Administrar

Efemèrides anarquistes

[05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Desgranges - Bossard - Angelozzi - Caminita - Sabater - Raitzon - Doucet - Fornasari - Eulogi - Muñoz - Giné - Gibanel - Tilli - Baissat - Marsden - Perrare - Fernández García - Binazzi - Broto - Canudas - Olivares - Cebrián

efemerides | 05 Març, 2020 17:53

[05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Desgranges - Bossard - Angelozzi - Caminita - Sabater - Raitzon - Doucet - Fornasari - Eulogi - Muñoz - Giné - Gibanel - Tilli - Baissat - Marsden - Perrare - Fernández García - Binazzi - Broto - Canudas - Olivares - Cebrián

Anarcoefemèrides del 5 de març

Esdeveniments

Borsa de París

Borsa de París

- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.

***

Cartell de la conferència neomaltusiana

Cartell de la conferència neomaltusiana

- Conferència de Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra al Salon de l'Harmonie de París (França) una conferència «pública i contradictòria» sota el títol «Le néo-malthusianisme et la révolution» (El neomaltusianisme i la revolució). Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser presidida per l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog anarquista Paul Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe policíac assistiren unes 400 persones de les quals 150 n'eren dones.

***

Capçalera de "L'Etna"

Capçalera de L'Etna

- Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi.

***

Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 13 de desembre de 1882

Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882

- Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Sos pares es deien Jean Marie Coindre, teixidor, i Julienne Morand. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com «Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». El 14 de setembre de 1901 es casà a Lió amb Antoinette Blanc, vídua de Claude Chorlet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès "Le Réveil Lyonnais" del 7 d'octubre de 1881

Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès Le Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881

- Antoine Desgranges: El 5 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1852 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Sos pares es deien Jean Claude Desgranges, sabater, i Marie Berlande. Després de perdre la feina de sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat secretari d'una secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878 i el març de 1881 fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de 1879 va ser elegit regidor municipal de Villefranche, però l'any següent, renovat en el carrer, el rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i de la dura repressió de la vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la seva comissió executiva, esdevingué anarquista i fou un dels creadors del grup llibertari d'estudis econòmics «Le Glaive». Com que no trobava treball, s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al domicili del company anarquista Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió pública a Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient que la burgesia tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només calia anar al restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió. Vint-i-quatre hores més tard, una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat «Procés dels 66», sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre d'aquell any a Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en la Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una associació internacional de treballadors amb la intenció de provocar la suspensió del treball, l'abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió i d'haver comés un atemptat contra la pau pública» a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de prohibició d'exercir els drets civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta pena va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de Lió. Sa companya, Mathilde Manasses, planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se suspengueren. Un cop purgada la pena, retornà a Villefranche on continuà animat grups anarquistes. El 14 de novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de març de 1886 va ser detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una trentena de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en les reunions preparatòries per a la publicació del setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, del qual fou el seu dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i el 29 d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar periòdics anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre Pensée de Villefranche. El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de 1894)

Fotografia policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de 1894)

- Célestin Bossard: El 5 de març de 1861 neix a La Gaubretière (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Célestín Félix Onésime Marie Bossard. Sos pares es deien Célestin Auguste Bossard, transportista, i Marie Antoinette Planchot. Sabater de professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del fabricant de sabates Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de París. L'1 de març de 1892 es casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21 de novembre de 1892 vivia tot sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del XVIII Districte de París. Considerat un bon treballador, tot els diners que aconseguia els gastava en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en cotitzacions a diversos grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i formà part de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al seu domicili on treballava amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la Cambra Sindical de Sabaters, dos números de La Révolote del febrer i març de 1894 i dos carnets electorals de l'any 1893 al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any. Durant la tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois, Pierre Louvet, Noël i altres, d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al cafè «Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt de París. Més tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. El 5 d'abril de 1902 es casà al XVIII Districte de París amb Eugenie Robinat. Potser es tracti del mateix Bossard, militant anarquista que en 1907 substituí Auguste Delalé al front de la secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que ocupà anteriorment en alternança amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberico Angelozzi

Alberico Angelozzi

- Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Foto policíaca de Ludovico Caminita (1908)

Foto policíaca de Ludovico Caminita (1908)

- Ludovico Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm (Sicília) el periodista, poeta, dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita, més conegut com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig Caminita, i que signava Ludovico M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna Pizzo. Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans d'emigrar en 1902 als Estats Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei militar. En arribar a Nord-Amèrica es posà a fer feina de miner a Jessup (Pennsilvània, EUA) i es decantà per l'anarquisme després d'un debat amb el català Pere Esteve, seguidor d'Errico Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels tintorers de seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després residí a Barre (Vermont, EUA), on treballà d'impressor en la publicació anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva, en la qual també col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció Socialista del Nucleo dell'Arte Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de Barre. El 31 de desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren 1.200 exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball al Pavillon Hall de Barre a benefici dels condemnats polítics i per a l'edició de L'idea cammina. En 1905 va ser fitxat per la policia com a «actiu propagandista anarquista». En aquesta època també publicà el llibre de poemes Versi. Però el vertader Ludovico no només no figura en el registre de subversius, sinó que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de febrer, segons Michele– de 1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg (Manitoba, Canadà), segons la versió de Michele– a causa d'una fractura en una cama després de caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una carta que Michele mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm, responsable d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als pares la mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom de son germà. Profundament anticlerical –anomenà son fill Lucifero–, en 1906 l'impressor anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che cosa è la religione, amb un prefaci de Guido Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti sono un paese libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una conferència contradictòria amb Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb Trueba i Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en ocasió del Primer de Maig de 1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo Filodrammatico «Enrico Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea cammina. També en 1906 col·laborà en The Emancipator i Il Lavoratore Italiano. En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un dels anarquistes italians «més reputats i perillosos» i membre del «Gruppo Diritto all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu conferenciant, va fer intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut. S'instal·là a Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del periòdic anarquista La Questione Sociale, on publicà articles amenaçadors contra el president dels Estats Units Theodore Roosevelt i la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres delegats per Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant la vaga com a mitjà de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York, EUA), on segons les autoritats atacà les «institucions nord-americanes i al president Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de 1908, va ser novament detingut a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una conferència en nom dels IWW, però va ser posat en llibertat dos dies després amb la condició que mai no tornès a la regió; un mes després, va ser acusat a Nova Jersey  d'«incitació a la revolta» arran d'uns articles publicats en La Questione Sociale. En 1908 tingué una sonada relació amb una dona casada, Amalia Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa companya, donant lloc a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa família i va perdre la custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara la mare demanava al pare poder veure la filla. En 1908 publicà Il diritto d'amare i L'educazione dè fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908 desaparegué de Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i Alexander Berkman amb la finalitat de treballar en les oficines de Mother Earth. A començament de 1909 començà a publicar a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale. També col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i Camillo Rosazza Riz, L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago (Illinois, EUA), promogué el suport al moviment revolucionari mexicà entre els membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago Mexican Liberal Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago), de la que Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera. En 1910 es traslladà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on promogué la integració dels jornalers italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), i per això participà, com a orador en italià, en el «Gran Míting Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a l'Italian Hall. El maig de 1910 participà en la formació del Comitè Internacional del Partit Liberal Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians, nord-americans, alemanys, russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es proposà difondre internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco Ignacio Madero i la seva primera acció fou publicar una «Crida als Treballadors del Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo La Demolizione», de Latrobe (Pennsilvània, EUA), li va publicar I delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità la columna italiana del periòdic mexicà magonista Regeneración i posteriorment també col·laborà amb articles i il·lustracions en aquesta publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a realitzar una gira propagandística entre els treballadors italians arreu els EUA. El 4 de febrer de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una conferència contradictòria sobre la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El març de 1912 va ser detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys abans per uns articles publicats en La Questione Sociale. En sortir de la presó el primer que va fer fou una conferència a Nova York (Nova York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la Revolució mexicana. L'octubre de 1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança, juntament amb Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver exposat al mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de Paterson] del carrer Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra civilitzadora d'Itàlia a Líbia»; la caricatura («El Triunfo de Italia sobre Turquía»), que va ser publicada en primera plana de Regeneración i l'octubre de 1912 en Mother Earth, havia suscitat el «ressentiment» d'alguns italians residents a Paterson i va ser acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i Itàlia». En 1913 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic Land and Liberty. El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren l'oficina de L'Era Nuova a Paterson i el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició d'aquesta publicació. Ente 1917 i 1918 col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de tornada a Paterson, edità el periòdic clandestí La Jacquerie, que va treure pocs números a causa de la repressió. En aquest mateix any dirigí a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova. La creació de la Cambra del Treball de Nova York, més radical que els IWW, va provocar dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo d'«espia pagat per la burgesia». Les acusacions llançades per l'òrgan propagandístic de la Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de 1920 John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID, Divisió General d'Intel·ligència) de la Bureau of Investigation (BI, Oficina d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de voluntaris de l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una gran batuda a Paterson que portà a la detenció de 29 «perillosos terroristes» anarquistes locals, entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo Guabello, Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.). Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació a Itàlia, però la mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada, probablement per les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar Hoover, portat a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una fiança de 10.000 dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre de 1921 i el gener de 1922, essent novament interpel·lat. La informació treta de tots aquests interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes Andrea Salsedo, Roberto Elia i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu, en 1922 L'Avvenire Anarchico parlarà de la seva col·laboració amb la policia i Carlo Tresca serà un dels seus detractors. En 1922 va escriure les seves memòries Twenty Years of Experience in the Radical Movement, que resten inèdites. En 1924 publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en una cel·la aïllada en aquesta illa.  L'única cosa certa, però, és que en 1926, per evitar la deportació, va prometre al cònsol de Nova York que «mai no havia militat en el partit anarquista». Després de l'afer de 1920, abandonà completament l'anarquisme i es dedicà al «periodisme burgès». El 16 de maig de 1921 la representació del seu drama en quatre actes Sonata elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per Mimì Aguglia, obtingué un gran èxit de públic i va ser publicat finançat per sa companya Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà completament» del seu passat anarquista en articles publicats en els diaris New York World i New York Herald. En 1924 col·laborava en Corriere d'America i en 1926 era redactor d'Il Bolletino della Sera, declarant que professava «sentiments patriòtics». En 1930 la policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el periòdic Il Minatore, va ser informada per les autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria i desertor», però que segons les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una apreciable obra d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran admiradors del Duce i del Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos esborrat del registre de subversius. No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut acusat d'estar implicat en la col·locació d'una bomba al domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol italià a Scranton, i només posat en llibertat després de pagar una fiança de 2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani, creà a Scranton l'empresa radiofònica «Italian Reveries Broadcasting Company», però l'abandonà el juny d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo Obici (Peanut King) sota el títol Obici. Biografia. Traslladat a Virginia, Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta.

Ludovico Caminita (1878-?)

***

Pau Sabater i Lliró ("El Tero")

Pau Sabater i Lliró (El Tero)

- Pau Sabater Lliró: El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari– van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

***

Nota necrològica d'Henri Raitzon apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 4 de març de 1948

Nota necrològica d'Henri Raitzon apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948

- Henri Raitzon: El 5 de març de 1886 neix al II Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcosindicalista Henri Raitzon. Sos pares es deien Louis Raitzon, passamaner, i François Bloch, modista. Obrer metal·lúrgic de professió, abans de la Gran Guerra formà part del Comitè Intersindical de Levallois-Perret (Illa de França, França) de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra va ser mobilitzat com a ajustador a les «Foneries i Acereries de la Marina» a Saint-Chamond (Roine-Alps, Alvèrnia). Participà activament en les vagues de desembre de 1917 per la reintegració del sindicalista pacifista Clovis Andrieu. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Sindicat dels Metal·lúrgics de Saint-Chamond i va ser encarregat per la Unió Departamental de formar part de l'organització de la vaga, gairebé femenina totalment, del sector tèxtil de Saint-Julien-Molin-Molette (Roine-Alps, França). Després d'un viatge a París (França) on s'entrevistà amb membres del sector minoritari confederal en vista a organitzar un moviment contra la guerra, decidí consagrar-se totalment a aquesta activitat. El 3 de febrer de 1919 exaltà a Saint-Chamond la manifestació de dones que s'havia celebrat el 31 de desembre de 1918 a Firminy (Alvèrnia, Occitània) les quals havien impedit partir la lleva de 1913 mobilitzada. En aquesta època orientà els seus esforços en intentar que els joves i les dones s'afiliessin al sindicat, atiant-los a l'acció revolucionària i el 12 de maig de 1918, durant una reunió amb joves de Saint-Chamond, explicà els principis d'aquesta. Durant el moviment de maig de 1918 jugà un paper important en les manifestacions i els mítings a Saint-Chamond, alhora que participà en reunions del Comitè Departamental de Vaga. El 26 de maig de 1918 va ser detingut, juntament amb altres companys, jutjat en consell de guerra i presentat com «sindicalista imbuït d'idees anarquistes de tendències revolucionàries». Tancat a Clarmont d'Alvèrnia, va escriure a Émile Hubert sobre les seves condicions d'empresonament i va triar com a defensors els advocats socialistes Ernest Lafont i Pierre Laval. Posteriorment s'establí a Lió (Arpitània) i esdevingué membre del Comitè de Defensa Social (CDS). També donà la seva adhesió al «II Comitè de Lió per a la Represa de Relacions Internacionals», que esdevingué ràpidament «Comitè per a la III Internacional», on es barrejaven socialistes, anarquistes i sindicalistes. En 1919 mostrà el seu acord amb el règim soviètic que caracteritzava com a «un règim polític construït sobre el sindicalisme revolucionari». El juliol de 1920 era secretari del Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat i pertanyia al CDS. A partir de setembre de 1920, arran d'un debat organitzat a Lió pels metal·lúrgics de la CGT, es posicionà contra l'adhesió a la III Internacional, ja que «els comunistes es mantenien parlamentaristes». El juny de 1921, amb altres companys (Berthet, Duffaux, Herclet, Laplanche) fou delegat de Villeurbanne al Congrés Anarquista Regional del Sud-est celebrat a Lió. Com a membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats del Roine, fou favorable a la participació de la Unió Departamental del Roine al Congrés de París, de sindicalistes minoritaris, celebrat entre el 22 i el 24 de desembre de 1921, principi de l'escissió de la Unió Departamental del Roine el gener de 1922. El març de 1922 esdevingué secretari del Sindicat Unitari de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el juny d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Federació celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Ben aviat començà a tenir problemes amb la direcció confederal unitària. L'agost de 1922, quan les violències policíaques assassines a Le Havre (Alta Normandia, França), combaté, amb Henri Fourcade, la decisió d'anar a la vaga nacional del 29 d'agost i defensant la idea d'una vaga per l'endemà 30 d'agost. Membre del I Comitè Regional dels Sindicats Unitaris, l'agost de 1923 va ser designat per a participar en la Comissió de Propaganda creada per la Unió Sindical. Representà els metal·lúrgics de Givors (Roine-Alps, Arpitània) en el Congrés Ordinari de la CGTU del Roine, celebrat el 5 d'agost de 1923 al Cercle Sindicalista de Villeurbanne, i vota les resolucions presentades per Henri Fourcade, en oposició a l'orientació majoritària confederal comunista. En els següents mesos, amb Théo Argence, Henri Fourcade i Pierre Pontal, contribuí a provocar la crisi que donaria lloc el febrer d'una escissió i la creació d'una nova Unió Regional Sindicalista formada per sindicats autònoms, sindicats minoritaris i minories sindicalistes de tota la zona. El 31 d'octubre de 1926 va ser nomenat delegat de la Unió Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine en el congrés d'aquesta Unió Departamental celebrat a Villaurbanne. Va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) constituïda entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 a Lió. També va ser nomenat secretari de la Federació de Metal·lúrgics de la CGT-SR. El 28 de juny de 1928 es va casar a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Sophie Maddii. Acabà per abandonar l'acció sindical i s'instal·là com a cafeter a prop de Limonest, a la zona de Lió. Henri Raitzon va morir el 29 de febrer de 1948 a Lissieu (Lió, Arpitània).

***

Necrològica d'Albert Doucet apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 16 de maig de 1920

Necrològica d'Albert Doucet apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 16 de maig de 1920

- Albert Doucet: El 5 de març de 1891 neix a Thiviers (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Albert Dousset, més conegut com Albert Doucet. Sos pares es deien Vincent Dousset i Marie Buisson. Obrer mecànic ajustador de professió, milità en la Federació Anarquista (FA) a París (França). En 1920 era secretari de la Joventut Sindicalista i vivia al carrer Albert de París. El 15 de maig de 1920 va ser detingut a París, amb Henri Delécourt i Gabriel Lattès, per aferrar el cartell «Aux grévistes» en suport de la vaga dels ferroviaris, on s'exigia l'amnistia general per les «víctimes del capitalisme», es feia apologia del «gest coratjós» de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau i recordava les víctimes del «Primer de Maig sagnant». Tots tres es posaren en vaga de fam per exigir que el seu cas fos tractat com a delicte polític i no de dret comú. Acusat de «provocació de militares a la deserció» per haver aferrat el citat cartell, va ser jutjat, amb Henri Delécourt, Jean Laporte, Gabriel Lattès, Kléber Nadaud i Ernest Pételot, i condemnat l'agost d'aquell any a sis mesos de presó. En 1924 era membre del consell d'administració de la «Librairie Sociale», amb Baudart, Digo, Guérin i Marcel Jouot, entre d'altres, i a partir de juliol amb Roger Goutière, Lyatey i Marcel Bonvalet. Quan les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, formà part amb Bonvalet, Bucco, Lattés, Chassan i Villain, de la llista abstencionista («Llista Llibertària») presentada per la Unió Anarquista (UA) al XIII Districte de París. Durant el congrés de l'UA, celebrat entre el 2 i el 3 de novembre de 1924, va ser nomenat membre del nou consell d'administració d'aquesta organització. A començament dels anys trenta vivia al número 6 del carrer Descartes del V Districte de París. Després de la proclamació de la II República espanyola, es va encarregar d'enviar a Espanya el fons de la llibreria de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), la seu de la qual estava situada en un soterrani del carrer Boyer del XX Districte de París. El setembre de 1931 envià 24 capses de llibres i fullets a Louis Vacaria a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), qui s'encarregaria de remetre-les a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però totes les capses van ser retingudes per la duana a l'estació de La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), la qual demanava 4.000 pessetes de taxes; la FAI rebutjà pagar aquesta quantitat i renuncià a aquest fons. El 8 de febrer de 1932, mentre venia exemplars de Le Libertaire al carrer, resultà ferit d'un cop de porra al cap en un enfrontament multitudinari al Barri Llatí de París entre estudiants d'extrema dreta i d'extrema esquerra. Albert Dousset va morir el 12 de juny de 1968 a Miramont de Guiana (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca de Dante Fornasi

Foto policíaca de Dante Fornasi

- Dante Fornasari: El 5 de març de 1894 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Dante Fornasari, també conegut com Oscar Pivani. Sos pares es deien Aristide Fornasari i Laura Verzelloni. Mecànic de professió, l'octubre de 1914 va ser detingut a Savona (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar clandestinament a França per enrolar-se amb els «Garibalidini delle Argonne», unitat de voluntaris italians que volien lluitar contra l'Imperi alemany en la Gran Guerra abans de la declaració de guerra d'Itàlia. En 1916 es traslladà a Milà. Posteriorment va ser acusat de subministrar explosius a grups de joves d'acció del Partit Republicà Italià (PRI), aleshores prohibit pel règim mussolinià, i de tot un reguitzell d'atemptats amb bombes contra interessos feixistes i, per aquest motiu, el desembre de 1928 passà clandestinament a França. El gener de 1932 va ser detingut, amb Pietro Cociancich, com a autor d'un atemptat amb dinamita comès el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits. La comunitat italiana llibertària exiliada a França creà el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» per evitar la seva deportació a l'Itàlia feixista. Jutjat, va ser absolt per l'Audiència de les Boques del Roine. Així i tot, el 5 d'abril de 1933 va ser ordenada la seva expulsió de l'Estat francès, però gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es revocà l'ordre. El juliol de 1933 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on tenia contactes amb grups antifeixistes. L'octubre de 1935 s'afilià a l'Azione Repubblicana Socialista (ARS, Acció Republicana Socialista). Durant la guerra civil espanyola, com a membre del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), realitzà tasques d'intel·ligència per al Centre Antifeixista de Barcelona. El març de 1938 retornà a París. El febrer de 1939 estava internat al camp de concentració d'Argelers i el novembre d'aquell any al de Gurs. El maig de 1943 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) pels nazis. Algunes fonts barregen les seves dates biogràfiques amb les del també anarquista Savinio Fornasari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS