Administrar

Efemèrides anarquistes

[09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» - «Alba Roja» - Marini - Sartorio - Acanfora - Cauvin - Bontemps - Chedeau - Bernis - Farré - Albiol - Falgàs - Puig Serrau - García Muñoz - Masson - Domingo - Nannini - Adrián del Valle - Benetti - Mairet - Miranda - Caruso - Deanin - Anciaux - Manent - Reina - Aguilar - Saña - Kalin

efemerides | 09 Febrer, 2020 17:48

[09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» - «Alba Roja» - Marini - Sartorio - Acanfora - Cauvin - Bontemps - Chedeau - Bernis - Farré - Albiol - Falgàs - Puig Serrau - García Muñoz - Masson - Domingo - Nannini - Adrián del Valle - Benetti - Mairet - Miranda - Caruso - Deanin - Anciaux - Manent - Reina - Aguilar - Saña - Kalin

Anarcoefemèrides del 9 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Federación Igualadina"

Portada del primer número de La Federación Igualadina

- Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de "Le Bandit du Nord"

Capçalera del primer número de Le Bandit du Nord

- Surt Le Bandit du Nord: El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

***

Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Portada del primer número d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Alceste Marini

Alceste Marini

- Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per «contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de «propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellès Il Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 23 de març de 1901

Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 23 de març de 1901

- Michele Acanfora: El 9 de febrer de 1876 mor a Caivano (Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Michel Acanfora, també conegut com Michel Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna. Es guanyava la vida com a forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme antiorganitzador i es declarà partidari de la «propaganda pel fet», esdevenint, segons la policia, l'«anarquista més perillós de Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la seva condició desesperada». Per a aconseguir ressò entre els treballadors, participà en iniciatives de la secció local del Partit Socialista d'Itàlia (PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca dels anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A començaments de 1897 fundà el grup anarquista «Carlo Cafiero» (Francesco Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro Petrucci, Tommaso Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es negà a col·laborar amb els «legalistes» en la lluita contra l'assignació de residència forçada. En aquesta època va publicar el fullet Che cosa è l'Anarchia i edità el periòdic Avanti Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat dos dies durant la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor «Sepe» de Nàpols que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i 16 d'octubre de 1897, gràcies al suport econòmic enviat des de Buenos Aires (Argentina) per Conforti, va publicar els dos únics números del periòdic L'Affamato (L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia amenaça els que li donen allotjament, intensificà la seva activitat i va ser denunciat per «instigació a l'odi entre classes socials». Durant la primavera de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat contra el processament d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici. Després publicà un opuscle antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El 30 d'abril de 1898 va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig d'aquell any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del pa, en els quals van tenir una participació protagonista les dones, va ser empresonat. El 18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que no era un vulgar criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges exigint la pena màxima; quan escoltà la sentència, que el condemnava a dos anys de presó i a 18 mesos de vigilància, cridà «Visca la revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests crits va ser condemnat a tres anys més de presó. Després de tres anys empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de l'organització, tornà a la militància fundat la Lliga de Resistència dels Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de novembre i el 4 de desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per l'augment de les tarifes del treball a preu fet, la retribució única per a totes les fleques, el reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la disminució del treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels obrers. Molt castigat per una malaltia contreta a la presó de Pouzzoli (Campània, Itàlia), Michele Acanfora, amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 12 de juliol de 1934

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava. Sa companya fou Yvonne Armantine Perruchot.

***

Joan Bernis Medina

Joan Bernis Medina

- Joan Bernis Medina: El 9 de febrer de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan Bernis Medina. Es guanyava la vida fent de mecànic en la reparació de màquines d'escriure. El febrer de 1930 envià un article per a ser publicat en Tierra Libre, publicació que substituïa Tierra y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època formava part de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933 signà des de la Presó Model de Barcelona un manifest contra la repressió republicana cap el moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del Comitè Agrícola de la col·lectivització de la barriada del Prat Vermell de Barcelona. Sa companya fou Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu «Faros» i al quadre escènic de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis Medina va morir el febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya). Son germà Josep Bernis Medina també fou militant llibertari.

***

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 de gener de 1990

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Gabriel Albiol Balaciart: El 9 de febrer de 1906 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel Albiol Balaciart. Sos pare es deien Manuel Albiol i Bàrbara Balaciart. Actiu militant del Sindicat de la Pesca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys republicans, quan esclatà la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després del tall de Llevant, formà part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona dominada pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Llemotges (Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), dos dies després d'haver retornat per primer cop a la seva població natal, i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de juny de 1994

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Ramon Falgàs Miralles: El 9 de febrer de 1906 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) algunes fonts citen a la Torre del Comte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es deien Fidel Falgàs i Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament revolucionari de l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936 participà en l'alliberament de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i després s'integrà en la «Columna Carod-Ferrer» fins a la militarització de les milícies. Posteriorment col·laborà en el procés col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda d'Aragó. Passà a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya Remeis Dolors Agut Carceller i un fill d'un any a Barcelona (Catalunya), retornà al front i s'integrà en el Batalló de Metralladores C de la unitat guerrillera encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de juliol de 1938 formà part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars Sobirà, Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment pogué passar a zona republicana. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir i es refugià a Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats Casimir i Manuel Agut Carceller. Més tard formà part de la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa família que no havia vist des de la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23 d'abril de 1994 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Josep Puig Serrau

Josep Puig Serrau

- Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT –carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

Josep Puig Serrau (1909-2008)

***

Notícia de la detenció de Félix García Muñoz i altres companys apareguda en el diari valencià "Las Provincias" del 12 de desembre de 1934

Notícia de la detenció de Félix García Muñoz i altres companys apareguda en el diari valencià Las Provincias del 12 de desembre de 1934

- Félix García Muñoz: El 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer de 1915 neix a Massarró (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García Muñoz. Sos pares es deien Félix García López, maquinista, i Catalina Muñoz Muñoz, i tingué dues germanes (Inés i Juana). Miner a les mines d'alums de Massarró, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. El desembre de 1934 va ser detingut juntament amb Saturno Navarro Vera (Lenin), tresorer de la CNT; José Ras Muñoz; i Alfonso Vélez Granado (El Picante), corresponsal de Solidaridad Obrera, sota l'acusació d'haver posat una bomba al domicili del rector Soriano del poble. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya conegué Marguerite María Moulière (Margarita), que esdevingué sa companya, i participà en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García Muñoz va morir el 24 de març de 1991 a l'Hospital Art et Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry.

Félix García Muñoz (1915-1991)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Émile Masson

Émile Masson

- Émile Masson: El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

Necrològica de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el periòdic saragossà "La Voz de Aragón" del 10 de febrer de 1933

Necrològica de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el periòdic saragossà La Voz de Aragón del 10 de febrer de 1933

- Nicasio Domingo Gascón: El 9 de febrer de 1933 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat anarquista i anarcosindicalista Nicasio Domingo Gascón –erròniament el primer llinatge a vegades citat com Domínguez i el segon com Gascó. Havia nascut cap el 1860 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Martín Domingo i Mariana Gascón. Fuster de professió, es guanyava la vida fent cadires en bova i espardenyes i era membre de la Societat de Cadiraires. Fou amic del revolucionari cubà José Martí, quan aquest residí a Saragossa entre maig de 1873 i novembre de 1874. El desembre de 1893 va ser processat amb altres companys (Antonio Alberg, Manuel Beilou, Pascual Benabarre, Joaquín Ejarque, Nicolás Gutiérrez i Luis Martínez) per un delicte de «provocació a la rebel·lió per mitjà de la premsa i de la propaganda sediciosa anàrquica» per articles publicats en el periòdic saragossà El Rebelde. En 1895 fou responsable de correspondència dels periòdics anarquistes saragossans El Eco del Rebelde i El Invencible, tots dos publicats. El maig de 1897 va ser condemnat en consell de guerra a Osca (Saragossa, Aragó, Espanya) a dos anys de presó correccional per «propaganda de sedició a les forces que marxaven cap a Cuba»; un company seu, Pedro Ruiz Layunta, en va ser condemnat a sis mesos. L'octubre de 1901 participà, en representació de «La Autonomia», societat que presidia, en el II Congrés de Societats de Resistència de la Federació Regional de Treballadors d'Espanya (FRTE) que se celebrà a Madrid (Espanya). El 8 de setembre de 1901 va fer un míting amb Francisco Salas al Teatre Principal d'Osca. En 1903 participà en l'Excursió Nacional de Propaganda amb Teresa Claramunt Creus i Gregorio Jiménez Zapatero, que els acompanyà amb el seu ase. El 7 d'agost de 1904 participà en dos grans mítings a la Casa Lonja de Saragossa, un per preparar la vaga general per les vuit hores amb altres organitzacions, i altre, anarquista i prohibit per Governació, per a demanar la llibertat dels presos socials. Fou un dels organitzadors de les protestes que es realitzaren el gener de 1905 a Saragossa per l'encariment de les subsistències. També fou membre del Comitè Pro Escoles Racionalistes de Saragossa. El 21 de març de 1907 parlà, en nom de la Federació Local de Societats Obreres, en la «Festa del Racionalisme», que se celebrà al Teatre Pignatelli de Saragossa, organitzada pel Patronat d'Escoles Laiques de Saragossa que presidia. El 25 de juliol de 1909 va ser detingut amb altres companys (Lucas Castelar Cavero, Juan Domingo i Venancio Sarría) per «desordres» antimilitaristes en suport de la «Setmana Tràgica» de Barcelona i tancat. En 1910 fou un dels redactors del periòdic Cultura y Acción. El 2 d'agost de 1910 participà en un gran míting al Circ de Saragossa sobre la vaga que hi havia aleshores a Bilbao (Biscaia, País Basc); un míting semblant i per a la mateixa finalitat es repetí l'1 de setembre d'aquell any a la Plaça de Braus de Saragossa. Per aquests mítings, el novembre de 1910 va ser processat, amb Luis Fons, per «incitació a la vaga revolucionària» i Teresa Claramunt Creus per «injúries contra la Benemèrita». Fou un dels fundadors, el 19 de desembre de 1912, del Cercle Obrer d'Estudis Socials de Saragossa, societat que passà a presidir a partir de 1914. El 22 de gener de 1917 va ser detingut per la Guàrdia Civil durant la vaga general de Saragossa en solidaritat amb els obrers metal·lúrgics. El 16 de desembre de 1917 participà, amb Ángel Laborda, Antonia Maymón Giménez, Francisco Pérez i Antonio Roa, en un míting en favor de l'amnistia celebrat al Cercle Republicà-Socialista de Saragossa. El 12 de gener de 1920 va ser detingut a Saragossa amb altres 16 anarcosindicalistes. El 10 de novembre de 1920 va ser detingut a Saragossa amb Agustín Pallaruelo, per «coaccions», però dies després, 19 de novembre, va ser posat en llibertat perquè havia mort la seva companya a Calatorao (Saragossa, Aragó, Espanya). Formà part de la comissió del congrés anarquista de 1923, al costat de Maura Bajatierra Morán, Manuel Buenacasa Tomeo i Francisco Goñi. L'abril de 1924 entrà a formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina a Saragossa (Ángel Benito García, José Montuenga Galvano, Ángel Peribáñez Ranera, Fernando Ramos Sánchez, José Torregrosa i Salvador Valero Bercé), encapçalat pel secretari José Gracia Galán, que va caure el 2 de juny de 1924 i tots els seus membres van ser empresonats. Durant la dictadura de Primo de Rivera restà a Saragossa i en 1930 fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amic de Anselmo Lorenzo Asperilla i de Ricardo Mella Cea, entre d'altres. Vidu de María Gálvez Porcal, tingué sis infants (Nicasio Joaquín, Antonio, Juan, Julia, Sara i Germinal Domingo Gálvez, tots militants anarquistes i anarcosindicalistes –Nicasio Joaquín, Antonio i Julia van ser assassinats pel feixisme. Nicasio Domingo Gascón va morir el 9 de febrer de 1933 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) de broncopneumònia i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat. El fet que un dels fills s'anomeni com el pare pot fer que algunes dades biogràfiques se solapin.

***

Lorenzo Nannini

Lorenzo Nannini

- Lorenzo Nannini: El 9 de febrer de 1935 mor a Pietranera (Bastia, Còrsega) l'anarquista Lorenzo Nannini. Havia nascut el 6 d'agost de 1866 a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS