Administrar

Efemèrides anarquistes

[05/05] «L'Endehors» - «L'Avvenire Anarchico» - «Tiempos Nuevos» - Fets de Maig - París (05-05-68) - Detenció de Serantini - Pemjean - Czolgosz - Marestan - Odéon - Ramoneda - Moles - Simón - Gualandi - Martínez Ruiz - Perissino - Pedrini - Fortea - Graziani - Delannoy - Laisant - Barbieri - Berneri - Ferrari - Carrera - Guerrini - Bernal - Ferrús - Eriksson - Danussi - Jardí - Toryho - Siuda - Nadal - Aguado - Lizán

efemerides | 05 Maig, 2020 20:42

[05/05] «L'Endehors» - «L'Avvenire Anarchico» - «Tiempos Nuevos» - Fets de Maig - París (05-05-68) - Detenció de Serantini - Pemjean - Czolgosz - Marestan - Odéon - Ramoneda - Moles - Simón - Gualandi - Martínez Ruiz - Perissino - Pedrini - Fortea - Graziani - Delannoy - Laisant - Barbieri - Berneri - Ferrari - Carrera - Guerrini - Bernal - Ferrús - Eriksson - Danussi - Jardí - Toryho - Siuda - Nadal - Aguado - Lizán

Anarcoefemèrides del 5 de maig

Esdeveniments

Capçalera de "L'Endehors"

Capçalera de L'Endehors

- Surt L'Endehors: El 5 de maig de 1891 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Endehors. Les cris de l'Endehors sont lancés una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual anarquista Zo d'Axa, tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert Pessaux, Ritzerfeld, Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L. Vivier, en diverses èpoques. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges Brandal, Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul Chabard, Louis Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de Crept, Georges Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard, Georges-Lecomte, René Ghil, Paul Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand Hirsch, Marie Huot, Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq, Paul Macon, Errico Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean Manescau, Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor Melnotte, Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean Mortsauf, Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre Quillard, Henry de Regnier, P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen, Théophile Steinlen, Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André Veidaux, Émile Verhaeren, Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El periòdic fou il·lustrat per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce, Steinlen, Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta publicació, que tirava sis mil exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan Ravachol fou detingut, el periòdic obrí una subscripció en favor de les famílies dels proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa a la presó parisenca de Mazas, però el periòdic continuà publicant-se gràcies a Félix Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren Zo d'Axa a l'exili i a una nova detenció, el periòdic continuà publicant-se; en total en sortiren 91 números, l'últim el 19 de febrer de 1893. Émile Armand reeditarà la capçalera, lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i 1939, i des de 2002 existeix una revista en línia amb aquest nom.

***

Capçalera de "L'Avvenire Anarchico"

Capçalera de L'Avvenire Anarchico

- Atac a L'Avvenire Anarchico: El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes ataquen i calen foc la impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico. Aquest setmanari, que es publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el desembre de 1922 víctima de la repressió feixista.

***

Número extraordinari de "Tiempos Nuevos"

Número extraordinari de Tiempos Nuevos

- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista doctrinal anarquista Tiempos Nuevos. Revista quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal, fins a gener-abril de 1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta revista de gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics anarquistes (Juan Lazarte, Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker, etc.) i intel·lectuals (Gonçal de Reparaz, Fèlix Martí i Ibáñez, Martínez Rizo, etc.); tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep Renau, Manuel Monleón, Eduardo Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de redacció Jacinto Toryho. Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en 1936) i es distribuïa internacionalment. Santillán s'esforçà a definir un anarquisme constructiu, que tingués en compte les realitats econòmiques a l'hora d'elaborar un programa per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al llibre El organismo económico de la revolución (1936). L'últim número fou el d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la desfeta de la II República espanyola.

***

Militants anarquistes assassinats durant la repressió comunista abandonats al cementiri de Sants de Barcelona

Militants anarquistes assassinats durant la repressió comunista abandonats al cementiri de Sants de Barcelona

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona (Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una relativa tranquil·litat. A mig matí combats sagnants es van renovar, particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al carrer Corts i a les zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la metralladora avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van centrar no a atacar els centres oficials, resguardats per la força pública, sinó els centres vitals de les respectives organitzacions; fou el començament de l'extermini de les organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els grups armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals. Les forces policíaques confiscaren la redacció i els tallers de La Batalla, el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren de fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial comunicant el nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles Martí Feced, d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de Comitè Regional de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i Joaquim Pou, de la Unió de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la Generalitat en un cotxe oficial per prendre possessió del seu càrrec, va ser atacat al carrer Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i morí acte seguit. Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso Abadía, va fer que la indignació general s'estengués i que els combats es generalitzessin arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels intel·lectuals anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia abans, 4 de maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça de l'Àngel, 2, 2n, 2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que Berneri escrivia; i l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell nou una dotzena d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i els van assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa nit per la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital Clínic. Com que Sesé ja no podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella com a substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els grups: al Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre Públic, a la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries, al Comitè Regional de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van editar un full on es pretenia donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista durant els combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels Comitès Regionals de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona els bucs de guerra republicans Lepanto i Sánchez Barcaiztegui, que es van posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la intervenció en el conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre Públic a Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto Arrando, que abans exercia el comandament de les forces de seguretat  i d'assalt. També el Govern de la República va designar el general Pozas per exercir el càrrec de cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que el govern de la Generalitat perdia automàticament dues atribucions importants: la d'Ordre Públic i la de Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va exigir a totes les organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de micròfons instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al públic Vidiella, per la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC; Pedro Herrera, per la CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere Ardiaca, pel PSUC, i Frederica Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la República –s'ha de dir que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans. Abans de la mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van lliurar una nota conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin immediatament a les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i topades hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26 Divisió de la CNT, comandats per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29 Divisió del POUM, que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van aturar a Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la CNT i per Juan Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia d'evitar qualsevol gest agressiu.

***

Concentració d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)

Concentració d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)

- París (05-05-68): El 5 de maig de 1968 a París (França) compareixen davant la justícia set estudiants que havien estat detinguts en dues càrregues policíaques durant els enfrontaments al Barri Llatí entre membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig. Quatre d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de presó ferma i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien estat jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el prefecte de policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de presó ferma per a fets de manifestació són molt rares aleshores. Aquestes quatre condemnes costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent parisenc lluitarà a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions estudiantils prepararan la mobilització general prevista per a l'endemà a la Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en Comitès d'Acció. L'agitació comença a escampar-se a diverses zones de l'Estat francès. El periòdic comunista L'Humanité convida «a considerar les greus conseqüències a les quals porta l'aventurisme polític encara que es disfressi rera d'una fraseologia revolucionària».

***

Moment de la detenció de Franco Serantini

Moment de la detenció de Franco Serantini

- Detenció de Franco Serantini: El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen violents enfrontaments entre manifestants antifeixistes i forces de la policia en una manifestació convocada per Lotta Continua per protestar contra el míting del diputat feixista del Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la manifestació, el jove Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli, és detingut pels agents després de ser violentament apallissat. Portat a la caserna dels carrabiners i després empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó pisana de Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la policia dos dies més tard, el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Lucien Pemjean (2 de gener de 1893)

Foto policíaca de Lucien Pemjean (2 de gener de 1893)

- Lucien Pemjean: El 5 de maig de 1861 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean, militar, cavaller de l'Ordre de Médjidié de Turquia i sotstinent del XV Batalló de Caçadors a Peu, i Françoise Marguerite Thiriot, institutriu. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquesta època col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser «candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. El 16 de setembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb Marie Lallemand. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée par Édouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França).

Lucien Pemjean (1861-1945)

***

Foto policíaca de Leon Czolgosz

Foto policíaca de Leon Czolgosz

- Leon Czolgosz: El 5 de maig de 1873 neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Fill d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29 d'octubre de 1901 a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Jean Marestan (1905)

Jean Marestan (1905)

- Jean Marestan: El 5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les seves col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de 1951 a Marsella (Provença, Occitània). A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

***

D'esquerra a dreta: Miguel García Vivancos, Joan García Oliver, Louis Lecoin, Pierre Odéon, Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez (Poble Espanyol. Montjuïc. Barcelona, maig de 1931)

D'esquerra a dreta: Miguel García Vivancos, Joan García Oliver, Louis Lecoin, Pierre Odéon, Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez
(Poble Espanyol. Montjuïc. Barcelona, maig de 1931)

- Pierre Odéon: El 5 de maig de 1903 neix a Pontivy (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i antimilitarista Pierre Marie Perrin, més conegut com Pierre Odéon. Registrat com Pierre Le Mouël, era fill natural de la criada Maria Le Mouël i va ser legitimat pel matrimoni amb el cisteller alemany Jacques Perrin, celebrat l'1 de març de 1913 al VI Districte de París (França). Des de 1919 era secretari del grup «Ni Dieu ni Maître» de les Joventuts Anarquistes del V i del VI Districte de París. En aquesta època treballava de paleta i vivia al número 8 del carrer de l'Odéon de París amb sa mare. En 1921 començà a col·laborar en la secció «Tribunes dels Jeunes» del periòdic Le Libertaire. Aleshores era responsable de la Joventut Anarquista i col·laborava en el seu òrgan d'expressió La Jeunesse Anarchiste (1921-1922).  El 7 de maig de 1921 va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó pel cartell «La mobilisation, c'est la guerre. Ne partez pas!» per «incitació a la desobediència i a la insurrecció en cas de guerra», pena que va ser confirmada en l'apel·lació. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a representant de la Joventut Comunista Anarquista (JCA) al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a Lió (Arpitània). Entre 1922 i 1923 fou responsable de la JCA. El 28 d'octubre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la brodadora Adrienne Mazataud, amb qui va tenir un infant. Entre 1923 i finals de 1924 va fer el servei militar. En el congrés de l'UA, celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França), va ser nomenat secretari del seu Comitè d'Iniciativa i en el congrés celebrat entre el 12 i el 13 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França) va ser reelegit i esdevingué secretaria de l'UA, rebatejada Unió Anarquista Comunista (UAC). Per a les eleccions legislatives del 14 de març de 1926 fou candidat antiparlamentari de la II Circumscripció del Sena. Entre el 3 de novembre de 1925 i finals de juliol de 1927 fou administrador de Le Libertaire. En aquesta època fou partidari de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). El 12 de febrer de 1927 representà les Joventuts Anarquistes en una reunió de debat que donà lloc a la creació d'un comitè provisional d'organització d'una internacional anarquista sobre la bases de la «Plataforma d'Arshinov». El març de 1927 participà en una reunió internacional celebrada a L'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), on va fer adoptar una declaració d'acord amb les grans línies del plataformisme. Com a membre del Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti de París, envià al governador de Massachusetts Alvan Tufts Fuller les 2.800.000 signatures recollides a França demanant l'indult de Nicola Sacco i de Bartolomeo Vanzetti. Després del congrés celebrat entre el 30 i 31 d'octubre de 1927 a París, que portà a l'escissió i a la creació, al voltant de Sébastien Faure, de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), oposada als plataformistes, va ser designat, amb Séverin Férandel, responsable de la Federació del Migdia de l'UAC. En 1927 fou un dels editors, amb Paul Celton i Berthe Fabert, del periòdic parisenc en llengua castellana Tiempos Nuevos. En el congrés celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França), en el qual representava el XIII Districte de París, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari adjunt de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Amb Louis Lecoin (França), Joaquín Cortes Olivares i Pablo Patricio Ruiz de Galarreta Burguete (Espanya), Nestor Makhno (Rússia) i Giuseppe Bifolchi (Itàlia), fou un dels creadors i animadors del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que es reconstituí en 1929. Convocat el 7 d'octubre de 1929 per a fer el període militar com a reservista, no es va presentar i el desembre d'aquell any va ser detingut; el 29 de gener de 1930 es va declarar objector de consciència davant el Tribunal Militar Permanent, fet que va sorprendre els companys, ja que havia fet la mili, però en el procés declarà que havia fet el servei militar per pressions de sa companya embarassada i de sa mare. El seu amic i company Louis Lecoin va escriure diversos articles crítics sobre la seva objecció de consciència «tardana», encara que finalment li va fer costat des de les pàgines de Le Libertaire. El 29 de gener de 1930 va ser condemnat a un any de presó i realitzà, amb altres companys insubmisos (Émile Bauchet, René Guillot, Prugnat, Pierre Scize i Truignal) tancats a la presó parisenca de Cherche-Midi, una vaga de fam mentre les visites estiguessin prohibides, reivindicació que va ser acceptada dues setmanes després. El 15 de desembre de 1930 va ser alliberat i es lliurà activament en la lluita pel reconeixement de l'objecció de consciència i contra les presons militars. El 23 de febrer de 1931 organitzà i parlà, amb Fernand Corcos, de la Lliga dels Drets de l'Home; Pierre Le Meillour, de l'UA; Victor Méric, de la Lliga per la Pau; Georges Pioch; Émile Rousset, del Comitè de Defensa Social (CDS) i Jean Zyromski, de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), un gran míting a les Sociétés Savantes de París per l'amnistia total i per la clausura de la presó de Cherche-Midi. A partir de 1931 va ser nomenat secretari del «Comitè d'Acció contra Cherche-Midi i per l'Amnistia», comitè que en 1933 prengué el nom de «Comité d'Acció per l'Amnistia i l'Alliberament de Gérard Leretour», i del qual fou secretari –finalment Leretour es beneficià d'una gràcia presidencial. L'1 de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en la delegació internacional de l'anarquisme mundial en la impressionant manifestació del «Primer de Maig» de Barcelona (Catalunya) per a exigir a la nova república espanyola una reforma radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) va participar en el Congrés Regional de l'UACR. Entre el 17 i el 18 d'octubre participà en el congrés de l'UACR de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat membre del comitè de redacció de Le Libertaire i de la Comissió Administrativa de l'UACR, el secretari de la qual era des de feia quatre mesos. Entre 1931 i setembre de 1932 va ser condemnat en diverses ocasions per insubordinació, insults a l'exèrcit i embriaguesa, i va ser condemnat a vuit dies de presó. El 24 d'abril de 1932 participà a la Maison Commune de París en la xerrada de controvèrsia, amb E. Armand, Robert Collino (Ixigrec) i Maurice Vandamme (Mauricius), sota el tema «Ce que veulent les individualistes». En aquesta època era secretari de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau de Victor Méric, de la qual va ser exclòs en 1935 per una mala gestió en la tresoreria –algunes apuntaren a un robatori, ja que sempre tenia problemes amb els diners. Exclòs de l'UAC per «malversació», en 1933 demanà la seva readmissió, que va ser rebutjada per la Comissió Administrativa d'aquell any. Entre el 2 de mar i l'11 de maig de 1934 edità a Antony (Illa de França, França) el periòdic anarcocomunista Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté!, dedicat sobretot a la lluita contra el feixisme. La tardor de 1934 va ser integrat en el grup de Bezons (Illa de França, França), a instàncies de Louis Lecoin i de Pierre Le Meillour, que demanaren la seva «amnistia» a canvi de la seva col·laboració en la nova etapa de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 fou delegat del grup del XIV Districte de París en el congrés de l'UA celebrat a París. Quan va esclatar la Revolució espanyola el juliol de 1936, va partir en el primer grup francès de l'UA (Charles Carpentier, Henri Cottin, Louis Mercier Vega) que marxà cap a la Península i que formà l'embrió del «Grup Internacional» que s'integrà en la «Columna Durruti». Així i tot, sembla que ell no participà en els primers combats i que s'encarregà de qüestions d'avituallament (queviures, medicaments, armes, municions, etc.) del grup, fet pel qual va estar de manera regular a Barcelona durant 1936. A més, amb Louis Lecoin, s'ocupà del «Comitè d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes» i fou delegat de l'UA en el «Comitè d'Enllaç Internacional dels Combatents Antifeixistes del Fronts» a París, centrat en comprar armes i passar-les clandestinament a Catalunya i en reclutar voluntaris per a les milícies. L'octubre de 1936 organitzà la «Centúria Sébastien Faure», que va ser únic comboi «públic» (no clandestí) que els llibertaris francesos enviaren i que reunia voluntaris anarquistes francesos i alemanys sobretot, alguns trotskistes i menors rebutjats per les oficines oficials de reclutament de les Brigades Internacionals. La «Centúria Sébastien Faure» donà el seu nom un temps al «Grup Internacional» de la «Columna Ortiz», fins el moment que es va integrar en el «Batalló Internacional» de la 26 Divisió («Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; ell s'encarregà del seu avituallament fins la seva desaparició el juliol de 1937. En aquells moments, amb Marcel Bullier, Nicolas Faucier, Louis Lecoin i Pierre Le Meillour, fou l'ànima del Comitè per l'Espanya Lliure (CEL), que arreplegava 40 centres d'avituallament a França i 19 a París i la seva regió, i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que prengué el seu relleu durant la tardor de 1937, participant en la major part dels combois de camions juntament amb Person i Lucien. A començament de 1937 el CEL, de la mà de Renée Lamberet, organitzà la «Colònia Ascaso-Durruti» que acollí 178 infants orfes evacuats en un castell requisat a Llançà (Alta Empordà, Catalunya), que funcionà fins el gener de 1939, la gestió del qual portà juntament amb Paula Felstein. El juny de 1937, en un d'aquests viatges d'acompanyament d'un comboi de queviures per als infants d'aquesta colònia, va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i un cop lliure a Barcelona va ser novament detingut pels comunistes. Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'adonà per atzar de l'arrest, aconseguí la llibertat. En 1937 el grup d'Orleans de SIA també tingué problemes de diners amb ell. La tardor de 1938 va comprar per a SIA una nova casa de camp a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà, Catalunya), a 30 quilòmetres de Llançà, per a obrir una nova Casa de Convalescència per a infants que prendria el nom de «Louise Michel» i que havia d'acollir 40 infants, però el triomf franquista impedí la seva posada en marxa. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la seu de SIA a París, va ser investigat per la policia; en aquella època vivia al número 4 del bulevard Brune i era responsable de correspondència del periòdic La Jeunesse Anarchiste. El desembre de 1939 va ser empresonat per haver rebutjat incorporar-se al seu regiment com a reservista. En 1940, després de la desmobilització, retornà a París i es mostrà crític amb el pacifisme integral d'alguns companys. Durant l'Ocupació va ser detingut, sembla que per haver insultat oficials alemanys en un cafè, i deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) i a les mines de potassa de Wansleben am See (Saxònia, Alemanya). L'agost de 1945 Le Libertaire anuncià el seu retorn. En arribar a París va crear el setmanari La Chaîne. Les déportés survivants sont les maillons de cette chaîne, butlletí d'enllaç entre les famílies de desapareguts, i va ser condecorat amb la Legió d'Honor, fet que va ser criticat pels companys. El 2 de novembre de 1946 participà amb nombrosos exdeportats francesos i espanyols en un acte celebrat a la sala de les Sociétés Savantes de París per «protestar contra el règim d'opressió que subsisteix sempre a Espanya i honorar els milers d'espanyols morts per la causa de la llibertat». En els anys posteriors va fer costat la campanya portada a terme per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) per l'alliberament dels republicans espanyols internats al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan). El 31 de gener de 1949 el seu nom va ser esborrat dels domicilis a vigilar per la policia a la regió parisenca. Pierre Odéon va morir el 14 de desembre de 1977 a l'Hospital Boucicaut de París (França), amb l'estatus de «Mort per França», i incinerat, després d'una cerimònia religiosa, al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Pierre Odéon (1903-1977)

***

Necrològica de Ricardo Ramoneda García apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 13 d'abril de 1958

Necrològica de Ricardo Ramoneda García apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 d'abril de 1958

- Ricardo Ramoneda García: El 5 de maig de 1903 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc)l'anarcosindicalista Ricardo Ramoneda García. Sos pares es deien Enrique Ramoneda i Manuela García. Milità activament a Catalunya, fet pel qual va ser en diverses ocasions empresonat. En 1943 abandonà Catalunya i s'establí al País Basc, on continuà la lluita clandestina contra el règim franquista. A mitjans dels anys quaranta fou secretari del Comitè Regional del Nord de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1947 va ser acusat de «traïció» per la tendència «col·laboracionista» per haver-se decantat per la tendència «ortodoxa» de la CNT. Fugint de la repressió franquista passà a França, on treballà de mecànic i milità en la Federació Local de Bolena de la CNT. Després d'una intervenció quirúrgica, Ricardo Ramoneda García va morir el 7 de febrer de 1958 a Les Chales Cité IV de Bolena (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després. Deixà companya, Juliana Madariaga, i fills. Son germà, Rafael Ramoneda García (1901-1956), va ser un destacat militant socialista que també va morir exiliat a Bolena.

***

Necrològica de Joaquín Moles Castañer apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1979

Necrològica de Joaquín Moles Castañer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1979

- Joaquín Moles Castañer: El 5 de maig de 1904 neix al Mas de les Mates (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Moles Castañer. Sos pares es deien Carlos Moles García i María Castañer Royo. Obrer agrícola, quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures  (Matarranya, Franja de Ponent). En 1926 col·laborà des de Tocina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en el periòdic gallec Despertad. Quan pogué s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933, arran de la seva participació en la proclamació del comunisme llibertari al Mas de les Mates, va ser detingut, jutjat i condemnat a 20 anys de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Amb la victòria del Front Popular el febrer de 1936 recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia i retorna al Mas de les Mates. Després de l'ocupació de la localitat per les tropes feixistes el 19 de juliol de 1936, aconseguí, amb son germà, arribar a zona republicana i pel camí es toparen amb les milícies de la CNT-FAI que venien de Catalunya i ambdós s'hi integraren. Després de la militarització de les milícies, entrà a formar part de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser ferit en un pulmó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Montalban, al número 136 del Faubourg Toulousain. Després de l'Ocupació milità en la Federació Local de la CNT i durant la tardor de 1945 s'encarregà de reorganitzar els companys del Mas de les Mates en l'exili. Anys abans la seva mort, confià a un company més de 2.600 francs perquè en morir fossin lliurats a la CNT, cosa que es va fer quan finà. Joaquín Moles Castañer va morir el 4 d'agost de 1979 al seu domicili de Montalban (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Silverio Simón Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de maig de 1970

Necrològica de Silverio Simón Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1970

- Silverio Simón Sánchez: El 5 de maig de 1904 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Silverio Simón Sánchez –algunes fonts el citen erròniament com Simón Silverio. Sos pares es deien Pedro Simón i Inés Sánchez. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista. Durant tota la guerra fou milicià i després soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'integrà en la Legió Estrangera francesa i en 1946 es llicencià. S'instal·là a La Sala, on treballà, fins a la seva jubilació en 1967 a causa de la seva mala salut, i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Silverio Simón Sánchez va morir el 17 de març de 1970 a l'Hospital Tinel de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS