Administrar

Efemèrides anarquistes

[23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Kupka - Véret - Couté - Bosch - Seguí - Voisin - Pardo - Padilla - García Jiménez - Andrés Crespo - Navarro Litago - Lafforgue - Carceller - Reznikov - Nabruzzi - Gallo - Saleta - Puente Martín - Lévano - Casinos - Anguera - Faas-Hardegger - Trouille - Ferrer García - Bossu - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

efemerides | 23 Setembre, 2020 13:33

[23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Kupka - Véret - Couté - Bosch - Seguí - Voisin - Pardo - Padilla - García Jiménez - Andrés Crespo - Navarro Litago - Lafforgue - Carceller - Reznikov - Nabruzzi - Gallo - Saleta - Puente Martín - Lévano - Casinos - Anguera - Faas-Hardegger - Ferrer García - Bossu - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

Anarcoefemèrides del 23 de setembre

Esdeveniments

Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

- Creació de la CGT: Entre el 23 i el 28 de setembre de 1895 té lloc a Llemotges (Llemosí, Occitània) el VII Congrés Nacional Corporatiu, organitzat per la Federació Nacional dels Sindicats (FNS) i la Federació de les Borses del Treball de França i de les Colònies. En aquest congrés, després de deu anys intentant unificar el moviment sindicalista, es va decidir la creació de la Confederació General del Treball (CGT), organització sindical la finalitat de la qual era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de la seva ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. La CGT naixent aconseguí col·ligar 18 borses de treball, 26 cambres sindicals i 28 federacions sindicals, és a dir, 300.000 afiliats dels 420.000 sindicats a la França de l'època. Un mes després del Congrés de Llemotges, Fernand Pelloutier publicà un manifest on defensà el desenvolupament de les idees anarquistes en els sindicats. Aquesta influència llibertaria ajudarà la jove CGT a mantenir la seva independència, d'antuvi de l'Estat i després dels partits polítics. Aquesta independència es reafirmarà l'octubre de 1906 en el Congrés d'Amiens, on predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'Estat burgès, especialment a través de la vaga. A partir de 1914, però, a causa de la Gran Guerra, la CGT acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. En 1921, després de l'exemple de la Revolució Russa i les vagues de 1919 i 1920, els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confederació General del Treball Unitària (CGTU).

***

Capçalera de "La Razón Obrera"

Capçalera de La Razón Obrera

- Surt La Razón Obrera: El 23 de setembre de 1901 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Razón Obrera, òrgan oficiós de la poderosa Societat de Fogoners i de Mariners gaditana. L'administrador fou José Ginesta Parra. En el número 7, del 8 de novembre de 1901, publicà un manifest de la Societat de Fogoners Marítims i Terrestres al poble de Cadis sobre la vaga que estava portant a terme. Promogué l'Escola de la Societat Femenina «La Igualdad», presidida per Francisca García i que arribà a tenir 55 matriculades en les seves classes nocturnes. En sortiren 21 números, l'últim el 8 de febrer de 1902. Fou continuat per La Voz del Obrero del Mar (1904-1906).

***

Premsa llibertària internacional

Premsa llibertària internacional

- Surt Les Feuilles Rouges: El 23 de setembre de 1904 (1 de veramari de CXIII) surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic anarquista Les Feuilles Rouges. Tablettes libres. Imprès en paper de color roig, aquesta publicació fou editada per Charles Dhooghe, també conegut sota els pseudònims de Léon Wolbre i Léon Wolck. Portava l'epígraf «No netegem les quadres d'Augias amb un plomall», màxima de Chamfort. Tirà uns 400 exemplars i tingué uns 90 subscriptors. En sortiren 13 números, l'últim el 18 de desembre de 1904.

***

El Manifest publicat en "Regeneración" el 20 de gener de 1912

El Manifest publicat en Regeneración el 20 de gener de 1912

- Manifest del PLM: El 23 de setembre de 1911 es distribueix a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el Manifest. La Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà al poble de Mèxic, nou programa pel qual el Partit Liberal Mexicà (PLM) es declara anarquista. El document fou signat per Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa, Librado Rivera, Enrique Flores Magón i Antonio de P. Araujo. Aquest manifest anarcocomunista fa una crida a l'emancipació política, econòmica i social, alhora que insta a l'aniquilació de totes les institucions polítiques, econòmiques, socials, religioses i morals que ofeguin la lliure associació dels éssers humans; el text és una declaració de guerra contra el Capital, l'Autoritat i el Clergat, sota el lema «Terra i Llibertat». Totes aquestes idees es plasmarien dos mesos més tard, el 25 de novembre de 1911, en la proclamació del Pla d'Ayala, promulgat per Emiliano Zapata. Aquest manifest fou publicat en el número 73, del 20 de gener de 1912, de la quarta època del periòdic magonista Regeneración.

Manifest del PLM (23 de setembre de 1911)

***

Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" del 23 de setembre de 1936

Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 23 de setembre de 1936

- Conferència d'Emma Goldman: El 23 de setembre de 1936 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman dóna una conferència radiofònica en anglès per l'emissora ECN 1, 42 m. de Barcelona (Catalunya), la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El títol de la conferència d'Emma Goldman, aleshores de visita a Catalunya, va ser: «Les meves primeres impressions sobre la Revolució espanyola.».

***

Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

- Rotonda Maria Occhipinti: El 23 de setembre de 2006, al començament de la via Roma de Ragusa (Sicília), s'inaugura una rotonda, a iniciativa de la revista Sicilia Libertaria i de l'Arxiu Històric dels Anarquistes Sicilians, en homenatge de la militant anarquista Maria Occhipinti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Frantisek Kupka

Frantisek Kupka

- Frantisek Kupka: El 23 de setembre de 1871 neix a Opocno (Bohèmia Oriental) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Fill d'un modest passant de notari, era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que  aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico, Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquesta època Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment –semblant a les realitzades pels futuristes– i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubisme òrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a la seva vella casa parisenca de Puteaux (Illa de França, França) on morí el 21 de juny de 1957.

***

Foto policíaca d'Octave Véret (2 de març de 1894)

Foto policíaca d'Octave Véret (2 de març de 1894)

- Octave Véret: El 23 de setembre de 1874 neix al XX Districte de París (França) el fotògraf, artista pintor i anarquista Jean Octave Véret –a vegades citat erròniament Verret. Era el fill primogènit de Pierre Octave Véret, botoner, i de Théodorine Louis Baumestre, obrera en una fàbrica de raspalls. Obrer fotògraf, treballava a l'establiment fotogràfic de Sylvestre Eliacin, al número 97 del carrer Oberkampf de París. El 9 de març de 1893 participà, juntament amb una cinquantena de companys i companyes, organitzada per Eugénie Collot i Constant Marie (Le Père Lapurge), en l'anomenada «Cavalcada Anarquista», celebrada a la plaça de la République de París, a favor de l'abstenció. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Champlain de París, va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres 21 companys; detingut, va ser fitxat com a anarquista. Entre 1895 i 1898 fou un dels redactors i el secretari gerent del periòdic Sur le trimard. Organe de revedication des sans travail, publicació fundada per Mecislas Goldbertg, la seu social del qual estava instal·lada al seu domicili, al número 7 del carrer Plâtrières. Entre 1895 i 1896 participà en les reunions del grup anarquista «Les Négateurs», fundat per Mecislas Goldberg, que celebrava les seves reunions cada dimarts al carrer Ménilmontant, cantonada amb el de Sorbier. En aquestes reunions participaren, a més dels citats, Maurice, Wagner i estudiants russos, entre d'altres. En 1896 també assistí, segons els informes policíacs, a les reunions del grup anarcoindividualista «La Verité», animat per Babet, Carteron, Fallières, Langlois i Eugène Renard (Georges), entre d'altres, que es reunia a la Sala du Trésor, al carrer Vieuille-du-Temple de París. Esdevingué artista pintor i en 1899 assistí a xerrades i reunions d'artistes (pintors, escultors músics, etc.) per a debatre sobre art. A partir d'aquí fundà el grup «Les Artistes au Peuple», format per una cinquantena d'artistes (Cariot, E. Di Mazzo, Perroudon, etc.), que pretenia la «descentralització de l'art». Aquest grup, del qual va ser l'ànima, realitzà a començament de segle diverses exposicions col·lectives a cafès, universitats populars i sales parisenques, però sempre fora dels circuits de l'art comercial. Entre 1912 i 1914 col·labora en la revista parisenca La Flora. Revue des lettres et de l'art précieux. En 1914 il·lustrà amb una retrat de Joris-Karl Huysmans l'assaig crític J.-K. Huysmans, converti littéraire, de Léon Deffoux i Émile Zavie. El 23 de març de 1918 es casà al XX Districte de París amb la costurera Hortense Chapiseau. En aquesta època vivia amb sa companya i sa mare, ja vídua, al número 13 del carrer Retrait. Entre el 9 i el 25 de maig de 1927 va exposar una cinquantena de pintures i pastels (flors, paisatges, natures mortes, retrats) a la galeria Lucien-André, al número 37 del carrer Taitbout de París, que va ser molt ben acollida per la crítica. Octave Véret va morir el 5 de juny de 1946 al XX Districte de París (França).

Octave Véret (1874-1946)

***

Gaston Couté (juny de 1910)

Gaston Couté (juny de 1910)

- Gaston Couté: El 23 de setembre de 1880 neix a Beaugency (Centre, França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale, Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris –l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.

***

Foto policíaca de Pere Bosch Masachs (febrer de 1919)

Foto policíaca de Pere Bosch Masachs (febrer de 1919)

- Pere Bosch Masachs: El 23 de setembre de 1883 neix a Les Serres (Sant Martí de Llémena, Gironès, Catalunya) l'anarquista Pere Joan Josep Bosch Masachs. Sos pares es deien Pere Bosch i Rosa Masachs. Carreter de professió, a finals de desembre de 1905 emigrà a França. En 1909 es casà a Rià i Cirac (Conflent, Catalunya Nord) amb Rosa Roig, amb qui tingué tres infants. Posteriorment visqué a les poblacions conflentines de Prada, Rià i Cirac i Vilafranca de Conflent. El 21 de febrer de 1919, quan treballava de carreter a  Estagell (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a militant i propagandista anarquista, intel·ligent, encara que «mal considerat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Seguí i Rubinat

Salvador Seguí i Rubinat

- Salvador Seguí i Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Tornabous (Urgell, Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda –les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit –empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920–, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

***

Marcel Voisin (1978)

Marcel Voisin (1978)

- Marcel Voisin: El 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de setembre– de 1892 neix a Tours (Centre, França) el pacifista i anarquista Marcel Lidoire Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Sos pares es deien Albert Paul Maxixe Voisin, sabater, i Berthe Joséphine Aubry, costurera, Abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a «La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. El 23 de desembre de 1922 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Léa Hounoux. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. El 31 de març de 1962 es casà a Clarenton-le-Pont (Illa de França, França) amb Leontine Morizot. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». En l'última etapa de sa vida visqué al número 201 del carrer Lafayette del X Districte de París. Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a Vincennes (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament París– i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

***

Xilografia de Juan Pardo publicada en el periòdic de Montevideo "Inquietud" d'abril de 1946

Xilografia de Juan Pardo publicada en el periòdic de Montevideo Inquietud d'abril de 1946

- Juan Pardo: El 23 de setembre de 1893 neix a Gavarda-Alberic (Ribera Alta, País Valencià) l'artista anarquista Juan Pardo, conegut sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Emigrat o exiliat a l'Uruguai, il·lustrà amb xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad, etc.) i culturals (Resalto, etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista anarquista de Montevideo Inquietud. Periódico de Ideas (agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato Lorenzo, administrada per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on també col·laborà amb articles d'opinió sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Juan Pardo va morir el 6 de febrer de 1969 a Montevideo (Uruguai).

***

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic "España Libre" del 21 de setembre de 1952

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic España Libre del 21 de setembre de 1952

- Manuel Padilla Marín: El 23 de setembre de 1901 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Necrològica d'Antonio García Jiménez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de novembre de 1973

Necrològica d'Antonio García Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1973

- Antonio García Jiménez:El 23 de setembre de 1902 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Jiménez. Sos pares es deien Bartolomé García i Luisa Jiménez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Còrdova. En 1936, quan el cop militar feixista, pogué fugir de les tropes franquistes i va fer la guerra en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità en la CNT d'Alèst. Sa companya fou María Jesús Luque. Antonio García Jiménez va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1973 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramón Andrés Crespo

Ramón Andrés Crespo

- Ramón Andrés Crespo: El 23 de setembre de 1905 neix a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso, Joaquín Aznar i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la «gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Agusto Moises Alcrudo, Cripriano Mera, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castanera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el batalló «Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Santo Domingo i després a Mèxic. Va retornar ja vell a la península, instal·lant-se a Saragossa a finals de 1973, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins al final dels seus dies. Ramón Andrés Crespo va morir el 22 de desembre de 1980 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Notícia de la detenció de Joaquín Navarro Litago apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 24 d'abril de 1951

Notícia de la detenció de Joaquín Navarro Litago apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 24 d'abril de 1951

- Joaquín Navarro Litago: El 23 de setembre de 1920 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquín Navarro Litago, que va fer servir el pseudònim de Agustín Vilanova Clavero. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina, s'integrà en el grup d'acció llibertari de Josep Lluís Facerías (Face) amb el qual participà en diverses accions (atracaments, sabotatges, cops propagandístics, etc.) contra la dictadura franquista a Catalunya. El 24 d'abril de 1951 va ser detingut per la Guàrdia Civil de La Garriga (Vallès Oriental, Catalunya) acusat de falsificació de moneda. L'octubre de 1951, fugint de les batudes policíaques desencadenades arran de diversos atacs, es va veure obligat, amb Josep Lluís Facerías i Joaquim Mir Jou, a restar amagat uns tres mesos abans de poder creuar el gener de 1952 els Pirineus. El 9 de juny de 1952 va ser detingut, amb Joaquim Mir Jou, a França. Les autoritats franquistes aleshores demanaren la seva extradició acusant-los de ser, juntament amb Josep Lluís Facerías, de la mort el 21 d'octubre de 1951 d'Antoni Massana Sanjuan durant l'atac d'un prostíbul a la zona de Pedralbes de Barcelona. Jutjats el 24 de juliol de 1952 a Amiens (Picardia, França) i defensats per Henri Torres i Jean Baptiste Biaggo, les extradicions van ser rebutjades. Josep Lluís Facerías durant aquest procés ja havia passat a Itàlia. El 25 d'agost de 1952 una nova demanda d'extradició va ser interposada per les autoritats franquistes i el 16 d'octubre de 1952 va ser jutjat en rebel·lia a Barcelona. En 1955 va ser novament detingut a França, però l'11 de març de 1955 el Tribunal d'Apel·lació de Metz (Lorena, França) rebutjà la demanda d'extradició. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Detall del monument erigit en 1945 en memòria dels caiguts de les FFI de Cachan, entre ells Sylvain Lafforgue

Detall del monument erigit en 1945 en memòria dels caiguts de les FFI de Cachan, entre ells Sylvain Lafforgue

- Sylvain Lafforgue: El 23 de setembre de 1925 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el militant llibertari i resistent antifeixista Sylvain Lafforgue. Fill d'una família d'anarquistes bascos, sos pares es deien Gregorio Lafforgue i Lucie Durudeau. Va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Mecànic de professió i llibertari, visqué amb sa família al número 24 de carrer Docteur Henouille de Cachan (Illa de França, França). En 1944 entrà, juntament amb son germà René-Louis Lafforgue, en la resistència contra els nazis enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Sylvain Lafforgue va morir el 21 d'agost de 1944 en un enfrontament armat contra els alemanys a L'Haÿ-les-Roses (Illa e França, França), juntament amb altres companys. L'Estat francès li va atribuir la menció de «Mort per França» i va ser homologat per les FFI. Son germà René-Louis Lafforgue esdevingué un reconegut cantautor llibertari.

***

Nota necrològica de Lleonard Carceller Arbiol apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de gener de 1993

Nota necrològica de Lleonard Carceller Arbiol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Lleonard Carceller Arbiol: El 23 de setembre de 1934 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Lleonard Carceller Arbiol. De família llibertària, sos pares es deien Recared Carceller Pellicer i Emiliana Arbiol Aparicio, i tingué una germana major, Nativitat Carceller Arbiol. Sos pares participaren activament en les col·lectivitats de Massalió i son pare lluità en les columnes confederals. L'abril de 1938, quan l'avanç feixista, sa família es refugià a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili a França. Estava casat amb Gabrielle Fernande Caupert, de qui es va divorciar. Lleonard Carceller Arbiol va morir el 23 de novembre de 1992 a l'Hospital Universitari de Montpeller de Fabregas (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS