Administrar

Efemèrides anarquistes

[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea - Messonier - Bergegren - Luccheni - Andreoli - Sacco - Zanasi - Casado - Aranda - Manent - Guerrieri - Aguilar - Kolev - Girabau - Milla - Broto - Neebe - Cerchiaro - González Linera - Barón - Arpinati - Amador Franco - Boulnois - Marco

efemerides | 22 Abril, 2020 14:04

[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea - Messonier - Bergegren - Luccheni - Andreoli - Sacco - Zanasi - Casado - Aranda - Manent - Guerrieri - Aguilar - Kolev - Girabau - Milla - Broto - Neebe - Cerchiaro - González Linera - Barón - Arpinati - Amador Franco - Boulnois - Marco

Anarcoefemèrides del 22 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat d'Acciarito segons "La Tribuna Illustrata" del 25 d'abril de 1897

L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897

- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta sense èxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàlia quan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Cartell de la conferència-debat

Cartell de la conferència-debat

- Conferència «Actualitat de l'anarquisme»: El 22 d'abril de 1959 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) la conferència-debat «Actualité de l'anarchisme» (Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació Anarquista (FA) de la regió parisenca, hi van intervenir Daniel Guérin, Charles-Auguste Bontemps, Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice Laisant (Hemel).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)

Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)

- Domenico Gallea: El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el jornaler anarquista Domenico Gallea, també citat en la seva transcripció francesa com Dominique Galléa. Sos pares es deien Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a França i per les seves activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enrique Messonier Álvarez

Enrique Messonier Álvarez

- Enrique Messonier Álvarez: El 22 d'abril de 1856 neix a l'Havana (Cuba) –algunes fonts citen erròniament en 1845 a Catalunya– el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Sos pares, naturales de Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries, es deien Enrique Messonier González i Antonia Álvarez Hernández. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la «Cámara de Sangre» –similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli–, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí –aquest li dedicà poemes–, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges,  Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic ¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la «Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes. Enrique Messonier Álvarez va morir el 2 d'agost  –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1916 a l'Havana (Cuba).

***

Hinke Bergegren

Hinke Bergegren

- Hinke Bergegren: El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» –aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

Fitxa policíaca de Luigi Luccheni

Fitxa policíaca de Luigi Luccheni

- Luigi Luccheni: El 22 d'abril de 1873 neix a l'Hospital de Saint-Antoine (Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de París (França) l'anarquista, defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni (Louis Luccheni o Lucheni). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant –transcrit erròniament el llinatge Luccheni en comptes de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume –actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la «propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar: «Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Luccheni (1873-1910)

***

Foto policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)

Foto policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)

- Urbano Andreoli: El 22 d'abril de 1890 neix a Campanoli [sic] (Itàlia) l'anarquista Urbano Andreoli. Sos pares es deien Ricardo Andreoli i Nicolina Trucchi. Es guanyava la vida fent de manobre i estava casat amb Marianna Sammuri. Emigrà a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània), on visqué al número 8 del carrer Dominique Comte. Durant els anys trenta freqüentà el grup de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on hi havia destacats anarquistes (Charles Henri Bounous, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicita Girolimetti, André Grisard, Léandre Guisseguere, Dominico Nanni, Kanic Papazian, etc.). El gener de 1935 va ser acusat per la policia d'haver donat asil a son nebot Ange Andreoli, expulsat de França per «robatori». El 18 d'abril de 1935 demanà la naturalització francesa. La policia el va vigilar especialment en 1937 i, encara que inscrit en el moviment anarquista, no feia cap propaganda segons el comissari especial de Canes (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)

Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)

- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neix a Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Gelindo Zanasi

Gelindo Zanasi

- Gelindo Zanasi: El 22 d'abril de 1892 neix a Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gelindo Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta. Va començar a militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a membre dels «Arditi del Popolo», participà activament en les lluites contra la pujada dels feixisme i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre de 1923, fugint de la repressió, s'exilià a França. Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la Centúria «Camicie Rosse» (Camises Roges) a París, que agrupava militants antifeixistes italians disposats a actuar si hagués un canvi en la situació italiana. En 1926, amb altres militants italians, participà en l'expedició militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana, coneguda com els «Fets de Prats de Molló». Després del fracàs de la invasió, va ser detingut a França i expulsat. Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element perillós», relacionant-se amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva activitat antifeixista, va ser inclòs en la llista de «terroristes» establerta pel Ministeri de l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front d'Aragó s'encarregà d'una metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França. Poc després retornà a la Península, on cap el gener de 1938 va ser nomenat capità. Amb el triomf franquista passà França i el juny de 1939 figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la declaració de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de deportació a Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya. Després del II Congrés de la USI celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a Bolonya. En aquesta època col·laborà assíduament en el periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés Nacional de la USI celebrat a Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Gelindo Zanasi (1892-1973)

***

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 d'abril de 1958

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

- Antonio Casado Meler: El 22 d'abril de 1899 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Casado Meler. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. Emigrà buscant feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. El novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de Bera (Navarra) i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals s'hagué d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933 participà en l'aixecament anarquista d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936 l'agafà al seu poble i participà en la resistència. Durant la guerra lluità en el Grup de Tren Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Sench Avit de Ribièra (Aquitània, Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt durant molt de temps, Antonio Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Manuel Aranda Martí

Manuel Aranda Martí

- Manuel Aranda Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon llinatge també citat Marfil. Llaurador de professió, estava casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues filles, Josefina i Sebastiana. Fou assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a la seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la presó de Val-de-roures fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost d'aquell any, i presidí la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre gener i agost de 1937 presidí el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de Justícia. Quan l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb sa família a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat d'Indústries Metal·lúrgiques del barri barceloní del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb altres habitants de Massalió i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 27 d'octubre de 1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000 pessetes de multa i a 10 anys d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Vierzon de la CNT. Manuel Aranda Martí va morir el 27 de març de 1977 a Vierzon (Centre, França).

Manuel Aranda Martí (1900-1977)

***

Joan Manent

Joan Manent

- Joan Manent i Pesas: El 22 d'abril de 1902 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

Joan Manent i Pesas (1902-1984)

Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

***

Settimo Guerrieri

Settimo Guerrieri

- Settimo Guerrieri: El 22 d'abril –algunes fonts citen el 24 d'abril– de 1905 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Settimo Guerrieri, també citat com Settimio Guerrieri i Settino Guerrieri. Sos pares es deien Antonio Guerrieri i Pia Vagelli. Fill d'una família molt humil i amb moltes privacions, aviat va començar a treballar d'obrer a les plantes siderúrgiques de l'empresa Ilva. Durant els anys d'agitació politicosocial de després de la Gran Guerra, s'acostà al moviment anarquista. Arran de la crisi de producció que va afectar l'empresa Ilva a principis dels anys vint, que va implicar que molts de treballadors quedessin a l'atur, en 1925 emigrà a Torí a la recerca de feina. Contractat com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere, s'integrà en els grups anarquistes «Barriera di Nizza» i «Barriera di Milano» i en els cercles llibertaris de resistència antifeixista clandestina. En aquesta època mantingué estretes connexions amb el grup de militants anarquistes refugiats a Lió (Arpitània) i participà en la xarxa d'ajuda per a les expatriacions clandestines i en la distribució del fons de socors econòmic anarquista destinat a les famílies dels presos polítics. Identificat per la policia l'estiu de 1930 com a un dels exponents més destacats del grup anarquista «Barriera de Milà», va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «perillós per a l'ordre públic». Detingut el 10 de febrer de 1931 per «activitat subversiva», «propaganda anarquista» i per afavorir les expatriacions clandestines, va ser processat per la Comissió Provincial de Torí i el març de 1931 va ser condemnat a cinc anys de confinament, posteriorment reduït en l'apel·lació a tres, i enviat a l'illa de Ponça. Durant la seva relegació, va ser arrestat per participar en l'agitació dels confinats contra els abusos comesos per les autoritats de la colònia penitenciària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), l'octubre de 1931 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament» i enviat a la presó napolitana de Poggioreale. Un cop purgada la pena, va ser enviat novament a Ponça i, gràcies a la celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme al poder, va ser amnistiat i alliberat. Quan esclatà la guerra d'Espanya, va ser dels primers a prestar el seu suport als revolucionaris i juntament amb altres dos companys (Dante Armanetti i Antonio Calamassi) va organitzar la fugida d'Itàlia. Durant la nit del 9 al 10 de setembre de 1936 aconseguí passar il·legalment la frontera francoitaliana pel pas de les Valls de Lanzo. Gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània), pogué arribar a Marsella (Provença, Occitània), on, després d'uns dies d'espera, s'embarcà amb el vapor Ciudad de Barcelona i arribà a Catalunya. S'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i lluità al front d'Aragó en els combats de Monte Pelado, Osca i Almudèver. Mantingué, a més, una estreta relació amb el grup editor del periòdic Guerra di Classe, publicat a Barcelona per Camillo Berneri i altres militants anarquistes. Posteriorment passà a França i s'instal·là a Briva (Llemosí, Occitània). L'estiu de 1939 va ser detingut sota les mesures de «Seguretat Pública» de les autoritats franceses i enviat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte», i el juliol de 1939 al de Gurs (grup italià de la IX Companyia). Posteriorment va ser incorporat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) amb la qual passà a Bèlgica. Després de deixar la CTE, s'establí a Anvers (Flandes), però va ser capturat pels nazis i enviat a França, on va ser reclòs en 1941 al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1943 aconseguí evadir-se i va col·laborar amb els partisans francesos a la regió parisenca. Després de la II Guerra Mundial retornà a Torí. Militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI), el seu nom figura en una llista de treballadors llibertaris de l'empresa FIAT Ferriere per al consell directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics). Settimo Guerrieri va morir el 22 de gener de 1975 a Torí (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Piombino (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Cayo Aguilar Burriel apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 d'octubre de 1973

Necrològica de Cayo Aguilar Burriel apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 d'octubre de 1973

- Cayo Aguilar Burriel: El 22 d'abril de 1911 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cayo Aguilar Burriel. Sos pares es deien Víctor Aguilar i Manuela Burriel. Ben igual que sos germans Pascual i Vicente, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir d'Alcorisa i arribà a Barcelona (Catalunya). S'allistà en la «Columna Durruti» i combaté al front d'Aragó (Alfajarín i Farlete). Després de la militarització de les milícies, fou soldat en la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà als fronts aragonesos de Belchite i de Terol. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i tancat al camp de concentració de Los Almendros. Denunciat, va ser reclòs amb son germà Pascual a les presons d'Oriola, Alcanyís i Saragossa. Jutjat, va ser condemnat a mort, però nou mesos després la pena va ser commutada. Després va ser enviat a un camp de treball a Belchite i a les presons de Saragossa i El Dueso. Un cop lliure treballà a Reinosa, però fugí per les muntanyes i l'octubre de 1946 creuà els Pirineus. A França es reuní un mes més tard amb sa companya Pilar Ariño i sa filla i quatre anys més tard amb un altre fill. Milità activament en la CNT de l'exili i en els anys seixanta en fou secretari de la Federació Local de Bedarius. Cayo Aguilar Burriel va morir el 14 de març de 1973 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

***

Hristo Kolev

Hristo Kolev

- Hristo Kolev: El 22 d'abril de 1911 neix a Balvan (Veliko Tànovo, Bulgària) l'anarquista Hristo Kolev Ĭordanov, conegut com Golemiya (El Gran), per a no confondre'l amb Hristo Kolev Velinov (1925-2010), conegut com Malkiya (El Petit). En 1930 començà a militar en la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), destacà com a orador i fou redactor del seu òrgan d'expressió Robotnitcheska Missal (Pensament Obrer). Entre 1930 i 1935 patí una desena de detencions com a objector de consciència i militant anarquista. En 1932 s'establí a Sofia (Bulgària) amb la intenció de fer estudis universitaris. Amb el cop militar del 19 de maig de 1934 passà a la clandestinitat. En 1938 va ser condemnat a un any de presó per solidaritzar-se activament amb la Revolució espanyola. En 1940 va ser novament empresonat per propaganda anarquista. En 1942 va ser condemnat a 10 anys de presó per persistència en les seves idees i pràctiques subversives. Torturat pels nazis en 1943, va ser alliberat el 9 de novembre de 1944 en arribar els soviètics. El 10 de març de 1945 va ser detingut pel nou poder comunista com a delegat de la FACB durant la Conferència Nacional anarquista, juntament amb tots els assistents, i empresonat al camp de concentració de Doupnitsa (Kiustendil, Bulgària). En 1947 va ser novament detingut i internat en un camp de concentració a Kutsiyan, a prop de Pernik (Pernik, Bulgària), on trobà nombrosos anarquistes, entre ells Manol Vasev, i treballà de manera esclava a les mines a cel obert. Un cop lliure va ser novament empresonat posteriorment a Bogdanov Dol (Pernik, Bulgària) i, entre 1949 i 1953, a l'Illa Belene (o Illa Persin), al Danubi. A finals de 1953, acusat d'«activitats subversives» dins del camp, va ser tancat a Sofia sota un règim molt estricte. Sempre militant de la FACB, en 1968 establí contacte amb un grup d'estudiants dissidents de Sofia, que havien trencat amb les Joventuts Comunistes, als quals els havia donat clixés de multicopista, difícils de trobar a Bulgària, ja que estaven numerats per les autoritats per a controlar-los. Aquest grup, amb l'ajuda d'una màquina d'escriure robada i adaptada a multicopista, edità nombrosos fullets i butlletins, alguns dels quals contenien extractes del llibre de Daniel Cohn-Bendit Le gauchisme, remède à la maladie sénile du communisme. Detingut tot el grup a finals de 1968, tots reconegueren els fets llevat d'ell, que negà totes les acusacions; jutjat, va ser condemnat el 4 de novembre de 1969 a un any de presó, però va ser posat en llibertat provisional després de pagar una fiança. Com que la pena va ser molt lleugera, tant la FACB com la Unió Anarquista Búlgara (UAB), demanaren que no es portés cap campanya d'informació i de suport a l'estranger per a no complicar l'afer. L'agost de 1971 va ser detingut després d'haver posat una corona de la FACB i de pronunciar un elogi fúnebre durant l'enterrament del company Penko Teofilov; apallissat de valent durant l'interrogatori, va ser portat a Sofia i posteriorment deportat a la petita població de Deliorman (Shumen, Bulgària), zona inhòspita del nord-est búlgar, on es trobava encara en 1977. La seva biblioteca i el seu important arxiu va ser confiscat per les autoritats búlgares. En 1977 se li va assignar la residència vigilada a Balvan i en 1978 va ser alliberat, però sempre amenaçat de ser novament detingut. A principis de 1990 participà activament en la restauració de la FACB, que prengué el nom de Federació Anarquista de Bulgària (FAB), i fou redactor de Svobodna Misŭl (Pensament Lliure). Hristo Kolev va morir el 12 de desembre de 1995 a Sofia (Bulgària). En 2006 es publicaren les seves memòries sota el títol Spomeni za izrastvaneto (Memòries de créixer).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS