. A partir d'aquest moment, sense deixar de banda els seus ideals llibertaris, reduí dràsticament les seves activitats antifeixistes sense, però, abandonar definitivament la militància. El juny de 1942 se li va enviar una petició explícita a Benito Mussolini perquè fos esborrat del registre de persones a detenir en determinades circumstàncies, però aquesta instància va ser rebutjada a causa dels seus antecedents polítics i perquè no havia demostrat amb evidències concretes el seu penediment. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Fumiko Kaneko

Fumiko Kaneko

- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

***

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

- Carme Millà Tersol: El 25 de gener de 1911 –moltes fonts citen 1907– neix a Barcelona (Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Estudià a l'Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on coincidí amb el pedagog Artur Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al cartell del Club Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre els anys 1931 i 1934 fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut Català de les Arts del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat Valor i entre 1934 i 1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias. També realitzà figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la impremta obrera col·lectiva i cooperativa «La Neotipia», regida per son pare Francesc Millà i Gàcio, dibuixà per a la publicitat d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any 1936. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Ramon Saladrigas Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i va ser nomenada vocal de la seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els estatuts del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de 1936, amb Ramon Saladrigas Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es produïren a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i ugetistes, un manifest demanant que s'aturés tota violència entres els obrers; en aquesta mateixa data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya. En 1938 es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Ballbé, amb qui romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser nomenat vicepresidenta de la junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel seu company Ramon Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els companys cenetistes Ramon Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado, Emili Freixes, Josep Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un manifest dirigit al poble de Catalunya demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere Calders i Ramon Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos llibres, com ara 13 ½ cuentos, de José M. Francés, i Los senderos fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i encapçalà l'equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a la decoració d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig realitzà una exposició d'aiguades sobre indis mexicans a la sala «Selecciones Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona, dedicant-se a la publicitat. Un cop jubilada continuà amb activitats artístiques, fent dibuixos sobre ceràmica, i participant en diferents activitats culturals, com ara les realitzades per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme Millà Tersol va morir l'1 de desembre de 1999 a Barcelona (Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Prosper-Olivier Lissagaray

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.

***

Necrològica de Joan Saladrigas Amigó apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 13 de febrer de 1964

Necrològica de Joan Saladrigas Amigó apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de febrer de 1964

- Joan Saladrigas Amigó: El 25 de gener de 1964 mor a París (França) l'anarcosindicalista Joan Saladrigas Amigó. Havia nascut cap el 1904. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França).

***

Necrològica de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de juny de 1985

Necrològica de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de juny de 1985

- Vicenta Fontán Pérez: El 25 de gener de 1985 mor a Samadèth (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Vicenta Fontán Pérez, coneguda com Vicenteta. Havia nascut cap el 1896 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) en una família llibertària, on tres de sos germans (José, Francisco i Ángel) van ser militants, com ella, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company, l'anarcosindicalista Emilio Bastida, i sos infants Ángel i Eugenio –un altre, José, havia estat detingut per les tropes franquistes i empresonat. Durant tota la II Guerra Mundial i l'Ocupació acollí a casa seva nombrosos companys que treballaven en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) establerta a Florença (Gascunya, Occitània). Després de l'Alliberament s'instal·là amb son company a Samadèth. Sa filla, Emilia Bastida Fontán, no pogué passar en 1939 i hagué de retornar a Esplucs amb dos infants petits i va ser agafada pels feixistes, que la raparen i la purgaren amb oli de ricí, no poden reunir-se amb la resta de sa família fins els anys cinquanta. Son germà, Ángel Fontán Pérez va morir en 1941 gasejat al camp de concentració nazi de Mauthausen.

***

Antonio Ruju en el documental "Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo"

Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo

- Antonio Ruju: El 25 de gener de 2002 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Ruju. Havia nascut el 2 de juny de 1911 a Tissi (Tataresu, Sardenya). Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva «absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

***

Marcelino Bilbao al cementiri parisenc de Père-Lachaise

Marcelino Bilbao al cementiri parisenc de Père-Lachaise

- Marcelino Bilbao Bilbao: El 25 de gener de 2014 mor a Châtellerault (Poitou-Charentes, França) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Havia nascut el 16 de gener de 1920 a Alonsotegi (Biscaia, País Basc). Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al «Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el «Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente», «Larrañaga» i «Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault, on conegué sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea.

 Escriu-nos

Actualització: 25-01-17

[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Humbert - Pitarch - Benito - Cazorla - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

efemerides | 24 Gener, 2017 17:51

[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Humbert - Pitarch - Benito - Cazorla - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers --entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire-- i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24-01-1937)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als «proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció «L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais –també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Jeanne Humbert

Jeanne Humbert

- Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Nascuda en una família petitburgesa, va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrarà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i es casarà en 1924. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris --el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant, Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.

***

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de febrero de 1961

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961

- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

Feliciano Benito Anaya

Feliciano Benito Anaya

- Feliciano Benito Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del «Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també Nicasio Álvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción, Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!, La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940 al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). 

Feliciano Benito Anaya (1894-1940)

***

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

- Juan Cazorla Pedrero: El 24 de gener de 1920 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir, Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Juan Cazorla Pedrero va morir el 27 de novembre de 2005 a Barquisimeto (Lara, Veneçuela). Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al «Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Shusui Kotoku

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 24 de gener de 1911 és executat a Tokio (Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Havia nascut el 22 de setembre de 1871 a Nakamura (Shikoku, Japó). Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Kim Jwa-Jin

Kim Jwa-Jin

- Kim Jwa-Jin: El 24 de gener de 1930 és assassinat a Shinmin (Manxúria) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekya o «El Makhno coreà». Havia nascut el 16 de desembre de 1889 a Hongseong (Chungcheong, Corea) en una família benestant; son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

Giustino Bettazzi

Giustino Bettazzi

- Giustino Bettazzi: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. Havia nascut el 27 de setembre de 1899 a Prato (Toscana, Itàlia), on milità d'antuvi en els cercles socialistes. Visqué a Torí entre 1924 i 1930, data en la qual per raons polítiques passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània). En 1933 retornà a Itàlia i a Prato treballà de drapaire per a l'empresa «Chilleri». En 1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son germà Donatello que era fotògraf. A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps torinès. Quan l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno Balzarini», petita brigada de la resistència urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una delació sota l'acusació de «possessió d'armes» recollides en una caserna abandonada des del 8 de setembre de 1943 i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb altres detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Brunone Gambino

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Havia nascut el 19 de desembre de 1906 a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Carlo Jori

Carlo Jori

- Carlo Jori: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Carlo Jori, conegut com Mimmo. Havia nascut el 25 de març de 1909 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia). S'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà com a mecànic. En 1937 va ser detingut per repartir propaganda antifeixista, jutjat, va ser condemnat i confinat a Calàbria. En 1941 va ser alliberat i després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) entrà, a partir d'octubre, a formar part de la resistència enquadrat, sota el nom de batalla de Mimmo, en la 21 Brigada de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) que actuava a la zona piamontesa de Vanchiglia. El 9 de gener de 1944 va ser detingut per un grup de l'Ufficio Politico Investigativo (UPI, Oficina d'Investigació Política) després d'haver trobar armes durant l'escorcoll del seu apartament al carrer Artisti de Torí. Interrogat i torturat a la Casa Littoria, va ser jutjat per un tribunal feixista i condemnat a mort tot el mateix dia. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Carlo Jori, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. La carta d'adéu que Jori dirigí a sa mare, forma part del llibre Ultime lettere di condannati a morte e di deportati della Resistenza (1943-1945) (2005).

***

Maurizio Mosso

Maurizio Mosso

- Maurizio Mosso: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Mosso. Havia nascut el 25 de setembre de 1898 a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 5 de març de 1950

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 24 de gener de 1950 mor a Lo Mont (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Havia nascut el 22 d'agost de 1894 a Oliete (Terol, Aragó, Espanya). A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/01] Míting de «La Panthère des Batignolles» - «La Liberté» - Brousse - Ceretti - Martínez Rizo - Mastrodicasa - Bill - Monclús - Meca - Millán - Mawet - Gourdin - Masachs - García Vivancos - Allende - Portales

efemerides | 23 Gener, 2017 14:14

[23/01] Míting de «La Panthère des Batignolles» - «La Liberté» - Brousse - Ceretti - Martínez Rizo - Mastrodicasa - Bill - Monclús - Meca - Millán - Mawet - Gourdin - Masachs - García Vivancos - Allende - Portales

Anarcoefemèrides del 23 de gener

Esdeveniments

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc "Le Monde Illustré" del 5 de febrer de 1887

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887

- Míting de «La Panthère des Batignolles»: El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire, al número 96 del bulevard Rochechouart de París (França), un «míting d'indignació» organitzat pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». El míting es realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval, membre del citat grup que el 12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori al domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent de la policia resultà ferit. L'acte tingué com a secretari de mesa Alexandre Murjas i hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier, Hippolyte, Vertu, Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant el febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa.

***

Portada d'un número de "La Liberté"

Portada d'un número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule), Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

Anarcoefemèrides

Naixements

Paul Brousse fotografiat per Manuel

Paul Brousse fotografiat per Manuel

- Paul Brousse: El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un «Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

***

Celso Ceretti

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

- Alfonso Martínez Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Caravaca (Múrcia, Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar, periodista, naturista i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Alfonso Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més de maçó sota el nom de Cincinato, cronista de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la Història i amic d'Isaac Peral– un republicà federal que s'enfrontà a Cartagena als republicans centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo López. En 1895 ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (Castella, Espanya); en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys després, en 1905 va ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de l'exèrcit per «professar idees lliures i fer propagandes en pro del proletariat» –altres fonts diuen que deixà voluntàriament la carrera militar– el febrer de 1913 quan estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca, Illes Balears). Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid Cienfífico. Coneixia el francès i l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i poc després encapçalà una Agrupació de Joves Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de 1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un article publicat en el diari El Progreso, del qual era col·laborador, on s'injuriava el Kàiser d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb Joan Salvat Papasseit (Gorkiano), condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en el periòdic El Motín de José Nakens Pérez. En aquests anys col·laborà en periòdics republicans, sobretot republicans radicals i federals, i sembla que també va exercir de mestre racionalista. El setembre de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç d'Estrangers de Melilla. En la dècada dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era corresponsal de la revista gaditana España y América en Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II República espanyola dirigí a Barcelona la col·lecció «Estrellas del Amor», biografies de dones cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va publicar, en la col·lecció «Divulgación Sociològica», nombroses obres seves. El maig de 1931 fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de Catalunya, que reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats Ibèrics i que feia costat l'estratègia de Francesc Macià i Llussà. També en 1931 treballà a Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional Arco. Amb el nou règim republicà, desenvolupà una intensa tasca de divulgació de temes científics i sindicalistes, treballà en l'editorial Horizonte, participà en les activitats de l'associació «Idealistas Prácticos» i milità en el Sindicat d'Obrers Intel·lectuals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí «Al día con la ciencia», secció científica de la revista Estudios. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en la «Columna Ascaso» –algunes fonts citen la «Columna Durruti»– com a milicià, tècnic militar i cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad Obrera al front d'Aragó des dels començaments–, fins que va ser enviat a la rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) de Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la línia Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937 assistí, com a vicepresident de l'Associació Regional de Tècnics, a la inauguració del Laboratori Confederal d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà en el Ple Nacional Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a València. En 1939, amb el triomf franquista, desaparegué. En els anys quaranta reaparegué a Catalunya, on va oferir el seu suport al moviment llibertari antifranquista, col·laborant assíduament, fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acracia, Biofilia, Cuadernos de Cultura, Estudios, Helios, Juventud Libre, Liberación, Orto, Revista de Ambos Mundos, Ruta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, X-46, etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats econòmiques necessàries per a la realització del comunisme llibertari, i tractà temes d'urbanisme –se li ha adscrit a l'«urbanisme organicista»– defensant la dualitat «ciutat-camp», de naturisme, de nudisme i de qüestions científiques en general. Reivindicà el paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis cenetista. Entre les seves obres destaquen La aventura marroquí, colonización, las minas de Oriente (sd), Capitalismo. Crítica social de la organización capitalista. Su historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes y el estatuto (sd), Las cinco épocas culminantes en la transformación de la historia: Roma, Inglaterra, Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo (sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social sin violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente económico (sd), Europa contemporánea (sd), Fascismo. La tiranía fascista vista por el obrero español (sd), Francia (sd), La gran batalla interior (sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo (sd), Parlamentarismo. La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores, payasos y jabalíes. El Político profesional. Los códigos (sd), El paro forzoso (sd), Pistolerismo (sd), Postitución. 1º Cómo se empieza, 2º Cómo se vive, 3º Cómo se muere (sd), La República tres veces laica (sd), Resistencia de materiales (sd), Roma (sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su significación. Su ideario. Su actuación (sd), El socialismo español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su actuación (sd), Traficantes de carne de mujer. Lo que ninguna mujer debe ignorar (sd), La trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su historia, su definición, su importancia, sus efectos (1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a vuela pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas (1931), 1945, el advenimietno del comunismo libertario. Una visión novelesca del porvenir (1932), El Ama Niña (1932), El amor dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro. Visión novelesca de rebeldías futuras (1932), La ciudad en el porvenir comunismo libertario (1932), El comunismo libertario expuesto por un ingeniero español (1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque (1932), Pacifismo impuesto por los pueblos, no cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos, Ginebra de la democracia (1932), El triunfo de la pobreza (1932), El urbanista del porvenir (1932), Federalismo. Explicación de los estatutos federales de todas las federaciones (1934), Agrarismo. Antecedentes estadísticos. Situación actual del campo español (1936), Óbito (1936), ¡Venceremos! (1936), Los Aguiluchos en Aragón (1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que morí en 1951 a Barcelona (Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que marxà cap a Mèxic.

***

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per «associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seu òrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro, P. Felcino, Maniconi, Nemo, Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del «Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al «Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels «Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seu òrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració «Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a «vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

***

Charles Bill segons la premsa de l'època

Charles Bill segons la premsa de l'època

- Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Bill. Havia nascut. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

***

Vicente Monclús Guallar

Vicente Monclús Guallar

- Vicente Monclús Guallar: El 23 de gener de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Monclús Guallar. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units. El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut, juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro, Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka, quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de 1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat, es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10 anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents, però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista, el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada «Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre, França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)

***

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de juny de 1950

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950

- Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Julio Millán Hernández

Julio Millán Hernández

- Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut com El Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius –al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.

***

Chiquet Mawet (anys vuitanta)

Chiquet Mawet (anys vuitanta)

- Chiquet Mawet: El 23 de gener de 1937 neix a Verviers (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o  La Woow. Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació «Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Georges Gourdin

Georges Gourdin

- Georges Gourdin: El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich (Turíngia, Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa de França, França). Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquesta època representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè «Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 ... 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS